La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 29 de juliol de 2015

entrada 1108-2 (any 8)


M’encanta la capacitat humana de poder marxar d’un lloc on un sap que és una merda, i anar a un altre lloc on un espera que el tractin com si fos el primigènit de la creació, tot intentant que el tuf de merda personal es perdi amb la distància, en com una panda de fracassats, mal follats i mal vestits, decideixen que en vacances poden fer el que els hi roti i que a més la resta els ha de tractar com a persones (que menys), pel que fet que al llarg de l’any, o bé després de pregar i xupar alguna polla el banc els hi ha concedit un préstec, o amb els estalvis s’han pogut pagar unes vacances, i amb aquest fet de desembutxacar una misèria es creuen amb el dret de viure a cos de rei. El que porta a imatges com la de veure a vuit que demanen una paella per a sis i després es queixen que era pobre pel fet que no tots han pogut repetir plat… i clar, tot esperant que els plats d’amanida que mes que d’acompanyament han fet de prop plat els hi han de sortir de franc… tot un espectacle, deixar-se perdre per algun d’aquests pobles veient el que s’hi passeja i s’hi ven… després de la cervesa i mentre fèiem un gelat el meu acompanyant encara amb la conya dels trets anava mirant les noies que ens creuàvem amb uns comentaris a tall de “Bons pits!” “Quina desil·lusió els cucs quan vegin que no hi ha res a mossegar” “Un Nobel mereix l’enginyer que ha aconseguit aixecar allò amb els sostenidors!”, no m’he pogut estar de riure tot veient les cares de les tipes, alguna fins i tot ha obert la boca però el meu conegut no h desistit “Si no l’has d’obrir per xupar res millor la tanques…”, com ell diu, “Si no les ensenyessin poc que hi diria, i saps el divertit?, les ensenyen només per alguns, que té el seu punt, tot esperant que la resta se n’abstregui sota no sé quina merda d’educació, i com em van dir una vegada la mes santa de les putes, pot ser tot lo santa que vulguis, però no deixa de ser puta”, així que hem arribat a una llibreria on mentre miràvem els llibres hem vist una gremlin que no ens arribava al melic que tenia arraconats al papa i la mama amb un “Me lo habéis prometido, i me lo tenéis que comprar… y sinó me lo pago con mi dinero, porque que culpa tengo yo de tener unos pedres pobres!” aquí la gent ja se’ls mirava i els tipus amb un posat de “Solo es una niña…”, bé, fa un segles per menys les fotien a la foguera per estar posseïdes pel dimoni… i a la caixa mentrestant una explicació surrealista, una tipa que compra un llibre i li diuen que amb les presses s’han deixat una pàgina en blanc, que en poc arribarà una edició complerta i correcta, però que si vol, li poden vendre el llibre amb un foli solt que és la pàgina que falta, que per més inri només en fa falta una cara de la pàgina… i la tipa que res, que vol el llibre i al final li diuen “Ens el podrà retornar, i li canviarem per un de nou complert sense cost, sempre i quan estigui en bones condicions…” i aquí m’he perdut… “Bones condicions?” que l’esperaven vendre a algú que només llegeixi les pàgines senars? O algú que tingui uns centímetres d’estanteria per omplir?, i encara millor, que vol dir en “bones condicions”, i mes encara quan la tipa s’ha posat vermella i ha mogut nerviosament l’entrecuix… el meu conegut m’ha tret de dubtes “Li demanen que no enriqueixi el gust de les pàgines amb els seus fluids… que ja sé sap que aguantar el llibre, passar fulles i fer segons que demana de més de dos mans per fer-ho tot…”

entrada 1108 (any 8)


