La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 30 de juny de 2010

entrada 542-2 (any 2)

És increïble com en el senzill acte de sortir del despatx i anar a fer un cafè al bar de davant un pot odiar encara un xic més als humans, bé, de fet no crec que la paraula “odiar” sigui la més adequada, de fet jo no odio als humans força més del que els humans odien als micos, en tot cas i tal com els humans odieu alguns dels actes dels micos jo odio alguns dels actes dels humans, doncs bé, en aquest curt període de temps he aprés a odiar alguns dels actes habituals que els humans feu, tot i que molt possiblement ja els odiava per veient-los tots seguits ha estat un moment culminant del meu desamor per alguns comportaments de la vostra espècie... odio als imbècils que aparquen els seus quads als pàrkings de motos no deixant que hi pugui aparcar cap altre moto, als imbècils aquests els hi haurien de dir que les línies pintades al terra serveixen per a quelcom més que de mesuradors de quads, però suposo que els conductors de merdaquads només fan servir les línies per una sola cosa (si, si, esnifar-les), odio també a les tipes que aparquen aplicant el sistema braille enfotent-se de com deixen els cotxes de davant i darrera, i que si els hi dius res et contesten cigarreta als llavis “Au, que no s’ha de ser maricona per molestar-se per un copet de res”, odio les tipes que parlant pel mòbil intenten amb gestos d’histèrica subnormal demanar res al bar i impedint que els altre ho facin de forma més ràpida i eficient, i encara les odio més, si després de parlar pel mòbil comencen a parlar amb el cambrer explicant la seva merda vida i impedint que aquest faci la seva feina, i ja és el súmmum quan a l’hora de pagar obren el moneder i deixen caure totes les monedes al mostrador i és clar davant el seu eficient càlcul mental el cambrer sempre acaba per cobrar ell mateix, i sobretot odio les imbècils que et truquen per dir-te que has estat elegit per anar a la preestrena de la darrera peli de crepúsculo (eclipse crec que es diu el trullo), i acaben dient allò de “Que s’ho passi bé i cura amb els vampirs!!”, tot això en uns escassos vint minutets han estat suficients per fer-me creure que ja fa segles que l’evolució de la raça humana va fer un stop i allí es va quedar, i que ara només ens queda aguantar la mediocritat i la imbecil•litat de l’exponent màxim de la creació segons forces... i que voleu que us digui, si això és l’exponent màxim de la creació el tipus que us va dissenyar va ser força esplèndid a l’hora de definir “màxim”, ahhhh, i m’ho oblidava també odio a les imbècil newpij que han posat al seu fill “Max” i quan preguntes com collons se’ls hi ha ocorregut posar a la pobra criatura Maximilian, et diuen que no, que l’angelet es diu Máximo, valents collons... a l’arena portaria a sa mare, sun pare, al nen (per no desfigurar el mugró de sa mare com a venjança en ple alletament), i sa puta no sé que... i que els lleons facin justícia tot i la indigestió posterior dels pobres animalets...

entrada 542 (any 2)

Aplicant el famós efecte papallona podríem dir que mentre a Madrid un mariposon mou les ales (o la ploma), a Catalunya li donen pel cul, he llegit i rellegit forces opinions sobre la sentència del TC, i aquest matí algú ha fet una nova versió de l’efecte papallona si més no graciós “A Catalunya li donen pel cul i alguns nats de Catalunya defensen orgullosament la camiseta de qui ho fa...”, ja sé que ara sortiran forces simis tot dient que no és el mateix, que es pot criticar i colpejar a la cara a d’un país i que els membres d’aquest mateix país poden defensar a l’ofenent omplint d’orgull i alegria als ciutadans de l’agressor, bé, això té un nom, ser pura i senzillament un colla de mercenaris i que a més són venerats tan pels d’un costat com pels de l’altre (tot una exhibició de malabarisme i funambulisme o futbobulisme...), perquè no ens enganyem, ahir ja ho deia un polític de la vella escola “Deixeu-los, perquè cridaran per després protestar, més tard remugar i finalment callar i acatar”, amb els segles he descobert que els pobles es divideixen en dos grans categories, els pobles valents i els covards, dels valents el temps i els governants ja se n’han encarregat de deixar-los a mínims testimonials d’allò que tothom hauria de ser i poc hi gosen, i la resta no esdevé més que pobles porucs, i com deia algú, si no heu sortit al carrer ja sé de quins sou... ramats d’ovelles guiades per un pastor que reparteix garrotades a tord i dret, i que escolta com les ovelletes es van queixant mentre esperen torn per anar a l’escorxador entre garrotada, mossegada del gos d’atura i donada pel cul (perquè tothom sap que l’única llana verge, és la de les ovelles que corren més que el pastor...), però aquesta situació també té les seves coses bones com és que forces animalets es guanyaran les garrofes anant pels platós de televisió tot explicant i fent el ploramiques de com han deixat el seu xaxipiruli estatut... i el tema a més ha deixat content a tothom, per un costat als que el van portar al constitucional i que ara diuen que precisament és ara quan és plenament constitucional (jo diria que és ara quan està interpretat “constitucionalment” pels magistrats actuals...), i pels que van jurar i perjurar que “Signarien el que el poble català aprovés” (valents collons), i que ara diuen que la frase que havien dit era “Signaré el que el poble català aprovi (sempre i quan sigui constitucional), “of course”” (el of course, és ironia, que qui ho va dir no parla més que la llengua de Cervantes, eisss i n’hi ha que estan fins i tot orgullosos d’això...), i no puc més que riure al pensar que deia la gent fa segles sobre aquests temes i ho van resumir en una senzilla frase “... els jutges, tan de la Cort Suprema com de les inferiors, continuaran en les seves funcions mentre observin una bona conducta...”, zassss en toda la boca, o com diria en xesulin zassss en toos los morros... o millor encara bazingaaaa, sigui com sigui, i mentre us van retallant llibertats i us van dan pel cul dia si dia també, vosaltres podeu bavejar veient com la “vermella”, “blava” o del color que toqui va guanyant partits, de fet veient espectacles com aquests em pregunto com és que algun programador amb ganes de tocar el que no sona no programa una projecció de V de Vendetta, suposo que pel senzill motiu que ja ho dóna tot per perdut, quan un animal lliura la seva llibertat no li queda més que seguir al seu amo, perquè senzillament ja no sap viure en llibertat, i tots vosaltres en teniu forces d’amos, i en lloc d’aixecar-vos cada vegada que us putegen senzillament dibuixeu un somriure tot pensant “aquest cop no ha fet tan de mal”, patètics, o senzillament humans, massa humans...

dimarts, 29 de juny de 2010

entrada 541 (any 2)

He llegit darrerament una sèrie de posts sobre el dia de l’orgull... i alguns fins i tot amb forces fotos sobre l’event, bé, que voleu que us digui... crec que avui cap a les deu i mitja more or less hi haurà un altre dia de l’orgull, si els onze imbècils que corren rere una pilota es classifiquen, bé, ho hauria de matisar, els imbècils sou vosaltres que els hi pagueu el que està i no està escrit a aquests onze vividors... però bé, a part d’això també hi ha dies de l’orgull de la dona treballadora (i de la no treballadora), del pare, de la mare, de la folladora anònima, de la folladora no tan anònima, de la maltractada (del maltractat no l’he sabut trobar...), i forces d’altres, entre ells els dels gais/lesbianes/transexuals (dels heterosexuals tampoc n’he sabut trobar cap dia), i de fet tot això perquè?, doncs senzillament per que uns centres comercials facin l’agost de gener a desembre, i per tal que els socialment adormits puguin dir allò de “Eis que jo si que sóc solidari amb XXX (poseu el que us roti al XXX), que celebro el dia de XXX”, perquè com ja he dit moltes vegades els humans molts cops no deixeu de ser qui sou, senzillament pel grup on pertanyeu, una forma fàcil per la gran majoria d’anormals que per si mateixos no serien res ni sobresortirien en res de sentir-se un xic superiors pel fet de prostituir la seva individualitat en favor de la comunitat, no hi ha res com sentir-se feliços o orgullosos del que altres han fet i així poder apaivagar la sensació (que al final és el que queda), de que un no deixa de ser un pobre imbècil dins el mar d’imbecil•litat que és la humanitat... amb tot no deixa de fer gràcia que bona part dels que critiquen alguns d’aquests dies es corren de gust en altres dies on es senten plenament identificats i dels que no trigaran ni un nanosegon en saltar en la seva defensa, perquè al final tots voleu ser acceptats per allò que voldríeu i no pas per allò que sou..., perquè molts són els que no s’accepten per allò que són i s’emmirallen en allò que podrien ser tot dient “Què de XXX (poseu qualsevol cosa que vulgueu ser) que sóc” sense entendre que precisament quan més X es vol ser més 1/X s’acaba per ser... fa temps en un gimnàs hi havia un alumne que no parava d’entrenar per ser tan ràpid com algú, per ser tan fort com un altre, per ser tan àgil com un altre, per ser tan, tan, tan com altres, va estar entrenant molts dies, mesos i fins i tot anys, just en la seva vellesa un dia va parar d’entrenar i es va seure amb un somriure, havia descobert que havia passat la vida volent ser com els altres, i s’havia oblidat que ell senzillament era com ell, i en el seu estúpid intent de ser un altre diferent del que era havia deixat passar tota la vida per davant dels seus ulls, els va tancar i es va deixar morir ja que havia descobert la gran veritat de l’univers, les coses són com són i mai com volem que siguin, tot esperant que en una propera reencarnació no fos tan idiota de voler ser com els altres i pogués gaudir més de la seva pròpia vida... fa uns dies es va tornar a despertar la set, va ser mentre estava de viatge no em va costar trobar algú que podria contribuir a satisfer la meva ànsia, un cafè i després una copa, aguantar una conversa estúpida pronunciada per una imbècil que creia que em podria interessar un xic el que estava dient, vam acabar a la meva habitació, quan ella va descobrir que allò no anava bé va intentar fugir però no va poder traspassar la porta (o igual ni tan sols volia), m’encanta quan els nervis i la por us acceleren el cor, es com sacsejar una ampolla de beguda gasosa i obrir-la, no cal fer massa esforç per beure i a més quan el líquid només serveix per satisfer una necessitat i no un desig tot esforç és una pèrdua de temps, la recordo amb la cara contra la porta plorant i preguntant-se perquè ella, justificant la necessitat de la seva vida en les filles i el marit que poc havien importat fins feia poc per tenir una ració de sexe extra matrimonial i ara en canvi havien de justificar que visqués, feia minuts que allò havia deixat de ser divertit encara amb la seva sang corrent pels meus llavis li vaig dir “No pateixis, si la por que tens és com se’n sortiran les teves filles i la teva parella sense tu, ja m’encarregaré que t’acompanyin aviat”, veient el seu rostre vaig somriure veient com de divertida era ara la situació...

dilluns, 28 de juny de 2010

entrada 540 (any 2)

