La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dissabte, 31 d’octubre de 2009

entrada 314 (any 2)

Bé, ho he de reconèixer, sóc dels subnormals, imbècils i cretins (i per més inri idiotes), que han comprat el símbol perdut, el darrer llibre del senyor Brown, encara no l'he començat però suposo que no trigaré a fer-ho, ara bé, al comprar-lo em vaig sentir com un jovenet comprant la seva primera Private, tot i que segurament aquest llibre no em donarà tan de plaer, al anar a pagar una d'aquelles erices cabrejades hiper intel·ligents destinada al costat de la caixa per anar despotricant va deixar anar un: “Saps?, diuen que aquest és un escriptor de supermercat”, suposo que hi havia un concurs de frases gracioses i ocurrents, i un que és molt competitiu va contestar: “Bé, el paper de vàter també es ven als supermercats”, “Però el paper de vàter no es llegeix”, “Ja però fa el seu servei...”, la caixera va començar a riure fins que l'eriça li va clavar la mirada, així que després d'un instant de primacia de lesbianisme mal follat va callar intentant arreglar el tema: “Bé, no deixa de ser com un Follet”, uissssss lo que ha dishooooo, amb això que l'eriça rebufa i deixa anar un “Què diusssssss, que noooo, si és que cal llegir per saber del que es parla”, doncs res que la caixera baixa la vista, ja sap que aquesta nit ella portarà l'arnés i que no gaudirà massa, possiblement li podria dir a aquella que tan parlava, que gràcies de les pàgines del llibre del Follet ,que li ocupen el temps, perquè follar, el que es diu follar segur que poc i malament, mai he entès com és que aquestes dones super intel·ligents que saben de tot i opinen de tot són lletges de collons, possiblement Deu és deu divertir d'aquesta manera, els hi dóna intel·ligència i gens d'atractiu, bé almenys saben que si algú està amb elles és per la seva intel·ligència i no les seves tetes, tot i que veient com va el mon, crec que la intel·ligència tendeix a valorar un xic d'aquella manera, eiss i que jo considero a la Megan Fox o la Jolie moooolt intel·ligents, lo del físic en elles es secundari, vaja que si un las té al llit en boles, el primer que pensa és en: va, intentarem esbrinar si l'univers s'expandeix o es contrau... les vaig deixar i vaig anar al pàrquing, al acostar-me al cotxe vaig veure a una parella (mare i filla) aparcades al centre comercial en una zona prohibida, la mare estava enfilada intentat deslligar quelcom del sostre, no vaig poder més que ser tot un cavaller “Si voleu el podeu aparcar aquí, ja que marxo”, em van mirar, la filla va somriure, la mare va deixar el que estava fent tot dient “I si fóssim dos nois també ens oferiries l'aparcament?”, touche, no hi ha com una mare conscient del que és, res de ninyates, algú que sap que quan diuen allò de “Segueix que aviso” una acabarà de mala llet, i mai tant literal el tema de la mala llet, “Doncs no, si fóssiu dos tius us podríeu donar pel cul tranquil·lament, i ja us ho faríeu per aparcar...”, la filla va somriure, i la mare va tancar la porta del cotxe “Saps, crec que millor el deixo mal aparcat, ja que si acceptés la teva oferta, no et podria fer pagar un cafè, feia dies que no veia riure la meva filla així”, vaig somriure, el mon és just, deixa les erices cabrejades amb el mon en llocs com llibreries, i a les dones que val la pena conèixer intentant baixar unes esquis del cotxe, vaig pagar gustosament el cafè, pensant en si valia la pena el bon caldo de la la gallina vella, o la sorpresa de la jove, tot i que després de veure el Rossi, les gallines velles han pujat força en la cotització del mercat secundari de les relacions...

divendres, 30 d’octubre de 2009

entrada 313 (any 2)

Ahir tot apagant la televisió una veueta interior va anar dient “La dóna del César no només ha de ser honrada, sinó també semblar-ho...” porto no sé quants dies escoltant per la televisió i per la ràdio a veure qui l’ha feta més grossa, suposo que ara que s’ha sacsejat l’arbre començaran a caure les pomes i amb la subonormalitat que caracteritza avui en dia a la humanitat segurament no hi haurà cap Newton que en tregui res de bo de tot això, de fet jo sempre he dit que davant una possibilitat d’aprofitar-se, l’home se n’aprofita, és inherent a ell, de fet només en el cas que de l’aprofitament no se’n derivi cap plaer personal un pot plantejar-se no fer-ho, però aleshores un sempre recorda a algun amic o algun amic d’un amic que se’n pot aprofitar, no us enganyeu, els polítics que elegiu no són força millors que vosaltres, i si vosaltres a la primera que podeu us n’aprofiteu doncs que espereu, d’aquells que a més de poder-ho fer tenen forces mitjans per no ser enxampats, suposo que en el fons prima l’acte sobre la forma, tan se val intentar estafar a Hisenda 100 eurets en la declaració de la Renda o en el moment de comprar un pis, com els milions que d’altres s’embutxaquen sota negocis donats a dit o requalificacions fetes a la tum-tum, a la tum-tum per obtenir el màxim rendiment òbviament, i el més fotut és que aquesta raça de polítics al final se n’enfot i molt del poble, he estat amb multitud d’ells, en situacions on no calia ser políticament correcte i on s’han tret les màscares del cartell publicitari, i en el fons no són més que pobres mortals, amb les vostres pors i neguits, i el que és pitjor amb solucions fàcils per resoldre-les i aleshores i actuant com a veritables necessitats, és a dir volent satisfer els seus desitjos i deixant poc per la resta actuen, i la gràcia és que vosaltres ho veieu tan normal, no fa tants anys, el poble hagués assaltat les cases d’aquells que estan detinguts i haguessin retornat al poble el poc que hi quedés, però ara res, a callar i esperar que passi el temps, i cada tic-tac posa de manifest el subnormal que sou, cada tic-tac fa que oblideu i l’oblit fa que deixeu de donar-li importància i això acaba perquè al final passeu de tot, ja ho diuen que cada poble té els mandataris que es mereix, ahhh, i per cert, la darrera notícia que he escoltat ha estat encara millor, sembla ser que ara es vol tancar un pacte polític de no agressió entre els diferents partits polítics, sota la premissa que no val la pena publicitar cap escàndol més, no sigui que el poble acabi per perdre la confiança en ells, si voleu que us sigui sincer jo fa segles que no tinc cap confiança en ells, algú va dir que donar ciència i tecnologia a un salvatge no el torna un salvatge civilitzat, sinó que el torna un salvatge eficient, jo crec que donar poder i prebendes a un polític corruptible no el torna en un polític sòlid, sinó simplement el torna un polític corrupte, i si ho dubteu no teniu més que mirar la premsa...

dijous, 29 d’octubre de 2009

entrada 312 (any 2)

Ahir llegint alguns dels blocs vaig recordar unes paraules que em van dir ja fa alguns anys: “No estic d’acord amb el que dius, però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho”, de fet el bo del François Marie sempre va ser un xic exagerat però no recordo que les hagués dites mai, amb tot no vaig poder més que recordar-lo mentre llegia les opinions escrites, i suposo que un no pot esperar que li tolerin el que escriu si alhora és incapaç de tolerar que altres escriguin el que els hi vingui en gana, i sempre queda el dret de rèplica, al que correspon la contrarèplica i així fins l’infinit i més enllà, així que no em va tocar més que somriure, ficar bona cara i reconèixer que hi ha tipus tocats amb una gràcia especial alhora d’escriure, possiblement per altres seran faltes de respecte, però suposo que per altres que aquests altres respirin també ho serà, amb tot, i pensant una mica, crec que el culpable final del que es deia en aquell bloc (es parlava de la gent que té gossos en pisos ínfims, i que només els treu a cagar sense passejar-los, i que (a més) no reculleix les seves deixalles, i per acabar que no els porta ni lligats ni amb morrió), doncs bé, crec que com en moltes coses els culpables finals no deixen de ser les persones, de fet sé per experiència que ningú es pregunta si pot tenir quelcom, la gent es llença de cap a tenir-ho perquè ho vol, tot i que moltes vegades el tenir quelcom comporta més obligacions que no pas plaers a la llarga, conec forces erices cabrejades que es queixen de la impossibilitat de conjuntar la vida familiar i laboral, bé, suposo que no es van plantejar si podien que no si volien tenir un monstru... o dos que ja és ser masoquista segons com, i clar, el problema és que els monstrus no són com els gossos que si un se’n cansa els pot deixar en una canera, als monstrus se’ls hi té de donar tot i a més no queixar-se, com deia aquell... ja són collons!, i és clar, com que som democràtics ens fan partícips de la joia que és que un monstru de 6 anys i un metro i escaig et vagi tocant els collons tot el dia, i tu aguanta i no diguis res... i si la lien, sempre diuen allò de: “Deixa’ls que no saben que fan, si són uns angelets no els veus...”, angelets? Una pandilla de fills de puta és el que són, i per cert que ningú oblidi que el Sr. Lucífer també era un angelet i crec que dels més respectats i estimats, així que ja ho sabeu, del cel a l’infern només hi ha un pas, o un espermatozou amb ganes de tocar els collons (bé, millor dit, amb ganes de tocar l’òvul), però bé, tornant al bo del François Marie que el tenia oblidat ja, el recordo quan davant un bon conyac em deia: “Saps, voldria negar l’existència de Deu, sé que seria el millor, el no creure que hi ha algú que ens pot solucionar tots els problemes o que hi ha algun lloc on anirem quan faltem, segurament sense aquesta idea ens esforçaríem més en el present i en l’aquí, però cada cop que vec els rellotges que faig entenc que com el rellotge suposa el rellotger, l’univers implica l’existència d’un etern geòmetra”...

dimecres, 28 d’octubre de 2009

entrada 311 (any 2)

