entrada 1117 (any 8)

Avui convidat a una piscina, en la festa d’inauguració d’uns coneguts, així que mentre me refrescava m’ha vingut la filla de la feliç parella qui després d’esquitxar-me al tirar-se davant meu m’ha agafat amb un somriure “Ja tocava tenir la piscina plena!!!, i saps?” m’ha dit amb un somriure  mentre s’acostava a la meva orella “Aquest any m’han dit que ens podem pixar sense por a que aparegui un rastre verd, ara bé, m’han advertit que si algú es corra apareixerà un rastre blau, vols dir que deu ser una llegenda urbana?”, he nota la seva mà i les seves sines aka popes contra el meu pit “Em pots recordar els anys que tens?” ella ha somrigut “Quinze... tot i que te la poso dura...” “Qualsevol que me l’estigui marejant amb la mà i em foti uns pits a sobre podria dir que me la posa dura... no tinc els problemes del teu pare” m’ha mirat sorpresa per somriure “Tens raó, però amb un xic d’ajuda també li queda dura, o el suficient per poder-me follar, o fer-li creure que ho fa... saps? No sé que en deu pensar la mare, a vegades crec que és fins i tot millor actriu que no pas jo per fer-li creure que la deixa satisfeta...”, he vist sortir a la mare qui després de mirar-nos ha fet una ganyota, més tard no s’ha pogut estar “No en vas tenir prou amb la mare?, ara també ho vols fer amb la filla?” no he pogut evitar el somriure “Mai ho vaig fer amb tu... crec...” “I amb la meva filla?” “Tampoc, i en pots estar tranquil·la...” “Com que ja se la folla el pare, poc cal que hi pateixi no?, no hi ha com l’amor d’un pare...”, “Ja saps com va això... els grecs fins i tot en varen fer obres de teatre, dramàtiques això si, però ja sé sap que els grecs són proclius a les exageracions i a les tragèdies...”, després al moment de les copes el feliç pare em deia “Ja ho veus, la vida pot ser a vegades força puta, però té els seus bons moments, i espero que durin aquests, que més puc demanar una bona situació en els negocis, i millor encara amb la família... una dona i una filla que estimo amb bogeria...” he aixecat la copa mentre ell seguia amb el seu discurs “Saps, fa temps em preguntava com podria evitar l’inevitable, i és que algú s’ho fes amb la meva filla, o fins i tot amb la meva dona, i vaig concloure que si tu te les folles segurament no n’hi haurà d’altres que ho facin, i si hi són, doncs mira tot el que ja et portes calçat...”, suposo que té la seva lògica, amb tot m’ha costat forçar el somriure, porto segles i no puc dir que la meva existència mereixi de glosses o cançons, sempre he estat en la part més hardcore de la vida, amb tot sempre m’ha molestat el fet de construir un discurs per tal de defensar el statuo quo existent, intentar justificar-se amb paraules i abusant de l’amistat en un intent que et diguin que si, perquè un sap que poc importa a l’altra part, o no arriba a molestar el suficient per posar l’amistat en entredit, i això sembla que reforci el que un fa o que ho justifiqui, he somrigut mentre donava les gràcies al meu conegut per demostrar-me un cop més que vol dir ser humà