La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

divendres, 19 de desembre del 2008

entrada 36

Hola de nou... per molts segles que visqui sempre tinc la mateixa sensació, noto una onada de calor que puja del fons i acaba a les orelles, i és aleshores que sé que quelcom d'extraordinari pot arribar a passar, i avui ha passat exactament aquesta sensació, el resultat aquest cop ha estat la llibertat, una promesa menys, i un xic de llibertat més. Tot i que a vegades molta llibertat ens pot portar a marejar-nos i acabar creient que som precisament presoners d'aquesta, de fet la llibertat és una de les grans mentides i enganys dels humans, si ho penseu fredament no som a cas tots lliures?, qui pot dir en ple segle XXI que no és lliure?, bé a l'excepció dels que viuen sota un status d'esclavitud, status que per cert heu estat els propis humans qui l'heu creat. El que passa i amb massa freqüència, és que els humans decidiu donar part de la vostra llibertat per tal d'obtenir seguretat, i aquest discurs ja el vaig incloure el dia, que parlàvem de V.
Sigui com sigui, avui esdevenim més lliures si fos fins i tot possible.... i fins quan?, ahhh, aquesta és una de les preguntes que no tenen resposta, suposadament fins que ens cansem de tanta llibertat i decidim que en podem prescindir d'una part a canvi de poder tocar la moral a la llibertat d'algun altre. De fet són aquells que més valoren la seva llibertat personal els que tenen més tendència a qüestionar la llibertat dels altres.

dijous, 18 de desembre del 2008

entrada 35 (a compte de les que no he escrit)

Perfecció... aquest és un concepte al que els humans hi doneu dos significats, tenim per un costat la perfecció en sents abstracte com a allò que ja no pot ser millorat o que reuneix l'excel·lència en tots els seus punts. I després tenim la perfecció "d'anar per casa", i que molts de vosaltres us apliqueu diàriament, aquesta perfecció és el us fa concloure que sou millors que molts altres, i... ohhhh!!!! màgic bloqueig mental, que molt possiblement hi ha gent molt millor que vosaltres. Us puc assegurar que tots els atributs dels que qualsevol humà pugui amb un orgull desmesurat evidenciar, acaben per o ser res, un cop el senyor temps ve i en diu "Hola!" amb aquell somriure filldeputa que sempre té. Amb tot, suposo que aquest deu ser un altre dels encants que teniu els humans, el ser capaços de valorar el que teniu temporalment tot i que després vulgueu allargar fins l'infinit el resultat. Fa molts segles, vaig tenir la sort (o no), de conèixer una noia molt maca, qui òbviament va envellir com tot bon mortal, finalment la vaig canviar per una flor fresca, i ella va intentar donar valor al fet qeu s'hi m'havia entregat el que un dia havia estat quedava vinculat per sempre... o grannnn errorrrrr, si es juga amb la bellesa s'ha d'acceptar que si arriba algú amb una grau superior al teu, simplement has perdut, aquest mon té unes regles naturals, i una de les que em fa més gràcia és que els canvis ens afecten a tots, el meu avi sempre em deia "en els cementiris antics hi havia una inscripció: tal com et veus em vaig veure, i tal com em veus et veuràs". Amb tot, aprofiteu el temps que teniu i feu excessos dels que us han deixat, que ja vindrà el Sr. Temps a dir "Hola!", i recordeu sempre somriu com un bon filldeputa.
I per finalitzar us deixo unes paraules en francès....
Mais aussi que diable allait-il faire,
Mais que diable allait-il faire en cette galère ? ...
Philosophe, physicien,
Rimeur, bretteur, musicien,
Et voyageur aérien,
Grand risposteur du tac au tac,
Amant aussi -– pas pour son bien ! --
Ci-gît Hercule-Savinien
De Cyrano de Bergerac
Qui fut tout, et qui ne fut rien.

entrada 34

Bé, ja estem en ple desembre, i tot i que no presto massa atenció no se m'escapa el formigueig que cada dia agafa els carrers de la ciutat, sembla que el Nadal és una època ideal per netejar els mals fets durant l'any o bé la ignorància que hem tingut (conscient o inconscient) de la gent que en teoria i per sort en han tocat com amics o família, per cert, algú em pot dir si la ignorància pot ser "inconscient".
En el meu cas, és ben fàcil, tret de la convenció anual de vampirs, no tinc cap altre acte social i no parlem de familiar.... això converteix aquests dies per mi en un aparador on veure i riure dels humans, suposo que aquest deu ser el meu regal de Nadal..... Suposo que cada persona deu tenir una escala de valoracions de la genet que l'envolta, i aquesta escala deu estar empíricament provada o almenys científicament testada... en el meu cas és força senzilla, no veure mai una persona indica que no m'interessa, quedar per un cafè i que aquest duri el que dura el cafè, vol dir que ha estat bé, però que un cop coberta la curiositat natural dels vampirs, ja no val la pena continuar amb la història. Si el cafè s'allarga molt possiblement la sensació del que hi ha per descobrir és superior a la decepció del que ja s'ha descobert. Si es queda per dinar, indica que ja tenim una base per creure que hi haurà joc: descobriment, conquesta, coqueteig, conversa, i riure i moltes altres coses de les que ens fan sentir vius, si es dinar i cafè, òbviament hi han moltes esperances dipositades. I si és sopar, bé si és sopar.... pot ser breu si la noia és el sopar (jajajajaja, ho sento però és la vena còmica vampírica), o pot ser l'inici de quelcom molt interessant.
Un dels problemes és que dipositar grans esperances en quelcom no fa que sigui millor del que és, una cita on es dipositin esperances i previsions, si no ha d'anar bé, no hi anirà, tot i que enlloc d'una mera de cita, serà una merda de cita esperançadora i prometedora... Així doncs, només ens queda fixa el temps que donarem abans de fer un judici i esperar, no val la pena preveure res, ja que al final la realitat té la fotuda costum d'acabar-nos per sorprendre i deixar-nos amb cara de tontos.

dimarts, 16 de desembre del 2008

entrada 33

És graciós, entrada 33, 33 com moltes coses i els canvis moltes vegades no venen quan volem o desitgem sinó que simplement venen i en aquell precís moment no podem fer res més uqe estar preparats, això que se'ns enportin per endavant, així doncs davant dels canvis el millor consell es acceptar-los i aprendre d'ells...
Com fa dies que no us deixo cap cançó aprofito per deixar-ne una que cada cop que l'escolto em porta a temps molt millors, possiblement menys justos però definitivament molt millors.

Como un guerrero tengo el viento a favor;
tengo una espada bruñida de sangre y sudor;
tengo dos tibias cruzadas sobre un trapo negro.
Ataque o me repliegue siempre tiro de hierro.
Pero tú llegas como un alud, como tromba
que amenaza con anularme por siempre jamás.
De caballero mi código es el honor
y mi palabra vale lo que valgo yo.
Mi escudo de armas dibuja perro sin raza,
olivo moro y arreos de caza.
Pero tú llegas como un fogonazo y proclamas
ser el trueno que mata y ante el que hay que sucumbir.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Y he pensado en volver a campo abierto,
en solitario, a pecho descubierto
y evadir la emboscada
que significa tu mirada;
el alma en las pupilas
y que todo me dé risa.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.
Lejos, lejos, no se ve el final;
algo me arrastra, me dejo arrastrar.
Lejos, lejos, me dejo arrastrar.
Rosa de los vientos me quieres tragar.

Faanys molts anys va conèixer humans que valien molt la pena, vaig conèixer en Lanzarote del Lago i abans vaig conèixer el seu pare en Ban de Benwick, i molt abans en Sturm Brightblade qui em va ensenyar la veritat de l'expressió: est sularus oth mithas, frase que de tan en tan encara faig meva.... Temps passats on despertar-se cada dia, tenia més interès que no pas el simple fet d'alimentar-se.... dies on hi havia actes que justificaven l'existència humana...

dilluns, 15 de desembre del 2008

entrada 32

Avui tornem a tenir 2 conceptes que ahir van sortir en una conversa, amor i distància.... o més ben dita, la pregunta amagada sota aquests dos conceptes era si l'amor aguanta la distància.... Bé a favor de l'amor dir que és un de les coses més tontes que existeix, ja que aquest no entén ni de color, ni edats ni procedències ni pràcticament res de res, i després la gent encara es sorprèn si no funciona com s'espera. La distància en canvi és un concepte clarament definit, distància s'associa a allunyament, i fins i tot aquells que tenim al costat podent ser "distants", així doncs la distància per la majoria dels mortals és un concepte que tendeix a neguitejar...
Amb tota la meva experiència al llarg dels anys us puc dir (per la vostra tranquil·litat), que si, é possible l'amor i la distància, és clar sempre que hi hagi una sèrie de conceptes clars, l'amor només aguanta la distància quan hi ha confiança i quan aquest no cobreix cap debilitat de l'altre. M'explico, òbviament sense confiança un s'acaba per preguntar si val la pena, estar esperant pobres i curtes estones mentre no se sap ben bé el que fa la nostra parella, i aquest dubte té com a resultat un desastre molt superior als dubtes d'Otello. Sobre la segona part, dir que si tenim parella simplement perquè aquesta parella ens cobreix una necessitat vital nostra, i ni com un element que complementi, òbviament no trigarem a buscar de nou aquell element que ens ompli vitalment, fet gens discutible, tothom és lliure de mal viure la seva vida com li vingui en gana. Amb tot, us deixo un consell, si bé és possible amor i distància... aquesta opció és avorrida, mooooolt avorrida, si els mortals teniu poc temps en aquest mon perquè el voleu perdre esperant curtes estones de felicitat?, possiblement això us faci creure que sou millors que aquells que cerquen la felicitat en cada moment, i aquí tornem al que deia, només aquells que tenen la felicitat per altres mitjans, es poden permetre el luxe de tenir un amor a distància. Ahhh, però aleshores no ha de massa especial aquest amor que es pot complementar amb altres activitats que ens fna feliços, quan precisament l'amor hauria de ser l'activitat (en majúscules) L'ACTIVITAT, que ens fa feliços.
Com en tot quelcom falla, i el que falla prové de la pròpia naturalesa dels humans, que mai estan contents amb el que tenen i sempre en volen més... Amb tot, res de dolent hi ha en voler cada cop més, tot i que molts no entenen que voler cada cop més hauria d'implicar també estar disposat a donar també cada cop més....

