La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 31 d’octubre de 2011

entrada 976 (any 3)

Fa temps algú em va dir que en una nit com aquesta dedicada als que ja no hi són un s’hauria de preocupar dels que hi són… fa encara més temps els combats s’aturaven en nits com aquestes i forces dels combatents esperaven poder veure per darrer cop als companys caiguts i poder expressar-lis tot allò que en vida no els hi van poder dir… la vaig conèixer al local de sempre la tipa no va estar per perdre el temps i em va convidar a fer la darrera copa a casa seva, sempre he dit que cal donar una oportunitat a les dones que trenquen motlles, li vaig acceptar al pujar al cotxe sonava això, ella em va mirar amb un somriure i no vaig poder més que pensar en una part de la cançó…

You take it all on your side

You take it all on your side

But it was never enough

for you, my love

Vam arribar a casa seva i abans fins i tot de servir la copa va anar a l’equip de música “Cap preferència?” em va preguntar amb un somriure “Sempre he preferit que em sorprenguin…” ella va tornar a somriure i va començar a sonar… vam beure la copa i possiblement alguna més, ella em va dir a cau d’orella “Jo et diré que tinc d’anar un moment a l’habitació, tu em diràs que cap problema, però com que ets un mal minyó em seguiràs…”, sempre m’ha agradat aquest punt de vodevil que algunes volen posar al seu polvo amb un estrany, ella es va apartar tot seriosa “Tinc d’anar un moment a l’habitació…” “Cap problema” li vaig contestar, i ella es va aixecar desapareixent per un passadís, tercera porta a la dreta… vaig esperar una estona abans d’aixecar-me i entrar-hi, la llum era tènue i centrada en el capçal del llit, un capçal metàl·lic de barrots on hi havien un parell de manilles enganxades als barrots i obertes de l’altre costat “No em diràs que et fan por…” la veu venia d’una cantonada que estava a les fosques, podia olorar l’aroma a sexe que ella desprenia, em vaig acostar al llit pensant si calia que em treies les sabates… ara de fons sonava això… m’hi vaig estirar posant-me la primera manilla i escoltant el so metàl·lic al tancar-se, l’altre va requerir un xic de lògica d’habitació de fermat però finalment també va quedar tancada, aleshores la llum es va anar difuminant quedant a les fosques, la podia notar movent-se per l’habitació, l’aranya tenia la seva presa enganxada en la teranyina, tot i la foscor podia notar com s’havia quedat quieta contemplant-me, va acostar-se sense fer cap mena de soroll, es notava que tenia ben apresa la lliçó em va anar acariciant les cames quan vaig notar un contacte metàl·lic “Has estat un mal minyó…” em va dir mentre notava com els pantalons s’anaven obrint deixant les meves cames a l’aire “Què faré amb tu…”, vaig notar la punxa prop del meu cor i com anava fent saltar tots els botons de la camisa, va jugar passant la fulla pel meu pit, pujant-la cap al meu coll “M’han agradat molt els teus ulls, t’ho havia dit?” tenia la fulla a escassos centímetres de l’ull i allò segurament aniria a més, si ja m’ho deia la iaia que no em fotés al llit amb segons qui…

diumenge, 30 d’octubre de 2011

entrada 975 (any 3)

Fa poc algú em va preguntar si podia explicar que era una “visió estratègica”, i mentre m’esplaiava amb mil i una teories em va venir al cap un tipus que vaig conèixer fa anys, qui un dia em va dir “La visió estratègica per un general pot ser conquerir un poble, per un altre conquerir un país, o fins i tot, per un altre conquerir el món sencer, la visió estratègica et donarà la idea de l’alçada del tipus, tot i que no pas la física…” va acabar dient amb un somriure mentre jo aixecava el cap tot i que aleshores no el podia veure, al llarg de la meva existència he conegut a molts tipus i només alguns de destacables, i sembla estrany com la allargada de la vida d’aquests és inversament proporcional a l’interès que em desperten, recordo un que va ordenar un atac del que en tenia clar que no se’n sortiria i qui em deia “No espero que ho entenguis, però no em podria perdonar arribar a vell i veure com em vaig perdre una oportunitat com aquesta, possiblement renunciar al que un creu et pot allargar la vida, però tinc clar que el temps que guanyaràs no serà pas vida…”, avui estava convidat a fer un glop del tiet Jack amb un tipus a qui li han diagnosticat un càncer galopant, pocs mesos de vida i ell amb un somriure no es cansa de dir “He viscut tot allò que havia de viure, moments bons i dolents, de tots els colors, he viscut com he cregut i no me’n penedeixo de res ja que de tot he aprés…”, el tipus ha cedit la seva biblioteca de llibres a la biblioteca del poblet on viu el que els hi ha comportat un problema d’espai ja que ell disposava d’una de les col·leccions de llibres sobre els templers i el món empresarial més escandalosament brillants que he pogut veure, fa poc em va trucar per si li podia fer un favor i clar quan algú et diu “No deixaràs penjat a un pobre condemnat a mort, oi?” un no s’hi pot negar, així que mentre assaboríem la darrera ampolla del tiet Jack l’anava ajudant a esborrar tota la seva presència a internet i el contingut de tots els ordinadors i dispositius que disposa, i l’operació no ha estat senzilla, perquè només els imbècils formategen els disc dur i es pensen que ja està, quantes cares idiotitzades he vist quan s’ha llençat una carpeta amb tots aquells documents que algú pensava que havia eliminat, i ja no cal opinar sobre els que es pensen que posant un document a la paperera i esborrant-lo ja ho tenen solucionat, perquè aquests directament mereixen un monument a la santa innocència, doncs això, ja ens veieu netejant el passat del tipus (i és dels que té passat a netejar), com ell em deia “No espero que ho entenguin si ho arribessin a veure tot això, i davant el dubte millor no posar-los en aquesta situació…”, un cop acabat el tipus m’ha allargat una caixa l’anava a obrir quan ell hi ha posat la mà damunt la tapa “Ja l’obriràs, crec que ets dels únics que em pot guardar el secret del que hi ha dins…”

dissabte, 29 d’octubre de 2011

entrada 974-2 (any 3)

Entrar en un local i escoltar això porta a concloure que la nit podrà ser més llarga que de costum, però que segurament també serà “especial”…

So you think I'm alone?
But being alone's the only way to be
When you step outside
You spend life fighting for your sanity

This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
Do you know what you're fighting for?

If you wanna be free?
Below the ground's the only place to be
Cause in this life
You spend time running from depravity

This is a cold war
Do you know what you're fighting for?
This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
Do you know what you're fighting for?

Bring wings to the weak and bring grace to the strong
May all evil stumble as it flies in the world
All the tribes comes and the mighty will crumble
We must brave this night and have faith in love

I'm trying to find my peace
I was made to believe there's something wrong with me
And it hurts my heart
Lord have mercy, ain't it plain to see?

This is a cold war
You better know what you're fighting for
This is a cold war
Do you know what you're fighting for?

KELLINDOOOOOOOOOOOO!

Do you know it's a cold, cold war?
Do you, do youâ?¦ do you?

Bye, bye, bye, bye
Don't you cry when I say goodbye


I ja no us dic res si el que segueix és això....

entrada 974 (any 3)

Quan plou (com és el cas) la gent té una tendència natural a ser encara més mal educada que de costum (bé, no sé que es pot esperar dels que senzillament no poden ser mal educats perquè mai n’han tingut d’educació, i esdevenen aleshores allò que únicament poden ser), doncs res avui anava amb un conegut passejat pel nostre costat de l’acera quan dues dones que baixaven (i suposo que pensant que ens aturaríem) ens han vingut directes, el meu conegut senzillament ha agafat aire i no ha reduït la velocitat, l’impacte ha estat brutal i la tipa ha rebotat contra un aparador mentre l’altre ens deia de tot, el meu conegut ha somrigut “Miri, no espero que ho entengui, però si hagués anat a classe (o hagués escoltat el professor en cas d’anar-hi) li quedaria força clar quin és el seu costat de l’acera… i com que vec que vostè d’educació més aviat poca, doncs he decidit ser el suficientment educat com per posar-me a la seva alçada, i no sap el que m’ha costat…”, la tipa s’ha quedat callada tot i que l’amiga ha contestat “Doncs molt ben educat segons tu però fots una pinta que…”, el meu conegut ha seguit sense esperar a que acabés “Com els hi he dit m’intento posar a la seva alçada, així que menys que vagi de proletari pujat de to… ja vec que a part de poc educades també curtetes” i se m’ha quedat mirant “Ara veus perquè sempre vull anar en cotxe als llocs, anat-hi a peu un s’arrisca a trobar fenòmens com aquests….”, i si, ja sé que em tocarà pagar-li el cafè i aguantar les seves bromes, però suposo que un no pot decidir els animalons amb els que es creuarà pel carrer, doncs res, arribar a fer el cafè i un dels presents ens ha explicat el dilema del dia… el tipus fa un temps va tenir un accident amb un vianant, el qual va creuar per on li va semblar tot pensant que el seu cos seria més resistent que no pas el cotxe del nostre conegut, quedant demostrat empíricament que en un xoc animal vs cotxe el primer s’acostuma a endur la pitjor part, doncs res que el tipus va acabar força perjudicat tot i que viu, i després d’un judici força complicat es va sentenciar que la culpa era del tipus pedestre, un cop rebuda la sentència el nostre conegut va decidir reclamar el cost de la reparació del seu cotxe, i va ser aleshores quan hi va haver un esclat popular que quasi bé que linxen al tipus davant les seves pretensions, i com ell deia “No ho entenc, si algú trenca quelcom ho ha d’arreglar…”, i el tema encara belluga perquè el tema està en la justícia de nou, i com ell diu “Quan tingui la sentència segurament ja m’hauré canviat el cotxe dos cops més, però l’important és que es faci justícia…”, com us anava dient, no hi ha res millor que dies de pluja com el d’avui per veure el millor de les persones i acabar per concloure que per molt que es pixin els angelets dels kllons això no quedarà ni un xic de net…

divendres, 28 d’octubre de 2011

entrada 973 (any 3)

Guarden sus antiguas tierras, sus historiadas
pompas", ella grita.
"Denme a mí sus fatigados, sus pobres,
sus abigarradas masas, anhelantes de libre respirar,
los miserables rechazados de sus prolíficas costas.
Envíen a esos, a los desahuciados, arrójenlos a mí,
¡que yo elevo mi faro junto a la dorada puerta!"
Emma Lazarus

Doncs res, felicitats per la part que li toca a aquella que compleix els anys, valorada i criticada a parts iguals, aquella que els humans canvien per seguretat, ja que de sempre és conegut que val més tenir a algú esperant a casa que no pas tenir el que desitgeu... això si, desitjat però insegur..., doncs res, estava escoltant la notícia que no m’ha sorprès escoltar en la que els progrepolles que van segrestar no fa massa, ho han estat pels mateixos que no fa gaire van tenir a aquells que després d’uns mesos de vacances i uns milionets (de res) de rescat van ser retornats sans i estalvis... i és que suposo que per allí es deuen córrer de gust veient l’arribada de occidentals imbecil•loides, i ja no us dic si que arriba és un cooperantepollas de la gran pàtria amb ànims de salvar el món i al final acabava cagant-se en tot per salvar-se a un mateix (i com em van dir fa segles: “Aquell que no es pot salvar a si mateix, difícilment podrà salvar als altres”), tot i que suposo que després d’una reconversió a la fe verdadera i d’algun que altre african affaire i, com no, de pagar la seva estada a preu d’or les deixaran anar i no tindran cap mena de problema un cop aquí de dir lo bé i lo ha gust que han estat i que les han tractades com a personetes, vaja que estrany i tot semblava que fossin salvatges incivilitzats... això si, no ensenyaran la factura dels costos de les seves vacances all included perquè això deu entrar dins l’àmbit de lo personal, i ja sé sap que tothom explica com de xupiguais són les seves vacances però el que no es diu és el que han costat i menys encara quan qui paga és la padrina aka el poble (és a dir, tu, tu, tu, tu i tu, so-imbècil)... i mentre el segrestadors que ja estan fent les passes necessàries per crear la seva pròpia centurybussines tour operator, això si, només destinada a turistes selectes, i en especial amb programes de vacances de llarga duració per ibèrics amb ganes de demostrar lo molt que valen i com poden fer millor la vida d’aquells que van a ajudar, i clar en una demostració sense parangó de sacrifici es deixen segrestar perquè almenys alguns se’n treguin uns bon bitllets de la seva estada i de pas ells poden tenir totes unes vacances de “immersió” social entre aquells que han anat a ajudar, i segurament que en les dades macroeconòmiques del país aviat sortirà l’activitat de “segrestar kpllos” com una de les que contribueix més en la generació del PIB d’aquelles contrades, i mentre, algun que altre dirigent patri plorant quan li van dir que no podien enviar l’equip A a rescatar-les més que res perquè no existeixen, i ja no us dic quan li van dir que el Kalico estava de vacances i no es dedicava a feines com aquestes... i un avís per navegants, si mai us perdeu per la muntanya i us volen fer pagar el rescat per eixelebrat i poc curós no teniu més que dir que la culpa no és vostre, que han estat una panda de pitufkaedistes i que sort n’heu tingut d’escapar-vos i problema solucionat, no us tocarà pagar i encara us declararan “heroi del dia” en el poble on us hagin parit...

