La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 30 de gener de 2010

entrada 403 (any 2)

Avui m'ha tocat fer de pare postís, de fet els partidets de casats i solters han anat pervertint-se i adaptant-se als nous temps, i com deia fa uns dies als nens se'ls fa créixer ràpid, doncs bé, avui estava convidat a un partidet d'escola, i si abans es feien els equips entre classes, ara i en un ànim de no segregar als nens per aules s'ha decidit fer un torneig a l'escola amb els següents equips: nens de famílies normals (és a dir, les de tota la vida, pare i mare), nens adoptats (uis, que aquí hi ha equips multiracials, entre sud americans, negrets, xinesos...), nens de mares solteres, nens de parelles monosexuas (és a dir dos homes o dues dones), i nens de pares separats, els nens de vidus no formen quorum suficient i els sense pares estan segregats en orfanats, així doncs ja tenim una competició entre les seleccions Benetton del cole, i a més considerant que hi pot haver traspassos de nens, que passin per exemple de l'equip de famílies normals al de separats i a la inversa... doncs bé, l'Amèlia que és la mare del Ton i em va convidar a un dels partidets, el Ton no serà un putu Messi o res que se li assembli, però té certa gràcia per jugar al futbol, té velocitat i un bon regat a més de saber on xutar més que no pas pegar fort a la pilota, el problema i el motiu pel qual el pare mai hi va és que per aquestes virtuts és l'objecte de les faltes per part dels equips contraris i ell mai s'hi gira i el pare s'ha cansat de ser l'objecte de les riotes i de les burles dels altres mascles, qui sempre diuen que li sobra fútbol i li falten collons, a més els arbitres saben que els nen no tenen malícia, així que tot són cosses que passen “fortuïtament” al terreny de joc, on hi ha un grupet de cabronets fen de les seves... així doncs en Ton ha rebut la pilota i darrera la passada, la primera falta, s'ha aixecat i s'ha queixat a l'arbitre qui amb un somriure, i acariciant-li el cabell ha trempat (aissss qui tracta amb nens quin perill que té), li ha dit que no es queixi tant, ha tornat a començar el joc, ha rebut una nova passada i de nou falta i a terra, aquest cop l'arbitre fent de serveis sanitaris ha aprofitat per revisar la cama i dir que no ha estat res, de nou ha començat el joc, ha rebut una nova passada, el defensa li ha deixat anar una puntada al turmell, però aquesta vegada el Ton ha saltat esquivant la cama, un dels seus peus ha caigut just damunt el turmell de l'adversari qui ha deixat anar un crit que ha amagat el soroll del turmell al dislocar-se i l'altre peu en tots els collons de l'adversari, òbviament s'ha muntat la tangana (que són nens però no robots), un dels contraris ha empenyut al Ton de la camiseta, ell ha caigut enrere però al caure ha agafat amb les dues mans la camiseta del contrari i l'ha empés en la seva caiguda, el contrari ha voltejat sobre si mateix caient al terra darrera el Ton, un tercer li ha pegat una puntada mentre s'aixecava però el Ton ha deixat una planxa a la tíbia del contrari qui ha deixat anar un crit, i sense parar amb l'altre cama ha colpejat la cara interna del genoll fent-lo caure al terra, s'ha aixecat mirant a la resta dels nens, i aleshores ho he vist: por, respecte i odi, el mon adult en un camp de joc ple de nens, l'arbitre s'ha acostat sense saber el que acabava de passar, en Ton li ha clavat la mirada i ell ha fet dos passes enrere com a bon fill de puta que era, òbviament l'han expulsat i crec que no jugarà més en partidets multicultis i cumbaiàs del cole, però ha demostrat que serà un gran jugador en el partit que és la vida, la mare m'ha mirat sorpresa i ofesa, tot i que un cop en el pàrquing de l'escola i mentre felicitava al Ton ha marxat amb un somriure, el mòbil ha sonat, el pare del Ton serà qui pagarà la primera ronda aquesta nit...

divendres, 29 de gener de 2010

entrada 402 (any 2)

Enveja, enveja i més enveja, llegint alguns posts no puc més que deixar escapar el somriure fàcil al veure com uns apliquen allò de: “Que es parli de mi tot i que sigui malament” i d’altres que apliquen allò de: “Si jo no ho puc tenir (o no ho vull tenir, per ser benèvol), tothom qui ho tingui és un subnormal”, i em refereixo com no al Ipad, seré ràpid i concís, com ja vaig dir en algun blog, només tres paraules: Imac, Ipod, Iphone, tres aparells que han canviat en molt la forma de veure als ordinadors, als reproductors de música o als smartphones, doncs bé, si voleu que us sigui sincer; si!, jo vull un aparell que em permeti de revisar el meu correu, navegar per Internet i llegir un xic sense deixar-m’hi la vista, i sense la necessitat d’esperar 5-6 minuts per arrancar i 1-3 per parar, amen de no tenir de carregar amb un mort de no menys de 800 grams i a més si té una certa autonomia doncs millor que millor, no vull res més, i fins i tot me sobraria el fet de que també sigui telèfon, ara bé, possiblement una càmera fotogràfica estaria bé tot i el difícil encaix dins l’andròmina, així que possiblement sigui dels subnormals que es decideixi a provar l’experiència (que tot sigui dit, ha estat genial tan amb l’imac, com amb l’ipod i no menys amb l’iphone), però és clar, per a gustos els colors i les fruites, i jo sempre he preferit mossegar una poma a tenir una pastanaga pel cul (si voleu també podeu fer servir meló o síndria, o fins i tot coco)... i canviant de tema, ahir algú parlava dels sentiments, i heus ací que l’enveja i l’odi vers qui té el que creiem que no hauria de tenir ho són, fa temps em van explicar una història que ahir vaig recordar al llegir un comentari... fa mooooolt de temps, una de les darreres proves a passar era escalar una muntanya, al que ho intentava se li donava una motxilla amb una sèrie de pedres, cada pedra representava un dels sentiments que teniu els humans i un dels valors de la vostra escala social, la persona podia anar tirant-los en funció de les necessitats i així fer més fàcil l’ascens, al tirar-los desapareixien del seu cos aquest sentiments, un cop es començava a pujar la muntanya l’alè dels que ens estimaven i dels amics servia per pujar amb seguretat els primers metres, però poc més, al final estàvem sols i poca ajuda real donaven i en canvi eren una càrrega, així doncs, un acabava per prescindir d’escoltar els ànims i es centrava en un mateix deixant anar les pedres de la família i els amics, en l’ascens un podia trobar-se amb altres que també ho intentaven i qui carregats encara de pedres ascendien lentament sent un obstacle i un perill, un decidia aleshores adelantar-los deixant-los enrere, o senzillament avançar l’inevitable que no era més que la seva caiguda al buit, perdent en aquest joc la bondat, el companyerisme i la pietat, més endavant un es plantejava que possiblement podria tornar enrere amb les persones que l’estimaven, però tot retorn era impossible i un renunciava a l’amor i la memòria, i així fins al cim, un cop dalt del mateix ja no es mirava enrere, només cap endavant, un deixava la motxilla i mirava el que hi quedava, odi, por, egoisme, i forces altres eines que socialment indesitjades individualment havien contribuït a fer-nos sobreviure i arribar al cim, aleshores un se n’adona que està sol, però aquest no és cap problema si un el que desitja està sol descontentant a molt i contentant-se a si mateix, perquè podem fugir dels altres però no de nosaltres mateixos...

dijous, 28 de gener de 2010

entrada 401 (any 2)

Ahir mentre feia el cafè em vaig anar acostant a aquell que es capaç de llegir entre els clips que cauen damunt una taula com si fossin ossos, aquell que es capaç d’interpretar les tiretes de paper de la trituradora com si fossin les tripes d’un ocell, doncs bé, com no podia ser d’una altra manera al veure com m’acostava em va dir amb un to misteriós: “No em diguis res... la Miren, oi?”, no em vaig sorprendre ja que quan més gran és l’organització més ràpidament corre la merda, així de senzill, una pandilla de genis inventant sistemes per estar intercomunicats i després venen els subnormals per fer-ne aquest us: “Vaja, al final em creuré el que diuen de tu...” va somriure demostrant que poques de les qualitats de les que presumeix té, perquè el que jo crec i m’han dit, és que mentre la seva senyora està fent activitats benèfiques ell es dedica banyar en excés a la seva filla petita qui està neta que te cagas ara bé lo de impol•luta això ja és un altre tema, va agafar aire com una pitonissa a punt d’entrar en el mon dels morts i va continuar:“Ja m’han dit que vas estar ahir amb ella, em pensava que li donaries un xic més de temps...” el vaig mirar de nou i entenent que ni les paraules ni el temps està per ser gastat fútilment en el cas del humans va anar al gra: “La seva parella se li va presentar fa unes setmanes i li va dir ras i curt que ja no se l’estimava, que ho havia estat pensant i que no li havia volgut dir res per no fer-li mal, però que ho deixava, el tipus va fer una maleta i va fotre el camp de casa tot dient que ja la trucaria per arreglar els temes pendents que tenien, total que en un mes ja han passat per l’advocada i han signat els documents, ell paga la meitat de la hipoteca i ella pot gaudir de la casa, a més ha dit que no vol res de la casa que tot és per ella tret d’algunes fotografies i quadres....”, quan les cosses van així només vol dir una cosa, quan tant ofereixes és que més tens i suposo que ja deu tenir un altre cony que li fa les seves delícies, vaig acomiadar-me llençant el cafè que havia perdut tot el seu bon gust, ella s’ho havia buscat qui deixa que algú l’afecti sentimentalment es mereix tota la merda que li pugui caure del cel... al llarg dels segles he vist que la gent necessita temps per acceptar i fer-se seves les cosses que va obtenint, i avui en dia vec com els nens cada cop els tornen adults abans, de fet els hi fan comunions que semblen bodes i se’ls insereix en un mon adult quan encara no tenen ni pels als collons, amb un intent de que quan abans hi entrin millors adults seran; fet aquest que no crec que funcioni així, i és clar els adults en canvi han patit un camí contrari amb un intent de tornar a ser els jovenets que eren, i així intentar oblidar el fet que a tothom li arriba el seu moment, i si abans es sortia amb una noia i quan un o una se’n cansava ho deixaven, d’adults van descobrir que sortien amb algú i cometien l’errada de casar-se, i ooooohhh gran problema, per desfer l’embolic o s’acabava vidu o s’entrava en raons metafísiques per anular el matrimoni, o directament s’abandonava a l’altre, doncs bé, per resoldre aquests problemes apareix el divorci, com a tipex que esborra allò que es va fer, així doncs els adults poden tornar a ser adolescents, sortint amb qui vulguin estant-hi un temps; i si s’hi cansen doncs res, ho deixen i si pel mig s’han casat doncs res es divorcien i cadascú de nou al mercat de la carn, perquè no ens enganyem, les relacions no deixen de ser com quan un va a sopar amb la seva parella, es comença a compartir els plats, fet aquest que no satisfà completament a ningú (ja que cadascú té els seus gustos), però deixa contents a tots, per passar a que cadascú demani el que vulgui, i després ens trobem que no tothom menja a la mateixa velocitat i hi ha persones que acaben força abans el plat que d’altres, així que mentre un pensen que encara hi ha on menjar els altres veuen el seu plat buit, i mentre la primera acaba el plat i per no avorrir-se tendeixen a compartir el plat amb la veïna de taula, qui té el mateix problema.... i si hi ha fills??, doncs res, els hi apliquem el mateix cuentu que si hi hagués alguna mascota, ens repartim el temps a passar amb ells i qui se’ls queda rep de l’altre un import per tal que els alimenti i els porti al veterinari (veterinari, no, metge), per tal que els curi... senzill i increïblement civilitzat... per cert, brutals les declaracions d’un alcalde, avui al dir: “Jo no visc de la política, ningú del meu ajuntament ho fa, som paletes, jubilats, comercials, no vivim de la política, vivim del poble”, vaja i jo que creia que la frase era: “... vivim pel poble...”, ais, ais...

dimecres, 27 de gener de 2010

entrada 400 (any 2)

