entrada 1110-2 (any 8)

Fa temps en un local perdut vaig assistir a una conversa força interessant, un dels presents parlava amb un dels clients, i aquest va preguntar de sobte “Saps, m’agradaria tenir clar que s’entén per “judici final”, vull dir, si tens un advocat si et foten allí plantat et miren i et diuen…” l’altre va aixecar la mà mentre deixava el got sobre la taula “És força més senzill, segons la tradició quan un mor el seu esperit abandona el seu cos i comença a aixecar-se cap al cel, en el camí un va veient tots els seus actes, aquells que es volen oblidar, aquells que vam arribar a creure que ni tan sols nosaltres els havíem realitzat, i és aleshores quan el sentit de culpa va frenant l’ascens, en aquest camí no hi ha creences, ideologies o mentides que valguin. Veiem els actes nets de qualsevol excusa o justificació que ens haguéssim cregut per tal de poder-los realitzar, veiem els actes i les seves conseqüències, i no podem tancar els ulls i dir que no van amb nosaltres, perquè no ho podem negar que hem estat nosaltres qui els va realitzar; és aleshores quan l’ascens es va frenant amb els pes dels mateixos. Fa temps la gent creia que eren aquells a qui havíem ferit o fet mal els que ens impedien l’ascens, fins i tot Deu o qualsevol altre dels seus àngels, però no, no t’enganyis, som nosaltres mateixos els que anem assumim el pes dels actes, de fet no som els que érem som la nostra essència i aleshores aquesta conclou que no tenim dret a entrar al cel, que necessitem de certes correccions, i la resta ja és coneguda…”, l’altre el va mirar mentre deixava el got sobre la barra, i el tipus va prosseguir “No t’hauries d’estar de demanar un altra copa, un copa més o menys no et farà pujar o baixar massa, i el fet que tinguis una vida finita, i més encara en el teu cas no hauria de fer-te creure que alguns actes bons netejaran els dolents, de fet no funciona així…” “I no hi ha solució, vull dir, cap altre forma de fer-ho?” “Si te’n proposés una, a canvi d’un preu ho acceptaries, tot i que no del tot “regular”?” “Clar!” el tipus va somriure “Veus! Acabes d’acceptar fer trampes, i lleig, molt lleig, acabes de guanyar uns quants quilòmetres extres de caiguda a l’infern…” vaig somriure, el tipus es va cagar en tot i va marxar, l’altre es va girar mirant-me “I tu? també pateixes pel teu judici?” va callar al veure’m, “Vaja, vec que segurament no hi pateixes massa tu; acusat, jutjat, sentenciat i executat en vida, i sense possibles revisions dels cas. Salut!” va dir aixecant la copa, vaig correspondre mentre recordava quelcom que em van dir fa segles “El problema de la gent no està en que tots vulguin la salvació, si tothom la tingués el cel no seria més que un calc del que tenim aquí, i creu-me, ningú diria que això que tenim aquí sigui cap mena de paradís, i a més, quant la majoria de la gent no sap que fer amb la seva vida, no deixa de ser un xic infantil demanar una existència eterna…”, em vaig acostar al tipus mirant-lo als ulls i no podent evitar un somriure “Els vas veure oi, el vas veure, i no com reia o estava enfadat, vas ser un dels darrers en caure, se’t va immobilitzar a terra mentre et queien les ales per tal que fos la darrera presència que veiessis i aleshores vas veure que senzillament hi havia menyspreu en la seva mirada, i aquest se’t va quedar clavat als ulls, quant et mires al mirall que veus?, l’àngel que erets, el dimoni que ets, o el reflex del menyspreu del gran pare… No crec que siguis el millor exemple o el més adequat per jutjar…”