La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 19 de desembre de 2008

entrada 36

Hola de nou... per molts segles que visqui sempre tinc la mateixa sensació, noto una onada de calor que puja del fons i acaba a les orelles, i és aleshores que sé que quelcom d'extraordinari pot arribar a passar, i avui ha passat exactament aquesta sensació, el resultat aquest cop ha estat la llibertat, una promesa menys, i un xic de llibertat més. Tot i que a vegades molta llibertat ens pot portar a marejar-nos i acabar creient que som precisament presoners d'aquesta, de fet la llibertat és una de les grans mentides i enganys dels humans, si ho penseu fredament no som a cas tots lliures?, qui pot dir en ple segle XXI que no és lliure?, bé a l'excepció dels que viuen sota un status d'esclavitud, status que per cert heu estat els propis humans qui l'heu creat. El que passa i amb massa freqüència, és que els humans decidiu donar part de la vostra llibertat per tal d'obtenir seguretat, i aquest discurs ja el vaig incloure el dia, que parlàvem de V.
Sigui com sigui, avui esdevenim més lliures si fos fins i tot possible.... i fins quan?, ahhh, aquesta és una de les preguntes que no tenen resposta, suposadament fins que ens cansem de tanta llibertat i decidim que en podem prescindir d'una part a canvi de poder tocar la moral a la llibertat d'algun altre. De fet són aquells que més valoren la seva llibertat personal els que tenen més tendència a qüestionar la llibertat dels altres.

dijous, 18 de desembre de 2008

entrada 35 (a compte de les que no he escrit)

Perfecció... aquest és un concepte al que els humans hi doneu dos significats, tenim per un costat la perfecció en sents abstracte com a allò que ja no pot ser millorat o que reuneix l'excel·lència en tots els seus punts. I després tenim la perfecció "d'anar per casa", i que molts de vosaltres us apliqueu diàriament, aquesta perfecció és el us fa concloure que sou millors que molts altres, i... ohhhh!!!! màgic bloqueig mental, que molt possiblement hi ha gent molt millor que vosaltres. Us puc assegurar que tots els atributs dels que qualsevol humà pugui amb un orgull desmesurat evidenciar, acaben per o ser res, un cop el senyor temps ve i en diu "Hola!" amb aquell somriure filldeputa que sempre té. Amb tot, suposo que aquest deu ser un altre dels encants que teniu els humans, el ser capaços de valorar el que teniu temporalment tot i que després vulgueu allargar fins l'infinit el resultat. Fa molts segles, vaig tenir la sort (o no), de conèixer una noia molt maca, qui òbviament va envellir com tot bon mortal, finalment la vaig canviar per una flor fresca, i ella va intentar donar valor al fet qeu s'hi m'havia entregat el que un dia havia estat quedava vinculat per sempre... o grannnn errorrrrr, si es juga amb la bellesa s'ha d'acceptar que si arriba algú amb una grau superior al teu, simplement has perdut, aquest mon té unes regles naturals, i una de les que em fa més gràcia és que els canvis ens afecten a tots, el meu avi sempre em deia "en els cementiris antics hi havia una inscripció: tal com et veus em vaig veure, i tal com em veus et veuràs". Amb tot, aprofiteu el temps que teniu i feu excessos dels que us han deixat, que ja vindrà el Sr. Temps a dir "Hola!", i recordeu sempre somriu com un bon filldeputa.
I per finalitzar us deixo unes paraules en francès....
Mais aussi que diable allait-il faire,
Mais que diable allait-il faire en cette galère ? ...
Philosophe, physicien,
Rimeur, bretteur, musicien,
Et voyageur aérien,
Grand risposteur du tac au tac,
Amant aussi -– pas pour son bien ! --
Ci-gît Hercule-Savinien
De Cyrano de Bergerac
Qui fut tout, et qui ne fut rien.

