entrada 359 (any 2)

Avui dia de cafès, bé com quasi cada dia... i el tema de conversa m’ha cridat l’atenció, l’alegria generalitzada dels presents per que li havien partit la boca a un pobre vell, no entraré a valorar si el pobre vell s’ho mereixia o no, o si anava buscant calentar la boca i altres coses al personal, el fet és que la final un pobre subnormal (pertorbat mental segons els entesos) va cometre l’acte, i em suposo que ara sortiran els progres tot dient que al pobre imbècil (el subnormal d’abans), que ni tocar-lo, que no és més que un pobre malalt, suposo que els mateixos progres demanarien que el capessin si en lloc de pegar a qui ho va fer, pegués a una dona i després la violés, ara bé i com deia aquell cadascú veu la realitat com li interessa, al final entre tantes tontades i aprofitant l’avinentesa que hi havia un capullo amb qui volia parlar feia temps, no he pogut més: “Així que trobes bé el que van fer?”, “És clar que si, ja era hora li que partissin la cara a aquells cabron” “I?, vull dir, perquè era hora?” “Ostres no em diràs que ets un fatxa cabron tu també?, aquell paio és un impresentable i ja li està bé...” no ha acabat la frase, si tingués més sentiments possiblement m’hagués corregut al clavar el puny en el seu estómac i veure com queia al terra “Gràcies, me n’alegro que recolzis la idea que es pot anar pegant a tots aquells que ens cauen malament o senzillament són uns impresentables, perquè jo encara espero els teus reportings mensuals i ja m’he cansat d’escoltar allò de “Ara els porto que tinc feina i no els puc revisar””, la resta dels capullins d’alelí han quedat en silenci, suposo que valorant les seves pròpies paraules, aisss, que de fàcil és parlar i pronunciar-se quan del mateix no es deriva cap acte o reacció, ara bé, el que agrada més a la gent és decidir qui pot rebre o ha de rebre els cops, ja sé sap que mentre els rebi un altre no serà un mateix l’objectiu dels mateixos, he acabat el cafè mentre la persona que m’ha alegrat el migdia ha marxat al servei, la resta han anat excusant-se deixant-me sol, ha estat aleshores quan somrient l’he escoltat, el silenci en tota la seva magnitud, i com deia aquell “Si el que has de dir no és més bonic que el silenci millor callar-se”, fins i tot en Budha ho deia, “La gent es queixa de que no es troba bé, i no paren de parlar explicant els seus problemes, el que hauria de fer la gent és callar, i aleshores escoltar el silenci, un sempre està menys malalt quan veu com està la resta del mon”....

entrada 358 (any 2)

