La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dijous, 30 d’abril de 2009

entrada 138 (any 2)

Ahir llegia que les malalties actuals estan creades per les farmacèutiques i destinades a vendre els excessos d’estocs que tenen de certs productes, bé, no deixa de ser una idea interessant i suposo que aquells que defensen la teoria de la conspiració sempre són els més “in” i tenen un plus per acabar al llit amb la maca de la festa, però crec que tot és molt més fàcil i senzill, la meva existència m’ha permès de veure moltes passes de malalties, algunes curables i altres no tant, i us puc assegurar que sota la sensació de domini que us pugueu creure que teniu, la naturalesa us porta sempre un parell de passes d’avantatge, així doncs avui esteu fent la medicina per la malaltia d’ahir quan la natura avui ja està preparant la malaltia de demà... suposo que tot forma part d’una estúpida llei natural, els forts i adaptables sobreviuran el altres potenciaran la indústria de les caixes de pi, i tal com està l’economia bona falta que fa... amb tot, el que és cert, és que per molt que es critiqui el sistema i s’expliquin teories de la conspiració, molt possiblement si aquesta persona cau malalta serà la primera en voler reentrar (si mai ha sortit), al sistema i ser curat, això si ja no disposa d’una caixa de retrovirals a la tauleta de nit, de fet no hi ha cap principi moral o ideològic que pugui amb la pròpia supervivència de l’individu, bé... possiblement ara em podreu dir 15 o 20 persones que han mort pels seus ideals, i jo us podré contestar amb milions que han renunciat als mateixos per seguir vius, i crec que milions sempre són més que 15 o 20 i que les minories tot i reafirmar l’orgull de les majories mai són representatives de les mateixes. Però bé, podeu somriure no hi ha malalties que durin segles i això ho sé, i al final sereu menys però més sans i els que sobrevisquin després d’enterrar i plorar als morts seguiran amb la seva vida, una altra de les lleis vitals, jo només espero que en quedeu els suficients per tal que no passi gana... Recordant, la meva ment va anar anys enllà, en un dels moments on la terra estava assolada per una de les darreres pandèmies que un Deu que no pot jugar amb masses humans alhora s’inventa per disminuir el nombre de joguets a moure (vaja, ningú de vosaltres ha jugat a un “Sim”), era una nit freda i humida, tot i que jo estava en un lloc calent tenia entre els meus braços a la darrera humana amb qui havia passat més d’una any (mesura personal de temps), exactament era una h2, una humana amb qui havia passat 2 anys, però tot té un final, tot menys la nostra presència en aquest mon, un cop vaig llegir que només un vampir pot oferir l’amor etern ,i no puc més que riure cada cop que em ve la frase al cap, res és etern, per la pròpia definició el concepte etern agafa un significat on no s’accepta que res ho sigui, i us puc ben dir que tot passat un temps perd el seu encant... l’encant no s’havia perdut encara tot i que com l’estiu que segueix a la primavera, ja havia florit i n’havíem recollit els fruits, tot estava pactat, així que em vaig aixecar del llit i em vaig vestir... “Em vas dir que estaries sempre...”, “Sempre, fins que fossis feliç” vaig respondre, després d’un silenci vam contestar els dos alhora “Qui ha dit que ser feliç sigui bo?” “No he dit mai que jo sigui bo”, cada un dels dos va dir la frase al mateix temps, passats els segles he arribat a entendre que els humans sou incapaços de personalitzar les coses dolentes en vosaltres mateixos, les coses han de ser bones per vosaltres i dolentes per efectes externs, nosaltres en canvi sabem que les coses bones sempre ens venen, i que les dolentes... bé de les dolentes ja ens encarreguem nosaltres. Vaig sortir a la nit, freda i humida... que més pot desitjar algú que no té ànima ni sentiments...

dimecres, 29 d’abril de 2009

entrada 137 (any 2)

“Klat potriak”, sota aquest crit vam entrar una freda nit de desembre del 1889 a Viena, va ser una acció “suimalhun” una acció de “sang i foc”, els ciutadans havien aconseguit caçar i matar dos germans de nit i en tenien tres més de captius esperant el moment per ajusticiar-los, se’m va “convidar” a capitanejar un escamot destinat a alliberar-los, aquest escamot va esdevenir finalment un exèrcit de càstig per tal que quedés clar que no és massa recomanable matar a éssers com nosaltres. La nit era freda, i la ciutat ni tan sols estava preparada per nosaltres, de fet ni que ho haguessin intentat podrien haver representat el més mínim problema per nosaltres, els crits de “Klat potriak” ressonaven per tots els carrers, la traducció podria ser la de “orgull vampíric”, cada cop que entraven en una casa era el crit seguit per altres crits i silencis, no sé quina història us haureu inventat els humans per justificar la mortaldat d’aquella nit a Viena, però la població pràcticament va quedar eliminada, només es van deixar alguns supervivents per tal que expliquessin el que havia passat, els actes ofereix més respecte que no pas les paraules o explicacions, i més quan dels actes en deriva un terror paralitzant, els humans vàreu trigar anys a tornar intentar ni tan sols atacar a un dels nostres. Els germans captius es trobaven a la casa del poble, va ser al trobar-los que hi vaig caure, tot el que havíem fet havia estat generat per aquells mateixos que havíem anat a alliberar, s’havien deixat agafar i ni tan sols s’havien resistit tot esperant que fóssim nosaltres els que els rescatéssim i castiguéssim a aquells que els havien agafat..., em va semblar un comportament humà, massa humà, de fet insultantment humà, vaig demanar al Stieg que prengués als germans que havien assaltat la casa i ens esperés a la plaça, que jo els alliberaria, vaig entrar a la sala on els tenien presos i l’estupidesa d’aquells que allí hi havia va significar el malbaratament de més de 50 litres de l'apreciat líquid, ni una paraula d’agraïment només queixes i més queixes del que havíem tardat i dels germans que havien estar morts per la nostra ineptitud i tardança. Un cop alliberats, vaig ser clar: “Teniu dues opcions, sortir d’aquí demostrant que encara conserveu quelcom de la vostra naturalesa o quedar-vos-hi per la resta de l’eternitat”, el primer ni tan sols va entendre les meves paraules, caient als meus peus, la resta va fer el millor que van poder, però ja no eren els meus germans, eren massa humans, de tant d’estar envoltats d’ells havien agafat els seus defectes i perdut les nostres virtuts, al final només hi havia un mort de peu i era jo, vaig tornar a la plaça, “Mala sort Stieg, els humans han decidit acabar la feina i no han donat opció als nostres germans...”, l’Stieg no era idiota, tot i que després d’un instant seriós va deixar escapar un somriure “Qualsevol que es deixi matar per un humà no té dret a estar viu”... des de les hores no he tornat a estar convidat a cap més nit de suimalhun.

dimarts, 28 d’abril de 2009

entrada 136 (any 2)

Fa temps algú em va dir que els pobres tenen la necessitat de l'espiritualitat, mentre que els rics en tenen el privilegi... de fet té poc mèrit que quan no es té res un intenti demostrar el bo que és no tenir res, de fet en altres temps dirien que fins i tot seria un trampós, en canvi aquells que tenen molt i es permeten el luxe de desprendre's de tot són els que mereixen el nostre reconeixement, de fet, hi ha gent que em fan força gràcia, possiblement la història de Narcís té la seva gràcia, algú que es creia tan maco que va acabar per tirar-se a una font (que no tirar-se una font, ull!!) al veure el seu reflex... possiblement els humans teniu bona part de Narcís, tots creieu que sou els millors, i si sou tan hipòcrites de negar la vostra perfecció negueu encara amb més força que sigueu els pitjors en res, i aleshores quan us veieu reflectits us quedeu tan absorts que sou terriblement previsibles i fàcils de portar, en canvi jo no em considero massa bo en res, i possiblement molt dolent en quasi tot, i aleshores no em queda més que aprendre del pou de coneixements i virtuts que sou els humans, i doncs com és que us estranyareu de l'afició dels vampirs pels humans, i que ens alimentem de vosaltres, que menys davant d'éssers tan perfectes i genials com vosaltres :), possiblement hauria de dir que si mai he escrit res dolent de vosaltres ha estat per l'enveja que ens desperteu als vampirs, segurament si tinguéssim l'oportunitat tots voldríem tornar a ser humans i gaudir de les virtuts i privilegis de ser-ho. Amb tot la història de Narcís té un punt interessant, el fet que demostra que ningú ha d'estar orgullós de sobresortir sobre el altres, i en el cas de ser genial en res, s'ha de ser genial pels altres i no per un mateix, de fet Narcís rebutjava a dones i homes perquè no en considerava a cap tan maca o maco com ell, i si ell era maco no menys esperava de l'altra persona, i per aquest desig i pel fet de no acceptar allò que li volien imposar els propis Deus es van confabular per eliminar-lo, si voleu que us sigui sincers, crec que els Deus poc hi van tenir a veure, molt possiblement algú cansat dels seus noes va decidir prendre's la llibertat per la seva ma i va decidir saltar-se la negació del noi... o us penseu que la violència de gènere pertany només al present?, com sempre tenim una història que ens porta a creure que es pot ser bo en quelcom, però que mai heu de ser el suficientment bons com per molestar o provocar el nerviosisme en els altres, i que òbviament no podeu dir allò de.... Però que collons m'importa la resta la humanitat, sota perill d'acabar en el fons d'una font, i que l'única flor que deixin en la vostra tomba acabi per portar el vostre nom....

dilluns, 27 d’abril de 2009

entrada 135 (any 2)

Fa unes nits estava prenent una copa en un dels molts bars de “moda”, no hi era per gust i estava complint una promesa, feia poques nits que m’havien comunicat que el bon del Slet havia mort, de fet qui caça ha de tenir clar que qualsevol dia pot esdevenir una víctima, i l’Slet ho tenia clar, ell sempre deia que no hi hauria pescadors sinó hi haguessin peixos que mosseguessin els esquers, així doncs de qui era la culpa?, del pescador o dels peixos?. M’havia fet prometre que si mai marxava abans que jo, jo sortiria i em donaria una oportunitat de gaudir de la nit en el seu nom, de fet suposo que aquesta era la darrera broma que l’Slet em gastava, només al traspassar la porta tots els riures i les demostracions d’alegria que es podien veure van agafar la seva veritable dimensió, em va costar una mica pair tot el que allí es sentia, i vaig buscar un racó on fos més suportable l’esllavissada de sentiments que corrien per l’atmosfera, darrera dels riures i dels comportaments de la gent hi havia tragèdies, cada somriure portava parell una tragèdia, cada intent d’oblidar dels d’allí dins, em portava a mi el que es volia oblidar, a vegades envejo la capacitat que teniu els humans per negar l’evident i centrar-vos només en la part interessant de la vida... vaig considerar que ja havia pagat un tribut prou alt a l’Slet i vaig sortir del local, just al traspassar la porta vaig notar uns ulls que em miraven, vaig sortir del local i vaig començar a caminar per carrers cada cop mes obscurs i quan la foscor era pràcticament absoluta vaig parar-me, no vaig tardar a escoltar un “pom-pom”, que s’anava accelerant i fent més fort, el vaig notar passant pel meu costat i parar-se uns metres davant meu “hem buscaves?” vaig preguntar, vaig sentir la por de l’altre i com el pom-pom s’accelerava fins al màxim “suposo que la pregunta sobra si has vingut fins aquí, possiblement la pregunta seria... què busques?”, una lleu veu va respondre “la foscor”, estúpids humans, però no seré jo qui us tregui les il•lusions “ha estat el teu dia de sort, aquí davant la tens, no tens més que caminar uns metres més”, “però no es veu res” va respondre, “i que esperaves, la foscor no és més l’absència de tot, i si res hi ha, no hi ha res a tenir-li por”, “noto com si hi hagués quelcom monstruós observant-me” va dir, “bé, si va per mi no t’ho tindré en consideració, però recorda que la foscor no és més que el veritable mirall del que som” vaig continuar avançant recordant el que un dia m’havien dit, qui camina per la foscor i actua justament sense respectar cap regla, esdevé el màxim exponent de la justícia, ja que els seus actes no obeeixen cap regla o norma, sinó que parteixen de la veritable naturalesa de l’individu... com tot el que és bo, al final la foscor va acabar-se com havia vingut, passats uns minuts darrera meu va aparèixer la figura que m’havia seguit, “ho he aconseguit!” va dir “vols dir?” vaig respondre amb un somriure mentre senyalava cap a la foscor, i ara fins i tot ell ho va veure hi havia una figura que caminava en ziga-zaga sense trobar cap sortida... “el teu desig de sortir és el que ha aconseguit sortir, però la persona encara està dins la foscor, i fins que no perdi la por a aquesta no podrà veure la sortida, la foscor no és dolenta només que té uns mitjans peculiars de voler demostrar-ho....”

diumenge, 26 d’abril de 2009

entrada 134 (any 2)

Darrerament les nits de dissabte ofereixen forces al·licients, i jo que em pensava que no deixaven de ser com qualsevol altre nit, això si amb un excés d'oferta que acabava per fer baixar la qualitat del producte, però heus ací que rectificar esdevé moltes vegades de savis... Ahir vaig sortir a sopar un xic més tard que de costum ja que em vaig entretenir parlant amb gent, així que ja em temia que la majoria de les cuines estarien massa obertes quan la vaig veure, de fet ja havia dit que no era una nit de rosses, feia dies que estava fart de menjar “menjar escombraria” així que em vaig decantar per algun luxe i és clar un de tant en tant es pot permetre una morena i fins i tot una castanya, i en menor mesura i per problemes amb el colesterol les panotxes, però ahir i gràcies al Sr. Adrià que ha fet pujar el renom de la cuina catalana se'm va creuar una noia am el cabell negre, acostumen a ser terribles i quasi mai se sap com s'acaba, poden arribar a ser esgotadores tant verbal com.. bé verbal i d'altres maneres, després de la segona copa li vaig preguntar si el negre era natural o... no va ser necessari acabar la frase, la seva ma va desaparèixer dins la faldilla i al sortir va deixar caure quelcom dins de la meva copa, definitivament era un negre natural, només amb l'acte quedava clar, va ser aleshores quan vaig tenir la sensació que nomes i en comptades vegades el caçador tot i la distància i els mitjans dels que disposa s'arriba a preguntar si efectivament ell és el caçador o no deixa de ser més que una presa, amb un somriure va dir “A tu el que et passa és que vas molt calent”, “Així doncs millor que no t'acostis, no sigui que et cremis” vaig respondre amb un somriure, “I qui t'ha dit que no em vull cremar?” Touche, totalment ensorrat en tot, milions d'humans estúpids i allí estava jo justament amb l'única que sortia de la llista, i un que és un senyor, així que, em vaig acomiadar i quan estava a punt de marxar em va agafar del braç “On vas?, ja t'he cansat?”, el meu somriure va sortir del fons de la meva inexistent ànima, “Gens ni mica, però no crec que vulguis passar la nit amb algú com jo”, i va ser en aquell moment quan va dir la frase clau “Tan dolent ets?, ni que fossis un vampir disposat a assaborir fins la darrera gota de la meva sang... i saps? mai he estat amb un vampir”, les preses ens van dur a casa d'ella, de fet les víctimes sempre es senten més segures al seu cau, va ser al baixar la part inferior de la seva roba interior que ho vaig veure.... “εν τούτω νίκα” just tres dits sota del seu melic, ella va somriure i va dir “In hoc signo vinces”, se'm va escapar la traducció “Sota aquest signe guanyaràs...”, “Vaja un erudit...” va dir mentre m'atrapava.... la nit va ser llarga i òbviament i com deia la frase jo no podia guanyar, pel matí abans de marxar vaig sentir des del llit “Definitivament els vampirs no sou res de l'altre mon”, aquella nit s'havien canviat els papers i podia donar gràcies que la víctima que havia estat jo, només hagués perdut un xic d'orgull....

dissabte, 25 d’abril de 2009

entrada 133 (any 2)

Maig del 2030, un pobre biòleg el Sr. Steve Johnson descobreix per casualitat quelcom que canviarà el mon tal com el coneixeu, descobreix una proteïna capaç de fixar estímuls al cervell i tornar-los com a vivències reals, al juliol del 2031 neix la companyia “Realdreams” (i ja tardeu en comprar accions d'aquesta empresa), el sistema és força senzill i en mesos causa furor, un veu un vídeo escollit sobre diverses temàtiques i continguts per la nit just abans d'anar a dormir, i es pren una de les dos píndoles del pac, la blava per la nit, aleshores un força al cervell a crear una vivència sobre el que ha vist tot just abans, cada vivència serà diferent però tindrà com argument bàsic el vist en les darreres hores, pel matí només cal prendre la píndola vermella i el record esdevindrà fixat al cervell com una vivència real, sereu capaços d'explicar amb tot els ets i uts el que vau experimentar com si hi haguéssiu estat, a partir del 2034, la població tendirà a tancar-se en les seves pròpies cases recuperant el lema del 2008 de la república independent de casa meva, ja no caldrà sortir a l'exterior a la recerca de noves sensacions, només caldrà tenir una bona provisió de píndoles i vídeos a veure i la realitat mai viscuda per vosaltres esdevindrà un record real al que podreu tornar tantes vegades com vulgueu, l'únic problema (i que està escrit en les contraindicacions de la caixa de píndoles, i és que cada record adquirit esborra un dia de vivències real), i els humans sereu tan estúpids de vendre un dia de la vostra vida real, per un dia del que hagués pogut ser la vostra vida, això si, sense cap perill del que aquell dia us hagués pogut portar com a conseqüències... i em pregunteu aleshores quin respecte he de tenir per vosaltres??, gent que està disposada a despendre's dels seus records reals per altres de ficticis però que omplen millor allò que desitjarien ser, suposo que sou una raça que ja fa segles que va arribar al seu màxim, i després del màxim qualsevol estudiant de matemàtiques (fins i tot dolent), sap que només pot venir una caiguda fins a un nou mínim, però es clar qui pot arribar a renunciar a quelcom quan s'ha tingut tot?....

Let me hold you
For the last time
It's the last chance to feel again
But you broke me
Now I can't feel anything

divendres, 24 d’abril de 2009

entrada 132 (any 2)

Veient els darrers actes un es pregunta.... que és millor tenir uns coneixements encara que no absoluts força amplis i suficients per moure’ns per tot arreu o quedar-nos amb la singularitat del lloc d’on venim conservant el “saber fer” i potenciant-lo fins al paroxisme?, la veritat és que jo sempre havia cregut que el generalisme és molt millor que no pas l’especificitat, i que aquesta mostes vegades no és més que l’instrument dels incapaços per fer valdre les seves curtes capacitats, ara bé, darrerament sembla ser que torneu a potenciar els trets diferencials (que no individuals), i torneu a constituir una societat basada en petits bassals dispersats aquí i allí on en cada un d’ells hi viuen cap grossos semblants per amb un xic de diferències, un lloc ampli i obert com és aquest planeta acaba per esdevenir un lloc parcel•lat i on els trets diferencials de cada lloc no venen pel propi lloc, sinó per allò que el que hi viuen han decidit, he criticat fins la sacietat la necessitat de pertinença que teniu el humans davant la por de ser un mateix, i de com generació rere generació s’intenta homogeneïtzar la població per obtenir una línia plana sense pics, de sempre un pic ha representat un repte i un perill, i ja se sap que darrera l’esforç de pujar-lo hi ha el perill de baixar-lo, i al costat dels pics tenim els avencs (la paraula en si ja és lletja), si els pics representen reptes i perills el avencs acostumen a fer por, de fet sempre voleu estar prop de la llum i allunyar-vos de la foscor, i quan la foscor entra en contacte amb la personalitat la cosa s’embolica, i el divertit és que els humans teniu una por ancestral a tractar amb gent més intel•ligent que vosaltres molt possiblement perquè us fan veure les vostres mancances i limitacions, i per un altre costat odieu el tractar amb aquells que tenen ja certes limitacions originàries, i el que fa gràcia de tot això, és que el que sentiu vosaltres al parlar amb aquests darrers és el que senten els "cims" quan parlen amb vosaltres, i moltes vegades el seu comportament dista força del vostre... així doncs tornem a veure com jutgeu a uns sense aplicar-vos la mateixa regla a vosaltres, òbviament perquè com a un mateix no hi ha res més important, i tot s’ha de mesurar a l’escala de l’home, com era allò... “πάντων χρημάτων μέτρον ἔστὶν ἄνθρωπος, τῶν δὲ μὲν οντῶν ὡς ἔστιν, τῶν δὲ οὐκ ὄντων ὠς οὐκ ἔστιν” carai, no us han regalat cap diccionari grec-català per Sant Jordi??, o preferiríeu el grec d’una altra mena (i no parlo de iogurts)?... bé la traducció seria: “L’home és la mesura de totes les coses...” Tot és relatiu i depèn dels acords que s’estableixen segons les necessitats del moment, (tot i que quan es parla de l'home, és fa genèricament i no indivualment :), ho sento)....El que ja vaig dir ahir, el temps ens permet de veure-ho tot amb certa perspectiva, lluny de la d’una espècia que té un horitzó temporal curt i limitat, i us puc assegurar no hi ha res més natural i divertit que un espai amb muntanyes i avencs, a la fi, una extensió plana, igual i homogènia, porta molts cops a un desert, o també d’Asgard, tot depèn de com es miri, però ho mireu com ho mireu, tota extensió plana i avorrida acaba per estar encerclada de pics i avencs.....

dijous, 23 d’abril de 2009

entrada 131 (any 2)

He viscut en multitud de llocs, els anys donen per fer-ho i la sensació de no pertànyer a cap lloc dona una visió força interessant, i no puc més que somriure al veure com els humans teniu un interès malaltís per tenir la sensació de pertinença a un lloc més o menys gran, i les ganes que teniu de barrejar-vos amb altres que res o poc tenen a veure amb vosaltres tret d'haver nascut en un entorn geogràfic proper al vostre... Avui he escoltat algú que ha dit una cosa força interessant, deia que no es podia fer res sense, pensar-ho, creure-s'ho i finalment fer-ho, crec que és tot una demostració de la naturalesa humana, allò que dieu que s'ha de fer i precisament allò que mai feu, com ja vaig dir sou especialistes en donar bons consells i escollir les pitjors opcions, el perquè suposo que s'ha de buscar en la necessitat de infelicitat que teniu els humans, la necessitat d'estar sempre a un pas del fracàs i aprofitar aquest fet per dissimular la poca capacitat individual de cadascú, amb un intent d'escudar-se darrera les tragèdies personals per obtenir un reconeixement per pena i de pas que us deixin tranquils i si a més us pot caure un cop de ma, doncs mira millor que millor. Aquesta és una altra de les grans diferències entre vosaltres i nosaltres, de fet no esperem que ningú ens faci la nostra feina o visqui per nosaltres, crec que tothom hauria de ser valent d'acceptar els resultats dels seus actes, ja que en el fons aquest no són més que el resultat de l'activitat conscient d'un... bé, s'està acabant Sant Jordi, i espero que tots hageu tingut el vostre llibre i la vostra rosa, tot i que n'hi ha que avui els hi ha toca la flor i tenen el capullo tot l'any a casa, com d'altres que avui el hi ha toca el llibre i tenen la telenovela també tot l'any a casa :), ja se sap són els petits moments els que ens fan suportables els llargs moments....

dimecres, 22 d’abril de 2009

entrada 130 (any 2)

Escoltant a la gent un pot arribar a descobrir coses divertides, avui estava escoltant a bons escriptors, i jo sempre he pensat que un escriptor acostuma a tenir una certa sensació de ser força millor al que els envolten, tot i negar-ho... possiblement la facilitat de paraula escrita els hi dóna la sensació que són força millors als altres, i no conec cap plomer que en fardi tant de la seva activitat, doncs bé, parlava una de les escriptores i li preguntaven si hi havia diferència entre els seus grans llibres i els darrers que eren considerats com a obres menors, i ella contestava “... bé els darrers són un xic més curts i més apreciats pel gran públic...”, ull a la frase, ja us ho ha dit... el "gran públic" sou una pandilla d’ignorants incapaços d’entendre els seus veritables llibres.... Bé, no ha estat l’única frase que he escoltat avui i que m’ha fet pensar en que els humans sou una pandilla de pretenciosos que intenten que les seves paraules sense sentit i/o amb sentit críptic facin que els altres digui “guaita si en sap aquest...”, però em pregunto... que de bo té que un escriptor sigui bo??, no ho hauria de ser??, vaja quan aneu al metge suposo que no dubteu de la capacitat del mateix, o quan aneu a gaudir d’una noia de pagament... val, val, ja sé que ningú hi va, que tots sou macos de collons i que us venen darrera, vaja que teniu l’efecte axe a nivells estratosfèrics... però sempre us vec sols, i quan us vec acompanyats me n’alegro que retireu de circulació certs elements, pla prever diuen en altres llocs... Però siguem positius, dema Sant Jordí, sempre m’han agradat el color de les roses (blanques), si us plau no sigueu cutres de voler veure el color de la sang en les roses vermelles, en tot cas sigueu suficientment intel•ligents com per veure el color vermell de les roses en la sang, aquesta és una altra de les associacions que permet veure i conèixer a les persones, a vegades dos preguntes són suficients per saber si una persona té un valor més enllà dels seus cinc litres de líquid vital...

dimarts, 21 d’abril de 2009

entrada 129 (any 2)

Algú em va dir que només els humans que es volen curar poden ser curats, la meva experiència em demostra que la cosa és alhora més senzilla i complicada, no crec que depengui de la voluntat de l’interessat sinó més aviat de la capacitat de l’encarregat d’obrar el miracle, tot i que la manca precisament de capacitat es pot tapar al•legant una manca de voluntat de voler-se curar, i és clar ja sabem que sou els humans que sempre que podeu donar les culpes als altres no us les quedareu per vosaltres, amb tot, els anys m’han ensenyat que hi ha malalties de les que es pot sortir i d’altres on per molt bona voluntat per les parts un acaba per claudicar a la realitat, que no és més que els humans esteu predestinats a morir, com deia un amic meu, tot naixement no és més que l’anunci d’un enterrament, aleshores només queden dues variables, per un costat el que es fa mentre s’està en aquest mon i per un altre costat el temps que es té per estar-hi, la conjunció d’aquestes dues variables ha de ser el suficientment positiu com per deixar un somriure quan arriba el moment de deixar lloc als que venen. Que tampoc és qüestió després d’una vida de mèrits i bones accions fer el lleig de no voler marxar i cedir el lloc, tot i que he conegut molt pocs humans amb ganes de morir, i menys encara sense por a fer-ho, al final tot es resumeix en un sol fet, en acceptar la idea que ara hi som, i en un tancar d’ulls (sense tornar a obrir-los), ja no hi som, poc de metafísic i de bonic en aquest acte, quelcom del més normal, quelcom que passa cada dia moltes vegades i en molts llocs, possiblement una de les diferències entre els humans i els vampirs, és que mentre vosaltres sabeu que morireu sense tenir massa clara la idea de l’on i el quan, nosaltres tenim clara la idea que viurem tot i que tampoc tenim molt clara la idea de l’on i el quan de temps...

dilluns, 20 d’abril de 2009

entrada 128 (any 2)

Si mai teniu oportunitat, us recomano passar per New Orleans, diuen que hi podeu trobar enterrada la darrera de les bruixes.... bé no sé si era la darrera però que era força interessant us ho puc assegurar, un dia prenent unes copes amb ella, em va dir “Deu ja no envia àngels, suposo que s'han cansat d'estar entre nosaltres... ara ja només ens quedeu vosaltres, i et puc assegurar que sou força més divertits”, sempre li agrairé la seva bona valoració dels vampirs tot i que jo sempre li deia que hi havia el mateix nombre de vampirs gilipolles que d'humans gilipolles, tot es redueix al nombre de persones que es coneguin i la sort que es tingui. Amb tot els anys van passar i ella va marxar, no suposo que els hi fes massa gràcia als de “dalt” quan va arribar, sobretot ella allí tot rodejada d'àngels interessats en saber que tenim els vampirs que ells no tinguin.... si voleu que us sigui sincer no som tan diferents ni tan iguals els àngels i els vampirs, en els nostres respectius camps som bons, força bons, tot i que no tenim desitjos ni intencions iguals... uns busquen fer el bé i crear un mon ordenat i bo, nosaltres en canvi no volem fer el mal ni un mon desordenat i dolent, sabem per nosaltres mateixos que el mon no és un lloc bo ni ordenat, i tot gràcies a aquells a qui els bons dels àngels intenten ajudar, és increïble que el seus intents de fer actes bons i ordenats, generin actes com a menys dubtosos i un mon desordenat, suposo que si hi ha psicoanalistes per a àngels es deuen forrar amb les hores extres, i intentant explicar el perquè dels seus actes.

diumenge, 19 d’abril de 2009

entrada 127 (any 2)

Us deixo la cancó de la setmana..

Caminamos por un sendero estrecho
bajo los cielos nublados
a veces a penas puedes notar la diferencia
entre oscuridad y luz
¿Tienes fe en lo que creemos?
la prueba mas verdadera es cuando no podemos,
cuando no podemos ver
oigo pisadas
en la calle abajo
y las mujeres llorando,
y los niños saben
que hay algo mal
y es difícil creer que
el amor prevalecerá

No lloverá todo el tiempo
el cielo no caerá por siempre
y aún que la noche parezca larga
tus lágrimas no caerán para siempre

Cuando estoy sola
me tumbo despierta en la noche
y deseo que estuvieses aquí
te añoro
puedes decirme,¿hay algo más en qué creer?
¿O esto es todo lo que hay?

y las pisadas
en las calles
una ventana se rompe
y una mujer cae, hay
hay algo mal,
es tan difícil creer que
el amor prevalecerá

No lloverá todo el tiempo
el cielo no caerá por siempre
y aún que la noche parezca larga
Tus lágrimas no caerán
Tus lágrimas no caerán
Tus lágrimas no caerán
Por siempre

Anoche tuve un sueño
entrabas en mi habitación
me tomabas en tus brazos
susurrando y besándome
y diciéndome que siguiera creyendo

Pero después el vacío
de un mar ardiendo contra el que vemos
nuestra más oscura pena
hasta que me sentí a salvo y calida
me dormí en tus brazos

Cuando desperté lloré de nuevo
porque te habías ido
¿Puedes oírme?

No lloverá todo el tiempo
el cielo no caerá por siempre
y aún que la noche parezca larga
tus lágrimas no caerán para siempre

No lloverá todo el tiempo
el cielo no caerá por siempre
y aún que la noche parezca larga
Tus lágrimas no caerán
Tus lágrimas no caerán
Tus lágrimas no caerán
Por siempre

dissabte, 18 d’abril de 2009

entrada 126 (any 2)

