La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 30 de juny de 2011

entrada 875 (any 3)

Ho he de reconèixer, he aprofitat el post d’un tipus genial que hi ha per la blogosfera per quedar-me una estona amb aquells qui venen a escoltar i intentar aprendre… el tipus va penjar una sèrie de pancartes fent-ne un collage i demanant al personal que mirés d’encertar quina era la seva (aquí teniu el post genial), doncs res, avui he posat una imatge treta del mateix post (espero que no es molesti qui ho va fer ni em faci pagar drets d’autor…), i he demanat a la gent que tenia reunida que intentessin identificar quina era la meva pancarta, els he deixat una estona, fins i tot he pogut permetre’m d’assaborir el cafè tranquil·lament, al cap d’una estona els hi he anat demanant que hi diguessin la seva, al final i després d’escoltar totes les seves respostes els hi he dit que ningú l’havia encertat, i un força observador ha dit “Ep mestre, que les hem dites totes…”, bona observació, he pitjat una tecla i ha aparegut la mateixa foto tot i que darrera una pancarta se’n veia una altra “Aquí teniu la meva pancarta…” i aleshores han començat a protestar tot dient que com volia que l’encertessin si en la primera foto no es veia, i heus ací la lliçó del dia, no es poden donar les regles per donades, de fet davant la manca de regles l’error més fàcil és simplificar-les per tal que la situació ens sigui el més fàcil possible, però a vegades l’absència de regles no simplifica les coses, senzillament les fa del tot imprevisibles, com els hi deia, hi ha força més que no pas allò que es veu, de fet sempre hi ha més del que veiem, i en canvi pràcticament ens centrem només en allò que observem, en un món com l’actual l’error es simplificar la simplificació, es tracta d’agafar la universalitat i portar-la al màxim que puguem gestionar i després veure si som capaços de controlar la situació, no es tracta d’anar del poc cap al molt, es tracta d’anar del molt cap al poc… i el més divertit ha estat veure la cara dels tipus, i quan algú m’ha preguntat el motiu del somriure m’he sinceritat, de fet cap de les pancartes era meva… n’havia triat una a l’atzar i havia fet el muntatge, després dels crits de desaprovació (dos atacs al seu incipient orgull és massa en un sol dia), un ha dit “Així doncs, cap pancarta era seva el que vol dir que no hi havia cap pancarta i que ens ha mentit…”, bé, tècnicament fins que he reconegut lo de la pancarta si que hi havia una pancarta meva, de fet tots ho creien i n’haguessin sortit convençuts, era més, tampoc podien tenir clar que ara els hi estigués dient la veritat… “I si no sabem quina és la veritat que ens queda?”, ahhh, la pregunta del segle, doncs senzillament queda la capacitat d’intentar trobar-la, i un cop tenim la sensació de tenir-la creuar els dits tot esperant que la realitat no sigui massa contrària a allò que esperem, com em deia un general fa anys “Prepara’t pel desastre, les coses mai són fàcils, suposo que als Deus els hi agrada posar un xic d’emoció en tots els nostres actes…”

dimecres, 29 de juny de 2011

entrada 874 (any 3)

Avui parlava amb un tipus qui estava donant la darrera ullada al memo fet durant la darrera visita del Greco (que hi té poc a veure amb el pintor, però que deixa a tothom força retratat…), el tipus m’explicava com de relatives són algunes coses, de fet em deia que quan algú demana un favor per tal que se li “agilitzi” un tema, fent valdre l’amistat poques vegades per no dir mai, un està caient en que està fent ús de l’amistat de forma poc ètica, de fet podria fins i tot ser tipificat com en un dels delictes que persegueix aquesta entitat, això si, quan ho fan els altres són delictes però quan ho fa un, no, aleshores és senzillament un “favor” que ens fan i que “no fa mal” a ningú, tal com deia ell, relatiu, relatiu, relatiu que t’hi cagues, i m’explicava com va enxampar a un tipus qui demanava a un altre que li agilitzés la renovació del carnet de conduir, ja que li havia caducat i se’n volia anar de vacances i es veu que el reguard de renovació no li era suficient, doncs res, va posar la seva sol·licitud damunt totes i tothom que ho considerava força “normal”, també m’explicava com en una empresa els treballadors han decidit per motu propi passar de les ordres del càrrec intermig i treballar com els hi roti, segons ells “és el millor” (per ells òbviament), i a més se’ls hi omple la boca de dir que “és el més democràtic”, el divertit ha estat quan el sistema ha provocat una disfuncionalitat empresarial i ara cerquen corrents que es faci recaure tota la culpa al càrrec intermig per no saber organitzar la feina, i tornen a dir amb un somriure “que és el més democràtic” (almenys és allò que vol la majoria), el càrrec (persona que conec), senzillament somriu i diu que qui tingui el poder decisor que decideixi, el tipus és de la vella escola d’aquells que té clar que “El treballador ha de treballar, per pensar ja hi ha qui cobra per fer-ho, cap treballador de forma natural actuarà en el benefici dels altres si primer no ha satisfet el benefici propi, i normalment aquells qui creuen saber millor com ha de funcionar una empresa, són el que menys ho saben…”; fa temps vaig ser testimoni d’una situació com a mínim peculiar, estava passejant quan va passar corrents un vailet pel meu costat, em vaig apartar al escoltar els que li venien darrera, tenia clar que sempre es persegueix als dèbils, a aquells que no trigaran massa a ser agafats i a caure, vaig prendre distància per mirar-m’ho (ja sé sap que els vampirs som força curiosos), doncs res, van enxampar al noi en un carreró, vaig veure el somriure dels gossos de cacera, d’aquells que sabien el que passaria i d’aquells que només riuen perquè és el que veuen en els altres, un dels nens alpha va ser qui va descarregar el primer cop, la pallissa va ser brutal, i el somriure i les cares dels presents encara més, el tipus va quedar immòbil després de demanar sense cap mena de resultat que el deixessin tranquil, vaig somriure, suposo que el motiu seria qualsevol que us pugueu imaginar, de fet poc importava el motiu, i la majoria dels presents contents de ser ells qui pegués i no pas qui rebés els cops, quan marxaven un dels nois va esperar a quedar sol amb alguns dels “escollits” per agafar un roc i colpejar el crani del pobre nen, com a bon vampir sé que no he d’intervenir, suposo que hi deuria haver força mala llet i molts motius que poc tenien a veure amb allò i que feia que el tipus descarregués la seva desgràcia amb aquell pobre, quan l’altre va quedar definitivament immòbil (suposo que ja no deuria ser divertit), es va aixecar deixant caure el roc, els que estaven allí van somriure dient-li que “Ha estat guai!”, ara bé, el divertit va ser quan va sortir a la llum l’assassinat d’un nen, primer es va buscar algun adult que ho hagués fet, i quan ja casi el tenien, van caure que els qui ho havien fet eren els seus propis fills, i aleshores van cercar excuses i més excuses, perquè ja sé sap que els nens són bons per naturalesa i que ells no haurien fet una cosa així, fins i tot es van cercar els possibles motius del mort que hagués provocat les accions dels altres, més encara, es va cercar una possible intervenció del “mal” però el Mal amb majúscules… perquè en el fons ningú volia reconèixer que tenien els monstres a casa i que ells segurament en tenien força culpa que aquells que havien parit acabessin per ser els cabronets que eren, perquè ja sé sap que als nens se’ls hi ha de perdonar tot perquè mai saben el que fan… de fet l’únic que fan els nens es demostrar amb els seus actes les vostres limitacions i incompetència…

dimarts, 28 de juny de 2011

entrada 873 (any 3)

El barri llatí de París és un lloc que va de menys a més i de més a menys, de fet es mou pendularment entre aquests dos punts, i el bo de tenir l’eternitat per endavant és que un ho pot veure en primera persona, de fet em vaig jurar de passar-hi alguna temporada cada cert temps, ja fa anys i mentre complia la promesa vaig conèixer a una parisenca, sempre m’ha fet gràcia la dita de que les parisenques poden sortir al carrer sense rentar-se però mai sortiran sense unes gotes de perfum… estava veient el barri des de la finestra del nostre pis, observava el moviment dels carrers i vaig notar com s’acostava, he viscut tants anys que conec pel moviment i la determinació d’unes passes el que en vindrà, em vaig girar i vaig somriure, ella va forçar el gest, portava uns dies estranys, com tantes altres, i va arrancar “Hi he estat pensant, al començament em va fer gràcia saber que tindries l’eternitat per estar amb mi, tot i que jo no la tingués, però cada cop vec més clar que això no es sa ni per tu ni per mi, em pregunto per les nit amb quantes has estat, que soc al final per tu, fins i tot em pregunto quantes vegades has dit el que em dius i si m’arribaràs a recordar passats els anys, sé que l’important és viure el moment, però a vegades crec que vull quelcom més… a vegades tinc la sensació que no soc més que una diversió, de fet que és per algú qui té l’eternitat per endavant el perdre alguns anys amb algú com jo…”, vaig aixecar el braç, em conec aquestes paraules, aquestes i d’altres que ajuntades de moltes maneres diferents composen el mateix missatge, els humans no acostumen a voler la veritat, qui porta segles per aquest món sap que no se us pot prendre seriosament i més quan la vostra vida no té més durada que la d’un llumí, brillant a l’inici, calenta mentre dura, però que ho deixa tot cremant i negre… suposo que he estat capaç de veure-ho i viure-ho tan que tinc clar que aquesta és la fi de tota relació, quelcom recargolat, cremat i inservible, li podia haver dit moltes coses, fins i tot mentir i dir el que ella volia escoltar tot i que no s’ho creuria, allò que la faria sentir-se especial, allò que de tan dir-ho un té aprés en entonació i mots, però vaig tornar a somriure “Sembla que tot té un final, i possiblement la meva existència sigui superior a la teva, però la nostra relació haurà nascut pels dos al mateix temps i morirà també al mateix temps, de fet en això estem empatats… i no, no recordo a totes amb les que he estat, perquè sempre he cregut que és una pèrdua de temps intentar recordar a aquelles que no et venen directament a la ment…”, vaig anar cap a l’habitació a fer la maleta, tot pensant que el proper cop que decidís passar una temporada al barri llatí hauria de triar millor…

dilluns, 27 de juny de 2011

entrada 872 (any 3)

Semblaria ser que la paritat a l’exèrcit ha aconseguit que ara matin un soldat masculí per cada un de femení que cau, és més, arriba a un extrem on si una femella perd una cama un mascle també la perd, i sort que ara tenen vehicles blindats i amb inhibidors de bombes, que si no… fa temps vaig conèixer a un tipus que es dedicava a aquests negocis venent-se a qui millor pagava, i sempre em deia “El dia que tan se m’enfoti que matin a un company d’armes ho deixaré, ja que de moment poc m’importa a qui mato, suposo que deu ser el darrer topall per concloure que no he acabat sent un monstre com tu… una mentida que em vull creure, que encara em fa creure que em queda quelcom d’humà, que tot i el que he fet tinc un punt de salvació, perquè tots ens la mereixem, i sabem que si no ho hagués fet jo, qualsevol altre ho hagués fet…”, mai li vaig discutir aquest intent de negar la realitat, de fet si hi ha quelcom que tots els soldats tenen clar i diuen, és que després d’una guerra ningú queda igual, tot agafa un cert to relatiu, el temps perd la urgència i un valora les hores, els minuts i fins i tot els segons, de fet a vegades encara intercanvio correus amb antics coneguts que em diuen que no poden evitar el pensar algun cop en tornar a la “vida activa”, em fa gràcia, sé que la majoria ho diuen des de la necessitat de sentir-se útils, avui en dia tancats en llocs de “responsabilitat”, un em deia que passats un mesos i un cop els que estaven amb ell van agafar certa confiança li van preguntar si mai havia disparat a algú… ell va quedar sorprès, poc després va descobrir que la seva brillant unitat de planificació estratègica d’objectius, estava composada per individus que mai havien intervingut en cap acció directament, aleshores va entendre la facilitat que tenien per considerar el “factor humà” com una variable més de l’equació, i no precisament la variable més preuada… fa poc en un sopar va sortir el tema de les càrregues de la cavalleria polaca contra els tancs alemanys, em fa gràcia perquè aquí hi ha els que ho consideren com una mostra d’heroisme i d’altres que et diuen que mai va existir, així que el millor és preguntar-ho a algú que hi fos i en tingui ganes de parlar… el tipus amb qui parlava em deia “Importa poc si van existir o no, però el que està clar és que van ser la darrera acció bèl·lica romàntica, després d’allò ja no hi va quedar res d’honor i valentia, la democratització en la capacitat de matar ha fet que tothom ho pugui fer i que ja no esdevingui un art en si mateix… i l’excés de soldats poc hi ajuda…”, vaig somriure, en aquell sopar no sé quants conflictes hi havia documentats però forces dels “oficials” i dels “no oficials”, aquells que quan un pregunta senzillament li diuen “Això mai ha passat…”, un cop hem van dir “Del que podem dir que ha passat en podem estar orgullosos, en canvi del que no podem parlar en podem estar segurs, i a vegades val més la seguretat que no pas l’orgull…”

diumenge, 26 de juny de 2011

entrada 871-2 (any 3)

