“No tenir por a morir fa
que tampoc puguem gaudir de la vida”, vaig somriure mentre observava la seva
figura retallada en la claror de la finestra, ella em va retornar el somriure “Creus
que soc maca?, o directament follable com dieu els mascles?”, no vaig deixar de
somriure sabent que la meva indiferència era el millor davant els seus
comentaris que només cercaven provocar, la conec de fa més de tres-cents anys i
sempre que acabem junts acaba muntar el numeret “Ah!, oblidava que estic davant
l’home que no té respostes valentes, que només en té pels temes que pot
controlar... si em deformés la cara quan creus que trigaria a ser normal?, ho
has provat mai?, si vols t’ho puc dir, abans de ni tan sols poder veure com series
de lleig ja tornes a ser perfectament preciosa. Al començament vaig creure que
ens donaven una eternitat de llibertat, quelcom al que qualsevol humà estaria
disposat a canviar-ho tot per aconseguir-ho, però amb el temps he descobert que
no igual no va ser tan bon negoci, que tenim una eternitat d’esclavitud, i que
la pèrdua de condició humana comporta precisament la pèrdua de llibertat”, m’hi
vaig acostar allargant el braç i ella va desaparèixer per tornar rere meu “Ets
massa intel·ligent com per fer-te preguntes de les que no t’agradin les
respostes, oi?” em va dir mentre passava el seu dit per la meva esquena “Només
et cal deixar passar dia rere dia, dia rere dia... i així fins l’eternitat,
agafant d’aquí i d’allà i no esperant res que no sigui més del que ja ha
vingut... un estoic de l’existència, un estoic de la immortalitat”, en els meus
segles he aprés quelcom bàsic per a qualsevol vampir, i és que des del moment
que un ho esdevé, deixa de ser humà, no té cap sentit valorar-ho tot en la
mesura humana, ni tan sols recordar com era quan un ho era, perquè ja no s’és,
ni mai més tornarà. En certa mesura el moment en que un es converteix deixa de
ser el que era, esdevé quelcom nou, quelcom que renega dels seus orígens, som
infants amb records i molt possiblement per això els nadons venen amb el disc
dur en blanc, perquè els records són cabrons, ens retornen allí d’on no
haguéssim volgut marxar o no voldríem tornar, ens dones infinites solucions que
tot ho haguessin canviat, ens fan somiar amb el que hagués pogut ser només que
haguéssim jugat un xic millor les cartes, però el temps t’ensenya que tot és un
engany, un conjunt de decisions que no es poden redreçar, la vaig mirar veient
el que he vist en molts dels que són com jo, el cansament, el cansament d’haver
cregut que tot et seria permès i descobrir que no és tan divertit com
esperaves, de mesurar-ho segons una escala humana a la que mai has volgut renunciar i descobrir que un cop s’arriba
al cim ja només queda baixar, mai més s’estarà més amunt, ja només queda estar
per sota, la vaig abraçar i només li vaig poder dir “Tot anirà bé, i si no va
bé es que no tocava”, ella va somriure “Ens veiem cada cent anys per follar,
que jo t’expliqui les meves neures i tu m’intentis enganyar amb una paraula
carinyosa... en el que ens hem de veure els vampirs”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada