La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 31 de maig de 2009

entrada 168 (any 2)

Ahir estava fent un cafè amb alguns humans per qui sento un xic de respecte, almenys són d’aquells amb qui es pot parlar, i recordant els darrers cafès que han durat el que ha trigat el cafè en ser servit, desfer-se el sucre i ser begut, hem sentia un xic cofoi de veure com no tot està perdut, observo aterrit com les tertúlies on no es tracta cap tema en profunditat i on es parla de tot, han caigut en desús ara els cafès serveixen perquè ens expliquin els darrers triomfs a nivell econòmic o les vagines provades i mai gaudides, suposo que deu ser cosa dels anys i de la necessitat de sobresortir que teniu els humans, però que hi farem, estàvem en plena discussió sobre una cita llatina que sempre em fa somriure “si vis pacem para bellum”, de fet sempre he estat l’únic que ha defensat la seva vigència en qualsevol discussió, el que em permet de tenir un argumentari força treballat, estàvem ja en el tercer cafè i en la justificació de si les necessitats individuals eren superiors a les col•lectives, o quan la col•lectivitat pot prescindir de l’individu quan la vaig veure, estava al mig del carrer, l’estat era lamentable i es notava que Baco havia decidit visitar-la aquella nit, aleshores la vaig sentir cridar “El gris us cau molt bé”, tot al seu voltant eren riotes, els seus joves amics no entenien cap de les seves paraules, hi ha graus d’embriaguesa i ella era una de les maleïdes a qui l’alcohol torna més despertes, l’alcohol li feia treure molts de prejudicis i de les venes que ens tapen els ulls o més ben dit ens tapen la boca, el meus tertulians la van mirar somrient, l’entenien tots hi havien passat per allí, els amics de la noia li van girar l’esquena avorrits o molestos per la sinceritat d’ella... “No hi ha preguntes sense respostes, sinó que hi ha respostes mal formulades” va dir algú, em vaig excusar aixecant-me. La noia estava allí sota la pluja amb la brillantor als ulls que dóna l’alcohol el mon ja no era el que havia vist al sortir de casa, el mon era molt diferent, vaig veure el tirant del seu vestit i una foscor en el fons dels seus ulls “Has estat mai en la guarida del conill?” li vaig preguntar “Tens una pastilla vermella” va dir-me ella, “No només una eternitat per respondre” vaig contestar, “Tot i que un cop s’accepta no hi ha marxa enrere”, la vaig agafar de la ma i la vaig portar a la nostra taula, òbviament ens haguessin pogut acusar de rebenta cunes, els allí presents sumàvem forces anys, i davant nostre algú que havia acabat de trencar els setze i a qui li havien trencat quelcom més aquella tarda “Qui sou?” va dir ella mentre s’asseia, “Una pandilla de grisos” va dir en Jacques picant-li l’ullet “On estàvem... ahhh si, decidim els nostres interessos o aquests ens decideixen a nosaltres? Podem decidir el que volem ser? O aquelles facultats del que podem ser són les que al final ens porten al que som?” “Jajajajaja, potser vas un xic fort per ella no?” “Bé, la madame, sempre es pot aixecar i tornar al seu...” “Vull la pastilla vermella” va dir ella acabant-se el meu bourbon... No conec com serà el final, i de fet tampoc m’interessa, però em va demostrar que no tot està perdut, i que a partir d’ahir necessitarem una cadira més en el fins ara club masculí de la darrera pregunta...
yong neng hua, hao zhuan

dissabte, 30 de maig de 2009

entrada 167 (any 2)

A vegades passa, un porta segles en aquest mon i a vegades es sorprèn quan es queda penjat d’algú o de quelcom, i ho he de reconèixer... avui en dia estic penjat (intel•lectualment) ja que de moment no vec ombres davant la figura de la Jolie... però com em van dir una vegada suposo que l’excitació intel•lectual sempre serà més forta que no pas la física, finalment l’atracció física és un viatge del que tenim totes les dades, un viatge dins del GPS que poques vegades sorprèn, així doncs em trobo penjat dels escrits de dues noies, i seguidor dels escrits d’alguns nois, de les noies que dir-vos... podríem dir que amb l’aristocràcia hem topat en un dels casos, en l’altre és una columnista d’un diari local. Darrerament m’he sorprès fent els mots creuats dels diaris, feia temps que no reprenia aquest vici, de fet, crec que moltes vegades davant la visió d’algú mínimament interessant ens caldria de facilitar-li un d’aquests ginys de l’enginy, ja que en bona mesura demostres la capacitat de la persona que tenim davant, ho sé i ho reconec, sóc en certa mesura “racista” i ho dic amb totes les lletres, m’agrada triar a aquells amb qui comparteixo les coses, i odio que em vinguin donats, així doncs, si el que està amb mi és incapaç de dir res interessant o d’utilitzar un vocabulari mínimament excitant millor que cerqui d’altres a qui avorrir... Així doncs permeteu-me que faci una juguesca i us proposi un petit joc per tal d’esbrinar la persona que me té (almenys intel•lectualment) l’atenció robada. El nom de la persona estaria format per la unió d’aquestes tres definicions:
1.- El que prenen els anglesos sempre a les quatre
2.- La nota contrària a la totalitat en el pentagrama
3.- Societat Anònima
I el cognom....
1.- Com acostumen a acabar tots els noms de les empreses angleses i americanes
2.- El que hauríem de veure darrera el cotxe dels conductors novells
4.- Mantra
Si ajunteu les definicions tindreu el cognom també....

divendres, 29 de maig de 2009

entrada 166 (any 2)

Aquesta nit la he passat passejant pels carrers de la ciutat, aquests s’han anat buidant passant de la gentada de les darreres hores de la tarda a l’absència total d’humanitat, i la pregunta és si mai hi ha hagut humanitat, al llarg dels segles he passejat per infinitat de carrers, plens de gent, he navegat entre riuades de persones, però sense detectar en molts casos res d’humanitat, bancs d’espectres que creient en una vida que no és la seva van passat pel meu costat, i jo amb la maledicció de poder veure darrera de cara somrient totes les pors i desitjos, i veient la gradació dels mateixos cap a zones on el negre esdevé el color més clar de l’espectre, possiblement algú hi hagi que mereixi ser salvat, per si us he de ser sincer fa ja segles que li he perdut el rastre, amb tot sempre es veuen esculls castigats per les onades de sers buits que resisteixen amb una enteresa digna de menció, i aleshores recordo que la meva estància aquí no és per valorar-vos, al final qui sóc jo per donar una opinió sobre vosaltres? Em podeu molestar i irritar, però suposo que un al final s’hi ha de fer, i aprendre que poc més es pot esperar de vosaltres, ja m’ho van dir, que em cuidés de contactar massa amb vosaltres, teniu l’estranya virtut d’empatitzar amb els altres i fer creure que sou com sou, no pel que sou o feu, sinó simplement perquè així us han fet, i que ja feu prou d’intentar canviar cap a millor, possiblement una bona juguesca, però el temps m’ha demostrat que sou com sou perquè voleu ser així...

dimecres, 27 de maig de 2009

entrada 165 (any 2)

Tot té un final, i el viatge havia acabat, estàvem entrant en el nostre destí quan les paraules em van venir a la memòria “... la lluna que cerques ha anat al jardí del seu nom, allí on fins i tot de nit i a l’hivern les flors més estranyes es mantenen sense canvis, allí on el temps no passa, i d’aquell lloc el telescòpic primigeni et donarà la solució”, no m’havia costat massa descobrir la solució a l’enigma, fins i tot insultantment fàcil, sempre està bé que ens infravalorin vaig pensar. “Segur que és aquí?” va preguntar la Nàdia amb una ganyota, “Això sembla una merda de poble abandonat, si ni tan sols surt als mapes...” “Sinó surt als mapes per algun motiu serà, no?” la Ionde al escoltar-me no va poder reprimir un somriure... “Crec que l’hi hauries de fer memòria a la Nàdia d’on som”, jo no estava disposat a perdre temps explicant històries a algú que ben segurament no les creuria però la Iondé es veu que tenia temps per perdre “Uf, un veritable mal educat aquest vampir...” la Ionde va fer un gest a la Nàdia qui es va acostar deixant anar un crit d’exclamació, havien pujat un turó i sota als seus peus els camps de blat i altres que havien deixat enrere ara tenien una tonalitat platejada, semblant a un mar de mercuri, amb ones provocades pel vent “Benvinguda al jardí de la lluna, aquest fet només es veu en nits com aquesta de lluna plena, ningú li ha donat cap explicació, igual no en té” va dir la Ionde arronsant les espatlles “Però tu en tindràs alguna, oi?” va preguntar la Nàdia... “Tata!! Com t’estimo” va dir la Ionde aferrant-se al seu braç “Costa trobar gent amb ganes d’escoltar, les males llengües diuen que en aquell castell que tens allà a dalt hi viva un senyor feudal qui volia casar la seva filla amb un altre senyor per forçar una aliança, però com en tots els contes, la noia es va enamorar del capità de la guàrdia, el senyor feudal un cop assabentat del fet, va planejar matar al noi, però aleshores va tenir una idea millor, de fet si altres el maten per tu més net i menys problemes... va enviar al noi a les creuades amb la promesa que si hi estava vint i cinc anys i tornava sa i estalvi li donaria la ma de la seva filla, el noi va aguantar tot aquest temps tot i que les males llengües diuen que la castedat no era el seu fort, però bé, no entrarem en truculències, el fet és que el senyor es va rebre notícies que el noi ara home havia complert la seva part, ell havia enganyat a la seva filla i havia aconseguit que finalment es casés amb qui ell volia, i aleshores com caiguda del cel, se li va aparèixer una bruixa qui a canvi del primer fill que tinguessin les dones del seu territori li va prometre que no caldria que es preocupés, el senyor no ho va pensar massa i va acceptar, el guerrer va arribar aquí on estem ara i va intentar arribar al castell, però cada cop que entrava en els prats aquests es feien eterns, va estar dies i nits cavalcant cap al castell, però no aconseguia ni tan sols acostar-s’hi, amb tot cada dia es trobava amb una camperola qui li portava menjar i beure i qui escoltava de bon grat les seves històries, el temps va passar i el cavaller va perdre els seus records, ja que cada cop parlava menys del seu passat i més del present amb la camperola, al final i al cap d’un temps uns nens jugant van descobrir el cos d’un guerrer qui havia mort de cansament, gana o set, de fet poc importava, des de les hores ningú gossa entrar de nit en aquests prats, ja que alguns encara creuen veure a la jove camperola cercant noves víctimes. “I els primogènits?”, “Bé, aquesta és la part més divertida de la història, amb el temps el senyor va morir i la gent va oblidar la promesa que aquest havia fet, de les hores tot els fills primers morien a la setmana del naixement, i de fet encara avui en dia, les parelles tenen el seu primer fill en les prefectures properes”, vaig somriure, coneixia la història i molt possiblement no havia anat d’aquella manera o si?, vaig forçar el pas entrant a les restes de Sant Michel et la Croix, “Bé Ionde si tant en saps, potser li podries explicar que és aquest lloc” “Si, si, si” va començar a cridar la Ionde com una nena a qui haguessin fet un regal “Tata, aquest poble que no surt enlloc, va ser el darrer refugi dels veritables hereus de França, quan els reis van tenir de fugir, se’ls hi va oferir un refugi, un lloc on començar de nou, en aquell moment poca gent s’aventurava a passar per aquests camps (gràcies a la llegenda anterior), quan van arribar, es van trobar el poble fet, i habitat per joves forts i sans els quals no recordaven res del seu passat” “Això és una bogeria” va dir la Nàdia “Tu creus?” li vaig dir assenyalant les façanes del que quedava d’alguns edificis, en totes es veien gravats en la pedra de la flor de Lys un jardí de flors que no temien el pas del temps o de les estacions, sempre en flor, i en el centre del que havia estat la plaça, un vell pou tapat, el conegut com el telescopi primigeni el concepte de telescopi sempre s’ha utilitzat com a utensili per veure “més enllà” o per “veure lluny”, en el cas que ens tocava el pou tenia una llegenda gravada en una pedra “Cuidis el que miri el fons del que vegi, ja que cap por té el pou d’oferir la imatge real del que mira”, fins el moment tot anava com la seda, en breu coneixeria el final de la història, estàvem a prop del pou quan vaig notar que alguna cosa no anava bé, vaig sentir com un brunzit passant al meu costat i vaig veure com el cos de la Nàdia sortia disparat cap enrere, em vaig girar just per veure com entre les cases sortia el vell del port apuntant a la Ionde amb un rifle, “No feu cap tonteria, si ni tan sols respireu un xic sospitosament, ella seguirà la sort de la seva amiga. Ja que suposo que a tu vampir no et podré tocar”, “El cronista!” va cridar la Ionde, “Cronista?, i d’on has tret aquesta tonteria...” “Tens unes amigues força influenciables, poc em va costar que em creguessin i és més, gràcies al regal que us vaig donar us he pogut seguir” “El rellotge!” va exclamar la Ionde, va intentar utilitzar els seus poder però un gest del vell la va fer desistir, “Saps que moriràs, no vell?, a que treu que t’emportis ningú amb tu, tot i que sigui una noia maca...” “Vaja, un vampir amb sentiments, de fet està fotut aquest mon”, amb sentiments o necessitat de guanyar un xic de temps, aleshores un objecte borrós va caure damunt el vell, aquest va canviar la mirada de sorpresa per la d’ira, apretant el gallet, una altra explosió i aquest cop la Ionde va sortir disparada cap enrere caient damunt, el pou quedant estesa damunt la tapa que el cegava... en Paul va caure a l’instant de fet la Lilith no s’està per miraments, em va mirar amb els seus ulls verds i la seva melena panotxa al vent “M’havies promès un sopar, i això no ha estat més que una merda de primer plat, tot i que possiblement em podries deixar el segon plat i els postres” va dir amb un somriure, mentre s’aixecava i s’acostava, es va acostar a la Nàdia i veient que no es movia va anar cap a la Ionde, no hi va arribar “No són teves” li vaig dir interposant-me entre ella i la Ionde, “El tracte era un plat, i ja l’has tingut, jo he complert i tu has complert, i com sempre un plaer veure’t”, “Tu si que saps com amargar una nit com aquesta, amb tot no estaré massa lluny per si canvies d’opinió” va dir amb un somriure, “Saps que tenim coses de que parlar”, va deixar anar mentre desapareixia, la Lilith tenia el do d’aparèixer i desaparèixer al gust, així que probablement la tornaria a veure... em vaig acostar al pou, sort de la tapa, ja que no tenia cap ganes de recupera un cos dels fons del mateix, la Ionde tenia un forat a l’alçada del cor i una preciosa rosa vermella dibuixada en la seva roba, al acostar-me vaig escoltar un soroll fort i sec i la tapa va cedir, em vaig llençar cap al cos i vaig aconseguir agafar-la pel braç abans que caigués, la nit havia estat fosca, però ara un vent havia allunyat els núvols i la lluna sempre curiosa havia aparegut, vaig veure el reflex de la mateixa en el fons del pou, sorprès vaig obrir la ma, la Ionde lliure va començar a caure fins que va obrir els ulls i va parar la seva caiguda... “Ets un minyó dolent vampir, no saps que està lleig deixar caure les noies a un pou?”, el reflex que havia vist al fons del pou era el de la noia de la lluna entre núvols... “Tasha, qui si no muntaria una partida d’escacs com aquesta, tan avorrit és el cel que tens que distreure’t entre els mortals?” “No et pensis, l’eternitat acaba per cansar, bé que cal dir-te, però no em queixo ha estat divertit, força divertit”, no era el primer cop que la veia, Tasha era una de les divinitats arcanes, molt possiblement oblidada ja que el culte a la seva figura va desaparèixer en l’origen dels temps, quan els seus fills van agafar el relleu, Deus joves amb ganes de sentir-se estimats, els Deus actuals molt possiblement si el temps fos equiparable serien els seus besnéts, la llegenda deia que avorrida de la seva estança en el cel a vegades es perdia entre els mortals per tornar a sentir... “Si vampir, una partida d’escacs, amb totes les figures, peons, alfils, cavallers, torres, reis i reines, només queda saber quina posició tens tu, però fins i tot el que he viscut ha acabat per avorrir-me, i crec que ja és el moment de tornar cap a casa, saps vampir no m’ha costat massa fer que uns em busquessin i d’altres em desitgessin, i fins i tot em vaig preguntar la primera nit que ens vam veure si em mataries, però es clar, algú com tu va descobrir el meu símbol i va decidir verificar la meva naturalesa, ens tornarem a veure vampir, no voldries gaudir d’aquest cos almenys que sigui un cop?, ja que el trio te’l vec fatal...” vaig saltar contra ella aconseguint roçar-la, odio tan els Deus com el Dimonis, pocs són de confiar i tenen un sentiment semblant als meus cap els humans, va apartar-se amb un somriure, va quedar suspesa a escassos metres meus, i aleshores va abandonar el cos de la Ionde, aquest va caure davant meu, el Deus no tenen masses miraments amb els seus receptacles, i els humans no acostumen a aguantar massa bé tenir un Deu dins seu, el cos de la Ionde es va anar podrint passant a ossos i posteriorment a pols, que el vent es va endur, tot havia acabat, em vaig aixecar ... “Vampir, tenim quelcom pendent encara”, vaig somriure al escoltar la veu de la Nàdia, definitivament ella si que em sabia sorprendre, “Sort de les armilles antibales” va dir, responent la pregunta “I ara vampir t’ha arribat l’hora”. Em vaig girar veient el seu somriure, no vaig més que reconèixer que era una noia amb mitjans, m’estava apuntant amb una vara de Huji, feia segles que no en veia cap, aquestes vares tenien una virtut, un cop invocades perseguien a qui s’apuntava, no hi havia escapatòria i un cop es clavaven deixaven anar un verí que ni tan sols els vampirs podíem neutralitzar, vaig recordar les darreres paraules de la vident “Aquesta cerca no acabarà bé vampir, abans que arribis al final hauràs de renunciar a molt i guanyar poc, fins i tot algú com tu hauria de pensar en si li val la pena, no totes les paraules dels humans són certes...” tot com havia, dit, vaig agafar aire quan quelcom és inevitable el millor és no negar-se a l’evidència, vaig escoltar l’encanteri de la Nàdia, i just en aquell moment una ombra vermellosa es pa posar entre el meu destí i jo “Heldrich, mai sabràs cuidar de tu mateix...” la Lilith va caure als meus peus, no vaig perdre el temps, la Nàdia no havia tancat la boca de la sorpresa, quan el seu cap es va rebentar contra la paret del pou, abans de que acabés de morir, vaig dibuixar una sèrie de símbols arcans i vaig tirar el cos al pou, la seva ànima no seria lliure mai més, quedaria per sempre més allí on el cos descansés, vaig tornar al costat de la Lilith “Jajaja, ja vec que no havia de tornar a buscar els postres, no es pot menjar massa, ja que una s’arrisca a acabar empatxada...” vaig acaronar el seu cabell i aleshores vaig escoltar com el seus batecs s’anaven suavitzant i darrera els seus uns altres batecs molt més suaus... “No tenim bona estrella Heldrich, ni tu, ni jo ni el petit Drichi, sempre havia cregut que podríem passar una vida junts, però ja veus tu tens l’eternitat aquí i jo l’eternitat on tu no voldràs venir-me a buscar”, la pell de la Lilith anava enfosquint-se, i la seva bellesa s’anava marcint com la de moltes de flors que havien crescut en aquelles terres, “Marxa, no vull que em vegis morir, no vull que la darrera imatge meva sigui aquesta”, vaig intentar somriure mentre la besava, la Lilith era una vampira fins al final... “Heldrich, no et convé estar amb humans, sempre acabes per agafar les seves maleides costums...” van ser les seves darreres paraules.

dimarts, 26 de maig de 2009

entrada 164 (any 2)

Una nit i tot hauria acabat, havia calculat la distància considerant els dos lastres que portava amb mi, si hagués estat l’únic viatger molt possiblement ja hauria arribat al destí, però a vegades en un viatge no és important ni la distància ni la rapidesa del transport, a vegades un viatge té el valor de les vivències del mateix... Amb tot, no seria fàcil, tot i intentar passar desapercebut sempre hi ha Judes esperant la mínima oportunitat per endur-se algunes monedes d’argent, elles acabaven de sopar, em vaig excusar i vaig anar cap als serveis, vaig somriure al veure les diferents alçades dels pixaderos, des de la mesura “David el Gnomo” a la de Taxenko, passant per les més normals, m’hi vaig acomodar notant una presència al meu costat, no he entès mai l’interès dels humans per verificar la vostra virilitat pel sistema de comparació, “Tot bé?” vaig preguntar molestant a aquell qui en teoria em molestava a mi amb la seva curiositat, va dibuixar un somriure nerviós intentant centrar la mirada i concentrant-se en el que tenia entre mans, “Si l’agafes és teva”, vaig veure com somreia ara més obertament, definitivament aquell encara creia que els reis eren tres vellets que purgaven el seus hàbits pedòfils deixant joguines als nens després de passar la nit amb ells, “Si segueixes així acabaràs per donar-me per cul” vaig dir, el meu veí em va mirar sorprès sense entendre massa bé el meu comentari “Tranquil, ho deia pel teu amic”, va intentar girar-se i el de darrera agafar-me, sempre m’ha agradat el contacte humà, així que em vaig deixar agafar, vaig tirar cap endavant per provocar que estirés, un cop ho va fer vaig projectar-me cap darrera pivotant en la paret, de pas vaig agafar amb les cames el cap del meu veí qui sorprès va veure com el seu frontal destroçava l’urinari, el que em tenia agafat va topar d’esquena amb la paret contrària, no li podia deixar pensar, vaig colpejar amb el cap el seu nas, la pressió va decaure un instant, just suficient per poder fer un gir de 180º i quedar enfront d’ell, no podia pensar ni parar però la imatge em va quedar gravada, aleshores va començar un torneig per veure qui colpejava més ràpid, amb més precisió i de forma més cabrona, va ser al colpejar-li la caròtida que va forçar un somriure, qualsevol que tingues sang circulant de forma normal hagués caigut, i ningú normal tindria uns ullals com els d’ell, em va colpejar i vaig aconseguir agafar-li un dit, el vaig doblegar escoltant com es partia, vaig colpejar el seu turmell, que li va fallar em vaig posar a la seva esquena aprofitant el seu desequilibri vaig treure el rellotge que s’havien entossudit a fer-me creure que era meu i el vaig llançar contra el mirall que el tenia davant, aquest es va partir, vaig deixar la meva pressió sobre el meu germà i aquest es va aixecar amb totes les forces, que per definició el van deixar sense forces, “No entenc el que pretenies però has fallat...” “Vols dir?”, vaig dir agafant un tros de mirall a l’aire, un gir ràpid i el seu cap es va separar del cos, vaig notar un altre soroll, el primer intentava fugir, el vaig agafar abans que arribés a la porta, igual jo també soparia aquella nit, vaig clavar els meus ullals sentint l’explosió de plaer i sensacions, aleshores la porta es va obrir apareixent la figura de la Ionde... “Vaja, i el meu postre?” li vaig tirar el cos, el va agafar i amb una estranya brillantor als ulls es va acostar a la ferida oberta, va somriure apropant els llavis va estirar la llengua i al notar el líquid va tenir una sensació marejant, no era com el que havia esperat, allò estava calent i feia mala olor, a més encara notava la vida de qui tenia pres, es va forçar a fer el que havia vist, la sang la va tocar i no va poder més, va deixar caure el cos entrant en un dels banys, “Humans, humans, hauríeu de saber el que voleu abans de tocar els collons...” vaig dir recuperant el meu sopar, vaig trencar el coll al pobre desgraciat, de fet no m’agrada que em potinegin el menjar... Vaig escoltar unes paraules, les mateixes que havia dit a la Nàdia, la Ionde va aparèixer davant meu “I ara que vampir?, ja no ets tan superior, no?, ara et tinc davant, i podria si volgués acabar amb tu quedant-me el teu cor de record”, va dir la Ionde mentre jugava a l’alçada del pit d’ell, va obrir-li la camisa d’una estrebada “Saps, diuen que no hi ha res més negre que un cor de vampir, potser ho podríem comprovar...” vaig somriure i ella va quedar glaçada, la meva ma li va agafar la gola “Minyona, m’encanta quan t’enfades, tot i que no pots embruixar a aquell per qui sents quelcom” vaig afluixar la pressió i va caure al terra, “Si vols quelcom meu potser preferiràs això al cor.... no és tan negre però...” vaig dir abaixant-me els pantalons, vaig veure el seu moviment i el vaig encaixar amb un somriure mentre ella marxava del bany... els humans sempre em deixeu amb mal de collons....

dilluns, 25 de maig de 2009

entrada 163 (any 2)

