La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 31 de maig de 2010

entrada 515-2 (any 2)

Fa uns dies vaig llegir en un blog quelcom sobre els eriçons, posteriorment en un altre he vist una observació on també parlaven sobre aquests animalons i les seves punxes, i òbviament un servidor que cada cop que pot posa la cullerada en les erices cabrejades de qui n’espero la panera de Nadal corresponent... doncs bé, fa temps algú em va fer un comentari que m’ha vingut al cap amb tot això dels eriçons, aquesta persona em va dir que les relacions personals li recordaven un conte que li havien explicat, en aquest conte un grup d’eriçons es troben en una plana on hi comença a bufar vent i a fer fred, aleshores els eriçons decideixen fer una pinya per aguantar millor el calor i poder sobreviure, i és al fer-ho quan descobreixen que les punxes que els han salvat en tantes ocasions ara són tot un handicap, amb tot van fent proves per acostar-se el suficient per calentar-se però no per punxar-se i arriben a una situació d’un delicat i extrem equilibri que assoleix les seves expectatives, aquesta persona em deia que les relacions humanes moltes vegades no deixen de ser això... un equilibri delicat i extrem, entre l’estabilitat i comoditat per un costat i el perill de fer i prendre mal per un altre, això o quedar-se com un eriçó solitari que davant qualsevol perill s’embolcalla i es preparar per superar-lo ell sol... eisss, i aquest dissabte festival d’eurovisió, si us he de ser sincer, ja fa anys que ens ajuntem tot un grupet per veure’l, de fet sabem que musicalment ens aportarà ben poc, però sempre hi ha sorpreses (aquest any Ukraine...), i després de les actuacions les votacions... i si voleu que us sigui sincer a brau passat tothom pot vestir les seves teories, com per exemple que ja feia forces anys que cap dels big four havia guanyat o que Alemanya o França s’ho mereixien pels seus esforços vers una Europa unida, però vet aquí que sigui pel que sigui, la cançó que ha guanyat (l’alemanya pels que encara no ho sàpiguen), no sonava malament del tot, a més la noia tenia la seva gràcia i la cara quan la va cantar per segona vegada, tot després de preguntar: “Però l’he de tornar a cantar” va justificar que guanyés, després i com sempre surten els il•luminats amb els ploms fosos per dir que el sistema no funciona, que si es voten els veïns que si la gent no té gust musical i que si tal i tal, tot i que aquest any van pervertir les votacions deixant en mans d’aquests il•luminats el 50% del total dels vots, i que voleu que us digui, tal com ja vaig dir fa temps, davant les decisions que no agraden que menys que culpar al poble que no té cara i amb qui ningú es sent identificat quan el titllen d’incult i subnormal... però mireu, en el fons es tracta d’un concurs on tothom pot votar a qui li surti d’allí i després estar més o menys d’acord amb els resultats, i voler justificar un èxit o un fracàs amb això és tan imbècil com creure que sindicats i patronal arribaran a un acord...

entrada 515 (any 2)

Vam arribar a casa de la noia, ella va fer les parades que fan totes per justificar que allò no ho feia amb qualsevol, que estava dubtosa i moltes altres coses per tal de salvar un xic la seva autoestima i no quedar com el que era, ni ensenyar massa allò que desitjava, vaig fer un intent de deixar-la però ella em va tallar la retirada i em va dir que no hi havia res de dolent en fer-hi la darrera copa, va entrar en el seu pis i després de mirar-me em va convidar a passar, i molt possiblement aquell va ser un dels seus errors més grans d’aquella nit, vaig entrar-hi una bola de pel va venir al nostre encontre, segons ella era la “Pha” (fa gràcia que recordi el nom de la gata i no pas el d’ella...), bé almenys s’havia buscat un animal de companyia independent i que mai la trobaria faltar (aquells que creieu que els gats tenen els més mínim “amor” pels seus amos sou més estúpids que la majoria... hauríeu d’aprendre la diferència entre cànids i felins...), em va convidar a passar a la sala d’estar/menjador, va entrar a la cuina per preparar un parell de copes, i jo em vaig deixar perdre per aquell espai, i res, era impossible trobar res que indiqués un mínim de personalitat, aquella casa hagués pogut ser la seva, la de l’altre o fins i tot la teva, i qui no té capacitat o valentia per fer de casa seva una imatge del que vol malament, o bé, si ella volia que allò fos el que la definís encara pitjor, vaig mirar els mobles, hi predominaven els mobles “iquea” ma quale idea, no hi tinc res a dir, de fet jo també en tinc alguns: mobles barats, amb un cert disseny, funcionals i que duren el que han de durar i a més, amb aquell encant afegit de que cada moble és com un sudoku tridimensional per veure quan es pot tardar a muntar-lo, i descobrir amb cara de sorpresa la quantitat de cargols de més que han posat en la caixa, això fins el moment que el moble comença a caure’s a trossos i un descobreix que igual aquells cargols sobrants tenien una missió... en molts casos com els humans, que per molt inútils i obviables que ens semblin moltes vegades també tenen una missió per evitar que tot se’ns caigui damunt, però bé, i com deia un conegut l’accés a aquests mobles només és admissible quan ve pel gust i no per la necessitat, ella va sortir de la cuina donant-me una copa, la vaig acostar als llavis i com no podia ser d’una altra manera, una beguda asquerosament normal, vaig fer-ne un glop deixant-la damunt d’una tauleta, ella va posar música escollint entre el poc que hi havia... al final la Nora Jones va començar a cantar, ella va forçar el gest deixant pas a l’Alicia Keys “Millor” va dir amb un somriure... “On ho havíem deixat?” va dir acostant-se, allí ja no vaig saber si era ella o la Pha, i per cert: que havíem començat que havíem deixat?... la tenia just a pocs centímetres, podia olorar el seu perfum que com no podia ser d’una altra manera era normal, els subtils olors del maquillatge, del pintallavis tot vulgar i de qualsevol altre cos femení, podria estar a punt de follar a qualsevol humana si tancava els ulls, però per darrera hi havia l’imperceptible olor d’ella, l’olor de la seva transpiració, allò la feina única, allò que havia intentat amagar era el que la feia única entre tots els humans, la vaig atraure al meu cos mentre la besava, era de les normals que obra la boca amagant la llengua i intentat provocar un xoc de dents que faci ric a qualsevol dentista, ella em va començar a despullar, vaig aixecar-li la camiseta que va deixar veure uns sostenidors de H&M, vaig forçar el somriure.... com no... vaig començar a desfer-li la faldilla, i ella em va apartar les mans “Espera...” em va empènyer fins que vaig quedar en una de les butaques i ella va començar a moure’s al ritme de la música, molt possiblement allò se li donava millor que no pas la feina que realitzava, es va treure la faldilla deixant veure unes calces que poc tenien a veure amb els sostenidors (odio les dones incapaces o no suficientment coquetes com per entendre que la roba interior forma una unitat... bé, això només es perdona a aquelles perdonables, que no era el cas...), se’m va acostar, va anar baixant mentre em desfeia els pantalons i me’ls treia, em va agafar de la mà i em va acompanyar a la seva habitació, i com no, allí hi havia una habitació expo-moby... vaig prendre la decisió tirant-la al llit, al acostar-me em va dir la frase de la nit “Tens condons?...”, al veure la meva cara va somriure assenyalant un calaix de la tauleta de nit, allí dins hi havia la famosa caixa on encara es trobaven les restes de la darrera aventura de la tipa, vaig començar a besar el seu cos, des del coll baixant per la seva espatlla, vaig començar a jugar amb els seus pits veient com s’excitava i arquejava la cadera, vaig seguir baixant, podia estar tranquil del normal que era segurament el tindria cuidadet, res que cridés l’atenció i així va ser... quan m’hi vaig acostar ella em va estirar “Mira, ho sento però no vaig neta...”, com si jo li hagués preguntat... vaig tornar al seu coll i ella es va apartar un xic “Ja sé que et sonarà estrany, però jo no arribo sinó em masturbo, espero que no et molesti...”, molestar-me?, vaja era una noia autosuficient allò... vaig seguir besant el seu coll “Saps...” va començar a dir ella, però allí es va quedar, les meves dents van destrossar el seu coll, possiblement hagués pogut estar més fi, però si fèiem un concurs a vulgaritats calia esforçar-se... (els vampirs som força competitius...), la tia em va mirar mentre intentava agafar aire i parlar, les seves mans van dirigir-se a la ferida, les va mirar sense entendre res (com no podia ser d’una altra manera), de fet ja feia estona que no en tenia cap ganes de follar-me-la, no fos que m’encomanés part de la seva way of life o vulgaritat brutal... vaig beure el suficient evitant les arcades que aquella sang em provocava, podria haver estat bebent sang tan com pixats, un líquid sense substància ni gust, al final ella va deixar anar una llagrimeta i no vaig poder més que dir-li: “Mira-ho pel costat bo, no crec que ningú et trobi a faltar, de fet ser vulgar provoca que n’hi hagi forces com un, d’allí precisament el concepte de vulgar... que tu has confós amb el de normal, bé, tu i molts milions d’humans...”, la vaig deixar morir sobre el llit, possiblement aquella mort fos el més anormal de la seva vida, i no em direu que la vida no té sorpreses ni cops amagats...

dissabte, 29 de maig de 2010

entrada 514 (any 2)

Ahir sortida de nit (com no), només entrar en el local i el Undo it ens va deixar sords, després d’arribar a la barra sortejant el mateix nombre d’ànimes necessitades que de sobrades i demanar la copa de sempre van mirar la pista perdent uns segons en el panorama que ens oferia, i va ser aleshores quan un dels allí presents creient que em feia no sé quin cony de favor es va acostar amb una noia, me la va presentar (sento no recordar el nom, o possiblement no ho sento gens ni mica), i es va fer fonedís, així que allí em vaig quedar amb la tipa aquella davant meu, veient que no tenia cap copa en la mà n’hi vaig demanar una, tenia tota la pinta de veure ginebra amb qualsevol merda, una vida com la seva no amb menys es podia identificar... amb aquell regust amarg i de pàtxuli que deixa anar la ginebra, diuen que només beuen ginebra aquells que ja ho han begut tot en la santaforma de gintònic o bé els fracassats, no cal que digui en quin grup queia aquella tipa, després d’aguantar un xic el silenci no vaig poder més que preguntar-li en que collons treballava, ella va deixar anar un “Administrativa, bé em dedico a import-export com a junior assistant...”, diuen que la merda de lloc de treball que un té moltes vegades és directament proporcional amb la quantitat de lletres que un hi posa per tal d’amagar el que realment es fa, i sinó mireu les poques lletres que té la paraula “jefe” i lo clar que queda, i sinó com diuen ara director general “DG” pels amics, que no “DJ” tot i que ambdós posen la música i la resta dels subnormals a ballar al so que toquen, ara era el torn de Kesha, que va animar a la tipa a fer preguntes força agosarades veient que la nit encara era jove... “Saps, m’havien dit que m’engegaries als pocs minuts, i ja veus portem una estona...”, vaig somriure el que ella va entendre com que li donava la raó i vaig notar com respirava un xic més alleugerida, possiblement no hauria de valorar com funciona una relació en funció del temps que uns s’aguanten, sinó més aviat pel temps que s’ho passen bé, però bé, que es pot esperar d’una humana, ara eren els Insane Clown Posse els que tenien els seus segons de glòria no podent evitar el somriure al imaginar la cara dels directius de Disney quan van descobrir que els havien fitxat indirectament... la tipa va tornar a mal interpretar el somriure i amb una franquesa que mereix elogi em va preguntar si volia fer la darrera copa en un lloc més tranquil “Algun lloc?”, “Havia pensat en casa meva, perquè aquí la música va a menys”, vaig tornar a somriure ella va imaginar-se que era per la seva oferta i no, era per les seves paraules, per mi la música havia anat a cada cop més, hi ha gent que no entén com unes senzilles paraules els hi poden marcar la nit i el que els hi resta de vida... vam sortir del local deixant les ànimes de la nit, aquelles que es moren per trobar el que busquen i que a canvi acaben per conformar-se amb el primer que enxampen, suposo que es més fàcil mirar-se al mirall i dir-se allò de: “Vaig trobar però no era el que buscava” que no pas dir-se: “Una altre nit en blanc...”

divendres, 28 de maig de 2010

entrada 513 (any 2)