Després d’uns dies, obrir el correu electrònic és tota una aventura, ja que no toca més remei que veure els correus que han fet el camí que no tocava tan en la direcció bona com en la dolenta, després de llegir els encapçalaments dels correus un arriba a la conclusió que o bé el prenen per gilipolles o bé un ho és i encara no se n’ha adonat, gran part dels correus corresponen a cursets que aprofiten l’estiu on es combina el bon temps, les vacances i les hores de sol (no sé que odio més com a vampir), per tal d’ofertar una sèrie de cursets que han de ser interessants que t’hi cagues i dels que un es pregunta com ha pogut viure tants segles sense haver-los fet... ara bé, dels cursets d’aquest matí n’he trobat no menys d’un bon grapadet amb expressions com: “entrenador mental”, “dirigidor de persones”, “entrenador personal”, “conseller personal”, “solventador de problemes”, “augmentador d’ànims”, “positivista relacional”, i no sé quantes tontades més (eisss que tots els títols dels animalets anteriors eren en anglès que queda més xaxixupamelpirulin), i aleshores és quan un descobreix que és normal que hi hagi crisi i que l’economia no funcioni, ja que les empreses de la primera a la darrera estan dirigides per subnormals que necessiten cursets urgents de com tractar i portar l’empresa (això fa uns anys era motiu d’afusellament i posterior judici, no fos que el tonto tingués sort)... i el divertit del tema, és que veient que un curset no garanteix el resultat, ells que són espavilats ja han fet cursets I, II, III, IV i com no l’”advanced” només per a veritables receptors de la veritat universal, és a dir els datspelcul de sempre... al final no he pogut més i m’he aixecat anant a veure a la persona qui m’havia rebotat bona merda d’aquella ciberdrug, només obrir la porta del despatx l’he escoltat partint-se el cul “Mira, abans no em venia a veure ningú a qui enviava correus, i ara en canvi feu cua per saludar-me”, he entrat no podent més que donar-li la raó i ens hem posat al dia del cap de setmana, el seu pel que m’ha dit ha estat força normal, un cap de setmana amb la seva parella, la seva germana (prenyadíssima) el nuvi (de la germana que poc prenyat i no sé si emprenyat) i ell (ell si que emprenyadíssim), i tot ben amanit amb un mix de platja, xiringus i sessions de televisió entre migdiada i migdiada, un cap de setmana per cagar-s’hi segons ell, tot i que després ha comentat que s’havia deixat dins de les activitats la recerca del gelat perfecte acompanyada de les excursions vora de la platja, he obert la boca i ell ha aixecat la mà “No m’expliquis el teu sinó vols rebre correus dels que t’he enviat tot el que queda de setmana, a veure si comencem a madurar i tenim un xic de pietat pels imbècils com jo...”, ha callat i després de mossegar-se els llavis no ha pogut més que preguntar “Va, només dos paraules, co ha anat el teu?”, “Cambreres lesbianes”, “Rosses?”, “Si, rosses”, “La puta quetvaparir... si no sé perquè pregunto...”, al final l’he convidat a un cafè per tal que m’expliqués com pot algú com ell acabar d’aquella manera, definitivament la fi del mon tal com el coneixem està a prop, temps de canvis i de imbecil•litatge del personal, i tot ben regat de “personal”+(el que us vingui de gust), que us faran la vida més fàcil i portable, a vosaltres només us toca pagar i aplicar les seves ensenyances...

diumenge, 27 de juny de 2010

entrada 539 (any 2)

Ja ho diuen que els humans només tenen una capacitat que es va repetint al llarg del temps, i que no deixa de ser el fet que ens poden sorprendre i sobretot no gratament (bé, mai gratament), ahir vam tornar al local i només passar la porta ja vam veure que allò no pintava bé, ni la música ni el comportament de les cambreres, un cop d'ull a l'hora i no era massa més tard que la nit anterior, així que una parell de copes i vam decidir provar sort en un altre lloc, ja ho té això la nit, el que deixes escapar una nit no cal que ho espereu trobar la nit següent, així que vam acabar en un local més civilitzat tots menys l'il·lús premiat amb la visió de la nit anterior, que va decidir provar sort quedant-se i veure si podia seguir amb el que havia deixat la nit anterior no vaig poder més que recordar una dita de l'Asimov: “En la vida a diferència dels escacs el joc segueix després de l'escac mat”... un dels temes de la nit va ser la mala adaptació que de l'història del maño i el ruc van fer la nit de Sant Joan, aquella on un maño va per la via del tren amb un ruc i escoltant com el tren se li acosta diu “Tu tranquilo, si quiere que se aparte él...”, i la gràcia del tema és la interpretació que es va fent del fet, no paro de veure la justificació que se li vol donar, que si va ser un comportament de masses, que si va ser una fatalitat, fins i tot si va ser culpa del maquinista de l'altre tren, i ja per acabar d'arrodonir-ho surt un tipus amb el càrrec d'ambaixador o cònsul tot dient que no es poden fer judicis fins que no es tinguin les proves i els treballs dels fets del que va passar, bé en la meva condició de vampir que he conegut a molts humans i que n'he patit més dels que calia, dir-vos que el tema és força senzill... els humans sou idiotes, refotudament subnormals i imbècils, i teniu la tendència a creure que els actes no porten conseqüències i menys encara negatives... teniu la tendència a creure que podeu fer el que us surti dels collons o dels conys i que res de dolent en podrà venir i més encara si alguns altres imbècil decideixen fer la imbecil·litat del segle amb vosaltres, així que el que va passar va ser senzillament que uns tipus van decidir no fer cua i anar directament per la via recta, tot creient que res de dolent els hi podia passar en aquella nit, i que amb tot el que tenien per viure com es podia esperar que els hi estiressin el fre de mà... ahhh, però era la nit de Sant Joan, i sabeu?, aquesta va complir la llegenda urbana de Sant Joan, es van girar i van veure reflectida la forma en que moririen, senzillament atropellats per un tren veient reflectit en el mateix les seves cares just abans de deixar aquest fotut mon... i si hi voleu buscar més punxa penseu en que la van palmar dotze persones... dotze, dotze... ains els números tenen sempre una importància cabdal o senzillament són fruit del pur i simple atzar.

dissabte, 26 de juny de 2010

entrada 538 (any 2)

Fa poc vaig rellegir una frase que feia temps que algú m'havia dit: “Si avanço segueix-me, si em paro empenya'm, si retrocedeixo mata'm...”, segons la font la frase era del Che, suposo que potser de qualsevol però com de bé que queda posada en boca del Che... i això porta a pensar que moltes vegades importa més qui diu les coses més que no pas que es diu... ahir tornar a sortir i a més per un lloc on feia anys que no hi posava els peus, va ser divertit preguntar a la cambrera per la Montse i que em digués que feia temps que s'havia retirat tot i que ella hi havia treballat, se'm va quedar mirant dient “Era força més jove i rossa... bé, han passat els anys i...”, vaig somriure dient senzillament “Ho sento, però només vèiem a la Montse”, ella va somriure i ens va convidar a uns xarrups, de fet, era conscient que quan la Montse estava darrera la barra només hi havia una presència femenina en aquell local, després ens va presentar a una amiga que es deia Eva, i aleshores vaig cometre l'entrada a l'hortet(barra)jardinet de la nit... al dir-li “Eva?, no facis cas a cap serp no sigui que acabis de putejar al que queda de la humanitat”, em va caldre repetir-li tres vegades i esperar que ho processés perquè se'm quedés mirant sense entendre res, vaig somriure dient-li “No pateixis no tothom ha tingut una educació teològica com cal...”, ella encara es va apropar més tot intentant que li expliqués de que anava sobretot quan va escoltar quelcom del “pecat original”, i de fet aquella noia tenia força pecat, moooolt de pecat, tota ella era pecable en parts iguals... però veient la poca gràcia que al projecte de guetta li feia que estigués tan aprop de la seva tipa vaig forçar el somriure tot dient que en un altre moment, una de les presents la va agafar i li va començar a explicar que jo perdia força en les nit i més com aquelles i que era marca de la casa obrir la boca per demostrar una falsa pedanteria(barra)intent de follar-me a les cambreres de bon veure, ella va somriure tot dient que allò si que ho havia entès ja que amb els anys que porta treballant de nit ha descobert a forces classes d'animalets nocturns tot acabant dient que era una xica força espiritual ella, quina llàstima que tothom la valorés pel físicament que era, ains..., doncs res, que allí van passar tota la nit, en principi una sortida que havia de transcórrer entre tres locals va quedar centrada i focalitzada en un sol local, i aquesta nit més, ja que tal com marxàvem les dues cambreres es van acomiadar tot dient que ens esperaven aquesta nit, una d'elles li va dir a un dels que ens acompanyava “Veient com em miraves tota la nit demà portaré el mateix vestit... i igual la mateixa roba interior...”, el que ens acompanyava va riure “I com ho sabré?”, ella va somriure aixecant-se el vestit i ensenyant les calces “Ja saps com és... demà no tens més que mirar la que porti...”, definitivament ni màrqueting, ni estudis de mercat ni polles, hi ha gent que sap vendre qualsevol cosa i que ho porta a la sang, avui dir que anem a qualsevol altre lloc que no sigui el Roxy porta implícit que et capin i no et parlin en el que et queda d'existència, això i ser suficientment imbècil com per voler-se perdre a les cambreres d'ahir...

divendres, 25 de juny de 2010

entrada 537-2 (any 2)

Avui de retorn a casa després de les vivències de les darreres hores he enxampat encara la controvèrsia sobre si l'homosexualitat es pot tractar com una malaltia o no (i si ho fos la possibilitat de curar-la)... i no he pogut més que recordar al pobre Wilde quan em deia: “No sé si és una malaltia o una maledicció, però l'únic que demano és que em deixin viure la vida com vull...”, bé, ell almenys ho va intentar, ara semblaria ser que entre clíniques que pretenen curar la homosexualitat i polítics que justifiquen el seu discurs, quan la seva ideologia ho deixa tot clar que voleu que us digui... prou feines té cadascú de vosaltres humans per poder viure la seva vida de la millor forma possible com per posar-se a dirigir la vida dels altres... ara el que si que he escoltat i també té el seu punt de gràcia és el discurs d'alguns quan diuen que “l'homosexualitat no és una opció sinó una naturalesa...”, a un d'aquests li vaig preguntar que em definís que era la persona qui creient-se heterosexual descobreix en un moment donat que té tendències molt més naturals vers l'homosexualitat, i la resposta va ser: “Esdevé una ànima lliure que reconeix la seva veritable naturalitat i a qui se li obren nous horitzons”, bé, lo d'obrir nous horitzons segur... horitzons i el que no són (precisament) horitzons.... i a la pregunta que em definís aquell homosexual que descobreix que està més còmode i feliç sent heterosexual la resposta va ser igual de clara i ràpida “Són renegats víctimes d'un sistema que no accepta la diversitat sexual...”, la gràcia és que els dos segons ell eren víctimes del sistema, els primer per tenir de lluitar per ser homosexuals i els segons per tenir de deixar de ser-ho... arribats aquí dir que no parlaré dels bisexuals, més que res perquè de jaqueteros o xaqueteros ja n'hi ha prou a la política, i aquests juguen al número guanyador sota l'opció de que tan és fer màquina com de vagó... perquè fet i fotut i veient-ho ras i curt, es tracta de satisfer una necessitat (en molts casos) sexual i en altres emocional, i la pregunta seria: “Què importa com sigui l'altre mentre ens la satisfaci...” clar, que aleshores també us podríeu preguntar... “I què feu vosaltres per tal de satisfer la necessitat de l'altre?...”; al final va sortir el sol i el bo del Wilde se'm va acostar recolzant el seu cap en la meva espatlla, “Saps” em va dir “Si tothom ho tingués tan clar com tu seria força més senzill, perquè prenent-nos com a monstres el que passa és que tothom qui té dubtes té por d'acabar per ser-ho, i el millor per no ser una cosa, és senzillament destruir aquesta cosa...”, el vaig mirar reconeixent que era un tipus força ben plantat, tan maco com bon company, vaig somriure pensant que heteros o homos, tots els humans desitgen l'impossible...

entrada 537 (any 2)

Cada any ho dic, que la berbena de Sant Joan serà com qualsevol altre nit, que no tindrà res d'especial i amb tot, cada any aquella nit porta sorpreses i fets que m'obliguen a empassar-me les paraules dites, o molt possiblement és que curt i ras les nit són així... algú va dir que aquesta nit és la més curta de l'any, i que a partir d'aquí i fins el desembre el dia recula per donar protagonisme a les nits, que voleu que us digui no crec que les nit necessitin de massa ajuda per tenir protagonisme, doncs res com cada nit de berbena vaig estar convidat a una festa, és més, a la festa, més encara a la festa de l'any, segle, mil·lenni o qualsevol altre títol que li durarà el temps fins la propera nova festa, com diu un conegut “T'estimaré i seràs la més maca fins que em creuï amb una altra...”, doncs res, després d'aguantar un xic de cua, ensenyar l'acreditació i passar a que m'anellessin com un gosset amb una pulsereta que em donava accés a aquell regne de vici i perversió, un cop dins em vaig veure en l'obligació de saludar a coneguts, no tan coneguts i la gran majoria que voldria que fossin desconeguts per estalviar-me el perdre temps, vaig fugir de la sala principal on els merdadj's clons del Guetta, sense saber (o sabent-ho i no volent-ho acceptar) que no per tenir accés a música i a una taula de barreges un es torni en un guru de la nit, intentave trobar la barreja alquímica perfecta per fer de la merda que punxaven quelcom digerible... en una de les sales auxiliar el DJ em va saludar, com a favor va punxar no menys de set versions de la mateixa cançó a cada cop millor i tornant més boja al personal, amb el pas del temps el personal va deixar de ser persona per ser senzillament gent, aleshores va sonar una cançó que tothom va cantar o cridar donant gràcies al tiet jack o a l'indiot salvatge de salvar-los més d'una nit i de demostrar que tot i ser vulgars, sempre hi ha gent més vulgar que no pas d'altra, estava a punt de saludar a un conegut quan algú es va creuar “Hola”, vaig trigar uns segons a localitzar aquella cara dins dels meu records, ella va somriure “1747, una nit com aquesta, em vas dir que després d'aquella ja no hi hauria cap nit semblant, i jo et vaig creure...” va dir forçant el gest “Sara!”, vaig somriure mentre l'abraçava, “I cap nit ho ha estat com aquella...”, la nit segurament va ser curta perquè ho havia de ser, però segur que els poetes hi podran trobar d'altres explicacions... “Tens res a fer?”, vaig somriure sabent allò no acabaria bé, “No, tens cap idea?”, bé, alguna idea si que en tenia, fins fa una estona no he recobrat la meva llibertat i a cinc cents kilòmetres d'on vaig començar la nit...