Em van dir fa temps que alguns faraons acabaven les seves sentències amb un: “Així s’escrigui i així es faci”, ben llegit aquesta és una demostració màxima del poder, fer escriure i fer complir, doncs bé, ahir es va escriure quelcom que no es farà complir, ahir com a bons ciutadans (que no com a ciutadans, per als curtets dir que hi ha un partit que es diu ciutadans precisament), es va anar a votar per l’eventual independència de Catalunya, doncs bé, el resultat crec que va ser clar, i ara?, doncs res, ara a callar i tenir un altre motiu per cabrejar-se, mentre del centre de la península tenen un altre motiu per riure una estona de les províncies i dels provincians que hi viuen (crec pitjor ser un provincià que viure en una província, tot i que per això hi ha gustos...), suposo que si analitzem els axiomes de l’antic Egipte, i prenent com a màxima de la correcció el fet de que s’escrigui i es faci, el pitjor seria que ni s’escrigués ni es fes, i després hi hauria dos estadis intermitjos, el primer que s’escrigui i no es faci i el segons que no s’escrigui però es faci, vist així i com que sóc vampir de resultats prefereixo que es faci sense estar escrit, i després ja ho escriurem amb bona lletra, fins i tot gòtica, majúscules, negreta i cursiva... doncs bé, el d’ahir formaria part del que ja he dit, del que s’escriu i no es fa, i la gràcia és que si es pregunta a qualsevol dels que van anar a votar, si realment són conscients del que implica una segregació d’un estat, no haguessin anat a votar o s’haguessin cagat en un pel mal de cap provocat, la gent el que vol és participar en un acte lúdic festiu, i si és possible sortir per tv3 i saludar als seus veïns i demostrar que s’és nacionalista, independentista i qualsevol cosa acabada amb ista i que estigui de moda, ara bé, alhora de prendre una veritable decisió tothom prefereix la comoditat a decidir-se fer res, suposo que davant Goliat forces Davids van córrer o escórrer (tot va a gustos), i només un s’hi va girar, va agafar aire i va deixar tot el seu futur en una puta pedra, que total pel futur que els esperava millor tocar els collons una estona, i enlloc de tocar els collons va tocar al cap de l’altre i el va tombar, com deia aquell un tret entre un milió suposo que avui en dia en David preferiria encertar la pilota des del centre d’un camp de futbol i embutxacar-se un grapat d’euros, però en aquell temps el futbol encara no s’havia inventat, i la gent en el seu temps lliure lluitava pel que creia just, ja sé que entre això o veure un partidet de futbol no hi ha color i a més si hi ha xips i cervesa la comparació perd tota la gràcia, i escolta tu!, que si ens fiquem pesadets igual al final encara acabem rebent i ens deixen pel que som, una de les darreres merdes de la nació, i és que tothom prefereix somiar en allò que podria ser que no pas veure la merda que s’és, i davant el canvi la millor opció és precisament la negació al mateix, no sigui que les coses s’emboliquin....

entrada 357 (any 2)

Un s'acostuma als adéus, de fet tenir línies temporals diferents fa que un no doni importància al fet de perdre a la gent que t'envolta, és llei de vida, per molt que agradi la companyia dels altres hi ha un fet bàsic, aquests acaben per desaparèixer i resta un acte força egoista el lamentar-ho, sempre he preferit recordar el bo que han portat i oblidar el poc de dolent, vaig parar el cotxe al pàrquing sortint del mateix i notant la seva presència, ja havia passat la setmana, i tenia clar que es faria present, “Bona nit vampir, he de reconèixer que no ha estat massa divertit, suposo que el contacte amb els humans t'ha contaminat el suficient com per que els puguis aguantar, amb tot ha tingut els seus moments, ella és lliure, com veus compleixo la meva paraula” “No esperis que et donis les gràcies...” no havia acabat la frase quan vaig notar que ja no hi era, sé que me'l tornaré a trobar, és el que implica tenir una vida llarga que un no retroba als bons i en canvi té la fotuda costum d'anar ensopegant amb els fills de puta que s'han anat coneixent, al entrar a casa la vaig veure, suposo que s'havia promès no demostrar res, portava la mateixa roba que el dia que la vaig conèixer “No crec que triguin a venir-te a buscar, ja ho veus no ha estat massa dur” ella va somriure, no van passar ni cinc minuts quan algú va trucar des del porter automàtic, unes simples paraules i va sonar el timbre de la porta, odio les visites inesperades i només la confiança amb el meu contacte havia fet que acceptés que vinguessin a casa, però venia acompanyat, no van caldre presentacions es va llençar contra la meva hoste, aquell era el pagano, qui ens deuria un favor i qui acabaria per lamentar el favor que ens havia demanat, ella es va parar i es va girar “Ens tornarem a veure?” “No crec”, “Però estarem en contacte?” “No crec”, “Almenys puc intentar fer-ho?” “Pots, però no crec que ho aconsegueixis”, “T'importo una merda no?” “No crec”, ella es va acostar amb un somriure “Saps, possiblement no tingui les cuetes de la Boo, però tu ets tot un Sulley, espero veure't en els meus pitjors somnis”, misteriosament dels altaveus algú cantava...

