La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 30 d’abril de 2011

entrada 822 (any 3)

Ahir va tocar festa, de fet sortir tard, tot i que per molt tard per vosaltres sempre és aviat per a un vampir, estàvem per la tercera copa quan va començar a sonar això…

I heard that you settled down.
That you found a girl and you’re married now.
I heard that your dreams came true.
Guess she gave you things I didn't give to you.
Old friend why are you so shy?
It ain't like you to hold back or hide from the light.

I hate to turn up out of the blue uninvited.
But I couldn't stay away I couldn't fight it.
I'd hoped you'd see my face,
And that you'd be reminded that for me it isn't over.

Nevermind I'll find someone like you.
I wish nothing but the best for you too.
Don't forget me I beg
I remember you said:
"Sometimes it lasts in love,
but sometimes it hurts instead"
Sometimes it lasts in love,
but sometimes it hurts instead yeah.

You'd know how the time flies.
Only yesterday was the time of our lives.
We were born and raised in a summery haze.
Bound by the surprise of our glory days.

I hate to turn up out of the blue uninvited
But I couldn't stay away I couldn't fight it.
I'd hoped you'd see my face & that you'd be reminded
That’s for me it isn't over yet.

Nevermind I'll find someone like you.
I wish nothing but the best for you too.
Don't forget me I beg
I remember you said:
"Sometimes it lasts in love,
but sometimes it hurts instead"

Nothing compares
no worries or cares.
Regret's and mistakes they're memories made.
Who would have known how bittersweet this would taste?

Nevermind I'll find someone like you.
I wish nothing but the best for you too.
Don't forget me I beg,
I remembered you said:
"Sometimes it lasts in love,
but sometimes it hurts instead"

Nevermind I'll find someone like you.
I wish nothing but the best for you too.
Don't forget me I beg,
I remembered you said:
"Sometimes it lasts in love,
but sometimes it hurts instead"
Sometimes it lasts in love,
but sometimes it hurts instead


Vaig aixecar la mirada cercant al DJ per dir-li que allò ja anava massa lluny, està bé que et portin a un antro on decideixen tornar a punxar “lentes” però aquesta cançó i sobretot el que diu era un xic excessiu, el DJ va arronsar les espatlles i va assenyalar al meu costat… “Bona nit vampir…”, aquella veu no em va sorprendre, ni la seva imatge, l’havia notat abans que fins i tot entrés però ho havia volgut negar, com qualsevol imbècil humà qui pensa que no veure una cosa fa senzillament que aquesta cosa no existeixi “Com vas Alícia?” ella va somriure “Vols una resposta sincera?, fa temps que no em vens a veure ni parles amb mi… al final pensaré que ja no t’importo…”, vaig somriure, no m’agrada mesurar les paraules però tenir-la allí i a coneguts pel voltant ho feia necessari “Suposo que tots estem enfeinats…” “Enfeinats?, ja em diràs com es pot estar enfeinat quan es té l’eternitat per endavant… no em presentaràs?”, els tipus amb els que estava tenien la mirada fixada en el seu cos, suposo que se’ns fa perfectes per què ens sigui més fàcil caçar, i ella podria caçar a qualsevol dels presents, vaig fer les presentacions, una bella, vella coneguda “Soc el que ell va crear… suposo que en Bertrand Shaw el deuria conèixer amb una anterior a mi i es va inspirar per fer la seva obra, la pluja sempre és una meravella a Sevilla, oi?”, sort que els presents tenen moltes virtuts però la cultural no n’és precisament la que més els hi destaca, els tipus la van convidar a una copa tot i que no s’hi acostaven massa, ella somreia i ells reculaven, no eren tontos, no tan com el mongoide que de l’altra banda de la barra la va somriure, un tipus rapat amb un fabulós cos de gimnàs, ella em va mirar i li va somriure, el tipus es va materialitzar davant nostre… “Hola, no et feia per estar amb vells com aquests…” ella va somriure “No em diguis més, segur que tu sabràs com fer-m’ho passar bé… ummm, amb aquest cos…” el tipus es va inflar encara més “Segur que si…” “Mira, m’estàs posant molla només de pensar-ho, que em follis amb la super polla que tens, i que et corris dins meu, després et trauré el condó i abocaré la teva llet a la meva boca i te l’escupiré a la cara… i si encara vols més, podrem demanar una parell de pizzes per agafar forces pel següent assalt…”, el tipus com a bon simi no tenia massa sentit de l’humor va moure el braç, i va quedar immobilitzat posant-se pàl·lid per moments…” “Un moviment més i t’arrenco la polla que segurament no entrenes al gimnàs perquè m’ha costat trobar-la, suposo que deus voler suplir el micró penis amb músculs més grans, tot i que poc serveixen per donar plaer, ets un paquet meravellós amb una merda dins seu…”, la cambrera va somriure “La següent ronda convida la casa, i ara deixa que surti a treure les escombraries” va dir mentre un segurata agafava a l’adonis caigut en desgràcia “Per on estàvem?” va dir ella girant-se, tots els meus coneguts eren darrera meu, valents, valents, valents, de collons, si total només era una vampira, de fet era l’Alícia…

divendres, 29 d’abril de 2011

entrada 821 (any 3)

Avui quasi que causo un accident quan baixant amb el cotxe he llegit en una paret “Ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” i no he pogut més que frenar el cotxe de cop, he somrigut tot pensant que faltava el “Ni Amo...” però clar, la perfecció no existeix en un món imperfecte com aquest, m’ha fet gràcia el veure com el traç de les primeres lletres s’anava difuminant cap a unes lletres més ràpides i maldestres al final (suposo que la sensació de que t’enxamparan és directament proporcional al temps invertit en la pintada), he somrigut pensant en la imatge del pobre Brian i encara he rigut més imaginant al meu “revolucionari” pintant per tota la ciutat... ara bé, el tema controlat, ja hi havia una brigada de neteja que suposo que un cop esmorzats estaven a punt de tapar aquella idea (com moltes altres) sota una capa del color dominant, com em van dir un cop “Podeu tapar el que he escrit i emmudir el que hagi dit, però només que algú ho hagi llegit o escoltat ja he triomfat...” ains, pobre infeliç, amb la societat que hi ha ja pots parlar, dir i fins i tot cagar que com no tinguis un bon director de màrqueting no et menjaràs un torrat... avui també pensava en l’acudit del dia, ahir van prendre possessió bona part dels consellers (per no dir tots) del Consell General d’aquest país i una de les tipes (de força bon veure) comentava que al seu xaxipirulin feisbuc li havien deixat al mur “A la MILF més maca del Consell, felicitats!” i la tipa havia donat les gràcies al tipus sense entendre massa bé que volia dir allò de “MILF”, els somriures fàcils i els “No res, no res, tu deixa-ho estar...” han estat a l’ordre del dia fins que algú ha decidit il•luminar-la i aleshores la seva cara s’ha enfosquit per passar un vermell supernovàtic, ha somrigut tot dient que ser Consellera li dóna certs privilegis i que ja prendrà les accions que cregui pertinents (això si que és arribar i manar sense tan sols calentar la cadira...), ahir també feia una cervesa amb un tipus amb qui comentàvem l’èxit del darrer pamflet revolucionari publicat aquest Sant Jordi, el tipus em deia “Mira, no t’has de conformar si el que t’envolta no t’agrada, de fet ningú et pot obligar a acceptar-ho, o evitar que ho canviïs si no ho trobes just, ara bé, aleshores tu també has d’acceptar que els altres ho canviïn i tampoc els hi pots dir res, i aquí hi ha el quid del tema, perquè davant el somni de canviar-ho hi ha el malson que els altres ho canviïn, i és una senzilla operació matemàtica, jo puc fer patir un canvi, però els altres em poden fer patir milers de canvis, i segurament cap de bo per a mi, perquè el que és bo pels altres (i no t’enganyis) mai ho és per a un...”, vaig aixecar la cervesa brindant per aquelles paraules i pensant en un conegut qui havia entrat com a gerent en una empresa i havia decidit fer una apujada salarial igual per a tothom, no havien trigat a saltar-li al coll tot dient que allò era injust, el meu conegut pensava que era el més democràtic, tots iguals, però davant les queixes va perdre un temps que hauria d’haver dedicat a la seva família i després de graelles, objectius i formularis, va reformular la pujada salarial, de forma que només dos dels treballadors van cobrar més de la proposta inicial (i graciosament eren dels que no havien dit res), la resta i directament proporcional al nivell de soroll contaminant que havien generat anaven cobrant cada cop menys, fins i tot un que s’havia autoproclamat salvador de la massa obreril ni tan sols veia modificat el seu salari, no cal que us digui que aleshores també hi va haver un escàndol pel fet que s’havia beneficiat a uns i perjudicat als altres... com sou els humans... qui us entengui que us compri (i de pas que us pateixi)...

dijous, 28 d’abril de 2011

entrada 820 (any 3)

Meeeeeekkkkk, campana i sacabó…. doncs res, com era el previst no hi ha hagut guanyadors en el concurs de Sant Jordi, amb tot l’única participant s’hi ha acostat força… i ja és, quasi com l’any passat d’aquí agraïm la seva participació… i el resultat era:

Comprats per consum particular:
La traición de Bourne, de Robert Ludlum per Eric Van Lustbander, Ed. Umbriel
Excusas para no pensar, de Eduardo Punset, Ed. Destino
La tumba de Alejandro, de Valerio Massimo Manfredi, Ed. Grijalbo
Guerra, de Sebastian Junger, Ed. Crítica

Regalats (a moi)
Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, Ed. Destino

Regalats (per moi, que no mou…)
El arte del asesino, de Mari Jungstedt, Ed. Maeva
Juliet, de Anne Fortier, Ed. Planeta Internacional

I com sempre i com no podia ser d’altra manera, els que arriben tard, així que m’han regalat a més del que ja us he dit:
El honor del samurái, de Takeshi Matsuoka, Histórica Zeta

I com a bon vampir que som uns compradors compulsius m’he autorregalat a part dels ja indicats (perquè he estat un molt bon minyó)
Codicia (Ángeles caidos I), de J.R.Ward, Suma
Pacific (El infierno estaba a solo un océano), de Hugh Ambrose, Suma

Llegint un blog ahir em va venir al cap una frase que em van dir fa temps “Les històries d’amor no sóm més que històries de sexe escrites per dislèxics emocionals…”, em va fer gràcia la frase, i quan en vaig llegir una de força semblant no vaig poder evitar pensar-hi, mentre escric estic escoltant això, que igual us sonen més per aquesta altra; em va fer gràcia trobar el llibre del Pacífic, encara recordo quan em preguntaven al començament del conflicte “Tornarem com a herois, oi?” i com passats uns mesos la pregunta era senzillament “Tornarem, oi?”, i ja cap al final el tema anava amb un “Qui lo ça?” mentre et miraven amb la mirada perduda, la famosa mirada de les mil iardes, que els imbècils que acaben d’arribar et deien “Eis, a que la tinc?” cm si fos quelcom per estar-ne orgullós, passats un mesos is sobrevivien els veies sense cap mena d’orgull amb la mirada perduda i no podies més que somriure un altre mirant l’infernt… suposo que acabaré amb un somriure i deixant-lo damunt la còmoda perquè hi ha veritats que no cal que siguin dites o escrites, a vegades a la humanitat li agrada llegir allò que creuen que hauria d’haver estat més que no pas allò que va ser, encara recordo com l’esport del moment era veure quants metres podia córrer un japo en flames després de passar pel zippo de torn i abans de caure mort, i com et deien “No malbaratis una bala per matar-lo, ell no ho faria…”, o com em van preguntar que significaven les barres gravades en la fulla d’una espasa d’oficial japonès, vaig somriure aixecant les espatlles, de fet cada barra era un cos tallat de costat a costat, i normalment feien aquells “testos” amb els presoners que agafaven, així que hi havia animalons en ambdós bàndols, i com em deia un general “Per fer la guerra res millor que els animals… no vull persones civilitzades vull senzillament animals que despertin més por que no pas la que desperten els altres…”, per cert avui en dia els talls es fan amb feixos de palla mullats que tenen la duresa d’un cos humà, amb tot això és la teoria, suposo que en la pràctica ningú es podrà estar de fer la prova més real (tameshigiri pels interessats)…

Us en deixo una altra...

dimecres, 27 d’abril de 2011

entrada 819 (any 3)