El meu conegut mirava el carrer i les anades i vingudes de la gent “M’encanta aquesta ciutat… mira que vaig arribar a creure que amb el pas del temps se n’aniria a la merda, però he de reconèixer que em vaig equivocar…”, “Ja és, que ho reconeguis” li vaig contestar aixecant el got per refrescar-me un xic, el tipus em va mirar sense parar de somriure “El teu problema és que no has madurat amic meu, segueixes sent un humanista, i els humanistes en el món actual no serveixen per a res, cal ser un practicista, centrar-te en el mínim per dominar el màxim, està del tot passat de moda voler saber de tot per acabar no saben de res”, anava a contestar i començar una discussió teosòfica quan els vàrem escoltar, els trets, la tensió de l’ambient, la turmenta i la calma posterior mentre un tipus passava corrents davant nostre i el meu conegut que el saludava, em vaig quedar un xic estorat “I això?” “Saludo a tot un professional…”, vaig fer un rictus i ell va riure, “Ah veure… quants trets han estat” “Sis” “Molt bé, ara diga’m si tu ets capaç de fer el que ell ha fet… sis trets a la distància que els ha fotut i senzillament només ha ferit, i superficialment, a un dels objectius, això i que cap dels seus objectius anava armat” “Tens tota la raó, no tinc collons de fer-ho jo, ni vulguen” “I és més, saps perquè nomes han estat sis trets?” mirada de nova sorpresa tot i conèixer la resposta “Tens una pistola que permet onze projectils i només en dispares sis, perquè et quedes sense munició!, el tipus és tot un professional, però de collons, au que ho faries tu una cosa així” “Doncs no, ho reconec”, “I no tan sols això, sinó que apareix a ple estiu tot vestit de negres, amb caputxa i dispara des del mig del carrer, on saben que cada tret que es falli fotarà un escàndol de collons pels vidres de darrera… ahhhh, gent com aquesta fa falta”, aquí hem esclatat a riure i més que ho haguéssim fet sinó hagués estat per la interrupció d’un tipus amaricanat i amb ulleres de sol “Perdonin… no coneixeran a la persona que ho ha fet?” ens hem mirat i quasi que ens hi pixem quan en Sherlock ha prosseguit “Veuran, ens han dit que l’han saludat i…”, “Perdoni, vostè creu que si el coneguéssim el saludaríem com a demostració del fet per tal d’inculpar-nos, amb tot, i si no el coneixíem, aleshores perquè el saludàvem?, o igual el saludàvem per fer creure que no el coneixíem quan realment el coneixem… amb tot, la pregunta queda circumscrita en l’eterna dualitat del fons o la forma, de si el salut ha estat una forma sense fons, o si el mateix ha estat un fons amb una forma inadequada…” en Sherlock ens mirava sorpresos “Miri, agrairia que em contestessin un si o un no…” “Si l’entenc, i miri que el volem ajudar, però veurà el tipus portava una caputxa i clar… no el podíem reconèixer, és més, tot i saber qui hauria de ser tampoc ho podríem confirmar perquè anava tapat, i fins i tot dient que el coneixem podríem estar mentint perquè al final pogués resultar un conegut… crec que ens hauria de fer millor la pregunta per tal que li poguéssim donar una resposta”, el tipus s’ha començat a atabalar i cabrejar i just quan anava a dir el que no havia de dir, li ha sonat el mòbil, el meu conegut ha somrigut “I és més, li diré que no sé qui el truca, però li puc dir com acabarà la trucada…” 

dilluns, 27 de juliol de 2015

entrada 1107 (any 8)


