La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 30 de novembre de 2011

entrada 1000 (any 3)

Ahir algú em deia que havia d’aprofitar el fet de les 1000 escrits (pels tontets que no saben comptar dir que fa dies que les vaig passar), doncs res, que podia aprofitar el fet per deixar caure una de les frases lapidàries que acostumeu a patir en aquest espai, i de que pas que algú es pogués córrer de gust davant el malbaratament de lletres i tinta que representen, doncs res, ho sento, comentar que bona part de les frases no són meves i que hi ha multituds de llocs per la xarxa on un pot trempar, excitar-se i fins i tot esquitxar la pantalla tot llegint el que altres han dit... tot i que també podria ser divertit el deixar el blog parat en aquest nombre... fa temps em van explicar una història, fa molts anys quan la màgia convivia amb les persones, abans que la ciència jugués les seves cartes i la relegués a històries per espantar nens hi havia persones que tenien la capacitat de fer-la servir, aquests van ser perseguits i selectivament exterminats en un intent de que la majoria perdedora apliqués la democràcia i s’imposés a una minoria brillant, d’entre aquella minoria hi havia en Kral, el tipus tenia un veritable do per la màgia pertanyia a un grup de nigromants i ell era qui més poder tenia d’entre ells, es guanyaven la vida llençant malediccions i matant a canvi de diners, i ell era el més temut de tots, en aquells temps el mags es reunien un cop cada segle per pactar les normes que havien de regir les relacions entre ells, en Kral va ser enviat com a representant de la seva germandat, passejava per la ciutat quan va veure un marrec que posava la mà a la bossa d’una noia, va somriure i amb un senzill gest va veure la cara de sorpresa del noi i com començava a cridar, aterroritzat movent els braços sense mans, la noia es va girar sorpresa i al veure el nen va somriure li va agafar els braços i d’aquests van sortir unes mans, després el va acaronar i el noi va calmar-se, va treure de la bossa que duia unes monedes i els hi va donar mentre mirava al seu voltant, va somriure al veure en Kral i va anar a buscar-lo, ell es va sentir sobtat de fet tenia la costum que tothom fugia de la seva presència, tot i que li va fer gràcia veure-la, un cop davant d’ell es va presentar, ella es deia Iiis, ell va dir el seu nom tot esperant que fes l’efecte que s’havia guanyat al llarg des anys i ella sense perdre la cara divertida li va dir “Deus ser algú molt perillós, però no et recordo i no t’hi vec tan de perillós...”, ell es va oferir a acompanyar-la, no va trigar a descobrir que era la representant d’una brillant família de mags, d’aquells tan imbècils que havien decidit dedicar la seva vida a ajudar als altres, van començar a caminar i ell va aixecar la mà fent que la gent es separés tot deixant un camí davant d’ells, ella va tornar a somriure “No podem esperar ser i que ens vegin com ells si a cada moment els hi demostrem que som diferents...”, ell va baixar la mà i de nou la gent es va arremolinar al seu voltant... avui he viscut quelcom que com a mínim no ha deixat de ser divertit, avui tocava lliurar un informe a un client, informe que no s’ha acabat i clar i com no podia ser de cap altra manera, ningú n’era el responsable de que no estigués, tothom tenia l’excusa per justificar perquè no estava llest, ara bé, ningú havia tingut la capacitat de que estigués, un conegut que actua com a cap d’aquells inútils, ha aixecat el braç fent callar el guirigall i després de mirar al personal ha dit “Tu i tu, al carrer... suposo que si cadascú de vosaltres pot decidir que ell no té la culpa i ho és dels altres jo puc decidir qui segueix i qui no... i recordeu que el dia no acaba ni a les 13,30 ni a les 20 hores...” veient les cares del personal ha dit resignadament “Gràcies a la feina podeu tenir i mantenir el coi de família que heu parit, i gràcies a la família putegeu a la feina amb els lletjos que li feu cada cop que us demana un petit sacrifici, així que no forceu la corda...”, no he pogut més que recordar el que vaig llegir fa temps “Per mi, l’home més intel·ligent del món no és més important que el tèrmit més intel·ligent de la terra...”

dimarts, 29 de novembre de 2011

entrada 999-2 (any 3)

Avui parlava amb un tipus qui m’explicava la importància de saltar-se les normes, com ell em deia “L’única norma, és que no hi ha normes...”, de fet això provoca una situació complicada per la majoria del personal, perquè quan no sé sap sota quines regles es juga un o és força destre en el joc o senzillament perd, i clar, quan tots els que perden s’ajunten decideixen fixar normes per tal de reglamentar els jocs; i la quantitat de normes va en funció de les limitacions mentals d’aquells que hi juguen, recordava la lectura en un blog d’una història on una noia estava fent un gestió i on qui parlava amb ella li deia: “Et vindria de gust un cafè?” la noia després de l’estona esperant i del que portava li diu que si amb un somriure, i el tipus contesta “Doncs em guardo el teu número i et trucaré per quedar algun dia...”, m’ha fet gràcia perquè ha demostrat la capacitat de trencar la linealització mental de força del personal, de com un pot jugar amb les regles del que es diu i el que s’espera que es digui... fa poc una de les dones que treballen a l’empresa em deia (i no sense certa amargor) que havia descobert que el seu pollaman era ideal com a parella però un desastre com a pare, i que ara ja no necessitava una parella en el sentit d’un tipus disponible sexualment les 24 hores, divertit i un xic cabro i caradura, ara senzillament necessitava la tranquil•litat d’un pare que l’ajudés a pujar als seus fills i de la millor manera, com ella em deia “A vegades no pensem en el llarg termini encegats pel curt...”, aquesta mateixa era la que al matí m’explicava (ella es dedica al màrqueting i d’altres pseudociències, crec que tb fa reiki...) com de dolents estan sortint els anuncis avui en dia, “Encara no sé com tenen collons de posar-los i més encara, no me’n se avenir com és que a la majoria no els hi han plogut les denúncies, perquè deixen a dones i homes d’imbècils cap a dalt...”, aquí va ser on vaig estar a punt de dir-li “Ah, però no són imbècils com a mínim?”, i clar com no, el tema de conversa és la crisi i no pas pel que porta a nivell social, sinó pel fet que semblaria ser que us quedareu sense la vostra ració setmanal de circ via caixa tonta i directament centrada al vostre pobre cervell, suposo que davant les retallades proposades algú deuria dir “Mira, els hi direm que treurem el furrrrbo, i a veure si tenen collons de retallar-nos el pressupost...”, perquè la gent es pot estar de forces coses, ara de deixar de veure els seus endiosats herois xutapilotes no, diuen que fa segles un cronista romà explicava com un emperador després de visitar l’imperi va dir “No em preocupa lo gran o lo difícil que sigui mantenir-lo, em preocupa la quantitat de gent que hi viu... i sort del Deus que ens regulen aquest problema, perquè el dia que faltin ens tocarà fer-ho a nosaltres i se’ns hauran acabat les excuses...”

entrada 999 (any 3)

Ens acostem als 1000 posts, i molt possiblement podria deixar anar una d’aquelles sentències lapidàries (valguem la redundància), tot dient que després del 1000 el món s’acabarà o qualsevol altre merda per tal de reafirmar-me i deixar a l’aire que els meus actes poden fotre enlaire la correlació espai temporal, en un intent força humà (i tot el que fot tuf d’humà pels vampirs sona a insult) de demostrar la importància individual en un oceà de col•lectivisme, perquè en el fons tothom vol demostrar la seva importància i que el seu paper en aquesta funció que li ha tocat viure esdevé quelcom més que la d’un senzill figurant que poc té a dir i menys a fer, com em deia un tipus “En el fons fins i tot dos gotes d’aigua tenen més que les diferencia que no pas el que les fa iguals, però per qualsevol observador no deixen de ser això... dos gotes d’aigua...”, el tipus amb qui parlava somreia al escoltar el set ciències de torn en un intent d’explicar el perquè de la cosina agressiva que a forces països els hi toca aguantar i ell ho resumia en un: “Mireu, si tu pots tenir un deute a un cost força més baix que el dels veïns ves que no faràs que aquest cost es mantingui o que fins i tot s’incrementi, només un imbècil voldria pagar més per tal que els altres paguessin menys, i tot i que els humans d’imbecil•litat precisament no en van mancats, es quan l’egoisme esdevé una força universal que proclama allò de “si puteja als altres segurament a mi em beneficiarà”, així que mentre aquells que paguen poc manin i remenin les cireretes la resta seguireu com fins ara, pintant més aviat poc i pagant el que els altres us demanin, i no oblideu que pagueu a aquells que a més heu ajudat amb els vostres impostos, si no tinguéssiu una merda de dones per parelles us diria allò de “cornuts i pagar el beure”; però amb l’excedent càrnic de dones i homes que teniu al costat només pagareu el beure...”, bé, d’amics no en té masses però ja sé sap que la sinceritat i l’amistat són com aquelles parells que de cara a la galeria són perfectes i que un cop rasques una mica veus que no representen més que allò que l’imaginari popular vol veure... com ell em deia “Tota relació es basa en una taxa d’intercanvi, de fet les relacions són com el deute nacional que està tan de moda, hi ha gent que acaba amb persones de les que esperava obtenir-ne força i que els hi ha costat un esforç tenir-les per tal de descobrir que els valor d’aquestes persones és molt menor a l’esperat i que ara o bé les cedeixen a un mercat secundari tot perdent bona part de la inversió o se les queden tot veient el que volien que fos i la merda en que ha acabat tot...”, i per acabar d’arrodonir el matí avui al arribar a la feina i entrar al ascensor m’he trobat amb tres noies dins la cabina, i una em diu “No funciona...” un cop mirades he decidit obviar les paraules i pitjar el botó del meu pis, aleshores les portes (ooohhhh brujeriiiiiaaaaa) s’han tancat i l’ascensor ha començat a funcionar, una ha saltat “Doncs jo li he donat al botó!”, no he pogut evitar el somriure mentre una altra em mirava desaprovadorament, i jo pensant “Va disme quelcom, va si tens ovaris...”, perquè suposo que les gallines tot i no ser tan tontes com elles almenys posen ous... ja veieu quina associació d’idees a primera hora del matí... un cop al pis he sortit de l’ascensor mentre esperava que les portes es tanquessin i continués el seu camí, no fos que els hi tingués de preguntar al pis al que anaven i pitjar-lis jo el botó, ainsss quan de mal va fer que traguessin Barrio Sesamo...

diumenge, 27 de novembre de 2011

entrada 998 (any 3)

Ahir la nit mentre sonava això estava amb un tipus qui m’anava explicant els canvis d’orientació sexual d’alguns dels presents, tal i com ell em deia: “Sembla que és més fàcil canviar de sexe a follar, que no pas de roba interior en alguns casos..” va aconseguir fer-me treure un somriure, a la barra hi havia un conegut qui em va demanar una copa, vaig somriure “Suposo que deu ser la forma de pagament del que m’explicaràs…”, el tipus va arrufar el nas “No entenc la incapacitat de la gent per tenir un mínim de conversa…”, el tipus m’explicava com en un món on tothom fes el correcte arribaria un punt on la gent no sabria si allò que fa és precisament el correcte, els humans (tal com ell deia) són animals que mesuren els seus actes per comparació, així doncs es necessiten de veritables actes salvatges per tal d’entendre el que és un acte civilitzat (tot i que moltes vegades la definició de la civilització dels actes no deixa de ser força personal…), també em comentava com tornen a sortir pel·lícules (i cada cop més) on de forma directa o indirecta es ve a dir que a partir de certa edat la gent esdevé més problema que no pas solució, i tal com ell em deia “Si no els hi posen data de caducitat als iaios és que per sort els iaios tenen forces més collons que no pas els joves, ara bé, no dubtis que el dia que alguns d’aquests iaios es garanteixin la seva pervivència la resta ja ha begut oli…”, vaig aixecar la copa i tot encuriosit li vaig preguntar si el seu cadell l’havia perdonat, ell va somriure “Doncs no crec, mira vaig trobar genial que anés a aquelles concentracions de joves hiperimplicats amb els problemes dels altres, i per això ja li vaig dir que aquest Nadal cap regal, que els diners els cediria a organitzacions d’aquelles que ell tan defensa, i no vegis el cabreig que va agafar tot dient que ell volia anar a esquiar… i per seguir sent conscienciat ja li he dit que la pasta que em costen els seus estudis els penso cedir a la universitat per tal que facin beques per aquells que tenen millors notes i més problemes econòmics que no pas ell…”; la nit va anar bé, curta com sempre, tot i això no ha deixat de tocar-me els kllons que truquessin a la porta de casa aquest matí, al obrir-la m’he trobat amb una veïna, la tipa m’ha mirat tot dibuixant el seu millor somriure “Et puc demanar un favor?”, m’ha fet gràcia perquè la frase que ella volia dir era “Em pots fer un favor?”, intentava sospesar si canviaria molt o no si l’engegava dins la meva posició veïnal, però veient la cara de la tipa al final he cedit a canvi d’un cafè, al entrar a casa he vist a la seva filla que entrava a la seva cambra dient entre somriures “Ja et deia jo que acabaríem així…”, la mare ha remugat mentre m’acompanyava a la seva habitació m’he quedat mirant el llit tot pensant que quan un llit passa a ser un lloc on deixar roba i d’altres malament… dins l’habitació i havia tot un reguitzell de peces i cargols i al mig de tot un plànol, no calia però ella m’ho ha dit perdent la poca autoestima que li quedava “Ens van dir que era fàcil muntar-lo, però mira, no sé… no estem fets per aquestes coses, i no veus lo pesadet que es va fotre el Jordi (el seu marit) en anar-hi i comprar alguna cosa… i la cosa la tens aquí, em pots donar un cop de mà per muntar-lo?”, “I el Jordi?”, ella resignadament m’ha contestat “Què no has entès de: vull muntar-lo?”