Ahir sopar, sopar obligat que va provocar bona part dels fets posteriors de la nit, però bé... anem pel sopar, sopar de professionals i a més i per evitar favoritismes els llocs en la taula sempre venen per un sorteig previ, així que mai saps al tontet que tindràs al costat, tot i que ahir la fortuna va fer que em caigués un psicòleg que no fa massa que participa en aquesta mena d’actes, el tipus com a bon psicòleg va saber mantenir les formes dient el que s’esperava que digués i evitant fer comentaris que el poguessin posicionar en alguna de les moltes alternatives que s’anaven comentant, com que em va semblar un tipus força intel•ligent a l’hora dels cafès li vaig fer una pregunta: “Què penses del SAP?”, ell em va mirar tot sorprès començant amb un “Veuràs no és la meva especialitat...”, tots els del voltant van començar a riure, i ell veient el panorama va renegar i apurant el cigar va continuar: “A veure, no és un trastorn reconegut, i de fet forces associacions el neguen...”, per a tots els solters o divorciats sense fills, el SAP és el nomenat “Síndrome d’Alienació Parental”, concepte creat per Richard A. Gardner i que les erices cabrejades han decidit negar de forma total i totalitària, amb perill de que qui ho defensi acabi en una illa deserta (que ja se’n poden riure els de supervivientes) i amb les inicials SAP tricotades a l’esquena amb punt de creu... ell va seguir “Ara bé, li podeu dir com vulgueu però negar que un divorci afecta als fills existents del matrimoni i que tothom directa o indirectament, o més ben dit, volent o no volent intenta influenciar-los, és com negar que demà sortirà el sol... i com a mostra li podeu preguntar al Joan” va dir assenyalant a un dels de la taula, qui va forçar una ganyota mentre aixecava la copa “Molt bé, molt bé, ja vec on queda el secret professional...”, va apurar la copa d’armagnac també coneguda com a “eau de vie de grappes” i en va demanar una altra... “Mireu, del cap de setmana alternatiu vaig passar a tenir-los quasi cada setmana a casa, d’aquesta manera sa mare s’estalviava que jo pogués quedar els caps de setmana amb la meva nova parella i ella podia follar amb qui volia en aquella casa que jo pago perquè hi siguin uns fills que estan en el meu cutre pis de lloguer..., i el bo del tema és que a més m’odien perquè es pensen que jo vaig deixar a la seva mare sense pensar en ells, i que totes les mancances que tenen provenen del fet que no dono cap diner a la seva mare, i jo ja passo de preguntar ni esbrinar en que se’ls gasta... i el divertit és que em van demanar de quedar-se tota la setmana amb mi i quan vaig parlar amb sa mare sabeu que va passar?, doncs que la tipa va denunciar que havia posat els fills en la seva contra, ja que jo els hi consentia allò que ella no i que a més, cada cap de setmana que passaven amb mi deixava sense efecte l’esforç que ella feia per educar-los, en poques paraules que els malcriava... i la molt... els hi va dir a ells que jo havia demanat de no veure’ls més, quan vaig voler deixar-ho clar i vam decidir que era un cas de SAP de calaix sabeu com va acabar el tema?, doncs que ara ja només els puc veure un cop al mes i gràcies, i que segons el jutge millor haguessin estat els diners a favor dels meus fills que no pas per inventar una teoria basada en una malaltia inexistent...”, “Voila!” va dir el psicòleg... “Com veieu si mai us passa no la utilitzeu, és millor callar i aguantar, que callar, aguantar i escoltar com li diuen ruc a un...”

dijous, 27 de maig de 2010

entrada 512 (any 2)

Avui mentre em passejava per l’oficina he estat observant a la meva secre, i no he pogut més que deixar escapar un somriure al recordar les queixes de les happyhaikus i haikuflowers 2.0 a una de les darreres històries, precisament la que parlava del pas previ al speedating al que em van convidar fa uns dies, avui la meva secre ha fet un curset accelerat ajudada per una altre administrativa sobre el funcionament de la centraleta, i ja ho diuen que la necessitat provoca el coneixement, un curs que ella mai va voler fer i ara fent-lo de qualsevol manera, no he pogut amagar els somriure veient com saltava cada cop que li sonava el telèfon, la meva secre a part de ser eficient i terriblement llesta i no anar mancada d’una certa intel•ligència està feliçment casada, conec la seva parella perquè ja fa temps em va resoldre un problema domèstic de forma eficient i professional, el tipus va començar com a paleta i ha acabat com a encarregat en una empresa constructora, tot i la crisis van carregats de feina i tot i això, sempre que pot la passa a buscar, no de forma ostentosa ni sorollosa, l’espera al carrer en una cantonada que ja porta el seu nom, quan la veu sortir espera que s’acomiadi de la resta de companyes i va al seu encontre, i sempre li porta una tonteria, des de la revista setmanal els dimecres a quelcom per berenar els dijous, una cadàver de flor els dilluns, o un exemplar d’aquell llibre que ella es va quedar mirant i que ell de refilo va memoritzar els dimarts, i els divendres senzillament li porta un petó per celebrar l’inici del cap de setmana... són el que es podria dir una parella feliç, aquest estiu tenen preparades unes vacances amb un creuer per les illes gregues, de fet vaig ser jo qui va aconseguir-li un bon preu cobrant-me alguns dels favors que em devia un client, i a més sé que és una aficionada a la cultura clàssica, el dia que li va dir al seu marit aquest va somriure i amb tota la innocència del mon va deixar anar un “Ostres, allí és on fan el iogurt no?”, vaig somriure davant la veracitat de la seva frase, allí es fan els iogurts i forces altres coses, entre elles allí es va coure bona part del que sou... doncs bé, avui la secre està totalment centrada en el telèfon cada vegada que sona fa un saltiró tot mirant qui truca, encara que ella no ho vulgui admetre sé que li prepara una sorpresa al seu marit, en el despatx els mòbils estan terminantment prohibits almenys per aquells que no tenen despatx propi i per aquells que no coneixen la importància del que es pot dir per un d’aquells aparells, així que ella queda esclava del telèfon de l’empresa, ha aprés com posar un to diferent a les trucades internes de les externes i així pot estar un xic més tranquil•la, possiblement des del meu despatx no la podria observar i veure tots els seus tics i moviments, així que he agafat una cadira en el despatx d’un company qui mentre despatxa m’observa divertit “Encara no?”, “No, encara no”, “Vols dir que trucarà?”, “Segur, ja ho veuràs....”, i ara encara no fa trenta minuts ha passat, un so un xic diferent indicant que la trucada era externa i ella ha deixat anar el que tenia entre les mans, perdent la poca ja inexistent concentració que tenia, definitivament en dies com aquells no voldria ser qui patís un informe redactat per ella, s’ha girat mirant al seu voltant veient com cap de les altres administratives estava a zona d’escoltar-la, ha identificat la trucada i ha allargat la mà, però al final senzillament ha deixat morir el so sense respondre, ha agafat aire i ha continuat amb el seu desastre laboral personal, “Veus, com estaves equivocat” m’ha dit el company de despatx “Tu sempre pensant el que no és...”, “Potser, potser...”, uns minuts de feina i quan tot semblava tranquil el telèfon ha tornat a saltar sobre ella, aquest cop ha estat un pobre teclat qui n’ha patit les conseqüències del so, ella ha tornat a mirar al seu voltant i veient la trucada entrant ha agafat aire despenjant-la... després d’un “Hola” ha fet les preguntes de rigor, i només ha deixat anar un “Val, d’acord” penjant el telèfon, he sortit del despatx i ella m’ha vist i m’ha seguit: “Perdona, no em trobo bé, t’importa si marxo un xic abans avui?”, he dibuixat el meu millor somriure “Cap problema, ja t’he vist un xic fora de tu avui... mira de fet m’he pres la llibertat de trucar al teu marit, i m’ha dit que ara mateix et ve a buscar”, “Com?, que l’has trucat, vaja... gràcies doncs...”, ha agafat les seves coses i ha sortit del despatx, per la finestra l’he vist sortir ell en la seva cantonada s’ha llençat sobre ella veient com estava, ella ha estat a punt de caure mentre deixava anar un “T’estimo...”, “Ahhh, l’amour...” m’ha dit el que havia compartit el despatx amb mi feia uns minuts “Com de gilipolles torna a les persones...” “Gilipolles i cegues...”, la meva secretària s’havia passat el matí volent i no volent aquella trucada, per un costat la desitjava per escoltar la veu a l’altre costat de la línia, i no la volia perquè tenia clar el que li anaven a dir, no era cap secret que tenia una història amb un tipus força més culte que no pas el seu marit, algú que la feia sentir especial amb el sentit positiu de l’expressió i no pas com el seu marit, qui la feia sentir especial tot i que no costés massa ser-ho al costat d’ell, la trucada havia estat un comiat, sé que ell n’ha trobat una altra, una menys espavilada i més jove i sota la mentida que no li vol fer més mal ha aprofitat per deixar-la, i allí estava ella representant el seu paper en la comèdia de la vida, l’adúltera davant del seu marit tot dient que l’estimava, perquè en el fons tota la culpa ja sé sap de qui és...

dimecres, 26 de maig de 2010

entrada 511-2 (any 2)

Llegint i rellegint blogs he vist com hi ha una espècie que hi abunda de forma especial (i alarmant diria jo), i són els fotògrafs poetes, que ja són collons... i llegint els seus blogs m'he trobat amb dues frases que venen a dir el mateix i que demostren la mena de verb que gasten aquests personatges, en una deien: “La prosa defineix la realitat mentre que la poesia fa somiar i ajudar a interpretar aquesta realitat i la fa experimentar... qualsevol idiota pot dir com és la realitat i encara un inútil més gran ho pot entendre, però només els que tenen certa sensibilitat poden entendre la veritable naturalesa de les coses...”, i en un altre blog sobre fotografia: “Tothom pot veure la realitat però nomes uns pocs (fotògrafs) la poden plasmar, la gent normalment és cega davant la realitat i necessita d'altres que els hi ensenyi...”, ole, ole, ole, modestos, allò que es diuen modestos no massa, i jo no sé com he pogut viure més de cinc segles sense saber interpretar ni veure la realitat... fa molts anys vaig mantenir una conversa amb un tipus entranyable, qui entre copa i copa em va fer una confidència: “No et fiïs d'aquells que fan dir a les paraules el que ells volen, ni d'aquells que t'ensenyen la realitat segons com ells la veuen, i menys si creuen que la seva és l'única forma de explicar i veure-la...”, frase que no pot més que venir-me al cap cada cop que visito segons quins espais; doncs bé, avui sembla que la paraula de moda és decepció... tothom ho està, des dels animalets fans de lost a qui els hi han aixecat la camisa i després de l'emprenyamenta han decidit cercar explicacions metafísiques que justifiquin la seva pèrdua de temps ajuntant-se sota la frase de: “El que passa és que tu no ho has entès...” i és clar quan preguntes que t'ho expliquin, et miren i diuen “És igual no ho entendries i a més estàs mentalment ofuscat per segons quins conceptes...”, ole, ole tus cojones... doncs bé, tothom està decepcionat, i a més amb tot, tothom es queixa de que la gent li falla, que la situació no és el que volen i tal i tal... i torno a la frase del meu conegut.... “El problema no és que ens decepcionin els altres, de fet això és el normal, el problema és que ens decepcionem a nosaltres mateixos, ja que tothom ens pot fallar menys nosaltres mateixos, i en el fons la culpa de la decepció moltes vegades és nostra ja que ningú ens demana que hi posem esperances o il·lusions en algú, ho fem perquè així ens entim millor i pretenem assegurar-nos un futur feliç tot pensant que la gent actuarà tal com nosaltres esperem, però el que volem negar és que de la mateixa manera que nosaltres no actuem com s'espera de nosaltres la gent tampoc té la costum e fer-ho, i aleshores ens decepcionen quan en realitat ens hauríem d'enfadar amb nosaltres mateixos per haver fallat alhora de dipositar la confiança en persones que no la mereixien, i si vols que et sigui sincer el millor per evitar les decepcions és evitar esperar res de ningú i no dipositar cap mena d'il·lusió o expectativa en cap humà, perquè en els fons els humans són unes màquines perfectes de desil·lusió...”

entrada 511 (any 2)

