La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 30 de juny de 2009

entrada 198-2 (any 2)

Al final ha pogut més que jo, és graciós com la necessitat vital d’un mort com jo ha estat superior a la meva natural resistència davant de tot, estava llegint blogs i opinions que com sempre respecto, les opinions són com els culs cadascú en té la seva, amb tot, se’m fa cansat poder determinar l’edat de la gent mitjançant els seus comentaris, com deia algú als divuit tothom té una rosa al pit i als trenta obligacions a complir i béns a protegir, els segles m’han demostrat que no val la pena creure’s les idees dels altres i ni tan sols esperar que aquest fotut mon canvií, les coses són com són, l’equilibri universal no entén d’interpretacions, llegia algú que defensava en Zelaya, suposo que algun pseudorevolucionari antifeixista desconeixedor del que van fer els comunistes i socialistes en altres parts del mon, suposo que podria justificar fins quedar-se sense alè i força vermell la necessitat del poble, que permet que una sola persona en contra de l’opinió de la resta modifiqui la constitució d’un país, però tan se m’enfot, la veritat, al final només hi ha gent, amb els seus desitjos i debilitats i no sou vosaltres precisament el que més valoro d’aquest mon, així que deixat els ditets tranquils i he sortit de casa, després d’unes hores he esdevingut tot un nàufrag, he sortit del mar, i he acabat a la vora del mateix, extenuat, respirant, assaborint l’esforç, la lluita per aconseguir arribar, he observat el meu voltant, tot rodejat del mar que eren els núvols, núvols als peus que com ones deixaven anar la seva escuma i un cel blau damunt, m’he assegut veient com aquell mar eteri em portava records del mar humit, per la seva pròpia definició estar envoltat d’aquest mar de núvols em porta una certa pau, mentre que el mar líquid, humit, em neguiteja, té la capacitat de disparar tots els meu sentiments i intentar despertar el poc de viu que encara em queda, tot i que sempre es retira conscient del seu fracàs deixant només un regust salat en la meva pell. Veient aquest espectacle sempre em ve al cap la mateixa frase, i avui ha estat força graciós perquè la tenia en ment des de que m’he aixecat i només llegir un blog he vist que avui seria el dia de la mateixa, ja ho deia Police...“Love con mend your life or love can brak your heart”, i aquí a dalt en aquest espadat amb el mon corrent perdut als meus peus, la música em ressona al cap i la veu de l’Sting em retorna a una realitat irreal....
“walked out this morning,
don't believe what i saw.
a hundred billion bottles
washed up on the shore.
seems i'm not alone at being alone.
a hundred billion castaways
looking for a home.”
Definitivament, milers d’ampolles invisibles que denuncien la solitud dels humans, milers de missatges que esperen ser llegits i que mai ho seran, milers de nàufrags que cerquen una llar (que no casa), cecs pel que desitgen i incapaços de veure el que se’ls hi ofereix...

entrada 198 (any 2)

Qualsevol forat fosc en qualsevol fotut lloc d’aquest mon, tancat, sense llum ni aliments, amb la plena seguretat que no hi ha res a l’atzar tot està planificat i dissenyat per trencar-te, costa però fins i tot en aquests llocs un pot tancar els ulls i deixar passar el temps, el temps aquí no es gaudeix i aleshores és fàcil creure que es pateix... el difícil és acceptar que el temps simplement passa, he aprés fins i tot en aquest forat a les fosques a entendre el seu tempo, tot ho té, una pulsació que indica el pas del temps que crea marques invisibles de l’ara i el després, obro els ulls tot i saber que poc hi veuré, de sobte i com ja fa no sé quan de temps una explosió de llum m’encega momentàniament, sempre la mateixa veu “Qui ets?”, “Què ets?”, “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?”, foscor de nou, no contesto no hi ha aliment, i molt possiblement si que hi haurà una sessió de reeducació (magnífic concepte per justificar atrocitats), el problema no és el mon el problema és un mateix diuen, foscor i més foscor, però amb un somriure que no es digui... el temps passa, finalment han aconseguit que ja ni recordi el que porto tancat, privació dels sentits en diuen, un pot tornar-se boig (si ja no ho està) pensant en el que pot passar, suposo que és el que desitgen que un pensi, que un lamenti la seva situació i que un desitgi una sortida, un nou somriure, estic bé, on millor?, he de reconèixer que s’han esforçat, ni una escletxa de llum, ni un so, ni un moviment, només les explosions de llum que anticipen la creació, el meu univers sencer canvia, aleshores el moviment, el soroll i moltes més coses m’envolten, suposo que desitgen embotar els meus sentits precisament per descentrar-me, instintivament ja he aprés que llum implica dolor i que la foscor porta la pau, no sé quants cops he escoltat la pregunta, em vaig enganyar considerant les preguntes com a fites temporals que indiquessin el temps que portava allí “Qui ets?”, “Què ets?” “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?” no hi ha resposta, és una forma més de tortura, un intent de fer creure que hi pot haver una resposta, l’aire cada cop resta més viciat suposo que no esperaven que aguantés tant sense llençar-me de cap contra una de les parets, crec que els hi facilitaria força la feina i els hi solventaria la papereta de tenir-me allí, tots formen part del mateix circ, ells són el que són perquè jo soc el que soc... tanco els ulls em centro en la meva respiració un ritme que tot i voler-lo trencar segueix allí, tot té un tempo fins i tot els captiveris, tot és qüestió d’acceptar-ho, però el mon està allí fora voltant i voltant, i un té la sensació que s’ho perdrà tot, possiblement aquest pensament faria defallir a més d’un i pactar amb el diable, però la resposta és... un cop s’ha pactat i l’altre part té el que desitja quin valor representem nosaltres per ell?, de nou l’explosió de llum i les preguntes, conec el tempo de cada paraula, de cada gir, de cada accent... “Qui ets?”, “Què ets”, “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?”. Finalment un dia la porta s’obre i no entra ningú, poc importa qui o que ho ha fet, una sortida que no implica una llibertat, a vegades un prefereix els llocs petits i coneguts, tot i que no és el meu cas, no podria assegurar si hi havia algú més, o tot i poder-ho assegurar més aviat no m’importava si hi havia algú més. Aquesta nit m’he despertat amb les paraules, fa anys que em persegueixen, i ja les he fet amigues, em porten a temps passats quan l’existència tenia un valor diferent a avui en dia, amb el pas del temps he trobat la resposta a les preguntes... “Qui ets?”, “Què ets?”, “Què prefereixes: ser algú o ser quelcom?”

dilluns, 29 de juny de 2009

entrada 197 (any 2)

Feia temps (o no) que no me’n reia dels humans, i veient algunes de les notícies que han anat apareixent per la caixa tonta aquests dies, no he pogut més que com a mínim somriure, com per exemple la que fa referència als productes transgènics... es graciós veure com uns pseudopagesos critiquen la modificació genètica d’alguns cultius per tal de fer-los més rendibles, bé, suposo que per ells el fet que bona part de la resta dels humans depengui de l’agricultura els hi porta fluixa, o són a cas ells els guardians dels seus germans?, possiblement la caiguda de la rendibilitat dels seus conreus davant un increment de l’oferta i una dimensió de cultius del tot ineconòmica no hi té res a veure (cal remarcar la ironia del comentari)... suposo que com sempre un té dret a defensar el seu sistema vital i davant qualsevol amenaça tot el que es digui o vingui a contradir és l’enemic... no entraré a discutir si hi ha molta diferència (de fons) entre la selecció natural de qui tothom pixa colònia i l’acceleració humana de la mateixa, o de com algú pot estar en contra de la genètica vegetal, i en canvi a favor de l’animal, i més si un té una malaltia que necessita ser curada, i a més quan no conec cap científic que aporti proves de la nocivitat d’aquests productes o almenys d’una nocivitat superior al que ja mengeu. Aquesta notícia, i la de la pujada del tabac i les benzines, destinada a: incrementar la salut del personal i la del medi ambient (atenció que són collons el tema), han fet que molt possiblement els meus inexistents veïns creguin que estic boig o que porto un excés d’alguna droga psicotròpica (i de fet no van massa desencaminats, ja que fa anys que considero el consum sense mesura de la televisió, com una de les drogues més contundents). Per cert, no us podeu perdre l’adaptació de Tim Burton sobre el llibre d’”Alícia en el país de les meravelles” de , Charles Lutwidge Dodgson, més conegut com a Lewis Carroll, que entre les seves virtuts té la de ser lògic, matemàtic i escriptor, així com fotògraf, tot i que aquesta virtut cal veure-la en el context de dedicar-se quasi exclusivament a la fotografia de noies amb més o molta menys roba... ais, ais, Charles, Charles, les teves paraules ja et precedien...
“Crec... que per res d’aquest mon tornaria a viure els tres anys que vaig passar allí (al Rugby School)... puc dir honestament, que si hagués estat resguardat de la molèstia nocturna, la duresa de la vida diürna se m’hagués fet, en comparació, moltíssim més suportable”
Ummmm, una altra víctima de la nit i a més esquerrà... que més es pot desitjar, gent com aquesta és la que un desitja trobar-se cada cop que tanca la porta, possiblement esclaus encara de normes escrites per no ser oblidades, i la gràcia està en el perquè necessita una norma d’estar escrita per ser recordada, quan les normes naturals les coneixem de forma instintiva i sense necessitat que ens les ensenyin, molt possiblement algú ha intentat convertir el tornassol que sou els humans en una sola línia genètica, la de la normalitat i l’avorriment, amb tot cada certs anys sempre apareix algú que trenca el motllo, possiblement Neo no estava tan allunyat del bo del Charles, conegut com a Lewis...
Bé, espero que ara no aneu corrents a l’habitació del vostre fill/a a decomissar l’exemplar de l’Alícia en el país de les meravelles....
Amb tot, us deixo una de les seves fotos, així vosaltres mateixos podreu jutjar i/o opinar...



Per cert, la noia es deia Alícia, vaja quines casualitats (algú amb mala idea segur que diria que portar-la al país de les meravelles era tot un objectiu...), i més encara en la següent poesia...

A boat beneath a sunny sky,
Lingering onward dreamily
In an evening of July--

Children three that nestle near,
Eager eye and willing ear,
Pleased a simple tale to hear--

Long has paled that sunny sky:
Echoes fade and memories die.
Autumn frosts have slain July.

Still she haunts me, phantomwise,
Alice moving under skies
Never seen by waking eyes.

Children yet, the tale to hear,
Eager eye and willing ear,
Lovingly shall nestle near.

In a Wonderland they lie,
Dreaming as the days go by,
Dreaming as the summers die:

Ever drifting down the stream--
Lingering in the golden gleam--
Life, what is it but a dream?




Bajo un soleado cielo, una barca
se desliza calladamente
en el sueño de una tarde de verano...

Tres niñas se acurrucan muy cerca,
los ojos brillantes, el oído atento
quisieran oír un sencillo cuento...

Mucho ha ya de aquel soleado cielo,
se apagan sus ecos y su recuerdo...

El gélido otoño ha muerto aquel julio estival.
Mas su espíritu..., aún inquieta mi ánimo:
Alicia deambulando bajo cielos
que nunca ojos mortales vieron.

Aún querrán niños un cuento,
los ojos brillantes, el oído atento
acurrucándose amorosos a mi lado.

Penetran en un país de maravillas.
Soñando mientras pasan los días,
soñando mientras mueren los estíos.

Siempre deslizándose con la corriente...,
siempre flotando en ese rayo dorado...,
la vida, acaso, ¿no es más que un sueño?

diumenge, 28 de juny de 2009

entrada 196 (any 2)

Bona tarda, no hi ha res com tornar a casa sabent que s'ha fet una bona feina, nou hores de cotxe i de nou a casa, després d'una dutxa i un refrigeri tot torna a ser igual a 48 hores abans, amb tot ara tinc la seguretat que els altres compliran la seva part. Els records de la nit passada encara són frescos... després de llegir la carpeta de documentació que m'havien deixat tenia suficient coneixement tant sobre la persona com sobre el seu entorn, mai pregunto el perquè un té una necessitat tal de desfer-se d'algú i en canvi és incapaç de fer-ho ell mateix (coses dels humans suposo), així que no serà el primer cop, només hi havia una observació, hauria de semblar un accident, cap problema, després de llegir tota la informació tota una sèrie de detalls van anar agafant forma al meu cap, l'individu en qüestió era un directiu d'una important entitat financera, sobre la que pesaven forces sospites de la integritat de la mateixa, tan en les inversions realitzades (des del punt de vista tan de la rendibilitat com de l'eticitat de les mateixes), i ara semblava que per pressions externes hi havia rates disposades a abandonar el vaixell, i qualsevol capità sap, que tot va bé, fins que algú diu el contrari... El meu objectiu tenia la lletja costum de deixar sola a la seva dona cada dissabte per la nit, ella creia que anava a fer un parell de copes amb els amigots i alguna cosa més, la realitat és que simplement anava a fer una “cosa més”, de fet tenia gustos refinats, i precisament aquells gustos aportaven l'oportunitat, el vaig seguir mentre sortia de casa seva, un Mercedes com aquell era difícil de perdre inclús en el tràfic parisenc, amb tot si el perdia no hi feia res ja que coneixia la seva destinació final, fins i tot l'hagués pogut esperar allí, però com ja he dit tot té el seu tempo, i de pas aprofitava per observar aquell qui esdevenia tan important per mi actuant de forma natural, el vaig veure entrar en el pàrking d'un edifici, jo no hi estava convidat, així que vaig aparcar al carrer, vaig esquivar els indiscrets ulls de la nit i en especial els que tenen tendència a gravar el que veuen en formats digitals, una cosa que he aprés és que tota fortalesa té una sortida de seguretat, una sortida que per definició supleix la seguretat per la discreció, en aquest cas una falsa claveguera un cop dins del passadís fosc, vaig caminar una quinzena de metres, just per arribar a una porta que com estava pactat restava oberta, en una de les escletxes hi havia un document, un petit plànol de l'edifici i la ruta fins l'habitació on es trobava el meu objectiu, vaig agafar aire, segur del que anava a fer, tenia clares les meves capacitats i totes estaven orientades a aconseguir un objectiu que tenia en ment, hi havia algú que ja estava mort sense saber-ho, vaig caminar amb decisió pujant per l'escala de servei, tal com havien dit no hi havia ningú, vaig obrir la porta en el segon passadís, segons les instruccions era la tercera porta a la dreta, estava a punt d'obrir-la, assaborint la senzillesa de l'acció quan algú va sortir d'una porta del passadís i observant-me va començar a parlar, “Senyor, perdoni, però hauria d'esperar abaix, com ha arribat aquí a dalt? qui és la seva “acompanyant”? ”, es va plantar davant meu, sentia el seu cor accelerant-se i com les pupil·les s'anaven contraent, era qüestió de segons que cridés alarmant que un desconegut estava allí, quan sense avisar va sortir disparada cap a mi, el seu pit es va obrir com una poncella, oferint el seu líquid vital al meu cos, O+ sang vulgar per a algú vulgar, vaig agafar el seu cos i fent-lo servir com escut vaig obrir la porta, notava els trets que anaven impactant en aquell cos inerme, un cop dins vaig actuar de la millor manera que sabia, amb tota la seguretat que els segles ofereixen, el tirador no s'esperava una jugada com aquella, el que em va donar un segons, de nou la sorpresa havia funcionat, un segons vitals, vaig llençar el cos d'ella i ell va necessitar un instant per evitar-lo just el temps per arribar al seu costat, vaig agafar-li el canell i i fent palanca al colze, el braç es va partir, era un bon element ni un crit de dolor,es va girar deixant caure l'arma i agafat un ganivet, la fulla va brillar tot i la tènue llum, jo sempre he preferit les fulles opaques, vaig parar el cop, passant per l'espai entre el braç i el cos, acompanyant la seva ma i obligant a que es clavés ell mateix el ganivet al fetge, un moviment ascendent i un líquid vermellós va sortir de la seva boca, AB+ força millor vaig pensar, un cop a la nou d'Adan i un problema menys, no valia la pena pensar en tot el que passava tot era una fotuda enganyifa i ja pagaria qui ho havia planejat, ara només tocava sortir, vaig caminar pel passadís coneixedor que la sortida inicial ja no era una ruta factible de retirada, al passar davant l'habitació d'on havia sortit la dona, vaig quedar parat i un somriure se'm va escapar dels llavis, el meu objectiu, lligat en un poltre de tortura, portava una màscara anti gas rèplica de les utilitzades en la segona guerra mundial, és veu que li anaven els jocs d'asfíxia, el seu cor ja no bategava, i aleshores tot va encaixar, la dona no era més que la seva Mistress, suposo que al escoltar-me (i ja és tenir una orella fina), va sortir deixant al seu client sense aire, devia pensar que el soroll no era res i que tornaria abans no s'acabés l'aire en el cos del seu objecte, una bona Mistress sens dubte, sense cap respecte pel seu objecte, amb tot el tema se li havia liat i el seu objecte havia mort, el meu somriure va esdevenir una rialla, si algú volia una mort més accidental difícilment l'hagués aconseguit... finalment la sort no havia jugat al meu favor. Retornant al present, l'ordinador m'avisa que entra un correu electrònic, un simple “Ben fet, vec que no perds facultats”, les versions digitals dels diaris francesos, ho tracten força de refilo, però si hi ha un denominador comú, és que tots ho titllen de trist i estrany accident. Pels curiosos dir que la persona que ha encarregat la feina, ha estat la seva dona, qui podia acceptar portar banyes, però no perdre el seu ritme de vida, coneixedora que anaven a acomiadar al seu marit, va arribar a un acord amb l'entitat on treballava, seria un bon escarment i avís a navegants, i pel que semblava era una peça força prescindible dins de l'organització. A mi el que realment m'interessa saber és qui era l'altre persona que hi havia allí aquella nit, perquè si el tirador hagués acabat amb mi, de bon segur que hi havia un segon jugador per fer la meva feina, i no m'agrada ser conegut sense conèixer...

dissabte, 27 de juny de 2009

entrada 195 (any 2)

Bon après-midi o com collons es digui, des de la ciutat de la llum, de la finestra del pis on estic puc veure com la torre Eiffel intenta penetrar el cel de la ciutat, i com al final del dia, les fonts a prop de la font ejaculen aigua cap al cel, suposadament com a regal a l'intent perpetu de follar-se'l i com a senyal que ja toca descansar fins l'endemà quan tot comença de nou, en el meu cas la nit serà quan tot passarà, i no serà precisament aigua l'element líquid que tenyirà de protagonisme la nit parisina, només arribar al pis he trobat una carpeta sobre la taula del menjador, no calia cercar res més, tot el que necessitava estava en ella, damunt un sobre, una foto i simplement un “recorda”, mecànicament han vingut al meu cap els deu conceptes clau per a tot treball:
Detalls: no s'han de perdre de vista, els detalls marquen l'èxit i el fracàs, recordar quan una persona es posa la jaqueta si abans o després de sortir d'un lloc, si cedeix o no el pas a una dona, amb quina ma obre les portes, etc... ens pot donar una informació que possiblement ens podrà ajudar força.
Oportunitats: sempre n'hi han fins i tot en les pitjors condicions, només s'han de saber veure i aprofitar, no hi ha res pitjor que ser cec a les mateixes.
Tempo: una regla bàsica, no tot es mou com voldríem o ens agradaria, tot es mou amb el seu temps, hem de ser grans cuiners qui no tenen presa, la cuina es basa en bona part amb la paciència, les cosses són com són i tenen uns temps propis, un ha d'aprendre a veure'ls i aprofitar-los al seu favor.
Retirada: possiblement no sigui l'opció més honrosa, però sempre s'ha de tenir una via de sortida només els idiotes juguen les seves cartes a una anada sempre cap endavant, bé els idiotes, o aquells que tenen poc a perdre.
Decisió: un cop presa una opció aquesta s'ha d'executar de la forma més ràpida i precisa, pensar en les conseqüències i possibles canvis, trenca el tempo i per resultat ens portarà forces problemes.
Sorpresa: bàsica en tota acció, la sorpresa pot compensar la inferioritat que puguem tenir i fa pensar, qui pensa perd temps fent-ho, temps que sempre s'agraeix.
Seguretat: tota acció ha de tenir uns mínims de seguretat, sempre és millor tenir una segona opció que arriscar-ho tot a un sol cop.
Capacitat: possiblement, el concepte més odiat, un ha de tenir la capacitat de fer la feina, de res serveix tot l'anterior si no es disposa de la capacitat per a dur a terme qualsevol acció.
Coneixement: l'estudi i l'observació ens ha de portar a un coneixement de tot allò que ens envolta, no es pot iniciar cap acció sense saber al que ens enfrontem i que ens trobarem.
Sort: bé, aquesta no hi era inicialment, però al llarg dels segles he anat observant com és bàsica en qualsevol fet, per molt bé que fem tot l'anterior un sempre somriu al veure com la sort no li gira l'esquena, tot i que mai ens podem refiar d'ella, es una puta amb una tarifa que quasi mai podrem pagar.

