La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 26 de desembre de 2011

entrada 1020-2 (any 4)

La festa seguia, ara sonava això que feia que tothom fes saltirons mirant als del voltant per no fer el ridícul més enllà de l’estríctament necessari, vaig somriure al veure que tot i els sostenidors reforçats alguna podria acabarà amb un pit esgarrat, la naturalesa és així de puta… vaig deixar la zona de música abans que sonés això i totes les tipes perdessin la poca decència que els hi quedava, i ja se sap que per Nadal les gallines velles només al caldo… vaig començar a pujar les escales quan vaig notar un olor a l’aire que m’era familiar, vaig obrir la porta trobant a bona part del jovent que em van mirar sorprès, l’Ade (Adela pels seus pares) va saltar “Pensava que no et veuria!, que t’havien segrestat els d’avall…” em va saltar al coll i jo em vaig preguntar si feia fred o els seus pits s’alegraven de veure’m… un tipus es va moure al fons, me’l va presentar com el seu nuvi, se’m va escapar un somriure quan anava a preguntar-li si tenia “intencions honorables vers aquella noia…” (perquè em contestés “Tinc 20 cm de honorabilitat per aquesta noia”, que ja sé sap que els nois tendeixen a exagerar), la vaig deixar mentre ells feien sortir el porro del no res coneixedors que no es poden fiar dels vells, vaig seguir pujant les escales fins arribar a la terrassa, vaig mirar el cel estelat preguntant-me com és que entre les infinites estrelles existents cap s’havia decidit per venir… “Sento el d’abans…” no he entès mai aquest intent d’arreglar els problemes emmerdant-los encara més “No hi ha res a disculpar…”, “Així, ets amic de la família?”, vaig somriure al llarg dels anys he conegut tipus del Ministerium für Staatssicherheit (stasi pels amics) més diplomàtics i discrets… “Si, es podria dir així…” la tenia a prop, ella va tornar a disculpar-se i a explicar-me de nou a que es dedicava i recitar-me la seva existència, amb un final de “I mira a vegades penso en que m’han passat forces ocasions per endavant i mai n’he agafat cap…”, vaig somriure tot mirant cap avall hi hauria més de deu metres d’alçada, “En vols agafar una?” ella em va mirar, no sé el que va contestar la vaig agafar i vam saltar, amb aquestes alçades dóna poc per cridar o dir, un cop a terra la vaig deixar anar “No ha estat malament, oi?” la tipa estava tremolant sense dir ni un mot, el seu deliciós vestit estava tacat almenys per un lloc… “Hauries d’estar disposada a acceptar el que et pugui venir si vas demanant… el tema no està en voler, el tema està en poder acceptar el que ens pot venir…”, la vaig acompanyar a una bancada deixant-la asseguda mentre li deia que aniria a buscar quelcom per beure, un cop a la bara algú em va dir “A mi mai m’ho has fet això…” vaig somriure “Possiblement perquè acabaria per agradar-te…”, “Has vist a l’Adela, bé l’Ade?”, “No…”, aquí ha estat on ella ha rigut mentre s’acostava el seu marit “Menteix tan malament com sempre, no?, suposo que ella estarà fent el que fèiem nosaltres…”, “Espero que almenys ella tingui condons… i no hauries de deixar a la teva coneguda sola, és de mala educació… i això en algú que té una exquisida educació com tu és del tot imperdonable…”

entrada 1020 (any 4)

Aquests dies un ha d’anar a festes i actes on algú sense un excés d’alcohol (o manca de coneixement) no hi aniria, un cop a la porta qui m’havia dut em va dir “Recorda, intentem ser un xic educats… saludem, somriem, tornem els comentaris de forma respectuosa, no abusem de la beguda i quan no se n’adonin pleguem veles, creus que ho podràs fer?”, vaig somriure, en aquesta existència he fet moltes coses, però allò em semblava quelcom força més complicat que els dotze treballs de l’heracles aixecats al quadrat, a la barra de solterones/acabades de separar ens van saludar, qui venia amb mi em va dir “En aquests llocs no sé diferenciar les putes de les dones oficials, perquè les primeres intenten semblar senyores i les segones semblar putes…”, “No havíem de fer comentaris respectuosos?” “No volia faltar a les putes…” em va contestar agafant una copa, aleshores ens van venir amb l’estratègia de separa i guanyaràs, i en un tres i no res em vaig veure allunyat del meu company, em va tocar saludar, escoltar el sempre amanit “Sembla que per tu no passa el temps…”, vaig anar esquivant el personal fins arribar al jardí de fons sonava allò que s’espera que soni en festes com aquestes, on creuen posar lo darrer de lo darrer i un no acaba d’entendre el refregit del 40 secundaris que van fotent, un cop al jardí vaig agafar aire notant el fred en els pulmons que em va fer somriure “Diuen que coses com aquests et fan sentir viu…” no em vaig girar “Aleshores caldria veure si val la pena estar-hi…” ella es va posar al meu costat tot presentant-se, un nom més, una cara més, una vida més, a vegades em pregunto quantes vides més estaré condemnat a conèixer, “Diuen que es fan festes per estar amb els coneguts, i no entenc aleshores el desig de voler conèixer desconeguts…” “Deu ser que els coneguts no són el que un espera d’ells…”, “A vegades la gent té una forma certament curiosa de demostrar la seva amistat…” vaig somriure, “Mantingues els amics a prop, però els enemics encara més a prop…”, “Sun Tzu…” va dir ella, li hagués pogut fer veure l’error en la citació, però m’hi vaig estar, vaig veure una ombra que se’ns acostava “Vaja i jo buscant-te per dins…” el tipus em va mirar inquisidorament “I vostè és?”, “Ningú…” li vaig contestar acomiadant-me, al passar pel costat del tipus aquest em va agafar el braç “Crec que li he fet una pregunta…”, el vaig mirar, no entenc aquest coi de festes, la gent hi hauria d’anar a passar-ho bé i no pas a liar-se amb el primer desconegut, aleshores va aparèixer l’amfitriona qui va fer que em deixés “No crec que el coneguis ni tan sols que el vulguis ni calgui que el coneguis, és un vell, molt vell amic de la família, no?, et podríem dir així…”, vaig somriure, segurament em podrien dir així, ja que vaig ser jo qui va ajudar al rebesavi a crear l’imperi que serveix per muntar festes com aquestes…

dissabte, 24 de desembre de 2011

entrada 1019-2 (any 4)

Tot i que només vinc de tan en tan m’han convidat de nou a sopar, suposo que un cop l’any no fa dany (collons amb el rodolí), i quan deixes anar un comentari o alguna animalada es miren amb un somriure i diuen “Ai, com ets...”, els miro i quasi que els envejo si realment creuen que perquè algú va dir que aquests serien uns dies especials ho són, ells van i s’ho creuen, com si la capullositat del personal desaparegués en algun moment, miro al voltant i no em cal arribar al final de la taula, tenen totes les seves culpes escrites en la cara i recordables en la memòria dels presents “Ningú és perfecte” et diuen, però un no pot més que somriure al valorar el que va de “no ser perfecte” a ser el que acaben sent, persones que molt segurament ells no aguantarien, ara bé, com que són ells no toca més que axatar i aguantar “que només és una nit...” em diu una persona amb la mirada més càndida possible, “no pot ser tan dolent...” li podria dir el que és dolent, suposo que li podria explicar allò que jo ja considero normal i ella em miraria sorpresa sense creure un borrall del que li estic explicant, perquè no pot arribar a imaginar (i menys creure) que els humans, aquells que són com ella puguin fer coses com les que li explicaria, i no em caldria entrar en temes escabrosos, el comportament de “sèrie” de forces humans ja per si sol sobrepassa les capacitats d’acceptació... un dels de la taula em mira “I què?, encara segueixes amb lo teu?, mira que mai ho recordo... ets una mena d’assessor, oi?”, somric, espero que la pregunta es difumini amb algun comentari o alguna observació de lo puta que sembla que la tipa de la televisió, normalment dit per aquelles que tot i no semblar-ho senzillament ho són... però no, no hi ha puta aparent a la pantalla i si cantant imitant a un gat en una picadora... somric pensant que a un li toca ser un xic educat en una nit com aquesta i contesto “Resolc problemes...”, algú respira alleugerit, aquest cop no he pecat de sinceritat incompresa, quasi que ja domino les regles del joc de les “convencions socials....”, el tipus obre la boca de nou però la seva parella treu qualsevol comentari, dona llesta, sap que no està bé temptar a la sort, i al final repartiment de regals, els tipus i les tipes se’m queden mirant quan obren els que els hi he portat, ja sé els comentaris, ells regalen merdes i jo regals, suposo que d’això va aquesta merda de dia, i si no en tens per regalar el millor és ser sincer i no intentar anar de farol amb merdes que per molt de botigues socialment compromeses o de mercats justos (algun dia els hi hauria d’explicar per qui són justos aquests mercats) no deixen de ser això, senzilles i putes merdes, al final un surt amb un munt de paquets que fan que et qüestionis en quin cony de container de reciclatge cal fotre’ls (fa alguns anys els “oblidava” a la casa on estava convidat, però darrerament tothom em recorda que els agafi), clar, ningú vol una merda com aquella... recordava per la tarda quan he anat a comprar un parell de llibres, la llibretera m’ha preguntat “Ets d’aquí?” no he pogut evitar somriure-li “Hi vaig viure fa uns anys...” ella me’ls ha donat dient-me “T’he fet preu... i mira sinó t’agraden els pots retornar” l’he mirada “No pateixis sinó m’agraden ja els regalaré per reis...”, i no, aquest any tampoc l’han encertat, així que si voleu fer content a aquest vampir em podeu regalar una cafetera de les d’abans, d’aquelles pre mel·lites i ja no diguem en comparació a les nespresso, una d’aquelles que es posaven al foc, però que ara les han fet que es connecten a l’electricitat, com em deia el de la botiga “Van deixar de fer-les, bon cafè i a bon preu... sense càpsules ni merdes, un mal negoci, bon cafè, però mal negoci...”

entrada 1019 (any 4)

