La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 31 de març de 2010

entrada 458-2 (any 2)

Avui s’ha complert aquella dita que ens diu que si bé està tenir els amics a prop, està encara millor tenir els enemics més pròxims, i aplicant aquesta dita que forces atribueixen al bo d’en Sun Tzu acostumo a llegir tan blogs afins com els no tan afins, i voila, avui he descobert que una part de les erices cabrejades s’han unit, i han creat una base de dades de blogs (entre altres) que potenciïn a Internet l’odi, discriminació i violència per motius racistes, antisemites, o altres referents a la ideologia, religió, etc, etc, que ja se m’estan inflant els collons de tantes tonteries juntes… eisss i una paraula força utilitzada en altres blogs de l’entorn odiosfèrics es considerada com a mot tabú, i qui la digui s’arrisca a acabar a la foguera, bé, suposo que els odiosfèrics s’estaran corrent de gust i els accionistes de les empreses de mocadors de papers ja es deuen estar fregant les mans, si voleu que us sigui sincer, crec que tinc els dies comptats, ja que aquest blog no destaca precisament per l’enaltiment dels valors que preconitzen aquests salvadors de la civilització occidental, i el que em comença a molestar una mica és el fet que es deixi als happyhaikus floreals que diguin totes les tontades que vulguin i intentar vendre un mon que només ells veuen, un mon de trippitubies on la felicitat és absoluta campa al seu gust, felicitat que jo personalment no hi vec, i aquests mateixos es creuen amb la capacitat de prohibir i fer callar aquells que el veuen de forma diferent, sempre he cregut que les idees es discuteixen i es rebateixen però prohibir-les no és la millor opció en cap dels casos, amb tot i aprofitant el temps que ens deixin, us prometo que des d’aquest blog seguiré dient el que em sembli i em posaré amb qui i com cregui més escaient, tot això em recorda una conversa que vaig tenir fa segles quan algú em va dir: “Què prohibeixin les meves idees no em desanima, és més, encara m’encoratja més, ja que senzilla i planerament vol dir que s’han quedat sense arguments per rebatre-les, i això ja em dóna la raó…”

entrada 458 (any 2)

Fa anys vaig conèixer un polític que tenia tan de gris com de capaç, i us puc assegurar que tot i semblar impossible era força capaç (tan que quasi no semblava un polític), doncs bé, en unes eleccions que tenia perdudes va decidir fer un canvi radical en la seva campanya electoral deixant-la a mans d’un jovenet i retirant a tota la vella guàrdia, pocs van entendre aquest moviment, però un dia fent copes amb ell m’ho va confessar, les eleccions no pintaven massa bé, i sempre era recomanable tenir un cap de turc a qui cremar que fer-ho a aquells qui tan havien contribuït amb els seus serveis passats, i si el tema no anava tan malament i acabaven per guanyar, sempre és més fàcil de treure el caramel a un jovenet que no acaba d’entendre com van les coses que posar la mà a la boca d’un llop vell en política... com deia aquell: “Sacrificar jovenets sempre ha estat més de moda que sacrificar vells... els deus es deleixen per la carn jove i odien la carn vella, i de pas els joves sempre estan més disposats a ser sacrificats que no pas aquells que amb el pas dels anys han vist sacrificar a forces altres i com les coses no han canviat ni un xic...”, doncs bé, veient les darreres notícies que va vomitant la pantalla no he pogut més que dibuixar un somriure al escoltar-ne una, com diria el meu bon amic: “La vida va passant però hi ha notícies que són eternes...”, i per eterns alguns gipipolles que van vagant per aquest mon, avui mentre feia el cafè quasi que aconsegueixen que m’ennuegui i tacar-me el vestit, dos dels yuppipolles de l’empresa estaven parlant, aquests han passat per tots els esports fashionetamegafashion existents i els que existiran i parlaven del seu darrer descobriment, i aquí ha estat el moment de l’accident, els tipus ara es dedicaven a practicar, reiki, si, si reiki amb un parell de reikillons, que pels intel•ligents que no perden el temps recordant gilipollades és la disciplina de la “força energètica vital universal” o “energia guaridora de l’univers”, i ara un cop s’han universalitzat sanejant-se i deixant-se una pasta (tothom sap que els diners embruten, i res millor per començar a estar net que regalar-los al guru de torn, qui farà el sacrifici d’embrutar-se amb els mateixos...), miren al personal des de la seva posició d’alçada... òbviament si ni tan sols intentes parlar amb ells i criticar la tonteria que fan et contestaran que no estan fetes aquestes disciplines místiques per tots els mortals (ni pels immortals diria jo)... però és clar, com deia aquell “No hi ha tonto més tonto que aquell es vol creure el que li diuen i vol fer-ho creure als altres...”, així que forçant el somriure m’he acabat el cafè i he sortit de la sala, total no seran ni els primers ni els darrers imbècils que perdran pasta creient que es converteixen en millors sers (que ja han sobrepassat el ser millors persones), i sense saber que per ser un millor ser l’important no és el que s’aprèn o el que t’expliquen, l’important senzillament és el que s’és...

dimarts, 30 de març de 2010

entrada 457-3 (any 2)

Vaja, es veu que la notícia del dia és el fet que un cantant hagi sortit de l’armari, mireu que sou fàcils d’acontentar els humans, entre tot el que passa al mon, el més refotudament interessant són els gustos sexuals d’una persona, i després diran que els humans no esteu involucrats amb els mals de la vostra civilització i que no us preocupeu de com els hi va a la resta… però bé, poc hi puc dir… i si, a la pregunta de si hi ha vampirs homosexuals hauria de contestat que si, l’eternitat dóna per fer moltes proves, i entre elles la de veure si motiva més donar o rebre, com diria algú “Jugar al trenet tan com a màquina que com a vagó…”, amb tot una de les coses que sempre m’ha fet gràcia és el nom que donen a aquells que tenen tendències a tenir amb certa regularitat sexe amb humans/es, el primer cop que vaig escoltar la paraula em va costar lligar el seu concepte al fet, va ser ja fa forces segles quan em van dir que una persona era un “zenskiak”, ja la paraula en si denotava un cert despreci però la forma de mastegar la “z” i la “s” li donava un cert tint còmic si no fos per la situació… és una paraula força utilitzada, tot i que la seva traducció en l’idioma que utilitzeu s’acostaria al concepte de “brut”, així doncs aquell individu era un brut, normalment s’utilitza per definir un lloc brut, deixat i pestilent, i també pels actes dels curts de gambals, no m’ha deixat mai de sorprendre la facilitat en que uns han oblidat que abans quasi que mataven per follar-se segons a qui i ara amb la seva nova naturalesa tendeixen a criticar la possibilitat de fer allò que abans els consumia per dins, com deia aquell “Hi ha gent que mai està contenta, i per qui putejar a la resta sempre serà el més important…”, si voleu que us sigui sincer he conegut tantes conyopolles en una espècia com en l’altre, així que suposo que aquesta característica està per sobre de la condició d’espècie, tot i que la diferència està en que mentre en el cas dels humans els mals rotllos poden durar una quarantena o cinquantena d’anys en el cas dels vampirs el temps pot anar forces segles més enllà…

Once again we found ourselves to be lost
Holding hands while straying from the path in the forest dark
Aren't you happy to see me crawl serpentine towards the sun to you

Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries but tomorrow's dream
In the arms of rain we are free

Again, I fought myself and lost
Come bite the apple and I'll crawl around your heart
I'm so happy to see you weep along in these arms you belong

Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries but tomorrow's dream
In the arms of rain we are free

Ave Maria we try
Ave Maria we cry
Ave Maria we cry

Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries but tomorrow's dream
In the arms of rain
Lift the lid off your heart's casket in the arms of rain
Drift along this river of sadness 'til we feel no pain
Baby stop, Hail Maries for the secret you get from me
Hail Maries
In the arms of rain we are free

It's the end of a road, ?hold me?
It's the end of a road and we're free

Song...

I la notícia seria que aquest sortís de l'armari, ainsss si ho fes...

entrada 457-2 (any 2)

Hi ha cinc fases que algú va associar a l’evolució de les malalties cròniques, però que ben mirades serveixen per a qualsevol problema, les fases són: negació, rebel•lió, negociació, reflexió i acceptació, qualsevol observador trobaria a faltar un fase primigènia que bé podria ser “detecció”, prèvia a totes les altres, suposo que la gràcia estaria en passar de la fase de detecció a la d’acceptació i gaudir del temps que els altres passen lamentant-se mentre van saltant de fase en fase, però és clar, si ens saltem aquestes fases despertem menys pena i de retruc se’ns fa menys cas... com deia una amic meu: “A urgències sempre atenen abans a aquell qui més crida, o més pena fa...”, el divertit del tema és que a forces dels vampirs que conec també hi ha passat per totes aquestes fases, un comença amb la notificació o experiència vital que li fa present que deixa de ser humà, és aleshores quan un intenta negar-se a l’evidència i intenta enganyar-se tot creient que encara li queda alguna traça d’humanitat en el seu ser, un cop un assumeix que la humanitat, allò que tantes vegades s’havia criticat s’ha perdut un decideix rebel•lar-se contra el problema, però en el nostre cas, aquest procés dura el que triga la set a fer-se present, després del primer beuratge un accepta que és impossible escapar al seu destí, i aleshores es comença un procés de negociació, procés força llarg i estúpid on els hi hagi, on un intenta de totes totes, assumir que si bé no deixa de ser un monstre pot pactar amb aquesta nova forma i mantenir una certa normalitat, de forma que la seva monstruositat no sigui tan evident i els altres l’acabin per acceptar (a estones), aquesta fase pot portar d’alguns anys a forces segles, però un mai hauria d’oblidar el que és i que per molt que es vulgui enganyar a la resta, un mai aconsegueix a enganyar-se a si mateix, així que després arriba la reflexió, el pas on un pensa en el que és i en el que serà, i no pas en el que era i el que es voldria ser, i es comença a entendre que l’existència és el temps que tenim per estar i no pas el temps que tenim per gaudir... i finalment arribem a l’acceptació, en aquest punt els vampirs comprenen que ja no són humans, i que tot el seu passat humà ha de ser oblidat quan més aviat millor, un reneix com a vampir i com a tal ha d’evitar que el seu passat li marqui el seu futur amargant-li el seu present, els valors humans estan bé, però sempre pels humans... al cap dels segles és força normal que es torni a la fase de rebel•lia, i s’intenti tornar a agafar costums perdudes quan un veu en el que s’ha convertit, i la seva ment encara humana no admet el que fa... no hi ha pitjor vampir que aquell atrapat en una ment humana, per sort la naturalesa és sàvia i aquests no acostumen a donar la brasa més enllà d’uns pocs segles, i a més mai són convidats a la convenció anual de vampirs, ja que ningú vol escoltar les tonteries d’algú qui es lamenta d’haver deixat de ser un humà... com si la condició humana fos digne de cap floreta...

entrada 457 (any 2)

Els blogs donen per fer moltes coses, i jo em vaig permetre de fer una petita juguesca, bé una petita i exitosa juguesca diria jo... a aquestes alçades segueixo forces blogs (90 blogs, cagate lorito... i a més els llegeixo, ainssss quan de temps perdut...), blogs més o menys prolífics i profilàctics com diria aquell, blogs on un deixa passar més o menys d’un mateix i on es gangrenen les bones intencions per acabar sent una poltrona de macagondeus continuats (amb més o menys gràcia, això en els millors dels casos, on no acaben per ser una poltrona de happyhaikuiades, que per cert rima amb mariconades), de fet n’hi ha alguns on s’escriu força per dir poc, on s’escriu poc per dir molt on fins i tot s’escriu fins la sacietat per acabar no dient res i alguns tan màgics on no s’escriu res i es diu molt, doncs bé, després de tot aquest temps em vaig veure enxampat en un bucle on tenia un nombre determinat de lectors (patidors), i on tenia sempre un nombre determinat de comentaris fets quasi sempre per les mateixes persones, i heus ací que vaig decidir mirar de canviar la troca, seria possible?, doncs he de dir que força més senzill del que m’esperava, el que ha acabat per demostrar que els humans sou més previsibles, o que us estic coneixent, més del que em pensava, el tema està en que si un vol perdre la meitat de lectors i el 90% dels comentaristes només cal que: escrigui fora d’hores, els humans sou animals de costums, sinó trobeu el post a l’hora de sempre ja no us esforceu a tornar-ho a intentar, si algú no el fa en uns dies també perd part del seu interès, i després senzillament deixant els comentaris com a “anònim”, deixant-los d’aquesta manera la gent de qui segueixo els blogs i a qui a vegades els hi deixo comentaris no saben que els hi he deixat jo (fet que m’hauria d’ofendre, perquè amb el temps que fa que ho faig, ja haurien de saber qui els hi deixa...), doncs bé, fent-ho així es trenca una de les regles estupidabloggils, i és aquella on es diu: “llegiràs només els blogs que et deixin comentaris i només en aquests hi deixaràs comentaris...”, doncs bé, i el resultat ha estat?, el resultat ha estat un retorn als orígens, aquest blog tenia un motiu primigeni que s’havia anat pervertint amb el temps i el contacte humà, i ara després d’aquesta passada per la forja tornem a tenir un metall nou i candent que s’acosta a allò que havia de ser, amb tot no menteixo quan reconec que a tothom li agrada patir un cert voyeurisme, així doncs suposo que la gràcia està en ser llegit per aquells que poden i volen entendre el que s’escriu, i treure el llast de les obligacions que senten altres pel senzill fet que has donat un cop d’ull al seu espai (acte d’alliberament bloggil i de trencament de regles estúpides), com deia aquell “Benvinguts els que tinguin la crítica fàcil i la ment àgil, i els autonomenats savis i gent que poc sap el que volen, podreu trobar un happy blog un xic més amunt o un xic més avall”, de fet aquest blog sempre ha estat i serà propietat del bosc de bambú, aliment necessari pels pandas i matèria primera de tot bon shinai...

diumenge, 28 de març de 2010

entrada 456 (any 2)

Avui les erices cabrejades deuen estar contentes, crec que han tancat un altre simpòsium pro els drets de les dones, i el zetapedator hi ha anat per tal de sortir a la foto tot omplint-se la boca de que no hi haurà cap rebaixa en el pressupost per aquestes faràndules, ell i tota la cohort de fèmines del seu gabinet en pro d’un mon, millor, més just, i agradable de viure-hi... bé, de fet (i com a opinió personal),crec que si decidissin abandonar la política i deixar el tema en mans més preparades ens aniria força millor, fa uns dies en un blog (diria més, en un bon bloc), llegia sobre el cas de les mares de lloguer als EUA, posteriorment vaig veure un reportatge d’unes mares de lloguer a la Índia (i que gràcies a la transacció havien pogut assegurar un futur per la resta dels seus fills), i avui mentre destripàvem el mon algú ha tret el tema dels avortaments, i òbviament les erices cabrejades del local han dit allò de “nosaltres parim nosaltres decidim”, ahhhh, valentes paraules, però que pensarien si les seves parelles sota el crit de “jo els guanyo jo me’ls gasto” o “jo vull i puc i aleshores faig” (frase aquesta que les erices cabrejades també han agafat com a eslògan seu), decidissin que tal com les dones tenen necessitat de llibertat individual, els homes també la podrien necessitar, i aleshores un ha plantejat el tema des d’un punt de vista que ho ha lligat tot, el personatge ha proposat que les dones que es quedin embarassades i no vulguin la criatura, doncs res, que la tinguin i després rebin una compensació econòmica per part de l’estat, i l’estat després pot col•locar els nens amb pares que els vulguin adoptar, possiblement no sigui del tot just, ja que qui tingui capacitat podrà tenir el nen i qui no ho haurà de fer com fins ara, però el mon no es distingeix precisament per ser just... i fet i fotut, es solucionen dos problemes, per un costat el fet de cobrir una necessitat (que hi ha persones que volen adoptar), i segon evitar el trauma que segons totes les erices suposa un avortament, però ahhh, senyors, les erices allí presents no han trigat a titllar de masclista, inhumà i mercantilista el tema, i no he pogut evitar el somriure al pensar el “poc mercantilistes” que havien sigut els seus divorcis (pels aspergen, aquest ha estat un comentari irònic), i s’han enrocat en el tema que si elles pareixen elles poden decidir, i que cap home els hi ha d’explicar el que han o no han de fer amb el seu cos... arribats a aquest punt els mascles presents han decidit que ja no treia a res continuar la discussió, perquè no val la pena discutir quan una de les parts es creu amb la veritat absoluta, i el problema és que forces de les erices pel senzill fet que algunes vegades se les han escoltades i se’ls hi han fet cas es creuen que ara poden decidir sobretot i fer-ho complir, com deia aquell ens trobem en la dictadura dels fets passats, tot i que jo que porto forces segles caminant per aquest mon, i si voleu que us sigui sincer us podria dir que no us ha anat tan malament en el passat... i veient el present possiblement força millor que el futur que us espera, que en el cas que sigui un desastre recordeu que les dones no hi ha tingut res a veure, i si surt bé (per casualitat), serà gràcies a elles... de fet no hi ha tonto més perillós que aquell que es creu savi (per cert he dit tonto, no tonta, no s’esvalotin les erices)...

dissabte, 27 de març de 2010

entrada 455 (any 2)

Ahir per la tarda estava amb una persona que em va dir una frase que darrerament sembla que tingui la insana tendència de voler demostrar la seva validesa, aquesta persona em va dir: “La gent es divideix en dos grups, els que tenen problemes i els que creuen que tenen la capacitat de resoldre'ls, i la gràcia és que moltes vegades aquells que es creuen que poden resoldre els dels altres són els que tenen els major problemes...”, sembla que darrerament tothom amb qui em creuo o és víctima de un del més grans problemes (recordeu que ningú té problemes petits), o és un guru llicenciat per Harvard en consellorosilia o com collons es digui, i la gràcia és que si no et surt bé el seguir el seu consell sempre et podrà dir (amb un posat de salvador i il·luminat) que el problema no ha estat el consell en si, sinó la teva incapacitat per dur-lo a terme i per entendre el fons del mateix... així que ahir em vaig voler tancar un xic de tanta contaminació humana, i amb sorpresa vaig veure que feien la peli de 300 per TV3, l'he vista ja algunes vegades i no defrauda si la considerem com una adaptació del còmic de Miller, força allunyada en la forma de la realitat però no en el fons, i em va estranyar que la cadena dels multicultisascetas tingués el nassos de posar aquesta cinta, fins i tot em vaig quedar un xic després de que s'acabés per tal de veure si hi havia una taula rodona per tal de justificar l'injustificable i dir que la cinta no era més que un acte propagandístic del EUA cap a Iran, com si la població en general fos el suficientment espavilada per entendre aquesta metàfora... això si, i lligat amb el primer punt sempre hi haurà professors per als tontos, professors que tenen la tendència d'ensenyar el que creuen que han d'ensenyar i la gent ha d'aprendre, i com ho han d'ensenyar, demostrant una vegada més que la condició humana i la imperfecció acostumen a anar forces vegades lligades de la mà, fa segles vaig conèixer a algú qui em va dir que hi havia estat, va fer el trio sencer... Marathon, Termòpiles, Salamina i com a bonus track Platea... i un cop que anàvem força beguts m'ho va dir: “La humanitat s'ha pervertit, fa temps un quasi que es podia plantejar morir per algunes de les idees que defensaven, i darrerament el que em plantejo és si exterminar-los per les idees que tenen avui en dia...”, i veient aquella cinta un ha de reconèixer que certa raó tenia, de fet no sé si va ser exactament que es digués: “ Una nova era ha començat, una era de llibertat. I tots sabran que 300 espartans van donar fins el darrer alè per defensar-la...”, i la frase de “Molon labe”, però tot i que no fossin exactament així, són força millors que les merdes que vomiten els polítics i els governants actuals....

divendres, 26 de març de 2010

entrada 454 (any 2)

La debilitat humana pot explotar en qualsevol moment i sota qualsevol foc, des de les brases més apaivagades fins al foc més viu, agafant un ampli ventall de possibilitats que desemboquen quasi sempre en la tragèdia, avui estàvem fent el cafè (de nou), en aquest procés de catarsi de compartir una estona amb els altres membres de l’organització (diuen que per integrar-nos, però veient el panorama, no sembla més aigua i oli, taques clarament definibles i que no es barregen... suposo que si Deu hagués volgut que fóssim més igual ens hagués donat més pit i cul i ens hagués tret algun que altre iq), m’he acostat a la meva secretària la que ha servit d’escut sociabilitzador davant dels ulls dels altres, i ella contenta de veure com el meu neguit s’incrementava exponencialment en funció de la gent i més gent que anava arribant, mai hagués pensant que hi havia tantes persones a l’organització, tantes persones i tants pocs treballadors... doncs bé, estava allí tot esperant que el temps passés ràpidament quan l’he escoltada, una de les secres de la planta inferior a la pregunta de com portava el divorci ha dit que força bé i ha començat a esplaiar-se de com de bé s’ho estava passant, de com sortia, dels seu nou grup d’amics, del grupet de “singles” als que s’havia ajuntat i de com feia viatges ara que tenia la filla gran, finalment ha criticat als homes que només volen “plan” tot dient que ella només s’ho vol passar bé, i a la pregunta de com es sentia ha contestat que ja hi ha joves de trenta que voldrien estar com ella, davant aquesta observació he aixecat el cap, jo i qualsevol que tingués dos ulls a la cara i poques ganes d’aguantar les tonteries alienes, la tipa m’ha vist i forçant el gest m’ha preguntat “O no ho veus així?, tu que tan saps... no faig bé?”, vaig agafar aire notant un copet de peu de la meva secre que ha passat per un sorollet graciós de la seva gola i finalment un intent per prendre’m d’allí, he sortit amb un somriure, un simple somriure... doncs bé, una senzilla hora més tard i després d’una petita bronca per part del seu jefe ha acabat plorant i marxant de l’empresa, possiblement el greu no sigui que hagi marxat plorant de l’empresa sinó les cinc subnormals que han anat a veure que li passava i que quasi que han paralitzat una secció departamental, així que dilluns no hi haurà una bronca, sinó cinc bronques i si el model es va complint aviat no hi haurà secretàries per fer la seva feina ni arbres suficients per la producció de kleenex; la meva secre ha entrat al despatx “Suposo que ja te n’has assabentat, no?” “De?” “Va no em fotis els pel, que ja has arrufat les celles...” (algun dia hauré d’esforçar-me a no ser tan fàcil de llegir...), “Si, ja m’ho han explicat lo de la tipa aquella, i també que li han donat la resta del dia de permís, mira,així podrà baixar a Barna i agafar l’avió que perdia si sortia a l’hora normal...” la meva secre ha dibuixat un somriure “Saps que ets un cabron, i per cert que li anaves a dir?” ahhhhh, la curiositat femenina, quasi tan com la dels vampirs “Doncs no me’n recordo, no tens feina a fer?”, ella ha arrufat el nas com acostuma a fer i ha anat cap a la porta “I no em miris el cul!” m’ha dit just al sortir del despatx, vaja malpensada... com si hi hagués alguna altra cosa que mirar... no he pogut més que pensar en lo fotudament dèbils que són els humans, algú dirà que “sensibles” i fins i tot intentarà vendre això com un privilegi o quelcom positiu, però l’evidència ho deixa clar, senzillament sou dèbils, aquella tipa de quaranta i algo que segons ella estava força millor que les de trenta mentia, i fins i tot ella ho sabia, aquella tipa com forces altres havia tingut o cagat un fill (que veient el que treuen algunes...), i havia deixat marcir-se creient-se les històries d’algú que no va trigar en trobar orelles més joves per mentir, i ara es trobava sola i abandonada, tot el que volia vendre era fum, senzillament vol a algú amb qui no morir sola, algú que li faci companyia i no li toqui massa el ovaris que ja els té plens de tot el que ha passat, senzillament vol una vida socialment vendible i deixar de ser la bitxa rara davant les seves amigues, senzillament vol tornar-se a enganyar, perquè no hi ha pitjor por pels humans que la certesa d’envellir sol i morir sol, i em fa gràcia perquè aquesta és una de les poques certeses que tenim els vampirs....

dijous, 25 de març de 2010

entrada 453-2 (any 2)

