La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 31 de desembre del 2009

entrada 374 (any 2)

Ahir per la nit estava fent un copa, la gent al nostre voltant gaudia de la nit, sense tenir clar que aquella nit els abocava cap a una nit eterna, amb tot, era d'agrair que passessin el poc temps que es té en aquesta vida gaudint del moment, el meu amfitrió ja feia estona que havia començat a fer el repàs anyal, de fet sempre he trobat trista la necessitat de justificar el temps viscut remarcant allò que creiem que ha estat important, suposo que per algú per qui la vida té una línia força més llarga que pels humans el pas dels anys no passen a ser res més que una mesura temporal, com podria ser el pas dels mesos, dies, hores o fins i tot minuts, la gent és estúpida, quan una vida pot canviar en tan sols un minut de que serveix justificar un any, no es tracta de viure molts anys, sinó de viure molts minuts que canviïn la vida a algú, suposo que la gent es pot dividir en aquells que volen viure molts anys a aquells que ho canviarien per viure molts minuts crucials, i després ja veuran si la suma dels mateixos fa molts o pocs anys... el meu conegut estava un xic molest, segons ell, i gràcies a la doctrina eriçacabrejil instaurada, les dones s'han aplicat un cuentu gràcies al qual fan pagar qualsevol lleig que els hi faci la seva parella enganyant-los, de fet segons ell no hi ha cap dona casada que no ho hagi pensat alguna vegada, i la gràcia del tema és que mentre quan un home enganya la seva parella aquesta perd el temps pensant el perquè ho ha fet i en que ha fallat per que l'hagin enganyada, quan ho fa una dona el resultat pel sexe masculí és devastador, ja que els homes tenen clar que ja no arriben, i com deia aquell les respostes sempre són més contundents que les preguntes, la dona pot assumir i fins i tot perdonar i en canvi l'home no pot tolerar, possiblement algú dirà que aquesta és una idea masclista, però és el que hi ha, així doncs el meu acompanyant es queixava de la facilitat en que els homes no entenen a les dones i de com aquestes es vengen cercant a aquells que les entenguin encara que només sigui per una nit, ell sempre ho diu que un segons d'enteniment poden justificar una vida d'ignorància, o com jo ho vaig entendre, un polvo ben fotut pot justificar una vida de fingiment d'orgasmes (el que passa és que el meu conegut és tot un poeta), i és que a la fi tothom té dret a passar-ho bé, uns enganyats i altres gaudint d'allò que no van preguntar si la seva parella sabia fer (ja ho diuen que val la pena preguntar-ho tot i llegir la lletra petita abans de signar res...), estàvem ja per la cinquena ronda quan la vaig veure passar, una noia amb les espatlles a l'aire, fa segles la gent deia que les respostes estaven en els estels, en les entranyes dels animals, fins i tot en la forma en que queien pedres i pals, o en les restes de fulles del te o del pos del cafè... avui en dia és força més senzill i excitant, la noia portava un tatuatge que li creuava l'esquena “no vivire para contarlo”, suposo que en aquesta època de tiberis i excessos es pot entendre que un vampir vulgui fer un ressopó abans d'anar a dormir, vaig deixar el meu conegut mentre seguia al meu objectiu, no sé si explicaria res ella, però el que tenia clar era que poc li quedava per viure...

dimecres, 30 de desembre del 2009

entrada 373 (any 2)

Avui he tingut la sort (és una ironia, pels aspergen que puguin llegir aquestes línies), de que em convidessin a una botiga de roba interior femenina, el que un sap segur és que si et conviden i qui ho fa és una noia, és que no la veuràs posada o que en tot cas no la gaudiràs pas, la teva missió només serà la d’estar assegut mentre passen un munt de tipes per davant teu, i amb un somriure indicar quin conjunt li escau millor... i has de tenir clar que només veuràs passar el plat per davant teu tot i saber que serà un altre qui l’assaborirà, però bé, gràcies a aquest acte de constricció he assistit a dos imatges que han valgut la pena, en la primera han entrat dos catalans de segona generació que bé podrien ser el luismi i la rake, doncs bé, el noi després del “Güenos dias” ha demanat “Tienen tangas rojos pa mi churri”, al que la noia no ha tret una moto serra deixant la matança de Texas a l’alçada del barri sesamu, no content amb la seva proesa, el virtuós del verb ha contraatacat, “Y tienen picadias? (sense r), de esos fáciles de pimpam y sacar...” ha conclòs amb una rialla després de fer florir el verb amb una exquisidesa reservada a subnormals, només li faltava dir “Holas paletossss y pimpam, pimpam”, la dependenta porta anys veient coses rares i amb un somriure li ha dit que si, tot i que no es podia fumar al local, que la roba interior agafava olor a fum i li ha demanat que sortís a acabar-se la cigarreta al carrer, ha agafat a la noia com una mare que no sap si val més la pena sacrificar la seva filla a qualsevol Deu pagà o deixar-la en mans del paganini que hi havia al carrer.... estava encara en estat de xoc quan la porta s’ha tornat a obrir i ha entrat una mare amb la seva filla, tot i que per la pinta la nena tenia ja poc de nena, la mare ens ha mirat i ha demanat “Roba interior per la seva filla pel cap d’any”, la dependenta li ha començat a treure conjunts al que la mare ha saltat “Però què es pensa que és la meva filla?”, aisssssss mon dieu.... la dependenta cercant un taulell on amagar-se, la filla acostant-se cap a la porta, i la mare més llençada que el furious baco, l’Albert que a part de ser l’amo de la botiga és un gran mentider fent-se passar per maricon tota la seva vida (consell del seu pare, qui sempre deia que els marits prefereixen abans un maricon a un ginecòleg qui vegi les seves dones nues...), s’hi ha acostat “Va, va, no serà tant, que la roba interior no fa a les dones, les dones fan a la roba interior, i no voldrà que la seva filla vagi sense”, “Ja, ja!!, però que no has vist com és!” ha contestat la mare, ell ha agafat aire “Miri, si algú arriba a veure-la en roba interior tingui per segur que aquesta no trigarà massa a perdre’s, que es nota que es filla seva...” la dona s’ha posat un xic vermella possiblement qualsevol altre se l’hagués carregat però l’Albert sap que dir i com dir-ho, la mare ha tornat a mirar-se els conjunts, “Miri, si en compra un li regalo l’altre per vostè i ja me dirà el resultat” li ha deixat caure a l’orella de la dona, aquesta ha dibuixat un somriure “Va nena, agafen un que no tenim tot el dia”, quan semblava que la tranquil•litat havia tornat s’ha obert la porta “Òstia tipa, pimpam”, ja tornàvem a tenir el senyor dels vers i la rima al local mirant a la pobra noia qui tenia un conjunt en les seves mans....

dimarts, 29 de desembre del 2009

entrada 372 (any 2)

Avui invitat a cafè, de fet invitat a cafè i a patir tota la humanitat possible sota la forma de mercat, només entrar-hi he escoltat a algú dient “No vegis, entre vells, gitanos i il•legals...”, se m’ha dibuixat un somriure al pensar que si normalment considerem que estem entre subnormals, imbècils i cabrons el canvi no ha de ser massa traumàtic, a més mentre seguia al meu Cicerone no he pogut deixar d’admirar la bellesa de les dones que hi havia venent de tot, de fet aquelles són dones i tenen clar que ho són i possiblement sigui aquest orgull de ser-ho el que les ubica a anys llum de moltes feministesericescabrejades, al final hem arribat a la cafeteria, i mentre esperàvem el cafè ell ha començat a parlar, de moment portava les festes força decentment, ja només queda del cap d’any ha dit mossegant cada lletra de les paraules, i heus que aquí tenia un problema el meu conegut, ell té una parella més o menys estable una follamiga con diria algú, qui és la darrera defensa d’occident i amb qui acabarà l’any si tota la resta li falla, ara bé, en una de les darreres bodes que també bodorrio on va anar, va conèixer una noia, el tempus de la boda no va donar per a massa, però si el suficient per quedar per un altre dia, el problema com en molts casos és la distància, la noia viu a Madrid, així que 600 kilòmetres, metre a munt o avall són una bona raó per pensar-s’ho, però bé, tot i la distància van decidir que es veurien almenys per cap d’any, i de fet seria una bona caixa de sorpreses que dos pràcticament desconeguts quedessin per estrenar l’any, amb tot i sota el risc de quedar-se amb un sol plat, el meu conegut ha tirat d’agenda i aquests dies d’excessos ha anat compaginant els plats casolans amb els de fora, i en especial un menú de fora que feia temps que tenia provat, i amb qui també ha quedat per passar el cap d’any, doncs bé, avui l’ha trucat la de Madrid dient que ja ha fet una reserva d’hotel i que era la seva sorpresa i regal de Nadal, pel meu conegut ha estat una veritable sorpresa i ara es troba en aquell dilema semblant al de l’1, 2, 3 on ja només queden tres targes i poc temps per decidir-se per una, òbviament el meu consell ha estat que trií aquella que menys esperances li ofereix, ja que també serà la que menys el defraudarà i qui menys de mala llet li farà canviar d’any... doncs bé, les erices cabrejades de la taula del costat, no han pogut més que saltar deixant al meu conegut de volta i mitja, ens hem mirat i ell no ha pogut més que reconèixer que havia perdut “Tu guanyes, jo pago el cafè”, he girat la pantalla de l’ordinador i he deixat a les erices cabrejades llegir un post on una noia explicava la història del meu amic en primera persona, i encara han tingut els ovaris de dir “Què passa? No pot fer una dona allò que li vingui de gust? Com si sempre hagués de follar amb el mateix porc”, touche, no hi ha millor atac que la pròpia negació, hem sortit i ens hem tornar a perdre pel mercat, ple de vells, gitanos i il•legals, i de dones que tenen clar que són dones i a molta honra...

dilluns, 28 de desembre del 2009

entrada 371-2 (any 2)

Suposo que es pot valorar l'interessant de les botigues considerant aquest indirectament proporcional al gilipolles que hi entren, per senzillament perdre part de la seva vida mirant objectes i coses que mai compraran i que difícilment podran arribar a entendre per que collons serveixen, avui m'he perdut per una d'aquelles llibreries on una subnormal que buscava el llibre de “On viuen els monstres” i no pas el conte, sinó que volia el llibre, llibre, i mentre el llibreter es preguntava com ser educat ella es queixava de l'olor de la llibreria, “Cultura, senyora, aquesta olor és la que fa la cultura” li he dit sense poder-ho reprimir, “Però com en tot, hi ha gent incapaç de sentir el que li ofereix la vida”, la imbècil s'ha molestat i ha preguntat al llibreter pel seu somriure, al que ells senzillament li ha dit que havia recordat un acudit força graciós, la dona ha marxat renegant el llibreter s'ha girat i ja tornava a ser el seriós dependent, “Vostè dirà?” m'ha preguntat, he agafat aire conscient del que anava a dir “Veurà, vull regalar un llibre a un jovenet...” la seva seriositat ha desaparegut darrera un somriure “Vaja, ja vec que vostè és un amant de les causes perdudes...”, “Possiblement, però li he promès que podria viure i gaudir de la fúria dels titans en primera persona....” “Ahhhh, els grecs” ha dit perdent el present uns segons “Sempre són una aposta segura sap, si hi ha algú per qui el temps no passi és per ells, ells ho van inventar tot, qualsevol merda que s'escrigui ara ja la van escriure ells abans com a merda o com a genialitat, suposo que deu ser l'avantatge de ser els primers...”, he deixat un parell de volums damunt el taulell, unes edicions increïblement il·lustrades, un amb les aventures d'en Perseo i de regal un altre amb les aventures del Jason, de fet havia explicat fins l'avorriment (de fet mai em va avorrir), cadascun dels personatges mentre l'altre jugava a la PS3, finalment no va acabar el joc, i va començar el llibre, però els llibres han de ser com les dones, si un s'hi fica, s'ha d'escollir una dona, dona, una d'aquelles per les que val la pena arribar a la fi del mon, una d'aquelles per les que un no dubta en ficar-se ne qualsevol vesper, doncs els llibres han de ser iguals, si un hi perd part de la seva vida llegint-lo almenys aquest han de ser dignes de ser llegit, i les edicions que tenia davant eren d'aquelles que forces col·leccionistes haguessin matat per tenir... el llibreter m'ha preguntat si tenia clar el que estava fent, tothom vol saber on van a parar els seus fills i el llibreter no era menys, aquest cop he estat jo qui no he pogut evitar un somriure: “No pateixi que aquests llibres inicien un viatge que ja se'n poden riure del que han fet els herois que hi habiten...” “I és per això que pateixo” ha conclòs el dependent mentre els començava a embolicar...
Per cert, pels que no entren en llibreries us resumeixo un xic d'un dels llibres...

entrada 371 (any 2)

