La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 30 de setembre de 2010

entrada 627 (any 2)

Avui d’anada cap a la feina he estat a punt de patir (i fer patir) un parell d’accidents dels atacs de riure provocats per les notícies que anava escoltant sobre la vaga d’ahir, i que voleu que us digui, doncs ahir pràcticament com un dia qualsevol, ara el que m’ha fet riure aquest matí mentre ordenava papers i anava tafanejant blogs era que hi havia gent qui criticava els aldarulls (pocs, però aldarulls) d’ahir, i jo em pregunto: una jornada de manifestacions contra el sistema i que ha de significar un canvi (vulguin o no vulguin els que manen) via una revolució del proletariat, pot ser pacífica? (perquè una manifestació/jornada de lluita sindical com diuen, és això, no?), algú creu que als polítics se’ls pot convèncer amb paraules?, vaja, se us pot convèncer a vosaltres amb paraules quan teniu una idea clara del que voleu?, què us fa pensar que els polítics són més tontos que vosaltres?, fa segles algú em va dir “Per canviar les coses el millor és senzillament trencar amb el passat i començar de zero, sense restes que acabin per confondre’s amb lo nou i que acabin per pervertir el que volem tot mantenint el que hi havia...”, però és clar, els happyhaikuworkers deuen pensar que les revolucions son les noves tendències de moda i que la paraula pot canviar el mon... (agrairia exemples de paraules que han canviat el mon, sense actes previs o posteriors un xic més físics i menys poètics que hi hagin col•laborat), ara bé, dit això no voldria donar carta blanca als animalons que van confondre dia de vaga amb dia de fer el que et doni la gana (si, si, ja sé que no està massa aconseguit com a rodolí, així que deixem-ho com a quadralí...); avui després del primer cafè una de les secretàries m’ha preguntat “No sabràs que és el goalball?”, no he pogut més que somriure “Si, un esport per a cecs, consisteix en que els deixen en un parking i els fan córrer, el que s’estimba últim contra una columna guanya...” ella se m’ha quedat mirant, i he seguit “I mira, a vegades fins i tot posen proteccions a les columnes... no sigui que fotin l’edifici al terra...”; ella ha canviat el gest: “Estàs de broma, no?”, ni he contestat tot veient com un dels caps de departament necessitava una corbata i camisa nova al caure-li el cafè sobre després de l’atac de riure... i si, ja sé que està lleig fer xists de cecs, però us puc assegurar que ells tenen un sentit de l’humor força més visible que la majoria de vosaltres (xist^2 dolent!!), però mireu de tot el que m’han dit al llarg dels segles em quedo amb una frase “La meitat del mon se n’enfot de l’altre meitat, i si algú no ho fa, doncs senzillament ell s’ho perd...”, la persona que m’ho va dir tenia una màxima força senzilla “Només quan un és capaç de riure’s d’un mateix entén que totes les coses no deixen de tenir una importància relativa, res és etern i si alguna cosa ho fos mai tindrem el temps suficient per gaudir-la eternament...”

dimecres, 29 de setembre de 2010

entrada 626 (any 2)

Vaja, vec que ahir no em vaig o no vaig saber explicar-me bé... no tinc res contra la tipa a la que feia referència a la meva entrada anterior (625?), de fet la considero força capaç i digne, contra qui tinc alguna cosa és contra el seu marit que sembla que no sap fer pipi sense que ella li baixi la bragueta, i contra al fet que ella es deleix de baixar-li la bragueta i fer qualsevol cosa per demostrar la superioritat natural de les dones... fa temps un enginyer em va dir: “Només es pot pujar deixant anar llast, ara bé, sempre fa por deixar el conegut per anar cap al desconegut, i més por encara quan ens comparem amb el que tenim per sota sense mirar els que tenim per damunt...”, si voleu que us sigui sincer, no em cauen massa bé les bestioles que treballen i volten per l’empresa, però no em puc estar de dir que els processos de selecció de personal són senzillament brillants, perquè quan em toca conèixer a les seves parelles és quan vec la sort que tinc de treballar i patir a uns/es i no als altres; en el darrer “company day”, on venien treballadors i parelles a més de nens, gremlins i monstres diversos, van fer una partida de paint ball, i ens van seleccionar a mi i un altre per fer de capitostos dels marits, nuvis i follamics de les dones de l’empresa, en les primeres partides vam acabar més pintats que un kandinsky... en la darrera i farts de ser els pitjors dels pitjors dels pitjors, el que venia amb mi em va proposar matar-los directament i fer la guerra sols, vaig somriure proposant una nova estratègia, de fet érem els tontets i a qui tothom havia passat pel tub, així que menys que poc respecte ens tenien, vaig escollir una part del camí on aquest feia una U i vaig dir a dos dels angelets que es posessin davant fent veure que estaven camuflats i donant l’esquena al camí, vaig fer posar al tipus que portava l’ametralladora al fons de la U un xic alçada tot dient que no es mogués fins que el meu conegut els hi donés l’ordre que ni respirar vaja, i la resta els vaig posar davant la U i el meu conegut i jo un xic avançats tancant la formació, res una estoneta i pel costat vaig escoltar els riures i els moviments de l’esquadró que anava guanyant al veure els pobrets que estaven davant del camí mal parapetats, vaig demanar silenci, i just quan els teníem davant amb la mirada perduda en els dos que havia posat d’esquer vaig saltar jo i el meu conegut obrint-nos per agafar tot l’escamot i ordenant foc a discreció, els van enxampar per sorpresa sense entendre com podia ser que els estiguéssim cascant d’aquella manera, sense poder anar cap al davant o el darrera (el meu company i jo els estaven tancant) van anar cap al fons de la U, el meu company va cridar i l’ametralladora va fer net, vaig lamentar no notar l’olor a pólvora, el moviment de la sang i els cossos, els crits, la por i el terror, l’eufòria, l’adrenalina al màxim, però allò era un joc i com tot joc un fet mesurable per donar la dosis exacta del que és... vaig somriure feina feta, va arribar l’àrbitre i ens va donar com a guanyadors d’aquella partida, tot i que em va picar al pit a mi i al meu company “Esteu morts!” va dir amb un somriure “Ni de conya!” va dir el meu company mirant si tenia cap taca ni ell ni jo en teníem cap, l’àrbitre encara va riure més “Foc amic...” va dir girant al meu company, tenia no menys de tres trets a l’esquena i jo no menys de quatre, valents cabrons! morts per aquells a qui havíem fet guanyar, el meu conegut els volia pelar allí mateix i aleshores vaig recordar el que m’havien dit fa segles “La gent vol i necessita herois per tal que els hi treguin les castanyes del foc, i força millor si els herois no tornen, ja que si ho fan a la llarga acaben per ser un problema...”, vaig veure els somriures d’aquells tipus i el que em va molestar no va ser que m’haguessin tintat els meus, sinó que en una guerra real aquells mateixos cabrons ens haguessin matat gustosament, perquè res molesta més a l’inútil que algú que li recordi que ho és, més i tot que el propi fet de ser-ho, i lligat amb això, avui llegia una sèrie de cartes de joves que es queixaven de tot i tots pel fet que ells s’havien esforçat per estudiar i que a canvi no tenien allò que esperaven obtenir, i no puc més que somriure al pensar que en aquests casos el problema no és ni els altres ni res, el problema és un mateix, perquè una cosa és el que un creu que és i l’altre el que realment és, ainsss quan de mal han fet les àvies i les mares al dir “Què llest i maco que ets!!”, i és clar el fàcil és acabar per creure-s’ho, quan un no deixa de ser senzillament un quasi clon del que té al costat, i al costat, i al costat, i al costat... ni millor ni pitjor, una peça que es creu única en una caixa de peces iguals...

dimarts, 28 de setembre de 2010

entrada 625-2 (any 2)

Després de la reunió un dels socis m’ha convidat a casa seva per prendre un mos i de pas parlar del tema, així que no m’hi pogut resistir, un cop a casa seva i mentre comentàvem com havia anat el dia ha sortit la seva parella des de la cuina directa cap a mi cridant: “Mira, mira, obre la boca”, suposo que a la imatge hagués pogut posar nerviós a més d’un perquè ella m’ha posat el dit a la boca i me l’ha fet llepar i amb un somriure de satisfacció ha dit: “Salat, eh!” no he pogut més que fer que si amb el cap mentre el soci es partia el cul “Doncs és sal de l’Himalaia!” ha dit ella i ha seguit dient: “Mira, que jo em pensava que la sal venia i del mar i resulta que també n’hi ha a la muntanya, l’Himalaya ho és oi?, mira que n’arribo a ser de tonta!, ahhh i diuen que és una sal espiritual tot i que no li trobo el regust a alcohol, no me diràs que no és extraordinari” dit això ha marxat cap a la cuina de nouonta?, vaja no crec que calgui faltar a les tontes, i el realment l’extraordinari és que a algú com ella li hagin donat el títol de persona, i ho ha dit tot sense perdre el somriure (hi ha gent feliç, però feliç de collons, ovaris en aquesta ocasió...), el soci m’ha mirat “Mira no podia ser perfecta...”, i veient-la i més encara escoltant-la un entén on va acabar la perfecció... ara bé, lo de espiritual per espirituosa ha estat força bo... “I demà què?” m’ha preguntat ell “Demà?, doncs com sempre, la vida segueix...”, aquesta tarda comentàvem el tema de la vaga de demà, amb gust li hagués dit que he viscut en primera persona bona part de les vagues que fan córrer de gust als sindicalistes d’avui en dia, i us puc dir que amb els temps les vagues han anat perdent, senzillament perquè la gent té més a perdre que no pas a guanyar, com deien aquesta tarda: “Els treballadors ja fa temps que han perdut els collons i la dignitat, i els aturats mentre cobrin i no vegin perillar les seves vacances contents que estan, i si a més fas creure que el tema pot ser molt pitjor i que ve de fora tots calladets i a la gàbia, tot i que perquè no es digui sempre pots deixar xiular alguns canaris, que donen vidilla i fan la sensació que els que poc o res manen tenen alguna cosa a dir... demà es queixaran, cridaran, manifestaran i possiblement molestaran, però passat demà tornaran al lloc de treball i seguiran obeint, són com els esquenes platejades en captivitat, molta imatge i poca substància perquè s’han acostumat a viure la vida donada que tenen, i perquè cap d’ells està disposat a renunciar a un xic a favor dels altres, de fet el capitalisme s’ha proletaritzat, i ara cada treballador és un capitalista vers els seus interessos... i sinó demà ho sabreu, i ja em direu que canviarà passat demà, per la revolució a part de cridar calen altres coses, coses que ningú des de la seva societat del benestar està disposat a arriscar...”

entrada 625 (any 2)

Em fa gràcia la facilitat amb la que la gent perd o vol perdre la memòria, aquest cap de setmana hi havia carreres de cotxes i li han preguntat a qui finalment va guanyar si el circuit li portava mals records, i el tipus amb el seu millor somriure va i diu: “Mals records?, però si jo hi vaig guanyar aquí!”, clar que el tipus s'havia descuidat de dir que va guanyar gràcies a que el seu company d'escuderia va estavellar el cotxe en una corba de forma que la sortida del safety car el va fer guanyar, si ens ho mirem tècnicament va guanyar ara bé... tan com per estar orgullós ja és un xic massa, i el divertit del tema és que els locutors nacionals recordaven la ignomínia que havia estat el fals accident d'un i com no en tenia cap culpa l'altre per haver guanyat d'aquella manera... que voleu que us digui, qui no vol veure les coses com són no té més que veure-les com vol i tan feliç, pelillus a la mar com diuen; ahir per la nit estava escoltant un paio que parlava sobre la crisi que se'ns ve damunt (atenció que aquest creu com jo, que el que hem tingut fins ara no ha estat més que un cop i amagat del que vindrà), i el tipus deia sense que li tremolés la veu: “D'aquí a uns anys només els mega cracs, i ull que ja no parlo dels cracs sinó dels mega cracs tindran una feina digna i que els hi permeti prosperar, i em temo que ni tan sols tots ells la podran tenir, la resta mal viurà treballant dia si dia no, i amb un subsidi de l'estat en forma de renda vital que els hi permeti de viure de la forma més digna que els hi sigui possible...”, bé, també deia forces més coses de les que no hi estava tan d'acord, però en aquesta darrera força que si, de fet ja fa temps que el senyor Peters ho deia: “O et fas imprescindible, o senzillament ets prescindible...”, avui estava a la feina i mentre estàvem tancant un tema força interessant i important (crec que alguns dels presents haguessin tingut de pagar en lloc de cobrar pel que han aprés), doncs bé, cap al final la feina s'ha allargat (fet força normal) i una de les tipes després de tenir no sé quants orgasmes a base de la vibració del mòbil (això o que algú la trucava insistentment), ha dit: “Si em perdoneu, però m'esperen abaix que tenim de portar el nen al metge...”, òbviament no som ningú per dir-li que no a una mare desesperada per un granet, unes dècimes, uns plors, unes cagarrines o qualsevol altre merda derivada d'un gremlin qualsevol, així que li hem dit que fes i que cap problema, al sortir un dels caps m'ha mirat i pitjant l'intercomunicador li ha dit a la secretària: “Si us plau, treu a la senyoreta XYZ de les properes reunions que tenim previstes...”, després ens ha mirat i amb un somriure ha dit: “Perquè després diguin que no ajudem a conciliar la vida laboral i familiar, qui som per posar-nos entre una mare i el seu fill...”, tots han somrigut, sobretot aquells que han vist una adversària menys i una major oportunitat pel bonus de cap d'any...