dissabte, 13 de desembre del 2008

entrada 31

Vaja, avui tenim dos temes que de per si, haurien de ser difícils de compaginar, per un costat ens toca parlar de lleons i per altre del mon màgic i de la feminitat.... Òbviament ha estat una fèmina qui ha decidit unilaterlament creure que el femení té quelcom a veure amb la màgia, per cert, heu conegut moltes màgiques que no pixin de peus??.... Crec que l'únic contacte de la màgia i el femení sempre ha acabat malement, o bé per tipus com els de la inquisició, que com sempre he dit, no hi ha mal que per altres no vingui bé... De fet us he de dir que moltes de les bruixes que he conegut no eren més que pobres noies agraciades amb poders que mai van sapiguer controlar, possiblement la darrera gran màgica fou Morgana Le Fay, ara algú preguntarà si la vaig conèixer, i us diré que em guardo la resposta per a mi. I si mai, us creueu amb algú que porti aquest nom i tingui els ulls verds amb un cercle marró just al voltant de l'iris us recomano que almenys que tingueu una bona assegurança d'ànima i no us acosteu massa. De fet tothom sap o hauria de saber que Deu amb majúscula va cometre un error al crear la dona, ja que la crear com un igual d'Adan, la primera dona de fet no es va dir Eva, sinó Lilith, y aquesta va esdevenir tan terrible que Deu la va allunyar i va crear-ne una de nova de la pròpia costella de l'Adan, l'Eva.... i va ser graciòs que la criatura creada per substituir la dolenta Lilith acabés per cascar el paradís.... ja ho diuen no espereu res de bo de l'home,ni de les dones almenys que no siguin de l'estirp de la Lilith. Amb tots els anys que porto en aquest mon us puc dir que mai he conegut ningú com els descendents de la primera Lilith, és per mi una qüestió d'honor de respectar-les, tot i que sou els propis humans els que les perseguiu, poseïts per uns desitjos que mai he arribat entendre... Possiblement la idea d'una creació que supera a l'original molesta a molts homes, però us puc assegurar que el que Deu va crear no té cap color al costat del que ha esdevingut la descendència d'aquella que fou anulada i llençada del paradís. El que si sé, és que la màgia poc té a veure amb el femení, la magia no enten de sexes ni de persones, i aquesta és la seva força, esdevé un poder que a qui toca marca i no se'n pot fugir del mateix... Els humans teniu una tendència brutal a valorar l'estrany i alhora a perseguir-lo, com ja vaig dir..... quants contes comencen dient: "Hi havia una vegada un lleò..." i quants dient "Hi havia una vegada una formiga...", considerant que hi ha moltes més formigues que lleons, la relació és brutal, per cert, també es valora molt més matar un lleò que una formiga.... tot i que en resum no es tracta més que en acabar amb una vida... els humans sou estranys, molt estranys... i ni un mon ple de màgia possiblement us arribaria entendre....

divendres, 12 de desembre del 2008

entrada 30

Ummmm, jajajajaja és graciós que el poc interès que un pot despertar el despertin les paraules que escrigui. Si una cosa tenim els vampirs és que sempre se'ns pot acusar de tenir un gust malaltís per les noies més joves, de fet, té gràcia aquest punt, ja que qualsevol noia de la nostra edat fa anys que es pols literalment, possiblement algun dia us diré la meva edat exacta, qui en sabia d'això era en Nabokov, tot i que jo sempre li vaig dir que qui se'n va al llit amb nens acaba mullat.... De fet teníem forces coses en comú el Sr. Nabokov i jo, primer érem aficionats als escacs, i els dos teníem un interès per les papallones, bé de fet ell les agafava, i en feia col·leccions i jo només les mossegava de tant en tant, a més, les meves papallones acostumaven a ser més grans i no tenir ales. I ara donarem una nova resposta, algú va preguntar com es podia atreure a un vampir.... bé només hi ha un requisit la intel·ligència (fet ja comentat en un post anterior). Amb tot i si hi aneu curts (umm, com és que no m'estranya), us deixo una web on us podreu inspirar:
Per més indicacions, us puc deixar el mail (no ho faré) d'una noia que assoleix amb escreix bona part dels requisits, una flor estranya en un jardí descuidat... com diu el poeta per molt lleig que sigui el mon la bellesa sempre acava per manifestar-se, tot i que aquesta no és més que un fet efímer condemnat a acabar confosa entre la lletgesa del mon, sempre he quedat sorprès del fàcil que és anar a menys i del difícil que és anar a més. Amb tot, tinc la seguretat que poden passar eons abans que aquesta persona perdí un sol grau de perfecció, i que consti que porto molts anys arrossegant-me per aquest fotut mon com per reconèixer la flor ideal al veure-la, i fins i tot sense necessitat d'olorar-la.
Ummm, vaja ja semblo el V amb aquests discursos recarregats de falsa retòrica, però prefereixo cremar a l'infern per dir la veritat que guanyar-me el cel amb mentides, ahhhhh, mentides, mentides... no era del que parlàvem ahir.
Per cert..... i només per a navegants, saps que antigament s'escrivia sobre tires de bambú... així doncs el bambú en certa mesura no deixa de ser destí i origen del saber... posteriorment subtituït per la seda i finalment pel paper. Amb tot, no deixa de ser origen de coneixements... potser per això els pandas tenen predilecció pel bambú, ummmm, alimenta i instrueix... jajajajajaja les coses que un descobreix.

dijous, 11 de desembre del 2008

entrada 29

Mentides, mentides i més mentides.... ahhhh, els humans de cada 3 paraules 4 són mentides... de fet ja ho deia en Byron "Dona les teves paraules mentides són, com paraules escrites en la sorra..." un bon paio, llàstima que el romanticisme va poder més que ell. Encara somric al recordar com el definien "boig, dolent i perillós de conèixer", jajajajajajaja hagués estat un germà de nit fabulós, llàstima que sempre s'hi va negar, sempre em mirava als ulls i es justificava dient "Ja ho saps amic meu... la maledicció dels Byron, els estimats dels deus moren joves...", amb tot i molt possiblement vosaltres cultes humans sabreu que en Byron, va morir pràcticament dessagnat... la història diu que de malària, amb tot la veritat és molt més interessant, en Byron havia estat semi convertit per l'única persona que havia estimat, la bella Hecate, qui fent oïdes sordes als seus desitjos va decidir convertir-lo per la força, l'única solució que hi havia era convertir-se o depurar la sang, ell va triar i va morir, vaig necessitar molts segles per tornar a sentir el dolor de la seva pèrdua, encara recordo les seves darreres paraules "la ploma ho escriurà i la paraula ho dirà d'allò que va acabar sense acabar", no va caldre fer justícia amb la pobra Hecate, un cop mort en Byron va decidir ficar fi a la seva vida, i possiblement i per una de les moltes gràcies divines el que tenia que acabar finalment va acabar.
En Byron, tenia un sext sentit per les mentides, de fet ell n'havia estat un expert era capaç de convèncer a qualsevol. I com a expert ho tenia clar, la veritat no existeix, existeixen moltes veritats que intentem vendre per tal de convèncer i sorprendre i molt possiblement la veritat sola seria tan avorrida que a ningú interessaria, jajajajajaja aquesta era la seva millor excusa per mentir.
Umm, i jo que pensava que no tindria tema pel blog d'avui.... els temps ens dóna experiència, i a vegade em sorprenc de les susceptibilitats de la gent, crec que en aquests casos els millor és donar una oportunitat, i si no hi ha solució deixar el contacte, a vegades també crec que quan dos figures geomètriques no tenen masses costats semblants, el millor es no mirar d'ajuntar-les, o molt possiblement les acabarem deformant o trencant.
Eissssss i ja ho deien els Piratas:
El color amarillo no te sienta demasiado bien
Y tal vez cuando hables con ese te mire a los ojos
Y te diga que todo va bien, que cuando vamos a empezar a beber
Y tal vez cuando ella te mire a los ojos
Y te diga ni to ke sai kamin komon llaman a esa canción
Ummm, ja ho vaig dir, els desitjos tenen dos parts putes..... ho bé se'n dóna la fotuda sort de que els obtenim i aleshores no sabem que fer-ne, o se'ns neguen i aleshores hi posem tot el que creiem que hem perdut...

dimecres, 10 de desembre del 2008

entrada 28

Bé, lamento el retard, però un també té dret a unes vacances mentals i de fet he tingut algunes ocupacions que m'han impedit de continuar amb aquesta tortura diària, i m'ha semblat del tot assenyat que justament el dia que es celebren els drets humans continuí amb la tortura.
Amb tot, aquests dies no han estat buits o sense contingut, he aprés i reafirmat que la naturalesa humana i la que ens correspon a nosaltres tot i ser igual a l'inici esdevé cada cop i en funció del temps que passa més diferent, mai he entès la por i la necessitat que teniu els humans del contacte amb la vostra espècie, possiblement el pas del temps i el veure que tot està irremediablement destinat a la desaparició en dóna a nosaltres una visió més "relativa" d'aquests fets, fa temps algú va dir que l'amistat d'una persona es manté fins que aquesta persona ja no ens serveix, i tot i la més que segura repulsió que a vosaltres bons humans us deuen provocar aquestes paraules, fa segles que no n'he escoltades de tan certes, una amistat que no aporti res irremediablement està destinada a desaparèixer, així de senzill i també així de complicat d'acceptar i entendre. Les amistats són com les cartes en el pòquer, en funció de les necessitats les guardem i juguem, i les deixem si no ens convenen, possiblement algú dirà que no és cert i tal, però aquestes persones són les que no en tenen suficients amb les cartes que obtenen i sempre es guarden un as sota la màniga...
Les amistats són com les juguesques, divertides fins que descobrim la naturalesa final del joc o l'amistat, aleshores i com a quelcom addictiu ens obliguen a incrementar la juguesca/amistat esperant un nou resultat positiu, amb tot, al final sempre es perd, i la sensació de pèrdua que acostumeu a tenir els humans us fa dels tot patètics, heu de recordar que tot allò que teniu ho podeu perdre, així de senzill i res dura una eternitat.

divendres, 5 de desembre del 2008

entrada 27

Aquesta nit estava pensant en els darrers temps, i tot que per mi el significat de "darrers temps" pot implicar vàries generacions humanes no deixa d'indicar això, tot el que he viscut en un lapse curt de temps, doncs bé, en tot aquest temps mai m'ha deixat de sorprendre la fragilitat humana, sempre que m'he acostat a algú i he decidit que la curiositat precedia al sopar, he descobert, que els humans no voleu una persona, voleu a la persona... i m'explico, no desitgeu una persona per com és, sinó per allò en el que el podeu convertir, i en molts casos si aquesta conversió falla la relació desapareix, estic fart de dir sempre el mateix, que sota tot el meu encant (i els vampirs en tenim molt), hi ha una persona i que no sóc gens recomanable. Amb tot, i possiblement si que tingui aquell potencial que es cerca, aquella matèria per moldejar i convertir en el que es desitja, i fins i tot després de l'avís, us fiqueu mans a l'obra per intentar perfilar el que desitgeu.... un cop més us dic que el que us toca viure no és una pel·lícula americana amb final feliç, la vida dels humans té pocs moments feliços i la felicitat no s'aconsegueix canviant als altres, sinó acceptant-los i en tot cas canviant un mateix, tot i que els humans no en sabeu massa d'això, és clar com pot canviar el centre de l'univers?, el punt on tot gira i convergeix..... però recordeu sense canvi no hi ha evolució, i molt possiblement els dinasaures tampoc van pensar mai en canviar.... ummm, heu vist algun dinosaure darrerament??.
Amb tot, durant l'any 2000 vaig descobrir algú que molt possiblement ja havia passat pel mateix que jo, i em sorprendre que un humà en una sola existència fos capaç de descobrir el que jo en molts anys... i per molt molestos que arribeu a ser, quan algú de vosaltres val la pena, no em molesta de reconèixer-ho, i com a botó us deixo el que dic jo sempre, quan amb ulls il·luminats i cara tonta se'm diu qualsevol tonteria...