Arbeit macht frei…. Vosaltres que entreu perdeu tota esperança…. Em fa gràcia la facilitat en la que els humans ignoreu o oblideu allò que us convé, suposo que molts pocs sabeu que volen o a que fan referència les paraules inicials, i us asseguro que caldria que cap humà mai les perdés de vista i menys les oblidés, reconec que nosaltres podem ser cruels, però res a veure amb la capacitat que teniu els humans per castigar-vos els un als altres, del juny del 44 al maig del 45 vaig estar de vacances en un dels llocs que avui en dia, semblaria ser que hi ha interès en negar, no era un mal lloc, podíem demostrar el que érem sense masses pors, hi havia menjar a diari i no se’ns mirava massa malament de fet i en bona part ajudàvem a mantenir la fama del lloc, però com totes coses bones al final tenia que acabar-se, un fred 5 de maig del 1945. Hivern del 1995 Varsòvia, suposo que Polònia hauria de ser el més semblant al cel pels vampirs, un país fred i on ningú es preocupa del que passa a la casa del veí, va ser passejant pel parc Lazienski que em van cridar “Borislav?”, em vaig girar feia anys que ningú pronunciava aquell nom, un vell darrera unes ulleres em mirava sorprès “Ho sento, perdoni m’he equivocat” va dir en polac, no em va costar recordar la cara, el bon del Boris un dels pocs que havien sortit pel seu propi peu el maig del 45, fins i tot el vampirs ens alegrem de reveure vells amics, així que em vaig inventar amb el meu dolent polac que era un descendent del famòs Borislav, sabia que el Boris no era idiota i que no s’ho creuria, però poc més hi podia fer, vam anar a prendre uns vodkas, i em va explicar la història del meu avi, l’endimoniat la coneixia molt millor que no pas jo, com el meu avi havia sobreviscut a tots els càstigs i com fins i tot els alemanys li mostraven respecte, de com havia tingut certes “visites” i ell mai havia volgut marxar d’on era, i com en el maig del 45 va desaparèixer, just el dia abans que tots els nazis desapareguessin, molts l’havien acusat de ser un confident dels alemanys, però el Boris amb una mirada amb llàgrimes i copet a la meva espatlla em va dir, que havia complert la seva paraula, el meu avi sempre deia “El dia que em cansi, acabaré amb tot aquests fills de puta”, bé les traduccions mai són bones, de fet jo sempre deia “El dia que em cansi acabaré amb tots aquests fill de gossa”, però li vaig perdonar al bon del Boris. I la meva ment va anar més enllà, quan li quedava al Boris, 20, 30, 10 anys més?, total en 50 anys ja no hi hauria ningú que pogués donar fe del que sou els humans, i en 70 anys tot oblidat, tot el que heu fet i el que heu estat quedarà en un no res, i la memòria del Boris i molts altres no serà més que l’invent d’algú que vol inventar-se una teoria sobre un holocaust que no va existir, vaig disculpar-me per anar al bany, i amb gust vaig vomitar pensant en els humans, no em mereixeu cap respecte, oblideu i recordeu a gust, i vaig odiar la meva figura de simple observador, vaig pagar les copes al Boris i vaig sortir a la nit de Varsòvia, tot esperant que la propera companyia em portés millors records....

divendres, 17 d’abril de 2009

entrada 125 (any 2)

Sempre m’ha fet gràcia, la necessitat d’entendre als altres que teniu els humans per poder-vos entendre a vosaltres mateixos, no fa gaire, no vaig poder més que riure al escoltar una conversa en una cafeteria, hi havia dos erices cabrejades que despotricaven de les seves exparelles, i és clar com eren amigues cap de les dues volia dir que el seu cas era més, més... bé, més, i aleshores una va i diu “És que cada parella és un mon i cada relació diferent”, va agafar aire per acabar sentenciant “Però tots els tius són uns cabrons i uns faldillers” (bé l’expressió faldillers l’he ficada jo per no transcriure la dita), doncs bé amb un parell de collons si senyor.... el que afecta és individual i intransferible, la resta pertany a tothom, i és clar amb aquesta base, poc es pot construir, quan un acabi per entendre que la generalització també l’inclou a ell mateix, entendrà que un no pot ser aliè al seu entorn. Bé la conversa va ser interessant, i després de la llarga llista de coses que esperaven emportar-se i òbviament a les quals l’altre part no en tenia cap dret, i si no recordo malament no estaven interessades en prendre cap obligació o deute, es veu que a això si que l’altre part hi tenia dret... finalment van sentenciar que serien carn de psicòlogues, ull!! Que no de psicòlegs, òbviament els homes no poden entendre la veritable naturalesa divina-femenina... Fa segles en els deserts d’Àsia no hi havia aquesta mena de facilitadors de la vida, si un tenia un problema, començava a caminar pel desert, i o bé trobava la solució al mateix o passat un temps ja no hi havia problema... possiblement és un xic exagerat, tot i que en el fons crec que és el que manca... algú va dir que tot problema té solució, el que ens cal és trobar i acceptar-la, el que no podem pretendre es canviar la solució perquè aquesta no ens agrada, la vida no funciona així, i per molt consentits que estigueu els humans sempre hi ha un moment on un descobreix que a vegades ( i acostuma a ser molt més freqüent del que us penseu) un perd tots els recolzaments i cal que afronti els problemes per ell mateix, i aleshores no serveix res del que tenim, perquè tot pot ajudar, però tota ajuda al final pot esdevenir un problema, i no ens tocarà més que afrontar els problemes per nosaltres mateixos, i és en aquell moment on hi ha dos solucions, endinsar-se en el desert i no parar de preguntar i respondre o anar a veure un psicovampirleg, ja que si les dones volen psicòlogues femenines, i deixem els masculins pels homes, els vampirs per definició i eliminació ens toquen els psicovampirlegs, tot i que no en conec cap... possiblement per la poca feina que tenen, ja que els segles ens han demostrat que a la fi i en els moments més foscos només estem nosaltres mateixos, ningú més, simple i purament, que també putament, nosaltres mateixos....

dijous, 16 d’abril de 2009

entrada 124 (any 2)

Al llarg de la meva existència he conegut multitud d’imbècils, bé, de fet ja en coneixia quan era humà, així que si hi sumem una sèrie de segles més de temps, per una simple regla de tres el nombre havia d’incrementar-se, i mireu que intento ser força curós al conèixer humans, de fet crec que les primeres 20 paraules ja defineixen bastant a la persona, bé a vegades tan sols 5 són suficients per decidir que ens trobem davant un simple tros de carn sense valor afegit i per a més ridícul sense omega 3 que ajudi a la circulació sanguínia, els humans teniu una facilitat extrema per minimitzar les virtuts dels altres i per incrementar les vostres, una persona intel•ligent sempre serà considerat un pedant o carregant, en cercles íntims, ara bé si guanyeu una vegada (i fent trampes) al trivial, aleshores demandareu que se us reconegui com la llum salvadora d’occident llum de ciència i pou de saber... tot i això aquesta malaltia es cura amb el temps, el temps com ja he dit moltes vegades acaba per posar a tothom en el seu lloc, i al final un veu amb claredat qui mereix i qui s’aprofita del títol, i aleshores i amb un somriure torno a casa reconeixent que els humans deixeu molt que desitjar i que molt possiblement gràcies a això nosaltres tindrem una existència del més plàcida, i algun cop que trobem algú amb un mínim de conversa el miratge dura el que triguen les paraules a agafar confiança i el veure com fins i tot les millors memòries acaben per exhaurir tot el que han recordat, i aleshores com un llibre llegit s’acaba per deixar a la persona en un prestatge i s’agafa la del costat, fa segles que heu perdut l’interès pel coneixement, i heu abandonat qualsevol disciplina que no aporti res a la vostra vida, i aquest és un error força greu, l’especialització acaba per provocar debilitat, és la capacitat d’adaptació i especialització el que genera possibilitats i avantatges, i no el resultat d’aquesta, els segles m’han demostrat que ja no queda ningú de la vella escola, parlant amb la gent m’he adonat de quelcom increïble, els humans disposeu de les eines per crear i construir una existència envejable, però en canvi us quedeu en un punt on no goseu a utilitzar els mecanismes que us donen, i us quedeu amb el bagatge bàsic i suficient per subsistir sense problemes en aquest mon, un altre dels indicis de l’autosuficiència i complaença de l’espècia humana; no cal aprendre dues paraules que vulguin dir el mateix, i no cal aprendre allò que segurament mai necessitarem, a vegades vec als humans i d’altres els bec :), i em pregunto "Que esperen per morir-se?", qui passa dia rere dia sense esperar més que arribi la nit per ficar-se al llit poc pot aportar i divertir-me, i no és que pequi que ja m’agradaria, però costa poc divertir-me a mi, i no fer-ho vol dir que segurament a molts altres ja fa estona que se’ls avorreix força.....

dimecres, 15 d’abril de 2009

entrada 123 (any 2)

Un altre dia plujós, no he entès mai la dèria de portar flors a una tomba, molt possiblement darrera hi hagi els obscurs interessos de la indústria florera mundial, però amb tot se m’escapa el motiu exacte, deixar a algú que descansa eternament un objecte que té una duració més que limitada denota, que no ens interessa massa que els de dins ens recordin, sempre tenim l’altre explicació de deixar algun objecte bonic per recordar als que han marxat, tot i que per una simple llei estadística dels que han marxat alguns havien de ser lletjos de nassos, tot i això vaig decidir esdevindre una víctima del màrqueting i vaig complir... sempre m’ha semblat estúpid parlar als morts ,la gent hauria d’aprofitar el temps i dir tot allò que calgui abans de la caiguda del teló, però sembla ser que els humans quan teniu l’opció de parlar i que no us diguin res és quan més loquaços sou, no és el cas dels vampirs, he vist tantes morts que finalment no representa més que un estadi natural dins de la humanitat, amb tot, sempre hi ha morts que tenen un significat especial, i en el cas dels vampirs les hem d’anar distribuint per no passar-nos la vida de cementiri en cementiri... En el meu cas, les visites no m’ocupen massa l’agenda, no he conegut masses mortals que mereixin la meva visita en mort, considerant que tampoc l’han merescuda massa en vida, amb tot aquest era un cas especial, un cas humà, massa humà, tant que em podia permetre el luxe de portar flors i parlar a una tomba sense esperar resposta, tot havia anat ràpid, unes estúpides vacances al nord de Grècia, era la tardor del 1813 aquelles terres sempre han estat especials per a mi, sembla ser que un només cal que es quedi parat per veure evolucionar el mon, i notar com el coneixement i el saber ens inunda des de les arrels que formen les nostres cames, un no pot més que somriure i reconèixer que allí la humanitat va deixar ja fa segles bona part de les seves oportunitats, i molt possiblement fins i tot la seva pròpia humanitat... Portava anys anant-hi, els espais temporals fan més dificultosa la sensació que tot canvia menys nosaltres, vaig intentar per darrera vegada esdevindre un com els altres, tot i saber que estava condemnat de bon començament, però a vegades a un li agrada jugar tot i saber que acabarà perdent... i aleshores va passar, anys d’engany es van descobrir i el destí va venir a demanar el que li corresponia, la meva bella Aglae va emmalaltir no vaig necessitar de cap metge per saber que era el final, i aleshores i en el seu darrer instant li vaig oferir el meu darrer regal, la vida eterna (bé, amb algunes clàusules, però vida eterna), encara avui la recordo, tot i a punt de morir amb un somriure “No podem demanar més dels que ens ha estat concedit, i em molesta que el temps que hem passat junts per tu hagi estat poc o insuficient, per mi ha justificat tota la meva vida i me’n vaig contenta de saber que he estat tot el feliç que hagués pogut estar....”, van ser les seves darreres paraules, una estúpida humana rebutjant la possibilitat de la vida eterna... en altres circumstàncies hagués rigut de la situació i de l’imbècil que havia ofert aquest tresor a algú tan incapaç d’entendre el significat del mateix... vaig forçar el somriure mentre marxava, això demostrava que fins i tot els vampirs podem ser imbècils, imbècils o bojos, bojos o temorosos de quedar-nos sols.... tot passa i res queda, així de senzill, avui estan i demà seran un record i passat demà fantasmes que només ens vindran a veure de tant en tant....

dimarts, 14 d’abril de 2009

entrada 122 (any 2)

