entrada 1020-2 (any 4)

La festa seguia, ara sonava això que feia que tothom fes saltirons mirant als del voltant per no fer el ridícul més enllà de l’estríctament necessari, vaig somriure al veure que tot i els sostenidors reforçats alguna podria acabarà amb un pit esgarrat, la naturalesa és així de puta… vaig deixar la zona de música abans que sonés això i totes les tipes perdessin la poca decència que els hi quedava, i ja se sap que per Nadal les gallines velles només al caldo… vaig començar a pujar les escales quan vaig notar un olor a l’aire que m’era familiar, vaig obrir la porta trobant a bona part del jovent que em van mirar sorprès, l’Ade (Adela pels seus pares) va saltar “Pensava que no et veuria!, que t’havien segrestat els d’avall…” em va saltar al coll i jo em vaig preguntar si feia fred o els seus pits s’alegraven de veure’m… un tipus es va moure al fons, me’l va presentar com el seu nuvi, se’m va escapar un somriure quan anava a preguntar-li si tenia “intencions honorables vers aquella noia…” (perquè em contestés “Tinc 20 cm de honorabilitat per aquesta noia”, que ja sé sap que els nois tendeixen a exagerar), la vaig deixar mentre ells feien sortir el porro del no res coneixedors que no es poden fiar dels vells, vaig seguir pujant les escales fins arribar a la terrassa, vaig mirar el cel estelat preguntant-me com és que entre les infinites estrelles existents cap s’havia decidit per venir… “Sento el d’abans…” no he entès mai aquest intent d’arreglar els problemes emmerdant-los encara més “No hi ha res a disculpar…”, “Així, ets amic de la família?”, vaig somriure al llarg dels anys he conegut tipus del Ministerium für Staatssicherheit (stasi pels amics) més diplomàtics i discrets… “Si, es podria dir així…” la tenia a prop, ella va tornar a disculpar-se i a explicar-me de nou a que es dedicava i recitar-me la seva existència, amb un final de “I mira a vegades penso en que m’han passat forces ocasions per endavant i mai n’he agafat cap…”, vaig somriure tot mirant cap avall hi hauria més de deu metres d’alçada, “En vols agafar una?” ella em va mirar, no sé el que va contestar la vaig agafar i vam saltar, amb aquestes alçades dóna poc per cridar o dir, un cop a terra la vaig deixar anar “No ha estat malament, oi?” la tipa estava tremolant sense dir ni un mot, el seu deliciós vestit estava tacat almenys per un lloc… “Hauries d’estar disposada a acceptar el que et pugui venir si vas demanant… el tema no està en voler, el tema està en poder acceptar el que ens pot venir…”, la vaig acompanyar a una bancada deixant-la asseguda mentre li deia que aniria a buscar quelcom per beure, un cop a la bara algú em va dir “A mi mai m’ho has fet això…” vaig somriure “Possiblement perquè acabaria per agradar-te…”, “Has vist a l’Adela, bé l’Ade?”, “No…”, aquí ha estat on ella ha rigut mentre s’acostava el seu marit “Menteix tan malament com sempre, no?, suposo que ella estarà fent el que fèiem nosaltres…”, “Espero que almenys ella tingui condons… i no hauries de deixar a la teva coneguda sola, és de mala educació… i això en algú que té una exquisida educació com tu és del tot imperdonable…”

entrada 1020 (any 4)

Aquests dies un ha d’anar a festes i actes on algú sense un excés d’alcohol (o manca de coneixement) no hi aniria, un cop a la porta qui m’havia dut em va dir “Recorda, intentem ser un xic educats… saludem, somriem, tornem els comentaris de forma respectuosa, no abusem de la beguda i quan no se n’adonin pleguem veles, creus que ho podràs fer?”, vaig somriure, en aquesta existència he fet moltes coses, però allò em semblava quelcom força més complicat que els dotze treballs de l’heracles aixecats al quadrat, a la barra de solterones/acabades de separar ens van saludar, qui venia amb mi em va dir “En aquests llocs no sé diferenciar les putes de les dones oficials, perquè les primeres intenten semblar senyores i les segones semblar putes…”, “No havíem de fer comentaris respectuosos?” “No volia faltar a les putes…” em va contestar agafant una copa, aleshores ens van venir amb l’estratègia de separa i guanyaràs, i en un tres i no res em vaig veure allunyat del meu company, em va tocar saludar, escoltar el sempre amanit “Sembla que per tu no passa el temps…”, vaig anar esquivant el personal fins arribar al jardí de fons sonava allò que s’espera que soni en festes com aquestes, on creuen posar lo darrer de lo darrer i un no acaba d’entendre el refregit del 40 secundaris que van fotent, un cop al jardí vaig agafar aire notant el fred en els pulmons que em va fer somriure “Diuen que coses com aquests et fan sentir viu…” no em vaig girar “Aleshores caldria veure si val la pena estar-hi…” ella es va posar al meu costat tot presentant-se, un nom més, una cara més, una vida més, a vegades em pregunto quantes vides més estaré condemnat a conèixer, “Diuen que es fan festes per estar amb els coneguts, i no entenc aleshores el desig de voler conèixer desconeguts…” “Deu ser que els coneguts no són el que un espera d’ells…”, “A vegades la gent té una forma certament curiosa de demostrar la seva amistat…” vaig somriure, “Mantingues els amics a prop, però els enemics encara més a prop…”, “Sun Tzu…” va dir ella, li hagués pogut fer veure l’error en la citació, però m’hi vaig estar, vaig veure una ombra que se’ns acostava “Vaja i jo buscant-te per dins…” el tipus em va mirar inquisidorament “I vostè és?”, “Ningú…” li vaig contestar acomiadant-me, al passar pel costat del tipus aquest em va agafar el braç “Crec que li he fet una pregunta…”, el vaig mirar, no entenc aquest coi de festes, la gent hi hauria d’anar a passar-ho bé i no pas a liar-se amb el primer desconegut, aleshores va aparèixer l’amfitriona qui va fer que em deixés “No crec que el coneguis ni tan sols que el vulguis ni calgui que el coneguis, és un vell, molt vell amic de la família, no?, et podríem dir així…”, vaig somriure, segurament em podrien dir així, ja que vaig ser jo qui va ajudar al rebesavi a crear l’imperi que serveix per muntar festes com aquestes…