dissabte, 26 de novembre de 2011

entrada 997 (any 3)

A punt de sortir i pels altaveus sonant una vegada i un altre…

I've got a dream when the darkness is over
We'll be lyin' in the rays of the sun
But it's only a dream and tonight is for real
You'll never know what it means
But you'll know how it feels
It's gonna be over (over)
Before you know it's begun
(Before you know it's begun)

It's all we really got tonight
Stop your cryin' hold on (tonight)
Before you know it it's gone (tonight)
Tonight is what it means to be young
Tonight is what it means to be young

No sé les vegades que l’he escoltada i encara menys les vegades que he vist la pel·lícula, suposo que no passarà als anals de la història però es deixa veure, i no puc evitar somriure al pensar que moltes de les que al final han passat als anals, per mi podien anar analment a aquells que es dediquen a decidir que està bé i que no… avui parlava amb un tipus mentre vèiem alguns teletips (si, si, encara existeixen) i alguns missatges i correus dels corresponsals que tenim per certs països on la gent va sortir al carrer tot reclamant llibertats i on ara tornen a sortir perquè veuen que allò que se’ls hi va prometre no és el que se’ls hi dóna, un dels presents em deia “I que esperaven aquells imbècils?, canviar-ho tot per dormir al ras un dies, mira que quan deixin de ser divertits i passin a tocar els collons ja veuràs que ràpid es passa de la valentia a la covardia, no hi ha més que veure com al del costat li foten un tret…”, molt possiblement no estigui rodejat de les persones més políticament correctes, però un aprèn que les persones que remenen les cireres (i aquest ho és) ho són senzillament perquè no acaten les normes que tots vosaltres seguiu a ulls clucs, els tipus se les salten, les canvien o directament en fan de noves i allí radica el seu poder, mentre vosaltres teniu regles del joc ells senzillament tenen jocs sense regles, i les regles les marquen ells a gust, veient la informació que ens va arribant semblaria ser que tots aquests que es dediquen a fer un ús privatiu d’espais públics, i no deixa de tenir el seu punt que tots aquests que van contra el sistema i proclamen un millor repartiment i més equitatiu dels recursos, siguin els primers que acaparen espais públics pels seus interessos sense ni tan sols demanar el parer de la resta… i com em van dir fa segles “Deu ens lliuri dels salvadors, perquè moltes vegades els salvadors són pitjors que els propis opressors”, i mentre ells rient tot comentant que quan les coses vagin de veres i el personal vegi per les seves caixes tontes i en directe que passa quan masses de persones indefenses s’enfronten a persones armades segurament la idea generalitzada serà “Si ja ho deia jo que això acabaria malament, sort que tinc una feina/subsidi i jo mai faré una cosa com aquella”, i heus ací que el sistema haurà tornat a triomfar i vosaltres us creureu un xic més feliços i més espavilats que aquells que es deixen matar per una idea, perquè vosaltres no sou tontos i sabeu que les idees són perilloses i vosaltres voleu estar quan més lluny millor del perill…

I mentre tancava la porta...

dijous, 24 de novembre de 2011

entrada 996 (any 3)

Avui m’ha tret un somriure la frase d’algú que té l’estranya qualitat de sorprendre’m i això per un vampir ja és, la frase la tenia penjada a la seva xarxa social i a més deixava clar que no era seva (cosa que encara l’honra més), “Se’n riuen de mi perquè soc diferent a ells, en canvi jo me’n ric d’ells perquè són tots iguals...” (au, els malalts de la citologia que no de les citologies ja podeu començar a cercar pel google qui la va dir, qui l’encerti té premi de mossegada a la jugular), no he pogut evitar somriure al recordar que bona part dels tipus que diuen frases com aquestes acaben força aviat els seus dies en aquestes terres, com em deia fa anys algú per qui això era una certesa universal “El problema està en el nombre, el “ells” sempre és més que el “jo”, per molt d’ego que un tingui, “un” sempre és menor a “molts”... així que els riure’s de molts sempre fa més soroll i molesta més que no pas el d’un de sol, o ja sé sap que qui riu sol acaba per ser considerat boig...”, ahir per la nit em va tocar inauguració de local, i més en plena campanya política, així que hi havia tots els candidats en un intent de demostrar que ells col•laboraven i potenciaven les activitats del emprenedors (aquí en diuen “entrepreneurs”,que tot lo que soni a gabatxo mola mazo), i el tipus que havia muntat el negoci em deia que si no fos perquè es deixarien una pasta a la barra els engegaria a la merda, perquè ajudes reals (i no, un copet a l’esquena, un somriure i bones paraules, mai són ajudes reals), doncs això que d’ajudes reals poques de poques per part de l’administració, i ara estaven tots allí penjant-se les medalles, bé que dir dels polítics que la gent no sàpiga ja... entre els presents em va sobtar veure una noia en cadira de rodes i clar escoltar el tan amanit acudit de “Ves i pregunta-li per on queden els boxes...”, i al costat un parell de tipus parlant amb ella mirant-la de dalt cap a baix i fent-li agafar a la noia un atac de torticolis de collons, el tipus de la barra em deia “Ja ho veus, hi ha gent que està més malalta que un hobbit fetitxista dels peus” em va fer treure un riure i vaig anotar mentalment que aquell era un bon barman, vaig agafar el got anant cap a la noia, em vaig posar en agenollat mentre li allargava la copa, ella em va mirar li vaig dir “Saps que ets el més semblant a un T-900 per aquí?” ella va somriure i els tipus que ens miraven de les alçades es van mirar “Vaja, estaven vius!” li vaig dir i ella va tornar a somriure mentre em deia “Em portes a donar un volt, estic cansada de veure polles rere pantalons...”, “Ahhh, tens accés directe a saber si agrades o no... això si condueixo jo”, ella va tornar a somriure mentre treia el fre de la cadira, un cop fora vam agafar aire tot veient la nit i ella va deixar anar un “Saps, tenen llàstima de mi perquè soc diferent a ells, en canvi a vegades jo tinc llàstima d’ells perquè són tots iguals mentalment”, vaig somriure pensant que igual aquesta era una frase més políticament correcta que no pas la primera, ara bé, demostra un cop més que tot humà és creu únic mentre considera a la resta iguals, i ningú cau en el fons de la qüestió... que si tothom és igual per tothom, un no deixa de ser més que un igual als altres...

dimecres, 23 de novembre de 2011

entrada 995 (any 3)

Avui tot fent el cafè i davant el monotema de la crisi un ha deixat anar la famosa cita: “Ash nazg durbatulûk, ash nazg gimbatul... Ash nazg thrakatulûk agh burzum-ishi krimpatul… que en els nostres dies vindria a ser: una moneda per a governar-los a tots, una moneda per trobar-los, per atreure’ls a tot I lligar-los a la Unió Europea… I a veure qui és el valent que té els collons de llençar l’euro a la muntanya de l’oblit…” aquí alguns han somrigut tot discutint qui aniria agafant els diferents rols d’entre els espanyols, italians, portuguesos, grecs i irlandesos, que de pas no em direu que no sona a acudit aka xist dels dolents lo de un espanyol, un grec, un portuguès, un italià i un irlandès, vaja tota la matèria grisa d’Europa… doncs això, han anat decidint a quina nacionalitat endinyaven les diferents races de la terra mitjana, ha quedat clar qui seria el nan, l’elf, l’humà, el hobbit i encara sobraven protagonistes… després han decidit que òbviament Mordor quedava tot just al centre del continent i que el senyor fosc havia canviat de sexe convertint-se en senyora… i el pobre Sauron queda com un pobre esconalet al costat de la Merkelon… i clar com no podia ser de cap altra manera, aquesta té al seu servei tot una colla de nazguls que no la formen més que aquells capitostos que s’han ja s’han decantat al costat fosc de la moneda única i que hi han caigut de quatre potes davant els encants de la mateixa, i clar també hi ha un gollum sota la forma d’un Sarkoum qui no para de cridar “Mi eurooooo, mi eurooooo…”, i tal com va el pollastre segurament encara ens quedaran anys d’aventures i desventures dels nostres intrèpids protagonistes, on hi ha hagut quorum ha estat que el mag no podia ser cap altre que el gran Zapataralf el gris (i mai tan ben dit lo de gris…), qui amb el poder del verb és capaç de dibuixar qualsevol realitat de forma creïble per molt impossible i increïble que aquesta sigui… tot i que forces s’han apuntat a la càrrega sota el crit de “Eorrrringaaaaan”, i com a bons Rohirrim no parar fins la victòria, i aleshores un tot animat ha deixat anar un “Hasta la victoria siempre!”, ens l’hem mirat sense poder evitar el riure mentre un li deia “Che, que anem de veres nosaltres no pas de conya!”, mentre ja ens queia la bava de pensar en la cavalcada per l’abisme de Helm, o Pelennor, i pensar en engegar el lema que s’està posant de moda “Força a través de la unitat, unitat a través de la fe” pel cul dels que ara per ara no se n’afarten de dir-ho i demanar que per res un se’n pot sortir dels lligams dels passats, i clar arribats a aquest punt i ser ja uns addictes als lacrimògens un ha dit “Eisss, i en tot això on quedaria el proper cap de Govern…”, aquí hi ha hagut una mirada de tot el grup i un pensament únic “Com a l’innombrable!”

dimarts, 22 de novembre de 2011

entrada 994-2 (any 3)

Fa anys estava en un local passant una nit de vampirs, amb mi estaven els bons del Pieter i del Hoxto, em feia gràcia que els tipus sempre anessin junts, de fet les males llengües deien que havien començat a anar junts feia ja alguns segles tot seguint a un tipus que va acabar força malament en el seu repte personal per superar la popularitat de Barrabàs, doncs res, en Pieter té una màxima i és no estar amb ningú per qui pugui arribar a sentir quelcom, com ell diu “Quan et molestaria o feriria una traïció de l’altre part, el millor és deixar-ho, perquè en aquesta relació tens les de perdre…”, així que com ell deia només anava amb “prescindibles” tipes o tipus que podia substituir sense masses remordiments i els que si els substituïen a ell no li representava massa problema, en canvi el Hoxto era un tipus força peculiar, tenia predilecció per les humanes tot i ser coneixedor que un vampir no s’ha d’implicar massa amb ells perquè el tema sempre acaba per emmerdar-se, i sinó intenteu explicar-li a una humana que heu estat tota la nit fora amb altres vampirs bevent sang i matant gent, ja veureu la resposta “Quina excusa més dolenta per no dir-me que has estat amb els amigots aquells bevent alcohol en qualsevol Bar i a saber que has intentat fer… doncs saps què?, mira ara anirem a veure a la meva mare que fa temps que no la veiem i tu condueixes…”, doncs res, que el Hotxo es va emmerdar amb una humana, la Catherine, una tipa que mai va tenir un mal gest amb nosaltres per molt beguts que estiguéssim i sempre venia amb un somriure, van passar els dies i no vàrem parar de recordar-li que allò no acabaria bé, que en gaudís però que havíem de fotre el camp, el tipus sempre ens demanava un dia més, i al final tan temptar a la sort aquesta va decidir dar-nos pel cul, el vam notar abans de veure’l, el tipus va entrar al local i instintivament tothom va recular al seu pas, fins i tot la Catherine va perdre per un moment el seu somriure, nosaltres vam aixecar la copa veient la figura un herald, tots teníem clar el missatge que portava, suposo que l’haguéssim pogut matar i fugir o esperar-ne el següent, però tots sabíem que allò era una jugada a perdre, el tipus se’ns va acostar fent petar la llengua “M’han dit que heu estat uns minyons dolents… que no teniu ni la gràcia d’haver-vos fotut al llit amb la mainadera… heu preferit fotre-vos-hi amb el gos de companyia… no sabeu que està lleig jugar amb el menjar?”, “Suposo ara hauríem de riure…” el tipus em va mirar “Faig cara de voler fer broma…” va posar la seva millor cara de vampir cabrejat i aquí si que vam riure, el Pieter va contestar “No oblidis amb qui parles…”, va ser aleshores que el tipus va caure que allí tot i ser bromistes no s’estava per bromes… “Bé, ja sabeu perquè he vingut, han arribat veus que algú de vosaltres està cometent quelcom que no té nom amb un d’ells…” va dir assenyalant teatralment a la gent del local, “I com que tenim clar que càstig mai ha servit com exemple pel qui comet la falta ja sabeu el que toca…”, el que tocava era matar a la Catherine, de fet una aplicació d’allò de “Morta la humana mort l’enconyament (a no ser que es tinguin gustos necròfils està clar)”, el Hoxto va saltar però el vam agafar, aquella no era la millor resposta, era la resposta d’un humà i com a tal equivocada… el Pieter el va treure del local mentre la Catherine el seguia amb la vista, el tipus em va passar el braç pel coll “I per fer-ho més divertit m’han dit que la matis tu… suposo que no representarà cap problema…”

entrada 994 (any 3)

Algú em va dir fa temps que si després de parlar amb una persona un té la sensació que queda més buit que a l’inici de la conversa el millor que pot fer és deixar de parlar o tractar amb aquella persona, i això és aplicable a tots els àmbits... avui també parlava amb un tipus que em deia entre rialles la quantitat de gent que es mira els programes del cor i que mai ho reconeixen, o que si ho fan et venen amb excuses força increïbles, i una de les més esteses és la que diuen que ho fan per tal de poder fer la migdiada... bé, suposo que si com diuen algun tipus de música pot despertar parts ocultes del cervell aquests programes poden deixar-les fregides i convertir a un tipus en un perfecte vegetal intel•lectual, amb premi i menció honoris causa al baveig homeril... perquè no deixa de ser, com a mínim, increïble que algú es pugui adormir sota l’escàndol de la panda de mongomentals que surten en aquests programes, i més encara quan després et fan tota una ponència de qui és qui en qualsevol revista o fotograma que surti per la caixa tonta, i aleshores te’ls mires i al veure’s descoberts deixen anar un “Mira, és que abans de dormir els escolto una mica i alguna cosa queda”, coi doncs!; que sempre els hi quedi justament el que un veu quina casualitat més casual... tot i que fent pròpia la teoria de la memòria com una pissarra que un va omplint i que no es pot esborrar per tornar a ser omplerta fa por la quantitat de xorrades que aquests animalons deixen que els hi serigrafiïn... així que si voleu rebre empremtes us proposo la següent:

"Siendo ésas las premisas para encontrar en qué consiste la identidad personal, debemos ahora considerar qué significa persona. Pienso que ésta es un ser pensante e inteligente, provista de razón y de reflexión, y que puede considerarse asimismo como una misma cosa pensante en diferentes tiempos y lugares; lo que tan sólo hace porque tiene conciencia, porque es algo inseparable del pensamiento, y que para mí le es esencial, pues es imposible que uno perciba sin percibir lo que hace. Cuando vemos, oímos, olemos, gustamos, sentimos, meditamos o deseamos algo, sabemos que actuamos así. Así sucede siempre con nuestras sensaciones o percepciones actuales, y es precisamente por eso por lo que cada uno es para sí mismo lo que él llama él mismo [...]. Pues como el estar provisto de conciencia siempre va acompañado de pensamiento, y eso es lo que hace que cada uno sea lo que él llama sí mismo, y de ese modo se distingue de todas las demás cosas pensantes, en eso consiste únicamente la identidad personal, es decir, la identidad del ser racional, hasta el punto que ese tener conciencia puede alargarse hacia atrás, hacia cualquier parte de la acción o del pensamiento ya pasados, y alcanzar la identidad de esa persona: ya hasta el punto de que esa persona será tanto la misma ahora como entonces, y la misma acción pasada fue realizada por el mismo que reflexiona ahora sobre ella que sobre el que la realizó". (Ensayo sobre el entendimiento humano, l.2, cap. 27, n. 11, editora Nacional, Madrid 1980, vol.1, p. 492-493).

Bé això o us podeu quedar amb el “Andreita coméme el xoxo” o era “Andreita comete el pollo”?, vaja que ja ni recordo... perquè ja sé sap que “Por mi hija me forro!” o era “Por mi hija mato, ma-to...” en tota una demostració que va anar al cole el dia que dividien les paraules en síl•labes... avui he acabat després de la conversa amb una tipa fent el cafè qui em comentava divertida l’últim atac de banyes al que ha estat sotmesa “No es pot tenir un marit maco...” jo hagués dit quelcom com “No es pot tenir una marit cabron i tenir un xic d’autoestima”, però... cadascú té el dret de acontentar-se amb el que vulgui, i la tipa seguia “A vegades hi penso si em valdria més la pena estar amb un home més fidel però alhora menys interessant que el que tinc i sempre arribo a la mateixa conclusió, per molt que em molesti que m’enganyi el temps que passo amb ell entre infidelitat i infidelitat sobrepassa en molt al temps que pugui estar amb qualsevol altre que em jurés amor etern...”, i com ja he escrit en altres cops s’arriba a la conclusió que segons en què és preferible tenir un caramel xupat per tothom que no pas una merda de propietat exclusiva...

dilluns, 21 de novembre de 2011

entrada 993 (any 3)

Fa poc vaig escoltar com en una demostració fastambulosa (per dir alguna cosa) s’havien multat a dos actors americans per sortir en un cartell d’una peli en una motoretta i sense casc, segons deien aquella imatge potenciava conductes “de risc” entre la gent i calia que els multessin (eis, i que en totes les imatges de la peli si que el porten, era només per la foto de la promo que no el duien), sense entrar a valorar una subnormalitat com aquesta, aquest cap de setmana he vist clar el motiu de la recaptació pecuniària, i no és cap altra que poder finançar amb aquests diners públics la segona part de la cinta a 3msc (si algú sap que vol dir, li agrairia deixés de llegir aquest blog, ja que segurament hi deu ser per accident), doncs res, cinta on es veu entre d’altres carreres de motos on el casc el deuen portar als ous perquè al cap lo que es diu al cap... i en aquest cas no he vist a cap d’aquells senyors del primer cas demanant una sanció exemplar... umm, igual deu ser perquè en el primer cas si queien de la moto i prenien mal es podien malmetre dos actors, i en el segon si cauen i prenen mal no tinc massa clar que es malmetria... ara bé, que no m’ha deixat de sorprendre aquesta diferència de tractament en base a si els que la fan són de fora o de dins... ahir tot fent el cafè vaig riure una estona amb la darrera història d’un dels presents, el tipus no fa massa que surt amb una noia qui ja té dos gremlins d’una relació passada, doncs res, que ahir al tipus li va tocar portar-los a una festa perquè la noia treballava, i ell ens jurava i perjurava que havia intentat lligar-los al cotxe però que tot havia estat impossible, que el gremlin alfa s’havia encabronat i s’havia deslligat i que feia el mateix amb la seva germana... i el tipus que mira que els hi explicava que si havien d’anar lligats, que si tenien un accident, que si un senyor molt agradable vestit de verd els aturava o vestit de blau segurament deixaria de ser divertit, però res, que els gremlins estaven revoltats i van decidir fer un xiquipark dels seients de darrera, així que el meu conegut va aplicar la màxima de “Només es valora l’aire quan un troba que li fa falta...” i va fotre una frenada, els gremlins van sortir disparats després de l’ensurt inicial i dels plors de la nena va observar com el nen alfa havia fet una prova empírica (mira, ha sortit científic) per tal de veure si eren més dures les seves dents o els seient de davant, el resultat... una sangada, el tipus sabia que allò aniria a menys però davant l’escàndol del crio que semblava que s’anés a morir el meu conegut va decidir portar-lo a urgències, un cop allí el va deixar en mans d’una de les infermeres mentre ell es dedicava a la nena tot intentat fer valdre el seu master en enginyeria per muntar el que els hi havia cagat el huevo kinder dels nassos, quan estava a punt de deixar-ho per impossible el gremlin femení li va dir “I si ho poses per allí?”, dit i fet, l’andròmina va quedar complerta i la nena al final va tenir el seu joguet mentre mirava despectivament al vellipolles aquell que havia trigat poc menys que un segle per acabar la joguina, vaja que si li haguessin encarregat les piràmides d’Egipte encara estarien en els fonaments... en això que va sortir una de les tipes demanant per qui havia portar al nen aquell, un cop dins del box la tipa li va dir que no entenia com havia anat tot perquè el nen deia que ell havia frenat en sec per fer que ell es piqués contra el seient, el tipus va posar cara de sorprès tot dient “Jo!?, no em dirà que creu més a un nen que a un adult?” i clar després la pregunta de perquè no el portava cordat i la resposta de que el monstre s’alliberava i la tornada en forma de “I vostè no es sap imposar a un nen?, explicant-li que ha d’anar degudament subjectat al cotxe?”, aquí la resposta fàcil era “Vostè ha decidit parlar mai amb una paret?”, de sobte es va sentir un crit al passadís van sortir i van trobar una infermera que reculava mentre el gremlin mascle injeccions en mà li deia “Eoooo toro, eoooo toro”, el meu conegut va somriure (el kabron tenia estil...) el monstre estava a punt de banderillar a la tipa aquella, la dona que havia parlat amb ell li va saltar “I no pensa fer-hi res?”, ell va agafar aire es va acostar al gremlin i abans aquest no pogués reaccionar li va fotre dos bufes, les banderilles van caure al terra mentre el marrec començava a plorar, el va agafar de la mà mentre la infermera li deia “Per aquest cop no passa res, ara li agrairia s’ho pensés abans de tornar per aquí”, un cop al cotxe va quedar sorprès de com el gremlin es deixava cordar i no deia res mentre el mirava i va estar a punt de respondre a la seva pregunta silenciosa “Fotre’t al llit amb ma mare val tan com tot això?”, amb un “Doncs mira no ho tinc massa clar...”

diumenge, 20 de novembre de 2011

entrada 992 (any 3)

Prop del ’89, i no, no parlo ni del 1900 ni del 1800 ni tan sols del 2000 (hauríeu d’entendre que per molt importants que us creieu i ho situeu tot en la temporalitat que us ha tocat viure o malviure… els vampirs tenim una visió de la línia temporal força més dilatada, quasi tan com el culet que us quedarà després del pariplé democràtic que escenifiqueu avui…), doncs bé, en el ’89 un tipus em deia “El pitjor per la democràcia és fer-la senzillament democràtica, esperar que tothom doni la seva opinió i decidir mirant de molestar el menys possible, porta a que quan es pren una decisió aquesta ja no tingui significat, així doncs s’ha de resumir i donar el poder a pocs que representin a molts, però ens hauríem de preguntar que per molts que representin, sinó representen a la totalitat el sistema és tan pervers i brut com aquell on pocs representen a pocs…”, i acabava amb un “Al final cada societat té el govern que es mereix, i els governs no es guanyen a les urnes es guanyen amb sacrificis i accions decidides i valentes, la comoditat de posar una papereta i ja està, porta al que hi ha, governs còmodes i acomodats… ahhh, però que fàcil és queixar-se quan no s’està disposat a fer res…”, vaig somriure aixecant la copa de brandy i tot pensant en com de puta és la casualitat per tal que encara hi hagi humans sobre aquest fotut planeta, avui vosaltres tanqueu un periple electoral, i un país que conec l’inicia, un país del que no en puc dir el nom sota perill que m’ho retreguin i em diguin que tot el que escric és mentida, amb la vehemència d’aquells que senzillament volen fer soroll per tapar la veritat, com deia un polític “L’important és cridar, més que no pas donar raons, perquè els crits poden tapar les raons dels altres, costa menys guanyar un debat senzillament fent sord a l’adversari que no pas discutir els seus arguments…”, doncs el país del que parlo (imaginàriament), té tanta poca gent amb dret a vot que es saben anticipadament per circumscripcions els resultats electorals, de fet els errors no arriben als 10-15 vots del que cada partit té previst, a més hi ha una pràctica força “peculiar” que en diuen el “door to door” (una versió muntanyenca del “trick or treat”), on un vulgui o no rep la visita dels diferents partits polítics a casa, on a més i després de haver de convidar-los a berenar ha d’escoltar el seu programa electoral, fet que acabaria en qualsevol democràcia en un “do ut des”, però que aquí i per efecte de les muntanyes es torna en un “T’estic fent una oferta que no pots rebutjar al demanar que em votis…”, un país on només un de cada tres persones amb edat de votar hi té dret (“Pel manteniment d’un sistema democràtic just i equitatiu amb els qui pertoca i sense contaminació dels que no entenen la realitat nacional”, tenen la lògica i els arguments de dir), com em va dir un natiu fa uns dies “No sé quin país deixarem als nostres fills, o si tan sols hi haurà país, peis o pois, el que si que tinc clar però és que estarà governat per gent d’aquí, faltaria menys…”

dissabte, 19 de novembre de 2011

entrada 991-2 (any 3)