Acaba de sonar la porta, un sol cor, cap problema, mentre els Heroes del Silencio donen la resposta a moltes preguntes, m'aixeco amb el regust de ser un Kurgan i no puc evitar una ganyota entre fàstic i felicitat.

entra despacio,
que nadie oiga tus pasos.
mientras tanto
si los nervios no traicionan, todo irá bien
y dejemos los besos para los enamorados
y pensemos en lo nuestro
que por eso te he pagado.
aunque esta noche
seas sólo mercancía para mí.

dejo en tus manos
lo que hemos acordado.
la lluvia de hace un rato,
ahora sólo necesito descansar.
y dejemos que los sueños se apoderen del deseo.
recordemos que lo nuestro se me olvidará al momento.
aunque esta noche
sea sólo unos billetes para ti.

pienso en los años
que llevas guerreando
con un nombre por bandera
ahora sólo quiero oírlo una vez más.
y dejemos que lo cierto sea lo que imaginamos
recordemos que lo nuestro todavía no ha acabado.
aunque, por esta noche, ...
... por esta noche ...
nos podemos despedir.

Facing Page: Top left dels Manic Street Preachers, m'han fet somriure abans d'obrir la porta...

divendres, 26 de juny de 2009

entrada 194 (any 2)

Els actes sempre porten conseqüències i els darrers fets ja han provocat una trucada, de fet encara m’ha sortit bé de preu, només hauré de fer una feineta el que segurament farà que no us pugui escriure en uns dies, o que ho faci des de la ciutat de les llums mentre m’encarrego de la tasca a realitzar, de fet la trucada va ser curta i clara, havia passat la nit i el dia, i per sorpresa i decepció de tothom les havia passat força bé, suposo que esperaven el que passa en quasi tots el casos, un dolor inaguantable seguit d’una mort espantosa, però en aquest cas l’havien traslladat el que indicava que quelcom no anava com el previst, aquests moviments no s’acostumaven a fer, però ara jo poc hi puc fer, només centrar-me en la meva tasca, estava fent les maletes quan he escoltat una notícia, semblaria ser que els joves del 2009 són més intel•ligents que els del 2008 i tot gràcies a la realització d’unes proves (que per cert, no tots els joves han realitzat), no he pogut aguantar un somriure al pensar que els que han dissenyat les proves són precisament els primers interessats en un bons resultats de les mateixes, després de les crítiques continuades al sistema educatiu, que millor que poder demostrar “empíricament” l’error de tothom... ara bé, el que encara m’ha fet somriure més ha estat quan la noia amb millor nota acadèmica, que tampoc es quedava curta en la física, ha dit que el truc no està en estudiar, està en planificar, i un es pregunta, si després de tantes proves encara no queda clar la diferència entre intel•ligent i recordador. Només com a tret bàsic, l’intel•ligent és aquell que davant d’un problema el pot resoldre de forma diferent i per tant no sempre de la mateixa manera, ara bé, sempre (o quasi sempre) el resol, i a més de forma eficaç; un recordador és aquell capaç de recordar o bé el que fa l’intel•ligent o bé un escrit i que és capaç d’actuar també eficaçment davant un problema ara bé, donant sempre respostes facilitades o realitzades per altres, així doncs el primer innova i el segon repeteix, sempre he preferit els primers, són més divertits i més ràpids de paraula potser no parlen millor però el que diuen surt del seu magí, en canvi els altres prostitueixen les paraules dels altres pagant amb memòria... si us he de ser sincers no crec que els joves siguin avui en dia més intel•ligents o més tontets que fa un temps, crec que en el fons tots continuen sent iguals, el que passa és que ara interessava demostrar que un sistema educatiu ineficaç és eficaç (que són collons de voler-ho demostrar), i que ja tenim el futur assegurat gràcies als pous de ciència que entraran properament a la universitat... bé, ja us ho diré d’ací a uns anys, tot i que molt possiblement no aportin res a aquest mon a una escala major del que s’està fent, com sempre els humans intenteu creure que esteu en contínua evolució vers la perfecció, quan esteu en una contínua evolució vers la destrucció de la vostra espècie... Per cert, em cago en aquells que sempre es queden amb la part interessada dels fets com ens diran que ja deia l’Ockham “L’explicació més senzilla i suficient és la més probable...” així doncs a millors notes més intel•ligència, ara bé no diuen el que segueix... “- tot i que no necessàriament la veritable -” ohhhh, mon dieu (ja estic perfeccionant el francès), així doncs a millors notes, no més intel•ligència, sinó simplement més sort (per dir quelcom), amb tot, felicitacions al tros de noia que ha tret la millor nota a Catalunya, i una veritable llàstima que no li calgui cap repàs, una gran i veritable llàstima, el mon és així de cruel i Deu així de malparit...

dijous, 25 de juny de 2009

entrada 193 (any 2)