No l’estimava, això ell ho tenia clar, l’havia invitat a sopar i a prendre alguna copa, escoltant les tonteries que deixava anar perquè els seus companys li havien dit que la mamava de collons, i ara que havia tingut l’oportunitat de cridar la seva atenció no volia deixar passar l’ocasió de provar si era cert, poc l’importava la platja, la lluna i el mar, ell només esperava el moment per sentir els llavis d’ella al voltant de la seva polla. Ella s’hi sentia a gust no havia estat dels pitjors tot i que no l’estimava, sabia que ell només esperava que li xupés, ho havia fet repetides vegades des de que havia descobert les portes que tres minuts d’exercici i un tràngol, que depenent de l’individu era dolent o pitjor, obrien. Almenys l’havia tret a sopar, ella i no s’havia estat, dos plats i postres, a més de demanar el millor vi de la carta, després havien anat a fer algunes copes i ell havia escoltat amb cara d’interessat tot el que li deia, i finalment havia acceptat a portar-la a la platja, ella ho tenia clar o li satisfeia aquests petits desitjos o ell no veuria satisfet el més gran dels seus desitjos. Feia una bona nit, per l’època i l’hora encara no feia massa fred, el mar els hi portava un lleuger oreig amb un olor característic de la zona, i aleshores ella ho va veure, damunt de la sorra, un objecte, quiet inerme, li va assenyalar al seu acompanyant i va accelerar el pas, el mar sempre portava presents a les nenes maques, li deia la seva àvia, va ser la primera a arribar a l’alçada de l’objecte i va deixar anar un crit, no era precisament el regal que esperava, davant seu hi havia un cos, el seu acompanyant va arribar a la seva alçada, abraçant-la i notant els pits d’ella, tenia que desfer-se d’aquell mort inoportú i treure-la d’allí, la notava a punt i potser hi hauria quelcom més que una mamada, només de pensar-ho notava una pressió als pantalons, la va intentar allunyar del lloc dient-li que un cop al cotxe trucarien a la policia, “I si encara està viu?” va preguntar ella, “Viu?” va dir el noi rient, “Aquest té tant de viu com nosaltres de morts” va dir, donant una puntada al cos “Va anem al cotxe i no perdem més el temps aquí”, va dir girant-se vers la noia, aquesta el va mirar amb resignació i de sobte la seva mirada es va convertir en una ganyota, el noi no es podia creure que fos tan impressionable, la nit prometia... “Segur que prometrà la nit... hauries de ser més curós al despertar a la gent, a ningú li agrada que el despertin a puntades” va quedar-se glaçat només un instant, després res, mai hagués pensat que la mort fos allò, ni imatges de la vida, ni túnel ni res, simplement un click i la llum ja no hi era ni la llum ni ell. Ella va començar a córrer per la platja, el cotxe estava a prop, ho sabia, el veia just davant d’ella, a no més de trenta metres, la sorra l’impedia córrer més ràpid, va ensopegar i va caure, va quedar-se ajupida esperant, no va saber l’estona que va estar allí quieta, però no va passar res, es va aixecar, notant l’aire de nou, no volia mirar, però ho va fer, darrera seu només va veure un cos, es va aixecar i va arrencar de nou cap al cotxe, cada cop més ràpid, cada cop més a prop, va arribar al cotxe suada, i amb el cor que li volia sortir del pit, va intentar obrir una porta i res, les claus!, va pensar... “Busques això?”, va veure com una ma li ensenyava el clauer amb les claus del cotxe, va recordar aleshores la segona part de la frase de la seva àvia... “El mar porta presents a les nenes maques, però només les nenes intel•ligents els rebutgen”, es va anar girant poc a poc observant a qui tenia darrera “La xupo molt bé, ningú s’ha queixat mai de debò, segur que podem arribar a un acord...” vaig tapar-li la boca amb un dit, de fet l’oferta era temptadora, però ja sé sap que amb les coses de menjar no s’hi juga la mossegada va portar un plaer exquisit, amb la sang un es beu la persona i aquella noia era un pou d’ambició, vaig lamentar deixar el mon sense algú com ella, qui de bon segur hagués acabat lluny, molt lluny, just abans que exhalés el darrer suspir la vaig deixar a la sorra, possiblement m’havia perdut una bona mamada, però estant a França, no en tenia cap dubte que totes les noies de per allí dominaven el “francès”, i tot i ser un mal acudit em va fer somriure. Vaig regirar el cotxe fins trobar el que cercava, una trucada, tres tons i vaig penjar, ara ja sabien que encara hi era i el més important on era, no tenia temps ni ganes de deixar-ho tot net, per això ja hi havia els humans. Passades unes hores em trobava fent un cafè i traient-me el regust del darrer desig del darrer plat del sopar, quan un objecte metàl•lic va colpejar la taula, darrera l’objecte un cos em va saltar a la falda, deixant a tots els del bar bocabadats “Hola!!, està lleig marxar sense ni tan sols un petó” va dir la Ionde acostant-se... “Dolent! Has sopat i ni tan sols m’has esperat!”, “I la Nàdia?” vaig preguntar “Vaja, et sembla bonic, tenir-me a mi i preguntar per ella?” la Ionde va somriure “Igual també he sopat jo... tant de parlar del trio igual al final ens haurem de conformar amb un duet...” la porta es va obrir de nou i la Nàdia va entrar renegant “Vaja, mira que n’és d’inoportuna” va dir la Ionde, “Al final et trobo, no m’ho facis més si vols conservar aquest somriure de nena bona, i tu? No t’han dit mai que fins i tot per ser un vampir fas mala cara” “Jo també me n’alegro de veure’t, tot i que no tots podem sopar el que ens agrada, com si que va poder algú que conec...” “Heus ací el meu vampir preferit” va dir la Ionde abraçant-se encara més “Tot i que crec que ets l’únic vampir que conec, i no sé si aquest comentari t’hauria d’afalagar o molestar....”

diumenge, 24 de maig de 2009

entrada 162 (any 2)

No li va costar massa a la Ionde de convèncer al vell perquè les dugués al lloc de l'explosió el vell es deia Paul, i tot i les seves recances inicials no es va poder resistir als “encants naturals” de la Ionde, la travesia va ser curta, i l'espectacle del desastre s'escampava al voltant d'ells, de fet l'explosió havia estat destinada a no deixar cap mena de rastre, la Nàdia amb un crit sord va marcar una direcció, van pujar a coberta una resta de planxa de fibra amb un número de sèrie “Forma part d'un número de sèrie que si no vaig errada correspon als utilitzats per l'exercit, en especial en els míssils terra-terra”, “Així doncs hi havia algú més” va sentenciar la Ionde “Tret de nosaltres, els que ens han atacat i aquest profètic vellet”, la Nàdia es va acostar cap al vell desenfundant la seva arma, la Ionde es va interposar en el seu camí agafant-li el braç “Aquest vellet poc i té a veure en això, oi?” va dir mentre es girava, en Paul va empassar-se la saliva, havia sortit de moltes situacions però aquella era força complicada, va intentar fer un somriure quan la Ionde li va trencar “En Paul, es un germà de les ombres, segurament un observador, oi Paul?”, “Qui?” va preguntar la Nàdia, poc servia ja amagar les cartes en Paul es va seure a la popa del veler “Vec que no estàveu amb ell per casualitat, i si, sóc un observador”, la Nàdia va veure una brillantor en els ulls de la Ionde que no acabava d'entendre “Ets el seu cronista!” va exclamar la Ionde, tu saps el seu nom!” “Jajajajajaja, no arribo a tant” va dir en Paul “I si sóc el seu “cronista”, com ja deveu, o segur que tu saps els vampirs no són excessivament nombrosos, i cada cop que es detecta la presència d'algun es procedeix al seu registres, en el aquest cas només sé que el seu origen és força llunyà, i que hi ha constància d'ell des d'almenys el 1578, de les hores ha anat apareixent i desapareixent, nosaltres només ens dediquem a observar els seus actes i a satisfer les seves necessitats materials...” “Vaja uns venuts” va cridar la Nàdia “Uns venuts i que de pas heu venut a la vostra pròpia espècie”, va continuar dient “Si” va dir la Ionde “Però són els mateixos que et van salvar el cul l'altre dia, perquè sembla ser que ets un xic porqueta menjant, porqueta i deixada...”, “Possiblement, venuts i traïdors” va contestar el vell sense immutar-se, aquella crítica li havien fet tantes vegades que ja no li importava “El vaig conèixer quan jo acabava de fer els divuit anys, i se'm va oferir aquesta feina, mai oblidaré el primer cop que el vaig veure, va ser prop de Roma intentava documentar-me sobre ell, quan prop del Coliseu em van venir a buscar un grup de pobres, en aquell temps era jove i estúpid, els hi vaig donar totes les monedes que em quedaven, pel darrer que em va venir a buscar ja no em quedaven més monedes, però veient la seva pobra mirada li vaig donar un rellotge que pertanyia a la meva família des de feia generacions, el pobre em va mirar i amb somriure dient “No tot està en els llibres, i possiblement preguntant aprendries més del que vols saber, bonic rellotge, si mai marxo d'aquesta merda de planeta te'l tornaré, no està gens malament que enviïn un santon perquè expliqui el que faig...” vam estar tota la nit bevent, vaig poder preguntar tot el que sempre havia desitjat, tot i que a cada pregunta perdia el desig a fer-ne de noves, només vaig tenir una idea clara, seria un bon observador però quan més lluny d'ell millor”, “Mireu allí!” va cridar la Ionde, damunt una fusta un objecte brillant resplendia sota un cel cada cop més encapotat “No és possible!” va exclamar en Paul mentre l'examinava “És el meu rellotge”, aleshores una fina pluja els va començar a mullar, “Tots els records es perdran en el temps com llàgrimes sota la pluja, es hora...” “De morir...” va sentenciar la Nàdia, acabant de parafrasejar a Roy Batty. La Ionde va anar a la proa del vaixell endinsant la ma en el mar, no va ser conscient del temps que va passar allí fins que el la ma del Paul la va tornar a la realitat, aquest espantant li va dir “No hauríeu de despertar allò que millor està dormit” “Ningú és el que diu ser no vell Paul...” ell va mirar al mar, gelant-se-li la sang al veure una forma blanquinosa enfonsant-se cada cop més “Està viu!” va dir la Ionde mentre s'asseia, la Nàdia ho observava tot amb un cert desconcert en la mirada “Paul, crec que encara tindràs feina per temps i oportunitat de tornar el rellotge, o millor...” va dir la Iondé aixecant-se i prenent-li de les mans “Ja el tornaré jo” va deixar anar un somriure i va tornar cap al costat de la Nàdia, la va agafar del braç i la va fer seure al seu costat, allí sota la pluja i mentre tornaven cap al moll va repenjar el seu cap al pit de la Nàdia “Tata, m'explicaràs que vas sentir al acabar amb aquella noia? i amb el noi? qui ho feia millor? quin gust tenien?”, la Nàdia no va puguer més i va dirigir-se al costat de la barca per deixar anar l'inexistent esmorzar d'aquell matí “No pateixis Tata, tenim temps perquè m'ho expliquis” va dir la Ionde mentre li apartava els cabells de la cara a la Nàdia “Perquè encara estem juntes en això no?” va dir mentre li besava la galta, la Nàdia va ser conscient de l'increïblement creguts que són els humans en creure que no hi ha res per damunt d'ells, ella en poc temps havia vist com els humans no eren més que un accident en aquest mon...

dissabte, 23 de maig de 2009

entrada 161 (any 2)