Avui no serà un bon dia, el segles m’han ensenyat que si un dia comença estrany acaba per flipar, i avui normal, el que es diu normal no ha començat, després de pujar al cotxe i fer el primer intent per anar a la feina m’he trobat amb un dels veins amb el seu cotxe desventrat al mig de la carretera, de bon gust l’hagués atropellat tot recordant que aquell és l’imbècil que creu que el bricolatge és una activitat social i que el so de les broques i el martell tenen una cadència que tots hauríem d’entendre, com si formés part de la partitura divina de la creació... amb tot, he frenat i baixant la finestra li he preguntat que passava i si necessitava ajuda, tot resant perquè el meu intent de ser educat no em compliqués massa l’existència, ell ha forçat el somriure i ha començat a explicar-me no sé quina merda sobre la bateria, i que ja havia trucat a l’assistència... i aleshores la pregunta trampa “Tu baixes a la city no?”, doncs no, subnormal, si et sembla agafo el cotxe per donar un tomet pel barri i tornar a casa, he retornat el somriure “Si, si que hi baixo, per?”, ainsss, aquesta curiositat insana... “Mira, em faries un favor si poguessis portar al meu fill al Insti, que no voldria que arribés tard...” valent imbècil, ell si que pot arribar a la feina, ara bé, el seu fill no pot retardar l’arribada al Insti, anava a dir-li que m’era impossible quan la porta del copilot ha fet una intentona per obrir-se, de mala gana he pitjat el botó del tancament centralitzat i s’ha obert, sense dir res ha entrat la presència fantasmal també coneguda com a fill de l’imbècil... aquest ha respirat aliviat tot acomiadant-se del seu fill qui senzillament ha aixecat un xic el cap, recordo el dia que em va dir “Joves... no hi ha qui els entengui, cada dia són més estranys...”, el problema no és que cada dia siguin més estranys el problema és que cada dia ets més vell vaig pensar sense dir-ho, i a més, si un no entén al seu propi fill (tècnicament parlant), ja pot apagar els llums i plegar... el viatge fins l’Insti ha estat silenciós, tot i que no m’he pogut estar de preguntar-li “No teniu festa aquests dies?”, el tipus ha quedat en silenci i quan ja me pensava que era imbècil i a més idiota com el seu pare ha contestat “Suposo que prefereixen tenir-me fora de casa... quan menys em veuen els hi és més fàcil oblidar que tenen un fill...”, vaja l’idiota sabia parlar i a més coordinadament, possiblement no ho tinguem tot perdut, al entrar al carrer de l’Insti he pogut veure quasi el mateix nombre d’alumnes que un dia qualsevol, suposo que uns agrairan les festes i d’altres les activitats extra escolars, uns per no tenir d’estudiar i els altres per no tenir de patir als fills, he anat poc a poc perquè conec la tendència natural dels joves a creuar-se i voler provar en persona la duresa d’un para-xocs, he topat la mirada amb un parell dels gallets que han netejat part de la carrosseria amb els seus pantalons i jaquetes, no negaré que tinc una simpatia natural cap al jovent, possiblement sigui una debilitat el creure que allò serà algun dia el que ara és el que controla el mon, però la il•lusió se m’acaba aviat al pensar que aquells joves no deixen de ser més que projectes d’adults i veient en que s’acaben convertint els adults ja no em mereixen massa confiança... uns metres més i sense necessitat que m’ho digui, he parat el cotxe abans d’arribar a la porta, tan se m’enfot si entra o no al centre, total no sóc el seu pare, ell ha obert la porta i tot sortint m’ha donat les gràcies “Gràcies, per... no voler entendre’m”, ha dit tot sortint i tancant la porta del cotxe, un cop fora s’ha convertit en un altre dels joves que envaïen com un rierol ple de vida el carrer, possiblement fa temps la forma dominava al fons i ara el fons domina la forma, però sigui com sigui un jove sempre ha estat un jove, algú a qui canviar, controlar i pervertir perquè sigui un adult de profit...

dimarts, 25 de maig de 2010

entrada 510 (any 2)

Ella pertany a forces entitats sense ànim de lucre i sempre que pot dóna un cop de mà a qualsevol causa perduda (i quan més perduda millor), ell mai ha entès aquesta fal•lera tot i que la intenta comprendre amb un somriure, ell prefereix quedar amb els seus amics i veure un bon partit de futbol, o qualsevol altre acte, de fet l’important no és l’acte en si, sinó quedar amb els amics i aprofitar per cometre algun que altre excés, tot dins de la seva mesura (m’agrada el concepte d’excés i de mesura...), ella el deixa anar mentre pensa que mai perdria el temps amb les seves amigues d’aquella manera, ella prefereix quedar per fer un te o una infusió i parlar amb les seves amigues de forces temes, temes que el temps i l’experiència han anat tornant cada cop més banals (fa anys que va descobrir que explicar intimitats a una amiga implica perdre l’amiga i fer públic el que es vol mantenir en secret), ell per tal de fer-la somriure té apuntat en la seva agenda que cada cert temps l’ha de portar a sopar a un d’aquells restaurants on ell poc hi menjarà, ella en canvi quan rep la invitació d’ell es posa aquella roba interior que mai portaria, només per veure la seva mirada mentre es pregunta perquè necessita vestir-se com una fulana per cridar la seva atenció, però ja sé sap que els homes són així... porten parlant des de fa temps de fer un viatge a la Índia, per ella un somni fet realitat i per ell una oportunitat per utilitzar la càmera de fotos que ella li va regalar el passat Nadal (i és ara quan descobreix que molt possiblement el regal no fos tan casual...), tenen mirats els hotels, ella ja li ha dit que mentre ell fa turisme i es perd per les zones més visitades ella ha anat fent contactes mitjançant la xarxa per tal d’anar a veure projectes i altres iniciatives que les entitats en les que participa han anat coordinant i finançant; ell cada matí es planta davant l’armari amb un somriure mentre tria la camisa, la corbata i el trajo, coneixedor que quan ella es desperti li dirà que “No”, que aquest color no combina amb aquell altre i que les sabates no van bé amb els mitjons que porta, són forces anys com per lluitar davant una veritat que dia rere dia s’ha anat fent palesa, ella en canvi es pararà davant la màquina de cafè esperant que ell l’abraci per darrera i l’aparti, el cafè i ella no són massa bons amics i ningú fa el cafè com ell, quan acabin d’esmorzar marxaran conjuntament; ell va arribar el darrer així que serà el primer en treure el cotxe i com sempre li dirà si vol que tregui el seu, ella arrufarà el nas i li preguntarà si es pensa que no sap conduir, es miraran i somriuran, com cada dia, durant el dia ell la trucarà un parell de vegades i ella segur que una o dues, sempre té dubtes que ell li resol, en canvi sap que ell ho fa per la necessitat masculina de saber on està, i finalment quan caigui la nit i ja hagin justificat prou el seu salari, ell anirà al gimnàs, dirà una mentida piadosa de que ha sortit tard per justificar la cervesa de després, ella en canvi haurà passat per qualsevol entitat a les que ajuda i també mentirà, tots dos en són conscients però possiblement la felicitat sigui això, ell prepararà el sopar i ella li donarà aquell toc especial que només ella sap, i amb un somriure obrirà una ampolla de vi, una nit bé que ho val, ell acabarà el sopar i s’empassarà aquell programa de televisió que la té a ella bocabadada, ell la mirarà més a ella que no pas a la televisió, ja que ella és força millor que qualsevol imatge que tregui la caixa tonta, un cop acabat el programa ella el mirarà i s’aixecarà corrents cap a l’habitació tot dient “Ja tardes...” i ell la perseguirà amb un “Tramposa!”, el programa acaba i ella el mira, fa un somriure i s’aixeca corrents cap a l’habitació tot desitjant que ell l’agafi com sempre abans d’arribar-hi, i caiguin els dos en el llit abraçats... “Ja tardes!” crida mentre comença a córrer, ell obre la boca “Saps, lo nostre s’ha acabat...”, ella segueix corrent negant el que acaba d’escoltar, no comprenent com poden aquelles paraules haver-se colat a casa seva, però la carrera es fa llarga, no l’escolta darrera seu i arriba a l’habitació, davant seu el llit, s’hi deixa caure maleint que ell no hi sigui per parar la caiguda, mai una caiguda en un llit va ser tan dura...

dilluns, 24 de maig de 2010

entrada 509 (any 2)

Fa uns segles vaig gaudir d’una experiència que encara avui en dia copio i utilitzo en alguns seminaris, per aquella època em trobava en la cort d’un noble qui tenia tota una sèrie de problemes, entre ells que la malaltia i les males collites s’havien ajuntat per donar com a resultat un putu desastre, doncs bé, el noble després de demanar el favor dels Deus, dels no tan Deus i de tothom qui li pogués resoldre el problema per la via fàcil va decidir cridar a un savi (qui com tots els savis vivia en una muntanya... ains si sóc poc original...), doncs bé el savi va arribar a la cort del noble, va clavar els ulls en els meus i va dibuixar un somriure, aquell savi portava ja forces anys en aquest mon, el noble li va explicar els problemes, el savi el va escoltar i senzillament li va dir “Sap jugar al escacs?, que li sembla si fem una partida mentre parlem?”, la partida va ser curta, el domini del savi sobre el tauler era palès, però amb tot va ser dinàmica i en algun moment un observador amb coneixements hauria vist en la gosadia del noble la possibilitat de donar la sorpresa al final van acabar en taules, un cop acabada la partida el savi va demanar un temps de reflexió, va tornar passades unes hores dient: “M’ho he pensat bé i l’ajudaré, ara bé, tot té un preu i li proposo un tracte, jugarem de nou als escacs si vostè guanya li donaré la resposta, si perd me’n duré la meitat del seu patrimoni...”, el noble se’l va mirar “I miri, si li ve de gust deixaré que s’aconselli per qualsevol que el pugui ajudar en la partida...” el savi em va mirar tot demanat que preparés el taulell, la partida va ser llarga, força llarga, a cada moviment del savi hi havia eternes discussions i moviments indecisos, al final el noble va perdre, el savi va donar per tancat el pacte, el noble veient el resultat va demanar de nou ajuda al savi, tot dient que li donaria el que volgués, el savi va demanar un temps per pensar-ho, passats uns dies es va dirigir al noble: “D’acord, farem una nova partida però aquest cop si guanyo vull la vida de la seva filla, si vostè guanya recuperarà el que va perdre dies abans i tindrà la resposta al que vol saber....” aquest cop li va costar més acceptar, però davant les pressions de la gent ho va fer fent venir a grans jugadors d’escacs per tal que l’ajudessin, la partida va ser terriblement llarga, el savi continuava movent de forma ràpida, el noble amb tothom al voltant era lent i pesat i al final va perdre, el savi va somriure “He tornat a guanyar...”, el noble va caure en la desesperació tancant-se en les seves cambres, al final va tenir de donar al savi el que aquest havia guanyat, mentre esperaven a la seva filla, el savi va preparar de nou el taulell, “Perquè no fem la darrera partida?, i aquest cop sense res en joc?”, el noble va jugar amb ràbia i decisió, sense ajuda, sense destorbs i vet aquí que al final va guanyar... “Ja ho veu, les coses moltes vegades són més senzilles del que ens creiem, només cal actuar amb les idees clares i sense esperar ni guanyar ni perdre res, moltes vegades els problemes venen pel senzill fet que no es volen veure les solucions, o bé aquestes no es volen acceptar, i aleshores se’n busquen d’altres que no porten més que a perdre un temps que no es té...”, el noble va mirar al savi sense dibuixar cap somriure “Ara ja sap el que li toca fer...” va dir el savi aixecant-se “Per cert, no m’interessa el seu patrimoni, ara bé, la seva filla ja és un altre tema...”, se’m va acostar mentre anava cap a la porta “Vols venir a sopar vampir?, avui tenim virginal de primer i segon plat, tanta innocència i sang com puguem desitjar...”, i com va acabar el noble?, doncs força senzill, va fer matar a tots els malalts i va obligar a emigrar a aquells que no podien subsistir amb els escassos recursos, la resta de la població va sobreviure i fins i tot la contrada es va recuperar passats els anys, ara bé, mai més ningú va pronunciar res de bo del noble que havia donat la seva filla, havia matat a malalts i havia fet marxar a gent, ningú recordava que ell senzillament havia governat, i que havia salvat a la resta, governar moltes vegades no és fer allò que la gent vol, és fer allò que es necessari agradi o no... doncs bé, em pregunto quan trigarà el Sabater a jugar als escacs...

diumenge, 23 de maig de 2010

entrada 508 (any 2)