Fa segles em van dir que cada moment té el seu lloc, doncs bé, prop d’on visc hi ha un lloc que té forces moments al seu favor, el local el gestiona un argentí, que com a bon descendent de San Martín i porteny (a més), té aquell punt d’egoisme, infantilisme i caradura que el fa irresistible per a forces fèmines, això si, tot acompanyat amb una bromadora sinceritat que desarma qualsevol crítica masculina, i ja sé sap que un no es pot ofendre de com és una persona, només ho podem fer si aquella persona ens intenta fer creure que en realitat és el que no és, doncs bé, amb el anys ha anat convertint el local a imatge de casa seva de forma que un cop es traspassa la porta un no té clar si està en una cafeteria o en un mon bohemi, dins del local sempre hi ha les despistades que hi van a rendir culte al Pablo (el famós argentí), tot i que fa força temps que com diu ell “está conchado” ja que porta temps amb la mateixa noia, la que ha tingut de posar els ovaris més d’un cop damunt la barra per esbandir-la de cadellets encisats pel “nen dolent”, la seva parella sempre diu el mateix “vos sos un puta buena, porque no cobras por follar”, i el Pablo s’ho mira tot valorant si val la pena perdre l’oportunitat de la cacera a canvi del plat diari que té servit a casa, personalment li he anat veient perdent la brillantor en els seus ulls i els seus actes ja no són tan anàrquics com ens tenia acostumats, ja quasi que té una visió empresarial del seu local, suposo que el dia que això passi ens caldrà trobar un nou local, doncs bé, ahir hi era i mentre esperava per pagar van entrar dos de les noies que hi acostumen a anar, noies que han fet del local casa seva, es van treure les jaquetes i les van deixar en la primera taula que van trobar, i sota el crit de “Hoy juega el Boca”, es van llençar contra el projector que hi ha damunt un armari, mentre una intentava des d’un tamboret minúscul orientar el projector i preguntava “Xa? Se ve bien?” i tots els mascles de la sala no podien més que dir, “Nooo, a la derecha”, “Más arriba”, i ella somrient deia “Boludos, me refiero a la pantalla!”, l’altre va demanar un parell de cerveses, Quilmes com no, i mentre la cambrera li netejava la copa (la noia es va queixar una vegada que a les copes encara hi havia abrillantador del rentavaixelles), ella va mirar l’ampolla, la cambrera em va dir “No vegis, una només veu de morro, però aquesta només de copa”, però com deia aquell el plaer fa que moltes vegades ens oblidem de les manies o les tonteries, veient el numeret de la seva amiga va agafar les dues ampolles i la va anar a rescatar, de fet molt possiblement a qui es tenia de rescatar eren als pobres nois que estaven muntant l’espectacle davant d’ella i les núvies o exnúvies (a data d’avui ja no sé que són), d’ells i que s’ho miraven sense donar crèdit, una fins i tot va deixar anar un “No sé, que li veieu, si jo anés així...”, al que una de les argentines li va contestar “Entonces lo tenes claro linda, xa sabes lo que debes hacer...”, personalment crec que si aquella noia ho fes, tothom la miraria patint no caigués del tamboret i prengués mal, sense deixar de preguntar-se que li ha donat per vestir-se d’aquella manera, en canvi mirant a les que hi havia ahir un pot pensar forces altres coses, per cert, tot i que ho he intentat no recordo els seus noms, això si, sóc capaç de recordar forces altres coses seves, ja ho diuen que la memòria és selectiva...

entrada 453 (any 2)

No sé si ja he tocat el tema, però avui mentre feia el cafè i gaudia de la companyia de certs estrats de l’empresa (atenció, avís pels aspergen, això és ironia), no he pogut més que quasi ofegar-me davant les declaracions de una neosecrepijomuymucho, la tipa mentre menjava el seu entrepà ha deixat anar que era vegetariana, no contenta en ser imbècil, ha intentat que tots els d’allí ens féssim partícips de la seva religió, i mirant la seva mirada un creu que hagués estat un bon fitxatge per la santa inquisició, així doncs en el seu intent de fer-nos creure que només hi ha una religió de l’enciam i que el tomàquet és el seu profeta, i que el tofu s’asseu a la dreta de la bleda ha seguit vanejant ... les explicacions de la tipa eren força contundents segons ella, ja que menjar carn no deixa de ser menjar cadàvers, i a més els animals pateixen un estrès injustificable abans de morir (per aquesta regla de tres cap ésser viu hauria de morir... no vegeu l’overbooking que hi hauria al planeta, perquè suposo que morir ha de ser com a mínim un xic estressant tot i que n’hi hagi que ho trobem alliverador...), i finalment ha sentenciat que la carn conté forces productes del tot insans per l’organisme, ha estat aleshores quan un dels que feia el cafè amb mi no podent més ha contestat ( i ull que quan aquest parla, acostuma a pujar el preu del pa), “Saps perquè nosaltres donem consells i els que sou com tu només els transcriviu?, doncs perquè nosaltres no perdem el temps ni el fem perdre als altres dient tonteries, he dit tonteries?” ha dit tot mirant-me, després que li confirmés que si ha continuat “Val, dient tonteries no crec que et molesti massa, tot i que els d’aquí presents creiem que son gilipollades directament... doncs bé, segons la teva teoria, et preguntaria què menges tu?, suposo que vegetals i altres merdes supermegabiofashion que et venen, i de les que no saps ni l’origen creient que el teu guru dietista no t’enganya, tot i que considerant que és el seu negoci, i partint que tothom enganya no sé que dir-te, però seguint amb el tema, tu menges vegetals, i la pregunta seria: no estan vius els vegetals?, no senten els vegetals’?, no deixa de ser un menjar-se cadàvers el fet de menjar fulles d’enciam?, i sobre els tòxics dir-te que més en porten els vegetals i per similitud de sistemes orgànics tot el que un animal pot aguantar ho assimilarà millor un humà que no pas allò que assimila un vegetal..., a més darrera aquestes religions el que hi ha és un intent de fer que la gent que no pot menjar carn es senti on the wave enlloc de lamentar el seu deplorable estatus, i que creguin que pel senzill fet de monoalimentar-se són forces millor que els altres, i per cert, si vols et puc passar una còpia de l’informe que vam fer per una gran superfície on recomanàvem que la fruita que els hi venia amb tares o tocada, la venguessin com a producte ecològic, que el imbècils com tu pensen que quan més merda està una fruita més ecològica i natural és...”, la tipa ha anat posant-se vermella fins a l’extrem que el color de la seva cara segurament feia competència directa la vermell dels seus mugrons o mont de Venus, ha agafat aire mirant-se a l’altre per preguntar: “Res més que hagi de saber aquesta estúpida secretària?” aleshores he estat jo el que no he pogut més que contestar “Què els vegetarians són força sosos i no tenen gust a res...”, tots se m’han quedat mirant sense entendre massa les meves paraules, només algú del fons de la sala ha somrigut aixecant un xic el dit per felicitar-me de com de delicat sóc al dir les coses...

dimarts, 23 de març de 2010

entrada 452 (any 2)

Tinc un conegut que sempre està disposat a donar un cop de mà (de mà o del que faci falta...), si mai algú necessita algú que l’escolti el meu conegut s’hi presenta, i amb gust escoltarà tot el que li diguin amb un somriure, i si l’altre part vol al final li farà un breu resum per assegurar-se que ho ha entès tot i donarà la seva opinió, de forma assenyada i comprensible per l’altra part, tot indicant els punts forts i febles de la mateixa i encoratjant a prendre una decisió, per un altre costat si mai algú necessita algú senzillament per estar ell també s’hi presenta és ideal per a dies inoblidables, plans d’allò que sempre s’ha volgut fer però mai s’ha tingut temps o quan s’ha tingut temps no s’ha tingut a ningú amb qui fer-ho (que és el més normal), si per una altra banda busqueu sexe fàcil ell també s’ofereix, les males llengües diuen que és un amant excepcional, així que ja no us dic el que diuen les bones, si mai teniu cap compromís i necessiteu a algú que faci el periple o senzillament ompli una butaca o un espai, ell també vindrà i ho farà de forma òptima, en cas de consells tècnics sobre molts dels problemes diaris ell representa una enciclopèdia quasi que sense fons, i si quelcom se li escapa us ho cercarà per tal de solucionar-vos el problema, és a dir un paio brutalment complert, fa un temps el vaig trobar una nit i després d’unes quantes copes ens vam anar sincerant, “Saps” em va dir “La gent creu que molesta quan demana favors, però en realitat se’ls hi hauria de donar les gràcies, cada cop que ho fan, un descobreix el patètics i mancats que són i com necessiten dels altres per arribar a ser, i és precisament en aquests moments quan valoro el fet que mai he tingut la necessitat ni el desig de demanar res als altres...”, va ser aleshores quan vaig recordar unes paraules dites fa molt de temps: “ J’errais dans un méandre; J’avais trop de partis, trop compliqués, à prendre; J’ai pris... Mais le plus simple, de beaucoup. J’ai décidé d’être admirable, en tout, pour tout!”... suposo que bona part de la gent a qui ha ajudat no els hi faria massa gràcia aquest comentari, però que es pot esperar d’aquells que tenen els problemes “més grans”, les situacions “més complicades”, les opcions “més difícils”, de fet escoltant i creient el que la gent diu un té clar que els problemes petits no existeixen o si existeixen mai són dels que ens expliquen (i no em crec que la gent només expliqui els “grans” problemes, que la gent per tal que se la mirin amb bons ulls i fer un xic de llàstima són capaços d’explicar-vos qualsevol merda), i si voleu fer la prova no teniu més que dir a algú que us expliqui un problema: “Vaja i per aquesta merda de mini problema estàs preocupat”, us asseguro que en el 95% del casos mai més us tornaran a demanar el vostre parer...

dilluns, 22 de març de 2010

entrada 451 (any 2)

Avui he recordat al bo del Paul mentre llegia alguns dels blogs que tafanejo cada matí, ell sempre deia: “Són suficientment valents per opinar per covards per actuar...” mentre acaronava el seu fusell, “I les paraules mai han canviat res” acabava dient com un bon epitafi, d’aquells epitafis que bufetegen als que es pensen que denunciant i quedant-se quiets perden el seu quorum de culpa de la merda de societat que esteu fent (i al que esteu contribuint, activa o passivament)... avui llegia tot un pou de queixes i forces comentaris encoratjadors i de reafirmació vers la persona que havia iniciat un al•legat contra tot el que creia que no funciona, i la pregunta seria: “I ara què?”, doncs força senzill, uns copets a l’espatlla de la persona que ho ha escrit (i suposo que a més amb totes les bones intencions), i després matar-se a palles celebrant lo xaximanguissolidaris que són alguns, i el mon, doncs bé, el mon seguirà com sempre, sense patir ni un instant pels atacs escrits i poc més que forces estan disposats a fer... també he observat amb certa sorpresa com les erices cabrejades fa dies que no treuen temes nous, i jo que tinc un bon cor (parat i putrefacte, però bo en el fons...) els hi proposo un tema: divendres vaig arribar tard a casa i em vaig trobar al veïnet d’unes quantes plantes per sobre a la porta de casa (veïnet per jove, no pas per petit, tot i que tampoc aixeca massa de terra), “Ho tens?”, va ser la seva pregunta, i us puc assegurar que si mai heu dubtat de cap mena de síndrome d’abstinència l’hauríeu de veure, “El què?”, “Va no facis conya, ho tens no?”, vaig obrir la porta i va entrar disparat a casa, suposo que l’hagués pogut parar però em feia gràcia la situació... un cop al menjador el vaig veure amb l’objecte entre les mans “Uf, no havia dubtat que ja el tenies”, “Si, des d’ahir, i encara està per obrir” “Puc?”, no vaig poder amagar el somriure, hi ha ànimes que es venen per força poc... el que tenia entre les seves mans era el joc de GOW III (a.k.a God of War III), la darrera aventura d’en Kratos, un dels paios amb les idees més clares que us pugueu plantejar, un joc que aporta un visió “atípica” però no irreal del Deus de la Grècia clàssica, així que aquest cap de setmana he tingut al veí més que els seus pares quasi, el tipus ha estat fent guàrdia vigilant les meves entrades i sortides per presentar-se a casa, com ell diu “Els meus pares són uns maricons perduts per no saber valorar un bon joc...”, doncs bé, heus ací que poc a poc vam anar cascant als deus de l’Olimp: Posidó, Hades, Hermes, Apol•lo, fins i tot l’Heracles, a més d’acabar en els braços d’Afrodita..., i heus en aquest moment que vaig pensar en les erices cabrejades, només per l’escena d’Afrodita i la prèvia amb la núvia de Posidó (núvia-vídua), ja en tenen per demanar que es cremin totes les còpies del joc i acusar formalment al pobre Kratos de mal tractament, i de pas demanar a tots els que hi han jugat, que hi juguen i fins i tot als que hi vulguin jugar que els tanquin en un centre de reeducació i que no hi surtin fins que sàpiguen fer punt de creu i es caguin davant el crit d’una fèmina cabrejada... , el meu veïnet no va poder més que somriure amb mi veient la imatge, ell reia del que veia i jo del que pensava, possiblement amb els anys ell també entendrà que l’important no és el que es veu sinó el que es pensa... possiblement no batre’m el record mundial, però no ens pujaran els colors quan diguem que acabarem el joc en unes 8-9 hores, un temps força raonable quan es té un brivall al costat que no para de demanar-te que els deixis jugar a ell i tafanejar tots els racons dels escenaris....