Només hi ha dos maneres de fugir, per molt que en les pel·lícules se'ns en venguin d'altres, el millor és aprofitar les rutes naturals de migració dels humans i confondre's en la marabunda que representen, aquest mitjà de fugida ha perdut força des de l'aparició de les càmeres de control i les noves tecnologies que permeten un seguiment quasi on-line d'un, enfront d'això un sempre pot optar per les rutes poc transitades tot i saber que allí sempre despertarem curiositat, però en canvi són més ràpides i només tindrem problemes si pregunten per nosaltres, estaven en un moll al surt d'Anglaterra, el viatge havia estat tranquil, ell estava mirant el mar enyorant temps passats, la Nàdia estava d'empeus davant seu “Segur que hem d'anar cap al sud?, vols dir que que no hi ha una direcció millor?” “Voldries anar al nord?” va respondre ell amb un somriure, “Creus que si anem cap al nord arribarem abans al nostre destí?”, la Nàdia es va mossegar els llavis, li havien advertit que les darreres informacions recomanaven anar cap al nord, però en canvi ells es movien en sentit contrari, possiblement no havia estat una mala idea seguir-lo a ell... “Abans de continuar pensant, que ha estat una bona idea enganxar-se a mi podries mirar de trobar algun mitjà de transport”, l'odiava, odiava la capacitat que tenia d'anticipar-se a ella però de moment li tocava aguantar, va començar a caminar pel moll revisant els vaixells que allí hi havia amarrats... “Tu ja saps quin és el millor, no?” va dir la Ionde mirant-lo “O bé em deixes un lloc al teu costat o m'hauré de seure a la teva falda” ell va somriure, de fet la idea no li desagradava, la Ionde amb un somriure triomfal es va seure damunt les seves cames, compartint el norai ell va agafar un tros de corda i va començar a fer nusos, li sortien instintivament i relaxaven, “per cert encara no sé el teu nom”, “Ummm, em pots nomenar Nick”, “Voldria el veritable” “he tingut tants noms que han perdut qualsevol significat per mi, amb tot podríem dir que Nicolas, seria un bon no per mi” “No sé perquè, però et crec” va dir la Ionde mentre el mirava divertit, ell li va agafar el braç i va començar a fer nusos fent-lo servir com a base “Vaja no sabia que t'anés el bondage”, ell va apretar el nus i ella va deixar anar un sospir deixant-se caure encara més sobre ell. “Aquest és un “ballestrinque”, ben fet, segur que aquesta noia no se li escaparà”, va dir un vell que havia aparegut del no res “Però podria fer una “vuelta de driza escandalosa”?”, no li va costar fer feliç al vell, “I un nus de pescador?”, “I un as de guia?”, “I un “balso de calafate”?”, “I una margarita?” el vell va quedar impressionat de com aquell desconegut feia els nusos sense mirar, el resultat era sempre l'esperat “Definitivament, en sou un expert, i jo que em pensava que els de ciutat no sabien fer ni un simple nus...” “Internet fa meravelles” va dir ell, el vell va marxar pel moll la Ionde es va deixar caure sobre ell i va tancar els ulls, notava el cos d'ell i de moment no volia res mes, respirava prop de la seva pell per olorar-lo la mar l'havia regalat amb un bany de salitre que barrejat amb el olor natural feia una combinació difícil d'oblidar, aleshores va notar un moviment brusc i com el seu cos queia, va sentir els seus braços al voltant d'ella i va agafar tot l'aire que va poder, el seu cos va reposar a terra i va notar un bes que li va cremar els llavis. Ell va escoltar el soroll fosc i sec, va girar-se sobre si mateix oferint la seva esquena, la Ionde ni va obrir els ulls, va notar com un impacte cremava la seva esquena i després un altre, va deixar la Ionde a terra mentre un projectil passava entre ells, ferint els llavis d'ella, la seva primera acció mentre es movia cap a la font dels trets era buscar la Nàdia, esperava que l'estúpida no hagués accelerat la seva missió. Damunt el sostre, algú començava a desmuntar un fusell, li havien dit que disparés i marxés, però no volia perdre una arma com aquella, les coses no havien anat com s'esperava, el seu objectiu principal n'havia sortit bastant ben parat però en canvi havia tocat al secundari “Vec que el desig pot més que la intel·ligència” va quedar glaçat al veure com aquell a qui havia disparat estava al seu costat, era impossible moure's tan ràpid almenys que... i si així era no podia esperar massa del seu futur, es va aixecar i el va atacar amb un ganivet que sempre portava amagat en el cinturó, el seu adversari va esperar al darrera instant per girar-se apressant el canell, va fer palanca al colze fent-lo saltar, posteriorment va colpejar la tràquea amb el seu colze, va sentir com la nou d'Adan s'enfonsava, va agafar el cap amb les dues mans i amb un gir ràpid li va trencar el coll. “Suposo que no t'hagués agradat que t'haguessin trencat la teva camisa fashion”, ni tan sols l'havia sentit arribar, va notar dos punxades a l'esquena, va saltar cap endavant mentre girava i el va veure, el seu nou adversari qui deixava caure dos projectils a terra “Deu ni do, dos bales de Zhian, cap de la teva espècie estaria massa a gust amb això a l'esquena, tot i que no espero que m'ho agraeixis, ja que estic aquí per matar-te” ell es va concentrar, hi havia tres persones més del conte, i davant seu tenia tot un caçador, de fet les apostes anaven pujant i poc marge li quedava, al llarg de la seva existència s'havia enfrontat amb alguns caçadors i sempre havia acabat malament, “Tu perds vampir, si em guanyes elles moren, si perds elles moren, sigui com sigui tu perds”, ell va saltar cap enrere deixant-se caure del sostre de l'edifici “Estúpid!” va cridar el caçador anat darrera ell, va saltar darrera el vampir, i aleshores va veure el seu error, una ma li va agafar la cama, fent-lo picar contra la façana de l'edifici, va perdre l'aire mentre queia, el seu cos va picar al terra, no havia anat malament, no estava mort encara, va intentar agafar aire quan va veure una ombra caient sobre ell, va intentar apartar-se però va ser inútil, va notar una pressió a les cames que li van trencar els dos fèmurs, no volia però va cridar, ell es va aixecar “Suposo que et dec alguna cosa pel favor que m'has fet, i no crec que em diguis res d'interessant tot i que t'estic agraït per la informació” va començar a caminar allunyant-se d'ell “Tot i que pensant-ho millor...” el seu peu va sortir disparat “Gooooooolllll” va cridar mentre el cap del seu adversari trencava una finestra i e perdia dins l'edifici, de fet és fàcil fer feliç a un vampir va concloure. La Nàdia va saber que quelcom no anava bé, tan aviat com va escoltar les detonacions, encara no havia perdut totes les seves noves habilitats i aquestes li havien salvat la vida, va començar a córrer cap on els havia deixat, va veure'l abraçat a la Ionde i quelcom dins seu es va trencar, va agafar aire i va accelerar el pas, va veure la Ionde descansat al terra i com ell desapareixia, ara el podia seguir tot i que només com a quelcom borrós, va observar dos persones que es dirigien cap a la Ionde, va saltar contra el primer dels adversaris, aquest se la va treure amb una gran facilitat llençant-la contra el moll, no entenia com podia ser, havia estat entrenada i de res li havia servit, es va aixecar llençant els millors cops que sabia, el seu adversari els va anar parant i quan es va cansar amb un somriure va etzibar-li un cop de puny a l'estómac l'aire li va faltar i va caure de genolls, la Ionde estava paralitzada tot i que s'havia aixecat no acabava d'entendre el que passava va veure una figura que se li acostava apuntant-la amb una pistola “Em vols matar?, endavant doncs” va dir resignada, el seu botxí va aixecar l'arma “No és personal” va dir “Sempre és personal” va concloure resignada la Ionde, la pistola estava entre ells va intentar apretar el gallet però no va poder, “Vols disparar? per mi ho pots fer” va dir la Ionde, el seu atacant ho va intentar evitar però no va poder, la seva ma va contradir les seves ordres, es va anar girant fent que la pistola l'anés apuntant, va intentat deixar caure la pistola però res, va veure el canó davant ell li va prohibir al seu dit fer res “No volies disparar? per mi no t'estiguis”, es va sentir un tret la Nàdia va perdre la concentració i una puntada de peu la va fer desplaçar un metres pel moll “Llàstima per la teva amiga” va dir una veu “Possiblement amb tu ens ho podríem passar bé...” la figura la va agafar pel coll i la va aixecar de terra l'aire li va començar a faltar, amb un darrer esforç va disparar un puntada a l'entrecuix del seu adversari, aquest va deixar anar un renec i va apretar encara més les mans al voltant del coll d'ella, l'aire li va començar a faltar, i aleshores va veure com ella quedava suspesa a l'aire i el seu adversari desapareixia del seu camp visual escoltant com un cos queia a l'aigua. “Sempre he volgut aprendre a fer nusos mariners” va dir la Ionde amb un somriure, la Nàdia va centrar la mirada veient el cos del tercer adversari al terra i com el norai ja no hi era “Suposo que podrà donar records al Nemo de part nostre, per cert l'has vist a ell?”, la Nàdia intentava ordenar els pensaments, quan va escoltar el motor d'una embarcació tot i la distància va reconèixer el seu cos a la coberta, “Se'n va!” va cridar la Ionde, la Nàdia va començar a buscar una barca per seguir-lo quan de sobte una explosió les va sorprendre, el vaixell va esclatar en mil trossos, “Suposo que aquest és el final”, va dir una veu darrera d'elles “I el seu nom no era Nick” va dir el vell acostant-se a elles.

divendres, 22 de maig de 2009

entrada 160 (any 2)

“És maca, no?” li vaig dir a la Nàdia, qui estava asseguda al llit al costat de la Ionde, el dits d’ella jugaven entre el cabells de la Ionde baixant després per l’esquena de la dormida qui es movia inconscientment cercant el contacte “Ho dius seriosament lo del trio?” va dir la Nàdia “Crec que la podria convèncer” va dir mentre els seus llavis s’acostaven als de la Ionde, la llengua de la Nàdia va jugar amb els llavis de l’altra i va anar inclinant-se deixant que el seu apèndix anés explorant la blanca i fina pell de la seva companya, qui va començar a accelerar la respiració la Nàdia ara acariciava ja sense manies el cos de la Ionde qui va començar a despertar-se va obrir els ulls veient la Nàdia al seu damunt quedant paralitzada mentre la seva nova companya començava a besar-li el coll, de sobte la Nàdia va sortir disparada contra una de les parets, el seu cos va colpejar la paret i va jeure immòbil a terra, “No m’agrada que els altres toquin el meu menjar, o potser si... canviar sempre va bé diuen...” mentre parlava la vaig veure aixecar-se si llançar-se contra la Ionde, això si que era passió, passió o... vaig saltar contra ella, però inexplicablement se’m va escapar, aleshores vaig escoltar unes paraules en una llengua que no hauria de ser pronunciada i la Nàdia va quedar com congelada suspesa a l’aire, “Què li passa? Va dir la Ionde amb la cara desencaixada”, va acostar-se a la Nàdia i m’hi va assenyalar els llavis mentre retrocedia, aleshores tot va quedar clar, la Nàdia lluïa uns preciosos ullals, per com i perquè... aleshores vaig recordar la bala de la nit anterior que m’havia travessat, no vaig poder més que somriure del cabró que és el destí, la Ionde se’m va anticipar i perdent la por (de fet ella l’havia aturada), li va arrancar la màniga, allí estava el culpable, bé el culpable era jo suposadament, però encara conservo el vestigi humà de donar la culpa als altres, el seu braç tenia un color fosc, les antigues venes blaves ara esdevenien fils negres que resseguien com carreteres contaminades bona part de la geografia de la Nàdia, i el centre neuràlgic era un punt fosc, com un forat negre que enlloc d’atreure desprenia maldat per tot el seu cos, vaig observar com el seu propi cos expulsava la bala que va caure als meus peus, mai he entès el que fa que alguns es converteixin i que altres simplement morin, suposo que deu ser quelcom subjacent a les persones, a vegades els desitjos es tornen reals, tot és qüestió de pagar el preu que ens demanen... “Què faràs?” “Jo?, ella ha decidit, poc hi puc fer jo”, “No és cert” va respondre la Ionde “Tu ets el que ho has provocat i tu ho pots acabar”, “Suposo que et deus referia a que li extregui la sang contaminada... tinc clar que tu no en tens ni idea del mal gust que té, i em pregunto perquè ho hauria de fer...”, “No es pot quedar així, com, com...” “Com un monstre?, bé ella ho ha decidit, tot i que si et molesta la solució és senzilla”, vaig ficar-me darrera de la Nàdia qui lluitava amb totes les forces per alliberar-se de la seva presó, no seria difícil, el canvi encara no estava complert, vaig apretar les meves mans al voltant del seu, coll una estrebada i tot hauria acabat, “No!” va cridar la Ionde “En què quedem?” vaig dir amb un somriure, “L’odies o l’estimes?” “No som ningú per decidir sobre la vida dels altres” va dir amb poca convicció la Ionde “Està bé allibera-la” “Segur?”, “No, però no podem perdre més temps en discussions idiotes”, la Ionde va aixecar els braços i pronunciant els mots prohibits va trencar l’encanteri, la Nàdia va sortir disparada cap a ella, però aquest cop si que una ma la va agafar, va intentar lluitar contra aquell que la retenia, però aquest cop si que l’impacte contra la paret va ser definitiu, una foscor que ara li semblava amiga la va envoltar cuidant-la. La Nàdia va obrir els ulls, no estava a l’habitació, es trobava en un parc, davant seu un carrer i darrera una illa de cases unifamiliars, no sentia cap dolor tot i que recordava l’impacte, notava només una presència al seu costat, sabia qui era ni tan solos veure’l, com podia ser que pogués notar, olorar, sentir, escoltar i percebre coses que mai havia sentit, un somriure es va dibuixar en els seus llavis, “Bé, bella dorment, suposo que ets deus haver aixecat amb gana, doncs bé, tens tot un bufet lliure davant teu, tu tranqui-la que jo espero”, la Nàdia es va aixecar dirigint-se cap a la primera casa, quelcom dins seu deia que havia de parar que no estava bé el que li passava i menys bé encara el que anava a fer, va renegar d’aquell sentiment, amb un cop sec que mai abans hagués ni imaginat que podria fer va obrir la porta, va entrar a la planta baixa, davant seu va ensopegar amb una noia que no tindria més de trenta anys, aquesta després de la sorpresa inicial va intentar cridar, abans que deixes anar ni un so li va tapar la boca, mentre deixava anar els seus instints, va mossegar-li el coll sense importar-li que la sang la taqués va xuclar i xuclar, sentint com cada cop estava més viva i veient com aquella estúpida humana s’anava marcint, aleshores i sense entendre el perquè la va despullar i va començar a besar i mossegar aquell cos aparts iguals, va començar pel coll, els pits, el ventre i al final el premi gros, la seva víctima estava dempeus encara, repenjada a la paret, va obrir un xic les cames notant un olor que l’embriagava, va somriure, no pensava deixar d’assaborir res d’aquell plat, després d’una estona es va aixecar, hi havia algú més en aquella casa, ho notava, va començar a pujar les escales no calia ni que ho intentés els seus moviments no deixaven cap pista, era com un fantasma, era el que sempre hauria desitjat, va obrir un porta i va observar la figura en el llit, va fer una ganyota al pensar com aquell bulto d’allí podria haver gaudit de l’extraordinari plat que havia deixat en el saló, ella pensava que els plats haurien d’anar graduant-se de menys a més, però veia que havia equivocat l’elecció... es va posar al llit, acariciant aquell cos, ell es va despertar i va intentar dir un “Et sembla bonic arribar aquestes hores” o “T’he estat esperant” o “Mira que tinc per tu”, va agafar el present que li oferien, igual no aniria del tot malament la nit, va estirar aquell qui compartia el llit amb ella i s’hi va seure damunt va notar con la penetrava i les sensacions es van multiplicar per mil, la primera penetració li va provocar ja un orgasme, el cos reaccionava de forma diferent era molt més sensible, i semblava que el pogués controlar a gust, va cavalcar aquell present, clavant les ungles al pit del propietari del que desitjava, aquest es va començar a queixar i aleshores va entendre que per molt increïble que fos, aquella no era la seva dona, va intentar dir quelcom i apartar-la, però la Nàdia estava farta de la falta de concentració, el va besar a la boca jugant amb la llengua d’ell, la va mossegar i amb una estrebada li va arrancar escupint-la, va ser aleshores que sense deixar de follar-se’l va gaudir del segon plat, mentre ell s’ofegava amb la seva pròpia sang, va notar el darrers espasme d’ell, però ella necessitava més va odiar que la deixés a mitges, va colpejar tan fort el pit d’aquell desgraciat que la seva ma va perforar la caixa toràcica del mateix, va intentar que almenys una part d’aquell cos continués fent servei, tot va ser inútil... “Nena, no se’t pot portar a menjar... no tens cap mena d’etiqueta... has vist com ho deixes tot, per cert el postre el tens a la casa del costat”, la Nàdia va saltar cap a la finestra, i la va veure, una nena pel carrer caminant cap a la casa del costat, va obrir la finestra i saltant al carrer va somriure al veure que tindria primer i segon plat més postres, tenia la nena a uns metres, els suficients per agafar-la per sorpresa, i aleshores de la casa de la nena va sortir un gos, un vell pastor alemany qui veient el perill de la seva petita va córrer a posar-se al mig, era un gos vell un estúpid animal que no representaria cap problema, però li recordava a algú es va aterrar al veure que ja no tenia records, no més enllà de la nit anterior, un veu li deia “Perquè vols recordar la merda de persona que erets, ara tens una pissarra neta per omplir-la del que desitgis...”, la nena es va girar mentre cridava al gos, la va observar i la cara li va canviar “Es troba bé? Perdoni el meu gos, mai s’havia posat així... Ha tingut cap accident?, te la cara plena de sang”, la nena la mirava aterrada, i aleshores va entendre el que significa ser humà, va intentar somriure, però la nena va xisclar al veure els seus ullals i va marxar corrents cap a casa, el gos la va mirar amb una comprensió que havia vist en pocs humans, i entre grinyols i plors se li va acostar colpejant-li les cames, no volia problemes però sabia que ella no era bona per la seva petita propietària, va acariciar al vell gos, i va començar a caminar pel carrer “Vaja, no has deixat foradet pels postres?” ella el va mirar i va intentar dir-li quelcom i aleshores tot va passar, les cames li van fallar, va notar un dolor que mai hagués cregut capaç d’existir, tot el seu cos semblava trencar-se va notar els seus òrgans interns com mai els havia sentit, va intentar cridar però un líquid espès va sortir de la seva boca, va començar a veure-ho tot amb una tonalitat vermellosa, sentia com de tots els seus orificis emanava un líquid, va tocar-se l’orella i va notar un líquid calent i espès que va identificar ràpidament, va arrupir-se mentre notava com poc a poc anava perdent el poc que li quedava, va deixar-se anar cap aquella foscor que tan amiga li semblava. Ell la va observar, es va acotxar al seu costat i amb una ganyota la va tocar, estava feta un fàstic però les coses són com són, va observar el toll de sang al voltant d’ella i amb un renec es va obrir la màniga de la camisa, mossegant-se el canell el va acostar a terra, la sang inexplicablement va moure’s acostant-se al seu nou hoste, va ser ràpid i dolorós odiava el seu propi gust, però no podia deixar cap mena de prova. La Nàdia va obrir els ulls, no sabia el temps que portava dormint, va observar la figura de la Ionde al seu costat i la va intentar apartar “Tranquil•la” va dir-li la Ionde mentre s’acostava a ella, va notar el seu olor i com la llengua d’ella jugava amb el seu coll i aleshores com uns fins ullals la mossegaven, la Ionde es va aixecar somrient “Era broma!!”, “Ho sento” va dir la Nàdia, “No hi ha res a sentir” va contestar-li la Ionde “A més, qui t’ha dit que no em va agradar?, a una sempre li agrada sentir-se desitjada” va dir-li picant-li l’ullet. La Nàdia es va incorporar veient-lo a ell davant la televisió no sabent si la torpesa dels seus moviments venia del seu estat o de la seva naturalesa es va acsotar a ell, “Com va anar el sopar?” li va dir ell sense girar-se, ella va observar reflectit en la televisió un somriure, aguantant les nàusees i les arcades que li pujaven “Tu estàs segur que la Ionde, és verge?” va dir-li forçant un somriure al recordar-la damunt d’ella, “Igual el trio et toca encara que no vulguis”... i aleshores ho va veure, per la televisió parlaven de dos incendis aquella nit, va reconèixer la zona immediatament, parlaven d’almenys sis morts, sis?? Ella només en recordava dos “Tu n’ets la culpable” li va dir ell “Recorda que tu ho has provocat, no ens podem permetre el luxe de deixar rastres, i ahir vas ser una sapastre, no hauries de començar mai allò que no puguis acabar”, ara per la televisió passaven les fotografies de les víctimes, va reconèixer a la noia, al noi, a la nena, i després una sèrie de fotos del pare, la mare, i el germà “Perquè recordo?, perquè tinc els records d’ahir, si ahir no recordava res d’abans?” “Tornes a ser humana i no pots recordar o oblidar a gust, si ahir vas perdre records és que aquests no tenien cap sentit i no aportaven res, no val la pena recordar allò que no ens importa, benvinguda a la república independent de la humanitat”, ella no el va poder mirar ell havia estat testimoni del que havia i hagués pogut fer i no sabia si l’odiava pel que havia o pel que no havia fet, però ella ho tenia clar “Sento llàstima per tu” va dir no podent aguantar més la repulsió que sentia, va sortir corrents cap al bany mentre intentava si no mentalment almenys físicament expulsar el que havia fet la nit anterior “Humans, humans... per cert, la carn la vols al punt o sagnant?” va dir ell amb un somriure mentre anava cap a la cuina...