Avui passejant per entre les pedres que haurien de recordar a la gent, però que resten força oblidades (suposo que ja deuen haver fet la seva funció de neteja moral un cop posades), l’he vista allí, des d’on veu sortir els dies i caure el sol, el punt exacte des d’on em deia amb un somriure tot assenyalant un turonet a l’horitzó “Allò és el més lluny que conec del món, en això som tan diferents...”, un cop em van dir que en el fons aquell qui no és d’enlloc és força semblant al que és de tot arreu, m’hagués agradat dir-li com ha anat l’any, o el segle, dir-li tot el que ha canviat i com ella s’ho ha perdut, dir-li que per molt estrany que sembli la van plorar un temps però va acabar oblidada, ella, els seus fills, els néts i forces més descendents, tothom acaba per ser oblidat, oblidat o recorda’t d’una forma que el record poc té a veure amb un... recordava no feia massa el sopar de “semi-empresa” (al lloc on faig veure que treballo ja no hi ha sopars d’empresa com a tals, allí cadascú es cerca la vida amb aquells qui li són més afins), doncs un dels presents ens deia que no sabia que l’empresa estigués afiliada a Greenpeace, en el fet que aquest any s’havien abonat a l’indult generalitzat de porcs i no havien regalat pernils per aquestes festes, fent que ara els boscos estiguin superpoblats per aquests animalons que faran a la Crisi la seva santa salvadora... el tipus surt amb una noia preciosa, una d’aquelles que com va dir un en un atac de lucidesa “Hi ha tipes que no te les follaries ni a hòsties, en canvi n’hi ha que hi hauria hòsties per follar-se-les...”, ella sempre somriu dient que si li falta cul o li sobren pits i la gent no pot més que somriure tot pensant que Déu no pot ser tan cruel amb la resta dels mortals i tan benèvol amb un de sol... recordava el sopar quan he entrat a un supermercat a fer les darreres compres, la caixera (xoni on les hi hagi) quasi bé que em llença la compra per sobre i encara em demanava si li podia pagar just, he somrigut treient un bitllet i forçant unes disculpes, ella ha bufat i m’ha tornat el canvi, m’hagués pogut estar una estona repassant-lo però que coi que és Nadal... un cop fora he vist un captaire, m’hi he acostat i en lloc del tetra de don-saimon estava llegint un llibre, el tipus m’ha mirat i suposo que ha pensat “Si, sé llegir, que passa que els pobres no poden llegir?”, he tret un bitllet i li he deixat al plateret tot ple de monedes que com en altres casos han servit per netejar consciències... m’ha fet somriure la rapidesa amb la que el tipus ha estirat el braç, suposo que no deuen caure massa bitllets, i la seva mirada, sempre que un dóna més del que s’espera acaba per rebre una mirada desaprovadora per qui ho rep, però tan me fot, he recordat les paraules que em van dir fa segles, una vella a qui li vaig fer un favor “No podràs purgar les teves culpes, però hauries de donar part del que et sobra, mai sé sap qui hi ha darrera un captaire...”, “I jo que pensava que donar era un acte de caritat i sense esperar res a canvi...”, ella va somriure “Que hi vols fer, som humans...”, així que mai m’estic de deixar anar algunes monedes o un bitllet en aquests casos, tot coneixedor que no em salvarà del foc de l’infern, perquè no crec que Déu canvií massa la seva concepció de mi per aquests actes, i que coi, si som Nadal... de tornada a casa he vist un grupet de “nou-vinguts” que se m’acostava (no serem políticament incorrectes....), el primer s’ha aturat mentre em sobrepassaven la resta, el tipus m’ha preguntat l’hora o si tenia foc o si... que coi importa, em conec ja aquesta cançó, i la sorpresa és el que un no ha de deixar perdre, una puntada al que tenia davant (podia fallar i que no anés a passar el que imaginava però...) el tipus s’ha plegat mentre notava algú a la esquena, l’he colpejat tirant el cap enrere notant com se li partia el nas, he girat picant amb el palmell de la mà dreta en la seva mandíbula, mentre llençava una puntada al del costat que ja el tenia a sobre, el tipus s’ha aturat doblegant-se, he aixecat el peu deixant-lo caure en la seva esquena i ha caigut a terra, el quart s’ho estava mirant tot, he somrigut, quantes vegades ho deuen haver fet, que ràpid es passa de la despreocupació del vencedor a la por del vençut, he pensant com es passa de valorar quelcom com a “defensa pròpia” a “assassinat” tot segons del bàndol on un està, però aleshores ho he tornat a recordar, que recoi estem a Nadal, “Jo els portaria a que els hi donessin una ullada...”, li he dit mentre m’allunyava recuperant la compra, no he pogut evitar somriure, si al final pot ser que fins i tot Déu premií els pobres actes d’aquest senzill vampir...

dijous, 22 de desembre de 2011

entrada 1018-2 (any 4)

Avui he viscut una d’aquelles situacions que et fan somriure tot entenent un xic més als humans, avui tots reien d’una panda de subhumans que van sortint per la tele tot demostrant que per molt que un cregui que ho hagi vist tot, la naturalesa humana i el temps et poden fer veure lo equivocat que estaves... així que avui ha estat un dispendi i un malbaratament (aprofitant l’esperit consumista de nadalanec), per tal de riure d’aquells que un considera més tontos (a tall del sopar dels idiotes) i clar, sempre que el grupet que està amb un jugui al mateix número i riguin amb un, el tema ha anat pujant de to fins que un dels caps pensants de l’empresa que els observava m’ha vingut a veure “Ja els veus, no tenen cap mena de problema per riure de la gent, ara bé, pocs accepten que ho facin d’ells...” al que li he contestat “Ells tenen la clau dels que són tontos i objectes de mofa i els que no, i si per cas algú se’n riu d’ells no pateixis que trigaran poc a titllar-lo de mal educat... ells ho fan “perquè no s’hi poden estar” davant tanta demostració d’estupidesa, i no tenen la capacitat (entre d’altres mancances), d’entendre que molt possiblement (i per forces més dels que es poden arribar a imaginar), ells no són menys imbècils que els tipus dels que riuen...”, el tipus amb qui parlava és un d’aquells que no veu les coses com la resta, senzillament les intueix, ell no passa per la sempre eterna frase “És possible? Doncs podem mirar de fer-ho...”, ell parteix de “Cal fer-ho, ara mirarem com...”, el recordo com va tornar d’un d’aquells seminaris per emprenedors i on els comentaris de la resta d’assistents no van ser massa bons (el tipus els va fer sentir a tots com una panda de kpllos integrals), deien que en una de les proves posaven una línia de foc al terra i a cada costat un tipus agafant una corda, guanyava qui es quedava amb més corda però això implicava llençar l’altre al foc, i en teoria el tema estava muntat per tal que un veiés que a vegades cal negociar... el meu conegut quan li va tocar participar-hi va estirar la corda fet que també va fer l’altre (principi d’acció reacció en diuen), ell va fotre una bona estirada i abans que l’altre recuperés estirant es va acotxar cremant la corda, aquesta es va partir i ell va ensenyar que el seu costat era més llarg que el de l’altre... m’imagino el silenci de la sala, i els intents dels guru de torn per explicar aquella situació que ni ell s’havia imaginat... doncs res que avui el tenia allí davant mirant a la resta del personal com qui mira el pati d’un col•legi... el tipus s’ha girat per dir-me amb un xic de tremolor en la veu “A vegades em pregunto com nassos pot funcionar aquesta empresa... suposo que totes deuen estar infectades del mateix i per això no estem ja fora del mercat...”, no he pogut més que somriure tot demanat si volia un cafè, ell ha mirat cap a la cafetera tota envoltada d’aquell personal i m’ha preguntat “I si és contagiós?”...

entrada 1018 (any 4)

En Peter s’ho mirava tot amb aquell posat de qui sap que res es pot canviar, tenia que reconèixer que el primer cop que li van explicar (tot i la seva formació acadèmica) la història li va semblar més procedent d’un conte de ciència ficció que no pas real, ara i amb el pas del temps, els fets, i la gent que tenia al voltant havia arribat a la mateixa conclusió a la que arribava des de ja feia uns mesos, el món s’acabava, o almenys el món tal com el coneixien, com a lloc on els humans hi havien passat els darrers mil•lennis tot aprofitant-se de l’entorn... un cop van arribar a la conclusió que el món s’encaminava cap a la seva fi van passar per totes les fases d’aquell a qui li diuen que la seva vida té una data de caducitat, des de la negació, a l’enfrontament, negociació, resignació i finalment l’acceptació de la fi, com en moltes altes coses tampoc calia dir-ho al gran públic, perquè segurament no entendrien (en la normalitat esperada) una notícia com aquella, i com els hi havien dit “Podem anar cap a la fi, però hi anirem ordenadament...”, i aleshores van descobrir quelcom que els va deixar totalment perplexos, de fet ja els hi ho havien dit, ja n’estaven avisats que el món s’acabaria, i amb una exactitud que no deixava lloc a cap mena de dubte, i en aquell precís moment la física i la noció del temps tal i com l’entenem va canviar, algú va dir que a l’igual i en un futur l’espècie coneixedora (com ho eren ells) del final, havien enviat un missatge al passat per avisar i per tal de veure si les generacions passades (futures per ells) es poguessin preparar per evitar el cataclisme, i ells que feia segles que tenien l’avís damunt la taula ni tan sols l’havien valorat seriosament... i aleshores un dels físics va dir que en “teoria” era factible enviar un objecte al passat, que s’havia fet a nivell de nanopartícules, que els estudis sobre la física quàntica parlaven de partícules que podien (per moments) estar en dos llocs al mateix temps... i aquí van anar destinats tots els esforços i recursos, en el poder avisar als del passat dels que ens vindria al futur i esperar que poguessin fer-hi res, tal i com algú del nostre futur ja havia fet, el temps no és lineal, és circular, és un vòrtex que gira sobre si mateix i només a vegades permet de fer alguns canvis, en Peter va somriure tot sabent que segurament per molts missatges que enviessin el món no es salvaria, i no deixava de trobar-li un cert punt graciós que mentre els maies i d’altres es van prendre els missatges seriosament i van posar a la gent en sobre avís tot i les seves limitades capacitats, les generacions futures ho havien negat i se n’havien rigut d’aquelles “prediccions” sense ni tan sols valorar-les... i ara es trobaven a escassos mesos de la desaparició com espècie, i l’únic que li feia la feina més portable era saber que davant la pregunta de “Què havia aportat l’espècie humana a l’Univers?”, la resposta era senzilla “Res de res...”

dimarts, 20 de desembre de 2011

entrada 1017 (any 4)

L’altre dia llegia el que algú va dir ja fa uns segles “Els homes es mostren aterrits davant la mort, i en canvi es permeten el luxe de passar un terç de la seva vida dormint...”, que va venir lligat amb una demostració de decència moral d’un dels presents qui ens deia “Ja ho veieu, de les 24 hores del dia, un se’n passa 8 dormint, 8 treballat i de la resta hi ha aquelles tasques que no ens venen de gust però ens toca fer, així que ens queda per fer els que ens agrada?, i després, clar està que un pugui fer sempre el que li agrada i no ho hagi de postergar a determinades temporades, amb tot, a un no li queden més que unes 3-4 hores al dia, el mateix temps que poden tenir els reclusos per sortir al jardí com qui diu... una senzilla vuitena part del dia per fer el que un vol, i la resta, és a dir set vuitenes parts per fer allò que un ha de fer, massa bon negoci no sembla...”, vaig somriure, de fet si pensem en la vida com a quelcom amb un valor extrem pels humans, veure com set vuitenes parts de les mateixa es destinen a fer el que un no vol fer per tal de tenir-ne una vuitena part de realitzada sembla quelcom que com a mínim hauria de fer pujar els colors al personal... bé, suposo que això no es deu poder aplicar a la totalitat de la gent, però segurament als Mindundis Club que us perdeu per aquestes línies segur que si... fa temps mentre caminava vaig assistir a una discussió entre dos alumnes d’un conegut mestre, un dels nois li deia a l’altre “No és més feliç qui més té sinó qui menys necessita!” l’altre anava a replicar però van acabar mirant al mestre qui no deixava de somriure, els va mirar i els hi va contestar “Senzillament és feliç qui ho és, i vosaltres us heu perdut la noia que acaba de passar per davant vostre... la felicitat no és qüestió de tenir o no tenir coses, és senzillament qüestió de ser-ho o no...”, tot això amanit amb la nova política fiscal que sembla que tornarà a pujar la càrrega impositiva o pressió fiscal, i un dels presents em deia “Ja ho veus, els rics no tenen problemes en que els pobres siguin un xic més rics, ara bé, quan van mal dades tenen clar que seran els pobres qui pagaran les necessitats dels pobres, faltaria més!, i el govern a fer el de sempre, apallissar als indefensos (que són molts, però indefensos) i no tocar els nassos als gallets de torn no sigui que els hi inflin els morros... i no deixa de tenir el seu punt, que la feina de polític sigui la que tothom té clar que vol dir no fotre ni cop i en canvi es declari de la més necessària, i aquella que pel poc que es fa estigui més ben pagada, perquè quan un es pot fixar el seu propi sou i té tot un país treballant per a ell, modest, el que es diu modest segur que no serà...”, possiblement aquest no sigui el millor món possible, ara bé, el que si que és, és un dels més divertits possibles....

diumenge, 18 de desembre de 2011

entrada 1016-3 (any 4)

Podria dir que m’ha despertat l’olor a cafè, però us enganyaria, ja feia estona que l’escoltava tafanejant i trafegant per la cuina, així que m’he aixecat tot just quan sortia amb el cafè, el tipus m’ha somrigut mentre s’acostava al balcó mirant el paisatge nevat… “Suposo que la gent hi deu veure cases nevades…”, “Però tu no…”, el tipus ha somrigut “Jo vec el que tu, clarament les cases on hi viu algú d’aquelles on no hi viu ningú tot observant les que tenen la neu fosa a les xemeneies d’aquelles que no…”, m’he anat a servir el cafè tot pensant que no és bona idea convidar a casa a tipus tan paranoics com aquell, i no he pogut evitar el somriure al recordar com cada cop que va a la perruqueria (sempre la mateixa i sempre l’atén la mateixa noia) quan aquesta li diu que tanqui els ulls que li repassarà les celles el tipus obre els ulls cada cop que la cadència de les tisores canvia, com ell diu “No em puc estar d’admirar-la…” tot i que en el fons ambdós sabem que ho fa per tal de veure si ella li vol treure un ull amb les tisores… el tipus m’ha tret dels meus pensaments amb una pregunta d’aquelles que no tenen resposta “I al final amb que ens quedem?” m’ha dit tot assenyalant la pantalla de l’ordinador “Per cert, vaja merda de blog… deus ser la vuitena plaga tu, bé el teu blog…”, no l’anava a contestar però suposo que algú que quasi mai es preocupa per ningú (encara recordo quan un dia vam veure com atropellaven un tipus i ell em va dir tot normal “Li deu haver fet mal…”) si et fa una pregunta com aquesta es mereix una resposta, he mirat la pantalla… el tema estava entre…

