entrada 1130-3 (any 8)

Ho he viscut moltes vegades, la tensió del moment fins que tot resistència és fútil, les portes cauen i les tropes entren a la ciutat, els primers sempre moren, ara bé en aquella ocasió els defensors no van saber explicar com alguns dels caiguts s’aixecaven de nou, algú entre les files va cridar “Strigoi!” el crit va provocar el caos, la por es va apoderar dels defensors que van començar a recular, vaig somriure, no hi ha cap valent que ho sigui quan sap que perdrà, que morirà, aleshores senzillament esdevenen humans, els que sempre han estat, humans incapaços de mantenir la mentida de creure’s millors. Aquell qui ens havia contractat mantenia bona part de les seves forces fora de la ciutat, havia sacrificat alguns homes per no deixar-nos tota la fama i poder sortir en el pertinent llibre d’història, història que ell explicaria i algú se’n carregaria d’exagerar, de fet la vostra història aquella estudieu no és més que un conjunt de contes explicats pels poderosos del moment; a nosaltres ens havien pagat per tal que el que anava a passar en aquella ciutat fos recordat amb el pas dels segles, i que el seu sol nom gelés la sang de qualsevol altra ciutat disposava a oposar-se al conqueridor. Un cop a la plaça major la resistència es va esvair per diferents carrerons “Podeu córrer, podeu anar a buscar la família o a qui estimeu, però ningú sobreviurà a aquesta nit” va dir entre riallades algú al meu costat mentre em picava l’espatlla “Aquesta nit no l’oblidaran, i no ells” va dir assenyalant a les cases “Que demà ja no hi seran, sinó aquells que ens han contractat”, la nit va ser curta per nosaltres i eterna pels habitants, no hi havia temps per buidar els cossos de sang, va ser un malbaratament total de sang, una orgia on només hi havia víctimes i nosaltres, després en van dir que els mateixos soldats que ens havien acompanyat van retrocedir aterrits demanat al seu rei que hi possés fi, que ens deixés de banda, que fins i tot ens matés, que cap victòria justificava un acte com aquell... ell no els hi va fer cap cas, tot és massa bonic quan un guanya i té clar que té les millors cartes, i un enemic viu sempre serà un enemic. A trenc d’alba la ciutat estava en silenci, vàrem sortir, mai ens van mirar de la mateixa manera, havien vist el que érem, monstres, el seu pitjor malson, el rei va fer un ban deia que tothom qui desertés rebria la nostra visita i ni ell ni el seu poble se’n sortiria tal i com havia quedat palès, en pocs mesos ningú es va oposar al nou monarca, la història (escrita per ell) ens va obviar (suposo que per la poca importància dels nostres actes), i el va deixar com un gran líder que havia alliberat al seu poble i havia creat un imperi de pau i prosperitat, i així se’l recorda. Així que no vaig poder evitar un somriure quan vaig llegir no fa massa en un mitjà escrit que fent unes excavacions en el subsòl d’una ciutat havien trobat un conjunt de cossos que havien patit una mort violenta, en una ciutat on no es tenia cap constància de cap assalt o atac, els historiadors estaven del tot estranyats, i és que a vegades aquell qui escriu la història es deixa alguns paràgrafs....