dijous, 21 de maig de 2009

entrada 159 (any 2)

Un té debilitats, de fet aquestes lluny de fer-nos més humans ens permeten de veure que cal tenir força cura amb tot el que es fa, ja que ningú per molt fort o intel•ligent que sigui té assegurat el plat a taula, l’havien avisat que el buscaven, no era el moment de perdre el temps en reunions estúpides, tenia un encàrrec i sabia que portava un certa avantatge, i no era qüestió de perdre’l, amb tot la curiositat va poder més que ell i es va presentar al lloc, un vell moll de la costa anglesa, va inspirar profundament i la realitat va anar agafant forma dins la seva ment. Ella havia mogut tots els fils que tenia fins i tot aprofitant els nous contactes que se li havien ofert, més no podia fer, ara només li tocava esperar, havia estat preparant-se per aquella nit, intentava acompasar de nou la respiració i els batecs del cor, no sabia quantes oportunitats tindria, no havia fallat mai en cap dels encàrrecs que havia acceptat però aquella nit era diferent, la ment va tornar a l’edifici i la cara del seu cap quan ella el va disparar “Bona nit bufona”, aquelles paraules... aquell to... aquella figura... anys de preparació que ara haurien de demostrar si havien servit per quelcom, dissimuladament la seva ma va apretar l’objecte que tenia a la butxaca... “Busques això?, és lleig que una noia vagi a una primera cita armada”, la seva arma va caure davant d’ella, ara el tenia a escassos centímetres de la seva cara, els seus ulls l’observaven mentre li acariciava la galta, al arribar als llavis el va veure somriure, el seus dits van agafar una gota de la seva sang, ni tan sols ella havia estat conscient que s’havia ferit de nou... “Vaja crec que no és la primera vegada que ens creuem, em pregunto si estaves massa verda la primera ocasió i si ara ja estàs al punt..., per cert està força lleig portar amics a una reunió “íntima””, va veure la cara de sorpresa d’ella, “Vaja, de debò que esperaves que et deixessin fer la teva feina i tornessis cap a casa?, ets més estúpida del que em pensava, quan les circumstàncies ens dominen tot es perd”, ella va intentar trobar aquells que segons ell estaven allí però no va sentir res, pensava que ell estava jugant de nou amb ella quan va veure que la seva figura un xic borrosa i aleshores va escoltar a cau d’orella “Són vint i una persones, vint homes armats i una noia, vols viure de nou?”, el va veure somriure, estava derrotada de nou davant d’ell, va deixar anar un sospir “T’asseguro que per ara és l’elecció més encertada”, ni tan sols el va veure, va notar uns braços que l’agafaven i un moviment a una velocitat increïble, i aleshores la nit es va tornar dia, just en els llocs que ell li havia indicat va veure com explosions de llum s’anaven succeint i com insectes de metall brunzien al voltant d’ella, va sentir com dos d’aquells insectes la mossegaven un al braç i al altre a la cama, però estranyament no va tenir por, ni por ni repulsió, intentava odiar-se pel que sentia quan de sobte la direcció dels seus moviments va canviar, va notar un cop al costat i va veure una nova figura amb ells “Tu?” va dir al reconèixer la noia de la nit anterior “Us coneixeu?, ummm, no sereu amiguetes? Heu provat mai de fer un trio?”, un dels insectes va mossegar l’ombro d’aquell que la tenia agafada i no fart amb el primer plat va acabar en el seu braç, va notar el petó ardent que la va tornar a la realitat, el moviment no es va parar, anaven en ziga-zaga fins es van aturar darrera uns contenidors, les va deixar caure i amb un somriure els hi va dir “No marxeu, ara torno, i penseu-vos lo del trio”, va desaparèixer, i ella va mirar a la nova companya de viatge, estava en estat de shock, i aprofitant l’avinentesa li va etzibar una bufetada “Què collons fas tu aquí?”, la mirada de l’altra va retornar enfocant la seva cara, “On ha anat?”, increïble, va pensar, la seva vida pendent d’un fil i ella preocupant-se d’aquell que les deixaria morir sense cap mirament, va intentar contestar quan un cos va caure davant d’elles, i darrera el que havia estat el seu salvador “Algú coneix aquest objecte?” va dir tirant una insígnia que a les dos els hi era més que coneguda, la seva nova companya de viatge va caure de genolls recollint la insígnia que corresponia al seu cos particular de guàrdia, el cos dels guardians d’estels, darrera la sang va reconèixer al capità de la seva guàrdia personal, qui va entreobrir els ulls “Ho sento, han estat ordres, no volíem...” no va acabar la frase, una ma va aparèixer en el seu pit i el cos va quedar suspès a l’aire per caure i no moure’s més “Com és el jurament?, ofereixo el meu cor i ànima als estels i prometo protegir-los i servir-los mentre brillin al cel..” va dir ell mentre deixava caure el cor del guardià davant la nou vinguda, “I suposo que deveu tenir un nom vosaltres?”. Agafant-se el braç la que havia provocat la reunió va presentar-se “Nàdia, i ella és...” la jove es va aixecar “Sóc la Ionde...”, “Uisss que tímides, tot i que Nàdia i Ionde, sona a duet lèsbic i no em desagrada la idea, però tot nom té una història darrera, i a vegades cal recordar-la, tu ets Nàdia Steyner, la promesa perduda dels Stingren, els que es corren cada cop que acaben amb algú com jo, i tu ets Ionde de Glassless la filla gran del vell Sebastian el gran guardià dels estels”, li va agafar la cara i acostant-la a la llum de la lluna els punts es van anar il•luminant “Vaja, no! Verge!”, va dir mentre s’acostava a ella “I verge en tots els sentits”, just en aquell moment la Nàdia va aprofitar la distracció, era ara o mai, va treure un objecte de la butxaca, un penjoll amb una estranya medalla i li va posar al voltant del coll, ell la va observar incrèdul i va caure al terra, amb un gran esforç es va anar aixecant... “Al final un xic de justícia!” va dir la Nàdia mentre es posava un penjoll semblant al que havia col•locat, va descarregar tota la ràbia dels darrers cinc anys, de cada segon que havia transcorregut i de cada moment perdut només destinat a allò que ara tenia i que l’havia privat de qualsevol altra cosa, els seus peus i punys van colpejar-lo violentament, el cos d’ell intentava aixecar-se fallant cada cop sota l’onada de la violència d’ella, qualsevol altre ja hauria quedat inconscient, però ell s’entossudia a intentar aixecar-se cada vegada, la Nàdia va agafar un xic d’aire abans de continuar i ell va aprofitar per aixecar-se “Un penjoll de Niermburg, et deu haver costat esforços i diners” va dir entretalladament “Més diners que esforços i et puc assegurar que he passat els tres darrers anys buscant-lo, i ara ets meu, m’ajudaràs en la recerca i després et mataré...”, el penjoll de Niermburg, una de les poques debilitats dels vampirs, si s’aconseguia possar-li a un vampir aquest perdia la seva força vital gradualment i quedava sota el control de qui portés el penjoll bessó, no podent fer cap mal i obeint totes les ordres rebudes, eren tota una llegenda almenys fins aquella nit, ella va somriure i va disparar un nou cop de puny a la seva cara, la ma va quedar immobilitzada davant la cara d’ell amb un somriure va ser el puny d’ell el que es va clavar en l’estómac d’ella, faltada d’aire va caure al terra... “Pobres humans, per fer mes portadora la vostra por us inventeu objectes que us l’han de fer superar, i finalment oblideu que tot ha estat un invent, i us convertiu creients dels mateixos...” va dir mentre es treia el penjoll i li tirava a la Nàdia “Ja no ets tan divertida com abans, que t’ajudi en la recerca?, pot ser divertit, de fet fins ara tot ha estat massa fàcil... i després em mataràs? Bé suposo que ara per ara ni tu ni jo ho sabem això, i sobre la himentada que ens acompanya... segur que alguna cosa farem amb ella, per cert us heu repensat lo del trio?, no cal que contesteu amb preses, tot i que us ho agrairia, jo tinc una eternitat per esperar la resposta, tot i que vosaltres madureu per instants...”