No sé quants segles fa que em dic que tot el que em diguin els humans directament no m’ho he de creure, o senzillament que val (i força ) la pena posar-ho en quarantena, però res, que cada cop hi caic de quatre potes i sort que m’aixeco ràpid no sigui que acabin per donar-me pelbull... doncs res, ahir em van fer empassar la peli de “Perdona si et dic amor...”, i com que no estava sol vaig aguantar per fer passar el tràngol de veure-la a tots els qui estaven presents, i mireu que la vam parar cap a la meitat tot i que després de dos copes algú va dir: “Què collons, que no es digui que no tenim sentiments...”, tota una postal de finura i sensibilitat l’animaló aquell, així que vam seguir des de quan ell les invita a dinar a elles amb els seus amics, fins a al final o al fine... val, val, la peli no és apta pels diabètics emocionals ja que necessiten després de forces injeccions de realisme per no creure’s que el mon és com el de la peli, però si m’he de quedar amb alguna cosa de la peli em decantaria per la selecció de cites que hi van sortint i per la música, si, si, tinc debilitat per les cançons en italià i com diria un vampir conegut “Mai mossegaria a qui escolti al Eros en castellà, podent-ho fer en la seva llengua natal, lingua natale o com collons se’n digui...”, i la resta de la peli doncs res... avui algú em deia que salvant les distàncies podria ser semblant a la de “An education”, tot i que una pecaria d’excés de realisme i l’altre d’idealisme... en resum les dues tenen exageracions en si mateixes, ara bé, de la que vaig veure una de les imatges que em va sobtar era que la brivalla de disset anys portava un rolex combinat d’or i acer, i que cap de les amigues de la tipa tenia el menor desperdici, i sabeu? he de reconèixer que les jovenetes acostumen a ser maques però quan un surt al carrer no veu només nenes maques sobrades de pasta i “trentamolts” amb Mercedes 4x4 o BMW X5 o qualsevol altre cotxe popular i amb feines lliberals d’aquelles de: “Vaig a treballar-hi quan em rota dels collons perquè jo ho valc...”, possiblement i veient-la amb perspectiva algú podria arribar a la conclusió que no ens trobem més que davant d’un remake (versió d’una peli anterior, per a subnis) passat pel sedàs italià, de “La flaqueza del bolchevique”, i comparant-les em sento més identificat amb el calb amb mala llet amant d’extremoduro al italianet guaperàs incapaç de portar música al seu cotxe i tot un crisisticexistencial amb un excés de bonrotllisme que exapatras com diria la princesa del populus, però res, si us plou i enlloc de cagar-vos en la merda de dia voleu acabar per pensar que la pluja té un quelcom de romàntic i que ja tardeu per tenir a algú al vostre costat a qui explicar-li les vostres neures i que us somrigui tot comprensiu no teniu més que veure-la, i si ni així només em queda recomanar-vos que obriu els ulls i accepteu que el mon ha de ser cabron amb alguns (vosaltres), perquè altres vegin els feliços que són (els altres)...
Cançó 1
Cançó 2
Cançó 3
Cançó 4
Cançó 5
Cançó 6
Cançó 7
Cançó 8
Cançó 9

dissabte, 22 de maig de 2010

entrada 507-2 (any 2)

Ahir la nit va morir jove, de fet tan jove que algú va dubtar si ni tan sols havia existit, ahir em va tocar acompanyar a un dels darrers divorciats de l’empresa a un dels últims invents per forrar-se, el vaig acompanyar a un speed-dating que per tots aquells que no siguin afins a les costums jueves ve a ser una tortura propera a la circumcisió, on tens la possibilitat de parlar amb un grup de dones (entre 7-10) no més de (10-12 minuts), al final de la ronda les interessades trien els mascles que les hi ha fet el pes (com no, sempre trien elles, els mascles no fan més que el paperot en tot aquest tema), doncs bé, ja ens teniu allí als dos escoltant les darreres instruccions de la celestina de torn qui va acabar amb un: “Sigueu naturals, sigueu vosaltres mateixos...”, em va costar aguantar-me el somriure, però jo anava d’acompanyant així que... apurar la copa i al ruedo... les primeres van ser unes estúpides de mena de les que només recordo la pregunta que una em va fer: “Tens relacions esporàdiques?”, pregunta trampa, però que collons per un cop que un és sincer, doncs clar que es tenen relacions esporàdiques, si un no té parella que es pot esperar?, però meeeeeec resposta incorrecta, és clar, davant la necessitat natural de les fèmines a la parella estable aquella no era la millor resposta, tot i que les relacions esporàdiques sempre han estat les que els hi ha ofert més plaer... però totes recorden la veu de la societat i la mama... “No juguis amb el que no podràs tenir...” tot i que crec que els haurien d’haver dit... “No juguis amb el que no et menjaràs...”, i així una rere l’altre fins arribar a la vuitena, a la tipa no li anaven malament els negocis, bona roba, bon rellotge, bon perfum i a més un excel•lent gust, que per si sol podia justificar la manca de tota la resta, em va mirar, va agafar aire tot recordant la primera pregunta que havia mentalitzat... “Com et dius?”, vaig somriure... “Realment és això el que vols saber? i pensa que el temps resta...”, ella em va mirar contrariada, “Està bé, a què et dediques?”, no vaig respondre “Sento haver-te fet perdre el temps...” vaig dir mentre m’aixecava... “Una cançó, almenys diga’m una cançó que t’agradi...”, i no sé encara el motiu però se’m va escapar “Glycerine dels Bush”, ella em va mirar sorpresa “I perquè no little things”, vaig somriure “O everything zen”, “O swallowed” va concloure ella, va ser aleshores quan va sonar la campana que indicava la fi del round, em vaig aixecar amb els seus ulls clavats en els meu... ella es va aixecar acostant al llavis als meus “Besa’m o mata’m d’avorriment però no em deixis aquí...”, la vaig besar tot i l’escàndol que es va muntar, òbviament ens van expulsar i van demanar disculpes a la resta però ja ho tenen això aquestes coses, així mentre els altres intentaven vendre el peix que ja feia ferum de passat, vam obrir la primera ampolla de vodka, no acabarem en res, però almenys donarem raó a la nit de ser-ho, perquè la nit no deixa de ser dels bojos que s’accepten per gustos musicals més que per afinitats professionals o projectes de futur que en el millor dels casos mai serà...

entrada 507 (any 2)

Al llarg dels segles he assistits a tantes guerres com a finals de les mateixes, totes amb grans motius que el pas dels anys s’han encarregat de demostrar que només eren això, motius, motius que moltes vegades tenien de gran la gran mentida en que s’instrumentaven i poc més... ara bé, el que sempre he observat i encara avui em sorprèn és el final dels conflictes, si la guerra té alguna cosa bona és que tot i no ser democratitzant a nivell global crea grups que ho són força, de fet quan un es juga el tipus i amb els únics que pot confiar són amb els del costat i així un rere l’altre forces complexos i idees preestablertes perden bona part de la seva força sota el desig de tornar a casa i si pot ser, d’una sola peça, ara bé, el que mai m’ha deixat de sorprendre és el veure com després de tornar del front i després de passar-ho en gran amb les festes (pels guanyadors), i el conformisme (dels perdedors), bé si voleu que us sigui sincers tan es sigui un guanyador o un perdedor qualsevol humà que he conegut ho canviaria tot pel senzill fet de tornar viu a casa, doncs bé: després d’arribar, les festes de benvinguda i tot el percal, observo com bona part d’aquells tipus que feia unes setmanes es jugaven la vida veuen com la gent s’allunya, alguns ni tan sols s’acomiaden dels seus companys d’armes i ells queden allí, a vegades fins i tot perdent la consciència de la gent que els envolta, i aleshores la realitat se’ls hi torna present, tu et pots haver jugat la vida pel teu país, tu et pots haver sentit important veient com es preocupaven de que no et faltés de res per fer la teva feina de la millor forma, de la forma més eficient, un cop t’han ensenyat a matar no menys que matis esperen de tu, i és en aquella solitud acompanyada que un descobreix que tot allò va ser mentre un era útil, mentre un era una màquina biològica per satisfer les necessitats dels que manaven, un cop satisfetes les necessitats tot i no deixar de ser un “gos de la guerra” com no li havien cansat de dir mentre es matava pel seu país, per un país a qui mai li havien presentat oficialment, i del que ell només en coneixia una petita part d’aquell país i forces coses del mateix no acabaven de fer-li el pes, però obviant-les havia estat disposat a morir per ell, i ara ell, el gos de la guerra possiblement encara ho era, però un gos deixat a la cuneta a l’espera que un cotxe o camió se l’endugués per endavant, o bé per acabar en un centre per veterans de guerra, una gossera amb un nom rimbombant on a manca de la capacitat de posar un xip que segueixi el seus passos el tenen força controlat, el tipus mira la gent i descobreix només veient-los que les diferències que la guerra havia eliminat tornaven a fer-se paleses, que els seus companys ja no ho eren, ara eren civils i com a bons civils i cabrons començaven a pensar més en ells que en els seus companys, de fet un s’arriba a preguntar si en veritat mai van ser companys i si en tindran mai més d’altres com aquells, i la pregunta que fa aparèixer les primeres gotes de suor és: “Com tenen collons de deixar perdre una amistat com aquella tan fàcilment?”, i aleshores un descobreix que per moltes guerres i victòries o derrotes res canvia, i res canvia perquè les guerres ja han passat a formar part d’aquesta normalitat que algú amb ganes de caxondeig i jolglòrio va nomenar realitat...

divendres, 21 de maig de 2010

entrada 506 (any 2)

Ahir a l’hora dels cafès (i com no podia ser d’una altra manera), va sortir el tema de moda en l’empresa, un dels gerents ha deixat la seva dona de tota la vida per una joveneta full equip, i entre els somriures còmplices dels homes presents les tipes no paraven de deixar-la de volta i mitja (perquè s’ha de ser tonto de deixar una tipa amb molt de mon i experiència per una altra que acaba d’aterrar i que porta les darreres novetats sexologíques de sèrie)... i tot escoltant-les vaig recordar un post que havia llegit, on una blocaire demanava una coalició de les DLLPI (dones lletges però interessants), en contra de les DMPF (dones maques però floreros), tot i que sento dir que hi ha dones maques i intel•ligents, de la mateixa manera que n’hi ha de lletges i tontes del cul, la cara i qualsevol altra part de la seva denostada anatomia; doncs bé, aquesta tipa demanava no acceptar més cites dels tipus que van amb noies maques i curtetes, i que per tal de suplir les mancances d’aquestes de tan en tan volen quedar amb dones lletges però interessants per cobrir els punts que les maques no assoleixen, suposo que la iniciativa té el signe del fracàs abans de començar-la, ja que per la curta mentalitat dels homes passarà la idea que si la tipa amb qui et sents com entre els teus companys passa de tu doncs res, quedes més amb els teus companys i llest, total tampoc te la follaves i ull al que tens a casa per follar... ara bé, el tema no tindria gràcia sinó fos per la inversa... és a dir el cas en que tipes intel•ligents acaben per anar amb tios florero... i veieu, jo ho trobo perfecte això, perquè d’aquesta manera i sense els guaperes en el mercat un té més opció per trobar una noia i a més, si les intel•ligents (lletges), tenen als guaperes només queda que consolar les maques (tontes), que com a tals, tenen forces limitades les seves capacitats i aptituds, tot i que la mare naturalesa coneixedora de la seva limitació mental els hi ha donat altres atributs que fan que qualsevol home amb elles perdoni aquestes mancances tot valorant-ne d’altres... i també em fot gràcia els atacs femenins vers les dones maques, de fet la frase de “totes les maques són gilipolles”, deu tenir el copyright de les EC (erices cabrejades), ja que pels homes una dona maca senzillament és maca... possiblement els homes siguin més bàsics i portin al extrem allò de: preferir tenir el millor per a cada moment a tenir l’òptim per a tots els moments tot i que no sigui mai el millor per cap moment en concret, i les dones en canvi prefereixen tenir la seguretat de tenir un multiusos enlloc de tenir-ne molts d’usos concrets i determinats, suposo que per això els que fabriquen productes que ho fan tot es forren, i per això els homes sempre pensen en plural i les dones en singular, les dones es passen la vida esperant el seu príncep blau, i els homes?, doncs els homes es passen la vida esperant la seva princesa blava, blanca, negra, groga, vermella... i mentre l’esperen no perden ocasió de conèixer a fons a totes les damisel•les que se’ls hi posen a tret... com deia aquell, la felicitat en el futur podrà ser molt gran, però això no m’impedeix de gaudir-ne dia a dia d’una menor...

dijous, 20 de maig de 2010

entrada 505 (any 2)