Something beautiful is happening inside for me
Something sensual, it's full of fire and mystery
I feel hypnotized, I feel paralyzed
I have found heaven
There's a thousand reasons
Why I shouldn't spend my time with you
For every reason not to be here I can think of two
Keep me hanging on
Feeling nothing's wrong
Inside your heaven

O…

In your room
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

Anava a contestar quan el tipus m’ha dit “Un altre cafè?” i ha entrat a la cuina, el que m’ha fet somriure ja que m’he debatut entre l’alleugeriment de no tenir de respondre i la mala llet de veure lo poc que li importava la resposta, però com ell sap “Tothom menteix…”, i com a mostra la presentadora del noticiari que deia que aviat hi ha un coi de loteria que farà a gent milionària, del tot fals, pel que em sembla i el premi del dècim, com a molt farà la gent mil·lenària en euros… tot i que els humans sou animals de costums i deu sonar millor dir que un pot ser milionari de les antigues pessetes que no pas mil·lenari dels actuals eurets, així de rucs sou…

entrada 1016-2 (any 4)

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

Something beautiful is happening inside for me
Something sensual, it's full of fire and mystery
I feel hypnotized, I feel paralyzed
I have found heaven
There's a thousand reasons
Why I shouldn't spend my time with you
For every reason not to be here I can think of two
Keep me hanging on
Feeling nothing's wrong
Inside your heaven

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

I can feel the emptiness inside me fade and disappear
There's a feeling of contentment now that you are here
I feel satisfied
I belong inside
Your velvet heaven

Did I need to sell my soul
For pleasure like this
Did I have to lose control
To treasure your kiss
Did I need to place my heart
In the palm of your hand
Before I could even start
To understand

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

entrada 1016 (any 4)

In your room
Where time stands still
Or moves at your will
Will you let the morning come soon
Or will you leave me lying here
In your favourite darkness
Your favourite half-light
Your favourite consciousness
Your favourite slave

In your room
Where souls disappear
Only you exist here
Will you lead me to your armchair
Or leave me lying here
Your favourite innocence
Your favourite prize
Your favourite smile
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here

In your room
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here


I pels menys puristes però no per això amb menys gust...

dissabte, 17 de desembre de 2011

entrada 1015-4 (any 4)

Per on anava… estava sonant això… em va fer gràcia la cantarella “Jo no estic enamorat, nosaltres no estàvem enamorats…”, i em pregunto, qui collons ho està, al entrar al local no sé perquè em va venir al cap… “I vaig escoltar un soroll de sobte, com si estiguessin trucant a la meva porta… No m’ha escoltat trucar?”… ja anava un xic perjudicat i se’m va barrejar amb “Anem al voltant del sol, la lluna gira al voltant de la terra, no ens mata la mort: ens mata el vertigen!”… a la barra els de sempre m’hi vaig acostar demanant una copa, el bo que tenen els sopars de Nadal és que fa que els animals nocturns s’ajuntin, al voltant meu tots aquells que ningú vol al seu voltant, ara sonava això, i com si els tipus s’haguessin imbuït del missatge van començar a parlar d’on hi havia les millors putes, em va fer gràcia un dels presents que ens parlava del millor local de Mèxic DC, un altre de Praga (ahhh, Praga…), i un dels presents va concloure “”De fet a tot arreu hi ha putes bones, ara bé, bones dones…” vam somriure aixecant les copes, no érem els tipus més políticament correctes però tampoc ho hem cercat mai, va ser un flash però suficient per què em taladrès el cap “Crist va i entra en un hotel. Tres claus li dona al dependent i li pregunta: Té creus lliures?”, vaig mirar la copa, a vegades l’alcohol ens parla d’una forma estranya, un dels presents em va picar a l’esquena “Em sembla que venen per tu…” em vaig girar i la vaig veure, molt possiblement qualsevol heterosexual se l’hagués volgut calçar, ella va caminar per damunt la merda que érem fins arribar davant meu… “Saps que fas llàstima oi?”, vaig somriure tot just abans de notar la bufetada… que no em va fer esborrar el somriure “C’est tout…” li vaig dir “Tot i que si vols t’ho puc dir en una llengua menys compromesa…”, la tipa va girar i va marxar, fa segles l’hagués morta, ara ja m’avorreix actuar com sempre i matar per matar, fins i tot un vampir sap que hi ha vides que carreguen més que la mort, ara de fons va començar a sonar i dins meu quelcom va petar en un “Mira noi, aparta la pistola. Les bales no m’aturen, les navalles no em fereixen… Mira… Mira’m! Soc l’error del pilot, soc la malformació del fetus, soc el cromosoma aleatori… Soc la més completa i total bogeria… Soc la por…”, vaig assaborir de nou la copa, res més voluble i més efímer que el gust del tiet Jack als llavis, ni tan sols un bon comiat vaig pensar tot mirant als que m’envoltaven, ells sabien que: “Conec el dolor a nivell molecular… estira dels meus àtoms.. m’encanta en l’alfabet de la por…”, vaig demanar una copa més sabia que ho lamentaria, el tiet jack no avisa “Si em beus has de ser conseqüent, et diu…”, i aleshores ho vaig veure i beure clar “Les desgràcies mai venen soles, sinó a ramats, tinc aliats en el cel, Jack i camarades a l’infern: Saluda’ls per mi”…

entrada 1015-3 (any 4)

De fons sonava…

I saw your picture hangin' on the back of my door 

Won't give you my heart 

No one lives there anymore 

And we were lovers 

Now we can't be friends 

Fascination ends 

Here we go again 

Cause it's cold outside, when you coming home 

Cause it's hot inside, isn't that enough 


I'm not in love 


Could it be that time has taken it's toll 

Won't take you so far, i am in control 

And we were lovers 

Now we can't be friends 

Fascination ends 

Here we go again 

Cause it's cold outside, when you coming home 

Cause it's hot inside, isn't that enough 


I'm not in love 

I'm not in love
I'm not in love 

We are not in love 

We are not in love 

We are not in love 

We are not in love



And death goes on…

entrada 1015-2 (any 4)

Demà és el dia, aquell on ho tornen a fer, un acte on a canvi d’uns pocs eurets un es pot sentir super xaxi compromès amb alguna merda causa (crec que en tenen una llista ja feta fins el 2040), i on un pot fer real la seva aportació a la societat i tot això rodejat de l’esperit nadalenc i dir el dilluns quan es torni a la merda de feina que teniu “Jo hi vaig col·laborar!”, i recordeu amb un catarsi social els moments més emotius i algú encara digui “Mira, mira, encara se’m fot la pell de gallina…”, i tots us aneu a dormir tot creient-vos millors persones… per mi tot resumit en quatre paraules “valents fills de puta”, quan de fàcil és convertir un any de misèries i de merdes a una justificació dels mateixos amb uns pocs minuts de compromís amb quelcom que us la porta tan fluixa com qualsevol cosa que no us afecti directament… fa poc en un sopar es va encetar el debat sobre la donació d’òrgans i el fet que la cultura existent en la societat és un dels principals problemes per la donació, el sentiment de possessió malaltís fins i tot després de mort… i un dels presents ens deia “De fet, està clar que els trasplants són bons, salven vides!, i que el fet de no voler donar els òrgans no té cap base científica i si molt d’egoisme… crec que el millor seria que per llei s’estigués obligat a donar els òrgans, no us imagineu la quantitat de gent que es podrien salvar…”, vaig somriure aixecant la copa, em pregunto si morís la seva filla si acceptaria donar els seus òrgans, igual s’hauria de provar… però clar, com a bon vampir sé que no em puc fotre en els afers dels humans… només vaig recordar que els malfuncionaments corporals venen moltes vegades provocats precisament per un defecte codi genètic i que anar salvant deformacions del codi genètic pot portar a senzillament acabar per pervertir-lo, i d’això la naturalesa en sap força… aquí és quan et titllen de nazi i un no pot evitar el somriure, perquè darrera aquestes crítiques hi ha l’intent humà de ser més que res i ningú, tot just sota dels deus, l’home com element que sotmet i controla la naturalesa i les seves lleis, l’home com a element regidor dels seu futur… avui mentre feia les compres algú em deia que problema d’avui dia ja on és que la gent no foti exercici, és que la gent menja massa i massa bé, i una de les presents amb alguns anys li ha dit “El problema és que no heu passat gana…”, no he pogut més que somriure davant aquelles paraules, viviu una vida regalada, una vida que no us toca i que no us heu guanyat, viviu en un equilibri tan fals com l’estabilitat que us creieu que teniu, i el divertit és que al final, algú donarà el pas en fals i us vindran a veure amb un somriure “Ara toca pagar…”, i aleshores voldré veure quants podreu i sabreu pagar la factura d’aquest comportament humà amb el que ho pervertiu tot… amb tot i com deia aquell: “No hi ha res bo o dolent, sinó que és el pensament el que fa les coses bones o dolentes…”

entrada 1015 (any 4)

Avui he descobert un cop més fins on arriba la imbecil·litat humana, tot mirant per la finestra he pogut veure a un dels veïns bowl en mà de cereals tot mirant per la finestra com queia la neu, el tipus ha aixecat un xic la cullera, i jo sense saber si em convidava a la merdacereals o m’estava saludant… el tema és que el tipus anava amb els seus horribles pantalons de xandall i camiseta màniga curta, això quan al carrer marcava -3º, amb un parell de collons i una conscienciació mediambiental i de sostenibilitat de nassos… encara tenia l’escena d’ahir per la nit al MB sonava això, de fet cada dia té més aquell punt a fill bastard del bosc de les fades, ara bé, sense venir de cap còpia, suposo que l’evolució dels locals fa que en dos llocs espacialment distanciats hi pugui haver dos locals semblants sense que ni tan sols en cap moment d’aquesta evolució s’hagin interaccionat entre ells, ahir per la nit hi havia el Chaos, un xilè que acostuma a venir a fer la temporada des de ja fa anys, el tipus és famós per l’espècie d’Akelarre que fot per tal de fer nevar, ara ja feia temps que li demanaven perquè el tema estava dur, i ell amb un posat místic tot dient “Xa xegara…. Xa xegara…”, doncs res que fa dos nits en va ser la Nit, la festa és senzillament salvatge, on l’alcohol és la menor de les preocupacions dels que hi ha per allí, com ell diu “Los dioses quieren actos a su altura, ningun dios se divierte con una panda rezando… a ellos les va mas la accion hardcore, sinó mira sus actos…”, i la festa no desmereix, vaja que no, al final acaba en un folliskipuguis que ja haguessin volgut per si algunes bacanals romanes, i aleshores el tipus surt del local i fot foc a una pila d’eskis vells per tal de fer nevar mentre el personal fa la cabra (i sense ànim de voler molestar a aquests animalons) al voltant de la foguera, i heus ací que ahir per la tarda es va començar a tapar i avui ha fotut la primera de les nevades, i tot deu no deixant de pixar colònia del Xaos i que sigui com sigui el tipus sempre l’encerta, ahir me’l vaig trobar al MB “Vaja, l’home del moment!” li vaig dir mentre ell em llençava el braç damunt l’espatlla (si, tenen aquest punt… mariconil aquesta penya), “Xa ves…”, vam demanar un parell de copes tot parlant de l’encert de les seves festes i ell entre copa i copa em deia, “Lo importante no es tener contacto con los dioses, lo importante del carajo es tener una buena previsión meteorológica…”, “Amén!” li vaig dir tot aixecant la copa…, el Pablo que estava darrera la barra em va clavar la mirada “Che ahora tendremos que matarte….” vaig somriure mentre li demanava una altra copa com a darrer desig abans de ser executat.. doncs res, avui dia de neu, dia de mort blanca… i redeu que si quan plou els angelets pixen ara es deuen estar matant a palles…

dijous, 15 de desembre de 2011

entrada 1014 (any 4)

