La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 31 de juliol de 2011

entrada 904 (any 3)

Sembla que ni tan sols els mitjans “seriosos” es poden estar ja d’interpretar les dades numèriques “al seu gust”, escoltava com en una ciutat del vostre país havien detingut a forces presumptes (i no tan presumptes) delinqüents, i el tipus que comentava la notícia deia: “Es verifica l’errada del senyor XX, ja que només dos dels divuit detinguts eren YYYY”, ara caldria explicar-li a aquest difusor de la “veritat imparcial” que per fer una comentari com aquest caldria avaluar quan representen a nivell poblacional aquests “dos”, perquè si aquesta minoria és només el 5% de la població, aquests “dos” serien en proporció forces més, i això sense considerar altres elements, però com deia aquell: “Els números no estan més que per demostrar allò que es vulgui demostrar, tal com les paraules serveixen per dir allò que vulguem dir, tan sigui la veritat tan sigui qualsevol altre cosa…”, ahir va ser el darrer dia del seminari i aquest cop no van venir un ni dos, sinó que van venir forces tipus de l’empresa després dels comentaris dels primers dies, ahir un dels mestres estava explicant els moviments d’una tècnica i comentava que hi havia una certa tendència a amagar el braç, el mestre somreia tot dient que era força normal no exposar el braç, i aleshores feia la pregunta “Però que hi ha rere el braç?”, tot els miraven i ell seguia “Rere, hi ha el cap, i un ha de saber valorar que és més important, perdre un braç o perdre el cap…”, el que ha despertat alguns dels somriures, poc després ha fet un dels exercicis de forma que ha despertat el somriure dels presents per la forma en que s’executava, ell els hi ha preguntat si hi podien trobar cap error, de fet, no hi ha havia cap error, la tècnica estava desenvolupada perfectament, ara bé, com ell deia “No tenia ànima… les coses es poden fer bé tot i que es facin sense ànima, ara bé, tot i lo bé que es puguin fer no serà allò que s’espera i que tothom vol veure… la senzilla execució sense implicació comporta a un automatisme, i nosaltres no hem d’esperar a ser autòmats, hem de voler ser el que som…” i el mestre seguia “Fa poc vaig veure una exposició d’un tipus qui havia fet fotografies d’una de les rutes més famoses d’Europa, d’aquesta manera es podia fer el camí virtualment en poques hores, quan realment un pot trigar alguns mesos, i això demostra la ignorància de les persones, perquè en aquests “camins” l’important no és el camí, l’important és un mateix, de fet com en tot viatge iniciàtic a vegades pocs passos ens poden portar molt lluny o a vegades molts passos ens poden no portar enlloc, perquè aquests viatges són més interiors que no pas exteriors, i un quan es vol conèixer no hauria d’escamotejar el temps per arribar-se a conèixer, sota el risc de creure’s allò que un no és…”, i per cert, si voleu veure allò que un president no hauria de fer mai, no teniu més que veure la darrera roda de premsa del pezident del vostre club de furrbo, perquè realment em costava creure que el tipus estigués dient el que jo estava escoltant (i suposo que diran que tot és producte del famós jet lag, que ara es veu que en diuen aixina)…

divendres, 29 de juliol de 2011

entrada 903-2 (any 3)

Avui he assistit a una escena que no ha pogut més que treure’m el somriure, en plena operació orgiàstica de tancament d’un projecte el cap del mateix s’ha posat amb la secre per anar imprimint i relligant informes, estaven en plena tasca quan un parell de les tipes masmas i muimui de l’empresa han passat pel voltant i una d’elles no ha pogut més que dir-li: “Vaja, i com se sent que un tipus tot i amb quatre carreres acabi relligant informes?”, el tipus ni tan sols les ha mirades tot dient-lis: “No massa malament, perquè veient on han arribat i les capacitats de les que tenen “alguna” carrera no em sento gens defraudat...”, doncs res, que les tipes han muntat en còlera tot dient que ell els hi havia faltat al respecte i ell sense parar de relligar que els hi ha dit “Veieu com segons davant de qui em sento bé...”, en el fons tothom sap que no molesta qui vol sinó senzillament qui pot, res que les tipes han seguit amb la seva queixa, perquè elles havien fet un “senzill” comentari no exempt de certa i fina ironia i el tipus havia estat càustic i amb una clara intenció d’atacar-les; com podeu veure les coses sempre són segons de la riba des de la que es miren..., ahir vaig tornar a estar al seminari del que us vaig parlar fa uns dies, anava acompanyat d’una persona a qui li havien recomanat d’assistir-hi per tal de que pogués aplicar el que allí s’explica al seu departament de recerca i desenvolupament, docns res que hi érem i vam veure com varen ajuntar a la gent al centre de l’estadi i els hi van dir que es tapessin els ulls amb els obis (cinturons de tela), un cop tots cecs els mestres van agafar a cinc persones i les van portar en forma de pentàgon al fons de la sala, i van dir a la resta que es moguessin per instint cap allí on es sentissin més atrets, al cap d’una estona els tipus estaven tots al voltant del cinc formant grups però sempre al voltant d’un dels cinc, després se’ls va tornar a portar al centre a cegues i aquest cop es van deixar els cinc rodejant-los, se’ls hi va ordenar que fessin el mateix i la sorpresa va ser com en aquest cas la gent va anar al fons de la sala allunyant-se dels cinc, un cop tots amb la vista recuperada el mestre ho va explicar, en el primer cas els hi havia demanat al cinc que cadascú pensés en un valor “positiu” que ells havien seleccionat, i després se’ls hi va dir que pensessin en un valor “negatiu” que també els hi havia estat dit, aleshores es demostrava com les sensacions positives atreuen i les negatives rebutgen, encara que no siguin dites, encara que no siguin manifestes, la gent té la capacitat per trobar-les i la reacció natural és la fugida davant les mateixes, després van estar practicant i a un dels pobres tipus en un exercici on s’entrena l’estocada al coll, doncs res que el tipus aconseguia que en lloc de tocar-lo el shinai dels adversaris, aquest es desviés i acabes per roçar-li sempre el coll enlloc d’acabar en la protecció que hi ha just davant de la gola, el mestre se li va acostar i li va dir “No pensis en negatiu, no tinguis por, senzillament relaxa’t i digues que no prendràs mal en aquest exercici, no pensis en el que pot passar (del que tu tens por), pensa en el que vols que passi, i que no és més que et toquin bé...”, el tipus s’ho va repensar una estona (com a bon occidental) però al final va decidir provar-ho el resultat va ser màgic, les estocades de l’adversari van anar totes on havien d’anar, com deia el mestre “Hi ha coses que es veuen i no es poden explicar, i això no fa que no siguin certes, senzillament fa que estiguin fora del nostre abast de coneixement...”

entrada 903 (any 3)

L’altre dia em comentaven que el blog està a punt d’arribar a les 1000 entrades que no pas als mil posts, tot això ordinalment parlant... amb tot i veient com s’han anat succeint els lectors del blog crec que ja fa estona que he superat la LD50 de bona part dels mateixos, aprofito per dir-vos que encara hi seguiré un xic més a veure si al final aconsegueixo arribar a la categoria de DBBR (death by blog reading)... bromes a part, parlava amb un tipus no fa massa qui em comentava un teoria força interessant, segons aquesta hi ha una tendència a creure que per molt que s’estudiïn els eventuals desastres que puguin venir i per molt que es teoritzi sobre els mateixos, sempre hi haurà una component casuística sobre la que no es podrà actuar i una component humana que és molt difícil de contextualitzar, perquè tot i que és conegut que els humans us moveu com ovelles, tothom també sap que el pastor sense gos poques ovelles podria moure, així que aquesta teoria diu que de tan en tan s’han de provocar veritables desastres “reals” per tal de veure el comportament de les teories que s’han anat desenvolupant, perquè com tothom sap una desviació en origen de pocs centímetres pot arribar a ser de kilòmetres al final, i per molt que “molesti” cal periòdicament veure si els estudis es compleixen, i davant l’estúpida però moral de pregunta de: “I què collons passa amb els pringats que l’espitxen?” la resposta té un gran valor ètic “Són persones que es sacrifiquen pel bé de la resta, i sempre es mira que el seu número sigui contingut, de fet també forma part de l’estudi....”, valents collons, suposo que com ells no corren el perill de ser “escollits” per aquests experiments es vesteixen la bata blanca i es dediquen a veure com els altres es comporten... de fet i saltant les distàncies, vaig recordar aquesta idea llegint alguns blogs on sembla que hi hagi gent tocada per la vareta de la sapiència absoluta, sense recordar les paraules d’aquell qui deia “Senyor lliuri’m dels ignorants que no m’entenen i dels savis que no em volen entendre...”, perquè tan perillós és un ignorant com algú que es creu massa “coneixedor”, fa temps parlava amb un bibliotecari qui em deia que no podia més que somriure cada cop que un d’aquests “savis” li demanava un dels seus incunables, la mirada de menyspreu que li llençaven cada cop que els hi portava els llibres no podien més que fer-lo riure, tot pensant que aquells pensaven que ell no en tenia ni idea del que tenia entre mans, un dia em deia “Mira, la majoria senzillament llegeixen i es creuen el que han llegit i en fan una veritat absoluta, perquè senzillament no hi ha res o ningú que ens pugui garantir que allò que tenim escrit és el que realment va passar, tot i saber que la història la viuen molts però només l’escriu un...”, fa anys que els conec i sé que ell sol ha llegit força més que els que van a fer les seves tesis o tesines, i aquests estirats si senzillament preguntessin “Ep mestre, quin llibre em recomana per aquest o aquell tema...” acabarien força abans, perquè recordeu que les aparences enganyen, i no tothom vestit de certa manera és allò que representa... la vida és un vodevil i tothom un senzill i pur actor...

dijous, 28 de juliol de 2011

entrada 902 (any 3)

Els setges són llargs i avorrits i acostumen a acabar malament ja que un hi agafa força mala llet, amb el pas dels segles i la natural tendència dels humans de perfeccionar, fiabilitzar i eficienciar l’art de matar al del costat vaig creure que anirien caient en l’oblit, però no, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi hauran, ara ja no hi ha grans castells, víctimes de l’artilleria o del foc de sapador, ni grans línies defensives, víctimes del cost que suposa mantenir-les i de l’estupidesa de les mateixes, i no cal més que recordeu la famosa línea Maginot, a la què els gavatxos deien “Té les corbes d’una dona maca i totalment inexpugnable a les mans alemanyes...” i els alemanys amb un poc característic sentit de l’humor varen respondre “Com totes les dones si saps donar el tomb correctament sempre l’agafes per l’esquena i desprevinguda...”, sigui com sigui, ahir recordava un dels darrers setges en els que em vaig trobar, on un mariscal de camp caigut en desgràcia o massa fidel als seus homes es va trobar ancorat en una fortificació, amb ell hi havia un jove oficial qui en teoria hauria d’aprendre d’aquell, i qui suposo que començava a dubtar després de la sèrie de jugades estratègiques que ens havien dut a aquella situació; en un setge l’important és mantenir l’atenció, evitar la mandra de la situació, de fet el tempo es fa cada cop més lent, només hi ha un punt d’inflexió, els atacs i la defensa, res més, la resta del temps podria passar de cop, i és precisament en aquests lapses de temps que cal mantenir els cossos i les ments ocupades, vaig sorprendre al mariscal passejant per la fortificació amb el jove oficial tot dient-li “Veieu, ens atacaran per aquest punt, que és el més feble, aquí és on llençaran el seu darrer atac...” el jove el va mirar sorprès i li va contestar “I perquè no el fortifiquem més?”, el mariscal va somriure “Perquè tot atacant ha de tenir un punt on poder atacar i tot defensor un punt a defensar, així senzillament es demostra aquell qui té millor estratègia i entrenament, tot i que no espero que ho entenguis...”, el jove se’l mirava sorprès, aquella tarda van arribar uns emissaris de l’enemic qui ens va demanar per enèsima vegada que lliuréssim la posició (massa valuosa perquè la deixessin feta una munt de pedres i la tinguessin de reconstruir), davant la nostra negativa l’emissari es va acostar al mariscal lliurant-li una carta del general de l’altre bàndol, un xic més tard i quan ja estàvem sols em va lliurar la carta, on li deia que tot coneixedor que no rendirien la posició li oferia al mariscal l’opció d’una sortida digna garantint-li un passadís de seguretat abans que comencessin els atacs, tot esperant que no s’ofengués per aquella oferta però que la considerava necessària entre cavallers, el mariscal va riure: “Ja ho veus, “necessària entre cavallers”, m’hi cago en la seva cavallerositat... saps, si la fa és perquè espera que en cas de trobar-se en una situació com la nostra algú li faci i li estalvií que la propera negociació que faci sigui per evitar l’infern i guanyar-se el cel... i això demostra una cosa vampir...” “Que ens donen per morts abans d’haver-nos matat...” ell va somriure “Doncs els hi demostrarem com de vius estan aquests morts...”, el vaig deixar en la seva tenda preparant les defenses, aquella nit vaig desaparèixer entre la foscor, les notícies posteriors van dir-me que la fortalesa havia caigut, i com era costum sense presoners, el millor per estalviar-se mantenir a captius i que es queixin quan els hi robes, a part de que un tipus a qui toques els collons es pot cabrejar força i la propera vegada no es deixarà agafar tan fàcilment...