dijous, 27 d’octubre de 2011

entrada 972-2 (any 3)

En Pierre portava mesos per no dir anys mirant el quadre, no podia dir amb exactitud quan havia estat que el quadre l’havia escollit, perquè com tothom sap un no escull les obres d’art a admirar, sempre són aquestes les qui escullen a aquells que les poden admirar, en Pierre sempre acabava per anar al museu tot just un parell d’hores abans de que tanquessin (que era quan deixaven entrada gratuïta als visitants), i els de la porta quan el veien arribar sabien que els hi quedava poc per tancar, no havia faltat cap dia, sempre seguia el mateix procés, entrava i sense mirar cap altra obra d’art (no volia que se l’acusés d’infidel o díscol), senzillament s’asseia davant del quadre mirant-lo, algú li havia preguntat com podia només fixar-se en aquell quadre, al que ell contestava que sempre hi trobava coses noves, com si el quadre anés canviant, els vigilant sempre acabaven per acostar-s’hi i recordar-li que era hora de tancar, i ell marxava amb l’única seguretat que l’endemà hi tornaria, un dels cops que hi va anar el vigilant (un tipus que feia poc que hi treballava) el va convidar a un cafè, tot dient que algú que demostrava tan d’amor per la pintura bé que se’l mereixia, en Pierre va entrar per primer cop a la cafeteria del museu amb la seguretat que hi consumiria, eren temps dolents per tothom i més encara per en Pierre, qui havia perdut la feina, la dona, els fills i els amics sense recordar ben bé l’ordre en que havien anat les coses, estava assaborint el cafè amb una falsa modèstia de saber que era el centre de les converses, tothom en tenia una opinió d’ell i segurament cap d’encertada, que anaven des del típic llunàtic fixat en una obra d’art a algú que tenia una especial sensibilitat, ell se’ls mirava tot pensant que li dirien si els hi expliqués el motiu de les seves observacions, el cafè s’havia acabat i ell sabia que tocava marxar, es va girar quan va veure una figura que entrava en el serveis dels homes, sense saber ben bé perquè s’hi va acostar i després de mirar si algú l’observava va obrir la porta entrant-hi, va ser aleshores com sense saber-ne el motiu tot va canviar, es va trobar en un escenari que tenia gravat en la seva ment, allò no eren els serveis del museu, allò era el quadre que ell tan havia mirat, va veure com es movien els personatges del quadre al seu voltant i l’anaven saludant (en Pierre suposava que després d’anys de visites contínues, un ja havia trencat el gel), va ser un dels personatges qui se li va acostar “Ara ja saps perquè sempre hi ha quelcom diferent al quadre, per molt que ens hi vulguem esmerçar sempre acabem per deixar algun objecte fora del seu lloc originari...”, en Pierre va acostar-se a tot i tothom, obrint calaixos, xafardejant els llibres de les prestatgeries, mirant els quadres que hi havia pintats en aquell quadre i parlant amb els personatges, li van oferir un te (es veu que va millor per la pintura que no pas el cafè) i allí hi va passar la nit, al cap d’una estona algú li va dir que vigilés on deixava les coses... en Pierre va notar com algú el cridava i el sacsejava, era el vigilant de sempre qui entre riures li deia que s’havia quedat dormit aquella nit al museu, que clar de tant d’anar-hi al final l’havien pres per un objecte més, tot recalcant que no el volia molestar, en Pierre va somriure tot excusant-se i com que no es podia permetre de pagar l’entrada va aixecar-se, tot recordant l’estrany somni viscut, va ser aleshores quan va veure damunt una de les taules del quadre la tassa de te que li havien ofert...

entrada 972 (any 3)

Tinc un conegut que em comentava que té en cap de fer una nova xarxa social amb el nom de “fakebook” (nom que vaig trobar del tot encertat) on la gent no digui qui és sinó senzillament qui vol ser, i total com que no hi ha més convençut que aquell que es vol convèncer preveu força èxit, perquè està segur que només tindrà cossos danone i barbies destelloro, i com no podria ser de cap altra manera hi haurà “polvos”, però segurament seran “polvos de estrellas”..., la idea ens va treure el somriure i força dels presents van tenir de reconèixer que una revisió acurada dels seus perfils (en les xarxes més serioses, ull al datu que ja no van dir res de les menys series) no passarien la prova del cotó, i l’excusa més amanida era: “Home, un no té temps per canviar les dades, de si perd pel o puja de pes... tot i que sempre ho tenim al cap de fer-ho”, i ja no parlem de les fotos penjades que en el millor dels casos són mereixedores del premi potoxop o potopot de l’any, total com deia el meu conegut “Que millor que ser sincer i participar en el fakebook tot dient que el que es diu pot allunyar-se o directament no ser veritat...”, aquí algú va dir que a vegades valen més deu palles pensant en la model que ens follarem que no pas un mal polvo amb la model, així que davant una xarxa de tipus i tipes tupendessss que menys que començar a preparar la crema hidratant, i el divertit no era la quantitat d’animalades que deien, el divertit era que estava amb tipus a qui molts fan cas i on quasi bé tots estan casats o tenen amant fixa... i clar, et miren per acabar dient “És broma el que diem eh?” tot i que en el fons dels seus ulls veus el delit per apuntar-se a una xarxa com aquesta, doncs res que espero que el meu conegut tingui força èxit en la seva pensada... semblaria ser que també s’acosta el dia de tot sants i com no ja us heu rendit a les festes forànies (de fet us rendiu a tot el que faci tuf a festa i us faci sentir millor encara que només sigui per uns moments), i el divertit és la pèrdua de visió del que realment significa una data com aquesta, de fet fa segles la gent es tancava a casa i posava màscares i ninots a les portes i al jardí per espantar als morts, perquè era el dia on els morts es podien presentar, aquells que encara no havien trobat el seu lloc i anaven errants pel món podien retrobar aquella nit la que havia estat la seva casa, i clar els que hi vivien i eren vius no tenien masses ganes de patir uns okupes incorporis, així doncs, es posaven ninots per espantar als morts o s’engalanaven les cases per tal que els no vius es confonessin i no les identifiquessin com les llars on havien viscut, i la pregunta seria si amb el pas del temps s’ha vist que tot era una anada d’olla i que els morts, morts estan, o senzillament que avui en dia no hi ha mort que tingui collons de tornar a casa seva sota la previsió de trobar-se un gremlin toca collons, o una xoni fent-se el color o directament un xosua mirant un partit de furrrrbo amb els coleguis (i ja no us dic trobar-ho tot de cop), perquè un pot ser un fantasma però hi ha coses que fan més por que un espectre...

dilluns, 24 d’octubre de 2011

entrada 971 (any 3)

Quan em van dir que l’havia palmat no em va estranyar, ara bé, el destí té unes sortides que a vegades no poden més que fer-te treure un somriure, algú em va dir “Abel s’ha venjat de Caín…”, el realment curiós del tema és que un d’aquells que li va passar per sobre (i crec que qui li va fer més mal) era un dels seus únics amics dels paddock, l’únic que sabia veure la potencialitat del tipus, a mi em queia força bé, ja que si jo com bon vampir odio a la humanitat ell odiava a la resta dels pilots, els que tenien les motos pota negra mentre ell es barallava amb una moto satèl·lit, forces van comentar que no era del tot cert ja que el tipus tenia quasi bé una moto de fàbrica, que voleu que us digui… avui ja escoltava als primers que deien que dos morts en dos anys ja comença a ser un xic excessiu i que molt possiblement caldria replantejar la competició, suposo que per aquests els hi aniria bé que canviessin les motos actuals per mobylettes i tot i així encara n’hi hauria que dirien que corren massa… avui llegia quanta hipocresia ha fet sortir la seva mort, com de ràpid han passat de criticar-lo a fer-se els seus amics, suposo que allí on sigui el tipus s’estarà fent palles a gust veient com de fàcil era tancar totes les ferides obertes i que tothom el trobés un paio genial, llegia avui també algun que altre blog on se’l criticava i on es feia l’acudit fàcil, i us prometo que em sorprèn la quantitat d’experts en tots els temes, perquè ja no és que tothom tingui una opinió, el tema està en que tothom té l’opinió encertada, i clar tants encerts acaben per fer tuf… i mentre païa la notícia l’altre que obria tots els noticiaris, el segrest de les vacancespagades, allincluded que estaven passant un dies en un campament del nord d’Àfrica, i clar segrestar a espanyols està esdevenint el negoci del segle, perquè per poc que rasquis (i hagis estat un bon minyonet), el papa noelpatero estarà disposat a deixar anar uns quant milers o directament milionets d’eurets per tal que no els hi passi res als cadells del país (mai els negrets no ho han tingut tan poc negre), i no deixa de ser divertit que aquests que tan critiquen l’estat i el sistema i van de underground total a països com aquells, siguin després els primers de demanar a crits que l’estat del que reneguen es posi en marxa i els hi tregui les castanyes del foc, ara que tampoc té preu el fet que aquells a qui van a ajudar no moguin ni un dit i deixin que se’ls enduguin davant seu, i jo em pregunto, si davant aquesta situació algú plantegés “Podeu escollir, que paguem el rescat o bé que els diners del rescat siguin utilitzats en actuacions en favor d’aquestes faltats de tot…” m’agradaria veure la cara dels dirigents d’aquestes organitzacions davant la qüestió… davant el dilema d’escollir si salvar a una vida blanca o forces de més fosques, si com deia un conegut meu “Els gustos són com els colors….”

diumenge, 23 d’octubre de 2011

entrada 970 (any 3)