Umm, a veure per on anava, crec que vaig acabar en que em van obrir unes portes i havia deixat enrere bona part dels anteriors marits, allí a dins la festa havia arribat a un nivell difícil de superar, les cambreres anaven vestides amb gases que poc o res tapava de la seva anatomia, i els convidats tot i les disfresses no eren més que àvids caçadors a la recerca de la peça perfecte, fet que si al natural és complicat per no dir impossible allí era del tot possible, els excessos de perfecció sempre han tingut la fotuda costum de posar-me nerviós... “Bona nit, Sr... bé, suposo que el nom deu ser el de menys” em vaig girar, ni tan sols l’havia vist sentit, i el terme “sentit” agafava tota l’amplitud possible del mot, vaig forçar un somriure intentant no demostrar que allò ja havia començat amb mal peu “Possiblement no hi ha res més estúpid que preguntar el nom d’algú en un ball de disfresses”, vaig contestar recordant que davant una obvietat com que tots dos sabíem qui era jo, i que volia en realitat, una sortida còmica i resultona igual em permetia guanyar un xic de temps: “De fet, si que vaig disfressat, de vampir, però no li digui a ningú” ella va arrufar al nas, “Hauria de saber que no s’ha d’abusar de les sortides fàcils, la primera m’ha fet gràcia, a partir d’allí, només li queda el cansar-me, i de fet no ha estat massa original triant la disfressa” va dir fent un gest, aquests si que els vaig veure venir, justament tots els que m’havien precedit s’havien materialitzat davant meu, “Sap esperava que enviessin a algú.. no sé, algú de més alçada” “Doncs miri que..” ella em va posar el dit a la boca “No faci cap acudit amb la seva alçada física si us plau”, “I amb l’alçada horitzontal?”, va deixar anar una rialla agafant-me pel braç “Sap, està guanyant números, per moment, li ve de gust una copa?” no sé el temps que vam passar junts, però la nit va anar corrent, va ser quan va començar a sortir el sol que va dir “Bé, com totes les festes aquesta arriba a la seva, fi, i ha estat un plaer tenir-lo com a convidat, tot i que...”, “No és massa cortès que el convidat vingui a matar a l’amfitriona...” va somriure “Doncs, la veritat no massa i menys si jo sóc l’amfitriona, suposo que ens tornarem a veure, no crec que hi hagi lloc al cel per cap dels dos”, vaig tornar a sentir com aquells que havien estat com jo s’acostaven, un total de quatre, mai m’he preguntat si algú mereix o no morir, com deia aquell jo només agilitzo l’entrevista entre Deu i l’interessat, no ens paguen per jutjar o qüestionar, vaig somriure “Suposo que aquest deu ser el comiat” “Vol dir alguna cossa més?” “Esperim desperta...” ella va començar a somriure tot tallant el gest a l’entendre el que anava a passar, possiblement si hagués viscut menys i no s’hagués fiat tant de la seva sort ho hagués vist abans, però no hi ha ningú perfecte i tothom acostuma a cometre errors, el ganivet va sortir cap a ella, un moviment al meu costat i un dels meus antics germans s’hi va interposar, ja només en quedaven tres, ella va tornar a somriure sense entendre res, ja ho diuen que a les rosses cal explicar-lis tot almenys un parell de vegades, vaig tensar els braços tot doblegant els canells i resant que funcionés, vaig notar com el vidre es trencava i com un líquid anava envaint el meu organisme, una onada de calor em va assaltar, tota l’habitació va anar movent-se a una velocitat increïble, semblava com si l’espai i el temps s’haguessin separat, m’ho havien advertit, duraria poc, el viatge començava ara, vaig llençar-me contra el primer, sense perdre de vista l’estrany somriure d’ella, el primer ni tan sols va poder reaccionar, un cop a l’esternó seguit d’un altre a la mandíbula per acabar amb un gest circular trencant el coll, abans de que caigués un altre segell es clavava al seu pit, el segon va veure com queia el company però tampoc tenia velocitat, tothom es movia fotudament lenta, amb tot va estirar el braç per agafar-me, va projectar-me com jo esperava, vaig rodolar per la seva esquena, però enlloc de sortir disparat cap endavant vaig canviar la direcció quedant de peus davant d’ell, ara era jo qui tenia el seu coll a la meva espatlla un cop sec i aquest es va partir, un altre segell i ja només quedava el primer, vaig veure com es llençava cap a mi atacant-me amb el ganivet que havia llençat al començament, vaig esquivar el cop descendent, ell sense parar el va tirar de nou cap endavant, el vaig esquivar fent pressa del seu braç un cop sec i aquest es va partir, pràcticament no va dir res, era un tipus realment ben entrenat vaig pensar mentre somreia, és fotut que sempre se’n vagin els millor, vaig recuperar el ganivet i el vaig clavar al coll, ja no quedava ningú i encara tenia la sensació que tot anava lent, em vaig girar cap a ella, ella semblava ser la única que tingués una velocitat normal “Saps?, crec que no t’he valorat com calia, amb tot, et voldria preguntar, saps que és el que corre per les teves venes?” vaig fer dos passes més cap a ella “No?, no t’ho han dit, ni tan sols ho intueixes?, de fet que millor que enviar un subnormal a fer una feina com aquesta... com se sent al haver tastat l’or dels deus?”, vaig frenar i ella va continuar “Tens a les teves venes la sang del Deus, ara res està fora del teu abast ni tan sols el recuperar la humanitat que un dia et van prendre...” “I qui t’ha dit que vol tornar a ser un humà?” no va poder ni reaccionar, de fet ni tan sols jo havia vist res, ella va canviar la cara intentant entendre qui l’havia mort, el seu cos va caure al terra i darrera seu va aparèixer la servent que m’havia acompanyat al pis inferior, aleshores i sota l’efecte del que circulava per les meves venes vaig veure la seva veritable naturalesa, era la persona que m’havia convertit en el que sóc, vaig intentar avançar però una mà m’ho va impedir “Aquest no és el lloc i ens toca marxar”, darrera meu el jove que m’havia guiat en el pis superior “La feina s’ha acabat, i no del tot malament”, la servent se’m va acostar “Saps, mai has estat dels meus preferits, a vegades em pregunto si no hagués pogut fer quelcom més divertit que crear-te, però mai m’ha faltat un somriure al veure’t, espero que no triguem tant la propera vegada, i ara hauries de marxar...”, la resta és història, a primera hora del 8 de maig del 1902, la Montagne Pelée va entrar en acció, amb una erupció que va matar tota la població de Saint Pierre 30.000 ànimes que algú va guanyar o va arrancar d’aquest fotut mon per tapar el que de debò hi havia, de fet els Deus tenen un toc especial per fer operacions de “neteja”, i després encara es queixen quan nosaltres fem un “search & destroy”, les cròniques diuen que només van sobreviure tres persones, un pres que estava tancat en un presó i altres dos desconeguts, i així va ser com la ciutat coneguda com el Paris del Carib va esdevenir la Petita Pompeià del Carib...

dimarts, 27 d’octubre de 2009

entrada 310 (any 2)

Aquest matí fent el cafè (com quasi sempre), m'he assabentat de dos fets que m'han fet plantejar com he pogut viure fins a la data en aquesta inòpia (i algun dia la liaré escrivint paraules que no sé que volen dir...), doncs bé un dels que feia el cafè venia d'un cicle de formació, que per moltes empreses ve a ser com un premi “encobert”, i que pels treballadors no deixa de ser una tocada de collons, a veure si es vol donar un premi podrien pagar un cap de setmana amb la Megan Fox o qualsevol altra de les que podria facilitar una llista de no menys de vint noms, i les erices cabrejades poden estar tranquiles, ja que seria un cap de setmana per parlar sobre la profunditat de les paraules i la longitud dels sentiments, que amb la Megan segur que la longitud arribaria al seu màxim exponent... doncs bé, aquest conegut venia d'una curset sobre l'estrès laboral, i fa gràcia que encara hi hagi gent que dubti de la seva existència, ja tenim una altra de les malalties del segle XXI, de fet el seminari anava sota el títol “Estrès laboral la plaga organitzativa del segle XXI”, però no cal que patiu, que per cada malaltia hi ha una vacuna o un tractament (de fet precisament en aquesta vacuna o tractament hi ha el negoci...), doncs bé, segons ell hi ha quatre pautes per evitar-ho, quatre pautes que com quatre putes poden engegar a la merda qualsevol empresa, però que amb el meu esperit filantròpic les deixaré aquí per si algú les vol aplicar... primer, s'ha d'adequar el treball al treballador, doncs res si un necessita un enginyer i se li presenta un pintor automàticament canvien l'objecte de la nostra empresa, i passem d'un estudi d'enginyeria a un estudi d'enginyeria cromàtic, per pintar la vida plena de projectes brillantssss, ole, ole, però res anem per la segona, es té de donar un entorn agradable al treballador, això vol dir que ha de poder triar els companys, la secre i fins i tot els jefes, i ficats ja a ser democràtics, li podeu oferir la vostra dona o filla per si té un apreton i Internet se li ha quedat petit i poc motivador, la tercera norma és que s'ha de deixar que els treballadors facin la feina com creguin i a més se'ls ha de formar en aquest esperit, doncs res, que si ens paguen per fer un edifici i el treballador dissenya una estació de trens aeris, doncs au, que no ens diguin que tallem la creativitat, total qui pagarà serà el client final... i finalment i no per això menys important, s'ha de premiar als treballadors, eisss però a part del que ja tinguin pactat, és a dir, si algú fa la feina bé, se li ha de pagar, tot i que segurament estic equivocat jo creia que ja se li pagava per aquest fet, ole, ole, con un par... com deia l'Aureli, bé suposo que amb aquestes normes s'aconseguirà evitar l'estrès laboral, ara segurament apareixerà l'estrès directiu, però no patiu que algun subnormal traurà el tractament per evitar-lo, ja sé que he dit que havien estat dos fets, però després d'aquest em trobo amb la necessitat d'anar a donar la meva opinió fent un downloading que pobres els de Negassaki si els hi hagués caigut damunt...

dilluns, 26 d’octubre de 2009

entrada 309-2 (any 2)

Trobar la casa no va ser complicat, de fet era l’única casa amb excessos de llum i música, un cop a la porta i després de dir el nom em va tocar esperar per verificar si era dels afortunats, en aquelles èpoques i sobretot en aquella zona sempre que els senyors feien una festa la resta del poble (que podia), l’aprofitava, de fet els excessos eren tals que la música envaïa bona part dels carrers a tocar que s’omplien de gent qui aprofitava l’avinentesa que se’ls oferia, després d’una moment un criat se’m va acostar amb un somriure, just al arribar a la meva alçada una noia es va anticipar tallant-li el pas, “Ja m’encarrego jo del senyor” va dir deixant anar un somriure que va competir amb la il•luminació del saló, “Et conec?” no vaig poder més que preguntar, notava quelcom familiar en aquella noia que no podia encaixar, “No crec senyor, m’han comentat que és la seva primera visita a Saint Pierre”, vaig afirmar tot i que sense perdre la sensació que no era la primera vegada que ens creuàvem, la casa era gran i com en tota bona festa que es apreciés s’havien anat fent infinitud de festes alternatives dins de la principal, la meva acompanyant es va oferir a fer-me d’amfitriona fins que em sentís a gust, suposadament la seva feina era oferir-me tot allò que pogués necessitar, vam anar passant per diferents sales vam creuar un ampli passadís fins arribar a una part de la casa on els convidats no eren tan freqüents, havíem deixat enrere força part de l’imaginari popular de disfresses i a cada nou pas un es preguntava si realment les disfresses dels allí presents ho eren o en realitat no eren més que la veritable imatge dels presents, davant nostre hi havia unes escales, la meva acompanyant es va excusar tot dient que ella havia arribat fins on podia “Els meus dominis són més terrenals va dir” i de nou vaig veure quelcom familiar en la brillantor dels seus ulls “Les alçades són pels altres, de bon segur que trobarà un altre guia senyor”, un cop va marxar va aparèixer un dels goril•les de la illa qui després de demanar el meu nom de nou es va excusar tot dient que no era esperat en aquella zona, vaig agafar aire deixant anar un somriure que el ximpanzé no va entendre, segurament entendria força millor el que anava a passar quan algú el va cridar, baixant per les escales vaig veure un noi jove, possiblement encara no havia arribat a la trentena, el homínid que tenia davant va desencaixar el gest entenent que havia comés un gran error: “Ho sento, espero que perdoni el comportament del servei, no sap com costa trobar bons servents”, va fer un gest i automàticament i sense saber d’on havien sortit, un parell de goril•les encara més grans van rodejar al primer tot emportant-se’l d’allí un tercer amb un xic més de llum als ulls va agafar la seva posició, “Si em vol seguir l’acompanyaré a les “alçades”” va dir mentre començava a pujar les escales, un cop a dalt i després de caminar per un passadís amb els retrats de tots els senyors de la casa es va aturar davant una porta “I la senyora?” vaig preguntar “Com?” va respondre el meu guia, “Només he vist quadres amb el senyors de la casa, no n’he vist cap de les senyores...” ell va somriure “Suposo que si gossa ser tan franc amb les preguntes ho puc ser amb la resposta, la senyora creu que els quadres són un record dels que no hi són i ella encara hi és” va dir amb un somriure mentre obria una porta, no vaig poder més que pensar que darrera meu havia deixat no menys que quatre generacions de senyors...

entrada 309 (any 2)

Passejava pels carrers de la ciutat quan ho vaig escoltar, un crit trencant la nit, possiblement no hagués fet cap cas si no fos pel to del mateix, aquell crit implicava tant terror com dolor i desesperació, i aquell fet el feia un xic interessant, no em va costar arribar a l’origen del mateix recordant el que m’havien dit no feia massa “Un poble prefereix inventar-se problemes abans d’avorrir-se mortalment...” bé, en aquell fotut poble havien decidit que “inventar problemes” ho farien amb totes les lletres, feia anys que no veia un ésser com aquell, de fet creia que ja no hi havia humans capaços d’invocar-los, un fotut “pestilent” davant meu, una ànima en descomposició contínua, només podia mantenir-se viva arrancant la carn i la pell d’humans, eren morts que no volien abandonar aquest pla i aleshores s’inventaven un cos que havien d’anar reponent amb “recanvis” humans, acostumaven a ser força servicials a canvi de que se’ls hi oferís un bon lloc on obtenir el que necessitaven, em va veure tot somrient suposo que deuria imaginar que aquella era la seva nit de sort, dos cossos en una nit... possiblement ni en el millor dels seus somnis, va saltar damunt meu, l’avantatge de conèixer l’enemic és precisament aquesta, el coneixement és el primer pas cap a la victòria m’havien dit, sabia que intentaria tocar-me amb les seves mans i deixar-me com al pobre desgraciat que tenia davant meu estirat, vaig esquivar el primer cop passant per sota el seu braç, ni tan sols va veure com treia el ganivet, un cop horitzontal i va quedar cec, aprofitant el retorn del ganivet el vaig clavar en el seu coll, sabia que allò no seria suficient, un cop el ganivet clavat vaig treure la darrera part del mànec del mateix clavant-lo on hi hauria el cor, va quedar allí immòbil per després estirar els braços cap a mi, el contacte va cremar la meva pell, però no vaig poder més que somriure al veure com es desplomava davant meu, definitivament en aquella merda de poble sabien exactament el significat de la paraula “diversió” i avorrits, el que es diu avorrits no ho havien d’estar massa, estava a punt de continuar el camí quan el sac de carn i pell que havia al terra va gemegar, possiblement hagués pogut acabar també amb ell, però estava convidat a una festa i no tenia ganes d’arribar tard, “Com et dius?” li vaig preguntar, “Ludger Sylbaris” va respondre “Bé, Ludger, crec que aquesta nit hauries de buscar un lloc on refugiar-te, no crec que siguin massa segurs els carrers, coneixes algun lloc on amagar-te?” va estar un segons pensant per acabar dient “Possiblement el calabós, ningú em buscarà a allà...” “Molt bé, si et pregunten simplement digues que hi estàs tancat per una baralla, amb un tràgic final” vaig dir assenyalant el cos que hi havia davant meu, va començar a aixecar-se queixant-se de les seves ferides “Cremen!” va dir, “Bé, mira-t’ho pel costat bo... tens unes marques que pocs humans tenen, igual fins i tot podràs trobar algú interessat en pagar per veure-les”, em va mirar engegant-me a la merda sense obrir la boca, tot i que ni tan sols jo era plenament conscient de lo predictòries que serien aquelles paraules....

