entrada 1111-2 (any 8)

La nostra firma té signada una responsabilitat social corporativa, el que equival a una butlla que ens permet de fer el que ens vingui en gana, sempre que finalment paguem per tal que la societat sigui millor, un sistema ideal, i quasi tan hipòcrita com la pròpia condició humana, doncs res que en aquest exercici ens han fet inversors majoritaris d’un projecte destinat a protegir a les dones del maltractament masclista, i hem remodelat un vell edifici per fer pisos per intervencions ràpides i per deixar en els baixos a diferents organitzacions que velen pels interessos de les dones, a més de locals per fer tallers, i com no podia ser de cap altra manera m’han ofert la gran oportunitat d’anar-hi per rebre els afalacs i les gràcies de les erices cabrejades allí presents. El tema no deixa de tenir el seu punt còmic en el fet que una sèrie de pisos que haurien de ser per portar-hi dones que estan amenaçades o han estat directament atacades per les seves parelles han estat fets públics, informant de la localització i les càmeres de la televisió no s’han estat de filmar-los amb tot detall, i és més, fins i tot la veu en off anava comentat els diferents nivells de seguretat existents. He de reconèixer que sempre m’ha encisat la política humana de davant una amenaça enclaustrar a la víctima i deixar solt al botxí, i com s’ha de protegir a la víctima més que no pas perseguir a l’amenaça, suposo que deu tenir quelcom a veure amb les  vostres llibertats universals i tota aquesta merda, doncs res estàvem de visita pel local, i en un dels baixos em va sorprendre veure-hi un terra de tatami, la nostra amfitriona ens va explicar que era una sala on s’ensenyava a les dones un variació de la defensa personal, una disciplina mil·lenària que havien adaptat per la seva seguretat, la vaig contemplar, no hi havia dubte, ex víctima de maltractaments, nomé mirava de front quan llençava una proclama, somriures nerviosos... falta de seguretat, m’hi vaig acostar i ella va retrocedir una passa instintivament, suposo que dirà que ho ha superat, però aquestes coses no es superen, només es volen oblidar, i mai s’aconsegueix. Aquí un dels presents d’un mitjà gràfic ha demanat si en podia fer alguna demostració, la tipa m’ha mirat aixecant el braç... “Si me’l vol agafar”, no era una bona idea, gens ni mica ni pica, l’he agafat i ella ha atacat el meu canell per fer una torsió, he afluixat i el seu braç ha girat dins la meva mà, deixant sense efecte la seva luxació, he agafat l’altre braç i la gent s’ha remogut nerviosa i excitada, ha trigat el temps just per ser una nova víctima, però no he fet res, ha agafat el meu braç luxant el canell, senzillament he voltat quan ella esperava que em quedés quiet i així poder bloquejar el canell, el que no ha vist ha estat que aquest cop l’havia agafat jo del braç i amb la inèrcia del meu moviment l’he llençat contra una paret, ha picat de cara sortint rebotada, s’ha girat tot just per veure com dos cops de puny es clavaven en els seu estómac, ha caigut de genolls davant meu “Suposo que ara és quan em baixo els pantalons i me la...” “Ejem!” ha exclamat un dels presents tocant-me l’espatlla “Crec que els aquí presents volien veure una altra cosa...” m’he excusat ajudant a la noia tot dient com tapar l’hemorràgia del seu nas, i m’he agenollat per la foto, tot sigui per la responsabilitat social corporativa i que la gent es senti millor i cregui en un món just i la justícia divina, quan en veritat no hi ha cap mena de justícia divina, només hi ha el càstig diví