Avui toca dinar, bé, dinar i acte de comiat, un dels gerents que ja porta un cert temps ha decidit plegar, un tipus interessant i bon jan des del moment que ha passat pel despatx a regalar-me la seva estilogràfica (ja no li farà cap servei segons ell), l’he convidat a asseure i he demanat un parell de cafès, el tipus encara no aixeca la cinquantena i ja ha decidit retirar-se, segons ell ho hagués fet un xic abans, però ha volgut deixar-ho tot lligat, un cop amb el cafè entre les mans m’ha dit: “Saps, quan era jove reia de moltes de les coses que vaig estudiar, ara bé, amb el temps les he anat valorant i veient que si bé possiblement no són del tot certes si que tenen la seva part d’utilitat, ja fa anys que algú em va deixar veure per primera vegada la Piràmide de Maslow, i si, ja sé que se la pot criticar tan com vulguis i que el tipus la va fer condicionat al entorn i lloc on era, però mira, amb el temps he anat veient com he anat superant i mantenint els diferents nivells, ja de jove vaig aprendre a contentar les necessitats fisiològiques, després les de seguretat, i afiliació (tot i que com tu, no les he acabat d’entendre massa bé), amb els anys he obtingut el reconeixement que tothom cerca i finalment crec que estic a prop de l’autorealització, de poder viure la vida segons com cregui i gaudint cada segon del que faig, i no et pensis que no m’ho passo bé entre tots vosaltres, però a vegades penso que ja n’hi ha prou, que si no em dedico a viure ara molt possiblement ja no ho faci...”, no he pogut evitar el somriure mentre notava el flaire del cafè que s’escapava i alhora envaïa tot el despatx... “Saps, em recordes una història que em van explicar fa temps, em van dir que en un poblet va néixer una persona com qualsevol altre, amb els anys va aprendre a sobreviure no necessitant l’ajuda dels altres ni per caminar, menjar, vestir-se, etc... aquest noi es va emancipar de casa seva i va començar a treballar, va esdevenir un personatge dins la societat on era, i cada cop l’anaven a veure més persones per demanar consells, un dia va veure que era molt possiblement una de les persones més consultades de la regió, aleshores va decidir marxar del poble ja que va creure que havia arribat al sostre del que podia fer allí i va iniciar un camí que ell esperava que el tornés millor del que era...”, el meu interlocutor després d’assaborir el cafè m’ha preguntat “I com acaba la història?”, “Doncs que el nostre personatge va sortir del poble, i anava tan fixat en com esdevenir millor que no va veure una rama al mig del camí, va ensopegar i va caure per un precipici...” “Vaja, quina mala sort, suposo que com tot el que expliques hi deu tenir una moralina darrera la història... “Doncs, mira ara que ho dius... suposo que forces, però en el teu cas et podria dir que voler viure a partir d’avui i no haver-ho fet abans d’avui és tota una temeritat, perquè el que tens segur és el temps que has viscut i no pas el que et queda per viure... Saps, fa temps vaig conèixer un tipus que es dedicava a saltar des de trampolins el paio no s’hi esforçava al cent per cent, ja que deia que poc a poc anava millor i que sempre hi hauria temps pel salt perfecte, al final i per un accident no el va fer... diuen que un cop escoltada aquesta història la gent es divideix entre els que es lamenten de no haber-lo fet abans i els que es lamenten de que ja mai el podran fer...”, “I tu? Amb quins t’identifiques?”, “Jo?, com a tontet que sóc, amb aquells que ja no es preocupen de salts i pensen en el que es podrà fer a partir d’ara.... un cop perduda una cosa és estúpid lamentar-se i obviar tot el que es pot fer amb les noves condicions...”, “Saps, trobaré a faltar les teves tonteries...”, m’ha dit mentre s’aixecava, un cop a la porta s’ha girat “I saps fins avui també he tingut una vida...” “Si? que vas fer ahir que mereixés la pena?”, “I tu?” “Ahhh, jo donar valor als que diuen que totes putes, o bé, quasi totes putes”, ell ha sortit del despatx suposo que lamentant la seva visita i el haver-me regalat l’estilogràfica, però ja ho saben, no acostumo a dir el que volen sentir, acostumo a dir el que esperen sentir, perquè per dir les veritats no cal ser massa intel•ligent, només cal ser un tontet que es quedarà sense amics...

dimecres, 19 de maig de 2010

entrada 504-2 (any 2)

Aquest matí quan m’he despertat tot anava bé fins que al girar-me he notat un alè directament a la meva cara, definitivament la regla no va ser cap problema, vaja almenys per a mi... barra lliure de sang i sense necessitat de trucar posteriorment al equip de neteja, i si, ja sé que no té el glamour de la mossegada vampírica però segurament ella ho va gaudir més, o no... bé, ja li ho preguntaré un altre dia, despertar al costat d’un/a desconegut/da sempre em porta a dos idees, la primera és que has confiat la teva vida a algú del que no saps quasi ben bé res, i la segona que tot el divertit té un final, i el mateix passa si et despertes a casa d’ella o en la teva, despertar en la d’ella sempre té un regust de triomf, de terra conquistada, en canvi despertar en la pròpia casa tot i la tranquil•litat aporta la sensació d’haver deixat profanar quelcom personal, ella ha obert els ulls tot fent com si es despertés intentant amagar el fet que ja portava una estona en el mon real, ha somrigut amb un “bon dia” i se m’ha costat, no he pogut evitar una rialla mentre li netejava el llavi, ella m’ha agafat la mà veient un polsim vermell en el meu dit “Però com?”, no he volgut recordar-li que per molta regla va decidir acabar amb una bona mamada sense deixar-me passar pel bany, però bé, crec que s’hauria de molestar més per un esperma aliè que no pas per una sang pròpia, tot i d’on hagi pogut sortir... suposo que hagués pogut repetir el d’ahir per la nit però ja no em venia massa de gust, diuen que hi ha plats que sorprenen per cansar posteriorment, jo sempre prefereixo quedar-me amb la sensació de la sorpresa més que no pas amb la de cansament, m’he aixecat del llit l’he vista com s’acariciava un dels dits “Sap el teu marit que et dediques a follar amb el primer que et riu les gràcies?”, “Saps qui sóc? Ens coneixem?”, no he pogut evitar tornar a somriure “El conec a ell...”, “Saps” ha començat a dir ella “No crec que ho entenguis, però necessito follar per sentir-me bé, viva...”, “Necessites follar per sentir-te desitjada i això és el que et fa sentir bé i viva...”, he sortit de l’habitació tot dient-li “Me’n vaig a la dutxa, crec que ara seria un bon moment perquè marxis...”, suposo que s’haurà sentit com el que és, però poc m’importa, quan un juga amb aquests jocs ha de tenir clares les normes, possiblement un gilipolles parlarà de mercenaris de l’amor o de vaixells perduts en la turmenta de la passió, paraules i lletres invertides per tal de donar explicació al senzill fet que ella necessitava que algú li demostrés que encara tenia opcions en el mercat de la vida i jo que tenia un xic de set, la necessària per voler donar un glop però no la suficient com per malbaratar una vida sencera.... no m’ha calgut entrar a la dutxa per escoltar com la porta es tancava...

entrada 504 (any 2)

Ahir em tocava estrena de local, i en aquests temps de crisi obrir un local on apagar les penes no és del tot un mal negoci, normalment no ens acostumen a convidar als negocis que els nostres clients estrenen, bé i si ens conviden no hi acostumem a anar per mantenir allò de la distància assessor-client, de fet només anem a bars, restaurants i clubs (tot i que de moment encara no hem tingut cap client que n’obri cap de club (i si us plau malpenseu un xic), doncs si, Deu apreta i a vegades fins i tot ofega...), doncs res, estava al local veient als mongos que s’hi anaven reunint i observant la fauna present, sempre m’ha fet gràcia, que els homes tenen una tendència natural a mostrar les seves parelles amb aquell posat de: “Si la mires massa et pixaré als peus, però peaso polvo que té la meva xurri, ein?”, i elles en canvi coneixedores del que desperten intenten fugir sempre a una distància raonable de l’acompanyant amb aquella pose de: “Sóc hipermega divine de la death, i només si tens els collons grans i la cartera encara més grossa (i òbviament ets maco) et faré un xic de cas...”, doncs bé, ja em teníeu entre tot aquell personal, quan es va encetar una conversa que em va recordar l’entrada d’un blog que havia llegit, el tema anava sobre els referèndums i si el dret a votar havia de ser universal, hi havia un tipus que defensava força coherentment el fet que en temes tècnics demanar el parer a tot fill de bon veí (no he sabut mai perquè no es fa als fill de mal veí...), era un error, ja que aquests temes i ressaltant les especificitats tècniques no podien anar a l’opinió pública, aleshores un dels hàbils oradors allí presents va pervertir el discurs tot dient, que si s’aplicava tampoc hauria de poder votar aquell qui no conegués a fons el programa electoral del partit que vol votar (i ull!!, que gràcies a que la gent no se’ls llegeix obtenen vots, perquè qualsevol que se’l llegeixi i vegi el que acaben fent finalment, acaba per engegar-los a la merda (com a mínim) en una nova elecció, i si no ho fa si que no hauria de poder votar, per cretí)... doncs bé estaven en aquestes quan el hàbil em va mirar: “No penses així?, o creus que la democràcia justifica que tothom pugui dir la seva quan fins i tot no saben el que volen dir...”, el tipus aquell va somriure, mentre la gent del seu voltant anava incrementant la seva excitació, de fet la situació era divertida... ells no sabien qui era jo, jo tenia clar qui eren ells, aquell tipus havia entrat en un terreny que no coneixia tot esperant que el fet d’estar arropat d’uns quants newpijos li servís de quelcom, aquell tipus no sabia que algunes batalles es lluiten en solitari i molt possiblement pel fet que mai n’havia lluitat cap... és el que té poder pagar mercenaris, però aquella tarda havia comés l’error de creure que moltes batalles guanyades gràcies a altres et preparen per guanyar-ne una tu solet, el més assenyat hagués estat somriure un xic bavejant (per semblar-me als altres) i marxar, però començava a estar-ne fins els collons del tema així que... vaig somriure com aquell riquipolles tot dient: “Molt possiblement tens raó, ara bé, caldria saber qui determina qui pot votar i qui no, i després determinar aquells que determinen els que determinen qui poden votar.... i així fins l’infinit... Quis custodiet ipsos custodes?, i al final que ens quedaria?, un lloc on només votarien uns pocs trencant lo d’una persona un vot, però mira, la sort que tindríeu vosaltres és que podríeu estar-vos d’anar a votar amb un motiu... i és que molt possiblement mai us cridarien a fer-ho...”, tot dit amb un posat de neometrosensuamatxoman, els vaig deixar mentre intentaven entendre el que els hi havia dit, tot i que veient-los no era tan mala idea allò de que no votés tothom qui vol sinó només aquells que poden, i que aquest “poder” anés vinculat a un mínim d’intel•ligència... estava a la barra gaudint de la meva soledat quan vaig notar l’aroma, em vaig girar i allí la vaig veure, no hi ha res com fotre una patada a un arbre perquè en caigui una fruita, i si casques a l’arbre més daurat del jardí no amb menys que allò que tenia davant t’has de conformar, després de les presentacions i de les frases estúpides destinades a justificar el que acabaríem fent i per no anar-hi directament, i de pas deixar clar que ella no era una puta ni jo un cremat i que només cercàvem a algú per follar i marxar d’allí (quan en veritat l’únic que ens interessava era això darrer), la vaig convidar a fer una copa en un lloc més tranquil, ella em va mirar amb un somriure que amagava un cert aire de fracàs dient que li era impossible, que tenia feina l’endemà però que podíem quedar... “La propera setmana?” ella va deixar escapar un sospir “Si!, perfecte!”, “Doncs quedem la propera setmana quan ja no tindràs la regla...” vaig veure com se li canviava la cara... “Perdona, he dit alguna cosa que no devia?”, “Com ho saps?”... hagués pogut comentar-li l’augment dels seus pits, el fàcilment que agafaven color les seves galtes, com responia de forma exagerada als estímuls, i com no... l’olor a sang que deixava anar, de fet tota dona amb la regla no deixa de ser un envàs defectuós, un envàs que perd part d’allò que el fa valuós, com em va dir un vampir fa temps “Un veritable malbaratament d’aliment...”, ni ella sabia que precisament aquell fet era el que m’havia impulsat a parlar amb ella, a diferenciar-la de la resta de subnormals, de totes les fruites molt possiblement ella era la fruita madura del jardí on m’havien convidat, i ja ho sabeu, és recomanable no menjar menys de tres peces de fruita al dia...

dimarts, 18 de maig de 2010

entrada 503 (any 2)