Mentre planejaven l’atemptat vaig passar alguns dies amb ells, recordo com una nit vaig sorprendre a un parell (que després em van dir que eren germans, germà gran jesuïta i el petit el rebel de la família mentre el mitjà estava en política), doncs els vaig sorprendre i davant l’ensurt del petit no vaig poder evitar un “Toc, toc, Hanníbal ad portes” que no va arribar entendre però que el germà gran va respondre amb un somriure, en aquella casa també hi havia un noia, la néta del tipus que m’havia cridat, suposo que un pot arribar a ser bastant cabron, però mai ha arribat a la categoria de fill de puta cabron i per respecte i per allò de posar-la la XXXXX a l’olla vaig mantenir una certa distància, amb tot i suposo que independentment de la nacionalitat la tendència femenina natural d’interessar-se per aquells que els hi fan poc cas va fer que ens creuéssim més del que era recomanable per ambdues parts, una de les nit que ens vam trobar ella va decidir que el dia havia arribat, vaig somriure i ella me’l va retornar “Parlen que aviat farà la seva feina…”, “Això sembla…” ella se’m va acostar “No crec que sigui una bona idea…” ella va somriure “Parles igual que el meu avi..”, “Ahhh, la veu dels joves…” li vaig dir mentre guanyava un xic de distància “No crec que sigui el més recomanable per tu…” ella va quedar-se seriosa “No soc el suficientment bona?, estàs acostumada a aquelles nines de saló que teniu per dones d’allí on vens?, ho sento però aquesta terra…” li vaig tapar els llavis amb el meu dit “Si vols que et sigui sincer molt possiblement siguis el més semblant a una dona del que he conegut darrerament, senzillament perquè no ho vols aparentar, senzillament ho ets…”, ella va apartar la meva mà “La meva amona em deia que podem estimar a qui vulguem, que som lliures de fer-ho i que l’excusa del dolor futur mai hauria de fer-nos perdre la felicitat present…”, sempre m’havien dit que les dones d’aquella terra només estimen una vegada i que no perdonen per molt que passi, són dones bàsiques allunyades de l’ensinistrament social de les que un s’acostuma a creuar, sabia que no em quedaven masses dies en aquelles terres i ella també, molt possiblement hi ha quelcom pitjor que estimar poc temps i és senzillament no haver estimat mai, ho vam intentar portar tot lo secret que es pogués arribar a portar, un dia em van dir que l’objectiu havia estat marcat, que tenien dia i hora, no hi va haver comiats aquella nit senzillament li vaig dir que ens tornaríem a veure i ella va somriure tot dient que les mentides no eren el meu fort… l’objectiu era un càrrec militar qui només era accessible els diumenges quan anava a missa, el mossèn havia acceptat “Lo inevitable” sempre i quan no passés a la casa del senyor, perquè com ell deia “El que facin els homes hauria de quedar en l’àmbit dels homes…”, vaig somriure, ens vam dirigir cap a l’objectiu, tot i la distància vaig distingir als escortes, si hagués estat l’únic involucrat en l’encàrrec la cosa hagués anat força més ràpida i senzilla, de fet tot es resumeix en tres conceptes: sorpresa, divisió i engany, vam esperar que entrés a l’església, tot esperant que acabés la missa i que sortís una persona que ens donaria el darrer vist i plau, la vaig veure sortir de la porta, el que indicava que l’acte havia acabat i l’objectiu es movia, aleshores va aparèixer un camió tocant el clàxon i que sense frens va anar a petar contra un dels cotxes quedant tot just separant el vehicle de l’objectiu de les escales, els escortes es van moure, i aquí la gent del poble sorpresa pel camió es van anar col·locant entre crits i gesticulacions d’ensurt entre ells i l’objectiu, els tipus van distingir a qui havien de protegir i l’objectiu als seus escortes, quan un dels escortes el va agafar per acompanyar-lo al cotxe va descobrir que qui portava la jaqueta no era aquell a qui havien de protegir, el mateix va passar quan l’objectiu va arribar als seus escortes i va descobrir que aquell qui l’havia de protegir l’apuntava amb una pistola, el tipus que havia de disparar va dubtar i l’objectiu va somriure “Costa matar a un home no?, i més fer-ho cara a cara…” vaig veure com el tipus posava la mà dins la jaqueta, va sonar un tret i després dos més, vaig arrencar la pistola de la mà del jove qui havia de disparar i li vaig donar la meva que encara treia fum, vaig agafar els casquets de les bales i me’l vaig endur “Bona feina, l’has mort de tres trets” li vaig dir mentre el feia entrar al bosc, el tipus em va mirar “L’he mort, jo?”, “Qui sinó, no veus l’arma a les teves mans?”, ell la va observar deixant-la caure, el vaig agafar fent-lo caminar fins on ens esperaven, allí el jesuïta se’m va acostar allargant-me un sobre “Són només negocis oi?”, vaig agafar el sobre “Suposo que saps que no guanyareu…” ell es va arronsar d’espatlles “Gutta cavat lapidem non vid sed saepe cadendo…. Suposo que ens acabaran caçant un rere l’altre però tot i que el destí no sigui el que un espera un no pot negar-se al mateix…”, vaig trigar anys a tornar per aquelles terres, més que res, perquè sabia en que s’havien anat convertint aquells que havia conegut, les dones en més dones i els homes en més homes a ulls de la resta del món, i conseqüentment menys interessant per algú que senzillament odia els homes i les dones…

dissabte, 22 d’octubre de 2011

entrada 969-2 (any 3)

Avui feia el seguiment als blogs de sempre, i tot i que em vacuno abans amb una bona dosis de realitat no he pogut escapar d’un pensament recurrent al acabar de llegir-los, quasi que mecànicament i del tot inconscient (au, que no és paradoxal quelcom inconscient que surti mecànicament), doncs res que m’ha sortit un: “He llegit coses que vosaltres no us creuríeu (bé, la Noa igual si): He vist blogs plens de bones paraules més enllà de la web. He vist paraules i frases brillant prop del HTTP. Però totes aquestes paraules i intencions es perdran… un cop es conegui i es vegi la realitat. És hora de ser-ne conscient”, aquesta setmana hi ha hagut un dels comunicats que si tot es fa bé (és a dir que no passarà) serà dels més recordats pel canvi que pot arribar a implicar, però com em deien fa temps: “Dir que es perdona és fàcil, ara fer-ho realment quasi que és impossible, perquè el dolor i el record ens manté vius i manté vius a aquells que ja no hi són, i els humans si destaquem per quelcom és per precisament no ser massa misericordiosos…”, fa anys em van pagar per fer una feina en un petit país sotmès per un gran estat, i personalment mai he entès el perquè no es deixa que la gent sigui d’on vulgui, suposo que pels que manen val allò de “Quan més i més gran el país millor, i si cal tocar els collons recordarem allò que la majoria (tot i que ignorant i que tan li foti) s’imposa a la minoria tot i lo compromesa que estigui en la seva causa”, doncs res, va ser arribar a la casona de camp, em va rebre el vell del grup, un dels joves es va acostar i va aixecar la mà “No calen noms ni presentacions…” el vell va somriure, i els cadells que hi havia no s’ho van prendre massa bé… després del sopar i mentre apuràvem el tabac i un bon vi vaig notar el nerviosisme en el cos del vell: “És tota una experiència viure amb por, veritat?. És el que significa ser un esclau”, el vell em va mirar contestant-me “No sé quan ha estat que el tenir la raó no és suficient per obtenir les coses…” vaig somriure i ell va aixecar el got “No creus que guanyem oi?”, vaig forçar el gest tot pensant si en el que em pagaven hi entrava ser mentider, “No, no guanyareu, vosaltres podeu teniu la raó però ells tenen els morts, es poden permetre que en mateu forces, perquè no els acabareu matant a tots i al final anireu caient un rere l’altre… mira fa segles quan la gent creia amb els vampirs l’única forma de matar-los era que quan en localitzaven un tot el poble s’hi llençava a sobre, molt possiblement molts acabarien morts o mal ferits, però al final i per una senzilla operació de lògica el vampir acabava per caure… doncs això és el que us passarà, lluiteu contra un estat que té gent per morir i que acabarà per fer creure que el vostre “problema” té una solució senzilla, que no és cap altra que tothom ho deixi de considerar com un problema…”, passats un dies em van dir qui calia matar, vaig somriure fins que em van dir que l’acte l’havia de dur a terme un dels cadells, que seria la seva forma d’entrar en el grup, el seu pas de nen a home, valent pas quan aquest implica matar a algú altre…

entrada 969 (any 3)

Aquesta nit pensava en el bo del Joash, i com, quan la turba se’n dóna compte de la seva força qualsevol tipus per important que sigui acaba per ser enderrocat, perquè arriba a un punt on l’única solució davant un poble organitzat i amb les idees clares és senzillament acabar amb ell o esperar que aquest acabi amb un, com diria un conegut: “Quan el poble deixa anar un: Uh!, Oh! No tinc por!, els que manen ja poden començar a tremolar, suposo que per això es fa que els nens quan creixen comencin a signar deutes que els hi hipotequen la vida i fan que canviïn el discurs en un Uh! Oh! Com l’he cagat i com de cagat estic…”, amb tot no deixa de ser divertit veure el reguitzell de tirans que havien de ser eterns sota el “Porque yo lo valgo”, i en que han acabat, veia les imatges del final del tipus i me l’imaginava dient als que l’estaven agafant amb un deliciós accent àrab…

I won't dance, don't ask me
I won't dance, don't ask me
I won't dance, Madame, with you
My heart won't let my feet do things that they should do


Mentre els tipus que l’estaven agafant li feien els cors amb un “duduuà”, suposo que portar centenars d’anys amb els humans fa que us prengui amb un xic d’humor, doncs res ahir estava prenent la copa nocturna escoltant això… que també podria haver estat això…, fa temps que no em preocupo en mirar el que va sonant per l’equip de música, tot s’ha d’escoltar, bé a ser una teràpia per tolerar als humans, tothom té dret a que els coneguis, fins i tot quan el seu senzill olor et fa preveure que hi perdràs el temps, però clar, en el meu cas el temps està per ser perdut…, doncs res, que m’imagino als alliberadors i als alliberats passejant el cos del “monstre” tot fent cert allò de que cal que s’ho mirin aquells que porten força temps lluitant contra monstres per tal de no acabar-hi convertits en un, aquells que cantaven sota l’amenaça continuada de ser apressats i senzillament eliminats, perquè hi ha tiranies que no s’estan amb subterfugis de vocabulari, i saben que la por és l’únic que tenen per contenir a la xusma en el seu lloc, però clar, esperança i necessitat són dos forces que si no es saben prostituir poden donar força pel sac, i d’això en saben força els governs, els vostres governs, els quals dosifiquen a una societat “drogada” esperances i necessitats amb un xic de desitjos que fa que la gent les segueixi com els rucs les pastanagues, i mentre ells segueixen en el poder, i per tots aquells que toquin els collons ja hi ha gent com jo i d’altres que rentem la roba bruta, que no “eliminem” a ningú, sinó que senzillament “contenim” les amenaces i acabem per “neutralitzar-les”, això si, tot en el bé de la societat i per tal que pugueu dormir aquesta són dels justos… doncs me’ls imaginava a aquells que s’han alliberat pel carrer cantant…

We are old, we are young
We are in this together
Vagabounds and children (are)
Prisoners forever
With pulses a-raging
And eyes full of wonder
Kicking out behind us again


Algú em deia que mal negoci el d’aquells que no saben el que volen i que només tenen clar el que no volen, perquè hi ha força diferència entre una i l’altra; tot això em va portar a un dels meus darrers viatges la ciutat que no dorm (i no us penso torturar amb la cançoneta de marres… o igual si…), doncs passejava per una de les seves avingudes quan un dels tipus que hi porta tan que pels vianants habituals ja esdevé part de l’atrezzo se’m va atansar tot dient-me “El final és l’inici del final, com l’inici és el final de l’inici…”, el vaig mirar intentant entendre on acabava la follia i on començava el secretisme de les paraules, el tipus tenia la mirada perduda, vaig treure un bitllet que vaig deixar en el seu got de plàstic “No te’l gastis en cafès, seràs menys feliç…” li vaig dir mentre marxava, el tipus va somriure cridant “Vigila no vagis per allí que hi ha l’infern, o és tot just rere teu, o igual al costat, al final descobriràs que no pots fugir de l’infern senzillament perquè ja hi ets i no hi ha més…”; doncs li estava donant voltes a tot això mentre acabava amb la copa i els padrinets van deixar de cantar, i aleshores, oh, aleshores, em vaig quedar mirant per la finestra el disc de llum que només se’ns fa present quan el veritable disc lluminós se’n va, aquell disc que no és més que el reflex de l’altre i de fons va començar a sonar…

divendres, 21 d’octubre de 2011

entrada 968 (any 3)