entrada 34

Bé, ja estem en ple desembre, i tot i que no presto massa atenció no se m'escapa el formigueig que cada dia agafa els carrers de la ciutat, sembla que el Nadal és una època ideal per netejar els mals fets durant l'any o bé la ignorància que hem tingut (conscient o inconscient) de la gent que en teoria i per sort en han tocat com amics o família, per cert, algú em pot dir si la ignorància pot ser "inconscient".
En el meu cas, és ben fàcil, tret de la convenció anual de vampirs, no tinc cap altre acte social i no parlem de familiar.... això converteix aquests dies per mi en un aparador on veure i riure dels humans, suposo que aquest deu ser el meu regal de Nadal..... Suposo que cada persona deu tenir una escala de valoracions de la genet que l'envolta, i aquesta escala deu estar empíricament provada o almenys científicament testada... en el meu cas és força senzilla, no veure mai una persona indica que no m'interessa, quedar per un cafè i que aquest duri el que dura el cafè, vol dir que ha estat bé, però que un cop coberta la curiositat natural dels vampirs, ja no val la pena continuar amb la història. Si el cafè s'allarga molt possiblement la sensació del que hi ha per descobrir és superior a la decepció del que ja s'ha descobert. Si es queda per dinar, indica que ja tenim una base per creure que hi haurà joc: descobriment, conquesta, coqueteig, conversa, i riure i moltes altres coses de les que ens fan sentir vius, si es dinar i cafè, òbviament hi han moltes esperances dipositades. I si és sopar, bé si és sopar.... pot ser breu si la noia és el sopar (jajajajaja, ho sento però és la vena còmica vampírica), o pot ser l'inici de quelcom molt interessant.
Un dels problemes és que dipositar grans esperances en quelcom no fa que sigui millor del que és, una cita on es dipositin esperances i previsions, si no ha d'anar bé, no hi anirà, tot i que enlloc d'una mera de cita, serà una merda de cita esperançadora i prometedora... Així doncs, només ens queda fixa el temps que donarem abans de fer un judici i esperar, no val la pena preveure res, ja que al final la realitat té la fotuda costum d'acabar-nos per sorprendre i deixar-nos amb cara de tontos.

dimarts, 16 de desembre de 2008

entrada 33

És graciós, entrada 33, 33 com moltes coses i els canvis moltes vegades no venen quan volem o desitgem sinó que simplement venen i en aquell precís moment no podem fer res més uqe estar preparats, això que se'ns enportin per endavant, així doncs davant dels canvis el millor consell es acceptar-los i aprendre d'ells...
Com fa dies que no us deixo cap cançó aprofito per deixar-ne una que cada cop que l'escolto em porta a temps molt millors, possiblement menys justos però definitivament molt millors.

Como un guerrero tengo el viento a favor;
tengo una espada bruñida de sangre y sudor;
tengo dos tibias cruzadas sobre un trapo negro.
Ataque o me repliegue siempre tiro de hierro.
Pero tú llegas como un alud, como tromba
que amenaza con anularme por siempre jamás.
De caballero mi código es el honor
y mi palabra vale lo que valgo yo.
Mi escudo de armas dibuja perro sin raza,
olivo moro y arreos de caza.
Pero tú llegas como un fogonazo y proclamas
ser el trueno que mata y ante el que hay que sucumbir.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Y he pensado en volver a campo abierto,
en solitario, a pecho descubierto
y evadir la emboscada
que significa tu mirada;
el alma en las pupilas
y que todo me dé risa.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.

Faanys molts anys va conèixer humans que valien molt la pena, vaig conèixer en Lanzarote del Lago i abans vaig conèixer el seu pare en Ban de Benwick, i molt abans en Sturm Brightblade qui em va ensenyar la veritat de l'expressió: est sularus oth mithas, frase que de tan en tan encara faig meva.... Temps passats on despertar-se cada dia, tenia més interès que no pas el simple fet d'alimentar-se.... dies on hi havia actes que justificaven l'existència humana...