Versió 1
Versió 2
Versió 3
Versió 4
Versió 5
Versió 6
Versió 7

dimecres, 23 de juny de 2010

entrada 536 (any 2)

Ahir em va tocar anar de conferència, i escoltant a qui parlava em vaig preguntar quin és el factor que feia d’aquella persona un “ésser entranyable” (o almenys això deien), i del bo del Hannibal Lecter algú “horrible” (almenys això és el que diuen els mateixos d’abans), i la gràcia és que els dos en algun moment van tenir els mateixos gustos culinaris, el bo del Nando (així es deia el tipus), va justificar el fet de menjar-se els uns al altres com un fet de pura i senzilla supervivència tot i remarcar la dificultat que va comportar aquest fet, que voleu que us digui, si tants problemes els hi portava aquest fet també s’haguessin pogut deixar morir de gana... però tothom sap que els principis són la puta a qui es ven primer quan van mal dades (no ho sabíeu... doncs dir-vos que la secció de happyhaikus o summerflowers queda un xic més amunt a la dreta), i ara el tipus es dedica a fer conferències explicant com de bonica és la vida i com d’increïbles sou els humans (té gràcia, el tipus es guanya la vida gràcies a un acte que com a mínim contents, contents no us hauria de deixar), després de la conferència me’l van presentar, i després de les salutacions no vaig poder més que preguntar “De veritat creu tot el que diu?”, ell va somriure dient “Quin remei, aquestes idees són les que...” “Exacte, les que eviten que es vegi com el que és...”, a partir d’aquest moment ens van separar, de fet pocs saben el que va passar, i partint de la idea que ells mateixos van jurar i perjurar que van sobreviure de ves a saber que fins que els van enxampar, i la pregunta que no vaig poder fer va ser, si van tenir provisions suficients o en van tenir d’”obtenir” algunes més... un cop fora de la sala i mentre feia un cafè em van venir a recriminar la meva actitud vers algú que ho havia passat tan malament, i que s’havia vist obligat a actuar d’aquella manera per motius de força major, els humans sou imbècils, imbècils i estúpids, no teniu la vostra llibertat?, doncs si actueu ho feu lliurement, i si aquell va fer el que va fer ho va fer conscientment i amb un sol desig, el de sobreviure, i això no l’eximeix del que va fer, tot i que com sempre mostrareu comprensió per aquell tipus que mort de gana es va cruspir al del costat i enviareu l’exèrcit si els morts de gana del mon mundial assalten els vostres supermercats, com deia un amic meu, tot és tolerable i xaxixuli vist des de la distància i mentre no toqui els collons, i és més, tots voleu escoltar les desgràcies dels altres per creure’s que les vostres no són tan “desgràcies”... ahir vaig assistir a una conferència d’algú que es va dedicar a menjar-se a altres humans, a algú qui va decidir amb altres quines parts podrien i quines no, a algú que igual va fer més del que diu, a algú que per molts no deixaria de ser un monstre, i que segons força gent reunida ahir era “una persona encantadora, propera i entranyable”, i molt possiblement l’interessant del tema, és que els monstres poden ser això (i més), poden ser encantadors, propers i entranyables... i de fet, qui es negaria a un sopar amb el Sr. Lecter (sempre que un no formés part del menú, òbviament), i la pregunta que se’m va quedar per fer va ser: “Després de la seva experiència gastronòmica, ha assaborit el menjar tal com ho feia abans, o troba que li manca res en la seva dieta?”...

dimarts, 22 de juny de 2010

entrada 535 (any 2)

Un terç, un terç del total, el famós 33,3(i així fins l’infinit i més enllà)% de la població masculina del país ha anat alguna vegada de senyoretes... bé, aquests han estat els sincers, caldria veure quants dels “purs” han amagat les “imputeses” o “impureses”, aquest ha estat el comentari del matí entre cafè i cafè, comptant que érem vuit, això implicava que no menys de 2,66(i així fins l’infinit i més enllà) hi havien anat, és a dir dos sencers i un 0,66 que es deu poder considerar com aquells que ho han volgut i no han pogut o han desistit... total quasi que tres dels vuit havien visitat un d’aquells llocs on l’amor i els principis es deixen a la porta, tot i que veient-los i més encara coneixent-los diria que en el nostre cas l’estadística s’havia quedat curta... i aleshores un ha tret un tema força interessant, es pot considerar com anar de senyoretes el fet de convidar a algú a sopar o a un viatge, o fer-li algun present tot sabent que te l’agrairà de tot cor i cony?, o quan algú canvia d’opinió gràcies a una visita a darrera hora o valora de forma diferent un informe després de certs “presents”?, caldria també considerar a aquelles com a putes?, bé, la resposta era força fàcil, putes, putes ho eren sens pute, ainss dubte... i aleshores he recordat la frase que una coneguda argentina li deia sempre que podia a una noia que tenia la costum de voler conèixer a tots els nois amb qui es creuava de forma íntima (eisss, una santa de dona!), doncs bé la Paula (l’argentina), sempre li deia “Che vos no tenes ningun problema solo sos una puta buena, ya que no cobrais por el servicio...”, i en aquestes estàvem quan hem vist que parava un camió davant l’empresa i començaven a treure mobiliari i cadires, un dels presents ens ha explicat que ara donaran guardons a aquelles empreses que facin més per la igualtat, així que han decidit crear tres noves direccions que seran portades per tres noves fèmines a les quals ens presentaran aquesta tarda, i aleshores un dels presents ha fet el comentari que tots teníem al cap “Quants grans directius, hi ha?”, un ràpid recompte ha donat el nombre “Set”, “Vaja, doncs no es compleix el 33% , ummm, o en el cas de les altes esferes aquest 33% també s’incrementa...”, les rialles han estat generals, i un no pot més que pensar que en molts casos i veient-los a ells i a elles en segons quins àmbits, el percentatge arriba senzillament al 100%, dones que es venen a canvi del que els altres els hi poden oferir tot ben barrejat en una mentida nomenada amor i estima, per tal de justificar que tothom cerca senzillament viure de la forma més plàcida i fàcil possible, i si per això cal obrir-se de cames i deixar-se follar, sempre queda el consol de pensar que cinc minuts més o menys dolents justifiquen els molts més minuts i hores que comporta aquest senzill acte de prostitució...

dilluns, 21 de juny de 2010

entrada 534 (any 2)

Estava repassant el seu tatuatge de l’esquena quan va obrir els ulls, els tatuatge que decoraven el seu cos portaven força temps printats en la seva anatomia, tenien aquell toc de vells tot i que no havien perdut la seva llegibilitat inicial, es va girar “T’agraden els tatuatges, jo la veritat no sé encara perquè me’ls vaig fer...”, vaig somriure, i ella va seguir “Bé, tot i l’attrezzo ja has vist que no hi havia res a tèmer...”, vaig tornar a mirar el llit al mig de l’habitació en les barres de fusta del capçal hi havia encara les marques que les cordes hi havien deixat a l’igual que als peus del llit, la roba negra setinada donava joc a la imaginació a l’igual que l’escassa decoració un parell de canelobres i poc més, suposo que ella ho feia passar tot dient que era una Emo a la recerca del seu equilibri intern, però allí hi havia molt més del que es veia, ja de per si es veien forces coses... vaig tornar a la realitat fixant-me de nou en el tatuatge de la seva espatlla, “I t’han servit mai?, vull dir, tens la sensació que han estat útils?”, ella va forçar el somriure “No entenc...”; “Va, no em diràs que algú que porta dos estels de Linkinos a cada espatlla, un cercle de Nod prop del melic, i en les parts interiors de les cuixes dos segells de Stynx, se’ls ha fet tots per curiositat i pel disseny dels mateixos, això sense considerar el penjoll d’Artiades i la marca de Porgh que tens sobre el pit... set tatuatges, com diuen... només et marcaràs amb el nombre màgic ni més ni menys, ni menys per estar descoberta ni més per pecar de cobertura... i això sense considerar el meravellós pentacle encerclat i invertit que tenim sota el llit, això si, ben cobert per la catifa...”, ella va perdre el gest seriós amb una rialla “No em diràs que creus en totes aquestes tonteries?, creure en això, és quasi tan com creure en vampirs i altres monstres, ummm, si tu m’acuses d’aquestes coses jo et podria acusar de vampir i segur que els dos estaríem força equivocats...”, no vaig poder evitar d’explotar en rialles, “Saps, no sé si ets encantadora per naturalesa o per pacte...”, ella va somriure mentre es perdia entre els meus braços “Si vols podem seguir després aquesta conversa...” tenia els seus llavis a escassos centímetres, el seu sexe es refregava contra la meva cama, inflat, mullat, olorós, l’habitació no havia perdut el seu perfum, els seus pits estaven excitats, durs i amb els mogrons de punxa, la seva mà es va perdre sota la roba del llit i em va començar a masturbar, va posar-se damunt meu, vaig notar com guiava la meva polla dins el seu cony, estava calent i moll, ella va deixar anar un sospir mentre la deixava entrar, un cop dins va començar a moure’s cada cop més ràpid, mentre les seves ungles esgarrapaven el meu pit, vaig veure l’ombra reflectida en la paret i no em va sorprendre el que allí s’hi veia, ella va quedar un segon quieta per caure damunt meu sense parar de moure’s, només quan va tenir el seu premi va quedar immòbil, amb la seva respiració agitada a cau d’orella, “Si tingués un cor per donar te’l donaria sense pensar-ho...” em va dir, va estar força estona damunt meu, abraçada mentre notava com la seva humitat juntament amb la meva em regalimava per les cames, ella va quedar-se dormida, la vaig fer lliscar pel meu cos deixant-la al llit, em vaig vestir i un cop en la porta vaig somriure, possiblement tot allò no fos més que fetilleria barata, però fos per això o per qualsevol altre fet ella havia passat la nit amb un vampir i se n’havia sortit sana i estàlvia, molt possiblement la primera en forces segles....

diumenge, 20 de juny de 2010

entrada 533 (any 2)