diumenge, 21 de març de 2010

entrada 450 (any 2)

Avui mentre esmorzava al human style com diríeu els humans, m'han preguntat si encara estava amb el blog, si us he de ser sincers no va fer massa gràcia en un començament, però avui per avui és una més de les tontades que se'm toleren, doncs si, encara estic amb el blog, tot i no tenir massa clar fins quan... però bé com li he dit al meu interlocutor d'aquest matí els blogs no deixen de ser una merda més dels humans des d'on intentar vendre's i demostrar lo xaxipurilus que uns viuen o lo intel·ligents i dotats per les paraules que en són uns altres, un sistema per crear realitats paral·leles per tal d'amagar les merdavides que els humans acostumen a tenir... tot i que si voleu que us sigui sincers res de nou per algú que porta forces segles veient com perdeu la vida intentant demostrar que sou allò que no sou enlloc de gaudir del que sou... he dit gaudir?, bé, en alguns casos ho hauríem de deixar en: molestar el menys possible mentre espereu que us arribi l'hora, amb el temps he anat afegint blogs que llegeixo cada cop més diagonalment, forces han estat els triats però pocs els interessants, i d'aquí recomanar a aquell que ens diu que ha viscut força que té el messenger petat i que li han reventat i ara no és més que una plataforma des d'on algú envia missatges per tal de veure “certes fotografies”, com em va dir algú que us coneix força bé “Tu deixa que facin, que al final el temps els posa tots en el seu lloc...”, doncs bé, avui mentre esmorzava amb algú com jo hem revisat el personal de la cafeteria, teníem clar que no hi podria haver ningú més com nosaltres, però n'estàvem segurs?, i aleshores el meu acompanyant m'ha dit “Has vist la taula del fons?” “La dels vells que estan esmorzant, monopolitzant el diari i que acaben de descobrir que han guanyat un xic de pasta en la primitiva?”, “Exacte!” m'ha dit amb un somriure, “Imagina que els hi haguessin tocat forces milions, i que la resta se n'hagués adonat... que creus que passaria?, aquí la gent és coneix, vaja que quasi sempre venim els mateixos, i ells foten pinta de guiris... vols dir que els hi quedaria temps per gaudir dels milions?”, no he pogut més que somriure “Mira, els humans fa força temps que s'han empassat lo de l'ordre per tal d'evitar incidents, aquí no tens més que humans civilitzats, que si els hi tires un caramel t'aixequen la poteta i et donen els bons dies...” “Veus, és en dies com aquestos que recordo amb certa nostàlgia quan es guiaven més pels sentiments i menys per la raó... el dia que la raó els va guanyar van esdevenir una pandilla d'avorrits...” “Suposo que ells també creuen que les vaques, els porcs i altres animals dels que s'alimenten també són avorrits” “Touche!” ha dit el meu acompanyant acabant-se el cafè amb llet...

dissabte, 20 de març de 2010

entrada 449-2 (any 2)

Aisss, això de ser vampir i tenir temps per endavant fa que un cregui que tota la resta també el teniu... i ja em liava sense explicar lo de l'Enric, perdoneu, perdoneu... bé, havia quedat amb l'Enric al mateix lloc on havíem fet la darrera copa, vaig arribar un parell de minuts tard i ja el vaig trobar a la barra conversant amb el cambrer, aquest va dibuixar un somriure al veure'm “Veus, n'hi ha que aprenen aviat!” em va dir mentre guardava una ampolla del que deuria ser un bon whisky “Mira, qualsevol orangutan pot accedir a Internet i fer-se un expert en whisky, i en canvi no tothom pot tocar els collons del cambrer demanant un burbon”, el cambrer va rebufar agafant la meva ampolla “No t'has preguntat mai perquè no s'acaba?” em va dir acostant-se “Doncs per que cada nit m'hi pixo dintre, i tu ni te n'adones...” va deixar anar mentre m'omplia el got, com a bon professional va callar i ens va deixar sols “Tu diràs” li vaig preguntar a l'Enric “Encara tinc opcions a la feina?” “A la feina?, pensava que no t'interessava...” “Doncs mira, ara igual m'interessa”, “Ho sento, ja no hi ha cap lloc a cobrir, ara bé, si vols anar fent-me un truc de tan en tan et diré si surt...” “Va!, no siguis cabron t'he dit que necessito la feina...” “La necessites o la vols?, pensa que hi ha una gran diferència entre una cosa i l'altre...” “La vull” va acabar dient, després de la segona copa em va explicar el que li havia passat, va tornar el cap de setmana a casa seva, i la seva núvia li havia preparat un sopar sorpresa amb els seus amics, el sopar anava bé, però sense saber el perquè cada cop es trobava més molest, més fora de lloc, els comentaris que abans el feien riure ara li semblaven unes pocasoltades dignes de qualsevol subnormal, un dels personatges al que mai havia suportat va deixar anar una tonteria a la que tots van riure menys ell, aquest aleshores va fer un comentari sobre ell al que l'Enric senzillament va contestar “Perquè no te'n vas a la merda?”, aquella frase va dinamitar el sopar, a partir de les hores només hi va haver mirades furtives i comentaris massa educats i formals fins i tot per a ells, quan es va acabar el sopar, la seva núvia li va preguntar que li havia passat, i que ja podia anar a demanar disculpes, ell es va arronsar d'espatlles estava a punt de dir-li a la seva núvia que si es volia disculpar ho fes ella, quan va escoltar una veu a la seva esquena “Ei, dins t'has passat, mira entenc que estiguis cremant però pensa que no tot t'hem d'aguantar les tonteries, així que millor que baixis el pistó, o...”, “O?” va preguntar l'Enric girant-se, aleshores va descobrir quelcom que el va fer somriure, eren fotudament educats, eren previsiblement educats, eren gilipolladament educats, un temps enrere hauria demanat disculpes i s'haurien donat la mà o una abraçada, eren el que marcaven els canons, però la seva pregunta els havia trencat, ara passaven de ser dos gossos que juguen i s'intenten muntar a un gos que ensenya les dents i un altre que li respon; “O?” va tornar a preguntar l'Enric, “Mira si segueixes així acabarem malament i no voldria...” va notar el titubeig de les paraules, la respiració accelerada, allí davant tenia un covard, “O què?” va cridar l'Enric, la seva núvia va saltar i el va agafar del braç, just quan el tonto el va empènyer, la seva núvia va caure al terra i l'infern sobre el cel, l'Enric es va girar deixant anar un cop de puny que va partir el nas al seu company, aquest es va inclinar i un puntada de l'Enric el va llençar contra un dels cotxes, va rebotar cap endavant l'Enric va saltar clavant el genoll al pit i agafant la nuca de l'altre va empènyer el cap, cap abaix mentre colpejava la barbeta amb l'altre genoll, el company caure davant seu, aleshores l'Enric va començar a donar-li puntades, notava l'adrenalina en tot el seu cos, cap dels seus civilitzats amics va intentar fer res, i va ser això el que el va aturar “Algú té res a dir?” va veure un mirada que no havia vist mai en ells i una altre en elles, la seva núvia el va fer tornar a la realitat “Què has fet? t'has tornat boig?”, no va aguantar més, va pujar al seu cotxe i va marxar d'allí, va buscar la música que sempre havia evitat per l'emissora de la seva ràdio, i va acabar en locals als que abans no hi hagués anat ni que l'obliguessin, es va sorprendre prenent copes amb aquells a qui havia evitat, i es va despertar en una casa desconeguda, va ser aleshores quan es va obrir un xic el jersei i em va ensenyar un tatuatge, “Diuen que és el kanji de coratge”, allí si que no vaig poder més que explotar a riure “Jo diria que és el de sopa” ell va clavar la mirada en els meus ulls i jo la vaig baixar “Val, val, no em peguis, igual si que és el de coratge, o igual és una sopa coratjosa...” ell va continuar... l'endemà la seva núvia el va trucar preguntant on havia estat, havien portat al noi a l'hospital, ella s'havia excusat tot dient que no ho volia dir a ningú però que degut a l'estrès passat ell s'havia estat medicant, era l'única forma de que es poguessin justificar li va dir, l'Enric va pensar, “que es poguessin justificar”, li va penjar el telèfon, ell no creia que fos necessari ni volia justificar-se més pels seus actes, els seus actes eren seu i havia decidit acceptar-los com a tals, no havia tornat a parlar amb ella, la setmana havia estat dura però interessant per a ell, l'havien felicitat i no li havia calgut massa recordar la meva oferta, “Suposo que ara és quan dic, Enric sóc el teu pare, vine al costat fosc...” ell va deixar escapar un somriure posant-se seriós “I la feina?”, “Tens el passaport en regla?” “El passaport?, si, si, crec...” “Millor que sigui així, dimarts et vull a la seu central, t'estaran esperant” “Dimarts?, però si no tindré temps de fer equipatge ni res... “ “Pensa que per començar de nou el millor és no portar masses llastres, i per cert, ja saps quan val la teva ànima?” “Menys que el meu desig per ser el que sóc, va respondre” “Doncs que així s'escrigui i així és faci.... benvingut a l'empresa Enric, suposo que ens tornarem a veure” vam compartir més copes fins i tot amb el cambrer, però ara les copes tenien un gust diferent, ara tot era diferent, ara ell era diferent.... segurament aquest dilluns em quedaré sense cafè i hauré d'aguantar els morrets sempre graciosos de la secretària... però hi ha ànimes que bé s'ho mereixen...

entrada 449 (any 2)

Ahir va tocar sortir entre altres temes per la trucada de l'Enric, m'estava canviant mentre els Bon Jovi anaven cridant allò de “we weren't born to follow”, i vaig somriure al recordar que molt possiblement els vampirs siguem dels pocs que entre totes les malediccions que tenim també ens toca carregar amb la de no haver nascut per seguir a ningú, vaig sortir del pàrquing amb la Demi Lovato fent-me companyia, un cop d'ull a la llumeta tocacollons que brillava just davant meu i vaig descobrir que entre tot el que podem fer els vampirs encara no hi ha la capacitat de fer que el dipòsit de benzina no es buidi, així que vaig parar en una estació de servei, vaig tornar a somriure com de rucs som, fa uns anys hagués matat per omplir-me jo mateix el dipòsit, quan els dependents no et deixaven ni acostar-te al sortidor i ara mataria, però per tal que m'omplissin el dipòsit, suposo que per molt vampir que es sigui un tampoc està mai content... un cop vaig acabar l'operació i seguint les instruccions de la màquina (tot i que no crec que en l'ordre correcte), vaig entrar a la botiga de l'estació a pagar, dos passes en el local i no vaig poder avançar, van ser un segons per descobrir que era això el que m'impedia entrar en el local, un cop superat l'ensurt vaig anar a pagar, sense poder evitar escoltar com una de les dependentes li explicava a l'altre els seus problemes amorosos, que si el seu nuvi/marit, passava d'ella, que si preferia la tele a ella, que si sempre que podia marxava amb els amics, que si mirava a totes les dones amb les que es creuava, que si era una màquina de pets i rots i així fins que va concloure amb un “Dímelo, dímelo, que soy una tonta!”, i va ser quan no hi vaig poder més “Si, una tonta i una estúpida per ser incapaç de veure que estàs amb un home normal i corrent”, i aleshores es van quedar les dues sorpreses i indignades que hagués escoltat la conversa, com si les anormals no fossin conscients que estaven treballant en un lloc públic i que era més que normal que hi entrés gent... vaig pagar aguantant les seves mirades i sent conscient que tan aviat com em girés em posarien de verd cap amunt, al sortir per la porta vaig escoltar entre altres floretes “.. lo has visto, si además esos cabrones se ayudan los unos a los otros, lo que te he dicho, los hombres son unos capullos insensibles”, va ser aleshores quan la meva ment va anar forces anys enrere, vaig recordar el dia que passejava amb un conegut prop d'Edo i vam ser testimonis d'un duel, vaig mirar als contendents i vaig seguir caminant, qui m'acompanyava em va preguntar “No vols veure el final del duel?”, no vaig poder amagar el somriure “Ja l'he vist, ja sé com acabarà això”, el combat va ser ràpid fins i tot més del que jo havia previst, en uns pocs segons la sang d'un dels allí presents va tintar de vermell l'herba que es va balancejar amb l'ajuda del vent per tornar a recuperar el seu verd natural, el samurai que havia guanyat va netejar la fulla i va començar a caminar, el vaig veure mirar la vall que se li obria davant d'ell i com una llàgrima corria per la seva galta, el meu acompanyant com a bon humà la va cagar “Deu ser dur carregar amb la mort d'un altre home, mira com plora”, no vaig dir res, però tenia clar que el samurai plorava per la bellesa del paratge, de fet no hi ha res més sobrevalorat que la vida d'un home, un cop en el cotxe va ser la Amy qui em va tornar a la realitat...