Ahir em va passar una d’aquelles coses que et fan plantejar si ja s’ha arribat el punt on els humans heu perdut el poc seny que us quedava, a la feina vaig agafar l’ascensor i al parar-se en un dels pisos va entrar una noia que si no m’equivoco treballa com a “quelcom manager”, un d’aquells títols anglosaxons que el pas dels segles han estat incapaços de fer-me’ls entenidors, doncs bé, recordava la noia perquè ha estat de les poques capaces de fer callar a la Patri, el terror de tots i totes aquells que venen a fer una entrevista per obtenir o almenys optar a una feina en la nostra empresa, la Patri té la capacitat de fer les preguntes escaients i encara la major capacitat de saber veure entre les respostes donades la veritat a la pregunta, i aquest do la fa terriblement eficaç en el seu procés de selecció, doncs bé la Miren (la noia que estava amb mi a l’ascensor), havia estat de les poques que havia aconseguit fer-la trontollar una mica, a la pregunta de “Venguis per tal que tingui la necessitat de contractar-la”, la Miren la va mirar i arreglant-se els cabells senzillament va dir:“Jo no em venc, jo senzillament em mostro com sóc...”, la Patri va somriure però no va trobar cap resposta a l’alçada, ella sempre diu que va estar a un pel de dir-li “Doncs ja sap on hi ha la porta”, però conclou que hagués quedat satisfeta personalment però no ho hagués quedat professionalment, al final la noia va obtenir el lloc de treball i ara la tenia davant meu, es va girar i possiblement va ser una de les poques vegades que em va mirar als ulls:“Ens coneixem, no?” “Suposo...” vaig començar a dir tot pensant on anava aquella conversa “Et ve de gust fer una copa aquesta tarda?, mira et deixo la meva adreça, si no et va bé ho entendré...”, ho va dir tot a un ritme igual al de l’ascensor arribant a la seva planta per tal d’acabar la frase just quan sortia del mateix, abans de poder contestar van entrar un parell de neo executius qui veient l’escena va dibuixar un somriure... i la tarda va arribar, de fet no podia ser d’una altra manera, i un cop dins del cotxe i mentre el Tizziano i la Montero em recordaven pels altaveus que hi ha regals i regals vaig llegir l’adreça, no em va costar arribar-hi, una casa unifamiliar, vaig parar el cotxe, vaig baixar agafant aire mentre mirava els voltants, una zona tranqui-la, les cases del costat estaven habitades però no hi havia ningú en aquelles hores, una zona comunitària que es va vendre com un dels millors veïnats, una zona on la comunitat entesa com a tal no existia i el veïnatge es basava en un “No molestis i no et molestaré”, fa gràcia que els humans sou cada dia més i en canvi esteu cada dia més sols..., possiblement aquella tarda acabaria d’una forma que ningú esperava, vaig trucar a la porta, vaig tornar a trucar esperant una estona i res “Sé que estàs darrera la porta” vaig dir finalment, va haver un moment de silenci i finalment la porta es va obrir, “Hola” va dir ella amb cara de sorpresa, “Bé si no t’apartes i em convides no crec que pugui entrar a fer la copa”, “La copa!”, va dir ella, “Si, si, passa”, un cop dins de la casa vaig anar veient la decoració i la situació, “Fa molt que ha marxat la teva parella?” el got se li va escapar d’entre les mans i no va caure en com era possible que jo l’hagués agafat abans que arribés al terra, el va tornar a agafar de les meves mans “Gràcies, bourbon no?, vaja crec que és el que beus... i no, no fa molt que ha marxat, unes setmanes, com ho saps?”, vaig somriure intentant centrar la situació, “Es veuen en les parets marques de quadres i forats que encara no han estat reutilitzats, a més has posat quadres de diferent mesura als anteriors i es veuen les marques dels anterior que sobresurten als que tens ara”, vaig observar algunes fotos d’ella, en teoria hi havia més gent en aquelles fotos, però només es veia la seva figura la resta semblava... “Si, retallo les fotos, és el problema de tenir amigues més maques que una, al final els fills de puta dels tius acabeu per mirar-se més a les meves amigues que a mi, i ja no em paro a preguntar en qui pensen quan em follen amb els ulls tancats després”, vaig somriure, tota dona sap que mai s’ha de fiar d’algú que folli amb la llum apagada o els ulls tancats, vaig acceptar la copa mentre ella m’acompanyava a la sala d’estar, Chopin anava desgranant el temps i els sentiments amb el seu estudi en mi major Op 10 Nº3, qui per cert està descansant (menys en cor) al cementeri de Père-Lachaise de París (un dels llocs més recomanables de la ciutat, juntament amb el barrí llatí o la font de Saint Michel també coneguda com a Boul Mich), el bo d’en Fryderyk Franciszek no va tenir massa sort en aquesta vida, i menys d’anar a una Mallorca que no el va saber entendre, de fet abans que morís li vaig prometre que mai més trepitjaria aquella illa d’analfabets i subnormals, com deia aquell “Quan un no surt del poble es torna una fera pitjor que aquelles que viuen en el bosc”..., ella em va fer tornar a la realitat oferint-me el sofà, enlloc d’agafar la butaca del davant es va asseure al meu costat, la vaig mirar mentre assaboria el bourbon, els seus ulls continuaven clavats en els meus, es van anar entelant i no va poder més, començant a plorar “Perquè” va dir mentre queia damunt meu, definitivament allí tenia la veritable naturalesa humana, resistent i forta davant els altres però terriblement fràgil en el seu interior, vaig acaronar els seus cabells saben que qualsevol cosa que digués de poc serviria, definitivament aquella tarda havia acabat d’una forma que ningú esperava...

dimarts, 26 de gener de 2010

entrada 399 (any 2)

A meitat dels anys cinquanta del segle passat estava prenent unes cerveses al barri de Yoshiwara d’Edo (Tokyo pels qui agrada viatjar), restaven pocs anys per tal que intentessin prohibir allò que no es pot prohibir, perquè els desitjos dels humans sempre han estat per sobre de les regles que els mateixos intenten imposar que no imposar-se; estava amb el bo d’en Yoki qui apurant la seva cervesa em va mirar deixant anar una de les seves màximes “Budo wa rei ni hajimari, rei ni owaru koto wo wasuruna” (ummm, crec que més o menys era així), la traducció seria si no em falla el Japonès ni la memòria “Les arts marcials comencen amb l’etiqueta i acaben amb l’etiqueta”, entenent “etiqueta” no com a cartellet amb el preu i la composició, sinó com a tot el cerimonial que es fa abans i després, ell sempre deia que aquest cerimonial és precisament el que demostra el grau d’egoisme dels practicants, ja que és l’únic acte que es fa vers els tercers, de la salutació inicial a la final és quan un actua per aprendre sense preocupar-se massa dels altres, és precisament en el començament i en el final quan un reconeix que necessita dels altres per ser allò que podria ser... entre cervesa i cervesa també hem va explicar la història dels tres amics: en Sempo, en Chuken i en Taisho, aquells anaven sempre els tres junts i quan sortien de nit ho feien sempre els tres, quan veien un grup de noies que els interessaven hi anava sempre el Sempo, el primer qui feia tota una exhibició de les seves capacitats per deixar-les impressionades, quan era el moment, apareixia el Chuken, el del mig, qui desmuntava els comentaris del Sempo amb sortides gracioses i que mantenia la tensió en la conversa, finalment apareixia el Taisho, qui posava als dos anteriors al seu lloc i feia els comentaris més fins i buscats, les noies amb tot això no havien caigut en el temps que portaven amb aquella juguesca i finalment acabaven per sortir amb ells, en Yoki sempre em deia que cap dels tres era res per si sol, que la força d’ells era precisament la juguesca que feien els tres junts, doncs bé, veient les notícies sobre ajuntaments, consells comarcals, generalitat i altres en el tema del magatzem “temporal” de residus nuclears (m’agrada la presa de pel en la utilització de “temporal”), em fa la sensació d’estar veient al Sempo, al Chuken i un xic més enllà el Taisho fent un chist, i mira que ja ho vaig escriure en un altre post: “El benefici de molts està per sobre del de pocs, fins i tot per sobre del d’un mateix”, doncs bé, veient com actuen alguns alcaldes es podria dir: “El benefici d’un està per sobre del de pocs, fins i tot per sobre del de molts”, si és que és precisament en el moment de potenciar les debilitats i els desitjos humans quan apareixeu sota el vostre veritable rostre, persones dèbils en ideals i principis, persones desitjoses de gaudir del present i al màxim, persones per qui els altres són senzillament mitjans per utilitzar i no pas finalitats on arribar, com deia el bo d’en Yoki: “Ja fa temps que aquesta terra ha deixat de ser patrimoni dels humans i ha passat a ser patrimoni de les bèsties, i el greu del tema no és que això hagi passat, sinó que hi ha bèsties que encara creuen que són humans...”

dilluns, 25 de gener de 2010

entrada 398 (any 2)

“Perquè?” va ser la seva pregunta, sempre m’ha fet gràcia la necessitat de raons i explicacions que necessiten els humans, molt possiblement jo hagués preguntat “Qui?”, sempre he trobat més interessant saber qui ha ordenat una cosa que no pas el motiu de perquè ho ha fet... el sopar havia pres un rumb certament cap al desconegut, un silenci tens va apoderar-se de la nostra taula i fins i tot els poc soroll de les taules del voltant creaven un escàndol difícilment tolerable, al final ella va continuar “Saps, en el fons ho sabia, tenia clar que tu tenies alguna cosa a veure, ara bé, no sabia qui havia estat el teu rol... suposo que això farà que aquest sigui el darrer sopar...” “Si, així ho desitges”, ella va clavar el seus ulls negres en els meus “Saps, t’hauria d’odiar, possiblement fins i tot hauria de desitjar la teva mort, però m’és impossible odiar-te, segurament en aquest mon només em queda la Dida, el Chester i tu”, el sopar es va donar per acabat i la vaig portar a casa seva, ella no es va acomiadar va sortir del cotxe i la vaig veure desaparèixer en el jardí... va entrar a casa llençant la bossa de mà que portava contra la paret i caient de genolls mentre plorava com no ho havia fet des de la mort dels seus pares, va ser aleshores quan va escoltar un soroll que s’anava repetint en el temps, un so regular que provenia del soterrani, va baixar les escales veient les llums de la zona de bugades encesa, es va acostar a l’assecadora pensant en dir-li a la Dida que aquelles no eren hores, va aixecar la mà per pitjar el botó quan la va veure, la Dida l’estava mirant des de l’interior de l’assecadora, el seu cap anava rodant pel tambor amb els ulls fixos en ella, va quedar hipnotitzada sense entendre o no volent entendre el que passava allí, allò sobrepassava qualsevol de les cosses que pogués haver vist en el pitjor dels seus malsons, ni tan sols es va adonar que la llum va apagar-se, va notar un moviment en l’aire darrera d’ella, es va relaxar ja poc li importava el que li pogués passar, es va sorprendre de com pot canviar la vida en una simple nit, va escoltar un soroll i com la corrent d’aire que venia des de la seva esquena es va interrompre, va veure com en la foscor dos ombres s’allunyaven i s’acostaven en xocs que trencaven tot el que tocaven... veient com desapareixia dins del seu jardí, vaig arrencar el cotxe observant el vehicle que hi havia aparcat just darrera meu, algú amb un cotxe com aquell no menys que en el garatge el guardaria, vaig parar el motor i m’hi vaig acostar, cotxe de lloguer amb el motor encara calent, no es veia cap paper ni cap altra document, estava a punt de tocar la porta quan ho vaig notar, l’havien recobert d’una fina pel•lícula amb esprai, no vaig poder més que somriure, el joc havia tornat a començar, vaig dirigir-me cap a casa d’ella vaig creuar el jardí i vaig notar com ella anava cap al soterrani, al acostar-me la finestra que hi donava era oberta i vaig veure com ella es parava davant l’assecadora, veient la cara de pànic que se li quedava i després la foscor, qui fos no era un aficionat, l’havia portat a un lloc on només hi havia una sortida que segurament ja era una trampa mortal, havia captat tota la seva atenció i ara l’havia cegada, vaig veure una ombra que s’acostava darrera d’ella i vaig decidir intervenir... l’impacte va ser brutal, els cops es van anar alternant en distàncies curtes el millor són els genolls, els colzes, les pressions, percussions, pinçaments i el cap, no hi ha distància per puntades o cops de puny, l’adversari era digne i això implicava que no seria gens fàcil, tenia l’avantatge que ell no esperava trobar-me i el possible dubte de que fer, si el tenia, aquest mateix dubte seria la seva perdició, vaig encaixar un parell de cops fent que es confiés vaig allunyar-me un xic i va somriure llençant una puntada, possiblement la considerava el cop definitiu, en el darrer moment la vaig bloquejar llençant-me contra ell, la meva mà va fer pressa en el seu coll i el seu cap va colpejar la paret, el meu genoll es va clavar en el seu estómac, mentre el colze de l’altre braç li dislocava la mandíbula, un xic de sang em va esquitxar, un fotut germà de sang vaig determinar després de tastar-la, sense deixar-lo recuperar el vaig voltejar per sobre meu fent-lo caure al terra, aquell era el moment que esperava un cop va perdre el meu contacte va pivotar al terra desapareixent en la foscor, necessitava agafar un xic d’aire, quan va tornar a centrar-se en mi ja no em va veure, ni a mi ni a la noia, la vaig treure de casa seva, aquella nit havia perdut la poca innocència que li quedava, aquesta havia decidit marxar volant, volant molt lluny d’aquell lloc, la vaig pujar al cotxe ella em va mirar encara en estat de xoc dient-me “No vull que marxis, queda’t amb mi...” vaig somriure mentre li acaronava el cabell, ella em va apartar la mà, sense perdre el somriure li vaig dir “Mira qui hi havia entre el teu cabell”, el senyor Chester va aparèixer i ella el va abraçar, després va perdre el mon de vista, el mòbil va sonar: “Teníem un tracte vampir, i espero que encara el tinguem...” no van caldre més paraules, la vaig observar en el seient de darrera, estirada, dormida, possiblement força lluny d’allí, i va ser que vaig veure els seus cabells blancs del guix que havia caigut del soterrani, vaig acariciar la seva galta mentre en Chester em mirava, tenia edat suficient per estimar i ser estimada i també per morir, la meva mà va apretar el seu coll que va cedir amb un so sec, un tracte sempre és un tracte...