Era una nit freda, sempre m’han agradat les nit amb pluja, la pluja té vida pròpia i en parla tot i que només cal saber i voler escoltar, la pluja és capaç de dir-nos la distància dels objectes, la seva constitució i fins i tot mostrar allò que està ocult... estava en el sostre d’un edifici recordant quelcom que m’havien dit feia temps “No podem triar aquell que ens estimaran, ni tan sols els podem evitar, ens venen com la pluja, en un moment tot s’ennuvola i ens inunda una onada d’amor aliè, ens agradi o no”. Era una nit perfecta, fosca una nit amb la perfecta llum de la foscor, on les formes eren visibles només per aquells que volien veure... va ser aleshores quan ho vaig escoltar, una simple discussió de parella, semblava que l’amor que tan alegrament havia vingut, no havia trigat a desdir-se’n i ara quedaven moltes factures a repartir, sempre m’han fet gràcia les discussions de parella, però aquella anava pujant de to, no vaig poder més que recordar els imperis que havien caigut amb una discussió com aquella, i aleshores una explosió, just dos pisos sota meu la finestra es va esmicolar en mil trossos (és un dir, no us pensareu que els vaig comptar...), a través de la finestra un con de llum va envair la nit, la meva nit, aquella llum va tenir un segons de vibració, i no ho vaig dubtar em vaig deixar caure i vaig agafar el cos abans que toques el terra, fins i tot abans que perdés la cara de sorpresa tonta la vaig retornar a casa seva, la seva parella encara estava amb cara d’estúpid mirant el forat de la finestra “Lliurament especial” li vaig dir mentre li llençava l’àngel sense ales que havia caigut d’aquella finestra, sempre m’ha agradat la cara de sorpresa dels humans quan quelcom que és impossible se’ls hi fa possible davant dels ulls, va ser aleshores quan vaig notar una olor que m’era terriblement familiar, la discussió havia estat forta, el suficient perquè ell li hagués aixecat la ma, l’olor era imperceptible per a molts humans però no per nosaltres, un olor dolç un olor a vida i a mort, qui m’ho hagués dit que aquella nit tindria sopar de dos plats, el mascle va intentar defensar la femella que ell mateix havia intentat matar feia no res, però va ser inútil els coll dels humans no aguanta massa pressió, tenia una sang espessa, una sang del tot prescindible però que va servir per obrir la gana, ella va intentar fugir, tot i que no cap a l’escala sinó cap una habitació, va ser després de la primera mossegada que ho vaig entendre, la seva sang tenia un regust especial, no vaig poder més que dir-li amb un somriure “No pateixis, vindrà darrera teu”, seria un sopar de dos plats i postres, que més es pot demanar en una nit plujosa, com deia... l’amor ens ve sempre quan menys ho esperem i de qui menys ens pensem, i tal com ve marxa, mentre sortia per la porta vaig esperar que haguessin gaudit de la seva vida en parella, ja se sap, les coses van i venen i acostumen a anar molt ràpid si hi ha vampirs pel mig.

dilluns, 13 d’abril de 2009

entrada 121 (any 2)

A vegades les nit ens juguen males passades, n’hi ha a qui els hi plou al ben mig del desert i n’hi ha a qui la casualitat els hi porta males bromes... Ahir per la nit no va ser una nit diferent a moltes altres, de fet diria que força pitjor, estava prenent l’aperitiu abans del sopar tot i que veient els plats que oferien no vaig poder més que preguntar-me sinó valia la pena fer un xic d’abstinència aquella nit, i va ser aleshores quan la memòria i la casualitat van decidir fotre un polvo lèsbic i acordar-se'n de mi, no sé si va ser primer la cançó o la noia que va entrar però tot es va accelerar.

“La llama se apagó, no sé
Matamos la ilusión, tal vez
¿Y dónde quedo yo?
En este mundo sin color
sin historias que contarte
sin saber cómo explicarte.

Que hoy te veo
y aunque lo intente no se me olvida
que eras tú el que no creía en las despedidas
que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería”

Sense voler vaig anar mentalment a Roma, estiu del 1692 la ciutat eterna, i que millor que una ciutat amb aquest sobrenom per a un vampir, va ser en l’acte de “purificació” d’un dels darrers Keifvhorks o “caps de casa”, aquest acte consisteix en canviar tota la sang per sang vampira, cercant el perdre la poca humanitat que ens pugui quedar, un acte dolorós i no exempt de perills, i allí la vaig conèixer, va ser graciós que mentre el seu pare deixava anar el poc d’humà que li quedava nosaltres ens rebolcàvem com dos humans, va ser intens fins i tot per a un vampir, van ser 50 anys fins que ho van descobrir i ens van separar, i ella va trigar 50 anys més en descobrir que havia estat jo qui havia promogut el rumor, encara avui no sé ben bé el motiu però no hi ha nit en que no em maleeixi per haver-ho fet, tot i saber que va ser el millor, jo no era per ella i ella tampoc per mi, he perdut tants cops als éssers estimats que un conclou que la millor medicina és no caure malalt...

“No importa cómo fue, ni quien
queríamos beber, sin ser.
Y dónde quedo yo
En este mundo sin pudor
Ignorando las señales
Que me llevan a encontrarte.

Que hoy te veo
y aunque lo intente no se me olvida
que eras tú el que no creía en las despedidas
que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería”

Bangladesh 1846, mentre Proudhon redactava els seus pensaments filosòfics, jo estava en el bressol d’una de les cultures més riques que els humans hagueu pogut crear, i va ser allí que m’ho van dir, la comunicació va ser dura, al entrar a la meva habitació em vaig trobar a aquell a qui havia vist perdre la humanitat, i per haver-la perdut un diria que era força humà mentre em parlava, la seva filla la meva Caterina, ens havia deixat, havia pactat amb un ent que ni tant sols era necessari anomenar, cansada de la seva vida eterna i de no poder obtenir el que més desitjava va fer un terrible pacte, a canvi del seu cos etern la seva ànima vagaria al llarg dels temps reencarnant-se amb un únic objectiu.... estava a punt de fer la pregunta més idiota de la meva existència, quan aixecant-se em va dir “Tu ets el seu objectiu, ha deixat de ser com nosaltres per tenir l’oportunitat de veure’t, i només aquest desig és el que m’impedeix matar-te”...

“Que todavía espera verte sonreír
Que todavía espera verse junto a ti.

Que hoy te veo
y aunque lo intente no se me olvida
que eras tú el que no creía en las despedidas
que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería
Que sigo siendo la misma loca
que entre tus sábanas se perdía
y a fin de cuentas no soy distinta
de aquella idiota que te quería.”

Europa 1920, va ser l’any.... vaig arribar fins les portes on estava aquell qui havia acceptat el canvi i vaig intentar fer-li pagar el que havia fet, però el resultat és clar encara hi ha nits con la d’ahir, quan un recorda el passat i el present no li porta més que un.. “Perdona ens coneixem?, hem coincidit en algun lloc?”, al final agafaré complex de George Clooney amb la Nespresso...

diumenge, 12 d’abril de 2009

entrada 120-2 (any 2)

Bé ja tenim una altra pregunta i mira que semblava que estàvem condemnats als silenci, la pregunta en qüestió era des de quan vaig decidir acabar amb la cacera o almenys reduir-la, la resposta és ben fàcil... tot va venir quan un té la sensació que ja ha menjat tots els plats i que cap en el futur serà més deliciós o interessat que els passats, arribats a aquest punt un es planteja simplement anar picant de tant en tant i mantenir-se sense perdre el costum, fa temps que ja no hi ha cap plat que desperti l’interès, encara recordo els inicis quan tot era nou, quan un sortia al carrer amb el nervis en la boca de l’estómac quan un encara dubtava de les seves capacitats per caçar, i amb la satisfacció en que un retornava cap a casa coneixedor de la feina ben feta, i amb un somriure de satisfacció als llavis. Al llarg dels segles aquesta sensació s’ha anat perdent fins un punt on avui em costa recordar cap de les emocions que tenia a l’inici, la cacera ha esdevingut un acte insípid i sense emoció, ara cada cop que surto tinc una idea força clara de com acabarà la nit, i poques vegades les coses van més enllà del que crec, ja no hi ha nits on un retorna a casa amb més gana que no pas quan s’ha sortit però amb un somriure de satisfacció d’haver fet tot el millor i haver fallat, els anys ens canvien fins i tot a nosaltres, ara si trobem quelcom que ens desperti el més mínim interès ja ens donem per pagats i ho aprofitem, la raça humana amb el temps perd, i ja fa segles de l’anyada ideal, avui en dia podríeu ser un bon vi de tetrabrick i poc més i un ha d’anar força apurat per conformar a beure un líquid com aquest. Amb tot, i ho he de reconèixer a vegades es troben persones que tenen quelcom, quelcom que ens fa somriure i retornar a temps passats persones que ens fan somriure tot i haver-se escapat... si us he de ser sincers avui en dia hi ha persones que considero interessants, i a qui m’agradaria mossegar de tant en tant, però ja se sap que la felicitat absoluta no existeix, tot i que conec la filia de la Sra. Jolie per la sang... I parlant de sang... voleu una història per reflexionar?? Bé, els catòlics esteu celebrant quelcom aquests dies, i si bé jo no hi vaig estar en persona m’ho han explicat persones que hi van ser prop, i per cert... em pregunto, sabeu perquè en el darrer sopar es va beure vi que era la sang de la seva sang, bé no descobriré el final, però aquells que tenim una certa debilitat per la sang i que sabem dels poders de la mateixa, podríem veure quelcom darrera d’aquests actes, i per cert, poques espècies poden morir i reviure al tercer dia, i els humans no hi entreu en aquest grup, aquest grup està reservat a fills d’alguna divinitat i a nosaltres, bé sigui com sigui no em direu que no es força curiosa la història...

entrada 120 (any 2)

Be ja feia temps que no deixava cap cançó, així que ja toca...

And if you're taking a walk through the garden of life
What do you think you'd expect you would see?
Just like a mirror reflecting the moves of your life
And in the river reflections of me

Just for a second a glimpse of my father I see
And in a movement he beckons to me
And in a moment the memories are all that remain
And all the wounds are reopening again

We're blood brothers, we're blood brothers
We're blood brothers, we're blood brothers

And as you look all around at the world in dismay
What do you see, do you think we have learned
Not if you're taking a look at the war-torn affray
Out in the streets where the babies are burned

We're blood brothers, we're blood brothers
We're blood brothers, we're blood brothers

There are time when I feel I'm afraid for the world
There are times I'm ashamed of us all
When you're floating on all the emotion you feel
And reflecting the good and the bad

Will we ever know what the answer to life really is?
Can you really tell me what life is?
Maybe all the things that you know that are precious to you
Could be swept away by fate's own hand

We're blood brothers, we're blood brothers
We're blood brothers, we're blood brothers

When you think that we've used all our chances
And the chance to make everything right
Keep on making the same old mistakes
Makes untipping the balance so easy
When we're living our lives on the edge
Say a prayer on the book of the dead

We're blood brothers, we're blood brothers
We're blood brothers, we're blood brothers

And if you're taking a walk through the garden of life...