Això de la crisi té les seves coses bones, tinc un conegut que per una petita “relliscada” ha estat condemnat o millor dit “recomanat” per fer una sèrie de treballs socials, el tipus com que és d’aquells que entra i surt de les ments de les persones com el pedrito per casa seva el van col·locar en un servei destinat a persones que han patit de forma especialment dura la crisi, doncs res, m’explicava (i si ja sé que hi hauria d’haver un cert secret entre pacient i metge, però com ell em diu “El que m’arriba no tenen res de pacients i menys de persones, es queden tot just en l’esglaó d’animals, i es planten en el rac, el ionals ho van deixar per un millor dia”), doncs això, que el tipus em deia que li havia vingut una dona d’uns quaranta i pocs i li va explicar que degut a la crisi la seva parella “Su Juan” havia tingut de marxar a treballar a l’estranger, i que ja feia sis mesos que havia fotut el camp, i clar, que el tipus era de poques paraules (i si de fets com semblava), i la tipa doncs això. que estava un xic neguitosa, el tipus li va preguntar “Té por que se’n vagi amb una altra dona?”, ella el va mirar sorpresa “Con otra?, miedo?, no claro que no, el sabe que puede hacer lo que quiera, pobre… si encima está trabajando para mi y los niños, que menos que se de alguna alegria el bendito…”, el meu conegut va canviar el gest tot preguntant-li “Així doncs, és vostè qui està cercant un home?” i aquí la tipa va explotar “Pero quien se ha pensado que soy?, yo no soy una puta, yo soy fiel a mi marido hasta la muerte…”, el meu conegut va fer esforços per no aixecar-se i demanar la canonització d’aquesta dona allí i en aquell mateix moment, va mirar al cel tot dient “Deu, m’estàs posant a prova no?”, la tipa el va mirar estranyada i ell va seguir, “Bé, i així quin és el problema…”, la tipa va mirar l’habitació com si hi hagués algú més “Verá mi hija me ha dicho que si me toco… Bueno ya sabe…” aquí el meu conegut va estar a punt de dir “No, no se” però va callar i ella va prosseguir “Que si me toco es parecido a que si él, bueno que si mi Juan, ya me entiende…”, ell va fer que si amb el cap “I aleshores el problema?”, “No se, es que tengo la sensación que si lo hago lo estoy engañando…”, aquí el meu conegut quasi que cau de la cadira, allò era una dona, ole, ole, ole, que no volia enganyar al seu marit ni amb ella mateixa, amb tot li va venir una escletxa de dubte “Perdoni, i tot i que no vingui al tema, quants anys té la seva filla?”, la tipa se’l va mirar “Doce, por?”, ell va somriure “No, per res, només per dir-li que ha sortit al pare…”, el tipus va agafar la llibreta de receptes i li va recomanar que es comprés una caixa vermella de nestle (ho va tatxar i en va receptar dos) i que es prengués una nit per anar a una reunió del tuppersex (no a comprar, sinó a riure i a conèixer dones noves), i de pas li va dir si tenia previst fer cap viatge o si podia fer una escapada, “Miri, una sortideta al Senegal no li faria cap mal, bé igual un xic al començament però segur que tornava com a nova… això si, aquest tractament no el cobreix la seguretat social…”

dimecres, 14 de desembre de 2011

entrada 1013 (any 4)

La vaig veure arribar, ara suposo que formaria part de qualsevol d’aquelles xaxi tendències que us inventeu, entre una gòtic Lolita i una victory girl... feia ja un temps que estava amb ella, l’havia vista canviar i ara havia arribat al punt on la meva presència ja no era “necessària”, ella es va aturar davant meu “Tot bé?” li vaig preguntar, ella em va clavar la mirada “Tens la mateixa cara que l’esperit dels Nadals passats... millor si ens deixem de diàlegs hermenèutics... marxes no?”, vaig somriure “Si”, “Suposo que ara diràs que m’has de matar...” vaig tornar a somriure “Ja ho he fet, fa cinc minuts mentre venies cap aquí...”, “I em farà mal?”, “No, mon dieu, no pots esperar que et faci mal... i menys si t’he de matar...”, ella va forçar el gest “Ja m’agradaria morir... hauria de tenir por de fer-ho?” “No, si no t’importa desaparèixer i ser oblidada, la mort és l’alliberament màxim perquè representa la desaparició d’un, de fet si la vida fos la matèria la mort seria l’antimatèria...”, “No vull que marxis...” ho va dir amb la boca petita, li va quedar la cara de nena entremaliada que jo recordava haver vist entre les fustes de la barana de casa seva el dia que vaig arribar, ella havia canviat, jo no, acostuma a passar amb els vampirs, possiblement per ella els darrers dotze anys havien estat quasi bé que una vida, per mi no havien deixat de ser una estona, ella i a escala humana, havia cregut que havia passat molt de temps tot comparant-ho amb tot el que havia canviat, però oblidava que el món té un pas de temps força més lent i meticulós, de fet la vida no d’un de vosaltres, sinó de tots els que podeu resseguir del vostre arbre generacional no representa més que unes poques mil·lèsimes dins del rellotge vital del planeta... vaig marxar i em van comentar passats els anys que s’havia casat, que no li havia calgut visitar Mortia abans d’hora, que era feliç, que havia passat de filla a mare sense canviar massa, i que òbviament m’havia oblidat... fa segles un conegut em va dir que després d’estar al costat d’algú que ens necessita podem observar dos respostes, la primera la d’aquell que no et vol perdre davant la por del que pot venir i que té uns lligams emocionals amb tu, i la segona la d’aquell que no et vol perdre perquè senzillament “ell” no et vol perdre, aquí hi ha un egoisme davant la facilitat que representa tenir-nos al costat, com em deia el tipus un veritable eros i tànatos, dos forces que al llarg del temps un es va trobant, el tipus sempre acabava dient-me “És fàcil saber quan ens trobem davant d’una o d’una altre, si quan deixem a aquell qui ens han confiat sentim un xic de llàstima al marxar ens trobem en el primer dels casos, si en canvi sentim senzillament un descans en el segon...”, avui he fet les maletes i he donat la carta de preavís, el meu viatge (en aquesta companyia) ha arribat a la seva fi, fa segles que he aprés que no cal ser un exagerat, que els histrionisme en els vampirs no és gens chic, i fins i tot un xic demode

dimarts, 13 de desembre de 2011

entrada 1012 (any 4)

Avui un dels tipus que curra amb mi ha sentenciat amb un: “Les coses són el que són i no pas allò que les parts diuen que són…”, al que l’altre ha quedat amb la boca oberta el temps just perquè el primer abandonés el despatx victoriós, aleshores suposo que ha estat quan ha valorat lo important que és tenir una bona cultura clàssica i les coses clares… avui també he viscut una de les imatges que m’han fet comprendre perquè aguanto en un antro com aquest i no fa temps que els he engegat, dins de pocs dies s’ha de lliurar un projecte, així que els membres del projecte ens han demanat si és possible un canvi d’horari, de fet ens demanen si poden bescanviar les vuit hores que fa tothom dins una franja temporal delimitada a vuit hores en torns rotatius de forma que sempre hi haurà algú treballant en el projecte, i és que a vegades tres persones treballant alhora rendeixen menys que tres persones treballant alternativament (i si són tres nerds de kllons amb fixacions malaltisses per la Natalia Vodianova, que no pas, Bodrionova…, no us dic res, i el divertit és que el meu cap m’ha fet mirar d’esbrinar el cost de fer-la venir pel sopar de Nadal, i sempre segons ell “Per premiar-los… que jo estic casat..”), doncs res, que ara els tenim en torns alterns com si fossin currantes de planta de cotxes, i el bo del tema, és que ja hi ha les primeres queixes, i no pas d’ells, sinó dels qui diuen que ells estan sent explotats (quan els interessats passen del tema i només volen acabar el projecte que per això cobren), però clar, una demostració de versatilitat com aquesta deixa en segons quin lloc a forces altres, de fet jo ja fa anys que vinc preconitzant el passar de pagar un sou per hores d’estada a l’empresa per pagar un sou per treball fet, donar una tasca, destinar-hi unes hores i si un l’acaba abans doncs mireu, dies que tindrà de descans, i si un altre necessita més temps, doncs apa xiquet que has pringat… però clar, una política com aquesta faria trontollar forces principis de l’empresa, on alguns creuen que només per ser-hi ja tenen dret a sou i com em deia un conegut “Ni les putes cobren per estar en una cantonada, o fan de puta o senzillament acaben putejades…”, i veient algunes i alguns dels que diuen treballar amb mi , que voleu que us digui… no són pas millors que les putes, almenys aquestes et treuen la mala llet mentre que els que tinc a l’empresa t’hi foten… ahhhh, i definitivament l’ànima de cantaru que em va martiritzar la passada nit m’ha dit que ho ha deixat, i sembla que aquest cop hi va seriosament segons ell: ha bloquejat el mòbil d’ella, res de whatsup, fora facebook, merda al Messenger i no sé quantes més, no he pogut evitar somriure al pensar que quan un es pren quelcom tan seriosament molt segurament encara n’estigui penjat, com els tipus que treballen amb trajos aïllants, les mesures les prenen per la importància i el respecte que els hi fa amb allò que treballen i no pas perquè passin i tan els hi foti… així que molt segurament quan més intentes evitar que l’altre pugui parlar amb tu, més ganes en tens tu de parlar amb ella… tot i que me n’estat de dir-li (que collons!, estem quasi ja a Nadal…), així que esperaré a després de reis per dir-li i de pas que m’expliqui com li ha anat…

dilluns, 12 de desembre de 2011

entrada 1011 (any 4)

En aquestes dates hi ha un fet a l’empresa que no deixa de tenir la seva gràcia, el lloc on treballo ofereix la possibilitat de faltar unes hores per determinades causes, i com no, les lloques amb experiència en són totes unes expertes per utilitzar aquestes hores per portar els seus xurumbels al metge, per estar amb ells quan estan malaltons, o per trucar dient que estan malaltes quan tothom sap que estan de rebaixes, i el que no em deixa de sorprendre és la seva defensa a ultrança de la igualtat entre homes i dones, i en canvi com són elles les que sempre pringuen quan el gremlin que han cagat no es troba bé… doncs res, que davant aquest fet ja fa uns anys es va decidir que tothom qui tingués hores pendents les pot compensar abans d’acabar l’any com a dies de lliure disposició (segons els jefes és un premi a la bona salut i la cura d’un mateix que tenen certs treballadors), doncs res, no han trigat aquestes lloques a queixar-se tot dient que això està molt malament i com si elles s’agafessin els dies per gust… ahhh, aquí un no pot dir més que allò de “Se siente…”, tot posant cara de jefe comprensiu mentre penso en lo bé que li aniria al món en segons quins casos que el condó anés incorporat a la polla i no fos un extra negociable… així que ara tenim les jovenetes agafant-se dies i les lloques amb un cabreig monumental, i clar la resta dels jefes em diuen “Ja ho veus, les joves contentes i les velles cabrejades…” i el somriure és generalitzat… avui parlava amb un dels jefes que aquest cap de setmana no s’havia trobat massa fi i va anar a les urgències d’aquest meravellós país, després de diferents proves (i de fer una puta partida del trivial a la pregunta “A veure que té el malaltó…”), i que ell expliqués que tenia un dolor a l’esquena que se li allargava fins als pulmons (tot remarcant un “Suposo que no cal ser un putu House per fer la feina de metge…”), li van donar uns calmants i sota l’excusa de “No tenim l’especialista” el van convidar que marxés cap a casa i que el dilluns anés al seu metge, el tipus es va fotre farruco que també farruquito tot demanant veure l’especialista (que segurament estaria sobant o en algun lloc d’aquest país tot avisant que no el molestessin i que si queia cap malaltó que miressin d’engegar-lo, civilitzadament, això si, però que miressin d’engegar-lo), després de molt insistir van acabar per trucar al “especialista” i el meu conegut va escoltar la conversa (té l’orella fina…) com el tipus li deia a la noia de la recepció “I ja li heu dit que si tan de mal li fa pot anar a un veterinari?” aquí la tipa va riure a gust mentre dissimulava, va penjar i va dir un “Ho sento però està ocupat…”, el meu conegut va demanar parlar amb el cap del servei, i quan el va tenir davant li va demanar que li fessin un informe amb el diagnòstic i les proves fetes, més que res per si li passava alguna cosa i tenia d’acabar anant a veure un veterinari, que semblava ser que en aquest país els animals estan millor cuidats que les persones (i ja és, i de fet diu força del país), davant la negativa de donar-li el que demanava el meu conegut va trucar a un amic seu que és notari qui sense saber que fer en aquell moment (els notaris són així) es va presentar a urgències, i tot demanant el nom de la persona va aixecar acte del que passava, i no me’ls imagino, però deuria ser del tot impagable…

diumenge, 11 de desembre de 2011

entrada 1010 (any 4)