Amor mío, has de saber
que uno tiene el alma negra
de respirar el humo de los bares
en los que tú nunca has de beber.

Allí perseguí a mujeres ajenas,
que lloraron conmigo o por mí,
que me llevaron a sus casas
para dejarme morir.

Amor mío, antes de nada has de saber
que no soy recomendable.
No tengo alas para llevarte
pero, si faltas, ¿cómo salvarme?

¿Cómo salvarme?

Amor mío, allí olvidé
que soy tuyo, que se hace de día también,
que afuera me estarían esperando,
y dónde diablos aparqué.

Te vi pasar y blasfemar,
y me escondí entre los portales
para evitar que te cortaras
con mi fracaso de cristales.

I recordeu, no som el que desitgeu.... després del miratge inicial la veritable naturalesa sempre acaba per sortir, i a vegades mirar des de lluny ens dóna una millor imatge que no pas mirar a dos dits....

dijous, 4 de desembre del 2008

entrada 26

Hola de nou..... avui us deixo una lletra d'una cançó que sempre que escolto em porta noves interpretacions, possiblement perquè tot i que les paraules siguin les mateixes nosaltres no ho som... las palabras fueron avispas y las calles como dunas cuando aún te espero llegar de un momento a otro en un ataúd guardo tu tacto una corona y el pelo enmarañado queriendo encontrar un arco iris infinito no sé distinguir entre besos y raíces no sé distinguir lo complicado de lo simple mis manos que aún son de hueso y tu vientre sabe a pan la catedral que es tu cuerpo no será del enemigo eras verano y mil tormentas, y yo el león que sonríe a las paredes que he vuelto a pintar del mismo color no sé distinguir entre besos y raíces no sé distinguir lo complicado de lo simple y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar todo arde si le aplicas la chispa adecuada "escribe con carbón y en mi pensamiento, que cruzamos océanos de tiempo dibujando los garabatos de mis fantasías poco es tanto cuando poco necesitas" el fuego que era a veces propio la ceniza siempre ajena blanca esperma resbalando por la espina dorsal ya somos más viejos y sinceros, qué más da si miramos la "laguna" como llaman a la eternidad de la ausencia no sé distinguir entre besos y raíces no sé distinguir lo complicado de lo simple y ahora estás en mi lista de promesas a olvidar todo arde si le aplicas la chispa adecuada la chispa adecuada todo arde ... todo arde ... si le aplicas ... si le aplicas ... la chispa adecuada. Suposo que aquesta cançó també tindrà tants significats com lectors hi hagi, ahhh, la màgia del verb.....

dimecres, 3 de desembre del 2008

entrada 25

Diuen que el promès esdevé deute, doncs aleshores avui us he d'explicar una història, el veritable origen dels vampirs.... com sempre es fa difícil començar i sobretot explicar allò que els humans ja heu conegut... Fa molts anys un Deu amb ganes de festa va crear del fang a l'home, i per que aquest no estigués sol va decidir crear-li una companya, i a més i per acabar de rematar el disbarat els hi va donar el do de la llibertat, suposo que la història us deu sonar.... Ara bé, el que oblideu amb una increïble facilitat és que un altre personatge sense rol de Deu i bastant molest per la darrera ocurrència del Deu en majúscula va decidir ficar-hi cullerada, creant a uns éssers a la semblança dels homes però amb una necessitat vital, necessitaven la sang dels humans per poder viure, el crear-los a la imatge dels homes havia de permetre que es poguessin barrejar entre ells i així agafar-los per sorpresa, i per no ser menys original també va donar el do de la llibertat a aquests sers.
Inicialment la cosa va anar tal com s'havia previst, però els humans que no sou tontos van descobrir la juguesca i va esclatar la primera gran guerra vampiro-humana, en la que de ben poc no s'exterminen ambdues espècies.... Va ser aleshores quan es va signar el primer gran armistici, que només fixava dos normes, dos normes bàsiques que havien de garantir un fràgil equilibri entre les dos espècies, la primera norma era que els vampirs mai creixerien en nombre de forma que mai fossin una amenaça real per l'espècie humana, la segona norma era que l'espècie humana es comprometia a no perseguir més els vampirs. De fet, aquestes normes s'han anat mantenint al llarg del temps amb excepcions on parts interessades han intentat que s'oblidessin i provocar de nou la gran guerra, possiblement i com tots els humans no em creureu, però us puc assegurar que 50cm per sota tots els gran monuments que heu creat hi ha un frase en llatí que traduïda bé a dir "recorda el tracte", va ser la forma en que els humans vàreu perpetuar la memòria del que un dia es va signar. Amb tot i com he dit no tothom hi està d'acord, a prop de Turí (mai hi he estat i no crec que m'hi passi), existeix una ordre, els fills del sol la missió dels quals és exterminar a tots els vampirs, ahhh, no em digueuuuu, no heu sentit parlar mai d'ells??, vaja doncs quin misteri no? sent benvolent us diré fins i tot com identificar-los, tenen un emblema que representa un cercle rodejat de de 8 vèrtexs, els 4 cardinals superiors als altres i amb un relleu en el cercle que representa una mitja lluna, aquest símbol vol indicar la superioritat del sol per damunt la lluna i els estels. Però com tot en aquest fotut mon, aquest grup té el seu contrari, la Nocturna una associació de vampirs que tot i a risc de desaparèixer han jurat eliminar l'espècie humana, us recomano que si mai aneu a Moscú no passegeu de nit pels seus parcs... si mai veieu un cercle amb un octògon inscrit dins i un rubí vermell en el centre, ja val la pena que comenceu a córrer si encara respireu.... Personalment ni em cauen ni els hi caic bé a cap dels dos grups, però un té les seves preferències, per això se'ns va fer lliures. I si, he participat en diverses de guerres, amb tot, sempre he intentat ser equitatiu, he salvat a tants humans com n'he suprimit, amb tot no sempre he salvat als millors ni tampoc sempre he acabat amb els pitjors... Ummm, ningú és perfecte....

dimarts, 2 de desembre del 2008

entrada 24

Un dels avantatges de tenir anys, és que un es pot permetre el luxe de passejar per molts llocs i emmagatzemar molts records, així si, sempre que no vingui un Alzheimer i acabi per engegar-ho a pastar tot. Fa molts anys em trobava davant del Heilong Tan, un dels llocs que cal veure abans de decidir desaparèixer d'aquest mon. Estava admirant la bellesa del paisatge quan em vaig trobar un vell Naxi, que al mirar-me va somriure va obrir la boca i abans que pogués acabar li vaig dir que es podia ficar el koan per on li cabés, per a tots els ignorants els koan son (i tornem a donar gràcies a la wiki):

Un kōan (公案; Japonés: kōan, Chino: gōng-àn) es, en la tradición zen, un problema que el maestro plantea al novicio para comprobar sus progresos. Muchas veces el koan parece un problema absurdo, ilógico o banal. Para resolverlo el novicio debe desligarse del pensamiento racional y aumentar su nivel de conciencia para adivinar lo que en realidad le está preguntando el maestro, que trasciende al sentido literal de las palabras.

Quizá el koan más famoso es aquel en el que el maestro da un aplauso y dice: "Este el sonido de dos manos, ¿cuál es el sonido de una sola mano?" (según tradición oral atribuida a Hakuin Ekaku, 1686-1769, considerado el recuperador de la tradición de los koan en Japón). Este koan también es famoso en la cultura occidental por habérsele dado un buen número de respuestas espurias o incorrectas tales como: chasquear los dedos, el silencio de mover una mano en el aire, darle una bofetada al profesor, poner la mano debajo del sobaco para hacer ruidos ofensivos, etc.

De fet hi ha una forta costum de deixar anar una bajanada sense sentit i riure una estona de com un pobre infeliç intenta trobar sentit a les paraules, quan aquestes no en tenen per se. De fet, no assa allunyat del que fan alguns polítics ara que hi penso...

Bé, suposo que el vellet s'ho prendre seriosament, i em va observar millor i no poder més que exclamar "Kuang-shi", us he de dir que odio aquesta paraula, els xinesos tenen una imatge dels vampirs un xic allunyada de la realitat... però no tornaria a portar-li la contrària, el que em va sobtar va ser que n itan sols es va sobresaltar, simplement va aprofitar per seure damunt una pedra i mirar-me.

Al cap d'una estona d'estar allí quiets va dir: "L'obscuritat no és més que la ceguesa provocada per un excés de llum", en el fons no deixeu de ser això... éssers perfectes on la vostra perfecció en un mon imperfecte us condemna a ser aberracions. En qualsevol altra ocasió no hagués acabat la frase, ja que un també té el seu cor i no li agrada que el comparin amb el cosí lleig, em vaig seure al seu costat i se'm va escapar... "és tan fred, tan gèlid, que crema al contacte, i encara n'hi haurà gent que dirà que està calent", el vellet es va aixecar mirant-me i amb un xinés perfecte em va dir que em podia ficar le koan per on em cabés. Vaig començar a riure mentre s'allunyava, coneixedor de dos fets, el primer que aquell dia havia valgut la pena de ser viscut i el segon que aquell vellet explicaria als seus nets el dia que va escapar d'un vampir (no tan lleig com els kuang-shi) enredant-lo i deixant-lo allí rient com un tonto.