dilluns, 15 de desembre de 2008

entrada 32

Avui tornem a tenir 2 conceptes que ahir van sortir en una conversa, amor i distància.... o més ben dita, la pregunta amagada sota aquests dos conceptes era si l'amor aguanta la distància.... Bé a favor de l'amor dir que és un de les coses més tontes que existeix, ja que aquest no entén ni de color, ni edats ni procedències ni pràcticament res de res, i després la gent encara es sorprèn si no funciona com s'espera. La distància en canvi és un concepte clarament definit, distància s'associa a allunyament, i fins i tot aquells que tenim al costat podent ser "distants", així doncs la distància per la majoria dels mortals és un concepte que tendeix a neguitejar...
Amb tota la meva experiència al llarg dels anys us puc dir (per la vostra tranquil·litat), que si, é possible l'amor i la distància, és clar sempre que hi hagi una sèrie de conceptes clars, l'amor només aguanta la distància quan hi ha confiança i quan aquest no cobreix cap debilitat de l'altre. M'explico, òbviament sense confiança un s'acaba per preguntar si val la pena, estar esperant pobres i curtes estones mentre no se sap ben bé el que fa la nostra parella, i aquest dubte té com a resultat un desastre molt superior als dubtes d'Otello. Sobre la segona part, dir que si tenim parella simplement perquè aquesta parella ens cobreix una necessitat vital nostra, i ni com un element que complementi, òbviament no trigarem a buscar de nou aquell element que ens ompli vitalment, fet gens discutible, tothom és lliure de mal viure la seva vida com li vingui en gana. Amb tot, us deixo un consell, si bé és possible amor i distància... aquesta opció és avorrida, mooooolt avorrida, si els mortals teniu poc temps en aquest mon perquè el voleu perdre esperant curtes estones de felicitat?, possiblement això us faci creure que sou millors que aquells que cerquen la felicitat en cada moment, i aquí tornem al que deia, només aquells que tenen la felicitat per altres mitjans, es poden permetre el luxe de tenir un amor a distància. Ahhh, però aleshores no ha de massa especial aquest amor que es pot complementar amb altres activitats que ens fna feliços, quan precisament l'amor hauria de ser l'activitat (en majúscules) L'ACTIVITAT, que ens fa feliços.
Com en tot quelcom falla, i el que falla prové de la pròpia naturalesa dels humans, que mai estan contents amb el que tenen i sempre en volen més... Amb tot, res de dolent hi ha en voler cada cop més, tot i que molts no entenen que voler cada cop més hauria d'implicar també estar disposat a donar també cada cop més....

dissabte, 13 de desembre de 2008

entrada 31

Vaja, avui tenim dos temes que de per si, haurien de ser difícils de compaginar, per un costat ens toca parlar de lleons i per altre del mon màgic i de la feminitat.... Òbviament ha estat una fèmina qui ha decidit unilaterlament creure que el femení té quelcom a veure amb la màgia, per cert, heu conegut moltes màgiques que no pixin de peus??.... Crec que l'únic contacte de la màgia i el femení sempre ha acabat malement, o bé per tipus com els de la inquisició, que com sempre he dit, no hi ha mal que per altres no vingui bé... De fet us he de dir que moltes de les bruixes que he conegut no eren més que pobres noies agraciades amb poders que mai van sapiguer controlar, possiblement la darrera gran màgica fou Morgana Le Fay, ara algú preguntarà si la vaig conèixer, i us diré que em guardo la resposta per a mi. I si mai, us creueu amb algú que porti aquest nom i tingui els ulls verds amb un cercle marró just al voltant de l'iris us recomano que almenys que tingueu una bona assegurança d'ànima i no us acosteu massa. De fet tothom sap o hauria de saber que Deu amb majúscula va cometre un error al crear la dona, ja que la crear com un igual d'Adan, la primera dona de fet no es va dir Eva, sinó Lilith, y aquesta va esdevenir tan terrible que Deu la va allunyar i va crear-ne una de nova de la pròpia costella de l'Adan, l'Eva.... i va ser graciòs que la criatura creada per substituir la dolenta Lilith acabés per cascar el paradís.... ja ho diuen no espereu res de bo de l'home,ni de les dones almenys que no siguin de l'estirp de la Lilith. Amb tots els anys que porto en aquest mon us puc dir que mai he conegut ningú com els descendents de la primera Lilith, és per mi una qüestió d'honor de respectar-les, tot i que sou els propis humans els que les perseguiu, poseïts per uns desitjos que mai he arribat entendre... Possiblement la idea d'una creació que supera a l'original molesta a molts homes, però us puc assegurar que el que Deu va crear no té cap color al costat del que ha esdevingut la descendència d'aquella que fou anulada i llençada del paradís. El que si sé, és que la màgia poc té a veure amb el femení, la magia no enten de sexes ni de persones, i aquesta és la seva força, esdevé un poder que a qui toca marca i no se'n pot fugir del mateix... Els humans teniu una tendència brutal a valorar l'estrany i alhora a perseguir-lo, com ja vaig dir..... quants contes comencen dient: "Hi havia una vegada un lleò..." i quants dient "Hi havia una vegada una formiga...", considerant que hi ha moltes més formigues que lleons, la relació és brutal, per cert, també es valora molt més matar un lleò que una formiga.... tot i que en resum no es tracta més que en acabar amb una vida... els humans sou estranys, molt estranys... i ni un mon ple de màgia possiblement us arribaria entendre....