Després d'un parell més de copes la Nes (Inés per la resta dels mortals), es va deixar anar i em va explicar bona part de la seva vida, va parar i els seus ulls blaus es van fixar en el meus “I tu?, que m'expliques de la teva vida?”, vaig somriure sense poder reprimir-me “La veritat, no sé si vols algun segle en concret o un resum dels fets més notoris...” ella quasi que es va ennuegar “Va, que no se't veu tan vell!” va dir, la música del local anava de mal en pitjor i ella després de pensar-s'ho un xic va dir la frase de la nit “Et ve de gust anar a un altre lloc?, estic fart d'amigues, de música de merda i de tenir de cridar per dir allò que em ve de gust dir en veu baixa...”, vam sortir del local, va respirar descansada després d'escoltar als Muse al meu cotxe, es va acomodar amb un altre somriure “Saps, segons el que hagués sonat ja estaria fora del cotxe...”, “Espera que hi ha més cançons”, ella no va perdre el somriure “No crec que baixi ara que ja he trobat la postura”, casa seva no estava massa lluny, després de Muse hi va haver un popurri de tres grups: Pixies, Smashing Pumpkins i Pearl Jam, de fet va ser part d'una juguesca quan vaig assegurar que tres simples grups de fa uns anys eren capaços per si sols de tenir millors cançons que la suma de tots els grups que hi ha en qualsevol llista de super èxits megafashion actual... un cop fora del cotxe vam caminar uns metres, el que em va permetre de perfilar la seva figura en la foscor, la roba que portava no feia per ella i tot i la seva natural capacitat per caminar amb tacons hi havia poc entrenament, ella es va aturar davant un portal fent temps mentre buscava la clau “Encara creus que és una bona idea?”, “No, segur que no ho és, sé que això no acaba mai bé... però a vegades només volem que les coses acabin, bé o malament...”, va treure les claus obrint la porta, i allí ens teniu als dos un davant de l'altre en el seu micro ascensor, ens vam mirar deixant escapar un somriure, m'hi vaig acostar just quan l'ascensor es va aturar, la tenia a escassos centímetres “Ja vec que tu estàs acostumat a pisos més alts...” em va dir sortint de l'ascensor i escapolint-se en el poc espai que quedava entre ambdós, va obrir la porta i quan ja era dins es va aturar veient-me en el marc de la porta “Arribant fins aquí no faràs el darrer pas?, va entra”, vaig somriure, aquelles eren les úniques paraules que necessitava, vaig entrar mirant encuriosit les parets, els mobles i tots els detalls del pis, em va preguntar si volia res i es va perdre dins la cuina, va sortir amb dos gots “No facis cas... són quadres vells”, vaig somriure acceptant la copa i preguntant-me quants pobres d'esperit havien cregut aquelles mateixes paraules, es va acostar a l'equip de música i després de mirar-me va dir “Suposo que si poso quelcom menys interessant que no pas el Piratas sortiràs per la porta... en acústic o elèctric?”, “Millor en elèctric, de moment...”, ella es va seure en una butaca oferint-me el sofà, vaig somriure veient la distància entre ambdós, no seria fàcil, i possiblement allò era el que ho feia interessant, la conversa va ser força animada, no hi ha res com parlar amb algú que només parla d'allò que sap sense voler vendre's com allò que no és... vaig perdre'm entre els seus tatuatges, ella va somriure i se'm va acostar “Espera que te'ls ensenyo...”, va ser quelcom massa innocent i massa directe per algú com jo, tenia el seu coll a escassos centímetres, vaig veure com el tatuatge anava baixant pel seu coll i es perdia pudorosament entre la seva roba “Besa'm o mata'm però no et paris...”, la vaig començar a besar i ella va saltar de la butaca al sofà, les mans es van perdre sota la roba, ella em va agafar de la mà i em va dur a la seva habitació... “Espera, espera...” va començar a dir abans d'entrar, però jo ja hi era dins, l'habitació era gran, en el centre un llit amb dosser no em va caldre entrar més per percebre l'olor a almesc envaint les meves fosses nassals, la roba del llit de color negre juntament amb la foscor de la fusta donaven una imatge del tot menys acollidora, dissimuladament vaig aixecar un xic la catifa que cobria el terra i vaig entreveure la part d'un cercle amb uns signes que mai ningú hauria d'haver tornat a escriure, “Ara és quan marxes o et quedes...” va dir darrera meu... em vaig girar, per marxar hagués tingut d'apartar-la de la porta i apartar-la era possiblement el que menys desitjava en aquell moment, la vaig començar a besar despullant-la, el seu cos portava no menys de cinc tatuatges, els vaig reconèixer quasi tots, ella senzillament va somriure mentre em portava al llit, “Mira, ja sé que veient això costa de creure, però no deixo de ser una noia normal tan normal com pots ser tu...”, no sé si aquelles paraules em tenien de tranquil·litzar o posar-me nerviós... tot sabent el que implica moltes vegades el concepte de “normalitat”, els Piratas omplien l'aire amb el seu Inerte...

dissabte, 19 de juny de 2010

entrada 532 (any 2)

“Queréis una canción de Vives o Baute?, Si?, lo siento pero nosotros no somos poetas...”, va dir en Gutxi i podria haver acabat “No estamos tocados por la divinidad de la métrica y solo nos queda la prosaica prosa...”, fa dies que plou dia si dia també, ahir per la nit em van comentar que sembla que Deu ja se n’ha cansat de les tonteries dels humans i que ha optat per la primera part del seu pla Diví (com no) de netejar la terra de tots aquells insofribles que intenten dia si, dia també pervertir el que ell va crear; ahir ens vam tornar a arrossegar per bars i en un dels locals se’ns va acostar un tipus de somriure fàcil, era d’aquelles persones que porten escrit al front en forma d’avís “Si vols un amic compra’t un gos...”, el meu acompanyant va somriure “Segles entre els humans i encara no t’hi has acostumat a ells...”, “Bé, porto millor el tema d’elles...”, ell va somriure i va seguir “Saps, abans em queixava que aquest mon era avorrit, i que els animalets dels humans tenien la fotuda costum d’anar sempre amb una marxa curta, havies d’esperar decennis entre fet i fet que justifiqués que estiguessis en aquesta merda de mon, però ara, ara o m’estic fent gran o van passats de voltes, ara a cada dia hi ha un fet que demana de pensar-hi, suposo que pensen poc en nosaltres, m’hi imagino com seria la seva vida si cada minut de cada hora que viuen portés implícitament un fet que cal recordar...” “Això tu que et deixes influenciar fàcilment, per mi no deixen de ser els fills consentits de casa i el pare està de viatge, i ja fa tant que ha marxat que o bé no tornarà, o bé quan torni agafarà un cabreig que els engegarà al carrer, perquè han perdut de vista que amb el temps que porten sols ja haurien d’haver esdevingut adults...”, va ser aleshores que la vaig veure, tinc una debilitat per les noies amb aficions als tatuatges i als piercings, denoten que o bé els hi agrada el dolor o bé que el poden suportar per tal d’obtenir allò que desitgen, va passar pel costat, ni tan sols ens va mirar, però qui diu que calgui mirar per saber que hi ha una persona?, el meu acompanyant va somriure “Pensava que no els aguantaves... ah, espera que a elles si que les aguantes... si vols te la puc presentar, però no fa per tu... com t’ho diria sense semblar insensible...”, vaig riure obertament... “insensible”, de fet si érem alguna cosa molt possiblement érem força insensibles... “Mira, només cal que me la presentis, la resta ja la faré jo, a més els segles m’han ensenyat que al final tampoc val massa la pena en preocupar-se el que es menja mentre el plat atipi...”, ell va somriure “Doncs res, espera que el garçon et va a buscar el sopar...” es va perdre entre la pista i després de parlar amb un parell de persones algú va dir darrera meu “Hola, no t’han dit mai que és lleig enviar a altres perquè facin la feina d’un, al final perdràs la costum i no ho podràs fer tot tu sol”, em vaig girar i la vaig veure allí, “Saps, m’has encuriosit i m’has tret la gana...” li vaig dir mentre cridava a la cambrera per tal que li servís una copa...

divendres, 18 de juny de 2010

entrada 531 (any 2)

Ahir per la nit concert, i em va fer gràcia que dos grups que tocaven, dos grups que s’han passejat per aquest blog, els primers van ser Zenttric que es van encarregar d’escalfar l’ambient i que es van quedar amb bona part del personal amb la seva peculiar versió del I gotta feeling, encara recordo quan li van preguntar al cantant sobre el seu aspecte un “xic peculiar” i ell amb tot l’accent va dir “Pasa pues, no puede uno de Bilbao ser del color que le apetezca o que?”, senzillament brutal i que afegeix encara un xic més a la llegenda dels guiputxis caxondeoaks, de segon plat o primer (tot depèn de si es considerava el primer concert com a plat principal o entrant...), Gossos, i que voleu que us digui per molt que presentessin el seu darrer disc, quan la gent només et segueix i canta els èxits de sempre entenc que és un toc d’atenció... algú dirà que hi havia el futur o present i el passat o present, amb tot no va estar malament i a més quan el concert va ser gratuït poc se’n pot queixar un, un cop acabat vaig deixar als smilings que m’havien acompanyat i em vaig perdre per la nit, anant a petar davant d’un local on feia temps que no hi entrava, dels pocs llocs on beure res que no sigui cervesa està totalment fora de lloc, només obrir la porta i Kortatu van deixar clar que sempre hi ha una línia del front, allí dins entre el fum i el personal un es podia sentir talment en l’Hotel Monbar, aquell és un darrer reducte sense giliresistents gals, només persones amb problemes i poques solucions, un lloc poc recomanable però on un es sent més segur que en molts dels pijlocals que abunden, després de la tercera cervesa vaig saludar a un parell de coneguts que em van retreure que ja no els hi fes tantes visites com abans, algú d’ells va escopir un “Suposo que deu costar mantenir la imatge...”, en qualsevol altre local allò hagués estat un retret o un intent de fer-me pujar els colors, en locals on hi ha mala baba i força impotència en l’ambient, vaig estar a punt de contestar quan ho vaig veure, en aquell local aquelles paraules no eren un retret, eren senzillament un expressió de planyiment, d’aquell que ha de renunciar a coses per tenir-ne d’altres... possiblement la realitat en sigui un altre, però després del bonrotllisme i del happyworld del concert tenia una necessitat vital de tocar de nou la realitat, de sentir la bufetada del mon que em fes tornar al que els hi toca viure a aquells a qui les coses no els hi van tan bé, a aquells a qui certs programes de televisió els hi semblen una falta de respecte i una burla en plena cara, a aquells a qui tothom dóna l’esquena, només pel fet que un no s’hi vol tornar com ells, a aquells que no només per negar-los evitem la seva existència, a aquells que estan molt més propers a vosaltres que no pas aquells altres a qui vosaltres tan dieu que us assembleu...

Gazte bat drogaz hiltzen da
atrakoak, hilketa terrorista bat
denak, denak, paperetan daude
zu atrapatu arte
zu burgues madarikatua
ez duzu inoiz ezer ulertuko
zuretzat kalean gertazen dena
besteen arazoak dirà

Un joven muere por sobredosis
atracos, un atentado terrorista
todo, todo,
está en los periódicos
hasta que te atrape
a tí también
tú, maldito burgués
nunca vas a entender nada
para tí lo que ocurra
en la calle
siempre son problemas
de los demás.

dijous, 17 de juny de 2010

entrada 530 (any 2)

Des d’ahir per la nit no em puc treure del cap la frase “And being caught in between all you wish for and all you seen”, ahir va ser una nit de copes solitàries, de fet a vegades estàs acompanyat i aquest fet no fa que estiguis menys sol, senzillament fa que la teva solitud es sumi a la de l’altre persona i s’obtingui una solitud al quadrat, el tipus amb el que estava ahir té una màxima, i és que el fet que els homes tinguin la necessitat vital d’aixecar-se i fotre el camp després de fotre un polvo és quelcom instintiu i ancestral a més de que es porta en el gens, doncs bé, es veu que una de les darreres tipes a les que s’havia agenciat davant aquest acte li va contestar “Ara em diràs que si no marxes vindrà un dinosaure i et menjarà...”, al que ell va contestar “Possiblement un dinosaure no, però igual si el teu marit...”, no vaig poder amagar el somriure, després de la tercera copa va girar a bavor i va seguir amb una nova andanada per avaluar com anàvem encaixant l’alcohol “Saps, crec que no hi ha gent bona o dolenta, només hi ha gent que fa coses que no topen amb els nostres interessos i els considerem bons, tan aviat topen amb ells esdevenen dolents...”, una forma força simple de tancar un dilema moral sobre la bondat i la malícia, prop de nosaltres hi havia una parelleta, joves i ingenus, creient que allò que tenien els hi perduraria tota la vida, creient en l’amor etern o senzillament en l’amor, ens vam mirar i vam apurar la copa, diuen que un nen deixa de ser-ho quan descobreix que algun dia morirà, jo crec que un jove deixa de ser-ho quan descobreix que senzillament l’amor no existeix i no deixa de ser una enganyifa vital per seguir en aquest mon creient que hi pot haver quelcom que ens faci feliços, com ja he dit en algun altre post, al final un descobreix que no et volen pel que tu ets, sinó senzillament pel que l’altre creu que tu ets, i allò que creu senzillament va destinat a cobrir les seves mancances i necessitats de ser feliç, així doncs, i en cas d’una mala percepció del que s’és, un acaba amb el dilema moral d’enganyar-se per fer feliç a qui té al costat o ser ell mateix i fer infeliç a l’altre persona... en aquells moments ja portàvem forces copes, no podíem evitar de deixar anar la mirada cap a la parelleta, al final el meu conegut va dir “Saps?, tots dos sabem com acabarà, però crec que tots dos envegem sentir el que senten ara mateix tot i saber que no deixa de ser més que una falsedat un engany de la ment per tal de perpetuar l’espècie i que els humans en el seu afany de voler diferenciar-se dels animals ho anomenen amor... a vegades a un no li importa enganyar-se si amb aquest acte esdevé feliç...”, va apurar la copa i es va acomiadar “No sé si t’he dit mai que ets una mala influència, tu deixes veure com és el mon, i aquest mon no m’agrada, prefereixo aquells que menteixen i ofereixen un mon un xic més agradable...”, vaig somriure mentre aixecava la copa, podria dir que ja tornava a estar sol, però crec que no havia deixat d’estar-hi i a més suposo que tothom pot veure el mon com més li agradi, ara bé, el mon finalment només és d’una forma...