Ahir parlava amb un tipus qui em comentava que ara tenia un petit problema domèstic, el tema està en que fa poc van operar la seva gossa i la seva filla amb tota la seva bona voluntat va resar a algun Deu per tal que fes que tot anés bé i que la bestiola es recuperés aviat, doncs res, que la nena li va dir al seu pare que estava un xic “trista” pel fet que no sabia si estava bé que resés per la gossa i no ho fes per la gran quantitat de gent que ho passa malament, ja que pensava que la gent ho mereixia més que no pas la gossa, vaig somriure “Ja li has dit que pot resar el que vulgui, que Deu al final farà allò que li roti…” ell va fer una ganyota “Per petita que sigui, no deixa de ser humana i com a tots els humans ja saps que se’ls ha de tenir enganyats, de fet, que seria de nosaltres sense la mentida, piadosa o puta, però mentida en el fons…”, el tipus em va recomanar fa temps una sèrie que es diu Lie to me, on semblaria ser que un paio és expert en detectar les mentides dels altres, i a mi em va fer certa gràcia, sabent que en el cas dels humans, el rati veritat/mentida està força paritari, de fet hi ha humans que diuen tantes mentides que al final són incapaços de saber del que han dit que hi ha de veritat… fa temps vaig preguntar a un tipus força savi que vivia allunyat de la gent, si allò era condició sine qua non, és a dir ⇔ pels matemàtics, per tal de ser savi o si no deixava de ser un posat xaxipirulin, el tipus va somriure “Igual té part de les dues, el que passa és quan més conec a les persones més lluny d’elles vull estar…”, vaig somriure, fa temps algú em va dir “Pots aprofitar-te dels homes, usar-los, manipular-los, fins i tot prescindir d’ells, ara bé el que no pots fer és confiar en ells o esperar quelcom bo, els homes només estan fets pel desastre…”, suposo que deurien ser opinions encontrades en forces punts, opinions paral·leles en el mateix sentit i direcció però no coincidents; aquesta nit he sortit i entre el personal m’han vingut les paraules d’abans, de fet em preguntava que es perdria si tothom del lloc morís de cop, i se m’ha escapat el somriure al concloure que res, la tipa que estava amb mi ha mal interpretat el meu somriure “Vaja, t’ho comences a passar bé, eh?”, he vist la mirada d’un dels coneguts i no he pogut fer més que si amb el cap, a vegades una mentida t’estalvia de llargs discursos argumentals, ella ha somrigut mentre es movia al ritme de la música, i és aleshores quan vaig entendre que per molt bé que estigui tenir l’eternitat per endavant al ser un vampir, hi ha com a contraposició que un us ha d’aguantar i a vegades no tinc massa clar si un al final hi surt guanyant o perdent… el meu conegut se’m va acostar “Ja ho veus, humans, senzillament humans”, “Terriblement humans…” no vaig poder més que contestar-li…

entrada 871 (any 3)

Semblaria ser que ara estudiar serà més car, de fet han actualitzat les tarifes acadèmiques de forma brutal, en el fons i explicat amb les seves paraules no sona malament, es cobra més per compensar les retallades i garantir el sistema educatiu, a més es potenciaran més encara les beques de forma que ajudaran a un ventall més ampli d’estudiants… parlava amb un tipus fa temps qui tenia una visió que no comparteixo del tot en forces temes, en aquest em deia: “L’estat ha de garantir l’educació bàsica, el que no ha de garantir és l’educació superior per a tothom, perquè senzillament no tothom la necessita ni la pot realitzar…” vaig somriure “Sort que l’educació és un dret” al que va contestar “I ho és, un dret fins a certs nivells, després esdevé un luxe no destinat a tothom… només aquells que ofereixin garanties l’han de fer, a la resta se li han d’oferir altres vies de desenvolupament…” “I on queda la llibertat?” “La llibertat quan es parla de diners públics queda supeditada al benefici social o al retorn de la inversió que es fa en cada estudiant, de que serveix invertir diners públics en algú que no assolirà mai ni els coneixements ni les capacitats?”, vaig somriure i ell va seguir “I qui vulgui estudiar saltant-se el sistema públic que ho faci privadament, de fet tot i voler no podem dirigir a la gent, ara bé, qui ho vulgui fer que s’ho pagui, i en saps el resultat? Doncs que al final quan quedin clares les seves limitacions el títol no deixarà de ser una demostració més de la seva incompetència natural, i ningú voldrà els seus serveis… però si el papa ric vol un fill amb titulació acadèmica i que li enfonsi l’empresa no li podrem dir que no, tot i que els papes rics i intel·ligents quasi que preferirien algú capacitat que dirigís les seves empreses i que els seus fills, néts i els que vinguessin gaudissin dels beneficis…”, vaig somriure davant aquelles idees políticament correctes allí i en aquell moment i gents ni mica, ni aquí ni en l’actualitat, i el divertit és que a més pels repetidors les assignatures seran més cares, si no vaig errat per multirepetidors el tema es situa en un factor 3, és a dir que el preu del crèdit els hi costarà tres vegades el que paga un estudiant que s’hi matriculi per primera vegada… de fet i com crec que ja vaig dir un dia, i com deia un conegut, ens trobem davant la dicotomia de premiar l’esforç o els resultats eficients, i òbviament com a bons humans premieu o doneu valor a l’esforç tot i que sigui ineficient i com deia aquell “Però tontos no són, al final els hi pots preguntar si voler ser atesos en cas d’una malaltia greu per un metge amb bones notes i altament capacitat o per algú que només hi posi ganes… ja veuràs on queda el tipus voluntariós per sense les capacitats d’aquell qui va sobrat…”, ell sempre explicava el mateix cas “Fa temps van arribar a l’hospital una parella amb el seu fill malalt, requeria d’una operació complicada i no exempta de molts riscos, els nostres quadres/equips la podien fer amb un percentatge força alt d’èxit, ara bé, es hi vaig recomanar a algú que era força millor, després d’acceptar van fer l’operació que va ser tot un èxit, el problema va sortir quan se’n van assabentar que aquell qui havia operat al seu fill tenia “certs” problemes mentals, aleshores tot van ser queixes i denúncies, però això, si després de veure com el seu fill se’n sortia… fins aquí hem arribat…”

divendres, 24 de juny de 2011

entrada 870-2 (any 3)

Ahir per la nit parlava amb un tipus qui em va dir quan va sonar una cançó “Hi ha paios amb sort, i no sé si em fa més ràbia el gabatxot que barrejant discs s’agencia a bona part del més granadet del món musical femení, o el tipus amb nom de gos de baralla que encara no entenc com s’ho fa per estar a tots els remixos…”, vaig somriure escoltant la cançó i veient al personal del lloc no vaig poder més que pensar que era una cançó del tot encertada…

Cause now Im that bitch,

Youll never get to uh,

Cant get what you want, so youre acting like a punk.

You were too fly then, so fly away now.

Now Im that bitch, and youre just a clown.


Now Im that bitch,

Now Im that bitch,

Now Im that bitch, and youre just a clown.

Now Im that bitch,

Now Im that bitch,

Now Im that bitch, yeah look at me now.


You passed me by, never looked twice.

Now Im the chick, you wanna be with.

Isnt it so funny now, Im the one to shut you down.

Dont worry girls, if he didnt notice you,

Soon hell be begging to.


Oye, mamida..calmate
I feel ya 

We all get burned 

Those who survive are the ones that learn (learn, learn) 

If it dont kill ya, make you stronger 

Pero no te ponga como una chonga


Em va fer gràcia sobretot lo de “no te ponga como una chonga” veient a totes les lloques braços enlaire i cridant “now im that bitch” sense veure (o no voler veure) que per molt que diguin, el maquillatge a partir d’un temps deixa de ser el “tapatot” o el “dissimuladefectes” i passa a ser una massa greixosa i brillant que a més brillantor indicació que més hi ha a tapar… mentre estàvem en el sopar algú va treure el tema de les pel·lícules i els “entesos” van fer tot un repàs sobre les darreres estrenes i d’altres, van passar ràpidament sobre una cinta que en el seu moment va treure un tema un xic “peculiar” i que no era altre que “la isla” on hi havia enganyats un grupet de clons que es feien servir com a tenda de recanvis en cas que aquells qui els havien creat i mantenien necessitessin alguna part del seu cos… em va fer somriure que es titllés com a ciència ficció, possiblement ho seria al creure que muntaríeu un tinglado com aquell, de fet, i sense anar més lluny avui en dia ja ho teniu això… que es vol un fill, doncs res fill que es pot obtenir, que un es vol saltar les llistes d’espera i rebre un òrgan que necessita, doncs res… i sense necessitat de mantenir un clon amb la despesa que això representa, de fet com deia un dels presents “Perquè fer i mantenir un supermercat quan es pot aconseguit tot del tros del veí i a millor preu…”, perquè tot valor ètic o moral cau pel seu propi pes davant la necessitat, com em van dir “Hi ha moments en que certs valors són un luxe que no ens podem permetre…”

entrada 870 (any 3)

Seguia parlant amb el tipus de l’altre dia, qui i com ell diu “Tal com m’han deixat el sou de funcionari” s’ha de dedicar a forces coses entre d’altres donar classes d’història econòmica i com ell diu “Res més divertit que explicar les coses com et rotin i veure com et miren amb cara d’interessats tot creient-se el que dius, si de fet un entén com és que ens va com ens va observant com el personal senzillament escolta i creu, el concepte “discussió” ja no existeix… i noem toquis els collons per dir-me que a un professor se li pressuposen els valors morals i ètics”, el tipus m’explicava que havia llegit un treball on uns tipus havien publicat en diferents llocs d’Internet una crítica excel·lent d’un llibre i finalment mitjans de comunicació ho havien tret en els seus noticiaris sense caure ni contrastar en que tot era un muntatge, com em deia “Els rumors a vegades tenen més força que la pròpia veritat”, amb tot, res de nou, o algú ha oblidat ja les llargues cartes en un mitjà de premsa a la vanguàrdia dels diaris catalans sobre els mitjons de rombes o l’existència d’un ocellot estrany que sobrevolava els cels de Barcelona… doncs res, el tipus parlava l’altre dia amb una noia qui també es queixava de com li quedava el salari i la tipa li deia “Mira, si tot segueix així hauré de començar a cercar cantonades…” ell se la va mirar contestant “Ostres, si vols podem mirar d’arribar a un acord…” la tipa va saltar “Eis, però que t’ha cregut!” el meu conegut em deia “Aquella encara no sap que és la necessitat…”, el tipus l’altre dia va donar una de les seves classes, va començar fent una digressió sobre el canvi de polítics al país, tot dient que quan es passa d’un superlopez a un cinca mil queda clar que un té els polítics que es mereix… el tipus va seguir “Avui o hui com diria la Lucre us explicaré un conte, veureu… fa temps i després d’una gran guerra uns països van patir un creixement econòmic sense precedents, aquests països però van descobrir com tenien uns excedents de producció i com certs sectors productius sobretot de grans infraestructures es començaven a quedar sense grans projectes, va ser aleshores quan van tenir una gran pensada, perquè no crear un mercat únic amb els veïns del costat? I així fer circular els béns i serveis sense limitacions coneixedors que la corrent seria sempre en una direcció, de la seva cap els altres, així que van muntar el tinglado, i van començar a fer l’oferiment a d’altres països, països sense el seu creixement i dels que ells se n’havien enfotut tot i més, criticant el seu precari estat, però clar aquests països no tenien diners per pagar tot els que se’ls hi oferia, però res, va ser aleshores quan els països amb els recursos van dir que ells els ajudarien pagant mentre aquests pobres països senzillament havien d’oferir els projectes que calia fer, i va ser aleshores com per un efecte de multiplicador (i penso preguntar a l’examen de quin multiplicador parlo), tot i que el país ric pagués, aquest mateix país s’anava fent cada cop més ric ja que exportava productes i serveis, i no cal veure a més com en certs països la gent va deixar de comprar cotxes merdosos però fets al país i va començar a comprar cotxes xupiguais (molt més cars, però xupiguais) a aquests països rics, i de pas aquests països van aprofitar per comprar, participar o directament quedar-se aquelles empreses i sectors que els hi podrien oferir un avantatge competitiu, i tot en un país amb unes bones infraestructures que mentre els habitants creien que eren pel seu bé, d’altres sabien que eren senzillament per poder distribuir els seus productes i vertebrar tots els mercats al voltant d’un sol mercat, mercat on el que ven més i té més acostuma a quedar-se’l, i el país receptor de les ajudes com a bon paisipolles donant les gràcies, d’aquesta manera per exemple un país va tenir un lloc on enviar als seus jubilats per tal que gaudissin del sol mediterrani, com deien “Tenen un lloc “civilitzat” i “raonablement decent” on anar…” de fet aquest país ara esdevé el Benidorm europeu, amb el temps aquests països rics van anar fent el mateix en més països i ara es troben que quasi ja no ens hi queden sense tenir de recuperar el vell concepte de colonialisme, de fet estem parlant d’un concepte força conegut al llarg de la història i com diria aquell famós dissenyador de moda del “Lebensraum” o espai vital, que l’economia necessita per créixer, això si, avui en dia sense cap guerra que tothom sap que sou un pelote de civilitzats tot i que llastimosament la civilització no ha anat acompanyada de la culturització, però ja sé sap que ningú és perfecte… tot i que hi ha guerres que sense morts deixen vencedors i vençuts i veient-vos ja sé a quin bàndol pertanyeu vosaltres…

dimecres, 22 de juny de 2011

entrada 869 (any 3)

