La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 31 de març de 2011

entrada 795 (any 3)

Avui estava esmorzant amb un d’aquells que es dedica a la política, i un periodista agafant-se a no sé quina merda de dret de l’informació ens ha vingut a tocar el que no sona, i com si fos amic del meu conegut de tota la vida li ha dit “Diuen que fa una campanya massa “professional”, bé, que tot el seu comportament i les actuacions són un xic massa professionals”, el meu conegut ha somrigut de la forma en que només ho poden fer els polítics, “Bé, de fet la política és la meva feina” i el periodista no ha trigat a pegar queixalada “Vaja, pensava que la política havia de ser una passió...”, el meu conegut ha replicat “Estimat amic, tota feina hauria de ser una passió o vostè treballaria en quelcom que no li fos apassionant?, no li apassiona la seva tasca a la premsa i a la ràdio?” l’altre ha trigat un xic a descobrir en el jardí on s’havia fotut i després de forçar el gest s’ha acomiadat tot desitjant-li sort... el meu conegut m’ha dit “Veus, ningú et dirà que té una merda de feina, tothom et dirà que té la feina que vol i no pas la que pot...” i això m’ha recordat la darrera picabaralla que va tenir en un debat quan li van dir que hi havia forces aturats i li van preguntar que havien de fer “Moure’s” va respondre ell “Qui no es mou acaba o ja està mort...”, fa temps que sap que li transgiversaran digui el que digui, la gent no llegeix els grans discursos la gent 2.0 només llegeix els titulars per això piulen tan i diuen tan poc... estàvem amb el cafè quan hem escoltat una notícia que quasi fa que reposem el cafè que hem ingerit via bocal per via nassal, es veu que avui ha vingut un príncep al país del costat i després dels actes i tal, s’han repartit i enlloc de quedar-se cada príncep amb la princesa de l’altre (ha fet sort el Borbó) han fet famosa aquella dita de “Els nens amb els nens i les nenes amb les nenes...”, doncs res, que mentre els nens anaven a veure una planta petroquímica, les nenes anaven a veure una escola de gossos pigall (igual per veure si els hi podien ensenyar res, podeu triar el predicat que desitgeu...), brutal, senzillament brutal, i les erices que encara no han saltat tot cridant allò de “és un acte més de sexisme, monàrquic però sexisme”, estàvem encara recuperant-nos de la notícia quan el tipus m’ha recordat una frase que vaig escoltar fa poc “If you don’t stand for something, you’ll fall for anything”, que vindria dir more or less “Si no tens unes conviccions fermes, serà fàcil convèncer-te de qualsevol cosa...”, el tipus m’ha mirat “La puc dir?” i aquí he tornat a explotar amb una rialla... “Crec que millor que no... perquè si et diuen d’on ha sortit encara quedaràs pitjor, si és possible, del que estàs...” el tipus ha fet una ganyota, “Igual si, tot i que aleshores seria com dir que qualsevol que ens vota no té conviccions fermes...” ha acabat dient amb un somriure, “No hi ha com que et votin convençuts de que ets el que ells volen que siguis, sense entendre que ets senzillament allò que ets...”

dimecres, 30 de març de 2011

entrada 794 (any 3)

Vagi per endavant que tot i els segles que porto amb vosaltres a vegades quasi, quasi que ho aconseguiu i em crec que darrera els vostres actes hi ha una veritable benevolència universal i que estic del tot equivocat al pensar que els humans no sou més que una colla de fillsdeputa acabronats i en alguns casos assilvestrats i sense possibilitat de ser ensinistrats, vaja que en qualsevol altre espècie animal vosaltres ja l’haguéssiu extingit fa temps per maliciosa, però clar aplicar-se el cuentu a un mateix costa… avui he vist un altre exemple de l’autarquia democràtica en la que us moveu els humans, a dir… ara hi ha una discussió al centre on treballo sobre si cal tenir la calefacció encesa o si cal començar a pensar en l’aire condicionat, doncs res, avui quan les de la calefacció han marxat les capones amb atacs de calor també conegudes com les sofocation girls (menopàusiques encabronades amb dos paraules), ens han vingut a veure tot reclamant en nom de la sostenibilitat (ole, ole, ole, els ovaris d’algunes) que igual caldria no encendre la calefacció, i clar, elles no volen dir res per no quedar malament amb les altres però han remarcat que elles són majoria, i clar, la majoria covarda o no, ha de decidir o almenys té la creença que en té el dret, mentre ens partíem el cul amb altres i pensàvem que igual si que valia la pena no encendre la calefacció per ser sostenibles igual que també caldria no posar l’aire a l’estiu per continuar sent sostenibles i de pas igual ens alegraven la vista, tot i que un ens ha dit “Amb la sort que tenim, i les que veritablement creuen que poden ensenyar quelcom ja us imagineu que acabarem per veure…” la resolució ha estat clara, aquest estiu aire a tota hòstia i que ens vinguin a veure els de Kyoto si se n’han sortit de terratrèmols, maremotos i plutoni recalentat… estava donant-hi tombs quan he anat a veure a un conegut que treballa com a funcionari aka xupopterosocial, estava mirant les cues davant dels taulells i com una tipa parlava animosament amb una de les persones que tenia davant, el personal no ha trigat ni cinc minuts a començar a fer tot un seguit de sorolls guturals que haguessin fet córrer de gust al Rodriguez de la Fuente, perquè allò semblava un bosc en plena temporada de zel… i aleshores he somrigut al pensar “Tothom vol que se’l tracti de collons en llocs com aquests, que no se’l consideri un número més, que se l’escolti i se li doni una solució, ara bé, quan això ho fan amb els altres davant vostre i us fan perdre un temps al que creieu que hi teniu dret us enceneu com a mistos…”, perquè aquest tracte el voleu només per vosaltres “faltaria más” com diria la puta, ummm o era princesa del poble???, total que estava esperant al tipus quan una tipa li ha dit a una altra “Y este porque cojones se rie?” tot mirant-me, el que encara m’ha fet somriure més i ja ha estat delirant quan ha sortit el meu conegut i un li ha dit “No em dirà que marxa ara?, miri que porto…”, el meu conegut l’ha fet callar aixecant el braç “Miri, difícilment li puc solucionar el seu problema, ara bé, n’hi puc fotre bastants a sobre segons com acabi la frase…”, el tipus ha callat mentre un rumor demanava venjança, el meu conegut mentre fèiem el cafè em deia “No hi ha pitjor patró que el poble, perquè fan allò de: mono veu, mono fa, i es pensen que pel fet que a ells els putegen i maltracten tenen el dret de fer-ho als altres que creuen que estan pagats per ells, quan amb la majoria del que paguen aquestos traient del que gaudeixen no em pagarien ni les hores extres…”

dimarts, 29 de març de 2011

entrada 793-2 (any 3)

Llegeixo com cada vegada que algun dels que escriuen fa un post amb un número rodó (sempre per damunt dels 100, tampoc cal ser exagerat), el tipus es fa i desfà amb les explicacions de lo dur i difícil d’arribar-hi, i després d’una autobanyera d’humilitat espera els comentaris comprensius de la resta que el feliciten i l’animen a que els torturi encara un xic més… al final creuré que ser bloggista i sadomasoquista té força en comú i més si es llegeixen blogs sense puntuacions…, jo ho vec diferent, vaig passar els 100 i els 200, després els 500 i ara crec que arribaré als 800 si el Van Helsing segueix de vacances, i mireu igual arribo als 1000 i després el 1001 cm les nits, i en lloc d’explicar contes pujats de to les tipes que enlloc de salvar el coll el vulguin perdre podran recitar els meus posts… té la seva gràcia, però em va il·lusionar el complir cent anys, i després dos-cents, quasi que no m’ho podia creure mentre els vells em miraven amb un somriure condescendent, n’hi havia que havien passat els mil, i em deien que amb el temps tot és relatiu i un descobreix que per molt que s’hagi fet sempre queda més per fer, així doncs fer 1000 posts només ha de servir per poder-ne fer 1001, no té res d’especial… avui he descobert que tingut una seguidora fugaç d’aquelles que un es pregunta “I aquesta damisel·la?” i abans d’arribar a la “·” la tipa ja no és ni damisel·la ni res, senzillament un petit reflex abans de deixar-ho tot en la foscor que va trobar quan va arribar, amb tot dir que he tingut la sort (crec) que se n’han afegit dos de noves, així que un senzill càlcul em permet dir que estic ara +1, i això també em permet de demostrar que hi ha més tarats que persones sanes en aquest món que algú ha decidit batejar com a blogosfera, i parlant de taradets i altres, avui parlava amb un tipus que es dedica a intentar trobar el gra de la palla en aquests temes, és a dir, tria els que ho estan d’aquells que senzillament creuen estar-ho i el tipus m’explicava que té un escriptor amb una crisi creativa de collons, doncs res després d’escoltar-lo i intentar fer-li veure que tot li venia del cap li va dir que el que podia fer era deixar un bloc al costat del llit i anar escrivint tot allò que li vingués en un estat de vigília, doncs res que l’animalet ho va anar fent i la cosa semblava anar bé, però l’altre dia el tipus es va adreçar a la consulta en un estat d’excitació, majúscul, va entrar en la consulta donant la llibreta al meu conegut i dient-li “Miri, miri…”, la llibreta estava força escrita tot i que les pàgines estaven tatxades i just a la darrera pàgina es podia llegir “Moriràs” el tipus va saltar “Veu, ja tinc tema per la propera novel·la…” el meu conegut va somriure, pensant “El que tu tens és doble personalitat capullin i com no surtis d’aquí cagant llets aviso al sèptim de cavalleria abans no aparegui el que portes amb tu…”, l’animalò no havia vist que la lletra era diferent, lletres diferents personalitats diferents, així que el meu conegut se’l va treure de sobre i va “derivar” (m’agrada el mot) el seu cas cap a algú amb més capacitat (vegis més bates de força i calmants), doncs res, que el tipus avui m’ha recomanat una pel·lícula, jo pensava que seria aquesta, però amb sorpresa he vist que no, que era aquesta, i que voleu que us digui, aprofitant la moda dels correus cadena us la recomano aprofitant la recomanació cadena… i per cert, i per les noves que s’han afegit a aquest lloc (i abans que us doneu de baixa), us convido a que em doneu un tema o tres senzilles paraules i tindreu un post només per vosaltres, bé, i si cap dels de sempre ho volen fer també poden, perquè qui collons soc jo per dir que no a una sessió de tortura… el sempre vostre vampir insolent des del seu espai indecent…

entrada 793 (any 3)

Aquest migdia estava fent el cafè amb un tipus, en un local on tenen la mala costum de tenir la tele posada això si sense volum... i encara la pitjor de posar qualsevol merda programa del cor, però heus ací que en un d’aquests bodris aka bodrius, ha sortit un jugador de futbol de cert equip català amb una retirada al copitu de nief (floquet de neu pels pompeistes fabristes..), això si amb més pel, i al seu costat la seva núvia/cony de diari, tipa que ara fa un anunci de no sé que, però que està per cagar-se en tot, i el meu conegut em deia “Veus i després es queixen de la prostitució, i ja em diràs tu...”, amb això que una tipa d’una taula del costat (ja ho he dit, tele sense volum) ens ha mirat desaprovadorament, el meu conegut se l’ha mirat “O em dirà que hi ha amor entre aquella parella...”, ella ha mirat la tele i ha callat “Veu, el que si que li puc dir és que la seva parella” ha dit assenyalant qui dinava amb ella “O no es pot permetre res millor o si que hi ha amor en el seu cas, o necessitat a cobrir a qualsevol preu i amb qualsevol cosa...”, el tipus ens ha mirat amb cara de “perquè jo”, però no ha dit res, suposo que avui no follarà i ell ens ho agrairà... però tornant a la imatge de la tele, que voleu que us digui, com deia aquell “Quan un sap que els diners porten la felicitat i que hi ha formes senzilles de guanyar-los que vols que faci?, si en el fons no són més que humans...”, el meu conegut m’ha mirat inquisidorament quan el meu mòbil ha sonat (el molt cabron) i ha vibrat (el molt fill de puta) per enèsima vegada aquest migdia, he vist sortir el nom de la persona i el missatge “Hola?”, l’altre ha forçat un somriure “No contestaràs?, per mi no et tallis eh!”, no he contestat, és una amiga que fa força que vaig conèixer, va passar per un problema i vaig ser-hi, de fet ella sempre diu que mai em podrà agrair prou que estigués per tal que pogués parlar i plorar a la meva espatlla, i jo mai li podré arribar a pagar el suficient la demostració del que és ser humà, com em van dir després “Ella creia que la comprenies sense saber que tu no entenies res del que li passava, de fet els segles han fet que ja no entenguis res del que li pugui passar a un humà vampir...”, sempre em dic que serà la darrera vegada que el temps està per ser millor invertit que no pas per perdre’l d’aquesta manera, però sempre hi caic, possiblement sigui un estúpid intent de sentir-me humà de poder veure i entendre allò que fa segles que m’està negat, intentar infectar-me dels sentiments, poder sentir de nou quelcom que no sigui odi i menyspreu vers els altres tot adornat de certa admiració per aquells que precisament vosaltres menyspreeu i que jo mesuro en la seva mesura, o almenys en la mesura que jo els hi vull donar... “Al final quan em giri li contestaràs...” m’ha dit “Ets com un brivall que està pensant en la seva propera malifeta i que no farà al veure la persona, i saps al final ho necessites, necessites saber que per molt que puguis i vulguis hi ha coses que no són per tu, et fan veure que et poden titllar de perfecte però en el fons tens mancances com qualsevol de nosaltres, i tu les cerques per poder dir que encara tens quelcom de nosaltres, i el fotut, vampir, és que fa segles que l’únic que et queda de nosaltres és la teva façana una imatge angelical que conté la teva essència, diuen que el verí s’emmagatzema en pots petits, en el teu cas la perversió es troba en un cos amical, la millor forma de pervertir i portar a la foscor... i en el fons t’envejo...”, he forçat el somriure, i no he sabut si m’havia descuidat de posar sucre al cafè o és que era que aquest cafè era excessivament amarg...