diumenge, 26 de setembre de 2010

entrada 624 (any 2)

Ahir em van convidar a un d’aquells actes masculins on n’hi hagi, em van oferir la possibilitat (obligada) d’assistir a casa d’un tipus per tal de gaudir d’un partit de futbol per televisió (bé, de fet un cop en aquell antro ple de mascles, genèricament parlant, vaig descobrir que se les havien enxiponat per poder seguir més d’un partit o un era en diferit?...), bé la qüestió és que després de la primera cervesa i un xic de conversa se’m va ocórrer preguntar perquè una falta a un jugador era mereixedora del capament ipso facto de qui l’havia fet i en canvi si la falta la feia un jugador de l’altre equip tothom reia i deixava anar crits de satisfacció queixant-se de la poca homenia de l’animalet que es recargolava per terra, al final tot es resumia en: els contraris son una pandilla de fills de puta que mereixen morir i tots els mals que els hi puguin caure sobre a ells, i això també anava pels que jugaven a l’altre partit aliens al primer, però que se suposa eren uns grans rivals, així que entre dos pantalles estaven cridant i cridant bé a favor bé en contra, un cop finalitzat el partit i com que el resultat va ser favorable van començar a saltar dient entre altres tontades “Hem guanyat!!” i allí no vaig poder més que somriure veient aquells projectes de barrilets amb potes, tipus pels que la senyal de l’ascensor de (8 persones) queda reduïda a forces menys... panxes, papades i carns flonges que ara es movien celebrant el que havien aconseguit?, bé, ells arrasar amb les cerveses i els panxitos mentre els de la tele havien suat una estona... veient-los no vaig poder més que preguntar-me si l’esport tal com ells l’entenien era saludable... ara bé, en el fons no deixaven de ser pura i senzilla massa, elements socialment discernibles i manipulables, elements emocionalment dirigibles, tipus faltats d’emocions i que vampiritzaven les dels altres així com el seus èxits (odio aquest accepció de “vampir”), persones necessitades de demostrar la seva pertinença a un grup i que són la suma de tots, perquè ells per si sols senzillament són res, ho he vist al llarg de la història, sempre hi ha hagut personatges així: prole, massa, vulgo diferents noms per definir aquells que són gràcies al que els altres són... mentre cridaven i fins i tot algun se m’acostava amb l’intent de fer-me partícip d’aquella merda d’alegria vaig recordar una història viscuda fa anys; em van contractar per acabar amb una revolta, en un d’aquells països on ara hi aneu a passar les vostres shitvacances sense saber o sabent-ho i ignorant-ho que tots els resorts, hotels i putes/xaperos que gaudiu hi són gràcies a personatges que van fer de les seves per tal d’aconseguir els preuats turistes estrangers, amb els segles he descobert que els bons acostumen a tenir la raó mentre que els dolents tenen els recursos, i per algú que es mou pel segon es més fàcil servir als dolents que als bons, en el meu cas una petita població s’havia revoltat i havien enviat als sicaris de sempre per fer la feina de sempre, però en aquest cas se’ls hi havien escapat els capitostos de la revolta, i com tots sabeu qui es revolta una vegada té la insana costum de fer-ho una altra si considera que el primer intent ha estat fallit, aquesta idea o per la senzilla de que val la pena no deixar caps per lligar em van demanar que els localitzés i els capturés, no va ser difícil, vaig lliurar al promotor juntament amb la seva dona als policies locals, aquests es van dedicar a apallissar al home fins deixar-lo mig mort, després van intentar violar a la dona qui es va defensar deixant una puntada a l’entrecuix del primer individu que se li va acostar, aquest renegant va agafar un pal elèctric i li va acostar ella va quedar paralitzada al veure saltar les espurnes en els pols del pal, l’home que estava semi inconscient va cridar tot dient que la seva dona estava embarassada, el policia va somriure “Millor, fetus fregit en la seva salsa” va dir mentre clavava el basto al cony de la dona i pitjava el botó de la descàrrega, vaig sortir de l’habitació, de fet aquells eren salvatges, no gaire llunyans als del partit (tot i que aquests darrers es consideren més civilitzats), no tenien clar el que estaven fet, per ells allò era una forma de retornar tot el mal que havien sofert i que inconscientment creien que fent-lo patir als altres els hi marxaria, aquella sensació de poder els feia sentir especials, però no deixaven de ser senzilla i pura xusma, vaig sortir de l’habitació entre les seves rialles al veure com marxava algú va escopir “L’estranger no te aguant...”, no vaig parar-me, suposo que hagués pogut deixar caure la nit i matar-los a tots, a ells, a les seves famílies i a qualsevol altre fill de puta que se’m creués, i aleshores la història explicaria com algú va matar als dolents, algú que havia estat precisament qui havia portat els bons als dolents... a vegades em fan riure algunes paradoxes...

dissabte, 25 de setembre de 2010

entrada 623 (any 2)

Una vegada parlant amb un altre vampir em va dir que ell podia recordar la cara de totes les seves víctimes, suposo que va ser un posat no exempt d’una certa càrrega humana, sempre he somrigut davant els que diuen tontades d’aquesta alçada, perquè aquell que recordi la cara de les seves víctimes indica que és el que és gràcies a elles o que senzillament ha fet tan poques víctimes que encara es pot permetre el luxe de recordar-les, vaig deixar aquell projecte de vampir lamentant el concili del 1.689 que va prohibir que un vampir en matés un altre sense una raó clara, tot recordant que en aquell moment hi vaig votar en contra i vaig fer una defensa per tal d’evitar precisament que qualsevol humà amb un xic de sort acabés com a vampir i ens toqui aguantar-lo pels segles dels segles... sent vos franc jo no recordo ni la cara de la darrera víctima, seria tan com que un humà hagués de recordar la cara del darrer peix, enciam o qualsevol altre producte que li hagi servit d’aliment; i més quan un perd fins i tot l’interès per fer-ho teatral, avui en dia un s’ha contaminat del concepte humà del “just in time”, i senzillament fixa la víctima s’hi deixa caure darrera i se n’alimenta, no hi ha res personal, moltes vegades víctimes anònimes o víctimes seleccionades tan hi fa, no deixen de ser el mitjà per seguir sent el que un és, això si just abans de morir i si en són conscients pregunten “Perquè jo...”, pregunta estúpida, podria ser ella com qualsevol altre, fa temps algú em va preguntar si era conscient que les nostres víctimes són: mares, pares, fills, filles... d’altres, persones estimades i que provocaran dolor per la seva pèrdua, a vegades un n’és conscient de la darrera resistència a morir, de l’intent de seguir en aquest mon i per un moment participem de la imatge de tots aquells que es deixen enrere podent veure clarament i saber quan d’estimats són i quantes persones lamentaran que haguem triat aquesta i no una altra persona per alimentar-nos, però tots els humans acabareu per morir, així que avançar un xic aquest fet tampoc ha de significar cap daltabaix que una altre persona no pugui substituir, perquè en això els humans sou força bons, en plorar, lamentar i seguir, perquè com diuen “la vida segueix”, i sempre hi ha algú que substitueixi al que ha marxat, de fet els humans no deixeu de ser peces de lego, intercanviables i del tot substituïbles....

divendres, 24 de setembre de 2010

entrada 622-2 (any 2)

Estava pensant amb el tipus amb qui havia fet el cafè avui i m'ha vingut una frase que em van dir fa temps “Die Gesundheit ist nicht alles – Aber ohne sie ist alles – nichts”, li estava donat voltes quan m'han trucat “Has de venir!, ja han arribat!” i després un silenci, sé per experiència que quan certes persones diuen quelcom d'altres de més o menys grat compleixen, així que excusant-me he sortit de la feina, un cop dalt del cotxe algú m'ha donat la benvinguda, i jo em pregunto com pot ser que punxin segons que, sort que al poc la música ha canviat i s'ha fet més potable, la persona que m'ha trucat viu a les afores de la ciutat, va heretar una borda i en lloc de veure-hi promocions immobiliàries va veure la suor i l'esforç dels seus ancestres, així que ara per si sola forma quasi bé que un pulmó verd on és, hi estava pensant quan un grupet de jovenetes han saltat a la carretera sense encomanar-se a ningú, he pitjat el pedal del fre tot mirant-les, una d'elles ha fet una ganyota divertint a la resta, sort que el Cee Lo Green deia el que jo estava pensant, sense més complicacions he arribat a la borda del personatge qui ja m'esperava a la porta “Passa, passa, ja els tinc!”, just darrera seu han aparegut dos caparrons que m'han mirat encuriosits, no he pogut més que reconèixer que és un tipus certament afortunat, els dos exemplars de Beauceron fent justícia a la seva raça han vingut a olorar-me... “Ja tens clar com els hi diràs?”, ell ha somrigut “Si!”, aquest va ser un tema de discussió ja que ell no tenia massa clar com els hi podia ficar, inicialment els hi volia dir Escila i Caribdis, després es va decantar per Castor i Pollux, aquí va ser on jo li vaig recomanar Mae i Tao o Ying i Yang, al que ell va respondre que els noms feng-shui me'ls podia fotre per allí, i que quan fossin més grans els hi explicaria i que aleshores ja em podia preparar... he escoltat el darrer dels M Clan sortint de casa seva i veient la figura d'una de les assistentes, de fet amb elles no havia tingut masses problemes, dos noies de servei filipines (pilipines segons elles) que davant els seus noms certament impronunciables va decidir per anomenar A i B, força senzill i pràctic i elles mentre cobrin contentes que estan, “I al final com els hi diràs?”, ell que ha tornat a somriure “Doncs, Juantxi i Choni...”, no m'he pogut estar de riure i així ha passat el final del matí entre juguesques amb els quissos i parlant de negocis, al final quan he sortit de la seva borda la Macy Gray intentava alegrar el que quedava del dia, i just al final de la seva cançó l'he vista, ella s'ha girat només un instant i m'ha mirat girant ràpidament la mirada, per qualsevol altre una mirada ràpida, però jo he vist que ha estat un xic més que una senzilla mirada, i més quan he cregut reconèixer a aquella persona, finalment el Seal amb la Buika ha posat la banda sonora al seu pas per davant del meu cotxe...

entrada 622 (any 2)