Fa temps vaig conèixer un tipus, era un tipus força vulgar, de fet d’aquells que et passen pel costat i tan aviat li dones l’esquena ja no recordes la cara que tenia, un tipus totalment adaptat a la societat on vivia (un tipus que si fos un assassí en sèrie mai l’haguessin agafat de lo “normal” que era), doncs bé, aquest mateix tipus va descobrir que tenia un do o una maledicció, que com tot va a gustos, doncs res que el tipus un dia es va veure mirant a un paio a qui envejava i que desitjava ser com ell, i aleshores tot va canviar de perspectiva i mirant el seu reflex va quedar sorprès al veure que la imatge que li retornava el vidre no era la seva sinó la d’aquell que estava mirant, després de l’espant inicial es va tornar a veure en el seu cos, passat un temps el tipus va anar perfeccionant la tècnica i cada cop li costava menys agafar els cossos dels altres i va començar a fer tot allò que sempre havia volgut, va agafar cossos de lladres i va sentir el que és un robatori, tot i que mai ha dit que en alguns casos algun mort va deixar en aquests actes, va agafar cossos d’homes desitjats i poderosos i va aconseguir aquelles dones que sempre li havien estat negades, després va agafar cossos de dones i va sentir el poder de la sexualitat, va agafar els cossos de mandataris i va ordenar tot allò que li va venir en gana, fins i tot el cos d’algun religiós per escoltar allò que la gent amaga, fins i tot la mort en forma de suïcidi, i el naixement totalment conscient del fet, va ser nen que va fer separar parelles i parella que va fer pagar el que a ell li havien fet i molt més, molt més del que us pugueu imaginar.... i el divertit del tema és que en tots els actes del tipus o en bona part dels mateixos no hi va haver mai un acte cap a tercers o benèvol, tots contenien una elevada dosi d’acaparadonisme malaltís, un egoisme procedent del fons de la naturalesa humana, i el bo del tema és que també en va fer d’actes bons i d’aquells que fan despertar l’estimació del personal, ara bé, tots aquests els va fer amb la seva veritable cara, tot i que procedien d’actes que havia fet ocupant els cossos dels altres, sempre em va semblar encantadora aquesta imatge de fer pagar en la cara dels altres les malifetes i en canvi penjar-se totes les medalles de les bondats realitzades, aquesta necessitat tan humana d’amagar-se quan un fa el mal (tot i que sigui el que més desitja) i la necessitat de sobresortir quan hi ha actes bondadosos (tot i que un poc hi tingui a veure...), li estava donant voltes quan m’he trobat amb un conegut qui m’ha preguntat com funcionava el club que havíem creat ja fa uns anys “Ja ho saps com va això, la gent hi entra i hi surt...”, i l’altre m’ha dit amb un somriure “Només tu ets inamovible oi?, la gent entra i surt com les estacions, fulles escombrades pel vent i rastres netejats per la pluja, i tu veient-ho tot, al final formaràs part del decorat i la gent serà incapaç de veure’t senzillament perquè sempre hi has estat, però suposo que aquesta sensació no et deu ser nova, de fet és el que hauria de sentir qualsevol que porti el temps que tu per aquest món no vampir?”, vaig somriure, fa temps que els actes dels homes ja no em fan cap mal (el que no vol dir que no em molestin), i només un xic després les paraules van deixar d’ofendre (perquè en el fons no ofèn qui vol sinó qui pot, o qui deixem que ens ofengui...)

dimarts, 26 d’abril de 2011

entrada 818-2 (any 3)

Hi ha gent amb qui un s’ho passa bé, tot i que els altres no en tenen aquesta mateixa percepció, aquest cap de setmana estava amb ell quan vam veure un tipus que anava amb una cadira de rodes i ell no se’n va poder estar “Eis, quan triguen a fer-te el canvi als boxes?...” i no content amb l’arrancada “Això si que és ser sostenible, tracció animal de tota de la vida...”, els comentaris no van caure massa bé i davant la cara de l’altre va sentenciar “Ara t’aixecaràs a pegar-me o vols que m’assegui jo? Mira podem fer una lid, posem taules i un a cada costat amb un parell de pals d’escombra i unes tapes dels cubs d’escombraries...”, allí ja el van fer callar demanant disculpes, però mantenia la lluentor als ulls, no ho sentia gens, i possiblement només ho sentia pel tipus que era incapaç d’acceptar el que s’és, doncs ahir em va trucar, aquesta tarda l’internen, en el que per molts seria “una casa de descans” i com ell diu “La meva ment va massa ràpida i no volen que em quedi sense punts...”, suposo que li faran proves per diagnosticar la irregularitat que el fa senzillament únic, aquesta societat no vols peces úniques quan aquestes toquen els collons, aquesta societat vol gent a admirar i que siguin innocus, que només aportin lo positiu que tothom vol i així esperar que aquest sigui un món millor, valenta merda... el tipus em deia que feia ja un temps que té tendència a parlar sol i que algunes vegades (només algunes) la realitat, la seva realitat difereix de la dels altres, pel que m’ha dit tot prové d’un cert desarreglo químic que molt amablement esperen poder-li arreglar, com ell diu “Entrarem dos i només en sortirà un, i saps?, no sé si el vull perdre a aquell amb qui he estat tant de temps, en el fons ho considero com una forma de crim...”, ho té pelut, i més ara que ha reconegut que té un problema, perquè ara ja no hi ha volta enrere i tothom es correrà de gust dient-li que li ha de posar solució, tot esperant que l’”arreglin” i el divertit és que aquest “arreglar” vol dir “que el facin més tolerable”, més “socialment acceptable”, més “com nosaltres”, però no patiu que ningú l’anirà a acompanyar només jo i una troupe que a la mínima que puguin ens tancaran amb ell, ens acomiadarem d’ell i de l’altre tot sabent que el que sortirà d’allí no serà ni ell ni l’altre, serà algú avorrit fins la sacietat, algú a qui evitarem sempre que puguem, perquè serà allò que mai hagués tingut de ser, i tot gràcies a aquesta societat i a la seva parella, qui gaudirà d’uns dies de descans i ja ha preparat una festa “per recuperar-se” valents collons, suposo que tota excusa és bona per follar sense que et diguin lo malament que ho fas, o que definitivament tens els pits caiguts, un món de mentires “tolerables” per tenir una vida “tolerable” en el fons el vostre fotut i emmerdat món... com em van dir fa segles “No hi ha res més perillós que la gent quan entenen que algú no és com ha de ser...”

entrada 818 (any 3)

Tinc un conegut que es dedica a gestionar dades, el tipus és un expert a l’hora d’extrapolar, preveure i trobar corbes de tendència en base a algoritmes i fórmules que si la societat no fos un xic civilitzada ja l’haguessin cremat fa temps aka fotut de cap a la foguera, doncs res, el tipus sempre diu que si hi hagués un tribunal internacional dels drets estadístics forces dels que parlen acabarien la seva vida en la cambra de la normalitat o poissonats, xiquadrats o fins i tot binomialitzats, i avui llegint un post no he pogut més que recordar-lo, en aquest post un tipus que intentava (segons ell) demostrar que la immigració no té cap efecte negatiu per la societat, ans encara ofereix beneficis venia a dir: “La població immigrant representa un encara no 6% del total...” i seguia “De la sanitat només un 18% dels que hi van són immigrants...”, “Només un 15% dels habitatges socials es donen a immigrants...”, òbviament l’animaló de lletres moltes però de números pocs, quasi bé que només el 0, perquè només cal veure que si el 6% de la població representa el 18% de les visites a la sanitat quelcom falla... i no parlem si aquest 6% representa prop del 20% de les ajudes en educació... això és el que passa quan un no té massa clar o directament es va saltar la classe de matemàtiques que parlava de les proporcions, això o voler enganyar al personal amb observacions interessades, perquè a veure, cau pel seu propi pes que qui ve a currar i té feines precàries i a més porta a la seva dona (quan no dones, que s’ha de ser multiculti) i la mitja dotzena o mitja, mitja dotzena de xurumbels té més necessitats d’ajuda que bona part dels que hi ha aquí, i bé que fa de demanar-les si hi té dret i bé que fan les institucions de donar-lis que per això viviu en un estat del benestar homes i dones... heu de donar els que us sobra (o senzillament part del que teniu) a aquells que no tenen tot esperant que quan us falti a vosaltres hi hagi quelcom a repartir... personalment trobo força important i me n’alegro dels fluxos migratoris (com diria un director de pelis per adults “Benvinguts tots els fluxos...”), és més, ha arribat un punt en que els trobo necessaris, sinó hi fossin un sempre hauria dem menjar el mateix i al final la cuina de la terra cansa, així que res millor que una societat diferenciada on un pot triar: xinès, cambodjà, indi, italià, rus, etc... per sopar perquè no us enganyeu no totes les sangs són iguals i mira també patim la crisi els vampirs, perquè tal com està el tema ara tenim un excés de mala sang (ainsss xist dolent), així que a veure si hi ha una revifalla econòmica que fa que us alegreu i depureu la corrent sanguínia... avui parlava amb un historiador que conec i que em deia divertit “Ja ho veuràs, d’aquí a cent anys la gent recordarà la setmana santa com l’època en que es va de viatge i comencen a anar a la platja i d’allí a que es preguntin perquè en diuen “santa” només hi va un pas...”, tot i que a la feina hi havia algú qui deia que ells tenien tot l’any sant i precisament només una setmana alegre...

diumenge, 24 d’abril de 2011

entrada 817 (any 3)

Bé un altre Sant Jordi menys i un cop recollits i donats els llibres i com sempre veure que un regala més que no pas rep (en aquestes dates el sentiment cristià se’ns dispara…), doncs res, us proposo la nova revisió del concurs “A veure qui la caga més…”, i com que l’any passat va semblar fàcil aquest any li donem un tomb més de cargol, us deixaré la llista de llibres que: a) m’han regalat, b) he regalat, i c) m’he comprat (el més intel·ligent quan un porta segles veient el que et regalen), i vosaltres haureu d’ordenar-los, res tan fàcil com senzill, i qui guanyi? doncs en teoria tindrà un premi, tot i que segurament i com l’any passat no hi haurà guanyador, ooohhhh penita, pena…

Indigneu-vos, de Stéphane Hessel, Ed. Destino
El arte del asesino, de Mari Jungstedt, Ed. Maeva
La traición de Bourne, de Robert Ludlum per Eric Van Lustbander, Ed. Umbriel
Excusas para no pensar, de Eduardo Punset, Ed. Destino
La tumba de Alejandro, de Valerio Massimo Manfredi, Ed. Grijalbo
Juliet, de Anne Fortier, Ed. Planeta Internacional
Guerra, de Sebastian Junger, Ed. Crítica

Doncs au, ja podeu començar a dir el que creieu… avui estava escoltant per la caixa tonta que ara volen fer un dia on el personal no mengi carn (vaja un dia de vegetarisme condicionat), i clar, el motiu està com no, en el canvi climàtic i en lo poc eficient de la ramaderia, i en el fons el fet que els recursos són limitats i que ja no hi comença a haver carn per tothom, això si, tot vestit amb un tema sanitari que venia a dir que menjar carn (ara en excés, després regularment i finalment com sigui) és dolent per la salut i clar, davant dels problemes de salut hi ha el papa estat que no està per gastar en les malalties provocades per un mateix, així que ja ho sabeu, tots vegetarians i aixecar l’escaig 1,5% de la població que no menja carn i està disposada a tocar els collons, així doncs passareu a ser els tofu boys o nori girls (això per quedar fashion) que també hi haurà el garrofa xics i les medicago sativa xicotes (que de pas m’hi cago) ains, xist dolent… i clar vosaltres a ulls clucs a fer encara més el ruc i posar-vos a menjar en verd… tot i que com sempre, sempre hi haurà els que menjaran carn perquè els hi surt d’allí que hauran estat precisament els que us han venut la bicicleta (que ni moto cal que us venguin, i la bicicleta és més sostenible) del tema… i jo em pregunto (clar que és una idea de vampir), collons si no pareu de dir que sobra personal i que no hi ha menjar per tothom, no cal més que mireu al vostre voltant i carn, carn, el que es diu carn se’n veu força, valllll que menjar porc en excés és dolent però coi en cas de necessitat tota pota és un jabugo (i sinó pregunteu als imbècils que reben segons quines cistelles de Nadal i tenen els collons de dir que el pernil estava “exquisit”, si qui no es conforma és perquè no vol)… i avui mirant les visites he vist com sense entendre-ho massa he tingut un rebot de visites procedents de Xina (si, si, ja sé que fa uns dies hi vaig opinar i que els de la Guojia Anquan Bu tenen la pell fina i es prenen la seva feina seriosament), amb tot, benvingudes les seves visites i com sempre dir-lis que em tenen una part del cor robat i com sempre els màxims afalagaments del seu Po particular…

dissabte, 23 d’abril de 2011

entrada 816 (any 3)