dimecres, 20 de maig de 2009

entrada 158-2 (any 2)

Aquella mateixa nit i segons les cròniques que he pogut llegir...
A ella no li agradava que la fessin esperar, sabia l’important que és el temps com per perdre’l, no li havia agradat gens que l’haguessin trucada, ni tampoc li va donar massa confiança la veu del seu interlocutor, però un nom, un sol nom i ja estava dins del joc, ara allí davant d’una gran porta de fusta el seu pensament va marxar molt enllà... el seu pare sempre li deia “No hi ha un bé o un mal, ni tan sols actes bons o dolents, només hi ha actes oportuns o inoportuns”, ella sempre li portava la contrària, havia cregut en un mon creat per un Deu que estimava la bellesa i la bondat, i que havia demostrat sobradament la capacitat del perdó amb els humans, qui de pas no li ho havien ficat fàcil, recordava una tarda d’estiu de vacances a casa dels seus pares, quan una serp es va creuar al seu camí, l’instint inicial d’acabar amb ella es va veure frenat per la seva racionalitat, cap mal havia fet i no eren tots els animals creacions d’un mateix Deu?, aquella mateixa tarda, la serp havia mossegat al Tin, el pastor alemany de la família, tot i que la mossegada no era mortal l’estat del Tin tampoc era l’òptim i al final l’havien sacrificat, aquella mateixa setmana algú va entrar a casa seva de nit, i sense gos que alertés a ningú el seu pare, la seva mare i el seu germà petit havien estat assassinats, i ella, ella no hi era, com aquest cop havia rebut una trucada i havia entrar de nou en joc, formava part d’un grup altament entrenat i destinat a acabar amb aquells que havien fet dels humans les seves víctimes, havien rebut un avís del parador d’un d’aquells monstres, dotze membres formaven l’escamot, fins i tot a ella li havia semblat excessiu però no donava les ordres, van entrar al bloc on en principi descansava al que buscaven i aleshores va esclatar l’infern, no va reaccionar però un darrera l’altre els seus companys van anar caient sense ni tan sols saber com. Ella va veure una ombra, quelcom que no va poder definir però l’instint va fer que apretès el gallet de la seva pistola, i aleshores el va veure davant seu, amb un somriure que mai oblidaria, els seus ulls es van desviar al veure una taca vermella que s’anava fent gran al braç del que tenia davant “Un bon tret minyona”, va escoltar just abans de sentir una cremor al baix ventre, va notar com quelcom la tallava i com el seu interior lluitava per sortir va intentar cridar però li faltava l’aire “Vols viure?” li van preguntar “Doncs ja saps el que has de fer”, notava com les forces li fallaven notava una humitat cada cop major regalimant entre les cames va aixecar la pistola i demanant perdó a Deu va tornar a apretar el gallet, una altra explosió de llum i el mon es va anar fent irreal, va veure la figura del seu superior caient amb cara de sorpresa al descobrir que aquella que havia intentat salvar l’havia matat “Ben fet minyona”, li va dir el monstre “Tranquil•la que sé complir un pacte, tot i que aquesta nit tenies una doble cita amb una vella amiga...”, va perdre la consciència, quan va despertar la van interrogar tot i que ningú va dubtar que havia fet el que devia, la mort del seu superior es va considerar un accident i la seva supervivència un miracle... recordava al seu pare... “No hi ha un bé o un mal, ni tan sols actes bons o dolents, només hi ha actes oportuns o inoportuns”, va deixar la Companyia, la mort del seu equip i la seva família havia estat massa per ella. Va notar un calentor al llavi i un regust metàl•lic i salat, que la va transportar al present, cada cop que hi pensava acabava mossegant-se el llavi fins fer-se sang, era ja quasi un acte reflex i avui no hauria de ser menys. La porta es va obrir i va entrar a la gran sala, havia sentit parlar de la mateixa, i feia anys hagués matat per veure-la, però ara no la va veure tan imponent, la sala era rodona, dotze columnes en cercle l’aixecaven i aguantaven, el sostre obert, un cercle amb dotze seients un davant de cada columna l’estava esperant, mentre hi arribava va anar admirant totes les obres dels grans artistes que mai serien mostrades al gran públic, els anys que molts consideraven perduts dels millors pintors, escultors i altres artistes estaven allí, obres destinades als ulls de molts pocs, un cop al centre va intentar acompasar la seva respiració amb el seu ritme cardíac “Suposo que sap perquè l’hem cridada” va reconèixer la veu del seu interlocutor com aquell qui l’havia trucada “Necessiten que els hi recuperi quelcom”, “Exacte, tot i que l’hem d’avisar que hi ha d’altres cercant el mateix”, “I ha de ser un problema?”, “Potser ho serà si el que està en l’altre bàndol és un vell conegut seu...”, aquell va ser un cop baix, va tornar a notar el regust en el seu llavi, ni els anys ni la distància havien fet perdre ni una mica de la intensitat del record, “No serà cap problema” va dir enfortint el to de la veu al màxim, “I que esperen que faci?” va preguntar intentant recuperar el domini de la situació “Que parli amb ell i li faci veure “l’inconvenient” de la seva feina” li van dir, “Com??” va cridar, “Que parli amb un monstre?, Que li faci veure “l’inconvenient” de la seva feina?, no en tenen ni idea de amb qui tracten oi?” va agafar aire “Suposo que no dec ser la primera opció, només per curiositat, que els hi va fallar per fer-me buscar?”, va somriure interiorment, la millor defensa sempre havia estat un atac, i en aquella reunió feia temps que havia perdut l’oportunitat del que buscava, va aguantar uns segons més el xiuxiueig de les persones allí reunides, i es va girar per marxar quan una veu femenina va sobresortir entre les altres “No espero que ho entengui, però hi ha pactes que si ells no respecten nosaltres si, hi ha un pacte de no agressió i no serem nosaltres els primers en trencar-lo” la noia es va aixecar i es va dirigir cap a ella al passar per sota la claraboia va veure com al front van brillar una sèrie de punts, sota la llum de la lluna... “Filla” ressonava la veu del seu pare al seu cap “Que veiem al cel aquesta nit?”, va somriure la constel•lació de verge, havia escoltat llegendes sobre aquells que tenien els estels en ells, però no les hi havia fet massa, cas, ni tan sols va notar quan la jove va quedar al seu costat “La darrera nit vam perdre tres Moms”, va deixar anar un renec, tres Moms en una sola nit, de fet pocs més havien quedat disposats a acceptar un encàrrec com aquell, el temps no l’havia debilitat ni tan sols tres de la nissaga dels darrers mags havien aconseguit parar-lo, “Tu ets l’única que podria acceptar un encàrrec com aquest, tu tens quelcom pendent amb ell, i aquesta és la nostra única esperança...”, “El fet que no em matés, no implica res, segurament si li dono l’oportunitat o li ve de gust ho farà, no esperi un comportament humà de qui no ho és”, havia passat els darrers cinc anys preparant-se i estudiant, havia descobert els anar i venir al llarg dels anys d’aquell que buscava, per molt invisible que es vulgui ser, un sempre deixa rastre, i ella s’havia tornat una experta seguint-lo, “El coneix?”, aquella pregunta la va deixar fora de lloc “Com?”, “Si el coneix, si sap com és”, no va poder més que deixar escapar un somriure, la marcada per la verge estava interessada en aquell que portava la marca del mal, si no fos que en aquella precisa nit el final de la seva vida havia començat hagués rigut a gust....

entrada 158 (any 2)

Qui es mou de nit necessita el dia per descansar, tot i que en el meu cas això no deixa de ser més que un rèmora del meu passat humà, i la nit era el millor entorn per la meva recerca, tenia clar que no podia estar massa lluny, la nit anterior havia estat moguda i productiva, ara ja sabia que almenys hi havia algú més interessat en trobar-la, i això no feia més que reforçar la meva idea de que ella podia ser real, o almenys incitava el dubte raonable de ser-ho. Si es vol trobar quelcom extraviat i que sabem que no acabarà en cap oficina d’objectes perduts, un té la possibilitat de fer servir els serveis dels “ulls” que tota ciutat té, tot i que en el meu cas ja s’havien demostrat no massa útils, així doncs sempre es pot temptar a la sort... tenia una vella coneguda que es guanyava la vida com a futuròloga (tot i que donar aquest títol a algú que exercita quelcom que de ciència en té ben poc sempre m’ha semblat graciós), vaig entrar a la seva consulta, buida com de costum, de fet els seus clients no entenien d’esperes ni d’hores concertades, vaig notar un batec en l’habitació del costat fins i tot abans de que m’arribés la seva veu “Qui hi ha?”, una pregunta estúpida per algú que podia veure el futur... tot i que aquesta pregunta no deixava de ser més que una vella broma que teníem els dos “Un vampir amb gana”, vaig veure la figura darrera la cortina i com aquesta explotava en milers de partícules lluminoses quan el cos de la Shrata va saltar de la porta al meu coll “Saps que m’he alimentat bé i he fet bondat per tenir un gust a l’alçada del comensal?”, vaig somriure, sempre tan servicial, em va agafar de la ma i em va portar a la seva cambra, “Suposo que no em pagaràs amb diners, així que hauré de cobrar-me el servei d’alguna manera...”, desprenia sexualitat per cada porus de la seva pell, fins i tot a mi em va costar resistir-me a la invitació, i aleshores vaig pensar en l’encàrrec... possiblement hi hauria lloc pel plaer després. “Busco una persona Shrata, i agrairia que m’ajudessis...” els seus ulls verds es van clavar en els meus i pujant les espatlles va deixar anar un bufec com una gata “Està bé... però no t’escaparàs després”, vam entrar a la seva sala de consulta, fetilleria al 100% un veritable catàleg del que es suposa que ha de ser el lloc de treball d’una endevinadora, em pregunto si hi ha catàlegs per comprar tots els ornaments, es va seure i em va indicar que fes el mateix, va apartar la bola de vidre i aixecant el tapet de la taula, va deixar veure la veritable superfície de la mateixa, aleshores una corrent d’aire va envair l’estança i ella va començar a tenir convulsions, l’havia vist moltes vegades en aquest estat i sempre tenia la costum de sorprendre’m “Qui cerques?”, va dir una veu que no era seva “Ja ho hauries de saber, tot i que veient la teva clarividència...” “Cerques una lluna amagada, la lluna segueix una ruta errant però coneguda, sempre al voltant de la terra i fugint del sol, hauries de cercar al nord on les pedres donen nom a les persones, allí en l’altar primigeni la lluna cerca el descans...” la veu es va apagar i ella va caure damunt la taula, va trigar una estona a recuperar-se, amarada i dèbil em va mirar forçant un somriure... “Ara hauries de pagar-me” “Possiblement, tot i que si t’ho pregunto em diràs que no he estat l’únic que ha necessitat dels teus serveis”, la seva cara va canviar, “Suposo que els hi has dit el mateix que a mi, ja que no guanyaràs ni mes ni menys que amb mi”, va intentar començar a parlar la vaig agafar pels braços mentre l’abraçava, “Suposo que estem empatats, tot i que possiblement només jo sé que la visió del futur demana de certs sacrificis”, de nou a la taula i aquest cop sense corrents d’aire provocades per efectes especials, només els poders arcans i nosaltres, ella va tenir les mateixes convulsions però va començar a aixecar-se en l’aire “Vec que ara anem de debò vampir, tot i que vols dir que val tan el que cerques com per actuar de la manera que ho fas?” “Això ho decidiré jo, i tu? Ets capaç de contestar-me?”, el silenci es va allargar més del desitjat... “Jajajajaja, vec que tens por vampir, la lluna que cerques ha anat al jardí del seu nom, allí on fins i tot de nit i a l’hivern les flors més estranyes es mantenen sense canvis, allí on el temps no passa, i d’aquell lloc el telescòpic primigeni et donarà la solució”, de nou el cos va caure, al acostar-me em va mirar “Aquesta cerca no acabarà bé vampir, abans que arribis al final hauràs de renunciar a molt i guanyar poc, fins i tot algú com tu hauria de pensar en si li val la pena, no totes les paraules dels humans són certes...”. Vaig marxar, no vaig pagar el servei perquè en bona part m’havia tocat fer-lo a mi, la Shrata va quedar asseguda prop de la taula mirant com els seus preciosos ulls verds l’observaven des del centre de la mateixa, qui vol veure el futur ha de renunciar a veure el present, i el Deus demanen cada cop béns més preciosos pels humans per oferir els seus serveis... al arribar a la porta vaig escoltar “Mata’m no em deixis així...” el to de la veu era una petició clara, no hi havia tons dubitatius o que amaguessin la realitat, la seva nova i fosca realitat, fins i tot semblava una petició justa, tot i que mai se sap quan un pot necessitar una vident, vaig sortir al carrer coneixedor del meu nou destí...