Ahhh, i per donar més emoció demà l'origen dels vampirs.....

dilluns, 1 de desembre del 2008

entrada 23

Ja hi som..... i no podia ser de cap altra manera, cada x temps els mortals teniu la tendència a fer una pel·lícula sobre vampirs, i us recordo que aquest plaer no és compartit, bé de fet no crec que el vampirs fem masses pel·lícules, entre altres coses perquè teòricament no sortiríem a la filmació :) (ja tornem amb el sentit de l'humor vampíric)..... Amb tot, aquest cop m'ha fet gràcia, perquè molt del que es diu com a novetat de la pel·lícula jo ja us ho he dit al llarg d'aquests dies.... entre altres coses que els vampirs no només es movem en la foscor, bé de fet i si ho fem, és que el negre ens queda molt bé.
Amb tot, i per fans incondicionals si us ve de gust la podreu veure a partir del 5 de desembre, més informació (entre altres llocs) a:
Dir però que aquesta pel·lícula peca ja en el seu plantejament, fet que em molesta un xic, i en que falla??, senzillament en que tenim un vampir de 17 anys (complerts moltes vegades) que s'enamora i actua com un adolescent.... algú es pot creure que una persona que porta uns quants segles aguantant les accions de la raça humana, es podria mantenir com un adolescent o que ni tan sols podria sentir amor per una d'aquesta espècie.... i és més, algú es pot imaginar el desnivell de coneixements, records i vivències. Bé lamento dir-ho però això és ciència ficció.... en el llenguatge dels vampirs és clar, en el dels humans es esperança, on una jove enamorada esdevé un germà de la nit "freds" segons la pel·lícula per amor, ohhhhh que bonic, espereu que m'eixugui les llàgrimes...
Per nosaltres, aquest tipus de pel·lícules ens provoca el somriure i finalment un cert sentiment de vergonya aliena, algú es pot creure que puguem sentir la menys mínima estima per aquells de qui ens alimentem... possiblement intenteu racionalitzar i civilitzar el nostre paper, però no ho oblideu, per molt que ens disfresseu de nen bons i macos, no ho som, no som ni nens, ni bons, ni macos, i aquest és el gran perill per vosaltres, que de tan idealitzar ja no sabeu ni que som, i aquesta demostració d'ignorància és terriblement perillosa.

diumenge, 30 de novembre del 2008

22ena entrada

Fa temps molt de temps estava en una nit freda cercant quelcom que portar-me a les dents quan vaig escoltar: Llevo la carga del descanso perdido sobre mis hombros. Y su peso parece insoportable. “Tu tumba está donde se encuentra tu corazón”, debería habérselo dicho. Pero dentro de un secreto tan terrible. Vaig parar en sec, intentant descobrir d'on venien aquelles paraules, en tot el meu temps aquell va ser el primer cop on vaig tenir la sensació que algú m'havia descobert, i aquesta persona lluny d'espantar-se havia aprofitat per riure una mica d'aquest pobre vampir, no vaig veure a ningú, ni tan sols jo vaig ser capaç de percebre la pressència de cap humà, però la música tornava dient... Llorar es saber que estás vivo, pero mi río de lágrimas ha fluido seco. Nunca quise volverte loca, no. Pero un corazón frío es un corazón muerto, y siente como si yo hubiera sido enterrado vivo por amor. Si algú sap com cabrejar a un vampir es por dir que el que cantava tenia ben estudida la lliçó.... vaig decidir que soparia i marxaria, aquestes coses mai se sap com acaben.... just al final del carrer vai veure una noia sola, amb un deliciòs aroma de O+, el meu grup referit, abans de que ni tan sols se'n pogués adonar ja era meva, la sorpresa inicial dels seus ulls van esdevenir un càlid somriure mentre en l'aire s'escoltava.... Si muriera antes de despertar no habría nadie para llevarse mi alma. Si me despierto antes de morir, rescátame con tu sonrisa. Si muriera antes de despertar no habría nadie para llevarse mi alma. Si me despierto antes de morir, rescátame con tu sonrisa. Quan un vampir s'alimenta d'algú es crea un vincle psíquic i totes les emocions dels individu passen com una riuada, una experiència que per molts anys d'experiència que un tingui afecta, a vegades més i altres menys, però sempre afecta. I aleshores vaig deixar-la, una noia forçada pel pare, odiada per la mare que no l'alimentava presa de l'enveja i maltractada pels germans que no entenien com era la preferida del pare... "si us plau" va dir amb un fil de veu "acabeu el que heu començat, i beneiu-me amb el do de la justícia", el més fàcil haguès estat deixar-la allí però fins i tot els vampirs cometem errors... Me bendeciste con el beso de la vanidad, mujer espiritual, entonces conseguiste a alguien insaciable. “Tu hogar está ahí en la oscuridad”, tendría que habérselo dicho. Abraza el fuego indestructible. La vaig deixar allí, de fet no és fàcil perdre la humanitat i esdevenir un germà de la foscor , en aquest pas molts humans perden la raó i acaben morts, però el seu sentiment de venjança era tan fort que mai vaig tèmer per ella, va trigar uns dies, allí, amagada de tothom en convertir-se en allò que desitjava, finalment va tornar a aquest mon, no com una ovella sinó com una lleo, decidida a prendre venjança va anar al que havia estat la seva casa, la seva llar... Morir es saber que estás vivo y mi río de sangre no fluirá seco. Nunca quise perderte, no. Pero un corazón frío es un corazón muerto. Y siente como si yo hubiera sido enterrado vivo por amor. Quan va arribar va trobar la seva casa destruida, i els veins li van dir que feia just dos dies un foc havia cremat la casa matant a tota la seva família, i que havia estat una sort que ella no hi hagués estat... Vaig decidir marxar d'aquella zona, odio les cançons premonitòries i deixar temes pendents, però just la nit que vaig marxar al passar pel pont que deixava enrera la ciutat vaig tornar a escoltar... Oh, parece que llorar es saber que estás vivo, pero mi río de lágrimas ha fluido seco. Nunca quise volverte loca, no. Pero un corazón frío es un corazón muerto. y un desierto desde que todo desapareció. Un corazón frío es un corazón muerto. Y siente como si yo hubiera sido enterrado vivo por amor. "Perquè ho has fet?" No calia girar-me sabia qui era, era la criatura que havia creat, em vaig girar, de fet el convertir-se en un germà de la nit té certs efectes beneficiosos per dir-ho d'alguna manera en el sexe femení, i tot el potencial que havia intuit el tenia materialitzat davant meu, no vaig poder més que aixecar les mans i desaparèixer, ni ella amb tot el que havia esdevingut em podia seguir, amb tot no vaig poder més que sentir un escàlfred de que ens tornaríem a veure... Al llarg del temps l'he anat veient i sempre em fa la mateixa pregunta... i la resposta encara avui no sé quina és, crec que el vampirs som uns romàntics... i a vegades existeix la justícia divina, tot i que necessiti d'un xic d'ajuda, el graciòs és que ella pogués agrair la justícia divina quan el diví l'havia perdut com ovella, i algú altre l'havia recuperat com a lleona...

divendres, 28 de novembre del 2008

21ena entrada

Ahir va ser un dia especial, de fet ahir vaig recordar un fet que va passar fa molt de temps, quan encara m'afectaven els sentiments dels humans, i quan creia que existia quelcom superior a tots que premiava o castigava segons les accions de cadascú. Feia ja dies que estava per terres franceses quan vaig escoltar una conversa. Bé, el noi que parlava no és que fos cap literat o poeta però tenia la seva gràcia, i òbviament pels seus esforços la receptora de les paraules havia de ser algú molt especial, com que els vampirs som curiosos vaig anar cada nit a veure com el pobre noi intentava un cop i un altre enlluernar a la seva estimada, i he de reconèixer que cada cop ho feia millor. Així doncs, arribats a una bella nit d'estiu el nostre Romeo va decidir que aquella seria la nit, va estar moltes hores afalagant i rient les gràcies de la noia i en el moment de comiat va voler robar un petò.... la noia especialista en aquests jocs es va apartar i amb un amagat "Avui no..." va fugir, tot i recordant al noi que l'esperava l'endemà. Òbviament el noi hi va anar i jo també, i encara més òbviament tota la destresa del noi en el verb estava enfosquit, possiblement ella no el va valorar, però us he de dir que mai he sentit unes paraules tan carregades de significat, amb tot la noia li va retreure la seva conversa dient, que ja no era divertit parlar amb ell, quan ella només escoltava. Abans que el noi pogués contestar vaig decidir ficar fi a la història... ella era bella, amb aquella bellesa que tenen las que ho saben que ho són, una bellesa capaç d'embadalir i fer perdre els sentits, però jo ja n'havia vistes moltes com ella, i molt possiblement es va pensar que podria captivar-me com havia fet tota la seva vida... la seva vida.... quelcom preciós que va fluir cap al no res... El noi no es va resistir, possiblement amb una sola idea al cap, tota la eternitat, tota la eternitat per poder estar amb ella... amb tot el vampirs també tenim el nostre cor, i li vaig recordar abans que morís, que tindria tota la eternitat per dir-li paraules d'amor que serien escoltades per orelles sordes; bé va començar a ploure o ell va deixar anar una llàgrima suposo que de l'emoció i agraïment....