entrada 1019-2 (any 4)

Tot i que només vinc de tan en tan m’han convidat de nou a sopar, suposo que un cop l’any no fa dany (collons amb el rodolí), i quan deixes anar un comentari o alguna animalada es miren amb un somriure i diuen “Ai, com ets...”, els miro i quasi que els envejo si realment creuen que perquè algú va dir que aquests serien uns dies especials ho són, ells van i s’ho creuen, com si la capullositat del personal desaparegués en algun moment, miro al voltant i no em cal arribar al final de la taula, tenen totes les seves culpes escrites en la cara i recordables en la memòria dels presents “Ningú és perfecte” et diuen, però un no pot més que somriure al valorar el que va de “no ser perfecte” a ser el que acaben sent, persones que molt segurament ells no aguantarien, ara bé, com que són ells no toca més que axatar i aguantar “que només és una nit...” em diu una persona amb la mirada més càndida possible, “no pot ser tan dolent...” li podria dir el que és dolent, suposo que li podria explicar allò que jo ja considero normal i ella em miraria sorpresa sense creure un borrall del que li estic explicant, perquè no pot arribar a imaginar (i menys creure) que els humans, aquells que són com ella puguin fer coses com les que li explicaria, i no em caldria entrar en temes escabrosos, el comportament de “sèrie” de forces humans ja per si sol sobrepassa les capacitats d’acceptació... un dels de la taula em mira “I què?, encara segueixes amb lo teu?, mira que mai ho recordo... ets una mena d’assessor, oi?”, somric, espero que la pregunta es difumini amb algun comentari o alguna observació de lo puta que sembla que la tipa de la televisió, normalment dit per aquelles que tot i no semblar-ho senzillament ho són... però no, no hi ha puta aparent a la pantalla i si cantant imitant a un gat en una picadora... somric pensant que a un li toca ser un xic educat en una nit com aquesta i contesto “Resolc problemes...”, algú respira alleugerit, aquest cop no he pecat de sinceritat incompresa, quasi que ja domino les regles del joc de les “convencions socials....”, el tipus obre la boca de nou però la seva parella treu qualsevol comentari, dona llesta, sap que no està bé temptar a la sort, i al final repartiment de regals, els tipus i les tipes se’m queden mirant quan obren els que els hi he portat, ja sé els comentaris, ells regalen merdes i jo regals, suposo que d’això va aquesta merda de dia, i si no en tens per regalar el millor és ser sincer i no intentar anar de farol amb merdes que per molt de botigues socialment compromeses o de mercats justos (algun dia els hi hauria d’explicar per qui són justos aquests mercats) no deixen de ser això, senzilles i putes merdes, al final un surt amb un munt de paquets que fan que et qüestionis en quin cony de container de reciclatge cal fotre’ls (fa alguns anys els “oblidava” a la casa on estava convidat, però darrerament tothom em recorda que els agafi), clar, ningú vol una merda com aquella... recordava per la tarda quan he anat a comprar un parell de llibres, la llibretera m’ha preguntat “Ets d’aquí?” no he pogut evitar somriure-li “Hi vaig viure fa uns anys...” ella me’ls ha donat dient-me “T’he fet preu... i mira sinó t’agraden els pots retornar” l’he mirada “No pateixis sinó m’agraden ja els regalaré per reis...”, i no, aquest any tampoc l’han encertat, així que si voleu fer content a aquest vampir em podeu regalar una cafetera de les d’abans, d’aquelles pre mel·lites i ja no diguem en comparació a les nespresso, una d’aquelles que es posaven al foc, però que ara les han fet que es connecten a l’electricitat, com em deia el de la botiga “Van deixar de fer-les, bon cafè i a bon preu... sense càpsules ni merdes, un mal negoci, bon cafè, però mal negoci...”

entrada 1019 (any 4)