diumenge, 25 d’octubre de 2009

entrada 308 (any 2)

A vegades ens demanen cosses que no volem fer, però la nostra existència en aquest mon ens obliga a donar algun servei de tant en tant, una de les darreres vegades em van donar un encàrrec i un bitllet per la Martinica, Saint-Pierre m’estava esperant de fet en aquells temps els viatges requerien del seu temps, res a veure amb el que tenim ara, amb tot també tenia els seu costat positiu, aquests viatges et permetien de pensar i planificar el que s’anava a fer, l’encàrrec de fet m’havia sobtat un xic, semblava ser que algú s’havia pres seriosament el nom que donaven a la ciutat “el petit París del Carib” i havia anat fent allò que portava fent-se segles a la París europea, tot i que obviant el fet que una merda de ciutat de 30.000 habitants poc té a veure amb una capital que sobrepassa els milió de persones, segons les notícies que tenia hi havia una fetillera qui s’havia amagat en aquella ciutat i qui havia exterminat alguns dels germans de foscor i ara s’havia centrat en la població, i com en tot en aquest mon hi ha uns equilibris que cal mantenir, així que tenia l’encàrrec d’esbrinar com havien anat les cosses i posar-hi una solució, tenia notícies que podria tenir una certa ajuda, tot i que m’havien recomanat que només l’utilitzés en cas d’extrema necessitat, la ciutat era com totes les del Carib on he estat, dies calorosos amb una humitat exacerbada i unes nits on tot s’enganxa i on un s’ha d’esforçar força per aconseguir beure la sang amb condicions, vaig deixar el vaixell hostatjant-me en una casa franca, de fet tot i els segles que han passat hi ha cosses que no canvien, encara avui en dia, davant de qualsevol feina el primer que es necessita és una zona franca on un pugui acabar de donar els darrers tocs al pla i on un es pugui refugiar un cop acabada la feina, des de la finestra mirava les vistes, no menys d’una desena de vaixells amarrats al port trancaven el blau del mar, la ciutat tot i la poca població tenia una vida que formiguejava per tots els carrers, i més enllà del que veien els mortals que hi vivien hi havia quelcom fosc un perill que només els que eren com jo notaven, vaig aprofitar la nit per fer el primer mos provant el menjar local, sempre va bé canviar de cuina, i portava forces mesos només amb la francesa, vaig caminar pels carrerons, recordant i explotant la poca informació que tenia, semblava ser que tot havia començant amb l’arribada d’una francesa procedent del continent, així doncs el primer que s’havia de fer era veure qui era realment aquella dona, i la sort o la desgràcia havia fet que rebés una invitació pel ball de disfresses que havia organitzat, i és clar no era qüestió d’arribar i fer un lleig...

divendres, 23 d’octubre de 2009

entrada 307 (any 2)

Ahir llegint alguns posts vaig recordar un fet que em va passar no fa masses dies, els humans teniu la mala costum d’apagar-vos amb una celeritat que a vegades mareja a aquest pobre vampir, no sé el temps que feia que m’havien convidat a la seva boda, potser encara no ni tan sols deu anys, pensava quan vaig rebre la seva trucada, després de despenjar i escoltar la seva veu vaig somriure al pensar que igual teníem festa de divorci, però no, el que podríem haver tingut era una festa de viduïtat, no sé encara per quina senzilla raó algú va decidir provar empíricament allò que davant un xoc frontal pocs en surten de vius, vaig anar al tanatori i vaig oferir el condol tot i que poc m’hi anava a mi, havia acompanyat a una coneguda que els coneixia més, així que mentre deixava anar alguna que altra llàgrima i anava articulant frases d’aquelles que tothom té apreses i mai vol dir, em vaig excusar per anar a fer un cafè, després del primer glop vaig somriure pensant que ja us podríeu morir més sovint, aquell cafè estava de collons, suposo que en llocs com aquell el temps es torna relatiu i els cambrers es prenen el seu per fer un cafè, cafè, però com sempre, un està tan a gust fins que arriba un subnormal i ho trenca, vaig escoltar com em saludaven al girar-me el vaig veure, el nou vidu estrenant la seva condició sota l’estricte trajo negre, aquell tipus que havia assegurat per activa i passiva que mai en portaria cap, aquell tipus que tan deia i tan demostrava en aquells moments, “No som res” va dir mentre s’asseia al meu costat i demanava un altre cafè (segurament ell ja sabia lo bons que els feien), “En això tens raó”, vaig pensar “No ets res”, “Com?” va dir, “Merda” vaig pensar i aquest cop sense que els meus pensaments fossin en veu alta, possiblement explicar a aquella merda d’humà el que és una pèrdua pot semblar una pèrdua de temps per algú que ha perdut milers de vegades als éssers apreciats, per algú com ha vist com la mort s’ha presentat amb tantes disfresses que sempre penses que no en pot haver una de nova, i acabes per rendir-te a la seva macabra capacitat per sorprendre, de fet he vist més vegades a la mort que forces d’aquells que es diuen amics meus, i sempre he notat la seva fredor a l’esquena així com les seves paraules “Encara no et vinc a buscar a tu...”, vaig agafar aire, “Saps?, diuen que el que es lamenta no és la mort pel que fa a l’altre, el que és lamenta és la pèrdua d’algú que era precisament algú per a nosaltres, però sempre des del punt de vista egoista, un no lamenta que s’hagi mort aquella persona, un lamenta que ja no es podrà fer tot el que es feia amb aquella persona, fins i tot n’hi ha que maleeixen que marxin sense permís, hi ha moltes persones que no són més que allò que els altres són, i sinó simplement pregunta’t: sento que ella no hi sigui pel que ella no podrà viure o per allò que jo ja no podré viure amb ella?, si ella ja no estigués amb mi, em sentiria de la mateixa manera?, si l’odies, em sentiria de la mateixa manera?, si fos una desconeguda, em sentiria igual?, possiblement algú dirà que tot depèn dels sentiments que hi hagués vers l’altre persona, jo crec que simplement són excuses, el dolor és directament proporcional al que perdem, i quan perdem quelcom poc hi tenen a veure els sentiments tal com els enteneu, hi ha quelcom més fosc i personal al darrera...”, es va acabar el cafè i em va mirar, “Saps, havia pensat en que podries haver dit algunes paraules, ja que ella i tu sempre semblàveu tenir certa complicitat, però... crec que no seria el millor”, vaja mira que podria haver explicat el que fèiem aquells caps de setmana que ella li deia que anava a veure la seva germana...

dijous, 22 d’octubre de 2009

entrada 306 (any 2)

Vaja després de l’èxit del meu conegut i la seva ecoestirada d’orelles, em veig en l’obligació d’explicar el motiu “oficial” del seu ostracisme i la seva pèrdua de fe en l’espècie humana ( ja ha tardat el subnormal, tot i que als progres els hi acostuma a passar), així que mentre canto el: “bella xiruca quantes hores passadessss quanta alegria...”, ho explico; ell era cap d’estudis d’un Institut mitjanet, de fet tenia forces energúmens també coneguts com a alumnes o físicaoquímicaneros, que de tan en tan i per fer-li la pilota li preguntaven sobre les seves experiències a l’Àfrica, així que barrina que barrinaràs, en el seu cas barrufa que barrufaràs, va decidir crear a l’estiu un campament per tal d’ensenyar com es viu o vivia (que els temps canvien), en els llocs on havia estat, i dit i fet, després dels permisos pertinents es va endur a tota la classe (prop de 20 monstrus) a una parcel•la de la seva família (ja he dit anteriorment que si passava gana era per gust...), així doncs ja els tenim a 20 púbers, aixecant-se a la sortida del sol i treballant al camp, amb l’electricitat només en certes hores, sense aigua corrent, dutxant-se poc i comunitàriament (ja sé que per algun això seria el més semblant al paradís...), i fent l’animal o el salvatge (sense faltar als animals), vaja que s’ho van passar pipa, teta o pene, i per donar més ambient i sembrar les nits de l’estepa catalana de sons africans va convidar a tres negrets de l’Àfrica que feia temps que no veia, i així mentre instruïen també donaven un toc naïf i d’originalitat, tot posant i donant la nota de color, dels alumnes dir que segons ell n’hi va haver que ho van acceptar millor o pitjor, ja que això de deixar la roba a l’entrada, no poder utilitzar el mòbil i fumar floretes que era l’únic que hi havia, inicialment no va agradar massa, ara el tema de tenir de treballar des de la posta de sol i tenir uns horaris, tot i que inicialment va impactar i provocar queixes, va aconseguir que aquells monstrus descobrissin el que era la rutina, així doncs el salvatgisme proposat va servir per civilitzar-los i ja són collons el tema... bé, al que anàvem, tot va anar bastant bé, així que passats els dies van agafar la guagua i cap a casa, tot parant en una àrea de servei on el meu conegut els va invitar a berenar, els pobres de l’àrea de servei no havien previst aquella invasió de monstrus famèlics de qualsevol porqueria mentre estigués envasada, així que van arrasar amb el bar, i vet aquí que en un moment donat hi ha un conat de baralla entre un dels alumnes i un pobre negret, el motiu?, doncs bé, que el negret havia agafat la darrera pasta i l’alumne encara en volia alguna més, el profe va intercedir tot dient que s’havia de ser comprensiu, participatiu, col•lectiu, solidari i no sé quantes tontades més, l’alumne es va resignar, va deixar al negret amb la seva pasta tot dient “Ha estat bé profe, però ja els pot carregar a la pastera amb la que han vingut i els pot tornar al seu país, que aquí no hi ha lloc ni pastes per tothom”, oooohhhhh mon dieu, si els de BIMBO sabessin que han educat en un sol moment més que el meu conegut en tot el seu fotut ecocampingafricà, després de pensar-ho molt, el meu amic va decidir, que no és que la societat o qualsevol fill de puta us torni en els monstres que sou, senzillament és que sou monstres per naturalesa i ja està...

dimecres, 21 d’octubre de 2009

entrada 305 (any 2)