Dentro de tus ojos veo un lago
Donde un hada se desnuda
Para que la adore el sol.
La melancolia de la tarde
Me ha ganado el corazón
Y se nubla de dudas.

Son esos momentos
En que uno se pone a
Reflexionar
Y alumbra una tormenta.
Todo es tan tranquilo
Que el silencio anuncia el ruido
De la calma que antecede
Al huracán.

De repente no puedo respirar
Necesito un poco de libertad
Que te alejes por un
Tiempo de mi lado
Que me dejes en paz.

Siempre fue mi manera de ser
No me trates de comprender
No hay nada que se pueda hacer
Soy un poco paranoico lo siento.

Al ratito ya te empiezo a extrañar
Me preocupa que te pueda perder
Necesito que te acerques a mi
Para sentir el calor de tu cuerpo

Un osito de peluche de taiwan
Una cascara de nuez en el mar
Suavecito como alfombra de piel
Delicioso como el dulce de leche.

Dentro de mi lecho
Duerme un ángel
Que supira boquiabierto
Entre nubes de algodón
Junto con la luz de la mañana
Se despierta la razón y
Amanece la duda

Son esos momentos...
De repente...

dimecres, 16 de juny de 2010

entrada 529-3 (any 2)

Ja fa uns dies que l’escolto i avui no he pogut més que penjar-la, crec que ja ho vaig fer en un altre post, però veient com està el panorama i com respira el personal (almenys respira), no he volgut més que donar ànims als pobres animalons que els necessiten... m’ho podeu agrair com us surti d’allí...

How many times have you woken up and prayed for the rain?
How many times have you seen the papers apportion the blame?
Who gets to say, who gets the work and who gets to play?
I was always told at school, everybody should get the same

How many times have you been told, if you don't ask, you don't get?
How many liars have taken your money, your mother said you shouldn't bet?
Who has the fun, is it always the man with a gun?
Someone must have told him, if you work too hard you can sweat

There's always the sun (always the sun)
There's always the sun
Always, always (always the sun)

How many times have the weathermen told you stories that made you laugh?
I know it's not unlike the politicians and the leaders
When they do things by half
Who gets the job of pushing the knob?
That sort of responsibility you draw straws for, if you're mad enough

There's always the sun (always the sun)
There's always the sun
Always, always (always the sun)

Cover
Original

entrada 529-2 (any 2)

Avui si hagués estat una happyhaiku hiperhormonadapremenstrual segur que hagués deixat anar una llagrimeta fàcil, ja que avui m’han vingut a buscar per anar a fer un cafè i ha estat una visita premonitòria de la conversa que he escoltat poc després sobre l’educació... semblaria ser que el govern central ha fet unes proves als monstrus que s’arrosseguen per les aules dels col•legis, i preveient el que en podia sortir el govern autonòmic ha contra atacat amb unes altres proves de les que en volien donar el resultat el dia abans que ho fes el govern central, i que ves per on han sortit força pitjors del que esperaven, doncs res, en lloc de sortir el conseller i dir “Tenim una nens gilipolles”, ha dit “En els casos on s’han obtingut pitjors notes respecte la darrera prova es deu al fet que hem pujat el nivell dels exàmens”, ole, ole, Jaimito, tuytuputamadre... i és clar, els resultats nacionals també han estat un putu desastre, al que el mateix conseller en lloc de dir “Ja he dit que tenim uns nens gilipolles... i és més amb sort seran gilopolles i gipipolles ecososteniblestolerantsdecollons...”, ha dit “Ja sé sap que les comparacions són odioses...”, i és clar, la gràcia és que encara no conec cap pare que et digui (convençut) “El meu fill és un imbècil integral, vaja tot un flipidiota igualet, igualet que el seu pare...” (um parlo de pares biològics confirmats, no de cornuts amb ganes de venjança...), perquè el graciós és que en el cas que els pares reconeguin que els nens són tontos (que ja és), resulta que els seus fills són l’excepció que confirma la regla (jo sempre he cregut que la regla la confirma la sang i la necessitat de xocolata i mimitozzzz, ainsss aquest sentit d’humor vampíric...), i en tot cas la culpa és dels altres que no deixen desenvolupar cognitivament als seus fills que en tot cas i ja en un extrem, no és que siguin tontos, senzillament són especials... i tan especials notejode, doncs bé... el tipus que m’ha vingut a buscar ha entrat al despatx amb un somriure que ha fet que la secretària no es pogués aixecar i tanques les cames instintivament: “Com va?”, “Bé, com sempre...”, m’encanta aquesta frase, ell veient el meu somriure ha seguit “Ja veus que no oblido, algú em va dir que perquè les coses vagin bé res millor que començar per creure-s’ho i que lamentar-se de poc serveix...”, sé que m’estava ensabonant, aquell tipus és força més intel•ligent que jo, els vaig conèixer quan un conegut em va demanar que donés classes a un grupet de nois que havien suspès i a qui els pares havien semi internat en una acadèmia per tal que aprovessin al setembre, i de pas ells (els pares) no es privessin de les seves merescudes vacances, m’havia dit que hi havia un noi interessant, tot i que no em va dir qui, quan els vaig veure tots em van semblar força normal, refotudament subnormals i imbècils dins de la normalitat existent, en una cantonada hi havia un noi amb la mirada perduda i la boca oberta, em van explicar que el del costat (força més actiu), era el seu germà gran, i que ell no és que fos tonto, però veient que els seus pares feien més cas a l’imbècil de la família havia decidit que si era espavilat també podria ser tonto (i això si que és ser espavilat...), per tal de tenir l’atenció dels pares, així que el tipus s’havia llençat pel camí del vici i a part de gaudir havia aconseguit cridar l’atenció, vaig veure com cridava una i una altra vegada a una de les professores, un dels cops vaig acostar-m’hi “Tens cap dubte?”, ell em va mirar “Vull que vingui ella, a tu no tinc cap dubte que preguntar-te...”, un tipus espavilat per molt tonto que vulgui ser mai ho serà, i ell havia vist com a cada pregunta la noia s’acotxava deixant a la vista quelcom més interessant que no pas els seus deures, vaig somriure “Mira, tens fins al final de la classe per demanar disculpes a la professora, o...” “O?” “O, hauré de llençar-te pel forat de l’escala”, el tipus va somriure “Com t’he dit no tinc cap dubte per tu que vingui ella...”, la professora hi va tornar, el temps pot ser qualsevol cosa menys imprevisible, així que després dels minuts va caure l’hora i la classe va acabar, el tipus va sortir de l’aula mirant un xic enrere sense perdre el somriure “Em buscaves?”, no va tenir temps a res, el vaig aixecar deixant la meitat del seu cos fora de les escales “Has demanat perdó?, no?, doncs ja saps que toca...” i aleshores ho vaig veure en el seus ulls “Només pensa ara que moriràs si has viscut tal com has volgut i desitjaves fer-ho, i si has fet allò que volies i desitjaves... quanta poca importància tenen les poses i els artificis en el moment de la veritat...”, la professora va aparèixer tot cridant mentre ell va deixar anar unes disculpes, a partir d’aquell moment hi va haver un canvi, el tonto va deixar de ser-ho i havia aconseguit triomfar en els estudis i la vida (que ja és), quan hem sortit del despatx li he preguntat “Per les escales?”, ell ha rigut “Amb tu ja n’he tingut prou d’escales, millor per l’ascensor que ja tens una edat...”

entrada 529 (any 2)

M’havien dit una frase ocorrent i anava pel passadís amb un somriure que no anava per ningú dels subnormals que me’l retornaven tot esperant que allò fos senyal d’un bon dia, algú m’havia dit “Diga’m el blog que escrius i no et diré com ets....”, i amb aquestes que vaig entrar al servei i amb una estúpida lligada d’idees vaig concloure que el blogs s’assaboreixen de forma pausada o ràpida, com el menjar, alguns són elaborats i sofisticats i altres són ràpids i quasi que “blogs escombraria”, i també n’hi ha d’aquells que només són per animals o directament infumables, però tots després d’un procés més o menys ràpid de digestió acaben per ser cagats, sinó fos així els lectors tindrien una obesitablogitis de collons, i com en la naturalesa un intenta quedar-se amb la part bona i que la lectura ens faci millors, més alts, més ràpids i més forts, però és clar mai sabem que ens quedarà del que llegim i a vegades no ens queden les grans frases i sentències o els continguts d’alguns blogs dignes de ser recordats, sinó les tonteries d’aquells dels que hem maleït el temps que hi hem perdut (és a dir, blogs com aquest, directament), i aleshores només queda fer un règim de blogs “selectes” fins que un recupera la forma i poc a poc pot continuar amb els indigestos, de fet ja ho diu el Doctor Nofat Treprim “Només és recomanable un blog hiper calòric a la setmana, en canvi els blogs lleugers i alts en fibra (vaja que fan cagar), s’han de consumir de tres en tres...”, i amb això estava dins dels serveis quan la porta d’un vàter s’ha obert sortint un tipus que no coneixia (això que estiguem d’obres i de moment hagin unit departaments, obra la porta a conèixer nova gent i a descobrir noves formes en que la gent et pot fallar i defraudar...), doncs bé el tipus ha sortit, s’ha quedat mirant-me (suposo que res més ridícul que sortir del bany pujant-se els pantalons i trobar-se un tipus allí davant...), ha escopit un “Bon dia”, mentre deixava un diari damunt el taulell i es rentava les mans, un cop d’ull al diari (els vampirs som moooolt curiosos), i he descobert que l’inútil en la seva estona defecant només havia aconseguit posar un parell de quatres i un míser tres en el sudoku, suposo que estava concentrat fent força i ja sé sap que els homes només poden fer les coses d’una en una, o es caga o es fa el sudoku... ara només faltava que em mirés i digués “Això no és el que sembla...”, com si m’importés el que fos, el que semblés, o qualsevol altra merda, de fet els espavilats van al vàter amb el seu darrer smartphone i la xarxa de l’oficina petada i es passen l’estona veient i fent coses més interessants, i després diran que fer sudokus us fa més intel•ligents, vaig escoltar fa uns dies un estudi que havien fet, en el mateix havien agafat dos grups, un de persones “normals” i un altre de persones “no tan normals”, i les havien posat davant una pantalla on hi havia un tetris, s’havia fet un seguiment del funcionament del seu cervell i s’havia descobert que en ambdós cassos el cervell funcionava de forma semblant, ara bé, amb el pas del temps els “normals” feien servir cada cop menys el cervell i els “no tan normals” seguien utilitzant-lo a tot drap, això portava a concloure que jugar al tetris no et fa més intel•ligent, sinó que senzillament et fa més destre en el joc i amb el temps ho fas millor per la repetició de les jugades més que no perquè siguis més espavilat... suposo que això es podria aplicar als imbècils que caguen mentre intenten fer el sudoku...

dimarts, 15 de juny de 2010

entrada 528 (any 2)

Fa segles va morir algú a qui apreciava força, tan que moltes vegades em preguntava si era realment un humà o algú com nosaltres amb ganes de caxondeio i jolglòriu... la nit de la vetlla hi van passar moltes persones algunes més coneixedores i d’altres més admiradores i fins i tot algunes de les que no es perden cap ocasió per tenir el seus segons de glòria al estar en contacte amb aquells que secretament envegen, com deia un conegut una mort dóna per força, vaig pensar que diria si em preguntessin o si més no les paraules en el meu cas haguessin estat necessàries, i aleshores algú va dir a la meva esquena:

Life’s but a walking shadow, a poor player
That struts and frets his hour upon the stage
And then is heard no more: it is a tale
Told by an idiot, full of sound and fury,
Signifying nothing.

Que amb una mala traducció vindria a dir: “La vida que no és més que una ombra que passa, un pobre còmic que fa el fatxenda i es sacseja una hora sobre l’escena i després no se l’escolta més...; un conte explicat per un idiota amb gran aparell i que res significa...”