dimecres, 27 de juliol de 2011

entrada 901 (any 3)

Ahir em van convidar a un seminari de kendo, em va fer gràcia veure com el professor originari del país del sol ixent es fotia les mans al cap al veure com saludaven aquella panda de “micos blancs” (tal com ells ens titllen, això si, afectuosament), el tipus va dir que molt possiblement es podria passar la setmana que dura el seminari intentant (que no aconseguint) que els tipus saludessin decentment, va explicar el cas d’un mestre que ensenyava o actuava en funció de com saludaven els alumnes, de fet ell venia a dir que no hi havia forma major de molestar a algú que saludar-lo incorrectament, el tipus els hi va explicar que tot atac prové d’una inspiració, sempre s’ataca en expiració mai inspirant, de fet em va fer gràcia quan fa anys vaig parlar amb un pintor qui em deia “No et deixis enganyar, tot i que n’hi diguin inspiració, nosaltres pintem en expiració, inspirem per precisament això, captar l’entorn, un cop el fem nostre expirem i el reflectim tal com el veiem i l’hem interioritzat”, el mestre els explicava com la salutació força l’ordre natural de les coses, al fer la reverència la gent té tendència a expirar en un clar gest de desconfiança vers l’adversari, ell deia que al fer la reverència sempre cal inspirar, de fet un vell mestre deia “Si els dos inspirem i aconseguim crear un buit entre nosaltres s’acabarà la confrontació, perquè no hi haurà res entre nosaltres, ni bo ni dolent, serà un punt d’equilibri...” (el concepte de “mu”, i que no és el que fan les vaques), i és precisament al aixecar-nos que es va expirant, a poc a poc, de fet la relació és ú a tres, per cada segon inspirant en calen tres d’expiració, després va explicar que mai s’ha de respirar al pit, l’aire ha d’arribar al hara, al centre de gravetat, de fet l’aire el reforça i el fa encara més potent, després va explicar com les mans van arrossegant-se mai fan moviments bruscos o descendeixen, surten dels genolls (posició de seiza) i es van desplaçant mentre ens acotxem, un gest brusc podria ser entès com un intent d’agressió i provocaríem una reacció en l’adversari que en el pitjor dels casos li faria carregar amb la nostra mort... va fer saludar als tipus vàries vegades i al final ho va deixar per impossible tot dient “La vostra naturalesa occidental fa que entengueu el que us he explicat, i alhora fa que sigui impossible que ho feu... perquè la gent no pot fer allò que no creu ni sent...”, no vaig poder evitar un somriure el recordar les paraules d’un vell mestre un cop que me’l vaig trobar per occident el tipus em deia “Si, ja sé que sempre em preguntes perquè intento ensenyar als occidentals si sempre m’estic queixant d’ells, però que vols que hi faci, tampoc he perdut l’esperança en que el meu gos em porti les sabatilles i el diari i no per això el deixo d’ensinistrar...”, aquest mateix mestre el vaig conèixer fa forces anys, el tipus era molt dolent fent kendo (que és ser força indulgent), i li va demanar al seu pare que li cerqués un mestre per tal de millorar, el pare que gestionava un important keiretsu i només el tenia a ell tot coneixedor de les limitacions del seu fill va cercar-li un mestre, qui coneixent la família li va recomanar un altre, un que tenia la fama de ser força dur i que feia molts anys que no ensenyava, el pare el va anar a veure i el mestre li va dir que portés al seu fill, després de veure com es movia el mestre va somriure “Hi ha vells que ensinistren a aquells joves excepcionals el que encara els hi fa créixer més la seva fama, en canvi hi ha vells estúpids que només entrenen a aquells joves que ho necessiten...”, el tipus tenia una espina clavada i eren els campionats regionals on el seu pare sempre l’apuntava i on acabava cada any apallissat de forma que era el competidor que tothom desitjava per exhibir-se i guanyar fàcilment, el tipus m’explicava com el despertava cada dia a trenc d’alba i ell li demanava que el deixés dormir un xic més al que el mestre li responia “Cap problema, així també podré dormir jo, tot i que recorda que aquells a qui vols guanyar ara ja fa estona que estan entrenant...”, això el feia aixecar-se i el mestre li deia “Està bé que et moguis pels altres, però l’important és moure’s per un mateix... no hem de voler ser en funció els altres, sinó en funció d’un mateix...”, el tipus va entrenar amb el mestre, quan va arribar el campionat el mestre li va demanar si el podia acompanyar en un viatge i el tipus va haver de decidir, acabant anant amb el mestre i descobrint com el desig del combat i de la revenja encara hi eren però havien perdut força, passat un any en el segon torneig des de que entrenava amb el mestre aquest li va dir que si volia es podia apuntar al concurs tot dient-li “Pensa que no guanyaràs res, no aprendràs res d’ells, no t’aportaran res de bo, només servirà perquè que et creguis millor del que ets, els samurais no morien per lluitar contra combatents molt forts, els samurais morien després de lluitar contra molts combatents febles i creure’s immortals...”, el tipus es va apuntar per honorar al seu pare, i òbviament va fotre a caldo a la resta del personal, quan li van donar el torneig el tipus el va recollir per no fer un lleig però més tard em deia “No hi havia cap altre possibilitat, l’ordre natural era així, jo era el millor, no hi havia honor en la meva victòria, m’havia convertit en precisament allò que havia odiat tota la meva vida...”, el tipus va deixar la competició i només l’afany d’ensenyar el portava a donar seminaris... encara recordo quan deia “Els occidentals davant un accident intenteu salvar-vos a vosaltres mateixos, en canvi nosaltres intentem salvar a la resta, perquè si un salva a tres persones, té clar que després hi haurà tres persones disposades a salvar-lo, i tres són sempre més que un...”

dimarts, 26 de juliol de 2011

entrada 900 (any 3)

Fa temps vaig llegir a un tipus qui deia que el mite del bon salvatge era del tot fals, que el tipus havia trobat el mateix nombre d’imbècils a les selves de l’Amazònia que els que trobava a una ciutat com Nova Iork (de fet un dia haurem de parlar d’aquesta “traducció” del nom de les ciutats i de com algunes són del tot intocables mentre d’altres les tracten a puntades), doncs res, suposo que el tipus deu estar en lo cert, personalment i al llarg dels segles he viscut en grans ciutats i en pobles que quasi bé eren masos, i us puc dir que no hi ha una relació entre la grandària del nucli poblacional i la calidesa de la seva gent, com sempre ens trobem de nou davant el caràcter de les persones, perquè una verdulera o portera ho és tan en un lloc de pocs habitants com en un lloc altament poblat, li estava donant voltes al tema quan vaig recordar la meva estància en un d’aquests quasi masos, de fet en el nucli no hi vivien més d’una vintena de persones, i molt poques famílies, el que feia que dels pobles del voltant hi hagués una certa llegenda negra sobre els matrimonis i les relacions “irregulars” entre membres d’una mateixa família, així que relacions endogàmiques a part el lloc era força tranquil, els hi vaig dir que em dedicava a estudiar els ocells, i això en aquella època era força normal, de fet era el boom de les ciències naturals, i que un bon vivant de ciutat es deixés caure pels poblets amb un intent d’explicar la naturalesa (estàvem en ple segle XIX) no era gens estrany, doncs res, que una nit em van despertar uns cops a la porta de la casa que m’havien “llogat”, al obrir la porta vaig trobar-me a la filla del “cap” del poble qui em va demanar que la seguís, vaig veure com bona part de la gent anava cap a l’església del poble i després d’entrar-hi van tancar i bloquejar les portes, em van explicar que havien detectat la presència d’un vampir i jo els vaig mirar sorpresos per dir-lis que els vampirs no existien, però les proves eren aclaparadores, havien desaparegut algunes persones en els pobles del voltat i en el que jo estava encara no, el que feia que el vampir estigués en aquell nucli (bona lògica vaig pensar, a vegades la forma de pensar rupestre és la més encertada), i a més i com em deien el podien notar... així que fetes les corresponents investigacions havien conclòs que el vampir no era ningú més que el Pepet de cal Palangana (cosí germà segon de qui em parlava), així que s’havien tancat tots a l’Església i havien anat a buscar ajuda als pobles del costat mentre havien deixat al pobre Pepet fora, la tipa m’ho estava explicant quan van començar a picar a la porta, era el nostre particular vampir qui ens demanava que el deixéssim entrar, aquí no vaig poder més que preguntar que passaria si el vampir no era el Pepet dels nassos, i la tipa em va dir seriosament “Doncs que aleshores es trobarà amb ell i ens deixarà a nosaltres tranquils, de fet ell tampoc ens cau massa bé” (va dir del pobre Pepet), vaig somriure, mentre agafava distància, vaig mirar al personal de l’Església i em vaig preguntar perquè Deu amb els seus tripijocs crea situacions com aquelles, van caure quan ja era massa tard que les espelmes s’anaven apagant de forma “poc natural” i un cop a les fosques vaig descobrir la meva veritable naturalesa, un vampir mai ha de matar per plaer, mai per sobre de les necessitats, però aquella ocasió en valia la pena, va ser una gran nit, tots van passar per les meves mans, un cop va despertar el dia i quan van arribar dels pobles del voltant l’únic que quedava era el Pepet, qui va ser capturat torturat i cremat per vampir o si més no assassí, i a l’Església li va faltar temps per culpar de tot allò a les relacions poc decoroses que tenien en aquell poble, obligar a marxar als pocs supervivents que s’havien salvat al anar a cercar ajuda (òbviament gràcies a la mà divina que els havia salvat pel seu gest), i declarar aquella terra maleïda i tocada per la mà del diable, així que van decidir quedar-se-la i maleïda o no, no van tenir cap inconvenient en fer-la treballar pels seus interessos... si com deia aquell... no hi ha mal que per bé no vingui o bé que no vingui de cap desgràcia...

dilluns, 25 de juliol de 2011

entrada 899 (any 3)

Fa segles algú em va dir “El baixet diu que només la por i l’interès són les palanques que fan moure als homes, que vols que et digui... personalment crec que només la por i l’odi fan moure als humans..., i en certs casos valors com l’amor i la justícia són del tot qüestionables, com ens van dir ahir: conquista aquell poble, i després ja parlarem de com ho has fet...”, avui llegia i escoltava els comentaris de forces tipus sobre alguns actes d’aquest cap de setmana, i no em deixa de sobtar la interpretació que teniu els humans del concepte de “realitat”, de fet la vostra canviant mesura d’aquesta “realitat” que viviu, força lligada al concepte de “normalitat”, al llarg dels segles he conegut a forces tipus que avui en dia serien del tot menys normals, i per a qui vosaltres seríeu alhora de tot menys normals, i no trigareu vosaltres a dir que òbviament tothom del passat estava força equivocat i que vosaltres sou els que teniu la veritat absoluta, fet que porta a la conclusió que d’ací a uns anys vosaltres també semblareu una panda de subnopolles a la vista de qui hi hagi, però clar, això poc us importa perquè ja no hi sereu, i no correreu el risc que us pitin les orelles..., ahir parlava amb un conegut qui em va convidar a fer una copa, el tipus em va treure una ampolla de la nevera de la famosa “Vestal’s blood” que segons diuen és idèntica a la sang virginal de les vestals de no sé quin coi de temple, i per la noia que venia li va servir amb un somriure una ampolla de “Bloodiator...” que hauria de ser com la sang dels gladiadors amb un contingut d’hormones que només el paladar femení sap identificar i gaudir, després de mirar l’ampolla i fotre el primer glop quasi que retorno la primera sang que vaig beure... on ens hem de veure els vampirs, víctimes també de la publicitat enganyosa!, i a més sense xaxianunci de l’estiu que ens ho faci empassar, el tipus va somriure mentre ens recollia les ampolles “Ja ho veieu, i després es queixen que ens servim nosaltres mateixos la sang...”, vam somriure, com em van dir fa temps “Si vols sang afila els ullals...”, un cop al carrer la noia va dibuixar un somriure al veure la gent i em va dir “Només de veure tanta sang em foto molla, de fet és del tot indecent que n’hi hagi tanta i tan malbaratada... i ni ells arriben a saber el valor que té...”, el tipus que venia amb nosaltres va dir amb una rialla “Humà l’últim que s’alimenti!” mentre desapareixia entre la gent, la tipa em va somriure “Els vampirs primer, que nosaltres tenim certa facilitat per tal que els humans ens ofereixin la seva sang, i a més ens és fàcil d’obtenir quan la tenen concentrada en un sol lloc...”, vaig somriure mentre la veia desaparèixer, suposo que si les dones necessiten tardes de dones, i els homes dies d’homes, els vampirs també necessitem de tan en tan la nostra pròpia nit de vampirs...