I've never been so
Colourfully-see-through-head before
I've never been so
Wonderfully-me-you-want-some-more
And all I want is to keep it like this
You and me alone
A secret kiss
And don't go home
Don't go away
Don't let this end
Please stay...
Not just for today...

"Never never never never never let me go" she says
"Hold me like this for a hundred thousand million days"
But suddenly she slows
And looks down at my breaking face
"Why do you cry?
What did I say?"
"But it's just rain" I smile
Brushing my tears away...

diumenge, 24 de gener de 2010

entrada 397 (any 2)

He servit a tants Papes que ja fa anys que vaig deixar de considerar-ho quelcom com a mínim sorprenent, i de fet he servit a tants Papes amb els ulls posats al cel com els que tenien els ulls posats a l'infern, he passejat pel Vaticà de dia i de nit, i he vist llocs i sales que molts pocs han pogut veure i menys encara creurien que fossin reals, fa molts anys un Papa em va dir: “El poder que mostrem impressiona, ara bé, el poder que realment tenim espantaria...” el Vaticà no és només allò que es veu en una visita guiada, de fet qui el va construir va aplicar-se la teoria de l'obra de Deu, “Construiré una obra de la que només es veurà el fruit, els pilars i les arrels quedaran amagades als observadors, perquè només el fruit mereix la vostra atenció, el resultat de l'obra i no l'obra en si”, molt possiblement tots aquells que han fet pel·lícules sobre el Vaticà i els seus secrets han tingut un esquitx del que hi ha en realitat, només i per un senzill exercici de recollida d'objectes més de mil cinc cents anys donen per força: per recollir, tutelar, investigar, utilitzar i ocultar allò que ells creuen que està bé o malament, forces paraules que manquen en frases que un lector troba inconnexes es torben en aquelles sales i passadissos, una lectura del que hi ha allí portaria més d'una vida i donaria força més que la vida, donaria una veritable il·luminació, per tal de vigilar tot allò el Papa té el seu propi exèrcit, un exèrcit que ha convertit en una paròdia del mateix amb els uniformats que deixa veure, però un exèrcit en les ombres (i sembla estrany que aquell qui defensa la llum necessiti de les ombres) per fer complir el seu designi que no és altre que el designi de Deu, i quan les cosses es posen a mal dades i les forces de la llum no arriben o no volen arribar-hi sempre hi ha mercenaris amb menys escrúpols, i aquí entrem jo i els meus germans de foscor, va ser precisament al donar satisfacció a un dels desitjos d'un d'aquells senyors que la vaig conèixer, ella tenia poc més que vuit anys, una preciosa nena de mare xinesa i pare occidental, vivien en una casa a les afores de la ciutat (no penso dir quina...), ella es va despertar aquella nit sobresaltada, havia tingut un malson i la seva mare encara no havia entrat a fer-li el petó de bona nit, la seva mare sempre ho feia, ella moltes vegades es feia la dormida per notar el contacte dels llavis de la seva mare en el seu front, i si es quedava dormida esperant, tenia clar que hi hauria el petó, i la seva mare com a bona bruixa que són totes les mares sempre que ella l'intentava enganyar li deia des de la porta “Bona nit petitona, hauries d'estar dormint ja...”, però aquella nit no hi havia hagut petó i li semblava que ja era força tard, es va aixecar sortint de l'habitació, el passadís estava a les fosques només hi havia la llum que entrava dels finestrals, l'interruptor quedava unes passes més enllà aferrant-se al Chester (el seu os de peluix preferit) va començar a caminar, i just quan estava passant per davant de les escales va escoltar un soroll i espantada l'os se li va escapar de les mans caient per les escales, hagués cridat per aquest fet i per veure com el Sr. Chester tornava a pujar les escales des de la foscor, però al observar qui sortia també de la foscor darrera el seu os va quedar sense veu “Vaja, quin os més valent” va dir el desconegut “Hauries d'estar orgullosa de tenir un os com aquest que et defensi”, el desconegut va somriure sentant-se a les escales i fent que ella s'hi acostés “Suposo que deus saber el que ha passat, oi?, mira a vegades allò que sabem no és allò que voldríem saber, però per desgràcia el que sabem té més pes que no pas el que volem...” ella va notar com li queien les llàgrimes per les seves galtes mentre aixecava la vista “No tornaran?”, “No, no tornaran” “Segur?”, “Si força segur...” “I com ho saps tu!” “Vols que t'ho expliqui?” la mirada del desconegut va agafar una brillantor que la va obligar a apretar encara més fort l Sr. Chester contra el seu pit “I ara em toca a mi?”, el desconegut va somriure i la seva rialla no la va tranquil·litzar sinó que encara la van posar més nerviosa: “No petitona, no, a tu no t'ha arribat l'hora i no t'arribarà fins que siguis una velleta amb el cabells blancs i hagis tingut una vida de felicitat”, ell va acaronar els cabells d'ella deixant un petó en el seu front, de sobte ell ja no hi era i només va escoltar “Bona nit petitona, hauries d'estar dormint ja...” es va despertar cridant, la dida va entrar a la seva habitació, ja no es trobava a l'escala, la Dida la va abraçar i va ser aleshores quan va veure que estava plorant “Ai, la meva petitona, t'he de dir una cosa...”, un accident, un desgraciat accident havia acabat amb la mort del seu pare i la seva mare, ella mai va explicar el que havia vist aquella nit però al fixar-s'hi va veure que el Chester l'observava des de una cadira al que ella no l'havia deixat... després d'aquella nit l'he anat veient cada cert temps, ara en feia ja prop de quatre que ens havíem vist, vaig anar a la seva ciutat i la vaig estar esperant a la sortida de casa seva, ella va sortir i es va aturar, va agafar aire dibuixant un somriure “Sé que estàs aquí”, vaig sortir de la foscor com el primer dia i ella no va poder evitar un escalfred al veure'm de nou: “Vec que segueixes com sempre” va dir ella qui el recordava com el darrer cop que l'havia vist “Això tu que em mires amb bons ulls... vols que anem a sopar”, ella no va deixar el somriure llençant-se damunt seu i abraçant-lo, “Pensava que mai m'ho diries!” com cada cop van estar passejant i posant-se al dia, finalment van anar a sopar i aquella nit ella es va sentir preparada per fer la pregunta “Tu vas matar als meus pares, oi?”, em va costar respondre, tenia clar que la faria i sempre havia desitjat que fos en l'encontre següent, vaig agafar aire “Si, jo els vaig matar...”

dissabte, 23 de gener de 2010

entrada 396-2 (any 2)

Avui m'han fet esperar en una cafeteria mentre em passaven a recollir per tal que poguéssim dir allò de: “Ho sento molt” o “No som res” i bla, bla, doncs bé ha estat entrar en la cafeteria i veure-les, un grupet de quarentones que entre els seus problemes per perdre la panxa i altres, mataven el temps que havien decidit dedicar a les compres setmanals fent un esmorzar d'erices cabrejades, a la paret una televisió de plasma anava dient les notícies, en un moment donat ha sortit la noia del temps i s'ha fet el silenci (fet que he agraït), de sobte una de les erices ha deixat anar un: “Però ho haveu vist com va vestida?” i ha estat un crítica constant a la pobre noia que anava dient que demà núvols, i jo m'imaginava la noia dient que demà s'acaba el mon i les marujes assassines del meu costat més preocupades del modelet que portava que d'una altra cossa, no he pogut més que somriure al pensar que ja feien prou en anar a comprar... i aleshores la meva ment ha anat força lluny pensant que havia vist tortures pitjors, si mai voleu veure una terra sense ordre ni concert on la vida d'una persona val menys que la merda d'un gos on viviu, us convido a anar a Centre Amèrica, on entre guerra i guerra la gent s'ha acostumat a matar per tants motius com ofertes podeu trobar al Lidl, en aquelles dates la meva missió era senzilla i planera, esbrinar el màxim de la guerrilla local perquè dels cacics locals ja en teníem prou informació, així que vaig participar en un assalt a un poble a la recerca dels Robin que allí hi poguessin haver, vam entrar de matinada i sense deixar despertar a bona part de la població la van anar matant, primer als homes i després a les dones això si, no abans d'haver-les violades i és que segons ells ningú volia que els seus possibles fills fossin uns fills de puta, van quedar una vuitena d'homes vius qui eren els que en principi podrien donar informació sobre la guerrilla local, la tortura és un art, i requereix de temps, la manca de temps fa que hi hagi forces més carnicers que no pas torturadors, i temps no era el que els hi sobrava, així que el negoci de la canr va començar a funcionar... vaig veure com gaudien destrossant un per un a aquells homes, van anar passant un rere l'altre fins que al final només en va quedar un, el vuitè, el van fer entrar lligant-lo a la cadira, tenia la fortuna de ser el darrer i la maledicció de tenir de saber quelcom, li van preguntar una vegada i ell va negar saber-ne res, la resposta no va ser satisfactòria i li van aixafar un dit, el crit va envair la sala com havia passat set vegades abans, fins i tot els torturadors es van tornar despistats i amb ganes d'aconseguir ràpidament allò que requereix d'un temps, així que els dits es van anar aixafant, després van passar a anar tallant parts del cos del pobre desgraciat i aquest va perdre el coneixement, un dels errors en qualsevol tortura, allò feia temps que havia deixat de ser divertit, així que em em vaig aixecar per marxar quan el capitost d'aquella pandilla de subnormals hem va preguntar on es suposava que anava, suposo que coneixedor del seu fracàs volia el mínim nombre de testimonis, senzillament vaig somriure, vaig notar com la tensió baixava uns dècimes i va ser el moment, vaig treure l'arma i vaig disparar als presents qui un darrera l'altre van anar caient, al final només estàvem jo i el torturat qui jurava i perjurava que no sabia res (i el divertit del tema és que jo sabia força bé que aquell desgraciat no sabia res de res), un tret va escampar el poc cervell que tenia per l'habitació, aquella imatge m'ha vingut al cap escoltant a les marujes avui, pensar que gent per menys ha mort i elles parlant de si el modelet combinava o no...

entrada 396 (any 2)

Not Alone
Linkin Park


I break down, fear is sinking in

The cold comes, racing through my skin

Searching for a way to get to you

Through the storm you...


'Go, giving up your home

Go, leaving all you've known

You are not alone
'

With arms up, stretched into the sky

With eyes like, echoes in the night

Hiding from the hell that you've been through

Silent one, you....



Go, giving up your home

Go, leaving all you've known

You …

Go, giving up your home

Go, leaving all you've known

You are not alone



You go, giving up your home

Go, leaving all you've known

You ..