Avui passejant per entre les pedres que haurien de recordar a la gent, però que resten força oblidades (suposo que ja deuen haver fet la seva funció de neteja moral un cop posades), l’he vista allí, des d’on veu sortir els dies i caure el sol, el punt exacte des d’on em deia amb un somriure tot assenyalant un turonet a l’horitzó “Allò és el més lluny que conec del món, en això som tan diferents...”, un cop em van dir que en el fons aquell qui no és d’enlloc és força semblant al que és de tot arreu, m’hagués agradat dir-li com ha anat l’any, o el segle, dir-li tot el que ha canviat i com ella s’ho ha perdut, dir-li que per molt estrany que sembli la van plorar un temps però va acabar oblidada, ella, els seus fills, els néts i forces més descendents, tothom acaba per ser oblidat, oblidat o recorda’t d’una forma que el record poc té a veure amb un... recordava no feia massa el sopar de “semi-empresa” (al lloc on faig veure que treballo ja no hi ha sopars d’empresa com a tals, allí cadascú es cerca la vida amb aquells qui li són més afins), doncs un dels presents ens deia que no sabia que l’empresa estigués afiliada a Greenpeace, en el fet que aquest any s’havien abonat a l’indult generalitzat de porcs i no havien regalat pernils per aquestes festes, fent que ara els boscos estiguin superpoblats per aquests animalons que faran a la Crisi la seva santa salvadora... el tipus surt amb una noia preciosa, una d’aquelles que com va dir un en un atac de lucidesa “Hi ha tipes que no te les follaries ni a hòsties, en canvi n’hi ha que hi hauria hòsties per follar-se-les...”, ella sempre somriu dient que si li falta cul o li sobren pits i la gent no pot més que somriure tot pensant que Déu no pot ser tan cruel amb la resta dels mortals i tan benèvol amb un de sol... recordava el sopar quan he entrat a un supermercat a fer les darreres compres, la caixera (xoni on les hi hagi) quasi bé que em llença la compra per sobre i encara em demanava si li podia pagar just, he somrigut treient un bitllet i forçant unes disculpes, ella ha bufat i m’ha tornat el canvi, m’hagués pogut estar una estona repassant-lo però que coi que és Nadal... un cop fora he vist un captaire, m’hi he acostat i en lloc del tetra de don-saimon estava llegint un llibre, el tipus m’ha mirat i suposo que ha pensat “Si, sé llegir, que passa que els pobres no poden llegir?”, he tret un bitllet i li he deixat al plateret tot ple de monedes que com en altres casos han servit per netejar consciències... m’ha fet somriure la rapidesa amb la que el tipus ha estirat el braç, suposo que no deuen caure massa bitllets, i la seva mirada, sempre que un dóna més del que s’espera acaba per rebre una mirada desaprovadora per qui ho rep, però tan me fot, he recordat les paraules que em van dir fa segles, una vella a qui li vaig fer un favor “No podràs purgar les teves culpes, però hauries de donar part del que et sobra, mai sé sap qui hi ha darrera un captaire...”, “I jo que pensava que donar era un acte de caritat i sense esperar res a canvi...”, ella va somriure “Que hi vols fer, som humans...”, així que mai m’estic de deixar anar algunes monedes o un bitllet en aquests casos, tot coneixedor que no em salvarà del foc de l’infern, perquè no crec que Déu canvií massa la seva concepció de mi per aquests actes, i que coi, si som Nadal... de tornada a casa he vist un grupet de “nou-vinguts” que se m’acostava (no serem políticament incorrectes....), el primer s’ha aturat mentre em sobrepassaven la resta, el tipus m’ha preguntat l’hora o si tenia foc o si... que coi importa, em conec ja aquesta cançó, i la sorpresa és el que un no ha de deixar perdre, una puntada al que tenia davant (podia fallar i que no anés a passar el que imaginava però...) el tipus s’ha plegat mentre notava algú a la esquena, l’he colpejat tirant el cap enrere notant com se li partia el nas, he girat picant amb el palmell de la mà dreta en la seva mandíbula, mentre llençava una puntada al del costat que ja el tenia a sobre, el tipus s’ha aturat doblegant-se, he aixecat el peu deixant-lo caure en la seva esquena i ha caigut a terra, el quart s’ho estava mirant tot, he somrigut, quantes vegades ho deuen haver fet, que ràpid es passa de la despreocupació del vencedor a la por del vençut, he pensant com es passa de valorar quelcom com a “defensa pròpia” a “assassinat” tot segons del bàndol on un està, però aleshores ho he tornat a recordar, que recoi estem a Nadal, “Jo els portaria a que els hi donessin una ullada...”, li he dit mentre m’allunyava recuperant la compra, no he pogut evitar somriure, si al final pot ser que fins i tot Déu premií els pobres actes d’aquest senzill vampir...

entrada 1018-2 (any 4)