Avui a l’anar a buscar el cotxe tenia un paper al vidre “Tens un cafè pendent”, he somrigut mentre canviava la direcció dels meus passos i les meves intencions, un cop a la cafeteria (per dir d’alguna manera aquell antro) el Pepet m’ha servit el seu xernobicafè (no coneixem a ningú que no li hagi sortit pel al pit després de prendre’l), doncs res, amb el cafè davant m’ha dit amb aquell posat misteriós que sempre em diverteix “Allò ha fet allò…” definitivament el tipus serviria com enllaç per qualsevol servei secret, no és pot demanat major sincretisme a un tipus… li he somrigut mentre deixava passar un sobre que ell ha agafat “No els contaràs?” “No cal, hi ha confiança…” “Però ja saps que la confiança… “Ja t’ho he dit, hi ha confiança…” l’escena no podia ser més divertida mentre passava a la part de darrera de la cafeteria i obria una bossa on hi havia un mòbil d’aquells que qualsevol museu voldria tenir, un de bàsic cap mariconada, recepció de trucades i missatges res més (i res menys, algun cop us hauríeu de plantejar si poder rebre trucades on i quan es vulgui no és en si mateix un fet del tot destacable, perquè ara sembla que això sigui del tot secundari), doncs res, a la bústia un missatge, l’he obert “Cagondew mira que ho compliques tot, feina feta, ens veiem aviat. Joash”, quasi que se’m cau l’aparell, havia escoltat el destí d’aquell i sabia que ell hi era per allà, i de fet com ell em va dir “A vegades qui et contracta i qui et paga són diferents, i el que contracta i el que paga farien bé de no refiar-se l’un de l’altre…”, vaig treure la targeta de l’aparell sortint i llençant-lo al bo del Pepet qui l’ha agafat i se l’ha passat de mà en mà com si li cremés “Li pots donar el destí de sempre…” el tipus ha respirat alleugerit un cop l’ha deixat sota el taulell “I em prepares el següent…”, el tipus ha somrigut “No pateixi...” he estat a punt de dir-li un “Si, ja ho sé, hi ha confiança” però m’hagués sonat d’un pazos exagerat fins i tot per a mi, massa professional vaja…, un cop fora no he pogut evitar el somriure davant aquella demostració de servei d’intel·ligència (o més ben dit de poca intel·ligència) que un tenia muntat, tot pensant que va ser bona idea la de agafar targetes de prepagament abans de l’actual pràctica d’identificar-ne els compradors, he tocat la que tenia a la butxaca memoritzant que l’havia de passar per la trituradora de qualsevol dels departaments de l’empresa, i mentalment fent la nota que havia de dir que preparessin l’habitació pel Joash, així doncs, al final havia aconseguit el seu objectiu i s’havia guanyat el sou, segurament me n’explicaria forces de “aventuretes” del seu darrer viatge, i davant la sempiterna frase “No saps l’enveja que em fots” ell contestaria a tall de contrasenya “Serà perquè la teva vida és avorrida… o perquè no et ve de gust ja aprofitar les oportunitats… els humans hem perdut la capacitat de sorprendre’t vampir, aquest món aviat ja no serà un lloc encisador per tu, i aleshores descobriràs que portes segles mort i encara no saps que has estat condemnat a l’infern…”, kllons i jo tot aquest temps pensant que la pastilla vermella era una gominola…

dijous, 20 d’octubre de 2011

entrada 967 (any 3)

“Ets un tipus vulgar i el teu blog una merda....”, no sabeu el que em van fer somriure aquestes paraules, perquè per algú com jo, un bon vampir que et titllin de vulgar i que allò que fas sigui una “merda” denota que estàs força integrat dins la vostra societat, de fet ja ho deia el bo del Helsing: “El perill dels vampirs és que ja ningú creu en ells...”, i que voleu que us digui, fer les coses com a merdes no costa massa, senzillament un s’ha de deixar dur per la resta i fer les coses com les feu la majoria de les vegades i voila, ja teniu la merda servida, suposo que no content/a amb el primer atac va seguir “No utilitzes puntuació”, culpable... “Utilitzes un llenguatge barroer i de mal llegir” (vaja que fa mal a la vista), culpable... “Només parles de sexe...”, ummm deixem-ho en semi culpable, “Menysprees a les dones...”, fals, tan em cago en les dones com en els homes, però per fer-ho més fàcil deixem-ho en culpable... “Ets un arrogant i els teus escrits violenten”, (vaja espero que no sifui un delicte), però... culpable!, “Sempre estàs fent cafès amb gent interessant” (ahhhh, doncs deu ser que la gent amb qui tu vas no ho deu ser... tot i que el grau d’interessant d’algú és força subjectiu, moltes vegades la gent “interessant” que em presenten no m’interessen més que una merda de blog com aquest...), i finalment la cirereta al pastís “Aquest blog amaga totes les teves carències, en un va intent de autoconvencer-te de que ets millor del que ets... ets un vell verd i llefiscós” (Kllons tot un mutenroshi, llàstima no siguis la bulma), aquí quasi que em fa plorar i per un xic que no em suïcido, però que desgraciat i merdós que soc... ooohhhhh probre de mi (quasi tan com el migué...), això si, vaig somriure sense dir res, fa temps em van dir que un no ha de saltar quan el punxen, ha de saltar quan li vingui de gust, i que allò que un diu queda gravat per sempre, així que val la pena pensar un xic el que s’anirà a dir, i el divertit és que al llarg dels segles i sempre que m’he trobat en aquesta tessitura he descobert com al obrir la boqueta i contestar amb el que aquest pobre vulgar, maleducat, calent mental, curtet de gambals i de vocabulari i tot el dolent i negatiu amb tints pejoratius que us pugueu anar pensant (tot insult és benvingut), com deia un navegant “Prefereixo conèixer els meus defectes que no pas les meves virtuts, arreglant defectes puc ser més virtuós, tocant les virtuts segurament seré més defectuós...”, doncs res, que al contestar amb el que un considera la veritat (només cal dir la veritat per deixar a tothom al seu lloc), doncs això, que al dir-la l’altre acostuma a agafar un rebot del seixanta i et deixa de parlar, i clar un pensa... “Coi tu pots dir el que et roti i en canvi no pots escoltar el que et diuen sense enfadar-te... ja em diràs on et deixa tot això, perquè semblaria que tu pots ser sincer i en canvi no toleres que els altres facin el mateix amb tu...”, i és aleshores quan un hi cau “Ohhh, clar, tu tens la veritat abosulta, tu estàs tocat/da per la gràcia divina, ohhh només tu tens el poder de la paraula i el do de l’opinió...”, i un es pregunta com s’ho fa per banyar-se a la platja si només poden caminar per sobre l’aigua, i més encara, com és que aquells que es creuen tocats per la mà de Deu moltes vegades només són dats pel cul pel Diable de torn, i ja està, una demostració més de la meva vulgaritat, ainsss si quan un és curtet de gambals...

dimecres, 19 d’octubre de 2011

entrada 966-2 (any 3)

Avui parlava amb una tipa el que ha fet que forces de les presents tinguessin motius per destripar-nos mentre fan veure que treballen, la dona en qüestió és coneguda com la GX aka “golden xoxo”, de fet les males llengües (i força cop envejoses), diuen que la “guardiola” de la tipa no accepta monedes que només té ranura per targetes de crèdit, i que de la mateixa han sortit moltes més coses i en poden sortir encara més que les que pot arribar a tenir el pobre Doraemon a la seva butxaca (que per cert, algú no li ha diagnosticat un complex de Diogenes al pobre gat?, a part d’una malaltissa predilecció pels infants?), doncs res, parlava amb aquesta tipa qui té a tall de Rapunzel un preciós vell púbic que també públic d’un ros natural, el que segons ella demostra que el ros del cap és natural, com ella diu tota divertida: “Jo tinc canes, però no són d’argent sinó de platí...”, aquesta tipa té la nacionalitat perquè va encisar a un “natiu” i qui a canvi de la seva ració de polvos mensuals (ull, que a França la mitjana és de tres polvos mensuals... ara ja es pot dir que els gabatxos/es van mal follats/des, o que cauen just en el dia que es dutxen... ja se sap que no hi ha “chat” a qui li agradi l’aigua...), doncs res, que la tipa s’ha d’escoltar allò que ella és una nacional de cony, i ella no es talla un pel (del seu o del cony de l’altre) en respondre que segons com prefereix ser nacional de cony que no nacional per haver sortit de segons quin cony... doncs res, parlava amb la tipa de com d’envejosos són el personal i com costa trobar algú que reconegui els seus errors, ella em comentava que un dels “dires” havia retornat una carta amb una nota “força educada” tot dient que a qui li toqués li caldria repassar un xic la gramàtica i l’ortografia ja que la carta contenia alguna que altra errada, entre les quals destacava el fet que el client tenia comptes amb un “sado” negatiu (sort que no era positiu el “sado”), i qui a més no tenia deutes amb les administracions “púbiques” (es veu que el client és d’aquell que paga tot el que es pubica...), doncs res, a la interessada autora de la carta (que a saber en que estava pensant) li ha faltat temps per dir que l’error no és seu, és del pobre desgraciat d’informàtica que encara no li ha arreglat la lletra “l” de l’ordinador, i clar, en segons quins casos aquesta lletra es resisteix a deixar-se pitjar, de fet estem pensant en portar la lletra en qüestió a un club de la comèdia, perquè té un sentit de l’humor brutal i segurament ens faríem rics... ahhh, i si per si encara hi havia dubtes la tipa ha seguit dient que a part de la ditxosa tecla, l’error també venia pel fet que el corrector agafés aquestes paraules com a correctes i que ja està bé que ningú les hagi entrat com a “mots a revisar”, doncs res, que avui mentre fèiem el cafè ens preguntàvem si aquesta secre està sota el règim francès del sexe, és a dir poc i mal follada...

entrada 966 (any 3)

Fa temps em van dir (i crec que ja ho he escrit) que tothom arriba al nivell màxim d’incompetència a nivell professional, i que un cop arribat un s’hi queda sense retrocedir al nivell màxim d’excel•lència d’un que es troba un pas rere el que s’està, i tot això pel poc que costa acceptar el “molt que es val” i el terriblement molt que costa acceptar “que un no deixa de ser una merda”, doncs res, mentre creia que això només passava a nivell laboral (teorema de Peters crec que en diuen) doncs res es veu que també passa a nivell afectiu... ahir veia a un tipus que es volia agenciar a la seva parella, i aquesta que l’evitava va acabar amb un: “Si potser fessis que m’agradessis més, igual si que ho voldria fer...”, doncs res, que el tipus va decidir currar-s’ho i ja el teniu anant a la perruqueria, a un sex shop per comprar productes per massatges eròtics, comprant roba nova (i neta, que crec que era el que li feia falta) i finalment comprant flors per la tipa, i heus ací que arriba el dia i la tipa entre llàgrimes li diu que vale, que ja té xoxofree per una nit, ara bé el divertit del tema eren dos coses, la primera que la tipa no havia canviat en res, havia tingut els ovaris de demanar el canvi a la seva parella però ella seguia amb el seu aspecte de xoni de suburb que xavapatras, i l’altre era el fet que el tipus per molt que canviés per l’ocasió en el fons seguia sent el mateix, el mateix asilvestrao de sempre, això si, amb un retoc de xapa i pintura però rere aquella fina capa el de sempre, el garrulin neandertal que havia acabat amb la xoni de suburb, i clar davant aquella demostració d’amor un no va poder més que recordar un anunci.... “Anar a la perruqueria XXX euros, una jersei nou YYY euros, crema de massatge per la parella ZZZ euros, flors per una velada romàntica AAA euros, per la resta, millor anar a una professional...”, perquè no ens enganyem, en el fons el tipus havia aplicat un sistema “socialment reconegut” de prostitució, a canvi d’una despesa polvo quetecrio, doncs res xavalin, que el proper cop vas a una professional, t’ho farà millor de preu i encara en gaudiràs més, i quan la teva xaxixoni et pregunti el motiu del teu somriure postorgasmil li dius: “Mira, no et molestaré més, ni et tocaré més, això si no tindrem vacances i no em demanis en que me’ls he gastat els diners de les vacances...”, oportunitats que porten a noves vides en diuen... i després estaven aquells qui deien que acceptaven que la seva parella (femenina) els hi fotés les banyes però només amb dones, i les dones que acceptaven que les seves parelles (masculines) els hi fotessin les banyes sempre que no fos amb un altre home... fet aquest que no deixava de tenir la seva gràcia... si és que en fons Deu ja sabia el que es feia quan us va crear, es va assegurar espectacle i diversió pels segles dels segles...

dilluns, 17 d’octubre de 2011

entrada 965 (any 3)

Quan un té l’eternitat per endavant pot fer passar el temps de formes que les urgències vitals dels humans titllarien de “perdre’l”, doncs res, ahir em van convidar a una partida de “go” el tipus em va dir “Sense preses i en silenci...” (quasi que semblava una proposició indecent), i jo que mai m’he pogut resistir a una partideta i més si el contrincant és un bon jugador vaig acceptar, així que mentre assaboria el tiet Jack vaig anar col•locant les fitxes tot seguint el joc de l’altre, el tipus a part de ser un increïble expert en aquest joc té força bona conversa, recordo quan un dia em va dir “Ja he assumit que a partir de certa edat has viscut més del que et queda per viure, quan la suma d’anys viscuts supera als que et queden per viure un ja es pot donar per vell, per vell i condemnat” vaig somriure tot pensant en dir-li allò de “On queda el que deies que l’important no és el temps que es visqui sinó el que es fa amb aquest temps...”, però clar, suposo que quan un se la veu a prop es deixa de tonteries i el que vol és que el viatge duri més que no pas sigui interessant..., aquest tipus també em va explicar un dia una història força interessant, em comentava com un conegut havia rebut com a única herència del seu avi un rellotge, un dia el tipus estava mirant papers vells quan el va veure i tot sorprès va descobrir com el rellotge encara funcionava, mentalment va calcular els anys que feia que el tenia allí i no va saber trobar-li cap explicació i a més estava a l’hora, el va deixar i va seguir mirant papers, al cap d’una estona el rellotge estava parat marcant les sis, el tipus el va mirar tot deixant-lo en una prestatgeria i pensant que l’hauria de portar a arreglar, passats un dies algú li va dir que un conegut havia mort, el tipus no ho va sentir massa perquè l’agafava lluny la relació amb aquella persona, quan va tornar a casa el rellotge funcionava marcant l’hora de nou, ell el va mirar sense entendre el funcionament de l’aparell, aquest cop és va parar a les tres, el tipus el va deixar amb un mal pressentiment, al poc va morir el seu germà, el rellotge va anar parant-se en diferents hores i cada cop moria algú, i de fet quan més proper a les dotze més proper era qui moria, un dia el rellotge es va aturar a les dotze i el tipus es va posar al llit coneixedor que tot el que fes seria la darrera vegada que ho faria, com em deia el meu conegut: “La gent ha de morir, no s’hi ha de veure res en quelcom com això, molt possiblement només la mà de l’atzar, ja que acceptar altres fets ens complicaria la vida i ens descobriria que encara som menys del que som...”, vaig deixar la partida a mitges (una partida de go se sap quan comença però mai quan acaba, igual que una vida...), i tornant cap a casa vaig veure quelcom que em va treure el somriure, una parelleta estava creuant un pas de vianants quan un cotxe aparcat va fer un xic de marxa enrere , la tipa histèrica va picar el cotxe tot dient-li al tipus un “Eis tranqui!”, dins del cotxe hi havia la típica xoni de barri amb el josuà al costat, josuà de gimnàs on els hi hagi que va sortir del cotxe amb un “Vale, pero al coche déjalo tranquilo...” i aquí la tipa i el mindundi que anava amb ella van començar a riure del goril•let aquell, fent ús d’un fi sarcasme i una ironia magistral, quan va sortir la xoni el tema encara va pujar a més, el 6x6 (més que 4x4 o 2x2) se’ls mirava sense entendre massa la situació, em fa gràcia com de diferent es valora la violència física de la verbal, aquesta darrera denota una gran personalitat es veu, mentre la primera denota un primitivisme criticable i del que cal desfer-se’n, això si, tot des del punt de vista dels que tenen més verb que no pas físic, i la tipa dient-li “Tu hijo te perdiste en lo de mens sana in corpore sano... si tienes mas tetas que tu novia!”, vaig somriure al veure aquell parell de nyiquis que també s’havien perdut en la dita, tot i que eren capaços de veure-ho en els altres i no pas en ells, al final el projecte simi va pujar al cotxe i va marxar deixant corrent-se de gust als altres dos, que gaudien de les mirades d’aprovació dels que tenien al voltant tots contents de que el verb hagués guanyat a la força... i jo no vaig poder més que somriure...

diumenge, 16 d’octubre de 2011

entrada 964 (any 3)

Ahir feia el cafè amb un tipus força interessant que treball en aquells caso en que d’altres “sentint-ho” molt o “amb agendes apretades” no s’hi foten, m’explicava mentre intentàvem entendre perquè anomenaven cafè a la merda que ens havien servit el seu darrer cas, de fet un d’aquells casos divertits i distrets, el tema està en que la seva clienta s’està divorciant i va quedar a la casa que tenia amb el seu ex per parlar d’alguns temes, l’ex li va preguntar si volia res i ella va acceptar un te, que l’ex tot dient que coneixia com anava la cuina va dir de fer, doncs res que mentre discutien qui es quedava la col·lecció de còmics de la Mafalda i qui els del Charlie Brown el tipus va començar a canviar de color i a les preguntes d’ella si es trobava bé, ell anava dient que si, total que el tipus es plega i ella truca a urgències, i va a la cuina on troba un potet que no sabia ni que hi fos ni tan sols que podia contenir, el va mirar i deixant-lo va obrir als d’urgències, doncs res, que el tipus va morir per efecte d’un verí, d’un potet que només té les empremtes d’ella, i quan ella diu que va ser ell qui va preparar el te li diuen que no troben les empremtes d’ell ni en el calentador d’aigua aka bullidor, ni tan sols en la tassa d’ella, val a dir que si el tema hagués estat l’inrevés el tipus ja estaria, detingut, jutjat i sentenciat, però al ser una noia li van donar l’opció del comodí de l’advocat, i el tipus em deia que ho tenia força pelut, i que l’ex havia estat genial en putejar-la… mentre m’ho explicava hi havia un grupet de gremlins tocant els collons pel local, el tipus que després de mirar repetidament al cambrer i entendre que aquest no s’hi fotaria va saltar “A veure si lliga d’una vegada al monstres aquests… que he vist gossos més quiets”, un parella del fons va saltar “Però si només són nens!” “Miri, són els seus putus fills i per aquest fet vostè creu que poden fer el que els hi roti, segurament si fossin els fills d’altres vostè ja hagués saltat, així que ara els anella, el pesa i els mesura i se’ls emporta a casa…”, tot veient com anava el tema li vaig recomanar d’anar a algun lloc més adult per acabar el cafè i ell tot donant-me les gràcies per no obligar-lo a veure aquella merda va acceptar “I després es queixen que n’hi hagi que es beguin una pluja daurada, més delicte té veure’s una merda com aquesta, ja veuràs la propera setmana, cagarrines assegurades, si és que em portes en uns llocs d’un proletari pujat de to…”, em va fer gràcia que el tipus tingués això en el seu cotxe… estàvem a punt de cometre una infracció de tràfic quan algú ens va començar a fer llums rere nostre i a tocar el clàxon, el tipus s’ho va prendre estoicament, però la tipa que anava en el cotxe es va posar al nostre costat, ell va abaixar la finestra i tot just abans que ella obrís la boca li va dir: “Tens cap putu problema?, mira que gràcies a les polítiques d’igualtat hòstio a tius i putes per igual…”, vaig somriure veient la cara de la tipa ell va girar tot deixant-la rere seu, però heus ací que la tipa encara no s’havia acabat de córrer de gust perquè va venir rere nostre sense deixar de pitar ni fer llums, el meu conegut va frenar el cotxe i em va mirar amb un somriure, va fotre la marxa enrere i amb més mala llet que un tipus a punt de llençar una lleterada va deixar l’embragatge (vaja, l’embrague de tota la vida), la castanya va ser contundent tot i la poca distància els cavalls del cotxe aka HP van fer el seu paper, el meu conegut va sortir amb un somriure tot excusant-se per la rialla dient que era fruit del nerviosisme provocat per l’incident, mentre veia la tipa blanca rere el volant, no vaig poder més que donar validesa a la dita “Si no vols pols no vagis a l’era…”

dissabte, 15 d’octubre de 2011

entrada 963 (any 3)

Tinc un conegut amb qui fem el joc d’enviar-nos cançons, ell, per exemple, m’envia quelcom com això i jo li contesto amb una altra peça com podria ser aquesta, i l’increïble del tema és que mai hem tingut vergonya aliena del que ens hem enviat, el tipus treballa com a marxant d’art, i no li va gens malament de fet diria que és l’enveja de forces, el tipus ha aconseguit un artista que fa unes escultures senzillament brutals, bustos de persones amb una cara de desgràcia i dolor que com deia algú: “No es pot superar sense caure en l’excés, és el màxim de la representació del dolor que es pot veure sense creure que ens trobem davant una pantomima…”, i com no podria ser de cap altre manera tothom li pregunta qui és l’artista de les obres el que ell es calla com a bon comerciant, no fa massa i entre copa i copa, i ja força perjudicats em va dir: “Vols saber un secret?”, davant la innata curiositat dels vampirs el tipus va somriure ensenyant el seu mòbil de darrera generació i fent una trucada “Ens esperen a l’aeroport…”, unes hores de vol amb més copes i arribada a un aeroport tercermundista on l’autoritat es posava firmes davant el meu conegut qui anava repartint bitllets a dojo: “No saps el que costa mantenir un país…” em deia entre somriures, un dels presents va preguntar qui era jo i ell va dibuixar una ganyota “Ell?, jo he vingut sol, vostè veu algú amb mi?”, l’altre es va excusar tot dient que aquella nit havia abusat de l’alcohol i demanant mil i una disculpes ens va deixar passar, un cop al carrer ens esperava una comitiva de vehicles, després d’unes hores de cotxe el tipus em va dir: “Ara anirem a un lloc on són tan pobres que la puta de la Pandora va tenir de vendre l’esperança per viure uns dies més, de fet les mares ja no posen noms als fills, perquè saben que moriran i tot allò que té nom pot ser recordat, un lloc on els germans resen cada nit als Deus que s’apiadin de les ànimes, no de les seves, sinó les dels seus germans i que se’ls enduguin a un lloc millor, deixant-los a ells condemnats a viure un dia més, ja veus com s’estimen allí, i ells materialitzen tot el que senten en estàtues dels que se’n van per tal de tenir una imatge de la desgràcia, i aquests bustos són el que jo venc al preu que em paguen…” “I tu els compres?” ell va riure obertament “No, si els compres segurament tindrien una esperança de millora i perdrien el toc de desgràcia absoluta que representen, i no aniria bé pel negoci, però mira per “motivar-los” cada cop que hi anem a “recuperar” algunes de les obres no ens estem de torturar, matar, mutilar i violar, no saps com els pot arribar a motivar una cosa així, i per cert, l’ordre del que fem pot anar canviant, i mira mentre hi pensava he cregut que et podria interessar de venir… saps, veure gent com aquesta fa que un valori el que té, per això el sistema funciona, perquè davant la por de perdre el que es té i esdevenir un d’aquest un està dispost a vendre fins i tot la seva ànima…”, doncs res, no he pogut més que recordar-lo quan he llegit que a unes d’aquelles que van de vacances pagades i s’inflen de dir que ajuden als desgraciats han estat segrestades… el bo del tema, és que el vostre país pagarà un bon rescat que ajudarà a forces negrets i que elles entendran el concepte de “follar salvatgement”, igual fins i tot queden addictes del continent negre…

divendres, 14 d’octubre de 2011

entrada 962 (any 3)