Avui mentre fèiem el cafè sonava això, hi havia una parella que ens estava explicant la seva darrera pensada aka ocurrència, el tema està en que porten un temps junts però no tenen clar que puguin acabar-hi, així que davant la voluntat d’anar a viure junts i la normal por que tot se’n pugui anar a norris, han decidit de la forma més racional possible que cadascú d’ells mantindrà el seu pis de solter, on hi guardaran tot allò que pugui arribar a molestar a l’altra persona i que recordi els seus fets passats, i a més en llogaran a mitges un de nou on hi aniran a viure, de fet per a ells no els implica un esforç econòmic massa important i com diuen “Si al final no funciona doncs res, cadascú a casa seva i no caldrà fer mudances traumàtiques o tenir de cercar una nova llar…”, no els hi he pogut negar que romàntic no sé, però que pràctica ho és i força una decisió com aquella, mentre comentaven el tema al costat hi havia una taula on algú ha deixat anar un “Ja ho veus, gent que no té on viure i ells vinga llogar i gastar…”, el meu conegut que pot ser moltes coses però no és sord se li ha girat “Suposo que et deus pensar que no diré res perquè les teves paraules em fan sentir malament, doncs no, mira igual tu has decidit ser un mort de gana o el que siguis, jo en canvi sempre he decidit el que volia ser, i sempre he tingut clar el que podria arribar a ser, tu senzillament només tens clar el que voldries ser sense que t’importi si pots o no ser-ho… i per cert, si tan solidari ets podries donar els diners que et costarà l’esmorzar i la cervesa de després a una entitat que els destinés a fins justos…”, l’altre anava a respondre quan una de les tipes de la taula li ha dit “Deixa’l que no veus que només busca brega…” aquí senzillament hem rigut tot valorant qui era el que estava buscant la brega, i la tipa no contenta ha seguit “Ja ho veus una panda de vells que no tenen en que divertir-se…”, el meu conegut anava a contestar quan la seva parella l’ha fet callar i ha parlat ella “Suposo que només els joves teniu la capacitat de trobar solucions noves als problemes que tenim… i obvieu la part més senzilla de l’equació, per obtenir respostes noves ser jove no és suficient, el que s’ha de tenir es una mentalitat “nova” que permeti de veure de forma diferent els problemes, i veient-vos aquí quasi que tinc un deja vu de les reunions de anarcosindicalistes de fa uns anys…”, aquí hi ha hagut un silenci tens que ha trencat la cambrera que ho havia escoltat tot “Mira que teniu ganes de fotre de mal rotllo al personal de bon de matí… amb lo senzill que és que us prengueu l’esmorzar i uns no foteu les orelles a les taules dels altres i els altres us esteu de fer segons quins comentaris…”

entrada 991 (any 3)

Em van acompanyar a una espècia de tenda que havien muntat en un temps record prop del poblat, un cop dins vaig veure algunes gàbies on anaven posant als indígenes, al centre hi havia diverses taules i cadires que em van recordar alguns dels episodis més foscos de la inquisició, la tipa va ordenar a un parell de soldats que agafessin els homes i dones per igual i els anessin lligant a la taula, vaig veure el somriure en un ajudant de la dona aquella que amb bata de doctora va donar les primeres ordres, sempre m’ha fet gràcia que tan doctors com els que treballen en alguns escorxadors portin la mateixa bata… l’ajudant amb una precisió quirúrgica va tallar el peu a una de les dones que va començar a cridar, vaig veure com algú ho filmava mentre ella cridava i donava ordres, no satisfeta va fer que deslliguessin a la noia i la traguessin de la tenda tot dient al seu ajudant que s’ho mirava com a un nen que li han pres el joguet nou “Ja t’ho han dit, només un membre no els podem deixar inútils per tal que treballin, si només els hi fa falta un encara serviran per fer tasques!”, al següent li van tallar un braç a l’alçada del colze i ella va començar a donar ordres de nou, un cop acabat van demanar dos “voluntaris” més, un dels joves que tenia al meu costat s’ho mirava tot sense entendre res “Què fan?” em va preguntar sorprès, en les ments d’aquells era impossible entendre el que feien aquells que tenien allí davant, vaig forçar un somriure “Actuen eficientment i civilitzadament” li vaig contestar, tot preguntant-me si no serien els salvatges els civilitzats allí, la tipa va mirar a la dona que havien lligat a la taula i que no parava de cridar “Així ens va millor, han d’estar en estat de pànic i de shock per tal de que les situacions siguin iguals que al camp de batalla” va ordenar que li tallessin la cama a l’alçada del genoll la noia va cridar fins quedar inconscient mentre la doctora donava instruccions, no van aturar-se, en un racó hi havia ja forces membres i jo havia vist no menys d’una desena de formes d’intentar curar les ferides, la tipa se’m va acostar mirant-me amb un somriure “Encara que no m’entenguis suposo que ja saps de que va el tema, veuràs estem a punt de començar una guerra i tindrem ferits entre els nostres, i el hi oferirem la millor atenció mèdica per tal de minimitzar les ferides, tot i que per aconseguir-ho, hem de fer proves amb persones, si és que se us pot dir així, per tal de fer avançar la ciència mèdica, i no saps com d’agraïts us estem de la vostra col·laboració…, ja el podeu treure!”, un dels soldats va obrir la porta mentre un altre vigilava, hi havia quatre soldats al recinte em vaig sentir insultat, el tipus va entrar a la cel·la i em va donar una empenta per fer-me fora, m’hi vaig resistir i l’empenta va ser més forta, tan que em va llençar cap endavant ell va riure fins que va contemplar com acabava davant al que tenia davant un cop al plexe mentre girava traient-li el seu ganivet del cinturó li vaig tallar el coll i sense parar el vaig llençar contra el que m’havia empés, el tipus va anar al fons de la cel·la amb el ganivet clavat al cor, els altres dos soldats em van mirar sorpresos i mentre esperaven que fugís van quedar descentrats de veure com anava contra ells, vaig picar a una safata agafant dos escarpells llençant-lis, no seria mortal però si suficient per distreure’ls, em vaig llençar contra ells un cop a la nou del primer el va deixar fora de combat el segon es va girar per rebre un cop a la barbeta que li feia girar el cap, li vaig agafar per deixar-lo sobre la meva espatlla un cop sec i el coll va agafar un angle impossible, la doctora em mirava sorpresa i l’ajudant va obrir la boca de la que no va sortir cap so al notar un bisturí al seu coll “Et tu quoque” li vaig dir mentre notava una humitat que li regalimava per la cama, vaig somriure tot veient com de ràpid que es pot passar de ser un valent a un veritable covard, la doctora em va mirar “Suposo que hem comés un petit error i em deus entendre… no som salvatges nosaltres crec que ho podrem portar civilitzadament…” la vaig mirar divertit, veure-la amb la bata tacada de sang i no precisament per salvar i ajudar a la gent (més que jurar s’havia cagat en el pobre Hipòcrates i el seu jurament, això o a Alamània el tenien entès d’una forma força “particular” ), i amb la mirada encara encesa del que havia fet i tot el conjunt d’extremitats rere seu em va fer plantejar si allò era precisament “civilitzat”, vaig deixar anar a l’ajudant dient-li “Ara li diré el que farem, suposo que aquest cau deu tenir una sortida “alternativa” i abans que em digui que no li puc assegurar que si jo m’hi fico no em preocuparé de salvar-li la vida si començo a jugar al seu joc… així que siguem sincers i igual ens en sortim tots..”, la tipa va mirar-me i per un instant la seva mirada la va trair, vaig somriure acostant-me a ella quan el jove de la tribu es va posar al mig “Crec que viva ens podria servir més que no pas morta…”, vaig forçar el gest tot pensant en el que arriba a ser un quan un “salvatge” t’ha de donar consells, vam sortir de la tenda i vam caminar per la selva durant uns dies, sempre allunyant-nos dels camins, va ser al tercer dia quan el jove em va dir el que jo ja sabia, que feia unes hores que ens estaven seguint, sabia qui no era així que vaig demanar que ens aturéssim, al poc van aparèixer uns altres natius que ens van anar rodejant, allò començava a pintar malament quan el que deuria ser el cap dels mateixos se’ns va acostar demanant-nos qui érem, quan el jove va dir el nom de la seva tribu el tipus se’l va mirar tot dient-li “No podem matar fantasmes ni barallar-nos’hi, la vostra tribu no existeix esteu tots morts, heu caigut sota les mans dels salvatges vinguts de fora… en mans d’aquells que ni tan sols saben les regles de les batalles, senzillament exterminen i roben… per nosaltres sou uns nens perduts sense tribu i crec que podríeu venir amb nosaltres…”, el jove em va mirar i jo no vaig poder més que pensar en el bruixot, una dona d’aquells se’m va acostar apartant als que l’envoltaven i la protegien, un cop davant meu em va mirar acariciant aixecant-me la barbeta i mirant-me als ulls “Ja et van dir que els salvaries oi?, com s’ha de veure el món quan un monstre que hi és per matar acaba per donar la vida, i encara coses més estranyes veure’m abans que el pare sol deixi el lloc a la mare lluna….”, em van preguntar que havien de fer amb la dona i el noi, vaig somriure tot dient que el millor era deixar-los… m’hi vaig acostar dient-li a ella “Teniu l’oportunitat de fotre el camp, ara bé, si us torno a veure a tu o a qualsevol dels teus pots tenir per segur que el mataré a ell i vindré per tu, ha quedat clar?” ella va fer que si amb el cap “Ja ho veus” vaig seguir dient-li “A vegades els salvatges són més civilitzats…”, i tot m’ha vingut al cap al veure com es donava un premi a una doctora especialitzada el tractament de ferides extremes i en cirurgia reconstructiva, veient la fotografia he vist a aquella doctora, i veient el nom i cognoms no he pogut més que reconèixer que havia sortit a la seva mare…

divendres, 18 de novembre de 2011

entrada 990 (any 3)