Visc en un continent de covards, suposo que això té les seves coses bones, com el fet que no cal que pateixi massa per la persecució vers els que són com jo, ahir estava veient la tele, i com uns pobres desgraciats es deixaven matar i torturar creient-se les promeses de la vella Europa, algú hauria d’haver-lis dit que Europa s’ha fet vella precisament per saber jugar al joc de nedar i amagar, molt possiblement des del seu segrest Europa ha aprés que un no es pot fiar ni tan sols dels Deus, a més tampoc he vist els moviments dels revolucionaris, antisistema, caps pensants, forces intel•lectuals, progres, etc.. que van sortir per altres conflictes i guerres i que ara callen com a putes, de fet ja ho diuen l’enemic del nostre enemic serà sempre el nostre amic, tot i que aquest enemic sigui un cabronàs incontestable. Vaig tornar a recordar a l’Ezra, mentre baixava la mirada a la ma, havia rebut un missatge, curt i clar, un missatge que no deixava massa lloc a la imaginació, i jo no sóc pas Europa... vaig sortir de casa, normalment un hauria de tenir un pla, un pla que com a mínim oferís certes garanties, i per si un cas un segon pla sense tantes garanties però amb un percentatge d’èxit mínim, com diuen els estrategs l’òptim és un 95-75, és a dir un pla amb un 95% d’efectivitat teòrica i un segon amb un 75%, a partir d’aquí he vist moltes animalades com enviar cossos especials a entorns que els hi són desconeguts o vendre ànimes a canvi de vots, ni tan sols vaig avaluar la probabilitat del que anava a fer, ni tan sols em vaig fer amb cap mapa de la zona, ni tan sols vaig pensar, el cotxe es va parar davant l’edifici, era graciós que el pensar en tot el que no pensava m’hagués portat tant de temps, i no era una bona senyal el descobrir tantes coses deixades anar a la ma de Deu, la frase d’un antic amic em va venir al cap “Deu no em castigarà pel que he fet, ho farà pel que vaig a fer...”, la porta de la clínica es va obrir, només hi havia l’infermera de nit, ni tan sols em va veure, no era una nit de víctimes, no cercava el terror o una demostració de poder,no era una missió search and destroy, era més aviat un hit&run cercar, trobar, fer i marxar, i si no se n’adonaven fins passats uns dies millor que millor, vaig passar com un fantasma per la primera planta, només un olor dolç a l’aire i una planta de malalts, malalts amb la mort llunyana, i per tant poca vigilància, un parell més d’infermeres despistades, la segona planta ja era un altre tema, un olor encara més dolç a l’aire, respiracions de gent a punt de morir barrejada amb la dels que els vetllaven, era graciós que a cada planta que pujava hi havia malalts més propers a morir, suposo que el subconscient havia traït a l’arquitecte qui volia que les ànimes dels morts tinguessin un camí fàcil i sense distraccions ni pèrdues possibles cap al cel, amb tot que farien els condemnats a l’infern? Quina manera de fer-lis fer kilòmetres en va, amb tot qui té l’eternitat com a condemna, suposo que tampoc l’importarà massa retardar el seu inici, la tercera planta estava totalment buida, i allí començaven els problemes poc podria explicar si algú m’hi veia, circuits de televisió vigilaven des de l’anonimat, amb tot, entre càmeres que no funcionen i punts cecs tampoc va ser massa difícil, fotudament fàcil fins que es va obrir una porta davant meu, van sortir un metge i una infermera qui van obrir la boca per deixar anar alguna pregunta idiota, una regla d’or, és aprofitar la sorpresa i no deixar-la marxar, i una altra regla més important és que no hi ha dues oportunitats i que un cop escollida una opció no val a pensar-s’hi, segurament podria donar una bona excusa però m’havien vist, dins meu quelcom em va bufetejar per tan sols pensar en opcions quan la solució bàsica ni tan sols havia estat executada, el metge començava a emetre un so, quan vaig estirar un bolígraf de la seva butxaca, vaig passar la ma fins la seva nuca i vaig apretar el cap descendentment mentre clavava el bolígraf al seu ull, la mort va ser instantània, la infermera va recuperar part de la seva consciència al veure el meu acte i un instint primari la va obligar a córrer per la seva vida, dues passes, se’m va escapar dues passes, vaig agafar el fonoscopi del metge i el vaig passar pel coll d’ella, va quedar frenada a l’aire, vaig apretar un xic més notant com la vida se li escapava, notant la seva lluita per un xic d’aire l’intentar sobreviure per malgastar-la després en marits i fills, vaig afluixar un xic la pressió, notant com destinava totes les forces a agafar aire, suposo que no es valora la seva importància fins que falta, i just aquell moment vaig apretar al màxim, la sorpresa no la va deixar reaccionar, la cames li van fallar la vaig aguantar i el seu propi pes va acabar per rematar-la, un cop sec i el coll es va partir, no anava tan malament tres plantes i només dos incidents, vaig amagar els cossos i vaig aprofitar l’avinentesa per agafar-li prestada la bata al doctor, finalment la quarta planta, allí l’olor dolç era encara més fort, un mon de falsa felicitat, un mon de bojos en el sentit literal de l’expressió, la planta psiquiàtrica, la planta més controlada, un cop d’ull i vaig descobrir els possibles incidents, dos vigilants, dues infermeres i un cap de servei, els primers pel passadís, els altres tancats en una oficina, vaig fer saltar la llum, en aquests edificis hi ha grups electrògens d’emergència, però la part positiva és que totes les tanques electròniques acostumen a quedar-se bloquejades, fet que ja em servia, van saltar les llums vermelles d’emergència, el primer vigilant va passar de la foscor a veure’m, un cop al plexe solar i l’esternó es va partir clavant-se en el cor, un de menys, el segon va veure el pas de les llum vermelles a la il•luminació tradicional, el seu somriure davant l’aparent normalitat va quedar convertida en una ganyota al veure’m aparèixer vaig clavar el genoll en el seu estómac, agafant el seu cap, un cop sec i un altre problema menys, els del despatx intentaven trobar el motiu del problema, molt assenyadament no van avisar a ningú a manca d’informació, una mirada del metge i una de les infermeres va cometre l’error de la seva vida, va obrir la porta manualment, aquesta es va obrir molt més ràpidament agafant-la per sorpresa, després del primer impacte vaig entrar la porra del primer vigilant se li va clavar a la tràquea caient als meus peus, vaig llençar la porra del segon vigilant que va impactar en el pit del cap de serveis, qui va sortir projectat contra la paret, necessitava informació i ja només quedava una infermera, no va ni poder respirar “On és?”, no podia i no volia perdre temps, vaig apretar la ma en el seu ombro i els ossos es van partir, vaig tapar-li la boca mentre ella cridava, no podia deixar que quedés inconscient i alhora havia de deixar clar que no hi havia opcions, una puntada i el genoll va agafar una forma innatural, de nou el seu aire calent en la meva ma, em va facilitar la informació que necessitava, possiblement no en tenia cap culpa, però deixaré que sigui Deu qui determini qui és innocent de qui no, la vaig deixar a la sala, al sortir vaig pitjar una sèrie de botons mentre veia la cara de sorpresa passant a terror d’ella “Crec que tindràs visita aquesta nit” li vaig dir sortint, vaig arribar a la porta de l’habitació, un cop dins la vaig veure, lligada al llit i l’expúber no perdia el seu encant ni en aquesta situació, la vaig deslligar, l’olor que desprenia no deixava dubtes, suposadament l’havien sedat per la seva seguretat, tot i que en un mon com aquell aquests conceptes tenen un cert relativisme, no tenia massa temps i de nou l’instint va poder més, vaig mossegar el seu coll, centrant-me en absorbir el que ella no necessitava, uns segons després obria els ulls, la sorpresa va deixar pas a un somriure “Has vingut” va dir amb un fil de veu “Com vols que em perdi la teva roba interior, ja et vas escapar la nit anterior, dos serien excessives”, la vaig agafar en braços sortint de l’habitació, ombres dels que abans havien estat persones, començaven a sortir de les habitacions, persones, sense la persona, veritables essències pures del que és l’humanitat, algunes encuriosides m’observaven no reconeixent-me com a part d’ells o del que havien estat, de fet no els hi era aliè, dins de l’anormalitat jo no era més que un d’ells, vaig escoltar els crits de la infermera que havia deixat a la sala, l’havien trobat, i ara els “diferents” actuarien amb ella com ella ho havia fet, en aquella planta l’ordre natural s’havia canviat, allí l’anormalitat era la normalitat, i la normalitat una aberració, no tenia temps per perdre ni pensar, vaig córrer pel passadís sentia i notava com cada cop hi havia més cors pujant cap a la planta, vaig llençar-me contra la finestra “T’agrada volar?” li vaig dir a l’expúber, l’aire de la nit ens va bufetejar fent-nos tornar a la realitat, ella va tancar els ulls i al obrir-los les llums del carrer li van donar la benvinguda. Un cotxe es va parar davant meu “Aquest no és el camí” va dir una veu, “Aquest cop t’has passat, i tot per una mortal”, es va acostar “Ara haurem de fer la feina que tu has estat incapaç de...” va callar al veure els dos punts al coll d’ella “Força intel•ligent, i ara que se suposa que hem de fer?” “Te la lliuro” vaig dir “Ja saps el que us toca fer, vas fer una promesa, ajudar i protegir, recordes?”, ell no hi estava d’acord però m’importava una merda, la va agafar i la deixar en el cotxe “Tot té un límit, i tu fa temps que l’has passat, no tinc res personal contra tu, però això no quedarà aquí”, no vaig acabar d’escoltar-lo, no era més que un humà, un pobre i prescindible humà, va callar al veure la meva cara, tenia feina i no podia perdre el temps discutint sobre el que faria de totes maneres. Amb tot la nit no havia acabat... ella va obrir els ulls, no li havia costat dormir, tampoc havia cregut que li costés massa, havia internat a la seva filla, d’aquella manera almenys creava una unitat de caixa i passava a ser la representant legal d’ella, li havia costat follar-se a vàries persones i no totes del mateix sexe, però ella sabia que el sexe era moneda de canvi “Moneda de canvi quan no es té res més a oferir, i la teva força devaluada, per cert”, la respiració se li va tallar va obrir encara més el ulls, i amb un acte reflex va obrir la llum de l’habitació, aleshores el va veure “La teva filla, és lluny, lluny de tu i d’aquest fotut lloc, i saps? No semblava massa trista de perdre’t de vista, per cert, no tenies res a la nevera que valgués la pena...” no me la vaig follar, possiblement ho hagués pogut fer, però no en tenia ganes, ni tan sols em vaig estar vaig acabar amb ella sense miraments, la vaig deixar dessagnant-se i sofrint, no em mereixen cap respecte els humans, això si, se’m va escapar un somriure al marcar el telèfon, aquest Nadal hauria de fer una bona cistella, per aquells que netegen les meves deixalles...

dimecres, 24 de juny de 2009

entrada 192 (any 2)

Algú em va dir fa temps que la pèrdua d’algú té dos mesures: la llàstima pel que es perd i la llàstima per tot allò que perdrem, ahir era la nit de Sant Joan nit ancestral de canvis i senyals... estava per casa mentre l’expúber intentava trobar un conjunt que combinés amb la seva roba interior (manies de dona suposo), estava fent temps veient com un grupet de subnormals intentaven a base de petards enfonsar un edifici, la meva ment va volar a altres explosions i guerres, un n’ha viscut moltes al llarg del temps i en té forces per recordar i explicar, aleshores un brunzit del mac indicava que estava força cabrejat ja que algú l’havia despertat via missatge de xat, que pel to del brunzit semblava que li havia entrat pel cul i vomitat a la pantalla, LP ja avisaven...
I've lied to you
The same way that I always do
This is the last smile
That I'll fake for the sake of being with you
The sacrifice of hiding in a lie
The sacrifice is never knowing
Why I never walked away
Why I played myself this way
Now I see your testing me pushes me away
Em vaig seure estranyat que aquella persona s’enrecordès de mi, i més precisament aquella, nit vaig contestar educadament i aleshores, just a la quinta pulsació de la tercera paraula de la sexta frase, ho vaig notar, aquella persona havia mort, no sé que havia tingut amb ella, però si mai hi havia hagut quelcom havia desaparegut, vaig aprofitar per omplir-me un curt de wild turkey, forces vegades he intentat lluitar contra el que percebeixo, una guerra sense caserna (cuartel per a molta gent...) entre els hemisferis dret i esquerra del meu cervell, la conversa no anava, possiblement perquè mai hagués tingut ni de començar, que es diu quan no sé sap que dir? o quan es té la sensació que tot el que es digui, no serà res més que un conjunt de lletres amb més voluntat que altre cosa?, estava pensant ja que la conversa no implicava massa despesa mental, LP acabaven per donar en el clau..
I put my trust in you
Pushed as far as I can go
And for all this
There's only one thing you should know...
I tried so hard
And got so far
But in the end
It doesn't even matter
I had to fall
to lose it all
But in the end
It doesn't even matter
La expúber, va entrar i si realment la roba interior conjuntava amb el que portava externament, possiblement no calia ni sortir de casa “Eisss, que no m’he vestit així per acabar al llit sense passar per la porta” va dir ella endevinant els meus pensaments “A més, m’han dit que en nits com aquesta és de poques les nit on un pot veure morts, uffff, no t’espanta ni una mica?” va sortir renegant no sé que del perfum... “Veure morts?, espantat?” bé suposo que els humans ho estarien, jo vaig tancar l’ordinador aquella nit ja n’havia vist una de morta, tot i que possiblement ella ni ho sabia, la mort és pèrdua en tots els sentits, i jo havia perdut algú amb qui fins aquella nit el temps compartit es contava per gaudiment i no per sofriments...

dimarts, 23 de juny de 2009

entrada 191 (any 2)