Ahir em van fer la pregunta del milió, la pregunta a la que els blocaires menteixen de la mateixa manera com quan et diuen: “Tu tranquil•la, xupa que jo t’aviso...”, doncs res ahir em van preguntar “Si ningú llegís el teu blog el seguiries escrivint?”, (ainsss pobre angeleta, com si algú ho fes... ja, ja sé que tu el llegeixes oh lector desconegut, però ja m’entens, no?... que si el llegeixes segur que ets espavilat/da, oi Ana?), bé la resposta és clara... doncs si, aquest blog va néixer inicialment sota un altre format que vaig abandonar al llegir les condicions de qui el publicava i el vaig passar a l’actual, aquest blog estava pensat per a una sola persona que com a bona fèmina va decidir deixar-se de tonteries pseudo-literàries i centrar-se a gaudir de la vida (ben fet!), així que vaig quedar des de fa temps orfe de lectora originària i del motiu del mateix, així que convertit en un senzill Oliver Twist o Oliver Blogwist (Xist dels dolnets), vaig decidir complir amb la meva paraula (ains, no hi ha res més rotllo que ser un vampir i encara creure en la paraula donada), així que jo compliré la meva part del tracte, i amb molts o pocs lectors aquest blog seguirà obert fins la data pactada, i si en aquest període algú més en gaudeix o el pateix doncs mira un que se n’alegra, perquè en una merdamon on el fàcil és deixar indiferent que et facin somriure o directament et cabregin, ja és... ahir també vaig riure una estona amb un de la feina que va venir de la seva visita mèdica fent l’acudit fàcil “No és res, llàstima que l’operació em costarà un colló...” o la seva variant “Mira, així perdré el pes que em sobra (el tipus és del morro fi) tot i que aquesta dieta em costarà un colló...”, i és que al tipus li han diagnosticat un càncer de testicles en fase inicial (així que des d’aquesta pàgina recomano a tots els homes que es repassin les boletes a la recerca de bultos... si trobeu dos bultos són els collons directament... i les noies facin el mateix als seus pits i si ho feu un davant de l’altre segurament tindreu un happy ending... i només com a consell, no tot bultet als collons és un càncer... ), doncs res, que al tipus ja li han donat hora per les proves i tal, i tothom que el veia el mirava de forma estranya i li deia tontades de les més diverses... mentre fèiem el cafè m’ho ha dit “Saps, al final he decidit ser pràctic i passar de les fases anant directament a la de l’acceptació, total amb un colló menys igual em donen la condició de discapacitat i puc aparcar a les places destinades a ells i colar-me als cinemes i als concerts..., i sent mono huevil em lliuro de que es barallin entre ells... i a més podré culpar al fabricant en cas d’esperma en mal estat que no es podran passar les culpes d’un a l’altre...”, suposo que ho deu estar passant malament fins i tot quan diu “Mira, diuen que la supervivència és del 97%, i que la probabilitat d’agafar dos càncers diferents en una sola vida és molt petita, doncs res, que ja sé que no moriré de càncer...”, doncs això, que el malestar no li treu ningú, però ell té clar com són les coses i que poques vegades són com volem que siguin, ell el passarà i ho aguantarà així com tot el que li vingui i molt possiblement aquesta forma de veure la realitat és el que fa que el consideri algú amb qui val la pena fer el cafè...

dijous, 23 de setembre de 2010

entrada 621 (any 2)

Avui doblement content, i tot per haver guanyat una doble juguesca que hagués pogut estar una triple juguesca a la mínima que m’haguessin seguit la tonteria, i tot gràcies al proper bodórrio al que m’han convidat, resulta que la parella per tal de fer valdre el seu muscle financer han convidat als assistents a dos dies d’hotel (tot i que no cal agafar un vol transoceànic per assistir-hi), i òbviament no penso perdre l’oportunitat per fer un atac frontal al minibar i deixar-lo tremolant que sevaakgar lagüela, a més de provar tots els serveis (i més) que l’hotel em pugui oferir (tots, tots, i tots), i molt possiblement només em deixaré caure a finals de la celebració en plena happy hour etílica per veure en que ha acabat la celebració i per tal de felicitar-los i recordar-lis que passin per caixa de l’hotel... doncs res, la primera juguesca va ser que jo vaig afirmar que el darrer ex d’ella estaria convidat a la boda, forces van riure però només dos animalets van decidir acceptar-la, i el temps em va donar la raó “strike one”, després i envalentonat per l’èxit vaig decidir donar un tomb més i dir que el tipus estaria assegut a una taula llindant amb la de presidència, aquí vam doblar l’aposta i aquest matí m’ho han confirmat.... el tipus està en una taula del primer cercle gravitacional “strike two”, i per acabar d’arrodonir-ho fins i tot hagués pogut apostar que la seva taula estaria a la banda del nuvi, és a dir al costat d’aquest i no al d’ella, ja que d’aquesta manera cada cop que ella es giri per dir-li una tontada al seu nuvi (espòs en aquell moment) podrà veure al seu ex... les bodes ja no tenen l’encant dels menjars versellescos o l’alegria de la disbauxa victoriana, i passats els segles no puc més que enyorar aquelles festes on tot i no ser tan espavilats com ara eren força més divertits, encara recordo en una d’aquelles festes com una de les presents em va preguntar “Vos que heu viatjat tan segur que em podreu explicar si els habitants de l’hemisferi sud són més alts que els del nord per viure al revés, o perquè no cauen al viure de cap per avall...” vaig obrir la boca i ella em va posar el seu dit en els meus llavis... “Segur que serà una explicació interessant però que no entendré i serà una pèrdua de temps, i el temps no està fet per ser perdut...” em va dir amb un somriure mentre es perdia per sota la taula, la resta va començar a riure i al cap d’una estona el meu veí de seient em va dir entre somriures “Crec, que s’ha equivocat de pantalons la seva contertuliana...”, temps més francs i senzills, avui en dia les bodes comporten l’excés del grotesc, tothom vol que la seva més, i ningú vol ser oblidat, tothom vol que es recordi la seva com la millor boda de l’era moderna, i a cada boda un ha de dir que ha estat la millor per no enfadar a ningú, i que voleu que us digui... darrerament no sé distingir una boda de una fira ramadera... i si, ja sé que algú dirà que si tan problema és, amb no anar-hi s’acaba el tema, però fins i tot un vampir és conscient que no només a passar-s’ho bé hem vingut a aquesta merda de mon...

dimecres, 22 de setembre de 2010

entrada 620 (any 2)

Normalment escolto totes les opinions sense prendre part de cap (perquè els segles m’han ensenyat que la gent té una tendència innata a escombrar cap a casa, i seria preocupant que un sempre tingués la raó i mai s’equivoqués tal com intenta fer creure), però darrerament el tema ja dóna per massa, em fa somriure com el populisme d’una direcció és un perill que cal eliminar mentre que el populisme de la direcció contrària és quelcom al que cal riure les gràcies i ser considerat com un avenç democràtic, normalment la gent intenta vendre les seves idees (amb elles un està còmode) fent creure que són universals i que només aquells que representen tot el pitjor hi poden estar en contra, i és clar com que ningú vol ser d’aquells tothom acaba per creure que són les millors, i el problema de tot plegat és que hi ha persones que són incapaces d’assumir que les seves idees no són les de tots i que les especificitat personal (que donen cache i et fan xaxipiruli) no poden davant les generalitats del ramat i com diuen els japos “El clau que sobresurt s’emporta la martellada, i el que entra tort el treuen i el tornen a martellar o senzillament el tiren...”, i que en un sistema on els tots poden sobre els uns, normalment toca callar i aguantar, i per molt soroll que es faci un no pot pretendre modificar la conducta de tots perquè s’avingui a la de un, perquè precisament aquest un tampoc està disposat a canviar i ser com els tots (ole, ole, ole, aquest post ja sembla el contracte dels germans Marx...), un dels meus problemes i dels que sempre se’m tira en cara és que no prenc part per res ni dono el consell... dono consells i no decideixo per l’altre, perquè la gent ha d’aprendre que un no pot viure amb les solucions donades pels altres, un ha de viure amb tot el ventall de possibilitats i triar ell aquella solució que cregui millor sota la seva responsabilitat... fa anys un conegut em va citar prop d’un espadat, em va dir que li havien diagnosticat una malaltia en estat terminal i que coneixent l’evolució de la mateixa no volia passar-hi, senzillament em va demanar que l’empenyés i l’ajudés a acabar amb tot allò, vaig somriure “Si ho faig, passarà de suïcidi a assassinat... i de ser un problema teu a un problema meu... vas ser egoista en vida en tot allò que et va interessar i ara vols ser pròdig en el que no t’agrada...”, vaig somriure veient la seva cara és fàcil dir que es vol morir i difícil fer-ho, només cal una espurna del que podríem fer, del que podria ser per tal de fer-nos qüestionar si cal viure un xic més, i més creient en que la puta esperança es presenti i la fortuna ens toqui per tal que tot canvií, vaig veure com queia de genolls implorant tot impotent...allí el tenia, i com sempre en el cas dels humans disposats a fer el que us vingui de gust i esperar que altres facin allò que us desagrada, perquè al final suposo que si decidir matar-se requereix d’un cert valor, fer-ho en requereix d’encara més.... fa segles un conegut que anava a sacrificar-se em va dir “Seria estúpid si et digués que no lamento morir, però per molt que quedi per viure i per molt que es vulgui viure un ha de saber que al final morirà i que menys que fer-ho quan un cregui convenient...”

dimarts, 21 de setembre de 2010

entrada 619 (any 2)

Ahir per la nit vaig sortir, era tard i hi havia poc personal pels llocs, abans sortien aquells que no havien de matinar, aquells que feien amb la seva vida allò que més els interessava, odiats i admirats per parts iguals, cadells dels capitalisme que havia fet rics als seus ancestres, avui en dia l’atur i la crisi podria canviar aquesta situació, però per alguna estranya sort aquests no tenen la capacitat per sortir i fer valdre el seu capital, el que fa que amb la pèrdua dels primers els locals plorin la poca gent que hi va entre setmana, i pels que hi van... fa eons que no trobo res d’interessant tret dels que venen amb mi, em paro, escolto, miro, intento entendre i no puc més que apurar la copa tot pensant que el circ ha arribat a la ciutat i que han decidit seguir-me als llocs on vaig (és una expressió, de fet tinc una admiració ancestral per la gent del circ que no dels fenòmens que hi viuen del mateix...), converses buides i sense sentit, suposo que el resultat natural de caps buits i sense idees a expressar, em pregunto en quin moment els humans van decidir que ser una pandilla d’imbècils els feia més ignorants però més feliços, segueixo els temes de conversa i no puc més que maleir en Maslow, per molt fashiondelamuerte o kools (hipercool pels amics) que uns vulguin aparentar les seves converses no s’allunyen de les que tindrien gossos i gats si parlessin o fins i tot els llimacs, converses sobre les necessitats fisiològiques (fa gràcia com algunes tipes volen follar però a més que les valorin com a persones...), converses sobre dubtes amb la parella (fa gràcia com després de descobrir que us ha estat infidel encara dieu: “Però diu que m’estima!”), si ja ho diuen que no hi ha més enganyat que aquell que es vol deixar enganyar, converses sobre si un o una és més que els altres que si es relaciona amb no sé qui, que si fa no sé que... després un intent estúpid de vendre tot el que s’ha aconseguit arrufant sempre el gest per donar impressió que no ha estat fàcil (no es valora obtenir res fàcilment, tot ha d’haver costat mooooolt per tenir encara més valor, tot i que ho voleu aconseguir tot fàcilment, aplicant la màxima de “Obtenir-ho fàcil, dir que ha estat difícil”, fa gràcia que així vulgueu enganyar als altres i no caigueu en vosaltres mateixos), i finalment ningú diu sentir-se autorealitzat... mirant per la barra vaig descobrir el grupet de maques somrient i fent el que saben fer, em fa gràcia, són maques i poc més, així que només cal aprofitar el que ofereixen, però follar sense poder ni intercanviar una paraula que et faci sortir el comentari àcid i ho trenqui tot és complicat, un xic més enllà les enganyades de la vida tot creient que pel fet de sortir i exhibir-se recuperaran el temps perdut, i entre aquestes grups de voltors o llops que oloren l’ambient forçant somriure i agafant la millor pose per veure si alguna compra el producte, vaig apurar la copa mirant el panorama, patètic, senzillament patètic, generacions d’humans per acabar en això... i a casa falses parelles creient falses relacions i vivint falses vides tot creient en les mentides de la societat (gràcies Ezra)...

dilluns, 20 de setembre de 2010

entrada 618-2 (any 2)

Avui he assistit a una conversa força interessant, en aquesta un deia: “El Sabatero no és més tonto perquè no s'entrena” al que l'altre contestava: “El que passa és que tu ets de dretes....” i el primer hi tornava: “No, senzillament soc un xic intel·ligent...”, no he pogut evitar somriure tot pensant que és així, un el pot criticar sense necessitat de ser del partit contrari, i més veient-lo avui fent de les seves a nivell internacional (i és que com que encara no el coneixen pot anar a veure si dóna el pego...), avui dient que ja era hora de fer quelcom per la gana mundial i que tocava actuar (valents collons que qui ho diu és un paio que al seu país no ha fet res fins que no ha tingut cap altre remei), i és que avui el temps ha tornat a entossudir-se a posar a tothom al seu lloc; fa uns anys els polítics de torn es van omplir la boca tot dient que acabarien amb la gana de la gent (bé, no amb tota... però quasi, fent seva la màxima de “fem l'impossible ja, pels miracles triguem un xic més...”), i és clar el temps té la insana costum d'anar passant, i com no es tingui una time-machine o en el seu cas un De Lorean per anar i venir a gust, doncs res que si no es té res d'això algú haurà de donar explicacions, i ja els veieu tots dient “Eisss que jo no hi era...” i en lloc de dir “Miri, no sé en que pensaven quan ho van dir...”, el gran estadista ha dit “Cap problema, jo ho arreglo, apliquem una taxa a les transaccions financeres internacionals i llestos, que paguin els altres...”, només dues observacions, aquests “altres” no oblideu que sereu vosaltres, i sinó no cal més que espereu a demà i veure la subhasta de l'energia elèctrica que us apujaran by the face, per no dir by the puta face, i em fa gràcia perquè les distribuïdores diuen que no fan negoci venent al preu que venen al consumidor final, ja que les majors (ole, ole, un altre anglicisme), els hi venen l'energia força cara, el divertit del tema és que les majors i les minors són la mateixa empresa, és a dir jo em venc car a mi mateix per justificar que vengui a un tercer força més car..., i per un altre costat si apliquen una tarifa a les transaccions internacionals dels bancs qui creieu que ho acabarà pagant... una pista?, va aixequeu-vos i mireu-vos a un mirall, almenys que sigueu un vampir com jo ja teniu la imatge del pagano... i tot això sense dir “Miri, el problema és que hem agafat uns compromisos que no podem complir i senzillament no hi ha per tots...”, i mentre hi pensava un que ha passat m'ha dit somrient “No em diguis que ja van afluixant la cadena dels gossos de la guerra o buscant cavalls pels genets que tants cops hem vist aplicar la justícia quan no hi ha collons per ser sincer i fer-ho un mateix...”