divendres, 12 de desembre de 2008

entrada 30

Ummmm, jajajajaja és graciós que el poc interès que un pot despertar el despertin les paraules que escrigui. Si una cosa tenim els vampirs és que sempre se'ns pot acusar de tenir un gust malaltís per les noies més joves, de fet, té gràcia aquest punt, ja que qualsevol noia de la nostra edat fa anys que es pols literalment, possiblement algun dia us diré la meva edat exacta, qui en sabia d'això era en Nabokov, tot i que jo sempre li vaig dir que qui se'n va al llit amb nens acaba mullat.... De fet teníem forces coses en comú el Sr. Nabokov i jo, primer érem aficionats als escacs, i els dos teníem un interès per les papallones, bé de fet ell les agafava, i en feia col·leccions i jo només les mossegava de tant en tant, a més, les meves papallones acostumaven a ser més grans i no tenir ales. I ara donarem una nova resposta, algú va preguntar com es podia atreure a un vampir.... bé només hi ha un requisit la intel·ligència (fet ja comentat en un post anterior). Amb tot i si hi aneu curts (umm, com és que no m'estranya), us deixo una web on us podreu inspirar:
Per més indicacions, us puc deixar el mail (no ho faré) d'una noia que assoleix amb escreix bona part dels requisits, una flor estranya en un jardí descuidat... com diu el poeta per molt lleig que sigui el mon la bellesa sempre acava per manifestar-se, tot i que aquesta no és més que un fet efímer condemnat a acabar confosa entre la lletgesa del mon, sempre he quedat sorprès del fàcil que és anar a menys i del difícil que és anar a més. Amb tot, tinc la seguretat que poden passar eons abans que aquesta persona perdí un sol grau de perfecció, i que consti que porto molts anys arrossegant-me per aquest fotut mon com per reconèixer la flor ideal al veure-la, i fins i tot sense necessitat d'olorar-la.
Ummm, vaja ja semblo el V amb aquests discursos recarregats de falsa retòrica, però prefereixo cremar a l'infern per dir la veritat que guanyar-me el cel amb mentides, ahhhhh, mentides, mentides... no era del que parlàvem ahir.
Per cert..... i només per a navegants, saps que antigament s'escrivia sobre tires de bambú... així doncs el bambú en certa mesura no deixa de ser destí i origen del saber... posteriorment subtituït per la seda i finalment pel paper. Amb tot, no deixa de ser origen de coneixements... potser per això els pandas tenen predilecció pel bambú, ummmm, alimenta i instrueix... jajajajajaja les coses que un descobreix.

dijous, 11 de desembre de 2008

entrada 29

Mentides, mentides i més mentides.... ahhhh, els humans de cada 3 paraules 4 són mentides... de fet ja ho deia en Byron "Dona les teves paraules mentides són, com paraules escrites en la sorra..." un bon paio, llàstima que el romanticisme va poder més que ell. Encara somric al recordar com el definien "boig, dolent i perillós de conèixer", jajajajajajaja hagués estat un germà de nit fabulós, llàstima que sempre s'hi va negar, sempre em mirava als ulls i es justificava dient "Ja ho saps amic meu... la maledicció dels Byron, els estimats dels deus moren joves...", amb tot i molt possiblement vosaltres cultes humans sabreu que en Byron, va morir pràcticament dessagnat... la història diu que de malària, amb tot la veritat és molt més interessant, en Byron havia estat semi convertit per l'única persona que havia estimat, la bella Hecate, qui fent oïdes sordes als seus desitjos va decidir convertir-lo per la força, l'única solució que hi havia era convertir-se o depurar la sang, ell va triar i va morir, vaig necessitar molts segles per tornar a sentir el dolor de la seva pèrdua, encara recordo les seves darreres paraules "la ploma ho escriurà i la paraula ho dirà d'allò que va acabar sense acabar", no va caldre fer justícia amb la pobra Hecate, un cop mort en Byron va decidir ficar fi a la seva vida, i possiblement i per una de les moltes gràcies divines el que tenia que acabar finalment va acabar.
En Byron, tenia un sext sentit per les mentides, de fet ell n'havia estat un expert era capaç de convèncer a qualsevol. I com a expert ho tenia clar, la veritat no existeix, existeixen moltes veritats que intentem vendre per tal de convèncer i sorprendre i molt possiblement la veritat sola seria tan avorrida que a ningú interessaria, jajajajajaja aquesta era la seva millor excusa per mentir.
Umm, i jo que pensava que no tindria tema pel blog d'avui.... els temps ens dóna experiència, i a vegade em sorprenc de les susceptibilitats de la gent, crec que en aquests casos els millor és donar una oportunitat, i si no hi ha solució deixar el contacte, a vegades també crec que quan dos figures geomètriques no tenen masses costats semblants, el millor es no mirar d'ajuntar-les, o molt possiblement les acabarem deformant o trencant.
Eissssss i ja ho deien els Piratas:
El color amarillo no te sienta demasiado bien
Y tal vez cuando hables con ese te mire a los ojos
Y te diga que todo va bien, que cuando vamos a empezar a beber
Y tal vez cuando ella te mire a los ojos
Y te diga ni to ke sai kamin komon llaman a esa canción
Ummm, ja ho vaig dir, els desitjos tenen dos parts putes..... ho bé se'n dóna la fotuda sort de que els obtenim i aleshores no sabem que fer-ne, o se'ns neguen i aleshores hi posem tot el que creiem que hem perdut...

dimecres, 10 de desembre de 2008

entrada 28

Bé, lamento el retard, però un també té dret a unes vacances mentals i de fet he tingut algunes ocupacions que m'han impedit de continuar amb aquesta tortura diària, i m'ha semblat del tot assenyat que justament el dia que es celebren els drets humans continuí amb la tortura.
Amb tot, aquests dies no han estat buits o sense contingut, he aprés i reafirmat que la naturalesa humana i la que ens correspon a nosaltres tot i ser igual a l'inici esdevé cada cop i en funció del temps que passa més diferent, mai he entès la por i la necessitat que teniu els humans del contacte amb la vostra espècie, possiblement el pas del temps i el veure que tot està irremediablement destinat a la desaparició en dóna a nosaltres una visió més "relativa" d'aquests fets, fa temps algú va dir que l'amistat d'una persona es manté fins que aquesta persona ja no ens serveix, i tot i la més que segura repulsió que a vosaltres bons humans us deuen provocar aquestes paraules, fa segles que no n'he escoltades de tan certes, una amistat que no aporti res irremediablement està destinada a desaparèixer, així de senzill i també així de complicat d'acceptar i entendre. Les amistats són com les cartes en el pòquer, en funció de les necessitats les guardem i juguem, i les deixem si no ens convenen, possiblement algú dirà que no és cert i tal, però aquestes persones són les que no en tenen suficients amb les cartes que obtenen i sempre es guarden un as sota la màniga...
Les amistats són com les juguesques, divertides fins que descobrim la naturalesa final del joc o l'amistat, aleshores i com a quelcom addictiu ens obliguen a incrementar la juguesca/amistat esperant un nou resultat positiu, amb tot, al final sempre es perd, i la sensació de pèrdua que acostumeu a tenir els humans us fa dels tot patètics, heu de recordar que tot allò que teniu ho podeu perdre, així de senzill i res dura una eternitat.

divendres, 5 de desembre de 2008

entrada 27

Aquesta nit estava pensant en els darrers temps, i tot que per mi el significat de "darrers temps" pot implicar vàries generacions humanes no deixa d'indicar això, tot el que he viscut en un lapse curt de temps, doncs bé, en tot aquest temps mai m'ha deixat de sorprendre la fragilitat humana, sempre que m'he acostat a algú i he decidit que la curiositat precedia al sopar, he descobert, que els humans no voleu una persona, voleu a la persona... i m'explico, no desitgeu una persona per com és, sinó per allò en el que el podeu convertir, i en molts casos si aquesta conversió falla la relació desapareix, estic fart de dir sempre el mateix, que sota tot el meu encant (i els vampirs en tenim molt), hi ha una persona i que no sóc gens recomanable. Amb tot, i possiblement si que tingui aquell potencial que es cerca, aquella matèria per moldejar i convertir en el que es desitja, i fins i tot després de l'avís, us fiqueu mans a l'obra per intentar perfilar el que desitgeu.... un cop més us dic que el que us toca viure no és una pel·lícula americana amb final feliç, la vida dels humans té pocs moments feliços i la felicitat no s'aconsegueix canviant als altres, sinó acceptant-los i en tot cas canviant un mateix, tot i que els humans no en sabeu massa d'això, és clar com pot canviar el centre de l'univers?, el punt on tot gira i convergeix..... però recordeu sense canvi no hi ha evolució, i molt possiblement els dinasaures tampoc van pensar mai en canviar.... ummm, heu vist algun dinosaure darrerament??.
Amb tot, durant l'any 2000 vaig descobrir algú que molt possiblement ja havia passat pel mateix que jo, i em sorprendre que un humà en una sola existència fos capaç de descobrir el que jo en molts anys... i per molt molestos que arribeu a ser, quan algú de vosaltres val la pena, no em molesta de reconèixer-ho, i com a botó us deixo el que dic jo sempre, quan amb ulls il·luminats i cara tonta se'm diu qualsevol tonteria...

Amor mío, has de saber
que uno tiene el alma negra
de respirar el humo de los bares
en los que tú nunca has de beber.

Allí perseguí a mujeres ajenas,
que lloraron conmigo o por mí,
que me llevaron a sus casas
para dejarme morir.

Amor mío, antes de nada has de saber
que no soy recomendable.
No tengo alas para llevarte
pero, si faltas, ¿cómo salvarme?

¿Cómo salvarme?

Amor mío, allí olvidé
que soy tuyo, que se hace de día también,
que afuera me estarían esperando,
y dónde diablos aparqué.

Te vi pasar y blasfemar,
y me escondí entre los portales
para evitar que te cortaras
con mi fracaso de cristales.

I recordeu, no som el que desitgeu.... després del miratge inicial la veritable naturalesa sempre acaba per sortir, i a vegades mirar des de lluny ens dóna una millor imatge que no pas mirar a dos dits....

dijous, 4 de desembre de 2008

entrada 26

Hola de nou..... avui us deixo una lletra d'una cançó que sempre que escolto em porta noves interpretacions, possiblement perquè tot i que les paraules siguin les mateixes nosaltres no ho som... las palabras fueron avispas y las calles como dunas cuando aún te espero llegar de un momento a otro en un ataúd guardo tu tacto una corona y el pelo enmarañado queriendo encontrar un arco iris infinito no sé distinguir entre besos y raíces no sé distinguir lo complicado de lo simple mis manos que aún son de hueso y tu vientre sabe a pan la catedral que es tu cuerpo no será del enemigo eras verano y mil tormentas, y yo el león que sonríe a las paredes que he vuelto a pintar del mismo color no sé distinguir entre besos y raíces no sé distinguir lo complicado de lo simple y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar todo arde si le aplicas la chispa adecuada "escribe con carbón y en mi pensamiento, que cruzamos océanos de tiempo dibujando los garabatos de mis fantasías poco es tanto cuando poco necesitas" el fuego que era a veces propio la ceniza siempre ajena blanca esperma resbalando por la espina dorsal ya somos más viejos y sinceros, qué más da si miramos la "laguna" como llaman a la eternidad de la ausencia no sé distinguir entre besos y raíces no sé distinguir lo complicado de lo simple y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar todo arde si le aplicas la chispa adecuada la chispa adecuada todo arde ... todo arde ... si le aplicas ... si le aplicas ... la chispa adecuada. Suposo que aquesta cançó també tindrà tants significats com lectors hi hagi, ahhh, la màgia del verb.....