divendres, 19 de març de 2010

entrada 448 (any 2)

Vaig conèixer a la Len fa segles, quan jo ja era vell ella ja era prehistòrica, hi ha antecedents seus des de la Grècia clàssica, ella és un personatge del tot estrany, els que són com ella porten segles cansats de les tonteries dels humans i viuen recollits en veritables santuaris des d'on es diverteixen com a Deus amateurs a donar ordres i divertir-se amb l'espectacle, hi ha molts que es senten incòmodes amb la seva companyia. és una dona donada als excessos, el seu curt pas per on estic ha suposat la necessitat d'explicar forces desaparicions d'humans, posant en perill un ja de per si complex equilibri, avui quan l'he vist al cotxe no he pogut més que somriure “Vaja ens tornem a veure Migda-El”, ella ha forçat el gest “Saps, que només hi ha una persona que em pot anomenar així...” “Algú a qui vas fer reviure al tercer dia convertint-lo en el que som tots nosaltres?... deuen estar especialment contents amb tu al Vaticà...”, “Saps, tens un sentit de l'humor que no fa per tu... et posaria un parell segles més dels que tens...” “No sé si prendre-m'ho com un afalagament, fins i tot així igual seria un xic petit per tu...”, el viatge ha estat agradable, possiblement qui me'l va ordenar esperava que fos com una tortura però amb la Len no hi ha lloc per l'avorriment, sempre et pot explicar qualsevol fet com si hi hagués estat, ella diu que si no ha estat en algun lloc en un determinat moment era perquè no s'ho valia, i amb el temps no he pogut més que donar-li la raó... per l'equip de música la gran Nina ens ha sorprès...

“Ain't got no mother Ain't got no culture
Ain't got no friends, aint got no schoolin'
Ain't got no love, Ain't got no name
Ain't got no ticket, Ain't got no token
Ain't got no god”

“Saps” m'ha dit la Len, “Sempre he cregut que ella va conèixer a algú com nosaltres i per això pot cantar com ho fa aquesta cançó...” no he pogut més que observar-la dibuixant un somriure, “Possiblement si això fos veritat tu series la persona a qui hagués conegut, no?” la Len ha deixat anar un riure: “Saps, em retracto, sembla que tinguis quatre o cinc segles més dels que tens” “Vaja, tu ves-me fent vell... qualsevol diria que m'estàs tirant els trastos”, “Et ve de gust fer un xic més llarg aquest viatge?” no he pogut més que mossegar-me els llavis “Suposo que ja saps...” ella ha posat un dit en els meus llavis “Si, que ja has quedat per aquesta nit, qui m'anava a dir que al final em canviaries per un humà...”, la resta del viatge ha estat deliciosa, al arribar a l'aeroport ja l'estaven esperant, l'he mirada i ella ha tornat a dibuixar un somriure “No pateixis, estaré bé, no és el moment que facis el cavaller per una velleta com jo... reserva't pel que valgui la pena, amb tot t'ho agraeixo...” l'he vist desaparèixer força ben acompanyada, i quelcom dins meu m'ha dit que no trigaria a tornar-la a veure...

Low and behold baby, these are the things you
make me do.

Katherine wheel I'm burning for you. I'm burning
for you.


Come on and break me a limb at a time. 

Wrap me around your spoke so tight.

There's no letting go.

Spin me around to blur the line between you and I.

What are you waiting for?


Low and behold baby, these are the things you
make me do.

Katherine wheel I'm burning for you.

Please don't stop until my heart no longer
screams Katherine wheel. Katherine wheel. 


Holding hands won't be enough in a world giving
to a hell to a god. 

Love in theory and practice chapter one.


Low and behold baby, these are the things you
make me do. 

Katherine wheel I'm burning for you.

Please don't stop until my heart no longer
screams Katherine wheel. Katherine wheel. 


I twist and turn while your on swirl.

The dizzier I get the clearer I see.

With you I'm at peace with the wall within.
Cançó 1
Cançó 2

dijous, 18 de març de 2010

entrada 447 (any 2)

Avui creia que havia fet un petit salt en el temps, he arribat a escoltar tantes tonteries que al final pensava que havia tornat al 1959, i recordava al bo de l’Antonio qui havia posat totes les seves esperances en una revolució que havia acabat esdevenint qualsevol cosa menys una revolució, l’Antonio va ser qui em va descobrir l’art de donar consells, amb un bon cigar i un bon ron em va dir una nit “Saps quin és el secret de donar consells?, doncs no, no pensis que és el poder donar-los, o que siguin bons i encertats... el veritable secret és que l’altre part estigui disposada a acceptar-los, he vist bons consells perdres per no voler ser acceptats i mals consells que s’han acceptat i han acabat en veritables desastres... crec que el dia que li vaig dir al Raul que el poble n’estava fart i que calia fer alguna cosa, va ser precisament un dia d’un mal consell dit a algú que el volia escoltar...”, doncs bé, avui estava escoltant les notícies i he tingut d’escoltar dues vegades una notícia per donar-li una certa credibilitat, semblaria ser que una ministra (ullll, que poca broma, una ministra), si, ja sé, que avui en dia ser ministra dóna precisament per dir qualsevol tonteria veient al cap de govern que teniu, però recordeu que en altres països afusellen per menys... doncs bé, una ministra ha dit que el feminisme mereixia d’un reconeixement i que caldria fer una assignatura universitària per donar-li l’alçada i volada que es mereix, i després en ve una altra i diu que cal entendre les paraules en la seva mesura, i que abans de la Uni cal que l’assignatura sigui obligatòria al cole i al insti (si ja sé, que no hi ha coles ni instis, però em nego a creure en un sistema educatiu que és més deseducatiu i alienant que cap altra cosa...), i jo em pregunto: quin cony de temari (i mai tan ben dit lo del cony) hi haurà?, com seran els examens?, hi haurà paritat de notes?, algú acceptaria ser operat per un paio que ha aprovat justet però ha tingut una matrícula en aquesta assignatura que li ha fet pujar la mitja?, doncs res, com a país ecoprogrefemipijo que teniu segurament en un no res ja ho tindreu amanit i ja us vec fent examens sobre la història i l’aplicació pràctica del feminisme... hi pensaré demà, que de fet he quedat amb l’Enric, tot i que abans em toca fer de missatger, em fa gràcia que encara pensin en nosaltres per fer segons quines feines... demà m’han demanat que porti una persona qui ha de iniciar un viatge, i no hi ha res més graciós que dur algú a fer un viatge quan aquest no vol moures, però com sempre hi ha ordres que no es poden discutir, així que demà hauré de passejar a la meva peculiar Miss Daisy... i hauré de deixar la companyia del bo del Kratos pel cap de setmana, tot i que li hauré de demanar disculpes per retardar la seva venjança, però algú que porta anys esperant segurament em perdonarà que el deixi un xic de costat unes hores...

dimecres, 17 de març de 2010

entrada 446 (any 2)

Semblaria ser que avui en algun lloc estaven votant una llei sobre el dret a una mort digna, i sincerament que voleu que us digui... he vist moltes morts i fins i tot he participat en algunes d’elles, i si n’he tret alguna cosa clara és que no hi ha morts dignes, hi ha morts amb més o menys excuses per fer-les empasar als altres, i suposo que per això totes eren necessàries i tots els imbècils que s’han deixat matar uns putus herois... ara el que em feia gràcia del tema, era que el que es volia era evitar que la gent patís en excès en cas de malaltia i molts altres que no volien fer de conillets d’indies (cures experimentals en diuen), i si el tema era massa liat desitjaven una bona dosi de calmants i au, que en la propera reencarnació segur que tindré més sort... doncs bé, suposo que si tots pensesin igual pocs avenços mèdics s’haurien fet, i clar després venia el tema de qui podia decidir per un... és a dir: pot la família en cas que no existeixi cap testament vital decidir que la pots palmar?, i és clar d’aquí a que ho facin els metges un pas, i que ho faci el govern dos pasets i mig, i finalment no caldrà que us preocupeu per les pensions, ja que no hi haurà vellets per cobrar-les, tot recobert amb la idea que perquè patir en aquesta vida quan s’ha tingut una vida plena i feliç?... no sé, suposo que els segles que fa que m’arrossego per aquest mon m’han fet concloure que la mort sempre arriba i que llençar-s’hi als seus braços sempre té un xic de cobardia, però bé, mentre hi hagi suficients humans per tal que no ens falti la sang, puc donar una llista per on començar a aplicar aquest principi de: si la vida que un porta no es digne millor no viure-la... avui ha estat un dia un xic estrany, he rebut un mail de l’Enric per qui forces de vosaltres heu preguntat, doncs bé hem quedat pel proper divendres per la nit, ja que ara es troba en una altra ciutat intentant fer mèrits i obtenir un lloc de treball, tot i que pel to que tenia el seu correu molt m’equivocaria si no sabés ja per on van els trets, avui no hi ha grans músiques i la gràcia és que he buscat la cançó en qüestió, avui ha estat un dia de forces holes que hagués preferit que fossin “Fins mai” i de silencis que hagués volgut que fossin holes, però quan més aviat un entengui que en aquest mon la felicitat no és més que una mentida ideada per aquells que no volen suicidis massius millor que millor, les coses van com van i no com es vol que vagin, i el millor que un pot fer és mirar l’exterior, agafar aire i preparar-se pel proper dia, perquè quan un se’n dóna conte el dia que s’està vivint arriba a la seva fi, i només desitjar que el dia que vingui sigui un xic més entretingut que el passat... per cert la cançó era: XXXXXXXX ....

dimarts, 16 de març de 2010

entrada 445 (any 2)