entrada 618 (any 2)

Fa temps em van explicar que un cop un ratolí es va topar amb un lleó i quan aquest es va acostar per menjar-se’l el ratolí va marxar corrents tot escoltant al lleó “Perquè fuges?”, el ratolí amb un xic de distància es va girar “Perquè ets un lleó!” “Un lleó?, n’estàs segur?”, “Si, tens una melena com la de un lleó, rugeixes com un lleó i tens les seves mateixes dents, així com una cua igual a la dels lleons...” “I això vol dir que sigui un lleó?, no pots pensar que a vegades les coses no són els que semblen ni les persones el que diuen ser...”, el ratolí va pensar una estona mentre el lleó s’acostava, i abans de poder dir res més el lleó li va saltar damunt “Espera!” va cridar el ratolí “Jo no penso esperar que m’ensabonis amb les teves paraules petitó” va dir el lleó qui després se’l va menjar... aquesta història la vaig escoltar l’altre dia d’un company qui li explicava al seu fill de sis anys a qui li va preguntar al final “Saps que n’hem de treure d’això?”, el nen se’l va mirar i després de pensar-s’ho li va dir “Que si vec un lleó no val la pena que perdi el temps escoltant-lo o parlant amb ell, que el millor que puc fer és marxar corrents....”, ahhh, beneïda sapiència infantil el principi d’Ockham de sèrie en tots els models de la línia, i que després pervertiu amb una mala educació orientada a evitar individus massa espavilats... aquesta història la recordo cada cop que vec obrir la boca a un humà, sempre m’ha fet gràcia la quantitat de salvadors de la pàtria que hi ha, i a més tothom té la veritat i la seva és la veritable, la dels altres no deixa de ser una perversió de la mateixa, avui estava escoltant mentre feia el cafè el neguit que les darreres eleccions en un país nòrdic ha provocat entre el merdaprogres de la meva empresa, els que havien santificat el sistema del benestar nòrdic i ara veuen com aquests mateixos comencen a estar fartets de mantenir a segons qui, i ja els teniu tots despotricant contra el fet que un partit polític votat democràticament hagi obtingut representació parlamentària, i em fa gràcia perquè aquests mateixos defensen a ultrança alguns sistemes polítics despòtics tot dient que no ens podem entremetre en els sistemes polítics d’altres països i que només en podem ser observadors i garants dels mateixos, ara bé, quan el veí d’adalt fa una cosa una mica semblant ja volem fer una reunió de propietaris per fotre fora a l’inquilí descarriat... i entre això i la propera manifa/vaga general que es prepara no puc més que prevenir les meves orelles dels discursos que s’aniran sentint, aquest matí un dels caps em deia mentre preníem el cafè “Saps, el problema dels treballadors és que han passat de viure de les nostres idees a voler obtenir el benefici que d’elles se’n deriva, i això ja atempta contra la més mínima decència...”, de fet veient com va el gra queda clar que uns volen fer el que els hi surt d’allí tot criticant que l’altre part ho faci, i com deia un conegut “No sempre voler és poder...”

diumenge, 19 de setembre de 2010

entrada 617 (any 2)

Aquest matí un cop llevat i escoltant la televisió he arribat a la conclusió que encara estava perjudicat per la nit anterior, ja que escoltant un locutor aquest ha dit: “Espanya està amb 986 podis, amb 2 o 3 carreres arribaran als mil podis…” considerant que hi ha tres podis per carrera ja vec que matemàtiques el que es diu matemàtiques no s’ensenyen a segons quines carreres… així que donant tombs al tema he recordat la nit anterior, sense poder evitar el somriure, ahir en el local de costum veure com un conegut tornava a fer el ridícul públicament al intentar agenciar-se una tipa que estava per sobre les seves possibilitats, de fet la gent s’entesta a aplicar el principi de Peter en tot, i això en segons que no funciona, ell se’m va acostar i veient el meu somriure va parafrasejar-me “Només pot guanyar aquell que s’aixeca una vegada més que no pas cau…”, vaig estar a punt d’explotar en rialles en aquesta reinterpretació d’una màxima marcial japonesa, no vaig poder més que recordar-li (deformació professional) que aprofitant tot el que li aixequen les tipes que al final l’engeguen (la d’ahir li va aixecar un parell de copes), podria agenciar-se una professional que a canvi d’una “ajuda econòmica” estaria una estoneta a la seva disposició (tot i que suposo que no és el que ell vol, ell vol dir allò de: “Jo caço jo menjo…”), vaig veure els llavis vermells de la tipa (sempre els he preferit amb colors terra o negres, tot i que el negre només és per un tipus en concret de dones) objecte d’atenció, l’escot generós i els texans marcant natges, m’hi vaig acostar donant un copet el cul de la tipa qui es va girar amb la mirada interessada al veure’m va forçar el gest tot i que no li vaig donar oportunitat a que em digués res directament, de fet suposo que ningú li ha dit a aquella noia que vol dir (o que vol fer dir) el tenir els llavis molsuts i vermells… tot i que veient la seva reacció… i això em va portar a pensar els estudis que es fan i desfan i sobretot per universitats de països (seriós?) i per universitats (series?) sobre temes com a mínim qüestionables, l’altre dia vaig escoltar que el color vermell fa més atractius als homes, i que aquells que ballen movent el coll i les espatlles són el que fan més tilin a les femelles, així que vaig estar a punt de dir-li a aquell que el proper dissabte vingui tot de vermell i balli com si tingués un ratolí blanc al cul (ainssss quan de mal va fer la llegenda urbana al bo del Richard sobre aquest tema), i si no lliga almenys podrem riure un xic la resta dels mortals, i com ell ja hi està acostumat a fer el ridícul doncs res… fa temps vaig parlar amb un conegut que havia fet un estudi poblacional, havia agafat a cinc dones i cinc homes, i havia fet que parlessin mitjançant un ordinador sense que es poguessin veure, i no podien dir ni com eren ni a que es dedicaven o el seu estatus social, només podien parlar dels seus interessos i dels temes que anessin sortint, un cop feta la ronda va quedar clar quins eren els homes i dones que resultaven més interessants, després el que van fer va ser que veiessin a les persones físicament sense dir-se res i van fer que tornessin a fer la valoració, òbviament els resultats van ser molt diferents, i finalment van dir l’estatus i els oficis dels tipus i les tipes sense saber qui era qui, i van fer de nou unes valoracions, va quedar clar que els lletjos sobresortien en el tema de la conversa, els guapus doncs en ser guapus (fàcil en ser el que s’és… sense faltar als guapus) i els rics o ben posicionats estaven en un intermig, un cop tot fet van associar els resultats per tipus i van presentar els resultats, la gràcia va ser que les dones potenciaven la posició de la seva parella mentre els homes no li donaven tanta importància, i que en ambdós casos tan homes com dones es decantaven pels macos, tot i que les dones podrien canviar bellesa per posició… amb tot, quedava clar que: els lletjos, lletjos són, bons conversadors, agradables i amb un punt però lletjos, i jo em pregunto si calia un estudi per tal de deixar-ho clar, com deia un conegut: “Tenir “charme” pot ser acollonant, però només amb això no es folla… i masturbar-se està bé, però follant a més és coneix gent…”

divendres, 17 de setembre de 2010

entrada 616-2 (any 2)

Hi ha coses que tothom dóna per suposades com per exemple que no cal prendre's massa seriosament cap seminari del Sr. Jay Cutler sobre economia internacional (si us plau no te m'enfadis Jay), ni cap resposta a la pregunta de que sent una dona en un concurs de misses de la “Srta” Alessia Mancini (que sigui el que sigui per mi té el dret a ser Miss Itàlia, amb dos collons? O uns ovaris, que més dóna...), i és clar un no accepta un consell sobre informàtica si no ve d'un geek autèntic (gafopasta i cabell greixós i a més incapaç de dirigir un mot a cap dona mínimament guapa...), i a l'empresa tenim la sort de tenir-ne un, de fet avui ha vingut amb el seu darrer gadget i l'ha anat deixant damunt totes les taules, i a la pregunta de “Mira, un d'allò que surt per la tele, un... espera si ho tnc a la punta de... si un ipad, no?”, ell contestava “No”, i els altres el miraven desconcertats al que ell en els seus escassos segons de glòria deia “És un epad”, i em fa gràcia perquè anglosaxonament parlant, lo seu era un veritable “ipad” mentre que l'altre és un “aipad”... i ell seguia “És un dispositiu xinés semblant al d'apple...”, bé, no crec que li pugin massa els colors al fabricant xinés si diem que és una còpia cagada del dispositiu d'apple... i ell seguia “Funciona amb un sistema operatiu basat en Linux, l'Android i és tot en codi obert...”, la gent ja portava estona amb la boca oberta veient tot el que anava sortint d'aquella pantalleta i algú deia “Ui, mira quin robotet més bufó” al veure aparèixer el logo d'android, de fet ja fa temps que una força fosca es mou per Mordor, els viatgers que hi venen diuen que el pobre Gates arrossega la seva ànima en pena davant l'aparició del nou maligne, aquell que va fer creure que era el salvador per convertir-se en el nou opressor, l'innombrable aquell que comparteix el nom amb el Urkel i qui per cognom té el nom d'un dels licantrops de la sèrie crepuscle acabat amb la classificació que en els anys 70 designava les pel·lícules pujades de to..., aquell mateix qui ha dit que qui navega per Internet amb dispositius que no són seus, només ho fa per veure porno (aquest senyor no sap que precisament veure porno segons forces estadístiques és del poc divertit que es pot fer per Internet, això o com alguns malalts llegir blogs...), i tot perquè qui està acostumat a cobrar per tot no accepta pagar per una mica, i ara és quan algú pot creure que jo hi tinc alguna cosa a favor o en contra d'un o altre, doncs res més lluny de la veritat tot i que si creiem al Seldom el Vista és massa senzill i cal decantar-se per Ubuntu, així que el tipus ha tingut aquest matí la seva sessió de raspatllades i elogis per la resta de l'any que passarà en el subsol tot gaudint del que la tecnologia i no els humans li poden oferir, veient-lo tinc que reconèixer que el tipus ha triomfat amb el seu dispositiu xinés que segurament deu tenir alguna que altra falla, com pot ser que totes les dades amb alguna subrutina vagin directament al govern xinés, o que al tenir-lo a la falda les ones wifi provoquin malformacions genitals, o que directament exploti i provoqui una paradoxa espai-temporal i crei un forat negre que s'empassi aquest planeta... però el tipus amb les seves gafapasta més content que un gínjol passejant el seu darrer descobriment, ni a una possible núvia tractaria d'aquella manera....

entrada 616 (any 2)