A veure un xic més sobre el pàmfil que va fer el cafè ahir amb mi... fill d’aquells que corrien davant dels grisos i que quan el van tenir en braços, van decidir que seria un home de profit i no com ells, però és clar, que la cabra tira vers la muntanya (odio la traducció de frases fetes, però... la intel•ligència no dóna per més), així que aquest noi va esdevenir un ex cumbaia ara coneguts i batejats per certa gent com a multiculti progressista que és un multiculti amb més delicte si és possible, va passar bona part de la seva joventut des del final de la carrera, que com no podia ser d’altra manera va ser magisteri i educació especial, fins a que va veure que li calia fer un petit matalàs pel que pogués passar, per terres africanes, quan va tornar al seu poble van fer festa major, i fins i tot van penjar les seves fotos a l’ajuntament amb els nens que havia conegut a l’Àfrica, ell va anar a la festa enganyat ja que li volien donar una sorpresa, un cop allí després de l’ensurt inicial, va declinar quedar-s’hi tot dient que allò era excessiu i que ell no provocaria aquell malbaratament de menjar (si senyor, amb dos cumbaiacollons), me’l vaig trobar més tard a l’ajuntament, després del seu atac de sinceritat els del poble s’ho van prendre a riure (sempre havia sigut raret) i van començar la festa, si ell no la volia doncs res, que ja estava el poble per arrasar amb tot, estava assegut contra una paret, davant meu les fotografies exposades, en bona part de les mateixes vaig anar veient creus sobre les cares dels nens “Saps, en els anys que he viscut allà, tots aquestos han mort, les fotografies no han estat més que un intent estúpid de demostrar-me que encara hi eren...” es va aixecar acostant-se a una altra fotografia i fent-hi una creu, en aquest cas era la seva: “I el problema, és que no sé en quin moment jo també vaig morir... un fantasma entre una terra que no em comprenia i casa meva on tampoc em comprenen ara...”, li vaig perdre la pista fins alguns anys després que vam coincidir en un sopar, la parella que tenia en aquell moment també socialment conscienciada explicava entre riures com l’havia conegut; una nit el va descobrir regirant un contenidor d’escombraries, després de la sorpresa inicial va veure que no era un indigent (tot i ser socialment conscienciada, aquí deixava anar un somriure, suposo que es deuria alegrar que no fos un indigent...), doncs bé, el meu conegut es dedicava a alimentar-se del que tiraven els altres tot i la bona feina que tenia, bé fins que la va conèixer a ella, ara ja està docilitzat i se’l pot portar a tots els llocs sense numerets no sortides de to... ahir em deia que deixava la feina, porta forces anys com a professor i diu que ja en té prou, ha decidit vendre l’empresa del seu pare i retirar-se “A l’Àfrica?” doncs uns collons, es retira a Formentera, ole, ole, el progre cumbaia estrellat damm, si semblava tonto, i és clar de la seva parella ni parlar-ne, ha decidit marxar amb una ex alumne que li obre nous horitzons... suposo que ara en deuen dir així...

dimarts, 20 d’octubre de 2009

entrada 304-2 (any 2)

Avui tocava cafè, de fet el pàmfil amb qui havia quedat m’ha fet esperar, mentre l’esperava he vist com en una taula un esternudava tapant-se la cara amb la mà, i no he pogut més que recordar un anunci on es deia que precisament allò no s’havia de fer si es volia evitar l’expansió de la nova pandèmia mundial coneguda com a grip A, també coneguda com a tontodelculoelquehagicregutelcontedelesfarmcèutiquesquejaetpotsriuredelsbeneficisquetindranaquestanysidelacrisijaelspodriatreureunaltre..., on es recomanava esternudar amb un mocador de paper (no reutilitzable, punt important si es reutilitza tan fot que sigui de paper o no, és a dir esternudar trencant l’hàbit català de l’estalvi...), i després anar corrents a rentar-se les mans, tot i que la qüestió que em plantejava era: que fer si no es té mocador de paper?, entre l’opció de no esternudar i explotar per dins o la de fer-ho i després matar a tots els de la taula per que no propaguin la malaltia ho he tingut clar, estava cagant-me en el meu company de cafè (sentit figurat) quan ha arribat, i veient la cara que portava no he pogut més que preguntar que passava (com si m’importés), bé després d’agafar aire ha deixat anar un “Avui no he dinat”, però no estava dit sota un to de “quina gana que tinc!” hi havia un xic de desconcert en el seu to, i ha passat a explicar-me de que anava; avui havia sortit de la feina com sempre i havia parat a buscar una barra de pa a la benzinera (bon lloc per anar a comprar pa), doncs bé, davant els resultats de la darrera analítica ha decidit enlloc d’agafar la barra de sempre agafar-ne una de més petita al anar a pagar li han dit “1,25 euros” “1,25?? Si sempre pago 0,90 euros” “Ja però aquesta és de l’embolcall groc” el meu amic ha mirat de nou les barres sense entendre com pot ser que una barra del doble que la que agafava valgués força menys que la que tenia entre les mans, agafant aire ha preguntat “Però hi ha alguna diferència?” “Si, que una té un embolcall blanc i l’altre groc”, molt bé, subnormal! Jo també veia Barrio Sesamo i aprenia els colors; el meu amic ha agafat aire de nou i ha fet una nova pregunta “A part de l’embolcall hi ha cap diferència més? Vull dir de qualitat o de pa...”, després de mirar-se’l la dependenta ha titubejat entre contestar o enviar-lo a la merda directament “Miri, les dues barres són de pa, amb tot jo venc gasolina no sóc pastissera...”, finalment el meu amic s’ha excusat i ha deixat la barra agafant un tigreton, tot dient que si havia de morir per menjar qualsevol merda almenys que en fos conscient del que menjava... mentre fèiem el cafè em resolt que amb el pa passa com en tot, que tothom diu que no importa la quantitat sinó la qualitat, i sempre se’ns fa pagar més pel més petit i que menys plaer dóna, i si no ho podeu preguntar a qualsevol femella si després de provar la quantitat encara creu que la qualitat n’és suficient...

entrada 304 (any 2)

Fa forces anys vaig assistir a un dels actes que més identifiquen una de les qualitats bàsiques de la humanitat, la barbàrie en un grau de paroxisme màxim, on els allí presents semblaven haver entrat en contacte amb alguna entitat superior, tot va passar en una aldea d’Alemanya, bé en aquells temps Alemanya com a tal quedava força lluny, ni tan sols teníem en Bismarck, ens una de les moltes ràtzies religioses aquest cop havia tocat a un important mercader, aquest havia contractat els meus serveis, i ara observàvem des d’una casa propera com assaltaven la seva, primer van arribar els representants de Deu, qui van prohibir que ningú entrés sota l’amenaça del maligne que allí hi havia, van entrar i s’hi van estar una bona estona purificant la casa, purificant-la de tresors i obres d’art, no ens va costar veure com per la porta del darrera anaven carregant carruatges amb tot el que s’havia considerat d’interès, i d’aquell poble a Roma sense parades, un cop van sortir va ser l’hora dels agents de la llei qui sota l’excusa que creien que l’heretge encara hi era també van entrar, aquests es van endur el poc que quedava i van sortir no sense deixar anar mirades d’odi als guardians de la fe, suposo que tots sabien el que hi havia, i finalment i quan ja no hi havia ni rastre del maligne ni de l’heretge el poble hi va poder entrar, el saqueig va ser brutal, i per acabar de celebrar-ho que millor que una bona foguera i deixar-se anar als vicis de la carn, vaig anar observant com treien tots els llibres que ell havia col•leccionat al llarg de la seva vida, allí hi havia força més cultura de la que eren capaços d’entendre i assimilar la pandilla de monos de fang que anaven carretejant els llibres, finalment i davant l’alegria dels presents algú va començar la foguera, ell no es va perdre detall de tot el que anava passant i finalment va dir “A vegades crec que Deu s’identifica massa amb nosaltres, veus, des d’aquí a dalt veiem els actes que fan els que són com nosaltres i no els entenem, i en canvi som nosaltres les aberracions, la humanitat no vol una llum que ho il•lumini tot ni tan sols n’està preparada, la humanitat vol una llum que il•lumini només allò que poden i volen entendre...”, em vaig acostar al vidre i el vaig veure somriure, una noia que anava portant llibres a la foguera va ensopegar deixant caure tota la càrrega per terra, vam veure la cara que posava i com començava a recollir els llibres, de sobte la noia va parar i la cara se li va il•luminar, va agafar un dels llibres, va aixecar la mirada i després de confirmar que ningú la mirava el va guardar sota la faldilla, “Ahhh, veus” em va dir el meu protegit “Els camins del senyor són inescrutables vampir, la meva biblioteca que ni servei em feia a mi, que ja no tenia ni temps ni vista per llegir, ara s’expandirà com a mínim a aquella noia i la seva família, i el que pots tenir per segur és que la barbàrie durarà aquesta nit, però el contingut del llibre perdurarà per sempre...”, vaig somriure, no creia que Deu tingués cap pla especial aquella nit, possiblement la jove havia agafat el llibre enlluernada per alguna il•lustració, com una mona que veu un objecte i sense entendre ben bé perquè serveix se l’emporta, tot per una simple curiositat, “Saps vampir, qualsevol savi sempre comença per ser curiós i fer-se preguntes que ningú més es fa...” em va dir mentre s’allunyava de la finestra, “Vaig a dormir que demà tenim un llarg camí per endavant, per cert, i com he promès allí tens tota la sang que desitgis” va dir assenyalant a la multitud que hi havia al voltant de la foguera...

dilluns, 19 d’octubre de 2009

entrada 303 (any 2)

De gent i colors podríem parlar, i no precisament del color de la pell, aquesta setmana he escoltat a algú que deia: “Hem podran titllar de moltes cosses, jo puc ser blanc o negre, però mai gris...”, bé algú que pensa així suposo que tan li fot el que li diguin, amb tot suposo que també deu tenir el seu cor i finalment amb una explosió de sinceritat ha enviat a prendre pel cul a forces professionals que s’han passat bona part del darrer temps a parlar d’ell, i quasi mai de forma positiva “que la chupen y la sigan chupando” més o menys seria la traducció del que va dir, aquest personatge mai m’ha despertat una simpatia especial, però li he de reconèixer que quan es persegueix i s’acorrala a algú com s’ha fet amb ell, i quan s’arriba a dir tot el que s’ha dit d’ell (sigui veritat o no), qualsevol pot tenir deu minuts de sinceritat i enviar a prendre pel cul a bona part de la humanitat, i considerant que aquesta persona té una tendència tocacollons a ser sincera i fer el que cregui, doncs força que va trigar a deixar-se anar... això si, i parafrasejant les seves paraules ningú el podrà titllar de gris, algú que ha viscut amb excessos en tots els sentits i que ha fet el que li ha vingut quasi sempre en gana, algú que ha vist la veritable cara a la vida, de com un pot passar d’heroi a antiheroi en poc temps, algú que ha vist amb quina facilitat els amics es tornen en interessats i com els confidents es tornen tot menys algú amb qui dipositar la confiança, algú que ha descobert que quan més acompanyat està algú, és precisament quan més sol s’està, algú que ha caminat per l’abisme i ha caigut be sigui per sort o per desgràcia a un dels dos costats possibles, algú que quan sigui més vell (si arriba a ser un xic més vell), podrà dir allò de: “Parlaven de mi sense parar, però cada cop que jo obria la boca es feia el silenci, possiblement deia tontades, però força tontos han de ser aquells que s’esperen a escoltar-les i que a més les publiquen, perquè el que volen no és més que com el toc de Midas les meves paraules els facin d’or...”, personalment prefereixo la gent de color que la grisa, prefereixo els somriures clars i oberts als nerviosament tancats, i els “si” o els “no” als “pot ser”, possiblement encara estigui arrelat a costums de fa segles i que el mon on vivim ha intentat pervertir i eliminar, però sóc dels subnormals que encara crec amb la paraula donada, i com a tal la valoro... i que voleu que us digui, en certes ocasions també m’ha vingut de gust (i he dit) “que la llepin i la segueixin llepant...”, ummm possiblement millor “que els hi donin i els hi segueixin donant per l’orto”...

diumenge, 18 d’octubre de 2009

entrada 302 (any 2)