“Pretty looking road I try to hold the rising floods that fill my skin
Don't ask me why I'll keep my promise melt the ice
And you wanted to dance so I asked you to dance but fear is in yor soul
Some people call it a one night stand but we can call it paradise”

Com deia el cantat, molt possiblement la gent dirà que només ha estat una nit, però nosaltres ho podrem considerar el paradís...
El meu enllaç em va indicar que fèiem tard, la vaig abraçar veient la reacció del pare, suposo que la reacció de qualsevol pare quan veu a la seva estimada filla jugant pel fil del precipici...

“Don't wanna wait
Lord, I've been waitin' all my life
But I'm too late again, I know,
But I was scared
Can't you see, oh
I'm moving like a train into some foreign land
I ain't got a ticket for this ride
But I will”

Al final m'he separat, com sempre he vist llàgrimes i he recordat el que em va dir un cop una vella molt sàvia “Sort farà aquella que t'estimi i no et tingui...”, un cop es va tancar la porta vaig escoltar com algú ja en treia punxa de tot plegat....

“Sweet dreams are made of this
Who am I to disagree?
Travel the world and the seven seas
Everybody's looking for something
Some of them want to use you
Some of them want to get used by you
Some of them want to abuse you
Some of them want to be abused”

entrada 356 (any 2)

Ahir em van convidar a una copa, de fet hauria de semblar estrany que algú que pràcticament no et parla i resumeix la seva actitud vers tu en una saber estar forçat per temes de feina et convidi, aquesta sospita s'incrementa quan reps no menys de tres comunicats recordant-te la copa, així que vaig anar a local i a l'hora prevista tot coneixedor de que no seria una simple copa, com deia el meu avi “Xeee, si no m'as fotut me vols fotre”, vaig arribar amb un xic de retard al local, de fet era ell qui havia convidat doncs que esperés, em va veure entrar i em va saludar des de la barra:“Saps, m'havien dit que t'agradava aquest local, està guai eh?” va dir mentre deixava anar un copet a l'espatlla, i jo em pregunto qui collons ets per donar-me un copet a l'espatlla i si tan “guai” del paraguai (que no has acabat la frase subnormal), és el local com és que mai hi ets putu mongòlic de merda, però vaig forçar un somriure demanat una copa a la cambrera “Deixa, deixa, ja et demano jo, ostres tiu has vist els pits de la cambrera” va dir aquest cop clavant el colze en el meu costat, em va costar més forçar el somriure, si allí hi hagués un incendi aquella nit, segurament el deixaria a ell torrant-se mentre salvaria a la cambrera i per quelcom més que el seus pits (tot i que tindrien pes propi en la decisió), la cambrera em va servir amb un somriure possiblement coneixedora del ben acompanyat que estava “Aquí tens la teva copa, Antonius Block” va dir mentre la deixava, pels altaveus la música sonava i vaig recordar algú que havia parlat no feia massa de realitats paral·leles, doncs bé, la cançó en si era tot una realitat paral·lela...
Antonius Block
Cançó 1
Després d'assaborir la copa vaig caure en que estava acompanyat, “I a que es deu el privilegi d'aquesta copa?” li vaig preguntar, el meu acompanyant va somriure “No se t'escapa res eh?” va dir colpejant amb el seu puny en el meu estómac, vaig estar a punt de dir-li que si volia una sessió de BDSM jo no era precisament la millor opció, tot i que tenia clar el motiu d'aquella copa, bufen temps de canvi a l'empresa i només els bufons entenen de bufades, les torres més sòlides només poden esperar aguantar, però fins i tot les més dures acaben per caure a causa de l'erosió del vent... “Suposo que vol saber com va la reorganització?”, “Si, si, bé però sense posar-te en cap compromís, sé que el vell et té confiança i segur que saps com anirà el tema”, vaig tornar a somriure, molt possiblement aquell estúpid havia jugat bé les seves cartes, sota el perill de no poder descansar tot el cap de setmana per una mala notícia, tenia l'opció de dos dies sencers per preparar-se, pels altaveus la música havia canviat...
Cançó 2
“Bé, no hauries de preocupar-te, suposo que sabran valorar els teus esforços per l'empresa” vaig mentir, ell va somriure, “Saps, tinc forces idees i podria aportar encara més, sempre que se'm valori” va dir acostant-se a cau d'orella per dir les darreres paraules, vaig notar quelcom humit en la meva orella “Segur” vaig contestar “Però tot té un preu, i tu millor que ningú segur que ho saps... saps m'han dit que estàs casat, i que la teva dona desperta forces desitjos”, ell em va mirar no volent entendre el que ja entenia, i encara va ser capaç de deixar anar un “No entenc el que vols dir”, si, si que ho entenia, el que no volia era acceptar-ho, “Suposo que no caldrà que t'ho expliqui, demà a les deu estaré en aquest hotel i en aquesta habitació, segur que puc fer que es valorin les teves idees amb el que això et pot reportar, i total a tu et costarà poc”, va somriure com la serp que sap que té la seva presa, “Segur que no hi haurà cap problema, tinc la teva paraula doncs?” “Clar que si” li vaig dir, vaig acabant la copa tot escoltant el que em deien des de els altaveus...
Cançó 3
Vaig sortir i els bad lieutenant em van donar la benvinguda al cotxe, no m'havia equivocat, aquella era un de les peces més prescindibles de l'organització, odio als que compren i venen aquells que no són seus per obtenir el seus propòsits, i així ho havia fet saber, el mòbil em va vibrar, algú havia escoltat la conversa i el missatge era clar: que m'aprofités amb la senyora del ex empleat de l'empresa, i gràcies pels serveis prestats així com pels esforços que això implicava...
Cançó 4
Canço 5

