entrada 1125-2 (any 8)

Vaig veure unes botes que s’acostaven “Li he dit que es podia esperar…” “Sé el que m’has dir, i no he escoltat el…” “Senyor, perdoni senyor. Com li he dit senyor podia esperar dins la masia amb la “companyia” que li hem dut mentre nosaltres ens encarregàvem…” vaig escoltar un riure que va deixar glaçats als presents “Mentre us encarregàveu de?. Saps? M’hagués agradat veure-ho, i sobretot la teva cara… quan tot s’hagués embolicat” “No es molesti senyor” es notava que el tipus no estava massa acostumat a donar explicacions “Però crec que posa en dubte que me’n pogués encarregar d’una situació que tenia totalment controlada… els tenia on volia”, el tipus va somriure “Ah, si?. Em faries el favor de fotre-li un tret a aquell que hi ha estirat” el Robert va saltar però el van reduir, mentre l’altre somreia “Si només fos això… diria que no és res personal, però mentiria, llàstima de perdre una puteta com tu” va aixecar la pistola, sabia el que passaria, els ulls li confirmarien el blanc, els muscles el farien apuntar, pensaria un instant ni que fos el mínim si disparava i finalment el seu dit pitjaria el gallet, tot va anar ràpid, definitivament no s’hi va pensar massa el tret va sonar, però ja no hi havia ningú per encaixar el projectil, el tipus va quedar sorprès sense entendre res fins que va notar com li costava respirar, ja estava al seu costat “Això és teu” li vaig dir llençant-li una part de la nou i la seva tràquea, la resta es van començar a moure però el desconegut va aixecar el braç “Diuen que Déu els va crear a la seva imatge i semblança, amb aquell deuria tenir un dia dolent” va dir assenyalant al tipus “Sento el malentès, si em permets una presentació” “No, no té la permeto” li vaig dir mentre m’acostava el tipus va somriure de nou “Què hi fa algú com tu per aquí… no tenia cap notícia que no era l’únic, i molt possiblement no la tenia perquè ningú la té, i això ens porta…” “A que parles massa…” “Potser l’aire de la muntanya t’ha fet perdre alguna de les qualitats amb les que hem estat graciats… però hauries de mostrar un xic, de com dir-ho… consideració o educació amb algú com tu… no em diguis que et mereix més consideració un humà com el que ve amb tu” va ser fàcil el Robert es va veure mogut sense saber com, vaig poder olorar com s’ho havia fet a sobre, vaig somriure pensant que això seria quelcom del que no caldria fer-ne llenya, el tipus només va trobar aire en el seu intent al girar-se ja estava rere seu, va aixecar el braç, senzill i perdible, segurament encara no teia ni una cinquantena d’anys, es necessiten uns segles per deixar-se de floritures i anar al bàsic, i aleshores va passar el tipus va sortir disparat cap enrere i en el seu lloc va aparèixer una nova presència, qui senzillament em va colpejar, vaig reduir l’impacte però amb tot em va tirar uns metres enrere “I ara ve el concurs de qui la té més llarga o es corre més lluny?” vaig forçar el gest, mentre m’aixecava “Ell ha començat” vaig dir “Ohhhh, pobret, senyoreta, senyoreta, el Jilian és un nen dolent que m’ha volgut pegar…” va deixar anar fent una ganyota, “Cal que li digui al Jilian el que li esperava si no hagués intervingut, el teu comportament només em porta a un nom, al d’aquell que els humans no es volen trobar i que nosaltres evitem… Crec que mai hem estat presentat” “No” li vaig dir aixecant-me “Ens hem creuat però mai ens han presentat Kaleida”