Ahir vaig rebre una postal (física), sembla estrany que en aquesta era digital encara hi ha persones que perdin l’estona escollint una fotografia i escrivint-hi algun missatge que no per curt és menys agraït, i encara després perden el temps de posar-hi un segell i enviar-la, en Rodri és un bon jan (bé, suposo que segons per qui, com tothom...), hem coincidit en diverses feines i he de reconèixer que ell sempre ha tingut un xic més d’encert que jo en la finalització de les mateixes, ja fa uns anys que es va retirar al poble dels seus avis recuperant la casa dels seus ancestres, casa que els avis van tenir de deixar quan va esclatar la guerra civil, així que després d’una transacció que ell sempre diu que va ser econòmica “El passat d’un no té preu” segons ell, va recuperar la casa, i després d’algunes obres va decidir retirar-s’hi, ara es dedica a passejar, intentar fer alguna rima i sobretot a la seva afició principal que no és altra que la botànica, de fet té tot un jardinet dividit en zones: de flors, un petit hort i una zona d’herbes on en cultiva de medicinals que després de tractar-les ofereix a la gent del poble quan aquesta el visita amb algun malestar, com ell diu “No hi ha com ajudar a la gent i alliberar-los del que els molesta o fa mal perquè et valorin”, així que mentre li donava tombs a la postal la meva ment va anar força lluny tan espaial com temporalment... i davant el record em va venir un somriure... NOTA DE QUI ESCRIU (O HO INTENTA): aquest post no és per persones sensibles o a qui una descripció de la realitat pugui ferir la sensibilitat, els records escrits a continuació poden molestar, deixar mal cos o directament ferir a la gent hiper sensible que navega per la blogosfera, així que us demano que us ho penseu abans de seguir... i per continuar TOT EL QUE ES DESCRIU A CONTINUACIÓ ÉS FALS, ÉS A DIR MAI HA PASSAT (de fet qualsevol que ho llegeixi arribarà a la conclusió que no és més que el relat d’una ment malaltissa i que coses així mai passen...), finalment: ELS MENORS D’EDAT NO HAURIEN DE LLEGIR EL QUE SEGUEIX, (de fet) NI EL QUE PRECEDEIX NI EL QUE PROSEGUEIX (aquest blog no és una bona influència), bé avisats segueixo recordant (un suposat record)... havia fet una feina per algú que pagava força bé i ja estava de tornada, tot esperant el vol per tornar a la civilització quan em van comentar que el bo del Rodri també hi era per allí, així que després de localitzar-lo vaig dirigir-me cap a l’edifici on es trobava després dels sempre pesats controls em van obrir una porta i el vaig veure, estava en una sala força gran, ell i davant seu un individu “No cal que t’aixequis” li vaig dir a l’individu fent un acudit dolent amb el fet que estava lligat a la cadira, en Rodri es va girar al escoltar la meva veu... “Vaja, ja vec que ens han reunit a tots, et presento al Sr. A, i saps tenim un petit problema el Sr. A té alguns coneixements que algú considera que seria productiu que compartís amb la resta dels mortals, i com et pots imaginar (sinó ja em diràs el motiu d’aquesta posada en escena), ell per algun obscur motiu es nega a compartir-los...”, em vaig acostar al enigmàtic Sr. A qui va aixecar el cap fent evident els signes de tortura i qui es va centrar per escupir-me, em vaig apartar evitant el projectil girant-me cap al Rodri “Ara es suposa que ple d’ira li hauria de pegar?”, el Rodri va arronsar les espatlles, “Saps, la gent es divideix entre aquella que és fidel a les seves idees i la que és fidel a si mateixa, aquests darrers són bona gent, de fet només cal pactar el cost de l’intercanvi i acostumen a servir tan a amics com a enemics, en canvi els primers... els primers es creuen tocats per la gràcia divina i que tot el que pateixen en aquest mon és garantia d’una existència millor un cop ens deixin...”, es va acostar a l’individu que tenia allí assegut i li va etzibar un cop, era conscient que no aconseguiria res i només ho va fer a títol d’exemple, l’individu després d’encaixar el cop va aixecar el cap i va escupir un xic de sang “Veus, no en traurem res de res...”, coneixia al Rodri i sabia que allò només era un xic d’esperança que dipositava en aquell qui tenia davant seu, es va acostar a una taula on hi havia objectes diversos forces dels quals vaig identificar i forces altres que deixaven veure unes taques que m’eren força familiars, la sang sempre és sang, definitivament el tipus allí present havia dat pel cul a tots els que havien passat abans que el Rodri, i suposo que per això l’havien cridat, el Rodri va agafar un telèfon i després de marcar va esperar la resposta, només va fer dues preguntes “És necessari?, temps?”, va tallar la comunicació girant-se amb un somriure “Piano ma non troppo...”, de fet per a ell allò no deixava de ser una composició musical, una peça que necessitava de força per sonar tal com ho havia de fer, qualsevol gest o actitud inadequada portaria a una cacofonia i fracàs del procés, es va acostar a l’individu “Tens una darrera oportunitat, si no l’aprofites et puc assegurar que ho lamentaràs...”, el Rodri és força directe i no parla per parlar, segurament l’individu hagués fet bé en pensar-s’ho abans de dibuixar un semi riure “Puc aguantar el que t’imaginis per a mi, això que veus no és més que un cos, un recipient del que soc, i quin problema hi ha si el recipient es trenca?, l’important està dins...”, el Rodri se’l va mirar amb un somriure “Vec que ens divertirem... i com això va per llarg potser que ens posem tots còmodes...”, el Rodri es va acostar tallant les cordes que el tenien immobilitzat, “Tindrem força temps per estar junts i no voldria que estiguessis incòmode...” el tipus el va mirar avaluant la seva situació i intentant veure on estava la trampa, “Podem parlar?” em va dir el Rodri sortint de la sala i deixant al Sr. A amb un vigilant un cop fora va seguir “Ja sé que tenies previst deixar-ho, però em podries fer un darrer favor?”, tenia clar que anar-lo a veure no havia estat la millor pensada, però... l’endemà van servir el menjar al Sr. A en una taula amb tota la parafernàlia, el plat consistia en un estofat, ell el va mirar desconfiat fins que el Rodri amb un somriure en va agafar un altre i se’n va posar una mica “Si tu no en vols no deixarem que es refredi...”, va posar-se el primer tros de carn a la boca “Mira que tu t’ho perds...” el Sr. A finalment va començar a menjar cada cop més àvidament, un cop va haver acabat el Rodri es va aixecar “Estava bo, oi? Doncs ara ve el segon plat...” es va obrir la porta i va entrar un soldat amb un safata tapada, la van deixar sobre la taula, el Rodri va somriure, “Bé, més que el segon plat és el que no hem sabut cuinar, igual tu en tens alguna idea... t’agrada la cuina oi?” va aixecar la tapa i davant del Sr. A va aparèixer un cap que ell coneixia força bé, tenia al seu cosí mirant-lo amb la vista perduda, va ser aleshores quan es va fixar en una petita brillantor en el seu plat i no va poder estar de vomitar al veure una de les arracades que el seu cosí acostumava a portar “Vec que tens l’estómac delicat...” va dir en Rodri, “I pots jurar que si, que el que has menjat era una bona part del teu cosí.. saps, possiblement tinguis un secret en el teu cap, però no ets un desconegut, creus que ens ha costat arribar on vius?, ara ja pots imaginar com segueix la història...”, el Rodri va sortir deixant al Sr. A amb la nova companyia “Deixeu-los sols, segur que tenen molt de que parlar” va dir al vigilant, al dia següent el Sr. A va mirar amb odi al Rodri, qui va somriure “Va, va, ja saps com va això... tu calles i jo t’he de fer parlar, no te m’enfadaràs ara? Mira per tal de divertir-te t’he preparat una sessió de cinema va dir traient de darrera seu un paquet de crispetes...” va fer un gest i es va posar darrera al Sr. A “Segur que t’agrada, és una peli d’acció on guanyen els bons al final...”, la imatge es va projectar sobre una de les parets, era tot fosc però una llum va ser suficient perquè el Sr. A identifiqués el seu poble, la següent imatge era de una casa que ell coneixia molt bé, va intentar moure’s però no el van deixar fer-ho “Gaudeix de la pel•lícula home” li va dir el Rodri, ara podia veure com uns homes es movien per aquella casa, anaven pujant unes escales va cridar intentant avisar a qui sabia que hi havia allí dins, la porta es va obrir i davant seu va veure un llit on hi havia tres petits cossos va intentar aguantar-se però va saltar al veure com els homes que hi havien entrat agafaven uns coixins i els posaven sobra la cara dels nens allí presents, va cridar immobilitzat veient com els cossos s’agitaven per quedar immòbils “No em diguis que no és realista...” va dir el Rodri, ara els soldats havien entrant en una altra habitació va observar molt de moviment, va poder veure com disparaven contra el seu cunyat i agafaven a la seva germana “Espero que ja no estem en horari infantil” li va dir el Rodri, la càmera va quedar damunt una taula i ell va veure com un soldat rere l’altre anaven violant a la seva germana, aquesta mirava la càmera plorant i cridant, va poder escoltar entre les seves paraules una pregunta “Perquè?”, després que el darrer soldat l’hagués violada va veure com un dels presents li aixecava el cap pel cabells i amb un gest li tallava el coll, va saltar amb totes les seves forces però li van impedir el moviment, el van obligar a veure com la seva germana es dessagnava davant d’ell “Saps?” li va dir el Rodri “Tu igual tens el cel guanyat, però i ella?, jo no ho tinc massa clar, morir d’aquella manera i a saber on acabarà el seu cos..., els teus amics i el teu Deu deuen estar contents amb el teu patiment, el teu i el dels que estan al teu voltant...” el Rodri va sortir, durant tota la nit la cinta es va projectar una i una i una i una altra vegada... al dia següent la mirada d’odi del Sr. A vers al Rodri era senzillament brutal, aquest va entrar acompanyat d’altres homes que van col•locar un artefacte davant la seva cadira... “Va, no em miris així... diuen que el temps tot ho cura i al final igual serem amics i tot... avui t’he preparat quelcom que segur que t’agradarà...” va fer un gest i es va obrir una porta d’on va sortir una figura femenina encaputxada, el Rodri es va acostar deslliurant la figura, aquesta li va costar acostumar-se a la llum però un cop fet va descobrir la figura del seu marit allí asseguda va començar a cridar entre plors “Ahhh, l’amor...” va dir en Rodri “Però saps Sr. A, temps no és el que tenim i suposo que seguiràs en silenci...” en Rodri va veure un lleuger moviment en els seus llavis, lleuger, molt lleuger, les creences havien pogut de nou més que el senzill sentit comú... va fer un altre gest i van lligar la dona davant del Sr. A qui va descobrir aterrit que l’objecte davant seu no era més que un poltre, la dona va quedar mirant-lo lligada de mans i cames, en Rodri va seguir “Saps, com que les relacions sexuals entre presos no estan massa ben vistes he pensat que igual això et serveix...” es va acostar al cos d’ella, li va pujar el vestit i amb un ganivet li va tallar la roba interior, el Sr. A no semblava gaudir massa amb tot en Rodri va fer un gest i la porta es va obrir, va entrar un soldat amb un dels gossos que utilitzaven per les guàrdies “Saps, diuen que el gos és el millor amic de l’home, i jo crec que de les dones i en especial les que tenen els marits en missions com la teva... però no pateixis ho he preparat perquè et deixin el cony intacte, total no voldríem que tingués fills de gossa, no? Ai, un acudit dolent ho sento, espero que hagis practicat el sexe anal amb ella, bé sinó sempre hi ha una primera vegada...” va observar la cara aterrida d’ella quan el gos se li va acostar, el van deixar darrera d’ella i amb un gest l’animal que ja estava excitat la va muntar, no va saber el temps que va passar però se li va fer etern tenir a la seva estimada allí davant cridant i veient la figura del gos com a cada cop la feia cridar un cop l’animal va acabar va quedar enganxat a ella una estona, ell va veure un fil de sang que queia al terra entre les seves cames... “No em diràs, que no ha estat... bestial?” va dir en Rodri, un cop el gos es va alliberar es va acostar al Rodri... “Saps, crec que aquest animaló igual té gana, vols que ho provem?” ell va intentar dir alguna cosa però un sol gest del seu torturador va fer que el gos saltés al coll de la dona matant-la, la brutalitat va fer que fins i tot ell quedés tacat de sang, l’animal va fer justícia a la seva naturalesa els crits de la seva estimada es van apagar però no així la brutalitat de l’animal, en Rodri se li va acostar “Pensa, quanta gent més et queda, pensa si val la pena, pensa si per molt que m’odiïs, aquest odi justifica el que has i el que veuràs..., tu mateix...”, l’endemà el Sr. A, va tremolar cada cop que la porta s’obria i es tancava però no va passar res, com si tot allò no hagués sigut més que un mal son, i igual així havia estat, però al final del segon dia quan es començava a relaxar es va tornar a obrir la porta “Hola” va dir jovialment el seu torturador, “Després de tantes emocions i davant el que ens queda em vaig prendre la llibertat de deixar-te descansar un xic” va dir, “Saps he pensat que igual podríem anar a un parc d’atraccions, però ens falta el més important... un nen, no? O en el seu defectes una nena...” els ulls li van brillar i el Sr. A va tancar els seus no volent veure el que imaginava, la porta es va obrir de nou entrant una nena que després de veure el seu pare va anar corrents cap a ell, el Rodri la va interceptar “Va, ja fareu el numeret després... bé, si hi ha un després...” va dir mirant al Sr. A “Saps, sempre m’he preguntat si la longitud dels intestins en un adult és igual a la d’un nen, ja veus un s’aixeca al matí i li venen aquestes coses al cap...”, va somriure acostant-se a la nena, i aleshores en el clímax de la peça en el clímax d’aquella partitura el Sr. A va obrir la boca, “Està bé, si us plau prou li diré el que vol saber però no li faci mal...” va deixar anar l’aire i va seguir “Si em promet que no li farà res li diré tot el que vol saber però pari amb això...”, en Rodri va somriure seient davant d’ell i amb la nena a la falda “Tu mateix”, el Sr. A va donar uns noms i unes ciutats que el Rodri va retransmetre, passada una estona que pel Sr. A va ser eterna va sonar un aparell el Rodri el va agafar, “Si, segur?, moltes gràcies que ja se’ns feia tard per anar al parc d’atraccions...”, va penjar amb un somriure “Veus no ha estat difícil” li va dir va ordenar que alliberessin al Sr. A qui es va abraçar amb la seva filla, la tenia abraçada quan va escoltar un soroll sec i va veure com el coll de la nena agafava un inclinació antinatural, la va deixar veient com el cos queia a terra es va aixecar saltant contra el Rodri qui amb un cop el va tirar a terra “Ja et vaig dir que ho lamentaries, i saps ara ja no tens res que ens serveixi, bé, tens el teu cos i el teu dolor que et prometo gaudirem els dos fins el final...”, va sortir de la sala, jo l’estava esperant allí “Et fas vell...” li vaig dir amb un somriure “Necessito una copa” em respondre, mentre bevíem em va preguntar “Quanta gent em salvat? Centenars de milers? Milions?, que hagués passat si les bombes haguessin esclatat?, i al final em pregunto quina relació d’intercanvi hi ha entre la vida d’ells i les nostres, quantes vides d’ells justifiquen una vida nostra?”, vaig somriure aixecant la copa, i amb el mateix somriure vaig tornar a la realitat, per a molts uns monstre i per a molts altres un heroi que va evitar el que molt possiblement hagués estat la major mortaldat de civils... i recordeu, això mai ha passat ni mai ha existit a qui digui el contrari li enviaré al bo del Rodri... (és broma)