Ahir un tipus deia “Els que guanyaran les eleccions no ho faran pas perquè la gent cregui en el seu programa, ho faran perquè senzillament la gent ja no creu en el dels altres...”, em va fer sortir un somriure, ahir tocava un d’aquells sopars que tot i anar-hi convidat un se’n voldria desdir, una d’aquelles causes benèfiques que queden totalment pervertides en un acte de demostració de poder social que corroeix qualsevol intenció de bona voluntat, si enlloc d’enviar els diners recaptats pel sopar, s’enviessin el que havien costat vestits, maquillatge, perruqueries i d’altres (entre ells els serveis de noies de companyia i algun que altre noi) segurament s’haguessin enviat forces més diners, però la societat és així d’hipòcritament joputa, el tipus un paio que deuria rondar la seixantena i amb qui coincideixo en forces d’aquests saraos era qui havia parlat abans, a la taula teníem una parella joveneta i alguns de mitjana edat i ell per edat i aspecte i jo per edat deuríem ser els que portàvem més temps en aquest teatre (del bueno) que algú li ha donat per dir vida, doncs bé el vell ha seguit amb la xispa que dóna l’alcohol “La diferència entre els vells i els joves, és que els joves són influenciables i els vells tendeixen a voler influenciar, i els més vells senzillament estan directament influenciats...”, vaig somriure, el sopar va anar transcorrent entre plats i visites dels amfitrions/organitzadors que venien a preguntar si tot anava bé (suposo que cercant qualsevol excusa per queixar-se al restaurant i acabar per no pagar), em va fer gràcia enxampar a una de les organitzadores i preguntar-li el motiu del sopar, la tipa em va mirar sorprès “És per les malalties del tercer món, per recaptar diners per tal de poder comprar medicament que les curin...” “I em podries fer un llistat d’aquestes malalties...”, la tipa em va mirar intentant cercar qualsevol que despistat se la mirés (a ella o al seu escot) per fotre el camp (això si, amb una excusa del més educat), jo no em vaig donar per vençut “I un cop els hagueu curat que en fareu d’ells?, perquè suposo que sou conscients de la regulació natural de la població en aquells llocs, salvareu a gent de la malaltia per tal que es morin de gana?”, aquí la noia joveneta de la taula em va mirar contrariada i jo vaig decidir ser bon minyó deixant marxar a la xaxiorganitzadora aquella, tot preguntant-me quantes vides es podrien salvar només amb el conjunt de la seva roba interior i de pas quantes n’alegraria sense la roba interior... a la taula va sortir el tema del Govern de tecnòcrates (tan de moda) i la parella de joves va començar en una defensa dels valors democràtics, que la resta de la taula tot veient que ningú hi anava en contra anaven acceptant (ja sé sap que els anys fan que la gent perfeccioni la tècnica de “nedar i guardar la roba”), aquí el vell després d’assaborir de nou el vi (ell em deia amb un somriure que tenia pèrdues de memòria i necessitava beure sovint per recordar lo bo que era el vi) va dir: “En el fons no deixa de ser com les empreses familiars, el pare pot deixar que el fill porti l’empresa però si aquest no funciona els clients i els proveïdors acabaran per amenaçar al pare de no tenir-hi més tractes comercials, primer el pare farà que el seu fill es rodegi de tècnics que l’aconsellin, però si el fill creu més en ell que no pas amb els tècnics de poc servirà i el tema anirà a pitjor, al final l’empresa començarà a tenir problemes i els actors externs demanaran que al cap hi hagi algú que realment entengui com funcionen les coses, així que el pare o pagarà unes vacances al fill o li comprarà un cotxe o qualsevol altre història i deixarà l’empresa en mans dels que saben com va una empresa... a vegades la democràcia és un luxe que no ens podem permetre, està bé com a joc de sobretaula però quan van mal dades...”, vaig somriure aixecant el got, total com a molt dirien que era un vell xoxo tot i que tenia la clarivitat que mancava a tots els de la taula, aquí el jovenet va saltar “Si, si, un govern de tecnòcrates, un govern dels bancs...”, el vell quasi que s’ennuega i jo ja patia per les seves cada cop més freqüents pèrdues de memòria que feien que el tipus hagués de beure a cada poc, i va contestar... “Aquí hi ha el seu poder, els podeu nomenar bancs, mercats, poder financer, organitzacions ocultes, el xoxodtprima o com vulgueu, però en el fons són força més propers i coneguts, són senzillament els que tenen, i que tenen quelcom en comú tan visquin a Xina, França, Berlin o a Castillejo del Montalaz, i és que volen seguir tenint, i aquí la seva força mentre tots teniu idees diferents ells en tenen una de sola, ser igual o més rics encara, i no tenen ni escrúpols ni morals tal com les enteneu, i això si, si tenen quelcom són recursos... així que el millor invent va ser crear ents que ningú pot veure però als que tothom pot criticar per tal que ells segueixin fent el que saben fer, enganyar i fer-se més rics...”, “I si és així que podem fer?” va dir el jove cadell, i el vell li va contestar resignadament “Matar al teu pare i repartir el que té, perquè ell no ho farà i si descobreix que tu ho vols fer et matarà a tu...” tots els de la taula van callar, finalment el jove va dir “Va avi quines pensades que tens!” vaig somriure i encara més quan un de la taula que havia estat callat va saltar “Escolti pare no li doni idees al nen!”, aquí quasi que exploto aixecant la copa i brindant amb el vell, sinó fos per ells aquest món seria força més maco estèticament, més maco i més merdós moral i èticament...

dijous, 17 de novembre de 2011

entrada 989-2 (any 3)

Avui tocava fer el cafè sol, prendre taula i mirar al voltant, veure la fauna humana en el seu més ampli sentit, tota confiada creient que aquell que se’ls mira no deixa de ser més que un pobre desgraciat que ha caigut per accident en aquell edèn on fan la seva vida social... tenia davant meu una taula on la quantitat de diners que tenien era directament proporcional als anys que sumaven i on les ganes de compartir-los era també directament proporcional als anys que els hi quedaven de vida... dels tres només una parlava amb un francès decent, la resta atemptaven la llengua de Moliere amb aquell inevitable accent de català que fa que més d’un francès molt educadament et digui que no t’esforcis i que li parlis directament en anglès, i això provenint d’un francès ja és... ha estat aleshores quan ha entrat en Jacob, el tipus m’ha vist però ha estat interceptat pels de la taula que es veu que eren grans amics dels seus pares, ells els ha atès educadament tot responent de forma neutral a les seves preguntes i ha seguit el seu camí sense dir-me res i tot sense poder evitar un somriure; encara recordo el dia que el pare del Jacob em va comentar que tenia un problema amb el seu fill, el tipus era genial, ara bé, el fet de no aprendre a comptar fins a tres feia que les seves explosions de caràcter li portessin forces problemes, el pare em comentava que a més anaven a més en nombre i potència amb el pas dels anys, tot demanant-me si hi podia fer res al respecte, vaig somriure tot quedant amb ells dos, no em va costar fer-lo saltar, dos petites observacions i el tenia encès a escassos centímetres de la meva cara i fent que el que m’hagués rentat la cara pel matí fos un acte del tot inútil... li vaig dir al pare que ens deixés, un cop sols li vaig dir “Suposo que et diran que has de canviar que has d’evitar aquests atacs que tens... doncs mira, no ho has de fer, perquè aquesta és la teva potencialitat, i negar la potencialitat que tenim tot intentat de canviar-la ens torna inútils i ineficients, perquè competirem amb d’altres que tindran en el que volem aprendre la seva potencialitat, el que has amb els teus atacs és acumular-los, centrar-te, potenciar-los i focalitzar-los, per deixar-los anar en el moment just, només has d’aprendre a tenir un xic de paciència... fa temps un artiller em deia que l’important no és disparar o la cadència de foc, l’important és disparar quan toca i on toca...”, el tipus em mirava sense entendre massa bé el que li estava dient, així que vaig decidir baixar el llistó “Mira, és com un futbolista, no farà més gols per estar xutant tota l’estona a porteria, el que ha de fer és esperar i xutar just en el moment oportú, l’oportunitat més la potència són imparables”, el tipus seguia amb la seva cara, i vaig baixar encara més el nivell “Escolta xatu, pots ser el paio que folla millor del món, però com no et treballis les titis abans de demostrar-lis les teves capacitats poc els hi demostraràs, i passaràs de ser el tipus que folla millor del món al tipus que es fot més palles del món...”, ell va anar posant-se cada cop més vermell i li va costar dir-me “Em prens per imbècil, no? crec que t’he entès des del començament...” “Segur?” ell va estar a punt de saltar, però es va aturar i va somriure “Si, segur...”, ha estat una de les lliçons més ràpides, i de fet moltes vegades la quantitat i duració de les lliçons venen determinades per la pasta de l’alumne, doncs res, que avui el tenia a la barra tot dinant i al vells davant, quan marxava un dels vells li ha dit a la cambrera que els cobrés i de pas també cobrés al Jacob que el convidaven, la cambrera els hi ha dit “Ho sento, però el Sr. Jacob els ha convidat i ha pagat...” , el ell s’ha qeudat parat per encabronar-se i no he pogut somriure tot pensat que ella si que podia convidar, ara bé, a ell no el podien convidar, i ha acabat amb un “Si és qeu no es pot ser vell” i la seva parella amb un somriure delator li ha constestat “Primer el pare i ara el fill... si és que no aprens”, ahhhh i el molt cabron a mi ni el cafè.... si és que no hauria de ser tan bon professor...

entrada 989 (any 3)

A vegades a aquest vampir li agrada abstreure’s de l’inevitable fet de tenir d’estar rodejat d’humans, abans tenia la mania d’anar a aquells llocs on encara no hi havia arribat la “civilització” tot i que quedava sorprès com aquells que tenien menys civilització acostumen a comportar-se de forma més civilitzada que aquells que en van sobrats de la mateixa... a aquells llocs on tampoc es preocupaven massa de sortir-se se la seva rutina perquè entre altres coses ja en tenien prou amb aquesta rutina, doncs res, portava uns anys convivint amb una tribut amazònica, uns paios que no deixaven de ser més o menys imbècils que la resta dels humans però que almenys no molestaven massa, encara recordo al pobre bruixot de tribu qui un dia tot fumat em va dir “Algun dia salvaràs aquesta tribu...” vaig somriure i ell va seguir “Estrany destí per un diable com tu, però algun dia ens salvaràs...”; em van arribar notícies que a la vella Europa les coses no anaven del tot fines, un dia estava en el poblat quan vaig veure arribar tot un reguitzell de capullos blancs aka “els elegits dels deus”, no em va costar reconèixer el seu idioma, els tipus ens van agrupar a la plaça del poble quedant sorpresos de veure’m entre aquells salvatges, aquí va ser el cap qui els hi va dir que m’havien trobat de petit i que m’havien pujat com un més de la tribu, un dels tipus uniformats se’m va acostar mirant-me divertit i deixant-me anar floretes en el seu idioma, suposo que deurien creure que tothom entenia i podia parlar l’alemany, em vaig quedar callat perquè el tema prometia, un cop ens van tenir a tots reunits van arribar els capitostos, no vaig poder més que admirar els uniformes que portaven i les calaveres que hi havia en els colls dels mateixos, qui deuria ser el que manava va somriure al veure’ns, darrera seu va sortir una dona qui ens va mirar quedant-se sorpresa al veure’m, un cop explicada la meva presència la tipa se’m va acostar “M’entens?, saps el que t’he estic dient?” aquí vaig decidir intervenir allargant la mà per sobar-li un pit la castanya d’un dels soldats va ser immediata i em vaig veure a terra mentre els de la tribu reien, la tipa em va llençar una puntada força contrariada “Definitivament no deixa de ser un salvatge més...”, ens van fer formar i allò va començar a deixar de ser divertit, van fer passar a uns quants que van carregar en camions i vaig entendre que els portarien a diferents camps de treball per tal d’obtenir recursos naturals, un va intentar fugir però el van abatre amb un tret veient la cara de sorpresa un dels tipus ens va dir “Tinc el poder del llamp i del tro!”, els de la tribu ho miraven sense entendre com havia caigut el seu company, quina estranya màgia era aquella que permetia matar a algú amb un bastó a tall de sarbatana però sense necessitat de bufar i més encara, d’una forma tan ràpida que no hi havia fugida possible i a una distància força superior a la que es podien imaginar, alguns van començar a preguntar en veu alta si aquells no eren més que els enviats pels Deus per castigar-los, tot i que ells mai havien deixat de venerar-los... vam anar passat i quan em tocava pujar al camió la tipa em va aturar “A aquest deixeu-lo aquí...”, el soldat em va separar tot portant-me cap un altre grup “Com vulgui, ja vec que li ha agafat afecte al mono blanc aquest...”, al que ella va respondre “Ja veure’m si li queden ganes i mans per ser tan mal educat...”

dimecres, 16 de novembre de 2011

entrada 988-2 (any 3)