Tot precedit de:
Tomorrow, and tomorrow, and tomorrow
Creeps in this petty pace from day to day
To the last syllable of recorded time;
And all our yesterdays have lighted fools
The way to dusty death. Out, out, brief candle!

“Demà, demà, demà, s’arrossega amb passes insignificants dia a dia fins la darrera síl•laba del temps registrable. I tots els nostres ahirs han il•luminat pels imbècils el camí fins la polsosa mort. ¡Apaga’t, apaga’t breu vela!”

Al girar-me el vaig veure, no em va dir res va fer una salutació i va desaparèixer del lloc, des de les hores l’he anat veient regularment no menys de cinc o sis cops per segle, aquest cap de setmana el vaig tornar a trobar a la barra d’un bar aguantant carros i carretes d’una tipa, qui amb un senzill “Al final no has entès el que volia...” el va deixar allí, ell va somriure i em va demanar una copa a la cambrera, “Saps” va començar dient “La gràcia és que aquestes dones et donen un temps preciós entre el seu primer intent de convertir-te en el que volen i el moment en que veuen que mai seràs el que esperaven perquè te les follis tot el que vulguis... molt possiblement i parafrasejant el que et vaig dir fa temps, moltes dones no deixen de ser unes histèriques que criden i s’esvaloten una hora sobre l’escena, o el llit tot depèn de la sort que es tingui, i després un no sé les folla més...”, vaig apurar la copa i el vaig deixar, molt possiblement en el seu cas l’eternitat és un càstig molt més gran de cap dels que mai patireu els mortals, i més quan un no pot acceptar que la gent té la fotuda costum de morir i no tornar...

dilluns, 14 de juny de 2010

entrada 527 (any 2)

Avui m’han passat a saludar pel despatx, feia temps que no el veia i no és per menys veient com té l’agenda, el tipus té una d’aquelles feines “especials” i ben pagades, que quan es diu d’una noia tothom posa aquell somriure... he treballat amb ell forces vegades, és un tipus que em dóna confiança i això en algú que no acostuma a confiar ni en ell mateix ja és... de fet sempre he quedat sorprès de la rapidesa en que un esbrina si aquell que comparteix el negoci o la feina amb tu és confiable o no, poc importa si ens agrada o no, o si creiem que treballa bé o no, o qualsevol altre merda, el que veritablement és vital és saber que hi podem confiar, i és més, que ell també pot fer-ho (una justa contraprestació crec jo), el tipus en qüestió es dedica a ensenyar com viure a gent que han sofert un canvi radical en la seva vida, com ell diu “Tenir molt, implica saber molt el que es vol, perquè no hi ha res com tenir per perdre-s’hi entre tantes coses...”, i aquesta és la seva feina, fer encaixar en aquest mon peces del tot incaixables, persones úniques que s’han de comportar com ho fan els “repetits”, per tal que no arribin a ser odiats, ell sempre em diu que li fan la mateixa pregunta “Però si puc fer el que vull perquè no ho he de fer...”, i la seva resposta sempre ha estat la mateixa “Perquè a vegades el preu de fer-ho no el voldràs pagar...”, la gent necessita ídols i herois, però no ídols o herois que se n’encarreguin de demostrar-vos la merda de paios que sou dia si i dia també, i en això ell és un expert, en mantenir la figura en un equilibri entre el divisme i la comprensió, doncs bé, ara ha proposat ampliar el negoci a aquells que en temps de crisi han vist com el seu estatus ha caigut en picat, és a dir aquells de qui els seus antics amics diuen “Osea, que tiene musho patrimonio pero poco cash...”, com ell diu, en certa manera també són víctimes d’aquesta crisi, m’explicava com els fills d’un empresari vingut a menys li van quasi que saltar al coll al descobrir que aquest any poques vacances i menys encara les que tenien previstes, els fills van titllar de fracassat i irresponsable al pare, per haver-los tingut i ara obligar-los a fer-los treballar... diuen que tota època de crisi és una oportunitat, és un entorn canviant on els adaptables sobreviuen als que fins el moment eren els millor adaptats, sempre ha estat així, com ell diu: “Si pogués triar entre ser canviable o senzillament perfecte, triaria el primer, perquè l’important no és només ser perfecte en un entorn i aspecte, l’important és poder canviar per ser perfecte (o quasi perfecte) en qualsevol entorn, de fet és més, de poc serveix intentar ser perfecte si això em fa perdre el temps i no veure el següent canvi...”

diumenge, 13 de juny de 2010

entrada 526 (any 2)

Poca conya molts reien del calendari maia, de l’era d’aquari i auuuu, ja ho teniu a sobre, i ha estat tan senzill com les declaracions d’un polític aquesta setmana on ha dit ras i curt: “Senyors, el mon tal com l’hem conegut ha canviat...”, i en una era on els canvis pràcticament es produeixen abans que ni tan sols s’avisin ja podeu tenir per segur que feu tard i aneu amb la muda bruta a un esdeveniment com aquest... eisss i no em direu que no farà trempar als amants de les teories de la conspiració el fet que s’anunciïn i posteriorment s’aprovin les mesures anti crisi tot just abans de la reunió del bildenbergestenians i que just després de la mateixa el govern decideixi fer el mateix davant la reforma laboral, tot després de que el Sabatero passés per la sala a escoltar el que feia malament (perquè no ens enganyem, bé, bé, nomes diu zapateradas (malaltia socialista sinó veure les maragallades), i mentir), i és clar en aquell fòrum de tonteries les justes, perquè si volen riure ja es paguen una entrada a qualsevol club de la dramàtica... eis, i no us queixareu del dia que s’ha escollit per presentar-les... el dia en que la roja s’estrena, i veieu ahir tot mirant la sèrie de spartacus (auuu, ja us toca llegir el post d’ahir), va quedar clar que el poble digereix millor les males notícies (i fins i tot les pot no considerar) si se li dona pa i circ, i teniu el circ mundial de futbol muntat i això cap polític s’abstindrà d’utilitzar-ho segons els seus interessos, o us penseu que la morterada que els hi pagaran si guanyen o fan un bon paper els hi donaran pels èxits esportius?, senzillament els hi donaran pel descans que oferiran a una classe política de qui la gent n’està un dia fins els collons i l’altre fins els ovaris, però res, a pintar-se de vermell i fer l’indio pel carrer tot preconitzant els èxits d’un país que us està traient tot allò que tan us ha costat guanyar... i com ja deia tot gràcies al pobre aquari i als maies, que si voleu que us sigui sincers (redoble de tambor i fanfàrria de trompetes (això és una redundància)... ), doncs bé, el tema del calendari maia, és que el tius eren uns caxondus de collons i es van quedar sense pedra per seguir el calendari i el Txuaplentneitec va dir tot graciós ell: “Eis, perquè no deixem el calendari a mitges i ja veuràs com els imbècils del futur es creuran que se’ls hi acabarà al mon... perquè a veure ja poden aquells ganduls de fer-se el seu calendari i no esperar que els hi fem nosaltres...”, hi ha una segona teoria que diu que van ser els espanyols els que van agafar la part que falta del calendari i la van donar com a penyora a un jueu (i no tinc res contra ells...) que havia muntat ja un montepio al lloc per tal de poder-se pagar unes copes de mescal, i avui en dia aquesta part està amagada en un magatzem tan secret d’una de les super potències que ningú se’n recorda d’on és, bé, només un descendent del Txuaple que està contractat en precari com a conserge del lloc i qui està a punt de morir de riure cada cop que escolta lo del calendari maia...

dissabte, 12 de juny de 2010

entrada 525-2 (any 2)

“Love, lust and the Holy Ghost”.... “Those were the days...” avui dia de tri-sessió no hi ha res com ser un vampir i que el temps importi un borrall, avui he pogut veure al final l’adaptació de Dororo, una història del tot recomanable, una adaptació de Blood the Last Vampire i finalment el primer episodi de Spartacus... si, ja sé que possiblement un xic exagerat a nivell hemoglobínic però per a un vampir que menys... i tot amenitzat amb un generós Moskovskaya, de fet no he entès mai la mania del russos pel Absolute amb els bons vodkes que destil•len.. però després de la feina d’ahir m’ho tenia ben guanyat, sempre m’han fet gràcia les sectes de fet tothom en algun moment de la seva vida ha format part d’alguna i n’hi ha que encara en formen part, no he acabat d’entendre mai la facilitat que teniu els humans per creure en les veritats que us diuen altres i que us estalvien de pensar com viure la vostra vida, es podria dir que és tot un fracàs del lliure senderi amb el que Deu us va afalagar... i quan més regalada es té la vida més fàcil en creure que hi ha uns objectius superiors per a vosaltres, com si ja no fos suficient objectiu l’arrossegar-se per aquest mon intentant ser el màxim de feliç possible... em van acompanyar educadament fins al guru del tinglado qui després d’observar-me va fer la pregunta del segle “Què desitges?, et podem ajudar?, et trobes sol, necessites un motiu per la teva existència, creus que...”, “Miri, he vingut a buscar una de les seves feligreses, curt i ras...” “Ja però igual ella no desitja deixar-nos...” “Suposo que veient això tampoc hagués desitjat entrar-hi... però no seré jo qui el jutjarà així que possiblement el més civilitzat és fer-ho per les bones...” “I sinó?...”, em fa gràcia Deu va castigar a un àngel per la seva supèrbia i a nosaltres ens toca castigar als humans per la seva... vaig somriure “No s’estranya que encara no hagi entrat ningú?, igual és que ja no hi ha ningú que pugui entrar...”, el tipus em va mirar sorprès mentre els seus gestos per tal de cridar l’atenció i demanar ajudar es van fer més evidents, el problema és que ja no hi havia ningú allí per poder-lo ajudar, a cada pas la por anava creixent en aquell cos, “Possiblement puguem arribar a un acord...” va dir quan ja estava davant d’ell, allò em va fer somriure “arribar a un acord”, bona conya, però tampoc volia desprestigiar massa aquell vividor de les necessitats alienes, “Vostè mateix, ja li he dit jo només he vingut a buscar una persona...”, va desaparèixer i va tornar al cap d’una estona amb la persona que havia anat a recollir, no sé que li va dir ni tampoc m’interessa, però suposo que la va convèncer que tenia una missió molt important fora d’allí i que havia de viure la seva vida amb tota normalitat i esperar la senyal, de fet els gurus poden ser una colla d’estafadors però no són estúpids, així que va aplicar la màxima de que perdre un benefici segur que pot portar a la pèrdua total està justificat davant la possibilitat d’obtenir nous beneficis... i després diuen que les religions no són un negoci...

entrada 525 (any 2)

Fals, fals i és més, fals... m’han acusat d’anar a favor de l’empresa i he de dir que és del tot fals... jo sempre vaig a favor de qui més pagui... i normalment els treballadors tenen la raó però els empresaris són qui tenen els recursos, i que jo sàpiga la raó no dóna per menjar... amb tot fa un temps vaig defensar els interessos d’uns proletaris, tot i que pagat per un empresari a qui li divertia veure com les passava un competidor, recordo que em van parar a l’entrada de l’empresa i m’hi van tenir força estona, amb tot ho agraeixo, ja que si haguessin estat gossos veritables, i no gossos com els que eren m’haurien pixat a la cama i no sabeu el que costa treure aquella olor de la roba... em van deixar passar amb el cotxe i a mig camí de la mole que era l’empresa vaig parar a una noia que hi anava a treballar “Suposo que l’exercici és sa... però només quan ve de gust”, ella va somriure i només un cop dins del cotxe es va preguntar el perquè jo havia parat i ella havia entrat tot obviant que havia seguit senzillament els seus instints, dins de cotxe HIM sonava per tots els altaveus, ella va reunir el valor o bé la curiositat va poder més per preguntar “Qui ets?”, vaig somriure “Si t’ho digués t’hauria de matar...”, ella em va mirar espantada “Estàs de broma oi?”, “No” vaig respondre mirant com s’agafava al seient, vaig somriure i ella va deixar un gest de rancúnia... “Si, sóc senzillament un fill de puta” “Com?”, “És el que pensaves i no gosaves dir...” “Bé, jo he pensat erets un cabron....” “Ah, si?” vaig dir parant el cotxe, aleshores ella va veure com l’havia enganyat i va somriure “Mira, si arribo tard me la liaran...”, vaig arrancar, tenia una persona al costat que es pondria vendre a tant el quilo de fet no hi havia res en ella que la fes especial, colònia vulgar, roba vulgar, ungles vulgars, cabell vulgar, possiblement algú dirà que tothom té dret a viure, i jo em pregunto aleshores com és que els humans extermineu una espècie dia si i dia també... la reunió va ser ràpida, al final vaig aconseguir una acord satisfactori per ambdues parts, al sortir m’estaven esperant els representants dels treballadors qui van rebre les notícies i ho van celebrar, cap d’ells se’m va acostar fet que vaig agrair, allò no anava amb mi, al final un va fer l’esforç d’acostar-se i donar-me les gràcies “Ja sé, que nosaltres no et paguem, però si podem res per tu...” vaig somriure “Mira, ara que ho dius em podríeu donar quinze verges...”, ell em va mirar dibuixant un somriure “Ja ens havien dit que erets de la broma, amb tot després hem quedat al bar del poble, si vens estaràs convidat... i les verges no abunden precisament aquí...”, em va dir picant l’ullet, vaig deixar anar un buff, pocs saben el valor real d’una verge i molts si ho sabessin se n’estarien de malgastar-lo amb cinc minuts de moviments ridículs i un xof de ves a saber que..., vaig anar cap al pàrquing quan em van cridar, al girar-me la vaig veure “Em pots portar a la porta?” “No” “Com?”, “No, no vull portar-te a la porta”, “I a casa m’hi pots portar, és més voldria que m’hi portessis...”, vaig somriure, allí hi havia el primer pas, quan algú demana el que vol comença a ser humà, els humans són experts en demanar i sinó se’ls hi dóna, robar allò que volen i com que no tenia ganes de perdre el cotxe la vaig deixar pujar tot esperant que res de la seva vulgaritat es volgués quedar dins del cotxe...