Ahhh, amics meus, i quina paradoxa en podem treure.... només una, l'amor no existeix, els uns l'aprofiten per satisfer els seus desitjos sexuals i les altres per tenir seguretat, és un sentiment buit per definició i que omplim amb allò que desitgem, no deixant de ser un reflex del nostre egoisme i desig, i doncs, com s'explica que si la gana, la por o el fred tinguin una definició clara, l'amor varií tan de persona a persona??, quelcom tan variable com a mínim ens hauria de fer sospitar.

dijous, 27 de novembre del 2008

20ena entrada

Solitud i por, possiblement aquestes dues paraules porten a una sèrie de combinacions que són capaces de ficar els pels de punta a bona part de la humanitat, ja que tenim "por a la solitud", "solitud per por", i fins i tot no és el mateix "por i solitud" que "solitud i por" molt possiblement el significat sigui del tot contrari en ambdues combinacions. Per nosaltres la cosa és senzilla, no hi ha altre camí que la solitud, qui en el seus cabals estaria disposat a viure acompanyat sabent que al cap d'un part insignificant del teu temps, tot al teu voltant canviarà irremediablement i que es perdrà una i una altra vegada tot allò que s'estima. Bé, per una simple economicitat de sentiments, i no és precisament del que els vampirs en vagin sobrats, un prefereix la solitud, tot i que això no implica que no desitgem divertir-nos, algú pot assimilar això a una manca de compromís, però perdoneu que m'enrigui d'una espècie que és famosa per trencar compromisos, compromisos que es juren pel més sagrat i que després sota la forma de mil i una excuses són trencats, crec que qui no sigui capaç de complir la seva paraula no l'hauria de donar, el verb és tan fàcil pels humans que ja no doneu cap mena de importància ni significat al que dieu.
Així doncs, la solitud és el que ens queda, i de fet la sabem apreciar, i això no vol dir que tinguem sempre la tapa del wc aixecada, o que tinguem la costum d'apretar el tub de la pasta dentífrica pel mig, sinó i simplement que hem aprés que aquest pot ser un estadi tan normal com qualsevol altra. Ahhh, i la pregunta suposo que serà: I no es casen el vampirs o no viuen en parella? i la resposta és terriblement senzilla, qui amb unes capacitats que ni tan solos podríeu imaginar decidiria de passar tota la seva existència (que poden ser mooooolts segles), al costat de la mateixa persona, possiblement algú de vosaltres deu tenir els ulls humits pensant en el bonic que seria poder-ho fer, no us ho critico, però recordeu que no passeu de ser uns simples humans, i el que pogués arribar a pensar o imaginar res o quasi res té a veure amb la realitat.
I sobre la por.... bé un cop no es pot morir un perd la por a la mort, jajajajaja i aleshores esdevé una nova por, una por a viure, una por a no poder dir que cada nit ha merescut la pena, que no ha estat només una nit més, a la fi una existència sense objectius no deixa de ser més que una pèrdua de temps, i el temps no està fet per ser perdut.

I per acabar quelcom que m'ha vingut al cap avui, fa molts anys estàvem quatre amics reunits, a la vora d'un foc (bé, els vampirs no tenim massa fred, però som un romàntics i ens agrada aquest tipus de postals), i parlant, parlant va sortir el tema de que ens agradaria o quin desig demanaríem. El primer va dir que voldria ser un humà de nou per poder sentir el pas del temps i poder experimentar de nou estar amb algú envellint, el segon va dir que voldria ser humà per tornar a sentir tot allò que ara havia perdut, el tercer volia ser també un humà per tenir la necessitat de pensar més en els seus actes i valorar més tot el que se'ns dóna. Jo me'ls vaig mirar i simplement el hi vaig dir que desitjaria continuar sent un vampir i xuclar-lis tota la sang. Ummm, no sé que va passar, però mai més m'han convidat prop del foc, de fet hi ha vampirs un xic irascibles o possiblement, humans, massa humans.

dimecres, 26 de novembre del 2008

19ena entrada

Vaja, nou dia i nova entrada al blog, i avui sense la juguesca fàcil de transcriure les paraules dels altres.... us he de ser sincers i dir que tot i intentar que la meva veritable naturalesa no tingui una sortida fàcil, de tan en tan s'escapa i moltes vegades impulsada pels estímuls que els humans molt possiblement no sabeu ni com genereu.
Fa abys algú em titllar de monstre, i no com a crítica, sinó justificant que com que m'havien fet una cosa monstruosa havia esdevingut un monstre, sempre he quedat sorprès de la capacitat del llenguatge de doblegar-se al millor postor, amb tot la seva diarrea verbal no li va evitar un final que no per sorpressiu no era esperat.
Fins a un cert punt tinc simpatia pels monstres, n'he conegut molts i he tractat amb encara més, i com algú va dir: "Cuidis aquell que lluita contra els monstres de no convertir-se'n en un, quan portes molt de temps mirant a un espadat finalment aquest et mira a tu....". Monstre.... possiblement si, possiblement aquesta seria la paraula que el pobre dialecte dels humans tindria més a bé per definir-nos, i veieu, els vampirs no estem molestos per que ens digueu monstres, i en canvi qualsevol humà es sent terriblement molest quan li dius, primer o segon plat.... com sempre els humans necessiteu la capacitat de poder parlar i comentar, això si, amb la seguretat que ningú pugui parlar ni comentar de vosaltres, sou animals terriblement sorollosos, semblaria ser que fer soroll és una necessitat vital per demostrar que esteu vius, i fins a cert punt ja ens va bé, si vols trobar un humà no cal més que segueixis el soroll.... el que donaria per alguna cacera més complicada... últimament el més semblant a menjar per un vampir és anar al Macdonalds, menjar fàcil i de baixa qualitat, possiblement encara farem una pel·lícula que en lloc de "Maxisize me" es podria dir "Humanize me".... pufff, com ja vaig dir el sentit de l'humor dels vampirs és un xic tancat.

Bé no us entretinc més i us deixo que feu, tot esperant que us alimenteu bé, ja que tothom sap que som el que mengem .....

dimarts, 25 de novembre del 2008

18ena entrada

Hola de nou, avui he buscat (i trobat), un texte que segurament la gran majoria ja haureu escoltat, però no per haver-ho fet val la pena de no recordar-lo.... ahh, recordeu... recordar, recordad, la única esperanza es la venganza.....

V. : “Te garantizo que no te haré daño.”Evey: “¿Quien eres tú?”V. : “¿Quien? ¡”Quién” es solamente la forma de la funcion “qué”! ¿Y qué soy? Un hombre con una mascara.”Evey: “Sí, eso ya lo veo.”V. :”Naturalmente. No me cuestiono tu capacidad de observación, simplemente señalo lo paradójico que es preguntarle a un hombre enmascarado quién es.”Evey: “Oh… bien.”V. :”Pero en esta noche tan prometedora permíteme que, en lugar del vanal sobrenombre, sugiera el carácter de esta dramatis persona. Voilà!! A primera Vista, un humilde Veterano de Vodevil en el papel de Víctima y villano por Vicisitudes del destino. Este Visage ya no más Velo de Vanidad es un Vestigio de la “Vox populi” ahora Vacua, desVanecida… Sin embargo esta Valerosa Visión de una extinta Vejación se siente reViVida, y a hecho Voto de Vencer el Vil Veneno de estas VíVoras en aVanzada, que Velan por unos Violentos Viciosos y por la Violación de la Voluntad!! El único Veredicto es Venganza, ¡Vendetta! Como Voto, y no en Vano, pues la Valía y Veracidad de ésta un día Vindicará al Vigilante y al Virtuoso. La Verdad es que esta Vichisoise de Verborrea se está Volviendo muy Verbosa, así que solo añadiré que es un Verdadero placer conocerte, y que puedes llamarme “V”.Evey: “¿Eres una especie de maníaco?”V: “Estoy seguro de que eso dirán, pero, ¿con quién, si no es indiscrecion, hablo?”Evey: “Me llamo Evey.”V: “¿Evey? ¡Con V! ¡Claro, como no!”Evey: “¿A qué te refieres?”V: “A que yo, al igual que Dios, ni juego al azar, ni creo en la casualidad. ¿Estás herida?”Evey:” No, estoy bien…gracias a ti.”

Ahhh, però aquesta només era la introducció..... amb tot el millor podria haver estat.....

¡Buenas tardes, Londres! Permitid que, primero, me disculpe por la interrupción. Yo, como muchos de ustedes, aprecio la comodidad de la rutina diaria, la seguridad de lo familiar, la tranquilidad de la monotoní­a. A mí, me gusta tanto como a vosotros. Pero con el espí­ritu de conmemorar los importantes acontecimientos del pasado (normalmente asociados con la muerte de alguien o el fin de alguna terrible y sangrienta batalla y que se celebran con una fiesta nacional), he pensado que podrí­amos celebrar este 5 de noviembre (un día que, lamentablemente, ya nadie recuerda) tomándonos 5 minutos de nuestra ajetreada vida para sentarnos y charlar un poco. Hay, claro está, personas que no quieren que hablemos. Sospecho que, en este momento, estarán dando órdenes por teléfono, y que hombres armados ya vienen en camino.¿Por qué? Porque mientras puedan utilizarán la fuerza ¿Para qué el diálogo? Sin embargo, las palabras siempre conservarán su poder, las palabras hacen posible que algo tome significado y, si se escuchan, enuncian la verdad. Y la verdad es, que en este país, algo va muy mal, ¿no? Crueldad e injusticia, intolerancia y opresión. Antes tenías libertad para objetar, para pensar y decir lo que pensabas. Ahora, tienes censores y sistemas de vigilancia que nos coartan para que nos conformemos y nos convirtamos en sumisos. ¿Cómo esto ha podido ocurrir? ¿Quién es el culpable? Bueno, ciertamente, unos son más responsables que otros. Y tendrán que rendir cuentas. Pero, la verdad sea dicha, si estás buscando un culpable, sólo tienen que mirarse al espejo. ¿Por qué lo hiciste?, Porque tenías miedo ¿Y quién no? Guerras, terror, enfermedades. Había una plaga de problemas que conspiraron para corromper vuestros sentidos y sorberos el sentido común. El temor pudo con vosotros y, presas del pánico, acudisteis al actual li­der, Adam Sandler. Os prometió orden, os prometió paz. Y todo cuanto os pidió a cambio fue vuestra silenciosa y obediente sumisión. Anoche intenté poner fin a ese silencio. Anoche destruí­ el Old Bailey para recordar a este país lo que ha olvidado. Hace más de cuatrocientos años un gran ciudadano deseó que el cinco de noviembre quedara grabado en nuestra memoria. Su esperanza era hacer recordar al mundo que justicia, igualdad y libertad son algo más que palabras; son metas alcanzables. Así­ que si no abren los ojos, si siguen­ ajenos a los crí­menes de este gobierno, entonces os sugiero que permitáis que el cinco de noviembre pase sin pena ni gloria. Pero si veis lo que yo veo, si sienten lo que yo siento y si persiguen lo que yo persigo, entonces, os pido que os unáis a mí­, dentro de un año, ante las puertas del parlamento Y juntos, les haremos vivir un cinco de noviembre que jamás, jamás nadie olvidará.

Possiblement, algú es queixarà que no he escrit massa, ja sé que el copy-paste té aquestes cosses, però bé, heu rebut una lliçò o dues com a mínim, la primera que a vegades no el que un mateix diu és el més interessant, i la segons que encara tinc la capacitat per sorprende.