entrada 355 (any 2)

Possiblement a tots us pot sonar una frase més o menys com aquesta “Un nen dóna el seu primer petó a Barna i a Berlin es desencadena una orgia...”, ummmm, o era “Una papallona mou les seves ales a Tokio i a New York hi cau un xàfec...”, bé sigui com sigui, ara la podríem canviar per “Una tipa inicia una vaga de fam a les Canàries i tres cooperants són segrestats a Mauritània”, i el graciós del tema (i té forces coses gracioses), és que els segrestadors són parents llunyans de la tipa en vaga de fam, a qui els espanyols estan intentant aixecar en un altar en vida, i es clar, si li dones la raó a un tarat aquest encara es creu que la té, amb tot, i si la intenció d’aquella senyora és no menjar fins morir-se (una estupidesa si voleu que us sigui franc), allà ella i ella amb Alà (uisss el sentit d’humor vampíric), molt possiblement se li podria donar una pistola i dir-li: “Au, miri acabi directament i ens estalviarem d’anar comptant els dies que vostè diu que no menja...” però nops, ens fan falta models que demostren la força de la voluntat humana, de com l’individu s’enfronta al poder de l’estat, de com un guanya a tots, i mentre se li dóna valor a un acte que ja de per si és estúpid, s’aprofita per fer cartes i manifestos que es llegeixen en públic just entre l’espai de l’esmorzar i del dinar, perquè queda xaxipirulimandiruli el sortir a la foto... que per cert, a alguns dels que sortien llegint i sent solidaris els hi convindria un xic de vaga de fam, i mentre aquí vanagloriem la figura d’aquesta persona, parents llunyans de la mateixa van segrestar a tres espanyols, que suposo que deurien estar divins de la mort dient: “Eisss, que nosaltres som dels vostres, que nosaltres us venim ajudar, que veníem amb una caravana humanitària”, i el moro de torn (àrab pels multicultis), amb un somriure i educadament mentre els apuntava amb el kalashnikov els hi deia “Mi no entender, puto infiel tira pa dentro el coche”, i ja per acabar de rematar-ho, els multicultis de la rama purista, més pura que la llana del borreguet del Norit diuen que ells s’ho han buscat, que és un dels riscos d’anar a aquells països. i que a més s’ha d’entendre la posició d’aquells que els han segrestat, un veritable joc d’ous, ahir escoltava un tipus parlant que va dir dos frases, de fet el posicionar-se en una o altra defineix clarament la personalitat de l’individu, la primera era: “... aleshores si, els instruments de la guerra tenen un rol a jugar en la preservació de la pau, aquesta veritat ha de coexistir amb una altra, que sense importar quan justificada sigui, la guerra promet tragèdia humana”, i l’altre era “No hi ha camí per la pau, la pau és el camí”, així que vosaltres mateixos, les llegiu les rellegiu i després d’una palla mental i el posterior orgasme us en decidiu per una, i tornant a la frase inicial bé podria acabar com “Una activista mora de vaga de fam mentre uns segrestats són alliberats i els seus raptors neutralitzats (m’encanta aquest eufemisme)”, o “L’estat es baixa els pantalons davant la vaga de fam d’una activista mentre tres segrestats són ajusticiats per que l’estat no compleix amb les demandes dels raptors”, vosaltres mateixos...