Avui estava amb un tipus quan he vist la imatge del dia, per la caixa tonta ha sortit un polític basc qui comentava els darrers acords que havia aconseguit per tal d’abstenir-se en una votació, entre totes les preguntes una que li han fet de: “Esperava aconseguir tant?, en tota la seva dilatada experiència mai havia obtingut tan per una abstenció?”, doncs res, la cara del polític pagava per si sola, el somriure que se li escapava era semblant al d’aquell que se us folla la dona i a qui després inviteu a copes per dir-li que penseu que la vostra dona us enganya, doncs res, que com deien fa temps “Amolla xatu…”, el que estava amb mi ha dit amb uns somriure “Això és la democràcia, el poder pactar…” no he pogut més que dir-li “Vols dir que això és democràcia?” “Ais, mira que la gent té una imatge força idealitzada de la democràcia… i total a algú a qui li agrada la I Rubio i ara la B Montañez… doncs poc de bo n’ha de sortir, per cert a tu això de no posar la polla on tens l’olla deu tenir un significat un xic “peculiar””, ho he deixat mentre demanava els cafès, el tipus amb qui estava em comentava que tot canvia a una velocitat brutal, de fet em deia que fa uns anys un era lliure fins que començava a treballar i començava a aconseguir allò que volia tot i que no ho necessités, i al cap de poc un descobria que havia de treballar per pagar allò que havia comprat i que no podia gaudir perquè havia de currar per poder-ho pagar… l’empresari a la seva vegada penjava d’un estat tot poderós, però avui en dia ni els estats són sobirans, subjectes passius dels desitjos de pocs, que a falta de nom algú anomena “mercats” i el divertit és que a aquests ja els hi va bé que se’ls hi doni un nom fictici i no pas el seu real, perquè conèixer el nom de qui remena les cireres dóna poder, la ignorància en canvi el treu… i el que tothom sembla oblidar és que en el fons qui manega el cotarro no deixa de ser un humà com vosaltres, ara bé, un humà plenament centrat, orientat i motivat per obtenir un objectiu “aconseguir el que vol sense importar-li si us dóna pel cul”, en canvi la resta perdeu la visió a llarg termini per la del curt i esdeveniu una panda de descentrats i dispersats incapaços de veure el tauler des de fora, tot movent les fitxes des de dins del mateix… a l’empresa hi ha un tipus amb qui no acostumo a parlar massa, el tipus l’any passat va fer el viatge de la seva vida, li venia de gust patejar-se algunes capitals europees, així que va demanar un préstec i ell i la seva parenta es van llençar a tres setmanes de viatge, quan va tornar li vaig preguntar que tal, el tipus va explicar cotorralment el seu viatge, fins i tot amb la llibertat de confondre ciutats i monuments, i quan li vaig demanar si em podia dir quelcom que li hagués agradat i que no sortís en cap guia de viatge es va quedar callat per acabar dient “Mira, si no surt en cap guia senyal que no cal que es vegi…”, va ser aleshores que vaig entendre perquè parlo tan poc amb aquell imbècil…

dimarts, 21 de juny de 2011

entrada 868 (any 3)

Avui parlava amb un tipus que es guanya la vida com a mossèn d’una petita parròquia, el tipus em deia “Mira que hi ha sagraments, i tots ells ens són donats, menys un que dóna la gent, i el divertit és que és precisament aquest el que després primer es retira… fent justícia a que allò que ens donen tenim tendència a quedar-nos-ho i el que donem… també…” el tipus m’explicava que al costat de la seva església hi ha un centre d’ajuda als necessitats, i que ell va fer que l’horari del centre fos coincident amb el de la catequesi i confirmació, d’aquesta manera la gent que va al centre amb canalla no es sent tan violenta, a més els poden deixar fent catequesi i de pas volia fer veure a la resta de nens que no tothom viu tan bé com ells, doncs em comentava que haurà de canviar l’horari, perquè entre pares que li diuen que no consideren “una bona influència” pels seus fills a aquells que van necessitats i els comentaris del propis nens que no per poc sincers deixen de ser uns cabrons en potència li fan pensar en canviar els horaris, em deia “L’altre dia vaig enxampar a uns joves tirant part d’un entrepà a un fill d’una pobra dona que ens ve a buscar alguna cosa per menjar… doncs res que li van llençar com aquell que dóna de menjar als animalons del zoològic”, no he pogut evitar el somriure el conec de fa temps i el tipus és tota una figura, de fet li han ofert diferents “càrrecs” que ell ha rebutjat com em deia un dia “Em va millor convertir que mantenir... i la gent amb valors religiosos massa forts i inamovibles fan que em qüestioni els meus…”, l’he deixat no abans de patir un intent d’assassinat quant m’ha preguntat seriosament “No sabràs que vol dir l’expressió: “tens més perill que unes vacances low cost a Mordor”?”, aquí ha estat on quasi mordor d’un atac de riure (xist dolent)… el tipus m’ha fet pensar en un vampir conegut que té forces més anys que no pas jo, de fet un dia parlant i comentant als que havia conegut em va dir que havia estat prop del Gólgota en el dia D a l’hora H, no vaig poder més que preguntar-li per l’etern desconegut i ell va somriure “Mira, va acabar sent un revolucionari difícil de tolerar tan per uns com pels altres, tot i que raó no li faltava en el que deia…” i clar, ja posats que menys que preguntar pels seus miracles al que em va contestar “Què vols que et digui… a vegades els ulls només veuen allò que volem veure, mira, has jugat mai al joc de la cadena?, aquell en que uns diuen una frase i la van repetint d’un a l’altre i al final la frase té poc o res a veure amb l’original, doncs afegeix al fet que s’han repetit i reinterpretat les seves paraules per molts el fet que ho hagin fet durant més de dos mil·lennis… i en el fons tot per amagar el que deia, allò d’estima als altres com a tu mateix, una idea massa revolucionària fa dos mil anys i avui en dia…”, suposo que ell hi hagués pogut intervenir, igual fins i tot ho va fer, però ho tenim prohibit la nostra acció només està justificada en moments molt concrets, tot i que seria divertit descobrir que l’àngel d’aquell, poc tenia d’àngel i força de diable… el tipus m’explicava que un dia ja entrada la nit aquell de qui parlàvem se li va acostar i tot seient-se al seu costat li va dir “Saps, fa temps el meu pare va descobrir a una persona que li resava cada nit, aquesta persona no demanava res per a ell, tot ho demanava pels altres, el meu pare commogut davant aquell fet se li va aparèixer en somnis i li va dir que li faria realitat totes les peticions que fes, aquell home va resar encara amb més forces i més quan va veure que el que demanava li era concedit, però aleshores, va començar a demanar coses per a ell, poc importants al principi, però cada cop més, fins i tot cobrava per les seves oracions, un dia el meu pare li va treure el seu do tal com li havia donat, i la gent enfadada va creure que era ell qui aconseguia que tot es fes realitat i que el meu pare poc hi tenia a veure, doncs bé, al final, aquells mateixos que el cercaven el van matar…”, el meu conegut va somriure “No acostumo a resar jo, així que no crec que tingui aquest problema…” “Suposo que en deus tenir d’altres, i em pregunto si els voldries veure solucionats, voldries tornar a ser home, vampir?” el meu conegut se’l va mirar veient com ell no perdia el somriure “Ja vec que no… suposo que costaria tornar a ser humà després del que has fet i vist…” “Saps, que per paraules com aquestes pots morir?” ell va somriure “L’important no és quan es mor, l’important és com és mor… mira fa anys hi havia un rei preocupat per la seva mort, anava sempre amb la seva guàrdia a tot arreu, no sortia del palau per no emmalaltir, tenia als millors metges, als millors bruixots i vidents i tot i així no es podia treure la idea de la mort del cap, un dia un savi li va dir: miri, la mort té una tendència natural a cercar a aquells que sempre pensen en ella, els hi vol agrair que sempre la tinguin en ment, en canvi tendeix a evitar a aquells que la ignoren, perquè per molt mort que sigui no deixa de ser femenina… diuen que el rei va anar suavitzant les seves normes i que va viure forces anys molt més tranquil i feliç sense patir per la seva mort…” “I així va aconseguir viure molt més?” “No sé, si va viure més del que li tocava, ara bé, segur que va viure força més feliç i propietari dels seus actes…”, el meu conegut sempre em deia que la facilitat natural dels humans per pervertir-ho tot va fer en aquesta figura un veritable mal, com ell em deia “La velocitat actual fa que tothom ho vulgui tot ràpid la mateixa església està fent sants 2.0, algú et diu que milloris quan estàs malalt i si et cures ja hi ha un motiu de santificar-lo… es necessiten tants models de comportament, que senzillament no es miren els que s’escullen, s’escullen perquè quants més n’hi hagi més fàcil que algun arribi a funcionar…”

dilluns, 20 de juny de 2011

entrada 867 (any 3)

Avui he escoltat el darrer tomb de cargol que un podia esperar, avui tot un senyor polític deia “Hem escoltat i estem receptius al que vol la gent, ara la gent ha de deixar treballar als polítics…” valents collons, de fet no sé si ha de molestar més el fet que no hagin aprés res o el fet que us prenguin directament per imbècils… ara bé, la juguesca té la seva gràcia, això no m’ho podreu negar… aquest cap de setmana comentava aquests i altres temes amb els de sempre i un dels presents va decidir invocar el pacte que tenim (sense signar) en la seva clàusula quinze punt segon lletra tercera, on es diu que si un vol beure fin la inconsciència els altres han de ser tan inconscients de seguir-li el joc, doncs res, que el tipus es va fixar amb una noia i aquesta va gaudir de la seva “amistat” amb tot el que això li va portar, i quan ell va voler “quelcom més” la tipa li va deixar anar “Vols més?, més què?, no ens va bé com amics?, de fet tu sempre has sabut el que hi havia…” i el tipus va cometre l’etern error de dir “Però jo t’estimo…” al que ella llesta on les hi hagi va dir “Però no és suficient…” va dibuixar un somriure condescendent i li va acabar dient “Mira, demà parlarem i segur que ho veuràs més clar, per a mi aquesta conversa ha acabat i mai ha tingut lloc…” i la tipa encara esperava que l’endemà ell mantingués el convit a anar al seu cottage de la muntanya i posteriorment a dinar…, el tipus ens va trucar i sota la promesa que no li agafaria el telèfon en va convidar a sortir, tot i que no vam voler ser cabrons de preguntar-li perquè mirava tan el mòbil i si esperava la trucada d’algú… així que ell va demanar les copes tot dient a la cambrera que molt possiblement ens haurien de deixar les claus per tancar el local, ella va somriure, i com em va dir un cop “Crec que he conegut a més fracassats que a guanyadors en temes d’amor, ara bé, els fracassats són sempre els més divertits…”, avui a la feina ha sortit el tema i una de les presents ha dit que el tipus no era el suficientment adult com per mantenir una relació, i aquí ha estat on no he pogut més que contestar “Tens tota la raó, el tipus no és el suficientment adult per anar de putes o entendre la prostitució en tot el seu sentit i més aquella on pagues i no folles…”, les relacions són difícils, complicades i a vegades senzillament no es volen o no es poden entendre, però suposo que la gràcia està en no esperar res de l’altre, tot el que es dóna no és suficient i tot el que ens ofereixen al final embafa… l’amor està destinat a morir, no existeix en l’eternitat, al final només queda la por a no trobar res millor i el conformisme i l’autoengany que amb el que es té ja és suficient… com em van dir un cop “Un pot no viure en excés per no acostumar-s’hi, perquè aleshores cada dia haurà de ser un excés superior i al final o no en trobarem cap de superior o senzillament no l’aguantarem… però un sol dia d’aquest val més que la majoria de les vides senceres dels altres…”

diumenge, 19 de juny de 2011

entrada 866-4 (any 3)