Go, giving up your home

Go, you are not unknown

You are not alone


You are not unknown

You are not alone
d
Aquesta i nou cançons més les han ofert en una recopilació gratuïta que podeu aconseguir a:
http://www.musicforrelief.org/

On a canvi d'un donatiu us la podreu descarregar (amb 9 cançons més, ull la del Peter Gabriel!!), bé si us oblideu del donatiu us el podreu descarregar també (els vampirs no tenim massa consciència social).... (amb cosses així un desitja que hi hagi més terratrèmols...), aissss si l'sgae se n'assabenta!!!!!

divendres, 22 de gener de 2010

entrada 395-2 (any 2)

Aquest matí m’han donat una d’aquelles notícies que tot i no saber-ne el motiu et fan treure un somriure estrany, tinc un conegut que va sobreviure a un càncer, de fet tothom diu que va ser un fet que toca directament l’increïble, però al final se’n va sortir, fa poc es va fer la darrera revisió i tot normal, fins i tot el metge va dir que era un cas digne d’estudi, doncs bé, el meu amic ha mort aquest matí mentre passejava al quisso, aquest se li ha escapat i quan l’anava a agafar un cotxe l’ha atropellat, bé... davant la possibilitat de morir d’un càncer assassí o pel descuit d’un quisso tonto (tots ho són) que voleu que us digui... amb tot no he pogut reprimir un somriure al recordar una història que em van explicar fa força temps... diuen que hi havia un bon home que vivia en un poble del que actualment seria Síria, era una persona a qui tothom estimava perquè es dedicava amb cos i ànima als altres, un dia van trucar a la seva porta i quan la va obrir va quedar-se bocabadat al veure la mort, aquesta li va dir que al final del dia moriria, i que ella normalment no avisava als beneficiaris del tiquet de tour paraiso, però que amb ell havia fet una excepció per tal que es pogués acomiadar de tots els seus éssers estimats, la mort va desaparèixer i el protagonista de la història acceptant el seu destí va començar a acomiadar-se dels seus éssers estimats, va ser al acomiadar-se de la fetillera del poble que aquesta com a pagament de tot el que havia fet per a ells li va oferir la possibilitat d’obtenir un sortilegi per enganyar a la mort, ara bé, a canvi hauria de donar la seva ànima al diable quan aquesta el trobés, la seva família i amics li van dir que acceptés ja que no era segur que la mort el trobés si canviava de lloc i nom, ell va acceptar segellant el pacte i marxant del poble amb el cavall més ràpid que tenia, va estar cavalcant forces hores i al observar el seu cavall amb set es va acostar a un riu, mentre la seva muntura hi bevia va veure com una noia caminava per la vora del riu, ensopegava i hi queia, ell sense pensar-s’ho es va tirar al riu i amb no pocs esforços la va aconseguir treure del mateix, un cop a la riba la va contemplar quedant prendat de tanta bellesa, va ser quan va cercar la seva respiració que no la va escoltar, de res li van servir tots els seus esforços per reviure-la, la noia no responia, va ser aleshores quan va escoltar una veu familiar “Vaja, jo que et buscava pel teu poble, i et trobo aquí ajudant, com no podria ser d’una altra manera, a una persona tot i aquest cop haurà servit de poc...”, va notar el contacte de la mort en la seva espatlla i va entendre que el destí és únic, i que per molt que s’hi jugui un acaba sempre per perdre, “I saps?” va continuar la mort “Aquesta noia era un pou de virtut, segurament us trobareu al cel i et podrà agrair el que has fet per ella, vaja sempre que hi vagis...”, ell va agafar aire entenent que no està fet el destí per ser manipulat pels humans... i per cert, acollonit he quedat al veure que ara hi ha arabian emoticons pa flipar i no pixar, a veure quan treuen els despertaferro emoticons...

entrada 395 (any 2)

Ahir sopar, de fet els odio, però ahir era quasi que obligatori d’anar-hi, després d’un bon negoci és pràctica habitual celebrar-ho, el sopar en aquest cas era força íntim i a més serviria per l’entrada en societat, i mai el terme de “societat” havia estat tan ben utilitzat dels dos fills del jefe, els que després d’una gran formació i Deu sap que, havien decidit que als seus trenta i picos anys ja era un bon moment per començar a treballar, i juntament amb ells una cosineta que faria les pràctiques dels seus estudis amb nosaltres, i aquesta poc més que aixecava els setze, doncs bé, vaig entrar al restaurant puntual, i com sempre no hi havia ningú, ningú tret del gran jefe qui em va somriure, possiblement siguem dels pocs que encara valorem la puntualitat, si un ha de renunciar al seu temps lliure per un acte que l’obliga a assistir-hi que menys que aquells que organitzen l’acte tinguin la senzilla decència de ser puntuals, se’m va acostar i agafant-me per l’espatlla em va dir “Ja vec, que les bones costums es perden i pocs les mantenen, una copa?, aprofitem per acabar amb la bona beguda abans que faci treure l’aigualida”, vaig somriure tenint la seguretat que seria així, i que celebràvem?, doncs la finalització d’un bon negoci, un empresari havia deixat en les nostres mans la negociació social de la seva empresa, aquesta s’havia trencat en vàries ocasions i quasi sempre per la força dels sindicats, el gerent ens havia dit més d’una vegada que els sindicalistes tenien les idees força clares, al que el meu jefe havia respost “La gent ja no es mou per ideals, es mou per comoditat...”, es van valorar totes les possibilitats, i finalment l’empresa va anar donant beneficis socials a diferents grups de diferent manera trencant la cohesió inicial del grup i com que tots tenien més del que oferia el sindicat aquest va anar perdent força, això i que el líder sindical tingués un desgraciat accident amb la seva Mercedes que l’empresa li havia canviat feia poc, que es va incendiar després d’una topada per culpa d’un cable del sistema d’arrancada segons els pèrits, una veritable i llastimosa pèrdua... doncs bé, al final els treballadors treballant, l’empresari guanyant diners i bona part de les polítiques socials de l’empresa, retornades a l’empresa com a menys impostos a pagar o com a subvencions per mantenir i fins i tot incrementar els llocs de treball, i els nostres honoraris com a menys ingressos per les arques de l’estat on vam oferir els nostres serveis; mentre recordava el tema vaig escoltar unes paraules que marcarien la nit: “Doncs si, dels meus leit tuentis als middel zertis, vaig centrar-me en els estudis, però després de passar per la Índia vaig veure que el meu destí era canviar el mon...” el jefe el va interrompre i me’l va presentar com el seu fill gran, no vaig poder més dient: “Suposo que deu ser una broma?” i el subnormal rient contesta “Si, si, ja ho diuen que jo i el pare no ens assemblem, a que es incredibel la genètica?” “No ho saps prou bé...” vaig balbucejar.... la filla estava hiper ultra mega super indignada o sea que me soplo el flequillo i resoplo de nuevo, perquè al cole (per ella, college), la professora havia gosat explicar temes evolucionistes als seus fills, i amb quin dret ho feia, o “esque” (sempre he trobat aquest mor graciós “esque”), els pares no tenien dret a decidir sobre l’educació dels fills, i a més que ells pagaven per l’educació, no com (i aquí va trigar una estoneta cercant la paraula políticament correcta) els desvalguts que necessiten de l’ajuda de l’estat.... veient el panorama vaig decidir que aviat em tocaria buscar feina, això o regalar més mercedes, un cop a la taula davant tenia a la futura noia en pràctiques qui mirava amb els ulls brillants a tots els presents, entre copa i copa de vi no vaig poder més de nou dient-li: “Vaginesil” “Com?” va contestar ella, “Vaginesil, pels picors de cony, diuen per la tele que va conya, te la poses i la figa ja no et picarà més, mà de sant per les jovenetes amb fogots...”, va quedar callada fins que el voltor del seu costat va saltar “Tu tranquil•la, deixa’l que és un xic raret...”, bona jugada, havia cridat l’atenció d’ella i m’havia tret de la cursa, tot i que la mirada d’ella indicava que tenia debilitat pels rarets, i després diran que el programa aquell del nini és ficció, aissss...

dijous, 21 de gener de 2010

entrada 394 (any 2)

“Tota prohibició no és més que una demostració de la incapacitat d'ensenyar allò que es creu que està bé”, amb un parell de collons, aquest ha estat el comentari que he deixat en un blog com a resposta al post del dia, i mira que a primeres hores del matí ja començar amb tonteries d’aquesta alçada fan preveure que el dia es pot emportar la palma... la bloggaire en qüestió es qüestionava sobre l’oportunitat i la correcció de prohibir fumar en bars i restaurants, doncs bé, al llarg dels segles he descobert precisament això, que les prohibicions no són més que un intent de les ments pesants de fer complir allò que creuen bo per la societat i que la societat els hi ha dit que s’ho poden anar posant allí on els hi càpiga, i com deia un mestre meu “Si simpàticament no és possible sempre es pot fer coarcitivament...”, bé per sort a la cafeteria on anem encara deixen fumar com un Portobello a extingir, rodejat de naus espanyoles i/o angleses disposades a passar pel ganivet a tots els supervivents de l’enfrontament o de fer-los caminar per sobre el tauló... doncs bé, ahir estàvem fent el cafetó i Deu ja sap que no és bo barrejar els que dicten i les que copien els dictats, la gran majoria d’aquestes darreres va marxar escandalitzada davant les oportunitats de negoci que es van anar regalant a Haití... entre les que van tenir més èxit: la d’oferir l’illa al Cemeron per filmar la segona part d’Avatar en 3D, o oferir l’illa per fer un parc temàtic de terratrèmols o per filmar pelis de grans desastres, després també es va donar la idea de vendre els nens orfes a pes o a unitats a famílies blanques que vulguin donar un germanet negre al seu fill blanc (que no us podeu pensar com arriben a pesar les bosses avui en dia, i el mal d’esquena que poden fer en els pobres nens... blancs), sobre els ferits greus i moribunds res millor que crear un mercat d’òrgans que segurament potenciarà l’economia de l’illa i salvarà forces vides a occident, on teniu la costum de fer malbé els vostres òrgans sense caure en que els recanvis són cars i difícils de trobar, i finalment les revistes de cotilleus setmanals, podrien fer una tirada especial oferint les noies i nois joves com a marits per catàleg, els vaig deixar mentre discutien les possibles utilitats dels morts quan ho vaig veure, un dels nous s’havia canviat el cotxe i el molt cabestro l’havia aparcat al carrer, el problema dels cotxes nous a part de ser l’objectiu de qualsevol ocell amb o sense incontinència, és que un petit cop sempre es nota, vaig veure com un animalet amb un 4x4 estava aparcant davant del seu cotxe, el conductor va aplicar el sistema braille per aparcar anant cap endavant i endarrere i aparcant encaixonat entre els dos cotxes, vaig sortir de la cafeteria, de fet és sorprenent com els fills de puta són capaços de detectar a qui han molestat fent els seus actes, com a persona educada vaig somriure intentant iniciar una conversa civilitzada: “Cap problema?, total només ha estat un copet”, va dir el personatge, definitivament seria difícil iniciar una conversa mínimament raonada, vaig veure com reculava un xic per tenir més embranzida pel que pogués passar, el somriure de la seva cara li va durar poc, el meu dit va colpejar el seu ull, i ell va caure de genolls renegant “Cap problema?, total només ha estat un copet” li vaig dir mentre tornava a la cafeteria, definitivament haurien de prohibir que certs simis conduïssin...

dimecres, 20 de gener de 2010

entrada 393 (any 2)

