entrada 1126-2 (any 8)

Fa segles m’ho van explicar i al llarg de la història ho he anat veient, primer un pren consciència que hi ha gent que té molt i d’altres que tenen poc, després un descobreix que és dels que tenen poc, i ningú li pot explicar perquè és així, només cares tontes i algunes espatlles que s’arronsen davant una pregunta que esdevé quelcom vita, finalment aquest mateix un decideix que ja n’hi ha prou, que ell també té dret a tenir allò que aquells pocs amassen i gaudeixen de forma impúdica i poc solidària, en aquest punt és quan algú treu alguna ideal o justificació per fer-ho o senzillament algú ho fa, i aleshores esdevé una explosió, el que tenen si no han estat espavilats no estan preparats, perquè senzillament no s’ho esperaven, esperaven que les engrunes fossin suficients per atipar ni que fos un xic, que la por als actes fes que la gent no es mogués, però no, arriba un moment, un punt, una velocitat terminal, a partir de la qual res resta igual, i davant la qual un només vol una oportunitat un canvi, i en nom d’aquest canvi ho arrisca tot, i en el pitjor dels casos en aquest procés un deixa sortir el pitjor que porta, els anys de mala llet, d’ell i dels que l’han precedit, una forma de fer-ho pagar a algú de justificar o cercar una justícia pel que s’ha viscut i se’ls hi ha negat, i us puc assegurar que les masses d’individus així són imparables, són la força vital que necessiten els que de veritat en saben per provocar els canvis, són elements prescindibles que els hi fan creure que són imprescindibles, que tot es fa pel seu bé i el bé dels que quedaran, quan realment treballen fent la feina fosca per tal que aquells que els dirigeixen puguin acaparar cada cop més poder; enviar a la mort a un fill és un acte de sacrifici, gaudir del que es pot aconseguir amb aquest fer és un veritable plaer, em deien no fa massa. Tot això ve davant la sorpresa que molts em diuen que tenen al veure com cada cop més individus decideixen prendre’s la justícia per la seva mà, o com de fàcil és que tipus fanàtics facin i desfacin al seu gust i allí on vulguin, suposo que cal dir que no és tan generalitzat, que sempre ha passat i que no cal patir, però sento dir-vos que ja us podeu calçar, noto el rum rum a les ciutats, sento la veu dels que no tenen res, només gana, gana i odi vers aquells que tot tenen i que res volen repartir, arribarà un moment on les vostres normes, regles i lleis us les podreu fotre pel cul i on només els espavilats o que ho vegin venir se’n sortiran, la resta senzillament seran història... malparits per uns o víctimes pels altres, tan si fot, senzillament seran història. Fa uns dies un tipus em deia que cada cop veu més pobres al carrer, que la gent hi passa i que s’ha fet quelcom tan quotidià que en molts casos ni els veuen, ni saben dir-te amb quants s’han creuat, i ell em deia, que en canvi els pobres, els pidolaires no obliden, si que veuen les cares, les rialles, els gestos, la indiferència, i això, això es benzina per l’odi, i l’odi és el motor més potent de canvi