Avui estava escoltant als Placebo que sempre són un plaer, quan he recordat la nit passada, entre partida i partida i entre tonteria i tonteria vaig sortir una mica a que em toqués l'aire; la vaig notar força abans que parlés, però li vaig donar el plaer fent-me el sorprès, la Carolina molt possiblement sigui força del que ja deien els M Clan, “Fa una bona nit” va dir acostant-se “Bé, si una bona nit és una nit amb un fred de collons, així ho podríem dir”, es va acostar encara un xic més, i vaig tenir la mateixa pertorbació que el dia que vam ser presentats, i d'aquell distant dia ja fa més de tres cents anys, des de les hores l'he anat veient i sempre ha estat igual de genial, en ella el temps és un premi que ja fa forces anys que no la pot millorar, li vaig veure els ulls i em vaig seure recolzant l'esquena en un tronc, ella es va seure all meu costat i va recolzar-se en la meva espatlla “Tinc la sensació que fa segles del darrer cop...” vaig somriure sense poder reprimir una rialla, “De fet, fa segles tot i que aquell cop va ser al costat del mar”, “El mar... bé suposo que tota aquesta neu davant nostre bé es podria prendre per un mar...”, ella va agafar aire escopint a la fredor de la nit: “Saps, el meu marit m'enganya... i no li puc retreure, cada cop que em mira noto el seu odi, perquè cada dia que passa per ell és un dia menys i en canvi per a mi, no deixa de ser senzillament un dia... fins i tot li he plantejat de tenir un fill, però aleshores encara es torna més malaltissa la seva mirada, i acaba per recordar-me que amb mi ja n'hi ha prou de persona diferent”, “Bé, ser diferent tampoc ha de ser per força negatiu”, “No et facis el tonto, ja saps que el diferent dels humans en el nostre sentit s'acosta més al concepte d'aberració, i a vegades em pregunto si realment ho som...” “Ja ho saps, que qui dóna el cor, corre el risc que li trenquin”, “I tu hauries de saber que aquell que no el dóna sap amb tota seguretat que mai serà feliç, i perquè més que per ser trencat podria servir un cor?, saps a vegades entenc al meu marit, jo sóc el que era el primer dia que ens vam conèixer i en canvi ell ha canviat, i per ell aquest no canvi meu li sembla una traïció, sembla com si em volgués fer pagar el que passarà quan ell no hi sigui, i vulgui fer allò que creu que jo faré...”, suposo que els humans són incapaços de veure l'afortunats que són fins que ho perden tot, el seu marit era incapaç de veure la dona que tenia amb ell, i la por del que passaria quan ell no hi fos, feia que es perdés tot el que podia passar en el temps que teníem, havia dit la frase forces vegades i sempre amb el mateix resultat, i aquella nit no seria menys “Ja saps que jo...”, ella va somriure deixant un petó entre el meus llavis, “Si ja ho sé, però també saps que et prefereixo com amic abans que com amant” es va aixecar allargant-me la mà “Saps, el he promès que et tornaria a fer entrar, sense tu no tenen a ningú a qui desplomar a les cartes”, em vaig aixecar recordant una cançó de feia forces anys...

How you turned my world, you precious thing
You starve and near exhaust me
Everything I've done, I've done for you
I move the stars for no one

You've run so long
You've run so far

Your eyes can be so cruel
Just as I can be so cruel
Though I do believe in you

Yes I do

Live without the sunlight
Love without your heartbeat
I, I can't live within you
I can't live within you

(sigh)

I, I can't live within you

diumenge, 27 de desembre del 2009

entrada 370 (any 2)

Ahir va ser una nit dura, dura i llarga, de fet només fa unes hores que he arribat a casa, i per sort no era d'aquells a qui esperava la policia, tot va començar ahir pel matí, un altre llarg i puta dia de sant esteve, estava a punt d'entrar a casa quan ho vaig veure, un moviment darrera meu, possiblement hagués pogut fer quelcom millor, però van caure damunt meu de forma professional, i no els hi vaig voler trencar la felicitat de fer una bona feina, em van tapar el cap i em van introduir en un cotxe, un senzill “Tranquil i tot sortirà bé” ha estat suficient, possiblement hem estat prop de quaranta minuts circulant, en un excés i alhora perillós sentiment del que allò que feien ho feien bé, han anat massa directes al seu destí i qualsevol l'hagués pogut intuir, un cop s'ha parat el cotxe i m'han fet baixar m'han tret la caputxa els he vist, una bona pandilla de cabrons, ahir la cèl·lula revolucionària “salvats del nadal punt org” havia torna a actuar, em vaig acostumar de nou a la llum veient als presents, possiblement alguns es queixarien, però si havien de triar entre la seva meravellosa família i la pandilla de cafres allí presents ho tenien clar, tots sabem el que som, ja ens ho van dir fa segles, una ex novia d'algú després d'un cabreig i força exaltada va tenir la revelació, “Sou uns golfus per naturalesa”, possiblement a algú li hagués pogut molestar però nosaltres ens ho vàrem prendre pel costat de certitud que tenia la frase, així que no vam trigar a fer camisetes amb la llegenda “Sóc un golfu per naturalesa”, la relació amb aquella noia no li va durar massa al nostre company i de fet pocs la recorden, ja ho diuen, les parelles van i venen però els amics són (o ho haurien de ser) eterns..., no em va caldre mirar massa per anar descobrir els presents, de fets només creuar la porta els Bon Jovi van sonar, el dia va anar força correctament, un bon rostit argentí, bons vins, bon licor... al final vam acabar cantant amb el sing star, i per rematar una bona partida de cartes fins a altes hores de la nit, i al final entre el fum, els glaçons, i la beguda les confidències de la nit, tothom va acabar dient el mateix, el que esperaven de joves de la seva vida i el que finalment ha estat la seva vida dista molt, forces tenien la mirada enterbolida al explicar que la vida és força puta i que cal veure com es veien i com s'han acabat veient, però suposo que tothom té bona part de culpa d'acabar on acaba, bé sigui per voluntat pròpia o per la facilitat de ser arrossegat per la gent un mai es pot queixar d'on acaba, ja que cadascú en té bona part de llibertat per triar quina és la darrera estació del seu viatge, ha estat al sortir aquest matí quan els Bon Jovi ens acomiadaven...

It's all the same, only the names will change
Everyday it seems we're wasting away
Another place where the faces are so cold
I'd drive all night just to get back home

Chorus:
I'm a cowboy, on a steel horse I ride
I'm wanted dead or alive
Wanted dead or alive

Sometimes I sleep, sometimes it's not for days
And the people I meet always go their separate ways
Sometimes you tell the day
By the bottle that you drink
And times when you're all alone all you do is think

Chorus

I walk these streets, a loaded six string on my back
I play for keeps, 'cause I might not make it back
I been everywhere, still I'm standing tall
I've seen a million faces an I've rocked them all

I'm a cowboy, on a steel horse I ride
I'm wanted dead or alive
I'm a cowboy, I got the night on my side
I'm wanted dead or alive
Wanted dead or alive

Us deixo algunes de les cançons que van anar sonant ahir...
Link 1
Link 2
Link 3
Link 4

divendres, 25 de desembre del 2009

entrada 369 (any 2)

Sol, sol com un mussol, fent el cafè i mirant la porta de reüll tot esperant que s’obri deixant pas a algun dels herois que han pogut tornar de la missió suïcida a la que han estat enviats, però res, des de fa estona que ja no hi ha contacte amb cap de les últimes unitats amb qui havia tingut la sort d’establir-hi comunicació, el Nadal és més fort del que ens podem pensar, i l’amenaça de: “Com t’aixequis de la taula dorms al sofà” fa que els millors homes quedin paralitzats a la taula, mentre escolten per enèsima ocasió la història explicada per la seva parella de com es van conèixer, suposo que deu ser el preu a pagar per tenir un any tranquil, el putejar-se uns dies, amb tot segurament algú ho anomenarà dies de joia i unitat, és precisament en aquests dies on la meva veritable naturalesa queda més palesa, la naturalesa d’aquell que porta segles arrossegant-se per aquest mon, i que ja ha perdut a tots aquells que algun cop han significat res, si voleu que us sigui sincer, un es cansa de lamentar-se cada cop que un humà amb la seva merda de vida decideix acabar-la o el temps se li fa finit, possiblement les primeres deu vegades va ser dur (i fa temps d’això), les vint següents donen per pensar, i a partir del centenar un es pregunta si realment en val la pena, dos tasses de cafè damunt la taula i el cambrer (un putxinel•li nou) ha intentat fer-se l’interessat en mi, fet que tots dos sabem que no deixa de ser una postura falsa i que ens porta més tensió a l’ambient que no pas cap bondat, sort del vell del bar qui l’ha cridat i li ha comentat que hi ha clients qui saben estar sols, possiblement no ho entén però aquest és el seu putu problema no el meu, just al escriure aquesta línia s’ha obert la porta hi ha entrat un dels perduts amb un somriure: “Saps, a la merda amb tot”, no trigaran els altres, i em fa gràcia, odien el Nadal, les putes festes i tot el que representen, però ho engeguen tot per escapar-se i venir, i així any rere any, ja fa anys que em vaig preguntar que separava aquelles relacions que odiàvem d’aquestes, i no hi vaig trobar masses diferències, escapem del Nadal per caure en un altre Nadal, possiblement la única diferència, és que en el nostre cas el temps no es perd, sinó que se inverteix en aquells amb qui ens ve de gust estar, i per cert, si voleu riure us recomano l’episodi de big bang theory sobre el Nadal i Saturnàlia...

dijous, 24 de desembre del 2009

entrada 368-2 (any 2)

Era un hivern fred, un hivern fred i una de les moltes i fotudes guerres a les que els humans m’han abocat, i en aquesta i per fer-ho més animadet algun animalet havia decidit que podia fer de putu Miguel Strogoff (per als jovenets, us diré que encara no hi ha joc a la play de les seves aventures, ni cap remake modern de la seva història), és una obra de Jules Verne qui juntament amb Emilio Salgari i forces altres formen part dels més tristament oblidats, un altre triomf del sistema, qui decideix a qui i que cal llegir, doncs bé, i deixant de desvariar (cosa a la que porten els anys), estava anant d’una trinxera a una altra quan el vaig escoltar, el soroll sec d’una arma al carregar-se, quasi que vaig poder escoltar el soroll del projectil passant del carregador a la recàmera, vaig escoltar la respiració acompassada la lleugera pressió del dit en el gallet, només quedava l’estrèpit del tret i poc més, enlloc d’això algú va dir uns metres davant meu “Vols, morir o vols viure?”, vaig acostar-m’hi un xic més, entre la neu i el fang un franctirador de l’enemic, vaig aixecar un xic el braç i darrera seu van aparèixer dos companys meus: “Possiblement la pregunta sigui correcta, ara bé, igual qui la fes hauria de fer seria jo”, va somriure, suposo que no sempre podia parlar amb aquells a qui disparava, i només aquells que passen llargues estones sols valoren la solitud i la bona companyia, vam compartir el poc que teníem, i vaig observar com ells estaven igual o pitjor que nosaltres, la tropa mor mentre els generals viuen, i fa gràcia, que per que visquin els generals sempre calen soldats que morin i que creïn la necessitat de tenir generals... em va explicar que era franctirador des de jove, provenia d’una aldea allunyada de qualsevol punt civilitzat i ho preferien així, així que la seva feina era evitar visites inesperades, amb una ganyota va dir que la seva quota diària era de dos soldats morts, de fet tan li fotia com acabés allò, només agraïa al subnormal de l’oficial que s’hagués pensat que tots eren com ell i baixés tant el llistó, no vaig dubtar ni un moment que hagués pogut pujar força aquella quota si ho hagués volgut, amb un somriure i apurant una cigarreta em va dir que l’únic que trobava a faltar era que no li haguessin deixat la porta oberta a triar el bàndol de les víctimes, ja que hi havia forces imbècils en el seu propi exèrcit i que gustosament hagués anat alternant entre uns i els altres: “Deu és tímid per fer tota la feina i treure a tots els que calen, a més si m’equivoco i en trec un dels bons, segur que Deu podrà desviar el meu tret” va dir amb un somriure “Vaja, no fas pinta de ser massa de poble” li vaig contestar, ell va somriure “Potser sóc de poble, però això no vol dir que siguem rucs, i tu tampoc fas massa pinta de carter”, vaig retornar el somriure, possiblement li hagués pogut dir que la meva missió era acabar amb els franctiradors i veure la cara de sorpresa al poblerí il•lustrat que tenia davant meu, però em queia bé el tipus, així que vaig agafar aire per dir “Realment m’han demanat que matí al vostre general”, va quedar sorprès, va dibuixar un nou somriure, passant-me la cigarreta “És la tenda del centre, jo et cobreixo des d’aquí, segur que a aquell Deu el voldrà veure aviat per enviar-lo d’una puntada a l’infern, i saps,?, segur que li agradarà que li fotin una puntada al cul; a més aviat acabarà l’hivern i no hi ha res com la primavera en el meu poble”, “Llàstima que si mai decideixo passar-m’hi acabaré amb un tret” li vaig dir, ell va somriure picant-me l’espatlla “Veus, tu tampoc ets tonto carter, i crec que tens un lliurament urgent a fer...”

entrada 368 (any 2)