Estava escoltant això quan em va entrar un missatge, vaig quedar sorprès perquè pensava que aquella bústia ja estava del tot desconnectada, de fet crec que ja he acomplert amb les hores de serveis socials que com a bona tortura em van obligar a fer tot intentant que ensenyés a aquells que no tenen masses capacitats per aprendre, suposo una cosa així va donar significat a la frase “Ensenyar en un desert…”, i tot com a venjança per una de les feines que em van encarregar, de fet em van demanar que recuperés quelcom del Cayo Casio Longinos, concretament la punxa de la seva llança mentre va fer el servei militar, així que ja em veieu entrant en una de les cases d’una de les famílies més pudents del país, aquí hi ha personatges que tenen un veritable muscle financer que podria deixar força en ridícul el propi muscle del Peter North, hi havia estat convidat en aquella casa i no em va costar ubicar-m’hi de nou, la tipa té un marge fet amb pedres recuperades de Troia, tot just al costat té un conjunt taules sota una arboreda que diuen els entesos que està formada per espècies poc conegudes i que formaven part dels jardins penjants de Babilònia, sota de les plantes hi ha un conjunt de taules formades per lloses de marbre recolzades en parts de columnes recuperades en una de les moltes investigacions que ha finançat, ara bé, els bancs per seure segons em van dir són part dels dits del Colós de Rodes, i com ella diu rient amb una part que no fos un dels dits li hagués agradat fer-se’n una banyera… en la seva biblioteca hi té pergamins que alguns han cregut identificar com a part d’una famosa biblioteca que va desaparèixer fa segles, el passadís de casa seva fa uns jocs amb un mosaic obtingut directament de Puteoli, i com ella diu “No són més que bagatel·les que m’han anat venent fent-me creure que són veritables… com la pedra que tinc damunt la taula del despatx i que alguns creuen que és un meteorit del primigeni big bang…”, i clar, ningú li portarà la contrària mentre a casa seva segueixen arribant caixes i caixes amb bagatel·les que ella paga com a bones quan tothom sap que no ho són, doncs per no ser-ho em va costar força aconseguir el coi de llança, al final em van venir a buscar però jo ja no tenia res així que com a mal menor em va tocar acceptar oferir a la societat unes hores del meu temps… ara sonava això… vaig pensar que a més en aquella bústia només hi entraven missatges amb el temari, apunts, exercicis proposats i les notes finals, i en canvi aquest era el missatge d’una antiga alumna, sort que amb el missatge hi ve l’avatar de la tipa i vaig creure identificar-la, el missatge era força incomprensible tot i que força clar, em preguntava com estava, que recordava les classes i que sense saber perquè m’enviava el missatge tot sabent que molt segurament no li contestaria, vaig somriure al escoltar els acords de això mentre enviava directament el missatge a la paperera… i per acabar això…

divendres, 22 d’abril de 2011

entrada 815-2 (any 3)

The cream pooled cry, gone astray
In the park or on the lawn
My lord, my love
Take care of those you're dreaming of
My sister put it right
My mind, lock me down at night
My lord, my love
Take care of the ones you say you love

When we were children in the hay
We felt your eyes were upon us
My lord, my love
Help me to remember
My sister put it right
My mind lock me down at night
My lord, my love
Take care of the ones you say you love
My fear is to put it right
My mind don't lock me down at night
My lord, my love
Take care of the ones you say you love

entrada 815 (any 3)

Avui ha estat un cafè un xic estrany de fet del grup n’hi havia dos que es coneixen de fa temps i per fets del tot aliens a ells una barrera s’ha aixecat que fa que molt possiblement triguin a dirigir-se la paraula, el fet és que en un cas van enxampar a la seva parella donant-li el morro a un tipus en una festa d’antics alumnes, el tipus va estar donant la brasa tota una setmana explicant i replicant el que li havien dit i dient que una cosa així no es podia perdonar, amb tot i després de parlar amb la seva parella van tornar (el pobre imbècil suposo que no tindria a ningú més a qui agobiar i que li aguantés els pets i els roncs, així doncs, que és una infidelitat en un mar de conformisme, segons ell fins i tot és de ser civilitzat…), l’altre tipus li van dir que la seva parella en un sopar d’empresa havia marxat amb un company de feina i per les hores el tipus tenia un gap de prop de quatre hores on ningú li va donar cap explicació satisfactòria, així que el tipus va decidir deixar-la, l’única frase que va dir va ser: “No n’hi ha prou amb que la dona del Cesar sigui honesta; també ho ha de semblar”… i clar dos posicions tan diferents van provocar que hi hagués dos bàndols cagant llets (és a dir abans d’acabar de dir “supercalifragilisticoespialidoso”), i el divertit era veure on es posicionava cada un en aquells dos bàndols oberts pel cas, i a mi em va venir al cap una frase d’una cançó que fa temps que no em puc treure del sarró “You say can we still be friends….” Així doncs les dues postures estan damunt la taula i òbviament cada un d’ells creu que va escollir la correcta, ara bé, jo sempre he tingut debilitat pels tipus que tenen tendències innates a innovar les dites clàssiques i com ell diu “Els que toleren la infidelitat agonitzen moltes vegades abans no els deixen… els que no la toleren ni tan sols pateixen quan deixen o els deixen”, encara el recordo un dia carregat d’alcohol quan va deixar anar “Omnium mulierum virum et omnium virorum mulierem o vit omnia mulieribus et mulier omnia virorum” (us recordo que el meu llatí està un xic rovellat…), i l’altre senzillament va somriure tot pensant que tenia una boca preciosa, i obviant que els objectes no s’han de valorar per lo preciosos que són sinó per l’ús que se’n fa dels mateixos… li estava donant voltes quan a la taula del costat he escoltat la frase del dia, un tipus explicava que a casa seva tenien pa congelat, i que els hi sortia força bo, i com ell deia “Perquè no hi ha res que putegi més que voler un entrepà i no tenir pa, perquè només falta que no en tinguis perquè vulguis un entrepà de tonyina…”, quanta demostració del que sou en tan poques paraules… encara recordo quan un preguntava que hi havia per dinar o sopar i li responien “Menjar i sort que hi ha quelcom…”, sou la generació del “Vull, vull, vull, vull….”, collons si no tens pa doncs menja una altra cosa pandilla de subnormals adoctrinats so capullos imbecil·loides candidats eterns al “plantinum mongòlic reward”… i de fons i enfoten-se’n dels que allí estaven sonava…

dijous, 21 d’abril de 2011

entrada 814 (any 3)

Avui llegia en un blog algú que es queixava de la justícia, i no he pogut amagar el somriure al pensar en el que em van dir fa temps “La justícia no és justa però és el que hi ha, de fet costa trobar un punt on tothom accepti allò que li pot caure pel que pugui o senzillament faci...”, però amb tot sempre queda un regust amarg i de mala praxi quan un hi passa i més si creu tenir la raó (qui no...) i veu com acaba tot, de fet no cal més que penseu en si us semblaria just que en cas que us matessin, violessin o robessin algun parent o allò que més voleu si trobaríeu just que qui ho fes ho “pagués” amb un temps (més aviat limitat) de privació de llibertat, i a més tenint la seguretat que l’efecte educatiu de les presons ja fa temps que va anar aigüera avall (si Sòcrates, si)... ara bé, fem-ho al revés... imagineu que sortiu a sopar i preneu una copa de més i que per accident agafeu el cotxe i encara per més accident acabeu per matar a una persona, acceptaríeu que us tanquessin de per vida? O que us matessin?, suposo que no, tot dient que no ha estat més que un accident i el vostre advocat (si fos un xic llest) parlaria de la manca d’intencionalitat en l’acte, i de la fatalitat de les circumstàncies, a més de la vostra més que “delicada” situació i clar que sou persones socialment acceptades i integrades i que es perdria més que no pas es guanyaria si us tanquessin, a més de que la vostra assegurança (amb sort) ja cobriria les vostres responsabilitats civils... però clar, i l’altre costat? El pare (ex ja) i marit (ex també) de les persones que vàreu atropellar no hi tindria res a dir?, doncs no, no fos que encara us empantanegués el tema, i vosaltres? Doncs diríeu que ho sentiu molt però que no voleu perdre la vostra llibertat i que clar, ja carregueu amb una culpa que ningú comprèn (valents collons...), així doncs cal una justícia que faci contents a tots, i clar quan un vol fer contents a tots acaba per tocar els collons a tothom, i és aleshores que apareixen coneguts que ofereixen “solucions” que possiblement no siguin justes però alliberen i donen satisfacció, com em deia un conegut “Passejar pels passadissos d’un jutjat hauria de ser titllat d’indecent i prohibir-ho, allí els peixos se’t llancen a les mans, quan em sento malament i crec que un bri de bondat m’afecta només cal anar-hi i respirar l’odi en la seva exacta mesura, i descobrir que no hi ha res perdut que la societat es segueix regint per l’odi i la por, i que a qualsevol solució generalista sempre hi ha els desitjos individualistes...”, així doncs, i tal he dit en el blog aquell, agafeu aire i obriu els ulls i benvinguts al món real... com em van dir fa segles “El món és una merda, però és el que hi ha, i el divertit és que encara que ho neguem nosaltres no deixem de ser més que una altra merda...”

dimecres, 20 d’abril de 2011

entrada 813 (any 3)

Avui mentre feia el cafè un dels tipus amb qui estava m’ha fet veure com bona part del personal que hi havia a la cafeteria tenia el seu laptop obert “Ja ho veus, intentant incomunicar-se del món darrera un portàtil per tal de comunicar-se amb aquest mateix món amb el portàtil, ja ho diuen que l’ombra d’una possibilitat pot més que la realitat més radiant…”, els vaig mirar no podent més que donar la raó al tipus, i aleshores em va venir al cap que ja són collons que tregui un personatge al blog i que el tipus tingui més èxit que no pas jo… ainsss, tenir coneguts per això, ara bé el Therminus s’ho mereix un tipus amb qui val la pena prendre’s algunes copes encara el recordo quan em va explicar que un cop que havia anat a comprar a un centre comercial i tot sortint de l’ascensor va trobar una nena que no deuria aixecar els sis anys sola, la nena se’l va mirar tot dient-li “Hola”, en Therminus li va retornar l’”Hola” tot pensant que aquella nena segurament encara estaria força sencera i que podria ser un bon producte en segons quins mercats, va mirar al voltant i va dibuixar un somriure al veure que la nena estava sola “Com et dius?” li va preguntar la nena, ell va quedar sorprès i li va donar el seu nom “Therminus”, “Jo em dic Laura…” va dir ella sense esperar que li preguntessin el nom “Ara ja ens coneixem!” va dir ella dibuixant un somriure i deixant anar aire, en Therminus va somriure, feia anys que havia perdut la sensació de la por, però la podia olorar en la nena, segurament portava estona allí sola, i ell un total desconegut havia esdevingut l’únic en que agafar-se li estava donant tombs quan la Laura li va preguntar “I a què et dediques?, el meu pare treballa en una oficina com la meva mare…”, en Therminus tenia clar que ella no es volia quedar sola, “Soluciono problemes…” la Laura se’l va mirar inquisidorament “Soluciones problemes?”, “Si” va respondre forçant el gest “Faig que la vida sigui més fàcil per a uns… eliminant el que molesta”, a la Laura se li va il·luminar la cara “Ahhh, doncs tu et podries encarregar del Joan…” “És dolent el Joan?” “Si molt!, em pega cada dia i moltes vegades em pren l’esmorzar i sempre està insultant….”, “Doncs si que sembla un nen dolent…” “Tu ho podries solucionar?” en Therminus va somriure “Si, però pensa que després hauràs de carregar amb la conseqüència dels teus actes…” ella va estar una estona en silenci, en Therminus va aixecar la mà i ella mirant-la li va allargar la seva “Tracte fet” la porta de l’ascensor es va obrir i va sortir una dona histèrica “Laura! Però que fas aquí filla meva!! No t’he dit que no et separessis!” la mare no sabia que fer davant d’ella tremolant encara dels nervis “No passa res mama estava amb en Therminus” “Amb qui?” “En Therminus…” la Laura va donar voltes sobre ella mateixa intentant trobar al seu nou amic, però ja no hi era, al cap d’uns dies el Joan no va tornar al cole, quan la Laura ho va preguntar el que passava no li van dir fins passat un temps, li van intentar explicar que el Joan havia anat a passar uns dies a la platja i que havia tingut un “accident” al mar i que no tornaria al cole, passats els anys li van dir que s’havia ofegat i ella no va ser fins un temps després que va recordar la seva conversa tot creient que no hi podia tenir res a veure…

dimarts, 19 d’abril de 2011

entrada 812 (any 3)