Ja vaig avisar, que ahir seria un dia estrany, i si el matí va començar revolucionat la tarda no podia ser menys, ahir estava convidat a una presentació de llibres també conegut com a tertúlia literària, o com deia la invitació “Una obertura a mons millors en temps de crisis: El salt de fronteres sense passaport amb els sentiments com a únic equipatge”, no són actes del meu grat, però que hi farem els segles que un porta arrossegant-se per aquest mon el fan procliu a que el convidin a misèries com aquestes, vaig arribar tard amb la idea de marxar aviat, i de sofrir el mínim entre aquestes dues fites temporals, amb tot i gràcies a una putada de sort, l’acte va començar amb retard el que va engegar el meu intent d’escurçar-lo per baix i se’m va seure una rosa tetona siliconada al costat que va mantenir la meva atenció captivada fins el final del mateix, el que va tornar a cardar el meu intent d’escurçar-lo per dalt, just al final amb un somriure li vaig dir si tenia cap pla per sopar aquella nit, entre riures li vaig dir que seria un plat deliciós, va fer un intent de resistir-se però tot i observant al bavós que tenia al costat em va convidar amb la mirada a una cita posterior. Vaig aprofitar el moment de la borratxera posterior per saludar als pocs que coneixia, i aleshores el vaig veure, una de les eminències, un dels pous de ciència que havia estat vomitant expressions que pocs dels allí reunits entenien, el jutge de la literatura, el que deia el que era i no era bo, aquell qui dominava el llenguatge dels sentiments, i com sempre amb un parell de copes de més (per ser benevolents), suposo que algun dels allí reunits va observar la meva expressió perquè em va dir “Una llàstima que en un mon com aquest els que més perceben el que està passant siguin els poetes, i nosaltres que provoquem que acabin com ell, encara gosem criticar-los, no sé com ho resisteixen jo no aguantaria el crit del mon”, suposo que hauria d’haver trempat i oferir-me a xupar-li i/o donar-li pel cul davant aquella sinceritat vinguda de la fibra sensible més al fons que un pugui imaginar... les meves mans van apretar el got un xic més, vaig imaginar just l’instant després que el got tallés la seva caròtida, com la sang com a fluid vital sortiria gustosament abandonant aquell imbècil i com tota la merda de paraules que anava dient quedarien resumides en un crit gutural, un intent de comprendre el que no té explicació per vosaltres tot i ser senzill, que no sou tan importants i que tots morireu, abans o després, estava absort imaginant el gust a fracàs i a intent de ser el que no s’és del que tenia davant quan em van estirar pel braç, “Tu! aquí?, pensava que des de que l’Stieg t’havia copiat la idea de la trilogia, havies promès no acostar-te mai més a cap escriptor”, aquella veu i olor no podia ser de ningú més, em vaig excusar del meu interlocutor qui contradit observava com preferia la companyia femenina a la seva “Dones...” va començar a dir tot i no acabar la frase, el contingut de la copa de la Mònica, va anar a parar a la camisa, ella va començar a demanar disculpes tot i que va ensopegar i va caure damunt d’ell va ser al aixecar-se que “sense voler” va picar amb el cap al nas d’ell, al mateix moment que el seu genoll es va clavar en la seva poca virilitat, va caure a terra sagnant i queixant-se “Com era allò? Que a cada porc li arriba el seu Sant Martí?”, “En el seu cas, seria la Santa Mònica”, em va agafar del braç i em va allunyar de l’epicentre de la cultura mundial allí reunida, ja apartats del bullici va fer-se amb una nova copa “Saps?, ja patia pel teu gust”, “Encara m’agraden les dones”, “Quan parlo de gust no parlo de gènere sexual” va dir ella amb un somriure. La Mònica era de les poques escriptores que mai guanyarà cap premi, però de les que val la pena seguir-ne l’obra, la gent vol sentiments i no realitat, possiblement perquè en tenen suficient en el dia a dia, però ella n’era una experta al descriure-la, vam acabar un parell de copes i ens vam acomiadar tot i jurar-nos no deixar passar tant de temps fins la propera cita. La nit havia caigut, odio els dies d’estiu que em retallen el meu tempo, però que hi farem, la naturalesa és així de cabrona i de bona a vegades... “No teníem un sopar pendent?”, la rossa va quedar petrificada al veure’m al peu del seu llit, va dibuixar un somriure mentre m’assenyalava el bulto del seu costat “Cap problema, ell ha estat l’aperitiu”, va intentar cridar al veure com el roig setinat dels llençols tenia una tonalitat diferent en certes zones, la vaig deixar aixecar i arribar a la porta, no més enllà, no hi ha major plaer que aconseguir el sopar i no acceptar que sempre ens el portin a taula, el que havia dit un dia fotudament estrany ahir...

dilluns, 22 de juny de 2009

entrada 190 (any 2)

Avui serà un dia estrany i ull que l’adjectiu d’estrany no implica cap negativitat, és més implica un interès per cada minut dels que van d’ara fins aquesta mitja nit, de fet avui ja ha començat de forma rara, despertar-se tenint quatre ulls a escassos centímetres i notar l’alè de la darrera porqueria que vas donar a menjar als teus gossos, ja és quelcom que a primera hora acostuma a marcar la resta del dia, que et desperti la púber tot dient que arribaràs tard al cole “ja que l’has de portar”, també és una senyal que hi ha una alineació planetària en marxa de conseqüències desconegudes... arribar al cole, i trobar-te la mare de la púber esperan-te mirant el rellotge demostra que no només els pilots de rally o fórmula 1 tenen laps a assolir, tot i que per la cara suposo que m’he salvat pels pèls i que passo a la següent Q la que sigui, i si a més quan la púber entra per la porta es gira i et diu... “No t’havia dit que la mare vol parlar amb tu?” ja acabes per flipar, perquè de nou algú qui encara no sap la diferència entre la crítica de la raó pura de la raó pràctica i sa puta mare, te l’acaba de jugar, amb les preses encara no havia esmorzat (humanament parlant), així que accepto compartir el cafè amb la mare de la púber tot i conèixer que acabaré per pagar jo el cafè, i ja són collons pagar el cafè i no poder triar amb qui prendre’l, la conversa ha anat sobre les tonteries de sempre: el temps, les vacances a vista, el cap de setmana, etc... i aleshores ha començat a decantar-se cap a temes més importants per la senyora que tenia allí davant, després d’explicar-me el que ja sabia, una trista família desestructurada etc... m’ha preguntat per la seva filla, moment que he aprofitat per acabar-me el cafè i deixar passar una estona, ella ha agafat aire i ha obert la boca per treure’s el gran pes que suportava “Suposo que deveu prendre proteccions?”, ben fet, amb un parell d’ovaris, m’ha costat força no deixar escapar un somriure, he deixat la tassa, l’he mirada amb la cara de bon minyó i he contestat “No t’ha dit, perdona que et tutegi, espero no et molesti, però no t’ha dit que vol ser mare?”, la cara d’ella ha sofert un canvi total, tot el control, l’intent d’aguantar-se ha explotat en un instant... “Ets un fill de puta!” m’ha espitat aixecant-se, suposo que aquesta devia ser la fase prèvia a la transformació en l’increïble Hulk, “No he tingut una filla i l’he pujada, perquè un desgraciat com tu me la prengui...” “Veus en això tens raó, has tingut una filla que t’ha arruïnat la vida, per tal que quan sigui gran la venguis a qui vulgui el seu cognom, i que de pas et permeti retirar-te i no patir més, ja que aleshores la filla pagarà el deute amb la mare...” “Ella em pertany!, i farà el que jo voldré” no havia costat massa, de fet gens, suposo que ella ja venia amb les ganes de dir-m’ho, m’he aixecat agafant una cadira de la taula del costat, “I quant et dec?” va dir una veu darrera seu, ella s’ha quedat blanca, suposo que li hagués tingut de dir que la púber s’havia apuntant a l’esmorzar “Quant et dec?” va tornar a preguntar “Pagaràs per mi?” em va dir mirant-me, “Prometo que no tindràs queixes” mai he dubtat de la púber, però la vida es una merda segons quan, suposo que he estat més a gust en veritables matances que no pas allí i en aquell instant, un entén i suporta la destrucció dels cossos, per sempre se m’ha fet difícil d’aguantar la destrucció de la persona, suposo que avui la púber ha passat de ser nena a dona, i ja no té gràcia el sobrenom, avui la púber ha passat a ser algú que ha vist com un no es pot fiar ni de la seva família, la mare ha marxat (sense pagar el cafè), i la expúber s’ha assegut a la taula, un pot intentar demostrar que és fort i que res l’importa, però tots teniu el punt a partir del qual us trenqueu, ho ha intentat però finalment no ha pogut més i unes llàgrimes han envaït el seu rostre, llàgrimes de ràbia i de còlera, una nova catarsis en un cos jove, suposo que cremaré en l’infern per això, però tinc tantes sessions de caldera a les meves esquenes que una més no importa....

Tomoe, va dir un cop que inicialment i per desconeixement tots els humans esdevenen irresponsables, amb els anys i el coneixements s’esdevé responsable dels propis actes, i al final un es torna responsable del actes d’aquells a qui es forma i de qui es forma part, finalment, l’excés de coneixements fa que els nostres actes tornin a ser considerats pels altres com a irresponsables, no perquè ho siguin sinó perquè no els entenen, i un aleshores es pregunta si els coneixements que s’han adquirit al llarg dels anys, ens fa molt diferents de la irresponsabilitat dels nostres actes quan érem nens... o igual ningú entén als nens de la mateixa manera com ara no ens entenen a nosaltres....

diumenge, 21 de juny de 2009

entrada 189 (any 2)

Els anys o l'experiència dels mateixos fa que els vampirs tinguem la sana o fotuda costum de filar al personal en un sol cop d'ull, fa unes setmanes parlava d'una columnista que m'entretenia i amb qui podria passar un bon sopar discutint fins la sacietat, de fet res millor que trencar els arguments del nostre interlocutor i veure el somriure de perdició que la gent amb bon perdre té, i crec que aquest seria el cas.... amb tot la seva darrera columna tractava sobre un tema que jo ja vaig comentar fa temps, i que ella titulava “No és depressió és tristesa”, no entraré a transcriure el que ella escrivia deliciosament i amb aquella suavitat i tendresa descarnada que només els poetes poden fer, de fet encara recordo al Connor MacLeod dir “L'amor no existeix, els poetes viuen d'ell” chapeau!! una de les frases que valdria la pena patentar, bé no estic en desacord en el fons del que diu, ja ho deia jo, moltes infermetats amb noms estranys no provenen més que del no poder dels humans, un va fent i va creient-se bo en el que fa fins que arriba un moment on falla i aleshores per la pròpia naturalesa humana la costum és negar l'error, segurament serà culpa de tercers abans que vostra, amb el senzill que és reconèixer que un no dóna més de si, així de clar i ras, ser humà porta a tenir limitacions, no tenir-les aliena la naturalesa humana, són dues cares de la mateixa moneda, així que no us empantanegueu a cercar infermetats imaginàries i accepteu el que sou, compostos de carboni que per una carambola increïble teniu el do de la vida, i per encara una carambola més increïble teniu consciència del que voldríeu ser, i aquí neix la desgràcia al no tenir consciència del que realment s'és. La segona part de la columna derivava ja a la deformació professional tot i no estar exempta de l'error que es criticava a l'inici de la mateixa, la columna venia a dir “La creació artística necessitat o luxe” i parlava de com els col·legis prescindien d'hores d'activitats artístiques per implementar activitats científiques, bé en aquest punt no hi estic massa d'acord, de fet, els artistes no es fan tot artista crea per necessitat vital, un artista no es pot fer o anular, qui tingui aquest do el desenvoluparà i el potenciarà, cap pintor dels que coneixem va aprendre a pintar al col·legi (com assignatura), tot es van sorprendre un dia amb cara de tontos al descobrir el que podia tenir dins seu un llapis (fins i tot el Guille va caure en aquest engany... “Mamà no ez increible lo que puede tener dentro un lapiz...”, una vinyeta impagable...