Ahir sortida de copes, i entre els presents aquell de qui ja us he parlat en alguna que altra entrada, aquell que és la parella perfecta i el pare encara millor del fill de l’altre, al tipus li costa entendre que ser la millor parella no sempre vol dir ser la parella més estimada i ja no parlem de la més desitjada, el desig té poc a veure en els atributs de llum i s’enlluerna més en el de la foscor, o potser enlloc d’utilitzar “enlluernar-se” hauríem de parlar de “enfosquir-se”, amb tot i com em van dir fa temps: “L’obscuritat no és més que la ceguesa provocada per un excés de llum”, i el tipus seguia “Molt possiblement l’odi dels àngels rebels cap als humans va esdevenir de que aquests van ser els únics capaços de veure la veritable realitat de l’espècie humana, i d’un Deu incapaç de reconèixer el seu error (un de molts) en el seu intent de jugar a megadeu de la creació....”, ahhhhh, àngels caiguts algun dia hauré de fer una entrada sobre tots aquells que et miren amb cara mística i et diuen: “En alguna existència anterior vaig ser un dels àngels caiguts...”, doncs res, que tenia al tipus allí davant, li hagués pogut dir lo imbècil que era, lo que estava pagant per una carícia de tan en tan i una tocada d’ous (força freqüent en lo negatiu i molt menys en lo positiu), per una mirada tan enganyosa com sincera, i la seguretat que mai escoltarà un “Et desitjo...” com a molt algun “T’estimo...” o molt possiblement i per no enganyar a ningú un “Et vull...” on el “voler” poc té a veure amb lo que escrivien els romàntics anglesos i si força més en un pragmatisme que deixaria en boles al propi Ch. S. Peirce, i mireu per on aquest matí per la ràdio m’han donat la resposta al dilema, en plena ressaca un tipus ha dit “No és que fos covard, és que senzillament no vaig trobar el coratge suficient per utilitzar-lo” deia el tipus tot parafrasejant al Benedetti, i com que un no té massa por ni vergonya en agafar el que diuen els altres si defineix el que un vol dir força millor del que un és capaç d’escriure (aquí és demostra el meu virusisme) doncs jo que ho escolto i ho escric; ahir mirava als tipus que tenia al voltant, possiblement no són els millors que podria tenir-hi, però són els que hi ha, i no vaig poder amagar el somriure, són el veritable exemple de que la felicitat no existeix, l’estat ideal que us volen vendre senzillament és fum veient aquests tipus, ànimes turmentades, de fet la veritable essència de la humanitat i ells no se n’estan ni se n’amaguen, han vist el costat fosc de la vida i tenen clar que no hi ha cap de lluminós, que la gent agafa lots per il•luminar la seva vida tot creient que la seva existència és clara i radiant, no veient que són ells qui fictíciament ho fan... parlava amb un dels que hi havia qui m’explicava que portava uns mesos dormint malament, tot just des de que va començar la relació amb la seva actual parella, el tipus no ha volgut treure el tema amb ella, però cada dia s’aixeca pitjor, es desperta per les nits i té un neguit al que no sap (o no vol) donar resposta, vaig somriure abans de dir-li que igual és que ja no està acostumat a dormir acompanyat, igual si, a follar acompanyat, però dormir, dormir ja són paraules més gruixudes... el tipus va somriure tot dient que igual podrien follar al mateix llit i dormir separats... no vaig voler imaginar la cara de la tipa quan ell li expliqués aquesta bona pensada, almenys mentre es folla es té la boca ocupada per no dir tontades (i tot i així n’hi ha que encara la caguen), per cert, un altre em preguntava si m’havia tirat mai un pet mentre em corria... vaig obrir els ulls tot intentant recordar si la seva parella havia passat de morena a rossa darrerament... i per acabar un altre que em va venir tot begut a donar-me la lliçó de la nit “Quan un prova alguna cosa nova de la que no en coneix el gust, la compara amb allò que ha provat, de fet no deixarà de ser una combinació del que ja s’ha experimentat per amb el temps agafar una categoria pròpia, perquè no tenim altres mecanismes davant la pregunta “I com és?”, així doncs queda clar que quan més ens tanquem i menys experimentem menys elements tindrem per definir les coses noves, de fet si només beguéssim aigua, davant un beuratge nou només podríem dir si té o no té gust a aigua... en canvi si bevem forces altres coses segurament en base a comparacions el podrem definir, la societat actual el que fa és tancar-nos aquestes opcions i ens dóna només unes bases generals i iguals a tothom perquè la gent no tingui aquesta capacitat i es defineixi tot en funció al que ells volen...”, el vaig mirar tot divertit “Tu em vols donar pel cul i no saps com dir-ho, no?”....

dijous, 13 d’octubre de 2011

entrada 961 (any 3)

Ha tingut la seva gràcia que al lloc on fem el cafè estigués sonant això, suposo que deu ser per haver arribat a la categoria de “clàssic”, estava amb un tipus que sense encomanar-se ni a Deu ni a sa mare ha sentenciat “Demostrat, està comprovat que el fet que la gent que et digui que en vides anteriors han estat xaxipirulins és directament proporcional a la merda vides que tenen en el present, a més kklife més xupiguai existència anterior...”, no he pogut més que donar-li la raó, mentre un altre dels que estava amb nosaltres ens treia de nou el tema del “sopar dels idiotes” tot dient que sort en tenien aquells, ja que ell hagués pagat per tenir “només” un sopar amb l’idiota i no pas tenir-hi de passar tota la vida... i tot això amanit amb l’enèsima desfeta del combinat nacional de la vil·la del pingüí, perquè el divertit no és que et preguntin si han guanyat o han perdut, ni tan sols que et pregunti si han empatat, la pregunta sempre és “I per quan han perdut aquest cop?”, i eis fora conyes que el dia que van empatar van ser capçalera del noticiari, suposo que amb uns números de cinc partits perduts de cinc partits possibles, amb un gol a favor i vint i cinc en contra no és per tirar coets, ni tan sols una traqueta mascletera, això si, que se’ls hi omple la boca per dir que l’important és participar, ummm, jo diria que davant la importància de participar hi ha el fet de no fer massa el ridícul... ara que no sé que es pot esperar d’un lloc on si algun nen de “casa” vol fer un esport se li monta tot el tinglado, club i federació inclosa i se li dóna el passaport amb l’opció de viatjar i veure als millors (això si, en alguns esports veure’ls de lluny, que vaja en algun cas quan el d’aquí ha arribat ja havien donat les medalles i ja estaven plegant el tinglado), així que estàvem a un nivell càustic normal quan els “natius” ens han començat a mirar malament amb una mirada inquisidora de “No us deureu enfotre de natros?....”, un dels presents ens ha explicat la seva darrera visita al metge, després de forces intents els tipus va anar a veure un endocrinòleg, i allí el teniu que el tipus li comença a explicar que menja i que deixa de menjar quan el metge (per dir alguna cosa), li pregunta “Perdoni, i vostè no menja ni verdura ni fruita?” el meu conegut tot somrient li contesta “Ho sento, soc un carnívor estricte, la meva religió em prohibeix menjar cap brot verd o no tan verd...”, el metge que es pensava que feia conya li ha dit amb bones paraules que es deixés estar de bromes al que el meu conegut ha insistit “Escolti, si li ve un merdavegetarià tat que li prepararà la dieta?, i el valorarà i potser fins i tot es correrà de gust?, doncs miri, jo soc carnívor estricte, així que ja m’està preparant el coi de dieta, o senzillament digui’m que és incapaç de fer-ho i ja me’n buscaré un altre de més capacitat per fer la seva feina...”, com diria aquell “amb un parell”, tot i que aquest mateix tipus m’explicava l’altre dia que va tenir una conversa amb la seva parella, qui li deia que enlloc dels dos ordinadors que gasten podrien fer amb un de sol, al que ell va dir que per un mínim acte d’higiene personal el millor era seguir amb dos, i la tipa tota ofesa li va contestar que allò era una falta de confiança i que havien d’aprendre a refiar-se l’un de l’altre en el sentit que no tenien res d’amagar, el meu conegut va replicar tot dient, que el súmmum de la confiança és senzillament confiar en l’altre sense cap necessitat de fotre el nas en l’ordinador tot mirant que fa o deixa de fer, i va acabar amb un “I si, me la pelo veient tipes per Internet, mira és quelcom inherent al sexe masculí...”

dimecres, 12 d’octubre de 2011

entrada 960 (any 3)

Avui he viscut al despatx una d’aquelles escenes que et fan treure el somriure ja de primera hora, un dels tipus ha demanat una feina a una de les secres i aquesta rere el seu somriure més bufó ha cercat qualsevol excusa per tal de treure’s el marron de que no l’havia fet, la cosa no hagués passat d’allí si no fos que la tipa poc després i en petit comitè se les donava de divina i del que es podia aconseguir amb un somriure i una bona combinació de roba, tot titllant a la majoria del personal masculí de l’oficina de vells verds, ara i com que a vegades (i només a vegades) hi ha una certa justícia divina (si, si, allò que Deu pot ser bufó i astut però no juga als daus), doncs res, que el tipus estava per allí i ho ha escoltat, estava fent al cafè amb ell al seu despatx quan l’ha feta entrar, la tipa ens ha mirat i ell ha dit “Què et sembla, la trobes bufona?” l’he mirada i no he pogut negar que aixecaria un 6 en qualsevol escala de buenorraismo, “Trobes que va ben conjuntada?, un difícil equilibri entre el demostrar i el no ensenyar... si la Curie hagués perdut tan temps com ella en això segurament ara la ciència estaria un xic més endarrerida, i veus tothom recordarà els descobriments de la Curie i pocs recordaran els pits d’aquesta...”, la tipa ha obert la boca per contestar al que ell s’ha avançat “Abans que diguis res tingues clar que he vist putes més guapes que tu, i que segurament ho faran per menys... així que pensa’t el que vas a dir...”, la tipa ha anat passant per diferents tons fins el punt de no retorn, on esperava una explosió de la reacció en cadena que s’anava produint en ella, però heus ací que la seva part destinada a la supervivència ha pogut més que ella, s’ha anat calmant i ha deixat anar un “Desitja res més?”, “No, per ara no, i recorda que si no et fas valdre per la feina i les teves capacitats professionals, molt possiblement t’haguem de valorar per altres capacitats, tu tries, i crec que considerant el teu nivell de bellesa no seràs tan tonta...”, la tipa ha sortit i li he recomanat al meu conegut que se n’estigui de beure els cafès que li entraran al despatx sota perill que li serveixin un cafè carregat d’evacuol o qualsevol altre substància divertida... un cop fora he vist com el col·lectiu de secres em miraven malament, suposo que pensant que jo hi he tingut quelcom a veure en tot allò, només aquelles que s’han sentit excloses del corporativisme de la majoria m’han deixat anar algun que altre somriure, perquè a vegades la picada al crostó de la majoria pot no ser el més just però si el més necessari per les minories, així les majories veuen que tot i ser-ho no poden fer el que els hi roti, i les minories veuen que tot i estar sota les majories aquestes també reben de tan en tan, vaja, que som el més proper als àngels en la impartició d’una certa justícia divina... i només de pensar-ho no he pogut dissimular el somriure...

dilluns, 10 d’octubre de 2011

entrada 959 (any 3)

Ahir parlava amb un tipus que havia anat a veure al “vell” a la residència, de fet el seu pare fa temps que evita sempre que pot anar-hi, i és molt possiblement que veu en l’avi del meu conegut el que esdevindrà en poc temps, perquè de la mateixa manera que els homes ho han deixat de ser amb el pas del temps, la dignitat en l’envelliment també s’ha perdut, en el cas concret es demostra la dita que la genialitat i d’altes atributs tenen la costum de saltar-se una descendència, així a avi genial, esdevé un fill normal tirant a mediocre i un nét genial, doncs el nét en qüestió que és amb el que estava parlant em comentava que el “vell” ja veu com s’acosta la seva hora, de fet ell quan més veu que se li atansa la que no té pressa però sempre arriba li dedica tot el temps que pot, li agrada posar cara d’interessat davant les històries que li explica sempre retocades pels allí presents que com a gossos deixats en una gossera han aprés a oblidar el seu amo per jugar amb el primer que els hi doni joc, el meu conegut a vegades somriu dient que molt possiblement sigui el tipus amb més “avis” del món, l’ajuda a desconnectar i a descobrir que per molt important que es senti i cregui que els problemes d’avui esdevenen els més greus i lo més de lo més, doncs que res, que lo que es viu avui ja s’ha viscut, sota altres noms i llocs, però que al final un descobreix que els humans són lo bastant imbècils com per oblidar els seus errors més que no pas aprendre dels mateixos, el que fa que un tingui la sensació que tot el que ve sempre és novetat... el tipus m’explicava com un dia de jove regirant les coses del iaio va trobar un ganivet, va quedar embadalit mirant la fulla i la imatge distorsionada que li retornava, el seu avi va entrar sense que ell l’escoltés i abans de donar-se’n conte es va trobar estirat a terra amb el ganivet al coll “Fa uns anys ja estaries mort jovenet, aquestes coses no són per jugar o admirar-les, senzillament són per matar...”, ell el va estar perseguint força temps tot preguntant-li si mai havia mort a algú, un dia l’avi ja cansat del tema es va girar “Si, si que n’he mort, forces més dels que m’hagués agradat, i saps no et fa sentir especial haver-ho fet, perquè cada cop que mates una part de tu mor...” “Però eren els dolents ells...”, aquí el vell no va poder més que riure “Els dolents?, suposo que per ells i els seus néts també ho érem nosaltres els dolents, ara bé, imagina els néts que no han pogut parlar amb el seu avi perquè jo els hi vaig matar...”, aquesta va ser una de les primeres lliçons que va decidir guardar en el seu disc dur el meu coneguts, i ahir em deia “Cada cop ho veig més clar, saps que d’aquí a deu, quinze o com a molt vint anys, ja no quedarà ningú que et pugui explicar com va ser la darrera guerra que vam patir, pots imaginar-te el que trigaran en fer que tot el que ara t’expliquen passi a ser una història per no dormir i avorrir als nens?, quan trigaran a negar i amagar tot el que va passar?, quan de temps transcorrerà fins que les experiències vitals d’alguns passin a ser uns senzills renglons en un llibre d’història escrit per algú interessat i que no ho ha viscut?, saps què és el que sempre m’acaba dient el vell?, “No t’ho explico perquè m’admiris o pensis que tens un avi genial, t’ho explico perquè no ho oblidis i no cometeu els mateixos errors”, i veient com va el món crec que la gent frissa per oblidar i tornar-los a cometre... i en un món així els vells tocacollons molesten...”