Amb tot demà ja tindreu un blog 100% meu.... amb tot el que això comporta i per cert potser parlarem de la major capacitat d'un vampir, la de desapareixer.

Bona nit Sr. V..... RIP

dilluns, 24 de novembre del 2008

17ena entrada

Ètica i moral, mai he conegut un binomi tan destinant des del seu inici a provocar la destrucció del esser humà, si fos el cas que existigués un mal com a tal, i no com una justificació dels actes dels homes. Aquest, hauria fet una jugada mestre fent entrar aquests conceptes en els llibres que els homes doneu com a sagrats i com a guies a seguir.
Avui fa un mal dia, un dia que sense voler m'ha portat de nou a l'hivern del 1898 prop de Weimar, va ser allí on vaig sentir per primera vegada una frase que any rera any no deixa més que ser una premonició del magne error humà "No hi ha actes morals o ètics, simplement hi ha interpretacions morals o ètiques dels actes", van ser unes paraules colpidores, que venien d'un boig o això és el que deien, de fet el vampirs tenim debilitat per aquest tipus de persones, són de les poques capaces de veure més enllà, i creieu-me si us dic que aquesta capacitat de visió no és cap regal.
Amb tot, i en el fons, al final només queden els actes, i per aquests serem recordats, no importa el que haguem estat o el que podríem haver fet, finalment el record esdevindrà només pel que hem fet, així doncs des d'aquí us recomano que penseu menys i feu més, a vegades perdre 10 minuts pensant en una situació, ens impedeix gaudir de 10 minuts d'aquesta mateixa situació, i no us prengueu això com una llibertat absoluta, perquè us conec humans, i suposo que si mai us va malament actuar com dic, culpareu a una figura fantasmagòrica i maligna que us va obligar a fer-ho. Recordeu, recordeu, els actes dels homes no mereixen ni el premi del cel ni el foc de l'infern, no sou tan importants, només sou allò al que heu arribat, i molt possiblement per la pròpia por mai sereu el que podríeu arribar a ser, la humanitat és un meravellós jardí, però un jardí avorrit on són les mateixes plantes qui selecciones que ha de créixer i com, i les pobres plantes són incapaces de veure el total del jardí arrelades com estan al terra...
Ja ho he dit, avui no és un bon dia, i a un mal dia un mal blog.

dissabte, 22 de novembre del 2008

16ena entrada

Bé, no està mal, ja tenim una nova pregunta..... quants cops ens podem acostar a n vampir abans que aquest ens mossegui??, ummmmm la resposta del vampir seria: tants com temps es pugui esperar fins que el plat es refredi ;). Si, ja sé, els vampirs tenim un humor un xic especial.....
Personalment, no crec que hi hagi un nombre de vegades prefixat, amb tot i personalment, no he fet més de tres visites en un mateix dia abans de demostrar el meu interès. Si ens ho pensem bé, veure tres vegades en un mateix dia a una persona en concret, ja h de deixar constància de l'interès, i si el dia té una evolució normal la tercera acostuma a ser quan el sol ja no hi és, i aleshores tot humà esdevé una víctima.
Dit, això també us faré el favor de com evitar convertir-se en el primer, segon plat o postres en un sopar vampíric, heu de demostrar que teniu sempre una carta sota la màniga, heu de fer veure que la mossegada pot esperar ja que el podeu oferir està molt per sobre que uns deliciosos 5 litres de sang.
En això, el més viu exemples s en Karl , un conegut que en el segle XIII vivia al que ara és Alemanya, en Karl va conèixer la Cecile, quant aquesta encara no havia arribat als 19 i no la va mossegar fins que ella va tenir 35 anys, en tot aquest període de temps en Karl va esdevenir el millor amic de la Cecile, i a aquesta poc li importava si el seu amic no envellia. Finalment l'encant es v trencar i en Karl va valorar més apagar la seva set que no pas la relació amb ella. Amb això vull dir que no hi ha cap timing prefixat, i si alguna de vosaltres decideix mai temptar a lla sort, ja ho sap, cada dia és un dia diferent i no es pot viure de la glòria passada, com diuen els amics de l'església "Sic transt gloria mundi", o com en millors temps "Memento mori". Per cert, si algú pregunta que volen dir aquestes frases que vagi preparant el coll, ja que es converteix en primer plat del sopar d'aquesta nit. Com qualsevol lector deu haver notat i interpretat Sahrazad va descobrir a temps que el sultà no era més que un vampir també.....
Ummm, un altre motiu (i aquest és personal), per convertir-se en un plat, és no haver vist la pel·lícula de V de Vendetta (ke lo xepas).

dijous, 20 de novembre del 2008

14ena entrada

Bé, ahir vaig cometre l'error de ficar el 15 abans del 14, i no és que tingui cap mena d'especial predilecció per cap dels dos números, ahhhhh fins i tot els vampirs perden la memòria. I seguint amb el d'ahir avui ens toca la segona paraula que tan amablement ens van facilitar ahir, i la paraula és "marxar", bé com en tot i en tota situació la gràcia sempre està en saber marxar a temps, no abans de que tot acabi i no després, just en el moment precís i això requereix de molta vista i pràctica. A més, hi ha ocasions on marxar no és una opció, i com a botó:
Viajero:Si vas para Esparta, dile a los espartanosque aquí yacen sus hijos,caídos en el cumplimiento de su deber.
Bé, suposo que no caldrà explicar massa a que ens referim amb aquestes frases. Amb tot, a mi sempre m'ha costat marxar, tot i que sé per pròpia experiència que una sortida a temps sempre és una victòria, però tinc la tendència natural a entossudir-me a donar un valor moral a les persones molt superior al que es mereixen, i a creure en possibilitats que el temps s'ha encarregat de demostrar-me que no eren més que falses esperances.
Qui en veritat que en sabia d'això era en Noehlius, sempre el trobo a faltar en les convencions anuals, i molt possiblement ell si que hagués tingut contacte directe amb bona part de les persones que us han escrit la història, encara recorda les seves darreres paraules, quan aquestes tenien un significat més enllà de les mateixes, va ser amb una bona copa de vi i en un fred hivern, em va mirar i somrient com aquell a qui ja no li queda res més per veure em va dir: "Un mon sense sorpreses no deixa de ser una vida buida, i una vida buida no cal ser viscuda...", després de molts anys he arribat a la conclusió que les veritables sorpreses que li mancaven venien de les falses esperances dipositades en els humans, amb tot i si hagués aguantat un parell de segles m´´es estic segur que hagués somrigut al veure la revolució industrial.
Però bé, en una cosa hi estic d'acord en un mon d'il·lusions i on es valoren les coses més temporals i transformables, la veritat es converteix en un reflex de la realitat, un reflex tan diferent com els ulls que el miren o el mirall que el reflecteix. Amb tot, si mai demaneu dos paraules i us diuen "peli" i "marxo", crec que és el moment on us heu de plantejar que és el que no funciona ;).

dimecres, 19 de novembre del 2008

15ena entrada

Ummmm, pel fet de tenir de fer una entrada cada dia quasi que avui em toca la campana, però he estat força ocupat amb diversos temes que òbviament poc us interessen... Avui he tingut la col·laboració d'algú que encara no s'havia passejat (o potser si) per aquest blog, i qui amablement ha ofert un tema, bé han estat dos, hi ha persones amb una generositat increïble; així que només en queda dir, xie, xie. Umm les pelis, de fet a part de ser un mitjà d'entreteniment més que acceptable, són la forma en que els mortals projecteu els vostres desitjos i limitacions; i molt en fan d'elles la seva forma de viure, és quelcom que em sorprèn, el creure que les coses no són simples, totes les coses han de ser complicades, com si per tenir una naturalesa humana, complicada per definició, tot hagi de seguir aquest mateix ordre, mai em deixa de sorprendre l'egoisme i prepotència que presenteu. Doncs us sento dir, que la majoria de les vegades les coses són simples, i millor aniria si ho prenguéssiu com una veritat universal, si algú no et parla, no és que estigui segrestat/da, ni que tingui massa feina, ni tan sols que estigui fent d'agent secret/a. Si algú no et parla molt possiblement és i simplement és, i tornem en el fet simple, de que no té cap ganes de parlar amb tu. Amb tot, possiblement sempre és millot creure que la persona en qüestió està lluitant contra extraterrestres a verificar que no li causem la més mínima impressió. Els humans sou patètics, patètics i escassos de realitat, teniu un pànic terrible a la veritat quan aquesta contradiu el que desitgeu, de fet mai heu deixat de ser una colla de nens malcriats, que no podent naturalment fer moltes coses feu pel·lícules per demostrar com podria ser allò que no podeu fer, i algú encara es creu que és només qüestió de temps o sort el poder-ho fer. Així doncs aprofitant, l'avinentesa cinematogràfica, només dir-vos que la vostra vida, no és com les pel·lícules americanes, que tenen un final feliç, en la vostra vida i malauradament, no hi haurà un final feliç, serà el compendi del dies que heu viscut i el que n'heu fet d'ells, així doncs no val la pena esperar ser l'heroi de la peli i no fer res, val més la pena ser l'actor secundari (encara es sigui l'actor secundari Bob) i viure tots els dies. Si al final quan us moriu us passen la vostra vida com una pel·lícula, almenys desitgeu tenir temps suficient per acabar-vos les crispetes. Ummmm, i si parlem de cinema us deixo dos talls que m'agraden, si algú els veu ja me dirà: http://es.youtube.com/watch?v=ZpwsKRpKS_M http://es.youtube.com/watch?v=8mRJU0jjcck Ahhh, i ja tenim tema per demà.... un altre cop xie, xie. Recordeu, recordeu, l'única esperança és la venjança.....

dimarts, 18 de novembre del 2008

13ena entrada

Arghhhhhh, avui ha estat un bon dia el que contradiu que sigui una entrada 13 la que ho hagi de dir.... avui puc estar content, si quelcom mou als vampirs és la curiositat, tot i odiar els gats, en certa mesura en hi assemblem, davant un nou incentiu no podem estar-nos de jugar, tot i que possiblement acabarem amb els bigotis (en el cas dels gats) cremats....
Però es clar un repte o un desafiament no pot quedar sense resposta, no s'ha d'oblidar que la gran majoria de nosaltres provenim d'un temps on una acció poques vegades quedava sense una reacció, així doncs sigui benvingut el repte, i només queda l'altre part accepti la seva derrota com a no pot ser d'una altra manera, però fins aquell dia.... en vindran de dies, hores i minuts on caldrà que demostrem el que som, això si, amb un fil de la humanitat que no tenim no abusarem de la nostra condició, ni tampoc deixarem que l'adversari ens sorprengui, moltes vegades el pitjor adversari és un mateix, i la gosadia o la sensació de la victòria l'antesala de la derrota.
Si, hem estat desafiats, i tot i que no caldrà un combat a primera sang, segurament aquest no serà menys interessant, mai em esquivat un guant i no serà ara després de tants anys que ho farem, i més quan el premi, no serà res material, ni tan sols cap mena de reconeixement, sinó la imatge d'algú que ha aprés i el sentiment interior una vegada més que ens n'hem sortit de nou.