dilluns, 28 de març de 2011

entrada 792 (any 3)

Deu sap com tocar els collons, i per tal de demostrar-ho va fer als humans perfectes per viure sols però amb l’eterna necessitat d’estar amb algú, i amb això es parteix la caixa cada cop que agafa el comandament a distància o se l’agafa, vostès mateixos i fa zapping per aquest món que va crear, així que entre pelis de guerra amb final incert, pelis de desastres naturals i pelis de terror i fins i tot versions del ciutadà Kane va mirant de passar l’estona, i el divertit és que es veu que té una certa predilecció per les pelis d’amor amb final incert, vaja d’aquelles que els americans treuen en un nombre superior que els escassos 8cc d’espermatozous, 10cc si formen part de cert grup musical que els mascles acostumen a polucionar amb un somriure mentre dormen i somien en qualsevol altra que no sigui la que hi ha al seu costat… doncs res, diumenge estava sopant amb uns tipus que en plena crisi de ja no sé quina desena (han passat per la dels vint, la dels trenta, la dels quaranta i espero no arribin a la dels cinquanta…), això si, en cada una han fet més rics a espavilats que venen allò que ha de salvar-te d’aquestes crisis, que si viatges a paradisos de gresca, per després paradisos espirituals, que si esportius descapotables i altres formes de tenir el fals sentiment que un controla la seva vida i no pas que sigui aquesta la que el controla… doncs res, que em va tocar escoltar les darreres tontades que han portat a l’excusa final perquè un dels presents passi de “parella perfecta” a “solter amb possibilitats”, un xic més tard estàvem de copes i vaig enxampar una noia que se’l mirava li vaig dir a ell i després d’un somriure em va dir “I?, vull dir que faig?”, ahhh, ja ho deia un conegut “Si no saps que faràs amb una dona millor la deixes tranquil·la…”, no vaig poder més que dir-li “La pregunta no és què has de fer, la pregunta és que vols fer…”, veient la cara de subnopolles del tipus li vaig recomanar que s’acabés la copa i ho provés un altre dia, perquè hi ha tipus que ho han deixat amb la seva parella però en el fons encara creuen que estan amb ella, suposo que algú dirà que és moooolt romàntic, ohhh que macoooo, si, si, però perdre una llebre com aquella que estava movent la cueta per la pista és d’imbècil amb totes les lletres, d’imbècil perquè mai sé sap quan un es quedarà sense dents i alhora ja no es pot menjar carn en condicions, com a molt verdureta o carn passada… el vaig deixar mentre em perdia per la pista vaig passar pel costat d’ella tot dient-li “Ho sento, és gai” ella va arrufar el seu nassarró “I no canviaria d’opinió?” va dir mentre s’acostava, la tenia tan a prop que el seu aroma m’envaïa “No voldràs una copa?”, ella va somriure de nou “Val una copa i res més eh?”, valenta tipa, quan et diuen això és que ja han pensat en tot el que et pot venir i si ho pensen és que li donen una certa possibilitat, “Una copa i res més…” li vaig contestar…

diumenge, 27 de març de 2011

entrada 791-2 (any 3)

Fa un temps em deien que a un amic no se li pot deixar ni el cotxe, ni la dona, ni la ploma (ordenat segons el gust de l’orador), doncs bé, semblaria ser que aquesta màxima de la sapiència popular s’ha quedat curta amb el pas del temps… ja que després d’afegir-hi els CD’s i els jocs de la play avui toca afegir-hi “… i no li donaràs el teu correu electrònic, sota amenaça que acabi divulgat-se en merda cadenes de missatges en els que no vull entrar…”, però avui n’he rebut un que ha implicat que esborrés al tipus de la meva llista de persones que em poden enviar i envair amb correus i li enviés un correu recordant-li que el propi merdamissatge que enviava demanava que s’extremessin les accions per evitar el copy paste de les adreces, però clar com que els tipus estan pensant en lo xaximongolics que són al enviar el missatge ni tan sols el llegeixen, de fet estic segur que si algú canviés el missatge i afegís un “… penso que sou una panda de tarats del cul i m’he follat a les vostres germanes i dones, i mares no, perquè no pertanyo a cap ONG…” la gent l’enviaria tal qual, perquè en el fons el que es tracta és de demostrar lo minguipolles que s’és i si després preguntes “I de que era el missatge”, et respondran “Coi, d’allò, que no l’has llegit? Mira que ets insolidari”, insolidari?, doncs igual si, però tu ets un imbecil del culpetat so gipipolles solidari… que si tan et preocupa el món millor et suïcides i no els contamines més mailterrorista… però anem al fons del tema com deia en Holmes, no en Sherlock sinó en John… de que era el missatge sense el qual la meva vida no tenia cap sentit??, doncs un missatge que explicava els collons que tenen els d’Islàndia i anava fent una revisió dels darrers fets que han anat fent en aquell país, i jo em pregunto quin cony de fiabilitat han de tenir uns paios que si els hi dius a les ties que fan olor a bacallà no els hi manques al respecte i et miren tot orgulloses ja que és el producte nacional… almenys les franceses es posen un xic de perfum… doncs res, el missatge és un enaltiment de com han decidit passar de pagar la factura dels seus bancs i com han decidit passar dels fons anglesos que havien invertit en les seves entitats financeres, vaja que han decidit fer un “passar ratlla” que quasi es podria entendre com un “esnifar ratlla” del que han decidit, i la penya dient que aquí s’hauria de fer el mateix el donar una patada als mercats financers i passar de tot, aixecar-nos i dir “No devem res, som així de xulos…”, fa temps un tipus em va dir “No veuen que els diners dels bancs no són dels bancs, són dels que han fet els dipòsits i dels propis accionistes, però clar com que no són els meus diners millor me’ls quedo i després que els hi vagin donant…”, no conec ni vull conèixer com ha anat ni com acabarà el tema d’aquella illa (on per cert hi ha més dones que homes…) suposo que el temps de la necessitat de collons per fer revolucions s’ha acabat i ara neix la necessitat d’ovaris per fer-les… i també són collons, perdó ovaris, que passi en la terra de la simbologia fàl·lica per antonomàsia com són els guèiser interruptus…

entrada 791 (any 3)

Ahir vaig assistir (com no) a una de les discussions de moda, sobre si el tuiter podrà amb els blogs o si bé ambdós són compatibles (de fet ja ni es plantegen que els blogs puguin amb les piulades), com em van dir una vegada els béns són complementaris o bé substitutoris, per exemple la dona/home (aka esposa/marit o senzillament parella, xurri, cor, vida o qualsevol altre merda) i l’amant són complementaris, i el sexe i el matrimoni són substitutoris, però bé en plena conversa un dels tipus ho ha dit del tot clar “Una cosa és piular i l’altre és parlar...”, i aquí quedava tot resumit, les piulades et permeten de deixar anar titulars incendiaris, com em van dir un cop “Hi ha diaris que són especialistes en fer titulars, ara bé els articles són una veritable merda, tal com diaris que fan articles genials ara bé amb titulars que no desperten cap interès...”, suposo que ens trobem davant de dos polítiques la de “say & destroy” o bé la de “plain & destroy”, personalment prefereixo els blogs, et permeten de torturar als possibles/eventuals lectors de força més perversa i duradora que no pas a base de piulades... per exemple a base de piulades no us podria fer partícips de l’anuncia que em van passar aquesta setmana tot dient que sabien que en trauria suc... “A la recerca del Mestre Intern. Introducció al creixement personal. Primer Intensiu del Curs: A la recerca del mestre intern, trilogia de Creixement personal enfocada a cercar, trobar i mantenir aquella part d’un mateix que està més enllà de les pròpies contradiccions, resistències i pors. Por a desprendre’s de les negativitats que ens mantenen presoners de les velles costums. Totes aquestes limitacions ens porten a NO VIURE. En aquesta primera part aprendrem a fer servir de manera pràctica i vivencial una sèrie d’eines i mitjans per disminuir de forma significativa aquesta visió negativa de la pròpia vida. Eines com Mudras, Mantras, Visualitzacions, Meditació, programació positiva, reprenentatge corporal i postural, tècniques de centrament i arrelament, afirmacions motivadores personals, etc... valents collons, la duració serà de dos dies i un total de tretze hores i el mòdic preu de 230 euros pel curs del primer nivell, com deia valents collons i conys intrèpids (eis que parlem de trilogia així que podeu anar preparant la cartera, però quin preu té el ser una millor persona?...), i si, amb un curset com aquest podreu ser tot el feliços que sempre heu volgut i que mai heu pogut, i la pregunta seria... com es pot desitjar amb tanta dèria allò que mai s’ha tingut? Tot creient les veritats (i qui sap si ho són) dels altres, amb una merda curset com aquest podreu tenir tot allò que sempre heu volgut i us ha estat negat, com si amb això us poguessin canviar i tornar-vos algú diferent, com em deia algú fa temps “Després d’una vida sent com s’és, un no pot canviar si no hi dedica com a mínim el mateix temps, i el dubte és si a un li queda vida suficient per canviar... davant el dubte el millor és no fer experiments i ser com un és, perquè si un és així segurament ho és perquè no pot ser de cal altre manera...”, per cert no diuen si el profe és de ratikulin... fiu, fiu...

divendres, 25 de març de 2011

entrada 790 (any 3)

Aquest matí parlava amb un tipus per telèfon i mentre discutíem sobre les activitats més que sospitoses d’un gerent que ha posat en entredit a una empresa, el tipus ha sentenciat amb un “In dubio pro reo” (auuuu la del nom de quatre lletres escrit només amb tres... ja pot anar a la wiki), quasi instintivament m’ha sortit “Dura lex, sed lex”, i ell ha contestat “I qui som nosaltres per impartir justícia, tot aquell que n’imparteix ha d’estar preparat a sofrir-la...”, quan he penjat he escoltat a la panda de lloques que treballen on jo que no amb mi, que discutien sobre una de les darreres sentències d’aquelles que com a mínim no deixen a ningú fred i aixequen força pols, tanta que un es pregunta si no és que s’hagi fotut de quatre peus a l’era i ni tan sols se n’ha adonat, doncs res parlaven de la sentència del “cuco”, que no, no és cap animaló que visqui en un rellotge amb el seu mateix nom i que toqui els collons a quarts i alhora en punt (que no deixa de ser un quart més...), doncs res, semblaria ser que el tipus ben aconsellat pel seu advocat (i sent menor, que això també compta), ha aconseguit que de principal sospitós d’assassinat i moltes més coses (en algunes ments calentones i amb ganes de ressuscitar temes com el d’Alcasser), doncs res que el tipus només ha sortit culpable de ser encobridor i no pas actor material, si com deia aquell “Sense cos no hi ha delicte” si fins i tot els cafres dels misfits ho tenen clar això... i ara tothom fotent el crit al cel tot dient que la justícia no funciona, i molt possiblement el que passa és que tenir un sistema judicial garantista permet d’aquestes coses, i com va dir algú “Una injustícia pot justificar la justícia”, en el sentit que tot i cometre alguns errors, és millor un sistema com aquest que no pas estar sense sistema, ara bé, la sentència també se les porta, tres anys d’internament, joer amb sentències com aquestes planyo a alguns professors, perquè com això arribi a la jovenalla ho tenen clar, perquè el raonament és senzill, “Em carrego al filldeputacabro aquell i total em foten tres anys de vacances allpaid i els porcs del padrí que tindran menjar una temporadeta i l’Enriqueta dirà: coi si que té bon gust aquesta carn de porc...”, i per cert, mentre escric aquestes línies dir que realment no hi ha diferència entre heteros, homo, lesbo i tot el que vulgueu dir per justificar els negocis carnals que practiqueu sempre podeu i els recursos us ho permeten, perquè tinc una parella de lesbianes aka pulefrontons on una li explica a l’altre que ha tallat amb la seva parella, i que voleu que us digui són igual de patètiques que qualsevol altre parella... ull la frase que acaba de dir “Puede ir mal, però tu puedes creerte que no y seràs feliz porque al final lo que importa es como te sientes tu no como los otros te quieran hacer sentir...”, jues, jues, jues, i ples, ples, ples (auuu tot amb lleidatà) d’empeus i cridant “torera, torera...”, ainsss, tenir el do de la paraula per dir aquestes tonteries...