Ahir vaig tornar a assistir a un procés de catarsi popular, un procés on el poble passa de l’admiració al rebuig acabant per l’enuig i ganes de penjar pels collons a aquell qui els estava parlant i obrint els ulls a la seva trista realitat, ahir mentre feia el cafè els temes (com no podia ser) eren tres: el triomf d’un equip de futbol el nom del qual no vull recordar (ara, genial el gag del Crackovia i les mirades del Piqué i del Ibra mentre es passen el micro...), el referèndum de Barcelona sobre la Diagonal i les mesures anti crisi; estaven tots en aquest darrer tema quan va aparèixer un dels analistes de l’empresa, es va fer el longuis de la conversa, de fet ell només volia un cafè, tot passant entre les secretàries i altre fauna de l’empresa fins arribar a la cafetera, va somriure davant el seu èxit, estava ja posant el sucre a la tassa i marxar quan el van enxampar de ple “Ei, i tu que en penses de lo de la crisi?, també et sembla bé que la facin pagar a tots?”, els tipus va renegar en veu baixa intentant trobar un ruta de fugida ell només volia prendre el seu cafè amb tranquil•litat, aleshores em va veure i amb un somriure es va dirigir cap a mi, dues passes, estava a només dues passes quan una secretàriae carnivalensis li va tallar el pas amb els ulls fixats en ell:“Què passa no tens opinió?, o només parles quan et paguen?”, vaig somriure, en aquella darrera frase hi tenia força raó, al final ell em va allargar la tassa de café i va agafar aire, jo ja tenia clar que el pa havia apujat el preu... els tipus va mirar al seu auditori tot valorant si cap dels presents entendria un esborrall del que anava a dir, i intentant modular el seu discurs per a ments, per a ments, per a ments... bé, per a aquelles ments, va mirar el seu entorn i va tornar a somriure “A veure, tu, tu, tu, i tu... us podeu acostar aquí?, molt bé, un xic més al centre, val, doncs mireu bona part dels culpables de la crisi els teniu justament al vostre davant...”, aleshores van caure que havia fet dos grups que s’estaven mirant els uns als altres... “Vosaltres sou en el fons els culpables de la crisi, vosaltres que heu cregut les mentides de qui us deia que éreu millors i podíeu gastar més del que teníeu, els vostres: canvis de cotxe, vacances, roba, cases i altres objectes que heu comprat no amb el vostre esforç, sinó amb els diners d’altres que heu anat a demanar en forma de crèdits, i quan tothom ha arribat al sostre del que podia demanar era força normal que algú, només algú no pogués pagar, i aleshores?, doncs res aleshores el que en el seu moment va deixar, ha de retornar els diners tot i que no els rebi, possiblement si només passa una vegada no hi ha problema, però els diners són covards, així que tenen tendència a arreplegar-se i la roda del crèdit se’n ressent, i aleshores vosaltres que pagueu el que deveu amb nous crèdits us trobeu que ja no us en donen més, i aleshores ni seguiu comprant ni pagant... i això multiplicat pel nombre de subnormals que hi ha en aquest fotut mon, dóna el que esteu veient, així que finalment haureu de retornar tot allò que heu aconseguit per sobre les vostres possibilitats, i ara tornar-ho no és una opció, és senzillament una obligació...”, un cop va acabar no vaig poder més que allargar-li la tassa i començar a aplaudir “Ara millor que marxis o pots acabar linxat...”, “La gent no vol saber la veritat, la gent vol mentides que els facin sentir millor..., i com sempre, ells mai tenen la culpa de res...” va dir sortint de la sala.... i sobre lo de la Diagonal que voleu que us digui, tot i el que pugueu pensar ha estat una jugada mestra, si sortia cap de les opcions A o B l’ajuntament estava autoritzat moralment a fer unes obres faraòniques, sortint la C, senzillament diuen que no s’han explicat bé i al final acabaran fent el que els hi surti dels collons, algú m’ha dit que en una altra cafeteria es va escoltar “Als nens se’ls fa creure que participen en les decisions perquè s’ho creguin i no toquin els collons, però en el fons tothom sap que qui les pren són els adults...”, pels tontets del cul la frase seria... “Als ciutadans se’ls fa creure que participen en les decisions perquè s’ho creguin i no toquin els collons, però en el fons tothom sap que qui les pren són els governants”, apa, ja ho teniu clar i català...
Ho sento però no m'hi he pogut estar.... "Y tu me preguntas que es la crisis... la crisis eres tu..."

dilluns, 17 de maig de 2010

entrada 502 (any 2)

Avui llegint un dels diaris he vist com reprenien una història que em van explicar ja fa un temps enrere, el tema va de que a una remota regió arriba un polític jove qui troba tres sobres numerats damunt la taula del despatx com a únic present del seu predecessor, aquests sobre van numerats de l’1 al 3, i una nota annexa li diu: “Només obrir-los si sents el teu lloc amenaçat i segons l’ordre dels sobres...”, el nouvingut coneixedor de la seva bona sintonia amb el poder existent va deixar els sobres en un calaix tot oblidant la seva existència i rient del pobre il•lús que havia estat aquell vell que ell havia vingut a substituir, però vet aquí que passat un temps li van arribar rumors de que el poder anava canviant i que la seva absència el feia cada cop més oblidadís i d’oblidadís a desconegut hi ha un curt camí, i de desconegut a prescindible encara menys troç... així que va rebre una carta d’un conegut qui li comunicava que estava caient en desgràcia i que veia el seu lloc en perill, el nostre conegut va començar a posar-se neguitós i aleshores va recordar lo dels sobres, va passar força estona buscant-los fins recordar on els havia deixat, i allí hi eren, se’ls podia imaginar somriure enfotent-se d’aquell que els havia obviat i que ara els necessitava, va estar a punt de llençar-los tots tres al foc però agafant aire va obrir el primer sobre, dins hi havia un paper on senzillament deia: “Si et critiquen i veus el teu lloc en perill, senzillament digues que tot t’ha vingut donat i que els errors són culpa del teu predecessor, és a dir jo”, així ho va fer, va fer un llarg escrit culpant al seu predecessor dels seus propis errors i de tot allò que se li va ocórrer, al no rebre cap més notícia va entendre que havia aturat el primer cop, passats uns anys un altre conegut li va dir que estaven fent una revisió de les actuacions preses pels diferents encarregats i que la seva avaluació era força negativa no poden garantir com acabaria... aleshores va fer el mateix trajecte fins arribar al calaix on hi havia els sobres, en va obrir el segon, i dins una nota on deia: “Reestructuració”, va ser aleshores quan va fer una sèrie de plans per tal de desfer tot el que hi havia i tornar-ho a muntar, va demanar recursos i temps, i va oferir els objectius que esperava aconseguir, no tan sols va sortir amb bona nota de l’avaluació sinó que el van prendre com a model a seguir per a altres, però vet aquí que el temps és tossut i acaba per posar a tothom en el seu lloc, passats uns any li van comunicar que a la vista dels pocs èxits de la seva reforma i l’efecte sobre les altres regions veien difícil que no fos cessat, ell va anar al calaix agafant el tercer sobre, al obrir-lo va llegir la nota que hi havia... “Si obres aquest tercer sobre, ja només et queda escriure tres sobres més per aquell qui et substituirà”... avui l’he tornada a llegir la història, i recordo quan tots els polítics la tenien com a història de capçalera, com a estratègia bàsica a seguir: primer culpar al que els havia precedit, després intentar vendre la idea de la reestructuració i finalment deixar un legat al que ens vindrà a substituir en forma de tres sobres...

diumenge, 16 de maig de 2010

entrada 501 (any 2)

Ahir sopar, de fet un cop cada cert temps surten dels seus refugis per fer-ne un, entre ells sóc del més idiota i ho saben el que els obliga a baixar el pistó i a parlar “per subnormals” com ells diuen... el primer cop que em van mirar i em van preguntar: “Et molesta ser subnormal, en aquest context clar?” no m’ho vaig prendre massa bé, sobretot pel tema del “context”, però després d’una estona vaig concloure que veritablement si allí hi havia cap subnormal era jo, amb tot, m’han anat convidant el que semblaria ser que la meva limitació intel•lectual es veu coberta per les tonteries que els hi puc dir, com em van dir en una ocasió... “Les espurnes encenen el foc, i les espurnes en si no són massa importants, no deixen de ser una cosa primigènia, poc evolucionada, i amb una escassa probabilitat d’èxit...”, ahir en la conversa vaig comentar com havia llegit en un dels blogs un atac directe i furibund envers a la base “neandertal” dels humans, en un intent de limitar-la al màxim i en una exageració de la supremacia racional sobre la base animal, després d’uns segons de silenci un dels presents sense dir-me res va llençar-me un tros de pa que vaig esquivar “Veus, és gràcies al animal que ets que ho has pogut fer, una entitat racional molt possiblement hagués pensat primer en el motius de perquè li llençaven l’objecte, inclús quina era la millor opció, però en canvi el animals senzillament actuen, fa temps vaig fer una tesi sobre els homes primitius, possiblement fossin limitats, ara bé, puc assegurar que limitats i tot van tenir la capacitat de sobreviure en un entorn on molt possiblement ningú de nosaltres... bé, ningú dels presents a l’excepció dels... menys evolucionats ho aconseguiria; criticar la nostra base animal es tan estúpid com criticar la nostra base racional, són dues capacitats que es compensen, però la nostra natural limitació fa que per tal de fer-ne evolucionar una tinguem de renunciar a l’altre...”, després la conversa va anar a petar en un dels darrers anuncis on un avi gall va a cercar el seu net gall per cridar a la sortida del sol, una de les noies presents (si, si, hi havia noies), va dir que senzillament aquell anunci els hi donava mal rotllo, un avi disfressat, un net al llit, una casa abandonada, tot i ser una recreació de la peli “On viuen el monstres”, provocava més rebuig que simpaties... va ser en els postres que una de les noies em va dirigir dues preguntes seguides, possiblement fos el més tonto dels presents, però ser el tonto allí poc tenia d’insult, vaig somriure responent educadament, un xic més tard i mentre fèiem els cafès un dels presents se’m va acostar “Saps, a vegades envejo a la gent com tu” “I, això?”, “Tots hem escoltat les seves preguntes però tu en canvi has vist més enllà...”, vaig agafar aire “He vist algú que dóna consells, sense esperar que li siguin demanats, i consells que en el fons l’únic objectiu que tenen és que un compleixi els seus desitjos tot creient que ho fa pel seu propi bé...”, “Veus, tots veiem la bondat en els seus actes perquè racionalment és un acte correcte, nosaltres veiem l’ajuda i tu veus la coacció i la conducció on ella et vol... és en aquestes ocasions que lamento haver perdut l’animal que era per convertir-me en l’ésser social que sóc...”

dissabte, 15 de maig de 2010

entrada 500 (any 2)

Ahir va tocar sortir (com no...), sembla que si no ho fas deixes de pertànyer al grup del xaxipirulis i passes al dels carrosses de partit de futbito setmanal, al entrar al local els Shy Child van envair l'atmosfera amb la seva música del tot intranscendent, vaig mirar la barra, les cares de sempre amb les de quasi sempre, juntament amb les de casi mai i alguna que mai hi havia estat, per com sempre, tot i com es mogui i vagi vestida, la gent un no triga a descobrir el que amaguen les capes de roba i altres eines e camuflatge, allò que més es vol camuflar és allò que desagrada i allò que es llueix del que més orgullosós s'està, i veient els que hi havia allí, un pot preguntar-se de que parlar amb algú que està molt orgullosa d'unes glàndules mamàries que qualsevol càncer pot convertir en un veritable infern, els humans són febles, suposo que les festetes i les nits com la d'ahir tenen la sana intenció de poder justificar la seva vida, i de poder dir en veu alta:“Eissss som una merda però ens ho passem quetecagas...”, ara era el torn de Tachenko, em vaig acostar a la barra, uns ulls clavats en mi notant la insistència de la mirada no vaig poder més que preguntar “Ens coneixem?”, la cara va canviar, la rialla d'una de les amigues em va fer que em centrés un xic més en aquella composició d'ulls, llavis, nas i cabell, res... vaig baixar un xic la mirada, una bona balconada... i aleshores me'n vaig recordar, però ja era tard, després d'una sèrie d'insults que no venien al cas la tipa se'n va anar intentant demostrar l'ofesa que estava, tot i que cada porus de la seva pell transpirava impotència... “No crec que sigui problema meu que no et recordi... més aviat t'hauries de preguntar que no vas fer per fer-te inoblidable....” en Harper Simon va ser l'encarregat de dissimular les rialles dels que m'acompanyaven, les amigues de la noia van marxar intentant desaprovar els nostres actes, si, som els nens mimats de la nit, som els eterns Peter Pan, som allò que tothom vol en mesura per ningú a granel, som vents de sinceritat i realitat, diem el que els altres veuen i callen, i veiem el que els altres volen no veure, compartim espais però no som el mateix que vosaltres, va semblar com si el DJ volgués calmar la nit amb els Gorillaz, va ser aleshores quan vaig veure que una de les amigues encara hi era “I tu?”, “I jo?, teniu la barra en propietat?”, ara els somriures dels que anaven amb mi indicaven que el repte havia estat llançat, “Vols fer la prova de si et recordo passats un dies?”, “I qui t'ha dit que vull que em recordis, possiblement l'important seria que fos jo qui et recordes, tan em fa si tu ho fas o no... jo no em lamento del futur perdut, prefereixo gaudir del passat guanyat”, la vaig mirar, ulls grisos, bé aquell blau grisós del mar cabrejat, amb unes espurnes que anaven rodejant el seu iris... vaig somriure tapant-li l'ull dret “Què veus?” li vaig dir a un dels que venien amb mi, vaig fer el mateix amb l'ull esquerra “I ara?”, el que m'acompanyava va somriure “Leo amb àries...”, ella es va fer enrere sense entendre el que li estàvem dient... “Hi ha una llegenda que diu que algunes persones tenen espurnes en els seus ulls, com és el teu cas, i que expliquen la veritable naturalesa d'elles mateixes, en el teu cas tens pràcticament la constel·lació de Leo al ull dret i àries a l'esquerra, i saps, diuen que l'ull esquerra indica l'emotivitat i l'ull dret la racionalitat... així doncs una lleona racional i una àries emotiva, segur que a tu si que t'hagués recordat...”, i com no, aleshores va sonar...