dissabte, 20 de juny de 2009

entrada 188 (any 2)

Huoles quasi que no arribo a escriure el blog, o almenys puc certificar que tot i escriure'l no estic en plenitud de facultats psíquiques, avui boda.... bé per ser just dos bodes al preu d'una, a primera hora, just quan surt el sol boda a cal Mingo, que a part de minga té un dels pocs roures amb cara i ulls del voltant, un cerimònia senzilla, poca gent i els interessats, en aquest cas en lloc de sacerdot, sacerdotessa, i en contes dels anells normals un anell fet de les tres fustes mil·lenàries, l'olivera com a mostra de perpetuïtat, la vinya com a mostra de fertilitat i el propi roure com a mostra de fortalesa i noblesa, anells i diademes que han anat intercanviant-se en un vell ritus ancestral, finalment tots cap a casa i a esperar que la boda prengués lloc en un lloc més cerimonial i davant més gent, i així la parella ja formada ha pogut justificar-se davant la resta del mon mundial, el banquet força divertit ho he de reconèixer, feia temps que no em divertia tant, però com en molts altres al final i en el moment de la música hi ha hagut el tall, els que es conformen amb el paquito chocolatero i el bisbal i els altres, no he pogut més i m'he escapat a la primera de canvi, només com a reclam he arrancat el cotxe i la música del meu ipod ha ressonat, no és que consideri millor la meva música, només considero que m'agrada més, en el meu ipod hi ha actualment:
Depeche Mode (Sounds of the universe)
Duran Duran (Red carpet massacre)
Eros (Alas y raices)
Him (Uneasy listening)
Linkin Park (Hybrid theory)
Linkin Park (Meteora)
Linkin Park (Reanimation)
Linkin Park (Road to revolution)
Muse (Haarp)
Twilight BSO
A poc a poc han anat arribant gent, com a mariners sota l'encanteri de les sirenes, o com a vaixells guiats per la llum dels fars, vosaltres mateixos, tot i que segons la tria ja teniu bàndol... al final ha arribat algú que havia aconseguit robar bona part del carro de begudes o tot el carro no ho he acabat de veure bé, al final hem acabat els de la cerimònia del matí allí en el parking aliens a la festa que hi havia en l'interior, de fet la festa ja la teníem muntada nosaltres mateixos, no han faltat les parelles d'alguns dels allí presents reclamant la presència i la sociabilitat dels que gaudien de la festa vers la festa principal, però tot s'ha excusat pels efluvis del alcohol, com algú ha dit, ningú es tan sincer com quan va begut...

divendres, 19 de juny de 2009

entrada 187 (any 2)

Ahir vaig enxampar la púber fent neteja per casa, de fet ella amb la seva sapiència juvenil diu que una persona es fa gran quan els records del passat prenen més lloc en la ment que els plans de futur, em va ensenyar una foto on hi havia quatre persones, i em va preguntar si eren els “big five” que era el que hi havia escrit en el revers de la mateixa, li vaig oferir un cafè era una història llarga, ella em va dir que les nenes no veuen cafè, tot i que a un curt de bourbon no li faria cap lleig, se’l va servir ella mateixa i es va seure al sofà esperant-me, no sé si per culpa de l’aroma del cafè o que un no és que es faci vell sinó que simplement és vell, que la meva ment va anar molt enllà, al delta del Okavango, el parc nacional de Etosha, al park nacional de Hwange, el de Kruger i finalment al de Tsavo. Hi vaig passar prop d’un mes cercant als famosos big five, de fet no era la intenció inicial, tot va començar a l’aeroport d’Amsterdam, en aquella vida era ciutadà francès (fet que no sé si em perdonaré mai), havia passat un dies a Amsterdam amb la Silvie, una ballarina del ballet nacional, admiradora de la Duncan, la nostra idea era després de gaudir dels encants de la ciutat fer un salt a unes meravelloses illes del pacífic, però heus ací que just la nit abans se li va disparar l’instint femení sobre una desgràcia a l’avió que havíem d’agafar mentre discutíem sobre l’oportunitat del pàlpit evil, van aparèixer quatre persones, de fet no crec en els amors a primera vista, però només vam necessitar dos cops d’ull per caure’ns bé, mentre fèiem un cafè els hi vam explicar la increïble però certa història de la dona amb sensacions del futur... ells van riure i ens van comentar que tenien previst fer un tour per l’Àfrica, per tal de fotografiar als big five, a la meva parella no li va semblar una mala idea, els nostres nous amics, eren dues parelles en Ianus, la Kristel, el Jack i la Berta, tot i els anys que deurien portar casats se’ls veia força bé, no era el pla que tenia pensat inicialment però un no es tanca a noves aventures, així que ens hi vam apuntar, va ser un mes increïble, fins i tot per mi, un no parar i una cacera (aquest cop ben vista) que em recordava força a les meves sortides nocturnes, amb el pas dels dies la meva parella “vident” m’anava dient que observava com cada cop més semblava que els nostres companys de viatge es comportaven de forma estranya, ja que cada dia semblava com si s’anessin alliberant i s’anés produint un intercanvi de parelles, de fet, ja li costava esbrinar qui passava la nit amb qui, no li vaig donar massa importància de fet crec que tothom té el dret de passar-s’ho el màxim de bé, i moltes vegades poc importa al preu que es tingui de pagar... El viatge anava arribant a la seva fi, quatre dels cinc ja havien caigut i el darrer el teníem ben localitzat era només qüestió d’hores que tot acabés, estàvem en un poblat prop del Chaimu Crater, amb el pas dels dies, els portadors que ens acompanyaven havien anat trencant el gel i ja feia alguns dies que prenien el cafè i menjaven amb nosaltres, de fet tots coneixíem el nostre lloc, i possiblement això facilitava les coses, he de reconèixer que no érem els típics turistes i respectàvem la feina que feien, allí cadascú tenia el seu rol i tot funcionaria mentre no intentéssim agafar papers que no ens toquessin, aquella nit un dels portadors més vells estava inspirat, no sé si pels aires o per l’ampolla del Sr. Walker que havíem decidit acabar, ens va explicar que dins de cadascú hi viu un dels big five, es va acostar a la primera parella en Ianus, era tot un búfal, un portent de la naturalesa, cos atlètic e incansable, algú que no donava mai la sensació de feblesa o debilitat, la Kristel la seva parella en canvi era tota un rinoceront, sempre anava de cara i no entenia a raons quan es ficava alguna cosa entre ull i ull, de l’altre parella el Jack era un lleó, havia demostrat molts cops una valentia i una determinació excel•lents, la Berta era tot un elefant (i no pel pes) va dir rient, sinó per la memòria, el sentit de localització i la impressió d’estar sempre a l’aguait vigilant a la resta, finalment de la meva Silvie va dir que era tota una lleopard, potser al principi no ho semblava però tenia un aire salvatge que al final captivava així com uns moviments felins i segurs, la Silvie em va mirar amb un somriure “Vaja et quedes sense animal”, tots van riure, més tard estava mirant un rierol quan el vell va aparèixer al meu costat “Estan tots equivocats”, em va dir “No és que no hi hagi animals dins teu... tu ets un animal en tu mateix, ens va costar reconèixer-te però portem anys seguint el rastre dels animals per no veure’n un quan el tenim davant, només et volíem demanar...” “Cap problema” li vaig dir “Demà tot haurà acabat i tots cap a casa" “Gràcies” va xiuxiuejar el vell mentre tornava amb la resta. L’endemà vam acabar amb el darrer dels big five, la tornada cap a Amsterdam va ser especialment tensa, no hi havia un perquè, però les relacions entre ells quatre, anaven tibant-se en funció de la proximitat a la civilització, un cop a l’aeroport i abans de marxar vaig aprofitar per immortalitzar el moment amb una fotografia, la que la púber havia trobat, ens vam acomiadar, vam intercanviar adreces i petons, vam sortir i mentre esperàvem un taxi els vam veure passar, la Silvie no va poder més que clavar-me les seves ungles de lleoparda mentre cridava “Mira, mira!!”, va passar un primer cotxe amb el Ianus i la Berta, i darrera en un altre cotxe el Jack amb la Kristel “Veus ja et deia que hi havia quelcom d’estrany, al final s’han canviat la parella!!” “Vaja, i ho diu una persona que ha deixat el seu marit i la seva filla a París” vaig dir amb un somriure, ella va arrufar aquell nas tan bufó que tenia, de fet ningú podia negar l’aire felí de la seva cara, el que ella mai va saber és que en realitat no s’havien canviat la parella, en realitat havien tornat a la seva veritable parella, jo ho havia descobert només de veure com les aliances ballaven en els dits de dos d’ells, el que indicava que no eren de la seva talla, i ho vaig reforçar quan en Jack sempre amb una copa de més em deia, que les vacances sempre han d’implicar un trencament amb tot, i fins i tot donar-se un temps de la parella, fet que prenia tot el seu sentit si un té un amic que pensa igual amb una dona tan o més maca que la teva... "El cafè!!!!" va cridar algú fent-me tornar al present just per evitar una explosió "Ja t'ho deia que tens mases coses, i algunes d'elles acabaran per matar-te o no deixar-te veure el que tens davant" va dir ella amb un somriure....

dijous, 18 de juny de 2009

entrada 186 (any 2)

