La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 28 de febrer de 2010

entrada 431-2 (any 2)

Ahir per la nit estava convidat a una transgeneracional night meeting, és a dir, una barreja de vells (més ben dit vells verds) amb jovenetes i de velles (perdò cougar girls, que no velles verdes) amb jovenets, es suposa que els vells intenten vendre coneixements i experiència i els jovenets ofereixen cossos i ganes a canvi, no sé qui hi guanya o hi perd més en aquest intercanvi... amb tot em van demanar que hi portés la música, més que res per que l'amfitrió es va passar la tarda cercant la beguda del moment el “Yxaiio” dels collons... com que tampoc estava massa inspirat i la tarda havia anat passant escoltant música a duo amb una altra persona, música que havia de quedar només entre nosaltres dos, vaig aprofitar una llista que algú ja havia fet i fins i tot barrejat (si és que hi ha gent força eficient i servicial), i si voleu que us sigui sincers les coneixia totes i tenia clar que seria un cop segur, molt possiblement per algunes orelles verges podria molestar en algun moment però per la gran majoria serien més que acceptables... us en deixo algunes a continuació per si voleu passar una bona tarda de diumenge, o no...:

cançó 1
cançó 2
cançó 3
cançó 4
cançó 5
cançó 6
cançó 7
cançó 8
cançó 9
cançó 10
cançó 11
cançó 12
cançó 13
cançó 14

Estava per (la veritat no tinc clar si era la quarta o el cinquena) copa del tiet Jack quan vaig sortir a la terrassa, al passar per la porta vaig escoltar a un grupet fent-se les solidàries parlant del darrer terratrèmol, i una ve fer l'observació del segle “Veieu, si hi hagués un Deu, això no hauria de passar!”, l'aire en la cara i les paraules d'aquella subnormal me'n van portar unes altres “Jo no creo destins o futurs, són ells qui se'ls fan, és estúpid culpar-me pel dolent que feu o agrair-me lo bo que us passa...”, Deu molt possiblement existeix, però el seu sentit de l'humor se us escapa de la vostra comprensió, sinó com entendre que algú deixi un missatge en un text i milers d'anys després encara ningú l'hagi interpretat (i no, no parlo de la Bíblia, els que tinguin algun senzill coneixement ja ho hauran entès); vaig recordar, jo hi era el 12 de juliol a Bratunac, jo vaig veure un dels actes més infames i mostra de cobardia que us pogueu imaginar, jo vaig veure com vendre ànimes a canvi de llibertat esdevenia el negoci del dia, vaig veure la felicitat en la cara dels botxins i la tranquil·litat en la dels covards, i encara avui em pregunto si poden dormir tranquils, i allí mentre en Mladic i en Karremans pactaven sobre el futur de molts el vaig veure, entre les tropes, mirant-ho tot somrient i amb curiositat, m'hi vaig acostar: “Vaja, no pensava que no te'n recordaves ja d'aquestes terres?”, em va mirar sorprès després va dibuixar un somriure i em va pinçar la galta “Saps, no t'he fet tal com ets, però si el que eres, i a vegades em pregunto si em vaig conformar massa aviat amb el que vaig aconseguir, veient a criatures com tu”, “M'ho prendre com un afalagament, amb tot, suposo que no deixaràs que això acabi així?”, ell va tornar a somriure “I perquè no?, mira segurament tots creuen que acabaran en un lloc millor i que els espera un futur millor, que hi ha de dolent en accelerar-lis aquest futur, i no entenc el teu interès per ells, t'estàs assegurant tanta sang que ni tu te la podràs acabar, a més... jo no creo destins o futurs, són ells qui se'ls fan, és estúpid culpar-me pel dolent que feu o agrair-me lo bo que us passa...”, “Ja vec, tu vens a divertir-te en aquest zoo i a veure com acaba tot...” ell va tornar a riure fent que fóssim el centre de totes les mirades “Tens un sentit de l'humor força peculiar, i mira, fet i fotut tothom té dret a unes vacances, no?”, la resta és força desconeguda (perquè mai arribareu a conèixer el que hi va passar)... ho estava recordant, tot intentant que el passat no m'amargués el bourbon present quan vaig escoltar a algú a la meva esquena: “Saps, pensava que els vells ja passàveu del Benedetti, i a més tens uns gustos musicals un xic...” “Rars, per la meva edat?” vaig contestar mentre em girava...

entrada 431 (any 2)

Les paraules són dites i descansen en l'aire i en la memòria per tal que siguin reutilitzades i dites de nou, i d'aquesta manera esdevenen eternes, aquest fet no me molesta massa, el que realment em rebenta és la facilitat de certes persones per fer-se-les seves i no reconèixer que un ha de cobrir la seva incapacitat intel·lectual amb la memòria del que altres han dit... l'altre dia llegint blocs (crec), em vaig trobar...

No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

I el/la tipus es quedava tan ampla, com si del seu curt coneixement un fos capaç de vestir idees com aquestes, no vaig poder més que somriure i recordar la totalitat del que deia i que ell/a com a bon sisejador no havia dit totalment per tal de no quedar retratat...

Más allá de la noche que me cubre
negra como el abismo insondable,
doy gracias a los dioses que pudieran existir
por mi alma invicta.
En las azarosas garras de las circunstancias
nunca me he lamentado ni he pestañeado.
Sometido a los golpes del destino
mi cabeza está ensangrentada, pero erguida.
Más allá de este lugar de cólera y lágrimas
donde yace el Horror de la Sombra,
la amenaza de los años
me encuentra, y me encontrará, sin miedo.
No importa cuán estrecho sea el portal,
cuán cargada de castigos la sentencia,
soy el amo de mi destino:
soy el capitán de mi alma.

Personalment em costa entendre aquesta dificultat per reconèixer que el que un escriu i/o diu no és seu, i que un aprofita a aquells que han estat força més destres en l'art d'ajuntar de lletres per dir allò que un vol dir i que personalment té problemes per dir (ahhh, i per cert el poema anterior és de William Ernest Henley, i el podeu escoltar entre molts altres llocs si veieu la peli d'Invictus), com deia aquell: “No hi ha pitjor lladre de paraules que aquell que les roba i és creu que pel senzill fet d'haver-ho fet passen a ser seves...”

dissabte, 27 de febrer de 2010

entrada 430 (any 2)

Que espanya és un país de pandereta crec que ja fa força temps que tothom ho sap, de fet en Napoleon ja ho deia, els espanyols només serveixen per fer tres a coses, a veure: per mentir, fer l'amor i la guerra, però tot amb catxondeio i folkloreig, que no falti!, que de fet el concepte de guerrilla ve d'espanya, ja que ni la guerra sou capaços de prendre-us seriosament... i per donar justificació a aquesta idea res millor que veure les darreres notícies, per un costat al··lucinat (amb dos · de l'al·lucinat que he quedat), de veure com en una comissió d'investigació, els investigats en lloc de respondre deien el que els hi rotava faltant al respecte d'aquells que preguntaven (que fet i fotut poc respecte mereixien ells, però el fons de la qüestió era força seriós), així doncs sembla que cinc morts no mereixen que ningú remogui la merda, total ja estan morts i tothom ha cobrat, així doncs, perquè voler saber allò que ningú vol explicar... eisss i sort que s'acosten les eleccions que sinó ni comissió s'hagués fet que ja sé sap el que diuen: “Avui per tu i demà per mi”, com aquell acudit on un va al dentista i quan s'asseu agafa pels collons del dentista i li diu: “No ens farem mal, oi?”, doncs aixina mateix funciona el tema de les comissions d'investigació... i la segona encara ha estat millor, en un país amb una burrada d'aturats, i on qui té un pis (seu i no del banc) són una minoria, ara resulta que us obriu de cames per tal que us introdueixin no un, sinó cinc terroristes que fins la data estaven de vacances a Guantànamo, d'això se'n diu no una monopenetració. sinó una pentapentracioipagarelbeure, eisss i poca conya que als tipus aquells se'ls hi dóna (que igual també se'ls hi donarà una dona sense accent a la mínima que ho demanin, que deuen estar farts de matar-se a palles..): feina, pasta, llar, residència, nova identitat i seguretat les 24 hores, ole, ole, tus huevos zetapeitor..., suposo que si algú hagués intentat enfotre-se'n de tants en tant poc temps com ho ha fet ell “sense voler” no ho hagués aconseguit, si ni ha que hi tenen la mà trencada en fer contents a la gent... doncs res, des d'aquest humil bloc recomano a tots els aturats que es deixin un xic de barba, facin unes sessions de raig UVA, i amb un llençol al cap a forma de turbant i llauna de benzina en mà, cremin l'empresa que els ha acomiadat o qualsevol edifici públic que els hi faci ràbia, i després que esperin als gossos de quadra, i quan se'ls hi acostin els hi podeu dir amb accent àrab “Paissa??, aneu amb compte que soc un terrorista islàmic i encara acabareu per fer-me d'escortes...”, i al cap d'un temps ja ho sabeu... casa, feina, pasta, identitat nova i tot el cos dels gossets de quadra a la porta de casa vostra per satisfer tots els vostres desitjos, si mireu que ja teniu el cel a la terra i no us en heu adonat...

Nota:
Aquest post es llegeix millor al ritme de....

divendres, 26 de febrer de 2010

entrada 429 (any 2)

La Clara va entrar al centre comercial tot mirant les restes de les rebaixes, i les despistades que encara esperaven trobar alguna ganga o saldo entre el que hi quedava, de fet veient-les i observant les seves parelles amagades i intentant evitar la vergonya aliena no va poder més que somriure al pensar que dones com aquelles nascudes i marcades sota la cultura del saldo no deixaven de tenir també saldos com a parella, va pujar les escales deixant l’ascensor i les escales automàtiques per aquelles dones que es cansen tant al gimnàs que després no poden ni pujar unes poques escales, en el primer pis es va aturar, se’l coneixia quasi tan bé com el seu cos, l’havia recorregut forces vegades, tota una planta dedicada a elles, bé a elles i a algun que altre voyeur que es perdia entre els passadissos tot esperant l’oportunitat per veure algun centímetre d’anatomia prohibit, va anar directament a la secció de roba interior, aquella tarda tenia el capritx de regalar-se alguna cossa (el seu pare havia estat força generós amb la setmanada, tot i que ella no tenia massa clar el motiu...), i a més com li havien dit una vegada: “Mai molta roba interior és massa...”, frase que ella com a bona minyona havia fet seva, va escollir diferents modelets i es va dirigir als provadors, estava provant-se el tercer conjunt quan va escoltar renegar al provador del costat, va obrir un xic la porta i si... definitivament hi havia algú amb problemes, va somriure obrint la porta i desitjant que el voyeur no estigués massa lluny, va trucar a la porta tot demanant si necessitaven ajuda, després d’un silenci, la porta es va obrir, i la Clara la va veure, una noia que no aixecaria els vint anys, amb una llarga melena negra com la nit i uns ulls blaus com el mar, va començar a dir quelcom, però va callar i girant-se li va ensenyar el desastre, la noia s’havia provat un conjunt amb forces gafets i alguns li havien agafat els cabells, la Clara es va oferir a salvar els que pogués tot començant a desfer els gafets i alliberant els cabells, va rosar l’esquena de la noia notant la seva pella suau i com se li eriçaven els pocs pels que hi tenia, va decidir ser dolenta deixant anar un buf, que va fer saltar a la desconeguda, la Clara tot excusant-se va acabar de descordar-li la peça, la noia alliberada es va girar deixant tots els seus pits a la vista de la Clara per agrair-li el favor, eren perfectes ni grans ni petits, però va ser al baixar la mirada que la Clara va quedar encara més sorpresa, la noia al sentir-se observada va fer un gest per tapar-se, la Clara li ho va impedir mentre li posava un dit als llavis, es va acotxar quedant davant les seves calces, amb un somriure les va baixar i la va veure, una bona polla per una noia, sens dubte va pensar.... va obrir la boca començant-la a mamar tot lamentant que deixaria perdudes les bragues que portava, amb tot eren les que més li havien agradat i li diria a la dependenta que se les emportava posades...

dijous, 25 de febrer de 2010

entrada 428 (any 2)