Tothom és esclau de les seves paraules i víctima dels seus actes (o així hauria de ser...), doncs bé, tal dit , tal hauré de fer... ella es va despertar va intentar fer petits moviments, preguntant-se com és que si els hotels són una font de sorolls aquella habitació semblava una tomba, va ser al pensar en aquesta darrera paraula que va tenir un escalfred que li va recórrer tota l’esquena, després d’alguns intents va aconseguir alliberar un braç i una cama, per sort els llençols no eren el cridaners que havien estat la nit anterior, un xic més i estaria lliure, un xic més... “Tan malament m’he portat?”, ella no va poder evitar el somriure, no deixava de ser una dona, i les dones es deleixen per aquells que sempre estan atents als seus actes fent les preguntes més estúpides i gracioses, va arrufar el nas “Vaja, m’has enxampat... suposo que m’hauràs de castigar pel meu intent de fugida” “Ummm, un càstig i de bon matí?, a saber com acabaràs...”, no va poder ni va voler evitar que els colors li conquistessin la cara i que quelcom menys innocent que el color envaís un xic més avall de la seva anatomia... recordava com la tarda anterior estava com una estúpida mirant-se al mirall sense saber ben bé que s’esperava ni que esperava ella, s’havia maquillat i desmaquillat no menys de dues vegades sempre amb la idea de que acabava per semblar una pepona, va deixar anar un buf al pensar que després encara tocava decidir el vestit i les sabates, i la roba interior?, va mirar-se al mirall, allò ni de conya, no per res s’havia guanyat que li diguessin que era una tikismikis i no seria menys ara, amb tot va agafar un conjunt que feia temps que volia estrenar i que havia criat pols al fons del calaix, es va mirar al mirall contenta que només ella es veiés; la roba, les sabates, els darrers tocs, tot això i una mala conjunció dels astres van fer que arribés tard, fins el darrer segon es va preguntar que cony hi feia ella allí, va sortir de la boca del metro i es va fixar amb els nois que hi havia, mentalment va decidir quins voldria que fos i aquells que desitjava que no fos, alguns se la van mirar però encuriosits de perquè una noia els estava resseguint amb la mirada, ella va començar a sentir-se alleugerida al pensar que igual l’havien deixada plantada, de fet allò li donaria peu a fotre-li una bona bronca i a estalviar-se el que pogués venir, va ser aleshores que el mòbil li va sonar el va treure just quan callava, el número no li sonava de res, l’estava guardant quan algú li va dir darrera seu “Hola”, l’ensurt va ser suficient per tal que el telèfon volgués cobrar vida pròpia, va començar a deixar anar un crit quan el va veure davant d’ella “Ho sento...” va dir la veu “La veritat si t’espanto així i encara no m’has vist, potser ni et giris....” ella va deixar anar un somriure, total que hi podia trobar?, la conversa li va semblar inconnexa de fet els temes van anar i venint, va tenir la sensació que ell no es centrava massa o que oblidava massa ràpid el que ella deia, amb tot tenia un cert punt per mantenir la conversa en una tensió adequada... va tornar al present quan una mà va començar a rosar el seu cos, tots els records del passat es van anar esvaint deixant lloc només al present, la mà d’ella va passar pels seu malucs dirigint-se al centre d’ella, ella va deixar anar el cap endarrere atacant amb el seu cabell la cara d’ell, va notar l’alè d’ell en el seu coll i uns llavis besant-li el coll, la mà d’ell va començar a masturbar-la, va tirar la cadera també cap endarrere fins notar quelcom que la parava, va somriure pujant un xic i entreobrint les cames, el penis d’ell va anar recorrent el seu entrecuix i ell va deixar anar un gemec, va notar com el seu penis rosava l’entrada del seu cony i com aquest palpitava intentat xuclar-lo, es va sentir calenta aquest sol pensament l’encenia cada cop més, la sang li cremava al cos, la seva mà va acompanyar al penis fins al seu cony, tot i que la seva intenció era no deixar-lo escapar, va apretar la cadera fent-lo entrar, va deixar anar un crit amb un somriure, ja era seu, ell va anar accelerant el ritme, mentre la masturbava, no va aguantar més i es va deixar anar, però no volia parar, va deixar anar una rialla a l’aire “Sóc multiorgàsmica!” va pensar, sort que ell no la podia veure, va ser aleshores que va veure com davant d’ella hi havia un armari amb la porta de mirall, no li va importar fins i tot va somriure mentre treia la polla d’ell del seu cony i el masturbava, se li feia estrany, però allí estava tota una dona amb una polla entre les cames, va accelerar el ritme mentre sentia la seva respiració a la nuca, va lamentar que els llençols quedessin amb diferents tonalitat de blanc, que pensarien d’ella els de l’hotel? Amb lo tikismikis que ella era....

dimarts, 19 de gener de 2010

entrada 392 (any 2)

Avui he arribat a casa força cabrejat, possiblement sinó hagués sigut per la tontada que estava escoltant igual l'hagués liada, i de fet fins i tot les lletres més estúpides poden aportar grans veritats, avui escoltava la ràdio i he enxampat a un imbècil qui estava salvant el mon via problema de Haití, i aleshores he recordat que la memòria sempre és selectiva i que se li fa dir i recordar només allò que interessa, es recorda el que interessa i la resta s'oblida i si mai apareix com a record un tendeix a creure que és una confusió o fruit d'una imaginació malaltissa... i el que em rebentava no és que el fet fos llunyà en el temps, no era un fet de segles passats on un pot entendre que ja no hi queda cap dels humans que ho van viure en primera persona, i els que quedem i que ho vàrem viure mai explicarem la veritat del que va passar (a la fi, qui collons creurà a algú qui diu que porta en aquest mon més de quatre cents anys, des d'aquí us convido a que en feu la prova, ja em tornareu el feed back...), amb tot no he pogut més que cagar-me amb el vellet que estava parlant amablement de salvar als pobres negrets, he estat a punt de trucar a la ràdio i dir senzillament “Sant Jeroni”... la guerra havia començat feia unes setmanes, i mentre s'esperaven els combats que la justifiquessin cada bàndol aprofitava per fer neteja i eliminar aquells que consideraven molestos o senzillament en algun moment del passat havien gosat tocar els collons, res millor que una guerra per passar comptes, possiblement totes les guerres siguin estúpides, ara bé, les civils s'emporten la palma perquè moltes vegades un no acaba d'entendre on comença l'aliat i on l'enemic i davant això la màxima de: “Matar-los a tots i que Deu faci justícia després” és força usual, estava amb un germà a les ordres d'un escamot de neteja anti feixista, i el graciós és que quan parlava amb els que estaven amb escamots anti comunistes concloíem que els mitjans utilitzats eren els mateixos de fet només canviava el nom, i si dos cosses actuen igual un ha d'entendre que realment només són una sola cosa, putes i senzilles brigades de neteja, doncs bé, l'escamot que protegíem va arribar a un col·legi, van fer sortir a tots els nens, i els van reunir a la plaça que hi havia davant del centre, allí parats els van obligar a veure com feien saltar als professors des de el terrat del centre, mentre els membres de l'escamot els hi deien rient “Si existeix un Deu, on està ara?”, “La religió és l'opi del poble i ara en sou lliures” deien als alumnes, fins i tot aquells que odiaven a un o a un altre professor van entendre que allò no tenia cap sentit, després es passejaven entre els moribunds mestres i escollien a alguns alumnes a qui donaven una pistola “Amb ells o amb nosaltres?” eren les seves úniques paraules, si el noi no disparava al professor era afusellat per ser un “element subversiu ineducable”, i entre tota aquella panda d'animals, de fet crec que no eren males persones, sinó senzillament animalets mal educats, hi sobresortia el cap, qui gaudia de cada instant, va descobrir al servei darrera de les vidrieres i el va fer portar també a la plaça, deixant que els membres de l'escamot gaudissin del mateix, si havien servit als feixistes no menys haurien de servir al poble, tan homes com dones van ser violats i posteriorment assassinats, veien la cara dels alumnes que encara estaven vius el comandant de l'escamot va tornar a somriure “Si han estat covards per estar en aquest centre feixista no serveixen per la lluita proletària”, va treure la seva pistola i va començar disparar contra els joves, vaig aixecar-me quan el meu germà em va posar la seva mà a l'espatlla “No intervenim, deixem fer, només observem i informen, recorda-ho”, doncs bé, aquell mateix que en sol dia va matar tota ànima viva d'un col·legi pel senzill fet que ell mai havia pogut gaudir d'un lloc com aquell, era el mateix que ara defensava una sortida pel pobre poble de Haití, el mateix que no para de rebre reconeixements, i el fotut és que el que va passar no va passar mai, segurament seré jo que tinc problemes de comprensió històrica i d'encaix dels fets en un marc global, hi ha moments en que els mortals encara em feu més fàstic tot i la merda de cançó que m'intenta alegrar el que queda del dia...

dilluns, 18 de gener de 2010

entrada 391 (any 2)

Una altre de les cosses que no s'acostuma a saber dels vampirs és que no sempre escollim el que mengem, de fet a vegades (i no poques) ens venen donats els plats, vaja com en qualsevol banquet de noces, tot i que ens estalviem la companyia idiotitzant i els intents de dos ànecs marejats de ballar un vals, eisss i que en la darrera enlloc del tradicional vals van fer una balleruca tribal del carib en plan dale salsa a tu cuerpo macareno... però que es pot esperar d'una boda multiculti... doncs bé, ahir estava passejant quan vaig sentir un brunzit dins del meu cap, els segles els han anat convertint en quelcom suportable però no per això més desitjats, abans perdia el temps intentant localitzar l'objectiu, em fa gràcia recordar com començava per aquells objectius que m'haguessin agradat i els anava rebaixant fins descobrir el veritable objectiu cagant-me en la meva sort, ara ja directament em deixo guiar vers l'objectiu, de res serveix veure allò que podria ser i no és... vaig localitzar la família: pare, mare, nen i nena... els vaig anar seguint pels carrers, els nens meravellats amb les grans joguines dels aparadors, la mare en les petites joguines de les joieries i el pare en les joguines que anaven caminant pel carrer i que com a bons regals tot i anar embolquellades deixaven clar els encants que hi havia dins... finalment van entrar en una cafeteria, es van seure en una taula del centre del local, jo vaig aprofitar per passar pel seu costat i agafar una taula del fons, van demanar i mentre el cambrer els hi anava prenent em vaig fixar amb la nena, qui sorpresa de que se la miressin va dibuixar un somriure, li vaig tornar tot pensant que els humans teniu una naturalesa força afable i confiada que us permet de somriure a veritables estranys, el pare es va aixecar per anar al bany amb el nen, aquella era l meva oportunitat, em vaig dirigir cap a la taula, la nena em va tornar a mirar deixant un altre somriure, vaig passar pel seu costat anant cap al bany, vaig obrir la porta bloquejant-la darrera meu, el pare s'estava mirant al mirall després de rentar-se la cara, i el nen en un dels micro hobbits pixaderos que farien les delícies del Gimli, el pare va centrar la mirada en el mirall intentat fixar-me i buscant les ulleres, no va tenir temps per res, el vaig empènyer, va picar contra el mirall i després contra el marbre, va caure a terra amb un soroll fosc, el nen s'estava girant, no deuria aixecar els set anys, va obrir la boca però no va treure cap so, possiblement algú dirà que massa jove per fer-se gran, la meva mà li va tapar la boca “Saps minyó?, no és res personal, però no tots podeu arribar a adults...”, mai m'ha agradat la sang de nen, possiblement sigui una resta de la meva humanitat perduda i la idea que matar un nen es evitar que aquest creixi i aporti més humans que ens alimentin, però com he dit al començament un no sempre tria de que s'alimenta, i fins i tot els vampirs hem d'obeir i esperar que les portes de l'infern s'obrin per donar-nos la benvinguda, al sortir dels serveis em vaig creuar amb la mare qui estava estranyada per la tardança del seu marit i fill, no vaig poder més que somriure de la sorpresa que l'esperava al creuar-me amb la nena aquesta ja no em somreia, i és que a vegades els nens són els que hi veuen més clar...

diumenge, 17 de gener de 2010

entrada 390 (any 2)