dijous, 24 de març de 2011

entrada 789 (any 3)

Avui estava recordant un anunci que vaig veure fa uns dies i del que us deixo l’enllaç… i em pregunto si les erices cabrejades ja hauran demanat (i s’hauran cobrat) els collons dels dos paios que surten explicant com es ven una casa… però bé, com que són aussies suposo que els hi ve al fresc tan a ells com a elles; avui també he parlat amb un tipus per telèfon amb qui comentava el nou conflicte que heu liat, el tipus em deia “Mira avui hem tingut una reunió amb la remena les cireres, i la tipa no parava de mirar-se el rellotge, al final quan algú li ha preguntat si passava res ella ha dit que res i ha seguit, però al final ens ho han explicat, se li feia tard per anar a la perruqueria i anar a buscar a la filla al cole, ja ho veus… estamos en guerra y yo con estos pelos y la niña en el cole… sort que hem fet com sempre, li hem dit el que esperava escoltar i després farem el que vol que fem tot i que una cosa lligui poc amb l’altre, perquè a vegades un vol un objectiu i escoltar una altra cosa… i el divertit és que al final ens diu "Acabad con los malos y defended a los buenos, es lo que esperamos de vosotros", valents collons...”, és fotut ser soldat avui en dia, i més amb les pel·lícules que van fent, de fet diuen que una de la gran crisis que va tenir en Reagan va ser quan li van dir que Rambo no existia davant les demandes del president de convocar-lo per una missió… després feia el cafè amb un tipus qui m’explicava que ara volen canviar un premi i orientar-lo més vers el públic juvenil i el merdapolles aquell que es guanya la vida escrivint ha dit amb un somriure “Si al final hauré d’escriure sobre vampirs…”, sort que ja havia dinat que sinó… com si ens fes cap gràcia que expliquéssiu mentides i merdes sobre nosaltres per tal de poder vendre i guanyar-vos la vida… si és que el difícil de ser vampir és complir amb les expectatives que deixeu amb les vostres merdanovel·les perquè la propera que hem digui “Vaja, et feia més cullem…” l’engego i la mossegarà sa tia de xumbaiango… i de fet té el seu toc divertit que no es valori allò que agrada a molts i el que s’hagi de valorar sigui el que agrada a pocs i que menys entenen, sota la premissa que allò és art i la resta objectes consumibles… bé, suposo que si no hi hagués aquesta aura de que pocs són els escollits i menys encara el que saben tothom podria ser crític i altres merdes, i no hi ha com veure com perilla la feina d’un per inventar-se històries i més històries per dir “Només jo puc saber la veritat, la resta sou una panda d’incultes i us heu de guiar pel que jo digui…”, si com em va dir un dia l’Ehric Weiss “Jo no faig il·lusionisme, perquè la gent viu en una contínua il·lusió jo senzillament faig un realisme il·lusionant.. perquè no hi ha més límits i fronteres que aquelles que ens imposem…”, com deia ell “La meva ment és la clau que m’allibera”…

dimecres, 23 de març de 2011

entrada 788 (any 3)

Reprenent el tema de les frases lapidàries, avui estava parlant amb un tipus qui després d’escoltar la llarga discussió sobre si guerra si, o guerra no, i com d’indignats estaven aquells que van poder sortir al carrer tot cridant allò de “Guerra no” i que ara han de veure com per via directa i sense vaselina el seu govern s’ha fotut de cap en una altra conflicte (i ja en van uns quants, i sinó compteu, compteu…), doncs res, el tipus em deia “Aquests encara no saben que un tipus es torna adult quan descobreix que no hi ha guerres bones o dolentes, senzillament hi ha guerres que ens afavoreixen o pel contrari ens perjudiquen, i en funció d’això les titllarem de bones o dolentes.. o no em diràs que els alemanys no van considerar que ells feien el correcte i eren els altres els que estaven equivocats…” “Afortunadament…” li he dit “Ja saps que el meu alemany mai ha estat massa a l’alçada…”, l’altre ha somrigut, el tipus ha vingut perquè aviat estarem d’eleccions per aquí, i ha pujat per vendre campanyes de països subdesenvolupats (qualsevol país amb dos dits de coneixement l’engegaria amb el que presenta) i ho cobrarà a preu de país del Golf, que com ell diu “Si els rics volen demostrar que ho són, qui soc jo per portar-lis la contraria, a més no els enganyo quan dic que aquesta campanya no pot ser per ningú més…”, estàvem discutint la merda de cartells i com totes les empreses que participen a l’all han decidit fer una campanya de perfil baix, i així totes es poden treure les merdes que tenien acumulades i no queden massa en evidència, amb tot la d’ell és la que fa més patxoca, perquè tot i ser de fireta és de fireta amb estil… mentre parlàvem una de les tipes que pul·lulen per allí i que cada final de mes esperen cobrar el salari li deia a la seva companya “Ahir vaig portar al nen a veure la peli del nomeo i Julieta…”, el meu conegut l’ha mirada tot sorprès, “Doncs deuria tenir un problema el nomeo…” ella ha contestat “Clar estimava a la Julieta..” “No vull dir d’incontinència si es deia nomeo…”, la tipa no ho ha agafat fins que ha vingut el traductor de “llenguatge amb girs” a “llenguatge de les princeses del poble” i la tipa ha fet una ganyota a quarts de quinze quan el nomeo ja hagués estat una meravellosa font de raig bocal per tal de perdre pressió… el tipus em va proposar una juguesca per tal de fotre’m de mala llet, i no ha estat malament, hem fet venir a uns tècnics per revisar la instal·lació elèctrica, doncs res els tipus han dit que havien de tallar la llum un moment, i heus ací que tot i treballar amb portàtils i tenir moooolta feina, totes les tipes han decidit que era el moment d’anar a fer el cafè (un altre cafè, el cafè normal ja l’havien fet), òbviament perquè no hi havia llum… el meu conegut m’ha dit “Ja veus, com que tampoc tenen masses llums el poc coneixement que tenen també està fent el cafè… ara ja saps de qui pots prescindir i de qui no, perquè o són estúpides o massa llestes…, o el pitjor estúpides que es creuen llestes”

dimarts, 22 de març de 2011

entrada 787 (any 3)

Avui recordava les paraules d’una bella vella coneguda quan em deia “Els joves creixen quan creuen que han tombat als seus ídols i envelleixen veient lo il·lusos que van ser i evitant que els nous joves els tombin a ells…”, vaig conèixer a la tipa en qüestió fa forces segles per aquells temps jo era un vampir jove i ella ja era una bruixa de les que hi havia referències escrites, en tantes llengües i de tan segles diferents que un no sabia si creure que podia ser cosina directa d’una tal Lilith o igual ella mateixa, la recordo una nit de primavera quan em deia “La feminitat es veu en els petits detalls, una sola sabata pot marcar lo femení del que no és, en canvi la masculinitat requereix dels grans detalls, uns pantalons no demostraran mai la masculinitat si no van acompanyats de tota la parafernàlia a joc…”, un cop em van explicar la seva història, ella havia nascut amb el do de curar i havia dedicat tota la seva vida a curar a la gent, una nit se li va aparèixer una deessa i li va oferir la possibilitat de l’eternitat per tal que pogués curar a tothom, a canvi només havia de renunciar a la vida del seu fill, ella va demanar temps per pensar-s’ho, però l’endemà el seu fill no va despertar i ella encara s’arrossega per aquest món “Els Deus tenen els seus jocs i poc hi val el que diguem, no som més que peces en els seu cityville universal…” em deia fa poc, la qüestió és que la tipa s’ha anat enamorant al llarg dels segles de forces individus, ha tingut vides llargues i felices totes marcades per la mort de la seva parella, com ella em va dir “L’eternitat t’hauria de poder fer veure a tothom a qui coneixeràs, però en canvi només et serveix per recordar tothom a qui has perdut…”, pensava en ella avui quan estava escoltant que cada cop hi ha més malalties, i crec que el millor que hagués pogut fer és oblidar-se del seu do i deixar morir en pau a bona part dels capullets que un cop recuperats no paren de tocar els ous, doncs res, avui escoltava com hi ha gent que té radiofòbia i he respirat tranquil al veure que no era jo que estava escoltant la ràdio (xist dolent), (ole, ole, que als del cotxe del poble no se’ls hi va ocórrer), doncs res, són tipus que creuen que tota radiació és dolenta, independentment d’on vingui, i ara estan de festa major perquè no paren d’anar als hospitals a demanar i fer-se proves per tal de validar que no estan irradiats, irradiats no sé, però agilipollats ja et dic jo… i el divertit és que totes aquestes proves les pagueu vosaltres, li preguntava a un tipus perquè no els hi deien que si no brillaven a la foscor no estaven irradiats i els engegaven a la piscina de residus a banyar-se… i l’altre em deia que algú ja hi havia pensat, però el problema estava en que els hi havien dit que no fer les proves els podia dur a un estat de neguit que acabés amb algun atac d’ansietat, així que res, la casa és gran i ja pagarà les tontades d’alguns…

dilluns, 21 de març de 2011

entrada 786 (any 3)

L’altre dia estava fent unes copes al “luxúria” i no deixa de ser divertit que el local estigui a escassos metres de la casa de la vall (el més semblant al parlament que vosaltres teniu…), divertit el tenir la luxúria tan a prop del centre de poder, suposo que algú deuria pensar en allò de l’eròtica del poder i ja veieu com acaba el tema… el tipus que estava amb mi va apurar la cervesa demanant-ne una altra “Saps, a vegades em pregunto d’entre tota la panda de subnohumans agilipollats que hem conegut qui o quins s’emportarien la palma, i no val dir tots…”, mentre ho pensava el tipus em va dir “En Gustav s’hi acostaria eh?”, em va fer treure el somriure de la nit, en Gustav era un metge genial, tan genial que el van expulsar de bona part de les escoles de medicina, ara el tipus va tenir la sort que va esclatar una guerra i que els seus (en aquell moment incipients estudis) van despertar certes curiositats, el tipus tenia la capacitat de veure al seus “pacients” com objectes, i la seva especialitat era el dolor, volia veure fins on aguantava un ésser humà el dolor, així que es va especialitzar en operacions sense cap mena d’anestèsia, i les úniques drogues que utilitzava eren per mantenir conscients als pobres desgraciats que estudiava, al camp de treball on estava no li mancaven “voluntaris” a qui ell somreia tot dient-lis “Al final em donareu les gràcies, aquí acabarà el vostre sofriment, tot i que n’experimentareu tan que ni tan sols ho podeu imaginar…”, el vaig veure amputar membres al viu, el tipus va concloure que el dolor era major quan un era conscient de que li feien, tot i que es mantenia més constant i durador quan un no sabia el que li estaven fent, també va concloure que els humans eren dèbils i que no estaven preparats per experimentar un veritable dolor, encara el recordo el dia que electrocutava a una presonera que estava en estat, aquell dia el tipus estava força divertit mentre em deia “El ventre matern és el millor forn per tenir un nadó rostit…”, el tipus tenia el seu particular sentit de l’humor, i després donava als seus gossos bona part del que aquells que passaven per les seves mans ja no necessitaven, el vaig descobrir un dia matant a un dels seus gossos, el tipus estava tot indignat, segons ell el gos havia agafat els vicis d’aquells que ell investigava i acabaven per pervertir-se, a partir d’aquell moment senzillament incinerava el que ja no necessitava, encara recordo com va respondre el dia que va veure com un vigilant va donar una puntada a un dels seus gossos, el tipus no suportava la violència gratuïta cap als animals segons ell (valents collons), va fer agafar al vigilant i el va lligar a una taula ficant-lo en un forn crematori, segons ell, perquè el tipus pogués demostrar que eren la raça superior i que aguantaven com ningú el dolor, que voleu que us digui el tipus va cridar com els altres i en Gustav va marxar tot dient que segurament no era un pura sang i que algú de la seva família estava corrupte… la guerra va acabar i el meu conegut es va trobar a un Gustav força canviat passats uns anys, en Gustav el va ignorar tot dient que no el recordava i el meu conegut va fer arribar un missatge a persones que estarien encantades de “saludar” de nou a aquell vell conegut… el meu conegut va aixecar la copa “El Gustav era un gilipolles i mai em va caure bé, però suposo que tothom té el seu espai en el pla que el seu Deu ha dissenyat….”, “Amen”, li vaig respondre mentre demanava una nova ronda… diuen que els homes dolents hi són per fer destacar als bons, l’únic problema és que els homes dolents senzillament fan cosses dolentes i algú sempre acaba pagant-ho…

diumenge, 20 de març de 2011

entrada 785 (any 3)