Hi ha una sèrie de fets que se m’escapen, i que sembla que no ets xaxipurilin de la death si no acceptes com el més normal, entre ells, que algunes tipes intentin asfixiar al personal amb una demostració un esglaó per damunt de la presumptuositat amb el perfum que porten (suposo que en vides anteriors portaven calaveres com a xaxipatches damunt uns uniformes d’un negre diví... mentre executaven la solució final), tampoc suporto com s’aixeca el to de veu quan hi ha un gai en escena, sembla ser que aleshores les tipes aixequen el volum per ser més histriòniques (si és possible en alguns cassos) perquè està clar que si tu li dius a una tipa que ho trenca la tipa et girarà la cara tot pensant que te la vols follar, en canvi si ho diu el gai de torn la tia es correrà calces avall (malbaratament de flux tot i ser un residu orgànic) i li riurà les gràcies mentre l’abraça i s’hi refrega, tampoc entenc el fet que tothom hagi de ser amic dels gais, que si un se t’acosta et mira amb aquells ullets i et diu “Hola” no li puguis dir “Ho sento, no perdo oli, tinc el carter estanc so maricon...” (i te n’estiguis de quelcom més animal que et faria sortir al telenotícies...), doncs res, has de veure als teus coneguts agafant aire i pensant “Ai, ai, ai...” mentre tu somriure i dius “Si?” i com tot el dolent (o bo) s’encomana et surt amb un to amariconat que també amanerat i no saps que fer amb les mans, i l’altre que encara s’acosta més i ja la tens liada... sort que aleshores entren en escena les xaxipijifriends del tipus que entre presentadores de televisió, que quan les veus penses “Aquesta deu ser la mare de la presentadora...” i no, que senzillament en les sessions de maquillatge fan meravelles... futuribles amb moltes ganes i principis que aniran canviant els principis per ganes i d’altres que te’l treuen de sobre fent-se petonets amb un “Mua-mua” que no sé a que collons porta el fer petonets amb onomatopeia com si fos un putu còmic, i aleshores escoltes que algunes estan “in” i d’altres “out” i que si portar botes amb un pam de faldilla i que es vegin els mitjons per sobre les botes és “lo mas” i que els jerseis de llana estan “demode” tot i tenir un toc “old-fashion”, i clar el maricon fent mariconades en plan “Però nena, a tu et queden fantàstics ja que tens una edat per portar-los” i la tipa que ni es molesta somrient com totes les altres lloques i tu penses “El món se’n va a la merda i aquí es veu això... suposo que a Roma abans de la visita dels bàrbars només estaven un esglaó per sobre, però que collons almenys aquests són feliços, ja ho diuen que Deu va maleir als que pensaven precisament així, fent-los pensar, en canvi al que no pensen senzillament els hi queda viure...”, i no t’ho perdis la xaxiguai de torn acostant-se el mòbil a la boca i dient “Mira, mira, 76, 45, XX” i després de sonar la tipa que n’està fins els collons de les trucades dient “Ja tornes a ensenyar la marcació per veu...” i l’altre “Si, si, com ho saps...”, sort d’un dels que anava amb mi que ha dit “Des de quan han canviat el cartell de cafeteria pel de gilipollodromo...”, i per acabar el maricon que no ha desistit amb les ganes de fer-te descobrir nous horitzons et diu “Em dic Sílvio, i tu?”, kllons si fins i tot el nom marca tendència valents collons...

dilluns, 18 d’abril de 2011

entrada 811 (any 3)

Porto una estona navegant per la blogosfera, odiosfera, happyhaikusfera i altres merdes virtuals i encara no he trobat cap post dedicat al triomf ahir de l’extrema dreta a un país nòrdic, suposo que tot deu venir tal qual una història que em van explicar fa temps: “Quan el veí del veí del meu veí va ser detingut per apallissar la seva dona ho vaig trobar lleig però malauradament són coses que passen, quan el veí del meu veí va matar el seu gos no ho vaig compartir però tothom pot fer el que vulgui a casa seva, quan el meu veí va fotre fora de casa a la seva filla per lesbiana em va sorprendre i només aleshores em vaig començar a preocupar i a preguntar-me que passava…”, amb tot també és divertit que n’hi hagi que es matin a palles quan corpuscles guanyen amb menys vots i aprofitant histèries col·lectives i intentin fer prevaldre els seus valors minoritaris a la majoria i en canvi quan els que guanyen són de l’altre espectre polític cal cremar el país sota no sé quina merda de creuada salvadora (i sé que tocarà els collons utilitzar el concepte de creuada a segons qui…), fa segles un tipus em va dir “Tot sistema polític porta al totalitarisme, i de fet el totalitarisme de la majoria no és més que la democràcia…”, avui també escoltava com els europeus que es corrien de gust explicant lo del continent d’acollida mentre anaven fotent immigrants a Itàlia i que ara han decidit parar els trens que surten d’aquest país carregats dels mateixos immigrants i els fan baixar a les estacions frontereres, perquè una cosa és veure com al patí del veí s’instal·len segons quines persones i una altra molt diferent és obrir la porta del propi pati i fer barra lliure, i de fet no sé de que m’estranyo, perquè els humans sou així… avui pensant en tot això m’ha vingut al cap la història d’en Therminus, el tipus és un dels millors assassins a sou que conec, algú que mai s’ha qüestionat el que fa i perquè ho fa, com ell diu “Si no ho faig jo ho farà algú altre…”, doncs bé, al tipus li van encarregar que matés a una persona i discret com és va sortir del lloc de la reunió amb només l’adreça del seu objectiu, un cotxe descontrolat el va picar i el tipus va patir una commoció que li va fer perdre la memòria, el divertit és que l’únic que van trobar va ser precisament l’adreça del seu objectiu que era una casa d’acollida per a dones maltractades, allí i sense saber que hi podia voler el van acceptar i el van acollir i el tipus va ser de gran ajuda per moltes feines i fins i tot amb els seus dons innats va aconseguir que alguns “pesats” entenguessin que no està bé el pegar i perseguir a les dones, però un dia el tipus va recobrar la memòria, es va aixecar del llit i el següent van ser hores de lluita dels bombers per controlar l’incendi de la casa d’acollida, al final el resultat tràgic va ser la mort de tots els que hi havia, tot i que no es van recuperar tots els cossos…

diumenge, 17 d’abril de 2011

entrada 810 (any 3)

Vaig sortir del local deixant sonar això a les meves esquenes, fora recolzat en el meu cotxe el vaig veure, ell fa forçar el gest “Des de quan va deixar de divertit això?”, vaig somriure “Crec que portes des del 1750 queixant-te de les festes…” l’altre va somriure oferint-me una cigarreta “Suposo que saps que això et matarà” ell va riure “Mentre no fumis van helsing’s…” vaig riure davant l’acudit, des del local ara intentava interferir la conversa això… “Suposo que saps que morirem sols…” “És el preu que s’ha de pagar quan un viu com vol… no pots esperar viure sense pensar en ningú que no sigui un mateix i després esperar que et plorin quan faltis, morirem i ningú se n’adonarà i menys o lamentaran, serà “l’acció natural dels fets”, no hi haurà ningú per recollir el poc que tinguem i molts disposats a robar el que sempre ens han envejat…, ara bé, si aquest és el problema et puc llogar un cort de planyeres que precedeixin o segueixen el teu taüt tot va a gustos de si vols fins i tot mort ser el centre de l’atenció o no…”, “Mai ho hem desitjat, oi?, vull dir que mai n’hem tingut cap necessitat de tenir allò que els altres volen per damunt de tot, tenir una família, una dona, fills…” “I un gos?”, li vaig preguntar amb un somriure “Saps que no hauries de veure els anuncis del tall anglès i l’arribada de la primavera… tot això és teiatru i del bo o del dolent depenent dels gustos, sembla estrany que els segles no t’hagin ensenyat que tot aquí és falç, quan menys siguis i menys vulguis ser més et voldran perquè més seràs el que els altres volen, i ja no parlem de la nostra “costum” de buidar de líquid vital a totes aquestes ampolletes de sang de dos potes amb les que ens anem creuant…”, el tipus va apurar la cigarreta “Tal com has deixat marxar a la noia que estava amb tu?”, de fons sonava això, tot i que jo sempre he preferit aquesta altre versió, vaig somriure “Suposo que encara no li havia arribat l’hora, i ja saps que abans de certes edats em provoquen atacs d’acidesa, i suposo que tot i que no els puguem salvar almenys podem ordenar el seu ordre en la llista…”, ara sonava això de fons “Així doncs, tenim la capacitat de ser quasi bé eterns i a canvi no podem esperar tenir a ningú al nostre costat?, bon tracte…” “Mira, suposo que ningú es mira la lletra petita dels contractes, i quan un sap que morirà l’eternitat sempre sembla un bon tracte, a més tots hem estat humans i hem cregut que al final ho podríem capgirar tot i fer que les coses fossin com volíem… i aquesta és la primera lliçó, que els humans segurament no són els més llestos, ara bé, el que si que són és els més estúpids…”, “Nem a fer un beure?” sempre m’ha costat descobrir a quin líquid es refereixen quan em fan una pregunta així, però que collons, era tard i la nit ja començava a acomiadar-se, així que qualsevol merda gola avall seria benvinguda, al local ara sonava…

dissabte, 16 d’abril de 2011

entrada 809-3 (any 3)

Ahir entre copa i copa parlava amb un tipus que em comentava que estava un xic preocupat de fet, i sempre segons ell, em deia que hi havia un tema que el sobrepassava la seva filla tenia de fer la primera (i esperava que darrera) comunió aquest any i la seva dona se n’havia volgut ocupar personalment del tema (fet que a ell li havia vingut genial per acabar algunes fases del world of warcraft), al principi era un xic divertit però quan li va dir que el proper dimarts la nena té la prova del maquillatge i dimecres tenen la degustació del menú i dijous la darrera prova del vestit el tipus es va començar a preocupar… “Vols dir que cal que faci res o digui res…” vaig somriure “Mira, si consideres que dir-li que porti condons al bolset de la comunió és un xic salvatge només cal que li diguis que la mami primer, ja saps com som els homes… ningú es resisteix a una mamada fins al final i després molta boca però pocs compleixen…” el tipus em va mirar i suposo que no va saber valorar el meu consell, allà qui vulgui ser avi abans d’hora… ara que això de rebre el cos de Crist en forma de discs em sembla un xic poc estudiat, sempre he cregut que tindria una millor acollida si algun entès en temes de màrqueting proposés canviar-ho per una hòstia en forma de palote… li estava donant voltes quan això va deixar de sonar i va començar a sonar això, una de les noies que havien entrat gràcies a la intervenció del meu conegut se’m va acostar “Ens coneixem?” la vaig mirar intentat forçar uns somriure i ella va insistir “Segur que ens van presentar cap al 1892, igual no te’n recordes en aquella època portava vestidets del tot ridículs…” “Més que el que portes ara, si és que tècnicament es pot considerar un vestit a això…” la tipa va somriure “Cal adaptar-se als temps… crec que ens va presentar la vella senyora Duncam… que em cercava marit i tu erets?” vaig somriure “En John Kirskow, un empresari amb mines de plata i diamants…” “Ara et recordo!” va somriure ella, “Vam ballar oi?, fins i tot vam fer parlar…”, “Segur que si…” vaig cridar a la cambrera “Dos semàfors…” la cambrera va esperar uns segons a que jo corregís al no dir res senzillament es va arronsar d’espatlles i va servir els sis xarrups (el semàfor és un conjunt de tres xarrups, mezcal, bourbon i absentha i s’han de beure un darrera l’altre sense parar), la tipa després del primer va notar com els seus peus s’alçaven uns centímetres… “Aquí posen millor música, oi?”, això em va fer sortir un somriure, la vaig agafar de la mà i ella em va mirar preocupada “Tranquil·la…” la vaig portar darrera la barra, la cambrera em va mirar amb certa desaprovació abans de pitjar un botó i que la porta se’ns obrís, un cop la vam creuar va sonar… “Benvinguda al cau del conill” li vaig dir amb un somriure, la tipa em va seguir a la foscor que si li obria davant d’ella, després de baixar unes escales i obrir una altra porta vam entrar en un local que poc hi tenia a veure amb l’anterior on sonava… “Ostres, no sabia res d’això…” “Pocs ho saben…” ens vam acostar a la barra i vam demanar més copes, la tipa tenia una conversa deliciosa, vam navegar per segles on ens havíem anat creuant, m’hi vaig acostar i després de besar els seus llavis vaig notar un escalfred en el seu cos “Passa res?” ella va forçar un somriure “No sé el que em passa, però tinc clar que el que més vull és estar aquí ara bé, no sé perquè tot això em…” “Et sobrepassa?” “M’espanta…”, una coneguda em va saludar “Tot bé?” després de veure-la em va mirar desaprovadorament “No hauries de portar nenes aquí…i menys a aquells que..” la vaig interrompre “No pateixis ja la torno al món real”, va dir mentre li agafava la mà “Va que et duré amb les teves amigues que et deuen estar buscant…” vaig demanar una altra copa pensant que no podem matar a tothom a qui vulguem o igual si i senzillament no ho volia fer… com em van dir fa segles “No ens està permès estimar només matar… i no sé si en sortim guanyant o no d’aquest tracte”, de fons va començar a sonar…