dijous, 16 de setembre de 2010

entrada 615 (any 2)

Avui rodejat de personatges que el mal de cap més gran que tenen es veure si la camisa que porten fa joc amb la roba interior o els bessons estaven arreglant el mon, semblava clar que la política de one-way ticket de air-france amb el seu trajecte París-Gitanolandia (Gipsyland pels anglosaxons i multicultis) no ha agradat massa, bé, dels francesos ja es pot esperar una cosa com aquesta, com diu en Pierre “Liberté, égalité, fraternité, per a tothom, tot i que hi a gent que és més o menys tothom que d’altres...”, al veure’m el centre de la mirada dels allí presents i després del repte de “I tu? Què en penses?”, no he pogut més que somriure i he marxat sense contestar no volent ferir susceptibilitats d’aquells que tenen tan que no entenen com no es pot repartir el que sobra (sempre que no sigui el que a ells el hi sobra) entre els altres, i fa gràcia que precisament aquests que més tenen ho tenen perquè d’altres no tenen res o quasi bé res, i ha estat aleshores quan he recordat un reportatge que havia vist sobre els gitanos a Barna, de fet allí si que es troben en una situació de exili de tres estrelles, van sortir uns que els fotien fora d’un descampat on el propietari els havia denunciat (repetiu tots alhora... propietari dolent!), i sortia la gitana queixant-se de com de no comprensius són la gent, si total ells allí no hi feien cap mal, però res, cap problema, a primera hora de la tarda “algú” els hi havia dit on hi havia un solar on s’hi podien estar, i “algú” altra els hi havia fet l’embrancament de llum i aigua (perquè sense llum pels aparells d’aire condicionat, o aigua corrent no poden viure), vaja que ja no cal ni que vagin a la font de la cantonada, i la tipa de serveis social tota contenta del primer “algú” i del segon “algú” que havien fet allò possible, i acabava dient que el veritable objectiu és que disposin d’una vivenda per tal de que es puguin integrar (algun cop demanaré que vol dir “integrar-se” en ments multicultis, perquè mireu que és una idea del tot incoherent, acceptar la multicultarilitat i demanar la integració dins d’una societat que té com a base tot el contrari de la teva cultura...), doncs res, al final van deixar a les famílies en el nou solar amb jardinet, electricitat i aigua (tot de franc, of course o by te puta patischa en caló), i la jaia pelant patates mentre l’home mirava la televisió amb l’aire a tot drap, i això si, no van tenir els sants valents collons de dir: “Ya me dirá si esta es forma de vivir...”, perquè en això haguéssim estat d’acord, aquesta no és forma de viure, la forma de viure entre altres és la dels pobres desgraciats que es lleven cada matí per currar i putejar-se i pagar (si poden) tot allò que a altres se’ls hi dóna de franc, ara bé, si tots els multicultis integristes... integristes???, ainsss perdoneu, “integradors”, del país decidissin donar les seves segones residències a angelets com aquests segurament el problema ja no ho seria, però és clar, davant això la resposta fàcil és “No, no ho podem fer perquè seria un acte paternalista i el problema és de l’estat i ell l’ha de resoldre...”, però a veure, vulgueu o no, no sou vosaltres l’estat? pandilla d’imbècils integrals... i davant totes aquestes reflexions la imatge de la jaia i el no tan jaio feliços i mirant la tele (i no passant calor) tot pensant “Estan beneits aquests paios...” tot imitant a l’Obelix de qui en tenia una retirada de papada a tira elàstica dels calçotets Kevin Mangao...

dimecres, 15 de setembre de 2010

entrada 614-2 (any 2)

Definitivament si el bo del Pierre decidís muntar un circ segurament els nans podrien formar part del pròxim equip nacional de baloncestu i fer-ho millor que els animalons que ara hi ha, avui al plegar m’ha vingut dient-me: “Poca broma, que estic que cremo…”, amb el seu exagerat accent francès, no calia que em digués res perquè la notícia havia corregut com la pólvora per l’oficina, avui la seva secretària ha plegat, aquest matí s’ha presentat a recursos humans i ha dit que volia plegar, bé, més que “volia” ha dit senzillament que plegava i que demà ja no pensa venir (emocionalment no es veu en cos per aguantar qualsevol termini de dies que tingui de donar, segons ella), davant la pregunta de perquè plegava, la tipa ha dit que per temes personals, tot i que tenir un cap que només es sabia expressar decentment en francès no ajudava, el bo del tema, és que jo vaig ser-hi el dia que la van entrevistar (i vaig votar per no contractar-la, que està escrit…), i en aquesta entrevista se li va preguntar si dominava el francès tot dient que el seu cap era francòfon, bé, no sé que va entendre la nena aquella, o potser si veient la cara que va posar al escoltar el terme “francès”… lo de francòfon ja li devia agafar molt lluny, suposo que ella deu dominar el francès però no el que en Pierre necessita (umm, o si… això ja només és qüestió de preguntar-li…), doncs res, que com manen els cànons en un cas com aquest ha vingut l’enllaç sindical per veure si hi podia fer res, després d’una petita conversa el tipus ha dit que res (rien pel Pierre) que la tipa ho tenia clar, i que el millor era deixar-la marxar… amb el pas del temps i coses com aquestes un es pregunta de que es queixen els treballadors quan els empresaris fan el que els hi rota si els propis treballadors aprofiten la mínima per fer el mateix, ahh, un moment, clar!!!, que en el primer cas s’acostuma a putejar als treballadors, i en el segon es fa justícia, ainsss que tontet que soc… doncs res, el divertit del tema és que la meva secre m’ha dit que la tipa en qüestió ja feia uns dies que ho anava dient que plegava, i que demà mateix se’n va de vacances (ole, ole, ole…), i que per això ha dit que demà ja no ve, si és que els treballadors es fan estimar cada cop més… i el màxim ha estat quan la tipa recollia les seves pertinences i el Pierre se li ha costat per desitjar-li sort, la tia l’ha mirat, ha deixat caure el que tenia entre les mans i ha marxat entre plors tot dient que no podia aguantar més (i no ha tornat!), que al final han tingut de ser les seves companyes qui han acabat de recollir-li les coses, perquè ella (que no podia més), ha recordat que encara no havia anat a canviar un vestidet que no li venia massa bé i que el volia per les vacances…

entrada 614 (any 2)

En Pierre és gavatxo, això fa que tot el dolent que li passi té un toc de justícia divina, ja ho diuen que per tal que els infants de la patri no s’ho creguin massa Deu els hi recorda moment si, moment també (no espera ni al dia si, dia també...), doncs bé, avui el bo del Pierre estava encabronat, he suposat que algú havia fet algun xist de gavatxos o frantxuts i m’hi he apropat tot esperant que algú s’expliqués i no lluny d’allí comentant la primera notícia del dia algú ha tret la segona que no era més que la del pobre Pierre, i no res de tot allò (o la juguesca estava força elaborada), avui el bo d’en Pierre ha anat a fer piscines com fa des de ja fa un anys cada matí abans de venir a l’empresa, ho fa per gust i per prescripció mèdica, i així de pas s’estalvia la dutxa a casa seva (si, és un gavatxo estalviador... tot i que vosaltres hi posareu un altre adjectiu), doncs bé, comentaven que avui quan ha sortir del vestuari l’encarregat l’ha cridat, allí amb l’encarregat hi havia un dels responsables del centre esportiu qui molt amablement li ha vingut a dir que tenien un “petit” problema, jo diria que més aviat un problema un xic “Pelut”, ainssss xist dels dolents.... resulta que el bo d’en Pierre és tot un teddy bear, vaja un winnie de Poo en tamany XXXL, i és clar per molt barret/casquet de bany que porti deixa una quantitat de pèl que ja us ho podeu imaginar, en el seu cas, una puça podria anar del seu dit petit del peu esquerra a fer el cim del seu cap sense necessitat de baixar de cap pèl (ni ella, ni els puçasherpas que portés), és un pelut integral com dirien els cànons... el Pierre primer es pensava que li estaven fotent el pèl (que ja li hagués anat bé), però no, es veu que algunes de les femelles s’havien queixat i havien demanat que “educadament” li diguessin que fes alguna cosa al respecte (mai he entès com es pot pretendre faltar al respecte de forma “educada”), doncs res que li han proposat que s’anés a depilar/esquilar i jo he pensat que podria després fer coixins que segur que tindrien sortida en el mercat... ahhh, i el tipus del centre davant el silenci del Pierre que encara no entenia res ha acabat per dir-li “Miri, segur que es troba millor i estèticament hi guanyarà...”, ahhhh, ha estat aleshores quan ell ha tornat en si i ha deixat anar un reguitzell d’insults en la llengua de Molière que pot ser la més culta i la més marranota a l’hora, el del gym ha aguantat la trompada i sense perdre el somriure li ha dit que ho sentia molt però que la higiene estava per damunt de tot, i que ell només li feia notar que la seva actitud no ajudava massa, i que les senyores bé que es depilaven així com altres homes que anaven degudament vestits per tal de que tothom pogués aprofitar les instal•lacions de forma correcta... així que jo no he pogut més i m’hi he acostat amb l’ampolla d’alcohol de la farmaciola i un llumí “Pierre, ja sé que al començament m’odiaràs però al final m’ho agrairàs...”, al final he desistit perquè segurament cap dels presents hagués tornat a menjar pollastre rostit en una bona temporada, el bo del Pierre s’ha cagat en tot cercant al fill de puta que se n’havia anat de la llengua...

dimarts, 14 de setembre de 2010

entrada 613 (any 2)