Neu, neu i per si no en voleu més, doncs més neu, de fet cada any neva i cada any diuen que quina passada, al final un s’acostuma, i es aquest sentiment de no sorpresa davant els fets, que fa que un es plantegi que igual ja és el moment de moure el cul i començar en un altre lloc, de fet la neu aquí no és massa problema, tret dels giripolles que semblen sortits d’algun episodi dels trippytubbies i que intenten demostrar no sé que, i revaloritzar els seus 4x4 o 4wd o encara més TT, davant de dones, amants i fills (i a vegades tots barrejats), descobrint ohhhh!!, sorpresos l’efecte planxa i com un cotxe per molta pasta que valgui, i per molta tracció que tingui si no va ben vestit no serveix de res, suposo que fa tan que no follen com cal que ja han oblidat que la potència sense control, doncs això, que comporta bells i esplèndids accidents i poc més... el que m’encanta de la neu és el silenci que genera, només aquell qui queda atrapat sota una bona nevada ho entén, la neu tapa i amaga qualsevol soroll, i és més tapa i amaga qualsevol rastre, mai com enmig d’una tempesta de neu un té més clar la necessitat de saber d’on es ve i on collons s’anirà, ara el que es té clar, és que si no ens movem acabarem morts, i aleshores un descobreix que per molt perdut que s’estigui, el millor sempre es moure’s, a més, les nits on neva tenen la virtut de despertar una de les parts més profundes dels humans, en conec pocs que li trobin sentit o gust a sortir quan en cau una de bona, suposo que segles de pors a la foscor i a la neu han fet gravar algun missatge en el subconscient popular, alguna nit m’he preguntat si la neu serveix més al caçador o al caçat, a aquest darrer tot i que no s’ho cregui li ofereix tota una sèrie de possibilitats per amagar-se i passar desapercebut, en canvi pel caçador requereix d’una demostració d’habilitat per trobar el rastre allí on ara no hi ha res i localitzar allò que no es veu, amb tot i per no tornar més tonta la gent normalment el resultat és el que s’espera de les paraules amb el que nombrem als actors, els caçadors cacen i els caçats senzillament ho són, ara bé, mai he esperat a estar tan apurat com per sortir a caçar una nit amb neu, perquè és precisament en aquestes nits quan un es troba allò que no s’espera, la nit té tendència a donar sorpreses, i la neu és una bona aliada, a vegades un porta hores seguint un rastre per acabar descobrint que el rastre seguit és el d’un mateix, i amb un somriure s’entén que moltes vegades és el caçador qui acaba sent caçat...

dimecres, 23 de desembre del 2009

entrada 367 (any 2)

Deu ens lliuri dels pares noels de centre comercial i dels mestres sense càtedra o disciplina (també anomenats espavilats toca collons), i us preguntareu el perquè de tot plegat, doncs bé, l’experiència ens ensenya i il•lustra que de la mateixa manera que els icebergs no van ser bons pel Titànic ni Dallas pel Kennedy, els a dalt nombrats no són bons per la humanitat i podrien ser tots morts de la forma més dolorosa que us pugueu imaginar (com per exemple fer-lis veure tots els episodis de cuéntame seguits...), l’altre dia estava al cinema, jo i vuit cents milions de subnormals més, idiotitzats amb unes ulleres de cul de got, tots mirant una pantalla blanca i babejant, que un pensava: “Ja veuràs quan comenci la peli, paraigües faran falta...”, i de sobte, una veu entre el tumultu dient “Perdoni, que les meves ulleres fan pampallugues”, un brunzit va sortir de la massa, semblava que l’efecte pampalluga s’anava extenent, i ja veus al pobre noi del cinema canviant ulleres, i és clar, al final es va quedar sense ulleres, així mentre anava a una altra sala a matar els d’allí per portar-les als d’aquí (de fet aquest fet és força repetitiu al llarg de la història dels humans), se’ns diu que cap problema que la peli començarà amb retard (ole, ole, manolito), con un par... al final i després de canviar les ulleres tres vegades, va aparèixer un tipus entre els subnormals dient que de fet era normal el tema de les pampallugues, doncs bé, mentre la gent es plantejava com matar aquell cabron, van saltar els imbècils que tenien les ulleres sense pampallugues, i és clar que sense pampallugues subnormal, idiotitzat, estebanil!! que tens les ulleres sense piles, que el conillet del duracel també fa vacances per Nadal tontettttt, doncs res, un cop tot solucionat va arrancar la peli, un cop finalitzada i mentre sortíem del cinema on el més divertit havia estat la psicosi de les ulleres (i després us pregunteu com una malaltia de segona pot agafar les primeres pàgines de la premsa), vaig escoltar el crit d’un nen, qui totalment fora de si marxava corrents d’un pare noel que l’intentava agafar (suposo que aquest nen quedarà traumatitzat, i de gran serà un caça pares noel professional), doncs bé, el nen cridant “Papa, papa, papa...” i corrent sense direcció, quan de sobte i encara no sé perquè s’enfila cap a mi i se m’agafa a les cames sense deixar de dir “Papa, papa, papa, papa...”, la mare darrera i el pare a una distància per evitar el ridícul que segur que li va dir a la mare: “Eisss que el fill es teu, tot i que la idea d’aterroritzar-lo amb el pare noel ha estat meva...”, la mare es va acostar demanant disculpes, el nen va aixecar la mirada i va quedar sorprès de veure com havia canviat el seu pare, la meva acompanyant esperant una explicació i el veritable pare preguntant-se que passava allí, davant allò no vaig poder més que dir: “I quan li fem un germanet?”, la mare va somriure i mentre s’acotxava a recollir al nen...

dimarts, 22 de desembre del 2009

entrada 366 (any 2)

Definitivament ja tenim el Nadal a sobre, i entre les vacances dels que haurien de revisar el que diuen alguns i la facilitat de paraula que fa que molts ni tan sol raonin el que enraonen... fa que llegint algunes declaracions a un li tremolin les bases de la seva cultura occidental... avui llegia al diari “La solució als problemes som nosaltres”, eisss, res a dir, força bé, un bon titular, d’aquells que promouen allò del “yes, we can”, ara bé acabava amb un “I també sé que la solució als problemes sóc jo”, aissss, lleig, lleig, en tot cas la solució podria ser en Superman o Terminator, i per algunes noies en Lobezno tot i que si tot el que li surt té tanta punxa i talla, quasi que no..., i el que m’ha fet gràcia és que després de llegir-ho un parell de vegades hi he caigut... si la solució als problemes som nosaltres, jo també la solució als problemes, i doncs?, quin obscur motiu fa que la primera frase sigui acceptable i la segona no?, doncs bé, la sempre molesta sensació que de salvadors “individuals” del mon ja n’he tingut prous, i que prefereixo salvar-me jo mateix a que ho facin els altres, i això em porta aleshores a que la solució dels problemes sóc jo, arghhhhh, la mateixa frase que estava criticant, si com deia un amic meu, no hi ha visions personals de les cosses, sinó senzillament interessos personals en les cosses, que provoquen la visió... amb tot un senzill “I jo formo part de la solució als problemes” hagués estat prou satisfactori, tot i que no hagués cobert l’orgull personal de qui parlava, per qui compartir està més a prop de sofrir que no pas de gaudir (eisss, tots tres amb “ir”), doncs bé la segona frase tampoc es queda enrere, a una famosa li pregunten “Un desig?”, i és clar, un espera quelcom de no menys alçada que: la pau mundial, la fi de les guerres, de la fam, de les malalties, doncs res, res de res, la tipa diu “Estar amb els meus...”, a veure, algú que té pasta i força pasta a més, entenc que pot estar amb els seus que no meus, sense massa problemàtica, i això no hauria d’entrar dins la categoria dels desitjos (vaja, això o que per aquesta persona, els hi poden donar pel cul a la resta dels mortals, que també podria ser...), com he dit al començament, d’aquí demano que es facin serveis mínim i de guàrdia dels correctors d’estil, i que ens estalviïn aquestes frases que provoquen que jo escrigui tonteries com aquesta i vosaltres hi perdeu el temps, com deia aquell la facilitat de paraula i escriptura fa que alguns no donin importància al que diuen i d’altres que no ho fem en el que escrivim... i és que no sé on arribarem a parar, amb el feliç que són els pandes en un bon bosc de Bambú...

dilluns, 21 de desembre del 2009

entrada 365 (any 2)

Avui a primera hora estava fent el cafè quan l’he vist entrar, de fet m’ha sobtat veure’l en aquella cafeteria, però ja sé sap que el genis tenen aquestes coses, l’individu és un dels especialistes en resoldre problemes, crec que ja he escrit en alguna altra ocasió sobre l’angelet, i com fot els pels com escàrpies cada cop que obre la boca, doncs bé, ha entrat i després d’intentar ignorar-me (cadascú sap fer de lo seu), amb un gest resignat ha vingut “M’havies vist?, no?” ha preguntat sense massa convicció “Si, t’he vist, però si vols estar sol no tens més que dir-ho...”, ell ha fet que no amb un gest i ha demanat un cafè i una copa de conyac, veient com ho ha demanat he intuït que el matí tot i començar feia ben poc ja havia estat dur per ell, ha observat la sala veient a uns jugant als escacs al fons del local, ha anat arrufant el nas a cada jugada i apurant la seva copa de conyac, sense descans n’ha demanat una altra “És dura la vida, oi?” li he preguntat amb un somriure, “Dura?, una tortura quan la gent no veu res... aquells subnormals s’ha passat no menys de deu opcions d’acabar la partida” “Bé, igual la volen fer durar”, ell ha somrigut per primera vegada “Cecs, sou cecs, saps? Ahir vaig escoltar una frase que em va fer replantejar forces coses, la diferència entre la vostra intel•ligència i la meva es tal que esteu més a prop d’alguns primats que de mi en distància, és a dir que per mi entrar aquí és com anar al zoo, qualsevol relació amb vosaltres podria titllar-se d’una malaltissa zoofília...”, i va caure la segona copa, va aixecar el braç per demanar-ne la tercera, “Saps que diuen els argentins?” li he prguntat, veient el seu silenci i abans que deixes anar un “Cheeee viste” que són intel•ligents però tenen un sentit de l’humor que se’l poden posar al cul li he dit: “Que el Tango és un ball masclista on n’hi hagi, ja que l’home ha de ballar bé per tal que la dona es pugui exhibir, i tu com a dona com que no...”, la copa ha parat en el seu recorregut i ha tornat al taulell, han passat uns segons fins que un somriure se li ha dibuixat a la boca igual com quan un etòleg descobreix que el simi que està ensinistrant no es tan tontet, “Si em fa el favor de servir-li una altre cafè” ha dit a la cambrera, cafè que no m’hagués importat d’acceptar si no fos perquè hagués tingut un regust a plàtan de premi, ha pagat i quan sortia la partida d’escacs del final ha acabat, just a la porta s’ha girat mirant el taulell d’escacs i la posició final de les fitxes, ha mirat el seu rellotge i ha sortit tot dient: “Han perdut deu minuts de la seva vida allargant el que era inevitable...”

diumenge, 20 de desembre del 2009

entrada 364 (any 2)

Ja està, ja ho he fet, per alguns un acte de traïdoria i per altres una demostració d’independència opinacional, doncs si, ahir per la nit vaig estar convidat a veure la pel•lícula d’Avatar (peli que suposo que els haikukeros verds, o els onejeros ecologistes consideraran un summum dels principis monokistics), però personalment que voleu que us digui... no penso fer-ne cap comentari perquè ja n’he llegit forces en alguns blocs, i com les debilitats humanes tothom almenys en té una opinió, ara bé, crec que tots sou prou grandets com per saber que aneu a veure, ja que si un va a veure un simple divertimento no pot esperar que aquest li doni la resposta als seus enigmes vitals (i si li dóna, vaja merda d’enigmes vitals que teniu), això és com aquell conegut que es compra un cotxe pelat i quan ens convida a veure’l, o a pujar-hi li comencem a preguntar si té TCS, ESP, ASR, ABS retreient-li que només sigui un cotxe i no un prototip de la Nasa, que encara n’hi ha que diuen “Kit, Kit” i et miren preguntant “Ostres, no parla??” (que fets i fotuts amb el tema de les combinacions de lletres, si voleu podria seguir fins demà que hi ha com a 21.952 combinacions, combinació a munt combinació avall), i és que un ha de saber el que es va a veure, i valorar-ho en aquesta mesura, perquè ens arrisquem que el propietari del cotxe ens miri i ens digui quelcom com: “Doncs mira, amb el que m’estalvio respecte al teu, li puc pagar alguns capricis que tu no a la teva senyora i de pas follar-me-la” (atenció només fer aquest comentari si la senyora està de bon veure, en cas contrari, el marit pot somriure satisfet de que algú li faci la feina bruta, i per no ser sexista i maxista, el comentari també es pot fer a la inversa, és a dir una compradora d’un cotxe a una amiga davant les preguntes d’aquesta darrera, tot i que les dones ho teniu més fàcil, ja que sempre podeu dir: “Ahh, no té res d’això?, doncs no sé, del cotxe se’n va encarregar el rata cabron de la meva parella i mira com la va cagar, si és que el putu subnormal no fa res bé (i sé de que parlo quan dic que res de bé)” dit amb un somriure que no deixa lloc a dubtes), ara bé, mirant la cartellera vaig veure que també feien “On viuen els monstres” (pregunta idiota, tothom sap que viuen darrera la porta que posa “director general” de la meva empresa i la de forces altres....), i em vaig recordar d’una història que em van explicar fa segles, diuen que cadascú quan neix té un mon propi on un n’és el rei, un regal dels deus, però que amb el pas del temps i creient les mentides dels grans arribem a la conclusió que aquest mon no existeix, que com pot ser que en algun lloc passi tot tal com desitgem, i que a més nosaltres en decidim el futur (això diu poc dels humans que lo xepais...), i acabeu per renunciar-hi, i el problema és que un cop s’hi renuncia aquest mon mor amb tot el que hi ha dins seu, i aleshores els adults somriuen al veure com ja hi ha un adult més, tancat en aquest fotut mon que us ha tocat viure...

dissabte, 19 de desembre del 2009

entrada 363 (any 2)

Ahir divendres, doncs ahir va tocar sortir, vaig aparcar el cotxe on sempre, pels altaveus en Morrissey s'acomiadava, un cop dins del local van ser els Coldplay qui van bombardejar amb la seva música, el local estava com sempre i després de saludar als que un vol saludar, i de retornar les salutacions d'aquells que es podrien podrir en qualsevol dels inferns xinesos i que tenen la mala costum de saludar sense ni tan sols interessar-se si ens venen de gust les seves salutacions..., per tal d'oblidar o fer-ho més passador un no té més remei que llençar-se a la beguda, lamento la pèrdua de l'encant en la borratxera, ara sembla que es tracti d'una carrera etílica per veure qui acaba per caure abans, fa temps un podia gaudir de l'alcohol i aquest agraït oferia possibilitats que ara es perden en la velocitat en la que es viu, després d'algunes copes i encara no entenc el fosc motiu del fet, pels altaveus van sonar els Hombres G amb possiblement una de les seves millors cançons i sense voler em vaig perdre en la immensitat de l'escot de la que tenia davant, com sempre una promesa de felicitat amb un fons fosc i deu ni do quin fons i que fosc, la meva ment va anar força enrere, vaig recordar com se m'havien encarregat feia segles que acompanyés a un hereu a una guerra i que el mantingués en vida, mentre observava com li acabaven de fixar l'armadura i memoritzava totes aquelles parts de la mateixa que no li calien, i que en resum no li servirien de res i l'entorpirien més que cap altra cosa, un cop el vailet es va veure davant el mirall es va girar amb un somriure, un somriure de nen que acaba de tocar un joguet nou, fotuts i imbècils subnormals d'humans, la seva mare se'm va acostar “Promet que me'l retornaràs” “Amb el seu escut o damunt d'ell” vaig deixar anar sense entendre el motiu, mentre el veia somriure i fent broma amb els seus amics, vaig girar-me veient el sol que entrava per la porta, suposo que ara podria deixar anar un “Alea jacta est” creuant la porta, però si quelcom he descobert és que no hi ha res més trist que intentar glorificar l'estupidesa, el viatge va ser llarg és el que té no disposar dels moderns vehicles, amb tot, tenia un punt positiu, un veia com les tropes s'anaven posant nervioses, i dels que no es posaven nerviosos un se'n podia guardar prou, perquè la guerra té una fotuda costum de voler-se follar sempre als més valents i als més bojos... durant tot el viatge no va parar de preguntar-me “Falta molt?, com és una guerra?”, mai vaig contestar, passades una setmanes vaig acostar-me als que havíem enviat a l'avantguarda i que ara els teníem just davant, des del turó on estàvem vaig veure el camp de batalla, no vaig poder evitar deixar escapar un somriure mentre veia a un dels meus homes deixant anar l'esmorzar, no el vaig veure venir, el meu protegit es va posar al meu costat amb una brillantor als ulls “La guerra!” va dir forçant al seu cavall a baixar el turó “Si, la guerra i la mort” vaig pensar mentre el perseguia, la seva velocitat va anar alentint-se fins quedar parat, estava entre piles de cadàvers, sobre les mateixes aquells que sense escrúpols cercaven les darreres pertinences dels morts, fins i tot s'escoltava algun que altre crit d'auxili d'aquells donats per morts i que havien despertat en un infern terrenal, a una certa distància voltors i gossos salvatges ens miraven amb un somriure de qui sap que no li faltarà menjar en una bona temporada, hi vam estar mesos en aquell camp de batalla, no hi ha res pitjor que dos bàndols amb tropes igualades, vaig descobrir en l'altre bàndol germans de foscor amb qui passava les nits i amb els que reia de com de rucs eren els humans, la pregunta del meu protegit va anar canviant ara només em preguntava cada mati “Falta molt? per acabar amb això?”, la seva persona va anar caient com ho va fer la seva armadura, el joguet s'havia convertit en una tortura, una freda matinada en un dels darrers assalts la vaig veure, l'he vista infinitud de vegades, però sempre té la fotuda capacitat d'encisar-me, tenia clar que jo no era a qui havia vingut a buscar, vaig veure una brillantor i em vaig creuar, no era el meu moment, de fet mai ho ha estat i la meva cota de malla era força millor que la del meu protegit, amb tot l'impacte va ser brutal i em va llençar al terra, al obrir els ulls la vaig veure al meu costat “Mal fet minyó, no ets tu a qui volia, i saps, possiblement li hagués fet un favor traient-lo d'aquí”, els dies van anar passant, caient com anys sobre el meu protegit, al final la guerra tal com va començar va acabar, sense guanyadors ni perdedors, no hi ha glòria sinó hi ha triomf diuen, així que vam marxar tal com havíem vingut, molts menys en carn i os, i alguns més en esperit, quan vam arribar al seu castell vaig poder veure la seva mare des de un dels torreons, un cop la vam tenir al costat vaig sorprendre'm al veure que ara la seva mare ara semblava la seva germana, el van acompanyar a la seva cambra despullant-lo i banyant-lo, oferint-li els millors menjars, ell no va dir res, només em parlava a mi de tant en tant “Perquè, perquè, no entenc, el perquè de tot plegat, com pot un Deu deixar que els homes facin el que fan...”, les guerres són cabrones quan un hi ha estat no hi retorna, la guerra no s'acaba mai, la gent té memòria i aquesta sempre retorna, en aquella guerra s'havia donat una de les màximes més certes, en les guerres els homes fan el millor i el pitjor i en aquella el concepte de pitjor s'havia quedat sense paraules humanes per descriure'l, ell va tenir malsons totes les nits, els morts el venien a veure només per estar amb ell, i ell desagraït i espantat els intentava fer fora, aquells amb qui havia lluitat i que havia deixat morir, aquells amb qui havia begut i gaudit ara li provocaven un terror inimaginable, un matí estava passejant per les muralles quan vaig veure la seva mare “Saps, et vaig demanar que me'l retornessis, i et maleeixo per haver-ho fet, a tu i a tots els que viviu d'aquest negoci, fa temps vas traspassar una línia i amb els teus cants de sirena has fet que el meu fill també ho hagi fet, i ara ja no en pot tornar, maleït tu i els que són com tu, espero que al final tinguis el premi que et mereixes”, em va deixar allí sol, com si no tingués clar jo mateix el premi que m'espera... vaig retornar al present quan la maxi tetona se'm va acostar “T'agrada el que veus?”, vaig apurar la copa sortint del local, la nit havia acabat, a vegades passa això, tots tenim un passat i a vegades aquest ens ve a veure en el pitjor dels moments... un cop en el cotxe els Editors em van donar la benvinguda....

I de regal...
Link 5

divendres, 18 de desembre del 2009

entrada 362 (any 2)

Ahir em va venir a la memòria una història que em van explicar fa forces anys, diuen que al centre del Japó (si, sempre el Japó) hi havia un centre d’ensenyament on els estudiants desitjaven arribar al màxim del coneixement, al idealístic estat d’iluminació (aquell que el putu gusilu iniesta té sense massa esforç...), doncs bé el centre eren tot un grapat de cercles concèntrics, i a cada cercle en teoria hi havia un major grau de coneixement, ara bé, només hi havia una norma, un cop entrat en un cercle no es podia tornar enrere, això provocava que la gent s’ho pensés força abans de fer un nou pas, ja que fer-lo implicava trencar amb tot el que es tenia sense saber que es tindria a canvi, a més, també es perdia el contacte amb tots aquells que els envoltaven, així doncs, hi havia gent que decidia quedar-se en un dels cercles, ja que la seva felicitat present era molt superior a l’expectativa de felicitat que tenien si canviaven de cercle, amb tot, sempre n’hi havia que feien el pas, i a la porta sempre els hi preguntaven el mateix “És el teu desig d’iluminació personal, superior a la felicitat que tens en aquest estadi?”, si la resposta era afirmativa es passava al següent estadi, un cop fet el canvi forces intentaven tornar enrere enyorant el que hi havia deixat, la gent, el lloc... i és que a més un s’hi havia de passar un mínim de temps a cada nou cercle, i el que desanimava als que s’aventuraven al següent espai és que en aquest cada cop hi havia menys gent i la que hi havia restaven sempre tristos pel que havien perdut en l’estadi anterior, doncs bé, la història diu que una persona va anar passant per tots els estadis, sense permetre’s gaudir de cap dels mateixos, el seu objectiu era un de sol, arribar a la il•luminació, un fotut vulcanià que mai va dibuixar un sol somriure ni va empatitzar amb els que el rodejaven, es preguntava el perquè havia de perdre el temps amb els estúpids que el rodejaven aprenent allò que ja sabia, doncs bé, va anar passant per portes i un dia es va trobar davant la darrera porta, va trucar i va esperar la pregunta, però aquest cop li van canviar, només li van preguntar “N’estàs segur?, vols anar més enllà deixant tot el que has vist enrere i perdent-ho?”, “Si” va contestar “No m’importen els altres ni el que facin, el que desitjo realment és la il•luminació i el coneixement, i no per compartir amb els altres, sinó per mi mateix”, “Així sigui” va dir la veu i la porta es va començar a obrir, un cop oberta el sol el va encegar i va fer uns passos fins creuar-la, va ser aleshores que ho va veure, aquell lloc li era conegut, era el mateix lloc al que havia arribat feia forces anys quan va iniciar el camí, no eren cerclers concèntrics, sinó que poc a poc havia tornat a l’inici surtin del cercle, la veu li va dir “No has entès res, i hauries de començar de nou el camí, poc podem ensenyar a aquell qui és incapaç de restar amb els seus i els abandona només per aprendre i ser millor que aquells amb qui hauria de compartir la seva existència”, aleshores ell va somriure per primera vegada en molts anys...

dijous, 17 de desembre del 2009

entrada 361 (any 2)

Ahir festa a l’empresa, i festa grossa, sempre va bé tancar algun bon negoci abans d’acabar l’any tot i que aquest derivés de les activitats extra professionals que fem, però no vull treure mèrit al que ho va aconseguir, de fet les paraules més pronunciades ahir van ser les de “genialitat” i “meritòria” i fins i tot, el cap en un atac de sinceritat va dir:“L’esforç ajuda però la genialitat decideix”, i l’orquestrador de tot allò rebent les felicitacions, molt possiblement serà un dels que en el proper sopar d’empresa tingui el privilegi de compartir la taula central, amb tot, en un moment algú se li va acostar i li va deixar anar una frase a cau d’orella, la cara de l’interessat va canviar, no em va caldre optimitzar el sentits per saber el que li havia dit, és pràctica de l’empresa de fet l’he escoltada multitud de vegades “Respice post te! Hominem te esse memento”, que una mala traducció vindria a dir “¡Mira tras de ti! Recuerda que eres un hombre” ( y no un Dios), tot i que alguns diran que la frase original era una breu “Memento Mori” un senzill, clar i brutal “Recorda que moriràs”, de fet que li diguessin aquella frase tenia dos motius, el primer recordar-li que la fortuna és una puta força esquiva, i que no acostuma a dormir dos cops en el mateix llit (per sort de molts i desgràcia de pocs), i d’una altra recordar que havia tingut una genialitat però que no era un geni, de fet hi ha una clara diferència entre els que tenen genialitats i els genis, els primers poden ser un qualsevol, la democràcia intel•lectual fa que tothom pugui tenir en un moment donat una idea genial, però això no comporta que se’n tinguin forces més o senzillament cap més, en canvi un geni viu eternament en el país d’Alícia, ell no veu el mon com la resta dels mortals, per a ell el mon és un lloc amb unes regles i unes normes que res tenen a veure amb la dels homes, la genialitat que és una excepcionalitat pels normals, es una normalitat pels genials, de fet transpiren idees i genialitat pels seus porus, i lo bo és que no saben actuar de cap altre forma, una vegada em van preguntar que poses un exemple, que definís el que explicava, recordant el cap de setmana anterior no em va costar massa: Rossi és un geni i el Lorenzo algú que fa coses genials de tan en tan, i si una cosa s’ha de tenir clara, és que jugar contra un geni és com jugar amb algú qui té les cartes marcades, senzillament perquè les seves regles no són les vostres, el que vosaltres heu de pensar ells ho veuen, i quan ells pensen, aleshores, aleshores, el mon canvia... un cop parlant amb un geni em deia “el meu problema, és que no em sé avenir de com la gent és incapaç de veure el que jo vec, en realitat no sóc cap geni, senzillament sóc un tarat que vec les coses sota unes altres normes i lleis, i a vegades aquesta altra visió és força millor que l’original”, em va fer gràcia que es definís com un tarat, possiblement tots els genis ho siguin a la seva manera...

dimecres, 16 de desembre del 2009

entrada 360 (any 2)

S’acosta el Nadal que no banal, per no dir que ja quasi el tenim damunt, i és en aquesta època de l’any que tots el pederastes o “presumptes” pederastes que conec cerquen feina com a reis mags o com a Pares Noel en grans magatzems, fins i tot alguns com a pajes que es maten a pajas (mal acudit), cada cop que un pare somrient els hi deixa els seus fillets per fer-s’hi una foto, i quan el pare pregunta al nen “Ja li has donat la carta?, què t’ha dit?” el nen respon “Que sigui un bon nen i em porti bé” amb aquell somriure que el pare no acaba d’entendre i menys entendria si observés la camisa per fora els pantalons o el vestit mal cordat del nen/a... doncs bé en tot aquest entorn apareixen els famosos sopars d’empresa, l’únic lloc on es veu al gerents tinguin l’edat que tinguin amb texans i els jerseis del Rodolfo Lorencio, i les becàries vestides i maquillades com a pepes mentre les secretàries de més edat deixen anar en conclave judicis sobre tots els allí presents, una veritable merda, de fet a l’empresa on estic es va plantejar el prohibir-lo, però sota la justificació que coartàvem la llibertat i els usos i costums (i he de recordar que no fa gaire encara hi havia l’ús i la costum de la “prima notte”, i és que només es perden les bones costums, i es deixen aquelles destinades a putejar i purificar l’ànima, aisss), doncs bé, es va fer voluntària l’assistència, i aleshores sempre s’estava a la tirania de la majoria de: si ara vinc, que ara no, que no sé, que si sé per no vull saber, etc.. doncs bé, al final va passar el més lògic, el sopar és voluntari, però les gratificacions anuals es paguen aquell dia, senzill, no hi ets, no gratificació, brutalment clar per tal que fins i tot el darrer mongol de l’empresa ho entengui (i com a mongol, no em refereixo als naturals de Mongòlia), així que el sopar és un acte multitudinari, on tothom es queixa (vici natural en els homes) de tot: del menjar, del beure, de la gent, del lloc, vaja resumint, del sopar en la seva globabilitat, i després també, hi ha els idiotes que cerquen compartir la taula amb els subnormals amb qui passen tot l’any, així que en els nostres sopars les taules mai fan coincidir gent del mateix departament, i provoca més d’un somriure veure la cara de descol•locats de la majoria dels presents, quan estan asseguts amb set persones més que ni coneixien que treballaven amb ells, només hi ha dues taules que es mantenen, la de direcció amb el cap visible de l’empresa i tots els falcons de nova generació esperant la seva oportunitat, mentre esguarden des de la taula central totes les possibles víctimes, i la taula dels desarraigats, d’aquells que no tenen ni despatx, dels que van i venen per l’empresa, d’aquells que entren sense que cap secretària que els presenti, d’aquells que fan de qualsevol taula i lloc el seu despatx, i entre ells el veritable dirigent, bevent i rient, barrejant-se entre la gent que són els que realment fan gran l’empresa, i mirant la taula central, tot pensant que la idea d’ajuntar al subnormals en una mateixa taula va ser una sàvia decisió...

dimarts, 15 de desembre del 2009

entrada 359 (any 2)

Avui dia de cafès, bé com quasi cada dia... i el tema de conversa m’ha cridat l’atenció, l’alegria generalitzada dels presents per que li havien partit la boca a un pobre vell, no entraré a valorar si el pobre vell s’ho mereixia o no, o si anava buscant calentar la boca i altres coses al personal, el fet és que la final un pobre subnormal (pertorbat mental segons els entesos) va cometre l’acte, i em suposo que ara sortiran els progres tot dient que al pobre imbècil (el subnormal d’abans), que ni tocar-lo, que no és més que un pobre malalt, suposo que els mateixos progres demanarien que el capessin si en lloc de pegar a qui ho va fer, pegués a una dona i després la violés, ara bé i com deia aquell cadascú veu la realitat com li interessa, al final entre tantes tontades i aprofitant l’avinentesa que hi havia un capullo amb qui volia parlar feia temps, no he pogut més: “Així que trobes bé el que van fer?”, “És clar que si, ja era hora li que partissin la cara a aquells cabron” “I?, vull dir, perquè era hora?” “Ostres no em diràs que ets un fatxa cabron tu també?, aquell paio és un impresentable i ja li està bé...” no ha acabat la frase, si tingués més sentiments possiblement m’hagués corregut al clavar el puny en el seu estómac i veure com queia al terra “Gràcies, me n’alegro que recolzis la idea que es pot anar pegant a tots aquells que ens cauen malament o senzillament són uns impresentables, perquè jo encara espero els teus reportings mensuals i ja m’he cansat d’escoltar allò de “Ara els porto que tinc feina i no els puc revisar””, la resta dels capullins d’alelí han quedat en silenci, suposo que valorant les seves pròpies paraules, aisss, que de fàcil és parlar i pronunciar-se quan del mateix no es deriva cap acte o reacció, ara bé, el que agrada més a la gent és decidir qui pot rebre o ha de rebre els cops, ja sé sap que mentre els rebi un altre no serà un mateix l’objectiu dels mateixos, he acabat el cafè mentre la persona que m’ha alegrat el migdia ha marxat al servei, la resta han anat excusant-se deixant-me sol, ha estat aleshores quan somrient l’he escoltat, el silenci en tota la seva magnitud, i com deia aquell “Si el que has de dir no és més bonic que el silenci millor callar-se”, fins i tot en Budha ho deia, “La gent es queixa de que no es troba bé, i no paren de parlar explicant els seus problemes, el que hauria de fer la gent és callar, i aleshores escoltar el silenci, un sempre està menys malalt quan veu com està la resta del mon”....

dilluns, 14 de desembre del 2009

entrada 358 (any 2)

Em van dir fa temps que alguns faraons acabaven les seves sentències amb un: “Així s’escrigui i així es faci”, ben llegit aquesta és una demostració màxima del poder, fer escriure i fer complir, doncs bé, ahir es va escriure quelcom que no es farà complir, ahir com a bons ciutadans (que no com a ciutadans, per als curtets dir que hi ha un partit que es diu ciutadans precisament), es va anar a votar per l’eventual independència de Catalunya, doncs bé, el resultat crec que va ser clar, i ara?, doncs res, ara a callar i tenir un altre motiu per cabrejar-se, mentre del centre de la península tenen un altre motiu per riure una estona de les províncies i dels provincians que hi viuen (crec pitjor ser un provincià que viure en una província, tot i que per això hi ha gustos...), suposo que si analitzem els axiomes de l’antic Egipte, i prenent com a màxima de la correcció el fet de que s’escrigui i es faci, el pitjor seria que ni s’escrigués ni es fes, i després hi hauria dos estadis intermitjos, el primer que s’escrigui i no es faci i el segons que no s’escrigui però es faci, vist així i com que sóc vampir de resultats prefereixo que es faci sense estar escrit, i després ja ho escriurem amb bona lletra, fins i tot gòtica, majúscules, negreta i cursiva... doncs bé, el d’ahir formaria part del que ja he dit, del que s’escriu i no es fa, i la gràcia és que si es pregunta a qualsevol dels que van anar a votar, si realment són conscients del que implica una segregació d’un estat, no haguessin anat a votar o s’haguessin cagat en un pel mal de cap provocat, la gent el que vol és participar en un acte lúdic festiu, i si és possible sortir per tv3 i saludar als seus veïns i demostrar que s’és nacionalista, independentista i qualsevol cosa acabada amb ista i que estigui de moda, ara bé, alhora de prendre una veritable decisió tothom prefereix la comoditat a decidir-se fer res, suposo que davant Goliat forces Davids van córrer o escórrer (tot va a gustos), i només un s’hi va girar, va agafar aire i va deixar tot el seu futur en una puta pedra, que total pel futur que els esperava millor tocar els collons una estona, i enlloc de tocar els collons va tocar al cap de l’altre i el va tombar, com deia aquell un tret entre un milió suposo que avui en dia en David preferiria encertar la pilota des del centre d’un camp de futbol i embutxacar-se un grapat d’euros, però en aquell temps el futbol encara no s’havia inventat, i la gent en el seu temps lliure lluitava pel que creia just, ja sé que entre això o veure un partidet de futbol no hi ha color i a més si hi ha xips i cervesa la comparació perd tota la gràcia, i escolta tu!, que si ens fiquem pesadets igual al final encara acabem rebent i ens deixen pel que som, una de les darreres merdes de la nació, i és que tothom prefereix somiar en allò que podria ser que no pas veure la merda que s’és, i davant el canvi la millor opció és precisament la negació al mateix, no sigui que les coses s’emboliquin....

diumenge, 13 de desembre del 2009

entrada 357 (any 2)

Un s'acostuma als adéus, de fet tenir línies temporals diferents fa que un no doni importància al fet de perdre a la gent que t'envolta, és llei de vida, per molt que agradi la companyia dels altres hi ha un fet bàsic, aquests acaben per desaparèixer i resta un acte força egoista el lamentar-ho, sempre he preferit recordar el bo que han portat i oblidar el poc de dolent, vaig parar el cotxe al pàrquing sortint del mateix i notant la seva presència, ja havia passat la setmana, i tenia clar que es faria present, “Bona nit vampir, he de reconèixer que no ha estat massa divertit, suposo que el contacte amb els humans t'ha contaminat el suficient com per que els puguis aguantar, amb tot ha tingut els seus moments, ella és lliure, com veus compleixo la meva paraula” “No esperis que et donis les gràcies...” no havia acabat la frase quan vaig notar que ja no hi era, sé que me'l tornaré a trobar, és el que implica tenir una vida llarga que un no retroba als bons i en canvi té la fotuda costum d'anar ensopegant amb els fills de puta que s'han anat coneixent, al entrar a casa la vaig veure, suposo que s'havia promès no demostrar res, portava la mateixa roba que el dia que la vaig conèixer “No crec que triguin a venir-te a buscar, ja ho veus no ha estat massa dur” ella va somriure, no van passar ni cinc minuts quan algú va trucar des del porter automàtic, unes simples paraules i va sonar el timbre de la porta, odio les visites inesperades i només la confiança amb el meu contacte havia fet que acceptés que vinguessin a casa, però venia acompanyat, no van caldre presentacions es va llençar contra la meva hoste, aquell era el pagano, qui ens deuria un favor i qui acabaria per lamentar el favor que ens havia demanat, ella es va parar i es va girar “Ens tornarem a veure?” “No crec”, “Però estarem en contacte?” “No crec”, “Almenys puc intentar fer-ho?” “Pots, però no crec que ho aconsegueixis”, “T'importo una merda no?” “No crec”, ella es va acostar amb un somriure “Saps, possiblement no tingui les cuetes de la Boo, però tu ets tot un Sulley, espero veure't en els meus pitjors somnis”, misteriosament dels altaveus algú cantava...

“Pretty looking road I try to hold the rising floods that fill my skin
Don't ask me why I'll keep my promise melt the ice
And you wanted to dance so I asked you to dance but fear is in yor soul
Some people call it a one night stand but we can call it paradise”

Com deia el cantat, molt possiblement la gent dirà que només ha estat una nit, però nosaltres ho podrem considerar el paradís...
El meu enllaç em va indicar que fèiem tard, la vaig abraçar veient la reacció del pare, suposo que la reacció de qualsevol pare quan veu a la seva estimada filla jugant pel fil del precipici...

“Don't wanna wait
Lord, I've been waitin' all my life
But I'm too late again, I know,
But I was scared
Can't you see, oh
I'm moving like a train into some foreign land
I ain't got a ticket for this ride
But I will”

Al final m'he separat, com sempre he vist llàgrimes i he recordat el que em va dir un cop una vella molt sàvia “Sort farà aquella que t'estimi i no et tingui...”, un cop es va tancar la porta vaig escoltar com algú ja en treia punxa de tot plegat....

“Sweet dreams are made of this
Who am I to disagree?
Travel the world and the seven seas
Everybody's looking for something
Some of them want to use you
Some of them want to get used by you
Some of them want to abuse you
Some of them want to be abused”

dissabte, 12 de desembre del 2009

entrada 356 (any 2)

Ahir em van convidar a una copa, de fet hauria de semblar estrany que algú que pràcticament no et parla i resumeix la seva actitud vers tu en una saber estar forçat per temes de feina et convidi, aquesta sospita s'incrementa quan reps no menys de tres comunicats recordant-te la copa, així que vaig anar a local i a l'hora prevista tot coneixedor de que no seria una simple copa, com deia el meu avi “Xeee, si no m'as fotut me vols fotre”, vaig arribar amb un xic de retard al local, de fet era ell qui havia convidat doncs que esperés, em va veure entrar i em va saludar des de la barra:“Saps, m'havien dit que t'agradava aquest local, està guai eh?” va dir mentre deixava anar un copet a l'espatlla, i jo em pregunto qui collons ets per donar-me un copet a l'espatlla i si tan “guai” del paraguai (que no has acabat la frase subnormal), és el local com és que mai hi ets putu mongòlic de merda, però vaig forçar un somriure demanat una copa a la cambrera “Deixa, deixa, ja et demano jo, ostres tiu has vist els pits de la cambrera” va dir aquest cop clavant el colze en el meu costat, em va costar més forçar el somriure, si allí hi hagués un incendi aquella nit, segurament el deixaria a ell torrant-se mentre salvaria a la cambrera i per quelcom més que el seus pits (tot i que tindrien pes propi en la decisió), la cambrera em va servir amb un somriure possiblement coneixedora del ben acompanyat que estava “Aquí tens la teva copa, Antonius Block” va dir mentre la deixava, pels altaveus la música sonava i vaig recordar algú que havia parlat no feia massa de realitats paral·leles, doncs bé, la cançó en si era tot una realitat paral·lela...
Antonius Block
Cançó 1
Després d'assaborir la copa vaig caure en que estava acompanyat, “I a que es deu el privilegi d'aquesta copa?” li vaig preguntar, el meu acompanyant va somriure “No se t'escapa res eh?” va dir colpejant amb el seu puny en el meu estómac, vaig estar a punt de dir-li que si volia una sessió de BDSM jo no era precisament la millor opció, tot i que tenia clar el motiu d'aquella copa, bufen temps de canvi a l'empresa i només els bufons entenen de bufades, les torres més sòlides només poden esperar aguantar, però fins i tot les més dures acaben per caure a causa de l'erosió del vent... “Suposo que vol saber com va la reorganització?”, “Si, si, bé però sense posar-te en cap compromís, sé que el vell et té confiança i segur que saps com anirà el tema”, vaig tornar a somriure, molt possiblement aquell estúpid havia jugat bé les seves cartes, sota el perill de no poder descansar tot el cap de setmana per una mala notícia, tenia l'opció de dos dies sencers per preparar-se, pels altaveus la música havia canviat...
Cançó 2
“Bé, no hauries de preocupar-te, suposo que sabran valorar els teus esforços per l'empresa” vaig mentir, ell va somriure, “Saps, tinc forces idees i podria aportar encara més, sempre que se'm valori” va dir acostant-se a cau d'orella per dir les darreres paraules, vaig notar quelcom humit en la meva orella “Segur” vaig contestar “Però tot té un preu, i tu millor que ningú segur que ho saps... saps m'han dit que estàs casat, i que la teva dona desperta forces desitjos”, ell em va mirar no volent entendre el que ja entenia, i encara va ser capaç de deixar anar un “No entenc el que vols dir”, si, si que ho entenia, el que no volia era acceptar-ho, “Suposo que no caldrà que t'ho expliqui, demà a les deu estaré en aquest hotel i en aquesta habitació, segur que puc fer que es valorin les teves idees amb el que això et pot reportar, i total a tu et costarà poc”, va somriure com la serp que sap que té la seva presa, “Segur que no hi haurà cap problema, tinc la teva paraula doncs?” “Clar que si” li vaig dir, vaig acabant la copa tot escoltant el que em deien des de els altaveus...
Cançó 3
Vaig sortir i els bad lieutenant em van donar la benvinguda al cotxe, no m'havia equivocat, aquella era un de les peces més prescindibles de l'organització, odio als que compren i venen aquells que no són seus per obtenir el seus propòsits, i així ho havia fet saber, el mòbil em va vibrar, algú havia escoltat la conversa i el missatge era clar: que m'aprofités amb la senyora del ex empleat de l'empresa, i gràcies pels serveis prestats així com pels esforços que això implicava...
Cançó 4
Canço 5

divendres, 11 de desembre del 2009

entrada 355 (any 2)

Possiblement a tots us pot sonar una frase més o menys com aquesta “Un nen dóna el seu primer petó a Barna i a Berlin es desencadena una orgia...”, ummmm, o era “Una papallona mou les seves ales a Tokio i a New York hi cau un xàfec...”, bé sigui com sigui, ara la podríem canviar per “Una tipa inicia una vaga de fam a les Canàries i tres cooperants són segrestats a Mauritània”, i el graciós del tema (i té forces coses gracioses), és que els segrestadors són parents llunyans de la tipa en vaga de fam, a qui els espanyols estan intentant aixecar en un altar en vida, i es clar, si li dones la raó a un tarat aquest encara es creu que la té, amb tot, i si la intenció d’aquella senyora és no menjar fins morir-se (una estupidesa si voleu que us sigui franc), allà ella i ella amb Alà (uisss el sentit d’humor vampíric), molt possiblement se li podria donar una pistola i dir-li: “Au, miri acabi directament i ens estalviarem d’anar comptant els dies que vostè diu que no menja...” però nops, ens fan falta models que demostren la força de la voluntat humana, de com l’individu s’enfronta al poder de l’estat, de com un guanya a tots, i mentre se li dóna valor a un acte que ja de per si és estúpid, s’aprofita per fer cartes i manifestos que es llegeixen en públic just entre l’espai de l’esmorzar i del dinar, perquè queda xaxipirulimandiruli el sortir a la foto... que per cert, a alguns dels que sortien llegint i sent solidaris els hi convindria un xic de vaga de fam, i mentre aquí vanagloriem la figura d’aquesta persona, parents llunyans de la mateixa van segrestar a tres espanyols, que suposo que deurien estar divins de la mort dient: “Eisss, que nosaltres som dels vostres, que nosaltres us venim ajudar, que veníem amb una caravana humanitària”, i el moro de torn (àrab pels multicultis), amb un somriure i educadament mentre els apuntava amb el kalashnikov els hi deia “Mi no entender, puto infiel tira pa dentro el coche”, i ja per acabar de rematar-ho, els multicultis de la rama purista, més pura que la llana del borreguet del Norit diuen que ells s’ho han buscat, que és un dels riscos d’anar a aquells països. i que a més s’ha d’entendre la posició d’aquells que els han segrestat, un veritable joc d’ous, ahir escoltava un tipus parlant que va dir dos frases, de fet el posicionar-se en una o altra defineix clarament la personalitat de l’individu, la primera era: “... aleshores si, els instruments de la guerra tenen un rol a jugar en la preservació de la pau, aquesta veritat ha de coexistir amb una altra, que sense importar quan justificada sigui, la guerra promet tragèdia humana”, i l’altre era “No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”, així que vosaltres mateixos, les llegiu les rellegiu i després d’una palla mental i el posterior orgasme us en decidiu per una, i tornant a la frase inicial bé podria acabar com “Una activista mora de vaga de fam mentre uns segrestats són alliberats i els seus raptors neutralitzats (m’encanta aquest eufemisme)”, o “L’estat es baixa els pantalons davant la vaga de fam d’una activista mentre tres segrestats són ajusticiats per que l’estat no compleix amb les demandes dels raptors”, vosaltres mateixos...

dijous, 10 de desembre del 2009

entrada 354 (any 2)

Avui mentre estava al lavabo ho he descobert, fins ara era una lleugera sensació que no anava més enllà d’unes pessigolles a la boca de l’estómac cada cop que hi entrava, però avui ho he vist clar, estava sent envaït, les línies de pots de maquillatge i altres recipients dels que no n’he volgut investigar el contingut estaven alienats formant una columna que avançava pel moble del bany, els meus productes que havien gaudit fins el moment d’amplis espais per criar pols estaven sent arraconats, de fet no havia estat una Blitzkrieg, havia estat una invasió fosca i calculada, una invasió de fets consumats, a cada centímetre ocupat i sense resposta es succeïa un altre centímetre que per la mateixa regla era ocupat i ampliat, ho estava mirant amb un somriure mentre de l’habitació del costat algú cantava “Miénteme cuando no esté contigo...”, aleshores l’he vista “Espero no et molesti que hagi deixat algunes coses meves al bany” algunes??, Mon dieu, si això són algunes tremolo de pensar en l’engròs de l’exèrcit, dibuixant un somriure li he dit que no importava, total pel temps que li queda he pensat... ella ha sortit i quan he mirat al mirall no m’he vist, el reflex era del bo d’en Vasili Ivanovich Chuikov, i les seves paraules em van venir al cap mentre corríem com a cabrons amb els alemanys trepitjant-nos els talons “Saps, tu deixa que vinguin, la mare Rússia sap vetllar pels seus fills, ja arribarà l’hivern” deia entre rialles, molt possiblement si el general alemany enlloc de voler conquistar ciutats, hagués fet cas a les ordres i hagués anat cap als camps petroliers que havia de conquerir tot hagués estat diferent, sort en vam tenir que aquell desitjava ser recordat per les ciutats conquerides enlloc de per les ordres complertes... va passar el temps i va arribar l’hivern, i aleshores tot va canviar, els que ens perseguien van alentir el pas fins i tot es van parar, i nosaltres vam poder parar i descansar al bo del Chuikov se li va dibuixar un somriure i va dir “Ara, ja podem ser nosaltres qui vagi darrera seu”, la resta és història, de fet no va parar fins Berlin, i cada nit m’ho deia “Ja et vaig dir que la mare Rússia vetlla pels seus fills, mai ningú la podrà envair, com a bona dona dóna llibertats i deixa que els homes creguin que la tenen en el seu poder, però el temps posa a tothom en el seu lloc i ja és tard quan un descobreix que ha estat jugant amb ell i que tot no ha estat més que una il•lusió, i aleshores ja no queda més que fugir o caure...”, bé, poeta, poeta no ho era massa, però tampoc acostumava a parlar en excés així que vaig prendre aquelles paraules com un regal... els anys han passat i mentre veia la columna de pots i potets dirigint-se al meu Stalingrado particular, no vaig poder més que pensar que com al febrer del 43 aquella columna tenia el seu temps comptat, ara pels altaveus algú cantava “No hay peor infierno que estar en el cielo”

dimecres, 9 de desembre del 2009

entrada 353 (any 2)

Hi ha gent que té poc sentit de l’humor per no dir directament que no en tenen, fa uns mesos em van convidar a una boda (bé, jo anava de “borinot acompanyador” de la persona a qui realment havien convidat), i com en els casos en que no ets part interessada o interessant, no vam ser més que unes putes fitxes de tetris per omplir algun que altre buit de les taules, així que estàvem en una taula variopinta on les hi hagin, sent tots conscients que la nostra col•locació en la mateixa, era una idea clara del respecte i del que pensaven els nuvis (ara ja marit i muller) de nosaltres, doncs bé, com no podia ser d’una altra manera la conversa formal va anar passant per diferents temes, i veient una audiència tan entregada i interessada en les meves respostes vaig anar responent el primer que em va passar pel cap per tal de fer més amena l’estona i més divertida, si us he de ser sincer no recordo massa bé la darrera part de la conversa el que fa que em sigui impossible determinar la realitat o no del que vaig dir, la meva acompanyant intentava avisar a la resta que era un exagerat i que no fessin cas del que deia, però davant una audiència entregada allò no era més que benzina per donar credibilitat al que estava explicant, al final de la festa ens vam acomiadar i un matrimoni ens va dir que ho havíem de repetir i que ja parlarien amb els nuvis per fer un soparet (expressió gilipolles, perquè un sopar és un sopar o no és res...), doncs bé, vet aquí que van passar els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i és més fins i tot m’he creuat amb el matrimoni infeliç i ells m’han ignorat, i mireu que un tot i ser un vampir també té el seu cor... doncs bé, l’altre dia em van trucar tot dient que estava convidat a un sopar, al famós sopar pendent, i que ja em podia preparar, així que ja em veieu de nou de borinot acompanyant, un cop a la casa la meva acompanyant i la nova muller em van recriminar tot el que havia dit mentre el ara marit es partia el cul reconeixent que la seva dona tenia uns amics força idiotes, i em van demanar que fos amable i demanés disculpes, sempre he cregut que creure’s una mentida té dos parts, la de qui l’explica que és culpable d’explicar-la i la de qui l’escolta que és culpable de creure-se-la, de fet sense el subnormal que s’ho creu tot no hi hauria mentiders ni mentides, així que res, vaig esperar que arribessin la Barbie i el Kent, i després de les primeres salutacions i de seure’ns a la taula vaig demanar la paraula: “Sento el que vaig dir el dia de la boda, possiblement perjudicat per la beguda, amb tot sento de debò haver dit tot el que no era, ara bé....”, i aquí va canviar la cara de la meva acompanyant i la dona feliçment casada... “Si vaig mentir el dia de la boda, us hauríeu de preguntar si no ho estic fent ara, perquè ja ho va dir algú, no us hauria de preocupar que us hagués dit una mentida, sinó el fet que a partir d’aquell moment ja no podreu creure en mi”, “Con un par de cojones!” va dir el marit que aquella nit segurament va dormir al sofà “Mira, si vols els deixem una estona i anem a fer una copa, i veus la meva col•lecció de còmics del Llanterna Verda” em va dir ell tot aixecant-se, un cop fora del menjador va agafar aire “Saps, me l’estimo molt, ara bé té cada amic que és un gilipolles integral, segurament tu no ets amic d’ella”, “Jo?, doncs no massa, de fet vaig anar de consort a la boda” vaig respondre mentre acceptava la seva copa, des del menjador arribaven els crits del mascle ferit de nou en el seu orgull, davant de les presents intentant demostrar l’indemostrable....

dimarts, 8 de desembre del 2009

entrada 352 (any 2)