dimarts, 19 de maig de 2009

entrada 157 (any 2)

A vegades també ens toca pagar algun servei, no és el que acostuma a ser, però com em van dir una vegada tots restem lligats pels nostres actes, m’havien dit que la lluna ennuvolada havia tornat a desaparèixer, inicialment no anava amb mi aquella història, pertanyia a ordres que ja havien acabat l’espai de les seves biblioteques amb llurs gestes molt abans que jo ni tan sols aparegués per aquest mon, però com ells diuen a vegades un mercenari permet d’actuar de forma més ràpida i precisa que no pas un cos organitzat, i òbviament tot i ser més car no compromet tant. El pobre del Jimmy havia intentat escapar, a vegades m’agrada jugar a fet i parar, veure com el ratolí intenta fugir pensant que la immensitat del laberint el podrà salvar, ni un mon sencer hagués aconseguit fer-me perdre el rastre d’aquell ratolí. “On és?” silenci.... notava la seva respiració entretallada, el suor baixant per la seva cara amb les gotes saltant de pel a pel de la seva cara, els ulls fora de les òrbites i l’olor a por... “no respondràs?”, sabia que anava a morir, la pregunta era quan trigaria, vaig colpejar el seu pit amb el palmell de la ma i els meus dits van travessar la poca roba que portava clavant-se en la carn, va cridar, però que era un crit més en aquella ciutat, vaig tancar els dits i el vaig aixecar de terra, el dolor ha de ser el just, per fer-se notar, però no per fer perdre els sentits, vaig afluixar la pressió quan els seus ulls s’anaven entelant, apretant acte seguit, va tornar a cridar “Benvingut de nou...” la segona ma va travessar la poca armadura que la pell era pel seu cos, va escupir-me un xic de sang, un bon premi vaig pensar, em mirava incrèdul com si el que li estava passant no anés amb ell, vaig tancar la segona ma i el crit va ser encara més alt, suposo que mai havia experiment el que se sent quan li trenquen una costella a algú des de dins del propi cos...”Puc continuar una estona més, segur que cap Deu ha fet tantes Evas de tu com per deixar-te sense costelles, i t’asseguro que un cop deixi les flotants enrere la cosa anirà a...” un moment, perquè aquell imbècil no deia res, perquè tenia las vista fixada, no estava mort però... em vaig ajupir just per veure com quelcom em passava per sobre, el pobre Jimmy va quedar clavat a la paret, un trist Jesucrist que no tenia per la fusta horitzontal. Tot i la rapidesa el segon em va fregar i em va costar de no cridar, no eren uns qualsevols aquells, tres figures estaven a l’entrada del carreró, i només dos atacs, el tercer no es va fer esperar, el vaig deixar venir i en el darrer moment vaig saltar, com si un gegant m’hagués agafat pels peus vaig caure, però era el que esperava, tota força és controlable si es sap dirigir, quan vaig notar el terra vaig projectar-me cap endavant, el primer ni ho va notar però el seu cap lliure de lligaments va poder veure la imatge de tot plegat des de força alçada. El segon va intentar atacar-me de nou, però no havia tingut prou temps per recuperar-se, vaig poder evitar el seu atac, vaig agafar-li el canell, un gir ràpid i la seva ma va quedar morta, la meva altra ma va colpejar el seu colze mentre feia palanca amb la primera ma, l’articulació del colze i de l’ombro van saltar, era bo, força bo, ni tan sols un crit, però la pressa és mala consellera, vaig esperar un instant per escoltar l’encanteri del tercer, just quan el deixava anar vaig tirar el seu company contra ell, aquest no el va tocar, va quedar suspès davant del tercer per acabar convertint-se en una bola de foc. Vaig aprofitar per passar de llarg i ficar-me a l’esquena del tercer “Bon intent, tot i que m’has fet venir gana...” no va cridar... de fet millor, sempre he preferit menjar sense escàndols. I la lluna ennuvolada encara estava perduda....

dilluns, 18 de maig de 2009

entrada 156-2 (any 2)

Tras la cerrada ovación que puso término a la sesión plenaria del congreso internacional de lingüítica y afines, la hermosa taquígrafa regogió sus lápices y sus papeles y se dirigó a la salida abiéndose paso entre un centenar de lingüistas, filólogos, eniólogos, críticos estructuralistas y deconstruccionalistas, todos los cuales siguieron su barboso desplazamiento con una admiración rallana en la grosemática. De pronto, las diversas acuñaciones cerebrales adquirieron vigencia fónica: ¡Qué sintagma, qué polisemia, qué significante, qué diacronía, qué centrar ceterorum, qué zungespitze, qué morfema! La hermosa taquígrafa desfiló impertérrita y adusta entre aquella selva de fonémas. Solo se la vió sonreír, alagada y, tal vez, vulnerable, cuando el jóven ordenanza, antes de abrirle la puerta, murmuró casi en su oído: ¡Cosita linda!
_______________________________________________

La mendiga bajaba siempre a la misma hora y se situaba en el mismo tramo de la escalinata, con la misma enigmática expresión de filósofo del siglo diecinueve. Como era habitual, colocaba frente a ella su paltillo de porcelana de Sérves pero no pedía nada a los viandantes. Tampoco tocaba quena ni violín, o sea que no desafinaba brutalmente como los otros mendigos de la zona.

A veces abría su bolsón de lona remendada y extraía algún libro de Hölderlin o de Kierkegaard o de Hegel y se concentraba en su lectura sin gafas.

Curiosamente, los billetes y hasta algún cheque al portador, no se sabe si en reconocimiento a su afinado silencio o sencillamente porque comprendían que la pobre se había equivocado de época.

Mario Benedetti

I encara hi ha gent que opta per dir que aquest personatge no era genial, malament va la gent quan es nega el mèrit a qui el té i es proclama el d'una minoria, que a més només es entesa per la pròpia minoria, qui viu d'esquenes al mon i a la gent, acaba moltes vegades deixat de banda per la gent i el propi mon.

entrada 156 (any 2)

A vegades és estúpid demanar o si menys no una pèrdua de temps quan no tenim clar el que volem, o quan es perd el mon de vista, al llarg dels segles he anat observant com els desitjos dels humans esdevenien cada cop més cures a mancances que no pas elements per obtenir la felicitat, sempre m’ha estranyat que allò que es demana és precisament allò que no es té, i un s’hauria de preguntar que si no es té quelcom possiblement per algun motiu serà... he assistit a peticions d’amor quan els que ho demanaven eren incapaços d’oferir ni tan sols una petita part del que desitjaven, així doncs cada desig per ells era una maledicció per a altres, he assistit a peticions de diners per part d’humans que pensaven que els diners eren el camí més fàcil vers la felicitat, i els que han caigut sota el pes dels propis diners i excessos, també he vist aquells qui demanaven la salut i amb gran velocitat han cercat noves malalties per estar malalts de nou, i finalment he vist aquells que han demanat la immortalitat, tot pensant que no hi havia res de millor, i que passats un anys han renegat del pacte que van fer, ja que la immortalitat si no es té un objectiu clar del que es vol fer amb el temps d’un esdevé el pitjor dels càstigs, ningú hauria de viure eternament, al final el sol no calenta, ni tan sols la brillantor del mateix ens sorprèn, les flors ja no ens embriaguen amb la seva olor, i les persones apareixen com a ganyotes d’altres persones que s’han conegut, l’eternitat dóna per viure i veure esdeveniments únics, i aquest fet és una de les drogues més potents que conec, qui ha viscut caigudes i pujades d’imperis, guerres i paus, i l’evolució de l’home passant del temor a Deu al menyspreu del mateix, no acaba d’acostumar-se als dies on no passa res, on res del que es viu o es veu té la més mínima capacitat de sorprendre o de tornar el somriure i justificar una existència eterna. Els humans sou previsibles, i un dels fet que tinc clars és que no hi ha negoci més rendible per aquells que ofereixen desitjos a canvi d’ànimes que fer-ho, ja que normalment es cobra l’ànima més interessos, de totes aquelles ànimes que pervertiu amb els vostres desitjos, ja m’ho va dir algú fa temps... “donar desitjos i dons als homes, no els torna més feliços, els torna uns egoistes més eficients...” algú em deia ahir que es divertia amb les meves històries i s’avorria amb els meus pensaments, no passa res, per a gustos els colors, tot i que no m’hauria de sorprendre, els humans preferiu llegir i fer volar la imaginació, més que no pas llegir i veure el que sou... A vegades encara observo incrèdul com molts dels humans passen per davant de miralls i es queden captivats o espantats de la imatge que veuen reflectida, i bona part d’ells jurarien que el que allí es veu no són ells....

diumenge, 17 de maig de 2009

entrada 155 (any 2)

Les nits no acostumen a ser allò que un pensa o desitja, simplement són el temps que va entre la caiguda del sol i la seva tornada, i ahir no va ser diferent un hagués pogut desitjar que les coses anessin d’una altra manera però... estava buscant on fer el darrer mos quan vaig notar quelcom que no anava com era d’esperar, vaig notar un cor accelerant-se, un agafar aire i l’etern sentiment de rendició, va obrir els ulls amb la sorpresa de no haver notat ni la sensació gelada de l’aigua, però suposava que quan un moria igual aquestes coses passaven a un segon pla... “Què ha passat?”, “Vaja una pregunta idiota, tot i que potser hauria de preguntar jo com és que algú intenta fer un salt de pontoli quan encara queda pels jocs olímpics, i poc tens d’àngel pel que vec”, ella amb una somriure nerviós va apartar les meves mans de la seva feminitat. “I tu? Et dediques a salvar a aquells que no t’ho demanen?”, no vaig poder més que deixar escapar una rialla, la nit no seria el que esperava però tenia tota la pinta de ser força divertida, ella va agafar aire “Suposo que voldràs una explicació?”, “Jo? A cas l’he demanada?, mira les coses venen com venen i suposo que avui em tocava fer pesca a l’aire”, “Jo no havia de perdre la feina i ell m’havia d’estimar per sempre...” no vaig entendre el perquè la feina anava abans del ell, possiblement l’ordre no importava o si?, qui ho sap. “Bé les coses mai venen com esperem” vaig dir amb un somriure “Suposo que es tracta de poder encaixar els cops de la millor manera, i aprendre que qualsevol cosa que ens vingui es pot suportar amb un somriure, el pitjor sempre acostuma a venir després del pitjor així que sempre hi ha camí abans d’arribar a l’extrem”, “Deu ser fàcil parlar així que algú que no ha perdut mai res, però n’hi ha d’altres que toquem més de peus a terra i per qui la vida és una merda...” “Suposo que com dius poc he perdut, tret de l’ànima el cor i la humanitat” vaig dir, “Bé, sigui com sigui gràcies per tot, crec que ha estat una decisió errònia, o potser no era el moment, ara voldria estar un xic sola”, la vaig deixar tot i que després de fer algunes passes m’hi vaig girar “Saps, crec que els humans no valoreu el que teniu fins que esteu a punt de perdre-ho, ara si em perdones marxo que se m’ha obert la gana...” “Tu mateix” va dir... potser va ser el to de la seva veu, l’hora o tot plegat, però els humans teniu una habilitat especial per fer-me perdre la paciència, va intentar evitar-ho, el perdre el que feia res havia intentat regalar, però acostuma a passar que allò que a vegades regaleu no tolereu que us sigui robat...

dissabte, 16 de maig de 2009

entrada 154 (any 2)