entrada 809-2 (any 3)

Businessmen drink my blood
Like the kids in art school said they would
And I guess I'll just begin again
You say can we still be friends

If I was scared, I would
And if I was bored, you know I would
And if I was yours, but I'm not

All the kids have always known
That the emperor wears no clothes
But they bow down to him anyway
It's better than being alone

If I was scared, I would
And if I was pure, you know I would
And if I was yours, but I'm not

Now you're knocking at my door
Saying please come out against the night
But I would rather be alone
Than pretend I feel alright

If the businessmen drink my blood
Like the kids in art school said they would
Then I guess I'll just begin again
You say can we still be friends

If I was scared, I would
And if I was pure, you know I would
And if I was yours, but I'm not

Now I'm Ready to Start

If I was scared, I would
And if I was pure, you know I would
And if I was yours, but I'm not

Now I'm Ready to Start

Now I'm Ready to Start
I would rather be wrong
Than live in the shadows of your song
My mind is open wide
And now I'm ready to start

Now I'm Ready to Start
My mind is open wide
Now I'm Ready to Start
Not sure you'll open the door
To step out into the dark
Now I'm ready!

entrada 809 (any 3)

Arribar a aquestes hores de festa i amb un somriure suposo que és la frontera entre els socialment docilitzats i els que encara no ho estem, n’hi ha que van a fer la compra setmanal o van a cercar la premsa i d’altres que encara tenen el flaire de la nit a les fosses nassals (això o quelcom menys poètic), i mira que ahir el tema no semblava que hagués d’acabar massa bé, arribar a un local i escoltar directament això... sort que veient-nos les cares l’encarregat del local ens va franquejar el camí cap al que s’anomena zona vip o “miralosguais” i no sé que era pitjor si estar bombardejat per merdamúsica o per merdamirades... i el divertit del tema és que la cançoneta dels collons em sonava i no sé de que, un cop a la zona “pijoktkgas” el dj ens va somriure i fent el sempre odiat gest de picar-se el pit amb dos dits i assenyalar-te va punxar això... i dir que la barreja de peces d’una zona i l’altre no deixava de demostrar que aquell local podia tenir molta bellesa però poc sentit comú i menys criteri... vaja com la majoria de les tipes que hi havia per allí, i si, dels tipus que també hi havia... vam demanar la primera ronda de copes i vam veure un grupet de tipes que van intentar entrar en la zona “supermegaexclussif” vaja que si ens haguéssim mort tots els d’allí la mitjana de ci del barri s’hagués disparat... un dels segurates es va acostar a un dels que venia amb nosaltres “Les coneixes?, elles diuen que a tu si...”, el tipus se les va mirar i una d’elles li va picar l’ullet “La teva filla?” bé, per l’edat quasi que podia ser la seva néta... el tipus va somriure “No, no les conec però deixa-les passar, total que poden fer? No gastar i calentar l’ambient?, ja teniu prous que gasten i el refreden, la realitat està formada per l’harmonia de contraris...”, el segurata se’l va mirar i va deixar anar un “Grnnsfnnffnnn” que volia dir “No beguis que no t’entenc...” i les va deixar passar, ara sonava això... el tipus és un exseminarista, de fet el tipus ho va deixar el dia que va descobrir que no és que Deu o el Diable no ens parli, el senzill fet és que som incapaços d’entendre’ls, senzillament no estem preparats, com ell diu, la gent pot creure o no, però això no els allibera de que existeixin o no, ara bé, veient la naturalesa humana els diables poc han de fer, quasi que es podrien prendre unes vacances perpètues perquè els humans es condemnen per ells mateixos, el tipus em deia que salvar-se és fàcil, un senzillament se n’ha de penedir del que ha fet, però el problema està precisament en això, en que ningú se’n penedeix, o com a molt ho fan quan ja tenen el que volien, i clar a brau passat... perquè tothom entén que en certes ocasions un hagi de robar ara bé un no entén que sota cap circumstància el robin a ell, així doncs, tothom haurà de respondre dels seus actes i no valdrà allò de “Un tipus cuat i cornut i fent flaire a sofre em va...”, perquè la resposta serà “Vaja, et vas veure al mirall?” que pel que sembla allà a dalt tenen un sentit de l’humor divinament cabró... i mentre sonava
Això
Això
I com no això

divendres, 15 d’abril de 2011

entrada 808 (any 3)

Avui llegia en un mitjà escrit d’aquells que es reparteixen gratuïtament i en la zona de les tontades on tothom amb uns eurets que li sobrin i ganes de putinejar el mòbil pot enviar un missatge, doncs res, un tipus que es preguntava “Com és que les esteles dels avions no desapareixen al cap de pocs segons?, no serà que ens estan fumigant?”, he de reconèixer que he tingut de llegir-ho un parell de vegades per arribar al fons del tema, i amb un somriure he conclòs que no, que no ens fumiguen, de fet si ho fessin no hi hauria imbècils com aquell (o això espero, no vull imaginar que ho fan perquè acabem amb un nivell de cretinisme com el d’aquell), , i he pensat que elements com aquells són els que es pregunten “A que fan olor els núvols?” “A què té gust el buit?” “Què compten les ovelles per dormir? Pastors? Txiskis? Puiols?”… clar que un agafa mitjans escrits de més tirada i volada i veu com tot un cap de govern va dient que la seva economia és un transatlàntic que va vent en popa, un transatlàntic robust i segur i tot això ho diu justament quan fa anys de l’enfonsament del Titànic, un vaixell que no es podia enfonsar… i jo em pregunto si els tipus fan hores per entrenar-se per quan els fotin al carrer anar al club de l’acudit d’ex caps de govern, que collons, segur que farien partir a la gent de riure, perquè com deia el gran còmic (amb tendències per les nenes jovenetes) “Només els pallassos veuen les veritables pallassades dels altres… perquè en el fons un pallasso té clar que les fa, la resta senzillament ho ignoren…”, i la tercera i no menys divertida, el fet de dir que un fons sobirà et salvarà l’economia i que et surtin tot dient “No, no, del que vostè diu rien de rien”, (bé, ells segur que diuen: lien de lien…), i au, tots a córrer intentant trobar l’excusa perfecte, total si vau ser tan imbècils de creure’s la primera mentida segurament sereu encara més imbècils i us creureu la segona… i aquesta nit toca nit de borratxera, un dels coneguts ha tornat a entrar al club dels indesitjables, d’aquells que no tenen parella i que les parelles dels pocs que ens parlen ens miren com si fóssim la reencarnació de l’anticrist i fóssim els culpables de les mirades que ens llancen aquells que han venut la seva llibertat per un cony segur… toca consolar a un tipus a qui han deixat, i el fotut del tema és que com em van dir ja fa uns segles “No hi ha dos coses iguals en aquest món, de fet no hi ha ni dos mides iguals, ni dos pesos iguals, ni res d’igual a una altre cosa, suposo que deu ser per la fotuda invenció dels números continus… i ja no parlem dels que creuen que es pot estimar per igual, en l’amor sempre hi ha qui estima i qui senzillament se n’aprofita…”, i el bo del tema és que un cop et deixen tot són planys i altres, i moltes vegades pel senzill fet que un perd la seva seguretat, allò que creia que havia de ser per sempre, allò que un creia que tenia segur, i és aleshores que es descobreix quan d’equivocat que n’estava, i en el fons a ningú li agrada descobrir lo equivocat que es pot arribar a estar, i d’aquí a la por de descobrir com d’equivocats i errats podem estar fa que un es plantegi moltes coses, tantes que ja només queda un odi vers aquells que ens fa descobrir això, i de fet al final només queda la mala llet del nen que descobreix que el seu joguet preferit, aquell que era només per a un, ara serà per altres mans i no pas per decisió del nen, i no perquè ens haguem cansat de jugar amb ell, sinó perquè ell se n’ha cansat de que juguem amb ell i cerca algú que li trobi d’altres usos i (ho sento però és aixina) segurament que li procuri més plaer… així que avui tocarà escoltar, donar copets a l’esquena dir allò de “Totes putes…” i amb un somriure mossegar-se els llavis per no deixar anar un “La culpa és teva per donar el cor a qui no devies…”, ains oblidava que aquestes coses es fan sense adonar-se’n i que un no hi pot fer res, doncs mira que pocs cops he vist donar cors a ties lletges o a tius que fan caure d’esquena, així que suposo que un xic d’intencionalitat hi deu haver… i com deia un conegut “Quan estimes a algú, només pots tenir una cosa clara, que acabarà per enganyar-te amb un altre, perquè l’amor no està fet per durar, i en canvi el desig de possessió si…”

I mentrestant està sonant això… així que si vens pensa en el que hauràs d’escoltar tota la nit, això o a un vampir… bufff quina por de qualsevol de les dues coses…

dijous, 14 d’abril de 2011

entrada 807 (any 3)