De fons sonava això, la vaig veure estirada al llit encara tenia en la seva cara aquella expressió de calma que tothom vol després d’una nit moguda, igual ja no hi havia tanta temperatura com feia unes hores però seguia sent una dona digna d’admiració, un veritable patró de les mesures clàssiques, no vaig poder més que recordar les hores passades i dibuixar un somriure al pensar que havia anat força bé, normalment en la seducció i el sexe tothom hi posa el millor perquè sé sap lo difícil que són les segones oportunitats, i com em van dir fa segles “No hi ha millor per oblidar que prendre’s un caprici, ja que en el fons tot desamor fa mal perquè un té clar que perdrà allò que vol, més que no pas l’alegria que ens pot portar el donar a l’altre l’opció de ser feliç…”, vaig pensar en quants havien fet el mateix camí que jo després d’una nit com aquella, quants havien esperat una trucada i els pocs que l’havien rebut, i els pobres imbècils que havien cregut que ells en serien els darrers i que ja tenien posada la pica a Flandes, vaig somriure tot caient en com intentava no despertar-la, la vaig mirar de nou, pensant que segurament tenia un nom, i molt segurament me l’havia dit però els noms són el primer que un oblida per no associar un tros de carn a una personalitat, i allò era el que hi havia al llit un tros de carn sense vida, erma, un cos sense ànima, amb aquell posat de “temps parat”, suposo que deu ser el negatiu de fotre’s al llit amb un vampir afamat i a més avorrir-lo, vaig pitjar el número mecànicament donant l’adreça i indicant que només hi havia un cos, ara ja vindrien aquells que ens permeten que seguim amb el nostre anonimat, perquè hi ha realitats que no estan fetes pels humans…

I hate to turn up out of the blue
Uninvited, but
I couldn't stay away
I couldn't fight it, I'd hoped
you'd see my face
And that you'd be reminded
That for me, it isn't over

Tot i que no vaig poder estar-me del tros que indica la veritable naturalesa dels actes humans i el que us fa moure…

I heard that your dreams
came true
Guess she gave you things
I didn't give to you

La vaig mirar des de la porta de l’habitació, el cos damunt del llit, com de patètica és la vostra existència, unes hores abans us crèieu que ho teníeu tot a tocar i una estona després senzillament ja no teniu res, ni tan sols us teniu a vosaltres…

De fons sonava això, però ara el meu cap estava amb l’enigma que l’esfinx d’aquella nit, la que m’havia dit…

If I was scared, I would
And if I was bored, you know I would
And if I was yours, but I'm not

All the kids have always known
That the emperor wears no clothes
But they bow down to him anyway
It's better than being alone

dissabte, 10 de desembre de 2011

entrada 1009 (any 4)

Avui mentre esmorzava un tipus se m’ha acostat i m’ha revelat una de les veritats universals “No saps el plaer que em dóna quan em trec un pel llarg del cul.. i la pregunta és, com ha arribat aquell pel allí!?”, davant tanta profunditat i sinceritat no he pogut més que dir-li “M’agrada que m’expliquis les teves intimitats però… vols dir que calia?”, en el local sonava això i un dels presents ens explicava el seu viatge “vital” a la Índia i com li havia canviat la seva forma de veure el món (jo he entès bussiness que voleu que us digui), ens explicava que ara pots destinar un xic del teu pressupost d’aquestes festes a la seva oeneje de merda, i ell l’enviarà als necessitats d’aquell país, això si, t’envia un nino amb una foto d’un natiu per tal que l’asseguis a la taula pel Nadal (a tall de chester de mal gust), suposo que deu ser la versió moderna i xaxiprogre del fotre un pobre a la taula per Nadal i que justifiqui amb un acte de decència moral tot un any immoral i indecent a més de ser èticament força reprovable, em fan gràcia aquests que expliquen els seus viatges a aquells països com llocs on un canvia, que voleu que us digui, encara recordo quan en alguns dels negocis els tipus em deien “Mira, em comenten que si vols et pots quedar amb la seva filla…” i davant la meva mirada seguien “I si no et serveix (que per gustos els colors) i si vols, també té fills, que com ell diu, li costarà molt més un negoci com aquest que no pas fer-ne un de nou, i ja no parlem del rendiment que n’espera obtenir…”, i quan els hi explicava la meva naturalesa i el que podia esperar aquella minyona tot intentant veure un xic de terror, senzillament veia somriures “Mira, ningú és perfecte…” em deien… així que no em vulgueu vendre les vostres palles mentals d’aquells llocs amb un viatge planificat per i per a turistes imbècils com tots vosaltres… un dels tipus ens explicava els problemes que té amb la seva parella en el sentit que aquesta cada cop vol quedar menys amb ell, i que sota l’excusa de “Ja veure’m que farem i que podem fer” decideix passar cada cop menys temps amb ell, un dels presents em deia “I aquest és un dels teus millors analistes?”, la resposta ha estat fàcil “Ja saps que el resultat o la capacitat de fer anàlisis correctes és indirectament proporcional a l’interès personal en els mateixos…” el tipus no ha pogut menys que donar-me la raó… ara sonava això de fons… un dels presents no s’ha estat de dir-li “El problema no és el què fer, el problema està en quan s’ha de fer quelcom per estar amb un, de fet s’hauria de poder estar amb un tot i que no és fes res…”, ahhh, les veritat com de dures que són i més per aquells qui no les vol escoltar… i un dels presents fent gala d’una educació llatina brutal no s’ha estat de recordar-li “Dove non basta la pelle del leone, bisogna attaccarvi quella della volpe”… tota una demostració de sapiència si senyor…

divendres, 9 de desembre de 2011

entrada 1008 (any 4)

Padre Misericordioso, he malgastado mis días con planes a cerca de muchas cosas. Esto no se encontraba entre ellos. Mas en este momento, tan sólo Te ruego que me permitas vivir los próximos minutos con honor/acordemente. Por todo lo que debimos pensar, y no pensamos; por todo lo que debimos decir, y no dijimos; todo lo que debimos hacer, y no hicimos; Te ruego, Dios, por el perdón.

Ahmed Ibn Fahdlan

He aquí que veo a mi padre, he aquí que veo a mi madre, a mis hermanas y a mis hermanos. He aquí que veo a la línea de mis ancestros a través de los tiempos. He aquí que me llaman y me piden que ocupe mi lugar entre ellos, en los patios de Valhalla, donde los valientes viven por siempre.

Guerreros vikingos noruegos

Porto ja segles com a vampir, i si puc dir quelcom amb certa seguretat és que qualsevol humà a qui un vampir alleugeri del pes de la seva existència tindrà com a darrer pensament precisament quelcom força semblant al que recitava el pobre Ahmed (i no, no era el terrorista suïcida…), al final els humans lamenten els moments perduts, el no haver gaudit d’allò que es tenia en aquell precís instant perquè un va creure que ho podria tenir sempre que volgués, de la poca importància que es va donar a una companyia perquè un creia que sempre en tindria, de com de lleugerament es va dir o es va jutjar a algú i com mai s’ha trobat el moment de demanar perdó (perquè tothom sap que els humans mai us equivoqueu…), és divertit veure l’intent en que convertiu el vostre darrer acte per tal de fer creure que necessiteu més temps, que no heu fet prou o que encara us queda per fer… i un no es pot més que preguntar si algú fixa la seva vida pels pocs moments als que li ha trobat sentit, perquè collons hauria de viure si n’ha perdut tan de temps amb actes que no mereixen ni la seva memòria, fa temps un tipus em va dir “Hi ha gent que pensa el que vol fer i després en els actes del que haurà fet, i quan es decideixen senzillament el temps ja ha passat i ells ja estan morts”, i al final sempre em ve al cap la mateixa cançó…

And you bring me to my knees again
All this time, that I can beg you please, yeah
All the times that I felt insecure, yeah
And I lift my burden out the door

[Chorus]
I'm on the outside
I'm looking in
I can see through you
See your true colors
'Cause inside you're ugly
You're ugly like me
I can see through you
See to the real you

All this time that I felt like this won't end
Was for you
And I taste what I could never have
It's from you
All those times that I tried, my intention, full of pride
And I waste more time than anyone

[Chorus]

All the times that I've cried
All this wasted, it's all inside
And I feel, all this pain, stuffed it down
It's back again
And I lie here in bed, all alone, I can't mend
And I feel tomorrow will be okay

dijous, 8 de desembre de 2011

entrada 1007-2 (any 4)

Estàvem pel segon cafè quan un dels presents m’ha donat la resposta al que m’estava preguntant “Res… no es perdria res si es morissin tots els que hi ha en aquesta cafeteria, molt possiblement els nens/es que no caguessin les que hi ha aquí ja els cagaran altres… suposo que en el futur podrien estar descansats si ara els hi donés per què un accident restés la penya que hi ha aquí, no crec que ens trobem davant de ningú que justifiqui ni la desena part de l’aire que respira i contamina…”, l’he mirat i no m’he estat de dir-li “Has provat de sopar amb all-bran?”… un dels presents estava fent un soliloqui (més que res perquè ningú estava per tallar-li el rotllo al tipus), aquest ens deia que moltes relacions tenen força més a veure amb la cuina del que la gent es pensa, com el tipus deia per una relació que funcioni calen primer els ingredients per fer-la funcionar correctament, i aquí n’hi ha molts i força variats: paciència, lleialtat, confiança, estima, respecte i com no d’altres com diners, capacitat de dir sempre “si”, un bon cos i millor polla (perquè no us enganyeu, la mesura si que importa… i sinó, no teniu més que dir-li a qualsevol hetero que prefereix que li fotin pel cul si una polla “mandingo class” o una “micropenis co” i ja veureu, així que quan la vostra parella amb cara de circumstàncies us digui “No, si la teva està bé carinyu, no et preocupis si a vegades encara estic simulant quan tu ja l’has treta… són els problemes de ser una actriu amateur…” ja podeu començar a pensar en un jet stender o com nassos es digui), i el tipus seguia, cal tenir els ingredients i alhora saber-los combinar, perquè tan desastrós es voler cuinar un menjar de rics amb ingredients de pobre com amb els millors ingredients intentar cuinar allò del que no en tenim ni puta idea…” i aquí s’ha trencat el soliloqui per esdevenir un diàleg “I doncs, que s’hauria de fer?”, el tipus ha agafat el cafè amb un posat ideal per donar valor a la veritat universal que anava a llençar sobre nosaltres o pobres ignorants, i que faria que tothom digués “kllons, que en sap aquest tipus!”, i ens ha revelat “Doncs el millor es com diuen els cuiners, mal menjar amb el que tenim a casa, i quan es vulgui gaudir anar a un professional”, ooohhhh, aaaaahhhh, aquí la penya ha començat a fer l’onada… i una tipa d’una taula se’ns quedava mirant, el meu conegut ja llençat se li ha acostat “Miri, li faré un joc d’endevinació i sense que cap animal pateixi mal… segur que vostè no llegeix massa per no dir res…” la tipa sorpresa li ha dit “No, com ho sap?”, el tipus ha sentenciat “Senzill, si llegís ni que fos una mica, segurament hauria sabut dels efectes secundaris del medicament que li han recomanat les seves xaximigues i no estaria amb aquesta cara d’idiota amb la que ens inspira els nostres comentaris, amb vostè no podem ser ni àcids ni sarcàstics, senzillament som realistes…”, la tipa se l’ha quedat mirant mentre una de les que estava amb ella li deia “Crec que s’està quedant amb tu…” “No, no m’interpreti malament (el difícil seria que m’interpretés correctament), no espero quedar amb vostè…”…

entrada 1007 (any 4)