Ahir em van explicar un diàleg a tall de conversa digna d’en Gila (menteixo, costa que quelcom sigui ni tan sols digne de ser comparat al que deia en Gila)...: “Escolti?, l’asseguradora dels avions?, miri que ens han fotut en una guerra i els hem d’enviar cap allà?, ho podem fer? Estan coberts per l’assegurança? Si, si, ja sabem que les teníem a tercers i vidres, però ja ho veu..., doncs res ja ens actualitzaran les pòlisses... el submarí?, si, si també l’enviem... però no cal actualitzar les garanties, no?, que total està amagat sota l’aigua... si, si, ja sé que el darrer cop va baixar i després el vam tenir de pujar amb una grua... doncs res quedem així, si, si que vostè també els mati bé... dew, dew...”, i el tipus després trucant al cap d’estat “Escolti, tot solucionat, ja hi poden anar, però sobretot que no volin massa i mirin de no ratllar massa la carrosseria, i el vaixell que no tiri masses coets... que no sap el que costen...”; i el divertit del tema és que ja hi ha les primeres manifestacions en contra, i avui sortia un tipus d’aquells tan espavilats dient “Si, si, estem en contra del dictador, però també en contra de les intervencions militars, segur que hi hauria altres sistemes per fer-lo fora...”, doncs res, jo els enviaria a tots plegats a una entrevista amb el dictador i que li demanin educadament que marxi, bé com sempre, són dels que volen que es solucionin els problemes, i que es faci a la seva manera tot i que aquesta sigui equivocada, com em deia un client fa temps “No m’expliquis com funciona la cuina, jo el que vull es menjar-me el plat...”, ahir per la nit entre copa i copa vaig estar mirant al personal que tenia al voltant, i heus ací que vaig veure la demostració del que sou, suposo que cap dels presents era desconeixedor del que passa pel món, tothom té clar com estan i com ho pateixen en altres llocs, però el personal estava rebolcant-se en una luxúria festiva amb unes ganes d’oblidar i de reconstruir la realitat a parts iguals, és el que tenen les nits i el que les acompanya, la possibilitat de reconstruir les coses a gust, com deien (la union entre d’altres) ja fa temps “Tots els gats són mesquers en la foscor...”, el tipus amb qui estava va aixecar la copa “Quants cop ho hem vist?, gent morint, gent matant-se i gent passant-ho bé... la realitat té aquestes coses... mancances i excessos, necessitats i futilitats, ganes de tenir-ho i no tenir res...”, li estàvem donant voltes al tema quan va venir un conegut a explicar-nos els darrers que ho han deixat, el meu conegut va somriure “Ja ho veus... abans quan un tenia una parella era quelcom tan preciat, tan costós, que un només la volia mantenir, ara en canvi és tan fàcil trobar una polla o un cony que ens donin una estoneta d’alegria que ningú es vol negar a la possibilitat de provar totes o tots els que vulgui... el temps els fa canviar, abans el temps els feia més adults per entendre que tot i els canvis un havia d’entendre a l’altre, ara els canvis els fan més nens, davant els canvis i a la disparitat de criteris no cal cedir, el millor es buscar-se una nova parella...”

dissabte, 19 de març de 2011

entrada 784 (any 3)

Ahir estava parlant amb un tipus i comentàvem les darreres frases que ens han tret un somriure, i bona part de les mateixes les va monopolitzar una sola sèrie…

“Que no creguis amb el Diable no et deslliurarà d’ell…”

“ – No et pots quedar a casa quan passa alguna cosa divertida al carrer
- Vinga, i a sobre te n’alegres, és immoral
- Deixi estar la moral, ara el que compte és que ha començat el joc…”

“- La majoria de la gent que volta per aquesta ciutat i només hi veu carrers, botigues i cotxes. Quan hi passeges amb en SH hi veus el camp de batalla. I vostè ja l’ha vist oi?
- Què m’hi passa a la mà?
- Té una tremolor intermitent a la mà esquerra, la seva psicòloga creu que és un trastorn post traumàtic, que el turmenten els records del seu servei militar
- Però qui és? Com ho sap?
- Deixi-la, està clar que no ho té ben entès, ara mateix està estressat i té la mà totalment quieta. La guerra no el turmenta, tot el contrari… la troba a faltar…, benvingut…. Ha de triar un bàndol DW”

“- Quina colla, quina poca intel·ligència, està bé no ser jo… deu ser força relaxant….”

“- No diguis res que rebaixes el coeficient intel·lectual de tot el carrer”

Brutals senzillament brutals, i el tipus en qüestió és un refutat/odiat psicòleg infantil, i m’explicava com l’altre dia va rebre la visita d’una mare “amoïnada” pel desenvolupament de seu fill, i volia una opinió “professional”, el meu conegut va mirar al nen i després d’intercanviar dos paraules amb l’”element objecte d’estudi” (siguem professionals) li va dir a la seva mare “Miri, és força senzill, el seu fill és curtet, tonto per molta gent…” “Però com pot dir això del meu fill!” va contestar-li la mare tota molesta… el meu conegut va agafar aire “Bé, miri té un fill especial, especialment tonto vull dir… i sap, el problema no el té ell el problema el té vostè que ara començarà a pensar que ha fet per tenir un fill com aquest, i la resposta és fàcil, s’ho hagués pensat abans de tenir un fill o creu que vostè és especialment intel·ligent, d’on no n’hi ha no en pot rajar…”, la tipa va sortir del despatx tota molesta, ell no li va cobrar la consulta tot donant-li l’adreça de varis col·legues més “comprensius”, i el tipus em deia… “Mira li diran mil coses i mil paraules diferents, però el tema és que el nen és curtet, ras i curt, i la mare més, perquè se n’anirà convençuda sense entendre que senzillament li estan dient que el seu fill és tonto, si no saps el que es va perdre quan es van deixar de dir les misses en llatí…”

I au, dos cançonetes pel cap de setmana..

Link 1

Link 2

divendres, 18 de març de 2011

entrada 783 (any 3)

“Cuida’t dels Idus de Març...” es fa fàcil de dir frases com aquestes a brau passat, però que hi farem; dir a aquestes alçades que soc un addicte a les notícies per desconèixer el que passa al món (l’interessant mai és notícia o mai arriba a dir-se), és una obvietat, així que ahir i després de mantenir la pau a Tevinter estava esperant la meva ració d’enganyifes i altres, quan vaig escoltar un acudit que tenia la seva gràcia: Sabeu la diferència entre un i una golfista?, doncs que quan el golfista li pega a la pilota pensa “A veure si la fico...” i quan ho fa la golfista pensa “A veure si m’entra...”, si ja ho sé entre aquest i el d’ahir estic perquè em tanquin el xiringu... sota l’amenaça de ser més destructiu que totes les nuclears juntes; ahir parlava amb una tipa que em deia tota divertida que el seu fill no es separa de la televisió veient els noticiaris i sobretot les imatges del Japó, ha arribat a un punt on el monstre no sap si el que veu és una pel•lícula o la realitat, i fins i tot ahir li preguntava a la seva mare “I el Godzilla quan surt?”, brutal, senzillament brutal, doncs la tipa em recomanava la darrera peli de “dibus” que ha vist (ja veieu el repel•lent que puc ser amb segons quins mots), i aquí vaig concloure que hi ha pares que porten als seus fills a veure pel•lícules de dibuixos perquè les volen veure ells i als nens “Segur que els hi agradaran, total són dibuixos...”, i clar als brivalls els hi venen grans els acudits de gent gran dits i fets per nens, amb tot em va passar alguns retalls de la pel•lícula i un que altre somriure se’m va dibuixar..., després va tocar sortir i parlar amb un d’aquells “salvadors de l’univers” que aprofita per fer viatges pagats als llocs on hi ha desgràcies sota la bandera de qualsevol entitat benèfica, doncs el tipus estava tot indignat ja que per la darrera desgràcia del Japó el tipus ha rebut una circular on els hi diuen que no cal que hi vagin ni que enviïn res, que l’únic que necessiten és “pasta” o “iens” que ells se n’encarregaran de gestionar-ho tot, doncs el tipus cagant-se en tot dient “Ja ho veus, els vols ajudar i ja veus que et diuen...”; vaig somriure, de fet el que deien no deixava de tenir la seva lògica en un país on cada habitant és membre d’una ONG oficial o oficiosament, perquè senzillament ho porten als gens, i on l’interès comunitari està per sobre del individual, i per cert si voleu visitar una web amb bones idees us en deixo una, i d’aquí el meu suport a aquell personal... a més, ahir estaven tots contents perquè havien aconseguit el primer nen/a a prova de certs càncers (bé, tècnicament sense la modificació d’un gen que et fa procliu a certs tipus de càncers...), un pas més cap a la perfecció de la raça humana, i el divertit serà que passats un anys i quan tots siguin, alts, forts i macos, i mirin les vostres fotos dibuixaran una ganyota dient “I com podien viure aquella panda de desgraciats”... umm que fet i fotut és el que feu i amb gent coetània a vosaltres, ja ni espereu que siguin antecessors...

dijous, 17 de març de 2011

entrada 782 (any 3)

Avui mentre feia el cafè un tipus m’explicava que havia estat parlant amb el nostre enllaç al Japó “Saps, li he dit han passat de grocs a blancs de l’ensurt i ara passaran a blancs nuclears... li ha costat un xic agafar-lo...”, si, ja sé que està fora de lloc però abans que els twitteros més propers a un film del Hitchcock que no pas a altres em travessin amb les seves piulades, dir que “Ho sento però algú ho havia de dir...”, parlava amb el tipus qui em deia que semblaria ser que ara els jubilats de la central han decidit tornar a la feina, sembla estrany que a qui poc temps li queda el valori en tan poc, suposo que un fet així seria totalment impensable aquí on viviu, però allí les coses són diferents, també m’ha dit que hi ha més voluntaris dels que són necessaris per jugar-se la pell, tal com si el Sr. Spock hagués fet la seva màxima en un país com aquell, el tipus em recordava que els voluntaris parlaven del tema amb els seus pares i amics i després ho explicaven o senzillament o comentaven amb la seva dona, fet del tot normal en un lloc on encara hi ha forces bodes per encàrrec... i de fet una de les figures més venerades és la del padrí que s’encarrega de cercar i establir les condicions de l’enllaç, imaginant la imatge dels tipus amb l’enemic invisible i dels vells intentant fer el que es pugui un no pot més que recordar a personatges com el Katsumoto d’algunes cintes, tot i que allí són reals, i els tipus amb un somriure s’hi juguen el tipus i no per ells, sinó per la resta, tenen clara la seva missió i fins i tot n’hi ha que donen gràcies per poder tornar i ser útils a la societat en allò que han estat ensinistrats (com em van dir un cop allí, aquí no esperem que poden fer per nosaltres, fem el que podem pels altres)... el nostre enllaç segons em comentava el meu conegut es queixava de que els hi toqués a ells i sense dir-ho deixava anar un “Perquè a nosaltres? Amb lo humils que som, si quasi que podríem passar pel poble escollit...”, tot i que després d’un silenci segur que hagués rematat tot dient “Saps què?, quasi millor que ens hagi passat a nosaltres, ja que cap altre poble hagués estat o estaria preparat per una situació com aquesta...”, i per aquí tenint d’escoltar a segons quins experts que van vomitant les seves teories sobre el que passa i lo ineficients que són, i com deia aquell “Que fàcil que és xerrar i ja no diguem parlar...”, avui sortia la ministra tot apuntant-se al carro de les tontades dient que tot aliment que vingui del Japó haurà de passar controls contra la radioactivitat, el mateix govern que es queixa sempre que pot de les mesures proteccionistes i de quarantena d’entrada de productes al Japó, i que fa que molts dels embotits patris tinguin problemes d’entrada a aquell país... i el divertit serà veure (si es dóna el cas) que els morts per aquest accident (actuals i veniders) siguin menors que els que hi ha a les carreteres d’aquí... a veure si decideixen prohibir els cotxes o els matrimonis o millor encara la vida en parella per estalviar-se també els i les mortes de la violència de gènere... com deia un conegut d’aquell país “La gent se la descobreix quan parla creient que té la raó...”

dimecres, 16 de març de 2011

entrada 781 (any 3)