Llegint els diaris i veient la televisió estic reafirmant que com deia aquell “No és un bon moment per ser dels dolents...”, de fet sempre m'he preguntat si mai ho ha estat, els dolents sempre acaben per palmar-la, bé sigui en un moment o en un altre, el sistema té masses mecanismes per perseguir sense descans i per molts mitjans a aquells que no li són afins o a aquells qui no accepten totes i cadascuna de les regles dictades, de fet al llarg dels anys s'han anat inventat excuses per fer neteges massives quan el volum dels que pensen diferent comença a ser manifestament molest, bé és digui guerra contra el terrorisme, heretgies religioses, reubicacions ètniques... hi estava pensant quant els meus records em van portar força lluny, en plena guerra freda, una bonica excusa per tal que bàndols “enfrontats” fessin neteja de les seves pròpies fileres sempre acusant als de l'altre costat, de fet encara avui hem pregunto si hi havia realment dos bàndols, o senzillament només hi havia un bàndol això si, molt intel·ligent, estava en la RDA, lloc on la democràcia en el nom del país era un insult tan gran quasi com el considerar que allò era un país tal i com ho entenem... va aparcar el cotxe al carrer, va ser al tancar la porta que es va prendre un xic de temps, el suficient per escoltar les passes, la neu caiguda no l'ajudava però portava forces anys en el negoci, va dirigir-se cap a l'entrada del seu bloc, definitivament l'havien descobert, només esperava que seguint les normes bàsiques del seu ofici l'estiguessin esperant al carrer, allí era més fàcil matar algú sense despertar les sospites de fer-ho dins la pròpia casa d'un mateix, va decidir canviar un xic les condicions de la partida, de fet sempre havia defensat que les regles eren per ser canviades i això donava un avantatge en qualsevol situació, va creuar el carrer però enlloc d'anar directament cap a l'entrada va dirigir-se cap a un carreró lateral, va accelerar el pas deixant clar que sabia que l'estaven buscant, ara ja podia notar les passes més clarament, tres... tres eren tres va pensar amb un somriure, va entrar al carreró agraint que no hi hagués massa llum, no acostumava a anar armat, de fet no hagués sabut com justificar que un professor del sistema anés armat, va enganxar-se a la paret aguantant la respiració, el primer va entrar el carreró, observant les petjades damunt la neu, va anar avançant poc a poc, fins on acabaven, davant d'ell un taulons, va somriure pensat que amagar-se darrera unes fustes no li serviria de res... si hagués vigilat un xic més, hagués descobert que algunes metjades tenien una fundaria superior a les altres , i això només volia dir que havien estat petjades dos cops una cap endavant i una altra refent el camí, que fos tan crèdul em va salvar, es va girar al escoltar com m'acostava però ja poc hi podia fer, vaig agafar el seu braç que es girava clavant un cop a les costelles flotants, aixecant el braç i passant-lo per sobre del seu vaig fer palanca amb la mà que tenia el seu canell agafat, el colze es va dislocar i ell va deixar anar un crit, aquell havia estat un error, deixar que emitís un sol soroll, maleint-me pel meu poc saber fer, vaig colpejar el seu genoll amb una puntada fent-li perdre l'equilibri, agafant-li la nuca i la barbeta el vaig fer rotar fent-lo petar contra les fustes que ell havia cregut el meu refugi, no hi va haver descans una explosió en la paret darrera meu em va indicar que havia estat descobert, vaig córrer pel carreró fent ziga-zagues vaig veure com la sortida s'enfosquia i apareixia el tercer convidat de la nit, estava força aprop vaig veure com aixecava la seva arma, vaig saltar contra una de les parets i després l'altre, el suficient impuls per passar damunt d'ell fent un mortal, vaig caure darrera seu vaig agafar-li la mà fent que disparés al que m'estava perseguint darrera meu, després i amb un cop sec li vaig trencar el coll, tres eren tres que ara ja no eren res, vaig agafar aire i l'arma del que tenia als meus peus, encara hi quedaven algunes bales, vaig entrar a l'edifici i la poca llum que hi havia no era la millor de les benvingudes, l'ascensor estava baixant, vaig anar veient el descens cap a la meva posició, no sabia qui hi hauria però ja no podia córrer més riscos aquella nit, l'ascensor va arribar a la meva posició i es aturar sense deixar obrir les portes vaig disparar l'arma contra les mateixes, allò escorçava en molt el temps que tindria per arribar al meu pis i fugir, per tal com anaven les cosses que es podia desitjar més, les portes es van anar obrint, de sobte vaig veure una brillantor i vaig disparar les dues darreres bales de l'arma, agraint el consell que m'havien donat de no deixar mai una arma sense bales... vaig anar recuperant la visió per descobrir que l'ascensor estava buit, aleshores dues detonacions em van llençar contra la paret, vaig caure al terra coneixedor que allò era el final, la llum de l'entrada feia pampallugues o possiblement era jo que ja no tenia quasi temps per a res, aleshores el vaig veure aparèixer de les ombres... “Bona nit” va dir dibuixant un somriure, tot i la distància el vaig reconèixer com un dels que jo havia estat durant tants segles, va avançar fins al meu costa acotxant-se “Saps, sempre m'he preguntat que fa que vulgueu tornar a ser mortals...” va mirar les meves ferides “Un mortal ja hagués mort, però a tu encara et queden uns minuts” “I no t'apiadaràs d'un ex germà teu?, a més segur que t'han dit que ho fessis sense parlar amb mi...” vaig dir escopint un xic de sang, “Veus, en això tens raó, només m'han dit que ets un perill, i que et matés sense fer preguntes ni demanar-ne, però t'he de dir que sóc un vampir un xic... un xic desobedient” va dir amb un somriure “I doncs?, que has fet per provocar tot aquest circ?”, vaig somriure, possiblement la meva mort no seria del tot inútil, “Fer?, poca cosa només descobrir la veritat” “I aquesta és?”, “Segur que la vols escoltar?, pensa que no hi haurà volta enrere..”, “No et facis de rogar, jo tinc l'eternitat i tu poc més d'uns minuts”, i aleshores aquell moribund em va explicar el que ja tenia clar de feia alguns segles, i és que per molt que ens diguin que no és cert, els sistema no admet als que són diferents, i que el bé dels subnormals “normals” i les seves pors sempre estan per damunt de qualsevol altre cosa...

divendres, 15 de gener de 2010

entrada 389 (any 2)

Ahir ja es va animar pel matí, sempre m’ha molestat el fet que l’ascensor ignori el meu desig d’arribar ràpidament al meu pis i es pari fent-se ressò dels desitjos d’altres usuaris, que pitgen els botons intentant fent d’okupa quan jo hi sóc, doncs bé, ahir màgicament es va parar a la planta baixa, vaig sortir per descobrir que no, no era el meu pis, i quan tornava a entrar a l’ascensor vaig escoltar uns cops a la porta que dóna al carrer, una parelleta estava intentant entrar (a aquelles hores les portes encara estan tancades a la gent del carrer), i com diuen que passar fred és sa els anava a deixar fent una cura de salut quan hi van haver dos fets que em van fer canviar d’opinió el primer els crits de l’energumen del tiu “Oye tu!! Abrenos!” i el segon que la noia estava embarassada, així que no vaig poder més que obrir la porta i preguntar-li a la noia “No fotis que això és el pare?” li vaig dir mentre assenyalava al subnormal que tenia davant, ella va somriure i vaig respirar aliviat mentre el premongol de Johnny rompehuesos no va parar de cagar-se en mi durant tot el viatge fins al pis de la seva ginecòloga, de fet la naturalesa és sàvia, i acostuma a fer que les femelles decideixin a vegades que la seva parella possiblement i ser la millor parella per a elles no serà el millor pare pel seu fill, i d’aquí a la llibertat genètica només hi ha un polvo... amb tot vaig prometre’m que demanaria que les pròximes oficines siguin sense ser compartides, odio aquestes mostres de circ a primeres hores del matí, de fet no poden ser premonitòries de res de bo, doncs bé, després de treballar una estoneta em van convidar a dinar, de fet un client content ens havia convidat per celebrar la revifada del seu negoci, vaig entrar al frankfurt veient que estava fins a la bandera, definitivament no havia estat una mala idea la de recomanar els canvis en el negoci, i aleshores el vaig veure, em va sobtar veure’l sol en una taula i m’hi vaig acostar, “Tens la millor taula del restaurant!” ell només va aixecar un xic la mirada i va dibuixar un somriure picaronament, “Estàs sol?” a la pregunta ja no va respondre, només va aixecar la vista mirant al bany al cap de pocs segons es va obrir la porta i vaig veure sortir la Hakiko, qui em va somriure i es va acostar “Ja has vist qui té la millor taula”, “Si, i tots els cabrons tenen sort, la millor taula i la millor companyia”, ell va tornar a mirar-me dibuixant un somriure més franc, em vaig acostar a la Hakiko preguntant-li a cau d’orella “Cap problema?” ella va deixar anar un buf mirant als cambrers, els quals feien festa, i de la grossa, a la barra, no em va costar escoltar la seva conversa “Has visto al subnormal ese con que tia está?” “Y encima el cabron diciendo que habia pedido, huevo, patatas i un frankfurt, una patada a los huevos le daria a él i frankfurt a ella, y el muy subnormal no para de quejarse!”, vaig mirar el plat i ho vaig entendre tot, va ser aleshores que vaig recordar que algú m’havia preguntat que era la normalitat, em fa gràcia que els normals, defineixen als que són un xic retardats com a subnormals... així doncs, els que estan per sobre d’ells haurien de ser uns supernormals?, doncs no, aquests també s’emporten el nom d’anormals, perquè fet i fotut els normals (sempre segons els normals), només poden ser la gran majoris d’imbècils que s’arrosseguen per aquest mon sense aportar-hi res, aquells que si un dia no hi fossin pocs els trobarien a faltar (alguns banquers, els de les teletiendas, les putes i xaperos, i algunes parentes que encara esperen el regal de reis i/o Nadal), estava en aquest pensament quan la porta del local es va obrir i va entrar el Ton, el Ton és el fotut amo del local i de forces més, feia temps ens havia vingut a veure perquè el negoci no rutllava, i ens va ser franc, era el negoci d’on tot havia sortit, on ell s’havia fet com a empresari, el putu negoci familiar, on ell havia aprés com de fàcil és perdre diners i en canvi el fotut que n’és de guanyar-ne, com deia el seu vell “Tocant la salsitxa i els ous de tothom un aprèn a tractar a la gent...”, però preferia tancar-lo abans de veure’l abocat a una degeneració, em va veure i va venir disparat, sense ni saludar-me es va asseure a la taula “Ostres, tu si que en saps, has agafat la millor taula i has demanat el millor plat”, el de la taula va tornar a somriure i aquest cop fins i tot el va mirar, “Saps?” va seguir el Ton “Estic molt content que hagis vingut, tot bé” va acabar dient mirant-nos a la Hakiko i a mi, suposo que per les mirades i pel cop d’ull al plat ho va entendre, “Ostres, em sap greu però em sembla que hi ha hagut un error” va dir agafant el plat i prenent-lo, el de la taula va respirar aliviat, portava més de tres quarts d’hora mirant el plat i no tocant-lo com em va dir després la Hakiko, els de la barra es van cagar en tot quan van veure el jefe darrera la mateixa, va demanar qui havia servit la taula i senzillament els hi va dir que ja podien marxar i que l’endemà podien passar a recollir la liquidació, un encara va tenir els collons de dir “Joder, no me diga que hará mas caso a un subnormal que a nosotros”, aquell normal, no sabia que el subnormal és un dels tius més intel•ligents que conec, el subnormal era el que havia recomanat seguir amb el negoci, el subnormal era qui havia fixat: preus, productes, nombre de taules, disposició, campanyes publicitàries, targets, etc... el subnormal havia fet d’una merda de negoci, el que havia estat forces anys enrere, un lloc on hi havia bufetades per dinar, berenar o sopar; i la gràcia és que per ell (pel famós subnormal, Alain per a més indicacions) els normals no deixen de ser uns patètics subnormals i per això n’evita el contacte amb excés, de fet, quans normals coneixeu que vulguin estar amb subnormals?, el Ton va sortir de la barra amb un plat nou, “Aquí ho tens, patates, ou i frankfurt” va dir deixant el plat i on tot estava clarament separat i en el seu lloc i on el rovell de l’ou no estava rebentat ni envaït per patates agressives o un frankfurt amb ganes d’ocupació i de trecahimens d’ous fregits, “Saps, li he posat dos ous tot i que sense rovell” em va dir el Ton amb un somriure, el vaig veure menjar i com trigava a acabar amb l’ou, va deixar exactament una quantitat de clara igual a l’ou extra que li havien servit, ell només havia demanat un ou, va pagar i un cop va rebre el canvi no va deixar propina, i aviso que és una persona de costums... quan sortíem li vaig preguntar “Quina”, ell em va mirar resignadament “Sis” va dir, vaig contar la gent de la barra i la sisena era una preciosa noia, “Ara torno” li vaig dir anant cap a la barra, “Hola” vaig dir a la noia, abans que em pogués contestar un armari va aparèixer al meu costat “Cap problema?”, va ser aleshores quan vaig veure una noia a l’altre costat de la barra que somreia, vaig comptar i també era la sisena, i vaig recordar que a vegades l’important no són les respostes sinó saber fer bé les preguntes, des de la porta la Hakiko es partia el cul i el bo de l’Alain va somriure, tots els genis tenen un fotut i estrany sentit de l’humor...