diumenge, 24 de juliol de 2011

entrada 898-3 (any 3)

"Esta cancion va para ti... para los que estais aqui, para los ausentes,por tantos años, por acercarme a la certeza de que otro mundo es posible.
Porque vosotros sabeis como yo, que los que antes de ayer morian en Vietnam, ayer lo hacian en Bosnia, y hoy lo hacen en Bagdad.
Canta conmigo... Papá Cuéntame Otra Vez"


Papá cuéntame otra vez ese cuento tan bonito
de gendarmes y fascistas, y estudiantes con flequillo,
y dulce guerrilla urbana en pantalones de campana,
y canciones de los Rolling, y niñas en minifalda.

Papá cuéntame otra vez todo lo que os divertisteis
estropeando la vejez a oxidados dictadores,
y cómo cantaste Al Vent y ocupasteis la Sorbona
en aquel mayo francés en los días de vino y rosas.

Papá cuéntame otra vez esa historia tan bonita
de aquel guerrillero loco que mataron en Bolivia,
y cuyo fusil ya nadie se atrevió a tomar de nuevo,
y como desde aquel día todo parece más feo.

Papá cuéntame otra vez que tras tanta barricada
y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada,
al final de la partida no pudisteis hacer nada,
y bajo los adoquines no había arena de playa.

Fue muy dura la derrota: todo lo que se soñaba
se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas,
y ya nadie canta Al Vent, ya no hay locos ya no hay parias,
pero tiene que llover aún sigue sucia la plaza.

Queda lejos aquel mayo, queda lejos Saint Denis,
que lejos queda Jean Paul Sartre, muy lejos aquel París,
sin embargo a veces pienso que al final todo dio igual:
las ostias siguen cayendo sobre quien habla de más.

Y siguen los mismos muertos podridos de crueldad.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.
Ahora mueren en Bosnia los que morían en Vietnam.


L´únic cert és que sempre hi ha un lloc i un motiu per morir...

entrada 898-2 (any 3)

Són kllons que calguin 1500 pàgines per justificar-se, convèncer-se i autoenganyar-se, un psico conegut em deia que en aquests casos (i parlant de psicos, brutal que en surti un a la tele i necessiti d’ordinador i muntanyeta de llibres de psicologia en anglès per demostrar els seus estudis i professió) el nombre de pàgines necessàries impliquen la necessitat d’explicar-se i alhora de convèncer-se dels actes, a més pàgines més dubtes sobre el propi acte, menys en els casos dels tipus amb una patologia malaltissa a escriure (ummm, segurament jo hi entro en aquests darrers), en un cas semblant el tipus li va dir al causant d’un acte amb forces similituds: “Mira, ni tan sols en farem publicitat, ningú ho sabrà, i qui pregunti se li dirà que no ha passat, i en el teu judici estaràs sol, perquè el farem allí on ningú hi voldrà anar…”, com ell em deia el tipus va acabar per suïcidar-se (tampoc es va valorar cap altre hipòtesi) davant el fet que l’obra de la seva vida senzillament passaria sense pena ni glòria (i especialment sense això darrer), i mentre expliquen això, el cas d’una veu que va sobrepassar a la persona, fa anys vaig parlar amb un artista qui em deia que el problema era el fet que els idealitzaven com ell em deia: “Jo canto, com algú fa una paret, o algú altre neteja la nostra merda, no faig res d’especial, de fet només faig allò que sé fer, res més, i no entenc que per fer això hagi de tragar amb la resta, a cap metge se’l persegueix cada dia, ni se’l fotografia a tot moment ni se li nega la seva vida privada pel senzill fet de fer la seva feina de la millor forma possible, i és més, jo amb totes les meves cançons no he salvat ni curat a la meitat dels que ha fet qualsevol metge… jo no he demanat ser un ídol, no he demanat ni vull ser allò que els altres desitgen, senzillament vull que em deixin ser com soc…”, òbviament el tipus va seguir el camí de la Amy… aquest matí m’han comentat que ahir van fer la peli de l’habitació de Fermat, val, sé que no és una obra mestra, però entreté (de fet és un de molts tests per classificar el personal), el divertit però són els enigmes de la cinta, i cercant, cercant els he trobat penjat a la xarxa, com no… us els deixo i us proposo un joc “estival”, ja que si esteu a la platja a part de quedar cremats de kllons i ovaris al veure el personal del costat us dono l’opció que també cremeu algunes neurones, intenteu resoldre’ls i ja me direu com us va, us deixo el link amb les solucions per tal que no em digueu que no sabeu com us ha anat…



Acertijo 1: ¿Qué patrón sigue la siguiente secuencia de números: 5 – 4 – 2 – 9 – 8 – 6 – 7 – 3 – 1?

Acertijo 2: Aparecen un montón de unos y ceros:
000000000000000011111110000 111111111110010001110001001 001111100100111101011110011 100100111000111111111000001 000001000000100000100000011 111110000000111110000000000 0000000
¿Qué representan?

Acertijo 3: “Tres cajas de caramelos”
Tenemos tres cajas de caramelos: una tiene caramelos de naranja, otra de limón, y la tercera los contiene mezclados. Las cajas vienen etiquetadas como "Naranja", "Limón" y "Mezcla", pero se sabe que las tres etiquetas son incorrectas.
La pregunta es: ¿cuántos caramelos será necesario probar para conocer el contenido de cada caja?

Acertijo 4: “Las tres llaves de luz”
En el sótano hay tres llaves de luz y en el tercer piso están las bombillas que se encienden con cada una de esas llaves. El problema es que no se sabe cual llave corresponde a cada foco y la única manera de averiguarlo sería usando la llave y subir al tercer piso para comprobar. ¿Cuál es el procedimiento para subir la menor cantidad de veces al tercer piso y conocer que llave le corresponde a cada bombilla?

Acertijo 5: “Las dos puertas”
Dos puertas, dos guardianes (uno que siempre miente, y otro que siempre dice la verdad), una puerta lleva a la salida del laberinto y la otra solo te mantiene en el laberinto. Solo es lícito hacer una pregunta a un solo guardián.
Las dos puertas se perciben iguales, los dos guardianes también. ¿Qué pregunta hacer para escoger la puerta correcta?

Acertijo 6: “Las hijas del Profesor Otto”
Un colega le pregunta al Profesor Otto las edades de sus tres hijas y este responde que el producto de sus edades es igual a 36 y que la suma es igual al número del portal de enfrente. El colega mira el portal en cuestión y, tras pensar un momento, dice que le falta un dato. Entonces el profesor Otto asiente y dice: "La mayor toca el piano". ¿Qué edades tienen las tres hijas del Profesor Otto?

N.blocaire: el nombre del portal és 13 (tot i que segons diuen és una dada que no cal per resoldre’l)

Acertijo 7: “Relojes de Arena”
¿Cómo medir exactamente 9 minutos con dos relojes de arena de 4 y 7 minutos?

Acertijo 8: “Una cuestión de edades“
Una madre es 21 años mayor que su hijo. Al cabo de 6 años la edad de la madre será cinco veces la que tenga el hijo. ¿Qué está haciendo el padre?

Pàgina amb les solucions

Fa uns dies, algú em va dir que li agradaria que li paguessin per escriure el seu blog (suposo que davant l’opció l a gent diria “I qui no!”), ara bé, la pregunta és: si escrivim el blog i agrada tan que ens paguen per fer-ho on ens deixa el tema, de fet voldria dir que allò que escrivim és “digerible” per la mainstream així doncs, tindríem la prova que nosaltres, per molt que vulguem no deixem de ser més que part d’aquesta corrent (au, ja us podeu anar suïcidant, sento dir-vos-ho no deixeu de ser com aquell veí que no pareu de criticar o aquell altre que es tira pets quan pugeu a l’ascensor, com em van dir fa segles “Segurament hi ha gent especial i aquesta és la bona notícia, la dolenta és que no som nosaltres”, fins i tot jo no deixo de ser un senzill i curtet vampir, ja veieu res al costat del Pullem), l’altra és que no agradis, però aleshores sempre hi haurà una panda de gafapastis intel·lectualoides diarreics qui et valoraran per la “transgressió” que representes, quan el que haurien de valorar son els “trans” sense “gressió” que els hi descobreixin nous camianals… (xist dolent, dolent i dolent…), i després com em deia un tipus qui llegia força “No sé que és millor, si escriure cosses interessants tot i escriure-les amb el cul o escriure veritables merdes tot i que escrites amb una delicadesa exquisida que les torna almenys a nivell formal obres mestres, l’eterna discussió sobre si val la pena la forma o el fons…”

entrada 898 (any 3)

Avui mentre feia el cafè aquest matí m’he vist immers en una situació força semblant a un dels anuncis que ara fan per la caixa tonta, teníem una taula amb un grupet de noies a qui una li ha sonat el mòbil i després de mirar qui trucava ha dibuixat un somriure i s’ha allunyat un xic de la taula, a prop hi havia una altra taula amb un grupet de nois, i un que se la mirava sense dissimular-ho massa, quasi que el podia escoltar dient “Jo et portaré l’esmorzà al llit, i no només un dies, tota la vida, i tu en canvi només has d’estar amb mi…”, els vampirs tenim l’orella fina i encara més aguditzada per la natural curiositat que tenim, la tipa estava parlant amb un paio i ella li deia que tenia problemes per seure després que ahir per la nit li rebentés el cul, tot això sense poder evitar un somriure morbós que encara ha encès més al tipus de la taula, mentre ella li explicava que tot i rentar-se aquest matí s’ha llevat amb les calces tacades i que no era seu… (suposo que aquesta noia ha bescanviat la poma per una bona escorreguda i ha redescobert la llei de la gravetat, que redescobrirà a partir dels quaranta quan ni cremes, ni sostenidors ni hòsties li salvin de tenir els pits caiguts), suposo que l’angelet del telèfon no li demanarà ni que estigui al seu costat, ni tan sols que es preocupi per ell, senzillament li dirà que espera que tingui el cul a la seva disposició i que vigili el seu cos, sota el perill que es decideixi per un altre cul, bé, fet i fotut, segurament es decidirà per un altre cul igualment, com diuen els francesos “La gentilesa estarà en si li diu o no, perquè ja se sap que tot engany no conegut no deixa de ser més que un presumpte engany…”, la tia ha penjat i ha mirat al de la taula, veient la cara de badoc del tipus ella ha forçat un somriure i allí he vist que com per art de màgia la nena passava a ser dona, just en el moment que ha avaluat que no cal tenir només un home, de fet un pot mantenir-te i encarregar-se dels que has cagat/parit i un altre et pot partir el cul, perquè total en aquest món una ha vingut a passar-s’ho bé…, avui també escoltava per la caixa tonta com els nòrdics estaven del tot preocupats perquè com ells deien el tipus que havia fet de ikeaterrista era “Dels seus…”, suposo que aquesta decència alhora de reconèixer el fet que el tipus era un dels seus bons veïns, d’aquells que surten d’un model d’educació de kllons, que recicla, que està socialment integrat i que paga els seus impostos, i que tot i així va invertir dos anys de la seva vida (que ja és estar avorrit) per perpetrar dos atemptats per llogar-hi cadires, suposo que en el cas de que fos d’aquí es cercarien forces noms per tal d’evitar precisament aquesta identificació entre el monstre i vosaltres, i de fet, en el fons ells no s’estranyen, perquè com em va dir un oficial alemany fa uns anys “A ells no els hi podem ensenyar res, de fet molt possiblement ells ens podrien ensenyar a nosaltres sobre com tractar als que no són com nosaltres…”, un sociòleg em va dir fa temps “Tota societat té els seus monstres i les seves morts “no naturals”, si mai una societat et diu que ella no, el que pots tenir clar, és que tenen una gran capacitat per amagar-les, perquè de tenir-les les tenen…”

dissabte, 23 de juliol de 2011

entrada 897-2 (any 3)

Avui estava convidat a dinar mentre esperàvem, qui m’havia convidat va venir amb un somriure i em va allargar una fotografia com si fos un tresor, i possiblement ho era “Érem joves… eh?”, he mirat la foto, m’ha fet gràcia una foto de fa anys, en aquesta em vec tal com era fa molts anys, una foto en blanc i negre, una foto que no hauria d’existir, de fet tota prova de la nostra longevitat ha de ser destruïda, aquella foto la guardava el bo del Jaume perquè li vaig deixar fer-ho, li he retornat quan ell m’ha dit “Te la pots quedar, ja no sé el temps que em queda i crec que ningú com tu per guardar-la… a tu el temps et conserva millor, tu sembla que hagis caigut en aquest món, cap mosquit et picarà i el sol no et cremarà, no era així la frase?”, he somrigut guardant-la, aleshores ha vingut el seu nét qui sense saludar li ha preguntat “Avi, ja m’has comprat la camiseta?” el vell l’ha mirat sorprès “No te la vaig comprar l’any passat?” el monstre l’ha mirat desaprovadorament “Ja, però avi no saps que aquest any és nova?, mira que no t’enteres eh!”, he quedat sorprès si el Jaume li hagués dit això en aquest to al seu avi la castanya que s’hagués endut hagués estat per flipar, però allí estava el monstre qui mesura l’estimació que li tenen en funció dels regals que li van caient, l’avi ha deixat anar aire “Mira, la propera setmana l’anirem a buscar..” el nen ha marxat, tot descontent, perquè ja sé sap que ara ho volen tot i ara mateix, l’he mirat i el Jaume ha somrigut “Et recordes com era abans?, no teníem camisetes, de fet crec que la mare quasi que em mata quan vam pintar-ne una amb els colors del nostre equip, i tu m’hi vas posar el nom a l’esquena… i recordes la pilota de drap?, tu sempre te’n sorties perquè en tinguéssim alguna, en aquella època tu erets més vell ja i jo més jove, i ara tot i ser encara més jove semblo força més vell, sempre m’he preguntat quina crema estètica deus gastar….”, m’ha fet treure un nou somriure, en el dinar també s’ha parlat del boig que ha fet la darrera trastada en el bressol de la societat del benestar, que sembla que ja no sigui tan benestant, però davant la denominació de “boig” el bo del Jaume ha saltat “No hauríeu de faltar als veritables bojos…”, no he pogut més que somriure al recordar quelcom que vaig viure no fa massa, estava en una cafeteria i un grupet de noies tenien problemes per connectar-se al wifi del local, un noi se’ls hi va acostar i es va oferir a ajudar-les en poca estona l’aparell estava connectat, li estaven donant les gràcies al noi quan un senyor va aparèixer i li va dir al noi que era hora de marxar, tot preguntat a les noies si hi havia cap problema, una de les noies qui va reconèixer al senyor va preguntar “Està boig?”, el noi va dibuixar un somriure trist… “Que estigui boig no vol dir que sigui tonto…”, em va fer despertar el somriure, i sobretot el veure en la mirada de les noies com tot l’agraïment que hi havia hagut es va canviar per la sospita i el temor… com em van dir fa temps “Lo desconegut fa por, no per desconegut, sinó davant el perill que ens hi puguem identificar…”, i per cert, avui ens ha deixat una gran veu, una veu que va sobrepassar a la persona, fa temps em van dir que hi ha un club que sempre vol els millors cantants, i de fet no els vol compartir amb ningú, aquest club ha anat agafant en el seu decaure o en el cim del seu èxit a diferents cantants, i es veu que ara anaven mancats d’una veu femenina…

entrada 897 (any 3)

El fets se m’han avançat, i em faran semblar com un “ocurrent del que ja ha passat…” i un senzill “blog oportunista”, ahir estava llegint un bon post d’un tipus que parlava de bases estrangeres en territori patri i hi havia comentaris sobre el fet que des d’aquelles bases s’havien fet observacions de platets voladors, i vaig estar a punt de fer un post (parauleta de vampir) sobre el fet de com “alguns” fan creure en el tema d’amenaces “exteriors” per tal de llençar-se a una cursa bèl·lica que de qualsevol altre manera no tindria cap justificació moral, ètica o de setze ous, així que sota la “improbable” invasió o existència d’una amenaça exterior tothom permet que se’ls gastin en joguines que poden ser del tot menys barates… i mentre li donava voltes al post, un tipus “molt organitzat”, vaja tot un ikeatorrista (si, si, ja sé que era noruec i no suec, però no hi ha acudits o xists perfectes…), doncs això que el ikeatorrista ell solet a oslet (xist dolent de dolent), ha fotut dos atemptats per llogar-hi cadires, perquè després ens queixem dels sistemes organitzatius llatins, aquí ni una vintena ho farien tan niquelat… i després encara esperaven que petés una altra bomba, perquè com en tot bon objecte de ikea sempre sobren peces, en aquest cas bombes… avui un tipus em deia que encara el faran passar per malalt i que en casos com aquest ell veu encertada la pena de mort, almenys dos punts d’aquesta observació m’ha fet somriure, primer que s’hagin de quantificar els morts per decidir lo de la pena de mort, un mort no cal, dos ja ho veurem, tres ens ho pensem, més de quaranta potser si que ens el carreguem i si passa de cinquanta doncs de cap al passadís de la mort… i després que el facin passar per boig, de fet suposo que deu ser més fàcil que tothom s’enganyi pensant que està boig que no pas acceptar que un tipus normal i sa pugui decidir fer una trastada com aquella, perquè aleshores la idea de que una persona com les que teniu al costat sigui un potencial cabron com aquell fa força més por que creure que sempre hi pot haver algun tarat per aquest món, (i no sabeu que enganyar-se no serveix per canviar la realitat només serveix per emmascarar-la i fer-la encara més perillosa), al llarg dels segles he conegut a forces tipus radicals i fanàtics, i tots ells sempre creien que feien un gran favor al seu país (nació, que queda més patri, i sempre, sempre hi havia algú darrera seu que els punxava per acabar de fer-los saltar, ara ja podeu cercar a aquest algú…), sembla que en aquest cas el tema estava en una espècie de neteja “ètnica” davant el perill que representaven per la societat del benestar que tenen muntada, i com ells diuen “Si no hi ha recursos per tothom i volem mantenir la repartició existent, aleshores senzillament sobra gent…”, i algú em comentava que en aquella illa també hi havia “nacionals” i que el tipus no va fer distinció, no he pogut evitar el somriure “Per ell, eren “contaminats” de fet encara pitjor que els propis immigrants de primera, segona o tercera generació poc importa, de fet per aquesta gent si no estàs amb ells estàs contra ells, i no hi ha res pitjor que un com tu que hagi caigut a la debilitat d’ajudar a l’enemic, aquests encara mereixen menys perdó, per tal que cap dels teus es plantegi ni tan sols la possibilitat de canviar de bàndol o ajudar a l’enemic, bé, ni tan sols gosi voler entendre’ls…”

divendres, 22 de juliol de 2011

entrada 896 (any 3)

És l’època dels comiats vacacionals, i de la tornada dels “primers”, d’aquells que van obrir (amb valentia i dos collons) camí, amb la seva marxa de gaudiment dels dies cobrats però no treballats... és divertit com n’hi ha que tornen força més cansats que no pas van marxar, fent cert allò que les vacances a vegades cansen més que no pas la feina, a l’empresa tinc un conegut que senzillament els hi pregunta si es llevaven aviat, i davant la resposta de “No, que no calia matinar” ell diu: “Veus, no ho entenc, jo quan tinc dies per a mi, m’aixeco molt aviat per gaudir-los al màxim i no els perdo dormint, igual perquè tinc ganes de viure’ls més que no pas de senzillament deixar-los passar...”, amb el tema aquest de la sortida de les vacances fa temps que en un petit comitè (segurament els altres no entendrien la nostra activitat), doncs bé, en aquest petit comitè ens dediquem a fer juguesques per veure qui la palmarà en algun accident de tràfic, qui s’ofegarà, les parelles que acabaran separades, les prenyades pel marit impotent (que a l’estiu aquests miracles es donen)... i després a la tornada mirem com ha anat el tema i fem el respectiu repartiment de premis fillputescs, de fet el divertit és com veure parelles que més o menys s’aguanten durant l’any i que acaben per engegar-se a la merda després de vacances, com em van dir una vegada “Estan preparats per aguantar-se algunes hores, però no pas per fer-ho tot el dia... de fet en vacances és quan arribem a descobrir el que hem canviat i el poc que coneixem avui en dia a la nostra parella...”, davant això que millor que unes vacances separades i de les que no calgui explicar res; avui un dels temes de conversa ha estat el fet que en un dels diaris hi ha el famós joc de trobar les set diferències entre dues fotos, doncs res, les fotos eren de l’equip femení de basquet i l’escàndol ha estat quan una de les diferències feia referència a la superfície/volum mamària d’una de les jugadores, que per art i màgia del photoxoping va incrementar-se, i clar, les erices cabrejades en peu de guerra i tamahawk en mà a la recerca del responsable, tot i les explicacions que l’estiu ja porta aquestes coses... i sinó com a mostra el comentari d’ahir, després d’una reunió amb una delegació d’una altra empresa la resposta a la pregunta: “Com ha anat?, que tal eren?”, va ser “Tenia uns pits saltarins... un terratrèmol no massa fort i ja tenim una altre affaire boys, boys, boys...” i el somriure de tots els presents... això a l’hivern us puc assegurar que no passa, de fet per a un vampir els humans no deixeu de ser una panda de brivalls amb ganes de sarau i que aprofiten la mínima per liar-la, i els que no són així no deixen de ser una panda de grisos que com deia aquell: “Senzillament fan la seva feina i poc més, la clara diferència entre viure i senzillament existir...”, doncs això, que la frase d’aquest estiu per lligar podria ser aquesta “Vius o existeixes?”, al que la resposta de la “beachy xoni” sera un “Eing...” mentre et mira de dalt a vall preguntant-se on tens el tattoo perquè són lo mas de lo mas i lo mas xupi de lo xupi, això mentre el “Xiringu Joshua” demana la seva birra tot dient “Esa de los ciudadanos del mundo que mola el anuncio” sota la mirada dels gafapastis que demanen “Aquella que té la cançoneta pop del moment, i el clip super treballat i ben dirigit que demostra com es pot combinar art i naturalesa...”, total i com deia aquell ahir, hauria de venir el Morrissey i currar-los tots a hòsties per lo mainstream dels collons que són, això si, imbècils per demanar una cervesa en funció de l’anunci i no pas en funció de la pròpia cervesa, igual, perquè en el fons són incapaços de diferenciar-les... com em deia un conegut “Amb els ulls clucs es força difícil diferenciar un cony d’un altre, elles ho tenen més fàcil, però en el tema de conys és tot un art...”, doncs amb la cervesa suposo que igual, com deia un tipus “Totes les cerveses a l’estiu són bones, i els pixats la menys bona...”

dijous, 21 de juliol de 2011

entrada 895 (any 3)