entrada 354 (any 2)

Avui mentre estava al lavabo ho he descobert, fins ara era una lleugera sensació que no anava més enllà d’unes pessigolles a la boca de l’estómac cada cop que hi entrava, però avui ho he vist clar, estava sent envaït, les línies de pots de maquillatge i altres recipients dels que no n’he volgut investigar el contingut estaven alienats formant una columna que avançava pel moble del bany, els meus productes que havien gaudit fins el moment d’amplis espais per criar pols estaven sent arraconats, de fet no havia estat una Blitzkrieg, havia estat una invasió fosca i calculada, una invasió de fets consumats, a cada centímetre ocupat i sense resposta es succeïa un altre centímetre que per la mateixa regla era ocupat i ampliat, ho estava mirant amb un somriure mentre de l’habitació del costat algú cantava “Miénteme cuando no esté contigo...”, aleshores l’he vista “Espero no et molesti que hagi deixat algunes coses meves al bany” algunes??, Mon dieu, si això són algunes tremolo de pensar en l’engròs de l’exèrcit, dibuixant un somriure li he dit que no importava, total pel temps que li queda he pensat... ella ha sortit i quan he mirat al mirall no m’he vist, el reflex era del bo d’en Vasili Ivanovich Chuikov, i les seves paraules em van venir al cap mentre corríem com a cabrons amb els alemanys trepitjant-nos els talons “Saps, tu deixa que vinguin, la mare Rússia sap vetllar pels seus fills, ja arribarà l’hivern” deia entre rialles, molt possiblement si el general alemany enlloc de voler conquistar ciutats, hagués fet cas a les ordres i hagués anat cap als camps petroliers que havia de conquerir tot hagués estat diferent, sort en vam tenir que aquell desitjava ser recordat per les ciutats conquerides enlloc de per les ordres complertes... va passar el temps i va arribar l’hivern, i aleshores tot va canviar, els que ens perseguien van alentir el pas fins i tot es van parar, i nosaltres vam poder parar i descansar al bo del Chuikov se li va dibuixar un somriure i va dir “Ara, ja podem ser nosaltres qui vagi darrera seu”, la resta és història, de fet no va parar fins Berlin, i cada nit m’ho deia “Ja et vaig dir que la mare Rússia vetlla pels seus fills, mai ningú la podrà envair, com a bona dona dóna llibertats i deixa que els homes creguin que la tenen en el seu poder, però el temps posa a tothom en el seu lloc i ja és tard quan un descobreix que ha estat jugant amb ell i que tot no ha estat més que una il•lusió, i aleshores ja no queda més que fugir o caure...”, bé, poeta, poeta no ho era massa, però tampoc acostumava a parlar en excés així que vaig prendre aquelles paraules com un regal... els anys han passat i mentre veia la columna de pots i potets dirigint-se al meu Stalingrado particular, no vaig poder més que pensar que com al febrer del 43 aquella columna tenia el seu temps comptat, ara pels altaveus algú cantava “No hay peor infierno que estar en el cielo”

entrada 353 (any 2)