diumenge, 9 d’octubre de 2011

entrada 958 (any 3)

Sé que en la meva feina els sentiments són quelcom al que un s’ha d’acostumar a renunciar, i més si un és un vampir i ha vist el que han provocat aquests mateixos “sentiments” al llarg de la història, així que mentre assaboria el whisky que em van oferir i intentava fer bona cara tot concloent que algú que no tingui bourbon no mereix viure, estava escoltant al tipus que tenia davant “Suposo que vostè deu conèixer al Sr. YYY”, vaig somriure, el coneixia i fins i tot havia estat en algun que altre sopar amb el tipus en qüestió, encara recordo el darrer sopar en el que vàrem coincidir, en un d’aquells cutre xinesos on la gent renega dels xinesos sense qüestionar-se si aquests mateixos xinesos es mereixen segons quins clients i segons quins comentaris, perquè el personal es pensa que si ells són imbècils els cambrers ho han de ser més… doncs res, que el sopar va començar bé però a meitat del mateix ens va ser impossible aguantar el riure davant el zoo de clients que hi havia en aquell local, i el tema se’n va anant tan de mare que fins i tot un dels tipus que hi havia a la taula del costat ens va mirar “Passa res?”, el tipus va arrufar el nas “No us estareu enfotent de natros?”, i aquí el meu conegut va explotar rient “No ens enfotarem de nosaltres, no creus?, i pocs queden aleshores, perquè no m’enganyis, vosaltres no sou així, no?, això ho feu per exagerar i fer riure als que vinguin aquí, o esteu assajant l’enèsima versió del sopar dels idiotes..”, el tipus al veure la cara del garrulin de la taula del costat va dir tot al·lucinat “Mon dieu, sou així, amb un parell de collons, la mare que… aquí hi ha matèria grisa suficient per obrir un tetra i no massa més, deureu estar orgullosos de fer caure la mitjana d’intel·ligència de la província…”, val a dir que no s’ho van prendre massa bé, però “natros” ens vam partir el cul tota la nit, doncs res, al tipus li van dir fa poc que el seu germà (l’únic que té) pateix una malaltia terminal, i ell que és un investigador de collons va parar totes les investigacions per passar el que li queda al seu germà amb ell, i aquí és on qui em volia intoxicar amb aquell infumable beuratge que en deia whisky va seguir “Com ja sabrà, el Sr. YYY ens ha deixat a causa d la malaltia del seu germà, i veurà, no el jutjarem però les seves investigacions podrien arribar a salvar moltes vides, i ens sembla injust que per tal d’estar amb algú que morirà de totes totes, la investigació se’n ressenti, i més quan pot acabar salvant moltes vides…” “I omplint les seves carteres, perquè no oblidem que tota vida té un preu, i que millor que aquest preu el cobrin vostès, això si, a més amb l’agraïment dels que salven..., i no li preguntaré per aquells que no poden pagar”, “Això és com tot, no tots els productes estan fet per a totes les carteres, i no es pot imaginar els costos que representen les investigacions, i lligat a això i com li estava dient, creiem que el Sr. YYY s’hauria de replantejar la seva situació…” “I sinó ho fa?”, “Aquí és on hauria d’intervenir, perquè no creiem que sigui alterar massa l’ordre natural de les coses l’anticipar el que no es pot evitar, i fins i tot avançar el patiment implica estalviar-ne un de futur, i pensi en les vides que hi ha en joc…”, vaig somriure mentre deixava el got “Espero que no li sigui cap problema, entenc que en el seus “negocis” no tindrà lloc per escrúpols ni sentimentalismes… pensi que senzillament és un negoci, profitós per ambdues bandes creiem…”, “Si vol que li sigui franc porta un estona que em molesta només un xic més que el seu whisky, i molt possiblement no hi hagi lloc per sentimentalismes en la meva feina, però permeti que li digui que a vostè el mataria sense cobrar…” el tipus va somriure “Miri, sempre m’he considerat del tot prescindible, així doncs tenim un tracte?”… vaig sortir amb un somriure, de com una vida no té valor davant la possibilitat de salvar-ne moltes altres, i com un per molt intel·ligent que sigui no pot ni tan sols triar quina en vol salvar…

dissabte, 8 d’octubre de 2011

entrada 957 (any 3)

Va ser dur passar del que estava escoltant al cotxe (ull l'estil al plegar el mocador), al que vaig escoltar només obrir la porta, però allí hi havia tot el personal fent un kit kat de la seva merdavida, tot intentant creure que aquelles hores eren el que regien la seva vida enlloc de la resta del dia, suposo que hi ha gent que es ven per unes hores de oci nocturn, i allí els tenia: els tipus i les tipes vestides amb les seves millors gales i perfumats de forma que hi havia un bruma per sobre els caps que em recordava cambres no tan gasificades i si més mortíferes, va ser aleshores quan em van venir unes paraules al cap “Potser no vaig tan polit però segurament si més net…”, i allí eren força aplicables, vaig veure al personal venent imatge i d’altres que la compraven tot creuant els dits perquè a tall de Ventafocs allò no fos un miratge un cop es despertessin a la matinada següent, algun cop he pensat en comptar quantes mentides es diuen per tal d’assegurar un polvo, quants cops es condemna i vexa un per tal de poder follar o d’enganyar-se tot sentint-se estimat i únic, idea que no va poder més que treure’m un somriure, suposo que allò era el mes semblant al estar a un parc zoològic i haver entrat a la gàbia dels micos, i parlant d’animalons vaig veure una visió que em va sorprendre entre tot aquell munt de gent, de fet no me l’esperava trobar allí, un tipus a qui conec de fa uns anys, i que s’encarrega de la medicina animal, i en especial de l’espècie homo sapiens, que ha evolucionat als homo xoni, és a dir un veterinari amb la mala sort d’haver escollit els més tocacollons dels animalons existents, el tipus va fer un gest al veure’m mentre aixecava una copa, pel que semblava en portava ja alguna a sobre i la cambrera no va poder estalviar-se un sospir d’alleugeriment al veure que el coneixia, suposo que no hi ha res que foti més nerviós que un tipus que beu sense parar i ni tan sols et mira l’escot, vaig somriure al pensar com de descol·locada deuria estar la pobreta, hores pensant que posar-se per semblar incitant però no puta i va un tipus i ni et mira, si és que n’hi ha que no saben apreciar el que se’ls ofereix i són uns maleducats… “Has vingut al millor lloc, ja veus quin catàleg de carn que tens per escollir…” el tipus va forçar el gest “Oblides que estic casat?”, “I?, o em negaràs que ella igual no s’ho pensaria tan si estigués en la teva situació?, a més sempre li pots dir que anaves begut i que et vas decidir per provar el sexe anal i que no li volies fer mal… segurament si valora que fa més mal una infidelitat o una enculada et pot arribar a perdonar i tot…”, vaig aconseguir treure-li un semi somriure, però vaig veure que allí acabava el tema “Avui n’he perdut un altre, un altre que va venir, que he intentat curar i que no he pogut salvar…”, “Mira, fa temps em van dir que un pot fugir de tot menys del seu fracàs, ens podem amagar, negar-ho tot, i fins i tot inventar-nos un final que ens vingui bé, però el fracàs sempre hi serà, perquè per molt que vulguem tothom té clar quan ha fracassat i quan no, i el fracàs ens fa recordar que no som infal·libles, que per molt que ens ho creguem, sempre hi haurà un moment, una ocasió on fallarem…”, allò em va fer recordar una història que em van explicar fa segles, es diu que la mort durant un temps s’apareixia a aquells a qui anava a buscar, i els hi deia “Si em dius un motiu pel qual no t’hauria de prendre amb mi igual et deixo viure un xic més, però pensa que haurà de ser un bon motiu, un motiu en el que creguis de debò…”, la mort se’n va afartar d’endur-se a la gent, perquè tothom li deia que havia de quedar-se per ajudar a la resta, a la seva parella, als fills, a la família, semblava que tothom era necessari en aquest putu món, i la mort els anava agafant un rere l’altre, perquè cap d’ells deia la veritat, que no era cap altre que senzillament volien viure perquè ells volien viure, i en el fons tan els hi fotia la resta dels mortals… ell va apurar la copa, “I el bo del tema, és que el tipus em va agafar la mà i em va dir, doctor no m’expliqui que tinc i que em farà, senzillament curi’m no vull morir… i ja ho veus…”, suposo que li hagués pogut explicar mil i una històries, però el que m’ha quedat clar al llarg de tots aquests segles, és que aquell qui no té dignitat al morir senzillament no mereix viure… mentre de fons sonava això…

divendres, 7 d’octubre de 2011

entrada 956 (any 3)

Escoltava dos opinions fa poc que com a mínim no deixaven de tenir un puntet de broma (com tot allò que fan els humans) i davant les que un no podia més que somriure, en la primera uns experts (sempre experts, que al final venen a ser una boira tal com els “mercats” o “el poder financer”...), doncs res, uns experts que recomanaven que certes coves amb representacions artístiques força antigues no s’obrin al públic, ja que el populatxo amb la seva sola presència casca les pintures a part de no entendre-les ni comprendre-les en tota la seva magnitud (bé, ells ho vesteixen millor), això si, han d’estar a disposició dels enteradillus de torn i per tal que qui les gestioni tingui una escorreguda cada cop que les ensenyi a un grup “selecte” de persones, i ull que dins aquest grup selecte hi ha aquells socis protectors que aportant una morterada les veuran (la versió filantròpica i fundativa del “pagant Sant Pere canta”), i el divertit és que precisament una bona part dels ingressos els hi venen dels impostos que el populatxo inculte paga, i tot amb la famosa frase de “Tu paga tot i que no en puguis gaudir perquè ets tonto i no te n’assabentes de res so subnormal”, li estava donant tombs al tema quan li ha faltat temps a un altre d’aquestes “eminències culturals” per acabar de rematar-ho, quan deia que els museus no s’haurien de guiar per fer exposicions per la “mass” sinó que s’haurien de guiar per criteris artístics, i que molta afluència no vol dir precisament més qualitat artística, ummm, com em van dir fa temps “El gust per l’art és personal, igual que les merdes que un caga...”, això si, tornem-hi, que els museus han de seguir rebent una pasta per tal d’exposar allò que només trempa als seus directors o gerents d’exposicions (perquè oh clar, només ells saben el que és art, perquè com tothom sap, només ells foten bacanals aka orgies amb totes les muses juntes, les que en el moment de la correguda i amb la polla a tall de pinzell pinten les més delicioses pintures que la resta dels mortals ha d’admirar tot i no entendre...), fa anys un pintor em deia “Mira, la gent s’embolica al voler catalogar l’art en tantes escoles, èpoques, corrents... l’art senzillament agrada o no agrada, i el que no agrada per molt que se’l vulgui revestir de qualitats i atributs no agradarà”, i com fa encara més anys un altre em deia “Una obra arriba o no arriba, i aquí poc hi pot fer l’autor, perquè per molt que es pinti o es faci una estàtua pels altres un sempre la fa al seu gust, així doncs quan més vulgar i normal sigui un artista més èxit tindran les seves obres, ara bé, menys reconegut serà per aquells que no volen ni poden connectar amb la gent...”, i mentre hi pensava m’he quedat amb la imatge de cada matí, des de la meva torre de marfil i veient a la gent del carrer com a pobres imbecil•loides mirant al terra o els més valents mirant endavant tot perdent-se el cel, doncs mentre els mirava he vist a la tipa que cada dia arriba tard a un centre d’atenció social, com ella diu “Els pobres poden esperar, total no tenen res més a fotre en tot el dia..”, doncs la tipa ha arribat fumant, s’ha aturat i sense encomanar-se a ningú ha tirat la burilla després d’apurar-la, suposo que un acte força normal, però que voleu que us digui, com era allò? “La dona del Cèsar a part de virtuosa o ha de semblar...”

dijous, 6 d’octubre de 2011

entrada 955-3 (any 3)

Avui ha mort, molt possiblement un dels mortals que va tenir més clar allò de: “Si es vol una cosa que no existeix només ens queda conformar-mos o inventar-ho...”