Una dels avantatges dels vampirs és que no tenim moltes de les “malalties” mentals que patiu els humans, si les tinguéssim i patís de personalitat múltiple podria dir allò de vec a algú que veu a algú com escriu en una pantalla “He fet un acte menyspreable...”, aquest cap de setmana he anat a veure a un vell amic, molt possiblement mai han tingut tan de contingut les paraules vell amic, mentre m’acostava al centre on residia no vaig poder més que anar posant-me nerviós, m’estava acostant al “Santuari”, allí on anaven els vampirs que tenien una crisi d’humanitat, aquells que no eren capaços d’admetre la seva veritable naturalesa eren portats a aquell centre a passar la resta de la seva existència, tot copiant la costum dels monjos budistes, que respectant a tota forma de vida ni sortien de les seves cambres per tal de no trepitjar l’herba o matar accidentalment qualsevol animal, mentre passava per la porta i llegia la llegenda que hi havia damunt la porta “El que ens falta és el que ens defineix”, vaig recordar com deien que allí hi havia la màxima felicitat, la felicitat absoluta, sempre he dubtat dels termes absoluts, creure en la felicitat absoluta suposo que portaria a creure també en la possibilitat de la desgràcia absoluta, i no crec que aquests estadis totals i perfectes tinguin lloc en un mon imperfecta i de merda com aquest, vaig passar tots els controls, de fet qualsevol dels allí presents podien notar la meva naturalesa, i després de la sorpresa inicial passaven a un estat de passotisme total, no hi anaven masses vampirs a veure els germans que renegaven de la seva naturalesa i desitjaven allò que precisament ens defineix, la manca d’humanitat, suposo que aquesta idea, la de la recerca de la humanitat perduda, és tan estúpida com la dels mortals que es creuen vampirs, al final les recerques inútils porten a la impotència, i d’això a la rendició no hi ha més que un pas, i el pitjor és que a vegades un tampoc està preparat si se li concedeix el que desitja, la gent oblida aquella dita de “Cura amb el que es desitja, no sigui que us ho concedeixin...”, vaig arribar a la sala d’estar i al vaig veure en un dels racons, “Bona tarda” vaig dir forçant un somriure “Com estàs?” “Força millor que tu...” ell va somriure “M’ho prendré com un compliment, segur que això vol dir que tot va bé...” anava arrossegant les paraules, allí davant tenia a un dels meus pocs amics, l’Uriel, feia segles que el coneixia, i veient-lo allí el concepte vell amic agafava una dimensió totalment nova, possiblement pels vampirs el concepte vell amic només indica algú que fa segles que coneixem, ara bé, el que tenia davant meu era un vell amb totes les lletres, els allí reunits havien renunciat a la seva naturalesa de vampir per intentar recuperar la humana, i això els portava a ser quasi tan estúpids com als propis mortals i com a tals a envellir, ell va forçar un gest de disconformitat al veure la meva cara “Suposo que jo deuria fer la mateixa cara quan et vaig trobar, no?, tot i que sempre em vas semblar un espècimen especial, tan especial que al final quasi que vas ser...” “El teu “net”...” vaig dir amb un somriure, i la meva ment va anar forces segles enrere, quan jo m’arrossegava per aquest fotut mon sense entendre ben bé el que era i algú em va trobar, algú que me va ensenyar el que havia deixat de ser i el que esdevenia, i ara el tenia allí davant fent el camí invers, intentant recuperar allò que em va ensenyar el que jo havia perdut i en que m’havia tornat “Bé Uriel, i que és allò que volies dir-me?” va dibuixar un somriure i em va semblar percebre que aquell racó s’il•luminava, “Saps, porto força temps aquí i crec que m’aniria bé un canvi d’aires...” vaig somriure “Així, tornem a la vida?”, ell va deixar escapar el riure “Possiblement net, possiblement, però no la vida que tu et creus...” els seus ulls es van clavar en els meus “No hagués desitjat acomiadar-me de ningú que no fossis tu amic meu, i només tu em pots ajudar a sortir d’aquí”, el que havia estat pensant, la felicitat mai pot ser absoluta, “Així es digui i així s’escrigui...” “Gràcies” van ser les seves darreres paraules, la mort no fa mal, fa mal el que perdem, i jo ho havia perdut tot, havia perdut a aquell que havia donat raó al que sóc, com deia al començament, seria el que veu al cabron que veu al fill de puta que escriu “He fet un acte menyspreable, he matat a un vell amic...”

dissabte, 17 d’octubre de 2009

entrada 301-2 (any 2)

Tinc una coneguda a la que aprecio especialment, possiblement no combregui amb les seves idees però he de reconèixer que té ovaris i que té clar el que vol, i això avui en dia és tan estrany com trobar una verge vestal a l'altar en un dia de boda... doncs bé aquesta noia treballa de veterinària (no, no, i no, no cura humans, només animals, diu que es queixen menys i ho agraeixen més...), doncs bé a més és sòcia, i membre en la junta directiva d'una protectora d'animals, i com no, la crisi també els afecta, així que estaven en una situació un xic delicada, cada cop més animals i cada cop també menys ajudes... doncs bé, va tenir una feliç idea, abans de res he d'avisar que la noia no és un monument, però el suficient per treure la respiració segons com, així que va contactar amb un amic que és fotògraf i aquest li va fer una sèrie de fotografies, que ella va penjar en la seva pàgina d'una xarxa social, aquestes fotografies es podien fer més grans tot clicant sobre les mateixes, amb la foto sortia una propaganda i ella cobrava un tant per click, la cosa no va anar malament, però aprofitant la tirada la noia es va decidir a donar una volta de cargol al tema... així que es va oferir a anar a sopar i va fer una subhasta, i com que és força justa va decidir finalment fer dos sopars, un amb qui oferís l'import major i un altre sortejat entre la resta dels postors, sembla que la cosa no va anar gens malament, però que gens malament, un cop tancat tot, la noia va fer el sorteig i va anar a sopar amb l'afortunat, ella diu que el noi potser s'esperava una altra cosa, però que el sopar va ser excel·lent, la persona que va oferir l'import més elevat li va oferir triplicar l'import si l'acompanyava de cap de setmana a París, la meva coneguda no s'ho va pensar massa i va acceptar, l'home en qüestió era un recent divorciat, i ella diu que el cap de setmana va ser genial, i jo que he vist les fotos crec que no hi va anar massa forçada, com sempre li treuen el tema si hi va haver res, al que ella respon que algú amb la pasta d'aquell senyor segur que podria trobar algú millor que ella per follar, com ja podeu olorar la meva amiga no és tonta, és una femella amb totes les lletres, i té clar el que vol i el que no vol, i pel que sembla el seu acompanyant a part d'home era senyor o poruc del que podria perdre... el resultat va ser que ja té un nou soci de la protectora i algú que li ha ofert un altre cap de setmana, aquest cop a Roma, ella l'acceptarà, com ella diu no va anar malament i va ser un cap de setmana diferent... doncs bé, no ha faltat temps a les erices cabrejades de la zona per treure la notícia al seu pamflet incinerador, amb un article titulat “Ara en diuen amor pels animals”, suposo que si alguna d'elles hagués fet el mateix, la gent hagués pagat per tal que traguessin les seves fotos i del sopar... amb tot a la meva coneguda no li ha molestat massa, tot i que considera que si tan detallaven ja podrien donar el nom de la protectora i la forma de fer-se soci, com ella diu... quan més conec a les persones més m'agrada tractar amb animals (no tan racionals, però si més emocionals)...

Ahhh, però quan me la imagino a Paris (com a vampir dolentot que sóc me la imagino...)

I un videoclisss a la salut de totes les erices cabrejades, a veure si avui que és dissabte alguna veu la llum... ummm, o un altre cosa com a far guiador a la felicitat... ole, ole que poeta que estic...

entrada 301 (any 2)

El fotut que tenen els disc jockeis o DJ pels amics, és que un sempre acaba per recordar la seva mare, bé sigui per lo bo o pel dolent, i ja sembla un matrimoni això per allò d'estar a les verdes i a les madures, bé, ahir va ser un dia de sortida, un dia de llarguesssss copes del tiet jack tot dient tontades, en resum una nit d'aquelles on un no voldria tornar a casa, però ja sé sap que la felicitat no és mai absoluta o que no és cosa d'aquest mon, us podeu quedar amb qualsevol de les dues frases, ahir vaig concloure que una cançó per tenir quelcom (que no implica ser bona), ha d'aconseguir que almenys un 50% de la gent del bar, beguda o no, l'acabi tararejant, i ahir hi va haver quorum, habemus cançó com diria aquell... i a més la lletra em va fer gràcia, total que el bo del DJ la va punxar fins a tres vegades i cada cop l'escàndol sota la imatge de pandilles de beguts intentant cantar-la era major fins que al final i com tot en aquesta vida, es va acabar... ens va regalar cinc cançons més i au cap a casa, que de fet la bona de la cambrera ja feia temps que no servia més alcohol a la barra, i el tiet jack ( o el que havia quedat d'ell) s'havia retirat a descansar...

Tú no sabes bien porqué
a pesar del frío mueres de calor
en esta habitación no se puede respirar
abres la ventana es mucho peor
hay fuego en el balcón.

Arden, arden los muros y los tejados
arden las sombras de tu pasado
arden en llamas nuestros abrazos.
Arden, arden los mares y los desiertos
arde la culpa de nuestro deseo
y las palabras que llevan veneno

Porque esto es el incendio
Esto es el incendio
somos un incendio sin control

Aunque eches a correr
incluso lo que piensas es abrasador
como la luz del sol
ya no quieres escapar
te gusta ver el humo en cada rincón

Arden, arden los muros y los tejados
arden las sombras de tu pasado
arden en llamas nuestros abrazos.
Arden, arden los mares y los desiertos
arde la culpa de nuestro deseo
y las palabras que llevan veneno

Porque esto es el incendio
Esto es el incendio
somos un incendio sin control

Porque esto es el incendio
Esto es el incendio
somos un incendio sin control

Sidonie - El incendio

I ull que fins aquesta cançó van ser incapaços de deixar anar un ohh-ohh només per aquesta capacitat d'enfotre-se'n d'ells mateixos ja val la pena...

I per acabar (recordar que no val no tenir el volum un xic més alt del que nostre pepito grillo particular ens recomana...)

Jack Peñate - Be the one

Black Eyed Peas - I gotta feeling

RHCP - Can't stop

Dead by sunrise - Crawl back in

La Polla Records - Chica Yeye

Al final hauré de reconèixer que el DJ no tenia tan mal gust, i un cop les llums van envair el local encara vaig poder veure en la mirada dels assistents aquells que estaven vius, dels que s'havien rendit a les facilitats de la societat...

divendres, 16 d’octubre de 2009

entrada 300 (any 2)

Les erices cabrejades estan de festa major, just abans del seu hivern calent (calent per anar repartint estopa als mascles cromagnons...), han iniciat dues noves campanyes la primera té una subtilitat no exempta de un cert insult fins i tot per la pobra intel•ligència d’aquest neandertal inferior, a una sèrie de persones se’ls hi pregunta si consideren que l’avortament és un delicte i van dient “Si” quasi totes, el que ja em fica un xic neguitós, perquè algú ni que fos de casualitat hauria de dir “No”, bé almenys estadísticament hauria de ser així, com en el cas dels pingüins del Mixta... la segona pregunta és si coneixen a alguna persona (entenc que dona) que ho hagi fet, i tornen els “Si”, i la tercera pregunta, i com no!, a la tercera va la vençuda se’ls hi pregunta si consideren que aquestes persones haurien d’anar a la presó, i aleshores només hi ha silenci... bé jo en el cas de l’avortament i com a vampir tinc un xoc d’interessos, de fet considero que aquest mon amb alguns humans menys podria anar a millor, però és clar, la reducció de menjar també em preocupa... personalment no estic en contra de l’avortament, entenc que és un acte que s’ha fet, es fa i es farà peti qui peti, perquè al final un sempre fa allò que individualment vol i se n’enfot del que vol la majoria, això de la majoria va bé mentre no li toquen el crostó a un, amb tot crec que té un petit perill que sembla que ja vaig esposar fa temps, a veure: primer cas, ella no vol avortar i l’home si que ho vol, ja que considera que tot va ser un accident, doncs, pobre mascle, a joderte i a tenir descendència i a més a passar pensió (i ser considerat un tipus sense sentiments ni esperit de família, vaja un puto cabron desgraciat i només guiat per instints pollils, escòria de la humanitat, això segons el diccionari de les erices cabrejades, quan un cerca la definició d’home no sociabilitzat), segon cas, la dona vol avortar i el pare de la criatura (fetus de moment) no ho vol, fins i tot diu que ell es farà càrrec del monstru fins que sigui gran (que ja sabem que els monstrus no paren de créixer), doncs res a joderse de nou, la tipa avortarà i el futur papa quedarà com això com un present idiota (i un coaccionador de la llibertat femenina, a més d’un immadur amb ganes de perpetuar-se i sense valorar les decisions de la parella ni entendre l’especificitat femenina, vaja quasi com un Saruman pedòfil), tot això gràcies a la llibertat de la dona, i després algú dirà que no hi ha democràcia!, com deia en House ahir: “En aquesta història si acaba malament algú acabarà fotut i si acaba bé algú acabarà fotut”, al que la dona sempre pragmàtica deia “Bé i que impedeix que quelcom que acabarà malament no comenci bé...”, al final com jo us ho podeu imaginar acaba malament per algú, eissss i no et queixis ni demanis explicacions que per això sou adults i heu de saber on us poseu, bé i la segona ha estat la nova campanya de les erices cabrejades en contra de la prostitució, ara volen que es prohibeixin els anuncis de la premsa local, suposo que com sempre, si el problema no es veu, segurament serà que no hi ha problema... i com a decisió complementària, que es faci públic el nom i la direcció de tots els “clients” d’aquests serveis que hagin estat agafats... fet que també té el seu costat positiu, primer perquè sabrem quines senyores estaran disponibles per un polvo ràpid cabrejades del que han fet els seus marits, i segon per si aquestes estan ocupades o no volen follar, sempre podrem preguntar als marits quines són les millors professionals de la zona i els voltants...