divendres, 14 de maig de 2010

entrada 499 (any 2)

Ahir tot passejant vaig assistir a una escena que no va poder més que arrancar-me un somriure, prop d’un parc on “faig veure” que treballo, hi havia uns brivalls tots asseguts a terra, quan m’hi vaig acostar em van mirar desconfiats però veient que no era més que un altre “vell” van seguir, de tots els asseguts es veu que n’hi havia quatre que estaven jugant a un d’aquests jocs de cartes, i el tema tot i ser surrealista tenia la seva gràcia, si no recordo malament la partida anava (a cada “,” canvi de jugador): ataco amb la meva espasa de bronze deixant caure la primera carta, rebutjo l’atac amb l’espasa d’acer de Cimmeria deixant caure una altra carta (a cada explicació carta damunt l’herba), defenso l’atac amb el meu escut de Grifo, contraataco amb un sortilegi d’enverinament, defenso amb una herba curatot i reboto el sortilegi, l’amplio amb una ombra del mal i el torno un sortilegi de foc, doncs jo crido al drac igni qui bloqueja l’atac de foc i fa una atac esbudellador, defenso l’atac amb la cuirassa d’Heracles i contra ataco amb l’arc de Sliman, bloquejo amb la cota de malla de Tarkish i utilitzo el sortilegi de nit atacant amb la destral definitiva... ais, després d’aquesta explicació els allí presents van quedar blancs, i qui havia dit les darreres paraules va somriure: “No teniu cap carta que ho pugui defensar d’això... i no vulgueu allargar l’inevitable...”, el tipus va recollir les cartes, de fet no havia guanyat res, senzillament havia demostrat que era millor estratega que els altres, i que voleu que us digui... veient aquells vailets jugant em va vindre al cap el Sr. Sabater (tots dempeus), qui oblidant la dita de “Sabater a les teves sabates” es va posar a fer no tan sols sabates sinó vestits, cases, i tot allò que ell creia que la gent necessitava i ara... “Zassss en toda la boca”, doncs bé, me’l vec en aquelles reunions europees jugant a cartes amb els altres.... el primer traient la carta de la crisis i els altres dient: jo abaixo el salaris dels treballadors, jo rebaixo les pensions, jo apujo les putes, jo trec ajuts socials, i el pobre Sabater sense cartes que jugar al que els companys li diuen: “No pateixis Xoselluis, que com que som bons et donem totes les cartes i ja pots tornar cap a casa a explicar-ho..., i els brots verds que vas dir que veies ja els podeu cuinar amb patates...”, i auuu, aquell que va dir que anàveu bé i que éreu el que no éreu però volíeu ser dient: “Todo lo hago por nuestro bien”, ole, ole, amb un parell de collons, i que voleu que us digui, molt possiblement el brivall d’ahir ho faria millor, almenys ell segur que no perdria la partida de cartes, ahhhhh i no puc deixar de comentar el que vaig veure ahir per la caixa tonta, brutal, senzillament brutal, amb la crisi que teniu i uns tipus ensenyant les seves cases (que eren de tot menys modestes en la majoria dels casos), i després un nou programa nomenat fillaputíssimes... o era “millonàries”... ostres no ho recordo, bé pel cas el mateix... on unes persones modestes i treballadores com poques ens ensenyàvem quan de dur és la seva vida, que voleu que us digui si després de les declaracions del Sabatero i de com va el tema, la gent s’empassa aquests programes sense dir ni “mu”, és que esteu més morts del que mai us podríeu imaginar... això, o que preferiu veure els vostre reflex en la vida dels altres a acceptar la vostra, que portaria a concloure que esteu morts i a més sou gilipolles...

dijous, 13 de maig de 2010

entrada 498 (any 2)

Avui llegint un dels blogs se m’ha escapat un somriure al donar tombs a una idea... definitivament en Dexter és un malalt, ara bé, forces dels que fan com ell són assassins o senzillament monstres, la utilització d’aquest mot és més que suficient per deixar clar que la persona a qui el dirigim ha perdut totes les qualitats que el fan dels vostres, i si ja no és dels vostres en podeu fer el que creieu amb ell... al llarg dels segles he conegut a forces d’aquests monstres, molt possiblement més monstres que no pas santons, i el tema és que la majoria dels monstres ho han estat creient el que els hi deien els altres, també suposo que la simpatia pel Dexter recau en el fet que només mata a aquells considerats “dolents” i si mai s’equivoca, doncs res, que la seva feina té aquestes putades... avui algú m’explicava la importància de saber fer les preguntes, de saber plantejar-les i confeccionar-les, aquest tipus anava errat d’un bon principi, l’important són les respostes, qualsevol bona pregunta amb una resposta inintel•ligible no deixa de ser una putada més, i una pregunta mal feta però amb una resposta que ens serveixi sempre soluciona algun problema, i aquest és un dels errors dels humans, la gent s’esforça en poder fer la pregunta, hi posa tot l’esforç i les ganes i un cop feta, la resposta supera en moltes ocasions la seva capacitat, perquè com deia un conegut: “Qualsevol subnormal pot fer una pregunta, i qualsevol idiota pot donar una resposta, ara bé, pocs són els que poden donar una resposta a la pregunta, i encara menys aquells que poden entendre aquesta resposta...”, i pensant en això m’ha vingut al cap una història que em van explicar o vaig viure, vosaltres mateixos... fa segles vaig anar a un poble, era de matinada, vaig passejar pels carrers, de fet era un poble de collons, en una vall fèrtil, rodejada de muntanyes que encara tenien els cim postorgasmils sense netejar tot i que sense perdre el to, amb rius que corrien resseguint la forma de la ciutat, el sol al sortir va començar a reflexar-se en els sostres de les cases deixant veure els colors de les façanes, la gent va començar a sortir al carrer i vaig anar preguntant-me i donant resposta als oficis que deurien tenir cada un dels que em creuava, passejant passejant vaig arribar a un edifici on les mares deixaven els seus fills, l’escola del lloc vaig suposar, era un plaça gran, amb el típic campanar, en un dels costat hi havia una casa massa carregada per no desentonar que vaig suposar que era la casa del governador, les mares van anar deixant als nens, i com sempre hi havia els valents que entraven corrents cap a l’escola i els més porucs que s’hi resistien, i la pregunta seria: qui era en realitat més valent, el que entrava o el que s’hi resistia?, vaig obligar-me a no pensar-hi més mentre mirava l’escena de la plaça, vaig veure com les botigues anaven obrint, i com la gent començava a envair literalment els carrers, qualsevol hagués volgut agafar aire i esperar que una part d’aquell lloc quedés impregnat en el fons d’un, passada una estona vaig veure moviment en la casa del governador i em vaig aixecar... el tipus va sortir de casa seva com feia cada dia, va anar saludant a tots els súbdits, i tot caminant va arribar a la porta de l’escola, allí l’esperava la directora, ell hi va entrar i va conversar amb els nens, fins i tot els hi va explicar un conte, com diria en John:“Un no pot esperar tenir una vellesa feliç si abans no explica a la canalla que espera en la seva vellesa... i és més, els hi fa creure que el que explica és l’únic que es pot i han de fer, sempre és més fàcil enganyar a un nen que algú que ha viscut el temps suficient com per veure’ns el llautó...”, després de jugar-hi una estona es va perdre dins de l’escola, el vaig anar seguint fins que va entrar en una sala, allí tenia la taula parada ell va mirar tot el menjar de la taula felicitant pels aliments que allí hi havia, es va asseure en la seva cadira mentre algunes persones ho feien al seu voltant, van picar una mica dels plats de la taula mentre ell deia que ho hauria de repetir més sovint allò, es va fer el silenci quan van obrir la porta i va entrar el servei, van deixar unes plàteres damunt la taula, amb un gest la directora del centre va fer marxar al servei, i ella mateixa va fer els honors, l’excitació es respirava en l’ambient, ella va aixecar la tapa que tapava la plàtera i deixant a la vista de tothom el cos d’un nen degudament cuinat, tots els presents van deixar escapar un somriure, “Carn fresca... i a més directa de la granja al forn”, vaig pensar, no podent evitar deixar escapar un somriure, es van llençar com a voltors damunt la plàtera no deixant cap part de la criatura, així doncs el que es deia era cert, i la llegenda també, els Deus havien maleït aquella ciutat... “Tindreu tanta prosperitat i riquesa a la vista de tothom com maldat feu a esquenes de tothom...” (els oracles tenen aquesta tendència a donar respostes que moltes vegades no haguessin tingut d’estar preguntades....), vaig sortir de l’escola, ja marxava quan algú em va interrompre... “I la teva feina?”, “La meva feina?, ja està feta...”, “Feta?, jo encara els escolto riure mentre assaboreixen els postres...”, “Si, ja està feta, no ho saben però ja estan morts, el nen que han menjat no el pairan massa bé...”, el meu interlocutor va deixar anar una rialla tot quedant-se callat “I com sabies al nen que agafarien?”, “No ho sabia...” un crit ens va interrompre, molt possiblement l’efecte del verí començava a fer-se palès i algú havia vist començar a caure morts a tots els nens d’aquell col•legi... és un error demanar a un monstre que acabi amb un altre monstre ja que d’això només en pot sortir una monstruositat, i tot i això mai m’ha faltat la feina...

dimecres, 12 de maig de 2010

entrada 497 (any 2)

Viena té aquella decadència de les dones que han estat maques i s'han deixat utilitzar per tal de mantenir el seu estatus, de fet una de les ciutats més sobrevalorades del vell continent, i com no, una vella ciutat pel vell continent... n'hi ha que diuen que no deixa de ser un París en petit, i aquests són els que viuen del París de segles passats sense entendre que com tot en aquest mon un evoluciona o acaba per desaparèixer, Viena té la capacitat de descentrar-me, de fet si hi passejo unes hores de nit i tanco els ulls una estona, al obrir-los no tinc clar en quina època estic, hi he passat tantes vegades i en tants anys diferents i a més la ciutat té la tendència natural a negar l'evolució que perdo la noció del temps, amb tot i com tots els llocs té quelcom d'admirable: els cafès i la pastisseria, de fet d'una ciutat que va tenir la idea d'inventar els croissants (les úniques banyes acceptades pels marits, sinó mireu la cara de babaus quan la parenta els hi dóna un croissant tot dient “Té les teves banyes...”), doncs bé una ciutat amb aquesta inventiva alguna cosa bona tenia que tenir i és la seva màxima alhora de fer els cafès, per a ells un cafè compleix les 4c's, és a dir: cafè, conversa, companyia i cultura... no cal dir que aquesta ciutat com vella que és, també és classista de collons, és dels pocs llocs on una no balla un vals a no ser que en tingui nocions, i salvant les distàncies si aquesta és la vella dama d'Europa, la vella puta de Sudamèrica, la pàtria dels porteños comparteix amb ella que allí tampoc ningú hi balla un tango a no ser que també en tingui nocions, ciutats separades per kilòmetres i cultures, però que han esdevingut un reflex del que van ser un reflex que a més amb el temps es va apagant deixant mes obscurs que clars i donant fe d'allò que per molt que s'hagi estat un ha d'estar més que preparat per deixar de ser... avui ha estat dia de cafès, de cafès i 4c's, un bon cafè, una bona conversa, força cultura i companyia, si, ja sé que podria haver estat millor, però moltes vegades sense companyia manquen les altres c's, ara bé, si manca qualsevol de les altres c's la companyia és del tot prescindible, un cop a Viena en Frank em va dir: “Molt possiblement tots els homes tinguin el seu destí i el seu lloc, però personalment crec que hi ha forces destins i llocs que m'estalviaré de visitar...”, frase que em recorda a la que em deia l'Antonio mentre passejàvem per San Telmo: “Possiblemente no podemos escoger a las personas que se nos cruzan en nuestro camino y conocemos, ahora bien, seguro que uno puede escoger con quienes se queda y a quienes decide olvidar...”, dos frases que només es poden dir en ciutats com aquelles, ciutats en les que ser-hi ciutadà sembla donar dret a ningunejar a la resta dels mortals....

dimarts, 11 de maig de 2010

entrada 496 (any 2)