Definitivament els contes estan canviant, si primer va ser el de la caputxeta vermella i després el de la Blancaneus, avui li ha tocat al de Bambi, quan he descobert que a la mare del susoditx no la va matar un caçador sinó que va ser la Noah qui prenent protagonisme a la pròpia Artemisa aka Diana ha decidit fer un gir a la història atropellant a la pobre mare del Bambi… també llegeixo amb certa sorpresa que forces blocaires s’agafen les vacances (això no em desperta la sorpresa), el que me la desperta és la correlació de fets de: deixar de currar i deixar d’escriure posts, una mal pensant podria creure que és precisament quan curren que els fan, i com no es deuen guanyar la vida fent-ho entenc que allà cadascú amb la seva consciència, i si em pregunteu a mi, us diré que en això soc força basc, eta escric els merdaposts quan em rota com a bon basc pasa pues…, avui parlava amb un tipus a la feina qui m’explicava que ahir van anar a comprar roba, la seva dona, la seva filla i ell, bé les dos primeres a comprar i ell a pagar… i la nena que s’estava emprovant roba i en això que innocentment (o no), li va dir a la seva mare “Mira aquesta peça no em fa massa el pes, és més del teu estil, perquè no te l’emproves?” i la mare que se la va mirar va somriure davant l’afalac i va sortir del vestidor cagant-se en tot i dient que no, que no era massa el seu estil, “Però sinó te l’he vista!” li va dir la filla, i a partir d’aquí la mare va començar a apretar la filla perquè accelerés que “Ja està bé nena que sempre ens fas anar tard…” el meu conegut s’estava rebolcant pensant que molt possiblement aquella tarda pagaria força a gust… i com ell em deia “Una dona es fa gran quan passa de ser compi de la seva filla a ser competidora de la mateixa…, i l’estúpid del tema és que una sempre té les de perdre…”, no he pogut més que donar-li la raó, a mig matí un missatge de la tipa del dimarts qui em preguntava “Tas b?” no puc més que identificar aquests “Tas” amb el Taslehof Burrfot i no he pogut més que dibuixar un somrirue pensant en quina abreviació donaria resposta a aquell criptograma de missatge, així que m’he decidit amb un “B, t?” al que ella ha contestat “k?”, aquí ja no he pogut més i davant la imbecil·litat de tot allò he fet l’arcaic gest de trucar-la: “Pensava que ja no volies saber res de mi!” m’ha dit abans de totes les salutacions convencionals socialment, el que encara m’ha fet somriure més, la tipa ha seguit “Tens el Tango?”, aquí si que sabia a que es referia, un intercanvi i l’he tinguda a la pantalla, tot just quan entrava la secre, aquesta l’ha mirada i m’ha preguntat “La filla d’algun conegut?”, al que ella li ha dit “La teva mare treballa amb tu?”, sempre m’han agradat les baralles de corral, tot i que li mancava un xic de fang i els bikinis… la secre ha deixat els papers i ha marxat tot recordant allò de “Qui es fot al llit amb nens…”, l’he mirada i no he pogut més que recordar la conversa amb un pintor que vaig tenir fa segles, el tipus feia uns quadres brutals de les noies que pintava, de fet en feia un esbós i posteriorment l’original, sempre li deia que l’esbós pel meu gust era força més fosc i més pertorbador, ell un dia em va dir “Mira, el quadre representa allò que elles volen que es vegi d’elles, l’esbós allò que ho hi vull veure, de fet el que me’ls quedi no és més que un intent egoista de tenir-les, una forma de tenir a moltes dones sense necessitat d’aguantar-les, no hi ha res més agraït que una imatge…” vaig somriure, molt possiblement aquesta idea ha anat evolucionant cap a les babydolls i posteriorment a una Pris, per acabar escoltant…

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orión. I've watched c-beams glitter in the dark near the Tannhäuser Gate. All those ... moments will be lost in time, like tears...in rain. Time to die.

dimecres, 20 de juliol de 2011

entrada 894-3 (any 3)

Vaig entrar al local i com a benvinguda sonava…

You were standing in the wake of devastation

And you were waiting on the edge of the unknown

And with the cataclysm raining down

Insides crying "Save me now"

You were there, impossibly alone


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go


And in a burst of light that blinded every angel

As if the sky had blown the heavens into stars

You felt the gravity of tempered grace

Falling into empty space

No one there to catch you in their arms


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go


Let it go

Let it go

Let it go

Let it go


Do you feel cold and lost in desperation?

You build up hope, but failure’s all you’ve known

Remember all the sadness and frustration

And let it go. Let it go


Estava apurant la copa, el regust del tiet Jack no amagava el que feia una estona havia ocupat el seu lloc, vaig aixecar el got i la cambrera va venir amb un gest de desaprovació “Cada cop veniu més entre setmana, no teniu ningú que us esperi a casa?”, la vaig mirar i ella va deixar l’ampolla al meu costat “Tu mateix, però si ets home per beure-te-la sigues-ho també per omplir-te tu la copa…”, vaig somriure obrint l’ampolla, no sabeu el que enyoro els taps de suro i el seu olor… vaig omplir la copa el regust sec del tiet va colpejar el meu paladar, tinc un conegut que quan surt, acostuma a beure per trobar sentit al que li diuen i per segons ell “Estar a l’alçada dels que parlen amb mi…”, estava donant tombs al got damunt la barra, la porta es va obrir i vaig veure entrar a un grupet de persones, gent jove que no treballa i es pot permetre el luxe de perdre un dimarts nit, la cambrera els va atendre, vaig notar un moment de pausa i com quelcom trencava l’ambient, no em va caldre girar per notar que quelcom havia canviat, la vaig olorar abans que obrís la boca i sabia qui era fins i tot abans d’escoltar-la “Hola!” les paraules dites per una persona jove em van colpejar, em vaig girar intentant mantenir l’equilibri i la dignitat “No sé si et deus recordar de mi…” vaig torçar el gest en un intent de demostrar indiferència vers aquella persona i ella va somriure “Em vas fer un curset fa un any, vas ser el tocacollons que va fer baixar la mitja a tots els rucs que ens vam apuntar perquè semblava que era una Maria la teva assignatura…” aquí no vaig poder evitar somriure “Tu vas aprovar, no?” “Coi, amb un cinc…” “Serà que no vas passar pel despatx a pujar nota…”, sabia que no ho tenia d’haver dit, entre d’altres perquè els professors eventuals no tenim despatx com a tal, i el seu “Pujar nota” hagués pogut esdevenir un bukkake de notes pujades… igual hagués pogut en una sola revisió pujar la nota de totes les assignatures amb professor masculí, vaig estar a punt de dir-li però la seva mirada em va fer callar, ella va mirar la copa i l’ampolla “Bé, et deixo, ja parlarem” va dir mentre marxava, vaig somriure, cada cop la gent intenta ser menys condescendent, vaig obrir l’ampolla per servir una altra copa quan va aparèixer un got al meu costat “Mira, si es tracta d’acabar malament perquè no fer-ho a parells…” la vaig veure, suposo que tindria els seus bons motius per intentar canviar-me, fa gràcia, sempre he cregut que són els vells qui han de canviar als joves, es veu que fins i tot en això estic passat de moda, ella em va mirar “I com t’ha anat el dia?”, vaig somriure, suposo que és la pregunta més neutral i que tothom espera, i jo si hagués estat educat li hagués respost “Bé, no et pensis, no ha anat del tot malament, aquesta tarda he entrat en una casa tot esperant que arribés la seva propietària, la tipa ha vingut amb la compra de la setmana, l’ha deixada a la cuina, ha aparcat al seu fill al parc del menjador i ha pujat a canviar-se, quan ha notat que quelcom no acabava de rutllar, quan m’ha vist rere seu en el reflex del mirall, la molt estúpida s’ha intentat tapar enlloc de marxar corrents, suposo que la decència està per sobre de la supervivència en la vostra societat, s’ha defensat com feu avui en dia, sense convicció, de fet alimentar-se de vosaltres esdevé tot menys divertit, la seva sang tenia un regust especial, el regust que tenen les dones en estat, tot i que també sang amb un regust a fracàs a vida avorrida, a vida totalment normativitzada i normalitzada, l’he deixat caure al brillant parquet de l’habitació mentre avisava que la passessin a recollir, un cop al menjador i mentre tafanejava he vist al nen que em mirava, sempre m’ho han dit “No has de deixar testimonis…”, m’hi he acostat, no sé si li he fet un favor a ell o a la humanitat, però els nens petits tenen la tendència a tenir uns colls força fràgils, he advertit que no agradava la idea de netejar dos cossos, al que els hi he preguntat si tenien cap problema, i com no podia ser de cap altra manera, m’han contestat que no, que no en tenien cap, i després he decidit venir a veure si em podia treure el regust d’allò que algú força benèvol hagués nomenat sang i que personalment podia haver-li donat forces d’altres noms…” la vaig mirar i senzillament li vaig dir “Bé, el dia bé…”, la nit va anar passant i ella es va acostar cada cop un xic més per agafar la copa que cada cop quedava més a prop meu, en un moment de la nit la tipa va recuperar un xic de sobrietat per dir “Fas una olor estranya… no recordo haver-la olorat mai, no sé, però m’és familiar i no sé de que…”, vaig somriure mentre li servia una nova copa, l’olor era a mort, l’olor que tenim els vampirs quan ens hem alimentat… de fons sonava…

God bless us everyone

We're a broken people living under loaded gun

And it can't be outfoght

Can't be outdone

It can't out matched

It can't be outrun

No


And when I close my eyes tonight

To symphonies of blinding light

God bless everyone

We're a broken people living under loaded gun

No

Oh

Like memories in cold decay

Transmissions echoing away

Far from the world of you and I

Where oceans bleed into the sky.

entrada 894-2 (any 3)

El tema d’avui és la dimissió d’algú (que si ja no ho és) aviat serà un ningú, i el divertit de tot plegat no ha estat més que he recordat una conversa que vaig tenir amb un general fa anys, el tipus fent seva la màxima de “O caixa o faixa” va llençar les seves tropes en un atac que com a molt es podria classificar de “benèvol” si ho mirem amb les millors intencions, o directament d’una “fillaputada” si ho analitzem pel que era realment (tot obviant que animalades com aquestes només surten bé als ganxets), doncs res, que mentre mataven als seus homes algú qui li tenia certa confiança li va dir “Ep mestre, no vol dir que l’ha errada?”, el tipus va somriure com només saben fer els sociòpates amb tints psicòpates i li va dir “No ho tinc massa clar veient com va, ara bé, no crec que quedi ningú viu per dir-ho…” els presents es van mirar i un li va preguntar després d’escurar-se la gola “I nosaltres?” al que el general va somriure “A vosaltres us considero amics meus, sinó suposo que estaríeu amb les tropes…” els tipus van respirar tranquils i fins i tot se’ls hi va escapar un somriure, aquella nit els vaig matar un rere l’altre, perquè el general es va cansar o va dubtar de si era interessant tenir amics com aquells i com ell deia “En la meva posició amics precisament no me’n fan falta…” un cop feta la feina vaig plegar veles perquè ja sé sap que el següent a la mínima que ho pensés era jo… i el tema està en precisament això en no reconèixer els errors i defensar la posició d’un i fer dubtar, com diuen els advocats “Davant una veritat clara i absoluta, provocar només que sigui un indici de dubte ja és tot un triomf…”, i encara n’hi haurà que diran que tot no deixa de ser una “Conspiracion franco judeo masónica marxista internacional en contuberbio con los maoista y con tintes trotskistes…” com no es cansava de dir aquell cabo amb força mala llet i curtet de gambals que a base de grimpar va anar pujant graus en l’escalafó militar fins arribar a…, en resum, és a dir i en poques paraules, “Quelcom que em pot tocar els collons…”, i per si pensàveu que només passen aquestes coses allí on esteu, us explicaré que per ací hi ha una política que té un càrrec i que ha decidit renunciar al partit que l’ha portat on és, doncs bé, us penseu que ha decidit renunciar al seu càrrec?, poz nooooo, i la tipa dient que ella es deu al poble i no pas al partit, tot i que aquest ha estat qui li ha ofert tot per arribar on està, així que ja ho veieu, no hi ha com tenir càrrec i d’altres prebendes per tal de no voler sortir-ne, perquè un té clar que qualsevol canvi en aquests casos serà cap a pitjor… i com em van dir fa segles “La veritat és una, però la percepció que en té la gent de la mateixa és allò que creuen que és, així doncs, és tan important tenir la veritat com saber condicionar el que creu la gent…”

entrada 894 (any 3)