Ahir vam tornar a tenir dinar, sembla que els mals tràngols acostumen a venir de forma periòdica, de fet els consideraré com la meva experiència menstrual masculina, ahir faltava l’Albert, qui encara té follon per la mort de la seva dona, i qui perd més temps del que voldria responent a trucades masculines que rep al mòbil de la seva ex-parenta, fins i tot ell s’estranya de la quantitat d’amics que tenia, bé suposo que autoenganyar-se és del poc que li queda, això si, amb l’Anna fora de circulació, els que tingueu parella ja podeu començar a vigilar la vostra, ja que suposo que deuen haver quedat força depredadors sense la seva ració de sexe... doncs bé estàvem dinant, i a la taula del costat un grupet de nous rics, la invasió de soviètics arriba fins i tot aquí, nous rics amb costums velles, al final quan vagi als restaurants que cobren per quelcom més que el menjar, solament entraré en aquells que només hi deixin entrar a la gent amb un mínim de comportament (i no he dit educació), doncs bé suposo que creient que ningú els entenia els nostres amics russos estaven explicant el meravellós matí de compres que havien tingut, eren dos noies i cinc nois, i en un dels moments àlgids de la conversa una de les noies ha dit quelcom que traduït més o menys seria “Avui he estat tota una pretty woman , pretty woman per un dia...” i és clar el cabró del Toni no ha pogut estar-se de amb el seu rus decimonònic dir “Pretty woman per un dia i puta tota la vida”, suposo que esperava que ningú entengués el seu comentari fet en rus, tret del fet que en aquella taula tots eren del país dels tsars, i aleshores miracle!, silenci, finalment silenci, la resta de taules han respirat tranquils fins sentir l’electricitat de l’ambient, he vist aquestes cares mil vegades, les cares de mariners, exploradors o alpinistes just abans de la turmenta, quan les esperances es perden i un acaba per saber que està força (ben o malament) cardat, la situació no era fàcil pels companys de taula, no podien obviar el comentari i només tenien una sortida, i per nosaltres tot estava decidit, un d’ells es va aixecar tirant la copa de vi i una falsa frontera líquida va aparèixer entre nosaltres, no m’agraden els excessos i menys en públic així que vaig esperar que com tota turmenta i més sent primavera, acabés de sobte i sense masses destroces, el Toni es va aixecar i em va picar tres cops dissimuladament a l’ombro, el molt cabró em deixava tres per mi, aleshores només un per ell i un altre pel Joan?, panda de fills de puta, sabia que si m’aixecava no hi hauria camí de tornada, el Joan ja estava de peu i d’ells tres dels cinc també havien seguit el camí em vaig aixecar, vaig veure al Toni creuant el riu fronterer “Alea jacta est” vaig pensar, les baralles sempre són curtes, una baralla llarga implica riscos i no saber fer, no es pot perdre el temps ni pensant ni patint, bé sigui per un mateix o per l’adversari, els moviments han de ser naturals pràcticament intuïtius, no hi ha lloc per lamentacions ni per controlar-se, eren russos i més nombrosos, tenen l’estranya costum de no atacar mai en aquest cas, sempre esperen que entris en la mare Rússia per rodejar-te i caçar-te, però no estàvem en la mare Rússia, estàvem en un entorn clarament delimitat i petit, un entorn on la diferència numèrica no seria determinant, em vaig llençar contra el primer vaig oblidar els meus companys, ja s’ho farien, el primer em va agafar, aleshores vaig clavar la part final de la cullereta que havia agafat de la taula al aixecar-me, en la unió entre els deltoides i el dorsal, va deixar anar un buf i el braç va quedar mort, vaig passar per sota el braç, li vaig picar la part de darrera del genoll i vaig colpejar amb el seu cap la taula que va saltar pels aires, vaig agafar un dels plats, i amb un gir vaig colpejar el coll del segon, una pressió suficient perquè perdés el mon de vista uns segons, una puntada en l’estómac i el plat explotant en el seu cap van ser suficients, el tercer va aconseguir donar-me un cop, no em vaig resistir, és més vaig agafar el seu braç i em vaig tirar enrere, la seva força més la meva, ell va frenar el cop i just en aquell moment vaig fer un pas endavant fent palanca al colze, va sortir disparat caient el terra, un cop a les costelles flotants el va deixar fora de servei, em vaig girar el Joan estava acabant també, el molt cabró, només en tenia un i havia trigat el que jo amb tres, un? Vaig veure dos cossos davant seu, i el Joan??, va ser en aquell moment que el vaig veure desaparèixer al bany amb la pretty woman i l’amiga, picant-nos l’ullet, es veu que ell s’havia quedat en gana...

dimecres, 17 de juny de 2009

entrada 185 (any 2)

Bé avui hem sortit un xic abans i no he tingut d’aguantar la mirada interrogant de la Rotenmeyer de torn, qui suposo es devia preguntar qui collons era aquell qui deixava a la púber a la porta del cole, tot i que com a cole no sé... però com a putiferi i lloc de vicis està que se’n surt, a vegades em pregunto si l’objectiu dels col•legis és formar o deformar a gust dels que manen en cada moment, i si les escales de valors clàssiques,han acabat per substituir-se pels vicis actuals, amb tot aquest no és el tema d’avui... ahir va ser una bona nit, tret de l’arribada de la púber qui tenia certs problemes amb les matemàtiques i necessitava un repàs (literalment va dir “Necessito ajuda amb la putada de mates, em pots donar un repàs?), i com que l’ajuda era en mates i no en llengua suposo que la construcció gramatical portava segones... el que no vaig acabar d’entendre era perquè portava una bossa amb mudes i altres objectes de l’ampli espectre femení, es va excusar i després d’escoltar un soroll sospitós al bany vaig concloure que havia desembarcat, i que les baixes en metres i objectes eren totes del meu bàndol, va sortir amb un somriure triomfant i es va seure al sofà picant al seu costat amb la ma, tocava explicar matemàtiques... la nit va ser divertida, mates, House i com que no teníem son vaig ficar a Flotats en el seu paper de Cyrano, de fet no me l’imagino d’altre manera que vestit de negre i amb el barret, així com amb el nas que té la lletja costum d’arribar mitja hora abans que el seu propietari, que dic mitja hora!, una hora sencera!, la púber va rebufar, però és casa meva, si hi vens t’hi has d’acostumar, tot territori té les seves lleis i casa meva no n’és menys, he pensat fins i tot crear un recull legislatiu que enviaré per Internet a tots aquells que tinguin la intenció de visitar-me i estar-s’hi algun temps, entre altre coses com: no obrir el taüt fins que no arribi la nit (a ningú li agrada que el despertin abans d’hora)... definitivament en Cyrano és una de les meves debilitats, possiblement caigui uns quants enters en l’interès general però no és quelcom que m’importi massa, una obra senzilla que tracte de temes senzills, amb una interpretació excel•lent, sobretot per part d’en Flotats en el seu alter ego de Cyrano, crec que en aquesta ocasió es va saber trobar algú amb un ego imitable al d’en Cyrano original, molts paral•lelismes entre Cyrano i House, tot i que el primer mai va aconseguir a la Rosana o a la Irene Adler, noms diferents per a temàtiques semblants, però en temps com els actuals es cerca de facilitar-ho tot i crear finals que sinó feliços almenys deixin contents a l’audiència... al final la púber no va poder més que deixar anar una furtiva llàgrima, segons ella per son, i qui sóc jo per tractar-la de mentirosa?, en fi que vam acabar tard i encara volia que li expliqués un conte de terror, tot i assegurar-me que si agafava por em tocaria quedar-me al llit amb ella fins que s’adormís... em vaig excusar i vaig sortir a sopar, ja que encara no ho havia fet.
Maintenant...
Mais je vais être frénétique et fulminant!
Il me faut une armée entière à déconfire!
J’ai dix cœurs ; j’ai vingts bras ; il ne peut me suffire
De pourfendre des nains...

Ah! ... Paris fuit, nocturne et quasi nébuleux;
Le clair de lune coule aux pentes des toits bleus;
Un cadre se prépare, exquis, pour cette scène;
Là-bas, sous des vapeurs en écharpe, la Seine,
Comme un mystérieux et magique miroir,
Tremble... Et vous allez voir ce que vous allez voir!

dimarts, 16 de juny de 2009

entrada 184 (any 2)

Val ho reconec, els segles han fet que vagi perdent aquella pel•lícula que conforma el que vosaltres anomeneu humanitat, i m’han fet esdevindre el que sóc un reflex del que era i una imatge del que sóc, així que els meus consells careixen de bastants dels vostres valors, possiblement per això es valoren i per això me’ls paguen (i ara ja he descobert quelcom important...), aquest matí estava llegint un escrit força interessant o almenys capaç de fer-me recordar... he de reconèixer que si alguna cosa té el ser un vampir és que de temps per viure en forces llocs en vas sobrat, inicialment vaig decidir viure en tots els països ordenats alfabèticament, tot i que amb la constant creació de països i desaparició dels mateixos un acabava boig, així que ara simplement em deixo portar i quan trobo un lloc interessant m’hi quedo una temporada, aquest fet ha provocat un sentiment de no pertanyença a enlloc, i el que és graciós és que sempre em sorprenc trobant llocs on crec que he estat i cares que crec haver vist, com deia en Juan Ramírez Sánchez Villalobos “Equiliiiiibri”, algú em va dir fa anys que aquesta era una reacció normal, davant l’estrès dels llocs nous la ment té tendència a jugar-nos males passades, els “coneguts” aniran desapareixent en funció al nous coneguts que es facin en cada lloc, res a preocupar-se... Però bé, no parlàvem de mi crec... diuen que la vida humana és moviment i sentiment, cada sentiment en porta a un altre i el conjunt dels mateixos ens fa a nosaltres, i les distàncies no són més que espais entre dos punts, i res més superable que els espais, amb la sort que entre aquests espais un pot descobrir o fer moltes coses, de fet ja ho diuen els xinesos “Hi ha gent que no s’ha mogut mai del poble i mai ha viscut en ell, i en canvi n’hi ha que quasi mai paren pel poble i en canvi són ells els veritables habitants del mateix”, suposo que la sort d’aquestes frases es que són com els culs... cada un en té un/a. Per cert, manca el consell crec... bé suposo que no seria un altre que “aprofita el temps, no importa el que facis amb ell, l’únic important és que el segon que segueix al primer sigui tan intens com l’anterior, i sempre hi haurà temps per tornar als orígens però per tornar-hi a vegades cal agafar el camí llarg.... com deia en Ramírez “equilibri”, no és el mon el que es mou al voltant nostre, som nosaltres que ens movem en el mon... la cullera no es doblega, sinó que qui es doblega som nosaltres... tot això per dir-te que a vegades val la pena somriure i no pensar massa, val la pena actuar i deixar-se portar pel que un creu que ha de ser, possiblement no sigui el més encertat, però finalment serà el que un desitja, i no hi ha equivocació més plaentera que aquella que un comet a gust..”. Per cert, l’Albert bé, i ara us deixo que faig tard ja per portar la púber al cole, però crec que aquesta és una altra història...

