entrada 1119 (any 8)

Va obrir els ulls, tot estava fosc, va intentar moure el braç i com suposava no passar res, encara el deurien tenir lligat, i aleshores les imatges li van anar venint al cap, el malson que havia tingut, feia res que l’havien detingut, era quelcom que podia passar, un risc, però ella ja no hi era, i això era un fet, ara li tocaria passar per allí on ja havia estat, i ella estaria viu mentre ella ja no hi era, va somriure en la foscor, i aleshores va recordar, havia obert els ulls i havia vist una ombra, s’havia intentat moure però els braços estaven lligats, i aleshores el va escoltar “Brides… em pregunto si se’t va posar dura mentre ella s’ofegava amb unes brides semblants a aquestes…” va cridar, no va passar res “Diners… saps que són oi?, tot ho compren, res del que passi avui aquí tindrà cap mena de persecució…” “Em mataràs?” vaig somriure “Matar-te?, no, no és el que ens han encarregat…” va tancar els ulls, en aquell petit instant va notar un dolor atroç al costat esquerra i després al dret, i una calentor i un benestar difícil d’explicar “Morfina… una gran company…” estava a gust va dibuixar un somriure i va notar dos punxades més, i de nou el benestar, va aixecar el braç i va veure el somriure del seu interlocutor “Que et fa tanta gràcia gilipolles?” “Vols aixecar això?” va quedar glaçat al veure un braç davant seu, el seu braç va girar el cap i la foscor l’impedia veure… la llum es va fer real i va cridar de nou, no hi havia braç, és més no hi havia braços, va cridar de nou amb impotència mentre veia al seu interlocutor somrient, “Ja no podràs tornar a pegar a ningú, i menys a una noia, tot i que tampoc podràs córrer, no saps el que t’estalviaràs en gimnasos” davant seu el tipus li va ensenyar dos cames, va tornar a cridar, volia despertar, aquell malson l’estava tornant boig, va cridar notant com li agafaven la cara “I pel poc que has de dir, i si us plau no t’ofeguis amb la teva sang” el dolor va ser terrible, de nou un benestar fictici, el va veure sobre ell amb un somriure, “Saps, m’han dit que tinc carta de llibertat, que puc ser tan humà com el que més… i he de dir que m’estic divertint, però tot arriba al seu final, t’has parat a pensar mai que es deu sentir quan et treuen els ulls amb una cullera?, vaja que no recordava que no tens llengua…” el dolor va ser inenarrable, el van tenir conscient tota  l’estona, tot va quedar fosc, i aleshores el va escoltar “Ara, en aquest nou món on estàs podràs pensar en elles, en com ho vas fer, en el que et va empènyer a fer-ho, en el que esperaves obtenir i el que vas obtenir realment, viuràs molts anys, si és que es pot dir vida al que tindràs… no ens han pagat per tal que et matem, ens han pagat per tal que et mantinguem amb vida, que desitgis morir i que no ho puguis fer… ha estat un plaer!”. Va somriure cobert de suor, havia estat un malson va cridar de nou però no va passar res, i aleshores hi va caure, imaginava el crit, no hi havia crit, i va suar de nou mentre somreia negant-se a creure que allò fos més que un malson, va tornar a cridar però res, seguia la foscor i ell lligat, haurien de venir a buscar-lo el jutge l’esperava per prendre declaració…. Al seu costat algú havia encès el llum i estava glaçat davant la imatge…