Hi ha treballs i treballs, ahir ho estava discutint, n’hi ha de forces senzills i d’altres un xic més liats i que a més a la mínima que et descuides et poden fer perdre el poc contacte que et queda amb la realitat, i tot comentant les darreres notícies en vam trobar alguns casos, per exemple: si ets un terrorista la teva feina és força senzilla, cercar un lloc on hi hagi força gent i de fet tan te fot si són militars o civils, homes, dones o nens, bé, molt possiblement preferiràs un lloc amb dones i nens (ven més a la televisió), i tampoc et preocuparàs si hi ha algú del teu bàndol o amb les teves creences, fet i fotut si passa així, primer el tipus és tonto de ser-hi i res a patir, ja que tindrà un regal diví que li farà la seva nova existència molt més plaentera que la que té actualment, així que un es planta al mig de tota aquella gent que esta gaudint del dia, de la seva família, de tot el que tenen i el que creuen que podran continuar tenint, i després de recitar alguna pregària que ens hauria de fer sentir-nos millor, pitgem el detonador, o algú ho farà per nosaltres, no sigui que ens ho repensem en el darrer moment, i... voila, ja tenim un altre achmed i l’infern sobre la terra, una feina fàcil no em direu, i que a més molts valoren i trobaran motius per justificar... després tenim el pobre tipus que està en mig d’una guerra que no entén a qui li han ordenat que avanci per una carretera plena de sots i pols i on a cada metre hi pot haver una mina, això sense comptar els individus que et miren des de la vorera i que no tens massa clar si et saluden o t’estan apuntant amb un fusell... de sobte et comuniquen que a uns metres davant teu tens un grup de rebels i que venen en la teva direcció, tu saps que tens més potència de foc, que tens millor equipament i que estàs millor informat, així que dones les ordres, et pares i prepares una bona festa de benvinguda, quan el veus i els avises (delatant la teva posició), de que es detinguin i no facin res, els veus parar i començar a sortir corrents dels camions, si aconsegueixen desplegar-se la cosa es posarà lletja i per acabar d’arrodonir-ho recordes a tots els pastorets i fills de puta que has deixat rere teu en la carretera, saps que no tens homes suficients per guardar dos fronts, i que tampoc ets tan important com per si les cosses es posen lletges t’enviïn cobertura aèria immediatament, així que agafes aire i dones les ordres, tres putes i senzilles lletres (bé segur que van ser quatre), “foc” i de nou l’infern sobre la terra, segur que va durar poc, és el que tenen les forces entrenades, com deia aquell: “Doneu ciència i tecnologia a un animalet i no obtindreu un animalet civilitzat, sinó un animalet eficient”, un cop acabat t’hi acostes i descobreixes amb sorpresa que el convoi de rebles no era més que un grup de civils amb alguns rebels que els feien servir d’escut humà, però fet i fotut i amb tots mort, qui sap diferenciar un putu rebel d’un putu civil... i aleshores saps que l’has cagat, aquesta notícia sortirà a tots els mitjans de televisió, igual com l’atemptat del terrorista, amb la diferència que el terrorista mentre gaudeix d’una mamada per part d’una de les verges promeses en el seu paradís, el militar gaudirà d’una comissió d’investigació que el pot abocar a un consell de guerra...

dimecres, 24 de febrer de 2010

entrada 427 (any 2)

Ahir vaig tenir una gran sorpresa, al sortir de la feina amb un dels avorrits clients el vaig veure, després d’acomiadar-me del client tot prometent que el trucaria (pobre il•lús...), m’hi vaig acostar amb un somriure, el bo d’en Brand no es va estar de tonteries i em va abraçar tot aixecant-me del terra, fa segles que el conec, i com diria aquell qui l’ha vist i qui el veu, ens vam mirar sense saber qui començaria a parlar, després d’uns segons no vam poder més que començar a riure, com a nens petits que es troben després de les vacances escolars i de tant que s’han de dir no saben per on començar i acaben sense dir-se res... “Un cafè?”, “Si!” va contestar, la cambrera em va veure entrar però no va poder apartar la mirada del Brand qui amb un somriure li va donar els bons dies amb el seu marcat accent nòrdic, poc m’importa el motiu del seu viatge, suposo que es deu haver cansat d’estar on estigués i la seva naturalesa nòmada l’ha fet iniciar un nou viatge, el vaig conèixer al 1.585, havíem coincidit a Ambers i un cop acabat el setge de la ciutat vam tornar a coincidir a Boomel al desembre del mateix any, just per escoltar la famosa frase: “Els infants espanyols prefereixen la mort a la deshonra. Ja parlarem de capitulació després de morts...”, possiblement qui ho va dir a part de la valentia dels “infants”, tenia forces esperances en els de la meva raça, aquella nit mentre deixaven anar les aigües per ofegar-nos i mentre els valents infants resaven el que sabien nosaltres van fer la nostra feina, al final el mèrit se’l van endur els altres però hi estem acostumats, les ombres tenen el seu valor en precisament ser això, ombres... Després d’allò en Brand va agafar alguns homes i es va dedicar al saqueig dels pobles que anava trobant-se, fent cada cop més gran el seu exèrcit, va ser aleshores quan va passar... un dia va trobar un columna de religiosos, molt amablement els hi va robar tot el que tenien de valor, i mentre pensava si els matava o no (sempre ha estat terriblement avorrit, matar religiosos), va veure un vell que el mirava somrient, tot encuriosit (la curiositat és innata en els vampirs) s’hi va acostar, “Ho trobes divertit?”, el vell va baixar la mirada amb sorna tot dient “No, no senyor, només imaginava el poderós que deveu ser...”, en Brand va somriure mirant al seu voltant: “Tens raó vell, crec que sóc el més poderós dels voltants, ho vols posar en dubte?....” “No, no, però en podria veure una demostració del seu poder?”, en Brand va quedar parat davant la gosadia del vell i després d’uns segons de silenci va explotar a rialles, “Molt bé, tu mateix”, el va fer anar amb ell damunt d’un turó des d’on es veia tota la vall... a una ordre seva els seus homes van assaltar una aldea destruint-la totalment i no deixant ningú amb vida, uns altres van cremar tots els boscos que hi havia als voltants (eisss no hi havia graf ni altres bombers, així que tranquils), i finalment uns tercers van trencar els dics fent que l’aigua envaís els camp de cultiu, en Brand estava exultant girant-se cap al vell “Et sembla prou poder?”, el vell sense perdre el somriure el va mirar “Realment ets poderós senyor, ara bé, tindríeu el poder per refer tot el mal que heu fet?, segurament qui té el veritable poder es aquell qui pogués retornar allò que vos heu destruït, perquè no fa per algú poderós el trencar i destruir allò que després no pot arreglar o reconstruir...”, en Brand es va passar prop de cent cinquanta anys refent el poble, arreglant els dics, fent de nou que els camps fossin fèrtils, i fent créixer el bosc que havia cremat, quan va acabar va concloure que mai havia estat poderós, senzillament havia estat estúpid...

dimarts, 23 de febrer de 2010

entrada 426 (any 2)

Ahir un dels veïns de despatx em va convidar a fer el cafè, i mireu que vaig pensar en no acceptar per no tenir d’aguantar les tonteries d’un altre humà, però al final l’aroma i la cambrera de la cafeteria van poder més... si, si, els vampirs som així de dèbils... doncs bé, mentre fèiem el cafè em va explicar el que ja sabia (jo, i tota l’oficina, així que ja em direu el mèrit, suposo que ell coneixedor del fet va accelerar l’explicació tot i la meva cara d’aparent sorpresa), doncs bé, el tipus havia conegut a una comercial que ens ve a visitar de tan en tan, i com no podia ser de cap altra manera la rosamenta va portar al carinyu i del despatx van passar al llit (o directament en el despatx, fet sobre el que corre una llegenda oficinil i forces apostes...), doncs bé, el tipus i la tipa s’han anat veient, ells mateixos van plantejar que no seria res seriós, cada cop que la tipa puja es veuen i follen, si es troben en fires, es veuen i follen, si es troben per casualitat, es veuen i es follen, si es troben sense tanta casualitat, doncs es veuen i es follen, total que la seva relació es un veurefollar que ja voldrien molts, doncs tot anava genial fins la trucada d’un amic d’ell, que vaja tenint amics com aquell qui vol enemics, doncs bé, resulta que la tipa, està casada i amb criaturetes, ell inicialment es va pensar que li estaven fotent el pel, però en una de les trobades i abans de follar (aissss, gran error), i mentre feien una copa li va treure el tema, molt possiblement jo hagués anat a casa d’ella l’hagués lligat i li hagués fet veure com matava al seu marit i cuinava a les seves criatures, i després els hi hagués fet menjar amb papes... ummm, mireu un que és civilitzat, que tothom sap que els nens a pal sec no tenen gust a res i acaben per embafar... doncs res, que la tipa aguanta el cop, agafa aire i li deix anar un: “Mira, mai vam parlar de la nostra vida personal, creia que érem adults, el que tenim està bé, però jo tinc la meva família, per mi, això no deixa de ser un divertimento, i espero que siguis prou adult com per entendre-ho, si vols que seguim jo hi estic disposada...”, el meu conegut es va aixecar i la va deixar allí plantada, la tipa l’ha estat buscant i trucant i ell ha evitat fins el moment de parlar-hi, i és clar, arribats a aquest punt la pregunta del milió: “Què faig?”, suposo que qui em paga un cafè té dret a un xic de comprensió i compassió i més si ha tingut la delicadesa d’agafar aquell punt de la barra on la cambrera no pot netejar ni posar el rentagots sense deixar veure bona part de la seva anatomia... “Mira, tot depèn... de si valores més el teu orgull o la teva polla... ara bé, amb ella sempre tens les de perdre, ella juga amb les cartes marcades, té el millor dels dos mons i un bitllet que li permet de passar d’un lloc a l’altre, és una puta Alícia amb la capacitat de saltar als dos costats del mirall quan vulgui, tu en canvi només tens un costat de mirall igual que té la seva parella, i ja sé sap que passa quan un juga amb algú amb les cartes marcades...”, ell va quedar pensatiu cridant a la cambrera i demanant dos cafès més, va ser aleshores que li va lliscar el bitllet amb el que anava a pagar darrera la barra, i la cambrera tota servicial es va acotxar a recollir-lo, ella es va posar vermella al veure els nostres somriures... “I on m’has dit que viu aquella mossa?” “No, no t’ho he dit” em va contestar mirant-me... dos cafè i la visió que m’havia regalat mereixia més que no pas una estúpida i senzilla sessió d’escoltar i donar consells estúpids, “Doncs ja tardes...” li vaig dir amb un dels meus millors somriures...

dilluns, 22 de febrer de 2010

entrada 425 (any 2)