dilluns, 17 de novembre del 2008

12ena entrada (tantes com apòstols)

Nova entrada i ja en van 12, bon número, i sembla que ja estiguem a les rebaixes del vampirisme, avui i sense buscar-ho ens hem trobat amb una nova vampira.... i com ja vaig dir ahir, si aquestes ens han de salvar l'espècie amb gust renegaria i em convertiria en un estúpid humà, total als humans no cal demanar-lis masses fets extraordinaris, i ja en podem estar contents si ens donen la poteta després de cada galeta.
Hi ha copa que lamento no ser un home llop, bé els seus problemes passen per una necessitat de depilació que faria milionaris als de la corporació dermoestètica, això i un alè que mataria a qualsevol, em pregunto com és que encara ningú a fet raspatllets de dents per homes llop, però tants mals no podrien estar sense cap benedicció, i en tenen una de majúscula, ningú vol ser home llop, tothom vol ser un vampir ben plantat, i etc, etc, i d'això bona culpa en tenen el Banderas, el Pitt i companyia.
Això em recorda que havent-t'hi moltes més formigues que lleons, hi ha molts més contes que comencen amb: Hi havia un cop un lleò.... Bé, suposo que pels pobres mortals somiar és gratuït, sempre hi haurà el despertar i el desig de no recordar allò que s'ha somiat. Per cert, i per celebrar la dotzena d'entrades una nova confessió, els vampirs no somiem, els vampirs vivim en un somni etern, un somni del que no podem despertar, i en bona part és gràcies a humans com el que he conegut aquesta tarda. Una simple hombra d'un reflex del que es voldria ser....

diumenge, 16 de novembre del 2008

11ena entrada

Bé continuem sense preguntes, estic content de tenir uns lectors tan inteligents o tan poc interessants en preguntar res.... possiblement hauria d'estar content que algú perdi el temps llegint això, tot i que, veient com perdeu el temps la majoria dels mortals no puc més que somriure de veure com el temps us marxa entre les mans, de fet per algú per qui el temps funciona moooooolt lentament, la vida dels mortals és com una pel·lícula càmara ràpida. I si hi ha una veritable veritat és que per molt que digueu al final sempre lamenteu no haver tingut més temps, i no precisament per fer res important, sinó simplement per estar en aquest mon, no us enganyeu, nigú accepta la mort, i si algú ho arriba a acceptar no es pot ni arribar a imaginar l'estupit que és.
Per cert, aquest cap de setmana he conegut una semblant a mi, bona conversa ulls interessants i un interès interessant vers certs temes, amb tot el fina ha estat el de sempre, i no aprenc, les promeses del que podria ser sempre queden superades pel que és. I aquella qui deia que era com jo no va passar de ser una pobra mortal amb ganes de jugar a jocs pels que no estava ni preparada ni invitada. A vegades em pregunto si ja no en quedem gaires, si no sm més que un resquici del passat i que, no la persecució humana sinó el seu oblit acabarant per fer-nos desaparèixer, ja que sempre és millor dexair l'escena que aburrir-se acte darrera acte.
Com deia en Pètrius, cada dia costa més que algú em faci dibuixar un somriure, i sense somriures no ens queda res.

dissabte, 15 de novembre del 2008

10ena entrada

Si realment voleu conèixer la naturlaesa d'una persona, deixeu anar un "carpe diem" i vigileu la seva reacció, si us està molestant sobre uns 30 minuts sobre l'important que és per ell/a aquesta expressió aguanteu (de fet heu estat vosaltres qui ho heu provocat), i deixeu anar un "panta rei", ummmm molt possiblement tota la reacció d'abans quedarà en una cara d'estranyat/da. Aleshores ja us podeu plantejar de mossegar el coll, la humanitat no perdrà res d'important amb aquesta espelma que s'apagarà, tot i que vigileu amb els efectes que la "tuyona" provoca.... Jajajajajaja, perdoneu però aquesta és una broma que fa molta gràcia als vampirs, i per si mai us en trobeu cap us explicaré el secret de la mateixa... Carpe diem: Carpe diem es una locución latina que literalmente significa ‘cosecha el día’, lo que quiere decir es «aprovecha el día, no lo malgastes»>.Fue acuñada por el poeta romano Horacio (Odas, 11.8): Carpe diem quam minimum credula postero ‘Aprovecha el día, no confíes en mañana’ (moltes gràcies wikipedia). Aquesta frase terriblement famosa gràcies a una peli d'homos que no havien sortit de l'armari, bé possiblement ni sabien que estaven en l'armari.... Una frase lloable, i carregada de sentit, etc.... etc... Ara analitzem que vol dir "l'estranya" expressió panta rei... Heráclito de Éfeso —conocido también como «El Oscuro de Éfeso» (promet l'expressió de "el fosc") Todo este fluir está regido por una ley que él denomina Λόγος (Logos). Este Logos no sólo rige el devenir del mundo, sino que le habla al hombre, aunque la mayoría de las personas "no saben escuchar ni hablar". El orden real coincide con el orden de la razón, una "armonía invisible, mejor que la visible", aunque Heráclito se lamenta que la mayoría de las personas vivan relegados a su propio mundo, incapaces de ver el real. Si bien Heráclito no despecha el uso de los sentidos (como Platón) y los cree indispensables para comprender la realidad, sostiene que con ellos no basta y que es igualmente necesario el uso de la inteligencia, como afirma en el siguiente fragmento: Se engañan los hombres [...] acerca del conocimiento de las cosas visibles, de la misma manera que Homero, que fue [considerado] el más sabio de todos los griegos. A él, en efecto, unos niños que mataban piojos lo engañaron, diciéndole: 'cuantos vimos y atrapamos, tantos dejamos; cuantos ni vimos ni atrapamos, tantos llevamos'. en Diels-Krantz, Fragmente der Vorsokratiker, Al uso de los sentidos y de la inteligencia, hay que agregarle una actitud crítica e indagadora. La mera acumulación de saberes no forma al verdadero sabio, porque para Heráclito lo sabio es "uno y una sola cosa", esto es, la teoría de los opuestos. Quizás el fragmento más conocido de su obra dice: ποταμοις τοις αυτοις εμβαινομεν τε και ουκ εμβαινομεν, ειμεν τε και ουκ ειμεν τε En el mismo río entramos y no entramos, pues somos y no somos [los mismos] en Diels-Kranz, Fragmente der Vorsokratiker, El fragmento (citado con frecuencia erróneamente como no se puede entrar dos veces en el mismo río, siguiendo a la versión que da Platón en el Cratilo) ejemplifica la doctrina heraclítea del cambio: el río —que no deja de ser el mismo río— ha cambiado sin embargo casi por completo, así como el bañista. Si bien una parte del río fluye y cambia, hay otra (el cauce, que también debe interpretarse y no tomarse en un sentido literal) que es relativamente permanente y que es la que guía el movimiento del agua. Algunos autores ven en el cauce del río el logos que "todo rige", la medida universal que ordena el cosmos, y en el agua del río, el fuego. A primera vista esto puede parecer contradictorio, pero debe recordarse que Heráclito sostiene que los opuestos no se contradicen sino que forman una unidad armónica (pero no estática). Es razonable, entonces, que la otra cara del agua sea el fuego, como él mismo lo adelanta en sus fragmentos. A pesar que existen ciertas similitudes entre Heráclito y Parménides, las doctrinas de ambos siempre han sido contrapuestas (con cierto margen de error), ya que la del primero suele ser llamada "del devenir" o (con cierto equívoco) "del todo fluye", mientras que el ser parmenídeo es presentado como una esfera estática e inmóvil. Era conocido como "el oscuro", por su expresión lapidaria y enigmática. Ha pasado a la historia como el modelo de la afirmación del devenir y del pensamiento dialéctico. Su filosofía se basa en la tesis del flujo universal de los seres:"Panta rei" (πάντα ρει), todo fluye. Sempre m'he preguntat en que vam fallar, perquè l'evolució natural no va permetre que l'arrel de gnt com Heràclit no evolucionés i en canvi ens vam quedar amb l'arrel d'Horaci, com en quasi tot la resposta és fàcil, Deu no accepta competència... I recordeu he estat enviat com un llop en un ramat d'ovelles, que no volen més uqe convertir-se en llops, quan no tenen més que una patètica naturalesa d'ovella.

divendres, 14 de novembre del 2008

9ena entrada

Ummm, tot i el retards felicitar el pre aniversari a algú, ahir tenia el cap en molts llocs i se'm va passar per alt, tot i el retard, així doncs queda felicitada.
"Sermo hominum mores et celat et indicat idem", el llenguatge amaga i alhora revela el caràcter dels homes. Tota una declaració de principis, bé no és meva és com molts ja sabran de Catón. jajajajaja, sempre m'ha sorprès com una mica de vi pot fer-me venir el llatí al cap, possiblement en aquestes situacions un retorna a la primera llengua que va aprendre. Ummmm, la gent té la meravellosa tendència a escoltar i recordar allò que més els interessa, suposo que no va lligat a la limitació de la memòria sinó més aviat al propi interès de recordar allò que es vol recordar, aquest fet ens indica molt de la persona, si les paraules en revelen el caràcter i alhora l'amaguen, els records que tenen les persones del que diem ens revela encara més com són.
I l'oblit d'allò que no interessa no ho fa desaparèixer, només ens fa creure que ja no hi és, oblidar no elimina, oblidar dona peu a que tinguem una sorpresa majúscula quan aquest oblit ve reforçat amb la sorpresa, oblit i sorpresa acostumen a donar com a fruit el desastre, que no és precisament un bon fill, sinó un bon fill de p***, òbviament i simplement per gènere gramatical, la p*** seria la sorpresa, i el pagano l'oblit, tot i que no sé si mai s'ha oblidat de pagar....