I com sempre un parell de links interessants...

http://www.youtube.com/watch?v=fd9o4-bwP-c&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=Fb9FuuZyAZc

dissabte, 11 d’abril de 2009

entrada 119 (any 2)

Fa temps algú va dir que la vàlua d'un espadatxí, es podia mesurar en funció dels seus oponents, suposo que molts espadatxins estaran contents per aquesta definició i per ende molts vampirs l'han fet seva, i diuen que un vampir es pot valorar per la importància o la dificultat de les víctimes que se li han escapat... suposo que això deu fer content a la majoria del vampirs que amb cara de tontos veuen com el que havia de ser el seu sopar se'ls hi escapa de les mans, en el meu cas sempre he sentit una veritable llàstima per allò que hagués pogut estar i mai serà, però com em van dir fa temps la justícia no és d'aquest mon. Al llarg dels segles he aprés a acceptar que hi ha plats que no estan fets pels llavis de certs vampirs, un aprèn a acceptar-ho amb un somriure (ves quin remei...), sé que el temps és etern i que els plats van i venen, com en una cinta d'un restaurant japonès i per qui te l'infinit com a frontera les oportunitats poden esdevenir nombroses... un altre dels punts que voldria deixar clar, és que ningú es converteix en vampir després d'una mossegada, si fos així, possiblement ja hi hauria tants vampirs com humans en aquest mon, i tot i que som més nombrosos del que us penseu no funciona així la cosa... per ser una vampir hi ha un requisit bàsic, un requisit que sense el qual no esdevé possible, per ser un vampir un ha d'estar disposat a abandonar la seva humanitat, abandonar la naturalesa primigènia i esdevenir un ésser totalment nou, un ésser sense les regles ni els lligams morals als que s'està acostumat, i a vegades la pèrdua de referents costa i actua com un pesada llosa que impedeix qualsevol evolució o viatge, sempre m'ha sorprès la importància que els mossegats donen a aquest fet, per ells passa a ser un acte que  sempre els hi canvia la vida, bé perquè “resisteixen” a la temptació de convertir-se o per que “segons ells”, mai tornen a ser els mateixos, sento dir-vos que la mossegada d'un vampir molt poques vegades va més enllà de la simple necessitat de l'aliment, i que no entra dins dels nostres desitjos el curar o convertir a quelcom millor l'espècie humana... fa anys en un poble desolat per una epidèmia una nena em va dir:


"Teddies don't hug back

but sometimes

they are all you've got”


Suposo que per molts aquesta frase no esdevindrà més que el darrer deliri d'algú destinat a morir, però em va fer pensar, i va ser quan vaig cometre un dels més grans errors al respondre...


"So this world is too much 

For you to take

just lay it down and follow me

I'll be everything you need

In every way...”


Però aleshores vaig recordar que el darrer que havia actuat així havia acabat crucificat i aquesta no és la fi que més m'estimuli, vaig deixar a la nena, coneixedor que no duraria més enllà de la meva sortida al carrer, vaig caminar força estona per la ciutat, una ciutat destinada a desaparèixer, Deu li va dir a Abraham que si trobava 10 persones justes no destruiria Somorra i/o Gomorra, em pregunto quantes persones justes eren necessàries per no destruir la ciutat on em trobava, a vegades Deu té una interpretació força peculiar de la realitat, però aquest és una de les sorts dels vampirs ja no ens lliguem ni a esperances ni amenaces de salvació, sabem que el camí que fem el decidim nosaltres mateixos i que no tindrem ni premi ni càstig, així doncs abans de pensar ni tan sols que la nostra companyia us pot afectar, reflexioneu en si esteu disposats a pagar el preu... i només en cas afirmatiu complimenteu la sol·licitud, jo sempre estic disposat a entrevistar a possibles candidats...

divendres, 10 d’abril de 2009

entrada 118 (any 2)

Ja tenim una nova pregunta, i de fet dóna gust de poder respondre-les, em preguntaven el motiu que pràcticament només hagi explicat mossegades a noies i en cap moment he descrit l'alimentació de font masculina, bé en això els vampir som bastant com els humans tenim tendència a menjar el que ens agrada i deixar aquells plats que no ens venen tan de gust només per a casos extrems, en el meu cas prefereixo l'aliment femení perquè no m'agraden els pels al menjar, fet difícil en el cas de molts homes que tenen la lletja costum de tenir tapat part del seu cos amb un semi Mato Grosso, i després per un motiu que és més una mania que cap altra cosa, en el meu cas prefereixo les dones ja que aquestes són les veritables originadores de vida, i la seva sang té unes qualitats de les que els homes no disposen, i heus ací que ja tenim la resposta. També em van preguntar si al llarg dels segles hi havia hagut alguna de les creacions humanes, capaces de fer-me dir “ole, tus güevos...”, bé si he de ser sincer he de reconèixer que si, que algunes de les vostres creacions m'han fet despertar un somriure i dir la famosa frase, fa anys ho vaig dir al març de 1889 durant l'exposició universal de París de 1889, us puc ben assegurar que en el seu moment la Torre Eiffel va esdevenir tot un fet històric, el que molt possiblement no sabeu és quina va ser una de les missions de la torre.... i possiblement ni tan sols el motiu del perquè darrera aquesta construcció i hi havia importants fons amb un origen podríem dir que un xic “dubtosos”, la torre tenia dues missions si bé pensada i creada pels humans, nosaltres aviat vam descobrir que aquesta torre podria tenir algunes avantatges per a nosaltres, de fet i en un primer punt era un punt de cerca i captura excepcional, des dels seus 380 metres... ara algú em dirà que són 300 metres, i si, són 300 els visibles, però com sempre moltes vegades el més interessant és allò que no es veu, vaig passar nits observant la ciutat des del cim de la torre, observant als humans com a salmons en un riu cercant el lloc de la seva posta. Amb tot la torre tenia un altra objectiu un objectiu molt més obscur i decisiu que no pas servit de trampolí per la pesca, la torre actua com a un dels punts del pentàgon que inclou en el seu centre la tomba del primer vampir, o almenys això és el que es creu, es diu que al llarg d'Europa es van fet cinc grans monuments “singulars”, el qual formaven un pentàgon perfecte, la casa perfecta, segons el consell dels purs, i en el centre hi havia la casa final del primer, aquell que fins i tot nosaltres vam tenir de controlar, algú que no entenia ni de regles ni de normes, algú que va provocar les primeres grans guerres entre els humans i nosaltres, i algú que hagués eliminat a tota l'espècia humana només per gust. La llegenda diu que ni tan sols nosaltres podem matar el nostre origen, s'ha intentant amb ferro i màgia i el resultat sempre ha estat negatiu, així doncs no queda més que tenir-lo recluït, i esperar a descobrir algun dia la forma de controlar-lo o eliminar-lo. Bé, aquest és per molt vampirs un conte d'àvies que es diu per espantar-los i per portar-los al llit abans que el sol els molesti massa, però us puc ben assegurar que és del tot cert, a vegades maleeixo la meva curiositat, ja que fa segles que per una sèrie d'estúpids accidents i seguint un instint boig vaig arribar fins les portes de la seva presó, bé fins la porta i un xic més enllà, i us puc assegurar que va ser una d'aquelles experiències que no deixen a cap vampir igual, va ser poca estona però la suficient per valorar que hi ha coses que estan millor ocultes, i que hi ha veritats que val més no ser explicades.... 

dijous, 9 d’abril de 2009

entrada 117 (any 2)

Ahir (per si encara em quedaven dubtes), vaig tornar a veure com els humans sou precisament el enemics més acarnissats dels propis humans, a vegades m’agrada de passar estones fent un bon cafè i veient com la vida va transcorrent davant els meus ulls, observant com el temps dins la vostra mesura no esdevé més que un breu lapse de temps per nosaltres, una tarda vostra per nosaltres no té més duració o importància que el temps que triga en recórrer una gota rebel, la tassa de cafè.... Així doncs, en espais tant breus de temps un s’alegra de que quelcom doni sentit al temps, doncs bé, estava fent el cafè quan vaig observar un grup de quatre noies i un noi just a la taula del davant, la distància entre les taules hauria de fer les converses privades, tot i que aquella conversa feia estona que havia deixat la privadesa i la discreció, de fet i com sempre en el cas dels humans, la valentia en la seva vessant més estúpida requereix d’una certa compenetració i complicitat entre varis, només cal veure com després de llançar-se a criticar quelcom i perdre la por si els que tenim al voltant tenen la mateixa idea, la resta anirà prenent part en la conversa i cada cop aquesta anirà agafant més to i força, i les sospites o dubtes velats passaran a ser veritats universals i inamovibles... la conversa en qüestió despertava el meu interès, no pel que es deia, sinó pel com es deia, semblava ser que hi havia alguna pobra ovelleta que treballava entre aquell grup d’àrpies, doncs bé, la qüestió era veure quina de les quatre era capaç de dir-la més grossa, el tema va anar derivant entre l’olor corporal de la noia, la forma de vestir, el tallat dels cabells, després pel perfum que gastava, va ser un acte de destripament que ja voldria el Sr. Jack pels seus anals, en un moment donat el noi, es va aixecar tot indignat i acomiadant-se les va deixar, aleshores la conversa va derivar en si la pobra ovelleta li faria un bon favor a aquell, ja que d’altra manera com gosava deixar-les, i precisament ara que s’ho estaven passant tant bé, aleshores l’inconscient humà va començar a funcionar, es van estar uns segons en silenci, avaluant el perill que significava aquell qui havia marxat, i que a més poc o res havia dit, finalment la hiena reina, amb un somriure va comentar que el tenia treballant amb ella, i que tret per fer pipi, per poques coses mes la feia servir.... la conversa va continuar, vaig estar temptat d’aixecar-me i recordar-lis que hi ha gent amb una oïda fina... però vaig decidir acabar-me el cafè i marxar amb un somriure, de fet, el temps acaba per posar tothom al seu lloc, els vampirs som capaços de detectar les debilitats humanes, més que res per no cometre cap error quan ens alimentem, d’aquelles quatre una tenia càncer, una altra era una lesbiana no confessa amb un interès més que no pas amical vers la noia que tenia a la dreta, aquesta tenia problemes a casa i finalment la quarta, la quarta tenia sort d’estar sana i feliçment casada, l’únic problema que tenia era que havia entrat en el menú de la nit....

dimecres, 8 d’abril de 2009

entrada 116 (any 2)