dijous, 10 de juny de 2010

entrada 524 (any 2)

Avui llegint un dels blogs que vaig seguint, he vist una observació que em van plantejar fa uns mesos, en una empresa havien contractat un eventual que misteriosament els hi havia sortit genial, el tipus s’havia tret la feina a base de bé i havia encaixat de por dins de l’equip, quan va arribar el final de contracte van moure cel i terra per tal de que es quedés, òbviament la direcció no en va fer cap cas i el van acomiadar, els treballadors van seguir cabrejats una temporadeta i dan pel cul considerant allò del tot excessiu, doncs bé, hi va haver una baixa i un departament de set persones va quedar convertit en un departament de quatre persones, que van anar de pompis per tal de treure’s la feina, tot i que si he de ser sincer, ho van fer de forma més que correcte veient els que eren i com estaven; passades unes setmanes va haver-hi una reunió a la que em van convidar, allí al voltant d’una taula va sortir la pregunta “Quina lliçó heu aprés?”, els treballadors es van mirar sense dir res, tot i que la seva mirada era força més explícita que cap de les seves paraules que ens poguessin escopir, vaig somriure trencant el silenci... “El primer que heu aprés, és que la direcció actua escoltant però fent sempre el que creu convenient, i la segona cosa és que esteu set per fer una feina que quatre poden fer més que correctament...” “però això és una explotació!” va cridar un dels presents... “Explotació?, no crec, senzillament es un intercanvi de la vostra força bruta i escàs enginy a canvi d’un salari, i sento dir-vos que la “força” i l’enginy “escàs”, és quelcom força ofert... i no crec que en el vostre contracte hi hagi cap clàusula que digui que també teniu de pensar o prendre decisions sobre el personal... senzillament diu que vindreu, treballareu i tornareu a casa per descansar i poder retornar aquí descansats i amb ganes de treballar...”, un altre va intentar dir-hi la seva, però el més vell del grup es va aixecar “D’acord, si voleu rucs que només treballin i no pensin això tindreu...”, ainsss si tinguéssim la sort de tenir-ho... però els rucs que treballen no trigaran a creure’s que a més poden pensar i prendre decisions... i el més graciós és que les seves decisions tendeixen a afavorir la seva situació i en canvi no toleren quan l’empresa en pren per tal d’afavorir la de la pròpia empresa..., i tot això encara amb la imatge de l’acomiadament d’ahir, ja estem sense director de projectes, tot i que suposo que aviat en vindrà algun altre, el motiu de l’acomiadament?, doncs senzillament que era un drogoaddicte, si voleu que us sigui sincer a l’empresa no tenim res en contra de la gent que es droga, suposo que tothom pot decidir com viure i com morir de la forma que li vingui en gana, el problema de les drogues és que generalment i tal com li vam dir, són una eina per tal de potenciar i obtenir per la via ràpida allò que no es pot obtenir voluntàriament, qui necessita de drogues per ser més o menys feliç i és incapaç de ser-ho per ell sol, denota que per un costat vol les coses per la via ràpida i fàcil i d’un altre que és incapaç de controlar-se, i aquest va ser el motiu de l’acomiadament, la incapacitat controlar-se i la dependència, perquè tothom sap que no hi ha res més perillós que un subnormal incontrolable i dependent...

dimecres, 9 de juny de 2010

entrada 523-2 (any 2)

Val, val, molt possiblement tingueu raó i el blog, està agafant un caire massa rancuniós, de mala llet i baba que no porta a res, a l’excepció que deixi mal regust de boca (com diuen algunes dones i homes quan no se’ls ha avisat a temps... i ja sé sap que la primera mentida del mon va ser la de... tu segueix que jo aviso...), aixina que intentaré ensucrar un xic les històries, i no us penseu que no conec gent feliç i amb una vida profitosa, sense anar més lluny a l’empresa hi ha un tipus genial, de fet en tot el temps que porta amb nosaltres mai ha tingut ni una sola enganxada amb ningú, és dels que creu que “No dir una paraula en un mal moment, estalvia forces més paraules per tornar als bons moments...”, està casat amb una dona de les que dóna gust estar-hi al costat, té aquell punt femení sense arribar a l’extrem de les erices cabrejades i té clar que algú no és qui és per raons de sexe, sinó senzillament per raons d’un mateix, doncs bé, tenen una família formada per tres fills i des de fa poc s’han comprat una casa al camp on han pogut fer realitat els somnis dels tres fills, el gos pel Joan, el poni per la Carla, i un bon taller per tal que l’Òscar treballi tan la fusta com que arregli motors de cotxes i motos...”, hi he estat un parell de cops i de fet fa goig aquella casa pintada amb colors crema que dona un toc Naïf als camps del voltant que amb els seus canvis de color van contrastant amb la casa, ara estan d’obres per fer-hi una piscina, de fet han esperat fins que els fills no siguin susceptibles de voler superar el record mundial d’aguantar la respiració sota l’aigua; la casa té dues plantes, la primera és la social i la segona és l’estrictament familiar, on no hi pot pujar ningú (bé, ja sé sap que les normes estan fetes precisament per saltar-se-les...), i el que molts pocs saben és que hi ha una tercera planta com a golfes on la seva dona té muntat un petit laboratori fotogràfic, de fet ha publicat algunes de les seves fotos i li han ofert la possibilitat de que sigui la seva feina, però ella sempre diu “Quan el plaer es torna obligació, no acaba per ser un plaer perdurable al llarg del temps, acaba de ser una obligació que mata el plaer”, ahir estaven sopant i com era costum bona part del que menjaven provenia de l’hort que tenen en la part de darrera de la casa, on tots hi tenen la seva missió, si us he de ser sincers sempre que he pogut m’he escapolit de les seves invitacions ja que prefereixo que siguin els altres qui gaudeixin de la felicitat, doncs bé, ahir mentre sopaven va sonar el telèfon, ell s’hi va aixecar, va ser una conversa llarga que li va provocar l’enuig de la seva dona i els fills, qui anaven estirant-li el menjar del plat “abans no es refredi...”, ell ho va aguantar amb un somriure, quan va acabar la trucada va tornar a acabar el poc que li havien deixat, després dels postres i quan els nens van marxar, va mirar la seva dona sense poder evitar un somriure recordant que allò de “cada dia està més maca” amb ella es quedava curt, ella li va retornar el somriure com sempre havia fet: “Ja tenim notícies, no caldrà operar, de fet no cal perdre-hi més temps, només em queden sis mesos de vida en el millor dels casos...”

entrada 523 (any 2)

Ahir em va tocar empassar-me un sopar d’aquells on un desitjaria que la llengua d’algun dels presents estigués en la carta més que res per gaudir del silenci i de la bona taula, i en tot cas, i si això és impossible gaudir d’un xic de conversa interessant... però res, primer una de les presents ens va explicar el seu nou projecte per tal d’ajudar a gent socialment crítica i en perill d’exclusió (si és que ja no ho estan), i per tal d’evitar-ho ha pensat en dirigir la seva vida per tal que siguin persones de profit i socialment acceptables (ella va dir “ciutadans socials”), però en realitat volia dir “socialment acceptables” o “socialment tolerables”... ara bé, el que ells volien de les seves vides vaig observar que tenia poca importància, perquè a la meva pregunta ella va contestar: “El que “ells” volen?, no veus en que han convertit la seva vida?, ells són incapaços d’orientar-se vers un objectiu positiu i constructiu (ole, ole, els seus ovaris...), mira, hi ha persones que no necessiten només un xic d’ajuda, ja persones que cal que se les reconstrueixi de nou...”, vaig somriure intentant no opinar davant aquella frase tan xaximegafashion per no treure la veritat del que amagava; i aleshores va venir el moment goldmongo de la night, i va ser tot just quan vaig passar un sobre a un dels presents, aquest el va obrir i amb una somriure li va dir a la seva parella: “Mira, al final ens ha aconseguit les entrades per la inauguració del local XXX, no em vas dir que no hi podríem anar perquè no n’havies troba?, doncs ja les tenim...” la cara de la tipa va ser tot un poema, de fet en House no s’equivoca quan diu que una parella amb dona maca i home lleig implica força més que el senzill amor, el meu conegut és un dels tipus més brillants i teòrics que he conegut, tot i que a vegades pot ser terriblement poc pràctic, en canvi la seva parella és una supervivent nata, i que ha gaudit de molt més del que hagués pogut imaginar al costat seu, però el temps ens fa més sincers i cabrons i els comentaris eren que ja no anaven tan bé, ni fins com feia uns anys, així que ell s’havia esforçat per aconseguir les entrades per la festa inaugural del local de moda i intentar fer-la contenta, la tipa el va mirar i al final va confessar: “Veuràs, no t’ho volia dir però ja les vaig aconseguir les entrades, i si vols que et sigui sincera preferiria anar-hi sola, no ens enganyem, a tu no et van aquestes coses fa temps que estàs “out” i (aquí va ser quan va mirar a la gent del voltant), i a més ets, ets, lleig per un lloc com aquell”..., aquí va ser quan tothom va riure a gust (el meu conegut maco, maco, maco no és, però bé, no es guanya la vida precisament per ser-ho...), ell la va mirar i apurant la copa de vi va dir “Vaja, doncs si hem de ser sincers... no sé si vull anar a un lloc on tu vas amb poca roba sense ser puta i on “i si vols que et sigui sincer” se’t valora sobretot el fet que ets una subnormal...”, ja no hi va haver riures... (i mireu que tothom sap que la tipa és curta de mena), i aleshores ho vaig veure clar, ella havia estat graciosa i ell en canvi havia estat un mal tractador de gènere...

dimarts, 8 de juny de 2010

entrada 522 (any 2)