Suposo que us sorprendríeu (la gran majoria), si algú us donés la resposta a la pregunta de: “Quant val matar un home?”... de fet no massa, bé tot depèn de la persona i del lloc, però qualsevol dels atemptats que veieu per la televisió en països del tercer mon no costen més enllà d’uns milers (pocs) de dollars, i menys encara si el que l’ha d’executar es creu les tonteries d’un paradís i quaranta verges per a ell solet, aleshores encara és força més econòmic, ja que no cal retribuir l’acte... doncs bé, us vull fer saber tot i que no ho vulgueu acceptar, que sou directament responsables dels atemptats que es puguin finançar amb cinc milions de dollars, tots els morts que es puguin aconseguir i que passin a fer més grasses les files de l’infern, perquè no us enganyeu que el regne del senyor està tancat a molt pocs... així doncs, bona part dels que llegiu i els que no ho fan sou corresponsables d’aquests actes sota el delicte de: “ajuda necessària per la seva consecució via finançament alegal (que no il•legal), i via pressió per alliberar un bon grapadet de fillsdeputesenturbanats que fins ara estaven tancadets a la presó” (però no patiu que ni sereu jutjats ni culpats, suposo que us hauríeu de jutjar personalment i clar... com que tos sou xaxipirulis i divinsquetecagas doncs res, tots absolts), i tot això, perquè?, quin és el motiu?, doncs res... el salvar a tres gipipolles que van anar a voler a salvar al mon, i que ara esperen que sigui el mon qui el salvi, i el graciós del tema, és que ahir parlant-ho al gent em deia: “Mira, bé, bé, no està, però que hi vols fer... el mon rutlla així...”, valenta pandilla de capullopijos, ja ho diuen que els humans tenen la capacitat d’abstreure’s dels morts i les desgràcies anònimes, total com que no van amb vosaltres... que es maten en un país llunya, “Uis, uis, deixa, deixa, que jo no entenc de política internacional”, que hi ha atemptats fora del vostre país, doncs, “Uis, uis, jo no sé res, i mira igual alguna cossa han fet per merèixer-ho...” doncs sabeu?, em pregunto que passaria si amb aquests cinc milionets de dollarets es decidissin a comprar una bombeta bruteta (que no vol dir una bomba sense haver-li passat el drap de la pols, o la prova del cotó...), això si, amb una enganxina que digués “finançada per l’estat espanyol i tots els gipipolles que creuen en un mon millor”, i la fessin esclatar a la hereucity, doncs bé, suposo que a part de no obtenir els jocs d’hivern... la cascarien forces persones... molt possiblement, forces dels que poc els importa que morin en altres llocs del mon mentre no esquitxin massa ni els hi treguin a l’hora de dinar (que tothom té dret a menjar a gust)... i seria aleshores quan tothom sortiria al carrer a queixar-se de que amb els diners d’uns els hi haguessin fotut una bomba, sota el crit de “Mira que són tontos els terroristes, nosaltres paguem les bombes per no per tenir-les a casa!”, com deia el bo d’en Carlos “Volen vendre la idea que el terrorisme és global, però aquest és un error, el terrorisme és local, alguns d’algun lloc sempre estaran disposats a pagar perquè l’incident passi en un altre lloc, un està disposat a acceptar un nombre de víctimes sempre hi quan no siguin pròpies o conegudes”, avui escoltant la ràdio algú ha dit una frase força encertada “Són com els nens amb un joguet, el volen però no volen assumir-ne les conseqüències...”, ausss i per a alguns i si en voleu una altra de frase: “Diga’m a qui coneixes i et diré qui ets, diga’m a qui dius que coneixes i et diré qui vols ser...”

diumenge, 21 de febrer de 2010

entrada 424 (any 2)

Hi ha events que no necessiten de cap mena de presentació, avui estàvem fent el cafè quan l'hem vist entrar, un tipus com aquell no pot ser més que un membre de la ja famosa gay white snow fashion week, que ens fan empassar cada any des d'en fa uns quants, per tal de demostrar que som xuxipirulisdetolerants i que tenir animalets sexuals que només desitgen petar-te al cul, al costat i sense lligar és una forma més d'esports d'aventura i tolerància vers els altres, i el divertit és que durant aquella setmana se'ls hi cedeixen locals només per a ells, pistes només per a ells i un llarg etcètera que acaba per fer qüestionar a un qui són els intolerants de debò... el bo que tenia aquell tipus és que hagués pogut anar a dormir amb aquella roba i llevar-se sense canviar-se, ja que un no tenia clar si era un vestit d'esquí o un pijama, això si, la marca a la vista, quan s'ha tret la jaqueta i ens ha ensenyat la camiseta més del mateix... els que estaven fent el cafè amb mi que en tenen els collons pelats de partir-se els ossos baixant per on ningú ho ha fet i que creuen que l'equipament no fa al rider, sinó que el rider fa l'equipament no han pogut més que dibuixar un somriure, de fet veient-los allí amb la roba que portaven a trossos, mal pentinats, pitjor afaitats i rient de tot i tots un podia creure que aquest diumenge s'havien deixat les portes de l'avern obertes, a fora al carrer, les taules dels que estaven amb mi estaven acompanyades per les dels tipus megafashion, perdoneu... megagayfashion de la taula del costat, possiblement no ha estat més que la neu fonent-se, però algú amb ànima de poeta fracassat podria veure alguna llàgrima caient entre aquelles taules que havien estat fetes per lliscar sobre la neu i ara només eren uns objectes de la capacitat econòmica dels seus propietaris i que com a molt lliscaven del cotxe a l'habitació de l'hotel i viceversa, i al costat les taules marcades, mellades, amb estries de pedres que no accepten que ningú envaeixi el seus camps de neu, taules que han vist el perill i la mort de força a prop, taules que han maleit als seus propietaris fins la sacietat, però taules que mai podran criticar-lis que no les hagin fet servir per allò que van néixer... per lliscar i demostrar que encara hi ha estones on la diversió pot més que qualsevol sentit comú... al final el tipus del pijama s'ha aixecat i passant pel costat de la nostra taula ha deixat anar un somriure, aleshores ha estat quan un de la taula ho ha sentenciat... “Les patinades més perilloses no les tenim en la muntanya, les tenim en bars com aquests després que hi passin certs personatges...”, si ja sé que no són políticament correctes, però a ells tot tema polític el hi ve per naturalesa gran, prefereixen dir el que pensen i assumir-ne les conseqüències, i després que la gran muntanya jutgi qui pot tornar a casa i qui s'hi quedarà per sempre més...

dissabte, 20 de febrer de 2010

entrada 423 (any 2)

Diuen que per molt que t'amaguis el teu passat sempre t'acaba per trobar, i el passat com els vampirs té força temps per trobar-te, ja que a cada instant que passa es fa més gran, i només la ràpida mort dels humans pot fer que us n'he escapeu... definitivament quan la música del moment no acaba de despertar totes les simpaties necessàries, un acaba per tirar dels clàssics, i si un sol artista és capaç d'omplir una bona estona sense que deixem de perdre el somriure ja és, i a més si un pot gaudir de bona companyia doncs mireu, ja és més... i força que és.... així que ahir els 30 seconds to mars van deixar el seu lloc al Sr. Ashcroft amb ( 1 ), ( 2 ) i fins i tot 3 de les seves cançons, escoltant-les vaig recordar al House dient-li al Wilson quan aquest li demana que estigui amb ell abans de que l'operin: “No, no estaré amb tu, si no surt bé em deixes sol...”, la combinació de música i de paraules així com el passat que va aparèixer per l'habitació sense avisar, com d'altra manera sempre acostuma a fer, em van portar forces segles enrere... estàvem en un dels molts asedis als que he assistit, i us puc ben assegurar que no deixen de ser quelcom força avorrit, els de fora que volen entrar i no poden, i els de dins que volen sortir i no poden... i a part d'això tres putes i úniques regles a complir: controlar el camp que rodeja al castell, rebutjar qualsevol exercit que pugui anar en ajuda del castell i finalment no deixar sortir a ningú del castell, havíem enviat missatgers al castell que sempre ens havien estat retornats a trossos i via aèria, així que el general de l'exèrcit veient que allò anava per llarg i patint que la seva rossa dóna fos canosa quan tornés a gaudir d'ella, va cercar una solució més ràpida a tot allò tot i que menys honrosa, un dels fidels servents del castell a canvi de que el deixessin marxar a ell i la seva família ens obriria pas franc al castell, la resta era cosa nostra; em van demanar que participés en aquella aventura, i quan cobra per la seva feina poc i pot dir a aquests oferiments... en aquella època tenia força relació amb un jove cavaller, en Dídac de Glútia, qui havia deixat la seva casa per veure i viure mon. i si encara el podia viure m'ho devia no tan sols per una vegada a mi.. “Així que has acceptat?”, vaig forçar un somriure “Què volies... totes les putes d'aquí ja me les conec o me les he follades, sempre va bé, obrir-se a nous mercats... va et convido a fer una copa...”, “No” va respondre en Dídac, “No?”, “No, no penso venir a fer cap merda de copa, si no tornes em deixes sol...”, el vaig mirar i no vaig poder més que deixar escapar un riure, pobre imbècil, de fet era més!, pobre humà imbècil... a l'hora acordada vam arribar davant la porta, aquesta es va obrir i el vam veure: “Suposo que complireu la vostra promesa de deixar-nos marxar...”, el vaig veure a ell, la seva dona una més vella que poc interessava i les seves dues filles amb el fill petit... “Com no, si voleu marxar no us ho impedirem, és més m'han encarregat que us ajudi a iniciar el viatge...” no ho va entendre fins que va tenir vint centímetres d'acer en el seu cos, la dona va intentar cridar però el cap va quedar sense l'aire dels pulmons per dir res, la vella va morir ràpidament, una llarga vida de penúries no mereixia una mort lenta, vaig veure com miraven a les nenes i al nen “Dins tindreu tots les putes que vulgueu així que...”, aleshores vaig recordar la de vegades que una tropa cabrejada havien fet fracassar els millors plans... “Suposo que podem perdre una estoneta... però no vull cap crit”, els homes van somriure, sempre m'ha agradat el concepte d'humanitat i la dubtosa interpretació que té, em van deixar triar, vaig mirar a les tres criatures “Qui vol seguir amb vida demà?”, la nena mitjana va ser la més ràpida i la que es va emportar el premi, tot i que hauria d'haver sabut que els vampirs acostumem a dir forces mentides... el castell va caure, tot i que com a darrera rabieta havien llençat el pocs homes que els hi quedaven en un atac suïcida contra els nostre campament, el bo d'en Dídac no va passar aquella nit, vaig trobar el seu cos prop de la nostra tenda, ara era ell qui m'havia deixat sol, tot i que de fet, que importava?... si una cossa tinc clara és que la solitud és inherent a la condició de ser un vampir, i quan abans un ho aprèn, abans un s'estalvia de qüestions i reaccions estúpides....

We were the kings and queens of promise.
We were the phantoms of our selves.
Maybe the children of a lesser god,
between Heaven and Hell.
Heaven and Hell.

Into your lies,
hopeless and taken.
We stole our new lives,
through blood and pain,
in defense of our dreams.
In defense of our dreams.

divendres, 19 de febrer de 2010

entrada 422 (any 2)