En Iuri era un soviet amb totes les lletres, i quan el vaig conèixer encara donava un cert orgull dir que un era fill de la gran mare russa, el tipus es guanyava la vida com a pilot d’una d’aquelles línies aèries que no surten per enlloc, es dedicava a portar allò que algú havia venut (tot i que no es podia vendre) a qualsevol país africà a canvi de retornar amb l’aparell ple de recursos naturals, en aquell temps Àfrica era dels russos com ara ho és dels xinesos,tot i que els seus habitants saben que per molt que es vulgui Àfrica sempre serà massa Àfrica per un sol país... en Iuri no feia preguntes, senzillament pilotava, cobrava i s’emborratxava, força soviètic en poques paraules, com ell em deia “No ens han ensenyat a fer preguntes o qüestionar-nos els que fem, ens han ensenyat a fer-ho i ja està...” deia tot aixecant el got de vodka i bevent-se’l d’un glop (com ha de ser...), el tipus una nit de certes confidències em va dir “Quan a un no se li fa estrany imaginar-se a la seva parella follant amb algú altre es pot dir que està força cardat...”, sempre m’ha fet gràcia aquesta lògica soviètica, i la sensació de que tot i ser nacionals d’una de les grans potències sempre anaven mancats de quelcom, com si l’autoestima no el hi fos permesa i només pogués ser gaudida pels gran mandataris del partit, en un dels darrers aeroports on ens vam creuar el tipus tenia en semi-propietat una taula prop de la barra on hi havia una corredor aeri etílic constant entre aquesta i la seva taula, d’on les ampolles volaven i retornaven sense necessitat de cap torre de control, al seu voltant tot un reguitzell de noies de color que intentaven ser la més, més, de totes, aquella que s’endugués el premi gros (i el Iuri era força gros), el tipus em va fer un gest i em vaig seure entre tot aquell harem monocolor, el tipus va aprofitar per demanar una ampolla més i me les va anar presentant al que cada una d’elles anava dibuixant un somriure, mentalment vaig intentar catalogar l’edat que tenien i entendre com podia ser que els hi faltessin més dents que no pas les que tenien... en Iuri aquell dia estava escandalitzat de la situació de les dones allí, i allò venint d’un rus no va poder fer-me més que somriure tot pensant en que no són precisament un model a seguir el tipus em deia: “Ja ho veus, amb el temps un aprèn l’infecte dialecte (per dir-ho d’alguna forma) que parlen aquesta panda, i una de les tipes li deia a la seva companya: no fotis que només volen follar?, i no s’emborratxen?, i no ens pegaran?, van mínimament nets?, no ens violaran?, i a més ens pagaran per fer-ho?, definitivament els Deus ens han somrigut...”, vaig somriure, pels segles que porto en aquesta merda de món sé que no es pot lluitar contra els elements, bé corregeixo, es pot lluitar contra els elements, el que no es pot esperar és guanyar-los...

entrada 988 (any 3)

Avui mentre fèiem el cafè el bo del Josep ens ha explicat la darrera “disfuncionalitat social” que ha patit, doncs res, que el tipus aquest matí al obrir la nevera ha observat com l’excel•lent compra de “Compri quatre i paguin dos” de pasta fresca que va fer ha servit per tal que tres dels quatre envasos estiguessin a punt de caducar, i el tipus amb un atac de falsa solidaritat els ha agafat i ha decidit portar-los a un banc d’aliments (segons ell encara tenien 2 dies de vida, més la que se’ls hi vulgui donar en “gràcia”), així que ja el veieu en el banc d’aliments bossa en mà i mirant de no agafar res dolent en aquell antro, ara bé, el millor ha estat quan se li ha acostat una joveneta qui li ha preguntat “Tu diràs?”, ell ha trigat a contestar després d’aquell atac de tuteig a primera hora del matí, tot i així i després de superar-ho li ha explicat el tema allargant la bossa amb el menjar, la noia se l’ha mirar i li ha dit “Escolta que et penses que és això?, que aquí la gent menja el que vosaltres no voleu?, que els hi donem sobres? Mira igual ens podries portar el que vas tirar ahir per sopar!, si vols col•laborar ens has de donar el teu compte corrent i fer una aportació o bé anar als centres que tenim seleccionats i comprar el que ells et diran que necessitem...”, en Josep ha trigat uns segons a computar, processar i entendre tota aquella informació, ha somrigut, ha donat les gràcies per la informació i ha sortit del antro tot llençant el menjar en els diferents contenidors (ell està plenament conscienciat amb el tema del reciclatge), i mentre m’ho deia m’ha dit “Mira, m’ha vingut al cap el Guille i el seu famós “I zi mejor la pateo”...”, aquí ens hem fotut tots un fart de riure, han arribat els segons cafès i una de les cambreres que ens atén i ens pateix al veure el Josep li ha dit “Ep mestre, que vàreu dir que un dia m’explicaríeu el tema aquest de la cosina de risc...”, el Josep ha somrigut amb complaença al veure aquell petit intent de coneixement (tot i que d’on venia era un gran intent, tal com deia aquell; tot és relatiu...), i li ha dit “Per començar la cosina de risc és la d’aquest, que en veritat és una cosina de molt alt risc...” (riures generalitzats a la taula i la cambrera baixant la mirada), ell ha seguit “El tema és que tota la Unió Europea actua com si fos una comunitat de propietaris, diuen que viuen en un mateix espai tot i que a casa seva tothom fa el que li rota, i com et pots imaginar, hi ha famílies que guanyen més que les altres i tenen una casa millor moblada i adecentada que la de la resta... això si, tots paguen les despeses de comunitat i quan algú no pot, ja hi ha els veïns amb més pols econòmic que fan el pagament tot esperant que els veïns pobres a canvi els ajudin en alguna tasca de veïnatge i els hi cedeixin el pas a l’ascensor, i de pas no toquin massa els collons, ara bé, imagina per un moment que cal demanar un préstec important per exemple per reformar la façana de l’edifici, aquí entra la figura del Banc que serà aquell qui deixarà els diners, el Banc es reuneix amb cada veí i veu amb bons ulls deixar els diners als que en tenen perquè sap que cobrarà, fins i tot els que en tenen podrien pagar la seva part sense endeutar-se, així que per aquests el Banc no té cap problema de deixar-lis els diners, ara bé... i pels altres?, bé el banc els anirà catalogant i anirà fixant un interès que hauran de pagar pels diners en funció del risc de cada família, fins i tot es podria donar el cas que el banc no volgués fer cap préstec a alguna família de la que conegui les seves dificultats per arribar a final de mes, així doncs per fer la reforma de tot l’edifici (ja no parlem de fer-la només per aquells que obtenen els diners), els rics hauran d’agafar responsabilitats i avalar als que no tenen tan, però això alhora fa que la seva posició també es vegi compromesa davant aquestes noves responsabilitats que van agafant, el que fa variar el seu risc fent-lo més alt i fent que la seva posició ja no es vegi tan segura davant els altres...” la noia el mirava amb els ulls oberts i li ha preguntat “I així? Quina solució té això?” el Josep ha tornat a somriure “O bé donar el valor que hauria de tenir la comunitat de propietaris i que sense fer massa soroll exterior per si feina interior solucioni el tema de les reformes, o que s’accepti la veritat universal de que els rics només poden viure amb rics i els pobres amb pobres... i que els primers poden fer les reformes a casa que vulguin i els segons els hi toca viure on poden...”, “Ara ho entenc una mica més...” ha dit ella amb un somriure que li ha durat el que ha trigat en Josep a contestar “Doncs hauries d’estar contenta que això en tu ja és molt...” la tipa ha marxat cagant-se en tot i ell ha dit mirant-nos “Algú sap perquè s’ha enfadat?...”

dimarts, 15 de novembre de 2011

entrada 987-2 (any 3)

Darrer dia de classe, avui tocava examen, amb el temps havia arribat a creure que putejant el personal amb exàmens difícils acabaria per no tenir feina i no em tocaria anar a perdre el temps intentat instruir a aquells que senzillament volen una nota i justificar l’estona que perden per qualsevol aula, però heus ací que encabronats hi ha un grup any rere any d’irreductibles imbècils que venen a classe i a més es presenten a l’examen, i sé que si baixés el nivell es molestarien, perquè tenen clar que en aquest cas aprovar l’examen demostra no tan sols que un té la capacitat d’empollar i memoritzar, així que després de repartir-los i molt acadèmicament dir que els podien girar hi ha hagut les primeres cagades en tot i com s’han aixecat els que han vist que la probabilitat en segons que, pot ser de tot menys probable, per la resta els hi he advertit que només hi ha quelcom que em molesti més que una demostració d’ignorància com és el no presentar-se o sortir donant l’examen en blanc, i és que em facin perdre el temps fent-me llegir el que ja sé o el que no és..., de fet lo de l’examen no deixa de ser un putu pariplé, des del primer dia i cop d’ull un ja té clar els que valen la pena de ser salvats dels que senzillament es poden deixar en el mar de la vulgaritat, bé, més aviat oceà de la ignorància que ens rodeja, i el divertit és que no cal preocupar-se que copiïn, cap dels cadells presents deixarà que ningú li prengui la seva parcel•leta de sapiència sota perill de quedar com a més tonto que l’altre, i el tema de copiar d’apunts o d’altres elements queda descartat per la pèrdua de crèdit que denota davant la resta... i de fet, i quan en un examen el que es mira és la comprensió i la capacitat més que no pas la memorística com si els hi vols deixar accés a la wikipedia... per acabar d’arrodonir-ho i demostrar la possibilitat de la quadratura del cercle, els hi he dit que tot preveient com aniria el tema els hi escurçava un xic el temps de l’examen ja que havia quedat per fer un cafè i ells s’han queixat el que ha fet que els hi recordés que estaven perdent un temps preciós (bé, si el podien fer servir per fer quelcom) mentre es queixaven, tot mirant a aquells que sense queixar-se estaven ja en l’examen, i a qui segurament els hi sobraria temps mentre que aquells que es queixaven ens hi mancaria, perquè encara n’hi ha que creuen que el coneixement apareix amb el pas del temps... i després de patir els monstres ha tocat el cafè, el tipus m’ha explicat la darrera que li ha passat i quasi que fem que ens fotin fora de la cafeteria, em deia que feia res havia tingut davant seu una noia jove, el seu pare i la seva mare, i que la tipa deia no trobar-se bé (vegis tipa per noia jove), després de les proves (per justificar un diagnòstic que el tipus tenia clar) els hi ha donat les felicitat tot dient que serien avis, el pare no s’ho ha pres massa bé i la noia ha dit que era impossible que ella... (aquí el meu amic se l’ha mirada de fit a fit tot pensant “Va tingues collons, millor dir ovaris, de dir que no has fotut un putu polvo, va, va...”), tot interromput pel pare que ha començat a cridar “El mato, el mato!” i la mare que intentava posar pau, i heus ací l’excusa de la noia “Ara que hi penso... a l’estiu vam estar a la platja i un cop a l’aigua ell em va dir que anava molt calent, jo no vaig voler fer res, però ell es va fer una palla dins el mar davant meu... no sé, igual ve d’aquí...”, el meu conegut quasi que es mor de riure allí mateix o explota tot intentant aguantar-se, ara el millor ha estat la cara de la mare tot preguntant “Doctor vostè ho creu possible?”, ell s’ha posat seriós tot preguntat “Es diu Rambo?, John Rambo el noi?” i ella ha respòs, “No, es diu Net Ramo-net...”, aquí ja no ha pogut més i ha sortit del box sense aguantar-se el riure, tot pensant que almenys esperava que la tipa s’ho hagués passat bé follant i que com sortís un nen/a com la família els seus deixebles professionals tindrien l’espectacle assegurat pels anys venidors....

entrada 987 (any 3)