dijous, 14 de gener de 2010

entrada 388 (any 2)

Portem poques hores del dia i ja anem de bòlit, algú preguntava com és que sempre hi ha desgràcies on hi ha desgraciats, la pregunta es respon per si mateixa, si hi ha desgràcies, segurament hi haurà desgraciats, amb tot, algú ha agafat aire i ha respòs que el problema és força senzill: “Els que tenen, viuen on volen, i els que no tenen on poden”, dur, clar i senzill, l’altre ho ha escoltat mentre anava contestant al telèfon i tranquil•litzat als intranquils, ha estat al mirar la sala que m’ha semblat veure quelcom estrany tot i que no li he donat massa importància, així que després de l’estrès de bon matí res millor que una bona tassa de cafè, i mentre anava al despatx ha passat, estava a l’alçada de la taula de la secretària quan una noieta ha aparegut del no res “El trobaré a faltar” ha dit mentre m’abraçava, sort de la secretària qui ha estat capaç de recollir la tassa que s’ha escapat de les meves mans, és difícil respondre o dir alguna cosa quan no tens ni puta idea del que t’estan parlant, la noia s’ha posat a plorar i l’he convidada a passar al meu despatx, després de donar-li un clinex i demanar-li que no xafardegés massa he tancat la porta, “Qui collons és?” li he preguntat a la secretària, i aquesta ha demostrat el perquè li paguem un sou “Ufff, si ja m’ho pensava, és l’Olívia, una de les noies d’atenció al client, l’han acomiadat i ella es volia acomiadar de l’únic que la saludava cada dia, tot i que veient el que no sabies ni qui era...”, collons, un que és educat i sempre saluda quan arriba als llocs, no hauria de ser un fet sobrenatural i que ens diferenciés de la resta de subnormals, he agafat aire i he pujat a recursos humans, no sé perquè si tot l’edifici té la mateixa fotuda temperatura, en el pis de recursos humans un sempre té la sensació que hi fot més fred, he entrat al despatx de la directora de recursos passant per sobre de la seva secretària qui no ha sabut guanyar-se el sou, “Vaja, sempre és un plaer veure’t... que et porta per aquí?” “Olívia”, la directora m’ha mirat sorpresa “També té la tires?, l’he acomiadada perquè va cridar a un client” “I?”, “I?!!, tu ho hauries de saber millor que ningú, encara recordo la merda d’història que ens vas vendre, i saps?, no fa gaire la vaig tornar a escoltar no sabia que fossis afeccionant les jovenetes d’ulls clucs, com era la història?, ahhh si, un clau va fer perdre la ferradura, la ferradura va fer perdre al cavall, el cavall va fer perdre el missatger, el missatger va fer perdre la notícia, i la notícia va fer perdre la guerra ho recordes?, tot gran desastre comença sempre amb un petit desastre, la solució no és resoldre grans problemes, la solució és deixar que els grans problemes morin per si sols i solucionar els petits problemes abans que es tornin grans, no era aquesta la merda que deies?”, l’ he observada, hi havia quelcom en ella, en la seva taula i en l’ambient que tornava a no funcionar, al final no he pogut més deixar escapar un somriure “T’estàs separant, oi?, el teu marit t’ha deixat per una altra força més jove i folladora”, s’ha encès i ha esdevingut una perfecte humana llençant-me una bufetada “Pots dir que no, però la teva reacció diu que si, i quan m’has preguntat si jo també me la tirava queda clar qui és l’altre que se la tira...”, “I?” ha dit, “Què hi fa?, tothom té les seves atribucions i les meves fan referència al personal, i tu poc hi pots fer, si la vull acomiadar perquè ha maltractat un client ho faig i punt, i ara si em perdones tinc feina a fer...”, ja havia tornat a projectar els seus escuts invisibles de seguretat, fins i tot es permetia el luxe de somriure, “Saps,?, com era allò.... un clau va fer perdre...” he començat a dir tocant-me la galta “Possiblement pot ostiar als que estan per sota, però quan toques a algú per sobre sempre hi ha conseqüències...” “Tu m’has provocat!” ha contestat encenent-se i acostant-se a escassos centímetres de la meva cara “Amb qui creus que estàs parlant?”, sembla estrany com algunes paraules tenen la capacitat màgica de posar a tothom al seu lloc “Si tens problemes a casa es queden a casa, recorda el que diu a la porta, “Res de l’exterior ha d’afectar a l’interior, i res de l’interior ha d’afectar a l’exterior”, amb tot, sempre he cregut en les sortides bones per ambdues parts” li he dit mentre deixava el seu despatx, ja en el meu l’he vista asseguda en una de les cadires al escoltar com entrava s’ha aixecat “No el volia molestar, perdoni no sé que ha passat...”, “Res, res...” he contestat mentre m’asseia a la meva cadira, ha estat al sortir quan li he dit “Tens dues setmanes de vacances, a la tercera t’espero aquí de nou, i no oblidis de llegir el cartell que hi ha a la porta quan tornis de les vacances...” ha sortit sense entendre massa bé el que havia passat, estava a punt de començar la feina quan una tassa de cafè s’ha estimbat en el meu escriptori, m’agraden les secretàries que no perden detall...

dimecres, 13 de gener de 2010

entrada 387 (any 2)

Fa segles un que manava força em va dir: “Per saber que pensen els altres de tu ho has de preguntar a aquells que no són amics teus, els amics només serveixen per dir-te mentides que et fan sentir bé i amagar els teus defectes, de fet qui vol ser amic d’algú que només té defectes”, aquest individu va parafrasejar i pervertir una frase del Japó feudal on es deia que el nivell d’un guerrer venia determinat pels enemics als que s’enfrontava, doncs bé, al llarg del temps he descobert com els humans són certament recelosos de dir el que pensen, i moltes vegades es callen informació que pot ser vital o interessant... així que vaig idear un procediment que ha tingut un cert èxit, en la meva empresa hi ha una caixa prop de la màquina de cafè, és una caixa força normal, una caixa de folis folrada amb carinyu per part de les secretàries i amb un títol enganxós “Si no li dius a la cara digues-li a la caixa” (jo no vaig participar en el títol, aviso), doncs bé, al costat hi ha uns paperets on un posa el nom d’una persona i només hi posa tres paraules més a part del nom: el que valora, el que li retreu i alguna capacitat que li vegi i que l’altre no explota, va ser una gilipollada, ho sé, però em tenia de guanyar un bonus i no se’m va passar cap altre tontada pel cap, doncs bé, com en tot, va caldre que hi passes un temps per tal que la cosa comencés a rutllar, i aleshores, ohhhhh bruixeriaaaa que no brioixeriaaaaaa, els papers van començar a aparèixer (he de dir que vam fer trampotes i els primers els vam posar nosaltres mateixos, però ja sé sap que els vampirs no som bons...), doncs res, que la gent es va deixar anar, i persones que anaven de divins de la mort i de salvadors de la cultura occidental, amen de competir amb el far d’Alexandria en intel•ligència, van veure que possiblement ho eren, però que la valoració que en feien els altres era força negativa, i al final aquest mitjà de donar veu als que no en tenien (el altres ja es fan escoltar a crits), va fer que els insults es poguessin democratitzar, i que totes les imperfeccions i possibles perfeccions de la gent anessin fent-se públiques, com tot procés, aquest s’ha anat pervertint i des de fa uns mesos vam incloure un quart camp, on l’interessat pot posar la persona que li ve al cap quan pensa en el que està valorant, doncs bé, no fa massa d’aquesta “novetat” i avui m’han cridat al despatx del tot poderós, així que després d’un viatget en ascensor i de somriure a l’enèsima secretària del que sembla que mana tot i que fa el que mana més que ell li diu he entrat al despatx, només obrir la porta ja he vist que allò feia tuf a trampa, el gran jefe, i el cap de recursos humans, amen del grandíssim jefe que encara ara no sé d’on collons havia sortit, després de les salutacions com a conveni social no qüestionable, m’han felicitat pels canvis introduïts a la caixa, i el grandíssim jefe amb un somriure m’ha dit “Saps, ets dels que més paperets té, i ens ha fet gràcia que la gent et veu pràcticament empatat entre tres personatges: l’Stewie de pare de família, el House o el Sheldon Lee Cooper” ha dit sense poder reprimir el somriure i allargant-me un sobre ha continuat, “Saps, mai havia rigut tant al donar una prima, i no em sap gens de greu... si cada rialla allarga uns minuts la vida m’acabes de donar alguns anys més”....

dimarts, 12 de gener de 2010

entrada 386 (any 2)

Tota guerra que s’apreciï ha de disposar d’un nombre elevat de batalles, de fet com tota bona dona que s’apreciï ha de disposar d’un bon nombre d’amants, ara bé hi ha batalles i batalles, n’hi ha d’importants i que resten en la memòria com la de Borodino i d’altres que ni tan sols es recorden, batalles entre milers i batalles entre uns pocs, però fet i fotut tot són batalles i en totes es pot perdre la vida de la forma més tonta, doncs bé, tinc un conegut amb qui feia el cafè avui qui diu que a partir de les tres de la matinada a les discos ja no hi ha grans Batalles a guanyar, sinó petites batalletes per tal de poder anar a dormir (no sol) i poder-se penjar una medalleta l’endemà, a més tothom sap que les grans Batalles acostumen a ser costoses financerament i en esforços, i a vegades se’n guanya alguna per acabar dient: “Tanta merda per això...”, així que el meu conegut s’ha tornat un expert en “guerres ratoneres” com diu ell, guerres amb risc de poques baixes i amb una taxa d’èxit certament elevada, tot i que quan un arriba a aquests nivells, també ha de tenir clar el que pot arribar a guanyar... vaja, que vec al meu conegut aviat deixant les seves “guerres ratoneres” i fent “missions humanitàries”, que impliquen anar allí on no hi vol anar ningú i fer allò que ningú vol fer... estàvem en aquests temes quan la porta de la cafeteria s’ha obert, fins que no he escoltat un “hola” al costat no he caigut que realment havia entrat algú, el meu conegut ha dibuixat un somriure i li ha fet un petó (la darrera guerra ratonil guanyada suposo...), hem estat fent un cafè els tres plegats (bé, tres cafès...), la conversa ha estat força animada, de fet ho he intentat però res d’aquella noia era especial, era més, si mai algú hagués pensat en una noia normal, totalment normal, insultanment normal, possiblement ella hagués estat la model, ni tan sols una espurna de cinisme o sarcasme, uns coneixements mínims per no ser enviada directament a la peixera a fer companyia al Néstor (el Néstor, és un veritable supervivent, el darrer peix viu de la peixera, és el putu amo, el putu amo d’una gran peixera on està tot sol, possiblement es canviaria per un putu esclau rodejat d’esclaves (i si poden ser també putes millor...)), si voleu que us sigui sincer ja ni recordo de que hem estat parlant, però al marxar i veure’ls en la distància he somrigut al entendre que hi ha poques grans batalles i en canvi hi ha forces petites batalletes diàries, que fan d’aquesta merda d’existència que alguns en diuen vida un lloc amb estones d’una falsa felicitat i on un creu que ha aconseguit allò que desitja, suposo que ells dos eren afiliats al club dels eterns necessitats, quan he sortit he topat amb algú al centrar la mirada se m’ha escapat un altre somriure, “No et diràs Borodino?” li he preguntat al tros de femella que estava tapant la sortida, ella ha dibuixat un somriure, i els exercits han començat a moure’s, com deia aquell “Caixa o faixa...” o més ben dit “Caixa o llit...”

dilluns, 11 de gener de 2010

entrada 385-2 (any 2)