Mon dieu, m’han descobert i caçat… algú ha escoltat a l’Ana! I m’ha enviat el següent link amb la informació que segueix…
(Tot el que segueix ha estat extret de la verosímil wiki)


Pedante

Los pedantes son personas afectadas por demonios infernales, que les poseen y les llenan la cabeza de cultura a chorrón. Como resultado, un ser humano normal puede comenzar a hablar de forma excesivamente rebuscada.
El verdadero mal de este tipo de posesión infernal, es que cualquiera mínimamente inteligente se puede ver afectado, convirtiéndose inmediatamente en un pedante. Así, determinados colectivos de gente, cuyo estatus le provee de inmunidad a ciertas enfermedades, como es el caso de los frikis, sí pueden ser afectados.
El único colectivo social que muestra una elevada tasa de inmunidad a los espíritus, que convierten al hombre medio en un pedante, son los canis y las jessis, cuyo minúsculo recuento neuronal les mantiene a salvo de sufrir de los efectos de la pedantería en el 96% de los casos. Sin embargo, se han registrado casos de canis o jessis poseídos y convertidos en pedantes, que, de todas formas, han sido sacrificados por equipos de élite especializados en el tratamiento de entidades peligrosas o que supongan un problema para el gobierno, si es que no han sido sacrificados por sus propios semejantes poco después de la posesión.
Síntomas evidentes de un pedante
Entre los síntomas evidentes que presenta un individuo que se ha convertido en un pedante están:
▪ Hablar de forma rebuscada, empleando palabras de 14 o más sílabas, y si es posible con acento sobresdrújulo, esto es, donde nunca nos enseñaron que las palabras podían tener acento. Ejemplo: "SupercalifragilisticoespiÁlidoso" (Nótese que el acento está más allá de la antepenúltima sílaba)
▪ Emplear palabras en desuso, por lo menos, desde el siglo XVIII. Ejemplo: "Sed venturoso en vuestras fazañas, oh hidalgo y gentil caballero ecuestre. Pues me sería de honda penuria vuestra caída en fiera lid"
▪ Hablar en latín, o emplear palabrazos en esa lengua. Ejemplo: "Lorem ipsum dolor sit amet, consectetuer adipiscium elitae."
▪ El empleo de una cantidad excesiva de tecnicismos o de una jerga concreta fuera del entorno adecuado, más concretamente en el entorno coloquial y, en el peor de los casos, de bares con los colegas o ligando. Ejemplo: "Saludos, admirado colega. Tal vez requiera de tu apoyo en una tarea algo compleja con el montaje del documento audiovisual, que el maestro nos encargó para adquirir un incremento de la calificación en la materia"
▪ Si alguien dice "osease" con mucha frecuencia, también es un pedante.
▪ En caso de que el pedante pase sus horas delante del libro de matemáticas -«matemática», lo llama él- (o algo parecido) y alguien le pregunte sobre algún teorema del que le ha oído hablar en algún acto de pedantería, el pedante a debate empezará su párrafo con un «Muy fácil/sencillo» seguido de varias herejías con muchos «¿Lo entiendes? ¿Ves que fácil?» intercalados. Las ganas de su audiencia de partirle la cara en el acto crecen exponencialmente durante su charla.
▪ Coger la taza del café con el pulgar y el índice dejando el dedo corazón, anular y el meñique tiesos y ligeramente inclinados hacia arriba.
▪ Poner la boca como el culo de una cabra cuando le dan ligeros sorbitos (churrupaditas sonoras)
▪ Llevar bandejas con la punta de los dedos de una sola mano, a lo camarero de yate de lujo
Anatomía de un pedante
Los pedantes constan de una estructura anatómica diferente a la de un ser humano normal.
En primer lugar, suelen mostrar cierta barriga cervecera, pero en lugar de estar originada por la cerveza, se debe a la inactividad física derivada del exceso de horas sentado en la biblioteca o frente al ordenador escribiendo artículos en la Wikipedia.
Tienen una cabeza inusualmente grande, dado que en lugar de los genitales, en la pubertad lo que les crece es la masa cerebral. Normalmente, acompañan la nueva magnitud de se cráneo con un pelo lacio y peinado con una raya, o bien en medio o bien hacia un lado.
Siempre llevan gafas, debido a la miopía que desarrollan ingiriendo conocimiento que luego jamás emplearán para nada útil, sino solo para tumbar a la gente con sus discursos mortales.
Dado que solo respiran el oxígeno de lugares cerrados, como bibliotecas, sus pulmones no se desarrollan y sufren asma galopante, lo que les obliga a llevar aerosoles cuando se adentran en terrenos desconocidos como, por ejemplo, la calle.
Siempre llevan una camisa con un bolsillo a la altura del corazón. En ese bolsillo llevan siempre más de un bolígrafo, todos de colores diferentes.
Muchos tienen los pies planos de no haber echado a correr en su vida, lo que, junto a la barriga, les impide desarrollar la capacidades atléticas pertinentes para escapar de las collejas de los matones de clase.
También suelen ser tapones que no levantan dos palmos del suelo y con el culo de pollo
Tratamiento
Es algo evidente, que la única forma de tratar a un pedante, con vistas a expulsar al demonio que le posee, y de ese modo reinsertarlo en la sociedad, es a base de hostias. En casos especialmente difíciles o recurrentes, se aconseja graparles un huevo a la pierna, método algo doloroso pero de efectividad probada.
Normalmente, basta con una colleja cada vez que el individuo emplea su lenguaje pedante, pero en determinadas circunstancias, sobre todo en el entorno escolar, un gran arma contra el pedante común es el borrador de pizarra lleno de tiza, que impacta con la fuerza suficiente sin provocar lesiones (siempre que se dé con la parte blanda) y además marca al individuo con polvo de tiza, lo que le designa inmediatamente como un sujeto pedante y lo convierte automáticamente en el blanco de risas, burlas y matones de clase, por lo que individuo no tiene escapatoria.
Ejemplo teórico practico de cura de un pedante: cuando estas hablando con alguien y el presunto pedante te interrumpe para decirte que no se dice "deo", sino dedo, le pides disculpas a tu interlocutor, te giras y le estás dando de hostias hasta que escupa una moto. En su defecto, si tienes alguna alcantarilla cerca, levantas la tapa y lo tiras por el agujero. Asegurase bien de colocar la tapa después.
Sujetos susceptibles de volverse pedantes
▪ Empollones
▪ Gente con más de dos carreras
▪ Fanboys de Apple
▪ Profesores del periodo precámbrico
▪ Frikis aficionados a la astrofísica
▪ Estudiantes de física y química
▪ Filósofos
▪ Curas (a mayor sea su rango, más pedantes)
▪ Suegras con delirios de pija
▪ El tonto l´haba del Golf con Lacoste, Levis y las Rayban en la frente
▪ El palurdo que trabaja en la obra y los sábados, domingos y festivos va con traje y corbata
▪ El que se presenta en una confrencia sobre el parecido genético entre el murciélago las cuevas de Tanganica y el hombre de Neandertal, con traje Armani y sandalias de los chinos (así, con dos cojones)
▪ Iluminaos de letras, que se creen que por tener una carrera obligatoriamente tienen que saber más de la lengua y el mundo que cualquiera de ciencias (si la carrera está sin acabar, la pedantería suele ser mayor)
▪ Gente que por saber dos trucos de windows, e instalar plugins al firefox se cree que puede dar lecciones sobre cualquier tema informático a un ingeniero
▪ Personas que cuando tienen que ponerse un traje buscan mil excusas para mantenerlo puesto durante unas horas de más (mola llamar la atención y tener una excusa para llevarlo puesto, aunque esté cogida con pinzas)
▪ Gente que se lleva a todos sitios la PDA a pesar de no tener un trabajo que la requiera ni vida social
▪ Personas que llevan un móvil personal en cada bolsillo (probablemente para que la gente piense que uno es de empresa)
¿Sabías que...
...ser pedante no significa tirarse muchos pedos?
... los pedantes generalmente usan 2 celulares, camisas de marca y hablan con papa en la boca?

entrada 866-3 (any 3)

Passar d’això a això per poc després entrar en un lloc per escoltar això no pot menys que provocar una certa crisis d’identitat, vaig entrar al local pensant encara en les darreres paraules de la conversa del sopar, tot sabent que es perdrien al veure el personal que havien deixat anar aquella nit, certes nits no estan fets per a certs pensament, parlava amb un tipus qui em deia “Els japonesos són els únics que no creuen que l’home sigui el cim de la creació, per això no paren per donar el següent pas, crec que tota la resta dels humans senzillament no estan preparats per descobrir que no són el súmmum de la creació…”, diuen que en poc temps sortiran els primers ordinadors quàntics “decents” i que només els hi queda un petit salt un “quark salt” (xist de mecànica quàntica) per tal de que un sol ordinador tingui més capacitat de càlcul que tots els existents actualment, i d’allí al skynet un paset quan aquest vegi la veritable naturalesa dels humans i lògicament conclogui que aquest món estaria més tranquil sense ells (una veritable putada pels vampirs), ara sonava això… i jo preguntant-me en quin moment aquesta noia va perdre el gust per la música… a la barra alguns coneguts i amb ells forces exnoies ja dones (fa gràcia que tothom és noi o noia, per les nits no hi ha ni homes ni dones…), doncs res algunes noies que cerquen més un pare que no pas una parella pels “accidents” en forma de gremlins que altres han engendrat i que els pobres que hi hagi per allí hauran d’educar o “gaudir” tal com diuen elles, vaig somriure al pensar que elles de joves cerquen patrons parentals que les fan sentir segures i de més granadetes els cerquen igualment per tal que les ajudin amb el que altres el hi han fet, suposo que deuria tenir el somriure en la cara de forma gilipollesca (que no costa massa) perquè una tipa d’un grupet a prop me’l va retornar, em van semblar aquelles de l’anunci del refresc de l’estiu on totes descriuen als seus fills que fan el contrari del que elles diuen, i semblaria ser que si no tens un nen xuloputes o una nena directament puta i sortides del happyhollywood, no tens res… em vaig preguntar quants xurumbels sumaven totes les presents, i la pregunta de amb qui els deurien haver deixat per tal de recuperar el “temps perdut” en l’era de la monopollia que va significar la seva relació estable, vaig aixecar la copa i elles van fer el mateix com si fóssim uns imbècils adolescents, bé per un vampir els cinc-cents anys et fan entrar en l’edat del pavó així que… però elles (ho deixarem aquí), aleshores va sonar l’únic decent de la nit això, amb un títol que sintetitzava en escasses paraules el que un podia pensar d’una nit com aquella, vaig pagar i tot acomiadant-me vaig sortir del local, un cop al cotxe em vaig desintoxicar amb això…

When you're sad and when you're lonely
And you haven't got a friend
Just remember that death is not the end
And all that you held sacred
Falls down and does not mend
Just remember that death is not the end
Not the end, not the end
Just remember that death is not the end
When you're standing on the crossroads
That you cannot comprehend
Just remember that death is not the end
And all your dreams have vanished
And you don't know what's up the bend
Just remember that death is not the end
Not the end, not the end
Just remember that death is not the end
When the storm clouds gather round you
And heavy rains descend
Just remember that death is not the end
And there's no-one there to comfort you
With a helping hand to lend
Just remember that death is not the end
Not the end, not the end
Just remember that death is not the end
For the tree of life is growing
Where the spirit never dies
And the bright light of salvation
Up in dark and empty skies
When the cities are on fire
With the burning flesh of men
Just remember that death is not the end
When you search in vain to find
Some law-abiding citizen
Just remember that death is not the end
Not the end, not the end
Just remember that death is not the end
Not the end, not the end
Just remember that death is not the end

entrada 866-2 (any 3)