Els fans dels vampirs esteu de sort, el proper juny us estrenen el nou lliurament del vampirs més pijofashion i dels homes llop més pitdepollastre que us pugueu imaginar, i així podrem aixecar encara un xic més la nostra fama, ainsss si com deia aquell “Si aquests favors que em feu em fan ser el vostre amic, quasi que em quedo com a enemic...”, però bé entre tot el que ensenyen i el que amaguen en alguns punts no s'allunyen massa de la realitat, i apareix un dels fet que més sobten dels vampirs, el concepte de la set, de fet un vampir no acostuma a deixar un reguitzell de cadàvers rere seu, els segles ens han fet curosos amb els nostres actes i només aquells que no han pogut deixar d'un costat els seus detestables sentiments humans es dediquen a caçar a qualsevol humà que se'ls hi posa a bé, fent veritat allò que només els humans es dediquen a caçar força més del que necessiten per subsistir, un vampir amb un certs segles a l'esquena sap que només ho farà quan li demanin i a més sap que no s'hi podrà oposar, sap que ho haurà de fer per mantenir la seva condició i sap que ho farà quan es desperti la seva set, aquest és un concepte que ni tan sols el pas dels segles ha aconseguit apaivagar, un està tot tranquil i de sobte tot se'n va a norris perquè es desperta, i això justament va passar a la darrera festa on vaig estar, havia fugit del grup per anar a demanar una copa a la barra de fora sense tenir massa clar el perquè, de fet, em va sorprendre que estigués força més assequible que les de l'interior, m'hi vaig acostar tot esperant que els de davant meu intentessin que amb les entrades els hi servissin alcohol de qualitat, un cop van ser fora vaig demanar el meu bourbon i vaig escoltar algú rere meu “Vaja, això si que deu entrar bé...” m'hi vaig girar i la vaig veure, la camiseta de la Siouxsie havia perdut el seu color però encara li quedava graciosa, el seu pentinat crepat per l'ocasió denotava un regust pels 80 tot i que no deixava de ser una versió demodé del pentinat que portaria durant tota la setmana de noia responsable, “En vols una?” li vaig preguntar amb un somriure mentre cridava al cambrer “I perquè no?, total...” i va ser aleshores quan ho vaig notar, una escalfor que naixia des del que s'anomena el hara, des del centre del ser i que s'anava expandint per tot el meu cos... “Et trobes bé?, ostres no sé si acceptar la copa si m'ha de deixar així...” va dir ella amb un somriure, tenia clar que trenta segons més i no marxaria, era ara o mai, la vaig mirar i vaig veure el fons dels seus ulls, allí dins quedava el que no havia pogut fugir, ella em va agafar pel braç “No voldràs marxar ja, no?”, la conversa va girar sobre tot el que havíem estat, molt possiblement havíem coincidit en altres ocasions en aquell local, però mai no ho havíem fet tan aprop, ella em va dir que tenia un xic de fred i em va demanar si la podia acompanyar al seu cotxe, va forçar el somriure “Veus, ni me'n recordo de lligar amb un noi en condicions... els anys ens maten...”, vaig riure agafant-la per la cintura, un cop fora de la discoteca la vaig acompanyar al seu cotxe, va obrir la porta acotxant-se, deixant el seu cul davant meu, suposo que al notar el que havia fet va aixecar-se picant amb el sostre del cotxe, va sortir tocant-se el cap “Veus, el que et deia deuràs pensar, que...”, la vaig besar no deixant que acabés la frase “Fa estona que ja no penso...” “Doncs quina sort que tens, perquè jo...”, em va estirar dins del seu cotxe vaig anar besant els seus llavis, baixant pel seu coll ella anava deixant la respiració en la meva orella “Això segur que no pot ser bo...” va deixar anar, “I molt possiblement perillós” li vaig dir “Tens por de morir?”, ella es va apartar mirant-me fixament “Mira, crec que ja fa anys que vaig morir i el trist és que ni me'n vaig assabentar, ha estat veure't i descobrir que encara em queda un xic de vida, que igual puc canviar per no ser una morta en vida més...” em va besar “Ara és quan surts corrent del cotxe pensant que estic boja...” vaig somriure retornant el petó “Uffff, un petó més d'aquest i podria morir”, mai unes paraules van ser tan vaticinadores del que passaria...

Love's like the devil counting teardrops in the rain
To the sound of chalk board symphony played with nails
For what it's worth
I don't wanna see you hurt anymore
Than you have to

Dine on glass
Wine on blood
Baby, love the harder way
Baudelaire in Braille
Baby, love the harder way
Once you lose yourself entomb
I promise you to love the hardest way

Pretty like a flower on a tomb
You are kissed blue by the last arrows of the sun
Olyolyoxenfree
Hide and go weep
Oh, no more
Unless you want to

Dine on glass
Wine on blood
Baby, love the harder way
Baudelaire in Braille
Baby, love the harder way
Once you lose yourself entomb
I promise you to love the hardest way
Love the hardest way
Love the hardest way
Love the hardest way

Cançó 1

Cançó 2

dilluns, 15 de març de 2010

entrada 444 (any 2)

Avui mentre fèiem el cafè ha arribat el Joan, venia de tirar la primitiva al local de baix i de passar per un parell de societats a recollir certa documentació, poc després ha pujat una de les secretàries tot dient-li que tenia força cabrejada a la tipa de la primitiva, ell senzillament ha dibuixat un somriure i ha continuat amb el cafè, jo (com a bon vampir), no he pogut més que acostar-me i demanar la seva versió dels fets, que segurament seria la més propera a la realitat, doncs bé, el tema estava en que quan ha validat les seves butlletes una d’aquestes donava problemes, la noia sense masses miraments li ha cobrat tot el que portava (inclosa la butlleta que no funcionava) tot dient-li que la fes de nou i de pas fent-li fer de nou la cua, el Joan ha fet la butlleta, i s’ha posat a la cua, quan ha tornat a arribar al mostrador, la noia amb un to burleta li ha dit “No calia que fessis la cua de nou!”, al que el Joan ha dit: “No acostumo a fer, allò que no m’agrada que em facin...” la noia li ha validat la butlleta mentre ell no deixava de somriure, al final la noia no ha pogut més i li ha preguntat “Passa res?”, el Joan sense perdre el gest li ha respòs: “No, no res, només que ara sé perquè tu estàs darrera un taulell...”, la noia no ha reaccionat a temps, ell ha recollit la butlleta i ha marxat entre els somriures dels allí presents, després d’explicar-m’ho m’ha dit que el mateix ha passat en forces de les empreses per on ha passat a buscar documentació, en les que descobreix que la gent senzillament no és allò que esperem perquè no ho poden ser, li va costar temps el que els vampirs sabem de fa segles, que per molta bona intenció que hi posem un subnormal no deixa de ser un subnormal, i que tothom té les seves limitacions per molt que ens encaparrem a voler ignorar-les... lligat amb això m’ha vingut al cap un article que vaig llegir en un bloc no fa massa, ara semblaria ser que el tema que preocupa a les dones és un: l’edat i qui les cuidarà, a dir.... segons l’article hi ha un envelliment cada cop major del sexe femení (segons el mateix article per causes com: es cuiden més, tenen treballs que castiguen menys, condicions fisiològiques... valents collons podria acabar dient el que fa segles que tothom sap... mala herba no mor mai), doncs bé, la tipa en qüestió es preguntava qui cuidaria d’elles i que es feia per tal de donar resposta a unes necessitats que fins la data encara no havien explotat... i heus ací que entre moltes coses la tipa deia que s’hauria d’encarregar l’estat de mantenir actives i de fer activitats orientades al públic femení per tal que aquestes persones puguin desenvolupar-se en la darrera fase de la seva vida... doncs bé, llegint l’article vaig concloure que si un vell va a buscar sexe amb una joveneta poc menys que l’han de capar, ara bé, que l’estat pagui a tots els putus del mon unit per que els hi treguin la pols als xoxos de unes xoxones és una activitat social i respectable (i a més que cal fer perquè les velles encara es sentin dones)... si com deia aquell: “Un chocho es como un billete de cinco euros, por muy viejo, usado y arrugado que esté nunca pierde su valor intrínseco”, he dicho...

diumenge, 14 de març de 2010

entrada 443 (any 2)

Ahir em va tocar festa revival (o com nassos s'escrigui), ahir estava convidat a un antro on hi solia passar les nits fa uns anys i on havien aconseguit recuperar al vell DJ de qui tothom va acabar dient que semblava que els anys no haguessin passat per a ell (i fins aquí puc explicar...), doncs bé, després d'entrar-hi em vaig sorprendre de la quantitat de gent que hi havia, de fet no ho hagués dit, el local estava fins la bandera i va ser aleshores quan vaig recordar que els humans tenen la tendència de fer aquest tipus d'actes de tan en tan per creure's que encara són el que eren, i que els dies i les setmanes on inexorablement un veu com se'n va a la merda i passa a ser una ombra del que era i que cada cop s'acosta més a aquells de qui en el seu dia se'n va riure són una fal·làcia dels sentits quan la veritat és que són l'única realitat, que només es poden enganyar tancant-se en locals com aquells, vaig trobar a faltar el cambrer de tota la vida, ja que després d'algunes copes tenir de demanar sempre el mateix es fa un xic costós, aissss, els temps en que una mirada de begut era suficient per tal que el cambrer vingués amb una copa, escollís l'import de damunt la barra, et tornés el canvi i et recomanés que el guardessis a la butxaca... amb tot vaig sortir del local amb un somriure, hi ha veritats universals, com que ahir algú va confondre la festa amb un intent de fer una barbacoaparty on només mancaven els micros per jugar al singstar de cançons dels anys 80, tonteria que va durar fins que ell va començar a punxar, hi havia força gent que no hi havia estat mai, que no havien gaudit amb ell, i que es van sentir terriblement molestos i nerviosos d'escoltar durant uns minuts el senzill brunzit d'unes mosques, em vaig acostar a una de les persones que venia amb mi per dir-li “Ja ha arribat el senyor de les mosques...” i de cop tot va explotar musicalment, les cançons es van anar intercanviant i vaig tenir de reconèixer que no, no era el mateix que quan jo era jove, havien canviat els equips, havien canviat les persones, però coses més merdes s'han dit genials, així que... i el divertit del tema va ser veure com pimpollets que segons ells ho han vist tot i o han escoltat tot sortien a la terrassa o senzillament es miraven sorpresos intentant desxifrar d'on treien aquella música, música que no havien escoltat i de la que mai ningú els hi havia parlat, o que ells havien considerat sempre com a “contes de vells”, no van trigar després a omplir-se la boca tot dient que no els havien sorprès, però ahir la veritat, aquella veritat que s'entossudeix i que sempre acaba per fer-se palpable es va tornar a reivindicar, i és que hi ha músiques que no estan preparades per orelles verges... al final el DJ va deixar acabar la cançó i quan es va fer el silenci ja no hi era a la cabina, alguns diran que allò va ser senzillament una aparició...

divendres, 12 de març de 2010

entrada 442-2 (any 2)

Al final el cafè va ser per la tarda, vaig rebre una trucada de l'Enric en la que em deia que li vindria de gust parlar una estona, així que li vaig passar una adreça i vaig sortir de l'oficina, no vaig poder més que deixar anar un “Odiseo ha arribat a Itaca...” les secretàries poden ser el que vulgueu creure, però en realitat donen forces voltes a la majoria dels mortals, així que no van caldre més explicacions (algú em va dir fa segles que demanar explicacions per quelcom que no hem entès, només fa que l'interès que puguem despertar caigui de cop...), ella va aixecar el cap amb un somriure forçat “Doncs que comencin a córrer els convidats...”, el bar on havíem quedar és d'aquells que no necessita ni cartells ni publicitat, té els clients que té i amb aquests en té prou, vaig agafar lloc a la barra mentre fullejava els diaris i mirant al meu voltant (tot descobrint que com sempre no hi havia cap dona al local...), no vaig poder més que deixar escapar un somriure, el cambrer qui ja m'havia llegit el pensament em va contestar “Tens tota la raó, aquest és el darrer reducte d'aquells a qui les feminazis voldríen veure morts i enterrats..” veient als companys de copes suposo que les feminazis i forces altres desitjarien la mort de tots els allí presents, em va arribar un petit escàndol de la porta, no em va caldre girar per saber que l'Enric havia arribat, aquell era un club un xic exclusiu i sense invitació o la presència d'un altre soci els desconeguts no eren massa benvinguts, des de la barra vaig aixecar el braç amb la desaprovació de tots els allí presents i el van deixar passar “Ostres, no sabia que s'havia escapat un goril·la del circ!” vaig deixar escapar un somriure mentre li preguntava que volia per beure, ell va demanar educadament al cambrer un whisky a la pregunta de quin tipus va obrir la boca començant a dir “Un ball...” el cambrer el va fer callar “Miri, aquí tenim la desgràcia de només servir bon whisky, possiblement s'hagi escapat un goril·la del circ, però fins i tot el goril·la aquell sap distingir un senyor d'un trepitjacarrers...” “Va, va, no ens barallarem ara per si el noi vol un uisge beatha o un uisce beathadh, o un whisky combinat o un de malta pur, segur que li oferiràs el que més li agrada, com sempre... i per cert” vaig dir-li a l'Enric “El goril·la és el seu germà”, el cambrer va desaparèixer tot renegant del subnormal que no sabia que era un whisky i d'aquell que coneixent-ho preferia el bourbon, “Així ho has pensat?”, “Si, si, mira gràcies per tot i sobretot per l'oferiment de feina, però he estat parlant amb la Carme...” em va mirar deixant anar un sospir “Si, ja sé que pensaràs que sóc un cabron, però tinc novia... es diu Carme, he parlat amb ella i després d'explicar-li m'ha dit que molt possiblement aquesta no sigui la feina que més em convingui...”, un altre Odiseo esclau dels cants de sirenes... però cadascú pot triar l'infern que més li agradi per acabar-hi cremant, em vaig acabar el bourbon i ell el whisky entre converses i riures, sobretot quan va preguntar si tot el que hi havia penjat per les parets era bo (ell volia dir original) “Ostres, semblen uns veritables encants això...”, a vegades em pregunto el perquè dels vampirs de voler conservar part de la història dels humans com si fos nostre, quan nosaltres per sort o desgràcia no podem gaudir de la nostra pròpia història, ja que tenim massa feina fent-la...