dimecres, 3 de desembre de 2008

entrada 25

Diuen que el promès esdevé deute, doncs aleshores avui us he d'explicar una història, el veritable origen dels vampirs.... com sempre es fa difícil començar i sobretot explicar allò que els humans ja heu conegut... Fa molts anys un Deu amb ganes de festa va crear del fang a l'home, i per que aquest no estigués sol va decidir crear-li una companya, i a més i per acabar de rematar el disbarat els hi va donar el do de la llibertat, suposo que la història us deu sonar.... Ara bé, el que oblideu amb una increïble facilitat és que un altre personatge sense rol de Deu i bastant molest per la darrera ocurrència del Deu en majúscula va decidir ficar-hi cullerada, creant a uns éssers a la semblança dels homes però amb una necessitat vital, necessitaven la sang dels humans per poder viure, el crear-los a la imatge dels homes havia de permetre que es poguessin barrejar entre ells i així agafar-los per sorpresa, i per no ser menys original també va donar el do de la llibertat a aquests sers.
Inicialment la cosa va anar tal com s'havia previst, però els humans que no sou tontos van descobrir la juguesca i va esclatar la primera gran guerra vampiro-humana, en la que de ben poc no s'exterminen ambdues espècies.... Va ser aleshores quan es va signar el primer gran armistici, que només fixava dos normes, dos normes bàsiques que havien de garantir un fràgil equilibri entre les dos espècies, la primera norma era que els vampirs mai creixerien en nombre de forma que mai fossin una amenaça real per l'espècie humana, la segona norma era que l'espècie humana es comprometia a no perseguir més els vampirs. De fet, aquestes normes s'han anat mantenint al llarg del temps amb excepcions on parts interessades han intentat que s'oblidessin i provocar de nou la gran guerra, possiblement i com tots els humans no em creureu, però us puc assegurar que 50cm per sota tots els gran monuments que heu creat hi ha un frase en llatí que traduïda bé a dir "recorda el tracte", va ser la forma en que els humans vàreu perpetuar la memòria del que un dia es va signar. Amb tot i com he dit no tothom hi està d'acord, a prop de Turí (mai hi he estat i no crec que m'hi passi), existeix una ordre, els fills del sol la missió dels quals és exterminar a tots els vampirs, ahhh, no em digueuuuu, no heu sentit parlar mai d'ells??, vaja doncs quin misteri no? sent benvolent us diré fins i tot com identificar-los, tenen un emblema que representa un cercle rodejat de de 8 vèrtexs, els 4 cardinals superiors als altres i amb un relleu en el cercle que representa una mitja lluna, aquest símbol vol indicar la superioritat del sol per damunt la lluna i els estels. Però com tot en aquest fotut mon, aquest grup té el seu contrari, la Nocturna una associació de vampirs que tot i a risc de desaparèixer han jurat eliminar l'espècie humana, us recomano que si mai aneu a Moscú no passegeu de nit pels seus parcs... si mai veieu un cercle amb un octògon inscrit dins i un rubí vermell en el centre, ja val la pena que comenceu a córrer si encara respireu.... Personalment ni em cauen ni els hi caic bé a cap dels dos grups, però un té les seves preferències, per això se'ns va fer lliures. I si, he participat en diverses de guerres, amb tot, sempre he intentat ser equitatiu, he salvat a tants humans com n'he suprimit, amb tot no sempre he salvat als millors ni tampoc sempre he acabat amb els pitjors... Ummm, ningú és perfecte....

dimarts, 2 de desembre de 2008

entrada 24

Un dels avantatges de tenir anys, és que un es pot permetre el luxe de passejar per molts llocs i emmagatzemar molts records, així si, sempre que no vingui un Alzheimer i acabi per engegar-ho a pastar tot. Fa molts anys em trobava davant del Heilong Tan, un dels llocs que cal veure abans de decidir desaparèixer d'aquest mon. Estava admirant la bellesa del paisatge quan em vaig trobar un vell Naxi, que al mirar-me va somriure va obrir la boca i abans que pogués acabar li vaig dir que es podia ficar el koan per on li cabés, per a tots els ignorants els koan son (i tornem a donar gràcies a la wiki):

Un kōan (公案; Japonés: kōan, Chino: gōng-àn) es, en la tradición zen, un problema que el maestro plantea al novicio para comprobar sus progresos. Muchas veces el koan parece un problema absurdo, ilógico o banal. Para resolverlo el novicio debe desligarse del pensamiento racional y aumentar su nivel de conciencia para adivinar lo que en realidad le está preguntando el maestro, que trasciende al sentido literal de las palabras.