Avui he viscut una d’aquelles situacions que et fan somriure tot entenent un xic més als humans, avui tots reien d’una panda de subhumans que van sortint per la tele tot demostrant que per molt que un cregui que ho hagi vist tot, la naturalesa humana i el temps et poden fer veure lo equivocat que estaves... així que avui ha estat un dispendi i un malbaratament (aprofitant l’esperit consumista de nadalanec), per tal de riure d’aquells que un considera més tontos (a tall del sopar dels idiotes) i clar, sempre que el grupet que està amb un jugui al mateix número i riguin amb un, el tema ha anat pujant de to fins que un dels caps pensants de l’empresa que els observava m’ha vingut a veure “Ja els veus, no tenen cap mena de problema per riure de la gent, ara bé, pocs accepten que ho facin d’ells...” al que li he contestat “Ells tenen la clau dels que són tontos i objectes de mofa i els que no, i si per cas algú se’n riu d’ells no pateixis que trigaran poc a titllar-lo de mal educat... ells ho fan “perquè no s’hi poden estar” davant tanta demostració d’estupidesa, i no tenen la capacitat (entre d’altres mancances), d’entendre que molt possiblement (i per forces més dels que es poden arribar a imaginar), ells no són menys imbècils que els tipus dels que riuen...”, el tipus amb qui parlava és un d’aquells que no veu les coses com la resta, senzillament les intueix, ell no passa per la sempre eterna frase “És possible? Doncs podem mirar de fer-ho...”, ell parteix de “Cal fer-ho, ara mirarem com...”, el recordo com va tornar d’un d’aquells seminaris per emprenedors i on els comentaris de la resta d’assistents no van ser massa bons (el tipus els va fer sentir a tots com una panda de kpllos integrals), deien que en una de les proves posaven una línia de foc al terra i a cada costat un tipus agafant una corda, guanyava qui es quedava amb més corda però això implicava llençar l’altre al foc, i en teoria el tema estava muntat per tal que un veiés que a vegades cal negociar... el meu conegut quan li va tocar participar-hi va estirar la corda fet que també va fer l’altre (principi d’acció reacció en diuen), ell va fotre una bona estirada i abans que l’altre recuperés estirant es va acotxar cremant la corda, aquesta es va partir i ell va ensenyar que el seu costat era més llarg que el de l’altre... m’imagino el silenci de la sala, i els intents dels guru de torn per explicar aquella situació que ni ell s’havia imaginat... doncs res que avui el tenia allí davant mirant a la resta del personal com qui mira el pati d’un col•legi... el tipus s’ha girat per dir-me amb un xic de tremolor en la veu “A vegades em pregunto com nassos pot funcionar aquesta empresa... suposo que totes deuen estar infectades del mateix i per això no estem ja fora del mercat...”, no he pogut més que somriure tot demanat si volia un cafè, ell ha mirat cap a la cafetera tota envoltada d’aquell personal i m’ha preguntat “I si és contagiós?”...

entrada 1018 (any 4)

En Peter s’ho mirava tot amb aquell posat de qui sap que res es pot canviar, tenia que reconèixer que el primer cop que li van explicar (tot i la seva formació acadèmica) la història li va semblar més procedent d’un conte de ciència ficció que no pas real, ara i amb el pas del temps, els fets, i la gent que tenia al voltant havia arribat a la mateixa conclusió a la que arribava des de ja feia uns mesos, el món s’acabava, o almenys el món tal com el coneixien, com a lloc on els humans hi havien passat els darrers mil•lennis tot aprofitant-se de l’entorn... un cop van arribar a la conclusió que el món s’encaminava cap a la seva fi van passar per totes les fases d’aquell a qui li diuen que la seva vida té una data de caducitat, des de la negació, a l’enfrontament, negociació, resignació i finalment l’acceptació de la fi, com en moltes altes coses tampoc calia dir-ho al gran públic, perquè segurament no entendrien (en la normalitat esperada) una notícia com aquella, i com els hi havien dit “Podem anar cap a la fi, però hi anirem ordenadament...”, i aleshores van descobrir quelcom que els va deixar totalment perplexos, de fet ja els hi ho havien dit, ja n’estaven avisats que el món s’acabaria, i amb una exactitud que no deixava lloc a cap mena de dubte, i en aquell precís moment la física i la noció del temps tal i com l’entenem va canviar, algú va dir que a l’igual i en un futur l’espècie coneixedora (com ho eren ells) del final, havien enviat un missatge al passat per avisar i per tal de veure si les generacions passades (futures per ells) es poguessin preparar per evitar el cataclisme, i ells que feia segles que tenien l’avís damunt la taula ni tan sols l’havien valorat seriosament... i aleshores un dels físics va dir que en “teoria” era factible enviar un objecte al passat, que s’havia fet a nivell de nanopartícules, que els estudis sobre la física quàntica parlaven de partícules que podien (per moments) estar en dos llocs al mateix temps... i aquí van anar destinats tots els esforços i recursos, en el poder avisar als del passat dels que ens vindria al futur i esperar que poguessin fer-hi res, tal i com algú del nostre futur ja havia fet, el temps no és lineal, és circular, és un vòrtex que gira sobre si mateix i només a vegades permet de fer alguns canvis, en Peter va somriure tot sabent que segurament per molts missatges que enviessin el món no es salvaria, i no deixava de trobar-li un cert punt graciós que mentre els maies i d’altres es van prendre els missatges seriosament i van posar a la gent en sobre avís tot i les seves limitades capacitats, les generacions futures ho havien negat i se n’havien rigut d’aquelles “prediccions” sense ni tan sols valorar-les... i ara es trobaven a escassos mesos de la desaparició com espècie, i l’únic que li feia la feina més portable era saber que davant la pregunta de “Què havia aportat l’espècie humana a l’Univers?”, la resposta era senzilla “Res de res...”