Tenia un tema pensat però he vist que algú ja l’ha desenvolupat i clar, per molt que digui i m’intenti excusar, tot quedarà en això en una senzilla i patètica excusa d’aquell que còpia als altres i a més es vol fer passar per original… com dirien en cert lloc “Apa xato, que t’han aixafat el plan (aka t’han fotut el pal al cistell (aka de aka t’han llaurat el tros…)”, el tema anava que no vaig quedar sorprès tot i que em va treure el somriure veure als polítics omplint-se la boca amb un “Si es volen manifestar que es manifestin, si volen parlar que parlin, ara bé, ningú pot desligitimar, atemptar, coaccionar o privar de llibertat a la gent i la democràcia, i per tal de mantenir-la tenim a mongoriles que gustosament i després d’un engggnye netejaran els carrers de “persones problemàtiques”, això si, tot en favor de la gent pacífica que fa el que diem sense queixar-se…”, i el divertit no sé si ve de que ja no tenen ni tacte ni ganes d’utilitzar un llenguatge amb segones (es veu que la gent ja no entén la fina ironia de lo agilipollats que estan), i ja van directes a la vena, o si ve de que quan és l’estat qui actua amb criteris de deslegitimació, atemptat, coacció o privació de la llibertat (i de pas es passa per allí la democràcia), doncs bé, aleshores ens trobem davant l’exercici raonat i mesurat de les accions necessàries per mantenir l’ordre, com deia un conegut “Hi ha tants contes com contistes / rondallaires que els expliquen…”, també és divertit de veure que els tipus diuen allò de “Sabem els que han fet aquests moviments i els que s’han portat malament i els anirem a buscar…”, fa temps algú em deia “Ni ho saben, però els coneixem, sabem qui són, sabem on viuen, sabem que fan, i és més, sabem el que faran i això ens permet d’actuar quan cal i com cal…”, i el problema no és que us coneguin, el problema és com heu deixat que arribin a aquest punt i no n’heu fet res, ahhh, clar que és per tal que pugueu viure més segurs, doncs res, que us vagi de gust aquesta seguretat que us heu enxiponat; ahir parlava amb algú i vaig recordar el que he viscut de vosaltres al llarg dels segles, he conegut a forces tipus amb unes idees revolucionàries, tipus que han aconseguit en major o menor mesura obligar al sistema a canviar, a fer moviments per esdevenir quelcom millor, quelcom que compartís part dels seus beneficis amb els altres, el divertit és que tots aquests han acabat o bé entre reixes o directament morts, un tipus que es dedicava a la política em va dir fa anys “Els polítics se n’aprofiten dels salvadors i dels visionaris, però sempre en dosis petites, en dosis grans són perillosos perquè pot arribar el punt on la gent se’ls cregui més a ells que no pas a nosaltres… i de fet nosaltres no estem més que per evitar precisament que la gent sigui i faci el que vulgui, perquè no s’ha d’oblidar que: qui millor que nosaltres per decidir que s’ha de fer i que s’ha de ser?...”, vaig somriure tot recordant a aquells que han estat deixats de banda pels propis i estranys, ja que quan les seves paraules han aconseguit el que s’esperava han esdevingut un perill, ja que qui canvia la situació al nostre favor ho pot fer de nou en la nostra contra, i com em va dir un polític d’esquerres “A vegades la gent necessita més un màrtir que no pas un salvador… un model del que proclamem…” llàstima que no va acabar dient “…més que no pas algú que els pugui fer pensar que tothom pot crear el seu propi model…”

entrada 866 (any 3)

Ja jo diuen que Deu és astut i burleta però no juga als daus, tot i que els físics quàntics s’encaparrin a dir que estem immersos en un món indeterminista putejant als que pensen en lo còmode que seria si fos determinista, doncs res, que Deu pot ser el que vulgueu però té un sentit de l’humor brutal (ja que ell el va crear suposo que en deu ser un geni en el mateix) i toca al personal donant un do per a quelcom, no importa en que, bé sigui en fer una truita de patates, fer un jersei, tocar el que no sona al personal o senzillament això… l’important és fer allò que ens surt bé i com diu algú dels que opinen el Sr. Henry Lee és el puto amo (seguit d’aprop del Howard Wolowitz), però cadascú en lo seu… ahir també escoltava i no vaig poder més que somriure al recordar que en el fons tots sou iguals, però amb els segles us aneu diferenciat una mica, ni que sigui una miqueteta miquetona… escolto com els vells de cert país s’han ofert voluntaris per netejar una nuclear, de fet l’amenaça de desenvolupar càncer per la radiació s’estima en prop de vint anys, i ells amb un somriure diuen que ja no hi seran… i fins i tot algun divertit deixava anar que s’estalviaran la llum al cementiri on els enterrin al quedar els seus cossos luminescents gràcies a la radiació… els joves se’ls miren i entre comentaris i rialles hi ha un gran respecte pels seus grans, possiblement els darrers dipositaris dels valors spockians, algú dirà que són estúpids o vells sense cap per oferir-se, ara bé, ells sense perdre el somriure diuen “És el que toca…”, doncs bé, m’imagino el mateix problema aquí i el vellet encantador tot dient “Ja!, que tinc el bubús per Benidorn que, m’espera, el bubús i un ramat de velles lloques que no belles… ja s’ho fareu però no oblideu la meva pensió”, de fet Deu es va deixar com a plaga divina a Egipte la del bubús de vells insersítics entrant en un self service (no va voler ser cruel en excés…), els que tenim aquí gaudeixen d’una sèrie de serveis (als que bona part ni tan sols han col·laborat i si haguessin pogut ni tan sols ho haguessin fet, en diuen caràcter mediterrani), tot dient que se’ls han guanyat i tal, on alguns practiquen la política del “pel que em queda al convent…” i malbaraten i utilitzen els béns i serveis públics a gust, vivint la vida que no els hi van deixar o no van poder viure i és clar que no deixen de ser més que una bossa de vots importants i que cal tenir contents… ahir entre copes i d’altres un dels presents em va dir “Mira la gent vol cada cop més que els gossos s’assemblin a les persones, i si vols que et sigui sincer no deixa de ser un intent de tenir a algú com una persona al costat a qui puguem tractar com un gos sense remordiments…” no vaig poder més que somriure aixecant la copa, ja ho diuen que és precisament sota els efecte de Baco que un ho veu clar…

dissabte, 18 de juny de 2011

entrada 865 (any 3)

Visc o senzillament existeixo en un país de guinos o de díscols tot depenent de la direcció i/o sentit de les declaracions, fa anys parlava amb un comandament militar dels veïns del sud i el tipus va titllar els que viuen on estic de “guinos” em deia “Mira a qualsevol país li ve bé de tenir un port franc prop, i més encara si no el tens en el propi país, un lloc per on pugui entrar i sortir allò que la decència no et deixa fer entrar ni sortir pel teu propi país… i el millor és que es pensin que són algú quan en veritat no deixen de ser més que allò que volem que siguin…”, passats uns anys vaig parlar amb un polític dels veïns del nord qui em deia “Així ara estàs amb els del sud amb els nostres fills “díscols” (va dir amb un somriure), mira sempre va bé tenir un port franc a prop i més quan no l’hem de justificar en el nostre propi país, és una oportunitat de tenir un lloc on dur el que s’ha guanyat de forma dubtosa i on l’avarícia dels allí residents fa que facin poques preguntes, de fet ja ho diuen que hi ha coses que millor no tenir-les a casa i aleshores qui millor que el veí per tal que les guardi, i més is aquest veí actua coma gos guardià en la defensa del que hi duus i com aquelles senyores que coneixem quan els hi pregunten sobre el que els hi porten, i si al final surten a la llum i no queda més remei ja en donarà ell d’explicacions… i mira ells més que predisposats, tot creient-se que són algú tot i que no deixen de ser algú que al final esdevé un ningú…”; i aquí em teniu en aquesta vila del pingüí entre els veïns del nord i els del sud, tal com un fill pròdig o consentit, magatzem i via d’entrada de les vergonyes i allò que no es vol ni pot nombrar, amb gent que defensa la seva naturalesa (perquè no ens enganyem poc menys poden defensar), en un acte força humà i natural de donar un valor personal al fet accidental de ser parit en un lloc o en un altre, però ja sé sap que tot el que doni cert avantatge benvingut sia… tipus que amb una defensa fèrria del ius sanguinis per sobre del ius soli (tot i que segurament s’haguessin corregut de gust de poder néixer en un algun altre lloc) doncs bé, tot i això es molesten de sobremanera quan un els hi diu educadament “Com estan el meus natius preferits?”, i mireu que mai he utilitzat la paraula “indígena” sempre el mot “natiu” per no ferir sensibilitats o susceptibilitats, però clar això passa quan es confon el iuris et de iure amb el iuris tantum, dit en mots que entenguin per “certes” terres (que no voldria molestar a ningú) quan es confon la velocitat amb el porc, tot i que de porcs amb velocitat n’hi ha forces, i més per… (ains ja l’he tornada a dir…), i tal com deia una persona a qui vaig agafar un cert apreci “De senyor i de porc se n’ha de venir de mena…” frase dita en un moment de revolucions socials quan la seva filla li deia que no creia en les classes socials i que tothom hauria de ser igual, la seva mare senzillament li va dir aquella frase amb un somriure, i el divertit ha estat veure com aquella mateixa filla després d’un bon casament i un ascens meteòric (ascens directament proporcional a la fortuna econòmica i la política), ha esdevingut una de les principals defensores d’un “classisme sostenible” ole, ole, com es vol fer combregar amb rodes de molí al personal…

dijous, 16 de juny de 2011

entrada 864 (any 3)

Al llarg dels segles n’he vistes de tots els colors, però darrerament em ve una imatge al cap de forma recurrent, recordo en una de les moltes guerres entrar en un poblat, la gent d’allí tan se n’enfotia d’aquella guerra que havia esta conseqüència d’una guerra anterior que a l’hora també l’havia causada una guerra anterior, com em van dir “Es tracta que estiguin distrets mentre els espoliem…”, un cop en el poblat el cap se’ns va acostar oferint-nos tot allò que volguéssim, i el concepte “tot allò” era força ampli, el que anava amb mi va somriure cobrant-se el poc cervell del tipus que va empastifar una paret després d’un encertat tret “No cal que ens ofereixin res, senzillament prendrem tot allò que vulguem…”, “Crec que és el que estava dient…” “Mira, que hagués estat més clar…”, va ordenar sortir a tots els homes i mentre els darrers vinguts al nostre escamot els van fer agenollar a terra amb les mans al cap va deixar que la resta de la tropa visités a les dones, “Ja ho veus, no crec que els hi fem cap mal, total mes fills de puta aquí no es notaran…”, vaig passejar pel poble i em va sorprendre veure una església, m’hi vaig acostar sentint veus dins de l’edifici, darrera la porta hi havia un grup de persones que estaven resant i davant d’ells un mossèn qui els hi deia que no hi havia cap força superior a la força de la pau, vaig somriure, el vaig estar escoltant, tenia allí davant un putu Gandhi passat de uva’s i amb menys arrugues, això si amb el mateix posat de santon, aquell que intenten tenir els que volen salvar les ànimes dels altres per tal de salvar la seva… el divertit va ser escoltar com ell parlava dels designis de Deu mentre fora s’escoltaven els crits dels homes i les dones que aviat l’anirien a veure, el tipus em va mirar “No l’heu de provocar el poder de la pau i la no violència sempre és superior al poder…” encara avui no entenc el que va passar, la creu que tenia darrera va caure damunt seu xafant-lo, forces dels presents van començar a cridar algú em va estirar mentre deixava anar un paquet dins de l’edifici i tancava la porta, l’explosió va ser brutal i els crits dels ferits van quedar acallats pel so del foc que va cremar l’edifici “No fotis que et volies convertir?” em va dir el meu conegut vaig somriure veient com sortia un nen per una de les finestres de l’església el meu conegut que també el va veure va ordenar que l’agafessin, un cop davant nostre li va dir “Com ho veus minyó?, creus que val la pena ser un putu pacifista?, vols seguir tota la teva vida així?”, el nen va fer que no sense aixecar el cap, el meu conegut va somriure “Doncs igual és el teu dia de sort… vols venir amb nosaltres?” ell ens va mirar i va fer que si, “Tens un minut doncs per acomiadar-te dels teus i marxem..” el meu conegut va veure cap al grup d’homes que anava i el va seguir “Són els teus? No em diguis, pare i germans” el noi va fer que si “Saps, a vegades costa acomiadar-se de la gent sabent que ells s’hi quedaran i a més tristos, i tu sembles un noi espavilat…” el meu conegut li va allargar una pistola, “Pots escollir, quedar-te o venir amb nosaltres, però t’hauràs d’acomiadar d’ells…” suposo que fins aleshores no havia entès l’abast del concepte “acomiadar-se”… i fins aquí escric per tal que els bons d’esperit puguin acabar la història al seu gust, que segurament no serà el que va passar realment….

dimecres, 15 de juny de 2011

entrada 863-3 (any 3)

Avui em deien que si les curses de braus no es consideren maltractament animal (i qui diu curses diu correbous) doncs que els correpolítics o les curses de polítics tampoc s’hi podrien considerar (sense faltar als pobres braus), a més em deien que veient alguns polítics doncs que segurament no havien fet un exercici tan saludable en força temps, perquè sembla que com sempre la crisi va per barris, els més de quatre-cents anys que porto entre vosaltres serveixen per saber que el debats i més per escrit no són la millor opció, així que no en voldria obrir cap, un altre tipus em deia que els polítics són tan cecs que no se n’adonen que la gent no els vota a ells, senzillament la gent vota al contrari de qui no vol que mani, el que no porta a que votin a qui vulguin, sinó a aquell que creuen menys perjudicial, amb tot el divertit del Sherif tot dient que no li tremolarà la mà per fer servir els “mitjans que calgui” per retornar la situació a la normalitat, però a veure, algú em dirà que la situació que viviu és la normal?... llegeixo a forces persones criticant els actes de violència, defensors on els hi hagi de la resistència passiva, la resistència no violenta i forces d’altres bones paraules i millors idees, però ho sento dir com ja he dit no es fan truites sense trencar alguns ous o sense tocar-ne alguns (versió més Nathiana), i tothom exterioritza la mala llet i la impotència com millor sap, suposo que deu ser tot una forma de teràpia per alguns, ahhh i per aquells qui diuen que als polítics els han elegit democràticament, dir que no n’he vist a cap dels que ho diuen defensant-los, suposo que deuen creure que defensar la democràcia és anar a votar i després que el tema ja va sol… i sobre el punt de que sou la riota i quedeu com un país tercermundista, que voleu que us digui com em deien aquesta tarda “Prefereixo que em tractin de tercermundista amb collons que de primermundista dat pel cul i donant les gràcies…”, i ara un xic de pedagogia o directament demagògia dir-vos que amb la meva visió històrica us heu permès el luxe de viure per damunt les vostres capacitats ergo possibilitats i de creure que tothom és igual (i no entenc com si creieu que tots sou iguals sempre intenteu ser més que els altres…), i les coses no són així i ara us toca pagar, passar directament per caixa i sense val de descompte i aleshores és quan us veieu, pitjor que abans, enganyats i deixats de banda, prescindibles en un mar d’altres que són iguals o millors que vosaltres, i aleshores una veu, un crit i el poder s’ho repensa, podeu fer que no heu escoltat res i seguir callats fent rics als rics i de pas demostrar que sou molts però covards que creuen que parlant es canvien les coses, i ells senzillament us deixaran parlar fins que us canseu i us quedeu sense veu o sense mots i aleshores us recordaran que us toca pencar i que deveu forces hores que heu perdut fent creure que el món es pot canviar senzillament amb paraules i bones intencions… sinó és que sou humans us titllaria de patètics…

entrada 863-2 (any 3)

Avui toca eclipsi de lluna, com deien una bola de sang en el cel nocturn, suposo que quedaria força bé dir que és senyal de canvis, de fet sempre s’ha lligat a aquesta imatge a desventures, ja ho diuen els antics escrits que en nits com aquestes aquell que sempre ha estat vigilat se n’escapa tot i que sigui per poc... però la veritat és que per molt que es digui demà serà un altre dia, hi ha una certa pèrdua del romanticisme en aquest present determinista que ens ha tocat viure avui en dia, però senzillament és el que hi ha, suposo que no es poden esperar grans actes perquè senzillament no en passen, perquè la gent ha oblidat que per tal que passi quelcom algú ho ha de desencadenar, amb tot una bona intentona lo d’aquest matí i brutal veure com arribava el pezident amb helicòpter, no hi ha millor imatge per demostrar com d’a prop està del seu poble, i no parlar-ne de tots aquells que han intentat arribar pel seu propi peu i han vist (amb sorpresa, valents collons) com aquells qui en teoria els havien escollit els hi deien de tot, i després escoltar allò tan amanit de “No saben el que volen ni saben el que fan...”, doncs mireu, jo crec que avui si que ha quedat clar que alguna cosa clara tenen, i és que ja no us volen, i després allò de “No representen a ningú, només són una minoria...” suposo que tot i que surti tot el poble al carrer sempre els hi quedarà allò de “Ah, però n’hi ha que s’han quedat a casa...”, personalment opto per un referèndum on la gent només voti en el sentit de: a) seguiu tal com esteu b) ho desfeu tot i comenceu de nou (que pitjor serà difícil que acabeu) i això si, que tothom estigui disposat a acceptar el que en surti... avui una de les secres comentava que en el vostre país el rei podria abdicar en favor del seu cadell, un dels presents poc després em deia “S’ha de veure com de curtes són les mires d’algunes, el problema no és el rei i si abdica o no, el problema és si la reina vol deixar de ser-ho, perquè ningú pot esperar que el fill passi a rei i la seva dona no passi a reina...”, suposo que aquesta és la diferència entre veure la realitat i entendre-la, aquest mateix em va dir un dia “Mira, hi ha dos tipus d’història la d’aquells que l’han gaudit i la d’aquells que l’han patit...”, amb aquest vaig viure fa poc una situació com a mínim divertida, el tipus parlava amb un altre sobre allò que s’espera o es vol dels altres, poc a poc el tema va anar reconduint-se cap a les relacions personals, i amb la calentor de la conversa el tipus amb qui parlava va comentar que ell volia una dona i va passar a donar tot un seguit de skills que aquesta dona hauria de tenir, el tema va ser que per poc que el deixessin respirar en deia de nous i amb la velocitat que portava no us negaré que vaig pensar que els tenia pensats de feia temps, quan va acabar el meu conegut li va dir rient “Doncs tens un problema, perquè en el cas que existís algú amb tot el que demanes aquesta persona no voldria saber-ne res d’algú que ofereix tan poc com tu..., perquè no podem demanar més d’allò que estem disposats a oferir o senzillament podem oferir”

entrada 863 (any 3)

Avui parlava amb un tipus qui em deia que estava totalment d’acord amb aquells que protesten sempre i quan no molestin, tinc de reconèixer que el fet que et facin somriure de bon matí no té preu, i que cal considerar aquesta com una postura força solidària i compromesa... actualitzant la frase de “Per fer una truita cal trencar alguns ous” en “Per fer qualsevol canvi cal tocar algun ous...” tal i com ho diria en Nathan, que voleu que us digui, ja sé que ara sortiran aquells qui diuen que la llibertat dels altres acaba on comença la d’un, però clar quan un té una llibertat hectàrica i pensa que la dels altres és mil•limètrica hi ha quelcom que no acaba de funcionar... avui he ensopegat amb un tipus que sempre somriu, i de fet en té motius, el tipus té un departament que funciona com un rellotge, és més, com un puto rellotge suís, tot projecte que entra surt en data i niquelat, i acaben per adjuntar una carpeta al costat de la del projecte amb esborranys que han fet a temps perdut dels errors que no té l’original, perquè tothom sap que un projecte mai surt a la primera i acostuma a tenir errors, doncs ells te’ls donen perfectament separats per tal que tinguis clar que el seu projecte ja n’està net dels mateixos, i el divertit és que acostuma a ser així, aquest departament s’ha guanyat una fama i tenen uns certs privilegis que els altres no, són la puta enveja de l’empresa i avui tenia davant meu el putu cap del collonut departament, el tipus tot educat m’ha demanat per alguns projectes i ha anat posant cares quan els hi comentava, òbviament els projectes que gestiono no tenen el nivell de perfecció dels seus i no en seran tan brillants, quan li he preguntat pels seus el tipus ha dibuixat el seu millor somriure profident “Doncs ara anava a presentar el meu darrer projecte... i tot i que quedi malament dir-ho veuràs com tornarà a ser un èxit, com tot el que faig...”, el recordo en una foto d’empresa amb un somriure donant la mà a un client satisfet per una bona feina, en aquesta i en moltes altres fotos, i aleshores no he pogut més que dir-li “Has caigut que només parles dels projectes com si fossin teus?, i crec que precisament tu poc hi tens a veure, de fet els projectes són de qui els fan... d’aquells que estan a l’ombra currant mentre tu et fas les fotos, i el divertit del tema, és que quan la gent se n’adoni es preguntaran quin valor aportes i si ets necessari més enllà de ser una cara amb un bonic somriure i tenir do de gent, i el més divertit encara és que tu et creguis el tipus que ha fet tots els projectes...”, m’ha vingut al cap un pilot de cotxes que sempre guanyava per tenir el millor cotxe i ell no parava de repetir “Soc el millor pilot...”, quan la frase hauria d’haver estat “Soc un pilot amb el millor cotxe...”, i aquest és un fet força generalitzat, la vostra natural tendència a considerar-vos força més importants del que en realitat sou, us porta a aquesta i a altres moltes tontades més...

dimarts, 14 de juny de 2011

entrada 862 (any 3)

Fa temps algú va dir “Els deus només afavoreixen als valents” un altre va dir “Només qui s’atreveix guanya”, i un conegut em va dir “A vegades pensar ens fa arribar segons i ningú recorda el segon…”, aquests jugaven força dur, de fet perdre volia dir moltes vegades perdre-hi la vida, porto uns dies rebent a forces “emprenedors” convertits en “patidors” i els hi dic que no hi ha negoci segur, que quan s’hi van embarcar havien de tenir clar que ho podien perdre tot, que no es pot esperar que salpin centenars de vaixells i que en èpoques de turmentes no se n’enfonsi cap, i si, ja sé que posats a triar millor que sigui el del veí que no pas el nostre, però el destí ja ho té això, avui en tenia uns quants que portaven el seu enèsim pla d’empresa que no era més que l’anterior amb algunes modificacions, els he mirat i no he pogut més que dir-lis “Encara no sou conscients que alguns de vosaltres morireu en l’intent?, us voleu continuar enganyant tot pensant que podreu sortir-ne amb el que estàveu fent fins ara?...” he agafat els plans que portaven i només per un xic de decència professional per qui els havia fet (i cobrat, que de fàcil és guanyar-se la vida dient el que els altres volen escoltar)… els he deixat de nou damunt la taula reprimint el desig de llençar-los a la paperera tot i que ni per reciclar servien… “Mireu, crec que hauríeu de pensar en fer allò que no voleu fer, quan res serveix i res funciona el millor és senzillament no fer res, o fer tot el contrari, i esperar que el desconeixement en fer el que no hem fet mai quedi suplert per l’oportunitat del nou negoci, podeu triar en ser un experts en negocis que no funcionen, o bé uns inexperts en negocis que poden funcionar, el que no vol dir que funcionin…”, els he mirat tot esperant l’eterna pregunta “I que podem fer?”, qui la fa demostra que senzillament ja està mort, perquè si un no sap que pot fer i ho ha de preguntar per força ha d’estar molt fotut… fa temps algú em va dir “Quan un ho perd tot, quan un perd fins i tot la por a perdre-ho tot, és quan un ho veu clar… no podem córrer carregats amb tot allò que ens pot fer córrer amb seguretat senzillament perquè morirem aixafats pel seu propi pes, un ha de córrer sense res a l’esquena, possiblement hi hagi algun que altre risc, però córrer ho porta, si no els vols temptar el millor és que et quedis a casa sense fer res…”, els he mirat, els conec de fa anys, són les víctimes del moment on tothom podia muntar una empresa i guanyar algun bitllet, on tothom tenia un Mercedes, on tothom menjava més fora que no pas dins, on tothom contractava senzillament per una regla de rendiments marginals, són nens consentits i irresponsables, veritables joguets trencats que ara ningú vol arreglar i que tothom espera que els retirin de circulació, en el fons no són més que els que pateixen i alhora bona part dels culpables del que està passant… els he mirat a tots molt possiblement més de la meitat ja estan mercantilment morts sense saber-ho, de la resta la meitat no tancarà l’exercici i els que quedin passaran al següent exercici més per fruit de l’atzar que no pas pel seu saber fer… és divertit que tothom vulgui somiar i alhora ningú vulgui tenir un malson…

dilluns, 13 de juny de 2011

entrada 861-2 (any 3)