dijous, 15 d’octubre de 2009

entrada 299 (any 2)

Un emperador xinés sempre feia la mateixa pregunta abans de segellar una aliança “No em diguis qui són els teus aliats, sinó qui són els teus enemics...” passats forces anys vec que encara funciona força bé aquesta premissa, de fet una aliança s’ha de valorar pel que ens pot aportar tant en el bon sentit com en el dolent, amb tot, observo que la gran majoria de blocs que visito l’apliquen d’una forma peculiar, sobre una base de crítica s’obté la resposta d’aquells que pensen com ells i en alguns casos dels que no hi pensen tot i que aquesta n’és una minoria, somric al veure que les intrigues de palau i les navallades traperes, són canviades per les intrigues del ciber espai i els comentaris donapelcul en alguns blocs, algú dirà que és una altra realitat, però jo crec que és la mateixa realitat que ens toca viure el dia a dia, quan no hi ha distàncies i resulta més fàcil escriure que aguantar-se un pet acostuma a passar això... perles odoríferes de primera qualitat per ser llegides i despertar un somriure pel matí, comentaris que fan pujar encara més el clímax del tema, i fins i tot entrades com els pets de monja, que no es fan presents fins una estona de ser llegits i ens porten a dir allò de “Però que cabron!” (ja sé que és cabró, però jo sempre acabo dient cabron com els RHCP), fins i tot i en alguns casos, aquests relats gasosos penjats en un èter universal acaben per condensar-se, i amb un xic d’esforç es materialitzen davant nostre per quedar allí presents i fer-nos somriure cada cop que el seu flaire ens arriba, amb tot i com sempre, no falten els políticament correctes que intenten amb els seus olors artificials de happyflowerneohippyalpujarrense d’intentar treure tots aquests flaires molestos i lletjos (tenen costum a dir aquest mot, lleig, lleig, tot és lleig o discordant o fins i tot dissonant amb un entorn d’etern equilibri...), el que no saben aquests és que aquests intents sempre acaben com en el cas de les franceses... que per molt perfumades que vagin, un cop nues un diu allò de “Mon dieu!! Ara sé com és que són els inventors del fourmage! i de gran part dels perfums!”, per cert que vaig quedar bocabadat, i mira que som lletjos els vampirs quan hi quedem, davant un anunci de perfum, i total perquè després em diguessin que era la Kate Moss... i jo que sempre havia dit que la tipa aquella era lletja de collons, aisss que fàcil és parlar quan sé sap que d’aquell plat no en menjaràs... per cert, i ja que és de matí us deixo un acudit (dolent!), per tal de despertar uns somriure, hi ha dues impressores, quan un paper cau entre elles i una li diu a l’altre “Tengo la impresion que es tuya...” sense paraules... per cert, i per acabar amb el tema de les olors, no entenc aquest interès per tapar-les o vilipendiar-les, quan al final tothom en té, i tothom acaba per: cagar-la, cagar-se en tot i fins i tot que li caguin damunt, un veritable mon escatològic aquest on vivim, en fi com deia aquella "poti, poti" mentre jugava amb un bastó i una caca...

dimecres, 14 d’octubre de 2009

entrada 298 (any 2)

Avui tocava fer el cafè amb un vell conegut, de fet feia temps que no l’havia vist i es podria dir que per ell al igual que en el meu cas no passa el temps, mentre l’esperava he perdut la mirada per la cafeteria, al costat una taula d’executius perdent la vista i altres coses amb la noia que hi havia a la barra, aquesta els anava mirant de reüll deixant anar algun que altre rebuf de tan en tan, suposo que aviat prohibiran el mirar les noies, per evitar que es considerin mers objectes de decoració, el mon acostuma a ser així d’estúpid, les que es fan veure odiant ser vistes i les que no desitjant ser-ho, suposo que es deu a allò que tothom vol el que no té i no dóna importància al que es té, segurament si a les maques se les acabés per no mirar, aleshores demanarien la seva quota d’atenció, si al final tots teniu el vostre cor... el meu company ha entrat i després d’una llarga conversa amb la cambrera s’ha assegut a la taula “Tu sempre amb els teus cois de cafeteries... que no em podia prendre nota si no estava a la taula! ni que fos el col•legi...”, he somrigut “Jo també m’alegro, i no tothom té els teus modals...” la cambrera es va acostar, deixant el cafè i demanant disculpes pel malentès... “Veus, una noia servicial” “Servicial?, una kaffir” ha dit el meu amic escopint aquesta darrera paraula, la meva ment ha anat forces any enrere al febrer del 1881, mirant al Jonas tinc de reconèixer que hi ha gent a qui el temps canvia físicament però no mentalment, i en el cas d’ell on el temps poc l’havia canviat implicava unes idees força fixes, “Ja tornes a pensar en el passat?” em va dir amb un somriure “Segur que recordes el 1882!”, “Era el 1881” vaig dir amb un nou somriure, “Veus, el dolent de tenir tants anys viscuts és que en tens més per equivocar-te quan els vols localitzar, això o que pot t’importa el que va passar en aquell fotut any”, bé, suposo que per algú que va perdre totes les seves terres, si que hauria de tenir almenys un record de la data, de fet veient la cambrera no vaig poder més que donar la raó al meu amic, no sé en quin precís moment l’educació i les bones maneres han esdevingut un servilisme que em posa dels nervis, i el problema és que mentre l’educació i les formes són quelcom inherent i que externalitza l’interior el servilisme no acostuma a ser més que la pantomima que fan alguns per intentar demostrar el que no són, o que fan d’altres de forma obligada i aquests tenen clar que algun dia pagarem per això... fa anys vaig acompanyar a un gran senyor amb el seu fill en un acte de vassallatge d’una ciutat, just abans d’arribar tots els canons de les muralles van disparar alhora, el seu fill es va espantar i va mirar al seu pare aterrit “T’han espantat els canons?” va preguntar el senyor, “Si” va respondre el fill, “Doncs no pateixis, ja que el soroll indica precisament que no caldrà que ens espantem quan estiguem més aprop...”, amb els segles la gent ha oblidat precisament el motiu de les salves a l’honor d’algú quan arriba a un lloc...

dimarts, 13 d’octubre de 2009

entrada 297 (any 2)

Algú em va dir fa uns anys que ja no hi ha guerres, que només hi ha assassinats més o menys dimensionats, ja no hi ha soldats com els d’abans, sota el perill d’enviar homes i rebre herois el poder ha decidit enviar homes i com a molt rebre restes d’humanitat dins o fora d’una bossa de lona tan se’n dóna... he participat en tantes guerres que ja no m’atreuen, són com aquella vella amiga amb la que sempre acabes follant i de qui dius “Avui ha estat la darrera vegada”, i ella acaba dient “La propera vegada t’esperaré amb les calces baixades...”, portàvem uns mesos en aquella merda de país, en una altra merda de guerra, amb tot per un vampir les guerres son ideals, un bufet lliure on les nostres filies no criden l’atenció i on fins i tot podem passar com a massa humans, aquell matí tots sabíem que no era el millor moment per sortir a fer un reconeixement, entre altres coses perquè no hi havia res a reconèixer, la nit anterior els combats havien durat fins a altes hores de la matinada i tots érem conscients que si nosaltres estàvem cansats els altres també ho estarien, i auuu, allí estàvem tocant els collons i coneixíem que no tenien massa bon despertar, avançàvem per un carrer, els de sempre més un grupet de nou vinguts que havien insistit en avançar en dues files i a més en ziga-zaga, suposo que ho haurien estudiat en algun curset ccc de soldat de fortuna o ho haurien vist pel Discovery Channel, el capità em mirava somrient, ell sabia que quan t’arribava el moment poc hi havia, ni ziga-zaga ni kevlar ni hòsties, quan el de adalt crida a reunió tots aquí abaix a córrer... vaig veure un pampalluga en la distància, un brunzit va passar pel meu costat, però el bitllet al paradís no tenia el meu nom, darrera meu un company va caure, les ordres van caure després, un franctirador i per més inri dolent, el sanitari ja estava al costat del company res a fer, un fotut casc, una fotuda armilla, i tot el que vulgueu de fotuda seguretat però el projectil li havia rebentat una artèria al coll, llàstima de sang perduda i mira que tenia bona pinta... el capità va començar a donar ordres, allò no acabaria allí, el franctirador estava a uns tres cents metres, vam avançar escoltant algun projectil aquí i allà, definitivament aquell tipus era estúpid, vam arribar a l’entrada de l’edifici on era, el capità va contactar amb la resta de la unitat demanant localització, “Pis 6” va dir una veu, vam començar a pujar les escales, segons Sun Tzu mai s’ha d’acorralar a l’enemic ni entrar en llocs on no en tinguem un control absolut, però poc importava tot allò, sisena planta, el capità de nou va demanar localització, un total de sis portes, “Origen fixat envio dades”, la porta del davant, ens vam anar acostant, aleshores ho vam escoltar, una música que s’anava acostant a la porta...

música

La porta es va obrir una mica i uns grans ulls marrons ens miraven, una nena de no més de sis anys amb una radiocasset, ens va mirar sorpresa, li vaig fer amb el dit un gest perquè callés, aleshores i com a bona nena va fer el contrari, va obrir la boca tornant a entrar, tot va anar ràpid, el capità la va empènyer llençant un objecte dins de la casa, un primer soroll sord seguit d’una gran explosió, en aquesta feina pensar a vegades et fa perdre massa temps, vam entrar a la casa estava totalment destrossada, la nena estava en estat de shock amb l’esquena en una de les parets, agafada a la mà del que quedava de la seva mare, de fet mare només de cintura cap avall, la resta del cos estava dispers per tota la paret com la resta dels habitants de la casa, franctirador inclòs, una altra de les meravelles tecnològiques una bomba de dos temps, per tal de no matar nens, o per tal de ser més eficaç vosaltres mateixos, la primera detonació l’aixeca i la segona és la definitiva, un dels nous no va poder més i va acompanyar al menjar de la taula amb el seu esmorzar, el capità em va mirar, vaig anar cap a la nena quan un dels nous la va agafar, “Ja m’encarrego jo d’ella” va dir traient-la d’allí, sé per experiència que les feines mal acabades acaben sempre per tornar, vam sortir de l’edifici, abans de fer-ho vaig veure la porta del pis, porta número 6, el capità va donar unes instruccions, uns segons després un brunzit greu ens va sobrepassar i una explosió de llum va destrossar part de l’edifici... Oficialment no havíem pogut entrar a l’edifici, per això de la petició d’atac d’artilleria, així ens estalviàvem de fer informes i justificar morts, la nena no era més que un galifardeu que havíem trobat en aquells carrers, millor sinó l’haguéssim portat amb nosaltres, massa risc per algú que poc ens podia donar, estava dutxant-me pensant en la quantitat de sisos del dia, a vegades les coincidències són així, quan la vaig tornar a escoltar

música

Vaig sortir veient que ja poc quedava de la nena, davant meu una jove “Com et vaig dir, ja tinc les calces baixades...” va dir amb un somriure mentre me les tirava...

dilluns, 12 d’octubre de 2009

entrada 296 (any 2)