Avui ha passat per l’empresa la secre d’una altre corporació a portar documentació, i si voleu que us sigui sincers no he entès mai la costum d’aprofitar a tothom qui passa per escaquejar-se de la feina sota unes preteses “convencions socials no negociables”, és a dir “inexcusables”, doncs res, la tipa havia tornat de vacances i estava que trinava per la despesa que li havien suposat, i clar anant amb els nens que menys que passar-s’ho bé i que les puguin explicar al cole (umm, així si un nen no va enlloc de vacances no les pot explicar al cole, queda traumatitzat i treuen la pàtria potestat als pares...), doncs res, que s’estava queixant i totes les lloques que li anaven donant la raó, dient que les vacances haurien de ser “pagades” (entenent com a pagades no tan sols el sou que un cobra per no passar-se ni un putu dia per l’empresa, sinó que l’empresa hauria de fer front a aquestes vacances també), no he pogut evitar el somriure al recordar al bo d’en Peter un dels darrers gentleman qui em va explicar amb la seva vida més que no pas amb exemples vinguts al cas que volia dir GQ, doncs res, el tipus sempre em deia, “La gent hauria d’aprendre que ha de fer allò que pugui fer, no pas allò que vol fer... perquè voler fer allò que no podem fer senzillament ens ensenya lo limitats que som, i molts prenen aquestes limitacions com a traumes...” i en el tema de les vacances sempre deia sense perdre el somriure “Mira, em pregunten perquè prenc al servei de vacances amb mi, que si no els deixo descansar mentre jo no hi soc, que imbècils que són els que ho diuen, el meu servei mai tindrà l’oportunitat d’estar als llocs que jo els porto pels seus mitjans, i a canvi només els hi demano el seu servei i la seva disponibilitat, no em sembla un mal tracte...”, no he pogut evitar un somriure al pensar que forces matrimonis funcionen exactament així... però res, vivim en una societat d’excessos un societat sobrada de tot, on tothom va sobrat de: sobrepès, endeutament, estrés, feina, càrregues... i vosaltres contents perquè sembla que quan a més merda a sobre un és més... li estava donant voltes mirant el temps que les tipes perdien tot pensant que aquell temps no el treballarien i en canvi si que el voldrien cobrar, quan m’ha passat un conegut pel costat qui m’ha convidat a fer el cafè, i clar, fent meva aquella costum tan humana de “Si la resta ho fa i a mi em va bé, perquè no fer-ho jo...” li he acceptat, el tipus m’explicava (de nou, ja m’ho ha dit en altres ocasions) que tenia (i es mantenia) un petit problema... bé, de petit no massa i problema segons com es miri gens ni mica, de fet quasi que és tota una sort, el tipus està tenint aquestes darreres nits somnis eròtics amb tipes que coneix, fins i tot em deia que havia tingut un trio amb dos tipes que ambdós coneixem i que si ja individualment presenten un coeficient de follabilitat excel•lent conjuntament l’índex de follabilitat es dispara, perquè en segons què, les relacions passen d’una progressió aritmètica a una geomètrica cagant llets, i el tipus em comentava que quan es desperta mira al seu costat, tota l’alegria, el somriure i el que ja us podeu imaginar se’n va a norris mentre et pregunten “Ui, si que estàs content de veure’m” i ell pensant “Content?, content?, cagontó...”, com ell em deia, que queda quan les fantasies són millors que la realitat i fins i tot millors que la millor de les realitats que un pugui tenir...

dimarts, 19 de juliol de 2011

entrada 893 (any 3)

Ahir encara li estaven donant voltes al tema dels negrets, i una de les secres em deia “Ostres, 12 milions són moltes persones...”, un ràpid càlcul mental i resulta que aquesta xifra no arriba al 0,2% de la població mundial (si no l’he errada que també podria ser), és a dir en % menys que els que han sofert un robatori amb força a casa seva, i si els mossos diuen que són pocs, doncs els negrets que la palmaran gràcies a la “terminal diet” són encara menys, bé, de fet això dels números sempre és relatiu (i mai tan ben dit com quan un parla amb un comptable...), perquè no tinc clar que representen les violacions amb tortures i amputacions... segur que representen un % ínfim del total dels delictes ara bé, com li toqui a un, per molt ínfim que sigui segurament li semblarà massa (bé, mentre aquest un no tingui gust pel tema bdsm, que aleshores li semblarà que l’ha tocat l’euromillones), i el divertit és que quant més lluny els números esdevenen cada cop més relatius, pocs veïns es poden bescanviar per més ciutadans, que es poden canviar per molts més nacionals, que passen a forces més continentals i finalment a “tots els que vulguis mentre no m’importin ni m’afectin directament”, la tipa encara em mirava i no vaig poder més que somriure “La pregunta no és si són molts o pocs, la pregunta és si han estat necessaris 12 milions de possibles morts per despertar-te la consciència, si haguessin estat un milió estaries igual?, o uns milers?, o uns centenars?, o uns pocs?...”, la tipa em va mirar i després d’arrufar el seu preciós nas i fer una ganyota amb els seus deliciosos llavis pintats amb el darrer color de moda va dir “Amb tu no es pot parlar” i va engegar directament la seva consciència social forces pisos avall mentre pensava en la seva sessió de gym i el cafè posterior amb les amigues que li havien parlat d’una botiga nova, en definitiva humans..., ahir també parlava amb el tipus de recursos humans qui em comentava que no parem de rebre cv d’animalons que han d’estar força desesperats per voler treballar amb nosaltres, i el tipus em comentava que no hi ha res que odií més que els processos de selecció de personal, perquè al final i després de fer la seva feina sempre s’acaba per escollir a la tipa amb millors cames i pit més exuberant, vaig somriure, a qui no li agrada tenir una obra d’art al despatx?... de fet la crisi esta picant a tothom, l’altre dia parlava amb una tipa a qui li perilla la feina i després de renegar dels seus caps no vaig poder més que dir-li, “I perquè no canvies de feina?”, la tipa em va mirar amb els ulls com a plats “I on vols que vaig?, no veus el malament que està tot?”, “I perquè no muntes un negoci?”, la tipa encara riu ara “De què?, va a veure, de què el puc fer per tal de guanyar pasta...”, vaig somriure, aquest és el primer error i el que diferencia els emprenedors dels que senzillament són uns “necessitats”... la vaig mirar, ni cames ni pits, i segurament amb un cv on la darrera formació tenia data de feia més de vint anys “perquè ho he donat tot per l’empresa on soc” com diria ella, això si amb algunes baixes per malaltia i algunes més per maternitat (que no sé si computen com a malaltia o com a vici...), perquè com em van dir fa segles “Només haurien de tenir fills aquelles que els puguin tenir...”, i pensant que cada cop fan més exàmens per tenir o fer qualsevol cosa: per anar en vaixell, anar a fer escalada, submarinisme, pesca, anar amb cotxe... i en canvi qualsevol potser pare o mare..., doncs res, amb aquelles antecedents la tipa no és que estigués “demode” laboralment parlant, la tipa senzillament estava morta....

dilluns, 18 de juliol de 2011

entrada 892 (any 3)

Aquest cap de setmana, la imatge ha estat la del tipus que han tret d’un bar (on s’havia fet fort) mig nu i tractant-lo com si fos el resultat del creuament entre l’Alien, el Depredator amb ascendència de Terminator, i un xic de Torrente Simpson... estic d’acord que si un tipus entra en un bar amb una pistola de fogueig i segresta a dos paios, a qui han de currar a hòsties són als dos tipus que no saben distingir una pipa de veritat d’una d’aquelles del tot a cent (del tot a un euro i escaig ara...), ara no em direu que el muntatge ha estat de xuli que flipes, tot el carrer ple de polis, el projecte d’hombres de Martínez (versió espanyola dels de Harrelson) desplegant-se pels carrers, teulades, cases de particulars... i després la figura dels negociadors... com diuen a Cambrils “Massa motor per a tan poca barca...”, i clar com no podia ser d’una altra manera el tipus deixant-se agafar, i després l’escarni públic que només va faltar que el lliguessin en un remolc i el passegessin pel poble sota el crit de “Hem agafat al segrestador, hem agafat el segrestador...”, fa temps vaig conèixer a un negociador, i el tipus em deia “Mira, només que et parlin ja vol dir que no tenen clar el que estan fent, de fet els que ho tenen clar no negocien, senzillament demanen i no volen perdre el temps... perquè la primera regla de tota negociació és senzillament que per poder negociar s’ha de voler fer-ho...”, ara, no m’imagino als tipus parlant amb el segrestador i la cara que se’ls hi deuria quedar quan el tipus va dir que estava a l’atur, depre, que no hi havia futbol i que volia els seus cinc minuts de glòria, doncs res, com deia aquell “Haya gloria y mañana paz...”, i els tipus amb un somriure “Quieres tus cinco minutos de gloria, pues chaval te vas a enterar de lo que es la gloria...”, i res que s’han cobert tots de glòria amb l’actuació i ha quedat clar que teniu uns cossos que t’hi flipes per atrapar a delinqüents hiper-mega-super perillosos, vaja que qualsevol mafiós s’ho pensarà abans de venir al vostre país, no sigui que es trobi amb aquests nabocops i el detinguin... poc després llegia en un blog un tipus qui parlava sobre la crisis alimentària de la banya d’Àfrica, i tot i que el post estava genial (qualsevol post que no sigui dels meus està genial normalment), les respostes no tenien pèrdua, em fa gràcia la conjugació de les persones verbals, mentre el “jo” detecta i denuncia el problema, el “ells” l’ha de resoldre, no acostumo a llegir mai que cap “jo” digui que resoldrà el problema o que farà res per fer-ho, perquè clar està el vergonyós és que “ells” no facin res, i el més divertit és quan un tot ofès es queixa dels “ells” pel poc que fan però deixant clar que per molt que facin la situació del “jo” no ha de canviar que prou fotut està un, i tot això mentre es tiren les restes del menjar del diumenge, sota la idea que “És de vells i de cutres menjar el mateix per dinar que per sopar...”, i sabeu?, el problema no és que passin gana i l’estiguin palmant, fins i tot no és que no hi hagi cap laboratori d’aquells que “accidentalment” descobreix un brot d’un bitxu que casca a força població “sortosament” concentrada per allí... el fotut està en que quan vegin que no els hi queda res més que morir de gana i que aquí ens sobra de tot, s’aixequin i ens demanin (i no massa educadament) la seva part... perquè aleshores molts dels que ara diuen “Pobrets negrets” passaran a dir “Kllons de negres, que els hi enviïn l’exèrcit!”, que hi voleu fer... sou senzillament així...

I per començar el dilluns us deixo una conçoneta...

diumenge, 17 de juliol de 2011

entrada 891 (any 3)

La diferència de les guerres per aquells qui les dirigeixen i per aquells qui les pateixen/gaudeixen, està en que pels primers les guerres sempre són globals, en canvi pels segons sempre són locals (o normalment ho acostumen a ser), així que quan parles amb ells, t’expliquen la seva història i quan moltes vegades et porten allí on van batallar, tu no hi veus més que un turonet o un cap de platja, un poblet, un pont, un creuament de camins… i aleshores has de vigilar el que dius, perquè allò, aquells llocs que no poden més que fer-te despertar un somriure d’ingenuïtat de la seva importància per aquells que parlen, acostuma a ser el lloc on un ha matat i ha vist morir a forces d’aquells que considerava el seus amics, i cal que un mesuri les paraules abans de deixar-se anar i valorar actes i records que molt possiblement en tota una plàcida vida un sigui incapaç d’entendre i ja no parlem de viure… ahir va tornar a ser una sortida hedonista i orgiàstica on les hi hagi, una veritable pèrdua de temps regada amb alcohol per treure la poca importància que la nit pogués portar i de pas justificar el poc nivell de la nit, que no era més que el poc nivell dels allí presents, es diu que aquell qui parla massa és una malbaratament d’una bona mamada o un cuningulis (no sigui que se’m cabregin les erices de nou…), així que em va tocar escoltar les tontades de sempre, les queixes individuals tendencioses que cerquen millorar la posició d’un en detriment de la de forces altres, em van recordar a una “pobra” tipa (i lo de pobra ve per la malaltia que pateix), que semblaria ser que els camps electromagnètics (o com es diguin) la casquen, i la tipa que té una casa que deixaria a la d’alguns teoristes de la conspiració com una casa de nines, i amb un aparell penjat del coll a tall de penjoll que porten alguna raperus i que li serveix per mesurar la força dels camps, doncs res, que la tipa es queixava de que si els veïns tenien wifi i això li portava a tenir mal de cap, que si el veí parlava massa pel mòbil ella es marejava i servia per ben poc, que si ara sortir al carrer era una suplici perquè les cafeteries tenien la mala costum de tenir xarxes inhalàmbriques… i clar, aleshores esdevé la pregunta de si el bé d’una persona justifica el sacrifici de tots aquells que la rodegen, i la sentència etílica de la nit… “Mira, amb la pensió que cobrarà el millor que pot fer és anar al camp, i fer-s’ho amb la Heidi, el Pedro, el Boira, o tots tres alhora que no som ningú per ficar-nos en els gustos sexuals del personal…”, això mentre et passen una altra copa tot dient, “Com si fos la darrera…”, i un sense poder estar-te de pensar en un passat proper per a un vampir però llunyà per a qualsevol humà, prop del juliol del 1916 quan a puntades et despertaven i et deien que tocava anar a fer un visita al veïns “kartoffeln” del davant, i el bo del Pierre venia amb la seva inesgotable petaca dient “Mon amie, un glop abans de morir?, et recomano que la assaboreixis com si fos la darrera…”, hi vaig tornar passada la guerra amb alguns dels supervivents que sempre deien que allò hauria de ser preciós sense nosaltres fent l’indi per allí, i en tots els casos va passar el mateix, mentre les seves parelles i fills deien que el paisatge era increïble ells no podien aguantar les llàgrimes, al dir que només hi veien la desolació que hi havien deixat feia anys, fins i tot algú em deia que li havia semblat veure algun que altre fantasma dels que no van tornar d’allí… tot i que els que hi van tornar hi havien deixat bona part de la seva vida i de la seva humanitat en aquell lloc, desitjant que la humanitat fos allò que volien per no repetir de nou aquella bogeria però coneixedors de que la humanitat en realitat era allò al que ells tenien tanta por, i que molt segurament ells no, però els seus fills o néts hi tornarien allí, a matar o morir, que segons com es miri no comporta tanta diferència…

dissabte, 16 de juliol de 2011

entrada 890 (any 3)