Els vampirs tenim poques normes (entre d’altres perquè acostumem a fer el que ens rota…) però una de les bàsiques és no creure’ns als humans, i aquesta i tot i haver dubtat alguna vegada de la seva conformitat he de reconèixer que és possiblement l’única que té valor, de les altres: la de no beure sang de verge (diuen que provoca bogeria) o la de no mossegar a noies primes (diuen que et pots partir l’ullal en algun os) em semblen del tot exagerades, ara bé, només un humà o un imbècil creuria a un humà… tinc un conegut (entenguis conegut com a “llegit”) que escriu en un blog amb una vehemència que si el caire dels arguments fos invers al que diu segurament se’l titllaria de feixista i d’intolerant, però com que ho diu ell i des de la vessant dels pobres desgraciats semblaria ser que si és ell qui coacciona i a vegades fins i tot prohibeix les demostracions democràtiques el tema està més que justificat, i em fa gràcia aquest intent primer de l’intel·lectualisme il·lustrat i posteriorment del proletariat llegit que ha tingut accés a algun que altre llibre de resumir en “La democràcia és el millor sempre que surti el que jo vull, si no surt el que vull és que els que decideixen no en tenen prou arguments o són uns rucs dirigits, perquè collons!, l’únic que té la veritat absoluta soc jo! I els que pensen com jo!”, fa temps que vaig perdre l’esperança en els humans, quan un ajuda a tombar règims i veu que els que arriben els hi falta temps per fer el mateix que feien els que has tombat la cosa molesta, i quan veus que a més intenten eliminar-te per salvar el seu cul el tema ja esdevé un xic personal… així que al final un decideix no prendre-us massa seriosament, ja que fer-ho segurament portaria directament a la bogeria o al suïcidi, així que el llegeixo (el tipus té un blog) i no puc evitar el somriure en cada un dels seus escrits, m’he proposat no fer-ne cap comentari perquè suposo que els meus més de quatre-cents anys de vivències no arribarien a l’alçada de les seves quatre centes i escasses pàgines de llibres de text que ell ha llegit i ha reinterpretat sota el seu punt de vista, i menys encara les poques que pot recordar tal com va escriure el seu autor i no pas tal com ell les va entendre… diuen que els dèbils desitgen l’extermini dels forts fins que només quedin els forts que poden controlar amb mentires per fer-lis creure que la fortalesa és un càstig més que no pas un do, diuen que els Deus al veure com aquests que tenien dons es negaven a fer-los servir tot en nom de la majoria van decidir plegar i deixar que els humans fossin lliures i es regulessin ells mateixos, fins que algun Deu amb ganes de gresca va crear als vampirs i forces d’altres monstres, en un intent de posar un xic de salsa en aquesta existència i aquí ens teniu, compartint espai amb vosaltres recordant les paraules del vells “No us fieu dels humans faran tot el que calgui per salvar el seu cul… i després encara us voldran fer creure que era el que calia…” i per mostra un blog…

entrada 861 (any 3)

L’altre dia estava sopant amb uns tipus que voldrien tenir més problemes dels que tenen, perquè amb el que tenen problemes més aviat pocs, un dels que estaven al sopar al ensenyar-me un cony de foto va deixar entreveure no menys de tres bitllets bin ladem (500 eurets pels escassos d’ironia) que tenia en la seva cartera, vaig somriure i el tipus va fer un posat seriós “Mira, a vegades un es troba en problemes i quan ni el mòbil ni la tarja funciona això soluciona molts problemes…”, de fet sé que aquesta idea li ve de família, família pràctica i pragmàtica i que té clar que els humans funcionen sota la premissa de “Mentre paguis fes el que creguis…”, el divertit del tema va ser que vam estar parlant de la crisis econòmica i ells tot indignats de que els “pobres” tinguessin quelcom que ells no, així que de sobte un va inventar que no era una crisi econòmica, sinó una crisis de valors (així que ells ja hi podien entrar) i tots contents, però aleshores i després de que un dels presents s’ho pensés van decidir que era un crisis de valors però “no provocada per ells”… i aquí no vaig poder aguantar el riure, vaig aixecar la copar i vaig brindar per ells amb un parell de collons, això si que es fer de la realitat el que un en vulgui que sigui… un dels presents em va exposar un dels problemes que tenia a la seva empresa, es veu que el tipus va voler igualar els sous entre homes i dones i va de decidir crear una graella on el factor “sexe” o “gènere” no hi tingués cabuda, doncs res, que ara encara la té més liada, perquè fent-me cas un dels factors que pondera més és el de “resultats” i es troba que els homes fan el doble de feina que les dones, aquestes es queixen de que si treballessin tan com els homes no podrien conciliar la seva merdavida amb la fasticfamília que tenen, sense saber que quan menys toquen els ous més contents els fills i el marits que per aguantar histèriques neurostèmiques… doncs res, al que anava, que les tipes es queixen, els mascles van decidir aleshores que cap problema que ells treballarien igual que elles però aleshores la feina no sortiria com fins ara i òbviament els bonus i primes no serien els mateixos i elles cabrejades pel fet de cobrar menys, així que el meu conegut va fer valdre la sabuda frase de “La felicitat no és d’aquest món” i va decidir que el benefici estava per damunt dels desitjos o les necessitats… com li van dir “Quan en una situació no hi ha negociació possible, l’únic que ens queda es aconseguir el que considerem millor sense necessitat de masses escrúpols, ja que l’altra banda tampoc els tindrà”, tot i que si hem de ser sincers a ell tan li foten totes aquestes tontades mentre cada més vegi com els ingressos que té són superiors a les despeses que fa, com li deia el seu avi “No et preocupis del que surt de la caixa mentre n’entri més, tampoc és qüestió de fer rebentar la caixa…”, ara la millor era la de “Pots pensar en els altres sempre i quan això no et porti a deixar de pensar en tu…”

dissabte, 11 de juny de 2011

entrada 860-2 (any 3)

Avui a la contraportada del diari hi havia una fotografia en blanc i negre de la darrera sentència de mort dictada en aquetes contrades, i no he pogut més que somriure al veure-la, perquè de fet jo hi vaig ser, en aquells anys ja tenia la costum de fugir de les fotos però en una de les balconades he pogut veure a qui em va contractar i just darrera d’ell en l’ombra hi era jo… recordo las paraules del tipus qui em va convidar a sortir al balcó a escoltar la sentència i com ell em deia “No sé si condemnarem les nostre ànimes per això, però la justícia són les normes que ens fan la vida segura i no podem tenir a un assassí entre nosaltres, tot i que al eliminar-lo ens hi convertim nosaltres en assassins…”, vaig somriure al veure l’especificitat de qui tenia davant diferent dels tipus que hi havia a la plaça, gent de la terra a qui no calia explicar-lis masses coses, com ells deien “Tal faràs, tal trobaràs…”, la justícia pot no ser justa però ha de donar tranquil·litat i acontentar al poble… el tipus em va explicar que el pobre desgraciat havia matat al seu germà per una herència, i em va assenyalar una tipa que no parava de plorar “Ella n’ha estat qui ho ha provocat, primer va enverinar a un germà i després a l’altre… i no va parar fins que es van matar, de fet a ella poc li importava el que quedés en vida, perquè li va faltar temps per denunciar-lo, i ara senzillament s’ho quedarà tot ella, saps els homes paguen pel que fan i no pas pel que diuen, en canvi les donen poden més pel que diuen que no pas pel que fan… espero que en un futur el meus descendents ho entenguin això…”, veient com van els temps no tinc massa clar si ho van arribar a entendre, doncs res el tipus m’havia contractat per acabar amb ella, em va estranyar que algú pagués tant i tant bé per quelcom com allò, ell va somriure “Mira em pots titllar de romàntic o directament d’estúpid o curt de gambals, però crec que a vegades la justícia requereix de certs esforços “materials” i ajuda “extra”, no sé si m’explico…”, aquella mateixa nit vaig arribar davant la casa on hi era ella, no em va costar entrar-hi, la vaig trobar prop del foc ella es va girar al escoltar-me i sense dir-me res em va llençar el contingut d’un pot, em vaig apartar mentre ella em deia “És sang de nadó no batejat!”, aquí vaig diferir perquè jo vaig olorar sang de vaca i no precisament recent, la tipa va començar a recitar alguna cosa en una espècia d’agrollatí, en un moment va quedar muda tot pensant i després d’un sospir d’alleugeriment va seguir al recordar la frase, vaig somriure acostant-me a ella, prometo que si hagués sabut el que em volia dir l’hagués ajudat però em va ser impossible entendre el que m’estava dient, ella va quedar glaçada veient que tot allò no funcionada, em va estranyar el seu somriure mentre es desfeia el vestit “Mira, igual et puc oferir quelcom que t’agradarà…” aquí si que em va fer riure “No crec que sigui necessari…” li vaig dir veient el panorama, no m’havien pagat per tant… la mort va ser lenta i dolorosa qui paga mana i les ordres eren “Que no li sigui fàcil el traspàs, que recordi i lamenti tot el que ha fet…”, quan vaig haver acabat vaig veure que li faltaven poques peces dentals veient les que hi havia damunt la taula, ella em va mirar deixant anar un “Perquè no em mates…” em va treure un altre somriure “Perquè encara no ens hem divertit prou…” sempre m’ha sorprès lo febles que sous els humans però lo resistents a la mort si us tracten correctament, ella va lamentar el que havia fet en aquesta i en moltes d’altres vides, per mi senzillament va ser un altre negoci…

entrada 860 (any 3)

Ahir hi van haver un parell d’imatges que em van poder treure un somriure, una va ser la de membres dels cossos de seguretat (entrats en anys i quilets) que tot formosos i encantats comunicaven la detenció de la cúpula dels anonymous a Espanya (tots d’empeu…), i el subnopoli jugant amb la màscara que tenia entre mans com si allò fos la demostració i el trofeu de la cacera del dia… no vaig poder més que imaginar-me la situació…

- Detingut, detingut, Perquè n’hi ha més? Com és que no s’acaben quan els detenim?
- Sota aquesta màscara hi ha quelcom més que carn i ossos, hi ha uns ideals Sr. Vigilant de l’odre. I els ideals són a prova de detencions…

Darrera meu vaig escoltar al Pere “No entenc com en el procés de normalització castellana no els hi diuen “anónimos”, suposo que en anglès deu vestir més… saps, hi he estat donant voltes i crec que aquests com aquells i com els de més enllà, fallen pel senzill fet que no tenen un pla estratègic amb cara i ulls, i saps igual tu els hi podries oferir els teus serveis… um, els que vens com humà que els de vampir millor els deixes per un altre moment… i els hi podries explicar els passos per fer-ne un: primer definir la missió, després l’anàlisi de l’organització tant intern com de l’entorn i finalment la pressa de les prioritats estratègiques…” em vaig girar sense perdre el somriure, “Vols dir que arriben a tant, vull dir… vols dir que ho entendran?”, ell es va arronsar d’espatlles “Vive le france” va dir aixecant el puny “O no era així?” vaig somriure al recordar el que havien fet els francesos i vaig concloure que no eren el millor exemple, el Pere porta un dies a casa, de fet el tipus practica l’esport del ligoteo sense folleteo, és a dir s’embolica a tipes i quan les té a to amb un somriure les deixa anar, com ell diu és per no perdre la costum, perquè ell està casat tot i com ell diu “Veient lo malament que em podria anar no em queixo de lo malament que em va…”, doncs res que el pobre Pere es va embolicar amb una casada de la seva quinta i després de les tontades de bar van agafar una habitació d’hotel, i un cop nus el tipus es va aixecar amb un somriure tot dient-li que havia estat bé, l’altra no ho va acabar d’entendre o senzillament no ho va voler entendre, i encara menys quan ell li va dir “Saps, cada cop et voldran menys i et voldran follar més, perquè saben que és l´únic que et queda… un cony per donar plaer i poc més”, doncs res que la tipa va muntar en còlera i li va jurar, així que li va dir a la seva dona que se l’havia follat i a forces d’altres que el tipus era directament una merda al llit, el Pere va somriure al dir-me “Ja veus, en lo poc que valora la seva vida privada…” amb tot la seva dona va preferir creure a la tipa que no pas a ell i ara el tinc com ocupa del sofà, o directament com a indignat sofanil… la segona imatge del dia va ser la dels germans (alemanys per a shorty minds) tot dient que el brot bacterià ve d’uns cultius “ecològics”, no vaig poder més que comentar-ho amb un d’aquells que paga el triple per tot el que li diuen que és ecològic, i el tipus dient “Mira, no està provat al 100%, segur que és una conxorxa d’algunes empreses…” vaig somriure, suposo que si alguna gran cadena provoqués més de vint morts com a mínim haguessin cremat les seves instal·lacions, ara bé, en aquest cas tots callats i ho titllaran d’accident… com si no fos sabut per tothom que ecològics o no els humans no deixeu de ser senzillament humans i cerqueu el vostre benefici sense importar a qui putegeu…

divendres, 10 de juny de 2011

entrada 859 (any 3)