dijous, 13 de novembre del 2008

8ena entrada

Neu, neu i neu..... avui ha estat un dia nevat, i un dia gèlid després de que algú digués "i que et pica a tu per voler que ens veiem...." La neu sempre em recorda al meu amic Syrius, bé sense Black.... (suposo que algun freaky sabrà a qui em refereixo amb lo del Black). Syrius sempre deia que l'amor és com la neu, fa gràcia al descubrir-lo i ens deixa sense paraules, ens serveix com a eina de joc i fascinació, pero volguem o no l'acabem trepitjant, es transforma en gel o quelcom semblant al gel, es fon i finalment com aigua que resta se'ns escapa entre les mans... Possiblement no tenen massa nivell literari aquestes paraules, però van ser les d'en Syrius, abans de decidir anar a prendre el sol, i el sol i els vampirs no són massa bons amics... Ummm, ara algún lector podria dir que em contradic amb el que vaig dir de que els vampirs poden sortir al sol, bé la veritat és la següent: quant más actua un vampir com a tal, més fort i més vampir tal com els imaginem es torna, ara bé també es pot decidir a mantenir una vida "quasi" normal (a nivell vostre), i aleshores som menys vampirs i esdevenim més humans i com a tals podem actuar. Per cert, gràcies pel primer comentari, i dir que la por no és més que la defensa d'allò que no coneixem, i possiblement aquell qui ha conegut molt i que por arribar a conèixer molt més, poca por hauria de tenir. Amb tot, suposo que tothom té la seva pròpia por o pors, i d'aquestes ni tan sols els vampirs en podem escapar.

dimecres, 12 de novembre del 2008

7ena entrada

Bé sembla que la gent encara no s'anima a fer preguntes.... és quelcom que no se'm fa estrany, els humans teniu la falera de parlar pels descosits esperant que us escoltin i en el moment de definir-se tothom calla, es cla que una paraula sempre lliga més que no pas un silenci.
I ara uns petits consells per al´gu que em va demanar com afrontar una cita amb un vampir,bé sent un vampir molt possiblement tindreu la tendència d'utilitzar la paraula rendez-vous, però de debò us en podeu estar i continuar amb català. Bé primer de tot, heu de tenir clar que als vampirs no ens agrada la vulgaritat, òbviament tenim ulls i si alguna noia ha estat dotada per la mare naturalesa d'algún atribut en especial el sabem valorar sense necessitat que en els ensenyin en excès, seria com dir mira, sóc noia i el que valoro de mi són els meus... possiblement algú qe porta segles arrosegant-se per aquest mon, valorarà més altres coses que no pas res que pugui pagar. Així doncs, ja ho sabeu, discrecció i bona conversa, no cal que intenteu fer sortides ingenioses, o si les feu, i us les trenquen no us enfadeu, el temps és un magnífic professor, i els vampirs en tenim de sobres.
Ara bé, el moment clau sempre hi ha dues opcions que us portin o que porteu a sopar, si teniu la segona opció u recomano un lloc tranquil, amb bona cuina i un tracte afable, la manca de referents afectius fa que els vampirs valorem aquests entorns, per cert, un primer sopar a casa vostra, us convertex segurament en postre i no és gens recomanable. Durant el sopar, no us esteu de preguntar tot allò que us interessi, ningú millor que un vampir per donar classes d'història, quasi sempre en primera persona, i tot i perdre la humanitat per segles enten i compren la majoria dels problemes humans, com aquell que estudia un mal del que no pot acabar malalt, ummm, possiblement ara acabo de trencar un dels mites.... els vampirs mengen i beuen???, doncs si, ho sento per tots aquells que es creien que només ens dedicàvem a mossegar colls, els vampirs també tenim la possibilitat de menjar com vosaltres, tot i que el nostre sentit del gust és un xic diferent.
Després de la primera cita no us espereu cap mossegada, si la companyia ha estat grata voldrà repetir fins que aburreixi, un vampir mai s'età d'allò que el fa distreure, ja coneix prou bé el que significa la monotonia eterna. Amb tot, i si heu estat bons/es minyons/es, possiblement si que us emporteu un petò de bona nit....

Per cert, només com a recomanació escolteu el concert de HIM "Digital Versatile Doom", és del tot recomanable.

dilluns, 10 de novembre del 2008

6ena entrada

Hola de nou, possiblement us soni la frase de: "He creuat oceans de temps enfrontant-me a les pitjors tormentes que un Deu hagi pogut creat només per estar amb tu...".
De fet en Vlad, sempre va ser un romàntic, i un xic necessitat de protagonisme, i òbviament en Abraham Stoker (Bram) pels amcis se'n va sapiguer aprofitar. De fet i després de llegir moltes vegades i moltes edicions, us puc assegurar que l'única veritat del seu llibre (en aquestes alçades la pregunta de quin llibre ofen), és la següent: la veritable força dels vampirs és que ningú creu en ells, i això ens permet de passar per aquest mon sense mases problemes, òbviament qui busqui sers obscurs i que es transformen en ratpenats, o llops, que són capaços de seduir amb la mirada i que tenen tendències a vestir-se de forma "peculiar", es pot trobar amb la sopresa que el seu veí truqui qualsevol nit, i no per demanar sucre.....
En Van Hellsing era un bon paio, el problema era que teníem punts de vista diferents però sempre ens vam sapiguer acceptar, amb tot no jugaba massa bé a les cartes, i encara que sembli estrany el trobo a faltar de tant en tant.
Per cert, escriure per no sé qui, i qui molt possiblement pugui tenir alguna pregunta ofereixo la possibilitat de que les deixeu i en funció del interès de les mateixes les aniré contestant.

diumenge, 9 de novembre del 2008

5ena entrada

Holes de nou.... A vegades aquelles persones amb qui portes menys temps en contacte o que fa menys que coneixes són les que et desperten més interès, i aquelles a qui trobes a faltar més. El temps és quelcom diferent o que té una mesura diferent entre els humans i els vampirs, possiblement la pròpia naturalesa dells vampirs perverteix el concepte de temps. A vegades per no dir sempre no podem més que deixar escapar un somriure (que sempre és mal interpretat) quan algú ens parla d'una ruptura amorosa. Nosaltres ho tenim clar, l'amor és pels poetes, han viscut molts anys amb ell, és objecte del seu negoci, i com objecte mercantil malament aquell que se'l pregui seriosament. Se'ns culpa de no tenir sentiments.... bé, la pregunta que us faria és: quantes vegades estarieu disposats a perdre a l'èsser estimat?? 2, 4, 10, 15??? imagineu el cas com el nostre on el temps no té límit, possiblement les 100 primeres vegades que em vist crèixer, florir, i finalment esmarcir-se i morir l'amor ens ha fet mal, al final hem aprés que aquest no existeix o que no està fet per nosaltres. Per cert, abans que algú ho pregunti, no existeixen ànimes bessones pels vampirs, és quelcom que Deu amb el seu gran sentit de l'humor ha decidit, i com sempre hi ha sentits de l'humor que se m'escapen.... I finalment dir-vos que no existeix la reencarnació, ho sento... amb tots els anys que porto arrossegant-me per aquest fotut mon no m'he retrobat amb ningú que algun cop haguès conegut o estimar, i us puc assegurar que aquest és tema recurrent en les converses de la convenció anual de vampirs.... ningú s'ha retrobat a ningú, així que.... els actes dels homes no mereixen ni el premi del cel ni el càstic de l'infern. "Just one look into your eyes... one look and i'm crying... 'cause you are so beautiful... just one kiss and i'm alive... just one kiss and i'm ready to die."

dissabte, 8 de novembre del 2008

4rta entrada

Abans de res dir que ja et trobo a faltar tot i que encara no fa ni 24 hores que vàrem parlar....

Ummmm, a vegades em fan gràcia els humans que tendeixen a sobrevalorar tot allò que no coneixen, de fet suposo que molt diferent haguès anat als vampirs si se'ns hagués conegut de forma més profunda. Primer dir que els vampirs tambè pateixen el pas del temps, que s'accentua ern la cas que voluntàriament es decideixi, prescindir dels fluids aliens.
Possiblement molta gent quedaria sorpresa de la poca importància que aquell que ha viscut molts anys por donar al que altres denominen la "seva vida", que normalment acostuma a ser curta i aburrida, i sense cap interès per aquell qui ha pogut viure tots els canvis d'aquest fotut mon en primera persona.
Per cert, també podem sortir al sol sense cremar-nos, així que recordeu que la llum del ida tampoc us pot salvar, i no, no és gens divertit arrossegar-se per aquest mon durant segles sense tenir clar ni com ni quan un pot arribar a morir...
"She was the sun shining upon the tomb of your hopes and dreams so frail..." HIM

divendres, 7 de novembre del 2008

3era entrada

Hola de nuevo, jajajajajaja me promeetí intntar hacer una netrada diaria o almenos semanal, y voy a una mensual, pero bueno, que se le va a hacer, supongo que todo dependerá del tiempo que tenga uno y de la expectación que espere despertar.
He decidido colgar una frase con cada entrada, así ocupo espacio y escribo algo mas interesante e inteligente de lo que pueda provenir de mi propia cosecha:
"the venenous kiss you gave me killing the loneliness".... Him dixit, o mas bien, Ville Valo dixit.
Hoy no ha sido una buena noche, y aunque tenga alma de exhibicionista, no mé apetece divulgar-lo al gran público, así qeu si alguien tiene ganas de conocer los pormenores (se que hay gente morbosa), prometo respuestas personalizadas.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Segunda entrada....

La pregunta seria: que es mejor escribir al final del dia cuando este ha transcurrido para comentar lo que ha pasado o hacerlo al inicio del mismo para poner aquello que se desea del mismo..... o quizás lo mejor sea hacerlo a mitad del mismo, y no quedarse en los extremos, como mi mamá decía "hijo tu haz lo que hagan los demás", las veces que he lamentado no haberle hecho caso.
Bueno tampoco es que espere multitudes de visitas en mi blog y mas en un principio así que podré perder un tiempo intentando mejorar tanto el estilo como los contenidos sin que ello provoque un aburrimiento general. De momento el dia va bien, como buen auditor octubre es un mes de recuperación de revisar el trabajo hecho y de una cierta inversion en formación, estoy leyendo la LCP y espero poderla acabar sinó quedo dormido encima del teclado.... Alguien debería considerar esas leyes como armas de destrucción masiva. Bueno no está mal para ser la segunda, por cierto... A ver si de una puñetera vez empiezan a poner House quinta temporada!!!!

dimecres, 1 d’octubre del 2008

Primera entrada

Como todas la primeras entradas, solo es un paso hacia lo desconocido....