Ahir per la tarda estàvem convidats a cafè, de fet ens havien citat a casa d’un conegut per donar-nos una “notícia”, un cop al menjador hagués tingut de fer cas a la dita “No veuràs cafè en una casa on hi hagi un llibre de reiki damunt la taula...” la tipa tota educada i amb els chakras oberts i l’aura acabada de sortir de la rentadora (com a mínim) ens va dir amb un somriure “Cafè?, no era te?” ens vam mirar tot sorpresos i el conegut va dir amb veu apagada “No vida, ells veuen cafè...” la dona ens va mirar com si encara duguéssim pantalons curts “Ells, encara en veuen?” va arronsar les seves espatlletes i va tornar a la cuina (suposo que a fer el cafè i un encanteri per eliminar totes les males influències d’una beguda demoníaca com aquella...), el que si que quedava clar era que el nostre conegut ja no en bevia de cafè... un cop tots al sofà i veient-lo al costat d’ella un podria dir que si enlloc d’un home fos un gos, seria un gos amb el pèl brillant i llustrós... després dels temes de conversa recurrents en aquestes ocasions va venir l’esperada notícia i que no és més que la tipa cagarà una criatura, ens vam mirar i vam forçar un somriure mentre ens partíem per dins veient la caiguda d’un dels nostres, la tipa va dir “Va, ja els hi pots dir...” “No sé, si...” “Mira, o els i dius tu o els hi dic jo...”, el tipus va agafar aire “Veureu, ara amb el nen i tot això no tindré massa temps i de fet tampoc la feia servir massa, us volia preguntar si podríeu donar veus o si sabeu d’algú que estigués interessat en la moto?” “Collons, l’Erie?” ens vam mirar tots sorpresos observant la mirada de triomf de la seva parella, allò era el final de la seva venjança tan llargament preparada, suposo que mai havia paït massa bé que el seu home compartís l’entrecuix amb ella i la seva moto, i que a vegades aquesta li fes sentir més que no pas ella, vaig somriure, el dia que la tipa havia aconseguit que el tipus pixés assegut a la tassa enlloc dempeus ja l’havia castrat i d’allí a passar de parella a pare dels seus fills un senzill pas, i d’allí a passar a “segundon” davant de qualsevol altre opció només li queden uns mesos i uns paquets de bolquers... algú li va dir “Crec que és el millor que pots fer, segurament si hi tornes a pujar et mata...” mai hi he estat tan d’acord, la tipa no ho va entendre, no va entendre que hi ha màquines que tenen ànima i valors per sobre els d’alguns humans, i que poden acceptar moltes coses com l’oblit, però mai la traïdoria, el tipus ens va acompanyar a la porta i algú li va dir si la podia veure, quasi que no va gosar entrar al pàrquing, l’Erie ens esperava sota dos dits de pols, m’hi vaig acostar acariciant el dipòsit “Com t’has vist i com et fan veure...”, un dels que anava amb mi es va girar “Espero que hagis triat bé...”, com em van dir fa temps per acabar en segons quines mans, el millor per algunes motos es quedar-se sense mans... després vam anar a fer un cafè, cafè, cafè i no la merda amb la que haikuastral aquella ens havia intentat intoxicar, i un dels presents ens ha explicat que està a punt de començar un estudi sociològic, de fet el tipus té la pensada que al Japó i a partir d’ara hi haurà encara una població més servil i submisa de la que hi havia abans, segons ell bona part de les víctimes del Tsunami van ser persones que no van fer cas a l’avís de les autoritats o que van creure que se’n podrien sortir pels seus mitjans, és a dir, punts fora de la normalitat social esperada, com ell diu, una pèrdua tan brutal d’aquests punts deixa la població pràcticament normalitzada, és a dir els que hi ha són allò que s’espera que siguin, així que el tipus agafarà un vol i realitzarà l’estudi, i ja ens ha anticipat que com a mesura correctora ens vol proposar per tal que hi anem a passar uns anys, com ell diu “Davant la correcció, i la sociabilització que millor que vosaltres...”

dimecres, 13 d’abril de 2011

entrada 806 (any 3)

M’imagino la Niu amb un somriure per no dir que corrent-se de gust al veure per on aneu, i com el que vaticinava “Hauries d’aprendre xinés” esdevé (com quasi tot els que diuen els d’allà) una veritat impepinable, i ja us vec apuntant-vos a escoles i a sistemes de “xinés servil en mil paraules” perquè senyores, senyors, senyorets (de senyoretes poques una per Lleida i poc més...), us han venut el país, i vosaltres ni tan sols us n’heu adonat, però per allí on camineu, on teniu la vostra casa, aquella platja tan idíl•lica, o qualsevol altre indret que us pugueu imaginar senzillament ja no us pertany, ja que teniu al president del vostre país fent una macro gira per l’est i entre els llocs que el van rebent i on de pas va rebent hi ha la Xina, que amb un somriure ha dit que no patiu que us seguirà comprant part del deute sobirà, que ajudarà a les vostres caixes, que entrarà als ports i aeroports, que no cal que els hi tingueu cap mena de por, que hi ha un canvi de cartes i el benvolgut amic Marshall ha estat cascat per l’estimat Lietsung, i el divertit és veure com es van a demanar diners a països que entre altres temes tenen un Nobel de la pau tancat a la garjola i un artista desaparegut des de fa dies (bé, segons els govern d’aquells països no deixen de ser criminals), i vosaltres que feu?, doncs res, a demanar-lis pasta i a baixar-vos els pantalons... perquè com em van dir fa temps “És fàcil defensar els valors quan no et falta res, quan et falten les coses, els valors és precisament el primer que vens per obtenir el que et manca...”, i heus ací que us han venut a tots i totes, i no llegeixo en els blogs de ecomerdes i oenegepolles que se’n digui res del tema, però que voleu que us digui, suposo que tothom pot decidir (o hauria de poder fer-ho) en quin infern vol morir, i si sou tan imbècils de creure que els tipus d’allà són com els que van venir primer i van obrir restaurants i tot a 1€ i que sempre estan amb un somriure i dient que si a tot aneu arreglats, perquè quan vosaltres encara no teníeu clar si calia anar a dos o quatre potes ells ja havien començat a preparar-se per conquerir aquest planeta, com em van dir fa temps, “Els occidentals són incapaços de representar les idees, així doncs les codifiquen per poder-les escriure, nosaltres no codifiquem, nosaltres veiem el que hi ha escrit, perquè nosaltres reflectim idees no pas codis...” així que comencin a cercar quina acadèmia de xines els hi cau més a prop i mirin amb un somriure a aquells de qui se n’enfotien quan obrien el seus negocis, perquè si una cosa heu de tenir clara és que al final ells seran els amos i vosaltres senzillament sereu el que veieu en ells ara... i per que us en feu una idea us deixo un link, amb tot suposo que no estarà tot perdut, igual és una bona oportunitat per reprendre les meves classes de xinés com a bon panda...

dimarts, 12 d’abril de 2011

entrada 805 (any 3)

Com van dir fa temps pels humans i no massa per nosaltres “¡Poyéjali!”, jo hagués dit un “Aio silver” i hagués fet trempar a tot homosexual que porta dins un metrosexual, ara bé, el tipus va tenir d’altres frases força més encertades com quan va dir “Pobladors del món, salvaguardem aquesta bellesa, no la destruïm…” (dit quan la ve veure de molt més lluny i alhora més a prop del que mai cap de vosaltres, o quasi cap… la veurà…) i clar, vosaltres que ho vàreu escoltar i li vàreu fer cas com el Sr. Fukushima Tokauebs que va decidir que el Sr. Burns era massa bo i que calia donar un tomb encara més al concepte de “propietari d’una nuclear”, li estava donant voltes al tema quan m’han passat una trucada, un tipus d’una ONGd que ens demanava preu per dos feines “feinetes” segons ell, la primera auditar els estats financers de la seva ON.. (i dos lletres més) i la segona analitzar una sèrie de plans de viabilitat d’unes inversions que tenia previstes (i que no sé jo si aquells que donen els diners ni tan sols coneixien…), el tema està en que quan li he donat les tarifes el tipus tot ofès m’ha dit “Coi, pensava que ens ho faríeu de franc, ja saps que dóna imatge i així podríeu col·laborar amb nosaltres…”, no l’he engegat a la merda perquè no podria dormir pensant en tots aquells panxitus, guakamaios i maxupixus que necessiten de la nostra ajuda per acabar sent com vosaltres i entrar a la roda que tot bon capitalisme necessita, però no he pogut més al recordar les paraules del tipus en un sopar quan davant dels qui li donaven la pasta va dir “El problema de les entitats que fan males inversions òbviament és d’elles, però també dels que donen els diners i se’n despreocupen, perquè l’ajuda ha de ser més que donar els diners, així com tampoc cal cercar un projecte en concret o en que es materialitzen, perquè donar els diners mai ha de servir per realitzar a qui els dóna sinó per ajudar a qui els necessita” i ja teniu a totes les menopausik girls (I no, no és un grup de post grunge indie radikal lesbo girl goth mith group) corrent-se de gust calces avall escoltant a aquell modern Robin Hood que roba al rics per follar-se a les pobres (i les riques que es deixen), i el tipus avui al aparell insistint “Si ja saps que ho portem tot bé, si no cal ni que vingueu als llocs d’operacions, us puc donar tota la informació i les dades des d’aquí, que si ja saps que a part ens auditen organismes internacionals i entitats públiques, total si és un treball fàcil que no us portarà massa temps…”, sé per experiència que les ganes de putejar-te són directament proporcionals al temps que dediquen per fer-te creure que no et volen putejar, i aquell havia traspassat la frontera de considerar-me tonto feia estona, és el que passa quan tractes amb imbècils que creuen tot els que els hi dius i més quan poses cara de salvador universal i dius que el món és millor gràcies a ells i les teves accions, quan el que hauries de dir és “El meu món és millor gràcies als teus diners, i els altres?, ah, però hi ha altres?”, al final li he dit que passaria la proposta i que ja el trucaré, “Sempre que no estiguis massa ocupat salvant al món…”, i jo em pregunto, ha demanat mai el món ser salvat?, és més, ha demanat mai el món tenir uns cafres com vosaltres tocant-li els collons dia si dia també?...

Per cert no es poden perdre.... això

dilluns, 11 d’abril de 2011

entrada 804 (any 3)

Avui he pogut veure una demostració del que és la veritable naturalesa humana que m’ha fet fer un reset si mai havia pogut creure que hi havia opció de canvi en vosaltres… avui tenia una reunió en una empresa on es passaven les línies del pressupost pel segon semestre del 2011 i el 2012, per aquells que no ho tinguin massa clar, i responent a una pregunta que surt en tots els exàmens de comptabilitat pública els pressupost és: “El pressupost constitueix l’expressió xifrada, conjunta sistemàtica de les obligacions que com a màxim pot reconèixer una entitat, i els drets que es preveuen realitzar durant l’exercici…”, així doncs tenim una veritat de l’àvia (gastaràs allò que entraràs…), doncs res que davant un reducció dels ingressos per vendes i una rendibilitat mínima a donar als accionistes el gerent ha dit que calia ser més estrictes en el pressupost i ha demanat que cal reduir-lo de l’ordre del 15 al 20%, i per no donar peu a falsos favoritismes ha comunicat que tots els departaments ho haurien de fer, hi ha hagut els “ais” i “ois” de costum, però el divertit ha estat després que han anat passant tots els caps de departament dient que es podia retallar en qualsevol altre menys en el seu, i quan se’ls hi preguntava si això volia dir que el seu era primordial i estava davant dels altres senzillament seguien amb la cantarella de que el seu departament no podia patir una reducció de pressupost i fins i tot alguns molt amablement indicaven despeses “d’altres departaments” que es podrien considerar… el meu conegut aleshores els hi deia que si ells acceptaven una reducció en els seus bonus igual podia destinar això als seus departaments si tan necessitats estaven de finançament, és més, proposava aportar el mateix que els bonus que els directors estiguessin disposats a renunciar, i aleshores i òbviament aquestos deien tot sorpresos i fent-se els ofesos que ni parlar-ne que les seves condicions estaven pactades i no es podien tocar, i proposaven tocar a la baixa el salari dels treballadors i encara amb els sants collons de dir que ells podrien dir a qui calia tocar-li el salari, perquè no es podia perdre de vista que ells eren directius i la resta senzills treballadors… fins i tot n’hi ha hagut un que ens ha proposat treure el servei de cafè o aigua pels treballadors (tot i que abans ha mirat a un col·lega i li ha preguntat “Nosaltres tenim una màquina pròpia, no?”), i el màxim és que quan els hi dius que igual tenen raó i que els treballadors haurien de saber d’on venen totes aquestes pensades et salten amb un “No cal…” total, que ells ho fan pel bé de l’empresa i que no cal fer-lis publicitat… al final el gerent farà el que li rotarà perquè per això cobra, per això i per garantir que l’empresa funcioni i rendeixi i com ell diu “I per ensenyar a vegades que un pot tenir el càrrec que vulgui però que pel senzill fet de voler o creure’s que l’empresa és d’un no fa que ho sigui…”

diumenge, 10 d’abril de 2011

entrada 803-2 (any 3)