Nadie quiere morir. Incluso la gente que quiere ir al cielo, no quiere morir para llegar allá. La muerte es el destino que todos compartimos. Nadie ha escapado de ella. Y es como debe ser porque la Muerte es muy probable que sea la mejor invención de la Vida. Es el agente de cambio de la Vida. Elimina lo viejo para dejar paso a lo nuevo. Ahora mismo, ustedes son lo nuevo, pero algún día, no muy lejano, gradualmente ustedes serán viejos y serán eliminados. Lamento ser tan trágico, pero es muy cierto.

Su tiempo tiene límite, así que no lo pierdan viviendo la vida de otra persona. No se dejen atrapar por dogmas – es decir, vivir con los resultados del pensamiento de otras personas. No permitan que el ruido de las opiniones ajenas silencien su propia voz interior. Y más importante todavía, tengan el valor de seguir su corazón e intuición, que de alguna manera ya saben lo que realmente quieren llegar a ser. Todo lo demás es secundario.

Cuando era joven, había una asombrosa publicación llamada The Whole Earth Catalog, que era una de las biblias de mi generación. Fue creada por un tipo llamado Steward Brand no muy lejos de aquí en Menlo Park, y la creó con un toque poético. Fue a fines de los 60, antes de las computadoras personales y de la edición mediante microcomputadoras, por lo tanto, en su totalidad estaba editada usando máquinas de escribir, tijeras y cámaras polaroid. Era un tipo de Google en formato de edición económica, 35 años antes de que apareciera Google: era idealista y rebosante de hermosas herramientas y grandes conceptos.

Steward y su equipo publicaron varias ediciones del The Whole Earth Catalog, y luego cuando seguía su curso normal, publicaron la última edición. Fue a mediados de los 70 y yo tenía la edad de ustedes. En la tapa trasera de la última edición, había una fotografía de una carretera en el campo temprano en la mañana, similar a una en que estarían haciendo dedo si fueran así de aventureros. Debajo de la foto decía: “Manténganse hambrientos. Manténganse descabellados”. Fue su mensaje de despedida al finalizar. Manténganse hambrientos. Manténganse descabellados. Siempre he deseado eso para mí. Y ahora, cuando se gradúan para empezar de nuevo, es lo que deseo para ustedes.
Permanezcan hambrientos. Permanezcan descabellados


Discurso que Steve Jobs, CEO de Apple Computer y de Pixar Animation Studios, dictó el 12 de Junio de 2005 en la ceremonia de graduación de la Universidad de Stanford

entrada 955-2 (any 3)

No em va costar seguir-los, suposo que deurien portar ja un temps junts, diuen que la velocitat en que un surt del bar i vol anar cap a casa a follar amb l’altre és indirectament proporcional al temps de relació que es porta, fet aquest que donava més validesa a l’experiment que anava a fer, van sortir dels carrers principals per anar a buscar el cotxe (el que fa un per estalviar-se unes poques monedes del pàrking, i suposo que el tipus es creia molt espavilat per tenir una idea com aquella), van acabar en un carrer sense sortida, bé s’acabava l’asfalt i quedava un camí de terra, els tipus tenien el cotxe tot just al final del carrer, ell va treure les claus i ella quan anava a pujar em va veure, suposo que es va confiar de la distància que ens separava, però un tancar i obrir d’ulls d’ella va ser suficient per tenir-me damunt seu, i això us passa per mesurar-ho tot segons les vostres regles, quan una senzill parpelleig pot ser el temps que una estrella triga en néixer, i créixer fins convertir-se en una super nova tot explotant i emportant-se sistemes solars sencers o esdevenir un senzill punt de matèria concentrada que creí un centre d’atracció d’on un no en pot escapar, o reduir-se i quedar girant sobre si mateixa com un far en la immensitat de l’univers... doncs res, que quan va voler moure’s ja la tenia agafada, el tipus va girar-se mentre li deia que es donés pressa, aleshores va veure la mà d’ella picant amb insistència el vidre de la finestra, va obrir la porta i al sortir la va veure mentre m’alimentava, vaig parar un moment per somriure’l el tipus va reaccionar entrant al cotxe i arrancant-lo, sense esperar-la a ella va posar la marxa enrere i va donar gas, el cotxe va impactar contra el que tenia darrera, el tipus va tornar a posar marxa i just quan anava a donar gas va veure la seva parella que es tambalejava davant del cotxe, el tipus va pitjar l’accelerador i se la dur per endavant, ahhh que bonic que és l’amor diran els poetes... el cos d’ella va sortir disparat i el vaig agafar abans no toqués l’asfalt, no viuria massa més estona, i la sang que abans havia desitjat ara composava una obra d’art damunt la seva roba, vaig somriure “No cal que pateixis, diuen que aniràs a un lloc força millor que aquest...” “No vull morir... tinc por...” “I qui no?” no em va caldre ser misericordiós a vegades la pròpia mort es pren aquesta funció personalment, el cotxe havia picat contra una vorera i el tipus estava barallant-se amb la porta, el vaig deixar fer, tot preguntant-me quants cops amb ulls de xai li havia dit a la noia que ella ho era tot per ell, que ell ho donaria tot per ella, el que fa la necessitat diran alguns, al final va aconseguir obrir la porta, em va mirar i es va llençar al carrer tot corrents en sentit contrari, definitivament quedava clar que valent, valent, el que es diu valent no era

LE VICOMTE, exaspéré
Bouffon !

CYRANO, poussant un cri comme lorsqu’on est saisi d’une crampe
Ay ! ...

LE VICOMTE, qui remontait, se retournant
Qu’est-ce encor qu’il dit ?

CYRANO, avec des grimaces de douleur
Il faut la remuer car elle s’engourdit...
– Ce que c’est que de la laisser inoccupée ! -
Ay ! ...

LE VICOMTE
Qu’avez-vous ?

CYRANO
J’ai des fourmis dans mon épée !

LE VICOMTE, tirant la sienne
Soit !

CYRANO
Je vais vous donner un petit coup charmant.

LE VICOMTE, méprisant
Poète ! ...

CYRANO
Oui, monsieur, poète ! et tellement,
Qu’en ferraillant je vais – hop ! – à l’improvisade,
Vous composer une ballade.

LE VICOMTE
Une ballade ?

CYRANO
Vous ne vous doutez pas de ce que c’est, je crois ?

LE VICOMTE
Mais...

CYRANO, récitant comme une leçon
La ballade, donc, se compose de trois
Couplets de huit vers...

LE VICOMTE, piétinant
Oh !

CYRANO, continuant
Et d’un envoi de quatre...

LE VICOMTE
Vous...

CYRANO
Je vais tout ensemble en faire une et me battre,
Et vous toucher, monsieur, au dernier vers.

LE VICOMTE
Non !

CYRANO
Non ?
Déclamant
"Ballade du duel qu’en l’hôtel bourguignon
Monsieur de Bergerac eut avec un bélître ! "

LE VICOMTE
Qu’est-ce c'est que ça, s’il vous plaît ?

CYRANO
C’est le titre.

LA SALLE, surexcitée au plus haut point
Place ! - Très amusant ! - Rangez-vous ! - Pas de bruits !

Tableau. Cercle de curieux au parterre, les marquis et les officiers mêlés aux bourgeois et aux gens du peuple ; les pages grimpés sur des épaules pour mieux voir. Toutes les femmes debout dans les loges. À droite, De Guiche et ses gentilshommes. À gauche, Le Bret, Ragueneau, Cuigy, etc.

CYRANO, fermant une seconde les yeux
Attendez ! ... je choisis mes rimes... Là, j’y suis.
Il fait ce qu’il dit, à mesure.
Je jette avec grâce mon feutre,
Je fais lentement l’abandon
Du grand manteau qui me calfeutre,
Et je tire mon espadon,
Élégant comme Céladon,
Agile comme Scaramouche,
Je vous préviens, cher Mirmydon,
Qu’à la fin de l’envoi, je touche !
Premiers engagements de fer.

Vous auriez bien dû rester neutre ;
Où vais-je vous larder, dindon ? ...
Dans le flanc, sous votre maheutre ? ...
Au cœur, sous votre bleu cordon ? ...
– Les coquilles tintent, ding-don !
Ma pointe voltige : une mouche !
Décidément... c’est au bedon,
Qu’à la fin de l’envoi, je touche.

Il me manque une rime en eutre...
Vous rompez, plus blanc qu’amidon ?
C’est pour me fournir le mot pleutre !
– Tac ! je pare la pointe dont
Vous espériez me faire don : -
J’ouvre la ligne,– je la bouche...
Tiens bien ta broche, Laridon !
À la fin de l’envoi, je touche
Il annonce solennellement

ENVOI
Prince, demande à Dieu pardon !
Je quarte du pied, j’escarmouche,
je coupe, je feinte...
Se fendant.
Hé ! là donc
Le vicomte chancelle ; Cyrano salue.
À la fin de l’envoi, je touche.

entrada 955 (any 3)

L’altre dia i mentre fèiem les copes va sortir el tema del dia, mes, any o fins i tot dècada, el tema dels famosos “potes negres” que poc tenen a veure amb els pieds noire, es veu que el fet que hagin parit al teus en aquesta terra és símptoma de xaxipurilisme ktkgas, i quants més en comptis enrere més pota negre és un, vaja que n’hi ha que són pota i mitja o directament les dues potes, i mentre uns són potes negres la resta dels mortals són senzillament uns cremats, potes i la resta... li estàvem donant tombs al tema sense intentar ferir sensibilitats que aquí estan a flor de pell en aquests temes, i és que per molt que es vulgui explicar que de 77.000 persones només 20.000 tinguin dret a vot qualsevol explicació no deixa de ser com a mínim un xic “peculiar”, un em comentava que malament quan els fills han de viure del que van fer els pares, o quan el nom de la casa ha de recolzar-te perquè el teu per si mateix no arriba enlloc, de fet recordava el cabreig d’un tipus que va anar a renovar el passaport i després de que li preguntessin si era nacional (ja em direu quina pregunta més indicada i sagaç per algú que va a fer-se el passaport), doncs res, que després que el tipus respongués un “Clar que si...” la tipa li va llençar un “De quina casa?” pregunta a la que el tipus va callar, i la tipa tota somrient li va triomfalment “Ja m’ho imaginava...”, aquí hi havia els que li van dir que ruc per no haver-li contestat “De la casa de Taputamare”, però van callar veient com s’aixecaven algunes orelles que consideraven que atacar el sistema de cases estava fora de l’abast d’uns mísers immigrants de merda, però ja sé sap que no hi ha lloc millor al món que la Vil·la del Pingüí... un dels presents estava atacant l’ampolla de bourbon sense entrar massa en la conversa i un dels que hi havia em va comentar que estava patint el conegut síndrome del darrer americà verge, tot i que ell de darrer res, d’americà menys i ja no parlem de verge, no vaig poder més que somriure tot pensant en les vegades que ho he vist, de fet com em va dir un compositor fa segles, és molt difícil que dos peces arribin a estar totalment sincronitzades i toquin harmoniosament, per molt primoroses i ben escrites que estiguin, perquè un quan escriu una peça sempre la crea com a única tot creient que serà la millor i superior a la resta, i quan totes volen ser les primeres no hi ha lloc per l’harmonia, doncs res, que es veu que el tema dels sentiments funciona semblant, per uns segons d’aparent harmonia un ha de pagar anys de cacofonia i caos, uns compassos que prometen porten a moviments desastrosos, el tipus acabava dient: “Estem dissenyat per viure sols, i com que sempre volem allò que no podem tenir ens morim per viure en companyia, i ens enganyem tot creient de que fins i tot és possible, però tard o d’hora l’engany desapareix i només ens queda la realitat, i aleshores ja tot depèn de la decència moral de cadascú...”, li estava donant voltes al tema tot pensant que igual aquell tipus estava equivocat i que la humanitat és quelcom força diferent, que l’amor igual si que existeix i que es sobreposa a tot el que li pot venir, que al final un pensa més enllà de la individualitat per creure en la pluralitat, ho estava rumiant (com els rucs) quan vaig veure una parelleta que sortia del local...