Ahir va ser un dia un xic especial, mentre escrivia el blog vaig recordar temps passats, i ja per la tarda algú em va despertar records encara més llunyans, mentalment vaig anar molt enrere, just quan vaig ser “invitat” a casa d’un noble xinés, no calia ser un vampir per veure el nerviosisme del servei, i és clar.... un vampir té un sentit de la curiositat només superat pel gust al líquid vermell... parlant amb el servei vaig descobrir que el senyor passava llargues estades en unes habitacions que havia fet construir tot just l’any anterior, aquestes habitacions tenien un sistema de finestres que permetia als que estaven en l’interior a observar sense ser observats, els servents tenien mil històries sobre qui o que hi havia dins de les habitacions, a les portes sempre hi havia com a mínim vuit guardians i tenien ordre de matar a qualsevol que intentés tan sols acostar-s’hi... no va ser massa complicat burlar als guàrdies, tot i que matar-los possiblement hagués estat més divertit, però recordant que era un convidat no vaig voler ser desagraït, en realitat hi havia tot un conjunt d’habitacions, les quals formaven un palau en miniatura, personalment aquelles habitacions eren més maques que les de la residència principal, just a l’arribar al fons del passadís vaig notar la presència de dos humans, vaig obrir la porta intentant pensar quina frase ocurrent diria, quan ho vaig veure.... al fons de l’habitació vaig veure al meu amfitrió en Xen, qui estava pentinant a una noia, la seva cara de sorpresa només va quedar superada per la de la noia que estava amb ell, en Xen tenia fama de ser un xic “estrany”, ja que era coneguda la seva al·lèrgia (per ser bons i no forçar els mots) vers les dones, la sorpresa es va convertir en ràbia i va saltar cap a mi, el pobre Xen sense saber com va acabar contra una paret, em vaig seure al seu costat i li vaig demanar una bona història o em veuria obligat a llegir-la jo mateix, em va confessar que des de ben jove havia vist a les dones com a un ésser rondinaires i imperfectes, i per això mai s’havia casat, però amb el pas del temps s’havia sentit sol, i va ser aleshores quan havia comprat una jove a uns camperols i l’havia tingut amagada, l’havia vist créixer i ella no havia vist cap altre home (fins aquella nit) que no fos ell, va ser aleshores quan va decidir que ja que tenia edat per casar-se la prendria com esposa, ja que cap altra persona l’havia fet tan feliç com ella. Jo ja havia escoltat aquesta història en altres llocs i altres temps, em vaig aixecar i acomiadant-me del meu amfitrió i de la desconeguda vaig dirigir-me cap a la porta, tot va ser ràpid però no el suficient per impedir-ho, en Xen es va aixecar i agafant una daga va tallar el coll a la seva Galatea, després va dirigir-se cap a mi, culpant-me d’haver pervertit la seva creació, òbviament havia vist que els ulls que em miraven a mi, eren diferents als que el miraven a ell, aquest cop en Xen no va sortir disparat vers cap paret, vaig somriure al notar la fulla al clavar-se’m al costat i més encara al veure la cara de sorpresa del Xen, el vaig agafar pel coll i aixecant-lo del terra vaig veure com es debatia com un peix, ofegant-se més a cada instant que passava, quasi que podia sentir la sensació de cremor per la manca d’oxigen i just al final vaig recordar que era el seu convidat, apretant la ma vaig escoltar un soroll sec, i el vaig deixar caure al terra. Finalment, no havia estat una estada tan avorrida, perquè ara que no tenia amfitrió bé que podia sortir per la porta i defensar-me dels guardians...
Els meus viatges per Xina, em van portar a descobrir una de les veritats universals, i aquesta és, que els amics estan fets per ser aprofitats o per deixar que s’aprofitin de nosaltres, i a més, són tan tontos que quan més ens aprofitem d’ells més sensació de ser amics nostres tenen, i per tal més orgullosos es senten... tot un cercle viciós on l’aprofitar-se dels altres es converteix en virtut, fent-ho no tan sols obtenim el que volem sinó que santifiquem l’amistat i fem feliços als amics, o almenys aquells qui diuen que ho són...

dimarts, 7 d’abril de 2009

entrada 115 (any 2)

Fa anys vaig esdevenir viatger de fet vaig creure que la immortalitat em podia permetre de viatjar i gaudir dels llocs sense moltes de les limitacions que teniu els humans, en aquella època anava més perdut que el Jack Sparrow sense brúixola, però va ser divertit, em vaig embarcar en moltes aventures i vaig navegar per molts mars i oceans, i fins i tot per diversió vaig emular al Sr. Sparrow, això si, va ser una etapa curta de la meva vida, va ser precisament quan vaig conèixer al Carlos Cuarteroni, algú que va decidir tirar-ho tot per la borda i esdevenir un salvador d’humans, era graciós que estiguéssim asseguts en la mateixa sala, parlant de les nostres coses, ell sabia que bona part dels humans que salvava dels pirates acabaria en mans d’éssers com nosaltres, però com deia sempre “Jo retorno llibertats, el que guardi el destí després ja és cosa de cadascú...”, em queia bé i el vaig ajudar en algunes de les seves negociacions, eren temps on la vida de les persones no tenia massa valor, va ser precisament navegant amb la companyia dels Màrtirs de Tun-King que vàrem divisar un vaixell que feia la ruta comercial entre Europa i la Xina, en aquests casos l’amistat era el que primava i ja ho havíem parlat, ell no miraria cap a la nostra direcció i nosaltres no seríem massa “eficients”, en la nostra feina... el vaixell va intentar fugir però no va poder evitar que l’abordéssim, el carregament no era precisament res de l’altre mon: teles, espècies, begudes, objectes d’orfebreria i poc més, com que ens trobàvem prop de la costa i complint part del pacte, vaig alliberar els esclaus, i vam deixar que marxessin amb els bots salvavides cap a la costa, la tripulació que no havia mort en el combat van recuperar les cadenes dels esclaus i van acabar a la bodega. Va ser aleshores quan vaig escoltar unes rialles, a empentes vaig arribar al centre de la gresca, la meva tripulació havia trobat un veritable tresor, amb el passatge hi havia un grup de quatre dones procedents d’Espanya, segons elles s’havien embarcat per fer de missioneres i convertir infidels, sempre he tingut debilitat per les dones amb un objectiu en la vida, amb un somriure vaig dir que si volien fer de missioneres cap problema, els meus homes tenien forces ganes de fer un bon missioner, amb un somriure vaig veure com se les van emportar i vaig escoltar els crits de queixa que van passar a exclamacions de sorpresa... La tarda va ser llarga, però finalment havíem traspassat tota la càrrega del vaixell espanyol al nostre, i els mariners tenien un somriure que el hi duraria fins el proper abordatge, em vaig acostar a l’escotilla de la bodega, en un racó hi havia el que quedava de les dones i més al fons la resta de la tripulació, que les mirava amb desig,”Bé, senyors i senyores, ho sento però hem de marxar, espero que acabin de gaudir del viatge”, vaig tancar la l’escotilla i mentre tornava cap al meu vaixell vaig escoltar de nou els crits de les dones, de fet la tripulació del vaixell, havia decidit celebrar que no havien acabat morts, somrient vaig deixar caure la cigarreta que estava fumant, amb la mala sort que va prendre un fil de pólvora, just a l’arribar al meu vaixell, vaig escoltar una explosió i el vaixell espanyol va iniciar el darrer viatge, vaig entrar al meu camarot, a part del botí que havia aconseguit, havia enviat quatre ànimes al cel, i unes quantes a l’infern.... quatre ànimes??, amb un somriure vaig veure una figura estirada damunt el meu llit, finalment van ser quatre ànimes al cel, tot i que només tres van sortir del fons del mar.

dilluns, 6 d’abril de 2009

entrada 114 (any 2)

Cada vampir té les seves preferències i neures, així que fàcils d’entendre no som, i més si considerem que portem segles arrossegant-nos per aquest mon, el que encara les ha perfeccionades fins punts veritablement insuportables. En el meu cas, m’encanten els despertars (en el sentit més vampíric), de fet en el nostre cas, cada cop que podem obrir els ulls en una nit ens és un regal, ja que no sabeu la quantitat de Vall Helsings de saló que es dediquen a la cacera indiscriminada de vampirs... obrir els ulls quan la humanitat els comença a tancar, i esdevenir totalment regenerat i en plenitud de forces quan aquesta mateixa humanitat està en el seu decliu màxim i quan les forces us comencen a fallar, em provoca el primer somriure. M’encanta mirar des dels turons prop de les ciutats o des del sostre dels edificis, tancant els ulls i deixant que la pròpia ciutat emboti el meu sentits, no fixar-los en res en concret, notar la respiració i el batec de la pròpia ciutat, he passat per moltes ciutats i us puc assegurar que no n’hi ha dos d’iguals, cada ciutat té un tret distintiu que la fa única i especial, i és en aquell moment quan em deixo caure als carrers de la ciutat, n’hi ha que esdevenen grans supermercats on tot tipus de menjar es passeja pels carrers de la mateixa, i on tenim la sort que no ens hem de barallar amb cap caixera un cop decidim el que volem menjar.... les ciutats són ideals per nosaltres, i semblaria ser que qualsevol arquitecte en el fons no desitgés més que afavorir els nostres actes, ens encanta quedar en la foscor dels carrer veient com les riuades d’humans passen per davant nostre, i de fet és tan fàcil pescar, que a vegades ni tan sols ho intento, considero que malmetria les meves facultats si em tirés pel fàcil, i és en aquesta foscor que a vegades sentim o veiem quelcom: un olor, un batec, un moviment, unes paraules, un somriure... que ens fan retornen a la realitat, aleshores només cal localitzar la font d’aquests estímuls i un cop fet, ja sé sap... a la taula i al llit al primer crit, he aprés amb els segles que només en casos excepcions val la pena de degustar el que es menja, generalment no és més que un acte de supervivència i de pervivència com a vampir, un acte al que estem obligats per no recuperar les debilitats de la resta dels mortals, un acte del que la majoria no n’estem orgullosos, però al que hi estem abocats, molt possiblement com a molts dels actes que feu els humans, i dels que en doneu moltes menys explicacions, en el fons no s’ha d’oblidar que tot vampir va esdevenir quasi sempre un humà abans, i que per molts segles que passin un mai acaba de perdre els vicis que ha adquirit...

diumenge, 5 d’abril de 2009

entrada 113 (any 2)