entrada 1017 (any 4)

L’altre dia llegia el que algú va dir ja fa uns segles “Els homes es mostren aterrits davant la mort, i en canvi es permeten el luxe de passar un terç de la seva vida dormint...”, que va venir lligat amb una demostració de decència moral d’un dels presents qui ens deia “Ja ho veieu, de les 24 hores del dia, un se’n passa 8 dormint, 8 treballat i de la resta hi ha aquelles tasques que no ens venen de gust però ens toca fer, així que ens queda per fer els que ens agrada?, i després, clar està que un pugui fer sempre el que li agrada i no ho hagi de postergar a determinades temporades, amb tot, a un no li queden més que unes 3-4 hores al dia, el mateix temps que poden tenir els reclusos per sortir al jardí com qui diu... una senzilla vuitena part del dia per fer el que un vol, i la resta, és a dir set vuitenes parts per fer allò que un ha de fer, massa bon negoci no sembla...”, vaig somriure, de fet si pensem en la vida com a quelcom amb un valor extrem pels humans, veure com set vuitenes parts de les mateixa es destinen a fer el que un no vol fer per tal de tenir-ne una vuitena part de realitzada sembla quelcom que com a mínim hauria de fer pujar els colors al personal... bé, suposo que això no es deu poder aplicar a la totalitat de la gent, però segurament als Mindundis Club que us perdeu per aquestes línies segur que si... fa temps mentre caminava vaig assistir a una discussió entre dos alumnes d’un conegut mestre, un dels nois li deia a l’altre “No és més feliç qui més té sinó qui menys necessita!” l’altre anava a replicar però van acabar mirant al mestre qui no deixava de somriure, els va mirar i els hi va contestar “Senzillament és feliç qui ho és, i vosaltres us heu perdut la noia que acaba de passar per davant vostre... la felicitat no és qüestió de tenir o no tenir coses, és senzillament qüestió de ser-ho o no...”, tot això amanit amb la nova política fiscal que sembla que tornarà a pujar la càrrega impositiva o pressió fiscal, i un dels presents em deia “Ja ho veus, els rics no tenen problemes en que els pobres siguin un xic més rics, ara bé, quan van mal dades tenen clar que seran els pobres qui pagaran les necessitats dels pobres, faltaria més!, i el govern a fer el de sempre, apallissar als indefensos (que són molts, però indefensos) i no tocar els nassos als gallets de torn no sigui que els hi inflin els morros... i no deixa de tenir el seu punt, que la feina de polític sigui la que tothom té clar que vol dir no fotre ni cop i en canvi es declari de la més necessària, i aquella que pel poc que es fa estigui més ben pagada, perquè quan un es pot fixar el seu propi sou i té tot un país treballant per a ell, modest, el que es diu modest segur que no serà...”, possiblement aquest no sigui el millor món possible, ara bé, el que si que és, és un dels més divertits possibles....

entrada 1016-3 (any 4)

Podria dir que m’ha despertat l’olor a cafè, però us enganyaria, ja feia estona que l’escoltava tafanejant i trafegant per la cuina, així que m’he aixecat tot just quan sortia amb el cafè, el tipus m’ha somrigut mentre s’acostava al balcó mirant el paisatge nevat… “Suposo que la gent hi deu veure cases nevades…”, “Però tu no…”, el tipus ha somrigut “Jo vec el que tu, clarament les cases on hi viu algú d’aquelles on no hi viu ningú tot observant les que tenen la neu fosa a les xemeneies d’aquelles que no…”, m’he anat a servir el cafè tot pensant que no és bona idea convidar a casa a tipus tan paranoics com aquell, i no he pogut evitar el somriure al recordar com cada cop que va a la perruqueria (sempre la mateixa i sempre l’atén la mateixa noia) quan aquesta li diu que tanqui els ulls que li repassarà les celles el tipus obre els ulls cada cop que la cadència de les tisores canvia, com ell diu “No em puc estar d’admirar-la…” tot i que en el fons ambdós sabem que ho fa per tal de veure si ella li vol treure un ull amb les tisores… el tipus m’ha tret dels meus pensaments amb una pregunta d’aquelles que no tenen resposta “I al final amb que ens quedem?” m’ha dit tot assenyalant la pantalla de l’ordinador “Per cert, vaja merda de blog… deus ser la vuitena plaga tu, bé el teu blog…”, no l’anava a contestar però suposo que algú que quasi mai es preocupa per ningú (encara recordo quan un dia vam veure com atropellaven un tipus i ell em va dir tot normal “Li deu haver fet mal…”) si et fa una pregunta com aquesta es mereix una resposta, he mirat la pantalla… el tema estava entre…