Quizá el koan más famoso es aquel en el que el maestro da un aplauso y dice: "Este el sonido de dos manos, ¿cuál es el sonido de una sola mano?" (según tradición oral atribuida a Hakuin Ekaku, 1686-1769, considerado el recuperador de la tradición de los koan en Japón). Este koan también es famoso en la cultura occidental por habérsele dado un buen número de respuestas espurias o incorrectas tales como: chasquear los dedos, el silencio de mover una mano en el aire, darle una bofetada al profesor, poner la mano debajo del sobaco para hacer ruidos ofensivos, etc.

De fet hi ha una forta costum de deixar anar una bajanada sense sentit i riure una estona de com un pobre infeliç intenta trobar sentit a les paraules, quan aquestes no en tenen per se. De fet, no assa allunyat del que fan alguns polítics ara que hi penso...

Bé, suposo que el vellet s'ho prendre seriosament, i em va observar millor i no poder més que exclamar "Kuang-shi", us he de dir que odio aquesta paraula, els xinesos tenen una imatge dels vampirs un xic allunyada de la realitat... però no tornaria a portar-li la contrària, el que em va sobtar va ser que n itan sols es va sobresaltar, simplement va aprofitar per seure damunt una pedra i mirar-me.

Al cap d'una estona d'estar allí quiets va dir: "L'obscuritat no és més que la ceguesa provocada per un excés de llum", en el fons no deixeu de ser això... éssers perfectes on la vostra perfecció en un mon imperfecte us condemna a ser aberracions. En qualsevol altra ocasió no hagués acabat la frase, ja que un també té el seu cor i no li agrada que el comparin amb el cosí lleig, em vaig seure al seu costat i se'm va escapar... "és tan fred, tan gèlid, que crema al contacte, i encara n'hi haurà gent que dirà que està calent", el vellet es va aixecar mirant-me i amb un xinés perfecte em va dir que em podia ficar le koan per on em cabés. Vaig començar a riure mentre s'allunyava, coneixedor de dos fets, el primer que aquell dia havia valgut la pena de ser viscut i el segon que aquell vellet explicaria als seus nets el dia que va escapar d'un vampir (no tan lleig com els kuang-shi) enredant-lo i deixant-lo allí rient com un tonto.

Ahhh, i per donar més emoció demà l'origen dels vampirs.....

dilluns, 1 de desembre de 2008

entrada 23

Ja hi som..... i no podia ser de cap altra manera, cada x temps els mortals teniu la tendència a fer una pel·lícula sobre vampirs, i us recordo que aquest plaer no és compartit, bé de fet no crec que el vampirs fem masses pel·lícules, entre altres coses perquè teòricament no sortiríem a la filmació :) (ja tornem amb el sentit de l'humor vampíric)..... Amb tot, aquest cop m'ha fet gràcia, perquè molt del que es diu com a novetat de la pel·lícula jo ja us ho he dit al llarg d'aquests dies.... entre altres coses que els vampirs no només es movem en la foscor, bé de fet i si ho fem, és que el negre ens queda molt bé.
Amb tot, i per fans incondicionals si us ve de gust la podreu veure a partir del 5 de desembre, més informació (entre altres llocs) a:
Dir però que aquesta pel·lícula peca ja en el seu plantejament, fet que em molesta un xic, i en que falla??, senzillament en que tenim un vampir de 17 anys (complerts moltes vegades) que s'enamora i actua com un adolescent.... algú es pot creure que una persona que porta uns quants segles aguantant les accions de la raça humana, es podria mantenir com un adolescent o que ni tan sols podria sentir amor per una d'aquesta espècie.... i és més, algú es pot imaginar el desnivell de coneixements, records i vivències. Bé lamento dir-ho però això és ciència ficció.... en el llenguatge dels vampirs és clar, en el dels humans es esperança, on una jove enamorada esdevé un germà de la nit "freds" segons la pel·lícula per amor, ohhhhh que bonic, espereu que m'eixugui les llàgrimes...
Per nosaltres, aquest tipus de pel·lícules ens provoca el somriure i finalment un cert sentiment de vergonya aliena, algú es pot creure que puguem sentir la menys mínima estima per aquells de qui ens alimentem... possiblement intenteu racionalitzar i civilitzar el nostre paper, però no ho oblideu, per molt que ens disfresseu de nen bons i macos, no ho som, no som ni nens, ni bons, ni macos, i aquest és el gran perill per vosaltres, que de tan idealitzar ja no sabeu ni que som, i aquesta demostració d'ignorància és terriblement perillosa.