Hi ha països de pandereta, de pandereta i paxanga si em deixeu donar la meva opinió, avui escoltava “l’atracament perfecte” que han fet uns tipus al vostre país, d’on s’han endut forces quilets de droga, i el divertit del tema ha estat el detall que en feia el periodista a llegir i riure: “la droga estava en una dependència que depèn de la policia nacional tot i que qui l’havia incautat era la guàrdia civil (si, si, els del “A ver la documentasionnn lo papele del camion”)..., a seguir, per manca de recursos la policia nacional té subcontractada la seguretat de l’edifici a una empresa privada, qui només vigila de dilluns a divendres i en horari d’oficina, la clau es troba en un edifici a uns centenars de metres sense cap mena de vigilància (fora dels horaris de la vigilància pactada), i clar, els lladres van anar fora d’hores d’oficina (valents esquirols com dirien alguns) i després de recuperar-se del riure i la sorpresa van buidar el local de droga (eisss un favor que van fer que no sabeu el que pesen els sacs de droga i perquè? Per acabar cremant-los, deixa, deixa, que si et fan la feina...), i encara van tenir esma d’agafar el disc dur on hi havia les imatges captades, que em suposo que estaria en una habitació del mateix edifici amb les portes obertes i un cartellet amb una fletxa on es podria llegir “kopia zeguridad aki...” per tal que el tipus que en fa la revisió (i ja és suposar molt que algú foti una revisió de tan en tan) les trobi sense masses problemes... ara bé, que a tot arreu couen faves, perquè avui mentre retornava de les classes (i ja us explicaré), he vist un accident on un pobre paio amb moto ha patinat i un cotxe l’ha picat, doncs res, en poc menys de cinc minuts hi havia els putus Hombres de harrelson (TJ on the roof) allí fotuts, tres cotxes de la policia, més una furgona dels bombers, més una ambulància mentre una altra de medicalitzada s’obria pas a toc de clàxon, i el divertit era veure el paio assegut a terra amb la motoreta damunt la cama amb cara espantat pensant “Em moro, segur que em moro, sinó ja m’explicaràs...”, i el polis tot mirant-s’ho intentant recordar el protocol a seguir (segurament aquell dia van fer campana) mentre discutien si calia o no, intubar-lo i fer la maniobra de recuperació Schwat-Hendersson (un ha dit que igual si li trencaven la cama sabrien que fer, que ell lo de fer torniquets i immobilitzacions li sortia de nassos), i el tipus allí assegut mentre se li refredava el cul i que segurament acabarà amb un encostipat que ja sé sap que el pitjors venen via rectal... i ull, que no es podia tocar la motoreta no fos que s’empitjorés la situació del paius, si com deia un conegut meu “No sé que és més trist, si morir per inacció del personal o fer-ho per una sobre acció dels mendes lerendes...”, i tot això mentre a la prima de risc “se le vaaaaaa la cabechaaaaa”, si com em deia avui un paio “No és que se’n vagi el món a la merda, perquè sempre ho ha estat a la merda, el problema és que ara a algú se li ha passat pel cap el tirar la cadena i ja t’hi pots posar bé que venen corbes...”

diumenge, 13 de novembre de 2011

entrada 986-2 (any 3)

Sense ànim de generalitzar si em preguntessin a que sonen els diumenges per la tarda molt possiblement diria que tenen un so semblant a aquest… un so on pots arribar i agafar per sorpresa a la teva parella, un so que et permet fer l’imbècil amb passes de salsa i que el ritme et deixa fer les correccions adients per no quedar en ridícul, i més quan un és coneixedor que si algú acaba per trepitjar a l’altre serà aquest pobre vampir que per molts segles que porti per aquest món sempre se li han resistit els balls tribals com aquest… i et mires i somrius tot pensant que molt possiblement qualsevol voyeur accidental acabaria per creure que estàs més tocat del bolet del que un pot arribar a pensar, però tot mirant a la teva parella rius pensant que igual tu no ets l’Astaire tot i que ella en tingui força de la Rogers, et retorna el somriure i pots notar com els seus peus quasi bé no toquen el terra, a ritme de la música es va animant sense deixar-te massa en evidència i tu recordes llocs i cares i més encara recordes situacions que has viscut amb ella o sense ella (tampoc cal ser egoista), i ella no deixa de somriure suposo que deuria desitjar que tots els diumenges acabessin d’aquesta manera, fent passes impossibles pel menjador tot intentat evitar els mobles que com a ballarins maldestres s’han proposat de trencar el moment, ensopegues amb una cadira i la teva parella deixa anar un “Ho sento Sr. records a la seva senyora…”, i et fa sortir un somriure, molt possiblement hi ha hagut molta merda abans i més que n’hi haurà després (un fet inherent al viure amb humans), però te n’oblides i et centres en la música, ella et pica l’ullet “Mortal a l’aire?” tu mires el sostre que sembla força més baix que de costum i et preguntes si és perquè estàs volant i contestes “Millor ho deixem per un altre dia…” que no és qüestió d’acabar a urgències i tenir d’explicar quelcom que ningú es creurà… i aleshores tu recordes el dia que la vas conèixer el posat de dur que vas fer i com ella va somriure, el mateix somriure que ara dibuixa com si el temps no hagués passat per ella, notes el seus cabells movent-se al ritme de la música tot i el temps et sembla que fa un xic massa de calor i és que després d’uns segles un ja no està per masses balls… ella somriu amb els darrers acords de la cançó “Tot un plaer cavaller” et diu mentre es va separant i veus com la mà que la tenia agafada queda orfe “Li apunto un ball a la meva llibreta social…” et diu amb un to burleta mentre es fa fonedís, i és aleshores quan un agraeix que tot i estar sol sempre quedin els fantasmes per fer-nos companyia, somrius i li dones de nou al play, aquest cop sense partenaire de ball i la cançó ja no sona igual, les situacions només es viuen una vegada diuen, les repeticions no deixen de ser això repeticions…

entrada 986 (any 3)

Ahir tot sopant algú va treure el tema que no fa gaire un cos celeste va passar força a prop de la Terra, i de com els mitjans de comunicació no se n’havien fet ressò fins que quasi el teníem a sobre, un dels que hi havia al sopar està un xic posat en temes de seguretat i gestió de desastres a nivell de Govern, i va anar responent amb evasives tot dient que en passen forces i que no cal alarmar a la població, quan ja estàvem un xic més perjudicats per l’alcohol i algú va tornar a treure el tema no vaig estar de dir-li “Perquè no els hi expliques en que consisteix el Protocol de Grans Desastres Locals?”, el tipus em va fulminar amb la mirada tot i el seu estat etílic, i aleshores li van caure a sobre forces demandes dels presents que encuriosits volien sentir una d’aquelles històries que al cinema se’n diuen “Si te l’explico t’hauré de matar…”, el tipus va anar intentant amagar el tema tot dient que ell no sabia de que li estava parlant i era un poema veure com mirava a la seva parella qui el contemplava amb aquella cara “Vols dir que no m’has de dir res? So cabron”, així que un xic més d’insistència i algunes copes més i el tipus va arronsar les espatlles “Que consti que jo no us he dit res, eh?” i tots van fer un posat del mes transcendental i seriós per donar validesa a aquelles paraules (si al final no deixeu de ser més que una colla de nens amb pantalons curts…), i el tipus tot derrotat va començar “Sobre els anys seixanta es va detectar un cos celeste que podia impactar amb la Terra, i abans que em digueu que no n’heu sentit a parlar mai us diré que en els propers trenta anys hi ha de nou la possibilitat que ens torni a visitar, el tema va estar en que les principals nacions van decidir que s’hauria de crear un protocol per tal d’evitar o almenys estar preparats davant aquests incidents, es van reunir forces científics i personal de diferents agències i es van fer dos descobriments, el primer que el cos passaria a prop però no ens tocaria, i el segon la creació del Protocol de Grans Desastres Locals, el qual diu que en cas d’un gran desastre que tingui un àmbit local primer cal determinar a quina zona afectarà, es va dividir el globus terraqüi en tres zones, A, B, C, on cada una inclou determinats països, doncs bé, el protocol determina una sèrie d’actuacions a realitzar, però el que suposo que el cabron vol que us expliqui és que davant un gran desastre si aquest afecta a la zona C es va determinar que el millor era no fer res, que no valia la pena provocar un caos i incórrer en unes despeses per intentar evitar que el desastre es cobrés un elevat nombre de víctimes i causés una gran destrucció, de fet fins i tot alguns dels estudis es decantaven per creure que era del tot necessari aquesta “regulació” de la població i que era millor que fos en aquella zona que no pas en la d’un mateix, així doncs si el coi de planetoide caigués en una d’aquelles zones senzillament no es diria ni es faria res, es deixaria caure i després ens faríem d’or reconstruint la zona i això també s’aplicaria per qualsevol altre desastre natural…”, “Això t’ho has inventat, no?” va dir un dels presents mentre els altres reien del que feia dir l’alcohol “Coi si no ens ho vols explicar no ens ho expliquis però no ens venguis aquest sopar de duro!”, vaig somriure i ell també, de fet ho teníem clar que ningú se’l creuria, i no perquè no puguin fer-ho, sinó senzillament perquè no volen fer-ho, força catxondo aquest protocol que els americans han rebatejat com a “Lie and hide”

dissabte, 12 de novembre de 2011

entrada 985-2 (any 3)

Vagi per endavat que gràcies a:
Això
Això
I això…
Un pot afirmar que definitivament hi ha vida després dels coldplay, i ara no me siguin cabrons i no me’ls esbombin que faran que perdin el seu encant, i si, el cantant perd oli, però tb ho feia el Morrisey, Suede, i forces d’altres aixina que caps quadrats poc tolerants amb aquells que us deixen més noies per a vosaltres ja podeu fotre el camp a tall d’això…, doncs res, pels que us heu quedat, gent força tolerant i comprensiva (que la veritat no sé que collons hi feu aquí vagi per endavant), doncs seguirem… això, que hi ha vida després dels coldplay, avui he entrat al local on estava sonant això m’he acostat a la barra amb un somriure “No fotis que estàs enamorat” li he dit al cambrer “Te’n pots anar a la merda…” m’ha contestat ell de la forma més sentimentalment pura que un es pugui imaginar, poc després ha sonat això el que m’ha fet somriure un xic més, estava assaborint la copa, tot pensant en el que anava a passar, sempre m’agrada quedar en llocs que conec i presentar-m’hi un xic abans, està bé allò de formar part de l’atrezzo, et permet de passar més desapercebut, l’he vista entrar m’ha buscat mirant el rellotge ha rebufat una mica i aleshores s’ha quedat estorada al veure’m a la barra, un somriure i se m’ha acostat, he pensat mentalment tot el que li diria i el que ella em contestaria, jo diria una mentida per tal que ella em pogués contestar amb una altra i no es sentís violentada al fer-ho, al final d’allò anava el tema, m’ha somrigut mentre li demanava que volia prendre, ella ha somrigut “No sé, el que sigui normal prendre aquí…” el cambrer ha renegat i jo he deixat escapar un somriure, la tipa ha tossit després del primer glop, i el cambrer no s’ha pogut estar “Qui no sàpiga beure no ho hauria de fer…”, l’he excusat mentre ella m’explicava qui no era i jo posava cara d’interessat, ella al final ha deixat escapar un gest “Et dec estar avorrint no?”, “Podem continuar si vols una estona més, o anar directament als serveis, pots triar el de nois o el de noies?” ella m’ha mirat escandalitzada quan la brillantor del fons dels ulls em retreien que hagués trigat tan en dir-ho, l’ha agafat de la mà i ella s’ha deixat dur, un cop dins dels serveis se m’ha llençat al coll, suposo que es volia sentir desitjada, volia sentir-se viva, volia sentir-se com volia i no pas com se sent, li he obert la camisa i ha quedat al descobert la seva roba interior mentre ella em mossegava el coll, l’he girada de cara al mirall, mentre li pujava la faldilla i li apartava el tanga, feia estona que estava molla, li he passat el dit pels seus llavis vaginals i els hi he acostat a la boca ella els ha llepat mentre la penetrava per darrera, li he estirat el cabell fent que aixequés el cap i es veiés reflectida al mirall, la seva respiració s’accelerava i anava deixant una bruma en el mirall que apareixia i desapareixia en funció de la seva excitació, per un instant he pensat en la seva cara de sorpresa si li encastava la cara contra el mirall, segurament allò si que la sorprendria força més que un polvo amb un desconegut en uns serveis, però no era tarda per fer coses noves, ella ha accelerat la respiració mentre es mossegava el llavi, li ha fallat una mà i ha quedat amb la cara contra el mirall, quasi bé que podia veure com em mirava, el que m’ha deixat un xic descol·locat, he accelerat el ritme fins que ella ha deixat anar un crit sec, he sortit just per tacar en blanc la seva pell, perles blanques en un mar de carn com podria dir algú, ella s’ha girat abraçant-me i cercant els meus llavis, suposo que volia donar un significat a allò que no en té, un senzill polvo, ella no es sentirà millor passats uns minuts ni jo, perquè ningú és més o menys per follar, tot i que dona per un post… un cop sortint del servei sonava això…

entrada 985 (any 3)