“Em moro”, no feia massa que m’havien trucat, ell em volia veure i jo no el vaig voler fer esperar, el pas dels segles haurien de donar el coneixement suficient com per entendre que la vida en els humans va i ve i que mai es queda massa temps en un mateix cos, “hauria” bonic temps verbal i carregat de bones intencions... “Va, no diguis tonteries que encara et queda metxa per cremar”, ell va clavar els seus ulls blaus en els meus i va intentar dibuixar un somriure “Em moro i tu ho saps...”, jo i qualsevol que el veiés, la malaltia no té pietat amb ningú, tracta per igual a tots els humans i al final demostra que per molt que s’hagi estat un acaba sempre sent quasi bé que res; sempre se m’ha fet estrany com les persones d’edat tot i malaltes o amb les facultats limitades són capaces de centrar-se i saber quan moriran, no en tenen cap dubte, saben que allò s’acaba, i normalment arriben a un punt de pau i tranquil•litat que cap dels que els veuen tindran mai en sa puta vida, ell em va agafar la mà “Recorda que no viu més qui més temps passa en aquest mon sinó qui més coses hi ha fet...”, en això ell podria estar content prop de cent anys viscuts al servei dels altres, bé, al servei de les seves idees que sempre van ser plurals, recordo quan de jove li deia que pensés més en ell i menys en els altres i ell sempre contestava: “Qui es construeix una casa per si mateix no gaudeix de la gresca d’aquell que ha construït un poble amb els altres...”, amb els anys la vida el va temptar i va intentar que canvies en les seves idees, però ell feia la vida d’aquell que poc ha de demostrar i de qui els seus actes sempre tendeixen a fer-se evidents sense necessitat de massa soroll, al final de la seva vida la malaltia l’havia acabat per deixar en un llit i ara el tenia davant meu, em va demanar que cridés a la seva família, es va anar acomiadant de tots ells i donant les gràcies per tot el que havien fet per ell en aquells darrers temps, va mirar a la seva filla dient-li: “Diuen que jo he estat un home bo, però tu has estat una millor filla”, després va demanar que ens deixessin sols, “Saps, sempre he envejat la teva capacitat de no envellir” em va dir “Sempre havia cregut que poder ser sempre jove i veure passar els anys és el millor que podria tenir, però en el fons era conscient que no ho hagués aguantat, no tinc la teva capacitat per oblidar la gent que estimo, saps?”, vaig somriure, en això estava equivocat no és facilitat per oblidar la gent que s’estima, és que senzillament no hi ha massa gent a estimar, “Hem voldries fer un darrer favor?”, “Com no, ja saps que si...”, "M’agradaria tornar a passejar per aquella platja i acabar aquella partida d’escacs que mai van jugar, sempre vam tenir millor coses a fer i crec que ara seria una bona oportunitat per fer-la... i no pateixis, res del que em pugui venir serà pitjor del que ja tinc... un descans, i ja estic força cansat jo, o el que em mereixi per la meva vida, ja saps, un ha d’aprendre a acceptar el que la vida li porta, i amb el que tens has de ser... t’agrairia que marxessis i els fessis entrar crec que ja no estem sols en aquesta habitació i agrairé que la nou vinguda em deixi un xic de temps per acomiadar-me...”

dilluns, 13 de setembre de 2010

entrada 612 (any 2)

Avui ha estat un dia productiu entre notícies i descobriments ha estat un dia entretingut, avui he descobert que un tipus que perd la seva feina, cobra un subsidi d’atur i estudia un mínim de vint hores a la setmana no és un aturat… no sé ben bé el nom que té, però aturat no (i així de pas fem l’estadística més humana), si ja ho diuen, dona’m una sèrie de dades numèriques i un polític i tindràs la notícia que més li interessi, ahhh, això i el dir que els estudiants són pencaires, a.k.a treballadors, i jo em pregunto, si tan pencaires són com és que no cobren cap sou?, perquè penso que una de les parts importants de tota relació laboral és el mitjà d’intercanvi i aquest acostuma a ser sempre el sou a canvi de treball, doncs bé, entre aquesta i la notícia que semblaria ser que han baixat els avortaments a.k.a. interrupcions voluntàries de l’embaràs… i tot gràcies a la píndola del dia després i la ministra que se li omplia la boca davant aquest èxit segons ella, ara bé, no dirà que a canvi s’han disparat les malalties de transmissió sexual (ETS pels que estudien medicina o infermeria), i tot gràcies a?, doncs si, al fet que ja es pot follar sense condó gràcies a la pastilleta que es ven sense cap mena de control (i la pasta dels condons dedicar-la a una inversió en botellon o pastillikis, com diuen ells), però ja se’n lliurarà algú de dir-ho… i per acabar el xist del matí, avui hi havia una de les tipes que sempre estan de mala llet encara de més mala llet (el que m’ha fet pensar que l’univers per molt gran que el puguem imaginar sempre pot ser més gran), doncs bé, la tipa anava cagant-se en tot i bufant a la mínima que podia, li he preguntat a un conegut que li passava i el tipus m’ha tancat al seu despatx, sembla ser que la noia en qüestió va anar el cap de setmana a una de les darreres fashionmerda sellers que han obert al país, així que després d’esperar una estona i aconseguir una de les dependentes li va dir: “Vull un vestit com aquell…”, i la dependenta que se la mira i li va contestar “Ho sentim, però no tenim roba de la seva talla” amb una mirada que venia a dir “No ens trencaràs la imatge de marca univers en expansió…”, doncs res que la tipa va muntar en còlera i va demanar la presència de l’encarregada qui li va dir amb bones paraules “Que sentien que la seva roba no fos per a totes les dones i que el tallatge era el tallatge…”, ainsss, el que hagués donat per ser-hi, perquè molt possiblement aquelles dependentes i encarregades la van mirar tal com ella mira a la seva assistenta o a qualsevol altre persona a qui té sota el seu càrrec, però és clar, tothom vol opinar i parlar (malament i amb sarcasme dels altres), però ningú vol que opinin ni parlin d’un (malament i amb sercasme i més per quelcom tan negatiu com que no podràs lluir un dels xaxipirulis modelets), i ja per acabar, veure amb estupefacció quantes poques xuber mamas hi ha pel mon, perquè veient l’anunci no n’he pogut reconèixer més enllà d’una o dues entre totes les paridores que porten els seus gremlins als cole, ainsss quan de mal pels pobres infants que enlloc de xuber mamas tenen normal mares…

diumenge, 12 de setembre de 2010

entrada 611 (any 2)

Cada dia em creuo amb forces persones, aquelles que puc les ignoro i sé que molt possiblement això no faci massa bé a la meva reputació de reputat filldeputa, però que voleu que hi faci, prefereixo una lleugera xiulada d’orelles a la que segueix un somriure que se m’escapa a tenir que aguantar segons que, ahir nit de sopar, i com que va ser una de les “in” també conegudes com a “fashion victims” o “si no els porto allí jo no hi podré anar amb la meva parella”, ens va tocar assistir a un dels darrers restaurants que han obert, un d’aquells llocs on no saps on comença el restaurant, la zona chill i la disco i on per defecte tothom no sap ben bé on collons està, només entrar els Hurts amb el seu “Better than love” ja van intuir per on anirien els trets de la nit, ahir era nit de presentacions, dos dels angelets han trobat alguna que altra femella que els hi aguanta les tontades i això ja és (i a més a bon preu pel que sembla, no les femelles, sinó el que els hi aguantin les tonteries), les noies que ja ens coneixen les van advertir amb un somriure que s’asseguessin amb elles i no fessin massa cas del que els hi cauria damunt, amb tot no vaig poder evitar de preguntar a una de les noves sobre la seva vida, la tipa és una pintora que viu prop de Dunkerque (que pronunciat amb un marcat accent francès és intel·ligible), vaig somriure recordant el pas de maig a juny del 1940 “Vaja, els hi van donar pel raspall als aliats allí…”, i la tipa que em mira tota sorpresa “No!, que els aliats van guanyar la guerra…”, quasi que em moro ennuegat, i no veieu quina forma més ridícula de morir per un vampir… no vaig voler entrar en detalls i explicar-li el que havia passat exactament i que jo tinc molt clar (els avantatges d’haver-hi estat), i de saber que va portar aquella merda d’operació, ara era Owl City amb el seu “Fireflies” el que intentava possar un xic de pau en aquella taula, vaig mirar l’altre noia amb notant més d’una puntada per sota la taula “I tu?, que ens pot dir?”, res que la tipa era d’Àfrica tot i ser més blanca que la llet (vaja, tota una waka-waka, que seria una nyaca-nyaca pel meu conegut, ainsss, un altre acudit o xist vampíric…), la tipa treballava com encarregada en una botiga de perfums, així que tret que la conversa gires només al voltant de fragàncies el tema quedava tancat, tot i que no hi vaig poder estar: “Així deus haver llegit el perfum?”, ella va somriure amb certa complicitat “El perfum l’oloro no el llegeixo…”, ara van ser un parell dels de la taula que quasi moren ennoagats pel vi davant aquella demostració d’intel·ligència i domini del verb… la situació s’anava tensant i sort de David Guetta & Chris Willis ft Fergie & LMFAO amb el seu “Gettin' Over You” a tota pastilla van fer impossible cap més conversa, fet que vaig agrair més fins i tot que els que hi havia a la taula, vaig agafar la copa de vi tot pensant en quin o quins dels pecats capitals entrava el fet d’intentar que beguéssim aquella merda i que a més la paguéssim, va ser l’hora del tabac i les mirades assassines de les taules del voltant (per sort aquí el capitalisme pot més que la salut, i el principi de “Prohibir el prohibir” és una premissa bàsica de l’economia de mercat salvatge com aquesta…), finalment i quan ja marxàvem la Kylie amb el seu “All the lovers” ens va acomiadar i vaig somriure al veure l’encertat de la cançó tot veient com les parelles s’anaven fent, semblava ser que algunes ja no seguirien la nit amb nosaltres, com els nous emparellats que tot excusant-se havien dit que tenien coses a fer, i de pas poder respirar un xic més tranquils, al marxar vaig poder escoltar com una de les noves li deia a l’altre tot pensant que amb la distància no la podia escoltar: “No m’estranya que acabi sol, és un impresentable i un maleducat”, vaig somriure i ella va girar la cara, possiblement ho sigui, però quedava clar que ella algú que no calia presentar (no es perdia res per no arribar a conèixer-la) i una senzilla no-educada, vaig sortir al carrer on un dels presents se’m va acostar: “La Gem m’ha preguntat si ens pots portar, i de pas que també li donis la seva ració que s’ha sentit un xic deixada a banda…”, la vaig mirar mentre ella s’acostava somrient, “No està tot perdut” vaig pensar, possiblement ella no sabia qui era en Filípedes, però em va sorprendre quan va dir que ningú podria morir per córrer només 42 km, quan li vaig dir que ja en portava alguns a l’esquena va somriure “Veus, ja ho deia jo…”, aquelles senzilles paraules la van salvar, allò i que sigui l’única capaç de beure com nosaltres (o almenys intentar-ho)…

dissabte, 11 de setembre de 2010

entrada 610-2 (any 2)

En dies com aquests és quan els historiadors fan el seu agost, quan demostren la seva sapiència i poca paciència corregint al personal i dient que la gent es deixa enganyar i es guia per un fals romanticisme, i que les coses no són com la gent es creu, perquè només ells (o ells) tenen la veritat universal, avui fent el cafè i tot inflat un (professor d’història) deia que la guerra que venia al cas només tenia un rerafons econòmic i que així s’havia de veure (m’ha fet recordar alguns blogs que he llegit), no he pogut més que mirar-lo i preguntar si coneixia cap guerra que no tingués un rerafons econòmic, una part força important de la mateixa destinada a espoliar a uns i fer més rics a altres, encara recordo les paraules d’un conegut que em deia: “Ofereix justícia i et seguiran una pandilla d’idealistes bojos, ofereix riqueses i poder i et seguiran exercits disposats a tot…”, i si ho dubteu us repto a que em digueu una sola guerra que no tingui aquestes temàtiques de fons… el bo de ser un vampir (entre altres coses), és que un ha viscut la història en primera persona, i ha vist com moltes vegades les generacions posteriors han cregut el que les anteriors els hi han deixat escrit sense justificar-ho massa, i si mai algú demostra que les coses no eren com es pensaven tothom ho nega, perquè òbviament ningú és tan estúpid com per dir que s’havia equivocat, recordo no fa massa que davant el descobriment d’un fòssil que no s’havia observat mai encara els científics van arribar a la conclusió que aquell ser tenia una deformació mai vista i no van trigar a donar explicacions teòriques i convincents d’aquest fet, alguns anys després es va trobar un jaciment de fòssils semblants i es va observar com aquella deformació no hi era, es va concloure que el primer tenia una malformació i que realment els animals eren com els del segon jaciment, vosaltres heu escoltat cap rectificació?, jo tampoc… és més, els del segon jaciment van intentar justificar l’errada dels del primer, perquè ja sé sap que avui pixaràs als peus de l’altre i demà ho farà ell, i a ningú li agrada deixar en ridícul a aquell que t’hi deixarà a tu… un conegut em deia: “No et fiïs massa d’aquells que diuen conèixer el que va passar pel senzill fet d’haver-ho llegit, i que no han pensat en cap moment que allò que llegien molt possiblement no era el que havia passat, perquè el fàcil és memoritzar i el difícil és raonar…”, bé, de fet a tot historiador li hauria d’arribar el seu Will Hunting (parafrasejant la famosa dita)

entrada 610 (any 2)