Fa segles em van dir que l’objectiu de les presons ja feia anys que havia passat del socratisme d’educar per senzillament el realisme d’aparcar a aquells que socialment no són admissibles (bé, més exactament aquells que són socialment no admissibles i a més prescindibles, perquè n’hi ha que són socialment no admissibles i alhora han de ser acceptats i tolerats per força, aquí el fet de que les vostres normes siguin interpretables…), un dels objectiu de la reclusió és el trencar mentalment al personal, en un intent de fer ras i curt i després construir allò que “algú” creu que hauria de ser una persona, doncs un cop passant per un d’aquests centres em van comentar que hi havia un pres que portava forces anys i no l’havien aconseguit ni tan sols fer trontollar en les seves idees, no havien aconseguit fer ni una sola escletxa en la seva ment, vaig demanar de veure’l, al contemplar-lo vaig somriure entenent el motiu de la seva resistència, el tipus va retornar-me el somriure dient-me: “Perdoni que no li ofereixi cap cadira, però com pot veure no disposo de masses mobles…”, de fet l’únic que hi havia era un jas de palla, vaig somriure mentre m’asseia al terra i ell feia el mateix, no vaig preguntar el motiu perquè estava allí, de fet poc importava i molt segurament el que em diria seria allò que jo esperava escoltar, vam parlar de diversos temes i al final em va dir amb un somriure “Sabeu, no em poden tancar la ment, em poden tancar físicament però allò que ens fa lliures és la nostra ment, i és precisament això (la ment) allò que ens volen controlar, allò que volen matar per tal que renunciem al darrer que ens fa lliures, miri, hi ha gent que té unes fronteres molt més grans que les meves i en canvi són menys lliures que jo, al final es descobreix que allò que defineix la llibertat no és l’entorn físic sinó la nostra ment…”, vaig somriure, ahir estava recordant aquestes paraules i em va venir una altra imatge al cap, fa anys parlava amb el bo del Kosaku Ariga, el tipus estava força molest, quan li havien fet la famosa pregunta “I la marina que farà?”, pregunta que li van fer davant el desastre que era aquella guerra, el tipus va somriure aixecant el got, no vaig poder més que dir-li “Ja saps que poc sake més beuràs, oi?” ell va somriure “Estàs equivocat, hi ha moltes vides, però no totes són aquí, els homes plorem cada cop que perdem a un ésser estimat, i quan deixem aquest món per retrobar-nos amb els que ens han precedit plorem per aquells que deixem rere, com sempre som éssers que dubtem per naturalesa…”, vaig aixecar el got, la resta és força coneguda, el tipus va sortir a la mar havent ofert a la seva tripulació la possibilitat de no embarcar-se, i descobrint com els tripulants finals eren força més nombrosos que aquells que haurien de ser, ningú es volia perdre aquell darrer gest, ni tan sols quan només els hi van posar combustible per anar (ja que tenien clar que no tornarien) ningú va dir res, el combustible era quelcom massa valuós com per malmetre’l, la missió era senzilla, intentar trencar una línia que era infranquejable, i després fer escorar el vaixell fins fer-lo embarrancar i utilitzar-lo com una línia de bateria de canons a peu de costa… la historia és força coneguda, com era d’esperar no van arribar, va ser una veritable carnisseria i el bo del Kosaku no va tornar, em van dir que als pocs supervivents que van aconseguir recollir de les restes del vaixell senzillament deien “Perquè els Deus ens han salvat i no ens han deixat morir amb els nostres companys, que de dolent hem fet en aquesta vida perquè no ens hagin deixat complir amb el nostre deure?”, es diu que forces es van suïcidar per tal de reunir-se i acomplir amb el seu deure, amb ells, i amb els seus companys…

divendres, 15 de juliol de 2011

entrada 889 (any 3)

Parlava amb un tipus qui em deia que cada cop és més difícil trobar a alguna noia que no vingui “acompanyada”, de fet i a partir de certa edat les segones oportunitats sempre venen amb paquets dels primers desastres, el tipus em comentava que la darrera tipa que va conèixer un dissabte per la nit, després del polvo preceptiu i que justifica el que et pugui caure a sobre qualsevol petició, li va preguntar si li venia de gust quedar l’endemà, el tipus va dir que si tot pensant en repetir la follada, la tipa li va donar lloc i hora i a ell ja se li va fer estrany que quedés tan aviat, just aleshores ella li va deixar anar “Per cert, vindré amb els meus fills, espero que no et molesti…”, el tipus només per curiositat va preguntar de quants fills estaven parlant per veure si portava la pilota de basquet o directament la de futbol, i ella sense perdre el somriure li va dir que tres, dos femelles i un mascle, ell va somriure i va acceptar quedar només per veure de que anava el tema, per la tarda em va trucar dient que qualsevol tortura que poguessin idear els paios més posats en el tema es quedava curta a l’experiència de tenir d’aguantar als monstres dels altres, primer perquè a la mínima que poden els gremlins et deixen anar un “Tu no ets els nostre pare….” Tot seguit d’un “I el meu pare més…” a tot el que diguis, i la mare aguantant, el meu conegut va estar a punt de sentenciar amb un “Doncs mira, qui es folla a ta mare ara soc jo, no el teu pare que es deu matar a palles o dant pel cul…”, després la sentència de la mare davant qualsevol intent de civilitzar aquells monstres de “Tu no els entens perquè no són fills teus/no tens fills…”, i el meu conegut sense perdre el somriure pensant “I tant que no són fills meus, perquè si ho fossin o serien millors o senzillament no serien…”, després veure sorprès com el brivall de curta edat es pega amb tot Deu per pujar al tobogan i un cop a dalt mirar cap avall i fotre’s a plorar, i la tipa que et mira dient “No penses fer res?”, al que ell pensa que igual podria trucar als bombers per què facin un rescat al tobogan tot dubtant si cal trucar als del grup de salvament d’alta muntanya o als de salvament d’animalons en circumstàncies estranyes, això o fotre-li directament un tret a veure si queia, però res que el va ajudar a baixar i un cop a terra el monstre ni se’l mira i se’n va disparat cap a sa mare… vaig estar rebolcant-me una estona amb les seves explicacions i li vaig preguntar si la pensava deixar, i aquí el tipus va dibuixar un somriure, tot dient que igual no, que mira es podia follar a la mare tot esperant que les nenes deixessin de ser menors, com ell deia, tenia garantida carn tendre per forces anys i si mai es cansava del sexe femení sempre li quedaria el monstre masculí… no vaig poder més que dir-li que era un tipus pragmàtic, vaja el coi de pragmatisme fet persona, i com ell deia, “Tot el pack pel mateix preu no vegis!”, i això que encara no han començat les rebaixes, així que ja us podeu anar agafant els matxos o cordant-vos el cinturó…

dijous, 14 de juliol de 2011

entrada 888 (any 3)

Sembla que la programació i contra programació d’anuncis està en marxa, si fa poc es va estrenar el coi d’anunci de l’estiu, ara m’he trobat amb la rèplica, i que voleu que us digui, en el fons no sé amb quin quedar-me, és més, si es bescanviessin les imatges quedaria bé per les dues marques, i si canviéssim la música també, el que em porta a pensar que si canviem la cervesa doncs els mateix i com em deien “Quan en un anunci la gent es queda bocabadada en l’anunci sense veure el producte malament, i quan dos anuncis poden anunciar el mateix producte de forma semblant malament i mig, perquè o poc s’han esforçat els creatius o massa han copiat…”, amb tot us deixo el darrer que he vist, que com he dit, malament, malament no està veient com va el panorama de la publicitat… avui tocava dinar de comiat, de fet la història té la seva conya, tinc un conegut que gestiona una empresa que pertany a una multinacional, en aquesta empresa hi ha una petita cadena de muntatge, i se’n surten força bé, de fet han anat aplicant la màxima hispànica del “màxim resultat al mínim esforç” i han trencat forces pautes de treball fent-les força més eficients el que els hi permet de tenir certa flexibilitat per arribar tard, sortir abans i fer no tan sols un sinó dos o tres cafès en horari laboral, doncs bé, els caps de la multinacional, van decidir que implantant aquell sistema (el de curro no pas el de escaqueig, tot i que en els altres països on estan implantats la gent no té la mentalitat dels benaurats mediterranis…), així que van dir que farien una deslocalització geogràfica, que xapaven l’empresa i se’ls emportaven tots a la seu central (magna fàbrica on les hi hagi), òbviament hi va haver una revolta a l’empresa perquè la gent no va voler marxar, i la multinacional va amenaçar amb tancar les portes, després de discussions i veure per on anaven els trets, els representants dels treballadors van oferir la possibilitat que “les ments pensants” de l’optimització dels processos podrien ser els que anessin a la seu central i implantar-los allí, i de pas podrien deixar a la resta dels treballadors tranquils una temporadeta, els capitostos van acceptar així que els representants dels curreles van reunir a la plantilla i els hi van explicar el tema, òbviament els tipus proposats per anar a fer les colònies lluny, molt lluny, s’hi van negar tot dient que no hi volien anar, però ahhhh, canvi en la mentalitat del personal, la resta dels treballadors van ser els que van demanar (per no dir res un xic més gruixut) que havien d’acceptar i començar a fer les maletes, que els trobarien a faltar, enyorarien i tal però que ja tardaven… i que els agraïen que es sacrifiquessin per la majoria dels treballadors, ells no van acceptar i aleshores la seva vida laboral va esdevenir un “xic” més liada, i a cada “sorpresa” la mateixa frase “T’ho has pensat bé el no marxar?”, així que amb els collons inflats van decidir acceptar la “invitació” de passar-se una temporada lluny de casa, i la resta dels treballadors contents, i com diuen ells “Ja ho veus, el que passa per ser massa espavilat…”, valents collons…

dimecres, 13 de juliol de 2011

entrada 887 (any 3)