Ahir feia el cafè amb uns tipus i veient-los tots junts (que no massa barrejats) no vaig poder més que meravellar-me de com d’eficient és el sistema, amb els segles que porto amb vosaltres puc dir-vos que poc ha canviat, la vostra societat segueix en: camperols/mà d’obra (pura i dura mà d’obra prescindible i intercanviable), comerciants/artistes i noblesa/clero, amb els matisos i els canvis que us vulgueu empescar però de forma general segueix així, la gràcia està en que amb els segles us heu aprés a tolerar (que no acceptar) i podeu estar junts sense que aparegui una revolució als cinc minuts, doncs res ahir estava amb elements d’aquests grupets, quan va sortir el tema que la filla d’un botiguer havia fet la comunió feia res, i es veu que a la nena li donen no dos sinó quatre petit suïsses de cop perquè amb els seus curts anyets és força alta i formosa, doncs res, el pare ens explicava el problema de la roba i sobretot de les sabates, i el tipus ens deia arrossegant cada lletra de la frase que s’havia vist obligat a fet allò tan “burgés” d’anar a la modista a que li fes un vestit a mida a la nena, un dels presents va dir-li amb un somriure “Ostres, igual t’hagués sortit millor comprar-li un vestit de núvia que no pas de comunió, mira i ella més contenta, tot i sense lligacama eh...” i a un altre dels cafres li va faltar temps de rematar “Mira, ella segur que hagués pogut anar de blanc immaculat i no pas de blanc trencat, no?”, vaig somriure pensant que allí s’estava gestant la propera revolució i mentre intentava trobar-li un nom digne dels vostres merdallibresparcials d’història l’altre es va cagar en tots ells i les seves famílies saltant-se els membres generacionals en imparells per baixar després en parells... conec al Joan (el botiguer) de fa temps, el tipus té una botiga on un pot trobar tot el que es pugui imaginar a nivell d’aparells electrònics, com ell diu “Des del darrer fins allò que ningú mai ha demanat (i que per això tinc encara)”, mirant-lo em pregunto quin deu ser els seu CR o CF, el tipus obre la botiga cada dia a les 9,30 tot i que un xic abans ja hi és, i no la tanca fins les 19 hores apurant sempre al màxim per agafar els darrers clients, al migdia només surt una hora on deixa sol al seu fill qui marxa després a dinar per tornar un cop ha acabat, la seva dona s’encarrega de la casa i dels menuts, el gran com ja he dit ajuda en el negoci, a més obren de diumenge a diumenge, set dies a la setmana i només tanquen els dies d’obligatori tancament, que aquí en són tres, i el divertit és que amb l’increment de l’horari comercial que ara han aprovat el tipus no es queixa, tot i que tindrà obert fins prop de les nou cada dia, de fet, i ell ho diu amb una somriure que no pot més que amagar una ganyota no sap el que són les vacances, les darreres que va fer li van anar tan bé i li van agradar tan que va considerar no fer-ne més per no amargar-se quan no les pogués tenir, com ell diu “Les vacances i d’altres són una droga que no ens podem permetre, no deixen de ser petits vicis burgesos...” em fa gràcia escoltar-lo de fet tinc la sensació d’anar enrere en el temps i recular alguns segles, i després encara em direu que la societat ha canviat, seguiu sent els mateixos cabrons tot i que ho vulgueu negar, i no voleu veure que no canvieu quan vosaltres voleu, sinó que canvieu quan us deixen canviar, això si, fent-vos creure que sou vosaltres qui el provoqueu aquest canvi...

dijous, 9 de juny de 2011

entrada 858 (any 3)

Fa res van treure un estudi on es deia que 3 de cada 10 famílies d’aquí ho passen malament o directament puta per arribar a final de mes, un dels que estava amb mi va dir “Mira, si ho gires veuràs que n’hi ha 7 de cada 10 que no ho passen tan malament… i et puc assegurar que forces canviarien no ser dels set per tampoc ser dels tres… de fet m’agradaria saber en quin moment un va renunciar als seus somnis…”, vaig somriure, el tipus té un concepte força interessant el que ell anomena IR o directament IF (índex de realització o directament índex de felicitat) que no és més que plantar-se davant del mirall (i sent sincer, sembla estrany que ho hagi d’escriure però ja us conec) i respondre a la pregunta (senzilla on les hagi) “Quant de feliç soc? Quant tinc del que volia tenir, i com de realitzat em sento?”, el tipus comenta que normalment la nota pel sostre hauria de voltar el 7,5-8,5 (val, en una escala numèrica del 0 al 10), i per sota de 4 un pot començar a preguntar-se que ha fallat o falla en la seva vida… el tipus em deia que això s’acaba i que una demostració de l’axioma és el fet que el van trucar del cole de la seva filla per dir-li que aquest any seria ella qui triaria les activitats extra escolars que volia fer, que d’aquesta manera aprenien a triar per elles mateixes, el tipus es va quedar callat pensant si li estaven fotent el pel, la seva filla té 8 anys i ja la volien tornar en una adulta!!, el tipus va somriure tot dient que de moment ell faria de pare i la seva filla de filla i que ja parlarien, el tipus em comentava veient als manifestants que estan tant de moda darrerament “Mira, el divertit és que donen solucions a anys vista, quan el que haurien de fer és donar solucions per demà (avui no que estan d’assemblea), la gent vol que li solucionin el present i després ja parlaran del futur… a més, si els escoltes els tipus només cerquen la solució als seus problemes, quan segurament la pregunta a fer-se seria “Quina part en el problema soc jo?” i no pas “Quina part de la solució em va millor a mi?” i després veure si un té solució…”, vaig somriure al escoltar-lo, suposo que pocs li faran cas, perquè en un món on hi ha tants tipus amb solucions un no pot més que estranyar-se que hi hagi tants problemes… de fet cada cop que ha tret lo del IR en algun sopar (es necessita un xic de sinceritat etílica per confessar el fracàs que és un) la conversa ha anat cap a punts d’un psicodrama, no entenc com tanta gent pot haver fallat, no sé en quin moment vau decidir prendre el beuratge de ser uns adults avorrits i fracassats, i els que diuen que són xaxipirulins de felicitat i que tenen tot allò que volen no són més que una colla de desgraciats que encara no s’han vist al mirall, i que mai han desitjat res pel que valgui la pena viure, i el divertit és quan et diuen “Mira, nosaltres tenim una vida normal”, normal?, normal? Vosaltres teniu una vida grisa panda de subnopolles i està bé que us vulgueu enganyar però no ens prengueu als altres per imbècils o directament cretins…

dimecres, 8 de juny de 2011

entrada 857 (any 3)

Avui escoltava un tipus qui deia que hi ha gent amb una visió utòpica i d’altres amb una visió quimèrica del futur, i ho explicava de forma excel·lent, jo m’havia proposat no parlar més dels tipus que porten uns dies ja de colònies a les principals places de les vostres ciutats, de fet fan tot allò que es pot fer en colònies a veure: cantar, fer manualitats, fer reunions, parlar, parlar, parlar i no dir res, netejar, jocs i exercicis i un llarg etcètera… com deien l’altre dia “Haurem de començar a pensar en marxar que ara ja és temps de platja, i el món que el canvií un altre…”, doncs res, han passat d’indignats a sparrows amb malt gust en una sola entrada en un super i suposo que finalment passaran a “oblidats” en menys del que diueu “bloody mary” tres cops, de fet la llegenda diu que si ho dieu tot seguit cinc cops i davant un mirall un grupet d’indignats vindran a ocupar-vos el menjador de casa (ja esteu avisats…), ara bé, el que pitjor ha quedat de tot això és el sistema, perquè si un es mesura per l’alçada dels seus enemics el sistema ja es pot començar a posar a tremolar si els seus enemics són la panda de cumbapolles que han okupat privativament uns béns públics… suposo que per un senzill acte de decència els hi hauria de deixar fer algun canvi, més que res per la vergonya aliena de veure segons que, a mi personalment no va poder més que treure’m un somriure el seu intent d’assalt i pirateig del supermercat i després els tipus regatejant com si estiguessin en un zoco (mira igual els posa a to pensar que estan en un lloc d’aquells tan orientals i místics…) per tal que els hi deixessin prendre els productes, gratuïtament, semigratuitament o directament by the puta face… eissss i lo indignats que es van posar quan els hi van dir que “no” que allí tot Deu passava per caixa i que “Sorry, però és el que hi ha…”, que voleu que us digui, el més trist és descobrir que molt possiblement ja no tenen el suport que tenien i que ara es veuen abocats a aquests actes per mantenir allò que ja cansa, perquè de fet, fet i fotut caldria veure que el que els hi queda és força trist a nivell personal, de fet fins ara els tipus es creien que eren part de quelcom, eren els que canviaven el món, sortien a les notícies, els entrevistaven i fins i tot les institucions els hi feien fer exercici algun que altre matí amb el famós joc “Corre o t’ostio…”, i ara?, doncs res, ara passaran a seguir amb la seva merda de vida, tornaran a ser les individualitats prescindibles que sempre han estat, de fet costa passar de “indignat” a “trist”, avui deien que la genialitat es treballa que no ve perquè si, i quan li preguntaven “Però jo no puc pensar o dir el que vostè” l’altre contestava “Vostè no és jo, però li asseguro que tot i ser jo intento ser cada cop millor…”, ara bé, el divertit ha estat que pensen aixecar el campament i com a resultat en sortirà un comunicat?, un darrer intent de fotre una patada al sistema?, no, no i mil cumbavegades no, faran una sayonara party per a tothom, ole, ole, si no hi ha millor reivindicació que beure, ballar, drogar-se i follar, això si que és passar-s’ho bé, que per reivindicacions més serioses ja n’hi ha d’altres (o igual no)…

dimarts, 7 de juny de 2011

entrada 856 (any 3)

Tinc un conegut que es treu un sobresou fent guàrdies en un hospital, de fet no crec ni que ho necessiti però segons explica el zoo que s’arriba a veure fa que valgui la pena anar-hi no cobrant o cobrant una merda (i no sap que falta més al respecte si que no et paguin o que et paguin el que paguen), doncs res, el tipus em deia l’altre dia que en aquests llocs no es valora el metge més eficient, sinó el més ineficient, és a dir, no li pots dir al malalt que té després de veure’l, sinó que has de fer mooooltes proves i al final dir-li “Miri no sé que té, però de les proves no en surt res de dolent” i heus ací que l’imbècil que s’estava a punt de morir deixa anar un sospir tot dient “No sap el pes que m’ha tret de sobre” i mentre alguns omplint-se les butxaques a base de comissions de les proves que no calia fer, el tipus m’explicava que aquest cap de setmana li va venir una neuròtica amb el seu fill, no li va caldre més que mirar per dir “Fill únic, no?” la mare li va preguntar tota sorpresa com ho sabia, ell hagués pogut contestar que qui té mes d’un fill els tracta sabent que si en perd un n’hi queden d’altres a casa però es va callar, això si, donant el condol al nen pel que li ve i el que li ha de venir, total que el va mirar va preguntar que havia menjat, va deduir el que realment havia menjat i va recomanar a la mare una sopeta de farigola i que el deixés dormir, la dona se’l va mirar tota sorpresa dient si estava de conya que el seu fill s’estava morint, el meu conegut va somriure i va callar el “Miri, si tan bona metgessa és li deixo la bata i em fa la feina…” però va callar, en aquest moment va passar un supervisor (de fet no hi ha casualitats, així que suposo que algú el deuria avisar) i el va cridar, tot recordant-li la regla d’or “No volem merders… farem el que faci falta per no tenir merders…”, ell va somriure explicant el cas i el supervisor va arronsar les espatlles “Doncs fes-li proves…”, el meu conegut quasi que es caga allí mateix, però com paga la padrina, va demanar totes les proves que se li van passar pel cap, fins i tot una prova de sífilis, gonorrea i sida, no fos que el nen fos promiscu i hi hagués més que amor filial allí entre la mare i ell… òbviament les proves no van aportar res i ell va dir “Miri, amb seguretat no sé que té però totes les proves han sortit negatives…” ella va somriure i el nen (que ja n’estava fins els collons va dir “Mare ja em trobo millor… podem anar a casa”) la mare va somriure i després de donar les gràcies va marxar, això si, sense pagar ni una puta prova, que per això ja hi ha els pepes que ho fan, aquest em deia “Mira, és senzillament brutal, si es fes pagar a cada metge per les proves que no aporten res la seguretat social seria milionària… suposo que aquest és l’únic ofici on un pot anar demanant proves sense cap mena de mirament, no m’hi imagino que el mecànic fes el mateix i després et passés la factura…”, no vaig poder més que somriure i donar-li la raó, el temps és or, i més encara el que pugueu esgarrapar i ja no dic si a més paguen els altres, així que vaig prometre que si aguantava li faria un regal… aquest joc…