Vagi per endavant que tan se me’n fot el simulacre de referèndum que teniu avui dia al país del sud (bé, lo de país és un dir…), amb tot he llegit ja alguns blogs on se’n parla des de diferents visions, i el divertit ha estat veure com un tipus deia que una votació on només hi va a votar un 13% de la població ni té cap mena de representativitat més enllà de l’acte de folklorisme que representa ni cap justificació més enllà de fer un brindis in the sun… no entraré en valoracions sobre aquest punt, ara bé, que el tipus es corri cada cop que parla de formacions polítiques amb uns resultats en les darreres eleccions que no superen el 7,37% com les veritables salvadores del model que hauríeu de tenir no deixa de ser divertit que un 13 per segons que no valgui una merda i en canvi un 7 i escaig sigui un resultat a considerar i que aquest 7% de la població ha de poder decidir el que es farà al 93% restant (perquè ja sé sap que els il·luminats són pocs i la resta colla de garrulos xais que només segueixen el camí de pastura mentre van cagant…), a més, el tipus posava com a exemple al referèndum d’Islàndia (ahhh, aquells que també es corren amb el model islandès, i et diuen “Veus com un país pot plantar cara i fotre els collons damunt la taula”…), per aquells que només veuen el Pumuki i poc més, dir que el referèndum era per veure si es retorna un deute amb diferents entitats angleses i holandeses derivat de la crisi financera, a veure, quan els bancs pagaven els interessos que volien per tal de captar fons alguns fons anglesos i holandesos van invertir en un banc islandès, quan va petar quan la crisis i aquests fons van reclamar el retorn de les seves inversions, i els islandesos (espavilats ells, perquè mentre tot anava bé no s’hi van estar de cobrar impostos d’aquesta entitat), doncs bé, aquests illencs han decidit que no pensen retornar pas ni un euret a aquests fons sota la cançó de “lo que se da no se quita santa rita, rita, rita…” o com dirien ells “Hvað er gefið er ekki fjarri Santa Rita, Rita, Rita…” i encara amb els collons de dir que aquestes coses no han d’afectar la seva relació amb els països veïns i la UE, que voleu que us digui… perquè el divertit és que bona part d’aquests fons eren d’entitats governamentals que inverteixen els seus fons de pensions per tal que tots vosaltres pugueu cobrar la pensió quan sigueu totalment substituïbles i unitats inservibles per la consecució dels objectius empresarials dels llocs on perdeu el temps dia si, dia també… ara estaria bé, que us diguessin “Uisss, aquest mes no hi ha pensions per la gràcia dels bacallà smellers que han decidit que no pensen retornar el que els hi vam invertir…” aleshores m’agradaria veure la puta gràcia que us farien aquesta mena de consultes i com a mínim demanaríeu que la Txeicon que enviés als tercis (que no de Flandes) per recuperar el vostre capital…

entrada 803 (any 3)

Viure en un país com en el que jo estic porta a que si vols fer alguns quilometres i no patir el símptoma Sputnik hagis de creuar un mínim de fronteres, i clar en tota frontera un ha de parar i fer el numeret, m’ha vingut el tricorni aka besnemerito de torn preguntant “Algo que declarar?”, he dibuixat el millor somriure “No, nada solo un regalo…” el tipus encuriosit a fotut els morros al maleter i ha dibuixat una ganyota “Un regalo?” “Si” li he respòs assenyalanet un sac de 5kg de sucre, el tipus ha forçat un somriure “Vaya, eso si que es todo un regalo, seguro que le endulza la vida…” “No vea, cada dia son mas raras las mujeres…”, “Puede seguir…” m’ha dit mentre buscava a qualsevol altre company per explicar-li que havia vist un tarat que regalava sucre a les tipes… un cop al destí no m’ha costat localitzar-lo de fet era on m’havien dit, i com tothom que té quelcom a amagar ha intentat fugir, suposo que tot estava en el guió, després d’agafar-lo i fer-li entendre que de res servia que s’hi negués el vaig portar al lloc acordat i el vaig deixar caure en una cadira, el meu conegut ha aparegut de les ombres “Què tenim?, algú que no vol col·laborar?, minyó dolent”, li ha dit acariciant-li el cabell, els he deixat un moment per tal de dir que tot anava com estava previst quan he tornat he vist que havien lligat al tipus a la cadira, amb les mans damunt la taula, tenia una cinta aïllant que li tapava la boca “No diu res… i només cridava, espero que no et molesti…” “No, no, fes, fes…”, el meu conegut va somriure mentre s’acostava al nostre convidat amb un somriure del res va treure unes estisores de jardineria i li va agafar la mà damunt la taula amb un somriure i sense preguntar res li va tallar les falanges d’una mà… l’altre va intentar cridar però no va poder, el meu conegut s’hi va atansar i va pujar un xic la dosi d’un producte per tal que no perdés el coneixement, les falanges estaven com a cucs damunt la taula el meu conegut va acostar un soplet i va cauteritzar les ferides fent cridar de nou al tipus, com aquell que té un idea nova va somriure i li va obrir l’ull, amb unes pinces li va treure l’ull ocular i el va posar davant de l’altre “Això si que és un face to face…” sense dir res va tallar tots els nervis mentre l’altre intentava cridar de nou, el va llençar damunt la taula i el va fregir amb el soplet, un cop al punt se’l va acostar a la boca mossegant-lo, em vaig excusar ja que tenia de fer una trucada quan vaig tornar ja no tenia la cinta a la boca, li corria un fil de sant i damunt la taula hi havia un tros recremat “Llengua de porc… et quedes per les orelles i les galtes?”, vaig fer que no cabrejat de que el tema (un tema senzill) s’hagués complicat, i veient al tipus que havia resat perquè jo no el matés i que ara ho estava fent perquè ho fes, quan anava cap a la porta el meu conegut em va dir “Per cert, la informació que vols està damunt la taula, quin cap el meu… si ho ha dit tot abans, i no havia pensat en dir-t’ho, però clar si ho hagués fet igual no ens haguéssim divertit tant, no?”, vaig agafar la informació cagant-me en ell pel temps que m’havia fer perdre… una estona després estava trucant a una porta, em va sortir un tipus qui em va mirar com si acabés de veure el diable “Només en soc el cosí germà…” vaig dir-li mentre entrava el tipus va agafar el paquet que li portava, un cop em van dir que no hi ha millor lloc per amagar un secret que allí on ningú espera que hi sigui el tipus el va mirar i després de fer el signe de la creu va dibuixar un xic de somriure “Suposo que els camins del Senyor són inescrutables, puc fer res per tu fill meu?” “Miri, ara que ho diu, porto un xic de sucre per una noia que treballa a la Seu Nova..” ell em va mirar “Una morena?” “Crec que si…” “Vols dir que li falta la sucre?, vull dir que ja està refeta la noia…”, vaig somriure “És només un encàrrec…” va aixecar els braços “Bé tu dona-me-la i ja miraré que hi puc fer…”

divendres, 8 d’abril de 2011

entrada 802-3 (any 3)

Parlava amb una companya que es dedica a “aguantar” a nens petits i també a “aguantar més” als pares, em deia l’altre dia que una pare li va dir “No parli al meu fill com si fos tonto…” al que ella va contestar “I vostè no li parli com si fos un adult..”, tot i que com ella diu, veient segons com porten algunes nenes es pregunta si algunes mares les porten a la guarde (aka penjadordenens) per tal que comencin a follar a una curta edat, la tipa em deia que a la guarde tenen una porra per tal de veure quins dels monstres que tenen no són fills d’aquells que creuen ser-ne els pares “Perquè la mare sempre sé sap qui és…”, i la tipa em diu que actualment tenen quantificat que un de cada tres gremlins no és el resultat de l’espermatozou cabron del pare, sinó del espermatozou llest de l’amant de torn, i li fa gràcia veure com tracten a aquells dels que si sabessin els seu veritable origen segurament deixarien al pobre Herodes com un senzill Schtroumpfs… comentàvem la imatge del Nathan matant l’alien de la seva núvia i poc més que ens ennueguem “Saps la gent mataria a un brivall com aquell, jo mataria per un brivall com aquell…” m’ha dit amb uns somriure, i després hem comentat la notícia del dia, l’article del tipus aquell que explicava o intentava justificar un dels darrers assassinats de gènere, la del tipus que arriba a casa i la parella li diu “Mira que ho deixem, ahhh i per cert el monstre que espero no és teu…” i el tipus en lloc de fotre una festa i celebrar-ho va i la mata (hi ha gent rara…), doncs res i per no provocar a les erices cabrejades que fa temps que les tinc tranquil·les no em penso pronunciar… la tia m’explicava la darrera moguda que ha tingut, resulta que qualsevol pare fot el crit al cel si se n’assabenta que hi ha algun nen amb febre a la guarde, ara bé, tots callen com a putes i intenten colar al seu monstre particular si aquest en té, perquè clar, “El meu no és cap problema… el problema són tots els altres” i la tipa m’ho explicava, “Mira hi ha pares que si poguessin deixarien al seu fill vint o més hores al centre, de fet només el voldrien a estones per tal de gaudir-lo (que no patir-lo) quan els hi vingués de gust, estic pensant en fer un servei exprés de crius per tal de portar-los a les cases i després recollir-los, així podran fer de pares l’estona que vulguin i després se’n podran oblidar, i podran seguir amb la seva vida sense les limitacions que comporten els nens…”, la conec de fa temps i sé que és una tipa que mataria pels seus gremlins, i els gremlins tot i cagar-s’hi i pixar-s’hi, ho fan, però amb amor quan és ella qui els canvia, el que no suporta ella són als pares, perquè com ella diu “No hi ha tipus que en sàpiguen més sense saber-ne una merda que els pares, i el problema no és que els errors els acabin per pagar ells, el problema és que els seus errors els acaben per pagar els seus fills…”

Mirar a partir del minut 5.19

entrada 802-2 (any 3)

Avui parlava amb un tipus qui escoltava les formes de salvar aquesta merda món que molts anomeneu “casa”, el tema era la pujada dels tipus d’interès per culpa de la inflació, i allí només somreien en una taula formada majoritàriament per banquers que conec, el tipus al final ha dit “Mireu, la inflació es produeix (com ja penseu que sabeu) pel fet que en una economia amb una capacitat productiva donada i limitada hi ha un increment de la demanda de béns i serveis que no es pot assolir amb nous productes i així les empreses el que fan és pujar el preu, davant aquesta situació les economies domèstiques i per mantenir la seva capacitat demanen un increment dels salaris, el que fa que els productors de nou incrementin els preus sense incrementar la producció, i així cada cop es paga més pel mateix producte que aixeca el preu de forma fictícia, i alhora aquestes mateixes empreses han de remunerar cada cop més cara la mà d’obra, si a més considerem tercers països que poden portar els seus productes i els venen a un preu molt superior que al seu mercat els hi genera un gran benefici, mentre nosaltres no podem exportar al tenir un preu de venda força més elevat, davant això la doctrina parla de pujar els tipus d’interès, pel senzill fet que una pujada del tipus provoca menys renda disponible a les famílies pel consum i un cost de finançament superior per les empreses… i ara cal preguntar-se si aquestes premisses o ceteris paribus es compleixen encara avui en dia en una economia globalitzada o si les famílies avui en dia es dediquen a consumir en productes que no siguin els estrictament necessaris per la seva subsidència… i ara bé, i aquí ve el divertit, actualment la inflació es dispara en el petroli i els aliments de primera necessitat, el petroli pel senzill fet que cada cop és més escàs i pels “interessats” o no problemes que tenen els països productors, i els aliments pels “novedosos” fons d’inversió en primeres matèries, dels quals moltes entitats que farden de gestió social i de compromís amb la societat en són els principals valedors, i el tema, està en que pujant els tipus d’interès no s’aconseguirà i reduir la demanda d’aquests productes ja que són de primera necessitat i pel fet que en la majoria dels casos els preus ens venen donats, així doncs, únicament s’aconseguirà putejar al personal, i de fet s’aplica la màxima de “Apretar però no ofegar…”, ara sembla que les famílies comencen a sortir-se’n, doncs res a apretar una mica més, i així de pas es paga als bancs pel fet que han estat un anys aplicant uns interessos baixos, i no precisament per fer cap favor, sinó senzillament per no matar a tots aquells que els mantenen, és a dir, qualsevol el desgraciat que té un préstec, ah, i no us penseu que us pujaran la rendibilitat dels estalvis, ja que sota la frase de “Només ha estat un quart de punt…” us mantindran els comptes corrents al 0%, i per cert, els bancs no es fan rics per pagar poc, es fan rics per no pagar, ja que el que els enriqueix és no pagar cap mena de rendibilitat per la majoria dels comptes que tenen, perquè la suma total d’aquests compres fa un import que si l’haguessin de remunerar ja es veuria… ara podeu seguir salvant el món, però jo només hi vec una solució… un impost “social”, a determinar que sobre qualsevol benefici de qualsevol societat superior a un rendiment normal, per exemple un 20% l’empresa tributarà un 60% a l’estat, aleshores les empreses només podrien fer que gastar per tenir despesa i no pagar impostos i com deia en Keynes no hi ha res millor que es gasti en una economia…”, ummm, us he de dir que ho he intentat escriure el millor possible i segurament he comès moltes errades, al final jo no soc pas cap economista, només un vampir indecent i insolent…

entrada 802 (any 3)

