entrada 1127 (any 8)

No sé qui ho va dir ni quan, però ahir ho recordava “El millor, mai serà el millor, sempre haurà estat el millor. Creure que gaudir al màxim en aquest moment ens permetrà de fer-ho en un futur és un error, senzillament farà que ho recordem com un passat, en el futur que esdevindrà un present i que segurament poc hi tindrà a veure amb aquells moments; així que de poc serveix gaudir amb control i racionant els moments, perquè no es poden transportar al futur, només hi ha una veritat, i és que allò que et deixis de gaudir ja no ho tornaràs a gaudir mai més”, vaig somriure aixecant el got quan el tipus va arribar, es va seure a una distància mirant nerviosament la porta, quan va tenir clar que ningú l’havia seguit va mirar a la gent del local investigant que no era normal, que era allò que et diu que hi ha quelcom que no quadra en la imatge global, quin és l’element diferenciador, després d’uns minuts vaig veure com s’alleugeria i demanava una cafè que no beurà però que li permetrà una excusa, m’hi vaig acostar “Aquesta paranoia teva t’acabarà matant... vaig seure al seu costat” “Si no ho fa la paranoia ho farà la realitat, al final només tinc clar que acabaré mort...” “No has pensat mai en canviar de feina” va riure maleint-se per haver-ho fet i provocar les mirades de les taules del costat “Canviar?, creus que som lliures?, que escollim el que volem ser?, ser un monstre va ser mai una opció per a tu?”, aquí si que li vaig tenir de donar la raó, el tipus va furgar en una butxaca deixant sobre la taula un llapis de memòria “Aquí ho tens”, “I tinc?” “La darrera conspiració quelcom que es va planejar fa decennis... i que s’ha executat sota molts governs, i que ha aconseguit que mai hagi sortit a la llum, quelcom que ningú creurà i aquí hi ha el seu gran triomf, com en el cas teu oi company?, ningú creu que hi pugui haver monstres, vampirs! Entre nosaltres, i allí hi ha la veritable força que teniu, ja no sou ni fantasmes ni contes per a nens porucs; senzillament ni sou”, vaig tornar a somriure agafant el seu cafè “Suposo que no te’l beuràs” vaig mirar el llapis de memòria “I suposo que serà quelcom que ja haguem vist en alguna pel·lícula” el meu conegut va fer petar la llengua “Doncs si, gran invent aquest del cinema, mostrant veritat que no hauríem d’acceptar les converteixen en quelcom del més normal, s’adoctrina mitjançant les imatges ja ni tan sols calen les idees, quan veus una imatge milers de vegades esdevé del tot normal, i ja ni et planteges si ho hauria de ser de normal”, “I té nom, aquesta conxorxa que m’has portat, algun nom del tot cinematogràfic que forci al seu anàlisi” el tipus va somriure “Aquí ve el millor, sé que t’agradarà i molt, aquest cop s’ho han currat, de fet el dossier es diu “Projecte gènesis”, tot i que jo el titllaria més aviat d’un “simulacre de jardí de l’edèn”” vaig deixar la tassa sobre la taula “T’he de dir que el cafè tenia cert regust...” el tipus em va mirar alarmat tornant a revisar la sala “No fotis!”, vaig somriure “El que t’he dit, canvia de feina que aquesta no et senta bé....”