entrada 1129 (any 8)

“Aquest no és un bon lloc per viure”, ella em va mirar sorpresa “La frase no és meva, me la van dir fa cert temps, i cada cop li dono més valor”, la vaig mirar forçant una ganyota “Si vols sortir amb mi, crec que haurem de fer alguna cosa...” una petit viatge i unes compres que la seva targeta no patirà, després un petit pas per una perruqueria d’una coneguda on ella no hi posaria els peus i uns petits retocs per tal de fer fugir el treball de xapa i pintura que portava de sèrie, ella es va mirar al mirall “No sé, si ha estat massa bona idea...” vaig somriure, agafant-la de la mà. Primera parada fer un cafè, un cafè dels que ella mai ha pres “Si us plau, em pots donar la teva bossa?” ella em va mirar sorpresa “Crec que he estat aducat amb tot podria ser-ho menys” vaig dir-li amb un somriure ensenyant-li la seva bossa ara a les meves mans, vaig cridar al cambrer qui conec demanat que ens els guardés “No tanquen mai, així que quan vulguis marxar pots venir a buscar-lo, i del mòbil abans que em donis cap excusa dir-te que amb el teu permís te l’he agafat i te’l retornaré quan marxis, per si tens cap emergència familiar...” va obrir la boca i vaig somriure “En aquest món no serveix discutir si no és per obtenir quelcom, i tu ja has perdut, així que estalvia esforços...”, després un passeig pel barri on viu un conegut amb visita a la sala d’exposicions que té en els baixos, el tipus ens ha convidat a un cafè, i m’ha presentat els seus nous quissos que ens han vingut a saludar, en el meu cas han arrufat el nas no massa convençuts i en el cas d’ella senzillament han passat, ella m’ha mirat “No cap que t’estranyis, noten que no desperten simpatia, així que senzillament passen”, després ja al carrer ha passat quelcom que ha justificat els esforços, la tipa s’ha creuat amb unes amigues ha intentat amagar-se però l’he immobilitzat, les tipes ens han sobrepassat i només una se’ns ha quedat mirant fent que no amb el cap i seguint el seu camí “M’han reconegut?” “No” “Impossible!” vaig somriure “Elles et tenen en una imatge, canvia la imatge i deixes de ser qui erets, no es poden plantejar que estiguis per aquí ni que tampoc mantinguis la imatge que tenen de tu” “Així ja no soc jo?” “No, ja no ets la imatge que vols donar de tu, ara és quan ets tu”, després d’un sopar prop del port i acabant amb un parell de pescadors a la taula que ens han anat guiant pel peix que es podia i no es podia demanar hem acabat en un dels meus local preferits, el Bona Luba, un local de jazz en els baixos del que fa anys havia estat una bodega, al entrar he saludat i l’han mirada, la Frei propietària del local ha vingut i després dels petons de cortesia no ha pogut estar-se’n “S’ha perdut?” m’ha dir assenyalant-la, he somrigut “Ve amb mi, cap problema?” “No, no en el que vingui, el problema està en el si podrà retornar” la meva acompanyant ha arrufat el nas i la Frei li ha posat el dit als llavis “Retornar físicament no sempre vol dir retornar preciosa...”, del fons de l’escenari la Lui estava cantant improvisant sobre una peça molt famosa “Em vas prometre amor, i em vas donar un infern, sempre et vaig culpar per mentir-me, tot i que molt possiblement la culpa era meva per tenir unes expectatives massa altes del que és l’amor”, vam seure en una taula, dos gotets i van deixar una de les meves ampolles, finalment ella va parlar “Així, això és el costat fosc, la realitat?. Un món brut, ple de gent vulgar i senzilla, de ximples que no aporten res?, això és el que em perdo?” vaig somriure, “Si” no calien més respostes, ella es va posar còmoda agafant el got i jo vaig somriure mentre la Lui atacava una nova peça “He viscut moltes vides i cap ha estat la meva, totes han estat el que s’ha esperat que fos, i ara que visc la meva descobreixo que soc una gran desconeguda per mi mateixa, ara que ja no cal que ofereixi res a ningú, només a mi mateixa”, van passar les hores “Vols marxar?” ella em va mirar sorpresa “Ja?” vaig somriure “Pensava que no t’agradaven els llocs vulgars, senzills i ximples i que no aporten res” ella em va mirar “Ens podem quedar una estona més?” “Aquí no es demanen les coses, s’agafen i es paga” va somriure “I a vegades ens consta l’ànima” va dir la Frei des de la barra mentre secava uns gots