Hi ha gent que té poc sentit de l’humor per no dir directament que no en tenen, fa uns mesos em van convidar a una boda (bé, jo anava de “borinot acompanyador” de la persona a qui realment havien convidat), i com en els casos en que no ets part interessada o interessant, no vam ser més que unes putes fitxes de tetris per omplir algun que altre buit de les taules, així que estàvem en una taula variopinta on les hi hagin, sent tots conscients que la nostra col•locació en la mateixa, era una idea clara del respecte i del que pensaven els nuvis (ara ja marit i muller) de nosaltres, doncs bé, com no podia ser d’una altra manera la conversa formal va anar passant per diferents temes, i veient una audiència tan entregada i interessada en les meves respostes vaig anar responent el primer que em va passar pel cap per tal de fer més amena l’estona i més divertida, si us he de ser sincer no recordo massa bé la darrera part de la conversa el que fa que em sigui impossible determinar la realitat o no del que vaig dir, la meva acompanyant intentava avisar a la resta que era un exagerat i que no fessin cas del que deia, però davant una audiència entregada allò no era més que benzina per donar credibilitat al que estava explicant, al final de la festa ens vam acomiadar i un matrimoni ens va dir que ho havíem de repetir i que ja parlarien amb els nuvis per fer un soparet (expressió gilipolles, perquè un sopar és un sopar o no és res...), doncs bé, vet aquí que van passar els dies, les setmanes i fins i tot els mesos, i és més fins i tot m’he creuat amb el matrimoni infeliç i ells m’han ignorat, i mireu que un tot i ser un vampir també té el seu cor... doncs bé, l’altre dia em van trucar tot dient que estava convidat a un sopar, al famós sopar pendent, i que ja em podia preparar, així que ja em veieu de nou de borinot acompanyant, un cop a la casa la meva acompanyant i la nova muller em van recriminar tot el que havia dit mentre el ara marit es partia el cul reconeixent que la seva dona tenia uns amics força idiotes, i em van demanar que fos amable i demanés disculpes, sempre he cregut que creure’s una mentida té dos parts, la de qui l’explica que és culpable d’explicar-la i la de qui l’escolta que és culpable de creure-se-la, de fet sense el subnormal que s’ho creu tot no hi hauria mentiders ni mentides, així que res, vaig esperar que arribessin la Barbie i el Kent, i després de les primeres salutacions i de seure’ns a la taula vaig demanar la paraula: “Sento el que vaig dir el dia de la boda, possiblement perjudicat per la beguda, amb tot sento de debò haver dit tot el que no era, ara bé....”, i aquí va canviar la cara de la meva acompanyant i la dona feliçment casada... “Si vaig mentir el dia de la boda, us hauríeu de preguntar si no ho estic fent ara, perquè ja ho va dir algú, no us hauria de preocupar que us hagués dit una mentida, sinó el fet que a partir d’aquell moment ja no podreu creure en mi”, “Con un par de cojones!” va dir el marit que aquella nit segurament va dormir al sofà “Mira, si vols els deixem una estona i anem a fer una copa, i veus la meva col•lecció de còmics del Llanterna Verda” em va dir ell tot aixecant-se, un cop fora del menjador va agafar aire “Saps, me l’estimo molt, ara bé té cada amic que és un gilipolles integral, segurament tu no ets amic d’ella”, “Jo?, doncs no massa, de fet vaig anar de consort a la boda” vaig respondre mentre acceptava la seva copa, des del menjador arribaven els crits del mascle ferit de nou en el seu orgull, davant de les presents intentant demostrar l’indemostrable....