The promise of heaven pushed us right back to hell
turn three sevens into three sixes again
and you laugh at my face when i told you how much it hurts and said
Disarm me with your loneliness just like always before and
deceive me at my emptiness telling me how you love
you keep on tempting me to go on whatever the cost
to witness the prettiest flower in the wicked to dust
so ill break all the rules and this endless game once called love for you
disarm me with your loneliness just like always before and
deceive me at my emptiness
telling me how you love
me with all your heart no more
disarm me with your loneliness just like always before
disarm me with your loneliness just like always before
deceive me at my emptiness telling me how you love me with all your heart your heart no more
tell me how much it hurts my love
tell me how my kiss can change your world
no more
tell me how much it hurts to be alone
now believe that you hurt me with all your heart
no more

Cancó 1
Cançó 2 (versió acústica)

entrada 442 (any 2)

Ahir vaig fer seure a l’Enric i li vaig preguntar directament “T’agradaria tenir un lloc de treball aquí?”, ell em va mirar tot sorprès “És una broma?”, “No, vaja no donis idees perquè com a broma seria divertida... però no... és una oferta en ferm”, “Clar que m’agradaria treballar aquí i tant!”, no vaig poder més que deixar escapar un somriure, “Bé, doncs fet, tot i que primer hauries de fer una cosa...” “Quina?, la que sigui!”, “Saps qui és la Cristina?” “Cristina?”, “Si, si, la Cristina, aquella noia que està amb tu de pràctiques”, l’Enric va trigar un moment a contestar “Doncs si, si que sé qui és...”, “Perfecte, mira el problema està en que a ella també li han ofert la feina, i només hi ha un lloc, si el vols hauries de defensar-lo...” “Com?” “Doncs força senzill, senzillament l’hauries d’acomiadar...” “Què?, estàs de broma no?”, tot anava com ho havia planejat, la Cristina era una tipa que es feia veure i el pobre Enric es notava que havia intentat agenciar-se-la, tot i que ella s’havia dedicat a oferir-se com la fruita prohibida sempre a la vista però mai accessible, i aquest cop ja s’havien cuidat de que no hi hagués cap serp que trenqués el tema, o igual no... “Doncs mira, si no ho fas tu, igual ella...” “Ella no ho faria mai!” “Tan segur n’estàs?” li vaig contestar sense poder contenir el riure, “Doncs res, provem-ho” “Com?”, vaig seure’m a la taula i vaig indicar que la fessin entrar, ella va perdre un xic del somriure al veure l’Enric, el va saludar professionalment i es va seure sense ni tan sols esperar l’oferiment... “Bé com saps, i ja t’hauran dit tenim una vacant” li vaig dir a ella “Però tenim dos aspirants i voldria escoltar els vostres mèrits per tal d’optar al lloc...”, els dos van defensar el que havien fet i el que podrien fer, era el poder devorador i encisador del foc contra el poder latent i etern del fred, la passió del que un es creu que és i la reserva del que un es creu que podrà ser, un cop finalitzats els arguments els hi vaig dir: “Vaja, tots dos teniu forces coses al vostre favor, ara bé, i ja que estem en família, us voldria preguntar... perquè no hauríem de contractar a l’altre” “Com?” va contestar l’Enric... la Cristina no va ser tan estúpida “Jo ho vec clar, no sóc tan dubitativa, sé que la feina és el primer, i sempre he tingut millor valoracions per part dels meus caps, i no només dels que han estat homes” (va remarcar aquesta part final, deixant clar que era capaç de satisfer dones i homes, vaja com el fotut fruit prohibit), “A més” va continuar “Pel que m’han dit l’Enric no ha fet masses mèrits per quedar-se amb el lloc, tret de rebre una pallissa d’alguna dona de la neteja, perquè ni a la tassa hi sap pixar...” va dir, quedant-se callada i seria “Espero no haver-lo molestat amb el comentari...” ni tan sols es va excusar amb l’Enric, aquella tipa prometia, vaig esperar la resposta d’ell però no n’hi va haver “I ja per acabar, suposo que el fet que estiguis bona no et fa idiota” ella va somriure acostant-se a la taula “En absolut, el fet d’estar bona em permet d’aprofitar-me dels lletjos i tontos” va dir sense necessitat mirar a l’Enric... “Doncs res la feina és teva...” ella es va aixecar allargant-me la mà “Vaja, jo esperava almenys dos petons” ella va somriure “Potser els podrem deixar per després de la feina” em va dir mentre sortia de la sala un cop a la porta es va girar “Ho sento Enric, ens veiem a l’hotel, ja saps que les coses a la feina són així, si necessites ajuda per qualsevol cosa ja saps on trobar-me!”, vaig mirar a l’Enric, vaig veure els seus ulls, podia notar la tensió en la seu interior “Quant val la teva ànima?” no va contestar i vaig repetir-li la pregunta “Quant val la merda d’ànima que tens ara, suposo que poc, tot i que no hauria de ser sempre així...” ell va aixecar la mirada “Estic fora, tu mateix ho has dit un lloc i dos aspirants i ella, ella ho ha fet millor que jo, de fet no sé perquè no te la van donar a tu...” “Va, va no siguis melodramàtic... només ha estat un lloc de treball, però de treballs sempre n’hi han, ara bé, d’oportunitats de canviar no masses, i la pregunta és si tu vols canviar... ho vols fer a canvi de la teva mísera ànima...” “Mira ara no sé el que vull, voldria anar a fer un tomb”, “Cap problema, pren-te el dia de descans total poca feina et queda aquí, i ja no tens el lloc de treball, però recorda que a ningú té perquè agradar-li perdre...” el vaig veure sortir, li enviaria un missatge per fer una copa aquella mateixa nit i tancar el tema, un cop fora va entrar la secretària “I bé, aquest cop tenim Frankenstein?” “Sense turmenta, llamps ni trons?, no, només tenim un Galateo...”

dijous, 11 de març de 2010

entrada 441-2 (any 2)

Ahir quan vaig arribar al despatx la secretària em va sorprendre amb un: “Tens al pirata al despatx...”, no vaig captar el significat total de la frase fins que vaig obrir la porta, “I el lloro?” vaig dir al veure a l'Enric qui seguia amb la feina del dia anterior, tot i portar un ull tapat, va dibuixar un somriure forçat “Li dec al Toni, tot i que suposo que ja ho deus saber”, “Ahh, així hi vas anar?”, de fet el Toni m'havia trucat tan aviat l'havia vist tot dient-me que deuria estar força desesperat jo, el Toni gestiona un dels gimnasos més elitistes de la ciutat, el que ningú sap és que darrera totes les màquines monitoritzades i robotitzades, les sales de classes dirigides, els gabinets mèdics, els powerplates i altres merdes, just al fons, on el ferro que fa anys dibuixaven el seu rastre en el cos dels que anaven al gimnàs darrera un cartell descolorit de “No pain no gain”, hi ha una porta que ens duu a un altre mon, un mon sense regles però amb cavallerositat (personalment sempre he preferit la cavallerositat a les regles socials), un lloc on els noms de les persones o qui són no importa, només importen les persones per si mateixes, un lloc bàsic on es deixen anar els instints més bàsics, un lloc on el millor que pot fer un amic es partir-te la cara per demostrar-te que per molt preparat que estiguis i per molt bo que es sigui sempre hi ha algú millor, l'Enric hi va estar prop de tres hores, al final el van tenir de portar a casa perquè no s'aguantava, però l'examen no va ser dolent del tot, com diria aquell “No ha aprovat però evoluciona satisfactòriament...”, lo de l'ull va ser un regalet del Toni per que durant un temps cada cop que es mirés al mirall tingués clar com anaven certs negocis, “Crec que et podries treure el que portes a l'ull”, “Però...”, “Ni peros, ni hòsties, suposo que has anat dient que has caigut o a saber quina altra tontada, millor et guardes la creativitat per quan la necessitis, i que hi ha de dolent en dir que un s'ha barallat” “Coi, que pensaran de mi!” “I des de quan t'ha d'importar el que pensaran de tu pel que has fet fora de la feina, preocupat de que pensin en tu pel que fas a la feina...”, m'hi vaig acostar arrancant-li el pedaç que li tapava l'ull, i fent-lo sortir “Va dis-li a la secre la veritat” “Jo, jo...” va començar a dir... “Jo ahir em vaig barallar” “Com?” va saltar la meva secretària “Mare meva!, espero que no et fessin mal!, i no ens havies dit res!” ella es va aixecar tot mirant el seu ull “I et fa mal?”, possiblement la meva secretària tingui un esperit maternal força exacerbat, però no la resta, ja miraven de tenir número per poder estar tan aprop com estava ella, si és que al final les dones es deleixen pels nens dolents i que tornen a casa amb els genolls pelats, així que ja no us dic si tornen amb un ull de vellut... “Va, ja n'hi ha prou que s'ha de guanyar les garrofes” li vaig dir agafant-lo per l'espatlla “I avui?, que toca?”, “Avui?, avui et toca treballar” li vaig dir amb un somriure, vam arribar a una sala, al obrir la porta ens vàrem trobar amb el vell Jaume i la seva filla uns clients que tinc en cartera des de fa temps “Com va Jaume?, per fi ha arribat l'expert que esperàvem!, et presento l'Enric”, l'Enric va quedar paralitzat “Com...”, m'hi vaig acostar per dir-li a cau d'orella “Benvingut al mon real, menteix, inventa, enganya, improvisa, el que vulguis, però convenç, ara és un bon moment per la teva creativitat, recorda, o triomfes o mors, tu mateix...”, el Jaume després de seure no va poder més que preguntar “I que li ha passat a l'ull”, l'Enric no s'ho va pensar massa “Em vaig barallar...” “Vaja, i com li va anar?” “Malament, en realitat força malament...” en Jaume va observar la cara de la seva filla “Veu per això sempre faig jo els negocis, els joves d'avui en dia tret d'alguns com vostè no entenen com funciona el mon, i si tinc una cosa clara ara de vostè és que almenys és sincer, pocs reconeixerien que van rebre una pallissa davant d'un desconegut...”, l'Enric va somriure i jo vaig picar l'ullet a la filla del Jaume, qui es va excusar i va sortir de la sala... possiblement ja no era el 8 de març...