La Clara va baixar les escales del metro tot recordant encara la imatge que havia quedat gravada en la seva retina, va maleir que tingués d’anar a classe i no pogués fer campana (bé, tenia al cap forces altres cosses que podria fer, més que no pas fer una estúpida campana...), un cop a l’estació va deixar anar un sospir de resignació, si algú dubtava que aquesta merda de país no estigués en crisi, no tenia més que mirar les estacions de metro cada dia més plenes i cada dia menys eren els que pagaven els bitllets, de fet una simple operació estadística deixava clar que: primer era força complicat que t’enxampessin a la mínima que fossis normal, els vigilants tenien una certa preferència per immigrants, contra sistema i altres, en una aplicació força personal de la ley de vagos i maleantes, i després estava el fet que per molt que t’enxampessin, si no tenies pasta per pagar el bitllet ja em diràs per pagar la multa..., va esperar a que arribés el metro tot mirant el rellotge per veure si podia esperar el següent, ja que allò deixaria en ridícul a aquelles estacions japoneses on la gent hi entra a pressió, no tenia temps per perdre, així que va entrar sense demanar ni esperar cap mena de disculpa, un cop dins va tornar a respirar i a agrair a la crisi el fet que la gent en èpoques de crisi gasta més en perfumeria, de fet si no fos així allò podria ser considerat com un sistema d’eliminació massiva de subnormals... va mirar el poc que li deixava i podia veure de la massa de gent del seu voltant, al seu costat un parell de neo yuppies (young urban professionals pels neòfits del tema), a l’altre costat uns kumbaià de la subespècie xiruquera, davant d’ella una parella de pintors que havien tingut els sants collons de pujar al vagó amb els pots de pintura, tot i que veient al jovenet que se la mirava tot se li podia perdonar, va dibuixar un somriure com a nena ben educada... el metro va arrancar i va notar una pressió que l’empenyia contra el pintor, abans de topar-hi i deixar-se el seu vestit com els de l’àgata, va agafar-se a una de les barres d’acer tot lamentant que el jove no hagués triat una altra professió, hi estava pensant quan va notar una pressió darrera d’ella, més exactament en el seu cul... “Algú li estava fotent mà!”, va respirar més agitadament al veure que no era la mà, o aquell tipus tenia un dit força gruixut... el que notava que li anava fregant el cul era quelcom més viril que una senzilla mà, el tipus tenia el temps controlat, es notava que coneixia el trajecte, aprofitava la velocitat per acostar-se més o menys, ella podia notar com el ditet inicial començava a tenir ja un mesura considerable, va intentar veure qui era, però li va ser impossible, no es podia girar sense trencar l’encant i tampoc tenia cap reflex clar als vidres del vagó, va deixar-se anar un xic perdent l’equilibri, va semblar que estès a punt de caure però es va agafar a la barra, li van pujar els colors al veure que del moviment, la barra havia quedat entre les seves cames, el de darrera seu va continuar fragant-se, en un moment va notar el seu alè en la nuca, per efecte del moviment, la barra va començar a envair-la també, i ella va dibuixar un somriure al pensar que allò era un veritable “entrepà”, i ella la vianda, va notar com ell accelerava el moviments, cada cop més ràpids per reduir-ne la velocitat, estava clar que sabia que ella no diria res i ho aprofitava, ella es deixava fer intentant mantenir una aparent calma, i notant-se cada cop més calenta, de sobte el metro va fer una frenada inesperada, va escoltar un crit apagat i va notar com la pressió en el seu cul s’incrementava tant que va patir per la bragueta d’ell, va notar com la polla d’ell palpitava amb vida pròpia i fins i tot hagués jurat notar una humitat que no era seva... no va poder més i es va deixar anar, el peu li va fallar i va caure contra el noi que tenia davant, “A la merda el vestidet” va pensar, va veure al terra un petit toll de pintura i va sucar-hi la punta de la seva sabata, “Pintura blanca” va pensar, tot fent un analogisme d’idees que encara la va encendre més, sense parar va tirar la cama enrere rosant els pantalons del desconegut, segur que ell no ho havia notat, ara només li quedava buscar algú amb els pantalons tacats... “Està bé?” no recordava al noi, va aixecar la mirada i el va veure pertorbat, estava a escassos centímetres d’ell, havia evitat que caigués al terra, una de les mans d’ell reposava en un dels seus pits i l’altre en el seu ombro, el noi se la va mirar tot redreçant-la “Mira, no és el que et penses...” va començar a dir... “Tu t’ho perds” li va dir la Clara fent-li un petó, si ja ho deien que tots els pintors acaben per perdre en els moment de veritat... va sortir del metro buscant el seu objectiu després d’uns minuts va rebufar tot indignada coneixedora que havia perdut a la seva presa... aquella nit tocava sopar a casa dels pares, així que es va arreglar un xic i s’hi va presentar, sempre li havia fet gràcia que sent ella la seva filla i fins i tot en el sopar, els seus pares mantinguessin aquella expressió de que res anava amb ells, heretada el cognom i la posició de la família li deia sempre la seva mare, la conversa va ser força avorrida, quan van acabar el pare va anar al seu despatx a fer no sé quin coi de feina i ella es va quedar amb la seva mare, la va ajudar a recollir i portar els plats a la cuina “Tu veus nena!, mira que li tinc dit que vaig en compte, doncs res, no sé com trauré aquesta taca dels pantalons del teu pare!”, la Clara va somriure la seva mare sempre esta... collons! la taca de pintura del seu violador!!

dijous, 18 de febrer de 2010

entrada 421 (any 2)

Estar sol al despatx porta a que un pot fer experiments com el que he fet aquest matí, ja fa uns mesos que ens van canviar els vidres de l’oficina, en principi tots són iguals, però un hàbil observador o senzillament algú amb dos ulls a la cara (un si és guerxo), descobriria que: iguals, iguals, no són... els d’alguns despatxos són polaritzats, és a dir que per molta o poca llum que hi hagi a dins, els de fora no veuen el que s’hi cou en el despatx, i és clar, això és vital! no sigui que algú des del bloc del costat i amb uns prismàtics els enxampi fotent mà a la secretària, o que algú amb un helicòpter pugui fer una fotografia de per on naveguen per Internet, perquè tingueu per segur que algú amb una rifle i bona punteria segur que no hi serà per tal de netejar l’oficina d’alguns subnormals... amb tot he decidit ser un xic trapella i he despolaritzat els vidres, i voila, la vida en tota la seva plenitud ha envaït el meu despatx i aleshores hi he caigut... el bloc del costat no està massa allunyat del nostre, de fet he pogut veure a la marujona del quart fent la neteja amb una senzilla camiseta (sort que encara no havia esmorzat), al del cinquè que està sense feina i que la seva dona no deixa fumar a casa, fent-ho al balcó amb abric, gorro i bufanda, un xic més amunt el gos del sisè, estirat prenent la fresca amb el gat de la noia del setè, qui no perdia l’estona entre la roba interior estesa i mirant de reüll al gos de baix... i després la decoració de cortines horribles que intenten amagar allò que ningú vol veure, així com tots els somnis deixats perdre, els mobles de terrassa que mai es faran servir, les plantes mortes perquè és força més fàcil comprar-ne de noves que no pas passar fred i cuidar-les, i entre tota aquella visió de realitat l’he vista, s’ha mogut un xic una cortina i l’he aparèixer, una noia mirant, de fet em veia sense adonar-se’n, suposo que veure sempre una superfície opaca fa que una ja no sigui capaç de veure-hi més enllà quan aquesta no hi és, he dibuixat un somriure i aleshores ha canviat la cara, descobrint-se observada, s’ha mirat de forma tard i de estúpida, ja que si hi hagués hagut quelcom digne de ser mirat ja ho hauria estat i ha corregut la cortina... he agafat aire tornant a polaritzar el vidres, un altre cop sol en el meu despatx, m’ha costat no anar directament al bany a vomitar després de tanta humanitat, de tanta demostració de com pot arribar a ser l’existència humana, de com de normal i fútil pot ser el que alguns anomenen vida, de com quelcom que tothom considera apreciat i únic pot arribar a certs extrems... i després encara ens acusen cada cop que fem que un d’aquells passerells deixin aquest mon i comencin de nou en un altre lloc... (ummm, o això diuen les religions), fet i fotut poc m’importa, com poc m’importen els que he vist aquest matí, de fet suposo que per aquest motiu tampoc he tingut mai cap peixera o granja de formigues...

dimecres, 17 de febrer de 2010

entrada 420 (any 2)

Conec a la Umiko des de fa anys, de fet ens hem anat creuant com a vaixells que som en l’oceà d’aquesta existència forces vegades, i mai hem tingut masses problemes per onejar les nostres pròpies banderes, ahir la vaig trucar per veure com estava però em va saltar el contestador, quan això passa tinc clar que està fent un dels seus viatges, la Umiko des de que té capacitat per fer-ho i en un nombre mai inferior als tres o quatre per any fa les maletes i es perd a la recerca dels vells amics, de fet va realitzar en el seu moment una programació lineal per determinar quins dies són els òptims per visita, per tal que la seva presència no acabi per cansar o que ella amb el pas del temps no perdi l’encant que els seus amics li desperten (perquè tothom sap que lo divertit i graciós amb el temps es converteix en repetitiu i cansí), darrerament té una major necessitat d’aquestes visites trencant el fràgil equilibri de la seva equació, ella sempre diu amb el seu somriure brillant que són cosses de l’edat, que quan una es fa més gran tendeix a valorar més l’existència d’aquesta gent que us fa sentir estimats, sempre acaba per dibuixar un somriure desarmador quan diu que hagués tingut d’incloure aquesta variable en el seu model de programació, jo porto segles en aquest mon i he aprés que l’amistat no deixa de ser una moneda de canvi més, al final un descobreix que està sol, possiblement sigui una idea equivocada i molts estareu que us hi cagueu de bé amb tots els amics i altres que us riuen les gràcies, però només recordo que per cada amic que es té i del que es depèn, un està un pas més proper a l’autodestrucció quan es quedi sol, ella en té molts d’amics, tants que fins i tot algun cop li he retret aquest nombre tot i considerar-lo insultant, al que ella sempre em mira amb els seus ulls coca-cola i amb un gest em diu que si jo no vull tenir amics bé que algú se’ls haurà de quedar!, doncs bé el que la Umiko sap i el que terriblement l’aterra, és que la vida tot i ser recordada pels curts períodes que passa amb els seus amics no és això, això no deixa de ser una anècdota de la mateixa, la vida són tota la resta de dies que passen inexorablement i que mai són millors que el que passa quan està de visita, ella sempre perd el somriure quan diu que cap programació lineal és capaç de convertir a aquests dies grisos en ni tan sols una ombra del que són els altres, molt possiblement perquè la felicitat no és d’aquest mon, o força més senzill perquè el mon és així de fotut (aquesta veritat mai li he dit... suposo que acabarà per descobrir-la ella sola), doncs bé, la Umiko torna a estar de viatge, el segon de l’any, la velocitat dels mateixos em fa entreveure que les ferides de la vida són cada cop més freqüents i doloroses i que necessita del bàlsam de les seves visites cada cop amb més urgència, com deia aquell: “Dependre de qualsevol cossa és una estupidesa, però dependre d’altres és encara més estúpid...”

dimarts, 16 de febrer de 2010

entrada 419 (any 2)

Fa gràcia que la gent vulgui estar informada però en canvi no vulgui saber, fa res que s’ha creat una comissió investigadora per un cas que va passar fa un temps, després de veure als primers que hi han anat passant em pregunto quina és la veritable missió d’aquest coi de comissió a part de malbaratar un xic més el cabdals públics, que com a bons clients d’un prostíbul tots pagueu via impostos... perquè en cap cap cap (ole, ole, tres caps seguits, si ja semblo la ministra de sanitat jugant al monopoli...), que ningú s’aixequi dient “Si senyors, la culpa és meva...”, el que faran serà aquell esport de: “Igual la culpa és d’aquell...” i a l’altre dirà “O d’aquell altra...” i així fins que al final només en quedi un qui dirà “Meva?, no, la culpa és dels elements...” amb un parell de collons, i auuu ves tu a buscar als elements i a dir-lis que han de pagar per la ineptitud de forces altres... Avui també he rebut un correu d’algú, que sobre el paper està salvant al mon occidental, tot i que ell prefereix dir que està en un estat continu de modern warfare poc virtual, i no us penseu que s’ho passa malament, al final es veu que els hi han fet cas i els hi han donat permís per deixar-se de tonteries i disparar a tot el que es mogui, com diu ell: “És força més senzill però no per això menys divertit...”, i és que quan en una guerra hi ha jocs de cartes diferents, mal rotllo, al final fins i tot ens voldran fer creure que les guerres poden arribar a ser civilitzades... i finalment, avui llegint un blog no he pogut més que deixar escapar un somriure, i mireu que és de fàcil que m’alegrin el dia... en aquest blog l’autora anava deixant una sèrie de frases que en teoria la persona que l’havia deixada li havia dit per no fer-li tan de mal, i ella es preguntava perquè si era tantes cosses bones al final acabava sempre sola... aisss, com de cruel és la veritat quan una és molt del que no interessa i res del que interessa, i suposo que les reines eternes de la simpatia donarien el títol a canvi de ser per un dia les reines de la sexualitat, o aquelles que tenen el títol de grans amigues el vendrien per comprar el títol de petites amants i gaudir d’allò que desitgen, i al final és que els humans sou massa considerats i la que escrivia més encara, perquè per molt que us diguin no hauríeu de deixar que altre escrigui el vostre present i us faci viure la realitat que ell vol, jo si que hagués estat d’aquella noia, senzillament li hagués preguntat: “Així no vols follar amb mi?”, tot i que clar, per fer aquesta pregunta s’ha d’estar preparada a escoltar un senzill i clar “No”, i els humans teniu la tendència per tal de mantenir la vostra estúpida felicitat a acceptar qualsevol mentida i creure tot el que us diguin, i per acabar-ho d’arrodonir els comentaris del altres happyhaikuscomprensius que van dient allò de: “Mira si et diu això és que no et mereix”, o “Tu tranquil•la que algun dia”, o encara més brutal, “Mira ell s’ho perd...”, com em va dir una noia fa segles... “Perquè tot el que em diuen no em reconforta, i en canvi em fa qüestionar encara més perquè m’ha deixat?”, al que li vaig contestar “Perquè els que et parlen creuen que t’estimen, i el que volen realment és que els hi deixis de tocar els collons amb les teves historietes que a pocs interessen...”, ella va somriure, era una noia més saludable que no pas maca, però amb ganes de quedar bé (les noies saludables tenen aquesta predisposició...), i que voleu que us digui, no va ser una nit del tot dolenta, un polvo a la salut d’aquell que se’l va perdre...

dilluns, 15 de febrer de 2010

entrada 418 (any 2)