Sempre hi haurà algú més fort, més ràpid o més intel•ligent, tan se n’enfot com, de bo en sigui un, sempre hi haurà algú en algun lloc millor, de fet aquesta és una de les primeres lleis vitals, la naturalesa pot semblar tonta tendeix a la millora continuada de les espècies, tot i que vosaltres intenteu a marxes forçades aconseguir que aquestes millores quedin sempre sota el control i no provoquin excessives problemàtiques, doncs bé llegint alguns blocs darrerament crec que he arribat ja a llegir a aquells que es creuen els millors, però després sorprès he trobat a aquells que ja són els millors dels millors, i després els millors, dels millors, dels millors i així fins a l’infinit i més enllà... suposo que quan algú és curtet com jo pot quedar bocabadat al llegir algunes coses o algunes opinions, i més encara quan un s’atreveix a creure que el que ho escriu, n’és plenament conscient del que està dient i que a més ho diu seriosament, aleshores és quan un s’ha de treure el barret i reconèixer que la frase de: “Que n’hi ha més fora que dins”, és del tot veritable i no només en el cas de ejaculadors precoços... fa segles estava entrenant amb un mestre, aquest tenia la fama de no haver fet mai cap combat, ell sempre deia entre somriures que no havia fet mai cap combat perquè mai havia estat atacat, un dia es va presentar un altre mestre conegut per no haver perdut cap combat en els darrers anys, i va demanar de fer un combat amb el meu mestre, aquest es va negar ja que ho considerava una pèrdua de temps, però sabia que aquell altre havia estat deixeble d’un mestre company seu, així doncs i en honor al seu amic va acceptar, els vaig veure als dos ficant-se l’armadura tradicional i agafant el shinais, vaig entendre per primera vegada el significat de la dualitat: la ira davant la calma, la supèrbia davant la modèstia, la necessitat davant la vacuïtat, el promotor del combat va atacar, el seu shinai va quedar suspès a l’aire per sortir disparat lluny de les seves mans, un sol cop i el combat havia acabat, el va tornar a agafar i va tornar a atacar, aquest cop el shinai va topar amb el del meu mestre que el va apartar i va impactar en el casc de l’altre fent-lo caure, l’adversari del meu mestre era un xic xulesc però no estúpid i va descobrir el que no hauria d’haver oblidat mai, que sempre hi ha algú més fort o més ben preparat, quan van acabar el combat el meu mestre li va dir: “Mentre tu et barallaves contra els altres per demostrar que erets el més fort, jo entrenava per quan em trobi amb aquell més fort que jo, i que queda clar que no ets tu”, n’hi ha que diuen que per evitar trobar-se’l no hi ha res com tancar-se en un lloc amagat i tirar la clau, però malauradament sé que la naturalesa té milers de formes de fer-lo arribar a nosaltres, i aleshores només ens queda reconèixer que no som tan perfectes com crèiem...

diumenge, 11 d’octubre de 2009

entrada 295 (any 2)

Ahir va ser una nit tranquil•leta, després de la quasi cacera anterior, el millor era una nit de relax, estava fent copes amb un grup de coneguts i els temes van anar sortint, de fet d’entre totes les burrades que es van anar dient una de les que em va fer més gràcia va ser l’intent d’un dels allí presents per tal d’abolir els vestidors de nois i noies, i fer-ne d’unisex, segons ell aquesta diferenciació era segregacionista i provocava discriminacions, ja que segons ell els i les homosexuals podien recrear-se la vista mentre es canviaven, fet que no passava amb els heterosexuals, i això segons ell era un fet del tot discriminatori, em va fer gràcia l’argumentació i vaig tenir de reconèixer que un xic de raó i tenia en el fons, un altre dels temes va ser la darrera pel•lícula de l’Amenabar, de fet sigui o no una recreació d’un fet històric trobo un xic exagerats ja els comentaris que es van fent sobre l’oportunisme del director, qui per segons alguns tria temes “escabrosos” per potenciar les seves sempre fràgils pel•lícules, doncs bé, sense entrar al fons del tema, el creure que la destrucció de la biblioteca d’Alexandria, així com de bona part de la civilització clàssica va ser provocada en part per l’aparició d’una nova religió totalitària no se’m fa massa estranya, de fet el cristianisme no s’ha destacat per la seva tolerància vers les altres religions, i de fet sempre m’ha sorprès que una religió que es basa en la bondat i el perdó hagi provocat bona part de les guerres i força del sofriment que hi ha hagut en aquest mon des del moment de la seva invenció... al final la nit va anar morint, i vaig recordar les paraules que algú va dir: quan un ho perd tot i el temps va passant, quan l’essència interna d’un mateix aquell nucli incandescent que ens fa singulars es va apagant, un només diu cinc paraules, cinc paraules que surten del fons de l’ànima (qui en tingui) “Tant de bo estigués mort...”, cinc paraules que moltes vegades defineixen la impossibilitat o la rendició total davant dels fets, ahir veient tots aquells que bevien amb mi i que reien les tontades vaig reconèixer en les seves cares forces que en algun moment de la seva vida les han dites o que estan a punt de dir-les....

dissabte, 10 d’octubre de 2009

entrada 294 (any 2)

Al final vaig sortir, de fet després d’una estona ja ni hi havia tanta mala llet, de fet no es pot esperar poc més dels humans, amb tot vaig tancar la porta agraint a qui fos, la meva veritable naturalesa, no havia quedat amb ningú aquella nit era simplement quelcom entre jo i la raça humana, la super raça segons alguns creuen, vaig aparcar prop d’un bar dels que estaven de moda darrerament, abans d’arribar a la porta el Guetta ja m’estava atravessant els timpans, coneixia el local i la cambrera em va somriure al veure’m “Creia que no vindries per aquí” va dir amb un somriure mentre agafava una ampolla “Tens la copa pagada” va dir sense perdre el somriure, “Saps que t’aprecio massa per fer-te cap proposició” li vaig dir tornant el somriure “No sé si agrair-ho o lamentar-ho” va dir ella, el local tenia fama de tenir els supervivents de la nit amb les noves fornades, prop meu un grupet de jovenetes intentant demanar una copa, vaig fer un gest a la cambrera i aquesta amb resignació les va servir “Suposo que et dec les gràcies” em va dir una de les jovenetes “Què beus?” “No t’han dit mai que no hauries de parlar amb estranys?” li vaig dir “Forces vegades, però...” “Qui vol fer cas a les manies dels vells, no?” “Exacte!” va dir ella, vaig cridar la cambrera “Dos copes més...” la cambrera va mirar a la joveneta i després a mi “Cap problema?” va dir la meva nova amiga “Cap ni un...” va dir agafant l’ampolla de Stolichnaya gold, “Suposo que estaràs content” em va dir al servir-me la copa, vam estar parlant una estona, la nena no era idiota del tot, acabats els estudis amb bones notes havia anat a la capital a estudiar, uns anys de medicina i amb interessos en la oncologia, la vaig escoltar veient que hi havia una veritable professional rere aquella nena, després de la segona copa, em va dir que havia de marxar, la vaig mirar, hi havia una brillantor en els seus ulls que indicaven que mentre ella deia “Marxo” el seu interior deia “Però no sola”, em vaig oferir a portar-la a casa, no va caldre que em preguntés si volia fer la darrera copa a casa seva, “Puc entrar?” vaig preguntar al portal de casa seva “És clar!” tenia un pis força arregladet “Fica’t còmode” em va dir ella mentre es perdia pel que deuria ser la cuina, em va sorprendre mirant una fotografia on sortia ella amb una sèrie de malcarats de poca edat “Has estat mai al Perú?” em va preguntar, “Fa molts anys” li vaig dir acceptant la copa que m’oferia, aleshores vaig veure una brillantor especial en el ulls d’ella, vaig beure un glop de la copa acostant-me a ella “No voldria que pensessis que invito al primer que conec a casa...” va dir ella “Poc importa” vaig dir amb un somriure “Possiblement pocs dels que invites et reconeixeran que et volen matar... i no de plaer precisament”, ella va somriure trigant un instant a entendre l’abast de les paraules, la cara li va canviar, va llençar el peu cap endavant obtenint premi, em va costar uns segons agafar aire, temps que ella va aprofitar per sortir per la porta, vaig somriure al pensar el divertit que seria aquella nit, vaig sortir rere ella i la vaig trobar en el passadís em donava l’esquena, rere d’ella la cambrera “Ja vec que ets incapaç de caçar una lleona...” allí estirada amb un toll de sang que anava fent-se gran semblava una gosseta, “És teva” li vaig dir a la cambrera, “Aquesta nit has estat millor que jo...”

divendres, 9 d’octubre de 2009

entrada 293-2

La història l’escriuen els vencedors, avui estava discutint sobre aquesta premissa, de fet fins i tot s’han ofès bastant quan he comentat que la propera gran festa que celebraran representa l’inici de l’extermini i l’holocaust per una bona part del que era la població indígena de cert lloc, com podeu suposar m’he tingut d’escoltar de tot, fins i tot algú dient que la meva opinió no era més que una deriva nacionalista plena d’enveja (suposo que aquest no sap que el descobridor era nat de Tortosa, o això diuen, que allí controlen força el tema dels ous...), amb tot els segles que m’han ensenyat que el millor en aquests casos es acabar-se el cafè fer un somriure i marxar, la meva ment ha anat força enllà, fa més de cinc cents anys en qualsevol dels molts pobles que he assaltat i destruït, en recordo un en especial, portàvem dies de setge i això ens havia alentit la marxa, l’oficial de l’exèrcit no tenia massa paciència i em va cridar, “Suposo que ja t’ho deus imaginar, estic segur que Deu no vol que ens parem en aquesta merda de poble i no realitzem la seva voluntat...” vaig somriure, com si a Deu li importés aquell poble, si ni tan sols ens importava a nosaltres, i un altre cop una guerra en nom de Deu, posteriorment es va destapar el llautó i les guerres es van fer per ideals, total molts noms per amagar la veritable puta responsable de les guerres, l’economia i el desig de tenir més i durant més temps, els recursos són limitats i a més, rarament propensos a ser repartits... el poble no era massa gran, possiblement no sobrepassaria els dos mil habitants, amb tot ben fortificat i l’alçada de les seves muralles cobria amb escreix la potència dels nostres canons, “Saps que espero de tu, com a bon soldat de Deu... la teva missió és facilitar el camí...” vaig somriure “Això ja saps els que implica, un cop oberta la caixa dels mals res de bo es pot esperar”, “Tu fes la teva feina”, aquella mateixa nit jo i deu germans més de la foscor van assaltar la ciutat, vam donar a algú dos mil ànimes, l’endemà la ciutat estava en silenci només trencat pel soroll de les portes quan es van obrir, pocs dels soldats es van aventurar a entrar i els que ho van fer cercant riqueses van sortir després de tan sols veure l’inici de l’espectacle, els meus germans de nit es van acomiadar donant-me les gràcies d’una nit com aquella, tota la sang, totes les dones i homes, nens i nenes i vells que un pugui desitjar per matar, van marxar amb un somriure i dient que recordarien aquella nit força temps, passats els anys l’oficial de l’exèrcit va esdevenir emperador, i en la seva biografia es diu que aquell poble estava ple d’heretges i homes i dones que faltaven a Deu qui els va castigar en una sola nit tornant la pau i la tranquil•litat, amb posterioritat s’ha dit que les tropes van assaltar el poble de nit i els habitants van fugir, boniques explicacions per amagar que simple i planament hi va haver una carnisseria, on la carn humana va cotitzar a la baixa per l’excés d’oferta que hi havia, com sempre la història no la va escriure cap dels morts, només la va escriure algú que escoltava als vius que havien guanyat, així que quan penseu en el que us han dit intenteu descobrir qui ha dit inicialment allò que preneu com a dogma de fe...

entrada 293 (any 2)

Avui m’heu tornat a deixar sorprès els humans, estava escoltant la ràdio quan algú ha dit que a cert personatge (i he de reconèixer que el personatge en qüestió se les porta), li estan caient de tots els costats per dir-li a una política “Vostè és més maca que intel•ligent”, bé no he vist la foto de la política, tot i que si tinc temps la buscaré (ja les he buscades), i bé, un xic de mala llet si que hi havia rere les paraules del il cavalieri, perquè maca, maca, vaja no massa, amb tot la gràcia està en que si hagués dit “Vostè és més intel•ligent que maca” també l’hagués liat, i ja no parlem si hagués dit “Vosté no és ni intel•ligent ni maca”, o fins i tot un “Vostè és intel•ligent i maca” que segurament li hagués portat encara més mals de cap, així doncs, aquest senyor no pot fer cap comentari sobre els altres i en canvi s’ha d’empassar tots els que fan sobre ell, ahhhh bendita democràcia com diria aquell... els llatins ja ho deien “Quis custodiet ipsos custodes?” i avui en dia hauríem de dir “Qui pot parlar dels que parlen?”... i ara una solució que farà contents a molts alcaldes, la major solució és aquella que de dos problemes en treu una solució positiva, doncs bé, aquí en teniu un exemple, teniu dos problemes, el de la prostitució i el de la grip A, doncs segons certs il•luminats (i aquests ja m’agraden més que els d’ahir), hi ha una relació directa entre la pràctica del sexe i el no agafar la grip, ja ho diuen que el follar és com l’aspirina ho cura tot i allò que no cura senyal que no té cura... bé, semblaria ser que follar activa el sistema immunitari, quasi tan com fer esport, tot i que la gran majoria prefereix follar a fer esport... així doncs, proposo que a les ales dels hospitals destinades a tancar els malalts de la grip A es reformin (i de pas es dóna més feina als de la construcció en atur), i es montin uns putihospiclubs, on tots els membres dels grups de risc (i ja veureu com s’incrementen els grups de risc, anda que no!), poguessin, no poguessin!! tinguessin de practicar sexe per tal d’incrementar les seves defenses, i de pas les noies que es guanyen la vida a les carreteres se’ls hi podria donar el títol d’expertes sexesanitàries (que lo de les bates de les infermeres se les porta...), en especialitats com: exploracions vocals, forats profunds, etc... i tot pagat per la seguretat social!!, que total, que és una despesa més en la immensitat de l’oceà de l’administració, estic segur que la iniciativa i verda a més, tindria una àmplia acceptació, i ajudaria a resoldre dos dels problemes que més han sortit a la premsa darrerament, si és que aquell que no vol resoldre els problemes és perquè no vol... i per cert?? ja li han passat la factura al pagès que va dir que havia vist un quisso-lleona de tot el merder que va muntar?, o s’haurà de pagar si ens perdem a la muntanya i en canvi muntar un circ de dimensions que ni el Gran Circ Americà pot sortir gratuït?...