Des de fa temps hi ha un tema al que no li puc donar resposta, de fet he de reconèixer que m’agrada el cinema i la música, i també llegir, sortir a donar tombs, beure i veure, i forces cosses més, però respecte als dos primers que he dit, ummm i les dones que no me les deixi que després les erices cabrejades se’m cabrejen encara més i passen a ser super erices cabrejades de tercer nivell... doncs bé, tornant al tema, fa temps que observo com en qualsevol pàgina de crítica musical o de cinema, les pel•lícules o discs més insofribles són els que tenen una major puntuació, i en canvi els que a un li acostumen a agradar acaben sempre per terra, això vol dir: o que un té uns gustos de merda i no sap veure el bo que es fa, o bé que hi ha hagut subnormals que han pagat per veure o escoltar trunyos de l’alçada d’un campanar, i que ara van de progresyolosetodo i intenten putejar a la resta dels mortals fent que els vegin i/o els escoltin, perquè és clar, tothom pot dir que una peli és una merda (i veure-ho), però com surti l’il•lustrat de torn i et digui que és normal que un mindundi mongòlic idiotitzat cuacurt i ballaric com tu no hagi estat capaç de percebre la suau transició d’imatges i els colors de fons a més del missatge entre línies de la cinta, tot això, si a més, el que ho diu es un mitjamerda amb ulleres de pasta encara fot més, i és clar o l’acabés matant o li dius que si a tot pujant-li l’ego i no sabeu el perillós que pot arribar a ser pujar l’ego a segons qui... després també hi ha aquells que tenen una mateixa vara de mesura i tot es guia segons uns clixés fixats, que si una peli que només vol entretenir és una merda senzillament per només voler això, que si la peli pot estar feta de conya, però és clar com que no té una història d’aquelles que necessites dos dies i una bona dosis de drogues per entendre no val una merda, o quan vas per exemple a un concert de ties bones i et diuen: “Clar tu vas a veure les ties bones”, cony que llest, segur que li donaran el Nobel, ja he dit que anava a un concert de ties bones!!; jo en conec alguns d’aquests salvadors de la cultura, i el tema el vaig tancar un dia que estava a casa seva, el seu nen (la nina dels seus ulls, el més maco, el més llest, vaja el mas de mas), estava fent els deures, un cop acabats els hi va deixar al seu pare, qui després de mirar-los i sense demanar-me permís me’ls va ensenyar “A què és llest el meu nen?”, “Possiblement, però sis per sis sempre seran trenta sis i no pas quaranta tres”,”Ostres tu, que és un nen”, ahhhh, havia caigut al parany “Possiblement, però uns deures amb errors no aporten res de nou a la qualitat estètica dels humans, són com una pel•lícula que només vols ser entretinguda”, òbviament no m’han convidat més a casa seva (i no sap el favor que m’ha fet)...

entrada 385 (any 2)

Ja hi tornem a ser, ja m’han tornat a estirar les orelles... i és que cada x (no sé perquè collons no hi ha “y”, “z” o qualsevol altre lletra temps, i sempre és cada “x”’s temps), se’m recorda que he de dir que els vampirs no existim, bé no existeixen, que la gent s’anima, fa volar la imaginació i després a saber on acaben aterrant... doncs bé, avís a navegants (i mai tan ben dit...), els vampir no existeixen, per forces motius entre altres: no creieu que si existissin uns éssers tan increïbles algú se n’hauria adonat, vaja que revistes com el “muy interesante”, “pronto” o “super pop alias ragazza”, ja ho haurien dit, fins i tot alguna portada al “Hola” o al “Semana” (això si, sempre fotografies nocturnes)... un altre punt és que tampoc poden existir perquè tindrien una alimentació poc variada i menys mediterrània encara, així doncs, segur que la generalitat via gencat hauria tret una guia per la bona alimentació de vampirs.... i després està el tema del consum d’humans, vaja que segurament algun mitjà comunicaria la desaparició dia si, dia també d’humans, trobats sota sospitoses condicions, és clar que algú podrà dir a aquestes alçades que hi ha un acord secret entre els vampirs i els governs del mon per tal d’amagar-nos... bé, qui cregui això creurà que els MIB existeixen i que en Jacko i l’Elvis estan a Hawai de vacances (i tothom sap que l’Elvis està a Reus sota l’alies d’Ariel (el mateix nom que la sireneta, ves per on...)), així doncs que quedi clar que ni els vampirs, ni qualsevol dels imaginaris sers que apareixen en aquest blog són, reals, així que ja ho sabeu, ja podeu dormir tranquils i mirar la foscor sense témer el que us pugui sortir de la mateixa, que com a molt us trobareu amb la parenta amb rulos o el parent fotent-se un rot hommeril després d’atacar la nevera a mitja nit (i que consti que aquestes imatges també poden ser mortals de necessitat)... ahhh, i per cert responent una pregunta que se’m va fer, de perquè els vampirs no podríem (tot i que no existeixen, o torno a dir, recalcar, i emmarcar...), prendre sang de morts o perquè aquesta fal•lera de caçar humans: doncs bé, la resposta és senzilla, el destí del vampir no és veure sang, el destí del vampir és matar humans, per això es van crear, qui els va crear desitjava que acabessin amb la creació divina i d’aquí la necessitat que la sang sempre estigui viva, sinó tot i donar el pego de poc ens serveix als vampirs, i auuuu ja que heu estat bons, dos respostes al preu d’una, algú va preguntar perquè sempre mosseguem els colls... aisss, aquesta és més fàcil: aquesta va ser una moda instaurada en el 1845 i encara dura, un vampir ho va fer i va marcar tendència, així que tots el van imitar, es tractava de mossegar el coll sense tacar-se de sang, que no sabeu amb la mala llet que surt la sang del coll... abans era força més senzill, es mossegaven els braços, les entrecames, o fins i tot es dessagnaven els humans i després barra lliure... però és clar, no era tan fashion ni xupiguai que mossegar el coll d’algú que no para quiet i que té l’estranya costum de no deixar-se matar....

diumenge, 10 de gener de 2010

entrada 384 (any 2)

Sempre m'han agradat els bars on la música és una aposta segura, estava un xic fora del meu horari, però escoltar la Macy Gray sempre és un plaer, possiblement un amb els anys entén que hi ha música per a cada moment, i en un local com aquell assaborint un bon cafè, aquellaa música entrava de forma natural, vaig mirar el rellotge, no seria la primera vegada ni la darrera que em plantarien, però precisament aquest planton m'hagués sobtat, encara la recordava de l'altre dia al menjador del local de menjar ràpid, de fet ella hi pintava allí tan com nosaltres, un estel en la negror mental que era tot el que l'envoltava, quan algú ha de fer l'esforç per saber si ha de riure o prendre's seriosament les paraules de la seva parella, per la incapacitat d'entendre al subnormal que s'ha escollit per a compartir el temps que es té, indica que possiblement l'opció escollida no ha estat la més adient, la porta es va obrir i el local va canviar de la mateixa manera que ho va fer la música, ara eren els Hombres G, qui s'anticipaven als esdeveniments, va acostar-se al a taula tot mirant al seu voltant, possiblement intentant descobrir on estava l'espia, on era el cabron que li diria a la seva parella el que estava fent, em va fer gràcia que cada cop els seus passos fossin més lents, fins pràcticament parar-se, mentalment deuria estar avaluant si allò que anava a fer estava moralment justificat, però la moral i per simpatia l'ètica són unes putes força fàcils de pagar i que ens diguin el que volem escoltar, suposo que ella acabaria pensant allò de: “Si la meva parella no fos com és, segurament jo no em veuria abocada a fer el que estic fent...”, va somriure com si m'acabés de veure, em vaig aixecar per oferir-li una cadira (un que està xapat a l'antiga...), ara era la Britney Spears qui trencava l'encant del local (nota mental: recordar de matar al fill de puta de cambrer que s'encarrega de la música), sense deixar de somriure es va asseure, va demanar un cafè com el meu, i es va quedar en silenci, diuen que la primera paraula pot marcar una relació, jo per experiència sé que és precisament la darrera paraula la que la marca, després de les paraules de convenció social no qüestionables i del primer cafè, la conversa va anar per diferents llocs, ara era el Melendi qui accelerava el tempo de la tarda, suposo que passat el temps es tenia suficient confiança com per ser un xic més sincers del que érem en un inici (mai he entès aquesta por malaltissa dels humans per ser sincers), li vaig preguntar perquè seguia amb aquell cabestro, ella va quedar en silenci i van ser els de la Quinta Estacion qui ens va donar la resposta, vaig somriure mentre m'acostava a ella i li feia una confidència, trobar o conèixer a gent com un mateix provoca adicció, possiblement es podria enganyar creient que ella controlava la situació, però cada cop el buit de deixar a algú com ella seria força més gran que el poc que pogués omplir estar amb la seva actual parella, tot i semblar increïble va ser acabar de dir aquesta frase i en John Waite va començar a cantar, varem prendre un parell de cafès més, i el temps no perdona, els segons van morir fent néixer minuts i quan van passar els nets dels primers, li vaig preguntar si tenia res interessant a fer, ella va començar a dir que havia quedat amb la seva parella, “Un nou sopar romàntic entre Johnnies i Rakes?”, ella va somriure mossegant-se els llavis, “Possiblement jo et podria oferir un sopar més privat” vaig dir deixant la clau d'una habitació a la taula, “No sé, ho hauria de fer...”, “Bé, és força senzill, pregunta't a tu mateixa si vols o no fer-ho, perquè en els fons tu només has de donar-te explicacions a tu mateixa...”, el color de les galtes, la dilatació dels ulls, un petit tic nerviós prop dels llavis i com va obrir un xic més les mans indicaven que la decisió estava presa, vam dirigir-nos al ascensor, Pink ens va acompanyar durant tot el trajecte, no vam esperar ni arribar al pis, la vaig arraconar contra una de les parets, la seva respiració estava accelerada com el seu cor, vaig somriure i ella va acotar un xic els ulls, el primer petó va ser la porta a forces altres, les nostres mans es van perdre pel cos de l'altre, una campaneta va indicar que havíem arribat al pis, va intentar arreglar-se la roba, jo tenia clar que no hi havia ningú darrera la porta, ella va somriure nerviosament mentre la perseguia passadís, un cop dins de l'habitació un reguer de roba indicava el camí del llac de roba que era el llit, algú va dir que en el sexe és l'únic lloc on un pot ser egoista, personalment no ho crec, vaig besar tot el seu coll baixant pel seu cos, com en el cas de Roma, tots els camins conduïen al mateix lloc, vaig passar per la vall de les seves muntanyes bessones, un terratrèmol va assolar aquelles terres amb repeticions cada cop més violentes al acostar-me a la fi del camí, ella va deixar anar un crit apagat quan em vaig perdre entre les seves cames, vaig besar la part interior de les seves cames, notant com tremolaven, “Ho has pensat bé?” li vaig preguntar, ella em va agafar el cap i em portar cap a la seva intimitat, va ser lent i plaenter, l vaig notar tensar-se i deixar-se anar, vaig retornar el camí besant-la i deixant-li tastar el seu propi fruit, ella va deixar anar aire quan la vaig fer meva, les preses són bones per les carreres, i allò precisament no ho era, vaig anar accelerant el ritme notant les seves cames cada cop més amunt per sentir-ho cada cop més endins, la seva respiració colpejava contra el meu cos mentre les seves ungles marcaven la meva pell, en el darrer moment, tota ella es va tensar, deixant anar un crit fosc, tot i la poca llum els seus ulls brillaven en la foscor “Deu...” va ser l'únic que va dir... “Deu, poc hi té a veure en això t'ho asseguro...” “Uffff, no m'aguanto, i que hi ha per sopar?”, vaig somrire mentre m'hi acostava, “Tu ets el sopar”, ella va somriure, va deixar anar algun critet mentre li besava i mossegava el coll, però tot va canviar quan va notar una pressió que trencava la seva preciosa pell, la sang després del sexe té un regust especial, sang altament oxigenada i amb les hormones generades un veritable plaer, va lluitar però poc hi va poder, un cop acabat em vaig aixecar tot té un preu i la felicitat no hauria de ser menys, vaig obrir la porta i la vaig veure:“Com veus compleixo la meva part del pacte, un cos acabat de fer servir a canvi que deixis tranquil·la a la nena”, “Vampir, és un veritable plaer fer negocis amb tu”, va dir la miko entrant a l'habitació, de fet no hi ha res millor que un cos calent per fer-hi entrar les ànimes d'aquells que encara no han marxat i que tenen assumptes pendents, i mirant el cos que hi havia damunt del llit, forces coses es podrien fer amb aquell cos, al sortir el George Michael em va acomiadar, ara tocava anar a veure al cabron del cambrer que s'encarregava de la música...
Cançons mentre tot va passar, les que recordo (i encara que no us ho cregueu l'ordre va ser aquest, més o menys...)
Los secretos
Emilia de Poret
Leona Lewis
Rihanna
Tiziano Ferro
Tina Arena...