Fa anys passejant per una platja vaig veure una imatge que poc menys que era xocant, hi havia un vell assegut damunt una roca i un grupet de gent al seu voltant, al acostar-me vaig perfilar la imatge del Guru de torn rodejat dels acòlits, ara bé el divertit era que el tipus no deia res, estava allí escoltant i de tant en tant deixava anar un buf més d’avorriment que per cap altre motiu, i els que el rodejaven s’anaven aixecant i en venien de nous que començaven a explicar la seva vida... vaig estar una estona allí assegut, quan va començar a caure el sol em vaig aixecar amb la intenció d’abandonar aquell despropòsit quan el vell em va preguntar:“Tu no m’expliques res?, no tens cap problema?”, vaig somriure sense saber per quin començar, però els meus problemes tal com per mi havien estat generats per mi havien de ser solucionats, m’hi vaig acostar i em va allargar una cigarreta, “Saps, ja no sé el temps que porto aquí, sé que tenia un neguit que em va fer venir fins aquí i seure tot mirant al mar, però hi porto tan de temps escoltant els problemes dels altres que ja no recordo quin era el meu...”, “A vegades oblidar el problema fa que aquest senzillament desaparegui, i sinó, no pateixi que tornarà, no he conegut a ningú amb un desig de sobresortir els problemes, sempre han d’acabar per dir-hi la seva....”, el vell va somriure assaborint el tabac, “Molt possiblement, però saps, un dia vaig fer una prova, a un dels que em va venir explicant els seus problemes li vaig dir que pugés al cim de l’espadat i s’hi deixés caure, òbviament no ho va fer, aleshores vaig concloure que aquell tipus no tenia cap problema, senzillament tenia por, des de les hores no he donat cap consell més, i en canvi han anat venint cada cop més persones a explicar-me els seus problemes, suposo que prefereixen explicar sense rèplica ni consell...”, vaig llençar la burilla mentre m’aixecava i m’acomiadava del vell, no havia estat un dia perdut, a vegades és molt més important compartir silencis que problemes, i moltes vegades un senzill silenci és la millor resposta a un problema... al cap d’un mesos hi vaig tornar i el vell ja no hi era, la gent del poble em van dir que un dia es va aixecar va pujar a l’espadat i s’hi va deixar caure, només havia dit “Ja recordo perquè vaig venir...”, segons tothom el temps l’havia afectat d’alguna manera fent-lo enfollir, jo personalment crec que escoltar els problemes dels altres li va demostrar la importància que s’arriba a donar a les coses més nímies, això i que finalment el vell ja no tenia por a seguir el que li dictava la seva consciència... i s’ha de ser força valent per assumir els actes que creiem que s’han de fer i fer-los fins a les darreres conseqüències sense valorar el resultat dels mateixos, i no actuar fent-los un cop s’han avaluat precisament les conseqüències del mateixos...

dilluns, 10 de maig de 2010

entrada 495 (any 2)

El sistema pot estar content o almenys tenir la certesa que de moment no cal que pateixi, ahir estava revisant alguns dels blogs que vaig llegint i vaig arribar a un on l’escriptora despotricava contra el sistema actual, no vaig poder més que deixar-hi un comentari tot preguntant-li que indiqués almenys cinc mesures per tal d’arreglar encara que fos un xic aquest mon, la resposta va trigar tot dient que l’important no eren les grans mesures sinó que tothom fes alguna cosa, en resum... que la tipa no en tenia ni puta idea de com arreglar el mon, ara bé, de queixar-se si que en sabia una estona, i de fet no està gens malament allò de deixar el mon en mans de tercers i només queixar-se, i quan es demana el parer dir: “Eisss, que a mi no em paguen per aquesta tasca...”, ser un vampir permet d’haver estat en forces llocs, i força separats en el temps i l’espai, així que un ha pogut veure forces revolucions i contrarevolucions, i ha pogut parlar i analitzar en primera persona bona part de les icones que els humans teniu, i si voleu que us sigui sincer des del dia que algú va dir: “Nosaltres, el poble dels estats Units, amb la fi de formar una unió més perfecta, establir la justícia, assegurar la tranquil•litat interior, proporcionar la defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de la llibertat per a nosaltres i la posteritat, promulguem i establim aquesta Constitució pels Estats Units d’Amèrica”, no hi ha hagut cap acte que m’hagi despertat ni un xic d’interès ver la vostra espècia, i d’això ja en fa forces anys exactament el temps que va del 1787 a l’actualitat, un cop signada li vaig preguntar a un dels presents “Força clara no?, potser un xic massa...”, al que em va mirar de forma reprovadora dient-me: “Les normes han de ser clares, perquè només les normes clares i que tothom entengui es pot esperar que arribin a tothom, dictar normes per a tothom que només entengui una minoria és un engany a la majoria....”, encara avui ric cada cop que el recordo, quantes bones intencions pervertides amb el temps i pels interessos de precisament aquella minoria que entén les normes i que ha fet el possible i l’impossible perquè així es mantingui... avui en dia les normes es dicten de la forma més obscura possible, i amb el llenguatge més tècnic de forma que qualsevol neòfit necessita d’un traductor en forma d’advocat o jurista que li tradueixi les normés més bàsiques de comportament... i suposo que això té força a veure amb el fet que la majoria dels mortals hagin desistit en exigir i demanar un sistema que consideren correcte, de fet prou feines teniu en gestionar la vostra existència com per plantejar-se el fet de gestionar la dels altres, i com ja he dit, el millor es creure que es tenen uns valor a prova de bombes i cridar quan veiem que no els apliquen, i el graciós del tema, és que molt possiblement la noia va pensar en cinc mesures per solucionar els problemes, però va pecar de sincera i veient el que repercutiria en ella mateixa va decidir allò de: “Què em quedi tal com estic!, amb bons desitjos i dret a pataleta que així em sento més que satisfeta...”

diumenge, 9 de maig de 2010

entrada 494-3 (any 2)

“Audentes fortuna iuvat....” i després d’aquesta picada d’ullet, recordar la nit passada, de fet ja ho he dit altres vegades que els carrers de la ciutat no deixen de ser les venes i artèries del monstre, i els edificis l’esquelet del mateix, els fils de llum els nervis que ensenyen i deixen sentir el que hi passa i els núvols de contaminació la falsa pell que delimita l’abast de la fera, i com en tot cos hi ha virus, bactèries i fins i tot glòbuls blancs, de fet aquesta assimilació no és meva, forces vegades he escoltat allò de les artèries principals de les ciutats, tot i que si bé, totes tenen les seves artèries no he escoltat mai res sobre les seves venes, suposo que serà per temes alfabètics i no pas per la idea que tothom vol parlar de carrers rics (com artèries carregades d’oxigen), i no pas de les zones deixades (venes pobres en nutrients i carregades de deixalla), però com en tot cos l’una sense l’altre no serveixen per a res, dos cares de la mateixa realitat l’opulència dels que tenen i la decadència dels que ho han perdut tot, i seguint el símil les artèries tenen el millor de la ciutat, i és per on es mouen els personatges que ho són o volen ser, les venes tenen a aquells que contribueixen des del costat fosc de la realitat, aquells que són senzills instruments d’objectius superiors, aquells que tenen nom perquè bé que se’ls ha d’identificar d’alguna manera, i en aquesta ciutat força sang real corrent, persones plenes de sang que no deixen de ser la mateixa sang de la ciutat i alhora corpuscles amb emmagetzadores del preuat líquid, en un nombre tan elevat que ningú es pregunta com potser que no tots tornin a casa seva, de fet aquest seria el més natural, entre tants que més normal que algun se’n perdi... ahir vaig sortir, de fet podia escoltar com els batecs de la ciutat tot i que es vulguin separar sempre són pròxims, de fet no hi ha dues ciutats, senzillament n’hi ha una artificialment separada... la vaig veure sortir d’un taxi, es va dirigir cap al portal del seu bloc tot mirant a l’esquerra i a la dreta, la vaig veure entrar notant com es relaxava un xic, va pitjar el botó de l’ascensor, va esperar pacientment a que arribés i que s’obrissin les portes, va dibuixar un gest de sorpresa i de neguit al veure que la llum del passadís feia pampallugues, així que es va llençar cap a la llum fixa i segura de l’ascensor, un cop dins va ser quan va descobrir que no estava sola, les portes es van començar a tancar, va trigar un segons a que la seva regalada existència li advertís que quelcom no anava bé, això en el mon natural és una eternitat, la vaig agafar llençant-la contra el fons de l’ascensor, del cop un xic de la seva sang va tacar el mirall, m’hauria d’haver castigat per malbaratar així el menjar... va intentar cridar però només va poder dir “Perquè jo...” seguit d’un “Si us plau...”, res més, la seva sang plena de felicitat i falses promeses obtingudes em va alimentar, vaig poder gaudir de tot el que havia viscut i de que com a bona Siddhartha que havia estat, poc o cap sofriment i desgràcia hi havia en aquella vida que arribava a la seva fi, mentre ella intentava plorar ja que allò era suposadament el que havia de fer, estava perdent tot el que tenia i quan precisament no havia gaudit ni un xic de l’estona que esperava, no val la pensar, no val la pena posar-se en el seu lloc, de fet cap humà val la pena, i nosaltres no dubtem, un cop vaig apaivagar la meva set la vaig deixar caure, i allí va quedar ella i les bosses amb les seves darreres compres, no vaig poder més que somriure al pensar que si hagués sabut que aquelles eren les seves darreres compres s’ho hagués mirat força més alhora de fer-les...

entrada 494-2 (any 2)

Aquest matí quan he arribat a casa després d’estar tota la nit fora m’he creuat amb un dels meus molt respectables veïns, el tipus m’ha mirat de dalt a baix tot desaprovant de forma més que ostensible el que veia, he estat a punt de dir-li: “Miri, hauria d’estar content, gràcies a mi vostè és com és i ben orgullós que s’hi sent...”, l’he mirat i he vist la bossa d’on sobresortia una barra de pa i el diari, “He anat a buscar el diari i l’esmorzar” m’ha dit tot educadament al que no he pogut estar de vomitar “Panem et circenses”, el tipus no és ruc i òbviament s’ha sentit poc menys que menyspreat (tinc uns veïns força espavilats), “No home, tampoc és això...” i aleshores no sé que m’ha molestat més, si el seu insult al considerar-me un home o el seu intent d’enganyar-me (i per la seva cara), enganyar-se a ell mateix... encara recordo la cara ahir quan li vaig dir a un tipus “Ja veuràs, això acabarà 3-1 i 3-3”, després que el tipus hagués tingut varis orgasmes al veure al seu equip campió bona part de la nit, de fet algunes coses han canviat, ja no es recita allò de: “Ave Caesar, morituri te salutant”, perquè els que participen en aquests jocs han estat el suficientment llestos com per mantenir el nivell d’atenció i emoció sense necessitat de matar-se (i de pas en podem dir que l’acte és més civilitzat), de fet el sistema si és que existeix es deu matar a palles per la sort que té, un final de lliga que fa que la gent no pugui estar de parlar i esperar el següent partit, i mentrestant ningú es preocupa de la seva merda d’existència ni dels seus problemes, perquè n’hi ha de superiors! no sigui que el seu equip acabi per perdre, però ja sé sap, la manca de possibilitat d’un per obtenir èxits personals no fa més que se n’aprofiti dels èxits col•lectius i els passi a ser personals, tothom necessita pertànyer a un grup i òbviament si entreu a pertànyer en un que menys que sigui aquell que ho guanya tot, perquè si ell ho guanya vosaltres també ho guanyeu... un bon sil•logisme, el que passa és que no tots són correctes, però qui vol descobrir el que és correcte, i veure el que s’és quan es pot encegar i imaginar-se allò que vol ser... com deia, la humanitat no es troba tan lluny de les arenes romanes, una idea que va servir per adormir la societat fa segles segueix funcionament igualment, i el graciós és que ara tothom ho sap que l’estant adormint i enganyant, però és clar, pocs són els que estan disposats de renegar i despertar-se veient la veritat que tenen per davant, com deia l’Alícia: “No em preocupa despertar en aquest mon de meravelles on estic, em preocupa despertar en el meu mon real...”, ahir algú em deia que el grau de civilització de les persones es pot mesurar amb la capacitat d’aquestes persones per alienar els seus instints i agafar com a propis les sensacions dels altres, agafar els triomfs i èxits de tercer i fer-los personals, aquest és el gran resultat de l’evolució per tal d’evitar que l’espècie humana s’extingeixi al veure en que s’ha tornat, possiblement els vampirs necessitem la sang dels altres per viure, però vosaltres humans necessiteu els actes dels altres per fer-ho, emocions sense esforç i raonadament distribuïdes que us ensenyen que altres coses són possibles, que només cal esperar i seguint arrossegant la vostra existència a l’espera del nou xut d’emocions, i vosaltres veneu i prostituïu el que sou per poder-vos sentir com allò que mai sereu...