En Tom Sharpe defineix a bona part dels europeus amb el seu sempre visceral sentit d’humor britànic on es caguen amb tot, però ho fan amb tanta gràcia que no saps si s’estan enfoten de deu, de sa mare i de tots els que els llegeixen i mentre ho penses el veus somriure gaudint de la seva darrera trapelleria, doncs bé, avui conduint quasi que tinc un accident al escoltar una notícia, resulta que a Israel (com no...) a una actriu porno en mig del rodatge la va mossegar una serp en un dels seus pits... ja ho diuen que les serps tenen certs gustos per aquestes parts femenines, doncs res, fent valer la dita que bitxo dolent no mor, la tipa se n’ha sortit però la serp no, ja que la tipa tenia silicona als pits i la pobre serp no la va poder digerir, i ara em pregunto... prohibiran les pròtesis de silicona? Sortirà algun ecopolles amb un nou compost innocu per les serps amb ganes de gresca?, es prohibiran els animals en les pelis on la gent surti nua?, perquè segurament el parlament europeu ja estarà pensant en fer una directiva al respecte, i que es calci el director del film o el guionista que corre el mateix perill que el tipus del Serbian film... i és clar, no podran posar el cartellet de: “En aquesta pel•lícula cap animaló va patir danys o va quedar traumatitzat... tret del càmera que veia el que veia i ni una puta palla es va poder fer el pobre home...”, i mentre pensava com de malament està el personal perquè siguin aquestes notícies les que facin somriure a la gent he arribat al despatx i mentre passava pel conclau de secretàries he pogut escoltar la frase del dia “Si tenen un país amb perill sismogràfic i de tsunamis (encara no sé com han aprés aquestes dues paraules...), no sé perquè els hi van deixar fer nuclears, si al final ho pagarem nosaltres i els nostres fills ja ho veuràs...”, odio aquestes tipes, les imbècils que volen prohibir per deixar un millor món als seus fills, món que aquells imbècils acabaran per engegar a la merda tal com ho fan els seus pares, ara bé, que si s’han de cascar els recursos naturals perquè als seus nens/xurumbels no els hi falti res no trigaran en matar a qui faci falta perquè així sigui... suposo que les tipes que tenen una merdavida tenen la tendència natural a voler demostrar que ho poden fer bé donant tot i més al que han parit... no he volgut entrar al drap, he escoltat tantes imbecil•litats que ja ni contesto, suposo que ara tothom criticarà als d’allà i més amb la ràbia que durant força temps ha provocat que fessin valdre la seva superioritat financera i de treball i vinguessin a explicar com s’havia de fer la feina als d’aquí (que ja sabien com s’havia de fer la feina, però no per ser productius, sinó per escaquejar-se al màxim), com em deia un conegut “La gent vulgui o no a vegades se n’alegra d’alguns desastres o desgràcies, perquè en els fons aquestes demostren que tots som iguals, i la impotència i la ràbia de no poder canviar les coses per nosaltres mateixos es deixa anar quan algú altre ho fa, i aleshores creiem en una justícia superior que posa a tothom al seu lloc, i la gràcia és que nosaltres no deixem de ser menys desgraciats...”, suposo que faltarà per criticar-los, condemnar-los i ajusticiar-los a aquells pobres, i sota la pregunta de “I si hagués passat aquí?” la resposta no dita “Ahhh, però aquí no ha passat...”, i per cert, i pels progrepolles que hi ha pel món, la nova màxima punk és “No nuclear, no future” (almenys de moment)... així que calleu i aneu a cercar una pastilla de iode que segons com ni les serps us voldran mossegar...

dimarts, 15 de març de 2011

entrada 780 (any 3)

Tinc un conegut que treballa (o treballava) al país de la nuclear naixent (xist dels dolents), i com ell m’ha dit moltes vegades és un dels tipus més odiats de la seva empresa, el tenen senzillament per resoldre problemes (vaja com a mi... tot i que els problemes que resolem són diferents) i ell, i sempre amb el seu perfecte japonès (que tot i ser-ho, els altres fan com si no l’entenguessin per tal que els hi expliqui en anglès, de fet un japonès, mai entendrà o voldrà entendre que un occidental pugui parlar la seva llengua), doncs res, el meu conegut els hi diu “Què voleu que funcioni o que sigui perfecte?”, i els japonesos que se’l miren de refilo tot dient-li “Tu fes que funcioni i nosaltres ja ho tornarem perfecte...”, i així és guanya la vida, mantenint en ordre complicadíssims sistemes informàtics mentre els altres perfeccionen aquelles incidències que ell amb filferro i esparadrap ha anat empastant; doncs bé, el tipus veient com se’ls hi plantegen les coses s’ha demanat uns dies de vacances per sortir d’allí, el seu cap l’ha trucat tot cridat-lo al seu despatx, després de signar-li les “vacances” li ha dit tot seriós “Ho entenc, vostè no és d’aquí i no li podem fer pagar els nostres errors...”, el meu conegut s’hagués partit el cul davant una frase tan cursi si no fos que l’altre ho deia seriosament, doncs res quan ha sortit, tots els companys que quasi que no li parlaven l’han acomiadat i li han desitjat sort tot dient que l’esperaven veure aviat, fins i tot algú l’ha tocat fent-li una brometa i el meu conegut pensava “Colla d’imbècils, si sou vosaltres els que us quedeu a dos pams d’una nuclear que em recorda les escopetes de fira de quan era petit, i no hi havia collons de tocar a un sol escuradents de la caseta de tir... no soc jo qui la palmarà...”, però els tipus s’han acomiadat, i alguns amb llàgrimes de l’emoció!, i fins i tot la seva secretària ha acceptat una abraçada del “mico blanc” la forma “amical” de com us nomenen per allà, el meu conegut ha sortit de l’empresa i fins i tot li havien cridat ja a un taxi, el taxista amb un somriure i tot el temps del món ha esperat que pugés que mirés per la finestra allí on treballava... “Només ens hauríem de responsabilitzar de la nostra mort i no pas de la dels altres...” li ha dit el taxista mentre arrancava el cotxe, “No pensa en marxar?” li ha preguntat el meu conegut i l’altre ha somrigut “La meva feina és portar gent d’un punt a l’altre i és el que s’espera de mi, si tots marxéssim res funcionaria...” “Ja, però voler fer creure que tot funciona actuant amb normalitat quan no és així no és massa intel•ligent...” l’altre ha somrigut encara més “No sé si és intel•ligent o no, el que no deixa de ser és molt oriental, en canvi els occidentals seran els darrers de morir perquè sempre escapen a les catàstrofes, però al final també moriran, i quan arriba l’hora l’important és com s’ha viscut i com s’ha mort... diuen que el destí és massa bonic com per donar-li l’esquena tot volent fugir del mateix...”, el meu conegut ha callat tot esperant que entre els idiotes que han quedat a la nuclear a part dels hachikos de torn hi hagi algú amb sang llatina que es decideixi per resoldre el problema i després que els altres el ho tornin perfecte...

dilluns, 14 de març de 2011

entrada 779 (any 3)

Ja fa temps que algú em va dir que darrera una gran desgràcia en venen unes altres, i si la primera és una desgràcia en si mateixa, les segones tot i ser-ho són força casuals o com deia aquells inesperadament esperades, el mateix tipus em deia que hi havia imbècils que parlaven de les teories de la conspiració on organitzacions increïblement poderoses creaven desastres per tal d’amagar els seus veritables actes (com una explosió submarina a en una falla i en un moment determinats), res més lluny de la veritat, el que passa és que davant un desastre natural un hi pot posar forces altres “desastres” i aquests quedaran amagats sota la dimensió del primer, i aquesta teoria tan conspiracionista un dia me la va reafirmar un paleta que només havia llegit el llibre d’instruccions del consolador de la seva dona (per veure si tenia sort, i moria electrocutada) o que l’única educació que havia rebut era la que ensenya que posar massa ràpid els totxos incrementa la possibilitat d’enxampar-se els dits i de que la paret caigui o quedi torta... doncs el tipus un dia entre cervesa i cervesa em dia “El millor són les grans obres, quan per exemple per un desastre s’inunda una casa, perquè aleshores pots carregar despeses que ni tan sols has tingut i tot queda dins de la factura, perquè davant un desastre tothom espera una factura que foti els pels de punta... suposo que deu augmentar la sensació de desastre i dóna per poder explicar després...”, doncs res, ja ho veureu, com si de paletes es tractessin i d’una reparació a lo bèstia, ja veureu les factures que us aniran passant doblegades d’aquí a que el tema del Japó perdi intensitat... avui fent el cafè la gent no parava de despotricar contra les nuclears, si semblava allò la reunió anual del pollapeace en vinagre, i un dels presents ha dit “Doncs mireu, no la palmarem d’una nuclear, possiblement la palmarem per la imbecil·litat de forces dels presents que tot cercant compostos com el famós omega 3 per ser més joves i cagar millor esteu despoblant d’eufausiàcics l’antàrtic, krill pels mongols que m’esteu mirant amb la boca oberta, i quan ja no en quedin aniran caient tots els que hi van darrera, i vosaltres macos i sans com sereu possiblement sereu els darrers però també hi caureu...”, he apuntat mentalment el fet de convidar-lo al cafè, i de fet i com sempre, que de fàcil que és parlar, ara tothom oferirà solucions per tal de treure l’energia nuclear tot dient que les renovables en són la solució, i que si hi ha energia nuclear és per uns obscurs interessos, tot negant el fet que si hi ha aquest tipus d’energia és senzillament perquè fa falta, fins i tot una tipa deia que es podrien fer-ne servir d’altres més contaminants però més segures, i aquí quasi que em parteixo abans de dir-li “Donant pel cul des de fa temps amb l’efecte hivernacle, i ara em vens a dir que poc importa mentre tu estiguis segura...”, els he deixat agafant el diari i veient a partir de la pàgina tres les primeres factures que us estan fent passar tot camuflades amb el que va passar...

diumenge, 13 de març de 2011

entrada 778 (any 3)

Viure en un macro establiment comercial que no tanca mai, et permet de tenir les mateixes sensacions que aquells que se’ls gasten a Las Vegas (i no parlo del puticlú), tot i que allí teniu a l’Ariel com a Elvis i no és el mateix (ni tampoc com a sireneta)... doncs res, l’altre dia estava passejant quan em va passar pel costat una família feliç, pare, mare i dos nens, el graciós era veure el pare mirant uns aparadors, la mare uns altres molt diferents i els nens uns tercers amb la intenció inesgotable que els pares cedissin i els hi compressin qualsevol merda que ells oblidarien tan aviat arribessin a l’habitació de l’hotel, per qualsevol altre cosa que poguessin demanar i que demostrés com de molt els estimen els seus pares... de sobte la dona se’m va quedar mirant i no vaig poder més que dibuixar un somriure, ells es va quedar allí parada mentre la seva parella no entenent que passava li va preguntar que li succeïa, la tipa em va mirar va moure un xic el cap com si esperés que desaparegués d’allí, finalment va agafar aire i ens va presentar, ella va ser parella meva fa alguns anys i suposo que li deuria costar després explicar com és que si jo era força major que ella ara semblava igual o més jove, i la resposta fàcil hagués estat que ella tenia un mal envellir... va ser graciós la presentació i al paio dient “Ostres, si que algun cop m’ha parlat de tu, però va ser fa molt, no?”, un davant aquesta situació pot ser terriblement cruel, però s’ha de tenir clar que per molt que diguis i facis l’altre tindrà la sensació que t’ha guanyat, de fet ella està amb ell i no pas amb tu, com em van dir no fa masses nits “Quan follem pot tancar els ulls i pensar que està amb ell, però qui gaudeix del seu cos soc jo, i si no s’ho passa bé és el seu problema...”, suposo que només faltava acabar la frase amb un “Què no m’hagués enganyat...”, els monstres em van mirar sense entendre qui era aquell que havia aturat la seva particular orgia d’objectes desitjables, ella al final va dibuixar un somriure “No esperava trobar-te...”, “Així ho has esperat algun cop?” no l’hagués tingut de dir, perquè no li va fer gràcia ni a ella ni a ell “Sempre has tingut un peculiar sentit de l’humor...”, “Llàstima que tu hagis evolucionat tot el que tenies... i costa millorar el que era perfecte...”, recordo quan em van explicar el “darrer cop” la “darrera pinzellada”, aquella que fa que una obra mestre ho sigui o es perdi per l’excés d’una martella o una pinzellada de més, el clímax que senten els artistes davant el repte de parar en el moment just... el tipus va somriure “Eis, perquè no quedem més tard, segur que us podreu posar al dia, i no he conegut a masses amics d’ella...”, vaig somriure buscant qualsevol excusa, el tipus se’l veia un bon jan i per això s’havia endut el premi de la fira, de res servia ser cruel i recordar el que va ser, senzillament perquè ja no és, i tot el que digués estaria encaminat a justificar l’injustificable, quan un renuncia a una persona n’ha de ser plenament conscient, i no podem supeditar la felicitat d’aquesta persona als girs emocionals que es puguin tenir... ella va respirar alleugerida, i ell ho va lamentar tot dient si tenia perfil al feisbuk per estar en contacte, vaig somriure al dir-li “esfopollasada@hotmail.com” el tiu em va demanar un moment traient el seu smartphone de penúltima generació, i vaig recordar el que m’havien dit feia poc “Quan més nou i més utilitzen el telèfon, menys utilitzen la polla els homes actuals...”, vaig intentar recordar l’adreça que li havia dit mentre m’excusava tot dient que feia tard...

