Som una companyia excel·lent,
sabem escoltar i dir les paraules justes, en certa mesura som encantadors, uns
encantadors assassins, però amb encant que costa de trobar, moltes vegades la
nostra indiferència és molt més atenta que moltes mostres d’interès d’altres,
perquè en l’escala humana la mostra d’interès sempre cerca quelcom, sempre ve
amb preu que un ha d’estar disposat a pagar, en canvi per nosaltres la
indiferència requereix fins i tot de cert interès. Tenim l’eternitat i som
infinitament curiosos així que no ens importa escoltar, a més sempre tenim la
paraula justa després de milions de converses amb altres humans que eren força
semblants a vosaltres, perquè en el fons els temes de conversa que us importen
són força limitats, tot humà vol ser acceptat, vol acabar trobant algú a qui
estimar, desitja amb tot el cor no acabar sol, i estarà disposat a cedir i
vendre’s per tal d’aconseguit la seva fita. Ella va somriure “Que hi farem no
hi ha ningú perfecte” vaig somriure sense poder-ho evitar, i més quan vaig
caure que el concepte “perfecte” en la conversa volia dir que no hi havia ningú
com ella esperava. La noia m’explicava els seus darrers desastres amorosos, de
com els homes són una panda de cabrons amb només cinc o sis cops de malucs i
uns gemecs histriònics i un semen amb mal gust, vaig somriure, ella seguia “Però
que hi farem... ens haurem de donar més oportunitats”, no vaig poder evitar
fixar-me amb un tipus que ens estava mirant, veient l’interès que mostrava el
vaig assenyalar a la meva coneguda, qui després d’una ràpida ullada em va dir “Uis,
però qui et penses que soc, deixa, deixa...” i aquí si que vaig riure “El que
ets ja ho tinc clar, però a vegades les coses són així de senzilles, volem que
ens estimi qui desitgem obviant estimar a qui vol que estimem quan aquest no
ens agrada, i negant que això mateix pugui passar a la inversa...”, ella va
apurar la seva copa “Encara no he arribat a aquell extrem, saps, possiblement
ja no folllaré amb els tius que em vindria de gust fer-ho, però crec que encara
no estic al nivell de tenir-ho de fer amb el primer que passi”, “El primer que
passi, i que no et faci pes, perquè si te’l fes...”. Em vaig excusar anant a la
barra de camí un grupet de cougar girls a la recerca de carn jove, panda de
hienes amb la femella alpha amb un als penis per imposar-se a la resta, al
passar pel seu costat les mirades, mirades que per una feminista serien del més
normal, però que si les fessin un grup d’homes titllaria de mostra d’assetjament
masclista, vaig somriure mentre demanava un parell de copes, les nits cada cop
són més putes quan un creix, cada cop són més curtes i amb menys oportunitats,
el valor o el preu decau en funció de l’edat, el que podies follar-te amb divuit
no és el mateix que amb vint i molt menys que amb trenta, i arribada a la
quarantena que algú vulgui follar amb tu és quasi un acte humanitari, vaig
somriure mentre pagava a la cambrera i mirava a les hienes, reien de la
cambrera per no plorar, en un intent de recuperar el que no es pot recuperar en
els humans, el temps
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada