entrada 1109-3 (any 8)

Tenir alguns anys et permet poder valorar el concepte “humanitat” en tota la seva mesura, ahir en un sopar recordava el que havia passat no fa tants anys, era un sopar com el d’ahir, rodejat de prohoms que intentaven trobar una solució a tots els problemes terrenals, i on misteriosament tots els presents acostumen a pronunciar-se com a solucions al problema més que no pas com a causa del mateix, i un no pot més que somriure al veure que si tanta gent capacitada hi ha com pot ser que es produeixi el problema... doncs res, recordo com entre plat i plat algú va proposar el que ja era quelcom que anava de boca en boca, quelcom que tindria un nom força contundent anys després, la solució als problemes passaria a dir-se “la solució final” per aquells àvids de titulars, quan pels presents no deixava de ser quelcom raonable, lògic i acceptable, recordo a un dels presents i les seves explicacions “En un entorn bel·ligerant com l’actual i amenaçant, no tenim més solució, requerim de recursos financers que no tenim perquè ens han estat espoliats,  de soldats que no podem entrenar perquè han de treballar com a operaris en fàbriques on perden la seva capacitat i on no els podem valorar, i patim d’un excés de població a alimentar i població que a més no comparteix la nostra visió... la solució que se’ns proposa és del tot assumible i acceptable, és més, diria que és de les poques solucions, la recuperació del que ens ha estat robat, nacionalitzant les riqueses d’aquells que van en contra nostra en ha de permetre poder desenvolupar el nostre exèrcit, el deixar als que “capacitats” per treballar i no matar-los, per tal que treballin fins morir a les nostres fàbriques ens permetrà que els nostres joves puguin esdevenir soldats, una força que cap exèrcit podrà vèncer, i finalment, treure a aquells que representen problemes més que no pas solucions, farà que tinguem una visió única, ens farà anar a tots a una, esdevindrem imparables!!”, els presents estaven acostumats a aquells discursos però podia veure com anaven cada cop agafant més empenta, fins que va explotar el primer en aplaudiments, després el segon i així fins el darrer vaig somriure i més quan algú va esclatar “I aquest estranger? No comparteix la seva visió?, o potser hauré de parlar en una altra llengua?”, el tipus del discurset se’l va mirar, “És un convidat i hauria de demostrar...” no va acabar, ja estava al costat de qui havia parlat, li vaig dir “L’entenc, no cal que parli en cap altre idioma” en un perfecte alemany mentre veia la seva cara de sorpresa quan deixava caure un tros de carn sobre la taula “No cal que parli en cap altra llengua... i menys quan això que veu és la seva de llengua...”, els presents van fer un pas enrere i jo vaig marxar, això si, abans de sortir i passant pel costat del tipus que havia parlat se’m va escapar un “Ja pots escriure sobre el teu camí, perquè no serà precisament un camí de roses amb tipus com aquests...”. Doncs res, el sopar d’ahir ídem de ídem...