dissabte, 12 de març de 2011

entrada 777 (any 3)

Estava pensant en el tema del dia, el terratrèmol que ha fet ballar la “maioneeeesa” a bona part dels groc que han passat a blancs de l’espant en pocs segons… després m’han recomanat el següent article i llegint-lo no he pogut més que recordar el que va passar ja fa segles… estava en aquella terra, prop d’uns cirerers observant les seves flors quan el meu amfitrió em va dir “Veus com de fàcil ens demostra la naturalesa que es pot ser bonic, senzill i útil, i com intenten els homes de ser-ho no aconseguint més que coses grotesques al costat de la bellesa d’unes senzilles flors…” i en aquell moment la terra va començar a tremolar en Tatsomo Katsukori em va mirar mentre vèiem a la gent córrer “Hem fet tot allò que hem pogut, d’altres n’han vingut i altres en vindran, i quan t’arriba l’hora de que serveix morir corrent?, a més, sé per experiència que la mort sempre té més neguit per aquells que l’eviten, suposo que no es pot estar de la seva naturalesa femenina…”, aleshores la terra va deixar de tremolar i davant nostre un cel vermell provocat per la caiguda de les flors dels cireres ens va envoltar donant un aire oníric i irreal al nostre entorn, ell s’ho va mirar seriosament “Ja ho veus, quan les decisions de fer o no fer dels Deus porten a que les coses no surten com esperen que millor que deixar un bonic final perquè la gent s’hi emmiralli sense veure el veritable desastre… cada flor caiguda, cada instant de bellesa que ens ofereix, és una cirera menys, i les cireres alimenten el cos i no l’esperit com aquest espectacle, però per poder alimentar-se l’esperit un ha de tenir el cos saciat…”, al tornar al poble vaig veure com la gent recollia les coses i continuava amb la seva vida, amb un somriure de gràcies per haver-ho superat, perquè per molt que es vulgui amagar als humans us agrada viure, però tothom estava treballant fins i tot els nens ajudaven i els vells no es queixaven com acostumaven, “Ha estat una sacsada forta, bé, més forta per ells…” ens va dir en Hyoshi (el propietari de la taberna del poble) assenyalant a dos tipus que feia estona que bevien i per qui el terratrèmol segurament havia estat un xic superior que per la resta, en Tatsomo va riure “Com veus, no hi ha tragèdia que no s’arregli amb un mal acudit, i ara si em perdones tinc un poble que reconstruir, al final hauré de donar les gràcies als Deus per haver-me oferit aquesta oportunitat de demostrar la meva vàlua…”; hi estava pensant quan m’ha vingut al cap la nova pensada del vostre Govern, canviar els pneumàtics per d’altres més ecològics, res a dir, ara bé, el divertit és que els pneumàtics que han recomanat i aquells que volen subvencionar senzillament no existeixen, surten d’una normativa europea de la que encara els fabricants no han fet ni un putu pneumàtics (no us queixareu que aquesta mesura no costarà massa al govern), i ras i curt el ministre de torn s’ha reunit tot dient “Cap problema, si no hi ha encara pneumàtics amb el segell A, doncs res, ja direm nosaltres quins ho són…”, amb dos collons, ja vec a tots els que venen pneumàtics pintant A’s a les seves rodes i venent-los, perquè estic segur que més d’un progrepolla aka ecocretí ja les ha anat a canviar per ser el “mas mas” tot dient “Tenen pneumàtics A?” i el del taller que de tonto no en té un pel contestant “A, B, i C de capullo tenim pneumàtics…” i ara se li quedarà la cara de tonto tot i que ell dirà que el que importa són les intencions (que més pot dir…), i jo penso, on hagués acabat l’aldea d’en Tatsomo si la manés personal com el que us mana a vosaltres, i el millor, on estaríeu vosaltres si algú com en Tatsomo us manés, si el que diuen: els Deus no es volen avorrir i posar segons qui com a cap de govern es donar salsa a la vida…

entrada 776 (any 3)

Vaig somriure, “Així doncs, la meva arma serà?” ell va retornar el somriure “Crec que ens anirà força millor (a mi en especial) si obviem aquest petit punt…”, el vaig veure venir a sobre meu, vaig esquivar el ganxo però no així el seu genoll que es va clavar en el meu estómac, vaig petjar al terra per sortir cap al darrera notant el ganxo passant molt a prop meu, un preciós ganxo de plata gravat amb runes de molt abans que qualsevol estúpid homínid tingués la més mínima capacitat d’abstracció i de fer ni tan sols un signe, el vaig esquivar dos cops més i el tercer va aconseguir rosar-me, només un lleuger contacte però suficient per ensenyar-me com podria acabar allò… ell va somriure mirant la punta vermellosa “No em faràs creure que els segles t’han passat factura… i jo que em pensava divertir…”, vaig recordar el que em van dir un cop “Tota arma té la seva distància estar massa a prop és una bogeria i massa lluny una inutilitat, així doncs la distància és una i només una… i pensar quina és, és una perillosa pèrdua de temps…” vaig saltar al recordar com somreia qui deia allò, just per esquivar de nou el ganxo, però no així la seva mà que em va agafar aprofitant el meu moviment i desequilibri per llençar-me contra una taula, vaig aprofitar per rodolar per sobre la mateixa patejant una cadira cap al darrera meu, no em calia mirar per saber que el tenia darrera, la cadira va tocar el seu objectiu i aquest va renegar destrossant-la amb un cop, això em va donar temps per girar-me i veure’l de nou damunt meu sense que perdés el seu somriure, aquest cop em vaig llençar contra ella, recordant de nou les paraules “No ens hauria de fer por que ens tallin la carn si nosaltres podem tallar l’os del contrari…”, el vaig notar molt a prop però amb la distància tan petita va tenir de pensar i això em va donar avantatge, vaig colpejar amb un colze, després amb un genoll, amb un altre colze i l’altre genoll deixant anar una puntada que el va allunyar de mi, el vaig veure colpejar la paret i quedar immòbil “Això serà divertit…” va dir llençant-se de nou contra meu, vaig esquivar el primer cop, vaig veure el seu puny i vaig fer un pas enrere, i aquí va venir el meu error, vaig topar amb un dels cossos i vaig perdre l’equilibri el ganxo va descobrir el camí i vaig notar com es clavava, vaig saltar recolzant-me en les seves espatlles un salt i vaig colpejar la seva barbeta, vaig rodolar a l’aire caient de peus, però els peus no em van poder aguantar, la ferida era profunda i notava com començava a perdre força, ell es va eixugar un xic de sang que li sortia dels llavis “No m’ho ficaràs fàcil oi?, igual per això he gaudit tant d’aquests anys”, es va llençar en contra meu vaig bloquejar el ganxó però no el seu puny, el seu peu, el seu colze, el seu cap, de nou el puny… vaig saltar cap enrere mentre em feria de nou amb el ganxo, es va llençar contra mi amb un somriure triomfal, vaig veure baixar el ganxo coneixedor que allí acabaven molts coses, de sobte un cos es va materialitzar davant meu, es va endur el cop amb un somriure mentre deixava caure a les meves mans una daga, vaig aprofitar la sorpresa per rodolar al voltant del cos i quedar darrera del meu agressor aquest encara no entenia que havia passat o no ho volia entendre, massa tard, quan se’n va voler donar conte el seu cap ja no pertanyia al seu cos, el vaig llençar acostant-me a la persona que s’havia interposat, “Les nenes no haurien d’estar dormint a aquestes hores?”, ella va forçar el somriure “Només volia donar-te la bona nit…” va tossir deixant anar un xic de sang, “No me’n sortiré oi?”, m’hi vaig acostar, no calia ser un expert per veure que ella acabava allí, em vaig deixar caure com si la gravetat de la seva ferida deixés en res les meves, em va allargar la mà “No em deixis morir sola… saps abans no volia morir, però quan vaig convertir-me en el monstre que som vaig descobrir el veritable valor de la mort, no es valoren les coses més que quan ens manquen… i viure eternament i al seu costat va arribar a no ser allò que volia, a més, jo encara tinc una ànima per perdre vampir… vosaltres porteu tant de temps sent el que sou que les vostres ànimes ja fa molt que van decidir deixar-vos sols… em podries fer un favor?”, m’hi vaig atansar un xic més “Què vols?”, “Soc d’una petita aldea prop de Grenoble, si més no amb tot el cos almenys voldria que el meu cor descansés allí, et puc deixar aquest encàrrec?”, m’hagués agradat dir-li que allò no seria necessari, que tot es solucionaria, que tot tindria un final de collons i amb un “the end” amb bona música i la gent deixant anar la llagrimeta fàcil… “No pateixis, soc un expert robant el cor de les dones…” ella va somriure “Vampir, no hauries de dir això a una nena com jo… crec que em venen a buscar vampir, ha estat un plaer haver-te conegut, i suposo que ja no ens veurem més, o almenys així ho espero perquè segurament a tu t’espera l’infern aquí i després…”, vaig somriure notant una presència propera, una presència que he notat moltes vegades al llarg de la meva existència i quasi que la podia escoltar dient-me a cau d’orella “No sé com t’ho fas, però no pares de donar-me feina, potser t’hauries de preguntar el perquè tots aquells per qui importes tenen la insana costum de morir a les teves mans…”

dijous, 10 de març de 2011

entrada 775 (any 3)

—Han atacado por todos los otros lugares, y han sido rechazados. Vendrán por aquí.
—¿No deberíamos reforzar este punto?
—No. Un castillo ha de tener un punto débil: atrae al enemigo. No se trata tan solo de defenderlo.

Ja no recordo el temps que fa que m’ho van dir: “Matar no ha de ser difícil, no tan com respirar o fer bategar el cor, això si que ho és de difícil, tan que el propi cos se n’encarrega i no ens hi deixa portar el control total, no has de pensar en res, no porta a cap lloc, molt segurament si et contracten per matar a algú i no ho fas, algú altre ho farà i segurament no serà tan destre com tu, així doncs, et fracassaràs i fracassaràs a qui has de matar deixant-lo en mans de qualsevol altre... no has de pensar si mereix o no morir, o els motius que han portat a que hagi de morir, no és moment de preguntes és moment d’acció, matar mai ha de ser personal, ni tan sols n’has de tenir ganes, de fet la perfecció en l’art es troba en el difícil equilibri del desig/no desig de fer-ho, quan les accions senzillament es realitzen perquè així ha estat escrit...”, paraules i més paraules, però ni els segles han fet que sigui fàcil, sempre és refotudament complicat, la gent té una estranya ansietat per viure i això ho complica força, i ja no parlem si davant nostre tenim un germà de foscor, un altre vampir; al primer pis m’estaven esperant cinc dels seus col•laboradors, cinc humans dels que no vaig poder imaginar que se’ls hi havia promès perquè estiguessin allí, bé, els hi hauria pogut prometre el cel, perquè no viurien per cobrar-lo, quasi que em va ofendre el seu intent de guanyar un xic de temps, de cansar-me un xic, o senzillament de gaudir de com matava als seus homes... el primer se’m va llençar sobre un senzill gir a la seva esquerra i pivotant sobre el meu peu dret vaig girar clavant el colze en el seu estómac, el tipus es va recargolar, fet que vaig aprofitar per rodolar per damunt seu colpejant amb la cama al següent en la llista, mentre girava vaig apressar el coll del primer i amb la mateixa inèrcia li vaig trencar el coll, vaig llençar el cos contra el tercer qui el va esquivar però no va poder esquivar-me a mi, un cop amb el palmell a la nou d’Adan i el tipus va notar com s’ofegava amb la seva pròpia sang, el quart i cinquè van atacar conjuntament, vaig bloquejar el seus atacs, una puntada el genoll del primer va fer que perdés l’equilibri i rebés el cop del seu company vaig atrapar el braç d’aquest recolzant-lo a l’esquena de l’altre un cop i un gir i va veure com es partia el canell, el colze i es luxava l’espatlla, un cop al plexe solar i les costelles fracturades van assegurar-li un lent i agònic final... vaig notar la presència del darrer al meu darrera, però va ser només un instant vaig notar com la vida li marxava i ell s’aixecava quedant sospès a l’aire, del seu cos sortia com un cuc encuriosit un tros de metall... “Saps, sempre he cregut que la pel•lícula dels duelistes ens anava que ni pintada...” “Tu sempre tan melodramàtic..” li vaig dir mentre ell llençava el cos contra una paret deixant veure el ganxo que portava a les mans... “Saps, no crec que hi hagi cap altre arma digne de tu, diuen que aquesta o una com aquesta va ser la primera arma que es va crear, l’arma que portaven els àngels... un bon acudit, no trobes?”... que l’assassinat no és personal? I una merda, allò era força personal, allò portava segles sent personal, i allò acabava allí...

