entrada 1116-2 (any 8)

“Tothom es preocupa per la resta, en la mesura que aquesta preocupació no sigui preocupació per a ells...” em deia un conegut fa uns decennis, tenir un quants segles d’estada en aquest frenopàtic que nomeneu societat porta a veure com els mecanismes s’han anat millorants, i engreixant per tal d’assolir que pocs es preocupin pel que podrien ser fent-los creure que són el millor que poden ser. Fa poc algú em deia “Es tracta de donar cultura, o quelcom que s’anomena cultura a incults, a gent incapaç d’entendre el que veu, i un cop s’ho creuen, quan veuen la cultura real se’n riuen i la titllen de tonteria, i aquest és un dels nostres grans èxits”, vaig somriure, i de fet poc importa la posició o el grau d’autoritat del personatge, tothom qui creu tenir la raó no se n’està d’intentar imposar les seves idees pel bé de la societat, sense qüestionar-se (i aquesta és la seva força) si el que pensa és correcte o no, senzillament la fe i el convenciment dóna la força suficient per imposar-se, i en el màxim de l’absurditat un observa com aquests eliminen tota la competència, i al quedar sols i imposar les seves idees aquestes es demostres les úniques i les més encertades, i sobretot quan només queden hypsterpolles convençuts d’elles...algú em deia que la majoria de la gent oblida el principal i el més important, el meu interlocutor qui va rebre la crida de Déu i com sempre diu ell “Si parles amb Déu ets un creient, si ell et contesta, aleshores ets un dement...” el tipus em deia “La gent no ho entén, la importància de la religió no és que ens doni respostes en ajudi, la veritable importància està en que ens permet ajudar als altres, n’hi ha que et diuen que cal estar bé per ajudar a la resta, però el veritable és que un ha d’estar bé pel fet d’ajudar, l’ajuda mai pot ser el resultat de res, de fet ajudar als altres és l’inici de tot...”, anava a donar uns quants exemples que he viscut al llarg dels segles i que deixarien aquestes paraules en res quan ha aixecat la mà, “Tenir l’eternitat i un esperit fosc, fa que un tingui tendència a recordar les coses negatives...” no he pogut evitar un somriure “I més encara quan són les úniques que es poden recordar, ja que no n’hi ha d’altres”, el tipus s’ha aixecat sense perdre el somriure mentre es perdia en el confessionari un cop havia vist que tenia visita, no puc més que respectar-lo, s’ha de ser d’una pasta especial per tal d’escoltar les misèries de la gent i poder amb les paraules fer creure que no passa res, i que tot pot quedar perdonat, i encara més de mèrit creure, tot i el que un pot arribar a escoltar, que hi ha un futur millor possible, que hi ha esperança, que el canvi és possible... tota i la distància he pogut escoltar la conversa que m’ha tret un nou somriure, se’m fa estrany la necessitat que teniu de creure que tot us pot ser perdonat, de com en sou de capaços de cometre actes del més vils, i després esperar que us perdonin... tot un cas