Va mirar el cel estrellat “per molta merda que hi hagi a l’aire els estels sempre hi són” li havien dit de petita, i ara els veia, cada cop calia pujar més alt per veure’ls cada cop quedaven menys edificis que escapessin del núvol que els humans havien creat per tal de deixar de somiar, per tal de no distreure’s de la seva vida, va donar unes passes per la vora de la cornisa mirant cap a baix, podia veure la boira uns metres més enllà, semblava el món al revés i que tingués el cel als seus peus en lloc de sobre el cap, va somriure mentre avançava cap al buit, va agafar aire com aquell nedador que es prepara per la cursa de la seva vida, no va deixar de somriure mentre donava el darrer pas en el buit, va ser instantani, la va agafar per sorpresa no havia imaginat mai que una caiguda fos així, per uns segons va esperar tocar terra però no, notava la velocitat, sabia que no hi ha res etern i allò no duraria per sempre, va tancar els ulls forçant un somriure, “Diuen que no et mata el cop, que abans de picar ja ets mort” va maleir el fet de perdre’s uns segons de la vivència per tenir una ment covarda que preferia acabar amb tot abans d’hora, ja quedava poc, tenia de ser així, i aleshores va notar la boira al seu voltant, però quelcom fallava, la boira anava agafant cada cop més densitat, uns braços la van agafar, un cos l’envoltava, “Obre els ulls princesa”, aquelles paraules li van fer més mal que mil caigudes, va obrir-los per veure un rostre que la somreia, la caiguda va acabar picant a terra, però no com ella esperava, la seva vida no acabava perduda per l’acera amb un escàndol dels vianants, estaven en un carreró lateral sense ni un tall, ni un blau, va empènyer a l’ombra que va quedar oculta en les pròpies ombres del carreró “No tenies cap puta a qui mossegar?” va llençar-li amb tota la mala llet que va poder, una rialla va ser la resposta “Ja saben a casa que diu paraulotes…” “Te’n pots anar a la merda! Tu i…” va callar, sabia com anava allò, la faria explotar, provocaria que llences contra ell tot l’odi, la cansaria per després portar-la de nou a casa, extenuada, vençuda, sense arguments… “Si, tens tota la raó, és el que passarà, com ha passat fins ara…” “Però tu, tu és el primer cop…” “El primer cop que em fas perdre el temps, salvant a una nena mimada com tu, a tota una princeseta, mira que ens ho estàvem passant bé, i he perdut la juguesca per venir-te a recollir mentre feies els teu numeret del salt de l’àngel…” “I perquè, si ni tan sol em coneixes… i segurament no et deurem caure massa bé els humans…” “Preguntes sempre les obvietats o és que necessites que et diguin que si a alguna pregunta per tal que et sentis millor…” va veure com la foscor es movia, marxava… allò no havia passat mai, no l’havien deixat sola, lliure… “Marxes?” “Vols que em quedi?”, es va mossegar els llavis “Perquè?, perquè ho has fet?” “Una altra pregunta com aquesta i seré jo qui acabaré amb tu…” una mà va sortir de la foscor per atrapar el seu coll i aleshores el va veure, un gest i el seu coll va quedar a l’aire “Aquest tatuatge que portes et marca… ets un objectiu primari, no et pot passar res” “Res?”, “Res”, “Moriries per mi?”, “Morir?, no siguem melodramàtics… soc un vampir, ara bé, si et refereixes a desaparèixer, si, ho faria…”, aleshores tot va anar ràpid, massa fins i tot per a un vampir, el tatuatge va agafar certa brillantor “No, no, ni ho pensis!” vaig cridar, però era tard “Si ja deia jo que no em calia aixecar-me del taüt aquesta nit… ja estàs desfent-ho” ella va somriure “No, no ho penso fer, i saps que un cop fet…” “Un cop fet no es desfà”, ella va somriure allargant el braç, “Deixa’m veure com ets príncep…” va veure el braç d’ell sortint de la foscor, el va agafar estirant-lo,  “Soc la teva mihoghi… se’n diu així no?” va dir amb un somriure deixant veure el seu coll el tatuatge v deixar de brillar i ella el va veure reflectit en un vidre “Deu ni do… no tenies una marca més senzilla… segur que triomfo a la piscina amb un tattoo com aquest… ara et pertanyo, u hauràs de tenir cura de mi…” sabia que parlava a la foscor que ell ja no hi era, bé, possiblement no hi era físicament però també sabia que sempre hi seria, no la voldria, no l’estimaria, no la faria feliç, però sempre hi seria… i això en un món com l’actual ja és, i és molt

diumenge, 26 de juliol de 2015

entrada 1106 (any 8)


Mentre anava cap al local escoltava les notícies, i sembla que darrerament estiguem immersos en l’enèsima creuada, i no precisament destinada a conquerir res, sinó senzillament destinada a exterminar a aquell que no es considera igual a un… fa segles em van explicar que un monge novell va preguntar al seu mestre “Sé, que només existeix un Déu, i que aquest és el nostre… però..” el mestre va somriure “Et preguntes, si és així, i si n’existeixen d’altres?” l’alumne no va contestar coneixedor que una paraula fora de lloc podria tenir conseqüències dramàtiques per ell, el mestre va somriure “Si vols preguntar quelcom, hauries de tenir almenys el valor de fer-ho… amb tot, et contestaré a allò que no has preguntat. Hi ha una història que ens dius que quan Déu va fer fora als àngels rebels del cel, i els va fer caure a la terra i a l’infern quests es van voler venjar, a part de venjar-se van voler agafar el paper de Déu i els més forts es van anar proclamant Déus ells mateixos, d’aquí la gran quantitat de religions que els homes tenen, els van enganyar i van fer oblidar al veritable Déu, aquest va donar llibertat als homes per escollir, i el resultat és que ens barallem en nom d’àngels caiguts, els quals es diverteixen i riuen al veure com estem disposats a morir per aquells dels que ni tan sols ens preguntem el seu origen…”. No deixa de ser una explicació més que raonable del perquè no existeix religió suficient per fer que la gent s’estimi, i en canvi en sobra per fer que es matin (aquesta frase tampoc és meva). Un cop al local i mentre esperava vaig veure una noia a la barra, les copes anaven a velocitat de fer el salt a l’hiperespai i m’hi vaig acostar “S’està acabant la nit, o vols que vagi ràpida?, et puc convidar?” “Pots fer el que et surti dels collons” després de demanar dos copes, anava a marxar sense poder-me estar “Tampoc n’hi ha per tant… no hagués estat més que un altre nen” l tipa m’ha mirat sorpresa “Com?” “Ens podem fer els sorpresos, tu negar-ho i jo dir que m’he confós si et fa sentir millor, però tots dos sabem el que has fet…”, l’univers en un segons, en uns instant que defineix el futur, la noia ha deixat anar apagat “Hagués estat el meu fill…” “No deixa de ser quelcom sobrevalorat, tothom aquí és fill d’algú, i creu que si ens desaparegués la meitat el món ho lamentaria, que es perdria res important?, la vida està sobrevalorada en un sentit egoista del concepte” m’ha mirat quan he notat una empenta i un tipus s’ha posat entre nosaltres “Mala puta, al final ho has fet oi?, has avortat!, ets una assassina i no sé com tens valor de venir aquí!, escolteu tots!” ha començat a dir cridant, un petit moviment i la veu se li ha acabat “Crec que això es pot portar de forma més discreta…” li he dit “I prenent com a base no segura que tu en fossis el pare, per molt bona genètica i educació de la mare, no s’ha perdut res de valor, i crec que tu tampoc estaves disposat a fer massa de pare” el tipus m’ha mirat alliberant-se “I tu qui ets? El que se la folla ara?, el que va amb assassines de nens, no nens, de no nascuts!” ha dit mentre escopia, no he pogut evitar un somriure “Assassí… i qui no ho és…”