Avui he fet un acte de constricció i penitència anant a comprar i deixant el dissabte lliure a la mucama, i no deixa de ser divertit de sortir del cotxe escoltant això i entrar en una botiga on hi ha això, i sense comptar la cara de la tipa que ha vist com el seu cotxe no entrava on el meu, no he pogut estar-me de dir-li “Ja ho veu, a vegades la mesura si que importa… (sempre m’han dit que la capacitat del cotxe en un home és indirectament proporcional a la seva capacitat sexual, ara bé, no sé com agafar-ho això en el cas femení… no sé si la potència del cotxe en aquest cas és directament proporcional a les ganes femenines de tenir polla)”, doncs res un cop dins de la tenda i tot esperant que em toqués he escoltat com dos menopausikgirls que no riotgirls (ja haguessin volgut elles) parlaven i se m’han caigut el kllons a terra quan una li ha dit “Doncs hauries d’anar a veure el meu dietista, ni Gukan (suposo que deu ser el fill dietista del Goku o era el Dukan a qui volien nombrar) ni res, ell et fa les dietes segons el teu caràcter, perquè diu que cada aliment complementa un punt del nostre caràcter, així que depenent dels instints primaris que ens dominin hauríem de menjar, i de fet engreixar-se no és més que menjar allò que va en contra del nostre caràcter, per això a vegades si abusem d’un menjar ens sentim malament…”, ole, ole, valents ovaris, i suposo a més que les tipes tenien estudis, un monument se li hauria de fer al tipus aquell per convèncer al conjunt de lloques aquelles de imbecil·litats com aquelles, això o les ganes i necessitat de trobar solucions d’algunes, però res, que l’altre no s’ha estat calladeta, que quan li ha tocat la tanda ha dit “Un kilo de carn picada…” i quan la dependenta anava a agafar la safata amb la carn picada li ha dit “No n’hi haurà un kilo no?”, “No, però ja n’hi faré més…” la tipa aleshores ha clavat la mirada a la dependenta i després ha mirat “dissimuladament” a la resta del personal, en un intent de transmetre mentalment “Mira guapetona la merda carn aquesta que a saber qui hi ha respirat a sobre i que hi ha passat, els hi vens als giripolles aquests i a mi mes la fas de nou…”, la dependenta que ha captat les ones telepàtiques li ha dit “Vols que te la faci ara mateix?” i la tipa amb un posat derrotat dient-li “Dona, si no hi ha més remei…”, ole, ole, ole, plas, plas, plas, amb les mans i les aletes del cony quasi que miro les monedes que tenia a la butxaca i els hi llenço en un intent de pagar l’impagable numeret que havia vist… tornar al cotxe i després d’agafar aire passar d’això a un altre local on s’estava escoltant això, i on després de comprar al arribar a la línia de caixa la tipa em diu tota convençuda “Té nens?”, l’he mirada sorpresa veient el seu intent de màrqueting agressiu de voler-me encaixonar un fulletó amb les darreres pensades (i esperances de certs pares) per entretenir la panda gremlinskbrons que algunes han cagat en aquest món (eisss, que és pura estadística no tots els xurumbels poden ser uns angelets alguns fills de puta hi haurà d’haver, i si, sempre us toquen a vosaltres…), i no he pogut estar-m’hi de dir-li “Miri, si volgués ser desagradable li diria que m’encanta intentar tenir-ne tot i que me n’alegro de fallar sempre…”, la tipa se m’ha quedat mirant i no he pogut callar “Tot i que amb vostè rien de rien no cal que pateixi…”, i un cop al cotxe de nou música…

divendres, 11 de novembre de 2011

entrada 984 (any 3)

Aquest matí mentre anava a la feina he vist l’escena del dia (el que fa que la resta del dia no esdevingui més que tot un seguit de fets més o menys avorridots...), doncs res, anava cap a la feina i davant tenia un pare amb la seva filla de curta edat (curta edat no vol dir ni que fos tonta ni que no pogués parlar), i mentre caminaven el progenitor enxampa visualment a una jamelga que tota curta (d’ornaments materials, que ella era força llarga) se’ns acostava i deixa anar un “Ossssstia, putent, putent!”, i el gremlin que el tenia enxampat de la mà es frena i ell quasi que li arranca el bracet, es gira i ella li pregunta “Papa, què has dit?”, i heus ací que la unineurona del tipus s’ha tingut d’aixecar de cop amb llums vermelloses i sons de clàxon d’emergència davant aquella situació, ell tot agafant aire li ha dit “Putent, petitona li he dit putent... la noia es Putent per part de mare i Potent per part de pare..., per això li he dit Potent Putent, i quan siguis gran sabràs que les “o” i “u” al ser àtones tendeixen a confondre’s...”, la nena se l’ha mirat mentre veia passar la noia qui li ha llençat un somriure (sempre m’ha estranyat i m’ha deixat confós com totes les dones llencen somriures al nens i nenes sempre que no siguin seus, suposo que deu ser en plan “Au, una altra que ha parit, doncs que es foti i s’engreixi una truja, que el meu xoni és unidireccional i només d’entrada”), doncs res, que el pare ha observat la seva filla i després de veure com aquesta s’ha fixat en un colom que passava per allí ha respirat tranquil tot pensant i anotant mentalment que caldria que comprés un caramel per tal que el monstre en un atac de sinceritat no se li passés pel seu caparró de dir-li a la mamà l’estranya combinació de cognoms que tenia la noia amb la que s’havien creuat aquell matí, amb tot, el tipus ha acabat per dibuixar un somriure, total que li podia passar si la seva parella se n’assabentava?, que el deixés sense follar una temporada (ell ja no recordava el darrer cop que se l’havia follada, el que el va torbar, ja que no sabia si això era bo o dolent), o igual li demanés el divorci; i aleshores tot començaria de zero i podria bavejar a gust davant de les descendents dels Potents Putents... el tipus s’ha girat i m’ha vist sense entendre el meu somriure, era com tots els humans un llibre obert que només cal llegir, com em deien fa temps “És fàcil entendre als homes, de fet són uns llibres oberts on només cal llegir, el problema està en que normalment la gent està molt més preocupada escrivint i llegint el seu propi llibre que no pas llegint els dels altres, i el molest del tema és que un ja sap el que diu el seu, però clar, com a bons humans un creu que el seu és l’únic interessant de ser llegit...”, suposo que amb els blogs podria passar igual, hi hauria aquells que llegeixen més els seus posts que els dels altres i els que un cop escrit el deixen en estat d’orfenesa i es centren en els cadells dels altres, deixant les vetes incestuoses per aquells que només es poden córrer al llegir les seves pròpies paraules...

dijous, 10 de novembre de 2011

entrada 983 (any 3)


Avui no he pogut més que somriure al escoltar la notícia que un tipus havia tallat el cap de la seva filla (mentre una altra filla mirava la televisió… mostra inequívoca que la caixa tonta senzillament atonta…), i el tipus un cop feta la feina ha trucat a la policia tot dient que el Diable li havia dit que ho havia de fer (i en aquest cas si que l’ordre dels factors hagués alterat el resultat final…), home… que voleu que us digui, és pecar un xic de supèrbia creure que el propi Diable se’t pot aparèixer per demanar-te una cosa aixina, bé no deixa de tenir un cert equilibri còsmic que Deu demanés el sacrifici d’un fill i ara el Diable el d’una filla… però segurament el Diable estava posat en els somnis d’alguns enginyers tot ajudant-los a dissenyar vaixells que es diran titànic, o avions que es diran concorde que ja posats a liarla ell no s’hi fot per poc, suposo que hi haurà anat un diable d’escalafó baix que són els encarregats de fer aquestes juguesques i ara el pobre diable acollonit quan el cridin i li diguin “Piltrafilla, que qui deies que eres?” i el tipus cagant-se en tot i en el parricida que no havia tingut la boca tancada… i de fet i com em deia un dels que fa els tractes, avui en dia el tema està sembrat perquè els tractes surten com els caramels a la porta d’un col·legi, mai vint-i-un grams han estat tan poc valorats, i això que només s’ofereixen tractes a aquells que ja no han condemnat la seva ànima per accions pròpies que venen a ser bona part de la humanitat, com em deia el tipus “Si Deu hagués canviat el nom de les llistes i hagués posat les virtuts com a pecats i els pecats com a virtuts segurament l’espècie humana seria la més virtuosa mai vista… però al de dalt se li escapava el tema de la psicologia inversa, i no hi ha com dir-li a un humà que no faci una cosa per tal que la faci, i amb els segles cada cop ens costa menys de fer que acceptin, de fet tothom vol en algun moment quelcom: allargar la vida d’un familiar, diners, l’amor, qualsevol cosa, i és clar, si un sap buscar i demanar sempre hi som per fer realitat els somnis de la gent, de fet nosaltres senzillament oferim solucions… i clar, al final sempre toca passar per caixa, i ja ho saps, la casa mai perd….”, vaig somriure mentre pensava en quanta raó tenia, de fet he conegut poca gent que no tingui com a mínim una taca sobre la seva immaculada ànima, Deu us va fer imperfectes i us demana la perfecció en els vostres actes, suposo que en un intent de no superpoblar el cel, i ha acabat fent les delícies dels d’abaix que no paren de fer ampliacions de l’infern, de fet com em deia el tipus “Allò no deixa de ser com un Torremolinos o un Benidorm en temporada alta, i clar per tota l’eternitat…” només d’imaginar-ho tot i ser un vampir em plantejo si no val la pena començar a fustigar-me i mirar d’expiar els meus pecats, perquè si unes setmanes de contacte humà com l’expossat em carreguen ja no m’imagino uns mil·lennis… i de fet com acabava el tipus dient “Imagina, perquè tothom sap que no existim i que no és possible fer aquests pactes, però imagina que per un moment poguessis obtenir el que vols, i tot a canvi de quelcom que no saps ni si tens, de quelcom que no has demanat, de quelcom que no es veu, vaja de quelcom semblant a una compresa, i de fet amb el mateix pes vint-i-un grams, no em diguis que l’oferta no és temptadora…”, i és aleshores quan recordo a tots aquells intocables que misteriosament perden la seva “bona fortuna” i un pensa que Deu tot i ser burleta i astut no juga pas als daus…

dimecres, 9 de novembre de 2011

entrada 982 (any 3)

Fa poc em van titllar de “tecno-vampir” i recordant tot el que m’han dit al llarg dels segles no ha pogut més que fer-me somriure, el mateix que m’ha fet el llegir alguns dels posts del personal, perquè aquest anonimat que dóna això dels blogs fa que la gent vomiti o directament cagui totes les seves pretensions i opinin de tot (que està bé, el que ja no ho està no és opinar sinó voler imposar l’opinió d’un, perquè uno lo vale…), avui llegia a algú que es queixava que havia estat escoltant a dos paios xerrant (i no, no era el debat dels candidats), i que un cop acabada la conversa havia descobert esgarrifada que no li havien dit res per fer-li més fàcil la seva merdavida, que no hi havia hagut cap revelació divina en les paraules d’aquells escollits, suposo que després de moltes palles mentals intentant trobar paràmetres cabalístics en aquella conversa ho deuria deixar pel que era, una senzilla conversa… fa segles vaig escoltar a un mestre qui deia als seus alumnes “Veieu el camí que teniu allí al davant?” tots van fer que si, perquè a part de ser força visible la ferum que fotia matava, el mestre va seguir “Algú de vosaltres voldria acabar la seva vida recollint la merda que els cavalls van deixant?”, aquí els alumnes es van mirar i van dir tots que no, que ells estaven per fer coses més importants i intel·ligents, el mestre va somriure “Si ningú recull la merda del camí al final se’ns menjarà, així doncs l’important i el més intel·ligent és precisament treure-la…”; un altre estava despotricant contra els pobres imbècils que sota la màscara volen canviar el món sense caure en que el món els canvia a ells, doncs res, el tipus criticava que aquests eren víctimes de les seves pròpies necessitats i que amb el seu look estaven fent rics a precisament bona part de les multinacionals que criticaven, ainssss, ànima de cantaru… i tu? no contribueixes en el mateix?, i en el teu cas encara hi ha més delicte perquè tu estàs dient que tens la veritat absoluta que veus més enllà d’Absolom… i en canvi acabes com els que critiques, vaja com tothom, comprant el que tothom compra, menjant el que tothom menja, tenint el que tothom té i cagant com tothom… però res, podeu seguir escrivint les vostres palles mentals i sentir-vos força realitzats que segurament hi haurà gent que les llegirà i dirà “Poz zi que en saben aquests!”, i podeu tenir per segur que jo també us llegiré, perquè sense vosaltres aquest pobre i vostre vampir seria incapaç d’escriure aquesta merda blog… i per aquella que esperava escoltar com li solucionaven la vida… mentre esperes que et diguin que fer i com fer-ho et vas perdent tot el que et passa per endavant, però clar si quelcom falla sempre és millor poder dir que ha fallat el que ens han dit més que no pas allò que nosaltres mateixos crèiem…