entrada 1123 (any 8)

La Clara ha callat quan ha arribat la cambrera amb el seu cafè amb llet, l’ha mirat sorpresa al veure un dit de cafè amb llet movent-se pel plateret, la noia ha forçat un somriure “Si vol li puc canviar” “Tu mateixa…” “Miri, si li canvio en un moment…”, al cap de res ha tornat amb el seu somriure i el cafè amb llet, aquest cop tot en la seva tassa, la Clara ha esperat que marxés “Com deus haver vist, en el poc que ha trigat, és impossible que n’hagi fet un de nou, segurament deu haver-lo canviat de tassa i ha afegit un xic de llet per fer-lo arribar al nivell…” ha somrigut tastant-lo i dibuixant un somriure de haver encertat, molt segurament la cambrera no entendrà el proper dilluns quan l’acomiadin (deixarà que treballi el divendres i el cap de setmana que és quan ve la majoria de la gent), doncs això no entendrà que l’acomiadin, i estar en un país amb acomiadament lliure facilitat el no donar explicacions, les mateixes que no rebrà el sue cap, a qui se li recordarà que cobra com a cap per actuar com a tal, i que ja té un primer avís, suposo que deuen ser les prebendes de ser la propietària de tot aquell conjunt de negocis, ens veiem un cop al mes si fa, i més com diu ella “Ara que ja no em queda temps”, vaig conèixer al Robert el sue marit ja fa uns anys, quan aquest país no era el que és, el tipus estava en un poble del voltant content pel negoci tancat i jo en la mateixa tasca esperant el menú del dia basat en productes de la terra, el tips em va mirar amb un somriure mentre demanava un xato i m’oferia l’ampolla de vi “Amb algú ho he de celebrar, espero no li molesti” vaig somriure acceptant el got, ja sé sap que no és bo beure abans de menjar, però sempre fa entrar la gana un bon gotet de vi, els negocis li van continuar sortint bé, i va fer una petita fortuna, i en els llocs petits, les petites fortunes són grans fortunes, a més de trampolins per a grans negocis, la Clara m’observava “El trobes a faltar?” “No” li vaig contestar “No el trobo a faltar, vaig gaudir d’ell tot el que vàrem poder i ens varen deixar”, “Saps, sempre vaig pensar que hauries de ser molt jove quan us vàreu conèixer, però ell sempre em deia que tu erets molt més gran…” un somriure i queda clar que aquest és un del temes que no toca “Jo si el trobo a faltar…”, “No hi ha ningú perfecte… tots voleu més, i del millor, suposo que posats a escollir el voldries com era en els seus millors anys, i veient que no hi ha possibilitats de negociar fins i tot acceptaries que et tornessin l’ombra que era quan anava a morir… tothom té el seu camí i el camina a la seva velocitat, el que es tracta és que aquesta sigui parella a la nostra i no faci del nostre encontre quelcom tangencial…”, ella ha somrigut mirant al seu voltant “A vegades crec que en vàrem fre un gra massa, que vàrem treballar més del compte, que no calia tan, tan per tan poc temps com el que tenim” “Tothom viu com creu, i de res serveix penedir-se del que s’ha fet”, ens hem aixecat i no m’hi he pogut estar 2no l’acomiadis” ella m’ha mirat amb una falsa sorpresa “A qui?, acomiadar jo?”, he somrigut quan una veu ens ha sorprès, la cambrera ha vingut corrents amb un mocador a la mà “Perdoni, li ha caigut” li ha dit a la clara mentre li allargava el mocador, l’ha agafat i ella mirant nerviosament les taules anava a marxar quan la Clara l’ha aturat mentre obria el moneder “No, no, si us plau… qualsevol persona hagués fet el mateix, i de debò que sento lo del cafè amb llet… aquests dies anem de bòlit tot i que no sigui excusa…” la noia ha somrigut i el temps ha agafat una nova dimensió, la Clara no aliena al fet ha somrigut, segurament l’acomiadament del dilluns es convertirà en un curs per potenciar les seves activitats i per donar-li un treball d’acord amb les seves capacitats