Deu va castigar als homes per la seva supèrbia creant tots els idiomes del mon, per tal d'evitar que s'entenguessin (per als més espavilats, a causa de la Torre de Babel... de res), i suposo que per acabar de partir-se el cul va fer després que tot i parlar el mateix idioma a vegades ni així s'entenguin, i suposo que al final el mon ha quedat dividit entre aquells que són capaços d'empassar-se sèries com Glee i la resta... ahir vaig sortir, després de l'exitosa nit de sant valentí quedava la nit de consolació per la resta, i el que no entenc és que si hi ha tantes parelles felices, com és que ahir els que buscaven eren força més nombrosos que els que havien trobat la nit anterior, i fins i tot i entre les ombres vaig veure a alguns dels que la nit anterior havien promès amor etern, cercant a algú a qui prometre sexe etern (ja sé sap que les promeses estan fetes per ser trencades en el cas dels humans), vaig entrar al local, el Fito estava donant un clar pronòstic de com anava el tema, possiblement quan més gent junta hi ha, més gent sola s'hi pot veure, vaig prendre lloc a la barra, vaig saludar a la cambrera qui té una lluna a la que veritablement se li veu el melic... després de la segona copa vaig deixar perdre la vista pel bar, no vaig poder amagar els somriures, suposo que per a qualsevol no deixava de ser un tipus estrany dibuixant somriures tot sol, vaja un veritable subnormal, ara bé, com que les definicions són allò que nosaltres omplim amb el que pensem jo senzillament em considerava un oient de la vida nocturna... a prop de la pista un tipus que després d'entrar a una piba que estava forces lligues per damunt de la seva i de pagar un parell de rondes a la tipa i a totes les amigues, li deixava el seu mòbil per quedar l'endemà ja que la noia li deia que havien de marxar, ell s'acomiadava amb un “fins demà” i ella amb un “quin descans!”, a l'altre costat hi havia una parelleta ella estava mirant al noi tota perduda entre les seves paraules, ella escoltava “t'estimo” i ell pensava “d'aquesta nit no passa que et filmo mentre me la xupes...”, un xic més enllà hi havia dues amigues, la que tenia més aprop pensava “no sé si dir-li” tot mirant l'amiga, aquesta en canvi pensava “quin gust tindran el seus llavis...”, a la pista hi havia un dels guaperes del local ballant davant un grupet de directament lletges, aquestes babejant i amb les calces molles, mentre ell s'anava girant i rient amb els seus amics de que fàcil que era enganyar a les necessitades, de fet ja ho diuen que no hi ha més crèdul que aquell que vol creure... total la nit té aquestes coses, els desitjos d'uns no acostumen a ser els dels altres, i tota bona intenció té la seva mala intenció just al costat, com deia el poeta: “quan més rodejat de persones estic és quan més sol em trobo, perquè ser com sóc, em fa precisament diferents a ells i aquesta diferència que m'hauria de complaure em castiga a estar trist pel fet de tenir de viure sol”... fins i tot vaig enxampar a una parella aprop meu, la noia li estava explicant els problemes que tenia a la feina i la seva parella anava fent que si tres vegades, un “ah si?” a la quarta per després dos més que si i un no a la setena per tal de no seguir un ritme massa fàcil de preveure, tot i això el que pensava era quelcom força diferent, vaig anar cap al bany, no em va caldre esperar per veure'l entrar, com a tot reprimit amagat en l'armari no va voler malgastar el temps, tirant'se-m a sobre, vaig obrir la porta del lavabo i hi vam entrar, va començar a desfer-me els pantalons, notava la seva ma prop de la meva polla, el vaig mirar i ell va somriure, salvat per la mossegada... els ullals es van clavar en el seu coll, no ho va entendre ni falta que li feia, suposo que es delia per morir de plaer amb un noi, doncs només se li compliria la meitat del desig, aquella nit només moriria, el vaig deixar al lavabo tot sortint i avisant que el passessin a recollir, un cop fora em vaig acomiadar de la cambrera, veient com la lluna que ensenyava el melic plorava una gota de sang... (abans de preguntes.... la lluna que ensenyava el melic era un tatuatge que la Sònia té al voltant del melic d'una lluna, i la gota de sang és un piercing amb un rubí que algú li va donar, i no us interessa ni us penso explicar com se'l va guanyar...)

Para para para para para q quererte tanto??
Si después después, si después te vas
Para para para para para q quererte tanto??
Si después después, si después te vas…

Y a tu corazon que se ha olvidado
Dile que recuerde lo que soy
Que tengo el querer
Que tengo el llanto
Y que te cante la negra flor
Huesos de los besos enterrados
Toda la tristeza en un monton
Y entre tanto amor desordenado
Se confunden penas y perdon

Para para para para para que quererte tanto??
Si después después, si después te vas
Para para para para para que quererte tanto??
Si después después, si después te vas…

Soy el sueño q te sueña
Y en mi sueños tu eres una flor entre mil ramas secas
Pero el demonio siempre me despierta
Y te alejas otra vez

Para para para para para que quererte tanto??
Si después después, si después te vas
Para para para para para que quererte tanto??
Si después después, si después te vas…
Si después después, si después te vas…

diumenge, 14 de febrer de 2010

entrada 417-2 (any 2)

Mira que no ho volia fer, primer no volia tornar a escriure dos posts en un sol dia, i després no tenia masses ganes d'escriure sobre el dia d'avui... com deia aquell, si avui és dia 14 de febrer avui suposadament ha de ser el fotut sant valentí... avui parlava amb un conegut que gestiona uns grans magatzems de la zona, i òbviament ell estava encantat amb aquesta festa importada directament del mon anglosaxó, que a més vindrà a ser substituïda o complementada a l'abril per sant jordi, doncs bé, aquest conegut em deia que el regal d'aquest any és clarament “un”..., els xecs regal, es veu que les dones fartes de rebre regals no desitjats de parelles (caldria veure si desitjades o no), però en tot cas sense ni puta idea dels gustos d'aquella que dorm amb ells, s'havien decantat a demanar (ull, ni tan sols deixar-ho caure, senzillament i amb un parell d'ovaris els han reclamat) xecs regal, i és clar davant un xec regal tothom queda retratat, tothom sap quan t'estàs gastant en el regal, en canvi segons el meu conegut, elles anaven a lo fàcil, perquè no ens enganyem, avui és un dia per a elles, un home sense regal per sant valentí es pot considerar afortunat, en canvi una dona sense regal per sant valentí pot deixar força enrere a les àrpies que van tocar els collonets al Jason... ara bé, i mentre gaudia del sucre del final del cafè hi he estat pensant, de fet, donar diners com a demostració d'estima esperant que aquest acte faci que l'altre sigui més receptiu als nostres instints té ja un nom força conegut... vaja en alguns països se'ns podria acusar de prostitució marital... aisss si les erices cabrejades se n'enteren... i respecte sant jordi que voleu que us digui, torna a ser una festa amb les cartes marcades a favor de les dones, perquè és clar, aquí l'home ha de regalar un ram de roses i a més un llibre (si només regales les flors ja et pots preparar a escoltar-te de tot, i poc menys que ser tractat d'un discriminador per raons de sexe, o et penses que les dones no saben i no els hi agrada llegir), així que ja ho sabeu... ram de roses i llibre (i ull que el llibre ha de ser del gust de la tipa...), i a canvi que es rep?? doncs en els millors dels cassos un llibre que ha de fer de vosaltres allò que elles volen que sigueu, d'allí l'èxit dels llibres d'autoajuda i altres (aquest sant jordi el que triomfarà serà un que es dirà: “Como convertir a “esto” que dice ser mi marido, en “aquello” que quiero que sea mi marido”... en fi, a tot els que hageu gaudit del dia, i aquells que us esteu preparant pel sopar romàntic, doncs res, a gaudir-ho tot recordant que ja us queda un dia menys per morir... i com deia el meu amic, molt fotuts han d'estar aquells que s'han de fixar dies per fer-se regals i considerar la seva parella com a quelcom especial, ja que això implica que la resta dels dies la seva relació no té res d'especial, i tornant al meu conegut:”Si no pots fer de la teva relació una muntanya russa constant, sempre et queda que acabi en un tren de la bruixa que sempre és millor que restar en un tiovivo, però que sempre saben a poc després de la muntanya russa”...

entrada 417 (any 2)

Ahir vaig sortir a donar un vol, sempre m’ha agradat el carnaval, i de fet considerant que vaig disfressat tot l’any d’humà un dia més no farà mal... estava fent una copa en un local quan el vaig veure arribar, l’Ignasi és un conegut que exerceix amb bastanta bona sort la professió d’Hipócrates, de fet hi té la mà trencada, podria ser un gran especialista però és massa modest per acceptar aquest fet i es conforma en ser un metge generalista senzillament genial, de fet mols “col•legues” li envien malalts que els especialistes no saben diagnosticar perquè hi doni una primera opinió, doncs bé, se’m va acostar, va demanar una copa i després de deixar-me sorprès al veure-se-la d’un sol glop i demanar-ne un altre em va clavar la mirada: “Podem parlar?”, el conec força bé, de fet ell té una lleugera sospita de la meva naturalesa i tot i que la seva raó i estudis, em fan un fantasma o quelcom que no hauria d’existir per a ell, ell ho aprofita per no preguntar, de fet qui espera que un fantasma o quelcom que no existeix doni cap resposta, el vaig agafar del braç i el vaig portar a un lloc més tranquil: “Tu diràs?” em feia gràcia que algú amb qui no havia tingut massa confiança i amb qui les converses no deixaven de ser socialment correctes, m’assaltés una nit com aquella i comencés d’aquella manera, ell va agafar aire mentre tornava a castigar la copa: “Mira, sé que no és possible i que no em creuràs, però suposo que si algú pot saber quelcom de l’impossible ets tu... veuràs l’altre dia estava al llit amb la meva dona, ella portava una estona dormint jo estava donant voltes a un cas quan vaig escoltar que ella em deia “hola”, saps, no li vaig fer massa cas, però ella va seguir “Estàs despert?”, li vaig dir que si, i aleshores vaig notar les seves mans al meu cos, se’m va tirar literalment al damunt dient “No vols aprofitar el cos de la teva dona?”, mira no et negaré que em va fer gràcia, tot i que va fer coses, que, que, bé, que cony, que no havia fet mai... l’endemà quan li vaig insinuar el que havia passat, ella se’m va quedar mirant tot dient que, que bé m’ho havia passat en el somni, perquè ella no havia fet res de tot allò..., a la nit següent, tot anava normal, ella estava dormint, estava a punt de caure-hi jo també quan ho vaig tornar a escoltar “Hola”, i ja et pots imaginar com va acabar el tema, vaig intentar despertar a la meva dona mentre ho fèiem, i ella va dir “No voldràs que la tallada de la puta de la teva dona es desperti i et deixi a mitges oi?”, et juro que no era la seva veu ni la mirada de l’Irene, t’ho juro!, mira sóc metge i vaig pensar en el que podria estar passant, des de una senzilla crisi, a problemes de personalitat fins i tot un tumor!, la nit següent vaig barrejar un tranquil•litzant amb la beguda del sopar, ja que volia una nit de pau per poder-hi pensar, quan es va quedar dormida, vaig aixecar-me i vaig anar al despatx a revisar documentació i la resposta a correus que havia enviat a alguns col•legues, vaig escoltar un soroll i al aixecar la mirada la vaig veure a la porta del despatx: “Vaja, ets dolentot ho saps?, mira que drogar-la... això ens dóna més llibertat a nosaltres” va dir amb un somriure, i em va follar allí mateix!, l’Irene no ho hagués fet mai, al final vaig agafar forces suficients i li vaig preguntar qui era, ella senzillament va somriure i em va dir: “No crec que t’agradi saber-ho, però per la teva tranquil•litat pots continuar creient que sóc la puta de la teva dona”, no vaig poder més i li vaig donar una bufetada, mai havia pegat a la meva dona!, ella em va mirar tocant-se la galta i passant la llengua pel llavi... “Ummm, vec que ens comencem a entendre” em va dir mentre em tornava a follar”, l’Ignasi va acabar la copa i em va mirar “Com un llum, no?, estic com un llum”, vaig somriure mentre demanava dues copes més... “Et recomano que per la teva salut mental et creguis que estàs com un llum, per la teva salut física et recomano que vagis a fer algun curset uns dies, i de la teva dona, bé, de la teva dona ja miraré que hi puc fer... suposo que no tot els dies un té el permís del marit per follar-se a la seva dona...”, l’Ignasi va acotxar el cap mentre es prenia la quarta copa de la nit “I jo que a vegades desitjava que l’Irene fos un xic més llençada...”, fa temps un grec va dir: “Vigileu amb el que desitgeu, no per no obtenir-ho sinó per si algun cas us és concedit...”