Something beautiful is happening inside for me
Something sensual, it's full of fire and mystery
I feel hypnotized, I feel paralyzed
I have found heaven
There's a thousand reasons
Why I shouldn't spend my time with you
For every reason not to be here I can think of two
Keep me hanging on
Feeling nothing's wrong
Inside your heaven

O…

In your room
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

Anava a contestar quan el tipus m’ha dit “Un altre cafè?” i ha entrat a la cuina, el que m’ha fet somriure ja que m’he debatut entre l’alleugeriment de no tenir de respondre i la mala llet de veure lo poc que li importava la resposta, però com ell sap “Tothom menteix…”, i com a mostra la presentadora del noticiari que deia que aviat hi ha un coi de loteria que farà a gent milionària, del tot fals, pel que em sembla i el premi del dècim, com a molt farà la gent mil·lenària en euros… tot i que els humans sou animals de costums i deu sonar millor dir que un pot ser milionari de les antigues pessetes que no pas mil·lenari dels actuals eurets, així de rucs sou…

entrada 1016-2 (any 4)

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

Something beautiful is happening inside for me
Something sensual, it's full of fire and mystery
I feel hypnotized, I feel paralyzed
I have found heaven
There's a thousand reasons
Why I shouldn't spend my time with you
For every reason not to be here I can think of two
Keep me hanging on
Feeling nothing's wrong
Inside your heaven

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

I can feel the emptiness inside me fade and disappear
There's a feeling of contentment now that you are here
I feel satisfied
I belong inside
Your velvet heaven

Did I need to sell my soul
For pleasure like this
Did I have to lose control
To treasure your kiss
Did I need to place my heart
In the palm of your hand
Before I could even start
To understand

It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself
It's only when I lose myself in someone else
That I find myself
I find myself

entrada 1016 (any 4)

In your room
Where time stands still
Or moves at your will
Will you let the morning come soon
Or will you leave me lying here
In your favourite darkness
Your favourite half-light
Your favourite consciousness
Your favourite slave

In your room
Where souls disappear
Only you exist here
Will you lead me to your armchair
Or leave me lying here
Your favourite innocence
Your favourite prize
Your favourite smile
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here

In your room
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here
Your burning eyes
Cause flames to arise
Will you let the fire die down soon
Or will I always be here
Your favourite passion
Your favourite game
Your favourite mirror
Your favourite slave

I'm hanging on your words
Living on your breath
Feeling with your skin
Will I always be here

I pels menys puristes però no per això amb menys gust...

entrada 1015-4 (any 4)

Per on anava… estava sonant això… em va fer gràcia la cantarella “Jo no estic enamorat, nosaltres no estàvem enamorats…”, i em pregunto, qui collons ho està, al entrar al local no sé perquè em va venir al cap… “I vaig escoltar un soroll de sobte, com si estiguessin trucant a la meva porta… No m’ha escoltat trucar?”… ja anava un xic perjudicat i se’m va barrejar amb “Anem al voltant del sol, la lluna gira al voltant de la terra, no ens mata la mort: ens mata el vertigen!”… a la barra els de sempre m’hi vaig acostar demanant una copa, el bo que tenen els sopars de Nadal és que fa que els animals nocturns s’ajuntin, al voltant meu tots aquells que ningú vol al seu voltant, ara sonava això, i com si els tipus s’haguessin imbuït del missatge van començar a parlar d’on hi havia les millors putes, em va fer gràcia un dels presents que ens parlava del millor local de Mèxic DC, un altre de Praga (ahhh, Praga…), i un dels presents va concloure “”De fet a tot arreu hi ha putes bones, ara bé, bones dones…” vam somriure aixecant les copes, no érem els tipus més políticament correctes però tampoc ho hem cercat mai, va ser un flash però suficient per què em taladrès el cap “Crist va i entra en un hotel. Tres claus li dona al dependent i li pregunta: Té creus lliures?”, vaig mirar la copa, a vegades l’alcohol ens parla d’una forma estranya, un dels presents em va picar a l’esquena “Em sembla que venen per tu…” em vaig girar i la vaig veure, molt possiblement qualsevol heterosexual se l’hagués volgut calçar, ella va caminar per damunt la merda que érem fins arribar davant meu… “Saps que fas llàstima oi?”, vaig somriure tot just abans de notar la bufetada… que no em va fer esborrar el somriure “C’est tout…” li vaig dir “Tot i que si vols t’ho puc dir en una llengua menys compromesa…”, la tipa va girar i va marxar, fa segles l’hagués morta, ara ja m’avorreix actuar com sempre i matar per matar, fins i tot un vampir sap que hi ha vides que carreguen més que la mort, ara de fons va començar a sonar i dins meu quelcom va petar en un “Mira noi, aparta la pistola. Les bales no m’aturen, les navalles no em fereixen… Mira… Mira’m! Soc l’error del pilot, soc la malformació del fetus, soc el cromosoma aleatori… Soc la més completa i total bogeria… Soc la por…”, vaig assaborir de nou la copa, res més voluble i més efímer que el gust del tiet Jack als llavis, ni tan sols un bon comiat vaig pensar tot mirant als que m’envoltaven, ells sabien que: “Conec el dolor a nivell molecular… estira dels meus àtoms.. m’encanta en l’alfabet de la por…”, vaig demanar una copa més sabia que ho lamentaria, el tiet jack no avisa “Si em beus has de ser conseqüent, et diu…”, i aleshores ho vaig veure i beure clar “Les desgràcies mai venen soles, sinó a ramats, tinc aliats en el cel, Jack i camarades a l’infern: Saluda’ls per mi”…

entrada 1015-3 (any 4)