Ahir estava fent una copa en el local d’un conegut i quan sona quelcom com això un ja pot preveure que la nit podrà ser qualsevol cosa, a la barra hi havia un grupet de nou vingudes no les havia vistes pel local, el propietari ens comentava que en començava a estar fins els collons “de la bona crítica” que estava tenint el local, ell l’havia muntat perquè és un malalt de la música i del beure i no pas del treballar, i ara el treball li estava (com a bona muller) putejant a les amants, ens va deixar per atendre als de la barra, una de les noies em va mirar, vaig forçar un somriure i la tipa me’l va tornar amb la gosadia que dóna l’edat, el de la barra amb més ganes de conya que de cap altra cosa la va convidar tot dient allò de “els amics dels meus amics són els meus enemics”… umm, o no era així?... es va dirigir on tenia la música i va posar el pilot automàtic ara va saltar això des dels altaveus… la tipa va aixecar la copa i va somriure, “Hi ha gent que no sap on sé fot…” em va dir el que venia amb mi “Suposo que tothom té dret a triar l’infern que més li vingui en gust” va continuar dient amb un somriure, “Va no la facis esperar, ja saps que no està bé i acaba sempre fer enfadar-se si ho fas…”, em vaig aixecar anant cap a la barra, sabia que tenia de fer una sèrie de preguntes, sempre les mateixes preguntes, les famoses convencions socials per iniciar una conversa, em va dir el seu nom i jo li vaig mentir amb el meu, em va dir que treballava com a “secretària de direcció” vaig somriure, jo li vaig contestar que treballava alienant els pals de les pistes d’esquí “Una feina de responsabilitat i divertida…” “Divertida?” va preguntar ella, donant peu al acudit dolent de la nit “Si, no et pots imaginar lo divertit que és segons com poses els pals i on portes als pobres esquiadors…” la tia va somriure i va provocar el primer contacte… ara sonava això… ella em va mirar i jo vaig maleir el gloss o com collons es digui que es posen en els llavis per tal de demostrar la seva predisposició sexual amb un intent fútil d’externalitzar el que els altres llavis demostren i no poen ensenyar… “Quants anys tens?” “No hauries de fer aquesta pregunta a una senyoreta…” “Vaja, estic davant una senyoreta?”, ella va somriure “No m’ho diguis, no més de vint-i-dos…” ella tornar a somriure satisfeta… “Quasi… i tu?” vaig estar a un pel de dir-li que més de quatre-cents, però això hagués estat un cop dur per la meva coqueteria vampírica, així que me’n vaig treure uns quants, vam parlar de diversos temes interessants per ella i senzillament obviables per mi, la tipa va mirar el rellotge “Tard?” ella va saltar “No, només mirava l’hora…”, oblidava que amb el temps els tempos del corteig han anat escurçant-se, i més encara si només es vol un polvo… li vaig dir si volia fer la darrera copa a casa, ella va somriure “Perquè no!” vam sortir del local mentre sonava això… la cosa va anar ràpida, de la porta de casa al dormitori, no calia fer presentacions, ni seria casa seva ni tampoc la netejaria, va saltar la seva camisa, almenys duia la roba interior conjuntada i sense cap personatge sortit de cap ment malaltissa, la tipa es va deixar fer, suposo que després em sorprendria, li vaig menjar els pits notant com els mugrons se li endurien, mentre amb la mà la masturbava ella va començar a moure’s seguint el meu ritme, em vaig acotxar posant la meva cara en aquells llavis que no necessitaven gloss, la “senyoreta” em va agafar el cap i me’l va enfonsar apretant el seu cony contra la meva cara, vaig notar el seu orgasme i com encara s’humitejava més, vaig aixecar-me i la vaig empènyer al llit, ella va aprofitar per passar els seus dits pels meus llavis i portar-los als seus va somriure mossegant-se’ls “En alguna altra vida segur que has estat dona si el menges així…” em va dir mentre a l’aire sonava… ella em va fer un gest que m’acostés va mirar la meva polla i va dibuixar un somriure de triomf, encara feia trempar sense ni tocar, m’hi vaig posar sobre penetrant-la tenia el cony totalment moll, ella va gemegar mentre les seves cames m’envoltaven la cintura les seves ungles es van clavar en la meva esquena mentre deixava anar el seu alè a la meva orella, “Folla’m, folla’m…” deia mentre la penetrava i ella aixecava la pelvis per notar-la fins al fons vaig notar com es sacsejava i em mossegava el coll quan va tenir un nou orgasme, vaig somriure ell va obrir la boca deixant anar un sospir que de plaer es va tornar en sorpresa quan va notar la meva mossegada, va intentar fugir però encara estava enganxada per la meva polla, va començar a sacsar-se entre el plaer i el saber que allò no anava bé, tot i així encara estava excitada, no sé si li va arribar abans la mort o l’orgasme final, em vaig aixecar mentre em netejava la boca, de les ombres quasi que podia escoltar la veu “M’has fet esperar vampir…” de fet a la mort no li agrada gens que la facin esperar, podia notar l’escalfred de sentir-la darrera meu, la vaig veure com una una nina amb els ulls oberts, quan de fràgil que és la vida humana i com us enganyeu fent plans per un futur que no us pertany i del que no en teniu cap seguretat que el viureu… va començar a sonar això mentre notava un contacte fred “Al final serà tot un romàntic vampir… i crec que el romanticisme va morir al XIX, quan van concloure que era massa feina per follar… i van anar a lo pràctic…”

dijous, 7 d’abril de 2011

entrada 801 (any 3)

Ahir estava parlant amb un tipus i vam concloure que poc es pot treure d’una societat on els que criden “Indigneu-vos” tenen com a mínim noranta anys, de fet, ja són collons que tipus que haurien d’estar retirats i explicant les seves batalletes siguin els únics que realment donen brega i es barallen pel que creuen just, l’altre em deia que el problema està en el senzill fet que els joves d’avui no han tingut de lluitar per res, res els hi ha amenaçat del que ja tenen (i no, la qüestió de si es pot o no sortir cada cap de setmana, o si es pot comprar el darrer texà del G-Star no entren en aquesta categoria de fets...), doncs res, com que tot els hi ha estat donat (com diu el meu conegut, mai han tingut la sensació de “gana” o de que igual el proper alè és el darrer), doncs tot això fa que es creguin en una bombolla on tothom els hi ha de mantenir les seves condicions sense qüestionar-ne cap ni una, a això cal afegir un estat que sota el crit de “Tu calla i gaudeix” ha “drogat” al personal via subsidis i un sistema de valors banals que han tornat a aquesta societat en una pandilla de cretins a la recerca del soma fàcil, i davant d’això només queden els vells, aquells que han vist les dents al llop i n’han patit les urpades, aquells que saben que un món pitjor pot ser possible (perquè ja ho ha estat) i que tenen clar que quan més net es veu el món senzillament millor s’amaga la merda, però això no vol dir que no hi sigui... fa poc vaig estar en una residència de gent gran i vaig veure un tipus que mirava per la finestra, com ell em deia el feia sentir viu veure passar a tothom corrents pel carrer com si anessin a salvar el món el tipus es va girar tot dient-me “Mira, igual soc vell, igual dic tonteries el que em permet de dir el que crec, però jo visc i ells no, i no canviaria pocs anys de llibertat per una vida d’esclavitud i més quan un ni tan sols un se n’adona que és esclau...”, qui estava ahir amb mi va somriure “Ja hi tornem... cada quan demanes una revolució?, quan va ser la darrera?, i quin és el resultat?, doncs que passats uns anys tot torna a ser igual... no tenen salvació perquè ja fa anys que van perdre l’esperança de que quelcom pot canviar... l’estat els hi ha fet creure que això és el millor que poden tenir i ells ho han acceptat, són com nens a qui els hi dónes un caramel i mentre el llepen no veuen tots els que els hi passen pel costat centrats com estan en el seu caramel, i tampoc s’hi preocupen perquè saben que el papà o la mamà de torn sempre hi serà per donar-lis un caramel nou...” avui sortiran els joves al carrer, cridaran faran alguna trastada i veuré als de sempre mirant-s’ho i rient, recordant que ells també van ser joves i potser tindran un xic d’enveja i recordaran quan el van venir a buscar per mantenir aquest ordre, el “vostre ordre” com us han fet creure i que fins que no veieu que és el “seu ordre” no haureu fet el primer pas, més de quatre cents anys amb vosaltres i encara no heu aprés res... bé, qui havia d’aprendre si que ho ha fet i gràcies a això té tot un reguitzell de xais que van al escorxador cantant himnes esportius o amb la cara pintada amb no sé quina bandera, o tipes qeu fan cua dies i dies per veure el seu ídol, i el collonut del tema és que no moriu físicament, moriu intel•lectualment sent cada dia més allò que volen que sigueu... creieu, feu, obeïu i critiqueu als que són diferents, repetint allò que us fan repetir i com a bons gossets a canvi us donen una galeta i una carícia... aleshores entenc com és que els vampirs es divideixen entre els que odien els humans o senzillament no se’ls prenen seriosament (no se us pot prendre seriosament ningú) i els sangòlics que es dediquen a beure sang de xonis de barri...

dimecres, 6 d’abril de 2011

entrada 800 (any 3)

Tinc un client qui avui tot divertit m’explicava (com ell diu “Si no m’ho prenc pel costat graciós els engegaria a la merda”), doncs res, el tipus m’explicava que abans pagava el dinar als treballadors donant uns diners diaris per tal que dinessin, el tipus no és tonto i tenia clar que hi havia treballadors que dinaven, d’altres que no i que es quedaven els diners i finalment altres que menjaven el mínim i amb el sobrant es pagaven el carajill, doncs res, el tipus va decidir fa poc el parlar amb una empresa de menjar ràpid força coneguda i va dir als treballadors que ja no els hi pagaria més a ells, que podien anar a aquell centre de menjar ràpid i demanar el menú o qualsevol altra plat fins al màxim establert, doncs res, que els hi va faltar temps als treballadors per queixar-se i rebotar-se i vet aquí que al tipus li van venir els enllaços entre treballadors i empresa tot dient que allò era un atemptat, i no contra ells (que també) sinó contra la seva salut, ja que era conegut que en una cadena com aquella de menjar ràpid el menjar era insalubre i podria portar moltes complicacions en la salut dels treballadors posant tota una sèrie d’exemples, el meu conegut va dir que s’ho pensaria i després d’un cap de setmana va fer cridar als enllaços per dir-lis... que un cop estudiat el tema (i veient com de “sans” estaven els treballadors) havia decidit que la primera hora del dia faria córrer a tots els treballadors i treballadores per tal de promoure el seu benestar, que havia pensat en que anessin donant voltes al pàrquing de l’empresa, també els hi va dir que pararia els ascensors per tal de que pugessin per les escales i fessin salut, i finalment que faria analítiques trimestrals al personal per tal de informar de la salut i eventuals excessos del personal (i aquí estava encara pensant si calia fer-les públiques per tal de planificar els futurs enterraments dels malaltons, oh pobrets, amb certa antelació)... i va acabar amb un “I per dinar qui vulgui pot anar on ja he dit i qui no vulgui que no dini...”, els hi va donar el bon dia i els va acomiadar (del despatx no de la feina)... el tipus em deia divertit que mai se’n cansa de veure com quan un intenta cedir i comportar-se correctament els altres ho veuen com una forma de debilitat i se’n volen aprofitar, i em recordava com un dia va escoltar a una treballadora que li deia a l’altre “Mi hijo es muy listo, pero muy mucho, casi que tiene un poder infrahumano...”, va pensar un moment de pujar-li el sou a aquella tipa per tal que fes el favor de comprar-li una enciclopèdia al seu fill, perquè ser un xic més intel•ligent que ella no costava massa... i aquí hem discutit en el sempre interessant dilema de que val més, si ser llest o intel•ligent, i ell amb somriure ha arribat a la conclusió “La resposta és fàcil, cal ser llest i intel•ligent...” “I si no s’és cap de les dues cosses?” “Aleshores s’és feliç...” m’ha dit picant l’ullet,