Hi ha vegades que penso que per molt que em paguin hi ha situacions que són del tot impagables, ahir em va tocar despatxar amb un dels anormals que ha decidit posar en pràctica allò de la “paternitat compartida”, i com que la seva dona té una feina un xic més acaparadora que la d’ell, ell fa de papa/mama forces hores, ahir el vaig trobar en un parc prop de la feina amb el seu querubí passejant entre una multitud de crius que amb la poca feina que tenen es dediquen a inspeccionar el grau de toxicitat i perillositat de tot el que els rodeja, em va saludar i li vaig passar el sobre, ell amb un somriure de filldeputa em va assenyalar el banc al seu costat “No em diguis que no te’ls menjaries...” “Vols saber la veritat o la resposta que esperes...”, ell va tornar a somriure “Saps, fa poc he descobert que fins i tot en aquest espai hi ha una imatge clara del que som els humans, fixa-t’hi bé, aquí els indígenes i allí els nou vinguts, no es veu però hi ha una clara frontera entre ells i nosaltres, i què defineix la frontera? Ahhh, doncs el banc de sorra, la secció vella i a la que pocs presten atenció és la dels nou vinguts, i la secció nova és la nostra, i si hi ha cap dubte hi ha el quòrum de les mares natives les que determinen fins on poden arribar uns i on poden començar els altres, l’altre dia la meva dona se’m va queixar que l’Alex (el seu fill) havia estat jugant amb “els altres”, saps em va fer gràcia això dels altres...”, “I aquells?, trenquen la teva teoria?”, ell se’ls va mirar tot rient “Aquells són l’excepció mon ami, són els tocats per la mà de Deu (en el bon sentit), són una mostra de la bondat de la nostra societat que s’apiada del més desfavorits i els converteix en el que esperem d’ells, són els moderns my fair lady... una demostració de com amb diners i mal gust es pot convertir una potencialitat en una merda..., en fi, no hi ha millor manera de considerar-se “normal” que definir el que no ho és i assegurar-se que un no pertany a aquell grup”, el vaig mirar estant a punt de preguntar-li a aquell anormal si volia escoltar una dissertació sobre la “normalitat” o com de difícil és ser normal en un mon d’anormals que es creuen normals... “Saps...” va seguir ell, “La gent té la tendència a creure’s especial, però alhora tots volen pertànyer a algun grup, suposo que per la manca de confiança de sortir-se’n tot sol, quan al final un no forma part de cap grup, de fet un no és tan igual ni tan diferent com qualsevol altre, qualsevol intent de pertinença en un grup és un engany que es fa evident quan aquest grup ja no ens necessita i sense ni tan sols agrair-nos els serveis prestats ens fot fora amb una puntada al cul, molt possiblement un sigui útil mentre ho sigui pel grup, sense importar massa i si un és útil precisament per a un mateix... al final un descobreix que l’important no és tot el que hagin fet els que ens envolten, l’important en el fons és el que nosaltres hem fet...”

dilluns, 7 de juny de 2010

entrada 521 (any 2)

Avui quan he entrat al despatx he vist quelcom que desentonava de com l'havia deixat el passat divendres després de fer de Hike Colburn i passejar al Mr Daiso tota la tarda nit... doncs bé, fixant-m'hi he vist damunt la taula un paquetet que no hi era feia uns dies, i ja sé sap que parlar de curiositat i de vampirs és sinònim, el tenia a les mans que he escoltat “Veus, ja sabia que ho apreciaries...”, no m'ha calgut girar-me per reconèixer la veu del Pau: “Vaja, ja has tornat de les vacances...” “Ves quin remei...” “I què? com ha anat el creuer? i la coexistència amb la “gent”?” remarcant el concepte de “gent”, de fet s'hagués pogut pagar unes bones vacances com Deu mana, però ell es pren aquests períodes com una immersió entre aquells dels que ens hem d'aprofitar per tal que els que ens contracten continuïn gaudint del seu estatus... “Bé, força instructiu, il·lustratiu i exemplaritzant del que alguns entenen per condició humana... de fet he confirmat la teoria que la gent quan gaudeix de tot el que vol no es dedica a gaudir precisament, sinó a malbaratar allò que li és ofert, i perquè? doncs senzillament per comprovar que per molt que gastin sempre hi ha més, i quan un descobreix que per molt que gasti i malbarati sempre hi ha més acaba per enfadar-se ja allò contradiu el que esperava, que no era més que “ser feliç”, perquè no entenen que ser-ho no depèn de tot el que es tingui sinó de senzillament voler-ho i poder-ho ser..., mira el que em va demostrar com es pot arribar a ser, va ser quan una de les dones que vàrem conèixer i que era una gran afeccionada a la cuina àrab ens va dir que frisava per anar a un mercat d'espècies, ja que en les botigues de la seva ciutat no trobava les que necessitava ja que segons ella per molta globabilització que hi hagi no trobava les que li havien comentat o havia vist en programes de terrorisme gastronòmic com Karakia, doncs bé, en una de les parades vam desembarcar i la van acompanyar a un mercat o zoco, que encara no entenc massa bé les diferències, doncs bé, després de passejar una estona pel mercat i la tipa allí amb els ulls com a plats i sense comprar res, al cap d'una estona li vàrem preguntar si hi havia cap problema, i ella que res, i allí aturada, al final va tornar al vaixell amb una merda bossa que va comprar per més compromís que no per res més, ella no ens ho va reconèixer però va quedar clar, a la seva ciutat enfadada perquè no hi havia les espècies que necessitava i en el zoco enfadada perquè hi havia moltes més espècies de les que necessitava, i suposo que aquest és l'equilibri de la felicitat humana, no tenir poques coses ni tenir-ne masses, la qüestió és saber quines són les que exactament necessitem en aquest equilibri...”

dissabte, 5 de juny de 2010

entrada 520 (any 2)

Alguns humans tenen la capacitat de deixar-me bocabadat, garratibat i més encara... esmaperdut, els grans concerts són com els centres comercials, la sentència de mort de les actuacions individuals, i més encara d'aquells que no tenen forces seguidors que renunciïn a part dels seus diners per tal de veure'ls, però és clar, com en molts altres casos els humans preferiu gastar poc i que us condeixin a gastar molt i potenciar als altres... doncs bé, ahir mentre em canviava estava veient per la caixa tonta un dels magnes concerts de l'estiu el Lio en Madrid o quelcom semblant... i entre els concerts d'ahir hi havia el de Pereza, mentre feien temps i suportant els comentaris i les imbecil·litats dels presents vaig fer un xic de memòria sobre el grup i vaig tenir de reconèixer que qualsevol es pot sentir identificat amb bona part de les seves cançons, doncs bé, en un moment dat van passar la connexió al backstage (és a dir entre bambolines), i allí em va aparèixer una colacao amb trajo i equip de comunicacions en plan sherpa qui suposo que deuria mamar (la teta de sa mare) i ara la teta de la mama “estat” en pro de la igualtat, quan els Pereza començaven a tocar, perquè la gràcia no és pujar al tren que ja porta temps funcionant, la gràcia és apostar per aquells trens que ens agraden i que no sabem on ens portaran, doncs bé, l'entrevista va ser per llogar-hi cadires, sort que els components del grup van agafar aire i van respondre no sense certa ironia a les preguntes del tipus, qui va intentar demostrar que estava in, in, però in ktkgas... i el concert?, doncs bé, el concert força bo, el millor quan van fer pujar a part dels Rodriguez i canviant la lletra de la cançó un va dir “No mes busques en grandes conciertos...”, una broma infantil i carregada de mala llet, ja que qualsevol músic que se n'aprecií sap que tocar davant un grup de subnormals que tan els hi fot veure la Hanna Montana com la Shakira, com Pereza o Bon Jovi, criteri, el que es diu criteri (almenys musical), no en tenen, ahhh i bona la perla quan van dir “Ya sabemos que este es un concierto mundial, pero de aquí aprovechamos para reclamar la música hecha en español...”, senzillament una declaració de principis, com quan van dir: “No importa tocar delante cien o cien mil personas, lo importante es no defraudar a niguna de esas personas...”, i ahir ells sabien que eren plat de segona, teloners de luxe per un grup consagrat, així que van fer allò que saben fer, tocar i deixar anar la mala llet que porten fent divertir a aquells que els havien anat a veure a ells i danplkul a tots els que només feien temps per veure als grans JBJ, de fet ells (aquests darrers) s'ho van perdre, ja que mentre esperàven el seu gran concert, van deixar passar el gran concert de la nit...

A ti que te supo tan mal que yo
me encariñara con esa facilidad
me emborrachara los días
que tú no tenías que trabajar.

Era un domingo llegaba después
de tres días comiendo el mundo.
Todo se acaba dijiste mirándome
que ya no estábamos juntos...


A qui no li ha passat mai de descobrir que aquella persona que tan crèiem que era la que ens calia tenir al costat, era tan diferent que era impossible precisament tenir-la, i que de creguts que hem estat per intentar creure que només el seu desig de voler estar amb nosaltres era suficient per no canviar...

¿Dónde crees que vas?

¿quién te parece que soy?

puede que quizás

luego sea hoy.


Quantes vegades s'han fet aquestes preguntes quan un n'acaba fart i vol saber exactament a quin joc es juga, perquè moltes vegades molts han desitjat que el “potser després” fos un “ja” fos el que fos el que hagués de venir...

No necesito mediocridad,
no quiero armas,no quiero paz
ni mas escenas en la puerta de algun bar,vale ya.
Si me permito desafiar
cuando me salga,cuando te va
nunca pensamos que fuera acabar,
y hoy como pudo empezar


Brutal, senzillament brutal... “mai vam pensar que pogués acabar, i ara en canvi com va poder començar...”, quantes vegades ens hem fet aquesta pregunta...

Yo sólo busco
que me tiemblen las piernas
que seas de esas
que nadie recomienda


I es busca quelcom més? que senzillament ens tremolin les cames al viure, o al veure o millor descobrir a algú... i més si aquest algú és d'aquells que ningú recomana (moltes vegades perquè ningú el tindrà mai i ja sé sap com és la impotència i la mala llet)...

Desde hace tiempo si me permites
todo me sale genial
Me siento más cerca de los Beatles
Que de tus discos de jazz.

Desde hace tiempo si me permites
todo va fenomenal
Me sienta tan bien que no me invites


Dos veritables bufetades dites amb una suavitat encara més cruel... “prefereixo els Beatles als teus discs de jazz” i “Em senta força bé que ja no em convidis”, un veritable convit a deixar-ho... i sense perdre el ritme mentre es diu...

Nada se me ocurre, nada es suficiente para decir
lo que tengo yo adentro.
Lo nuestro es tan genial, que nadie puede decir
que lo entiende porque no es así.


Suposo que qui mai hagi arribat a aquesta conclusió podrà morir tot dient quqe mai ha viscut... (quant de temps perdut)

No hay mundo perfecto
Que nos consiga conquistar
La mierda, lo cierto,
Es que nos une un poco más

No queremos ser como los demás
No queremos ser como los demás
Como los demás
Como los demás

divendres, 4 de juny de 2010

entrada 519 (any 2)

És increïble lo fàcilment que un passa de “cooperant” a “activista” i posteriorment a “activista pro XXX” i encara no a “terrorista”, però tot es caminarà, i tot en això en només tres telediaris ( i mai tan ben dit això dels “tres” telediaris...), si com deia un conegut “Al final no deixem de ser allò que es diu que som...”, doncs bé, avui ja m'han dit que tota la humanitat es divideix en dos tipologies de persones els dammificats i els dammifigats, i mai un canvi de “c” per “g” ha significat tant (poc oculta la g)... els primers són els que pateixen (passant per insolidaris i aigua festes) anuncis com els d'una famosa cervesa, el segons són les que perden la figa (perquè collons no en tindran) amb anuncis d'aquells on un veu el que voldria que fos i que mai serà..., i és que la gràcia es troba en que tothom fa el seu selfmadead (ho sento Doc), és a dir tothom agafa la base del merdanunci i se'l fa seu pensant com seria d'espectacular i meravellós aquell anunci en la seva idiotaxistència... i que voleu que us digui, suposo que com el temps que fa florir els capullos observo com van floreixent en aquestes dates els capulloblogs dels feliçinfeliços o dels infeliçfeliços que intenten vendre no sé quines històries, sort que arribarà la tardor del seu fracàs i l'hivern del descobriment de la realitat... fa uns mesos parlava amb un tipus força espavilat, qui somreia cada cop que escoltava allò de beshitmyfriend (ummm, igual no era aixina), i el tipus em deia: “Saps, tothom parla d'estar en un equilibri, però si vols que et digui la veritat estar en equilibri és una merda, ja em diràs que té de divertit estar en una situació immutable i on res canvia, i on res ens fa trontollar, de fet no m'imagino un pitjor càstig per a una existència amb data de caducitat, amb lo divertit que és tenir una vida amb alts i baixos, i marejos i on a vegades fins i tot pots acabar vomitant de les voltes que dóna...”, però bé... que és divendres i no voldria amargar la sortida a ningú amb un excés de realitat irreal (que direu sinó...), així que vestiu-vos, engalaneu-vos i sortiu a la nit a veure quines sorpreses us guarda, jo tan aviat com arribi a casa faré el mateix i qui ho sap, igual ens creuem lectors anònims en un mon fotudament anònim, i pensant-ho bé, perquè perdre l'encant del que es llegeix coneixent el molt possible imbècil que ho escriu... potser és una juguesca massa arriscada i és preferible deixar volar la imaginació i creure que aquell que ens sorprèn amb el que escriu està força pròxim al que nosaltres considerem normalitat dins l'anormalitat que ens fan creure que estem vivint...