De fons sonava…

I saw your picture hangin' on the back of my door 

Won't give you my heart 

No one lives there anymore 

And we were lovers 

Now we can't be friends 

Fascination ends 

Here we go again 

Cause it's cold outside, when you coming home 

Cause it's hot inside, isn't that enough 


I'm not in love 


Could it be that time has taken it's toll 

Won't take you so far, i am in control 

And we were lovers 

Now we can't be friends 

Fascination ends 

Here we go again 

Cause it's cold outside, when you coming home 

Cause it's hot inside, isn't that enough 


I'm not in love 

I'm not in love
I'm not in love 

We are not in love 

We are not in love 

We are not in love 

We are not in love


And death goes on…

entrada 1015-2 (any 4)

Demà és el dia, aquell on ho tornen a fer, un acte on a canvi d’uns pocs eurets un es pot sentir super xaxi compromès amb alguna merda causa (crec que en tenen una llista ja feta fins el 2040), i on un pot fer real la seva aportació a la societat i tot això rodejat de l’esperit nadalenc i dir el dilluns quan es torni a la merda de feina que teniu “Jo hi vaig col·laborar!”, i recordeu amb un catarsi social els moments més emotius i algú encara digui “Mira, mira, encara se’m fot la pell de gallina…”, i tots us aneu a dormir tot creient-vos millors persones… per mi tot resumit en quatre paraules “valents fills de puta”, quan de fàcil és convertir un any de misèries i de merdes a una justificació dels mateixos amb uns pocs minuts de compromís amb quelcom que us la porta tan fluixa com qualsevol cosa que no us afecti directament… fa poc en un sopar es va encetar el debat sobre la donació d’òrgans i el fet que la cultura existent en la societat és un dels principals problemes per la donació, el sentiment de possessió malaltís fins i tot després de mort… i un dels presents ens deia “De fet, està clar que els trasplants són bons, salven vides!, i que el fet de no voler donar els òrgans no té cap base científica i si molt d’egoisme… crec que el millor seria que per llei s’estigués obligat a donar els òrgans, no us imagineu la quantitat de gent que es podrien salvar…”, vaig somriure aixecant la copa, em pregunto si morís la seva filla si acceptaria donar els seus òrgans, igual s’hauria de provar… però clar, com a bon vampir sé que no em puc fotre en els afers dels humans… només vaig recordar que els malfuncionaments corporals venen moltes vegades provocats precisament per un defecte codi genètic i que anar salvant deformacions del codi genètic pot portar a senzillament acabar per pervertir-lo, i d’això la naturalesa en sap força… aquí és quan et titllen de nazi i un no pot evitar el somriure, perquè darrera aquestes crítiques hi ha l’intent humà de ser més que res i ningú, tot just sota dels deus, l’home com element que sotmet i controla la naturalesa i les seves lleis, l’home com a element regidor dels seu futur… avui mentre feia les compres algú em deia que problema d’avui dia ja on és que la gent no foti exercici, és que la gent menja massa i massa bé, i una de les presents amb alguns anys li ha dit “El problema és que no heu passat gana…”, no he pogut més que somriure davant aquelles paraules, viviu una vida regalada, una vida que no us toca i que no us heu guanyat, viviu en un equilibri tan fals com l’estabilitat que us creieu que teniu, i el divertit és que al final, algú donarà el pas en fals i us vindran a veure amb un somriure “Ara toca pagar…”, i aleshores voldré veure quants podreu i sabreu pagar la factura d’aquest comportament humà amb el que ho pervertiu tot… amb tot i com deia aquell: “No hi ha res bo o dolent, sinó que és el pensament el que fa les coses bones o dolentes…”

entrada 1015 (any 4)