dijous, 8 d’octubre de 2009

entrada 292 (any 2)

Ja podeu estar contents humans, la fera ha mort, ha estat caçada, eliminada com diria aquell, tot i que encara no he vist al brillant caçador dient allò de “He matat al llop!!” o millor dit “He matat a la lleona...” suposo que es podrien omplir força la boca d’haver mort una lleona i no al llit, que allí es on perden tots els que es posen amb veritables lleones, sinó en la plena jungla catalana, doncs bé, al final la lleona ha resultat ser un quisso, no un gos assassí o una amenaça per la humanitat, un simple, abandonat i mal alimentat quisso que ha intentat fer sort acostant-se a la sempre humanitària humanitat, bé no he llegit els motius que han portat a aquest feliç desenllaç per a tot pagès de la zona (i menys em pregunto qui ho pagarà tot això, tot i que suposo que la padrina), a més he escoltat que no hi ha imatges de la cacera o de l’animal abatut, no fos que espantessin al personal amb la imatge de la ferotge bèstia, tot i que suposo que hi deu haver algun mòbil amb les instantànies del moment, “Era ell o jo...” diran triomfants les veritables bèsties amb les seves armes encara traient fum, bé, si voleu una cacera demà us n’explicaré una, mireu tanta història m’ha obert les ganes de sortir i veure si també tinc tanta sort com els grans caçadors blancs d’ahir... i mentre intentava pair aquesta notícia la segona... resulta que uns il•luminats (uns altres), que al final resultarà que els veritables perillosos seran els il•luminats en lloc dels illuminati... han descobert que una part dels gasos d’efecte hivernacle venen provocats per les femtes dels animals, entre altres i en especial, vaques i porcs (lo de porcs sense segones...), després d’analitzar la problemàtica han decidit que la solució és (redoble de tambor).... no menjar carn, ole, ole, tus güevos... i jo em preguntava si no seria més fàcil treure uns quants humans del mon, si total, fet i fotut sou vosaltres els que heu començat aquest desastre, que si jo rebo un visitant a casa i acaba per deixar-me-la feta una merda l’avio cagant llets, així doncs proposo fer un sorteig i dels 10.500 milions de persones existents crec que es podrien eliminar uns 4.500 milions mitjançant una gran sorteig mundial, amb tot caldrà establir una sèrie de punts, com per exemple que algú decideixi morir per vosaltres... d’aquesta manera els del primer mon respiraran tranquils al saber que sempre hi haurà pobres desgraciats a fer el favor a canvi d’una petita compensació, també caldrà veure si hi poseu polítics i/o monarques tot i que personalment crec que aquest són del més prescindible que hi ha, amb això imagino a algun polític quan li diguin que ha sortit la seva filla dient: “Joder, no quedamos que solo campesinas y putas” “Pues por campesina no ha salido...” (aquest acudit no és meu, però és genial), també caldrà veure si tots els humans valen el mateix, suposo que alguns seran considerats més valuosos que altres, aleshores caldrà veure on queda la democràcia, a més, segur que el sorteig seria el programa més vist, no m’imagino el que pagaria certa entitat financera per un anunci, o com anirien les bombolletes d’una beguda alcohòlica... a més d’arreglar el tema dels gasos d’efecte hivernacle, de rebot es podria acabar amb la gana al tercer mon...

entrada 291 (any 2)

Tinc una coneguda que arregla testes o caps, vosaltres mateixos, i de fet com diu la dita a casa de la puta condó de bossa de pipes, o era a casa del ferrer cullera de bastó?... bé, com sigui, és tan bona professional que ha acabat per tenir aquell mal de la identificació amb l’altre, suposo que la gent amb empatia no hauria d’estudiar segons que, amb els segles he descobert que davant un problema personal es pot ajudar de diferents maneres: la més normal és pensar el que faríem nosaltres i proposar-ho, fet aquest que falla per la senzilla raó que ningú és com nosaltres, i òbviament ni pensarà ni actuarà com nosaltres, i això provoca en el cas que ens facin cas, a deixar en un jardinet de collons a l’interessat, una altra opció és decantar-se pel més lògic, i bé, en un mon on la lògica brilla per l’absència que voleu que us digui... després hi ha aquell que intenta ficar-se en la pell de l’altre i dir el que faria si ho fos, Deu ni do com de complicats poden ser alguns... i si a més partim de la premissa de la primera casuística que tots som diferents... després tenim els que no diuen res perquè han descobert que sempre la caguen, i acaben per perdre els pocs amics, bé en aquest cas sempre es pot dir allò de “Jo faria això, però tingues per segur que no funcionarà, així que pots fer la inversa, que pot funcionar... ara dels resultats...”, força complicat el tema, i és que moltes vegades la gent no vol un consell, la gent vol escoltar el que volen que els hi diguem i a més que tot surti com dsesitgen, oleeeeeee manoleeeeete com deia aquell, en el meu cas i gràcies a ser un vampir i portar forces segles arrossegant-me per aquest fotut mon, he aprés una altra via, possiblement ni millor ni pitjor, i es tracta de recordar problemes semblants, veure les decisions preses i els resultats obtinguts, de fet els humans no sou tan peculiars, a mateixos impulsos mateixes solucions... per exemple: si la vostra parella (femenina) us diu que vosaltres si mai li feu el salt (i carai, per quin motiu li hauríeu de fer, si fidelitat i masculinitat van de la ma...), que li digueu que ella us perdonarà, doncsssssss malamenttttt no serà així, els segles em diuen que elles mai perdonennnnn, mai!!!, i per cert, les dones acostumen a tenir venjances treballades i no al moment, elles saben allò que els bons plats es cuinen a foc lent... amb tot els consells que us puguin donar són com les opinions i els culs, cadascú en té un (com a mínim de cul), és com el conegut de l’altre dia, quan en una parella ja no es discuteix per l’avorriment i el poc interès que desperta, i quan aquestes acaben en silencis malament, i si a més s’acaba que el dos comparteixen un mateix llit malament de malament, jo mai he acabat dormint amb algú amb qui hagi discutit (lo del sexe després d’una discussió, és com creure que després d’anar al dentista el ratolinet peres et deixarà una monedeta sota el coixí), sempre he necessitat o la distància del menjador per beure i concloure el que ha passat, o la distància del carrer per pensar on estaré l’endemà...

dimecres, 7 d’octubre de 2009

entrada 290 (any 2)

Tinc un grup de coneguts que a vegades crec que formen part d’un corpuscle en metàstasi constant, ja que cada cop s’hi afegeixen personatges nous, bé si ho mirem des del punt de vista que això em permet riure cada cop de més gent pot estar bé, ara bé no hi ha res de bo que no tingui un preu i aleshores em toca aguantar espectacles poc menys que in-creibles (amb dos paraules i dos collons), el famós dia de la festa vermelleta (divendres passat pels assenyats que no segueixen aquest bloc), en tenia un d’aquests al costat, i a més és un rara avis pel fet que era dels pocs (o és?) que tenia parella, estàvem bevent i he de reconèixer que la seva tipa tenia una bona sacada... la nit va anar tirant, i entre l’alcohol i les gogo’s no sé que els hi passa a algunes noies que tenen tendències a fer-se notar sota la frase de: “Si aquella ho fa, jo també” tot i que “aquella” és una gogo i l’altre no... i com sempre a més sempre hi ha subnormals calentorros desitjant follar-se qualsevol cosa i que veient a una noia borratxa i ballant giren tota la telemetria vers aquell objectiu, i jo, bé doncs jo feliç, de fet aquella parella m’estaven alegrant la nit, al final el noi se’n va cansar i li va dir a la seva parella que marxaven, doncs bé, aquesta que li diu que és un carca, que s’avorreix amb ell, que no sé la folla, etc... i que es queda allí, el noi que l’agafa pel braç per treure-la d’aquell antro de perdició i... ahhhhh, pobret, una altra víctima per les erices cabrejades, abans de poder ni tan sols estirar-la, es presenten els futuribles a follar-se-la i darrera el goril•la del local, els futuribles li expliquen al goril•la la situació, aquest sense entendre res (per això és un goril•la) mira a la noia com a la Fay Wray i amb un somriure enganxa pel pit al noi i se’l emporta del local, bé en resum... el noi fora, i que ja no pot entrar més al local per “escandalós” i ser “poc representatiu de la imatge que el local desitja” ole, ole, tus güevos marianico... i la noia dins ballant i amb les polles amb potes al costat, maniobrant per rodejar-la i obrir foc o anar directament a l’abordatge... bé, el meu conegut va tornar a casa i cabrejat com estava va beure un xic massa, la va estar esperant tota la nit i veient que no arribava el primer que va fer (fins i tot abans d’anar a esmorzar), va ser canviar el pany de la porta, suposo que ficar el bombí al pany deuria donar-li més plaer que posar altres coses en certs forats, així que ja el teniu, assegut al menjador, amb un somriure d’orella a orella i esperant que la seva parella arribés i no pogués obrir la porta, doncs res, que truquen a la porta, i ell que la fa esperar, al final (que un també té el seu cor) s’aixeca i va a obrir, “Què puta?, t’ho has passat bé?”, la porta s’obre i no hi era la puta, bé i si eren putes anaven d’uniforme (eissss, que per gustos...), abans de poder dir res s’emporta la primera hòstia, us puc assegurar que he vist pallisses i tal com el vaig veure posteriorment s’hi van esforçar, el motiu era que la noia estava a l’Hospital, es veu que els nois amb qui havia acabat no havien estat del tot fins i veient que la telemetria no els hi anava massa bé van decidir entrar a sang i foc, i sang n’hi va haver, violant a la noia, i ella que va acabar a urgències no va poder més que dir que havia estat la seva parella amb qui havia discutit qui un cop arribada a casa l’havia violada i colpejada, i és clar amb el kong reafirmant la història poc a dir, total que ell va passar el cap de setmana tancat amb una sessió de fist sense fucking (umm, o si...), i ella va tornar a casa, al final va decidir no denunciar-lo tot i que l’ha avisat que canviar el pany de la porta li portarà conseqüències per cabró, i que el culpable de tot el que li ha passat és ell per deixar-la allí sola... bé i el millor de tot és que encara diran que el nen s’assembla al pare (que això sempre es diu, i és el més políticament correcte, menys quan surt fosquet que aleshores es diu allò de.... és que els besavis van anar a Cuba i van tornar amb un nen... i la família d’ella afirmant amb el cap i amb aquella cara de... ya lo sabiaaaaa, ya lo sabiaaaaa)

dimarts, 6 d’octubre de 2009

entrada 289-2 (any 2)

I wonder what you'll take from me today
Sanity or just me breath away
It's hard to say
Impossible for me to tell
What always walking on egg shells
Who you're going to be from day to day to day

Chorus:
I wish that we would go back
To what we were before
But I don't think that I love you anymore, anymore

Wonder why it is that you don't see
What you've changed since we first met
And how much that is killing me
Know that I will always miss
The butterflies of our first kiss
And how you use to smile so easily

Chorus:
I wish that we would go back
To what we were before
But I don't think that I love you anymore, anymore

Bridge:
It's too hard to keep pretending
It's too hard to ignore
But I don't think that I love you anymore, anymore

I'm sorry,I'm sorry
I never thought that it will come to this
I know I'll never get back
To how we were before
Cuz' I know that I don't love you anymore

It's too hard to keep pretending
It's too hard to ignore
But I know that I don't love you anymore, anymore

I'm sorry...

I com sempre i per qui la volgui escoltar