“Si no hi ha problemes els haurem de crear…” aquesta podria ser la màxima d’un conegut, avui estava acabant el cafè amb ell quan hem escoltat a una de les secretàries que es queixava de que el fax ja no donava els reports dels faxos enviats, cagant-se en la mare de qui l’havia tocat, el tema estava segons em deia ell que el fax se’ls hi va penjar i algú va tenir la idea de fer un reset i deixar-lo amb la configuració de fàbrica (fet que va fer funcionar de nou a l’andròmina), amb tot, al tipus se li ha dibuixat un somriure quan ha escoltat a la secretària “Un pèsol a que ho configura abans que tu…”, hi hem perdut una estona (no massa), però la suficient per veure com d’ineficient és el menú d’un fax vell i no entenent com s’ho podia fer la gent abans sense els cois de pantalles tàctils, amb tot el tema ha quedat resolt, i aleshores enlloc de l’aplaudiment hi ha hagut l’esbroncada silenciosa de les secretàries, amb la mirada de “jo també ho hagués pogut fer…” i el tema no està en si ho haguessin pogut o no fer, el problema està en que no ho han fet… a vegades em pregunto com poden sobreviure algunes empreses, és més, em pregunto com han pogut acabar en el que han acabat certs treballadors, el meu conegut sempre em diu que la normalització i la tranquil·litat de que tot funcioni com un rellotge porta a que la gent se’n refií i perdi allò que tenien, la capacitat d’adaptar-se (bé, els que alguna vegada l’han tinguda), perquè per molt que es vulgui un no pot ser diferent a la feina i a la vida personal, de fet tots aquells que diuen que només van a la feina per què els hi paguen, acaben per viure per què senzillament no tenen collons per fer una altra cosa… avui llegia en un blog quelcom que m’ha fet recordar una situació amb aquesta persona, un dia que vam agafar l’ascensor vam coincidir amb un vailet que esta fent sonar el seu mp3 a tot drap, la resta de gent de l’ascensor va anar patint el maquinorro del brivall qui tenia dibuixada un somriure de machoman que matava, el meu conegut li va picar l’espatlla tot dient-li que baixés el volum, l’altre va fer un gest amb el cap i va seguir al seu rotllo, un dels presents va deixar anar un “Si no sé on anirem a parar, cada dia son més mal educats…”, el meu conegut va somriure, quan vam arribar al pis, senzillament va agafar el mp3 del tipus i el va deixar caure pel forat de l’ascensor, i em va dir sortint “Quan soc educat soc molt ben educat, ara bé, quan soc mal educat encara soc millor mal educat… la manca d’educació no hauria d’eximir de tenir-la i fer-la valdre, vaja com les lleis…”, i el divertit és que l’animaló no va sortir de l’ascensor, suposo que un cop tancades les portes es cagaria en ell i tota la resta, podia ser mal educat ara bé, tonto no era, així que ja ho sabeu, la bona educació s’ha de mantenir fins que el tenir-la ens fa passar per passerells, aleshores la decisió és de cadascú…

dilluns, 11 de juliol de 2011

entrada 886 (any 3)

Avui ha vingut un dels grans jefes o per ser més exactes el més alt que molts veuran en la seva vida professional, el que porta a creure que no hi ha ningú per damunt seu, però si no em falla la memòria jo n’he conegut un parell per sobre i personalment no crec que hagi arribat al cim… el tipus m’ha “convidat” al seu despatx, al seu costat m’ha sorprès veure la figura del seu fill que hi ha estat deliciosament educat, el seu pare m’ha ofert una copa de brandi, l’he acceptada mentre ell em deia “Ja sé que ets més del cafè, però suposo que cada despatx té la seva beguda…”, no puc evitar identificar al seu fill amb un protagonista d’una sèrie que es vol fer congelar fins que hi hagi endoesquelets d’adamiantum a bon preu, el pare li ha dit “Va, no li explicaràs la teva nova inversió?” el tipus ha baixat la mirada i jo he estat a punt de saltar “Ja has trobat l’adamiantum?”, el tipus ha agafat aire i ha començat… “Electricitat…” veient la meva cara s’ha arronsat d’espatlles, “Mira no fa massa vaig descobrir uns tipus que explicaven que el cervell funciona amb electricitat, de fet tot el funcionament es basa en l’electricitat en connexions i més connexions, els tipus estan en un punt on intenten sintetitzar el que el cervell fa, i volen crear records, és més volen aconseguir gravar records, quan ho facin podran esborrar o modificar aquells records que ens fan mal o no volem tenir i potenciar aquells que volem recordar… aquest serà un primer pas ja que després volen aconseguir emmagatzemar-los, és a dir crear un “dipòsit” on es puguin posar aquests records, i finalment els podran tornar a reimplantar en un nou recipient…”, se m’ha escapat un somriure i ell ha seguit “Saps que vol dir, no?, podrem traspassar el que som a un estadi intermig per després traspassar-ho a un altre recipient…”, aquí ja no he pogut més “I quan parlem d’un altre recipient?”, “No et facis el curtet ja saps a que em refereixo… només caldria un nou nat que tindria tots els nostres records, de fet seríem nosaltres mateixos…” “I el nou nat?”, “Se li faria un “buidat” del poc que tingués per fer una instal·lació neta dels nostres records… seria una meravellosa forma de…”, “De ser immortal” ha dit el seu pare amb un somriure, ha apurat la seva copa de brandi i me n’ha servit una altra com excusa per omplir-se la seva de nou tot dient-me “Saps, els homes no estan preparats per ser immortals, la gent necessita morir, no ens han fet per ser eterns, perquè senzillament no estem dissenyats per ser-ho, de fet mirant-me al mirall cada matí tinc clar que ni tan sols estem pensats per durar els anys que durem…” no he pogut més que donar-li la raó, sé el que és ser quasi que etern i la gràcia no està en viure eternament, la gràcia està en que valgui la pena viure eternament, perquè us puc assegurar que una eternitat picant pedra pot ser del tot menys divertida, el pare m’ha tornat al present quan ha avisat a la seva secretària, un cop li ha deixat la documentació li ha dit “Berta, no?, perdona et puc fer una pregunta?, segur que perdonaràs a un vell com jo…” la noia s’ha mogut nerviosament i aleshores li ha preguntat “Què preferiries algú que solucionés la situació econòmica i els problemes que teniu tot i que us vingués imposat o la colla d’inútils que teniu tot i que els heu elegit democràticament…” la noia se l’ha mirat i ha contestat amb un polític “No sé… no ho he pensat mai…”, ell ha somrigut “Està bé, ja pots marxar…” li ha dit veient com sortia un cop fora s’ha girat dient-me “Ja ho veus, fins que no tinguin les coses clares no començaran a solucionar-se…”

diumenge, 10 de juliol de 2011

entrada 885 (any 3)

Avui fa un any d’un d’aquells actes que “havia de canviar la història” un d’aquells actes que havia de marcar “un abans i un després” en les relacions entre l’estat central i aquest peninsular que teniu, i que voleu que us digui… canvis, canvis, el que es diuen canvis, n’hi ha hagut però no crec que derivats de l’acte en qüestió (a no ser que algun deu en un arribat de riure hagi caigut pel terra i hagi provocat el tsunami del Japó), això si, els polítics de torn han sortit per tal de defensar que tot i que no sigueu capaços de veure’ls ells si, i que realment hi han hagut canvis… en els segles que porto amb vosaltres n’he viscut forces d’aquests “actes que canvien el curs de la història”, i que actuen com a sidrals per accelerar i després deixar igual la consciència social del personal, perquè no us enganyeu per provocar un canvi cal primer voler canviar i després forçar el canvi, i quan un està en una situació “agradable” o “de confort” no acostuma acceptar que li vulguin canviar, i aleshores apareix el conflicte, i no cal que us digui que en el cas dels humans els conflictes s’acostumen a saldar amb un increment de feina per aquells que fan forats als cementiris i els que venen caixes de pi… i el bo del tema és que els canvis us han vingut precisament donats, i vosaltres a tragar i acceptar-los, fa temps navegava amb un tipus qui tot i estar perdut no parava de donar instruccions sobre el rumb, un dia li vaig preguntar el motiu i ell em va dir sense perdre el somriure “Tot i que no tingui ni idea de cap a on anem no puc deixar creure que no sé on anem, és més, que ens quedaria si no fixéssim nosaltres el rumb?, quedaríem en mans de la fortuna, i mira, igual arribaríem a bon port, però això ja seria secundari, perquè implicaria que ho hauríem deixat tot en mans d’altres i hauríem renunciat a l’únic que tenim dret, a decidir per on volem anar…”, no vaig poder evitar el somriure, i suposo que en el fons es tracta d’això, de decidir per un mateix on es vol anar i senzillament anar-hi, ara fa poc s’ha declarat la independència d’un país africà, que ha passat per revoltes i una guerra civil encoberta per no dir oberta a tothom, però al final ho han aconseguit, ja són independents, el problema que teniu és que vosaltres evitareu acabar com aquells, perquè aquesta mena de conflictes demana un preu en vides humanes, i de fet tan us fot que la palmin uns quants, el que us toca més la moral, és que la puguin palmar aquells que no voleu que ho facin i de pas fer-ho vosaltres, així que davant aquesta possibilitat queda força fashion cridar i cridar, i fer manifas tot dient “No crideu massa fort ni ajunteu massa gent, no sigui que ens escoltin o els molestem…” i de l’altre costat pensen “Mentre no cridin massa i no siguin excessius, tot seguirà igual…”, un tipus em va explicar que un cop va veure una partida d’escacs, en un moment en que la partida estava “delicada” els jugadors van veure que qualsevol moviment que fes un jugador no el beneficiaria i tampoc beneficiaria a l’altre, ara bé, tots dos volien o creien que havien de guanyar, així que senzillament no van fer cap jugada, passat el temps la gent va oblidar que s’havien jugat o qui guanyava i un xic més tard els jugadors van morir de vells sense haver mogut encara cap fitxa, tot i que van morir amb un somriure, perquè en el fons cap dels dos havia perdut…

dissabte, 9 de juliol de 2011

entrada 884-3 (any 3)

Els vampirs no tenim un passat, almenys no com vosaltres el coneixeu, tenim forces passats que tots junts formen el nostre passat, però de sempre se’ns ha dit “Oblida el que vas ser i recorda el que ets… cada existència és en si mateixa un pas del Rubicon”, sempre m’ha fet somriure el trobar-me amb fills o néts d’aquells que ja he conegut, he tingut tants inicis com finals, i si tinc una cosa clara és que a aquest inici en el que estic existint li seguirà un final que portarà a un nou inici, amb tot a vegades em sorprenc quan ensopego al rebotar de perfil en perfil per xarxes social amb aquells que han significat quelcom, d’aquells que tot i ser humans han deixat alguna marca en el que som, perquè fins i tot els petits canvis que ens facin portaran a grans resultats finals, tal com em deia un mestre japonès, desviar mil·límetres un cop pot significar que acabi a metres de nosaltres, tot depèn de la distància… i quan un té l’eternitat per endavant els canvis poden ser brutals, avui estava escoltant als Nouvelle Vague i el seu “Love will tear us apart” quan un dels que estava amb mi m’ha fet tornar al present sentenciant “Deu dóna conys a qui no trempa, i tan se m’enfot si em plagien la frase en el sermó de demà…”, he somrigut un altre ha saltat “En aquesta merda de realitat en el que tothom vol viure fa que per tal de poder tenir l’estoreta amb el maleït welcome to normal-land, la gent estigui disposada a desprendre’s de precisament allò que els fa diferents, de fet la gent al final acaba per no aguantar ser diferent i és vol barrejar amb els altres amb la sensació de pertànyer al grup… perquè a vegades ser diferent és senzillament això ser-ho i que et tractin com a tal…”, els he mirat, possiblement estigui amb ells perquè són dels pocs humans diferents del lloc, cada cop menys, cada cop més salten el carrer per canviar-se de vorera, quanta tranquil·litat dóna estar en la vorera de la majoria, com de fàcil és barrejar-se entre la multitud sentint-se i creient-se un de més… un dels presents ens comentava que en una xarxa social havia llegit “Soy piscis como los delfines y feliz como Campanilla…” aquí, tothom ha dit que el tipus s’ho estava inventat que no podia ser que algú amb dos dits de front i forces més anys a les esquenes es definís d’aquella manera, doncs si!, es veu que és cert i amb un parell de collons que la tipa ho diu i convençuda com diu ell de que ho és… tot i que posats a triar un cetaci per la tipa li anava millor lo de balena o catxalot (si no es vol ser cruel ni faltar a la veritat), ara bé, no deixa de ser divertit com la gent es vol definir no per allò que aconsegueixen sinó per allò que els hi ve donat… “Com que he nascut entre tal i tal, sóc d’un xaxipirulin que lo flipas neng…”, un altre ha tret un tema que no sé si ja l’he fet sortir i és el fet que en un anunci d’assegurances amb un nom força contundent i líric, els tipus tenen els nassos de repassar totes les assegurances que fan menys precisament aquella que els hi ha donat el nom i l’èxit, com deia aquell “Hi ha coses que s’han de tenir cobertes per no cal que es diguin…”, i després com no el famós tema de la desaparició del còdex del que ningú se n’explica com ha passat i encara menys saben el que hi deia, un cop em van dir “No hi ha llibres més interessants que aquells que precisament ningú sap el que diuen o el que volen dir…”, i jo em pregunto si la Xada no haurà estat de vacances per allí…. I en un atac de deformació professional….