Vagi per endavant que odio la democratització dels dies de festa i de les merdavacances de les que tots en gaudiu, perquè segurament aquest i no pas cap altre serà el motiu de la fi de la civilització occidental tal i com la coneixeu, quan qualsevol local amb un xic de nom s’omple de xonis de suburb i xosuas megatattos amb el xaxitribal de braç tot creient allò que no importa com es sigui mentre es gasti i que els diners donen la charme de per se... i això sense comptar amb els iaios que volen aquell i no cap altre entrepà, que un cop després de superar l’Alzheimer galopant, diuen un “Nena em pots cobrar?” i quan li donen el canvi salten amb un “Amb monedes! Que les vull per la màquina” i la cambrera mirant-lo i pensant “Au que si tingués telepatia estaria en aquesta merda de bar aguantant personatges com vostè, si encara està aquí perquè no el volen ni al cel ni a l’infern...”, doncs res, entre tota aquesta fauna un tipus comentava que la crisi (com no, la inefable crisi) encara està per venir, aquí un dels presents ha sentenciat “Diuen que quan t’enfonses i saps que pots tocar el fos el que no has de fer es barallar-te i resistir-te, el que has de fes és relaxar-te i deixar-te arribar fins el fons per pivotar i sortir-te’n, i em sembla que ara s’estan malbaratant forces recursos per intentar reflotar abans d’arribar al fons, i segurament quan s’hi arribi ja no quedaran forces per pujar... això si, força democràtic el tema de no deixar enrere a ningú... i com que a tots no els podrem salvar doncs res ens farem fotre tots...”, aquí hi ha hagut com sempre la crítica dels xaxipolles multiflowers pop abellamallitics qui criticaven per radicals (que no per irrealistes ni falses) les idees i comentaris del tipus, de fet em va venir al cap un entrenament de certs cossos militars, on deixen en una piscina als aspirants lligats de mans i peus i els hi diuen que han d’aguantar-hi un cert temps, el primer instint és no deixar que el cap s’enfonsi i el tipus lluiten amb peus i cos per mantenir-se a surant, el que acaba amb la seva resistència i els han de treure abans d’hora, només aquells que senzillament es deixen enfonsar i pivoten al terra per tornar a pujar se’n surten, tot i que ho han de fer repetides vegades, i el tema està preparat per tal que hagin de deixar anar tot l’aire per arribar al fons, si et quedes amb un xic per poc que sigui ja no hi arribes i no pots pivotar per tornar a sortir-te’n, no cal dir que són pocs els que se’n surten del tema... i pel tema res millor que escoltar als pescadors (que poden no saber masses coses però en això són uns mestres “racionalització/lògica vikinga” en deien al guerrer número 13), quan un cau al mar la idea és la de començar a treure’s la roba cagant llets, perquè aquesta en funció de com es vagi amarant es torna un pes que costa de controlar, i per qui s’enfonsi, el primer que cal treure’s són les sabates... perquè quan un se la juga de veres tota la resta no deixa de tenir una importància com a mínim “relativa”....

dimecres, 7 de desembre de 2011

entrada 1006 (any 4)

Ahir un paio em deia que el fet de visitar segons quins blogs i segons de quina manera té força a veure amb l’aventura espaial, molt on visitar i poc èxit en l’intent de trobar vida intel•ligent (i això dit després de visitar aquest espai...), amb tot em va fer gràcia imaginar-me a qualsevol tipus/a que després d’una recerca desafortunada pitja l’enllaç vers el teu blog tot esperant que aquesta visita li solucioni una mica el problema que té o el neguit cultural que se li ha presentat, i aleshores voilà!, cau en un lloc com aquest i aguanta les tres primeres paraules, que si aquestes ja li omplen els ovaris les dues següents li poden fer perdre la paciència i no arribarà a la quarta de la desena línia que ja tindrà la mosca al nas i estarà disposada a fer aquella mena de justícia divina on un sempre rep... jo en el fons tinc la sort que aquest és un blog tan merdós que qualsevol altre que visiti em sembla infinitament superior, com diria algú, en aquest blog hi ha una creativitat quàntica i ja no parlem de tot allò que fa un espai digne de ser llegit i recomanat... avui un dels tipus que sempre arriba puntual ha arribat tard, de fet ja estàvem a punt de trucar a urgències i que anessin a buscar el seu cos a casa, perquè la llegenda deia que si mai no arribava a l’hora era senzillament perquè s’havia mort, doncs el tipus ha arribat i sense la seva forma flemàtica de vestir, deixant un reguitzell de fang al seu pas, després d’engegar a la merda i quasi que mossegar als que se li acostaven m’han “convidat” a anar i parlar amb ell, un cop dins del despatx l’he vist obrint una ampolla i cercant dos gots “Suposo que si t’he d’engegar a la merda et puc oferir una copa abans..” l’he acceptada mentre m’asseia davant d’ell, rere seu tota la ciutat, no he pogut evitar el somriure al recordar el que deia “No vegis quins collons, tinc unes vistes de nassos i no les puc gaudir perquè la taula està al reves... i no diguis de girar-la que es veu que trastoques el fengshui dels collons, ja et diré jo on se’l poden fotre aquesta merda de tècniques...”, ell ha apurat la copa i se n’ha servit una altra mentre m’explicava “T’he parlat mai de la Maia?, suposo que si, si en aquest món hi ha una gossa bona és la Maia, mai m’ha fallat (el que no puc dir de forces dels humans) i no ha demanat res a canvi (el que encara puc dir de menys dels humans), no li importa com la tractis ella sempre està al teu costat, ja li pots cardar una bronca que et mirarà amb aquells ulls que no entenen res i acabarà per llepar-te mentre mou la cua... doncs bé, com saps ja té una edat... ahir per la nit la vaig deixar amb el Tidus dormint, aquest matí quan m’he despertat i no he vist al Tidus al meu costat m’ha sobtat, un cop al passadís l’he vist mirant-me i la Maia (com sempre dormint al seu costat), ell no ha vingut, vaja que no es movia d’on era el fotut gos, ha estat al acostar-me que he vist quelcom que no rutllava, he acabat assegut al terra, la Maia estava morta, i en Tidus li ha començat a donar cops de cap per veure si la despertava (com sempre feia), no sé el temps que hi he estat... al final m’he aixecat i després de posar-la en una bossa l’anava a llençar quan m’he vist al mirall de la porta, i saps?, per primera vegada he sentit vergonya de mi, del que anava a fer, molt possiblement m’importin els humans encara menys que a tu, però m’ha semblat que li devia quelcom més a ella, així que he cercat un lloc allí on sempre anàvem a passejar i l’he enterrada...” l’he mirat mentre m’acabava la copa i li allargava el got de nou quan ell m’ha dit “Ara ja te’n pots anar a la merda...”

dilluns, 5 de desembre de 2011

entrada 1004-2 (any 4)

Els dies van anar passant i en Kral es veia cada cop més sovint amb la Iiis, el que inicialment se li havia fet difícil poc a poc va anar passant a ser quelcom força senzill, de fet estar amb ella no esdevenia gens problemàtic, fins i tot a vegades aconseguia abstreure’s de qui era, una tarda ella li va dir “Dius que ets una gran mag, suposo que deus ser força bo en lo teu… em preguntava si em podries fer uns demostració…” ell la va mirar, tot dient-li, “Tria a una persona…” ella va assenyalar una camperol que passava pel seu costat, ell va somriure dibuixant una sèrie de signes a l’aire, passats un dies tot passejant van trobar al camperol plorant, la Iiis li va preguntar que li havia passat, ell li va contestar “Fa pocs dies va morir la meva dona d’una cruel malaltia que va fer que li caiguessin els membres putrefactes, el meu fill es va quedar cec, mud, sord i finalment va deixar de saber com respirar, i la meva collita s’ha perdut per una plaga que mai abans havia vist… i jo no aconsegueixo manllevar-me la vida, cada cop que ho intento em desperto com si no hagués passat res, i cada nit mentre dormo se m’apareixen en somnis els meus per dir-me que soc el culpable de tot el que ha passat…” la Iiis va quedar seriosa i va mirar al Kral “Has fet una bona feina, ara et voldria demanar si pots fer feliç a aquest home, si li pots tornar la felicitat que li has pres…”, l’home el va mirar sense gosar dir-li res, en Kral va descobrir que podia matar i destrossar, però no podia desfer el que feia, la Iiis li va dir “Ets com un nen amb un poder que no sap controlar, i actues com un nen, et creus que els altres no importen, que pots fer el que et roti, però hauries de saber que tots els actes porten les seves conseqüències…”, passats els dies hi va haver una revolta, un camperol s’havia rebel·lat contra els mags acusant-los d’actuar arbitràriament contra la resta dels homes, pocs mags es van salvar en Kral va ser un d’ells, la Iiis i la seva família van ser detinguts i cremats a la plaça del poble, la gent va començar a creure en un sol Deu que demanava obediència a canvi del seu favor i van perseguir als mags pel que representaven i pel poder que tenien, en Kral va tornar al seu poble, un cop allí es va trobar amb la Yseida una companya qui li va dir “Ja m’ho han explicat… coneixent-te suposo que ja ho deus tenir superat i ara només tens odi per aquells que t’han posat en dubte… però saps?, no estem fets i tu menys per esperar res d’aquest món, la teva relació no podia ser, igual hi ha gent que es pot permetre de tenir-les però nosaltres no, nosaltres hem acceptat un camí que ens ha condemnat…”, “Som com nens….” va començar a dir en Kral “Possiblement ho siguem, però recorda que no hi ha res dolent en ser-ho… no tenim res vetat, tot i que per això hem de pagar un preu, i en el nostre cas és força alt… no esperis entendre’ls ells tampoc ho intentaran, tot i ser de la mateixa espècie som tan iguals com una pedra i una gota d’aigua; resultat de la naturalesa, resultat de la composició química de certs elements, però una pedra sap que és una pedra i una gota d’aigua que és una gota d’aigua… així doncs, nosaltres sabem el que som i el que són…”

entrada 1004 (any 4)

Aquest cap de setmana estava apurant la copa quan algú em va tocar l’espatlla, vaig imaginar agafar la mà girar i que el propi moviment trenqués el canell, cop a les costelles flotants i a la barbeta i agafar el got trencar-lo a la barra i rebentar-li el coll, i au, barra lliure de sang, però vaig somriure i vaig ser força més avorrit tot girant-me per veure un conegut, i reconèixer que no s’hagués perdut res de l’altre món si hagués fet el primer que se m’havia passat pel cap (nota mental: quasi sempre el primer que et ve al cap és la millor opció, normalment la resta d’opcions serveixen per excusar el no haver aconseguit el que la primera ens hagués donat…), de fons sonava… el vaig mirar i com sempre feia el posat d’aquell que es troba en una cruïlla de camins (i caldria que sabés que no és massa recomanable estar-hi massa temps, més que res perquè un multiplica per dos la possibilitat de que l’atropellin o bé de tenir alguna que altra “visita” poc desitjable…), vaig somriure “Com va?”, el tipus va fer un que si mentre demanava una copa al Pablo “Encara sense tenir-ho clar?” em va mirar deixant anar l’aire “I jo que pensava que seria un nit tranquil·la…”, el vaig mirar, de fet està cardat i el tipus ni ho sap, li podrien dir que li queden pocs mesos de vida i segurament la notícia el deixaria igual, ara sonava això… el tipus surt amb una noia que és perfecte, senzillament perquè no és perfecte en res, ara bé, el tipus no ho té clar, i mentre tothom li diu que arrií i cerqui nous ports els tipus es fon cada cop que la veu tot pensant que no deixar-ho més que no pas fer-te semblar un desesperat et fa sentir un valent “Crec que hauríem d’anar directament a la tercera, per ser francs, ja saps que el temps…” “No està fet per ser perdut…” va sentenciar acabant-se la copa d’un glop i demanant-ne una altra, conec a la noia i sé com acabarà aquesta història, després d’algun xic de beuratge etílic i que la sinceritat s’apoderés de nosaltres li vaig dir “Mira fa segles em van dir que només podem donar el nostre cor si estem preparats perquè ens el retornin trencat, l’únic que pots tenir clar és que al final t’enganyarà, és senzillament una qüestió d’estadística… no es pot dir sempre la veritat… i en això no val allò de tan has fet tan et mereixes, aquí val allò de tan has fet? Doncs tonto que has estat…, vaja que es passen el do ut des pel forro d’allí…”, “I?” el vaig mirar mentre demanava un parell de copes més “Ets feliç?” “A estones…” “Mira, ja és, pensa que hi ha gent que viu i mor en aquest món sense conèixer ni uns instant la felicitat que tu pots sentir, ara bé, la felicitat és una de les pitjors drogues que existeixen i que crea més dependència i amb un dels monos més salvatges que es coneixen…”, “I tu? com ho portes tot això?”, vaig somriure, “Jo?, doncs no confiant amb ningú, fer-ho és el primer pas perquè t’enganyin i no esperant res de ningú, agafant el que m’interessa i fent el que crec que haig de fer, i no demanant res, perquè qui no demana res tampoc ha de donar res…” “I funciona?” i clar amb tan d’alcohol un ha de ser sincer “A vegades…” vam riure mentre demanàvem una nova ronda i de fons sonava…

diumenge, 4 de desembre de 2011

entrada 1003 (any 4)