Llegeixo que hi ha gent qui es queixa de manca d’insipiració o de falta de visita de les muses, bé suposo que Èrato, Cal·líope, Melpòmene i Talia, tenen força feina per la quantitat de bloggers i d’altres que hi ha pel mon, però amb tot dir que Talia mia s’ha resistit a un bon sopar i un millor vi, i sobretot a que no li demanin allò que els escriptors s’han de guanyar per ells mateixos, però bé, veient ahir la televisió no entenc com no surten temes per escriure, entre els xinesos que es flipen escoltant música baixada d’internet (acollonant la imatge del xinopolles tenint un orgasme només amb els auriculars, ainsss quantes fèmines deuen estar patint… o gaudint…), i després els programes que van fent: entre programes del cor on una pandilla d’imbècils (tots periodistes segons ells, i els que no ho són es diuen “col·laboradors”, que tot i col·laboradors tenen un paper principal) diuen el que els hi rota i el que la resta de espectapolles volen veure i escoltar (i de fet a vegades el que diuen fa flipar més que qualsevol so baixat d’internet), i quan es demostra que el que diuen és fals senzillament diuen que les seves fonts s’havien equivocat, i que les primeres víctimes són ells mateixos (ole, ole valents collons), aquests, o programes on uns directament idiotes van ensenyant les seves cases, ahir tocava cases amb piscina i he de reconèixer que hi ha gent que davant la possiblitat de follar-se una brasilera genera idees realment increïbles (ala, Madrid ja té platja), davant l’èxit d’aquests programes proposo fer-ne de: cases amb esclaves sexuals, cases amb cadàvers al jardí, cases amb fills tancats (sobretot a Àustria), etc, etc.. o directament cases amb gilipolles dins, ainsss, perdoneu que aleshores podria sortir qualsevol casa de les que ja han tret, que totes porten el gilipolles de sèrie… ara el millor va ser un programa on agafaven una pandilla d’angelets que després de demostrar el que eren, els prenien a una muntanya per tal d’arreglar-los, bé personalment crec que aquests infants només servirien per fer galetes per gossos (sense voler faltar als gossos), ara el brutal va ser quan els van fer llegir tot un seguit de normes que haurien de complir, doncs res que els tipus les anaven llegint i només van somriure davant dos regles: “No mantindreu relacions sexuals amb altres membres (sense especificar sexe)” i “No beureu ni prendreu substàncies estupefaents…”, bé suposo que el tema està en que tot i que els hi facin dir que no ho faran els espectadors frisen per veure com acaben per beure i follar, tot i fent-se palles mentre es pregunten perquè aquells si i ells no… ara l’escena de la nit va ser quan van fer entrar una noia i li van dir que li haurien de regirar la maleta per tal de que no hi haguessin objectes potencialment perillosos ni per ella ni pels altres, i quan li van demanar que lliures tot els piercings que portava, li van justificar que podien ser potencialment perillosos, doncs res la tia que se’ls mira i deixa anar “Tendré que ir al baño…”, ainsss aquell era definitivament el piercing més perillós segurament… ahhh, i després intentant descobrir qui era el pezident i qui l’imitador… perquè cada dia se’m fa més difícil…

divendres, 10 de setembre de 2010

entrada 609 (any 2)

Fa segles uns pintors van decidir donar un toc grisós a les ales dels àngels que pintaven en els seus quadres, va ser un toc discret i que va passar per alt a la majoria de qui veien els quadres, però que indicava un canvi de tendència, amb el temps aquestos mateixos pintors es van tornar cada cop més atrevits fins pintar les ales amb tocs foscos i ocres, davant allò l’església va decidir dir-hi la seva (com no), cridant a bona part d’aquests pintors i preguntant el motiu de la nova coloració de les ales... la resposta va ser senzilla, bé, va ser brutalment planera (que acostumen a ser les més devastadores), segons ells només Deu podia tenir el do de gaudir d’un blanc immaculat, els àngels i en funció del seu ordre jeràrquic podrien tenir les ales més o menys blanques per com a molt es quedarien en un blanc trencat (sempre em fa somriure aquesta tipologia d’escala cromàtica... blanc trencat...), òbviament l’església no va acabar d’empassar-se l’am i va actuar com acostuma, va cremar els pintors per heretges i va requisar tots el quadres, es diu que mentre portaven a la foguera al mestre dels pintors un sacerdot li va dir “No estigueu trist, avui és el vostre dia de sort, podreu veure en primera persona si la vostra teoria és certa o no...”; si de fet, quan l’església vol ser generosa no la guanya ningú..., el divertit del tema és que encara en queden alguns d’aquells quadres prohibits i maleïts, com sempre es va intentar evitar que la gent veiés quelcom que van intentar que només poguessin veure ells, i al final els objectes van sobreviure a les persones, conec una persona que en té un, bé en té alguns però un exposat de forma òbvia i insultant per bona part dels observadors un xic entesos en el tema, ningú diu res tot i saber que allò que veuen no existeix o no hauria d’existir, i sempre que em sorprèn mirant-lo em diu el mateix “Mira, em va costar però al final vaig descobrir que un dels àngels més immaculats és el mateix que un dels que té les ales més fosques...” em va dir assenyalant dos quadres “I en canvi es veuen tan diferents, no em negaràs que el negre cau molt millor...”, no li vaig poder negar aquella afirmació de rebot d’aquell fet i després de molts segles algú va crear una divisió dels mags entre: blancs, grisos i negres, suposo que sense saber (o si), que el que estava fent era senzillament agafar el relleu d’altres... aquesta mateixa persona que té els quadres té una de les millors biblioteques de les que he pogut gaudir en la meva existència, fins i tot té exemplars d’aquells llibres que mai han existit i que en canvi tothom creu que algun cop s’han escrit, ahir mentre gaudíem d’una vetllada tranquil•la em va dir “Saps vampir, els llibres no són el perill, el perill són les persones que es qüestionen les coses un cop els han llegit, la gran estratègia del poder ha fet que hi hagi tants llibres que sigui impossible saber quins cal llegir i quins no... si vols destruir el seu poder no s’han de perseguir o cremar, si ho fas pots tenir per segur que quedaran només aquells que la gent consideri més importants i alhora els més perillosos, el que has de fer és crear tants llibres inútils com puguis i barrejar-los entre els altres, d’aquesta manera un home en tota una vida només podrà tenir la sort (o desgràcia) de trobar un o dos llibres realment interessants...”, suposo que amb els blogs passa el mateix...

dijous, 9 de setembre de 2010

entrada 608 (any 2)

Avui quasi tothom estava al seu lloc de treball, vaja que ja quasi teníem l’empresa amb totes les cadires ocupades (tot i que no he tingut la sensació que és fes més feina...), si és que per molts principis de Peter o Dilbert que hi vulgueu col•locar al final la gent és la que és, avui he invertit una estoneta a preguntar per les vacances de tothom, i la gent després de mirar-me de forma estranya (encara no sé perquè) deixaven anar monosíl•labs que afirmaven que havien estat força bones, i jo no podia estar de recordar-lis que: a pencar! i que encara els hi queden onze mesos per tenir-ne més (això si arriben)... avui recordava la frase d’un conegut (crec que ja l’he escrita) que deia “La gent es divideix entre dos grans grups, els que malviuen onze mesos per gaudir-ne d’un o el que en gaudeixen d’onze per malviure un...”, doncs bé, suposo que bona part dels animalons que han tornat aquest matí formen part dels primers, de fet els primers dies no ens posem massa si la gent té tendències a canviar el seu salvapantalles per recordar on han estat, o si hi posen la foto de la família al complert, tampoc si perden més temps que de costum en converses vitals i interessantíssimes (per ells) sobre les seves vacances i tot el que han fet, ni tampoc si venen vestides o vestits com autèntics subnormals amb la roba que era moda allí, sense caure que allí no és aquí (ainsss quan de mal ha fet que no reposin Barrio Sesamo...), cada any és el mateix, la gent dient que ja s’hi podrien quedar, que ho han pensat, que per ells ho deixaven rodar tot i que allí es quedaven, que si necessiten molt poc per viure i que, i que, i que, és aleshores quan un els hi pot preguntar “Collons, i si tan fàcil és perquè no ho fas?, i de pas intentes ser una mica feliç i deixes de tocar els collons, perquè pensa que la teva vida són dos dies i ja en portes tres...”, aleshores et poden dir qualsevol cosa, de fet sé per experiència que l’abrupte serà directament proporcional al coneixement que té l’individu que mai podrà canviar la seva existència, encara recordo quan vaig fer aquesta pregunta a una noia que portava alguns mesos amb nosaltres, la tipa em va mirar sense dir res i va desaparèixer, uns mesos després vaig rebre una postal on em deia “Per molts seràs un cabron, però a mi m’has canviat l’existència, gràcies”, la tipa ara està en una illa fent el que desitjava des de petita i vivint la vida... ahhh, però calen molts collons/ovaris per fer una cosa així i aprendre a viure només del que ens agrada i no de tot allò que a més creiem que necessitem, perquè com ella diu “Hi ha molt poca gent que enten que no cal canviar-se de roba mentre la que portem estigui en bon estat”, ara fan un anunci on diuen “No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita” (aquesta premissa és falsa, perquè si qui menys necessita, necessita quelcom caríssim possiblement serà més ric que qui més té), com diria ella “No és més ric qui més té, sinó qui té just el que necessita”, i ella diu que allò que es necessita es senzillament allò que un pot portar a sobre, tota la resta no són més que enganyifes d’una societat que viu precisament de vendre coses que fa creure que són necessàries...

dimecres, 8 de setembre de 2010

entrada 607 (any 2)

Fa anys vaig estar amb un tipus que havia guanyat un premi que el catalogava com el millor del mon en allò que feia, els tipus havia aguantat les celebracions en el seu honor i fins hi tot s’havia atrevit a fer algun que altre discurs i somriure davant les càmeres, ara quan estàvem sols em va reconèixer que molt possiblement aquell era un dels moments més estranys de la seva vida, tothom li deia que havia d’estar content per allò que havia aconseguit i que molt possiblement trigarien a treure-li el títol pel que ell havia estat entrenant i preparant-se bona part de la seva vida, però ell em va mirar per deixar anar “Saps?, ara sé que només em queda esperar que algú em superi, ja he arribat al cim, ja no hi ha cap més enllà, podria repetir el títol però aleshores senzillament diran que he fet el que tenia de fer que per això sóc el campió, i fins i tot algú dirà que ho tinc fàcil per repetir-ho, però el cert és que molt possiblement en poc temps algú em superi i jo no deixi de ser un record per a pocs i una imatge borrosa que no podran identificar per a molts altres… perquè tan que ara m’elogien aquests mateixos són els que són incapaços de recordar el nom del campió anterior al campió que jo he superat… al final tots volen apropiar-se del teu triomf i considerar-lo com a seu, i quan perds no triguen a acostar-se al nou campió… i veure que a la meva edat ja he arribat al màxim fa que pensi en que puc fer a partir d’ara, perquè aconseguir l’objectiu de la teva vida et deixa feliç però sense objectius…”, vaig somriure, “Suposo que ara només et queda viure com a qualsevol altre, tot ens ve deixat i tard o d’hora ho hem de tornar…” “I aleshores?”, va ser en aquell moment quan vaig recordar un estudi que vaig llegir sobre en SH, en aquell es deia que el Doc M no era més que un alter ego d’ell mateix i que el feia aparèixer quan no hi havia casos que li despertessin el seu interès, com ell deia “La ment és una màquina que sempre ha d’estar funcionant per evitar que s’oxidi o vicií”, i quan a més, algú té unes escales de valors un xic “particulars” una juguesca com la de ser el més gran dels detectius i el més gran dels assassín bé que val la pena… vaig mirar a qui tenia amb mi “Perdona, on estàvem?, ah si, mira possiblement el millor és que deixis de ser el campió i tornis a ser tu, sempre és més fàcil viure com un anònim que com una celebritat, bé sempre que no necessitis als altres per tal que et vegis com et vols veure…” “I funciona?”, vaig somriure, als vampirs ens ha anat força bé, i com a botó els darrers mil·lennis…