dissabte, 13 de febrer de 2010

entrada 416-2 (any 2)

Ahir estava escoltant a la bona de la Bonnie tot preguntant allò de: “On collons estan tots els homes bons...”, per més podeu escoltar el seu I need a Hero... i mireu que des de que vaig deixar a aquells vailets netejant l'infern de dimonis i fent al Sr. Sony un xic més ric també m'ho he preguntat, i la resposta és senzilla, tots els bons estan dispersos pel mon, salvant-lo i arreglant-lo tot i que cap ha caigut en que possiblement el millor seria començar per la pròpia casa d'un, però és clar, sempre és més fàcil dir les veritats on no ens coneixen i on hi ha càmeres de televisió, que no pas a casa d'un i de pas córrer el risc de tacar de merda a algun conegut... així que tenim models de comportament per Palestina, on portar amb orgull un hatta, kafiya, kufiyya o com collons li vulgueu dir al tros de llençol que porten al voltant del coll, això mentre tiren pedres i es caguen en els soldats israelians i després eisss que no em toquin ni un pel, després tenim els que estan de salvadors dels haitians, repartint el que sigui i fent-se fotos i filmant-se en vídeo per penjar-ho al feisbuk o al tuenti, o a qualsevol altre lloc on puguin fardar de lo xaxipirulissolidaris que són, mentre van arreglant-se l'agenda de les conferències que faran al tornar... i després tenim també als que estan en terres llunyanes fent les delícies de les guerrilles afganes les qual a manca de ps3 ho han de fer tot un xic més real, i on el joc de “Posar bombes als convois dels invasors estrangers” es juga que no ho sabeu prou bé, i també hi ha els que estan en el Líban sense entendre ni un borrall del que fan i menys encara del que hi passa, i per als que un moro és un moro, i no els hi toqueu als collons de si són: pro o anti siris, si són de Hezbolà, Amals, o cristians, que ja em direu on s'han vist moros cristians... així que és força normal que tenint a tots els prohoms pel mon el país vagi com vagi... això em va recordar una història que em van explicar fa temps, es diu que un mestre molt savi feia sempre la mateixa pregunta al seus deixebles més avançats: “Imagina per un moment que uns homes dolents entren al teu poble i fan a tothom hoste, aleshores el cap dels que ho han fet, et proposa un tracte, han segrestat el poble veí igual que al teu, i a canvi de que vagis decidint a qui matar d'aquell poble aniran deixant a gent del teu poble lliure, si no decideixes matar a ningú, mataran a tota la gent del teu poble... què faries i com triaries?”, el mestre tenia clar que aquell qui deia que senzillament no triaria mentia i el feia fora de la seva escola (això o era massa santó i és clar no hi ha pitjor sant que aquell que es deixa matar i no ajuda als altres...), després hi havia els que a força de meditar deien que matarien a aquells que menys importants o més dolents fossin pel poble veí, el mestre els escoltava i els feia estudiar més sense amagar un somriure burleta... passats els anys un alumne sense pensar-s'ho molt va dir al mestre: “Jo faria que anessin matant a la gent sense que jo decidís qui, senzillament al primer que veiés seria a qui faria matar, no moririen tots al final?, i qui sóc jo per decidir sobre qui ha de viure o morir?”, el mestre es va aixecar i amb un nou somriure, força més franc, va oferir la seva cadira al alumne.. “Saps, ja feia força temps que volia iniciar nous camins i ara sé que deixo a la resta en bones mans, ningú hauria d'actuar com un Deu si no ho és... molt possiblement el difícil no és evitar voler actuar com un Deu, sinó senzillament acceptar que un només pot actuar com un humà...”

entrada 416 (any 2)

Hi ha dies en que tot es podria resumir en una senzilla cançó...

The soldier came knocking upon the queen's door
He said, "I am not fighting for you any more"
The queen knew she'd seen his face someplace before
And slowly she let him inside.

He said, "I've watched your palace up here on the hill
And I've wondered who's the woman for whom we all kill
But I am leaving tomorrow and you can do what you will
Only first I am asking you why."

Down in the long narrow hall he was led
Into her rooms with her tapestries red
And she never once took the crown from her head
She asked him there to sit down.

He said, "I see you now, and you are so very young
But I've seen more battles lost than I have battles won
And I've got this intuition, says it's all for your fun
And now will you tell me why?"

The young queen, she fixed him with an arrogant eye
She said, "You won't understand, and you may as well not try"
But her face was a child's, and he thought she would cry
But she closed herself up like a fan.

And she said, "I've swallowed a secret burning thread
It cuts me inside, and often I've bled"
He laid his hand then on top of her head
And he bowed her down to the ground.

"Tell me how hungry are you? How weak you must feel
As you are living here alone, and you are never revealed
But I won't march again on your battlefield"
And he took her to the window to see.

And the sun, it was gold, though the sky, it was gray
And she wanted more than she ever could say
But she knew how it frightened her, and she turned away
And would not look at his face again.

And he said, "I want to live as an honest man
To get all I deserve and to give all I can
And to love a young woman who I don't understand
Your highness, your ways are very strange."

But the crown, it had fallen, and she thought she would break
And she stood there, ashamed of the way her heart ached
She took him to the doorstep and she asked him to wait
She would only be a moment inside.

Out in the distance her order was heard
And the soldier was killed, still waiting for her word
And while the queen went on strangeling in the solitude she preferred
The battle continued on

divendres, 12 de febrer de 2010

entrada 415 (any 2)

La Clara va sortir de casa (vaja casualitat de nom...), com cada dia va agafar l’autobús per fer el seu viatge diari de casa a la facultat, va pujar-hi sense prestar massa atenció a la gent que tenia al voltant, el temps enlloc de despertar-li simpatia per aquells que compartien el mitjà de transport amb ella, li havia despertat una certa barrera d’anonimatisme per tal de passar desapercebuda, encara recordava la darrera posada al dia del seu blog i com li havien advertit que estava sent atacada sense pietat des de certs blogs i esferes, ara podia entendre un xic la posició del ZP quan li deien que la seva preuada economia era atacada... i de fet no acabava d’entendre’n massa bé els motius, total si el seu blog no agradava un senzillament podia deixar de visitar-lo, ara bé, tenia clar que si ella tenia la llibertat per dir el que creia, els altres també, per molts que les opinions d’aquests la busquessin, i a més, no podia deixar de veure un tuf de mala llet que coneixia força bé, amb el temps havia descobert que ella es podia follar a qualsevol tio, i en canvi la inversa no es donava, els tius eren així de fàcils, així d’estúpids, així de previsibles, no era res de l’altre mon, però si el suficient per ser moneda de canvi per qualsevol desig masculí, va dibuixar un somriure pensant en la idea i va sorprendre al vell del davant qui creient que la cosa anava amb ell li va tornar picant-li l’ullet, ella no en va voler fer sang tot girant la vista i aleshores ho va veure, en un dels seients hi havia asseguts dos noiets joves, va suposar que no deurien tenir més de, de... la noia estava asseguda al costat del passadís i el noi prop de la finestra, no hi hauria caigut sinó fos per la mirada de triomf de la noia i la cara de circumstàncies del noi, va centrar la mirada i va veure com la mà de la noia estava amagada sota la jaqueta del noi que reposava damunt la seva falda, va fixar-s’hi més i en una frenada del autobús va veure com la jaqueta es movia un xic ensenyant el seu tresor ocult, la noia l’estava masturbant!!, el noi va mirar l’autobús mentre ella somreia i se li acostava a cau d’orella, no sabia que li havia dit, però el noi la va mirar a ella terroritzat al ser descobert, la noia va dibuixar un somriure i va seguir, al noi li van pujar els colors sense saber si era per que havia estat descobert o per que ja li quedava poc, possiblement ells aprofitaven que en un autobús quasi ningú mira a ningú, tal com la Clara s’havia acostumat a fer, i ara havien estat descoberts, la noia va deixar anar un parell de petons a la galta del noi, petons innocents i de nens, però la seva mà cada cop anava més ràpida, el noi es va tensar i la Clara ho tenia força clar (aisss els jocs de paraules), el que volia dir allò, la noia es va estirar damunt la fada del noi tapant-se amb la jaqueta, la Clara no podia creure el que estava veient i passant, la noia va acabar mamant-li la polla al mig del autobús, va veure les mans del noi agafant el seient del davant crispant-se, va baixar la mirada al ser derrotat, movent-se nerviosament, esperant que el deixessin tranquil, però la noia no li volia donar aquesta satisfacció, va seguir encara una estona, la suficient perquè el noi acabés per demanar-li si us plau que parés, ella va sortir de sota la jaqueta passant-se la llengua pel llavis i mirant a la Clara amb un somriure, van baixar a la següent parada que corresponia a la de la seva estació, quan la Clara es va aixecar passats uns minuts per baixar va notar quelcom calent entre les seva cames... “I ara què?” va pensar, mentre baixava de l’autobús i es dirigia a la parada del metro...

dijous, 11 de febrer de 2010

entrada 414 (any 2)

Vaig continuar revisant la biblioteca i vaig trobar un altre llibre interessant, pràcticament en un racó deixat de banda, encara que ho volgués ocultar es notava que el Robert havia tingut una educació britànica... un exemplar força antic del Senyor de les Mosques de William Golding, no vaig poder més que somriure al pensar que mentre en alguns llocs es llegeix el Lazarillo o el Mecanoscrit, en altres són força més pràctics i fan que la lectura a part de divertir ensenyi, de fet el que es diu en el llibre ja ho deia en Muzafer en el seu experiment de Robber’s Cave, suposo que ho podríem resumir en que sempre és molt més fàcil renunciar al que s’és i confondre’s amb la resta que esdevenir quelcom diferenciable de la resta, com ja vaig dir fa temps parafrasejant als japonesos “El clau que sobresurt és el que s’endu la major part dels cops de mall”, així que davant el beuratge i l’ungüent que significa riure les gràcies dels altres, i enfotre-se’n del altres (i així de pas estalviar-se que se n’enfotin d’un), observo com ja he fet milers de vegades, que al final tot intent de llibertat basat en la crítica del que és diferent, no acaba per ser més que una altra mostra de totalitarisme (i força perillosa), suposo que defensar les idees insultant las del veí hauria de poder fer que el veí defenses les seves insultant les nostres, i aleshores nosaltres podríem dir que les nostres són les veritables ja que només són qüestionables des de l’insult (ahhhh, però no hem començat nosaltres a insultar?), i és clar que si!, però hi teníem tot el dret, no veieu que les seves idees no serveixen per res més... i al voltant d’aquests nous salvadors s’hi afegeixen aquells que sota la premissa de “jo més” riuen les gràcies, ballen les frases i es masturben embrutant teclats i pantalles davant les paraules del seu amo, i és clar, si el seu amo, diu una cosa, ells resten autoritzats a dir cossa i mitja i així poder gaudir de l’oportunitat d’una galeta i una carícia... com deia aquell, “Ser patètic no és una opció, o s’és o no s’és, i si ho ets ja pots córrer que sempre t’acabarà enxampant...”, fa segles un savi em va dir: “Has de parlar per ningú, llegir el que no s’ha escrit i escriure el que no es pot llegir, d’altra manera no deixes de ser algú que parla per altres, llegeix el que diuen els altres i escriu per als altres, i aleshores on queda un mateix?, si tot ho fem en funció dels altres”... vaig tornar a deixar el llibre maleint que un objecte de poc pes, vell i força maltractat tingués la capacitat per fer-me recordar i donar voltes a tants conceptes, de fet no estaria de més recordar que tot incendi per molt gran o petit que sigui, no necessita més que un simple llumí per iniciar-se, i com en tot en aquesta vida creixerà en funció de la merda que trobi per cremar, així doncs no està de més que un faci neteja de tant en tant, de tot allò que fa temps que no utilitza i s’ha tornat altament inflamable...