Ahir estava bevent amb un tipus que fa bona la frase aquella de “N’hi ha que s’enamoren fins i tot en un desert” (que no en un dessert…), el tipus s’ha embolicat amb una de les treballadores de l’empresa, suposo que a certs nivells la gent sap com portar-ho però quan algú de les plantes altes inicia una relació amb les de les baixes hi ha forces possibilitats que en les visites que es facin els de les plantes del mig s’olorin quelcom estrany, bé, a l’empresa les relacions entre el personal mai han estat ben vistes, i menys les que impliquen persones de grups diferents, més que res, perquè a la gent li costa poc el començar a xerrar i fer històries d’indicis que no volen dir res, així que al tipus se l’ha citat el proper dilluns i ahir el tenia davant meu, i com si ja no em cansés aguantar el personal entre setmana ara em tocava fer-ho també en cap de setmana, a més de no saber qui collons li hauria dit que era amic meu… el tipus em deia que l’havien citat i no tenia clar que diria “La pregunta serà fàcil, et diran si te l’estàs follant, no estan per perdre el temps…” “Però no tenen el dret a fer aquestes preguntes, la nostra vida privada privada és!”, “Mira, si utilitzes la primera persona del plural com ara, ja no caldrà que els hi diguis res més… amb tot i si folla bé et pots plantejar de canviar de feina i mantenir la relació…” “Jo no vull canviar de feina!” “Aleshores, senzillament digues que el tema el va iniciar ella i segurament ells força alleugerits la convidaran a abandonar l’empresa amb una bona gratificació i una carta de recomanació excel·lent”, el tipus em va mirar “Jo no vull que la putegin d’aquesta manera!”, “Un ha de ser conscient que els seus actes sempre porten conseqüències, i en el teu cas el problema no és que te l’estiguis follant, en el teu cas el problema és que t’has enganxat d’ella…”, el tipus va fer un gest mentre agafava la copa “I enamorat, enganxat o idiotitzat (agafa el que més t’agradi), perds bona part del poc que et feia competent, crec que el millor és que deixis la feina, tens raó, no crec que ella en tingui cap culpa de follar amb algú tan imbècil com tu… i per cert, no hi ha puta més fàcil d’aconseguir i perdre que l’amor, sota l’excusa que un no pot garantir la fidelitat acostuma a moure’s vers allò que més interessa…”, em vaig aixecar, no volia iniciar una discussió amb un obcecat mental amb les facultats pertorbades i no tan sols per l’alcohol, vaig mirar al local tot pensant quant d’amor hi hauria d’haver entre totes aquelles parelles, no vaig poder evitar somriure mentre apurava la copa tot imaginant també quants enganys i polvos creuats no explicats, perquè ja sé sap que ningú vol espatllar ni tacar quelcom tan bonic com és l’amor, sota la idea de “No per un petit error engegarem enlaire la relació… i per molt comprensiu que sigui la meva parella, perquè dir-li?, si al final només li faré mal… deixa, deixa que tot segueixi igual”… humans, humans, humans…

dissabte, 3 de desembre de 2011

entrada 1002 (any 4)

Ahir em van deixar penjat, bé en el sentit que a darrera hora et capgiren els plans, així que vaig acceptar aquest avatar del destí i vaig temptar a la sort, agafar el cotxe i que soni això ja denota que la nit promet, un cop al local el cambrer argentí, bé porteny segons ell, que argentins n’hi ha molts però portenys menys (de fet Deu primer va fer els portenys i després veient lo perfectes que havien quedat s’ho va repensar i va fer la resta dels humans),em va venir a rebre “Che vos tambien?, solo con decir que xega la temporada se me xena de gashegos a la busqueda de carne argentina…”, vaig somriure intentant justificar-me “Eps que jo vinc durant l’any…” al que ell va contestar tornat rere la barra “Lo justo para no quedar como ejos!”, em va dir tot assenyalant a dos tipus a la barra, vaig somriure, al final el destí havia decidit que la nit no fos del tot malament, ara sonava això al local… després de demanar una d’aquelles copes ideals per fer oblidar tot el que un vol oblidar i força més, un dels tipus entre rialles m’explicava que aquella tarda havien anat de “senyoretes” tot i que abans havien anat a comprar el sopar, un cop al super havien demanat un peix i havien dit a la tipa “rascadora” que ja sé sap que “rascar y ganar todo es empezar…” que els hi talles el peix sense el cap, doncs res que la tipa els hi tala el peix, es mira el cap i el separa, el tipus que ho veu i li pregunta que en farà, i ella que respon que el guardarà per si… i aquí salta el meu conegut tot preguntant si vol fer negoci amb el que ell ha comprat, que ell li ha dit que ho pot tirar no pas que ho pugui revendre o regalar, i que si li farà preu amb el peix a canvi del cap… la tipa que es comença a saturar (ja sé sap que en la versió de software “rascadora 2.0” no hi ha el mòdul “negociació de conflictes o com atendre un client cabron”), doncs res que la tipa allí parada i que s’acosta l’encarregada i amb resignació demana disculpes i llença el cap a les escombraries “Coi com li havia dit de bon començament… només faltava!” vam demanar més copes que allò prometia, l’altre m’explicava que si agafes un sac de menjar de gos i mires la composició et trobes que tenen collons de fotre components com “cendres” i d’altres, i que tot i sumar mai arribes al 100%, a més de que segurament es gasten força més pasta per tal que el pinso faci bona olor (a nas dels humans) que no pas que sigui millor pels quissos, l’altre li ha dit que igual el component que manca és la part de “patero tarifenc de primera” o de “caiuqueny canari”… aquí quasi que m’ennuego tot pensant que hi hauria d’haver més nits com aquelles, els tipus em deien que aquella tarda havien anat de senyoretes, m’explicaven força acadèmicament (de fet es guanyen la vida en aquests terrenys) que feia temps que havien observat algunes ineficiències en les seves corbes d’utilitat pel que feia al tema de parella, com ells deien l’ordre natural de convidar a sopar (i pagar-lo), convidar a copes (i pagar-les) i després d’aguantar tota la nit una conversa insulsa i sense contingut portar a la persona a casa seva (amb el teu cotxe) tot esperant que et convidi a pujar era del tot ineficient a nivell econòmic i de temps, era força millor valorar el cost del procés i invertir-ho directament en una professional, a la que fins i tot li podies dies que es fes un xic l’estreta només fins al tercer cop que li preguntes “Follem?” i mira, segons ells hi van junts i així poden veure qui acaba primer, i es poden comentar la juguesca… vaig demanar una altra ronda, perquè allò anava de millor en millor, un dels tipus m’explicava tot just quan sonava la cançó al local, que la darrera que havia convidat a tot el procés ineficient un cop a dins del cotxe i escoltar la cançó li va preguntar “Tu eres un poco rarito no?, quiero decir que te gustan las cosas raras?”, al que ell va estar a punt de retornar la resposta “Igual si, pero no aun en el extremo que me guste algo como tu…”

divendres, 2 de desembre de 2011

entrada 1001-2 (any 4)

Ahir vaig assistir a una conversa/discussió interessant, es veu que la ALLQFVKC aka (associació de lloques que fan veure que curren), va presentar una queixa perquè una de les secretàries es passava l’estona xatejant amb l’ordinador i elles ho trobaven totalment fora de lloc (també s’ha de dir que la “denunciada” no és de les més apreciades per aquest corpuscle), em va cridar el responsable per tal que escoltés les parts i tenir una visió més, la “denunciada” ens va dir que ella xatejava mentre les altres parlaven, llegien la premsa i/o revistes o senzillament s’ensenyaven els modelets de roba,i que a ella personalment no li venia de gust de parlar amb cap d’aquelles amargades que li havien entafonat com a companyes de feina... el tipus em va mirar i no em vaig estar de recomanar-li que mentre la feina sortís i no perjudiqués la seguretat informàtica de l’empresa que senzillament li apugés el sou i la deixés xatejar, que segurament perdria menys temps que les altres amb les seves merdes... ell va dir que una cosa era la conversa entre companys de feina que reforçava vincles, creava relacions personals i enfortia l’organització i una altra... mentre m’anava parlant no vaig poder evitar que se m’escapés un somriure “Realment ho creus tot això?, mira això és l’excusa per no dir que un és incapaç d’aconseguir que la gent vingui a treballar i punt... són elements intercanviables i totalment substituïbles, no parlem de cap rara avis, parlem de lloques...” suposo que el tipus no deu aprovar el meu vocabulari, tot i que pensi el mateix i perdi el temps cercant una forma acadèmica i formal per explicar el que tothom sap... el patró explota el treballador i el treballador mira d’escaquejar-se al màxim; i res més divertit que un autònom amb doble personalitat, allò si que és digne d’estudi i contemplació... ahir també vaig riure al posar benzina al cotxe, em fa gràcia que el lloc que està de moda és com aquells ancestrals on et posaven ells la benzina, on era del tot impensable que tu ni t’acostessis al sortidor, però clar, veus sortir al tipus i qui hi ha al cotxe li diu amb un somriure “Ja ho faig jo...”, sou així de patètics els humans, mentre tingueu clar que teniu al tipus al vostre servei ja us va bé i acabeu per pringar vosaltres perquè sou així de generosos i bones persones, vaja tots un xaxiguais... doncs res, que al anar a pagar hi havia un grupet de gremlins dant pel cul i una dona que era qui els intentava dirigir (millor hagués estat que els intentés digerir), intentant organitzar aquell desgavell, estava pagant quan un gremlin que no aixecava un pam de terra i de sexe femení tot mirant-me deixa anar un “onyo!”, la vaig mirar i ella divertida va seguir “onyo!!” la tipa que els intentava controlar aquella manada va quedar glaçada mentre el monstre anava per la benzinera a la caça de la hello kitty que segurament li voldria dir goodbye al crit de “onyo! onyo! la dona dient-me “Ja sap com són els nens sempre es queden amb aquella paraula que...”, vaig pensar en quin moment li havia demanat explicacions jo a aquella fàbrica ambulant de monstres, suposo que igual així es sentia millor, quan dos dels gremlins un xic més grandets deien “I això que és?” “És per obtenir energia, la meva mare s’ho pren, però en pastilles, i sempre quan marxa el papa i ve el tiet...”, aquí la caixera i la tipa van quedar glaçades mentre el gremlin petit va tornar i mirant-me deia “onyo!” vaig pensar “Doncs si, onyo i puta!” tot mirant la pobre hello kitty que tenia agafada pel coll i preguntant-me on quedaven ara els de la protectora de pelutxos...

entrada 1001 (any 4)

Ahir vaig escoltar unes declaracions que us deixo...

“En la III Jornada de Actualidad Financiera de la Unión Europea, organizada por las cajas, Iturbe reconoció que nadie quiere dejar de salir en la foto, aunque destacó que es la hora de distinguir entre los que han hecho las cosas bien y los que no.
Así, pidió no alargar la agonía de las entidades que no aguantarán la recaída que se prevé para 2012. Además, el responsable de la caja vasca aseguró que no podemos gastar más tiempo en esta carrera de obstáculos.
Iturbe subrayó que los retos a futuro no serán pocos ni fáciles, para agregar que parece que nos encaminamos hacia la tormenta perfecta en 2012.
Siguiendo con la metáfora de la tormenta, señaló que el grito ya no es sálvese quien pueda, sino si se salvará alguien.
En todo caso, puso de manifiesto que espera que se equivoquen los que predicen esta tormenta perfecta.”