Els vampirs tenim poques històries o contes, possiblement perquè ja en fem prou nosaltres d'històries i fets que deixen en un no res, la gran part de les que us expliqueu els humans i fins i tot forces de les que us expliqueu no tenen un protagonista humà com us agrada i voleu creure, tot i això us n'explicaré una de les nostres... Fa eons hi havia un Deu qui havia estat regnant en tot l'univers, aquest Deu va decidir retirar-se cansat de la seva eternitat i poder descansar amb la seva esposa, el Deu tenia dos fills Ilxor i Ticsis, a qui els hi va fer una oferta, tenien un segle per preparar un present pel seu pare, qui fos capaç de fer-ho regnaria enlloc del Deu, passat els cent anys els dos fills es van presentar davant el seu pare, qui els hi va demanar el que havien creat, Ilxor va presentar la seva obra, un xai amb la pell daurada que desprenia una llum tal que fins i tot competia amb la brillantor del més gran dels sols, i a més tenia la capacitat de provocar un estat de tranquil·litat a tot el que estigués en contacte amb ell, fins i tot capaç de curar qualsevol mal, el Deu va quedar sorprès pel regal i va demanar al seu segon fill en Ticsis que li ensenyés el seu present, Ticsis va presentar a l'home, un ésser que caminava totalment perdut però amb una estranya brillantor en els ulls, hi ha qui diu que el Deu va veure el potencial d'aquella figura i aleshores va fer quelcom que va canviar la història, somrient va decidir que els dos regals eren excel·lents i que ell els hi donaria dos presents més, va oferir la possibilitat d'engendrar vida al xai, aquest aleshores va picar amb la pota a terra i sota el cop van néixer els arbres i les plantes, després va deixar anar l'alè i van aparèixer els animals i els núvols, complagut el Deu es va girar cap a l'home qui l'observava encuriosit i li va donar el do de la llibertat, l'home creat pel segon fill podria escollir el seu destí, i aleshores va passar el que ningú hagués imaginat, l'home va dirigir-se cap al xai i abans de poder-ho evitar el va matar, arrancant-li la pell i cobrint-se amb ella. El Deu ho va observar i va esclatar amb un somriure, aquell ésser prometia, el va mirar i li va oferir la possibilitat de demanar un desig, l'home va demanar que matés al seu fill Ilxor, qui havia creat al xai ja que suposava que aquest ara voldria matar-lo a ell... “Si és el que vols, t'ho he de donar” va dir el Deu, en Ticsis va intentar intercedir i oferir-se ell enlloc del seu germà ja que era la seva criatura qui ho havia demanat “Ja no és la teva criatura, ara té el do de la llibertat”, el Deu va matar al seu fill i es va retirar deixant l'home en aquell nou lloc, per tal de recordar al seu fill va fer que l'esperit del xai flotés damunt d'aquell lloc i que calentès aquella terra que havia creat i als éssers que havia inspirat. “Fill meu, tot i que la teva creació sigui lliure, no deixa de ser la teva creació i faries bé de no perdre-la mai de vista, no sigui que un dia em demani la teva pròpia vida”, així doncs en Ticsis va decidir quedar-se per controlar els actes de la seva creació, no content amb els actes de la seva creació, va agafar els pitjors hàbits d'aquesta i els va potenciar al màxim, creant un ser que a més necessitava del primer per viure, necessitava de la sang de l'home, i a més va crear la nit el moment en que la seva creació primigènia hauria de tenir por, la por més increïble que pogués imaginar, ja que en aquell moment la creació qui havia matat a allò que creava vida i havia costat la mort d'un Deu, el seu propi germà hauria de pagar pel mal fet. Òbviament els humans heu canviat força la història, sobre homes i vampirs, però que es pot esperar d'una raça com la vostra?.

divendres, 15 de maig de 2009

entrada 153 (any 2)

Tardor del 1996, hauria de parlar seriosament amb la Marian, ja que les seves festes comencen a ser carregants i a més fer una festa a la tardor de Londres no deixa de ser una broma de molt mal gust, la Marian és coneguda dins de cercles molt “especials” (i no em negareu que té un cert encant el fet d’escriure “especials” entre cometes), s’encarrega d’oferir una sèrie de serveis que molts pocs altres tenen en cartera, és força coneguda sota el seu sobrenom de Madame Lustfull, la vaig conèixer l’estiu del 1975 i ja vaig veure el seu potencial, no va ser fins després de ser forçada i violada pel seu pare i germanastre que va entendre que si allò era el que desitjaven els homes, ella ho podia oferir, però mai més gratis, amb els primers serveis es va pagar la venjança vers aquells que havien abusat d’un producte sense pagar i de rebot també havia rebut la mare a qui no excusava per molt que la vella digués que poc hi podia fer, les seves festes inclouen una barreja de sexe, cuir i sang a parts iguals, i el màrqueting diu que qui hi va no l’oblida mai, que voleu que us digui, jo sóc del parer que vista una vistes totes, però no li digueu no sigui que no rebi més la meva invitació anual, aquell any s’havia fet en uns baixos abandonats en ple Soho una zona recomendable de dia, plena de turistes despistats i àvids de sensacions que intenten mimetitzar-se amb una ciutat que els odia profundament i que si pogués de bon grat els retornaria al seu país d’origen amb una puntada de peu. Sembla estrany com la gent s’anima i es creu les paraules dels altres, persones buides de sensacions i necessitades d’emocions, humans que sota el reclam de “la darrera festa” o “la millor festa de la seva existència” s’ofereixen a actes que en la majoria dels casos seran els darrers de la seva vida, el que si que he de reconèixer és la capacitat de reinvenció de la Marian, la festa va anar agafant un clímax in crescendo i només alguns dels pocs que allí estàvem teníem clar com acabaria tot, vaig passejar per les diferents sales, on dolor i plaer es barrejàvem a parts iguals, i va ser en una de les sales on la vaig veure... la sala estava recoberta de teles vermelles i en el centre hi havia un llit rodó amb roba de color granatós va desaparèixer del meu camp visual i la vaig notar a la meva esquena “vols que sigui teva?”, una bona invitació.... però tot té un preu i el seu no era massa alt, en John, qui havia estat el seu mecenes, qui segurament havia pagat aquella i moltes altres festes, i qui havia decidit passar comptes amb ella, ella l’havia fet ric, però ell volia més, ell la volia a ella, i la Marian no era estúpida, si havia de triar d’acabar calentant algun llit almenys volia triar el company, vaig buscar al John per la festa, no em calia ni preguntar, desprenia una olor peculiar utilitzava un perfum amb una elevada concentració d’almesc, un aroma que pot despertar forts instints i no només als homes, em vaig parar davant una porta, òbviament no podia estar en cap altre lloc, vaig saludar a les dos estàtues que com atlants d’ebano vigilaven l’entrada a l’imperi que hi havia darrera la porta, vaig agafar aire més en un acte reflex humà que no pas per necessitat i vaig entrar, Rammstein sonava atronadorament dins de la sala, no hi havia llum, estava en un de les habitacions fosques de la festa, vaig notar desenes de mans tocant el meu cos, eren mans expertes i que no s’entretenien massa en els zones sense interès, el cos era un desert amb pocs oasis desitjats i ben localitzats, les vaig anar apartant acostant-me cap al focus de l’olor, vaig notar les seves mans i l’olor va anar descendent com els meus pantalons, vaig sentir un alé prop del meu melic i com algú intentava guanyar-se amics, sempre he decidit que els amics me’ls trio jo, vaig apartar-me no fos el cas que perdés res, i el cap del John va donar un gir de 360º, segurament sinó m’hagués apartat ara trobaria en falta una part del meu cos, em vaig girar just per topar-me amb el primer dels atlants, qui ni tant sols es va adonar que li faltava el cor, va caure als meus peus intentant comprendre el que havia passat mentre les seves mans tapaven el forat del seu pit, el segon no va ser tan estúpid el vaig notar de genolls davant meu i em va oferir el seu jurament de fidelitat, el vaig alliberar però abans havia d’acabar amb el cecs testimonis de la sala, al sortir vaig escoltar com corrien la balda des de dins i la música encara es va tornar més atronadora ara tocava el torn a Ministry, graciós que el nom del disc fos “The Mind is a Terrible Thing To Taste”, vaig tornar a la sala vermella allí m’esperava la Marian, em va mirar i amb un somriure no es va poder reprimir “Vaja, espero que no se m’hagin adelantat, segur que ha estat un polvo de muerte per algú... tot i que t’he preparat una sorpresa”, es va apartar i vaig veure damunt del llit una púber, de fet no sé perquè teniu tanta por al diable quan els humans el supereu en moltes ocasions, tenia la Marian al costat acariciant i empenyent el meu cos cap al llit “Sé que t’agrada, i possiblement sigui un bon entrant pels dos” els seus ullals sobresortien entre la resta de les dents, ella ni tan sols ho va veure però en un instant es va trobar damunt al llit i un fil de sang va començar a sortir dels seus llavis, després de la sorpresa va començar a moure’s com una gata en zel, no va ser necessari que m’ho expliqués el seu cos i l’olor que desprenia eren clars, va intentar aixecar-se però l’aire li va faltar, va caure al terra intentant recuperar el preciat element, un humà amb ullals falsos, per molt bons que siguin no deixa de ser un humà, i els humans teniu una certa debilitat per l’oxigen, i la Marian ho va entendre aquella nit, ja no em venia de gust acabar amb el pacte, “Suposo que has acabat la feina” li vaig dir al meu nou amic que estava a la porta, “Abans de guanyar-te la llibertat tens una darrera feina”, “Si senyor” va respondre lacònicament, vaig agafar la jove del llit i va ser aleshores que ho vaig veure, dos dits sota la nuca, una marca de naixement una lluna entre núvols, vaig observar les marques dels seus braços, una ànima perduda, una ànima que havia estat a un pas de perdre’s definitivament i ara era jo, el que no tenia ànima i en robava qui la podia retrobar i retornar on pertanyia de debó, a vegades la vida ens juga molt males passades, vaig donar una adreça al tità qui em va mirar sorprès, una adreça i un nom, i a canvi obtenia la llibertat i la gratitud de gent molt poderosa, al sortir de la sala i sense adonar-me’n vaig trepitjar el pobre braç de la Marian qui no va poder apagar amb el seu crit de dolor el soroll del seu braç trencat, va perdre el mon de vista, el temps suficient per descobrir al tornar obrir els ulls que anava directa contra una paret, va picar i va caure com un sac al terra, si la Marian tenia desitjos de dents noves, aquesta nit se li havia acomplert el desig, segurament li caldrien forces dents quan despertés, vaig sortir tancant la porta i bloquejant-la, tampoc era qüestió que la Marian no tingués temps per pensar en com havia anat la nit, i per si un cas havia buidat l’habitació de drogues o qualsevol altra substància que la pogués distreure dels seus pensaments i sensacions. Una festa a Londres a la tardor, ja havia dit que no era la millor de les idees, vaig sortir a la nit, una nit humida, la lluna m’observava des del cel suposo que contenta amb el regal que li havia donat, vaig entrar a la primera boca de metro, el normal hagués estat retornar a l’hotel caminant o amb un “black cab”, però no volia tenir massa temps per pensar en solitud, moltes vegades em pregunto com és que només conec ànimes torturades, suposo que algú de més normal hi deu haver entre els humans, semblem un iman per les ànimes que poc o res tenen a perdre, ànimes malaltes que vaguen sense cap sentit en aquest mon, suposo que deu ser molt més fàcil d’aprofitar-se d’elles, o com molt em temo a vegades, és que ja no hi ha cap ànima sana en aquest mon, i Deu faria bé d’enviar un nou diluvi per netejar-lo... En aquelles hores el metro anava buit, vuit persones alienes, vuit vides que compartíem un mateix espai, tenia al Pare Noel despistat ja que encara no era Nadal, una parelleta que suposo tornaven de festa com jo, dos treballadors de color que per les seves pintes i olor treballaven a la construcció, una secretària de qui no sabia si anava o tornava de la feina, una dona de fer feines que per l’olor acabava de fer alguna neteja, i un hindú, de fet no hi pot haver lloc a Londres sense un hindú... va ser al entrar en un revolt tancat que la llum va marxar un segons, al tornar tot estava igual, o no... eren vuit i només hi havia 7 batecs, un dels treballadors havia decidit fer una becaina de la que no es despertaria, en el següent revolt va tornar a marxar la llum uns segons i aquest cop vaig sentir una presència només un instant al tornar la llum, era la dona de fer feines qui havia decidit posar-se a dormir, el Pare Noel em va mirar i vaig veure com ell també havia vist quelcom, en un obrir i tancar d’ulls i sense veure res vaig notar com se li escapava la poca vida que li quedava al vell, no vaig poder més que somriure lamentant la cara de tots els nens del mon que no tindrien més regals a partir d’aquell Nadal, vaig veure venir el següent revolt i em vaig concentrar, de nou la foscor, un xic més llarga, un moviment però fins i tot jo vaig ser incapaç de veure res més, la llum ens va envair i amb aquesta l’evidència, la parella ja no ho era, no eren ni dos cors bategant ni tan sols un sol cor com els hi hagués agradat, ara era un silenci, un silenci com el del vagó, només quedaven tres, i algú d’ells era el que ho havia provocat, vaig agafar un xic de distància observant, un altre revolt i de nou un moviment, vaig acabar contra la paret contrària del metro amb la mirada sorpresa de la secretària i de l’hindú, l’altre treballador no miraria mai més, no vaig poder pensar massa un altre revolt i la foscor, vaig llençar-me contra la secretària va intentar cridar però la sorpresa de notar com un líquid calent i dens se li escapava del coll la va emmudir, no m’agraden els àpats ràpids però tampoc que juguin amb mi, de nou la llum va envair el vagó una vida a canvi d’una altra, al girar-me vaig veure el meu error,l’hindú no estava al seu seient estava caminant pel vagó tambalejant-se vaig arribar a la seva alçada i va caure al terra, la darrera corba abans de la meva estació només quedava jo i algú o quelcom més, més foscor però per mi no és problema, vaig tancar els ulls per tal que l’entorn m’envaís, vaig notar al llum com una onada líquida que m’envaïa, vaig obrir els ulls i res, la meva parada, vaig baixar del vagó deixant els cossos dins, vaig sortir a la matinada de Londres i vaig començar a caminar, va ser al aixecar el cap passada una estona que una idea em va colpejar, 221 de Baker Street, tancant els ulls vaig recordar “Quan d’una situació s’elimina tot allò que no és, el que resti per molt estrany i increïble que sigui serà la resposta al problema”, vuit persones en un vagó de metro i finalment només havia quedat jo, la resposta em semblava massa clara, vaig continuar caminant per Londres mentre intentava recordar com es deia psicoanalista en anglès...