Ahir concert, i com no volia tenir més sorpreses vaig emportar-me la convidada, abans del concert un sopar frugal, amb l’excusa d’ajudar va anar entrant i sortint de la cuina fent comentaris banals, en un parell d’ocasions la distància entre els dos va ser més que crítica i el seu silenci indicava que quelcom no rutllava com feia uns segons, després del sopar i canviar-nos va tocar baixar cap a la civilització, de fet poder gaudir d’un concert d’un grup força correcte entre poc més de cent persones no deixa de ser un luxe, l’inconvenient: les ganes que tenen alguns grups de semblar més del que són i començar mitja hora tard, per després acabar mitja hora més tard i dir que s’han lluït, tot i que si restem a la mitja hora final la inicial resulta que han fet un concert cronometrat... abans d’entrar ella va mirar la porta amb una mirada tèrbola “No pateixis, potser no tenen tan de talent però el que tenen és seu”, li vaig dir a cau d’orella mentre l’empenyia, després de les primeres, segones i terceres copes, el concert va anar millorant i la part final on van deixar anar tota l’artilleria va ser força bona, feia temps que no recordava un concert com aquell, vam marxar abans dels bisos que ja haguessin estat excessius i ens va lliurar d’aguantar tota la gent volent sortir al mateix moment, un cop en el cotxe i recordant el concert des de l’ipod, la vaig sorprendre mirant-me “És dur?”, “Dur?”, “Si, si és dur lluitar contra monstres, és a que et dediques no?”, “Jo?” vaig deixar anar una rialla, “No!, jo sóc consultor, tot i que a vegades se’m fan consultes força complicades”, “Saps, hi he estat pensant, i no sé si és pitjor lluitar contra monstres o ser-ne un...” va baixar la mirada conscient del que havia dit i les possibles conseqüències: “Bé, algú va dir fa temps, que s’ha de vigilar al lluitar contra els monstres per tal de no convertir-se’n en un, amb tot, quina definició donaries al concepte de monstre?”, va quedar sorpresa un instant, després va agafar aire mentre intentava ordenar les idees “No sé... suposo que un monstre, és aquell ser que es dedica a fer el mal i que gaudeix en fer-lo”, “Bona definició, tot i que et quedes només en el cinquanta per cent de la mateixa, un monstre és aquell individu que realitza accions monstruoses tan siguin positives com negatives, de fet és una paraula ambivalent”, “Així doncs, no et molestes quan et diuen monstre?”, “Jajajajajaja, de fet no em molesto per res del que em diuen, recorda que no molesta qui vol sinó qui pot”, ella es va deixar anar al seient del cotxe, havien estat uns dies durs i entre la música i la temperatura del cotxe, la son va poder més que la seva voluntat, la vaig pujar deixant-la en la seva habitació, quan anava a sortir i tancava la porta va dir: “No cal que tanquis la porta, ara que sé que els monstres existeixen tan se me’n dóna ja... només et demano que no estiguis massa lluny...”, era dimarts de matinada, dos dies i quedaria lliure, i segurament mai dos dies seran un espai de temps tan llarg....

dilluns, 7 de desembre del 2009

entrada 351 (any 2)

Ahir vaig tenir una visita de fet no l’esperava, una trucada i vam quedar per fer el cafè, no m’agrada barrejar la feina i la vida personal, però pel to ja vaig veure que li calia parlar una estona, després del segon cafè que va assaborir com si fos aiguardent es va deixar anar... “Saps, mai he dubtat de que la finalitat del que fem és correcte, ara bé dels mitjans per aconseguir-la si que en tinc alguns dubtes”, vaig somriure, semblava estrany que algú tan intel•ligent com ell, hagués trigat tan en veure un fet tan obvi, molt possiblement entre masters i cursos d’especialització no n’havia fet cap sobre la veritable naturalesa humana, “Bé, que vols que et digui... al final no ens jutjaran pel que haguem fet, se’ns jutjarà pel que haguem aconseguit, fa anys algú em va dir que una vida de valentia no justificava un segon de covardia, en canvi un segon de valentia justifica una vida de covardia”, va apurar el cafè deixant anar un sospir “Saps que la teva frase té debilitats des de qualsevol punt de vista analític”, “Molt possiblement, però era el que volies escoltar”, “Veus això si...”, “I que són les paraules sinó les eines dels mentirosos...” “Veus, aquesta frase està més ben construïda, tot i que no em satisfà tan com l’altre, suposo que en la realitat hi ha el que volem escoltar i el que escoltem, el que volem dir i el que diem, i el que volem fer i el que fem”, vaig omplir-me una tassa de cafè tot observant el sucre que quedava de l’anterior, un xic més de sucre i la tarda seria perfecte... vam comentar diversos temes i se’n va anar, un cop la porta es va tancar va sortir la meva convidada, “Saps, no envejo la teva feina, ufff, quina putada de dilema...” “I tu?, que en creus?” “Jo?” “Si, tu, les opinions són com els culs tothom en té una, més o menys agraciada però tothom en té una” “Eisss i de cares tothom en té també una” “Si, i forces vegades semblants als culs, així que n’opines”, “No sé, no entenc molt bé el fons de tot plegat”, vaig somriure, en la meva llarga existència he conegut infinitud de covards i tots tenen un fet comú, s’acullen a la ignorància per no dir allò que els pot comprometre, “És fàcil, ho posarem amb un exemple, tu tens una amiga que té un nuvi, o folla amic com dieu ara, doncs bé, tu saps que aquell tipus és com tots els homes, és a dir no perd oportunitat d’explorar noves terres i forats (això va amb l’instint aventurer del sexe masculí), aleshores decideixes que li demostraràs a la teva amiga el que fa la seva parella i te’n vas al llit amb ell, un cop fet li ensenyes a la teva amiga la gravació que n’has tret, possiblement el resultat final que desitjaves era bo, ara bé els mitjans més que qüestionables” “I no, podria follar-me’l i callar?”, vaig deixar anar una riota, tonta, el que es diu tonta no era, “Saps, si ho fes segurament la perdria com amiga....” “Ahhhh, veus, aquest és un altre dilema, no li diries per no perdre la seva amistat i no perquè siguis amiga d’ella, en el fons el que prima és el sentit egoista de tenir amics per sobre de fer allò que realment necessiten els nostres amics” arribats a aquest punt vaig anar a la biblioteca i escollint un llibret li vaig llençar, ella el va agafar a l’aire llegint-ne el títol “Hagakure?, deus tenir pocs amics tu”, “En això tens raó, i si el que he de tenir són com el que ha marxat, que vols que et digui...”

Se ha dicho: "Si queréis sondear el corazón de un amigo, caed enfermo." Una persona a la que consideráis amiga cuando todo te va bien, y que os da la espalda como un extraño en caso de enfermedad o de infortunio, no es más que un cobarde. Es mucho más correcto cundo un amigo debe enfrentarse con el infortunio, estar cerca de él, visitarlo y socorrerlo. Un Samurai no debe jamás, mientras viva, permitirse distanciarse de aquellos de los que es deudor espiritualmente. He aquí por lo tanto un medio para medir los verdaderos sentimientos de un hombre. La mayor parte del tiempo nosotros nos dirigimos a los demás para pedirles ayuda y luego los olvidamos en cuanto la crisis ha pasado.

diumenge, 6 de desembre del 2009

entrada 350 (any 2)

Ho reconec els segles m’han fet tornar d’un bàsic de collons, i em costa seguir la línia argumental i de pensaments de certa gent, per exemple: hi ha un persona que fa vaga de fam per aconseguir quelcom, que tan pot ser una caixa de colors alpino, un scalextric o qualsevol altre imbecilitat, doncs bé, semblaria ser que un objectiu tan clar com aquest (deixar de menjar fins morir-se si els altres no es baixen els pantalons), no és tan senzill, ara tothom decideix si l’han de forçar a menjar i que no es mori (carai amb la llibertat individual), i a més s’insta a apretar a un altre govern perquè cedeixi, i de pas no se us mori al vostre país, lligat amb això la notícia que han detingut a un grupet de repartidors de justícia que havien decidit condemnar a mort a una dona per ser adúltera, que també adulta, he trobat a faltar les mostres dels multicultis defensant la individualitat cultural, i la necessitat d’acceptació de les costums tribals dels nou vinguts... i de fet el que em fa gràcia, és que parlant amb un conegut que és advocat em deia, que si mai ens agafen en cap país voldrem que ens jutgin d’acord amb les nostres normes, o que ens jutgin al nostre país, així doncs no ens hauria de sorprendre aquesta mena de judicis fets al vostre país, el que passa és que com en quasi tot decidiu que el vostre és el millor i que en cas de xoc sempre ha de prevaldre, i si algú hi diu res en contra no deixa de ser un putu salvatge que no saps dir res més que “unga, unga” o qualsevol altre cosa que ja podria ser un “unga, unga” perquè us importa una merda el que diguin, aquí es fa el que dieu vosaltres i punto pelota, i allà també s’ha de fer el que vosaltres cregueu... faltaria més, i s’arriba a la tercera notícia del dia, doncs res, un poblet de no sé on, que en un aparador han tret un noi i una noia en boles (menys unes rametes d’olivera que els hi tapaven les vergonyes) per anunciar la festa de l’olivera, festa típica i tòpica on les hagi, i auuuu ja han trigat les erices cabrejades a denunciar a la botiga per menysprear l’orgull femení, que posar una dona a l’aparador és comerç de carn i del tot menyspreable (encara que la botiga sigui de llenceria), i del noi? Que també hi havia un noi!!, doncs res, que si els homes són tan gilipolles i/o soplapolles de no dir-hi res, doncs senyal que són una pandilla de mariques desitjosos de veure tius en boles, que ja sé sap que ser viciós i membre del sexe masculí és el mateix, que tot va relacionat amb el membre...

dissabte, 5 de desembre del 2009

entrada 349 (any 2)

Ahir després de la feina la cervesa els divendres, mentre la fèiem va sortir el comentari de la meva nova hoste, i el record de l'Alícia no ha trigat “I aquest cop també és una púber?” va ser la pregunta més repetida, al final em vaig excusar tot dient que tenia bolquers que canviar, arribar a casa i no trobar a ningú ha estat sempre un dels meus més grans desitjos, però no era el que tocava ahir, així que després d'entrar i veure que no hi havia ningú vaig comprendre que alguna cosa no anava fina, damunt la taula una senzilla nota amb un “No ho aguanto més, surto a que em toqui l'aire”, a aquelles hores a poca gent li ve de gust que l'aire el toqui, almenys l'aire saludable, suposo que poc diria en la meva feina si no fos capaç de localitzar-la, pocs llocs hi havia on pogués estar així que era senzillament un procés d'eliminació, un cop parat el cotxe davant el primer local vaig observar les neo púbers a la porta “I el molt cabron ha marxat, fotut fill de puta...” vaig somriure al veure en que s'havia convertit l'educació donada als fills, la que havia parlat va arrufar el nas i una imatge familiar em va venir al cap, “Ens coneixem?” li vaig preguntar, ella em va mirar de dalt abaix i va dibuixar una ganyota “Un xic grandet per anar a l'Insti, no?”, l'anava a deixar per impossible quan la imatge d'aquell nas arrufant-se va agafar una altra cara, el porter m'estava preguntant amb la mirada si entrava o no, vaig retrocedir un parell de passes: “Possiblement no ens coneixem, però si que conec a la teva mare...” “I?” “I?, que passaria si li digués que anaves fins dalt de tot i que estaves fent-ho amb una amiga?” “Ja!, com si ma mare no tingués res millor a fer que creure a...”, aleshores la seva mirada ha canviat “Creu-me si et dic que possiblement em cregui, així que sigues bona minyona i acomiada les putetes de les teves amigues, surto en cinc minuts i et porto a casa”, deixant anar el poc aire que em quedava vaig entrar al local, el bo del Robbie Williams estava amb el seu bodies, vaig passar pel costat de la cabina i l'Stelle em va llençar un petó al seu costat la seva núvia l'Iliana em va somriure i es va acostar “Quan de temps!, el de sempre?” va dir mentre m'acompanyava a la barra, va demanar per mi i per ella “Saps, quan fa de la darrera festa?, cent? dos cents anys?”, “Encara no, va ser al 1902, vàreu dir que el 1900 s'us havia escapat i volíeu fer la festa del canvi de segle” “Jajajajaja, com érem” “Éreu?, no us vec massa canviades...” ella va somriure deixant anar un cop al meu costat “Tu com sempre, un cavaller, i a que has vingut”, “Estic buscant..” no vaig acabar la frase al veure-la a la barra “Bé, espero que tinguis sort” va dir mentre tornava a la cabina, m'hi vaig acostar, estava sota els efectes de Baco, de fet si volia que li toqués l'aire, aquell aire no havia estat el millor per a ella, “Marxem” li vaig dir mentre l'agafava pel braç, “Ella no va enlloc, i perquè no tornes amb les teves putes amiguetes lesbianes, eh, que segur que t'agrada que et donin pel cul”, “Vaja, i des de quan es perd la investigació genètica fent goril·les que parlen?” veient la cara del tipus no vaig poder més “Si vols t'explico l'acudit o et faig un croquis”, ella es va girar “Saps, a casa sempre em diuen que he de fer cas al que em diuen, així que vosaltres mateixos”, fins i tot el Robbie havia marxat ara el David Guetta treia el nas, els segurates van començar a acostar-se tot i que amb un gest de la Stelle van tornar al seu lloc, “com sempre” vaig pensar “si vols quelcom ni ploris ni supliquis senzillament...” vaig estirar el braç per agafar-la quan el goril·la me'l va apartar “Ella no és mou” va grunyir, “I ja m'estàs tocant els collons” va començar a dir, era un covard, un vividor de nit, púrria social, n'he vist tants com ell que no perdo el temps recordant-los, sabia el que passaria, no em deixaria parlar aplicaria la via directa, sense deixar-me el braç va llençar un cop, el vaig bloquejar, fent palanca sobre el braç el seu cap va picar contra la barra, vaig colpejar el seu genoll amb la meva cama i va caure al terra, allò no seria el final vaig veure un moviment en la meva perifèria, vaig girar deixant anar una puntada d'esquena vaig sentir com algú parava en sec en el meu peu, vaig girar-me agafant-li el coll un moviment circular i va rotar sobre si mateix caient al terra, sempre n'hi han tres, no sé perquè però sempre n'hi han tres, la fotuda trinitat, el cabron, el capullo i el fill de puta, el vaig veure aparèixer davant meu, amb cara de triomf, de sobte va quedar parat i va caure al terra, darrera seu la Stelle, “Saps, sempre hem d'acabar per treure't les castanyes del foc” va dir amb un somriure mentre patejava els collons del que hi havia a terra “No saps com m'agrada esclafar ous com a bona amiga puta lesbiana teva” va dir amb un somriure, vaig agafar a la que havia anar a buscar i la vaig treure del local, fora m'estaven esperant “Has trigat més de cinc minuts!” “Ja, els que els vellets anem un xic més lents”, un cop en el cotxe Milow ens va donar la benvinguda, vaig arrencar per portar a aquella a casa, baixant vam veure un cotxe estimbat contra la cuneta “Eiiii, no pares!” em va cridar el meu paquet arrufa nassos, “Ets infermera?, saps primers auxilis?” vaig dir mentre veia unes llums blaves que s'acostaven, “Ostres, aquell cotxe era d'un amic, espero, espero, que...” “Tranquil·la, no he vist ningú més que el conductor”, sempre he cregut que les nits són per dir mentides, i tampoc treia a res dir-li que el seu cercle d'amistats s'havia reduit dràsticament aquella nit...
link 1
link 2
link 3

divendres, 4 de desembre del 2009

entrada 348 (any 2)