dimecres, 9 de març de 2011

entrada 774 (any 3)

Estava fent un beure amb un tipus, aquest feia una estona que llegia una notícia al diari, on una tipa s’ha pujat a la moda de dubtar dels seus pares i està a la recerca de la seva veritable mare biològica...(fa gràcia que mai es busqui el pare en aquests casos, només la mare...), el tipus va somriure “Arriben de ser mentiders aquests humans, qualsevol mare et dirà que vol el millor pel seu fill, ara bé, si li proposes que el millor és que el doni a una altra dona amb una millor família, més recursos i senzillament més futur pel nen et mirarà com si li demanessis que el matés... que de fàcil que se’ls hi omple la boca de paraules que un cop dites perden el seu significat, senzillament perquè han estat pronunciades per ser dites i no pas seguides... i després el fet de dubtar i criticar el que t’han fet, quan segurament tu hauries fet el mateix... els humans són uns experts en el “si puc i vull ho faig” valents cabrons i si els hi fan a ells ja triguen en queixar-se” va aixecar la copa i em va mirar “Saps?, ja no recordo a quants nens hem buscat un lloc millor, i en segons quines famílies oferir un cementiri és oferir un lloc molt millor...”, no era el moment ni el lloc per portar-li la contrària, diuen que no hi ha pitjor acte que matar un germà, tot i que un no s’hi porti bé amb aquest, i mirant-ho d’aquesta manera forces humans han matat a algun dels seus germans en el sentit més ampli del concepte, i com sempre a alguns se’ls titllarà d’assassins i a altres d’herois tot depenent de la utilitat que la societat hagi obtingut de l’acte, fa temps algú em va dir “Quan un conjunt de voluntats actuen com una sola, senzillament es perd el conjunt i queda només la voluntat resultant, és aleshores quan tots esdevenen un i quan cada un esdevé res quedant confós dins de la totalitat, els humans no són més que unitats individuals desitjant esdevenir unitats col•lectives senzillament per no tenir de pensar en els seus actes, fer el que et diuen que facis és sempre més fàcil que no pas fer allò que un creu...”, i allí em trobava jo, a punt de fer quelcom que portaria conseqüències, forces conseqüències, el tipus em va mirar amb un somriure “Mira, no pateixis et faré costat, mai m’ha caigut bé, i suposo que no podeu estar així per sempre més, al començament era divertit però ara... tot i que espero que al final siguis tu qui quedi en peu... però ja saps que no et podrem ajudar més que en les explicacions, l’acte ha d’esdevenir individual i fet per tu, quan un fa que d’altres li solucionin els problemes, senzillament evidencia que és esclau d’aquells problemes i a més ho fa públic...”, matar mai ha estat un problema, quan un té més fantasmes de persones que ha mort que no pas de persones a les que ha estimat sap que el cel no és per ell, de fet sap que ni tan sols l’infern és per ell, esdevé un tipus de mal col•locar, un tipus que tothom voldria lluny, vaig pagar tot sortint del local, la nit començava a caure sobre la ciutat, un bon començament per un relat vaig pensar... la nit començava a caure sobre la ciutat i jo anava a matar a una persona...

dimarts, 8 de març de 2011

entrada 773 (any 3)

“Fent creure que algú és inferior i fent tota una juguesca per tal de retornar-li allò que algun cop se li ha pres (o això es diu), senzillament es fa a aquesta persona inferior de facto...”, això em deia una tipa avui qui es cagava del sant dia que els seus col·legues masculins li recordaven que era, tot i que ella no n’és massa bon exemple d’eriça cabrejada, ja que un dia li va espetar a una tipa que per tenir fills a part de ganes es tenia de senzillament poder tenir-los o tenir la capacitat de sacrificar-se per tenir-los, que lo de tenir un criu i que la resta dels món balli a la teva música era quelcom molt lleig... estava fent un cafè amb ella (cafè que ella ha pagat per tal de demostrar que jo si que crec en la igualtat, i per cert, estic en contra de les lleis de quotes o paritat, ja que aquest blog crec que només el llegeixen dones i només faltarien que no el llegís ningú per fer-ho igualitari, cap home i cap dona....), doncs res, estava amb ella quan he escoltat la notícia del dia (bé, una de les notícies), semblaria ser que a unes mongetes (i no de les que es fan bullides ni del ganxet...), els hi han robat una milionada d’eurets que elles han dit que eren els estalvis de tota la vida (redeu com de generosos eren els feligresos a canvi d’una bona òstia..., si després diran que els catòlics no són masoquistes, ara bé, que una dominatrix amb hàbit també deu tenir el seu punt...), i clar un lliga caps (els vampirs som molt mal pensats i més quan hi ha humans pel mig, siguin sants o diables, no deixen de ser humans...), doncs res, congregació que es dedica a la enquadernació, i a la restauració de pergamins i altres documents amb certa antiguitat, plus el fet que tenen una tipa que pinta que ho flipes, i que tenen tot el temps del món per pensar i repensar entre cantada i res... i ja teniu en una ment malalta una organització dedicada a la venda d’antiguitats... (i amb això no vull dir que tothom que toqui documents antics acabi per cometre delictes ehhhhh, la del nom amb una sola “n”....), però forces n’he coneguts, de fet fa anys vaig viure una història força divertida, un tipus va portar uns documents a restaurar a un convent, mentre els restauraven el tipus la va palmar, no tenia hereus directes i els que hi havien es van repartir el que coneixien, de sobte i passats uns anys i sobre unes terres de les que ningú en sabia res el convent en va demanar la propietat tot dient que tenien els documents de propietat, i si una cosa té l’església és temps, “No cal que arrisqui la riquesa per a mi si la puc assegurar als que vindran”... com diuen ells, doncs res, estava entre aquesta notícia i la de la vaga que ja van anunciant i on el ministre ha dit que tothom té el dret a manifestar-se i que de treure l’exèrcit per setmana santa o l’estiu res de res, que fot massa calor i encara es recalentarà el tanc o el jeep i l’hauran de comprar de nou, i a més, amb una vaga com aquesta la gent a casa i a no gastar... i qui vulgui vacances que vagi caminant a la platja o la muntanya o al parc més proper i ensumi l’olor a merda de gos que pot passar per l’olor de merda de vaca de la muntanya o la dels pixats de la platja (mai he entès perquè la gent va a la platja a pixar...), qualsevol imbècil que estigui a l’aigua amb un estúpid somriure està pixant i si s’aparta ràpidament ha pixat i ha fotut una càrrega de profunditat... això si, d’aquesta manera no es gastarà combustible i no quedarà en evidència (més encara) aquest meravellós govern que teniu...

dilluns, 7 de març de 2011

entrada 772 (any 3)

No sé si em deixa en massa bona posició el fet que els únics canals de la caixa tonta que miri siguin un de notícies les 24 hores del dia i un subcanal autonòmic, on poder veure sèries que molt possiblement no farien en cap altre lloc, amb tot us recomano l’enèsima revisió de la figura d’en Sherlock feta aquest cop per la BBC i amb una traducció que no desmereix i fins i tot guanya en alguns moments a la pròpia versió original… l’altre sèrie que tampoc us podeu perdre us la deixo per tal que la descobriu vosaltres mateixos… ahir em va venir al cap una situació vaig viure ja fa alguns segles, per aquella època m’havien contractat per portar “intacta” una persona del punt A al punt B, es tractava d’un matrimoni concertat i el marit, un tipus ric i amb pretensions volia ser “el primer” en tot, així que vaig recollir la “mercaderia” i vaig fer la meva feina, un cop la seva promesa va arribar a casa es va trobar indisposta, i davant un avanç de la malaltia que semblava que no tenia aturada van cridar al metge del poble, aquest la va examinar i va cometre l’error o va caure en el vici de despullar-la, al final la va encertar i la tipa es va curar, però el bo del tema ve quan el metge marxava de la mansió del tipus, aquest li va dir “Miri, no és res personal, però el servei i altres han vist com despullava a la meva promesa, i això és quelcom que no puc permetre…” (aviso que eren altres temps), el metge amb qui jo havia fet algunes partides d’escacs després de rumiar-ho va somriure al dir “Miri, vostè mateix, ara ve, li recomano que pensi que necessita més, un metge o un servei curiós i que mira allò que no hauria de mirar…”, aquella nit se’m va ordenar que eliminés a tot el servei que per la tarda havia estat testimoni dels actes del doctor, i entre les persones eliminades hi havia una germana del qui encarregava la feina, el tipus es va arronsar d’espatlles “Mira, no caldrà que pateixi per les baralles familiars i si a la seva edat no està casada per poc més servirà…”, suposo que va buscar moltes excuses pels seus actes, però va complir la màxima humana de “lo important primer i la resta és prescindible, estimat però prescindible…”, per aquell mateix temps vaig conèixer al Jacob, un altre germà de foscor amb qui moltes nits discutia sobre el fet que el que els humans anomeneu “amor” pels vampirs no deixa de ser un mala juguesca, conec a forces vampirs/res que han decidit convertir a la seva parella davant la imatge de segles en comú, però com em van dir un cop “Cap estómac està pensat (ni tolerarà) menjar només farinetes quan hi ha tot un banquet davant els nostres ulls…”, el bo del Jacob tenia la fotuda costum de plorar cada vegada que cardava amb una tipa, ell sempre contestava a la pregunta que era pels sentiments que se li despertaven i que no tenia res de dolent, però el cert és que com em va dir una nit de copes “Cada cop que follem és un polvo menys que li queda… perquè al final jo restaré sol i ella morirà…” i no vaig poder més que somriure “Aleshores ja em diràs com és que les canvies abans no arriben a velles…” i ell va respondre “El camí de vella a menys bella és curt i soc un vampir força voluble…”, vam riure brindant per totes les dones que ens trauran un somriure i per tots els tipus que ens l’esborraran de la cara, no hi ha res més estúpid que no voler acceptar el lloc on t’ha tocat purgar la teva existència…

diumenge, 6 de març de 2011

entrada 771 (any 3)

Parlava amb un tipus que em deia “Som tan estúpids que tenim màquines de les que desconeixem la meitat de les coses que fan, i de l’altre meitat (les que coneixem) som tan idiotes que no sabem com utilitzar-les... ens omplen cada cop de més opcions i serveis en tot allò que comprem, i el bo és que podrien vendre’ns productes sense bona part d’aquests “usos” i nosaltres no ens adonaríem de l’estafa, senzillament perquè ni sabem ni farem servir mai bona part de les aplicacions dels productes que comprem...”, em va fer gràcia la frase, de fet és un bon resum del que és la naturalesa humana, la recerca continuada del “això més” sense veure que moltes vegades aquest “més” ni cal, ni és necessari, ni senzillament es vol... un altre dels tipus presents i que venia de fer un cicle de conferències ens va explicar un dels nous exemples que posava a les seves xerrades (ull que li xafaré la història i vosaltres la podreu escoltar/llegir gratuïtament, perquè vegeu la tasca divulgatòria que també difusora d’aquest espai...), doncs bé, ell parla de la teoria del taxista, la historia diu que un dia qualsevol un grup de taxistes al arribar al garatge on tenen els cotxes descobreixen que algú els hi ha entrat i els hi ha robat/trencat bona part dels vehicles, un dels taxistes descobreix com el seu cotxe està intacte, i tot enfotent-se dels altres i maleint la seva sort (ell treballarà i els altres no, i segurament haurà de fer bona part dels serveis que els altres no podran fer), doncs bé, quan puja la primera persona al taxi descobreix amb sorpresa com a ell també li van robar, li han robat un aparell que si bé no és fonamental pel funcionament del vehicle si que ho és pel desenvolupament del seu servei, i que en cas de denúncia per part d’algun passatger li pot costar car, el tipus avalua la situació i decideix comportar-se de forma extremadament educada amb els clients, fent la seva feina de la millor forma possible tot esperant que els passatgers no es queixin, i vet aquí que el taxista acaba el dia amb moltes carreres i millors propines, un cop al garatge li diu al mecànic el que li passa i que li arregli el vehicle per poder continuar sent el mateix taxista de sempre, això ens porta a que la gent pot fer la feina molt millor del que la fa, tot i que senzillament no ho fan perquè no volen, perquè el que es vol és fer la feina de la forma que ens sigui més senzilla i no pas de la forma millor per als nostres clients... estàvem donant-li voltes al tema quan un dels presents ha dit “I ara amb el tema del canvi de senyals dels collons, bona cortina de fum que han muntant...” i davant les paraules dels presents que deien que s’havien de fer els canvis davant la nova normativa el tipus ha dit amb un somriure “Perquè?, on diu que hi han d’haver senyals indicant el màxim de velocitat cada pocs metres?, senzillament es podrien tapar o directament treure i posar cada certs quilometres un cartell lluminós recordant les noves limitacions... perquè ja em direu qui no sap ara que ja no es pot passar dels 110” i és aleshores quan m’ha vingut al cap la història del putu taxista i he descobert que l’estat en si tot el gran i animal que es vulgui, no deixa de ser un senzill i pur taxista (i amb l’aparell arreglat, tot una llàstima)... auuu i perquè passeu el diumenge tararajant us deixo una cançó...