dissabte, 25 de juliol de 2015

entrada 1105 (any 8)


Estava recordant la notícia, uns tipus havien llençat fletxes a un lleó, fletxes emmetzinades, després l’havien seguit en la seva agonia i havien esperat que es dessagnés el suficient però no representar cap perill, un cop a les portes de la mort el tret de gràcia, de forma que no malmetés massa el que es cercava, la seva pell i el seu majestuós cap… i tot per plaer, pel senzill deliri d’un tipus qui pagant 50.000 eurets de res s’ha permès el luxe de poder explicar entre copes i cigars que ell ho va fer… a vegades coses com aquestes fan que un es senti millor com a monstre que com a humà. La porta s’ha obert i m’han fet entrar el tipus m’ha mirat mentre m’ha demanat que prengués seient “Tot bé?” he somrigut i ell ha deixat de teclejar “No m’acabo d’acostumar a aquestes màquines… ja fa temps que ens coneixem, no?” “Crec que aquesta és la dues centes revisió anyal que fem conjuntament…” ha somrigut “I segueix sense perdre el sentit de l’humor, no esperaria cap pastís per la celebració de la dos centes?”, em fan gràcia certes similituds, nosaltres tenim la ITV aka inspecció tècnica de vampirs, on es determina anyalment l’índex de contaminació humana que tenim, una forma civilitzada d’anar eliminant aquell que obliden o volen deixar de ser el que són, el tipus ha prosseguit “Suposo que deu estar en plenitud, i si no fos així tampoc m’ho diria… em permet una pregunta? Quan ha estat el darrer cop que ha corregut rere una víctima?, Quan ha estat el darrer cop que ha temut per la seva existència?” he somrigut arronsant les espatlles “No ho recordo… la veritat”, “Sap la història de Nagane?”, he fet que no intentant dissimular la mentida “Menteix malament, però com recordarà Nagane era una ciutat de pescador del Japó, pel que fos hi va haver una explosió en la quantitat de peixos de forma que cada cop era més fàcil pescar-los, passades unes generacions el nombre de peixos va tornar a les xifres inicials, i aleshores el poble va desaparèixer, els que no varen morir de gana varen decidir marxar pensant que estaven maleïts, quan el que senzillament havia passat era que ja no sabien pescar…” “Així em recomana que em compri una canya, esquers i aprengui a pescar?” va somriure, “Quan fa del darrer cop que es va alimentar?” aquella no era una pregunta escaient “Vinga, no es molesti, només intento fer quelcom diferent per celebrar les dos centes vegades” “Molt, massa potser” “Comença a valorar als humans?” he de reconèixer que m’ha sorprès aquella pregunta, m’ha observat dibuixant un somriure… “Vec que els valora en la seva justa mesura… sap? No tothom vam marxar de Nagane, de fet una família no va canviar els costums de pesca, i només pescaven el just per subsistir, fins i tot per passar ganar, quan tot va tornar a ser com l’inici van ser els únics capaços de suportar els canvis i de sobreviure…” va forçar una somriure “Hem acabat?” “Si” “Fins el proper any?” va somriure allargant-me un sobre del que coneixia el segell, el vaig obrir llegint el missatge, el tipus ha seguit “No, no hi haurà proper any, sento dir-li que m’ha arribat l’edat de jubilació…” en el paper un senzill “Mata’l”