dimecres, 10 de febrer de 2010

entrada 413 (any 2)

Ahir em va tocar ser partícip en un càstig, el Robert té dos fills, bé, parlant en propietat els fills són de la Blanca (la seva dona), que com deia la meva àvia, la mare sempre se sap qui és, ara bé, el pare..., doncs bé, els dos angelets estan castigats, en un dels registres que els pares enrotllats van fer a l’habitació dels fills buscant no sé que, van trobar unes substàncies que tot i desenvolupar algunes facetes de la personalitat dels seus fills, no desenvolupen precisament les més valorades, els nens van negar i negar que fossin seves, al final van reconèixer que eren d’una persona qui no les podia tenir a casa i que ells senzillament les guardaven, els conec el suficient per creure’m la història, i com que es van negar a dir el nom del consumidor, els van castigar amb quinze dies sense sortir de casa i sense propina (ole sus cojones, això és un càstig, no sé com el Tribunal dels Drets Humans no ha pres cartes en l’assumpte...), doncs bé, ahir em van demanar si els podia vigilar una estona per la tarda mentre ells feien unes compres; vaig arribar a casa seva just quan marxaven, un cop fora els pares els nens es van acostar “Quin és el càstig d’avui?”, “Feu senzillament el que us roti, m’heu vist cara de que m’importeu?” els hi vaig dir mentre enfilava cap a la biblioteca, recordant el bon brandy que acostuma a gastar el Robert (veritable motiu de la meva visita), vaig estar revisant els llibres que tenia escrupolosament ordenats (un altre motiu de la meva visita), i veient als cabestros dels seus fills jugant a la play, vaig concloure aixecant la copa davant el quadre de la família “Blanca, Blanca, que negre tens la consciència...”, ja ho diuen que només aquells que diuen ser blancs i purs poden acabar sent bruts i pervertits... vaig agafar un dels llibres que hi havia damunt de la taula, aquell volum havia costat una fortuna al Robert tot i que no per això l’havia tractat millor que als altres, es notava que l’havia llegit forces vegades fins i tot es podien veure aquelles pàgines que havien estat temps obertes (un llibre és com una persona a vegades se l’entén a la primera i a vegades un necessita el seu temps), vaig començar a llegir: “A la meitat del viatge de la nostra vida em vaig trobar en una selva fosca per haver-me apartat del recte camí. Ah! ¡Que penós em seria dir el salvatge, aspre i espessa que era aquesta selva, el record de la qual renova el meu temor, temor tan trist que la mort no ho és tant!”, vaig escoltar un mecagondeu en el saló i m’hi vaig acostar, estaven els dos mirant la pantalla, semblava que el jocs se’ls hi estava posant coll amunt així que un d’ells es va aixecar i el va canviar deixant-lo per un altre dia, pasasnt de les aventures del Darksiders al Dante’s Inferno, a meitat de partida un d’ells va dir: “Joder, si l’infern és així au que no ha de molar...”, no em va caldre recordar-li que tenia forces números per acabar-hi, i que el podria experimentar en primera persona, vaig tornar a la biblioteca deixant el llibre en el seu lloc, i lamentant que no perdessin un xic més de temps en aquell lloc que no pas... tot i que veient la pau que hi havia entre els llibres i les obres que allí reposaven vaig agrair a qui fos que tinguessin aquella predilecció pels videojocs enlloc de pels llibres... “Blanca, Blanca, que negre tens la consciència...”, vaig tornar a pensar, de fet veient-los allí matant a tot el que es movia i maleint el fet que tinguessin de perdonar ànimes i no les poguessin condemnar a totes...

dimarts, 9 de febrer de 2010

entrada 412 (any 2)

Ahir vaig corroborar allò que hi ha ministres a qui no els haurien de deixar parlar en dilluns, i menys si s’han passat el cap de setmana veient pel•lícules o fent una ingesta desafortunada de substàncies al•lucinògenes, vagi per endavant que els vampirs hi creiem força en la teoria de la conspiració, és de les poques coses divertides que queda en aquest mon; amb tot per poca dignitat que els hi quedin als ministres, aquests haurien d’intentar no perdre-la amb discursos que si més no, els hi assegura un lloc en qualsevol club de la comèdia... perquè anem a pams com deia el Nacho Vidal... qui en el seu sant judici (si, si, ja sé que d’això en fa falta avui en dia...), doncs bé (repetim), qui en el seu sant judici, pot creure’s una activitat organitzada i planificada orientada a destruir una economia nacional?, i més encara, qui es creu que si això fos possible, un enlloc d’anar per una economia amb totes les lletres i collons, aniria per una economia com l’espanyola, aisss, si, oblidava que l’economia espanyola no té res a envejar a l’americana, la xinesa, la alemanya, anglesa i així fins a quatre més... i encara més, a part de voler destruir l’economia espanyola, es vol destruir la figura (tots dempeus) del Sr. ZP, qui segons el que parlava, era l’únic que havia gosat enfrontar-se als mercats financers, ais, ais, ais, i si fos així, algú em pot explicar perquè els banquers i caixers del país demanen que el deixin tranquil, i que ja ho fa prou bé, i a més considerant que les seves entitats han tornat a tenir uns beneficis més que respectables..., doncs bé, ja tenim dos objectius, un l’economia nacional i l’altre el pobre ZP, sabeu?, si realment voleu posar-vos dins la teoria de la conspiració, jo crec que el que realment està passant, és que els propis membres del PSOE estan un xic fartets del visionari cosmoliderzapateril, i han decidit que o se’n va per les bones, o senzillament se’n va... i arribats a aquest punt només recordar el que li van dir al JFK quan va anar a Dallas, després de que per la caixa tonta sortissin personatges com els d’ahir tot dient que el president podria ser objecte de possibles atacs: “President, tenim sospites tot i febles que algú podria voler atemptar contra la seva vida, tot i que són vagues i no les tenim clarament identificades...”, bé la resta és força coneguda, doncs jo si voleu que us sigui franc, si fos del salvapatries en procés de liquidació (ais, ais, les paraules), no sortiria massa de casa i miraria de tenir sempre algun dels polítics que tan m’estimen al costat si agafo l’avió o qualsevol altre mitjà de transport, perquè tothom sap que la primera norma de l’assassinat polític diu: “No hi ha millor moment per fer-ho que quan es tenen persones a qui culpar de la seva realització”, perquè fet i fotut no sé qui perdria més amb la seva desaparició si el propi partit o l’oposició, perquè amb líders com aquest quasi que ni cal tenir un propi líder, l’altre ja fa el paperot pels dos... el que us deia, després de certs caps de setmana la gent hauria d’estar calladeta fins que el test de substàncies donés negatiu, això o prendre’s la pastilleta per la paranoia (si, si, són les vermelletes...)

dilluns, 8 de febrer de 2010

entrada 411 (any 2)

La curiositat humana suposo que és allò que us fa mereixedors del poc respecte que us tinc, i també objecte dels desastres que us van caient un darrera l’altre, ahir em preguntaren qui em va trucar mentre estava amb la Clàudia, bé, de fet no era una trucada, va ser l’avís que m’havia entrat un missatge a la bústia de correu electrònic, i no vaig poder més que somriure al llegir-lo, si voleu que us sigui sincers el que em fa gràcia, és que mentre vosaltres us creieu allò que us van explicant nosaltres ho hem viscut i hem vist en primera persona el que va passar realment, rellegint el correu la meva memòria va anar alguns anys enrere a l’octubre del 1943, Polònia estava sota el control nazi, i Varsòvia tenia un dels guetos més ben dissenyats dels moment, se’ns va contractar per treure una nena del mateix, un jueu que fins la data havia tingut el control d’una entitat financera ens va oferir un objecte davant el qual no ens vam poder negar a fer el servei, la llàstima va ser que al arribar la mare temorosa de nosaltres ja havia lliurat la nena a una altra persona, qui tenia fama d’haver ajudat a molts nens i nenes, el pare sorprès per l’actitud de la seva dona va pagar el preu, tot i que ens va demanar com a favor personal que garantíssim la sortida de la seva filla; no em van caldre fer masses preguntes per descobrir que la xarxa a qui havien donat la criatura era tutelada per una dona que des del 1942 estava traient nens i nenes del gueto sota la promesa d’oferir una vida millor, n’havia sentit alguna cossa, aquell “àngel” ja havia salvat més de dues mil ànimes, totes joves, amb una ganyota em vaig preguntar com de desesperat ha d’estar un pare o una mare per donar el seu fill a una desconeguda sota una promesa de vida millor... la persona en qüestió havia aprés el valor real dels nens, en alguns casos eren venuts a famílies que en desitjaven, aquests eren els que tenien més sort, en altres casos eren lliurats directament als nazis per que en fessin el que creguessin més escaient, d’altres senzillament deixats en bordells, i finalment una part era utilitzada per ella mateixa en l’obtenció de beuratges i ungüents a base dels cossos dels nens i nenes, em vaig preguntar la cara dels pares al saber que havien tret als seus fills del purgatori per passar-los directament a l’infern, no em va costar trobar-la, per tal de reforçar la seva aureola de santa s’havia fet agafar i portar a la presó de Pawiak, allí havia dissenyat el seu darrer pla, no em va costar entrar-hi, de fet la gràcia d’una presó és que sigui fàcil entrar-hi però terriblement difícil sortir-hi... seguint els meus instints desperts per l’olor a sang del lloc vaig anar baixant pisos fins arribar als soterranis, a cada pas hi havia menys soldats alemanys, ni ells tenien el coratge per estar i veure el que allí s’hi feia, vaig contemplar la sala des de les alçades, el que m’havien dit era cert, aquell dia ella moria per renéixer en quelcom molt més poderós i terrible, vaig observar l’estel de cinc punxes invertit, sobre cada una de les punxes hi havia penjat pels peus un nen els que encara es debatien després de que ella els hi havia tallat el coll i la seva sang s’escampava pel terra i sobre la seu botxí, en el centre hi havia una nena qui ho mirava tot amb els ulls desorbitats, la salvadora d’aquells infants va començar a recitar allò que no es pot recitar aixecant el ganivet, no era la meva feina salvar a aquella nena i tot necessita el seu temps, el ganivet va baixar clavant-se en el pit de la nena, la sang va sortir disparada mullant a la seva assassina, aquesta fora de si anava recitant les darreres paraules, va callar caient de genolls, només s’escoltava la seva respiració en la sala, vaig sortir de les ombres aplaudint “Molt bé, molt bé, feia anys que no havia vist a ningú tan ficat en el seu paper, ara bé, tu creus que a qui volies invocar es molestarà a visitar a una bruixa com tu?”, ella es va aixecar clavant-me la mirada, fora de si va cridar llençant-se sobre mi, i aleshores va passar... va quedar parada davant meu i va sortir disparada per picar contra la paret que jo tenia davant, i el bo del tema és que jo no havia fet res de tot allò... vaig notar una presència darrera meu, vaig girar-me colpejant al desconegut, el meu cop senzillament va impactar en l’aire “Vampir, els anys t’han tornat lent”, el vaig veure materialitzar-se davant meu... “I tu dona que vols?, que esperes obtenir al cridar-me?...”, la bruixa el va mirar, dibuixant un somriure de triomf “Vull, vull, poder, la vida eterna...”, el nou vingut va deixar anar una riota que la va fer callar “I diners, i una casa, i una família? xst, xst... no sé perquè em molesto en venir quan se’m crida... no podeu ser un xic més originals?”, va aixecar la mà assenyalant un dels braços d’ella un petit gest i el braç d’ella es va partir, va anar gaudint mentre li trencava l’altre braç i les cames, finalment la va deixar caure al terra “Mira, si pots venir fins aquí, i tocar-me et donaré el que vols...” va dir sense deixar de somriure, la dona va quedar al terra gemegant... “I tu vampir? Que vols”, ja hi érem, a mi que estava allí per accident m’havia tocat el rebre, vaig agafar aire... “Jo només vull saber on hi ha una nena” “El teu sopar?” “No, algú a qui he de salvar” vaig dir sabent el que anava a passar, la riota de l’altre va ser encara més sorollosa: “Vaja, un vampir en missió humanitària... si ja deia jo que m’he perdut cosses gracioses en la meva absència... bé, t’ho diré, la nena que busques està en un tren camí de Berlin i el temps no és precisament d’allò que vas sobrat vampir...” vaig notar el seu contacte i tot va canviar, ja no estava a la presó, l’olor a mort i a por seguien sent les mateixes però el lloc on estava es movia, estava en un vagó de tren i davant meu, amagats hi havia alguns nens “Sofia!” vaig cridar, sabia qui era, però no volia perdre més temps, una nena se’m va acostar, un cop i va picar contra la paret del vagó quedant quieta “No tinc temps per perdre, la propera ho passarà pitjor, qui és la veritable Sofia?”, després uns segons de silenci la vaig veure sortir, aquella era el meu objectiu, la vaig agafar “T’agraden les voltarelles?” ella em va mirar sense entendre el que li deia, vaig obrir la porta del vagó saltant mentre l’agafava contra el meu pit; des d’aquí dir que aquestes cosses les heu de deixar en mans d’especialistes i no les heu de provar de fer a casa vostra... finalment la vaig deixar en una família d’adopció, la qual feia anys que cercaven tenir un fill, va ser un negoci rodó, vam cobrar dels pares que la volien veure marxar i dels pares que la volien veure arribar.... per cert, i per que quedi clar qualsevol similitud entre aquesta història i la de la Irena Sendler és pura i senzilla coincidència...