dissabte, 5 de març de 2011

entrada 770 (any 3)

Estava mirant com l’univers esclatava una i una altra vegada en els ulls de la secretària “Ho sento però m’ha dit que ara bé…”, he pensat en el que em van dir fa uns dies “Mentre siguin incapaços d’entendre que el tractament sempre és el de “vostè” i no pas el de “tu” no estaran preparats per aconseguir cap feina, no és qüestió de l’important que es sigui és senzillament una qüestió d’educació…”, m’ho van dir mentre parlàvem de la propera vaga que hi haurà aquesta setmana santa, i el divertit del tema és que tot i esperar parar la sortida i no deixar a molts dels pobres mortals fer les seves vacances en aquest cas l’exèrcit no hi anirà, perquè una cosa és enviar l’exèrcit als “privilegiats” per demostrar que ningú està per sobre l’estat i una altra molt diferent és enviar-lo contra la gent del carrer… parlàvem de l’atur i de com ara s’està posant de moda el concepte de “discriminació per edat” i un tipus em deia “Collonades, el que passa és que els que ens venen en la seva majoria no aporten res o són senzillament prescindibles, i volen que se’ls tracti com a tipus super especials, i tot perquè estan cansats d’escoltar que pel senzill fet d’haver estudiat uns anyets tenen dret a viure bé, com deia el meu avi, qui vulgui peixos que es mulli el cul, i sinó que mengi els que li deixin…”, en això ha arribat a qui esperava, després de somriure a les secretàries que té tot just fora del seu despatx ha deixat anar l’únic somriure sincer a la que tenia al costat… “Res de nou?”, ella li ha passat un seguit de papers ordenats i escrits amb una pulcra lletra, sense correccions, com vaig veure si s’equivocava feia la nota de nou “Ningú ha de pagar pels meus errors si ho puc evitar” es repetia mentalment… m’ha convidat a entrar al despatx “Dos cafès si us plau…” la tipa s’ha aixecat mirant-me “El meu com sempre…” ella ha respirat alleugerida mentre sortia a preparar els cafès, un cop en el despatx hem tractat els negocis de forma ràpida, no hi ha res com negociar quan ambdues parts tenen clars els límits de la negociació, ell ha somrigut “Doncs ja està, que et sembla si et convido a dinar…”, he acceptat, com diuen els japonesos l’educació es demostra abans i després de fer els negocis, el fer-ho mentre es negocia és senzillament una qüestió d’intel·ligència… un cop fora s’ha acomiadat de la secretària tot dient-li que arribaria tard, ella ha preguntat si se li podien passar trucades “Només els de sempre” ha dit ell mirant-la des de la porta “Saps, quan la miro tinc clar que no tot està perdut i que encara n’hi ha que mereixen una oportunitat… ara, és sortir al carrer i tenir la sensació que he amonitzat en un món totalment desconegut per a mi…. Un món on la gent espera tenir allò que vol sense ni tan sols demostrar que s’ho mereixen, on l’interès posat en quelcom ha de ser suficient, i el que és suficient són els resultats no pas l’interès…”

divendres, 4 de març de 2011

entrada 769 (any 3)

Ahir em deien que amb el temps el personal es torna més monògam, vaja que un aprèn a valorar el que té a casa i es deixa de les caceres de joventut... tots els presents hi han estat d’acord dient que amb els anys un s’ha d’assentar i prendre decisions a llarg termini el que requereix d’una certa estabilitat, i tots els idiotes dient que si i jo mirant al tipus que tenia al costat, hores més tard i amb unes quantes copes de més m’ha dit: “Recordes les cardades que han deixat anar abans?, allò de la fidelitat i tal i tal, saps?, un cop em van explicar que el tema és força senzill, quan un depredador descobreix que amb el pas del temps perd facultats i que allò que caçava surt ja del seu abast es dedica a menjar cada cop preses més fàcils tot i que menys saboroses, i finalment acaba per menjar les deixalles dels altres o directament carronya...”, no he pogut més que somriure (davant la frase políticament incorrecte de la nit tot preguntant-me com quedaria si els happysats d’abans l’estiguessin escoltant) “Mira, els elefants quan es veuen tal com aquells senzillament deixen el ramat i moren sense tocar els collons...”, l’altre ha forçat el gest aixecant la copa “Suposo que nosaltres devem estar equivocats, com sempre...”, he aixecat la copa brindant per les seves paraules i les tetes de la cambrera... i no he pogut més que recordar una parell de fets, el primer que avui he vist com en no sé quin cony de lloc feien classes de country (ja em direu la necessitat d’aprendre balls tribals..., i el divertit és que tothom troba el que no hi ha, davant un ball que senzillament es va crear per passar-ho bé, i com a demostració de rauxa i xerinola, tothom hi troba una forma d’entendre la realitat, un forma de vida i una clara explicació de si l’univers és còncava o convexa), doncs res que feien classes de country a tipus amb cadira de rodes, i el flipant és que n’hi havia que anaven amb cadira de rodes a motor, brutal, senzillament brutal... la “dansa de les màquines” com deia un conegut (i la que els hi ensenyava dient “No importa qui ni com, l’important és ballar”, valents ovaris en el seu cas)... després he parlat amb dos tipus que han tingut la necessitat d’agrupar-se per que tenen uns fills “rarets”, el primer té un fill que serà un atleta brutal, un nen que corre que se les pela, i el problema el tenen en que quan al col•legi fan curses cap nen vol córrer contra ell, ja que “quedar en evidència” és un eufemisme quan ho fan, doncs res, que un dia el professor el va agafar i li va dir “Mira, hauries de córrer un xic més lent... perquè sinó ningú voldrà jugar amb tu... hauries de ser un xic més normalet...” i clar, el nen li va preguntar al seu pare “Perquè no soc normal jo?”, l’altre té un fill força intel•ligent, tan (i no crec que sigui tan) que deixa als professors en evidència amb les seves preguntes (segons el nen perquè no està bé que els professors expliquin coses incorrectes o vulguin enganyar als altres nens...), doncs res que van cridar al pare dient que el seu fill tenia un comportament “inacceptable” i que “condicionava el normal funcionament de l’aula”, total que el nen no era “normal”, doncs s’han decidit reunir per denunciar el fet, i el que diverteix del tema, és que ara són coneguts com “els pares dels rarets” i a més (i segons diuen els altres) cap pare voldria un fill com el seu... tothom es desfà amb elogis dels normals i vulgars que tenen tot criticant la presència d’aquells que ningunegen i deixen en evidència als seus fills, no he pogut més que recordar-los pensant en tot el que havia donat de si el dia, això si, de nou les tetes de la cambrera m’han fet tornar a la realitat, i com sempre s’ha demostrat que la materialitat pot amb l’abstracció...

dijous, 3 de març de 2011

entrada 768 (any 3)

Ahir vam fer un recull (que no exhaustiu ni complert Deu ens lliuri) d’aquelles expressions que tan caracteritzen als humans, i la primera que va sortir (com no) va ser la de txurri, sips, sips, “txurri”, de la famosa trilogia del txurri-media manga-mangotero adivina que tengo en la punta del favero... quedant clar que el grau de cretinisme ha de ser força elevat per nomenar a algú d’aquesta manera i encara més per respondre posant ullets de capullo integral... la segona que ha sortit ha estat la de cari, empatada tècnicament amb els gilipollisme modern de “carissss” (a més “s” més nivell maribell...), i aquí el riure ha estat absolut recordant que tots hi hem passat per ser nomenats per una d’aquestes paraules ains... poc després un ha reivindicat la pàtria tot parlant d’expressions com: vida, estimada, cor... i aquí hem decidit que si en català pompeuià la cosa sona més seriosa, el tema del “cor” en castellà i la seva accepció “corasónnnn” sona d’un premi “Killos 2011” kchpatrsh (keechapatrasch pels que encara necessiten totes les lletres...), després han passat a aquells que es diuen: pare/mare i aquí ha quedat clar que és la forma més digna de portar un complex d’Edip o d’Electra de forma normalitzada i sense que et mirin malament, perquè té el seu punt morbós el estar follant i dir “Va mare menja-me-la” i l’altre “Si pare, corre’t als meus pits...”, no em negareu que bé, bé, allò que es diu bé no sona... després estan els que diuen sempre “hola guapa / hola guapo” quan veuen a la seva parella i que un no pot estar-se de dir “Quan fa que no has passat per l’oculista?” o “Tens una visió força picassiana/daliniana de la realitat tu...”, fa temps em van dir que la vàlua d’un guerrer es pot mesurar per la vàlua dels seus enemics, així doncs suposo que de la mateixa manera un tipus es pot qualificar pel que diu i el que es deixa dir, i veient els exemples anteriors un queda sorprès que en converses on predominin “txurris, caris, cors, vida, corassssssson, guapi” i altres paraules i que per la seva força cabalística en són prohibides a molts mortals, un esperi trobar un xic d’intel•ligència... l’altre dia una tipa li deia al seu pollaman de torn “Cari, ets un cel!”, i un no va poder més que dir-li “Doncs com està el temps prepara’t per una pluja, tot i que no sé si serà daurada, blanca o directament una calamarsada...”, els dos imbècils se’ns van quedar mirant sense entendre (o no volent entendre) l’acudit, mentre la resta intentaven aguantar-se el riure... i ara la pregunta, ohhhhh, intel•ligents lectors d’aquest blog, ara feu-me cagar potes avall dient-me com us diuen i com dieu cada cop que esteu mentalment pertorbats a causa de quelcom que vosaltres nomeneu enxonament/empollament ummm, o era amor?

dimecres, 2 de març de 2011

entrada 767-2 (any 3)

Que tingueu un cap de Govern que no en té ni puta idea de cap altre llengua que no sigui el castiliano, o el “francès” (en privat), aviso que aquest és un acudit/xist força socorrit… porta a que el tipus veu una peli com “back to the future” i ho entengui com un “retorn al passat” i d’aquí a obligar a circular a una velocitat ridícula hi va un borrall, i ara i per aprofitar que els cotxes aniran més a poc a poc apagaran algunes llums per tal d’estalviar el que gasten en altres coses, i mentre el tipus venent la pàtria pels països àrabs… si la reconquesta de la reconquesta no vindrà per cap exèrcit sinó via petro dòlars… com deien fa temps ja us vec amb la llum de carburu i fent reverències a aquells que ara diueu “molomielda”… així que si voleu un consell beveu cabrons beveu i mengeu pernil que aviat us els trauran per tal de que no ofengueu al nous propietaris dels vostre país… i de fet com em van dir un cop, com pots esperar que prenguin seriosament a un tipus que quan ha de dir quelcom en confidència necessita d’un traductor… i si, els triangles o trios donen imatge de “modern” però acaben per fotre qualsevol relació… i ja em direu que qualsevol traductor se’n tingui d’assabentar de segons quines coses (i a sobre a traduir al presi que té l’art de xerrar sense dir res…); avui també estava donant voltes a un tema, fa temps que em diuen que només els nens, els borratxos i les putes diuen la veritat… bé i els vampirs, doncs el divertit és que als nens se’ls envia al col·legi per tal que aprenguin a no dir-la, a les putes se’ls hi omple la boca perquè no la diguin (au, xist tocaconys per les erices cabrejades…) i als borratxos se’ls envia a clíniques de desintoxicació perquè estiguin calladets i no emboliquin que després fa fort i collons i ganes per afluixar-ho, i tots contents que la gent digui de tot menys veritats, perquè vosaltres esteu preparats per a escoltar qualsevol cosa mentre no sigui la veritat, l’altre dia estava amb un tipus pel carrer i de sobte es va quedar parat, li vaig preguntar que li passava i em va dir “Jo soc aquell que es veu allí?” no vaig saber si engegar-lo a la merda o seguir-li la tontada, doncs bé, el tipus es prepara per veure’s i per veure el que vol, el reflex el va agafar per sorpresa i per uns segons es va veure tal com era, sense poder-se justificar, sense poder-se preparar, i estic segur que l’imbècil va arribar a creure que aquell no era ell, i que hi havia algun error… sou aixina, compostos de carboni procedents de qualsevol putrefacció i destinats a descomposar-se per recomposar qualsevol altre cosa, sou uns putus legos a nivell molecular que us preneu massa seriosament el que sou, perquè no sou ni més ni menys que el mateix que són la resta dels mortals que s’arrosseguen per aquest món, un conjunt d’individus que avui hi són i demà ja es veurà, igual no és divertit i no dóna per masses alegries, però sento dir-vos que no sou més que això, ahhh, si, menys el primer imbècil cohèl·lic que em dirà “No, jo soc diferent…”, i clar que si, tu ets un idiota que encara no ho ha vist, això et fa diferent so diferentpollas…