Al arribar a la
gelateria la dependenta em saluda com ja porta dies fent, un dels clients em
recomana el gelat de xocolata juntament amb el de xocolata amb avellanes, la
dependenta somriure, m’arronso d’espatlles i ho demano, apareix la família de
cada dia, el fill em ve a veure i després del bon dia, mira sorprès el gelat
del dia, somric i li ofereixo una terrina després de mirar a la mare qui amb un
gest em deixa fer, desapareixo entre la gent, aquesta nit el nen tindrà un atac
de tos, la mare l’anirà a veure preocupada, abans no se’n donin compte tota la
família emmalaltirà per morir posteriorment, ningú hi caurà amb el gelat ni amb
el client amb qui porten quinze dies creuant-se, ningú hi caurà, quan és un
crim de llibre, un crim amb un grup d’observació que porta dies fent la seva
feina, i un grup que ha anat analitzant els moviment dels objectius, les seves
costums, i barrejar un turista despistat sense antecedents i que es creua amb
al família a l’hora en que aquesta cada dia demana un gelat, el nen un dia va
preguntar de que era el gelat, el desconegut li deixa tastar, salten les
alarmes i el pare ho atura, es saluden, fan unes presentacions i allí acaba tot,
a partir d’aquell dia el nen espera l’hora per trobar-se amb el David, el
turista d’Igualada que li deixa veure un gelat diferent cada dia, i aleshores
arriba l’odre, l’odre d’executar l’operació i apareix el desconegut, qui dóna
la darrera instrucció recomanat una combinació de gelats, qualsevol altra seria
del tot innòcua, però aquella és nefasta, ell la demana, el nen fa allò que fan
els nens, i l’assassí senzillament somriure, ofereix el gelat i la mare que no
pot negar res al seu fill accepta, la resta no apareixerà a la premsa, només en
informes que aniran a certs despatxos, i es preguntaran què ha passat, quan la
pregunta que a tot aterra és “qui ho ha fet”, i es aterridora perquè saben la
resposta, ho han fet aquells que es contracten per fer aquest tipus de feines,
aquells que no són com vosaltres i a qui vosaltres considereu com un més, no hi
ha pitjor enemic que aquell que no es pot distingir, perquè aleshores no hi ha
enemics, només hi ha ombres, i les ombres ho són tot menys tangibles... i
aleshores en una altra part del món en una cafeteria es reuneixen dues
persones, la primera paga la factura i deixa un paper sota el tiquet que recolleix
el segon, una sèrie de números desconeguts per a tothom, menys per a aquells
que en saben veure un compte xifrat, abans
de marxar una pregunta “És així de senzill?, es fa la feina i ja està?”,
somric, l’altre tipus arriba al seu cotxe, obre la porta i no em veu, un
moviment i la fulla talla la caròtida, el deixo dins del cotxe mentre miro com
es dessagna “No hauries d’haver fet cap pregunta, senzillament havies d’haver
donat un paper i marxar...”, surto del pàrquing coneixedor que totes les
càmeres misteriosament han deixat de funcionar, us volen fer creure que aquest
món és un lloc relativament segur, perquè si en sabéssiu la veritat
senzillament no podríeu dormir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada