La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 30 de novembre de 2009

entrada 344 (any 2)

Aquest diumenge després del partit i mentre fèiem un beure, algú ha tret el tema de no sé quin cony d’activista sahrauí que està en vaga de fam, i temps els hi ha faltat als allí presents per omplir-se la boca de paraules que del buides que eren encara ara no entenc com els hi podien omplir la boca... després d’escoltar una estona, i començar a creure que ja tenim un altre anyell de Deu (o de la divinitat que més gràcia li faci a aquella tipa), destinat a sacrificar-se en el bé de tots nosaltres, he dit: “Amb tot, una vaga de fam amb ingesta de líquids poca vaga de fam és...”, hi ha hagut uns segons de silenci, els allí presents no eren tontos, i tots tenien clar que allò no es podia rebatre, de fet hi ha gent que viu o pràcticament ho fa, a base de dietes líquides, i més fàcil encara quan no hi ha activitat física que gasti el poc que s’ingereix, així doncs un ha respòs “El tema, no és la vaga de fam en si, sinó el que representa”, “Vaja, així doncs estem davant una representació, i ella fa d’actriu principal?”, crec que tampoc han caigut massa bé les meves paraules, el que passa és que els humans són gilipolles, si analitzem un xic el que ha donat de si el tema tenim: una persona qui no para de tocar els collons a un govern establert, una persona qui nega la nacionalitat en públic i davant d’agents de l’autoritat, els que amb un somriure diuen: bé, sinó ets dels nostres no entenem que fas amb un passaport nostre, i ja te’n pots tornar per on has vingut, i un cop la retornen inicia una vaga de fam, que com que és del gust del multiculturetas de torn, acaba amb concerts i actes, avui algú deia que no ens podem permetre la seva mort, tremolo al llegir frases així, ja que moltes vegades penso: “Qui diu això, “no es pot permetre la mort d’aquella” em qüestiona que en pensa de la mort d’altres, ja que aquest favoritismes per decidir qui pot i qui no pot morir com a mínim provoquen un lleuger formigueig”, possiblement aquesta senyora defensi els seus ideals, i bla, bla, bla, bla i si encara en voleu més, bla, bla, bla, bla, i davant d’això que se li ofereix (atenció que no és conya): l’estat de refugiat polític, la nacionalitat espanyola, intentar que recuperi el seu passaport marroquí... no entraré en el fons, crec que tothom té el dret de fer l’indi tal com vulgui i de la forma que cregui més adient, ara bé: invito a tots els que es consideren catalans, que quan facin qualsevol visat o omplin un document en algun aeroport, es neguin a ficar que són espanyols, que la liin tant com puguin i que facin que els retornin (això o els tancaran directament), un cop retornats, que agafin un banc còmode de l’aeroport i es posin en vaga de fam, doncs bé, molt possiblement moriran de gana sense que ningú els passi a veure, o com a molt, algú dirà que per molt català que es sigui, que ara no toca, i que sempre s’ha d’anar amb un “Zi,zoy ezpañó, cazi na!” cada cop que us ho preguntin en un aeroport... i jo em pregunto que collons té aquella que no tinguin els altres, i perquè a ella se li fa cas i als altres se’ls titllaria de pobres idiotes de baix coeficient intel•lectual i precisament per aquells que ara defensen fins a la mort (metafòricament parlant), que de forma real ja es veuria, a aquella individua...

diumenge, 29 de novembre de 2009

entrada 343 (any 2)

Avui mentre fèiem el cafè ha vingut un conegut, i com sempre la famosa frase “Què quants n’has salvat avui?”, ell ha fet una ganyota i ha demanat un cafè i una copa, ningú li qüestiona que mentre tots intentem mantenir una imatge ell la trenqui prenent alcohol de bon matí, ja que ell té una feina lloable, s’encarrega de que els encarregats de la neteja no tinguin que recollir trocets de vilatans de tan en tan, semblava ser que l’havien cridat per evitar-ho, al arribar ha vist en el sostre a un home de certa edat amb la cama fora del terrat i intentat saltar, l’han fet pujar sense que ni tan sols pogués agafar aire, i au, ja el veieu davant d’aquell individu de qui no sabia res, però a qui havia de convèncer de que viure sempre és la millor situació... ha apurat la primera copa i n’ha demanat una segona, tots han fet un gest condescendent coneixedors i reconeixedors (això és més important) de la importància de la seva feina, doncs bé al final han anat desfilant i m’he quedat amb ell, anava pel tercer curt quan m’hi he afegit, “Saps?” m’ha dit “La gent és estúpida, la gent creu que salvo a gent, i jo senzillament m’encarrego d’enganyar i fer creure que hi ha un futur millor, de fet no ens valorem pel que podem fer sinó per com de bons som mentint, hem d’evitar que la gent decideixi abandonar aquest fotut mon abans d’hora, i un cop fet, la societat ja s’encarrega que s’ho treguin del cap, de fet la societat no està disposada a que ningú marxi sense pagar el beure...”, possiblement té raó, la societat en la que estem i que té com a premissa la màxima llibertat no està preparada per segons quines llibertats, i jo sé tan bé com ell o millor, que si una vida és una merda el més normal és que segueixi sent una merda, i que d’oportunitats per trencar amb tot no se’n tenen tantes com ens volen fer creure, “I el més divertit del tema, és que el fill de puta d’avui, no s’ha llençat i el cabron encara m’ha dit que podia estar content del bé que havia fet la meva feina, i que almenys s’alegrava d’haver-me fet sentir útil... el molt fill de puta, el proper t’ho asseguro que o salta o el faré saltar jo, si és que al final la gent només espera una puta mentida per creure que tot pot canviar”, he aprofitat que estava amb aquest prohom per pillar-la, de fet avui la meva borratxera ha estat entesa com un acte de servei a la societat i de recolzament als que la mantenen, el que són les cosses...

dissabte, 28 de novembre de 2009

entrada 342 (any 2)

L’altre dia em van convidar a un dels que es nomenen tallers d’autocupació, que de tallers ben poc, perquè el que hi va poc arreglo té, i d’autocupació millor no parlar, doncs bé, érem tres, tres tristos tigres menjant trigu en un trigal, una sala plena de gent i nosaltres tres asseguts davant intentant salvar el mon particular dels allí presents, vaig poder autistar-me dels primers cassos, ja que cada cop que em miraven jo feia un gest amb el cap per tal que els dos col•legues deixessin anar una parrafada per quedar com a genis davant d’aquella gent (per dir-lis d’alguna manera), però vet aquí que n’hi va haver un que em va cridar l’atenció, el tipus tenis 36 anys, i en portava dos a l’atur a punt de que se li acabés el subsidi que estava cobrant, el tipus havia treballat tota la vida com a noi de magatzem, i eissss que no tinc res contra aquestes persones, un se n’alegra de trobar sempre els productes al seu lloc i que no li falti de res, i per que això passi sempre hi ha un noi de magatzem darrera, però si ens hi fixem el concepte noi i 36 anys com que ja grinyola, el tipus va començar a contestar les preguntes de les ments pensants d’allí: “Havia buscat feina?”, es clar que si, però del que ell sabia, és a dir de noi de magatzem tot i que també havia treballat venent entrades de cinema en el que ell nomenava “Control d’accés...”, “Estudis?” salta dient que s’estava preparant el certificat d’ESO i que no domina res d’informàtica ni d’idiomes ni quasi res de res, ahhh, i que està a punt de tenir el carnet de conduir, “Viu sol?” (mai he entès aquesta pregunta), doncs no, viu amb la seva parella qui treballa a mitja jornada i és qui manté la casa (coi, i el subsidi d’atur??), “Cerca feina en un àmbit geogràfic determinat?”, comorrrr, després d’explicar-li el concepte d’àmbit, i de geogràfic, diu que si, que com no!, que cerca feina només a la seva ciutat, “Tens previstes fer formacions?”, doncs si, he demanat per fer cursets a l’INEM però encara no m’han cridat per a cap (en 2 anys!!), “Podries presentar-te a oposicions?”, si, però els que hi van acostumen a sortir d’acadèmies i jo no hi puc competir; finalment diu que les feines que troba a més de noi de magatzem, demanen experiència administrativa i que només paguen com a noi de magatzem, aleshores un dels pensants diu que és normal, i entre un xiuxiueig general, algú diu que haurien de capar (abans de matar) als cabrons amb estudis que els hi prenen el lloc de treball... ara és quan em miren i em cedeixen el torn, valents cabrons, agafo aire i li dic: “Mira, el problema és que competeixes contra màquines, que costen menys, treballen millor i es queixen menys” “Però jo sóc un persona!” “I humana suposo... el que deia les màquines es queixen menys, lo de demanar diferents coses és per una teoria malaltissa de que la gent ha de ser polivalent” “Eiii, que jo tan aviat apilo caixes com ampolles...”, tenia clar que podria amb mi... “Mira, tal com ho vec entenc que tens dues opcions, si tens escrúpols pots seguir anant a l’INEM i dir que votes socialistes, segurament no et deixaran morir de fam i t’aniran donant algun subsidi, sinó tens escrúpols, sempre pots anar a Somàlia i fer de black sparrow (pirata pels que tenen aspergen), que quatre milions d’euros per quaranta dies de feina no és cosa dolenta... bé, i com a tercera via, sempre pots rodar pelis porno amb la teva parella en la seva mitja jornada lliure, així ella té feina complerta i tu t’ho passes bé.., i a més als quaranta pots demanar la pre jubilació que a ningú li agrada pagar per veure un quarenton fondon follant...”, “Que matin directament als cabrons amb estudis”, va cridar algú del públic, hi ha gent amb poc sentit de l’humor...

divendres, 27 de novembre de 2009

entrada 341 (any 2)

Ahir mentre acabava de llegir la premsa i és fàcil fer-ho quan dotze diaris decideixen fer un editorial conjunt (ja és falta d’imaginació o ganes de semblar no sé que), que ho vaig escoltar, el pare no sé que li deuria estar dient al seu fill, però aquest va exclamar “Auuu, això és impossible”, el pare va somriure dient “Una cosa és impossible només si ens crèiem que és impossible, i tot és possible si en creiem que ho és...”, el nen se’l va mirar seriosament sentenciant “Papa!!, estàs tonto, no saps el que dius”, i el progenitor va continuar “Si fill, estic tonto, de fet tots són tontos en aquest mon, un mon per a tontos i banquers, i saps jo sóc un banquer tonto...”, qui estava parlant era una de les fortunes del lloc, es va aixecar i em va saludar quan sortia: “Saps, estar una estona amb ell m’ensenya allò que podríem ser i no som...”, possiblement el seu fill no sap el servei que li fa, però tenir un crític brutalment sincer i que no té pels a la llengua és quelcom que no té preu... vaig deixar la premsa, possiblement els dels editorials no tenen fills, o si els tenen perden massa temps amb les seves amants com per anar a fer un beure amb ells, i a canvi d’una bossa de patates i una fanta un aprèn el que és la humilitat, i que n’opinen aquells que no tenen por a cap dels nostres actes... fa temps algú em va dir: “Si vols quelcom ni ploris ni supliquis, senzillament agafa-ho”, el problema és que és aleshores quan un ha d’estar disposat a pagar el preu dels seus actes, i és clar, de moment parlar és gratuït i vesteix, però passar de les paraules als fets... això ja és farina d’un altre costat, i de fet si ho mirem des del punt de vista que ens toca, per molt cabrejada que estigui una minoria que forma part d’una majoria, aquesta ha d’estar a la decisió de la majoria, i fins i tot el desig de sortir-ne està subjecte a la de la majoria, i un no pot esperar o desitjar que se li faci una excepció quan ell no està disposat a fer-ho, ja que aquests que ara parlen són dels primers que quan els hi toquen els seus interessos els defensen enunciant aquelles lleis fetes per la majoria que els defensen, com deia un amic meu, mentre la gent actuï de cara a la galeria no cal patir, quan la gent deixa d’actuar de cara a la galeria i es gira cap al director d’escena aleshores és quan un ha de començar a patir i entendre que les cosses van de debò, suposo que a algú li agradaria haver dit: “Crida devastació i deixa anar als gossos de la guerra!!”, amb tot aquests gossos si és que mai han sortit, s’han donat una volteta i han gosat pixar un xic en una cantonada, uns gossos que fan tan poca por que fins i tot una de les parts interessades ha dit: “M’ha semblat una decisió interessant, l’he llegida atentament i crec que totes les opinions són respectables...”, només li faltava dir: “Amb tot, també em semblen interessants i respectables els anuncis de la secció de contactes”, suposo que tothom es deu vendre, algunes posant-se el nom del que són, i altres intentant posant-se el nom del que no són...

dijous, 26 de novembre de 2009

entrada 340 (any 2)

Ahir era un dels dies de presentacions, un dels tècnics se’m va acostar a va deixar anar un “Hoka-hey” tot esperant que me’l mirés sorprès i fes alguna pregunta al respecte, només li vaig poder dir “De veritat n’estàs preparat?”, es va separar un xic i va entendre perquè els tècnics i nosaltres estem separats per dues plantes de l’edifici, (que no plantes a nivell de biologia...), i el fotut tècnic va ser capaç de portar-me enrere en el temps a l’any 1877 a Fort Robinson, damunt del seu cavall en Tasunka witko em va dir precisament aquelles paraules “Hoka-hey”, avui és un bon dia per morir, tenia 33 anys i no en va fer 34, algú amb una màxima com: “Un no ven la terra en la que el seu poble hi camina” no podia arribar a vell, suposo que hi deu haver alguna pel•lícula o sèrie d’on s’ha tret i ara els modernikis l’aniran dient, amb tot em va despertar l’interès i vaig assistir a la presentació, em vaig quedar a les fosques veient com el tècnic intentava vendre una idea a un grup de possibles inversors, ell sol, sota la llum amb la pantalla a l’esquena i l’enemic al davant, sense poder veure ni tan sols les reaccions que les seves explicacions tenien en els presents, la primera regla de tot bon locutor és no fixar-se en les individualitats de la massa a la que un es dirigeix, sinó considerar-la com un tot homogeni, i no vaig poder més que trobar paral•lelismes, entre el que havia viscut el 1877 i aquell moment, hi ha gent que destina la seva vida a un ideal i que està disposat a fer-ho tot per aquest ideal, bé sigui la llibertat d’un poble o una merda de projecte que no té cap viabilitat, en ambdós cassos però hi ha una passió en el que es fa que fa que un no pugui més que tenir un cert sentiment d’admiració, per aquells capaços de despullar-se en públic i oferir la veritable forma del seu ser, com us podeu imaginar; la presentació va acabar, se’l va felicitar i se li van fer un parell de precisions, jo no sóc un expert en el tema, però vaig entendre que les precisions desvirtuaven totalment el projecte, el tècnic va sortir de la sala sense dir res i aleshores les crítiques encara van ser més directes, vaig baixar les dues plantes, i quan vaig entrar vaig notar la tensió en l’aire, un intrús en la terra dels tècnics, suposo que si haguessin pogut m’haguessin desintegrat per reintegrar-me a la meva planta, però com que encara no disposen d’aquesta tecnologia vaig tenir que aguantar l’interrogatori de la seva secretària, qui va deixar el llibre que estava llegint “Fenomenologia de l’esperit”, definitivament aquests tècnics són força estranys, la meva només llegeix revistes amb una capacitat natural per oblidar-les tan ràpid com les llegeix... aleshores el vaig veure, forçant un somriure li vaig dir “Un cafè?”, va quedar-se parat sense entendre les meves paraules i encara menys comprendre-les, va arronsar les espatlles deixant anar “Perquè no, total pitjor no pot anar...”, el cafè va ser ràpid, em va explicar en que estava treballant, possiblement les idees individuals tendeixen sempre a agradar a qui les té força més que aquells qui les han de comprar...

dimecres, 25 de novembre de 2009

entrada 339-2 (any 2)

Creure en la utopia pot estar bé i ser divertit, ara bé, esperar que la utopia és torni realitat i a més enfadar-se si no ho fa, denota que no s’ha utilitzat la paraula correcta i que a més s’és tonto de mena, he viscut en infinitat d’inferns, en llocs on no hi havia demà, on l’avui era tan aclaparador que ningú pensava en un llenyà demà, en entorns on fins i tot la nit semblava el proper any de la vida facilona que m’han regalat en l’actualitat, on cada hora passada era mooooolt de temps, on cada metre caminat era mooolt d’espai, i on un entén que no hi ha futur, només hi ha passats, i temps per recordar-los; algú va dir una vegada que en una de les moltes guerres en les que havia servit com a mercenari de la informació, es va trobar amb una nena de cinc o sis anys, i va plantejar-se treure-la d’aquell lloc, la mare li volia vendre per 3.000 marcs alemanys, el periodista va començar a fer càlculs d’on treure’ls, quan algú li va recordar “És potser l’única nena?, amb el que et costarà, et podràs pagar una bona estona d’oblit i plaer, i pregunta’t a més si estàs aquí per salvar nenes...” no sé com va acabar la història, però suposo que va gastar-se els diner en altres cosses que no la nena, de fet en algun moment tots som conscients de que ja no hi ha un més enllà, que les situacions acaben i que moltes vegades acaben d’una forma que no ens és gens agradable, però és d’estúpids decidir canviar el final de les coses, ja que aquest final ha estat precisament l’odre natural dels fets; avui estava fent el cafè i un dels tertulians estava callat, massa callat pel que és normal en ell, al final m’ha comentat que s’està separant de la dona, els motius?, no importen i menys us importen, el fet és que m’ha dit que estava intentant arreglar-ho, però que tot se li torçava i que no hi veia cap solució, aleshores he recordat el que em van dir fa temps “Tot té una solució, el que passa és que hem d’estar preparats i poder acceptar qualsevol de les solucions, ja que no tot té la solució que nosaltres esperem...” l’altre dia em deien que es podria acabar amb forces dels mals del mon si tothom renunciés a part del que té, suposo que deu ser una bonica frase, jo vaig preguntar a que estava disposat a renunciar el que ho havia dit, i ell tot digne va respondre que a molt, però que primer ho haurien de fer els que molt tenen, aleshores i amb una simple operació matemàtica li vaig dir que si els que poc tenen que són molts més que els que molt tenen, renunciessin a lo seu, es tindria fins i tot més que si ho fessin els que més tenen, l’individu va deixar anar un renec tot dient que amb mi no es podia parlar seriosament, suposo que ell que forma part dels que poc tenen els hi costa força renunciar al poc que han aconseguit acaparar, i és clar sempre és millor tenir una bona idea i que siguin els altres qui acabin per pagar-la, així com deia aquell: “Fins i tot jo penso!”...

entrada 339 (any 2)

Crec que avui és el dia internacional contra la violència de gènere, també coneguda com a violència masclista contra les pobres dones... doncs res, perquè no em titllin d’insensible i poc involucrat en tot això dels dies dedicats a... us deixo una cançó per tal que hi penseu i hi deixeu anar alguna lacrima...


Ana tiene un mensaje pintado de azul en el ojo derecho
Ana tiene un mal día grabado en los labios partidos por cierto
Ana tiene un secreto que no sabe nadie aunque no es un secreto
Y un día cualquiera es el último día, y un día de estos.

Ana cree que el mundo es enorme pero no lo bastante
A Ana le engañan diciendo si te vas no tardaré en encontrarte
Ana no tiene claro a partir de cuando todo se volvió negro
Pero él dijo un día antes muerta que viva, con otro ni en sueños
O cuando escupía diciendo tu vida será puro miedo

Abrir las alas y volar dejarlo todo sin hacer
y largarse pronto con lo puesto
Quién quiere ver lo que Ana vé una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé

Y dónde puedes ir cuando tú sabes bien que irá por tí
Como vas a gritar si sabes que nadie te escuchará
Todos dirán vaya exageración no será tanto no
Mientras esculpe a golpe de puño su nombre en tus huesos
Mientras te tapa la boca y te aplasta un cigarro en el pecho

Abrir las alas y volar dejarlo todo sin hacer
y largarse pronto con lo puesto
Quién quiere ver lo que Ana vé una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé

Abrir las alas y volar dejarlo todo sin hacer
y largarse pronto con lo puesto
Quién quiere ver lo que Ana vé una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé

Recuerda que dijo antes muerta que viva
Con otro ni en sueños
O cuando escupía a golpe puño
Su nombre en tus huesos

Abrir los brazos y volar dejarlo todo sin hacer
Y largarse pronto con lo puesto

Quién quiere ver lo que Ana vé, una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé

Abrir las alas y volar dejarlo todo sin hacer
y largarse pronto con lo puesto
Quién quiere ver lo que Ana vé una noche otra también
La vida es bella pero quién quiere ver lo que Ana vé.

Link

dimarts, 24 de novembre de 2009

entrada 338 (any 2)

Avui estava fent el cafè amb un conegut quan han entrat un grupet de joves, abans que el cambrer els pogués fotre fora se’ns han acostat i han saludat al meu conegut, tot invitant-lo al cafè, en segona fila una noia el mirava amb les galtes vermelles i els ulls clucs, “S’ha dormit a classe aquest matí”, m’ha dit quan han marxat, el meu conegut si s’han de fer cas de les estadístiques (i és el que ell ensenya), és un mestre de collons, de fet dels pocs que mantenen un immaculat 8,75 en valoració professional, i un 8,89 en valoració de com explica l’assignatura, i el divertit és que ell sempre diu que no li agrada donar classes, tot i que acaba dient allò que moltes vegades no podem decidir que ens surt bé, i que moltes vegades allò que millor ens surt no és precisament allò que més ens agrada... “Així que s’ha dormit?, i tu què?” “Jo?, doncs res l’he deixada dormir, si ella demostra tan poc interès pel que jo explico, jo demostro el mateix interès per ella...”, amb ell la deformació professional va força enllà, quan surt de nit i no lliga amb ningú senzillament diu: “Fotuda estadística...” apurant el bourbon (no surto amb ningú que no begui bourbon en les desgràcies...), i si té la sort d’acabar amb algú acaba dient: “Ahhh, fotut atzar...”, sempre diu que l’atzar és el recordatori que demostra que mai es té tot sota control, que per molts models i operacions que fem, i per moltes previsions que es facin sempre s’ha de deixar un xic a l’atzar, i que quan més l’ignorem, més cabrejat se’ns presentarà per recordar-nos la seva importància. De fet ell acostuma a dir que molts són els que han enganyat a la gent creant fórmules ampul•loses, amb una variable residual que a vegades és la que justifica tot el model, segons ell, el problema és que els humans no són capaços d’entendre la màxima complicació de la realitat, al sortir la bella dorment l’estava esperant fora, “Fotut atzar?” li he dit amb un somriure, ell s’ha girat forçant un somriure i desitjant tenir un got de bourbon, “Més aviat, fotuts residus” ha dit mentre anava cap a la noia, com deia aquell “Deu és astut i burleta, però no juga als daus...”

dilluns, 23 de novembre de 2009

entrada 337 (any 2)

Ja ho deia en House, i tot el que diu en House s’ha de prendre com a dogma de fe, o no... ja que ell sempre diu que tothom menteix, i és clar que no sé sap si ell mateix menteix o no al dir-ho...

(A una paciente embarazada, cuando le da la noticia de su embarazo, que ella al principio confundía con un engorde raro)
Dr. House: “Tiene usted un parásito”.
La embarazada: “¡¡¡¿¿¿Tengo la solitaria???!!!”
Dr. House: “No, tiene uno de esos parásitos que salen a los nueve meses. Normalmente las mujeres se encariñan con ellos, les compran ropitas, les llevan de paseo y les limpian el culo”.

I el problema és que aquests paràsits acaben per créixer i poden arribar a fagocitar als seus ancestres, doncs bé, ahir estava comprant en un centre comercial i mentre em perdia per una exposició de maquetes ho vaig veure, un pare amb un nen (que suposo era el seu fill) d’uns vuit anys, el nen volia una sabatilles esportives, i el pare l’intentava convèncer de que unes altres eren millors, i heus que el nen deixa anar la primera frase de la tarda “No, no, no, aquelles que dius les porta el X, el Y i el Z, i jo no vull ser com ells, jo vull ser com els meus amics A, B, i C que porten aquestes altres”, ahhh, gran fill de puta, com sabia ser clar, concís i concret, ara era opció del pare enfonsar el seu fill amb els de la categoria B o mantenir-lo a la A, el pare dubitatiu va començar a fer els seus càlculs mentals i va contra atacar “Val, però ara no porto prou diners, si vols et compro les altres ara, i ja vindrem després a buscar les que vols”, el nen va parar un moment pensant el que li havia dit aquell adult, i va deixar anar un: “Mira, jo t’espero i tu ves al banc i que et donin més diners, sempre te’n donen no?”, i la mirada ha estat d’aquelles que fan els cabrons quan saben que han acabat la conversa, el pare va mirar les sabatilles, suposo que pensant si podrien estar alguns dies vigilant el que menjaven i estirant d’algun altre lloc, quan el nen hi ha tornat “Saps, ets un pare genial i jo t’estimo moooolt” abraçant-lo mentre allargava les o’s, que per cert capulloooo també les té i també es poden allargar, al final el pare va agafar aire i forçant un somriure es va decidir per agafar les que el seu fill volia, la caixera mentre els hi cobrava va deixar anar un “Si al final sempre es surten amb la seva, no?”, el pare va intentar somriure de nou, un cop pagades el pare li va deixar la bossa al fill, però ja no hi era al seu costat, estava uns metres més enllà mirant roba “Papa, papa, saps que els meu amics tenen uns pantalons com aquests?” va començar a cridar amb una cara presa del desig concedit i dels que vindrien...

diumenge, 22 de novembre de 2009

entrada 336 (any 2)

Hem va trucar tard, i de fet l'hagués engegat a la merda si no fos que vaig voler compensar un xic el meu asociopatisme matinal, ell com a bon visitant va venir amb una ampolla de wild turkey que a saber d'on l'havia treta a aquelles hores, el conec de fa uns anys, un bon professional separat des de fa uns mesos, suposo que la igualtat hauria de ser en ambdues direccions, i si es castiga el maltractament femení també s'hauria de fer en el masculí, i és clar quan a cada denúncia de mal tractament i altres, li preguntaven i ell que havia fet per provocar aquella reacció en va acabar fins els cullons i va decidir tirar pel camí directe separant-se, amb tot els fills tot i menors sempre han sabut triar i passen més temps amb ell que no pas amb sa mare, sota el perill de trobar-se un tipus diferent cada cop que van a casa, i la mare, contenta de poder follar-se a qui vulgui sense tenir de dir que té dos fills, doncs bé, la conversa ahir va anar sobre els fills, segons em va dir estava citat per la propera setmana al col·legi dels nens, ja que la directora volia parlar amb ell, havien trucat primer a la mare, però ella havia dit que si era per res dolent que parlessin amb el cabró del seu ex, que segur que havia estat ell l'inductor... bé, el tema és que havien fet una setmana de multiculturalitat i havien fet venir persones de diferents llocs, a meitat de setmana havia anat una dona a parlar de la Índia, va fer la seva explicació i després va començar a deixar la seva empremta en el front dels nois, al arribar al fill del meu amic aquest senzillament li va dir que no es deixaria tocar per una barcelonina mal follada i amb ganes de cobrir els buits de la seva vida amb pseudoreligions, i que ell esperava que li parlessin de les nenes casades per força, de les cremades en vida, del treball infantil dels slumdog i de les castes, la professora és va excusar a l'escandalitzada visitant (que ja són collons que algú que predica sobre la immobilitat de l'ànima s'escandalitzi), i el va expulsar de la classe, després va venir el torn a la seva filla, qui va dir que el sari amb la que la volien vestir, se'l podia posar sa puta mare i que ella decidia com vestir-se des de feia força temps, i que el sari no era més que cinc metres de tela que oprimien tot el que de femení té una dona, òbviament també la van expulsar, doncs bé, ara el meu conegut te una reunió per parlar amb la directora sobre l'actitud xenòfoba dels seus fills vers altres cultures, vaig somriure al pensar que molt possiblement pocs nens llegeixen i entenen el llatí i el grec clàssic com ells, però el mon és així de subnormal, al final vam acabar escoltant als The Mission i brindant pels cullons i el ovaris dels seus fills, i després que algú digui que la joventut no té clares les cosses...

dissabte, 21 de novembre de 2009

entrada 335-2 (any 2)

Ahir li estava donant voltes a una de les darreres frases que he escoltat i m'han fet pensar: “El teu pare va ser capità d'una nau estel·lar 12 minuts. Va salvar 800 vides... incloent la teva, et desafio a que ho facis millor...”, va ser aleshores quan el vaig veure, un poli de trànsit fent la seva feina, és a dir tocant els collons, vaig reduir la velocitat baixant la finestra, sembla ser que en períodes de crisi no hi ha res millor que gastar-se la pasta en inauguracions estúpides, la d'ahir corresponia a un altre acte de felicitació als que van desenvolupar la honorable tasca de ser passadors, que traduït al cristià correspondria a aquells que feien estraperlo de persones, sempre a favor del millor postor, vaig aparcar el cotxe i m'hi vaig acostar, va ser aleshores quan el vaig veure, suposo que els anys poden passar, però les cares no s'obliden, els passadors cobraven d'ambdues bandes, d'una per fer passar la gent, de l'altre per no deixar passar a segons qui, i fins i tot a vegades dels pobres que volien passar, qui moltes vegades acabaven morts o abandonats en plena muntanya, que tampoc era qüestió de perdre el temps i bales, i el graciós és que el pobres passadors que van caure eren aquells amb un codi moral més estricte, ja ho diuen que la vida a les muntanyes és dura i que endureix a les persones, i una merda!! un fill de puta és un fill de puta, vaig fer dos passes, apartant els que estaven allí reunits quan algú em va agafar per l'espatlla “No és el moment, no et pots presentar davant d'ell i dir: “Hola””... vaig agafar aire deixant-me portar lluny d'allí, no vaig intercanviar cap paraula possiblement tenia raó, però quelcom dins meu va cremar quan vaig escoltar els aplaudiments, el cony de medalla i la puta estàtua... vaig acabar en un bar fosc, un d'aquells bars on l'anima és queda a la porta sense ganes de deixar-s'hi perdre, pels altaveus els Foo intentaven donar alguna alegria als allí presents...
Foo
Vaig demanar un parell de copes, la cambrera se'm va acostar intentant donar-me un xic de conversa, “Podries ser un xic més educat” em va dir algú al costat meu, suposo que era el subnormal de torn intentant impressionar a la cambrera, mala nit per voler causa una bona impressió, sort de la pobra cambrera que va saltar la barra i es va posar entre els dos, la notava davant meu, sentia el batec del seu cor i un eco sorpressiu “Si us plau” em va dir mirant-me als ulls, “Cap problema, marxo, suposo que no et convenen les emocions fortes” li vaig dir a cau d'orella mentre tocava la seva panxa, ella va quedar allí parada sense entendre massa bé o preguntant-se com ho podia saber, l'altre em va anar insultant i seguint fins la porta, un cop allí la vaig obrir i vaig sortir, la vaig deixar uns segons oberta i ningú més va sortir darrera meu, un tipus intel·ligent.... definitivament un tipus fotudament intel·ligent, un cop al cotxe la funció random de l'equip de música em va retornar a la realitat, des de l'aparell els Sisters of Mercy no paraven de dir:

“All the things

We never needed

I don’t need them now

All the things

Were always confidential

And hidden from me anyhow


You can stand all night

At a red light anywhere in town

Hailing maries left and right

But none of them slow down

I seen the best of men go past

I don’t want to be the last

Gimme something fast
...”

Vaig parar el cotxe, sempre m'ha semblat interessant el veure com aquells que més protegeixen les entrades de casa seva, són precisament aquells que més problemes tindran quan en vulguin sortir, no em va costar entrar en la casa, el gos era força intel·ligent i va veure aviat com no valia la pena jugar-se el tipus pel cabró del seu amo, i més quan l'intrús havia passat una estona traient-li alguna que altra paparra, la casa era gran, suposo que els morts van ajudar a finançar-la, així com el diner de les traïcions, els diner guanyat honradament havia acabat en vi i putes segurament, el vaig trobar a la cuina “Suposo que algú dirà que l'edat no el deixa dormir, tot i que igual el crits dels que van confiar amb vostè també hi tenen quelcom a veure...” , es va girar sorprès i el got se li va escapar de les mans, “Qui, qui, és?, el conec?” “No, no crec...” “Doncs la seva cara em sona, però, però, no pot ser possible”, i aleshores va descobrir que quan totes les opcions s'eliminen el que resta per molt impossible que sembli és la veritat “Tu!” va deixar anar, “És impossible, vas sortir i no vas tornar, però fa anys d'allò, com pot ser...” va somriure dibuixant una ganyota “Maleïdes pastilles per dormir, ja em van dir que em podrien fer tenir mal sons...” no va acabar la frase un cop i va sortir disparat contra la paret, va petar com un sac i va caure al terra “Si no ho tinc mal entès un no pot sentir dolor en un mal son...” va intentar aixecar-se “Fa anys d'allò, no sé qui ets o que vols, però si us plau!, fa anys que va passar, tinc família, tinc una vida, per Déu!”, aleshores vaig recordar als the Mission “I still believe in god but god not longer believes in me”, “Tens una vida robada a base de sang i traïcions, i saps?, no crec que sigui jo qui t'hagi de jutjar en això tens raó...”, com deia aquell si Deu volgués que els homes volessin es suposa que els hi hagués donat ales per fer-ho, va sortir disparat per la finestra de la cuina caient al patí, vaig escoltar el seu cor accelerat, un soroll sec i res, només les passes del gos, qui es va acostar el va olorar i va acabar per donar-li un regalet... “Ja t'he dit que no era el moment” va dir algú a la meva esquena, simplement em vaig girar sortint de la casa, un cop a la porta em vaig girar acomiadant-me amb un “Llarga vida i prosperitat...”

entrada 335 (any 2)

Crec que avui ja he tingut suficient contacte humà per tota la setmana, mes o any, avui he anat a comprar: entrar, demanar tanda i tot el rotllo que ja sabeu, doncs bé, mentre esperava han acabat d'atendre a una senyora de mitjana edat, que ha deixat anar un “Adéu” contestat pels allí presents menys per mi, quan estava a la meva alçada hi ha tornat “Adéu” i se m'ha quedat mirant, no he pogut més i li he dit: “Miri, ja ha rebut sis “Adéus” (mirant a tots els allí presents) per una merda de adéu seu que ha dit, així que no esperi que jo n'hi doni un altre, encara no estan tan valorats els seus comiats...”, la dona ha rebufat i ha marxat, ni tan sols els allí presents han entès un borrall però tan me'n fot, he tingut d'aguantar també a una subnormal que ha fet la compra com si tingués que esclatar una guerra termonuclear, i que entre comanda i comanda encara tenia temps per fer acudits dolents, doncs bé, i per acabar d'adobar-ho a vingut el marit de la senyora en qüestió, i ha estat al veure'l que he reafirmat el fet que totes les dones bones acaben amb gilipolles, el tipus ha entrat ens ha mirat a tots de dalt a baix (menys a la seva senyora de qui ha passat totalment), i s'ha dirigit a un altre home que esperava (qui no, amb la senyora locomprotodo demanant), “Eisss, t'he vist córrer aquest matí, i t'he saludat, però tu ni cas...” l'altre s'ha girat tot sorprès “Ahhh, has estat tu??, és que quan surto a córrer no porto ni ulleres ni lentilles i és clar, no reconec a ningú”, bona resposta, si senyor, tot i que dient un: “Ho sento, no saludo a gilipolles” hagués sigut més franc, i com que de franquesa vaig sobrat no he pogut més per dir “Perdoni, no portar lentilles o ulleres, no és per quan corri, sinó per quan es corri, perquè si la seva parella és com vostè...”, no ho entenc, però no han sabut veure el joc de paraules, la propietària de la botiga ha vingut disparada i m'ha atès sense que ningú és molestés, després de pagar i agafar la bossa m'ha dit amb un somriure “Fins el mes que bé?”, “O l'altre” li he contestat, veient com se li il·luminava la cara, he resolt que de fet és fàcil fer content als pobres humans, un cop en el cotxe he agafat aire i he comptat fins a trenta per no atropellar a ningú, i aleshores i com per art de màgia de l'aparell de música ha sonat la música, i tot ha tornat a la normalitat, fins i tot un dia gris i tristot com el d'avui ha agafat una certa llum i candidesa, i és que per molt que ens toquin el que no sona, finalment som nosaltres els únics de posar-hi fi a al situació...
La cançó era.....

divendres, 20 de novembre de 2009

entrada 334-2 (any 2)

Fa temps ja ho vaig dir, la paraula s’ha tornat tan fàcil que la gent ja no li dóna cap importància, ahir mentre estàvem fent un cafè, vaig escoltar la següent frase “I és que en realitat no ens hem de creure les paraules de ningú: les paraules són per excel•lència, l’expressió de la fal•làcia”, no vaig poder més que somriure “Cap problema?” em va dir l’eriça cabrejada mirant-me “Cap ni un, tot i que si fem cas del que has dit, no entenc si et refereixes que el que estàs dient no es cert o que és cert”, em va mirar un xic sorpresa, gest que després va passar a la desaprovació i a la broma fàcil, però si hagués analitzat només un xic el que deia veuria que entrava en una de les paradoxes més antigues que hi ha, ella mateixa deia que no hem de creure les paraules de ningú, aleshores si no les hem de creure, ella ens està dient indirectament que les hem de creure... això passa, quan una es tan discreta de no acabar la frase amb “no heu de creure les paraules de ningú, a excepció de les meves, ja que jo sóc la posseïdora de la veritat absoluta, ohh llum brillant i radiant d’occident i d’orient....”, i ben mirat si ho portem a l’extrem implicaria que no ens podríem molestar si no ens fan cas del que diem, tant a la feina com en la família, total si el receptor del nostre missatge té clar, que no s’ha de creure el que estem dient, perquè ho ha de ni tan sols considerar com una possibilitat??, el que us deia, el do del verb s’ha tornat tant fàcil que ara qualsevol pot escupir una màxima i quedar-se tan ample, i a més agafar les benediccions i elogis de la prole de subnormals que l’estant escoltant... fa segles vaig conèixer un monjo a la Índia increïble, el tipus s’asseia sota un arbre i s’hi estava tot el dia, a ell l’anaven a visitar multituds de gent amb problemes i es deia que tenia la resposta a tots els problemes, la gent arribava, oferia la seva ofrena i s’asseia davant del monjo qui no deia res, la gent li explicava el problema i quedava callada, anaven passant els minuts i en un moment donat el monjo somreia, aleshores l’altre també ho feia, havia trobat solució al problema, perquè tota solució passa per un mateix, en els cassos més extrems i complexos, al cap d’una estona, baixava un monet de l’arbre, que jugava amb el monjo qui no es movia, després encuriosit anava cap al que havia fet la pregunta i se’l mirava de fit, a fit, aleshores el monet senzillament aixecava el braç i l’assenyalava, i el que havia fet la pregunta s’aixecava sorprès i somrient, descobrint que tota solució sempre té una resposta dins d’un mateix; el monjo deia que la gent sempre fa cas del que diuen els monos i es quedava callat amb un somriure, així doncs la solució als problemes venia del silenci i del pensament i no pas de les paraules o consells... lligat a això fa uns anys un conegut va editar un dels primers llibres d’autoajuda, on en la primera pàgina es deia “Si vol saber ràpidament la solució al seu problema vagi a la pàgina final del llibre”, en la pàgina final senzillament s’hi deia “Deixi aquest llibre i comenci a viure no de forma feliç o trista, senzillament visqui-la, agafi aire i aguanti la respiració, de la mateixa manera i amb el mateix desig que tot i que no vulgui el seu cos torna a agafar aire hauria de viure la vida...”, òbviament la resta del llibre estava en blanc, perquè perdre temps i paraules intentant explicar quelcom tan senzill....

entrada 334 (any 2)

Ahir em van repetir dos vegades la mateixa expressió “Neko no Myojyutsu” que fa referència a una història japonesa antiga, com en totes aquestes històries, sempre hi ha matisos que el temps et fa perdre i la vaig cercar, us la deixo tot i creure que us avorrirà i acabareu per no entendre un esborrall, però la vida és així...
La historia de “la habilidad del gato” (Neko no Myojyutsu) se ncuentra en uno de los libros tradicionales de secretos de esgrima llamado Inaka Soshi, que fue escrito por Chozan Issai (nombre real: Niwa Juro Uemon Tadaaki) en el siglos XVIII (entre los periodos Genroku y Kyoho).
Chozan era un samurai del dominio Sekiyado, situado en la desembocadura del río Tone, que era muy próspero por el transporte de Edo y Choshi. Le pagaban como comisionado de la bandera (hata bugyo) en el dominio y era experto en sintoísmo, confucionismo y budismo con un conocimiento particular del taoísmo y del budismo zen.
La historia de la habilidad del gato fue valorada por Tesshu Yamaoka y rara vez lo compartía con nadie aunque compartiese otros libros de no importa qué escuela. La historia suena demasiado bien construida y artificial, pero trataré de explicarla llanamente.
La historia comienza con “había una vez un espadachín llamado Shoken”. Una enorme rata comenzó a vivir en su casa y le causaba molestias corriendo enloquecida en su zaguán durante el día.
Decidió alquilar un par de gatos expertos a sus vecinos y los puso en la habitación, pero ninguno de ellos pudo con la rata. Impaciente, empuñó su espada de madera con una mano y trató de golpearle, pero escapó a sus mandobles. Casi le muerde cuando no prestaba atención.
Exhausto por la batalla con la gran rata, Shoken envainó la espada y tomó un breve respiro. Entonces se acordó del rumor de un “gato de incomparable talento” que vivía a seis o siete manzanas de su casa. Mandó inmediatamente un recado y alquiló el gato, aunque se desanimó al ver la apariencia de éste, ya que parecía viejo, gandul y muy débil.
“Bien puedo darle una oportunidad y ponerlo en la habitación”, se dijo Shoken. Así que abrió la puerta y echó al gato en la sala. Para su sorpresa, la rata salvaje se aterrorizó de repente y no podía ni dar un paso. Sin esfuerzo alguno, el gato la cogió con la boca y se la entregó a Shoken. Así, todas las molestias causadas por la rata desaparecieron de repente.
El tema principal de esta historia es la lección del gato gandul a los otros gatos expertos y empieza aquí.
El “gato negro y rápido” comenzó hablando, frustrado. “Comencé mi entrenamiento para atrapar ratones cuando era un cachorro y he estudiado las ventajas de la agilidad y las acrobacias. Nunca he fallado al cazar ratones ni siquiera corriendo entre las dunas”. El gato gandul respondió: “Lo único que aprendiste fue la forma de la técnica. Por eso siempre estás constantemente buscando el momento de emplear tu técnica. El principio de la técnica se enseña durante el periodo de adquisición de la misma. El principio en sí mismo puede
parecer simple, pero contiene una verdad profunda. Si sólo imitas la forma de la técnica sin conocer la verdad del principio, tiendes a comparar tus técnicas con las de otros. Puesto que no están basadas en la verdad o el principio, se vuelven artificiales y causan más mal que bien”. Él evitaba el efecto pernicioso que podían causar aquellos que se orientan exclusivamente a la práctica o que están orgullosos de sus técnicas.
A continuación, el “gran gato a rayas” se adelantó diciendo: “Lo que pienso que es importante en las artes marciales es la fuerza de la energía (ki). Me entrenado en eso durante tiempo. Mi energía se ha vuelto muy poderosa y grandemente expandida.
Solamente después de sobrepasar a mi oponente con mi energía concentrada (kiai), lucho libremente con él de acuerdo a sus tácticas. Puedo emplear con facilidad cualquier táctica, pero ninguna fue efectiva contra la rata”. El gato gandul dijo: “Sólo te has entrenado en el uso de la fuerza de la energía. En ese caso, todavía confías en ti mismo. Eso funciona sólo cuando tu oponente tiene menos energía, pero si tiene más, se sitúa fuera de tu control. No tienes ninguna oportunidad contra alguien que arriesga su vida, como esa rata”.
El “viejo gato gris” dijo: “Yo ya he aprendido la teoría y he hecho un esfuerzo para entrenar mi mente. Me he refrenado a mí mismo de expresar mi rabia, me he guardado de luchar contra nadie, y mantenido mi paz mental. Esto es mi táctica de ‘golpear el aire’. Sin
embargo, mi paz mental no tuvo ninguna oportunidad contra la rata”. El gato gandul dijo: “Tu táctica está más cerca del secreto que las que usan la fuerza de la energía pero, aún así, no es natural porque razonas para hacerte con la paz. Necesitas dejar a un lado la discreción y usar tus técnicas con un estado de mente de acuerdo con tu sentido”. De esta manera, el gato gandul negó los métodos de entrenamiento de cada uno de los gatos, que se dedicaban a la técnica (waza), la energía (ki) y la mente (kokoro), respectivamente. Cambió el tono de su voz y concluyó: “Incluso el hombre mejor encuentra su partido. Cuando era joven, había un gato en el pueblo vecino. No hacía más que dormir todo el día, y no tenía energía alguna. Era como un gato de madera, pero extrañamente, no se veía ni una rata a su alrededor. Si se le llevaba a un sitio infestado de ratas, desaparecían instantáneamente.
Le pregunté qué hacía, pero simplemente se rió en vez de darme una respuesta. Quien conoce la verdad nunca habla y quien no la conoce habla siempre. Era realmente grande porque poseía el estado mental de la no consciencia. Era muy superior a mí”.
Es un concepto difícil de aprender, pero el “secreto del kendo” es conseguir el estado no consciente y sin objetivo de la nada, donde uno responde como el viento sin dejar rastro ninguno.
Sumario
El mundo de la técnica parece generalmente enfocarse a las técnicas físicas; sin embargo, como aprendemos a través de la historia de “La habilidad del gato”, sabemos que se enfoca más allá de eso. En vista de los elementos que conforman las artes marciales y otras artes escénicas, la adquisición de la técnica requiere primero concentrar los esfuerzos en observar e imitar y después, en un estadio más avanzado, incorporar todo lo que te inspire alrededor.
Por lo que veo en cómo mis alumnos aprendes las técnicas del kendo, he notado en muchos casos que no se preparan de una manera sabia. Supongo que piensan adquirir las técnicas en menos tiempo si se basan en un determinado currículo. Sin embargo, como he explicado en el capítulo “Entrenamiento del alumno pupilo”, algo que se considera innecesario en realidad contiene un importante elemento de aprendizaje. Todo aquello a lo que estás expuesto mientras aprendes las técnicas te ayuda a construir tu propio estilo y a profundizar en tus técnicas.

dijous, 19 de novembre de 2009

entrada 333-2 (any 2)

Ho he de reconèixer, avui es respirava un ambient diferent a la feina, fins i tot la tassa de cafè tenia un altre gust (bé, el cafè de dins de la tassa, la tassa, tassa, el gust de sempre...), i això sense parlar dels somriures més o menys dissimulats de les secretàries, i el cabreig de la dona de la neteja, que ja ha passat no sé quantes vegades el motxo pel despatx, he intentat calcular quina seria la possibilitat que totes haguessin tingut una sessió de sexe salvatge amb les seves parelles i haguessin acabat així de satisfetes, i el resultat era el mateix que fent el mateix càlcul considerant que una sola persona les hagués satisfetes a totes, així doncs? quin era el secret?, ahhhh, pobres mortals, ahir va tocar sessió de cinema, i és clar no es van resistir a l’encant de “lluna nova”, que precisament no les va posar de “mala lluna”... avui tot eren comentaris sobre els homes llop que sortien i els seus cossos, bé, no he vist la peli, però si el trailer (quin remei), i més aviat vaig veure pits de pollastre en lloc de pecho lobos... això si, com que els homes llop són indis (ohhhh, espero no haver dit res que no sabéssiu), ho tenen fàcil, ja que enlloc de dir “Hau”, només els hi cal allargar la “u” i dir “Auuuuuuu”, i ja està, ja tenim un pit de pollastre indi convertit en home llop de pel en pit... aisss com ens hem de veure els monstres, això sense parlar de la família Trampcullen que tornen a fer de les seves, i el pitjor és que encara en queda alguna més per acabar la sèrie, si de debò, un té tendències a engegar-ho tot i perdre’s uns quants anyets per una illa deserta, amb cap altra companyia que la connexió a Internet i l’abonament pagat a la pàgina de la Megan Fox... si fins i tot mentre estava fent fotocòpies ha vingut una de les secretàries, i passant pel costat m’ha pessigat el cul tot dient “Vampirooooo”, aisss no sé on acabarem, i crec que en aquest cas si denunciés l’assetjament laboral, acabarien per dir-me allò de: “Vaaaa tontent, invita-la a sopar i fes-la contenta!!, ummm, no seràs...” que ja me’ls conec els de RRHH, que amb la crisi i poques contractacions d’alguna forma han de passar el temps, i ja han batut tots els records mundials del Tetris i del Sudoku a ull cluc, a ma canviada i de davant de mirall... però bé, suposo que tothom té dret a passar-se una estona agradable, fins i tot les secretàries, i oblidar la seva feliç vida, carregada de monstres, de marits o parelles que passen més temps fora de casa que dins, i de les seva extensa rutina que inclou activitats tan interessants com el: lavadoring, cuinoring, netejing, cuidadoring, soporting estupiding i forces altres, així que res, aixeco la copa i brindo per les pel•lícules (dolentes o no), que fan que el cafè tingui un millor regust i et toquin el cul a la fotocopiadora, de fet ja hi podrien anar cada dia al cinema... millor, per elles, per a mi i segurament que (el segurament sobra) pels seus marits o parelles...

entrada 333 (any 2)



" Nada es seguro y todo es posible ".

Bruuuuuuuuuuuuuuuuutal, senzillament bruuuuuuuuuuuutal, ufffff, quantes paraules i quants significats... plas, plas, plas, pel que ha estat capaç de reunir-les en tan poc espai...

Evey
 "Dios está en la lluvia".
 "Mi padre me dijo una vez que los artistas usan la mentira para contar la verdad, los políticos en cambio usan mentiras para cubrir la verdad".
 "Nos dicen que recordemos las ideas, no al hombre, porque con un hombre se puede acabar. Pueden detenerle, pueden matarle, pueden olvidarle, pero 400 años más tarde las ideas aún pueden seguir cambiando el mundo".
 "He visto con mis propios ojos el poder de las ideas. He visto a gente matar por ellas y morir por defenderlas. No se puede besar una idea, ni tocarla o cazarla; las ideas no sangran, no sufren, y tampoco aman. Pero yo no echo de menos una idea, echo de menos a un hombre".
 "Recuerden recuerden, el 5 de noviembre, conspiración, polvora y traición. No veo la demora, y siempre es la hora, de evocarlas sin dilación"
 "V: Te garantizo que no te hare daño
-Evey Hammond: ¿Quien eres tu?
-V: ¿Quien? Quien es la verdadera forma de funcion,¿Y que soy? Un hombre con una mascara.
-Evey Hammond: Si eso ya lo veo.
-V: Naturalmente. No me cuestiono tu capacidad de observacion, simplemente señalo lo paradojico que es preguntarle a un hombre emascarado quien es.
-Evey Hammond: Oh. Bien.
-V: Pero en esta noche tan prometedora, permiteme, que en lugar del banal sobrenombre sugiera el "caracter" de esta dramatis persona.
-V: Voilà! A primera vista, un humilde veterano de vaudevillie en el papel de victima y villano por vicisitudes del destino. Este visage, ya no mas velo de vanidad, es un vestigio de la vox populi, ahora vacua, desvanecida. Sin embargo, esta valerosa vision de una extinta vejacion se siente revivida y ha hecho voto de vencer el vil venenode estas viboras en avanzada que velan por los violentos viciosos y por la violacion de la voluntad.
-V: El unico veredicto es venganza; vendetta, como voto, y no en vano, pues la valia y veracidad de esta un dia vindicara al vigilante y al virtuoso
-V: La verdad, esta vichyssoise de verborrea se esta volviendo muy verbosa asi que solo añadire que es un verdadero placer concoerte y que puedes llamarme V.
-Evey Hammond: ¿Eres una especia de maniaco?
-V: Estoy seguro de que eso diran. Pero¿Con quien, si no es indiscrecion, hablo?
-Evey Hammond: Me llamo Evey
-V: ¿Evey? Con V. Claro, como no
-Evey Hammond: ¿A que te refieres?
-V: A que yo, al igual que Dios,ni juego al azar, ni creo en la casualidad.
V
 "Las personas pueden morir, pero las ideas... las ideas son a prueba de balas."
 "¿Es lo que crees en realidad? ¿O es lo que ellos quieren que creas?"
 "Una revolución sin baile no es una revolución que merezca la pena" (cita de Emma Goldman)
 "El pueblo no debería temer a sus gobernantes, los gobernantes deberían temer al pueblo".
 "Por el poder de la verdad, mientras viva, habré conquistado el universo" (cita de Fausto)
 "¿Cuántas veces, con el semblante de la devoción y la apariencia de acciones piadosas, engañamos al diablo mismo?" (cita de Hamlet).
 "Este concierto se lo dedico a la señora Justicia en honor a las vacaciones que parece se está tomando".
 "Mientras pueda utilizarse la fuerza, ¿para qué el dialogo? Sin embargo, las palabras siempre conservarán su poder, las palabras hacen posible que algo cobre significado, y si se escuchan, enuncian la verdad". (Aludiendo al uso de la fuerza por parte del gobierno)
 "Justicia, igualdad y libertad son algo más que palabras, son metas alcanzables".
 "Me atrevo a hacer todo lo que es propio de un hombre, quien se atreve a más, no lo es". (Cita de Macbeth)
 "Los símbolos tienen el valor que les da la gente, por sí solo un símbolo no significa nada".
 "Nuestra integridad vale tan poco... pero es todo lo que tenemos, es el último centímetro que nos queda de nosotros. Si salvaguardamos ese centímetro, somos libres".
 "Entonces ya no tienes miedo, eres completamente libre" [1]
 "Toda acción tiene una reacción igual y opuesta".
 "Nada es seguro y todo es posible".
 "Ocultadme lo que soy y sed mi ayuda, pues este disfraz acertadamente dará forma a mi propósito".
 "Hay un rostro bajo esta máscara pero no soy yo. Ese rostro no me representa más que los músculos y los huesos que hay debajo".
 "Este país necesita algo más que un parlamento, necesita esperanza".
 "Recuerden, recuerden, el cinco de noviembre. Conspiración, pólvora y traición. No veo la demora y siempre es la hora de evocarla sin dilación". (Cita de Twelfth night)
 "La coincidencia no existe, sólo la ilusión de la coincidencia".
 "-¿Quién eres tu?
-"Quién" es solamente la forma de la función "qué", ¿y que soy? un hombre con una máscara.
-Sí, eso ya lo veo.
-Naturalmente... no cuestiono tu capacidad de observación, simplemente señalo lo paradójico que es preguntarle a un hombre enmascarado quién es".
 "Acapara sobre sí todo un enjambre de infamias... despreciando la fortuna y blandiendo el humeante acero de muertes sangrientas".(Cita de Macbeth)
 "La anarquía es la ausencia de líderes, no la ausencia de orden. La anarquía conlleva una época de Ordnung, de orden verdaderamente voluntario. Esta época de Ordnung comenzará cuando concluya el loco e incoherente ciclo de Verwirrung que vivimos. Esto no es la anarquía, es el caos".
 "-V: Es un principio básico del universo...que cada acción provocará una reacción igual y opuesta.
-Evey: ¿Así es como lo ves?¿Cómo una ecuación?
-V: Lo que me hicieron fue monstruoso.
-Evey: Y crearon un monstruo."
 "Pero en esta noche tan prometedora permíteme que en lugar del banal sobrenombre sugiera el carácter de esta dramatis persona.
¡Voilà!.
A primera vista un humilde veterano de vodevil en el papel de víctima y villano por vicisitudes del destino, este “visage” ya no más velo de vanidad es un vestigio de la vox populi ahora vacua, desvanecida. Sin embargo esta valerosa visión de una extinta vejación se siente revivida y ha hecho voto de vencer el vil veneno de estas víboras en avanzada que vela por los violentos viciosos y por la violación de la voluntad.
El único veredicto es venganza, vendetta, como voto, y no en vano, pues la valía y veracidad de ésta un día vindicará al vigilante y al virtuoso.
La verdad, esta vichessois de verborrea se está volviendo muy verbosa.
Así que solo añadiré que es un verdadero placer conocerte y que puedes llamarme V".
 "No. Lo que tienen son balas y la esperanza de que cuando se les acaben me hayan liquidado porque, de lo contrario, habrán muerto todos antes de recargarlas".
 "-¿Vas a matarme?
-"Lo hice hace 10 minutos, mientras dormías"
-"¿Sentiré dolor?"
-"No"
-"Gracias a Dios".
 "Remember, remember, the fifth of November, Gunpowder Treason and Plot. I know of no reason why Gunpowder Treason should ever be forgot".
 "Visto mi desnuda vileza con viejos restos robados de la sagrada escritura, y parezco un santo, cuando en realidad encarno el papel del diablo". (Cita de Richard III)
 "-Evey, con V, claro cómo no..."
-"¿A qué te refieres?"
-"Que yo, al igual que Dios, ni juego al azar, ni creo en la casualidad.

dimecres, 18 de novembre de 2009

entrada 332 (any 2)

Avui ha estat un dia graciós, amb les notícies que anava llegint cada cop més recordava les meves classes de negociació, recordo la primera classe quan el mestre ens va dir: “Al final només recordareu aquesta classe, ara esteu atents i aviat perdreu aquesta qualitat, així doncs només cal que recordeu això, la negociació només té una regla: sempre es pot negociar menys quan no es pot”, tots vam ficar una cara de circumstàncies, i ell va continuar “Per exemple, jo acostumo a suspendre el 80% dels meus alumnes, i no us penseu que per cap causa justa, senzillament és per tenir una bona mitjana”, aleshores va començar un aldarull, i ell va somriure “Sembla que ja podem negociar...”, vaig somriure al entendre la primera lliçó del dia, en un moment donat un de l’aula es va aixecar i treient un ganivet el va posar al coll d’un dels presents “Jo no vull cap merda de nota, només vull que pagueu pel que m’heu fet...” pel to de veu tenia clar que allò no anava en broma, “Estàs en el millor lloc” va dir el mestre “Com has vist podem negociar” va somriure intentant ser tot l’empàtic que podia ser, el del ganivet el va apretar més al coll de l’alumne “M’importa una merda la negociació, jo només...” va sortir disparat enrere després de rebre un tret al pit, amb la caiguda el ganivet va rosar la galta de l’alumne deixant-hi un bonic tall, “I a vegades la negociació no és possible” va dir el mestre guardant l’arma, vaig tornar a somriure entenen la segona i potser més important lliçó del dia, el mestre va ordenar al segrestador que s’aixequés i acompanyés a l’alumne a la clínica que li revisessin la ferida, he oblidat la resta del temari, però mai la primera classe tal i com el bo del mestre va predir, doncs avui mentre somreia pensant en aquella classe m’he creuat amb un dels jefes que han vingut a veure com funciona l’oficina, el tipus estava al telèfon dient “Si has de dir el mateix que pensa-ho, i si has de dir quelcom diferent pensa-ho també”, ha penjat mirant-me “Ens coneixem?”, “No, no crec” li he dit, minuts més tard em tocava entrar a la sala de reunions i trobar-me’l davant meu “Bé ara si que ens coneixem” ha dit amb un somriure “I prometo pensar el que diré” he contestat, possiblement ningú dels presents ha entès com és que després d’aquella frase, ell ha rigut i ha dit que ja estava bé, que no era a mi a qui tenia de valorar, com deia el mestre “Sempre es pot negociar menys quan no es pot”

dimarts, 17 de novembre de 2009

entrada 331 (any 2)

Suposo que ja deveu tenir les crispetes preparades, i algunes noies fins i tot el pitet tot esperant la pel•lícula d’aquesta nit, poc hi tinc a dir, de fet ja vaig fer una crítica quan es va estrenar, així que mentre vosaltres veieu una pandilla de vampirs amb la testosterona alta jo encara no tinc massa clar perquè em decantaré..., així que podria obrir un sorteig popular, i no patiu que finalment veuré el que em vindrà en gana, amb tot les dues opcions amb més pes per aquesta nit són: “La necessitat de molts, pesa més que la de uns pocs, o que la d’un mateix”, o bé, “Per mi l’home més llest del mon, no és més que el més llest dels tèrmits”, ja us diré com ha acabat la nit i perquè m’he decidit al final, amb tot i per ser franc no acabo de comprendre la fal•lera i el desig de molts al veure les pel•lícules de vampirs (i sento dir-vos, que no tots els vampirs són uns ben plantant, serveixi jo com a botó...), no entenc aquesta capacitat de crida, possiblement si deixessin triar en quin tipus de monstre us voldríeu convertir la gran majoria diria sense ni tan sols pensar-s’ho “Collons en un vampir!!, viure molts anys, ser sempre jove, sortir de nit, lligar a tutti pleni, on he de signar!!”, eisss que ser vampir no és estar de botellon tot el temps ni ser descendent dels assidus al Kronen, en tot cas i com a molt un lector de Heroes... i aleshores em pregunto: “Amb tot, un s’ho ha pensat clarament el que vol dir això?”, de fet, fa gràcia que fàcilment passaríeu de persones normal a monstres necessitats de matar a persones com les que teniu al costat, perquè no us enganyeu, el beuratge de True Blood encara no és del tot efectiu, i la set no és simplement la necessitat fisiològica del que es beu, és tot el que comporta, com tot bon etòleg us dirà, en moltes espècies d’animals l’important de la cacera no és la pressa final, sinó tot el procés en si, i no oblideu que els vampirs no deixem de ser uns animalons més... amb tot només dir-vos que la visió de la cinta no és més que allò que els humans creieu dels vampirs, que no deixa de ser tan fals o tan exagerat com allò que els vampirs creiem dels humans, i com a mostra un senzill botó, per molt jove (de cos) que un sigui, qui es pot creure que un vampir amb forces anys sobre la seva esquena es comportarà com un jovenet, en pla sensació de morir 90210 Beverly Hills, això possiblement ho faria algun vampir amb el síndrome de Peter Pan però us puc assegurar que qualsevol vampir “normal”, si aquesta paraula servei per definir un vampir, actuaria i de fet actua de forma força diferent, recordeu que el poder del vampirs ens ve del simple fet que ningú creu en nosaltres, i ningú té por d’allò en el que no creu, i ben mirat, ni tan sols existim per a la gran majoria i pels que existim som uns tipus encantadors de collons,així que jo us dic, que existeixo i escric... (parafrasejant a una altra bona pel•lícula), doncs bé, em queden dos opcions per veure, la primera: “La brutícia acumulada de tot el sexe que practiquen i de tots els assassinats que fan els hi arribarà a l’alçada de la cintura i totes les putes i els polítics aixecaran el cap i cridaran: “salva’ns”... i jo miraré cap a baix i xiuxiuejaré “no”” ( i que consti que no són paraules de la Tura, tot i que pensant-ho bé, ho podrien ser), o l’altre opció: “Curiositat, insaciable curiositat...” que també és el que desperta la humanitat...

dilluns, 16 de novembre de 2009

entrada 330-2 (any 2)

Ja hi tornem a ser, i mireu que em vaig prometre no tornar a fer llenya de l’arbre caigut, però... si és que s’ho busquen i a més amb ganes, ara entenc el somriure del que es llegia abans la premsa, abans que em recaigués aquesta tasca en mi, i mireu que vaig pensar: “Què collons (un que és un mal parlat), si ara em pagaran per llegir les notícies”, doncs bé, ara he vist que hem paguen per llegir i patir les notícies, l’altre dia ja vaig deixar dos perles sobre el que em vaig trobant cada cop que obro la premsa, però avui ja ha estat superior a les meves forces, i crec que fins i tot per un dilluns és excessiva una columna com la que he llegit (us deixo l’enllaç per tal que vosaltres mateixos ho valoreu)....
Enllaç
Bé, després de llegir la columna crec necessari advertir que hi ha gent que segurament acabaria amb l’espècie humana (ells inclosos), per tal que els animalons recuperessin els seu espai natural i no tinguessin que patir-vos més (i no penso valorar aquesta idea, que ja hi havia 12 micos pensant el mateix...), amb tot, considero la columna un al•legat a favor de la zoofília, i és que clar, com es pot canviar a un gos per una persona, però en quin cap, cap, aquesta idea tan estúpida, vaja, o la teva futura parella cau bé al quisso o no cal ni que et plantegis de tenir-la com a parella, eissss i res d’anar a follar-se-la a casa seva, que aleshores qui treu el can a passejar?, res, res a treure el gos i després a matar-se a palles via webcam, i ja no parlem si l’altre té un gat, aleshores s’ha de ser enemic de per vida i matar-se a cops de somier sota el crit de “Només en pot quedar un!!!!”, que voleu que us digui, ja sé que em repeteixo, però trobo que hi ha gent a qui els caps de setmana no senten bé, possiblement si follessin més i pensessin menys a tots els hi aniria millor, i el problema és que es creuen el que escriuen, i el que em fa gràcia és que molt possiblement permeti que un pugui canviar de parella humana, ara el que no es pot canviar, és de parella animal, el que ella ha unit a la terra no ho separa ni el Deu dels gossos al cel (o a la canera on sigui, que segurament també l’hauran abandonat), i el graciós del tema, és que no tan sols està en contra de deixar el gos a la canera, sinó que simplement està en contra de deixar el gos, un cop s’ha tingut, suposo que si algú tingués un fill amb una estranya al•lèrgia als gossos, i no trobés a ningú a qui donar el seu gos, acabaria per donar el fill (entenc que aquest seria el raonament lògic...), brutal, senzillament brutal, uissss, perdoneu, guauuu, senzillament guaaaauuu i diria més, reguaaaauuuu...

entrada 330 (any 2)

M’he pensat força si escriure o no això en el bloc, i amb un somriure he descobert que no estic massa lluny dels subnormals als que acostumo a criticar, ahir em van invitar a dinar, bé, un dinar humà i per ser humà no va estar gens malament,van anar a fer unes patates fregides a ca l’Armando, possiblement vam menjar més cosses que les patates, però el tema és que l’Armando fa les millors patates fregides del mon (bé, si, ja sé, que les millors són les de l’àvia i que tots en teniu i teníeu dues, i una especialment amb la mà trencada per fer patates...), però les de l’Armando són segons tothom, les segones millors, i les segones millors per tothom esdevenen les primeres millors, o directament les millors; la història de l’Armando és força graciosa, de fet ell va fer estudis d’hosteleria en un important col•legi, i va aprendre a fer forces plats, però res comparable a les seves patates, per aquest fet va ser objecte de les riotes de bona part dels seus companys, qui mentre feien plats amb noms i continguts impronunciables i immenjables observaven com amb una simplicitat brutal el seu company creava d’un tubercle, un menjar de Deus, o d’humans afortunats (tampoc cal exagerar), molts cops hi he anat amb companys i clients i tots han fet el mateix gest davant la proposició, han arrufat el nas de que els portés a menjar quelcom tan senzill, suposo que esperaven plats d’alta cuina, d’aquells que són per admirar enlloc de menjar, però jo entenc que si es va a menjar d’això es tracta, perquè ningú va a admirar un edifici i acaba per mossegar-lo (ummm, les top models no entren en aquesta comparació), doncs bé, després de la primera patata un descobreix als que valen la pena dels que poden cremar a l’infern, si deixen anar un “Hòstia!” o qualsevol altre paraula semblant són del primer grup, si en canvi no diuen res, i es barallen per l’última patata, et deixen pagar i encara diuen que no han estat malament però esperaven una altra cosa, un els pot ignorar i oblidar directament, suposo que l’Armando ensenya una cosa força important, i és que fins i tot les coses fàcils i senzilles, es poden fer de forma sublim, i que el resultat moltes vegades supera al d’accions molt més complexes i recargolades, algú hem va dir que la senzillesa sempre és la millor opció, tota la resta no són més complicacions i pèrdues de temps fins arribar a la solució que la senzillesa ha donat fa temps; l’Armando té en una de les parets, entre forces cartes de menja-patates satisfets, una carta, la té un xic amagada, i de fet com ell diu la trauria si no fos perquè va prometre de deixar-la allí, és del director del centre on va estudiar i hi diu: “Mentre molts perdran el temps en trobar allò que poden fer, tu has trobat allò que pots fer, i a més allò que pots fer ho fas excepcionalment, felicitats”, suposo que mai unes simples patates fregides, han aconseguit tanta unanimitat... si l’Armando no hi fos caldria inventar-lo...

diumenge, 15 de novembre de 2009

entrada 329 (any 2)

Ahir va tocar tornar a sortir, i no, no era la Beyoncé, la del trio amb la Hello Kitty, ni la Beyoncé ni cap de “les” o “els” ballarins del vídeo, tot i que jo sempre prefereixo parlar de persones i no de sexes..., i com a bon cavaller no penso dir qui era, així que Nelly ja saps que pot respirar tranquil·la, doncs bé ahir tornar a sortir, i va ser graciós veure com ens vam parar davant la porta del local observant al porter qui sorprès ens havia obert la porta i ara veia com no entràvem, vam agafar aire i vam entrar, suposo que és com tot, quan algú et falla mai te'l tornes a mirar igual, és com quan te n'assabentes que una coneguda ha enganyat a un amic teu, tot i que ni et vagi ni et vingui mai la tornes a mirar igual, de fet va ser interessant una discussió d'ahir sobre la idea de “ulls que no veuen, cor que no sent”, al que finalment van arribar que per molt que els ulls no vegin, si les orelles escolten malament rai..., l'avantatge d'anar a locals on et coneixen és que no cal parlar, una mirada i la cambrera sap exactament quines ampolles ha d'agafar i quines són les manies dels borratxos allí presents, fet que estalvia molta pèrdua de saliva i de treball a les neurones, la música d'ahir res a veure a la de la nit anterior, tot i que molts anaven mirant la paret de leds esperant veure sortir de nou a la presència que havíem vist la darrera nit, va ser aleshores quan ho vaig sentir, un lleuger formigueig a la boca de l'estómac, la música era bona però no el suficient com per provocar quelcom així, i l'alcohol no estava suficientment adulterat com per tenir el mateix efecte, aleshores la vaig veure, just al costat contrari del local, sabia que no podia ser ella, però era ella, i quan passa una cossa així no comporta més que passaran forces altres cosses, ella va somriure i com un putu maneki neko em va assenyalar la porta, suposo que si algú havia fet cas al Tama original, no tenia que ser jo menys, un grupet es va creuar per davant d'ella i al passar ja no hi era, em vaig dirigir a la porta, al sortir del local la vaig veure de nou a l'altre costat del carrer, vaig creuar el carrer coneixedor que res de bo m'esperava “No t'alegres de veure'm?” “Es fa difícil d'alegrar-se de veure algú a qui no es pot esperar veure...” ella va somriure acostant-se “Saps que puc ser qui desitgis...” “Doncs tens el do de l'oportunitat al cul, si em permets” va tornar a somriure “Saps que amb aquest cos podries fer tot allò que no vas poder amb l'original”, la tenia al costat, fins i tot feia la mateixa olor, aquell torbador aroma a mar i espècies; com deia algú, les olors poden curar o posar malalt i aquell era el cas “Bé, i a que dec la teva visita”, “Saps, algú creu que encara no ha arribat la teva hora, i en canvi d'altres ja estan un xic cansats de tenir un vampir molestant... per sort teva jo serveixo al primer”, “Així t'hauré de dir Tama?”, ella va somriure fent una ganyota que se'm va clavar en el poc que quedava d'humà en mi “Saps, em va fer més cas el senyor feudal que no pas tu, i no li va anar del tot malament...” “Considerant que el llamp el vau fer caure vosaltres mateixos per tal que us financés el temple...” “No hauries de dir aquestes coses, ja saps que això ho diuen les males llengües..., i no hauries de fer enfadar a qui té quelcom que tu aprecies, saps, no crec que sigui massa resistent aquest cos, ho vols provar?” anava a contestar quan ho vaig tornar a sentir, aquest cop era diferent, era una punxada en tota regla en la meva nuca, a partir de les hores la nit anava a canviar, em vaig girar per veure com sortien tres ombres del local, vaig fer unes passes per entrar en el carreró, no era per fugir, però volia conèixer el meu entorn, com a posseïdor del mateix, volia veure quina avantatge en podia treure del mateix, el primer es va materialitzar davant meu, vaig esquivar la primera puntada, atrapant la cama en la segona, un cop al seu genoll i va caure, però no seria fàcil, va aprofitar la inèrcia per colpejar-me amb el peu que tenia lliure, vaig sortir contra la paret, vaig saltar contra la mateixa colpejant amb els dos peus i pivotant cap a l'aire, vaig voltejar sobre meu veient el que quedava per sota, vaig observar la cara de sorpresa del meu atacant, vaig quedar darrera d'ell, va intentar girar-se però va ser lent, interceptar el cop i luxant el braç va caure al terra, el segon ja es llençava contra mi, sabia que era incapaç de parar-lo o bloquejar-lo així que em vaig preparar per l'impacte, la vaig veure creuar-se quedant davant meu, va començar a somriure acabant fent una ganyota mentre deixava anar un xic de sang pels llavis “Ja t'ho he dit que aquest cos no era massa resistent”, del seu pit sobresortia una tros de fulla “Et dono el que et pot salvar...” va dir estirant la fulla i caient enrere, l'atacant la va apartar llençant-la contra una de les parets, conscient que ja no tenia l'arma entre les mans, de fet ara la tenia jo, no va poder reaccionar, un tall i el seu cap es va separar del cos, el tercer va quedar dubitatiu, però es va decidir a atacar, un gran error, les coses no s'han d'intentar senzillament s'han de fer, com jo que senzillament el vaig matar esquivant el seu cop frontal, amb una ma mentre clavava el ganivet sota el seu braç, vaig voltejar clavant-lo posteriorment en el seu cor, o on es suposava que hi hauria el seu cor, va caure al terra, el primer ja s'havia aixecat i es va llençar en contra meu, va quedar frenat amb un ganivet clavat al front, no tenia masses ganes d'allargar l'inevitable, als pocs segons no va quedar resta de cap dels seus cossos, com havien vingut havien marxat, ni tan sols ella hi era, hi ha nits així de futudes suposo, em va sorprendre el so del meu mòbil “Hola, estàs bé?... hola?” “Si, si” va ser l'únic que vaig poder dir “Ja sé, que vam quedar que no et molestaria més, però he tingut un somni força estrany, i m'he aixecat com si m'haguessin fotut una pallissa i amb un neguit per tu...” “No passa res, espero que, que...” “Bé, no et voldria molestar més, adeu”, definitivament hi ha gent que sap com putejar una bona nit, mentre recordava una conversa que havia tingut feia temps “Ella t'estima” “Possiblement, però no sóc el que necessita, i la gent sobreviu a l'amor”...

dissabte, 14 de novembre de 2009

entrada 328 (any 2)

Despertar-se amb una Hello Kitty tamany XXXXL mirant-te et fa plantejar moltes coses, entre altres que ha passat i quants astres s'han alineat de certa manera per que et vegis d'aquesta manera, un moviment al costat et fa veure que no estàs sol amb la Kitty, i et qüestiones forces coses al pensar ni tan sols en la possibilitat d'un trio, la kitty, tu i algú altre, aleshores és quan un només pot ordenar a la brigada d'enanets que es té dins del cap que parin, tot i esperant que siguin jueus i se n'adonin que el dissabte no és dia de treball, i començar a pensar en la nit anterior, recordo que vam sortir arribar al local i que el porter ens va mirar sorprès: “És divendres... no dissabte”, i que collons hi fèiem allí “Sorpresa” va dir un dels que venia amb nosaltres i vam entrar, el DJ va saltar de la cabina i es va llençar cap a nosaltres “Eisss, que us heu perdut??, avui és divendres...” “Ja, ja, i?” no van caldre més explicacions, la música ens ho va dir tot “Brutus, tu també fill meu...” vaig escupir-li, ell va arronsar les espatlles “Avui és happy friday, ho sento, bé com a happy friday us convido a les copes...”, ens vam plantejar marxar i no tornar-hi mai més, però algú va dir de donar-li una oportunitat, i he de reconèixer que si teníem dubtes de com podia anar la cosa, va succeir quelcom increïble, la merda de nit que esperàvem es va tornar en una nit força memorable, la música va anar passant (us en deixo algunes, i estic segur que cap de qui les escolti serà capaç d'estar-se sense no moure almenys el peu tonto, per cert, són contraindicades per avorrits i aquells que estan en contra del somriure fàcil)...
link 1
link 2
link 3
link 4
link 5
Després de les primeres copes, van venir les segones i els temes de conversa van anar fent-se més profunds, al final va venir l'eterna discussió sobre quina seria la parella perfecta en una nit com aquella, els noms van anar passant tot trobant motius per no considerar-les i rebutjar-les (enveja i saber que no les podrem mossegar, si voleu que us sigui franc), i al final vam tenir una guanyadora, i aquesta va ser... (redoble de tambors), la Nelly Furtado, polvo salvatge on n'hi hagin, pels que encara no sabeu qui és us deixo alguns enllaços, per cert, ella és la noia...
link 6
link 7
Hi vam estar quatre hores, deu ni do el temps que hi vam passar per alguns que en principi no havíem d'aguantar ni cinc minuts amb aquella música, de sobte la música es va parar i pels altaveus va començar a sonar la cançó dels comiats, mentre de la pared de leds un llum envaïa el local amb una brillantor que molestava fins i tot als que no eren vampirs...
link 8
Ens va costar separar-nos de la barra (cosses de l'edat que no pas de l'alcohol), en el local ja no hi quedava quasi que ningú, alguns pocs clients i el personal del local, des de la cabina el DJ ens va somriure “Va, tinc un regal per a vosaltres...” i va començar..
link 9 (ull el final no té pèrdua...)
I ja ens veieu davant la paret de leds intentant resseguir els passos (sort que un té el sentit del ridícul força oblidat), i quan un es preguntava si allò era real o una imatge Gillian, algú va sortir de la llum, vaig veure una mà que se m'acostava i m'estirava, i després res, només una lleugera sensació del que havia passat, i ara em preguntava: “La Beyonce, és una fan de la Hello Kitty?...” “Què li direm ara al Jay-Z?”, estava pensant en això és quan he escoltat “Si estic desperta espero no dormir-me, si estic somiant espero no despertar-me...”, coi la Beyonce parla català!....
Per cert i per fer-vos perdre el somriure i ficar-vos de mala llet us deixo un nou link.
link 10
I una altre mentre us prepareu per sortir aquest dissabte...
link 11

divendres, 13 de novembre de 2009

entrada 327 (any 2)

Fa temps ja m’ho van dir, tu li dones a algú: una gorra, un xiulet i un mòbil i no pateixis que trigarà escassos segons a considerar-se força millor que tu i a mirar-te per sobre l’espatlla, i si li dones una porra ja és la hòstia, doncs bé, això mateix passa amb alguns columnistes, que tu els hi dones un lloc per escriure, i ho fan vomitant el primer que els hi passa pel cap i sense pensar massa en el que diuen, (jo també ho faig, però no em guanyo la vida fent-ho, i sempre he cregut que si et paguen per quelcom, que menys que fer-ho un xic encertadament), doncs bé el primer columnista d’avui conclou: “ Han de saber que tant si es regula com si no, les interrupcions voluntàries –la llei no obliga a avortar ningú- es seguiran produint. A l’avortament ens hi oposem tots, però alguns entenem que no té sentit prohibir-lo”, bé, no deixa de ser una columna d’opinió, però aquest literat del segle XXI deixa la porta oberta a forces interpretacions, entre altres: com que per molt que legislem la gent continuarà assassinant, robant, violant, etc.. així doncs, perquè fer una llei??, perquè tot i que hi estiguem en contra, com que la gent ho continuarà fent, doncs i gual no té sentit prohibir res de tot això..., la segona columnista tampoc s’ha quedat enrere, suposo que deuen fer competicions de qui la diu més grossa, aquesta deia: “Els gòtics (en referència a les fillíssimes), són una tribu urbana, uns individus, que vesteixen com si anessin a una festa de disfresses medieval...” i segueix que li ha faltat temps, “... i que estan més be sols que acompanyats, cosa que els acompanyants agraeixen sobre manera, que sempre parlen del suïcidi, però que curiosament tots segueixen vius”, deu ni do, com deia aquell.... davant aquestes demostracions d’intel•ligència i capacitat un només pot dir allò de... premi mongoliiiito de oro, que ara seria premi dawnie daurat... em pregunto si cap dels dos columnistes té mínimament clar del que escriu, no em poso en les seves idees que com en el cas dels culs tothom en té un, sinó en el fons dels escrits, en el primer cas una apologia de l’anarquia (ja que tot es pot fer, perquè legislar sobre res, ole, ole, Marianico...), i la segona amb una descripció sobre els “gòtics” sortida d’algú que potser caldria que s’informés un xic més sobre el que ella nomena “tribu”, perquè si parlem de tribus i de fer l’indiu, aquesta senyora s’emporta la palma, de fet res més fàcil que parlar del que no es coneix i aplicant el típics i tòpics, que també ens diuen que aquells que escriuen en mitjans de premsa com els que he comentat, molt segurament han vist forces portes tancar-se davant d’ells abans d’acabar on estan, i és clar, tanta negativitat acaba per afectar al columnista que deixa anar el primer que creu tot pensant que el pobres desgraciats que el llegeixen, són tan subnormals com ells i que no intenten resseguir un simple fil de les idees exposades...

dijous, 12 de novembre de 2009

entrada 326-2 (any 2)

Sóc un mercenari, i us podeu ben creure que no té res de romàntic, sóc un simple mercenari que es ven a canvi de diners, de fet, amb el pas dels segles crec que és la única mesura que no ha variat, diners són diners, ara i fa dos cents anys, de fet ja fa força temps que he abandonat la idea de vendre’m per una idea, he descobert masses vegades l’alegria amb la que els humans us canvieu de jaqueta i d’opinió en funció del sol que més calenta, i he vist en primera persona la conseqüència d’aquests actes, podríem dir que sóc un addicte a la desil•lusió provocada per l’estupidesa humana, i tot i que cada cop em dic: “Una altre vegada no...” sempre hi acabo per caure, i de fet és graciós que aquell qui té menys humanitat, sigui el que cometi més errors d’aquesta naturalesa, crec que he canviat tantes vegades de bàndol que el gruix del meu escut ho és més per les diferents capes de pintura amb els colors del senyor de torn, que no pas pel propi metall del mateix, he aprés que els individus com nosaltres no som més que mitjans per obtenir resultats, fa temps, obtenia forces resultats tot i que sense massa valor afegit, amb el temps els resultats cada cop són menors però més valuosos, possiblement siguem una raça a part, una raça a exterminar, els culpables de tot el dolent que passa en aquest mon, els que no tenen ideals ni valors, escòria total, amb tot som pura i senzillament necessaris per fer aquelles feines que els altres consideren “inadequades però necessàries”, fa anys encara me molestava la cara de despreci amb la que em donaven el que m’havia guanyat, on cada gest denotava el rebuig vers la meva persona, amb els anys senzillament ho obvio, tot és un negoci, davant una feina ben feta que menys que l’altre part correspongui, així que no puc més que riure quan vec algunes pel•lícules que fan, on l’heroi amb passat fosc arriba per a solucionar tots els problemes, com deia aquell, no són més que pel•lícules americanes amb un final feliç, i la vida poc en té d’americana i menys encara de finals feliços...

entrada 326 (any 2)

Fa gràcia com van canviant el mots per evitar una imatge, quan el problema no és el mot sinó la imatge en si, fa uns anys va aparèixer la paraula “single” per substituir la de solteron/a, de fet només d’escoltar o pensar en la imatge d’un d’aquests personatges a la majoria ja se’ls hi posava els pels com escàrpies, doncs bé, cap problema, apareix el mot (i la idea) de “single” xaxi piruli mangui xuli, i tots passen a ser singles, que no LP (ja ho sé, un acudit dolent, el famós sentit de l’humor vampíric...), i que voleu que us digui, de fet he estat en alguna festa per a singles, i la imatge era més aviat tristota com diria el Molina, fins i tot i per evitar el ridícul i el clusterament (ole, ole, amb els tecnicismes), n’hi havia que hi havien anat amb la seva parella (això si, arribaven junts i entraven separats, ole, ole, el portent de l’espionatge i de les pelis que han vist, amb tot n’hi havia que venien separats des de la cantonada, amb riures nerviosos i còmplices), això tot i mantenir les distàncies per no quedar tant en evidència, tot i que si es terciava, arriaven la bandera de conveniència (parella) i feien ondejar la bandera del Jolly Roger, deixant anar alguna que altra andanada a les veles del pobre vaixell que passés pel seu costat (i ja es veien els pirates corrents pel vaixell amb els garfis llestos per l’abordatge, mentre la parella s’ho mirava pensant “Això, no ho havia previst”, ahhh, ce la vie), que en lloc de Jack Sparrows aquests són tots un Full Buitracos, a més ja sé sap que en l’amor i la guerra quasi tot està permès, doncs bé, amb el temps aquesta imatge del single s’ha anat associant de nou amb la del solteron/a de tota la vida, perquè en el fons i per molt modernikis que vulguem ser, no estem més que definint a aquestes persones, doncs bé, ahir vaig llegir una nova etiqueta destinada a substituir la de single, i la parauleta de moda és (redoble de timbals): “disponible”, així doncs (i sempre segons la (i remarco), la, columnista): “Davant la sensació d’individualisme i solitud de la paraula single (o sigui solteron/a), apareix la paraula “disponible” que implica que la capacitat d’involucrar-se i implicar-se amb els altres”, ole, ole, ole, tus güevos murenus, vaja que estaran contents els solterons/es, que ja no són singles sinó “disponibles”, tot i que en el fons no deixen de ser el que tots sabem... ahhh, però no acaba aquí el tema, de fet el concepte “disponible” també és pot aplicar als que tenen parella, però que també tenen l’atribut d’estar disponibles, així doncs, els emparellats, han decidit aplicar allò de: o juguem tots o fote’m enlaire el joc de cartes... i és clar davant la imaginació calenturienta i malaltissa d’algú que porta força temps dormint més per obligació que no pas per plaer al costat d’algú altre, poc hi pot la raó, en el sentit que si una cosa deixa de ser divertida, acabarà per ser trista i avorridota (l’efecte Molina un altre cop), però ja sé sap, en tota dictadura ( i el matrimoni a vegades ho és), hi ha un grupet d’herois, un grupet de traïdors i una gran majoria de vivants, que mentre passi dia rere dia, i puguin perdre els ulls amb els culets de les jovenetes (guió i/o barra jovenets, no s’enfadin les erices cabrejades), ja en tenen prou, perquè pensant-ho bé, perquè collons un ha de sortir a caçar si té el menjar a taula... com deia aquell, per reconèixer si un lleó és salvatge o ha nascut en captivitat no cal més que mirar-li els ulls, els salvatges tenen una brillantor en els ulls que els nascuts en captivitat han perdut (no em faig responsable del que us pot passar si us acosteu massa a un lleó per mirar-li els ulls, tot i que les perilloses sempre han estat les lleones...)

dimecres, 11 de novembre de 2009

entrada 325-3

Segons quins diaris val la pena començar a llegir-los pel final, així un veu les mentides que van explicant, i es va preparant per les grans mentides i ben estructurades que hi ha a les primeres planes, sinó un corre el perill d’acabar per creure’s el que diu el tros de paper en qüestió, doncs bé, en la contraportada hi havia una frase força encertada: “En tota dictadura sempre hi ha un grupet d’herois, un grupet de traïdors i una majoria de vivants”, i jo encara hi diria més, el nombre d’herois d’un bàndol acostuma a ser el nombre de traïdors que considera l’altre bàndol i viceversa, amb tot, la gràcia està en la immensa majoria que descontents però incapaços de fer res, només van passant dia rere dia, i si voleu que us sigui sincer, crec que només val la pena l’esforç per conèixer els dels primers grups, bé siguin traïdors o herois... fa uns anys estava destinat a vigilar i servir (encara no sé quin era l’ordre correcte), a un dictador d’un petit país, aquests individus tenen sempre la mania de creure que hi ha complots a tot arreu per acabar amb les seves vides (bé, sinó fossin tan paranoics, possiblement no arribarien a vells), doncs bé, el que ens tracta, va decidir que si no podia tenir un exèrcit tan gran i nombrós com el dels seus veïns, hauria de tenir millors armes, va contractar als millors bioquímics, epidemiòlegs, biòlegs, tocacollonolègs, i altres per tal de crear l’arma definitiva (i aquí vindria un ja ja ja sinistre), el tema seria graciós, sinó fos perquè un pobre subnormal amb ganes de guanyar un xic de diners fàcils la va fer, un virus que s’expandia fàcilment per via aèria, amb una capacitat d’infecció alta i de propagació encara més alta, a més de ser totalment nou i inatacable pel sistema immunològic del cos humà, una fotuda bona pensada com diria aquell; doncs bé, per fer la prova, es van agafar a uns afortunats camperols, qui servirien de la millor manera al seu país i de pas al seu gran pare, que com sempre deia ell: “Quin millor destí pot tenir un fill que no pas donar la seva vida pel seu pare, i jo sóc el pare de tots ells...”, la prova va ser ràpida, vam veure com els feien entrar en una cel•la hermètica i com morien davant nostre, el dictador va restar un xic pensatiu i va cridar al científic “Està bé, tot i que trobo que no han patit massa”, “Bé, la mort és ràpida...” “Això volia dir, no han tingut temps per penedir-se dels seus actes, i és clar, sense penediment no hi ha perdó, a més la mort no deixa evidències externes...” “Provoca un col•lapse generalitzat...” va intentar defensar-se el científic “Ja, ja, però no podria ser un xic més... espectacular” “Espectacular?, pensi que pot matar tota la població d’una ciutat en un temps reduït..” “Ja, però si la gent no sap perquè moren, ni la mort provoca por o rebuig aleshores només tinc una arma, i jo vull el terror...”, possiblement el científic mai entendrà el que desitjava el dictador i tampoc va tenir massa temps per donar-li una resposta, al poc temps va desaparèixer, justament un xic abans de que ho fes jo...

entrada 325-2 (any 2)

Avui mentre fèiem el cafè, les erices cabrejades que sempre estan a la taula de la dreta (per a més indicacions) estaven exultants, estaven fullejant, que no follejant els diaris, i no paraven de deixar anar exclamacions pre-orgàsmiques davant les diferents al•lusions a la notícia en qüestió, bé la notícia era triple o quàdruple, encara no ho tinc massa clar, primer perquè semblaria ser que si es pega a una dona estant borratxo o drogat, serà un agravant, i no un eximent... si voleu que us sigui sincer, pegar a una dóna hauria de ser jutjat com pegar a un home, estant o no drogat i/o borratxo, ja que sinó ho fem així obrim una porta cap a un camí complicat sinó directament pantanós, perquè aleshores entenc que la pèrdua de consciència en el que es fa o de capacitat de mesurar els actes que es fan, ja no eximeix de la culpa sinó que la potència (fet que trobo normal, tot sigui dit), ara bé, aleshores res ens treu de jutjar a deficients mentals, nens, i altres a qui se’ls hi aplica un barem diferent pel simple fet que no es diu o creu que no són conscients dels seus actes; doncs bé, aquesta primera notícia ha provocat el primer orgasme feminista, la segona, és la pèrdua de la pàtria potestat en cas de sentència culpatòria en ferm... i que voleu que us digui, entenc que algú estigui cabrejat amb la seva parella, però pot ser que en canvi no tingui res contra els fills, això és com si et baralles amb un amic i et sentencien a no poder relacionar-te amb cap dels amics, i òbviament no diu res de preguntar als nens, que és clar, qui millor que la mare sap el que els hi convé, i heus ací el segon orgasme feminista, i el tercer i no menys important quan han dit que el SAP (i no fa referència al programa ERP), sinó al Síndrome d’Alienació Parental, és un invent dels homes, una idea maxista i que atempta contra la condició femenina i que no té cap més cabuda que la foguera... doncs res, que si el nen o la nena decideixen que ets un fill de puta pel simple fet que has deixat la seva mare per algú altre, i que de pas passen de veure la teva cara, no et toca més que dir amén, ni tan sols podràs pensar en dir allò de... “No voleu dir que la seva mare els hi està inflant el cap...”, noooooo, el problema sempre és de l’home, i és clar ja ho diuen les feministes, sense homes no hi hauria problemes, com deien aquells: “Mort el gos morta la ràbia”, i aquí ha estat quan han somrigut i han fet la cigarreta després del tercer orgasme, eisss i amb un parell d’ovaris que quan un dels presents els hi ha recordat que en aquell lloc no es podia fumar, i que justament una setmana abans ens havien volgut fer apagar els cigars per la presència d’una embarassada a l’altra punta del local, li han contestat “Què passa?, que no ets prou home per aguantar un xic de fum?”, eisss i el fart de riure que s’han fet amb l’acudit (estic segur que aquí hi ha hagut el quart orgasme), per sort el nostre company sap que segons amb quins animalons no val la pena discutir-hi, el coneixement és limitat i forces l’han perdut pel camí, amb tot i si sempre mirem pel dèbil recordar que en les ciutats el dèbil sempre és el vianant, i no per això vec que es prohibeixi l’ús d’automòbils en les mateixes, eisss però el millor el comentari de la que va presentar aquestes reformes (dona, per a més informació): “Possiblement no siguin les millors solucions, però hem decidit que són les necessàries...” el que ja venia dient, amb un parell...

entrada 325 (any 2)

Viure molts anys porta coses com aquestes, que et pares en un paratge i et preguntes si ja hi has passat per allí, et sonen les olors, els colors, fins i tot aquell arbre amb la seva estranya forma, i ja no cal que parlem del roc aquell que la naturalesa ha convertit en qualsevol objecte imaginable, aleshores agafes aire i decideixes que no hi ha cap raó científica que demostri que hi has estat, i doncs? per quin estrany motiu no et pots treure el neguit de que aquell paisatge ja ha estat vist per tu, i a més que ja l’has sofert o gaudit...això em va passar en un dels meu darrers viatges al Japó, m’havien enredat a fer un mini tour amb una guia local, de fet sempre he odiat aquests processos d’aprenentatge accelerats a ritme de pito, em vaig separar del grup tot observant des del turó on estàvem el bosc que em que quedava tot just sota meu, vaig tancar el ulls intentant escoltar qualsevol soroll que em fos mínimament familiar per tal de confirmar el que ja sabia, quan la guia se’m va acostar “Perdoni, però es perdrà el camp de batalla, el té tot justa a l’altre costat, i no tenim massa temps...” “Segur que el camp de batalla és on diu vostè que és?”, vaig dir-li girant-me i recordant que els humans tenen la necessitat d’engrandir els seus fets per tal que perdurin, possiblement la història dirà que dos exèrcits amb milers de soldats es van enfrontar en una guerra i que les hores van anar passant sense que cap dels dos bàndols aconseguís la victòria, i suposadament a la caiguda del sol i en un darrer intent un dels exèrcits es faria amb el camp de batalla, suposo que queda força bé i dóna per alguns poemes, algunes odes més i fins i tot alguna pel•lícula, però tenia la sensació que almenys aquella guerra no havia estat així, no hi havia exèrcits amb milers d’homes, només grups de porucs camperols guiats per un senyor feudal sota l’amenaça d’una mort més segura que no pas la que oferia la batalla, també hi haurien alguns guerrers però no serien nombrosos, aquelles terres eren pobres i amb pocs kokus a repartir entre samurais, així doncs no calia una gran esplanada per fer la guerra, a més els arbres oferien refugi i una via d’escapada a l’exèrcit que perdés i segurament ambdós senyors feudals tenien clar que no hi havia un bàndol clarament guanyador, ells moririen, però el camp necessitava de braços per ser cultivat, així doncs, res millor que oferir una sortida honrosa a qui perdés, aquella guerra no seria un exemple de planificació, una pandilla de subnormals corrent vers una mort segura, i esperant poder matar a tots els que els volien matar abans que la mort els toqués, amb el pas de les hores segurament ambdós exèrcits s’havien retirat i veient el que quedava d’ells haurien decidit que ja trobarien un altre dia on matar-se, és clar que tot això passat pel sedàs d’un escriptor, i amb els anys com un element que ajuda a oblidar més un present amb manca de referents nobles, fan que es decidís que un dels bàndols havia guanyat i que ho havia fet de forma èpica, just quan ho tenia tot perdut, “Sap”, va interrompre la guia “Diuen que els ocells no volen mai per sobre el lloc que estava mirant” “No hi volen per no despertar a aquells que hi descansen” vaig contestar, va ser al veure el seus ulls i les seves faccions que no vaig poder més que somriure, ella va retrocedir entre sorpresa i espantada “Com, com, sabia el final de la frase...” fa temps vaig dir les mateixes paraules davant a la mateixa observació...

dimarts, 10 de novembre de 2009

entrada 324 (any 2)

“Un cop un peix no va voler discutir amb un tauró per tal que no se'l mengés i va acabar cruspit pel tauró, un altre peix va intentar discutir i també va acabar cruspit, un tercer va intentar fugir i també va acabar cruspit, possiblement tots acabessin igual, però no tots van acabar actuant de la mateixa manera...”, m’he sorprès aquest matí vomitant aquesta merda a primera hora, i més a algú que ni tan sols conec en persona, si és que a vegades a un li surt la vena vampírica de toca collons, recordo fa segles quan algú a qui sempre he valorat em deia “La funció del mestre no és ensenyar, ni tan sols donar pautes de com pensar, la funció veritable del mestres es senzillament obligar a la gent a pensar”, així que res millor per treure’s les lleganyes i activar les poques neurones que ens puguin quedar que un koan matinal amb regust a mediterrani; aquest matí mentre pujava amb l’ascensor de la feina escoltava els del pis inferior, sembla que alguna cosa no ha acabat com esperaven pel to i les paraules que utilitzaven, i cal veure la mala llet que es gasten les noves generacions, després he passat pel segon pis on després d’aguantar la conversa estúpida d’un estúpid, s’ha parat amb un “Per cert, i tu que volies?”, i quan he pujat a la tercera planta, un somriure m’ha rebut (ells no tenen secretària), m’ha fet passar ens hem assegut i no ha dit res, senzillament li he explicat com anaven les feines, ell no ha perdut la postura en cap moment, al acabar m’ha dit que força bé i amb un sol comentari, precedit d’un: “No voldria interferir però...” m’ha demostrat com d’estúpids som els vampirs a vegades, tot això m’ha fet recordar una vella història... diuen que en el Japó feudal un senyor va rebre a un vell amic al seu castell, aquest es va interessar per la seva família i el senyor li va dir que tenia tres fills, es va acostar a la porta i va posar una tassa plena d’aigua dalt de la porta, cridant al primer dels seus fills, aquest va arribar davant de la porta, la va començar a obrir i es va aturar, va agafar la tassa i deixant-la en una taula es va presentar “Veus, aquest és el meu fill gran, poc més li puc ensenyar”, després va tornar a posar la tassa i va cridar al seu segon fill, aquest va obrir la porta sense veure la tassa, amb tot la va agafar al vol sense deixar que es perdés ni una gota d’aigua, es va excusar i la va deixar damunt de la taula presentant-se “Aquest és el meu segon fill, i encara li queden algunes cosses per aprendre”, finalment va cridar al tercer fill tot posant la tassa, el tercer fill va arribar davant la porta, va entrar sense tan sols demanar permís, la tassa va caure i després de colpejar-li al cap va deixar anar tota l’aigua al terra, el tercer fill va treure la seva espassa i va partir la tassa “Heus ací al meu tercer fill, i a ell encara li queda tot per aprendre”, doncs bé, avui passejant-me per l’oficina no he pogut més que recordar aquesta vella història...