Aquest cap de setmana ha estat un xic interessant, ahir tot sopant (i no precisament el que més hagués desitjat), estava amb un grup d’humans i el sopar va acabar derivant cap a converses sense massa sentit, però el que em va fer gràcia va ser un dels darrers temes tractats, una de les presents va dir que no volia tenir fills ja que no estava disposada a educar un nen i que per la influència de “quatre amigots” (paraules textuals), acabés sent un perdut o perduda (i crec que amb més por que acabés com a perduda més que no pas com a perdut), bé crec que en molts casos el que es fa és posar les vostres pors en els vostres fills, i la gràcia és que ignoreu que els vostres fills no són vosaltres, i que per molt que desitgeu acabaran per caminar el seu camí.... arribats en aquest punt vaig donar una possible solució, porto arrossegant-me per aquest mon el suficient com per saber, que l’únic que cal controlar en aquest mon per sobreviure són dos principis, adaptació i manipulació, tot nen o nena que aprengui aquests principis té assegurada la seva pervivència en aquest mon i és més, un bonic futur. Òbviament vaig rebre una sèrie de crítiques per proposar al model de Dexter com a nen de l’any, però del que es tractava no era de dir com havia de ser el nen perfecte des del punt de vista de la mama imperfecta, sinó com havia de ser el nen que fos capaç de capejar amb aquest mon, i queda clar que ambdós conceptes no tenen perquè ser el mateix. Un altre del moments d’onanisme verbal va ser quan cap dels presents va ser capaç d’explicar el concepte de normalitat, així doncs es difícil de desitjar un nen normal, quan un és incapaç d’explicar que és la normalitat... la conversa va ser interessant, possiblement i com sempre que parlo amb els humans interessant fins el punt on els sentiments van deixar enrere la raó i aleshores només queden motius o arguments sentimentals, que es fonen com el sucre en un cafè calent davant la raó, i per cert no deixa de ser estrany que per justificar que el nen ha de raonar amb els altres i no pas actuar violentment, s’acabin per utilitzar arguments poc racionals, del tot graciós que per defensar una postura s’acabi vehementment aplicant els principis que es volen negar... ahhh, ja ho diuen, si es vol conèixer la veritable naturalesa de les persones no cal més que despullar-les (en el sentit figurat... no voldria molestar a ningú J ), de les bases racionals dels seus arguments, i aleshores apareix la veritable naturalesa de les persones, aquella que resta amagada i oculta i no per això inexistent. Com us he dit, va ser un sopar interessant, possiblement el pitjor del sopar va ser no poder-lo acabar amb un cafè amb gel en condicions, però és clar, la perfecció no pertany a aquest mon i si hi pertanyés no la reconeixeríem, en un mon imperfecte la perfecció no esdevindria més que una aberració total, i molts diríeu que és imperfecta...

divendres, 3 d’abril de 2009

entrada 112 (any 2)

Fa segles vaig estar convidat a un ball de disfresses, sempre ha estat interessant veure com els humans us disfresseu d’allò que sabeu que mai podreu ser o del que desitjaríeu ser en el vostre fons més íntim, en aquella època era força més intel·ligent que ara i no acostumava a anar a cap festa, havia arribat a un tope de l’estupidesa humana i creia que una sol gram més m’obligaria a fer desaparèixer tota la humanitat o desaparèixer jo, així que amb aquests ànims vaig fer cas a la sempre animada Silke, una com jo que mai s’ha perdut cap festa, ella diu que és la seva feina, on fins i tot té un horari, des de la posta del sol a la sortida del mateix es dedica en cos i cos (poca ànima ens queda als vampirs), a avaluar les festes, i de fet algú que ha passat de l’Egipte dels faraons a la cort dels reis francesos, passant per la Roma Imperial, alguna experiència en festes ha de tenir. La Silke va somriure obertament al veure’m pujar a la seva carrossa... “És un ball de disfresses, ho has oblidat?”, “No” li vaig contestar, “I la disfressa?”, amb un somriure vaig dir-li “No la veus?, vaig de vampir”, el seu somriure va ser una rialla oberta, i tapant-me amb un dit els llavis em va dir que havia guanyat el premi, a l’arribada vam trigar un xic de sortir, i vaig resar (si, ja ho sé que sona poc menys que estrany, però en situacions desesperades un es confia a qualsevol), doncs resant per no ficar-me cap de les peces de roba de la Silke, qui molt encertadament anava disfressada de Caputxeta Vermella, em va dir que en una festa com aquella segur que acabaria tacant-se amb el menjar o el beure i que el vermell era un bon color per dissimular. Li vaig tenir de recordar que aquella idea no era seva, i que li havia dit un dels seus primers amants feia ja molts segles quan estava de vacances per la Grècia clàssica... La festa, era com havia esperat, una veritable casa de bojos, vaig reconèixer a la majoria dels presents, aus nocturnes tot i que sense les nostres virtuts. Va ser aleshores quan vaig veure una figura que m’era familiar, tot i la túnica negra que portava i que li tapava la cara, la disfressa era genial, túnica llarga, caputxa ample que no deixava veure la cara i una falç en la seva ma, una disfressa de la mort genial, al acostar-me em va oferir una copa, no era el que hagués volgut beure però li vaig acceptar. “Una disfressa de la mort increïble, si em permeteu”, va aixecar un xic el cap dient “I la vostra de vampir tampoc està malament, tot i que us heu deixat portar una mica pels comptes de l’àvia”, “Possiblement, però un que és exagerat, amb tot i si em perdona la pregunta, tinc la sensació que en hem vist abans”, “No crec, si ens haguéssim vist abans segur que ho recordaria, i crec que vostè també”, “Molt possiblement, però...” i aleshores va aixecar la ma, “Si em perdona, tinc un cavaller que m’espera per una partida d’escacs, tot i que igual si que ens tornem a veure Sr. Vampir, i quan ens tornem a creuar segur que recordem i riem d’aquest moment”, vaig observar com marxava just per sentir unes dents al coll i una llengua juganera “Vec que has fet amics...”, “Doncs si Silke, tot i que al final no hem estat degudament presentats”, “No pateixis amic meu, no ets l’únic terriblement original en la disfressa”, va dir amb un somriure, “Va anem, a dalt que hi ha un parell de noies esperant-nos en una habitació, i no voldràs que triguin en conèixer al teu nou amic, no?”

dijous, 2 d’abril de 2009

entrada 111 (any 2)

Fa poc (possiblement no tan poc en l’escala dels humans), que feia conya amb un altre com jo sobre l’Ulises, sobre el molt que en sabia ell de sortir de festa i quedar com un rei... dient “Tranquil·la Penélope, que ja saps com són els Troians... suposo que tornaré pel sopar, en tot cas si es fa tard no m’esperis...”, bé la resta ja és coneguda, 20 anys d’absència, 10 en al guerra i 10 de retorn a la pàtria ( i ja sé el que penseu, se’n poden fer de festes en 10 anys), és clar que la bella Penélope tot i ser un exemple de virtut i fidelitat també visitava els bars de singles de la zona, però la gran sort de l’Ulises a part de l’amor de la seva dona, era la genialitat que tenia, no caldria recordar arribats a aquest punt, que la idea del cavall va ser seva, i sempre he cregut que la Penélope va fer el més intel·ligent, aquest record em ve al descobrir-me com una nàufrag en un oceà d’humanitat, em moc pels carrers plens de gent, nedant entre ells, cercant a algú que valgui la pena a qui agafar-me, i em sento cada cop més predestinat a morir ofegat, possiblement els anys m’han tornat un vell insuportable... però em sorprenc cada dia més al veure com la humanitat en el seu global és capaç de cansar-me, tret d’algunes excepcions que com a illes apareixen aquí i allí, la resta esdevé un mar per l’oblit, el que fa anys em despertava la curiositat avui en dia pràcticament que m’ofèn, la humanitat ha esdevingut una veritable massa de vulgaritat, on la companyia de molts fan perdre la decència d’un, on aprofitant que hi ha molts on amagar-se, un es permet el luxe de deixar-se perdre com a persona, possiblement acabaré tenint agorafòbia o més ben dit fòbia social, cada cop em poden més, els estímuls que rebo de l’exterior des de la mínima expressió d’intel·ligència en la multitud dels humans, fins a la deixadesa física i cultural. Molt possiblement estareu ocupats en moltes altres coses, i fins i tot més interessant; però si us he de ser sincers, enganyaria una ciutat, per destruir-la, matant i violant els seus habitants (eisss, sona divertit), per tal que un Deu cabrejat em castigués a passar 10 anys... qui diu 10 anys, tota l’existència en un viatge on cada dia fos una aventura, ahhhh, i a la tornada trobar-me tota la casa envaïda de cràpules a qui matar per recordar-lis el que tota la humanitat hauria de saber...

“Caminante no hay camino,
Se hace camino al andar...”

Però és clar, hi ha destinacions que no surten al GPS del cotxe... i és aleshores quan la humanitat decideix que quieta està més maca, i que tot destí desconegut sempre serà pitjor que el sofà de casa...

dimecres, 1 d’abril de 2009

entrada 110 (any 2)

Avui he quedat sorprès, bé possiblement sorprès no sigui la paraula, avui estava llegint un article, on un espècimen masculí de la raça humana comentava que havia vist una sèrie on es tractava la infidelitat femenina, i que com a bon mascle aquesta sèrie l’havia violentat un xic, ja que al final no hi havia cap cartellet avisant de la ficció de la mateixa, o de que cap dels continguts estava extret de la vida real, així doncs, després de sentir-se indignat i molest en la seva masculinitat, li va preguntar a la seva parella que li semblava, al que aquesta va contestar que bé, que ja estava acostumada a moltes sèries on eren els homes els infidels i que no li venia de nou una sèrie d’infidelitats, i menys que la protagonitzessin dones aquesta vegada (bé, suposo que tot això ho devia dir amb un somriure amagat, o menys amagat). I és aquí on crec que ens hauríem d’aixecar i començar a lloar als Deus... heus ací que les dones poden ser infidels... uissss, quin secret, o algú dubta que la paraula infidelitat és femenina?, l’important és acceptar-ho, i valorar les infidelitats des de ambdós punts de vista, al llarg dels segles he observat acollonit, com la infidelitat masculina sempre té una connotació negativa mentre que la femenina sempre té un punt de tragicomèdia, semblaria ser que tota infidelitat femenina estigués forçada pels actes de la parella fidel, no entenc aquesta necessitat femenina de donar explicacions a tot, i és més, de trobar culpables de tot, torno a dir que no he vist la sèrie, i no crec que la miri, tot i que si no ho he percebut malament surt una de les actrius catalanes que encara són capaces de fer somriure a un vampir, però és clar, un no es queda amb tota la guineu només per la seva cua... sempre hi ha guineus disposades a deixar-nos a estones la seva cua, i molt possiblement després d’aquesta sèrie algunes més. Al llarg de la meva existència he conegut dones i homes infidels, i sempre el hi he respectat l’aire de llibertat que tenien, molts d’ells inclús o deien obertament i sense por (aquests eren els menys divertits), un dia parlant amb un d’ells em va dir que l’important no és la fidelitat o la infidelitat, l’important eren les ganes que ens aportava la parella per ser fidels o infidels, segons ell, si la parella ens complementava no es necessitava anar a buscar res fora, ja ho teníem tot a casa, però és clar, en la majoria dels casos el temps espatlla les coses i no sempre es té la garantia vigent, o les ganes de retornar el producte, així doncs es surt a buscar-ne un de nou que ofereixi les possibilitats o les capacitats que el que tenim a casa ha perdut... bé, no sé si serà del tot cert, això si, aquesta persona patia mooooolts problemes de fiabilitat amb el que tenia ja que sempre en necessitava de nous....