I've seen you breathe life into the weakest of hearts,
And heard you scream out loud the sweetest poem,
Echo across the ocean reminding me
Why I still try,
To hold onto whatever is left of you and I,

Shedding skin to a dying song,
We hum along to the evening sun till we are no more,
little deaths to a dying song,
Sound a lot like life,

I've seen these dreams be crushed by a single thought,
And felt the envy of sadness engulf all warmth
Barely alive under ice by exchanging sighs,
With tomorrow quivering in the loneliest light,

Shedding skin to a dying song,
We hum along to the evening sun til we are no more
little deaths to a dying song,
Sound a lot like -- life and love,
Life and love,
With you

Crawl back into bed tomorrows trembling
at the sight of you and I,

Shedding skin to a dying song
We hum along to the evening sun til we are no more
little deaths to a dying song,
Sound a lot like -- life and love,
Life and love,
Life and love,
( Background:Dying Song )
Life and love,
( A Dying Song )
With you,
( A Dying Song )
With you,
( Dying Song )
With you,
( Dying Song )
With you,
(a Dying Song)

Cançó

entrada 441 (any 2)

Al final la visita de l’Enric no haurà estat un desastre total... aisss, qui m’anava a dir que escriuria aquestes paraules quan me’l van portar al despatx fa uns dies... però anem a pams o per parts com diria el Jack el esbudellador (l’acudit no és meu), el dimarts després del cafè i d’assimilar un xic les experiències del dia anterior, ja tornava a ser ell i se’m va presentar al despatx “I bé?, que toca avui”, jo ja feia una estoneta que li tenia la feina preparada, “Avui t’he preparat una feina senzilla i fàcil...” li vaig dir mentre li apartava una de les cadires del despatx “Mira, t´he preparat tots aquests folis i aquests llàpisos, la feina en si, és força senzilla, només cal que escriguis tres mil vegades “La meva feina no val una merda””, ell em va mirar sense entendre res i només va dir “Tres mil?, i perquè tres mil?”, “Vaja, vec que ets espavilat, tens tota la raó tres mil és un número lleig, ho passarem a cinc mil, et sembla millor?”, va callar mirant-me sense moure’s “Bé, pots fer la feina o marxar, tu mateix...” “Però això no és feina!”, “Feina en la nostra relació és tot allò que jo cregui que ho és, estàs en el meu mon, aquest despatx és el meu mon, i en aquest fotut mon jo sóc Deu i tu el putu Adan, i per dolent no tens a una Eva que te la puguis follar, bé: per dolent, per marica o per cagat, tu mateix... així que tu mateix, ho fas la feina o marxes i no vull tornar a discutir sobre el que puc o no puc fer...”, l’he deixat al despatx mentre sortia de la forma més teatral que podia, tot i sense poder evitar deixar anar un “Brutus, tu tambien hijo mio!” al passar pel seu costat, un cop fora la secretària em va mirar amb certa desaprovació “Una setmana és poc temps” em va dir mentre tornava a baixar la vista als papers “I per molt que desitgem el passat aquest no torna...” “Ara et paguen per fer comentaris intel•ligents?”, mai, mai, mai, però mai, heu de competir amb una secretària amb experiència, perquè ja haureu perdut abans i tot de començar el conflicte, ella va somriure desbotonant-se el darrer botó de la camisa i mirant-me “Té tota la raó, se’m va contractar per anar ensenyant els pits i xupar-li si li ve de gust...”, no vaig contestar deixant que assaborís el seu triomf, ella sap que mai perdria una treballadora com ella per una mamada, com a mínim seria una mamada i un polvo salvatge... tot i que ben mirat hi ha forces més putes que secretàries eficients..., vaig fer el cafè tornant al despatx, vaig acostar-me agafant els papers que havia anat escrivint... “Força bé... fins aquí” li vaig dir assenyalant on les paraules és feien més il•legibles i les frases començaven a torçar-se “No esperaràs que escrigui cinc mil vegades de forma perfecte la frase!”, “No ho espero, ho vull”, vaig estripar els darrers folis davant d’ell veient una espurna al fons dels seus ulls, semblava que podria ser, però arribaria a ser??, “Repeteix les pàgines”, hi vaig tornar al cap d’una estona, estaven força millors, però cap al final tornaven a viciar-se, va ser al estripar-les que es va aixecar “Cabron!” va cridar l’Enric anant cap a la porta “Au, ja pots anar a plorar, perquè de fet l’únic que ha quedat clar, és que la teva feina és una veritable merda”, ell es va girar dirigint-se cap a mi, “Saps, ets un cabron i un maricon, i jo no estic aquí per aguantar les tonteries de ningú”, i aleshores ho ha fet, la seva mà s’ha aixecat agafant-me la camisa “Si vols fer segons quines cosses o les fas, o ni ho intentis maricon! (ell m’havia insultat dient-me cabron i maricon, cabron és força genèric, maricon no)”, suposo que s’ha aplicat lo de “perdidos al rio”, m’ha empès amb totes les seves forces contra el vidre, un senzill moviment i posar la cama davant la seva i va perdre l’equilibri picant de cara al vidre, vaig agafar un dels llàpisos “T’ho he dit que aquest és el meu mon i tu un convidat, no abusis d’aquest fet” li vaig dir mentre acostava el llapis al seu ull “Com et sembla que es veu el mon des de només un punt de vista?”, ell sabia que no ho faria tot i que jo em moria de ganes de fer-ho, ha sortit disparat caient al centre del despatx, mentre intentava recuperar la respiració li he acostat una cadira... “Si vols treballar, sempre ho has de fer bé, sigui la primera, la segona o la milionèsima vegada, no pots deixar que la repetició et faci un autòmat, per això ja hi ha altres persones, i sempre has de fer la feina de la millor manera inclús quan no t’agradi o quan pensis que t’estan prenent el pel, no ens qüestionem la feina, la fem i punt, ens paguen per això, el dia que no ho puguis entendre o admetre el millor que pots fer és marxar, i recorda que mai has de començar cap conflicte que no puguis guanyar, els mitjans són limitats i preciats, i no es poden perdre en accions de les que en sabem que no en sortirem beneficiats...” vaig escriure una adreça en un tros de paper “Ves-hi aquesta tarda, tens roba d’esport?, no?, cap problema, ves-hi a partir de les set i pregunta pel Toni, per avui ja està bé, pots anar a descansar una estona i recorda que demà vull les futudes cinc mil frases damunt la meva taula...” ell s’ha aixecat sense entendre pràcticament res (ja us vaig dir que era dels tontets), “Així, demà torno?” “Bé, si vols, per mi no hi ha cap problema, segur que trobarem alguna feina per tu demà...”, la seva mirada ja no tenia cap bri d’excitació com havia estat des del primer dia, sinó una barreja de curiositat i temor, com deia aquell al final tot encaixa... vaig despatxar uns papers un cop havia marxat, la secretària va entrar portant-me alguns dossiers i correspondència “Saps, a vegades el passat si que torna!”, ella es va girar en la porta perdent el somriure...

dimecres, 10 de març de 2010

entrada 440 (any 2)

Avui suposo que en alguns llocs serà festa grossa, allí on tot té un preu (i creieu-me que existeixen aquests llocs), estan contents, ja que el kilo de segrestat espanyol s’ha revaloritzat, avui escoltava com havien deixat anar a la segrestada (sobre la que ja vaig escriure), i el que realment m’ha indignat han estat les declaracions que han seguit a aquest acte, a partir de les que deien: “No s’ha pagat res pel seu rescat” valents collons de dir una cosa com aquesta i quedar-se tan ample, vaja que uns tipus segresten a tres persones, les tenen tres mesos i després les deixaran per la cara... suposo que m’escandalitzo al escoltar notícies d’humans per humans... que deu ser el mateix que quan se li diu a un nen que si es porta bé li compraràs qualsevol tonteria i al final no li compres... i el tema no està només en tot el que es paga directament per que la deixin o els deixin anar, sinó en tots els costos indirectes que impliquen (entre ells el cost de fletar un avió per portar-la directament...), us diran que tot això forma part de les negociacions, us miraran amb un somriure fals fent-vos creure que vosaltres no ho podeu entendre, que tot això és “alta política”, que són coses que us van grans, però no deixeu que totes les llums us amaguin la realitat: uns tipus coneixent on anaven i el que allí hi havia hi van anar jugant-se el tipus (ole, sus cojones y ovarios), però... si vas de machoman o superwoman has de tenir clar que a vegades les coses no aniran com s’espera i aleshores no val a demanar que tots hi corrin i que tothom es mulli per salvar-los, i fet i fotut si voleu i voleu ser més eficients, la pasta que han costat les vides dels tres personatges ben invertida podria mantenir en vida a forces milers de persones... però és clar, el que també es busca és poder fer-se la foto somrient tot dient: “Jo, perdó, nosaltres ho hem aconseguit”, i el fet és que “Vosaltres” ho heu aconseguit, els diners dels vostres impostos i tot allò que ja no tindreu per fer contents a una pandilla de terroristes ho han aconseguit, i la tipa aquesta ara a viure a la bartola una temporadeta, i després a tornar-hi, que ara ja sap que per molt malament que vagin les coses la padrina sempre hi és per pagar... perquè suposo que ni ella ni la seva família o la seva associació aportaran res del que s’ha pagat, prou diran que l’estat ha actuat lentament i que s’hagués pogut fer més ràpidament, i ara en resten dos que suposadament tampoc se’ls pot deixar allí... doncs res, tots els espanyols que tingueu previst anar de vacances aquest estiu a algun continent xaxipirulisostenible, que sapigueu que porteu una diana a l’esquena amb un cartellet “A qui pugui interessar: si em segresteu la padrina zapatera us pagarà el que vulgueu”... i després encara diuen que estem en crisis... i jo em pregunto si l’alliberada ja té pensat el nom...

dimarts, 9 de març de 2010

entrada 439-2 (any 2)

Avui m'han donat records d'algú a qui no coneixia (o no recordava, que tot pot ser....), de fet no és ni la primera ni suposo que serà la darrera vegada que això passa, i el graciós del tema era que la persona que me'ls ha transmès si que el coneixia, i l'altre s'ha fet el longuis com si no l'hagués vist mai en la seva vida, i d'aquí ha vingut una discussió on la persona que tenia amb mi em deia que era de les que coneix molta gent però a la que la gent té la tendència natural a oblidar, suposo que jo estic a l'altre costat, sóc d'aquells a força gent coneix i jo en canvi en conec a forces menys, els que m'aprecien diuen que això es deu a que sóc un xic oblidadís, però no us porteu a engany, la veritat és força més senzilla, m'importen una merda bastants dels humans que conec, i si deixen de respirar penso “Un de menys a saludar....”, i de fet ser massa popular no és el millor per un vampir, amb tot suposo que un no tria la gent que l'arriba a conèixer en un mon connectat fins la sacietat com aquest, on esdevenir una mera ombra requereix en molts cassos d'una màgia que la sang calenta (això és un acudit o ironia... ho dic pels aspergen ehhh Sheldon, que tothom sap que els vampirs tenen la sang força freda), fa impossible, l'altre persona defensava que en canvi ser un etern desconegut dóna un cert avantatge ja que en molts cassos permet de veure les cosses des de la distància i en el moment de prendre partit tenir força més informació, i en molts cassos permet de saber si la persona que se'ns acosta és algú interessant o un senzill estúpid interessat (és a dir, qualsevol humà pel que ens correspon)... els segles m'han ensenyat que cap de les dues postures és millor que l'altre tot depèn del punt des d'on es mira, suposo que molts coneixeran al Sherlock i en canvi pocs al Microft (vegis que no he dit Microsoft...), bé i suposo que algun subnormal no sabrà ni tan sols qui és el Sherlock, així que posem un altra comparació, molts sabran qui és en Cyrano però pocs qui és en Lebret, per cert, d'aquí recomano l'obra “El encuentro de Descartes con Pascal Joven”, podeu llegir més informació a: http://lepistolariblau.blogspot.com/2010/03/fe-i-rao-combat-desequilibrat.html
I avui he fet un descobriment que no m'ha sorprès però que ha reafirmat allò de que el mon no està massa ben repartit o que tots els tontets viuen pels mateixos barris, i és que el meu blog com forces altres està sota la influència dels tròpics i en alguns casos dels tòpics... ja que veient els visitants que un rep, observo que pràcticament tots es poden situar entre el tròpic de càncer i el de capricorn, el que he dit.... tots els tontets estan repartits pels mateixos barris....

Farewell heatless world
I’ll send you a postcard burnt in the flames
You’ve tried so hard to extinguish with the fear of failing
I’ll write down everything I have learned
And edit it down to a single word ... LOVE
For you I’m waiting anticipating

Coro:
Sparks will fly beneath the Luna alight
Lazarus at Frankenstein’s
Babe I’ll be a flat liner for a heart killer
A little we die above the lesser light
For you I’m open wide
Babe I’ll be a flat liner for a heart killer heart killer

Top hats off to the return
Of the beat to lick a wound to
Cursed for some and blessed for a few
It doesn’t have to make any sense at all
Come hither and we’ll fall in LOVE for LOVE
I’m crawling out of patience baby

Coro:
Sparks will fly beneath the Luna alight
Lazarus at Frankenstein’s
Babe I’ll be a flat liner for a heart killer
A little we die above the lesser light
For you I’m open wide
Babe I’ll be a flat liner for a heart killer

Paint all your sorrows for me to sing heart killer
Draw your pain and hear me hum it out

Coro:
Sparks will fly beneath the Luna alight
Lazarus at Frankenstein’s
Babe I’ll be a flat liner for a heart killer
A little we die above the lesser light
For you I’m open wide
Babe I’ll be a flat liner for a
heart killer heart killer heart killer
Babe I’ll be a flat liner for a heart killer
Babe I’ll be a flat liner for a heart killer

Versió normal
Versió acústica