diumenge, 7 de febrer de 2010

entrada 410 (any 2)

Ahir estava veient la tele, i vaig veure com sortia un polític el qual es queixava de que molt possiblement no s'havien sabut explicar i que per això havia passat el que havia passat (per a despistats no cal més que mireu la darrera premsa publicada), jo personalment crec, que aquest cop, i sense que serveixi de precedent s'han explicat tan clar que la gent, fins i tot, el més tontos han vist el llautó i el que els hi molesta no és que no hagin entès el que ells volien explicar, sinó el senzill fet que la gent els comença a entendre (de veritat) i que actuen en conseqüència, fa segles algú em va dir que la diferència entre els guanyadors i els perdedors, és que mentre els primer se'n van quan volen, els segons acostumen a fotre'ls fora, i els polítics sempre s'acostuma a recordar-los per ser uns grans perdedors..., ahir vaig sortir, un altre dissabte, un altre local i una altra música, estava buidant l'ampolla de bourbon quan la vaig veure, vaig forçar un somriure, ella me'l va tornar, ja ho diuen que no hi ha més valents que aquells que ho necessiten ser i poc tenen a perdre, m'hi vaig acostar, un ràpid cop d'ull i la diagnosi va ser clara, víctima d'un ictus, el costat dret totalment mort, segurament un cas entre un milió, se n'havia sortit força bé, havia deixat la cadira de rodes i pel que semblava tenia una vida força normal (en termes d'aquells que tenen un costat dret i esquerre viu), vaig interessar-me per les seves aficions que no em van sorprendre gens: esports d'aventura, vol lliure, paracaigudisme, dansa... no hi ha res com perdre capacitat per voler demostrar que les poques que ens queden són superiors a la de la resta dels mortals... vaig veure un parell de copes amb ella, al final em va preguntar “Quan em mires veus algú inferior?”, vaig somriure, tots els d'aquell fotut local ho eren, inferiors a mi, però no volia perdre l'esquer, així que vaig dibuixar el meu millor somriure “Quan et miro, només vec a algú”, doncs si, hi va haver sexe, suposo que podria passar la factura a un centre d'assessorament a malalts per la teràpia que vaig fer, però ella s'hi va esforçar, va acabar plorant recordant el que era i el trist en que s'havia compartit... de peu la vaig observar, m'hi vaig acostar tot acariciant-la “Tanca els ulls, no recordis el que era, senzillament viu el que és”, va anar força millor, no va ser el polvo de la meva vida però ella va acabar abraçada (amb la meitat esquerra)... “No ens hem de negar al que som, senzillament hem d'acceptar el que hem deixat de ser..”, ella em va mirar amb el seus grans ulls blaus “Saps?, tu no em mires com a algú inferior, sembla com si follar amb mi no hagi estat cap mena de morbositat o sentiment de fer-me un favor...” vaig tornar a somriure... “Ja t'he dit que per mi ets algú, el que siguis o com siguis no són més que accidents...”

dissabte, 6 de febrer de 2010

entrada 409 (any 2)

Vaig agrair a la Clàudia que fos la causa per accelerar la ponència i poder-la acabar un xic abans, no vaig poder més que recordar les paraules d’en Leonardo: “No és el fet que hagi d’ensenyar el que em molesta, sinó senzillament el fet que ja no hi ha res més que pugui aprendre és el que em mata...”, vaig observar la cara dels nois presents i fins i tot d’alguna de les noies que van dibuixar un somriure al contemplar la seva figura, la Clàudia era una noia que podia passar totalment desapercebuda o en canvi ser impossible de no mirar, tenia una bellesa camaleònica, com els bons vins que mentre estan envasats poc difereixen dels dolents i és quan un els tasta que els descobreix, el que més destacava d’ella era la seva melena negra com la nit i els seus ulls grisos, així com les seves faccions, de pare germànic i mare abissínica, del pare havia heretat la força i el caràcter i de la mare la forma de moure’s, no per res es diu que els gats abissínics són els que tenen un moviments més acurats i elegants, i molt possiblement haguessin quedat encara més sorpresos si coneguessin l’edat exacta de la Clàudia, de la que jo en tinc només una lleugera idea, però que supera la meva almenys en el doble, un cop fora la vaig portar a una cafeteria, la seva presència tot i que desitjada no sempre era volguda encara recordava la darrera vegada que ens vam veure, ella va somriure com si fos capaç de llegir la meva ment (fet que mai he dubtat): “No estaràs encara enfadat amb mi?” va dir amb cara de bona minyona, en la cafeteria estava sonant el meet me half away dels BEP, ella va seguir “Recorda el que em vas dir a Dortmund al 1987...” “Era el 88”, “Vaja, vec que encara ho recordes” va dir amb un somriure, de nou havia caigut de quatre potes a la galleda, “Vas prometre que si fos el cas moriries per mi, no ho recordes?, hi havia el petitó de testimoni, vaja ell, i unes quantes persones més, i per cert recorda qui et va dir lo del bar...”, va dir arrufant el seu preciós nas, no vaig poder més que somriure al recordar el concert de Prince, i si, quan va tocar el I would die 4 you vaig cometre l’error sota els efectes de l’alcohol i altres de fer-li aquella promesa, de fet ella va ser la que em va dir que sabia que el geni sortiria a fer unes copes i a fer una actuació més íntima en un bar proper al seu hotel, ara era el Jamie Cullum qui sonava a la cafeteria, la vaig sorprendre jugant amb el seu penjoll... “Saps, no sé a escala humana quantes vegades he complert la promesa...”, “Ja, per això és genial que siguis un vampir” va dir ella sense deixar de somriure, vaig tornar a contemplar el penjoll, el coneixia prou bé, per un costat la cara d’un famós emperador romà i en el revers l’escut imperial, i un rostre molt semblant al d’ella, i sota la màxima en llatí: “Un home ha d’acceptar el seu destí o sinó serà destruït pel mateix”, segurament molts historiadors matarien per aquell penjoll, era un dels pocs que s’havien fet, i molt possiblement l’únic que encara es conservava, hi havia una llegenda que deia que un emperador romà va fer-los com a salvaconductes per a persones molt especials, el fet que rostre de l’interessat estigués gravat el tornava quasi com un passaport actual, al portador se li havia de servir tot allò que demanés sota pena de mort, i la Clàudia sempre m’havia dit que era una casualitat que la noia del penjoll s’assemblés a ella, possiblement aquesta casualitat quedava un xic ofuscada pel fet que jo sabia que senzillament era ella... “Puc confiar amb tu?”, el to de la seva veu feia segles que no trontollava d’aquella manera, des del juny del 1905 a Odessa, “Saps que pots contar amb mi un cop més...”, el brunzit del meu telèfon em va sorprendre i el vaig mirar, podria dir que em va sorprendre que al aixecar la mirada ella ja no hi fos, però ella tenia aquella lletja costum, que quedava compensada pel fet que sempre convidava, ara eren els Spandau Ballet qui sonaven pel fil musical al bar, no sé quines aventures m’esperen però amb la Clàudia pel mig segur que no seran de les que deixen a un fred..., al sortir Amaral em recordava que no hi ha on fugir, que aquell qui no acceptí el seu destí acabarà destruit pel mateix...

divendres, 5 de febrer de 2010

entrada 408 (any 2)

Avui vaig tard, ja ho sé, però és que avui m’han tornat a enxampar per fer quelcom que hauria d’estar destinat als humans, ja sabia quan m’ho van proposar que no era massa bona idea i de fet no ho ha estat, fa uns mesos em van demanar de fer una ponència per als nous titulats d’una universitat d’aquest país, òbviament m’hi vaig negar però com que la imatge que es donava era força més important que no pas els interessos d’un pobre vampir, em van dir que ja podia anar reservant el matí i portant el vestit a la bugaderia, doncs bé, el dia del judici ha arribat, aquest matí quan he arribat a la feina la secre amb cara de poca sorpresa m’ha dit que avui, precisament avui, tenia la reunió, aisss, si és que no sé on tinc el cap, amb tot ha dit que cap problema que preveient la meva mala memòria me l’havia anotada una hora abans, jo he somrigut per no matar-la, així que m’ha baixat al pàrquing i fent-me pujar al cotxe m’ha fet prometre que seria bo, o que almenys ho intentaria, un xic després he arribat a l’edifici, sempre m’ha fet gràcia que el que hauria de ser el bressol de la cultura, ho sigui precisament de la ignorància, quan he entrat m’han presentat al rector a qui coneixia de vista, m’ha preguntat si portava material per fotocopiar “No”, si tenia previst fer cap projecció “No”, si desitjava utilitzar... “No”, i he estat a punt de citar en Cyrano per recordar-li que els “No’s” sempre acaben per calentar-me la boca... així que m’han deixat davant les ovelles, perquè poc tenien de lleons, una vintena de mal carats que em miraven creient que ells ho sabien tot i que jo era una d’aquelles rèmores del passat que apartarien amb els seus coneixements i intel•ligència, i aleshores no he pogut evitar deixar escapar un somriure, quantes vegades he vist joves disposats a menjar-se el mon i que han acabat menjats i cagats per aquest, m’he acostat a la taula deixant la jaqueta a la cadira, he observat com desaprovaven la meva roba i el meu aspecte..., infravalorar a algú és el primer pas per a una derrota, i més quan el vestit i l’aspecte poc té a veure amb la capacitat d’una persona, és com si valoréssim un regal per l’embolcall més que no pas pel propi regal... “Cap pregunta?”, s’han quedat callats, demostrant l’inútils que eren, aquells que s’havien de menjar el mon, estaven allí esperant que algú els avorrís, i quan aquest s’oferia contestar senzillament no tenien preguntes, i jo em pergunto... si no tens preguntes perquè esperes respostes? o senzillament és que no saps el que preguntar?, després d’uns segons de silenci finalment una noia del fons ha aixecat la mà, després d’una estona no he pogut més “T’he de donar permís per fer allò que vols?”, s’ha posat vermella i aixecant-se ha preguntat “Ens podria dir quins són per vostè les bases de qualsevol èxit?”, i aleshores he recordat el que m’havien dit al cotxe mentre conduïa... “Tot, èxit té un deu per cent de sort, un vint per cent de capacitats professionals, un quinze per cent de determinació vers l’objectiu desitjat, un cinc per cent de plaer en el que es fa, i un cinquanta per cent de pur i senzill dolor...”, hi ha hagut un silenci a la sala, algun dels subnormals m’ho ha fet repetir per tal d’apuntar-ho “Si has estat incapaç de no recordar-ho quan ho he dit, de poc et servirà apuntar-t’ho per recordar-ho...”, la noia s’ha assegut després d’agrair la resposta, la següent pregunta ha estat “Ens podria dir d’on ha tret la cita?, i si no és seva, la bibliografia imprescindible de l’autor?”, aleshores el somriure ha estat del tot obert, no sabia com dir-ho quan algú ha parlat darrera meu “Fort Minor, els podreu trobar explicant el que saben en tots aquells locals que mai trepitjareu i per tant d’on mai aprendreu res...”, sempre he considerat que una interrupció afortunada no és més que un regal diví...