entrada 1146 (any 9)

Com cada dia vaig aparcar, sortint del cotxe i obrint la porta per deixar al gremlin lliure, aquesta després d’unes “Gràcies” surt del cotxe i va disparada a trobar-se amb els seus companys, una mirada als pares i vec la natural evolució del xonisme més poligoner, aquelles sota el nom de La Vane, i els benaurats nomenats Joshua o Jonathan, han crescut i per desgràcia aliena s’han perpetuat tal i com recomanen els petit suïsses de dos en dos, doncs res, que la meva càrrega (aquella que carrego cada matí) de nom Alícia ha sortit disparada vers els dos xurumbels de tan excelsa parella, suposo que el gremlins aliens deuen respondre a noms com: Kraken o Ragnar en el cas d’ell, i Daenerys o directament Khaleesi en el cas d’ella, i mentre hi barrino esperava que la petita se n’oblidés però heus ací que no, unes passes més enllà s’atura es gira i torna corrents, em mira i m’estira dels pantalons amb aquella cara de “O baixes o aguanto la respiració fins que em mori” i abans que passi de vermella a lila m’acotxo per tal que em deixi anar un petonet i torni amb la resta del suicide squad que formen la panda de hijoputagremlins del cole. Un cop dins la parella em mira i se’ls hi escapa un “Mira al criado”, somric, fa segles que he aprés que no ofèn qui vols, sinó qui pot, la tipa intenta excusar-se, aixeco la mà “No passa res, de fet, si, soc el criat del seu pare... un home que em pot pagar per tal que faci entre d’altres aquesta feina”, m’encanta veure com fer un pas endavant fa retrocedir a la gent, i sobretot a aquells que saben que un espai mínim és l’únic oportunitat a sortir-se’n, no criticaré les amistats de l’Alícia, els seus pares li podrien oferir el millor dels col·legis, però es van decantar per aquell, per tal que veiés que no només hi ha xaxiguais en aquesta vida. Fa uns dies que l’Alícia surt del cotxe i no hi troba els seus amiguets ni els amiguets ni els pares, i no se n’ha pogut estar “No se...” m’ha dit amb aquell posat d’algú qui tot ho hauria de saber i veu que quelcom se li escapa “Fa dies que no venen... i abans que m’ho diguis no és cert que igual estan malalts...”, somric, i ella agafa aire mentre empassa saliva, “Et puc demanar un favor?” no perdo el somriure “No, no pots, si vols que faci res ja saps com va això...”, ella ho valora, sap que ha perdut però no discutirà “Vull que miris a veure que passa...”, la deixo amb els seus pares. Els segles m’han ensenyat que no importen els anys que tenen, una ordre és una ordre i em paguen per obeir, per complir desitjos, les qüestions són banals i quasi mai escaients, conec als pares, no a ells personalment però sé com es pot sobreviure amb la crisi que hi ha, una trucada i una cita, unes hores després i ja de nit en un altre racó de la ciutat entrava en un local, el tipus no va poder evitar riure “Saps?, quasi que em cago a sobre quan m’has trucat, i el que no he pogut evitar ha estat pixar-me de riure després de la teva pregunta, de debò ara t’encarregues de gent com aquella?”, aixeco la mà, tot i tenir l’eternitat el temps no està fet per ser perdut i menys encara amb algú com aquella persona “Tens la informació”, el tipus s’ha mogut nerviosament “Si, si... mira han fet negocis sense pagar i ja saps com va això, si no pagues bé que d’altres han de cobrar, i dos nens ofereixen un ampli ventall de possibilitats... òrgans, vicis, parafílies... Amb tot segurament no els hi agradarà que t’hi posis”, somric “Em sobra el “segurament”...”, els negocis com aquells m’agraden ràpids i al gust de les parts, obtinc la informació, un parell d’hores més i arribo al meu destí, no vull despertar al veïnat tot i que tan se’m refot, el de la porta no acaba la frase caient als meu peus, no era la seva nit, ni possiblement fos tan sols la seva vida aquella... dins de la casa puc escoltar, notar, sentir als presents, quanta supèrbia un de sol a la porta mentre la resta estan en una habitació, em pregunto com es pot esperar tenir infinits dies de sort, o si s’és tan estúpid com per actuar així de forma conscient.... entro a l’habitació les mirades de sorpresa canvien a moviment que deixen al descobert les seves armes, somric mentre vec als nens en un racó “Tanqueu els ulls... i no els obriu passi el que passi...” no deixo de somriure, torno a estar al centre de l’habitació i pico l’ullet als nens que tanquen els ulls i s’abracen, sonen els trets ni tan sols els compto, noto com em perforen, els riures dels presents, els renecs i la seva sensació de victòria, tot queda en silenci poc després “El meu torn...” no ho entenen, no comprenen com em puc aixecar, ni com puc fer saltar un cap d’aquella manera, ni tan sols entenen com poden tenir aquella quantitat de budells dins seu un cop els veuen a terra. M’acosto a qui deu ser el cap d’aquella troupe, el tipus em mira amb els ulls fora de si baixa l’arma coneixedor que allò no funciona, almenys amb mi, m’acosto i deixo la meva mà en la seva espatlla “Veuràs, et voldria demanar un favor, hauries de deixar tranquils als pares d’aquells nens, si ho fas ho consideraria tota una deferència que podria portar a que no acabi amb tu, suposo que m’entens...” afirma amb el cap, faig força amb la mà l'espatla es trenca, i un crit ressona a l’habitació, aquell braç ja no serà mai més funcional... L’endemà al mati torno a portar a l’Alícia al cole, i ens trobem als poligoners amb els seus fills els quals s’aparten quan s’acosta l’Alícia, ja no són amics, ara senzillament li tenen por, ara saben el que pot fet, ara ja saben que mai serà com ells, que ells seran com la resta però que ella no. Aquella tarda l’Alícia m’abraça donant-me les gràcies, segurament millor els hagués deixat morir i em diu amb un somriure “Saps, diuen que ets un monstre, i sé que ho ets, però ets el meu monstre”, suposo que altres nenes es conformen amb un os de peluix.