Avui he descobert un cop més fins on arriba la imbecil·litat humana, tot mirant per la finestra he pogut veure a un dels veïns bowl en mà de cereals tot mirant per la finestra com queia la neu, el tipus ha aixecat un xic la cullera, i jo sense saber si em convidava a la merdacereals o m’estava saludant… el tema és que el tipus anava amb els seus horribles pantalons de xandall i camiseta màniga curta, això quan al carrer marcava -3º, amb un parell de collons i una conscienciació mediambiental i de sostenibilitat de nassos… encara tenia l’escena d’ahir per la nit al MB sonava això, de fet cada dia té més aquell punt a fill bastard del bosc de les fades, ara bé, sense venir de cap còpia, suposo que l’evolució dels locals fa que en dos llocs espacialment distanciats hi pugui haver dos locals semblants sense que ni tan sols en cap moment d’aquesta evolució s’hagin interaccionat entre ells, ahir per la nit hi havia el Chaos, un xilè que acostuma a venir a fer la temporada des de ja fa anys, el tipus és famós per l’espècie d’Akelarre que fot per tal de fer nevar, ara ja feia temps que li demanaven perquè el tema estava dur, i ell amb un posat místic tot dient “Xa xegara…. Xa xegara…”, doncs res que fa dos nits en va ser la Nit, la festa és senzillament salvatge, on l’alcohol és la menor de les preocupacions dels que hi ha per allí, com ell diu “Los dioses quieren actos a su altura, ningun dios se divierte con una panda rezando… a ellos les va mas la accion hardcore, sinó mira sus actos…”, i la festa no desmereix, vaja que no, al final acaba en un folliskipuguis que ja haguessin volgut per si algunes bacanals romanes, i aleshores el tipus surt del local i fot foc a una pila d’eskis vells per tal de fer nevar mentre el personal fa la cabra (i sense ànim de voler molestar a aquests animalons) al voltant de la foguera, i heus ací que ahir per la tarda es va començar a tapar i avui ha fotut la primera de les nevades, i tot deu no deixant de pixar colònia del Xaos i que sigui com sigui el tipus sempre l’encerta, ahir me’l vaig trobar al MB “Vaja, l’home del moment!” li vaig dir mentre ell em llençava el braç damunt l’espatlla (si, tenen aquest punt… mariconil aquesta penya), “Xa ves…”, vam demanar un parell de copes tot parlant de l’encert de les seves festes i ell entre copa i copa em deia, “Lo importante no es tener contacto con los dioses, lo importante del carajo es tener una buena previsión meteorológica…”, “Amén!” li vaig dir tot aixecant la copa…, el Pablo que estava darrera la barra em va clavar la mirada “Che ahora tendremos que matarte….” vaig somriure mentre li demanava una altra copa com a darrer desig abans de ser executat.. doncs res, avui dia de neu, dia de mort blanca… i redeu que si quan plou els angelets pixen ara es deuen estar matant a palles…

entrada 1014 (any 4)

Això de la crisi té les seves coses bones, tinc un conegut que per una petita “relliscada” ha estat condemnat o millor dit “recomanat” per fer una sèrie de treballs socials, el tipus com que és d’aquells que entra i surt de les ments de les persones com el pedrito per casa seva el van col·locar en un servei destinat a persones que han patit de forma especialment dura la crisi, doncs res, m’explicava (i si ja sé que hi hauria d’haver un cert secret entre pacient i metge, però com ell em diu “El que m’arriba no tenen res de pacients i menys de persones, es queden tot just en l’esglaó d’animals, i es planten en el rac, el ionals ho van deixar per un millor dia”), doncs això, que el tipus em deia que li havia vingut una dona d’uns quaranta i pocs i li va explicar que degut a la crisi la seva parella “Su Juan” havia tingut de marxar a treballar a l’estranger, i que ja feia sis mesos que havia fotut el camp, i clar, que el tipus era de poques paraules (i si de fets com semblava), i la tipa doncs això. que estava un xic neguitosa, el tipus li va preguntar “Té por que se’n vagi amb una altra dona?”, ella el va mirar sorpresa “Con otra?, miedo?, no claro que no, el sabe que puede hacer lo que quiera, pobre… si encima está trabajando para mi y los niños, que menos que se de alguna alegria el bendito…”, el meu conegut va canviar el gest tot preguntant-li “Així doncs, és vostè qui està cercant un home?” i aquí la tipa va explotar “Pero quien se ha pensado que soy?, yo no soy una puta, yo soy fiel a mi marido hasta la muerte…”, el meu conegut va fer esforços per no aixecar-se i demanar la canonització d’aquesta dona allí i en aquell mateix moment, va mirar al cel tot dient “Deu, m’estàs posant a prova no?”, la tipa el va mirar estranyada i ell va seguir, “Bé, i així quin és el problema…”, la tipa va mirar l’habitació com si hi hagués algú més “Verá mi hija me ha dicho que si me toco… Bueno ya sabe…” aquí el meu conegut va estar a punt de dir “No, no se” però va callar i ella va prosseguir “Que si me toco es parecido a que si él, bueno que si mi Juan, ya me entiende…”, ell va fer que si amb el cap “I aleshores el problema?”, “No se, es que tengo la sensación que si lo hago lo estoy engañando…”, aquí el meu conegut quasi que cau de la cadira, allò era una dona, ole, ole, ole, que no volia enganyar al seu marit ni amb ella mateixa, amb tot li va venir una escletxa de dubte “Perdoni, i tot i que no vingui al tema, quants anys té la seva filla?”, la tipa se’l va mirar “Doce, por?”, ell va somriure “No, per res, només per dir-li que ha sortit al pare…”, el tipus va agafar la llibreta de receptes i li va recomanar que es comprés una caixa vermella de nestle (ho va tatxar i en va receptar dos) i que es prengués una nit per anar a una reunió del tuppersex (no a comprar, sinó a riure i a conèixer dones noves), i de pas li va dir si tenia previst fer cap viatge o si podia fer una escapada, “Miri, una sortideta al Senegal no li faria cap mal, bé igual un xic al començament però segur que tornava com a nova… això si, aquest tractament no el cobreix la seguretat social…”