Avui hi havia el galliner esvalotat, de fet crec que haurien de prohibir directament les festes de Nadal, ja que aporten més perjudicis que no pas alegries, doncs bé, ahir hi va haver sopar, però només sopar de secretàries i fan fer allò tan humà i entranyable de l’amic invisible, de fet i veient com els hi va aquests darrers anys, més aviat enlloc de l’amic invisible són ganivetades traperes força visibles, això si, provinents d’algú (amic) invisible... ben mirat, tampoc està tan malament, ja que mentre elles acaben de mala llet, nosaltres tenim tema de conversa i de fanfàrria durant uns dies, doncs bé, ahir no va ser l’excepció, a la meva secretària sense anar més lluny que està en un ple procés d’intentar perdre aquells darrers quilos que són els més complicats segons ella, li van regalar un bikini de pell de tigre (o de qualsevol altre felí, que total pel cas), dues talles més petit amb una nota on hi deia: “Segur que et quedarà diví quan perdis aquests quilets de res que et sobren”, doncs auuuu, que ja la tinc de mala cara tot el matí, avui fins i tot el cafè estava agre, si és que hi ha gent amb poc sentit de l’humor, amb tot no ha estat de les menys afortunades ja que hi ha hagut regals encara més encertats, doncs bé, després del sopar van decidir anar a prendre una copa, suposo que els locals on s’acostaven tancaven davant aquella marabunda d’estrògens i progestàgens pel perill que podia representar per la població masculina dels locals, no he pogut amagar el somriure al recordar l’escena de la nit dels morts vivents... bé, doncs al final van trobar un local on deixar-se anar, i vet aquí que tant de sopar, que tanta llibertat, que tants collons, perdó... ovaris, que una de les tipes va aconseguir lligar amb un dels allí presents, ahhh, passar gana i tenir força per ser mossegat sempre ha estat una bona combinació, a més no és qüestió de perdre oportunitats que de la mateixa manera que Deu dóna pa a qui no té dents, també dóna sexe a qui..., doncs bé, avui era l’objecte de totes les crítiques, tot i que no he pogut separar la part de mala llet normal en els comentaris femenins, de la mala llet generada perquè aquella va lligar i les altres no, de fet la conec i sé que pot lligar sempre que vulgui, a més ha entrat amb la mateixa roba (fet força normal, després de no passar per casa), i alguna encara li ha dit “Vaja, ni t’has canviat?” amb aquella cantarella de dona hiper fashion victim per continuar “Saps, n’hi ha que no follen amb qui volen i acaben amb qui poden...”, la secre ha somrigut i ha contra atacat “Mira, doncs no, no m’he pogut canviar, i encara porto les mateixes bragues, si les vols veure?, i tens tota la raó n’hi ha que follem amb qui volem perquè podem, però n’hi ha que ni tan sols podeu follar”, touche!, realment visc en una colònia de hienes... el que espero és no trobar-me amb la que genera un fals penis per demostrar la seva superioritat “Cap problema?”, m’ha preguntat la bragues no canviades quan m’ha descobert mirant-la “Res, res, només mirava com t’asseies...” definitivament si que se l’intuïa un vultet a aquella hiena... ha estat aleshores quan m’ha cridat la meva secre, “Tens una trucada de casa, algú diu que recordis de comprar el pa i que no triguis...” m’ha dit amb un somriure, si de fet és fàcil fer-les contentes, quan he penjat al despatx la porta s’ha obert i ha entrar amb una tassa de cafè “No m’has d’explicar res?” m’ha preguntat deixant la tassa a la taula, “Doncs, no?, i tu?, ja saps que els de Greenpeace estan cercant a una tipa que es dedica a matar a grans felins i fer-se bikinis?”, sempre m’ha agradat com arrufa el nas, ha obert la boca però amb un gesti li he indicat que la conversa havia acabat, ha sortit per on ha entrat, he despenjat trucant a casa i dient a la allí present que no contestés més el telèfon, he tornat a somriure imaginant la cara de la meva secre quan ningú contestés a les seves trucades, el que ja he dit, és força fàcil fer feliç a la gent...

dijous, 3 de desembre del 2009

entrada 347 (any 2)

Anava a començar amb un: “L’altre dia...”, però ja m’han estirat prou les orelles per anar explicant masses cosses, tot i que fet i fotut, crec que a aquestes alçades tothom sap que aquest bloc l’escriu un boot informàtic, i que res del que es diu és veritat, sota el perill d’acabar per creure en vampirs i altres, que tot sigui dit, tots sabeu que no existeixen i desitjo que segueixi així per forces segles, ja que quan menys existeix algú més tranquil viu, i com deia aquell, morint poc a poc, dia a dia, he acabat oblidat per tothom, un veritable mort en vida, doncs bé si començo amb un “Fa molt i molt de temps...” crec que ningú es molestarà, així que rebobinant i si tots teniu les crispetes arranquem: “Fa molt i molt de temps...” que em van oferir una feina, de fet el concepte “d’oferiment” té uns vincles un xic més foscos i complicats pels vampirs, ummm, he dit vampirs??, res, res que no existeixen; doncs bé, l’oferta de feina inicialment em va semblar una pèrdua de temps, matar a un humà està a l’alçada de qualsevol altre humà, amb tot, aquest era un cas un xic especial, l’individu en qüestió era un artista un personatge de consum per les grans masses, el que no sabien aquestes masses era que les muses el visitaven menys que una cantant de gospel al naturlinea, era un personatge per qui la música ho era tot però que no disposava de cap gràcia o talent per tal de composar-la o interpretar-la, aquest fet el matava i el seu desig era ser una gran músic, possiblement a aquest no li havien dit allò de que s’ha d’anar en comte en el que es desitja, així doncs una nit (si digués que freda i fosca, seria una llicència literària), se li va acostar un personatge, qui li va oferir l’èxit i la fama, a canvi d’un petit present, la seva ànima; personalment no he entès mai la facilitat amb la que els humans veneu la vostra ànima, suposo que si un no veu el be que ven sempre té la sensació que ha fet un bon negoci, doncs bé, us puc assegurar que vendre’s l’ànima, mai és un bon negoci, la qüestió és que el tracte es va tancar i l’individu va aconseguir l’èxit i fama gràcies a una cançó, però la gent sempre en vol més i acaba per oblidar les cançons, el nostre ara si artista, va veure com cada dia que passava era oblidat un xic més i sobrepassat pels nous artistes, va tornar a cridar a aquell amb qui havia fet el tracte inicial implorant un nou tracte, el problema és que ja no tenia ànima a vendre, i el preu per segons que, està força fixat... aleshores i davant la impotència va fer una proposició: “Potser jo ja no tinc ànima per a vendre, però te’n puc aconseguir tantes com en vulguis...”, l’altre part va somriure, poc li importava com acabaria allò, però fins aquell instant en que acabés sabia que seria divertit “D’acord” va sentenciar, “Però amb dues condicions, la primera és que han de lliurar l’ànima voluntàriament, i la segona és que un cop et fixis un objectiu no el pots canviar”, aquella nit es va tancar la reedició del pacte, al començament li costava a l’artista aconseguir que la gent li lliurés l’ànima, però com en tot la gent aprèn i amb els anys es va tornar un veritable expert, ell donava les millors cançons als seus seguidors i a canvi només demanava la seva ànima, suposo que per algú seria un canvi just, i més quan la gent li donava el que ell demanava considerant-se a més agraciada per fer-ho, doncs bé, el darrer objectiu d’aquest animavampus, era algú el pare de la qual creia en forces més coses que la majoria dels mortals, i qui ens havia demanat ajuda, poc li importava el que faríem, l’únic que volia era la seva filla, així que ja em teniu després d’un concert insofrible (sempre he preferit els artistes genuïns amb o sense talent, que els que tenen excés de talent i poc més...), davant la porta de l’individu en qüestió, les línies negres de la signatura d’autògrafs, havien donat pas a línies blanques sobre la taula que signaven en el cervell dels allí presents, la festa havia durat unes hores, la porta es va obrir i van anar sortint les assistents amb els ulls perduts i un somriure de felicitat, hagués pogut estar davant d’elles i ni tan sols m’haguessin vist, però vaig preferir veure-ho tot des de un segon pla, un cop va sortir la darrera la porta es va tancar, dins del camerino hi havia dues persones, l’artista i algú més, que amb la meva bona estrella de sempre segurament seria la tonta a salvar, el local estava buit tret d’alguns tècnics i un encarregat de la neteja que estava escombrant i cagant-se en tot, vaig centrar-me en la conversa que hi havia dins: “Saps, ets especial per a mi” va començar ell “Ets font de la meva inspiració, sense tu no podria composar cap cançó més”, jo somreia mentre imaginava com aquella subnormal era incapaç d’entendre la veracitat d’aquelles paraules “I saps?, necessito un xic d’ajuda teu” “El que vulguis” va dir ella, suposo que necessitant unes bragues noves o directament una esponja dins les bragues, vaig riure de nou pensant en el “mecagondeu” que faria el de la neteja quan entrés, “Necessito que em donis quelcom teu” “Què?”, després d’un silenci calculat ell va continuar “Necessito la teva ànima, sense ella jo no puc composar més, la necessito com a font d’inspiració, segur que tu també hi estaràs d’acord, mai estarem més units, la teva ànima a canvi d’estar sempre junts...” “Teva és!” va respondre ella, notava com la distància entre ells s’anava escurçant, era hora de posar un to de realitat entre aquell Romeo i Julieta, vaig obrir la porta entrant al camerino, els ulls d’ell se’m van clavar filtrant tota la ràbia d’un nen a qui se li pren el caramel just abans de començar-lo a llepar, la noia tenia els ulls oberts i va obrir la boca per dir alguna tonteria, la vaig apartar d’ell llençant-la contra la paret, al girar-me vaig esquivar el ganivet amb el que ell havia de matar la noia, si quelcom he aprés al llarg dels segles és que no hi ha perquè allargar l’inevitable, aquell subnormal havia de morir i no tenia cap ganes de jugar al gat i al ratolí amb ell, el vaig agafar pel coll aixecant-lo, “Dóna records a aquell amb qui vas pactar...” ell va sormiure, el molt cabron estava somrient, i aleshores ho vaig notar, allí hi havia dos cors bategant, però els dos s’anaven apagant, vaig girar la mirada i la vaig veure, ella asseguda contra la paret amb el ganivet clavat, encara no havia tornat al present, i molt possiblement ja no hi tornaria a cap present, per a ella tot seria passat, vaig donar una ordre al meu braç per afluixar la pressió però va ser tard, el cos va caure davant meu, una feina fàcil, fotudament liada com diria aquell, la porta del camerino es va obrir i va entrar el noi de la neteja “Perdoni, vinc a netej...” va veure l’escena i va dibuixar un somriure “Vampir, vampir, aquest cop crec que ho has embolicat tot un xic massa, i jo que em pensava que només passaria a recollir allò que era meu...”, es va acostar a la noia arrancant-li el ganivet “Torna-li l’ànima” li vaig dir “Saps, hauries de ser un xic més educat” m’hi vaig llençar però en el seu lloc només hi havia el buit, “Ais, ais, sempre heu estat uns mal educats els vampirs... i una ànima té el seu valor, tot i que ja en tinc unes quantes, i m’has tret una de les meves fonts de distracció, així que et podria proposar un pacte”, mai s’ha de pactar amb elements com aquells, mai, però com diu l’Agapito de perduts al riu i en boles, “I que vols a canvi?, no cal que et recordi que no tinc cap ànima jo...”, “Ja, tot i que una com la teva poc valor té, ja que està força clar on acabarà... et tornaré la seva ànima si et quedes sis dies amb ella” va dir assenyalant-la, “Passats sis dies, ella triarà si es vol quedar amb tu o marxar, si decideix quedar-s’hi tu no t’hi podràs negar, si vol marxar, lliure serà i podrà fer el que vulgui amb la seva vida” “Només això?” “Només això, vampir”, un tracte com aquell queia pel propi pes que portava alguna cosa amagada, i el somriure del cabron indicava que si es volia divertir ja havia començat a fer-ho, però poques solucions més tenia “Tracte fet”, doncs bé, ja em teniu ahir al cotxe amb una individua de la que no sabia res (he dit ahir?, uisss, no, no, seria: “Ja em teniu fa molt i molt de temps...”), i que em tocava tenir-la com a convidada una setmana a casa, si de fet hi ha dies que realment val la pena no existir i que tot no sigui més que un fotut fruit de la imaginació....