Suposo que alguns ja les haureu escoltat, i mireu si es canvia lo d’entitats financeres per un “jo”, ja teniu dibuixada la situació que us tocarà viure en breu... com deia aquell “Agafa’t al cinturó de seguretat que venen corbes...”, fa segles i en mig d’una pandèmia que deixava els pobles sense població un tipus em va dir “La veritable naturalesa humana bé quan deixes de lamentar que morin els fills dels veïns per alegrar-te que no siguin els teus, i quan ja no esperes que no es mori ningú, sinó que senzillament esperes que no et toqui a tu...”, i davant això la imbècil de torn amb un posat tooooope xaxi existencial ens deia “Mira, jo penso que no és més ric qui més té sinó qui menys necessita, ozea...” se’ns queda mirant i tot girant-se a una companya li diu “Era així no?” (aquest ha estat el moment còmic del matí), un anava a contestar però ha callat coneixedor que amb segons quins animalons no es pot racionalitzar, l’hem deixada marxar i ha estat aleshores quan el tipus ha dit “Igual té raó, ara el divertit és que precisament aquells que més tenen són els que menys necessiten, perquè senzillament ja ho tenen tot...”, i si, ara ja em podeu dir que l’important és tenir salut i altres merdes, però mireu si us deixen triar entre ser uns malaltons pobres o uns malaltons rics no trigareu massa en donar la resposta correcta, que com no podia ser de cap altra manera, és la de ser uns malaltons pobres, faltaria més, amb un parell...

dimecres, 30 de novembre de 2011

entrada 1000 (any 3)

Ahir algú em deia que havia d’aprofitar el fet de les 1000 escrits (pels tontets que no saben comptar dir que fa dies que les vaig passar), doncs res, que podia aprofitar el fet per deixar caure una de les frases lapidàries que acostumeu a patir en aquest espai, i de que pas que algú es pogués córrer de gust davant el malbaratament de lletres i tinta que representen, doncs res, ho sento, comentar que bona part de les frases no són meves i que hi ha multituds de llocs per la xarxa on un pot trempar, excitar-se i fins i tot esquitxar la pantalla tot llegint el que altres han dit... tot i que també podria ser divertit el deixar el blog parat en aquest nombre... fa temps em van explicar una història, fa molts anys quan la màgia convivia amb les persones, abans que la ciència jugués les seves cartes i la relegués a històries per espantar nens hi havia persones que tenien la capacitat de fer-la servir, aquests van ser perseguits i selectivament exterminats en un intent de que la majoria perdedora apliqués la democràcia i s’imposés a una minoria brillant, d’entre aquella minoria hi havia en Kral, el tipus tenia un veritable do per la màgia pertanyia a un grup de nigromants i ell era qui més poder tenia d’entre ells, es guanyaven la vida llençant malediccions i matant a canvi de diners, i ell era el més temut de tots, en aquells temps el mags es reunien un cop cada segle per pactar les normes que havien de regir les relacions entre ells, en Kral va ser enviat com a representant de la seva germandat, passejava per la ciutat quan va veure un marrec que posava la mà a la bossa d’una noia, va somriure i amb un senzill gest va veure la cara de sorpresa del noi i com començava a cridar, aterroritzat movent els braços sense mans, la noia es va girar sorpresa i al veure el nen va somriure li va agafar els braços i d’aquests van sortir unes mans, després el va acaronar i el noi va calmar-se, va treure de la bossa que duia unes monedes i els hi va donar mentre mirava al seu voltant, va somriure al veure en Kral i va anar a buscar-lo, ell es va sentir sobtat de fet tenia la costum que tothom fugia de la seva presència, tot i que li va fer gràcia veure-la, un cop davant d’ell es va presentar, ella es deia Iiis, ell va dir el seu nom tot esperant que fes l’efecte que s’havia guanyat al llarg des anys i ella sense perdre la cara divertida li va dir “Deus ser algú molt perillós, però no et recordo i no t’hi vec tan de perillós...”, ell es va oferir a acompanyar-la, no va trigar a descobrir que era la representant d’una brillant família de mags, d’aquells tan imbècils que havien decidit dedicar la seva vida a ajudar als altres, van començar a caminar i ell va aixecar la mà fent que la gent es separés tot deixant un camí davant d’ells, ella va tornar a somriure “No podem esperar ser i que ens vegin com ells si a cada moment els hi demostrem que som diferents...”, ell va baixar la mà i de nou la gent es va arremolinar al seu voltant... avui he viscut quelcom que com a mínim no ha deixat de ser divertit, avui tocava lliurar un informe a un client, informe que no s’ha acabat i clar i com no podia ser de cap altra manera, ningú n’era el responsable de que no estigués, tothom tenia l’excusa per justificar perquè no estava llest, ara bé, ningú havia tingut la capacitat de que estigués, un conegut que actua com a cap d’aquells inútils, ha aixecat el braç fent callar el guirigall i després de mirar al personal ha dit “Tu i tu, al carrer... suposo que si cadascú de vosaltres pot decidir que ell no té la culpa i ho és dels altres jo puc decidir qui segueix i qui no... i recordeu que el dia no acaba ni a les 13,30 ni a les 20 hores...” veient les cares del personal ha dit resignadament “Gràcies a la feina podeu tenir i mantenir el coi de família que heu parit, i gràcies a la família putegeu a la feina amb els lletjos que li feu cada cop que us demana un petit sacrifici, així que no forceu la corda...”, no he pogut més que recordar el que vaig llegir fa temps “Per mi, l’home més intel·ligent del món no és més important que el tèrmit més intel·ligent de la terra...”

dimarts, 29 de novembre de 2011

entrada 999-2 (any 3)

Avui parlava amb un tipus qui m’explicava la importància de saltar-se les normes, com ell em deia “L’única norma, és que no hi ha normes...”, de fet això provoca una situació complicada per la majoria del personal, perquè quan no sé sap sota quines regles es juga un o és força destre en el joc o senzillament perd, i clar, quan tots els que perden s’ajunten decideixen fixar normes per tal de reglamentar els jocs; i la quantitat de normes va en funció de les limitacions mentals d’aquells que hi juguen, recordava la lectura en un blog d’una història on una noia estava fent un gestió i on qui parlava amb ella li deia: “Et vindria de gust un cafè?” la noia després de l’estona esperant i del que portava li diu que si amb un somriure, i el tipus contesta “Doncs em guardo el teu número i et trucaré per quedar algun dia...”, m’ha fet gràcia perquè ha demostrat la capacitat de trencar la linealització mental de força del personal, de com un pot jugar amb les regles del que es diu i el que s’espera que es digui... fa poc una de les dones que treballen a l’empresa em deia (i no sense certa amargor) que havia descobert que el seu pollaman era ideal com a parella però un desastre com a pare, i que ara ja no necessitava una parella en el sentit d’un tipus disponible sexualment les 24 hores, divertit i un xic cabro i caradura, ara senzillament necessitava la tranquil•litat d’un pare que l’ajudés a pujar als seus fills i de la millor manera, com ella em deia “A vegades no pensem en el llarg termini encegats pel curt...”, aquesta mateixa era la que al matí m’explicava (ella es dedica al màrqueting i d’altres pseudociències, crec que tb fa reiki...) com de dolents estan sortint els anuncis avui en dia, “Encara no sé com tenen collons de posar-los i més encara, no me’n se avenir com és que a la majoria no els hi han plogut les denúncies, perquè deixen a dones i homes d’imbècils cap a dalt...”, aquí va ser on vaig estar a punt de dir-li “Ah, però no són imbècils com a mínim?”, i clar com no, el tema de conversa és la crisi i no pas pel que porta a nivell social, sinó pel fet que semblaria ser que us quedareu sense la vostra ració setmanal de circ via caixa tonta i directament centrada al vostre pobre cervell, suposo que davant les retallades proposades algú deuria dir “Mira, els hi direm que treurem el furrrrbo, i a veure si tenen collons de retallar-nos el pressupost...”, perquè la gent es pot estar de forces coses, ara de deixar de veure els seus endiosats herois xutapilotes no, diuen que fa segles un cronista romà explicava com un emperador després de visitar l’imperi va dir “No em preocupa lo gran o lo difícil que sigui mantenir-lo, em preocupa la quantitat de gent que hi viu... i sort del Deus que ens regulen aquest problema, perquè el dia que faltin ens tocarà fer-ho a nosaltres i se’ns hauran acabat les excuses...”

entrada 999 (any 3)

Ens acostem als 1000 posts, i molt possiblement podria deixar anar una d’aquelles sentències lapidàries (valguem la redundància), tot dient que després del 1000 el món s’acabarà o qualsevol altre merda per tal de reafirmar-me i deixar a l’aire que els meus actes poden fotre enlaire la correlació espai temporal, en un intent força humà (i tot el que fot tuf d’humà pels vampirs sona a insult) de demostrar la importància individual en un oceà de col•lectivisme, perquè en el fons tothom vol demostrar la seva importància i que el seu paper en aquesta funció que li ha tocat viure esdevé quelcom més que la d’un senzill figurant que poc té a dir i menys a fer, com em deia un tipus “En el fons fins i tot dos gotes d’aigua tenen més que les diferencia que no pas el que les fa iguals, però per qualsevol observador no deixen de ser això... dos gotes d’aigua...”, el tipus amb qui parlava somreia al escoltar el set ciències de torn en un intent d’explicar el perquè de la cosina agressiva que a forces països els hi toca aguantar i ell ho resumia en un: “Mireu, si tu pots tenir un deute a un cost força més baix que el dels veïns ves que no faràs que aquest cost es mantingui o que fins i tot s’incrementi, només un imbècil voldria pagar més per tal que els altres paguessin menys, i tot i que els humans d’imbecil•litat precisament no en van mancats, es quan l’egoisme esdevé una força universal que proclama allò de “si puteja als altres segurament a mi em beneficiarà”, així que mentre aquells que paguen poc manin i remenin les cireretes la resta seguireu com fins ara, pintant més aviat poc i pagant el que els altres us demanin, i no oblideu que pagueu a aquells que a més heu ajudat amb els vostres impostos, si no tinguéssiu una merda de dones per parelles us diria allò de “cornuts i pagar el beure”; però amb l’excedent càrnic de dones i homes que teniu al costat només pagareu el beure...”, bé, d’amics no en té masses però ja sé sap que la sinceritat i l’amistat són com aquelles parells que de cara a la galeria són perfectes i que un cop rasques una mica veus que no representen més que allò que l’imaginari popular vol veure... com ell em deia “Tota relació es basa en una taxa d’intercanvi, de fet les relacions són com el deute nacional que està tan de moda, hi ha gent que acaba amb persones de les que esperava obtenir-ne força i que els hi ha costat un esforç tenir-les per tal de descobrir que els valor d’aquestes persones és molt menor a l’esperat i que ara o bé les cedeixen a un mercat secundari tot perdent bona part de la inversió o se les queden tot veient el que volien que fos i la merda en que ha acabat tot...”, i per acabar d’arrodonir el matí avui al arribar a la feina i entrar al ascensor m’he trobat amb tres noies dins la cabina, i una em diu “No funciona...” un cop mirades he decidit obviar les paraules i pitjar el botó del meu pis, aleshores les portes (ooohhhh brujeriiiiiaaaaa) s’han tancat i l’ascensor ha començat a funcionar, una ha saltat “Doncs jo li he donat al botó!”, no he pogut evitar el somriure mentre una altra em mirava desaprovadorament, i jo pensant “Va disme quelcom, va si tens ovaris...”, perquè suposo que les gallines tot i no ser tan tontes com elles almenys posen ous... ja veieu quina associació d’idees a primera hora del matí... un cop al pis he sortit de l’ascensor mentre esperava que les portes es tanquessin i continués el seu camí, no fos que els hi tingués de preguntar al pis al que anaven i pitjar-lis jo el botó, ainsss quan de mal va fer que traguessin Barrio Sesamo...