dilluns, 15 de juny de 2009

entrada 183 (any 2)

A vegades el subconscient ens juga males passades, ahir vaig escoltar unes declaracions que no van poder més que fer-me somriure, després d’una cursa li preguntaven al segon que pensava del primer (qui l’havia avançat tot just abans d’arribar a l’arribada), bé doncs el personatge va començar dient “XXX es un zorro viejo” hi va haver un canvi en les seves faccions un cop dites aquestes paraules, i en la següent pregunta va aprofitar per deixar anar un “XXX es un perro viejo”, bé, possiblement algú no notarà la diferència, però si es fa una breu recerca entre la sapiència popular, es descobreix que és molt diferent ser una “guineu vella” que un “gos vell”, de fet els valors presumibles a cadascun d’aquests animals són del tot antagònics, i posats a parlar amb certa correcció, crec que l’expressió seria la de “Gat vell”, que ni gos ni guineu... però és clar que es podia esperar... de fet investigant un xic els hàbits d’aquest nou erudit un descobreix que cultiva el seu cos pràcticament tot el dia, dedicant la resta a perfeccionar la seva “persona” en el sentit més clàssic de l’expressió i poc més, així doncs, la pregunta seria... i on cau la cultura en tot això?, suposo que per aquestes persones Esopo, Verne, Salgari o Robertson no deixen de ser possibles jugadors de la lliga grega, francesa, italiana o anglesa, aquest és un dels errors de considerar el clàssic com a vell i per deferència com a caduc, al final suposo que se’ns hauria de jutjar pel que fem (entenent que el que fem és allò pel que estem més ben preparats) i també pel que som, i heus ací el problema, perquè a vegades el que som dista molt del que un entén com un mínim a ser... crec que és fàcil i bo ser allò que explota les nostres qualitats naturals, amb tot l’excel•lència es troba en ser bo en allò que contradiu les nostres qualitats innates, en la capacitat de convertir una debilitat en una fortalesa, com em va dir algú fa molts anys prop de Kyoto “No tinc debilitats, faig d’aquestes la meva oportunitat, i no tinc fortaleses, ja que aquestes sempre acabaran per ser debilitats”, de fet un que és un romàntic encara les recorda i les fa seves, tot i que són frases velles per a temps passats, molt possiblement actualment no hi ha temps per aprendre o pensar, esteu massa preocupats d’aprofitar el moment per sobresortir i tenir un paper amb el màxim de presència en l’escenari, i parlant d’escenaris... Ja han deixat anar a l’Albert, al final han acceptat la seva declaració que va estar tota la nit amb mi, i de pas m’ha cobert les esquenes, suposo que aquest fet torna a donar validesa a la teoria de jocs, on la millor opció no és sempre l’òptima sinó aquella que ens pot fer menys mal. Aquesta nit pensant en Kyoto i en la gent que allí vaig conèixer he recuperat un vell escrit que us deixo a continuació (aviso que és un escrit encara més prescindible que tot el que porteu llegit fins ara, així que us el podeu saltar a gust de cada lector)...
No tengo padres;
hago del Cielo y la Tierra mis padres.
No tengo poder divino;
hago del honor mi fuerza.
No tengo recursos;
hago de la humildad mi apoyo.
No tengo el don de la magia;
hago de mi fortaleza de ánimo mi poder mágico.
No tengo vida ni muerte;
hago del Eterno mi vida y mi muerte.
No tengo cuerpo;
hago del valor mi cuerpo.
No tengo ojos;
hago del resplandor del rayo mis ojos.
No tengo orejas;
hago del buen sentido mis orejas.
No tengo miembros;
hago de la vivacidad mis miembros.
No tengo proyecto;
hago de la oportunidad mi designio.
No soy un prodigio;
hago del respeto al Dharma (Doctrina) mi milagro.
No tengo principios;
hago de la adaptabilidad a todas las cosas mis principios.
No tengo amigo;
hago del espíritu mi amigo.
No tengo enemigo;
hago de la distracción mi enemigo.
No tengo armadura;
hago de la benevolencia y la rectitud mi armadura.
No tengo fortaleza;
hago de la "sabiduría inmutable del espíritu" mi fortaleza.
No tengo espada;
hago del "silencio del espíritu" mi espada.

diumenge, 14 de juny de 2009

entrada 182 (any 2)

Fa poc llegia un article on la columnista (una poetessa d'ulls brillants i idees encara més brillants, no per bones sinó per lluminositat), comentava que el tema de la crisi anirà per llarg (citava a tercers) i que la recomanació era que es deixés fer als que realment tenen alguna idea de com arreglar el tema, i fer caixa suficient per tenir a bona part de la gent tancada a casa i que molestessin el mínim, de forma estranya ella no prenia una part clara (segons crec recordar) per cap de les posicions, amb tot hi havia un cert tuf de demostrar que tot i molt possiblement ser certa, era del tot políticament incorrecta, però les coses són així possiblement l'admiració que sentiu per aquells que fan grans coses és que precisament aquests no són massa nombrosos, i total si algú ja es dedica a facilitar-vos la vida perquè preocupar-vos de fer-ho vosaltres, normalment només es necessita un inventor per la vacuna i en canvi forces d'altres que la fabriquin, amb tot sempre es necessita a aquest “un” que la inventi. Al llarg dels segles ha assistit a molt moments crítics, he assaltat molts castells, he passat per moltes turmentes, he guanyat i perdut moltes guerres i fins i tot assistit a la creació d'imperis i al seu posterior decliu, i sempre ha estat el mateix, sempre es necessita d'algú que tingui la visió, i després d'altres que la segueixin creient moltes vegades en les promeses del primer, i normalment el resultat sempre acostuma a ser positiu, bé almenys inicialment, fins que el visionari acaba per creure-s'ho massa, aleshores es perd el mon de vista i un creu que és capaç de fer-ho tot bé de forma natural i aquest és un dels grans errors, ja que en moltes primeres decisions encertades hi ha un elevat percentatge d'aleatorietat i sort, la capacitat es demostra en les decisions posteriors que són les que demostren si de veritat val la pena seguir a algú o no... Tot i això us he de reconèixer que fa temps que ja no segueixo les idees de ningú, el temps m'ha portat a concloure que no hi ha decisions bones per a tothom, i que si un vol sortir-se'n val la pena que comenci a preocupar-se per ell mateix, amb tot, crec que l'article tenia certa raó, quan tot va bé els recursos són suficients per a molts, un cop les coses comencen a anar malament, els recursos ja no són tan suficients i o bé creieu el que diguin els caps pensants i no toqueu massa els collons, o bé ho feu tot democràticament tenint clar que en cas que surti malament haureu d'acceptar la vostra part de culpa en el resultat global, ja que fins el moment no em canso de llegir que ningú té la culpa, bé si, algú té la culpa, qualsevol altre que no sigui un mateix...

dissabte, 13 de juny de 2009

entrada 181 (any 2)

Hi ha dissabtes que tot va bé fins que algú té la mania d'enviar-ho tot a donar pel cul, i aquest algú era l'imbècil que estava trucant a la porta, bé per ser sincer no un algú sinó més aviat tres ninguns, amb tot sempre he tingut un respecte per la policia així que un cop la porta oberta vaig dibuixar un somriure, no es digués que els hi fes mala cara “Bon dia” va dir un dels agents sense poder acabar la frase “Malparit!” vaig escoltar just abans de veure com una figura es tirava damunt meu, l'hagués pogut evitar però un mai fa un lleig al contacte d'uns pits vells però ben cuidats a primera hora del matí “Senyora, senyora!!” va començar a dir la companya de l'agent mentre intentava treure'm del damunt aquella gata amb zel sense zel (per sort Deu és savi i li havia tret el zel feia temps, no m'imagino aquella gata en un zel real, no vaig poder més que somriure al pensar que segurament havia acabat amb més homes que jo dones), “Perdoni, però la senyora l'ha denunciat, ja que creu que té a la seva filla, i aquesta és menor... com comprendrà” aleshores hi vaig caure, música, no sabia si havia estat abans, en el moment o després d'obrir la porta però ara arribava clarament quan l'Albert va obrir la porta del menjador, Linkin Park amb el seu Numb...

Can't you see that you're smothering me,

holding too tightly, afraid to lose control.

Cause everything that you thought I would be,

has fallen apart, right in front of you.


(caught in the undertown, just caught in the undertown). 

Every step that I takE is another mistake to you. 

(caught in the undertown, just caught in the undertown). 

And every second I waste is more than I can take. 


I become so numb, I can'T feel you there, 

Become so tired, so much more awaRe. 

I'm becoming this, all I want to do. 

Is be more like me, and be less like you.

Els agents al veure'l van canviar la cara, suposo que tenien alguna que altra notícia a donar-li jo encara no havia parlat amb ell, es va acostar a la porta saludant-los obertament, “Si voleu veure un monument...” va començar a dir parafrasejant la frase de la catedral de Sant Paul, l'agent va escurar-se el coll colpejant dissimuladament al seu company, aquest encara tenia la cara de sorpresa “Perdona Albert, però ens tindràs d'acompanyar...” “Cap problema” va dir l'Albert amb el seu millor somriure, aleshores em va veure el mirava un xic per sota el melic, va baixar la mirada i aleshores hi va caure.... “Ostres, potser que em vesteixi...”, Deu beneeixi el bourbon i la capacitat que té de provocar situacions com aquelles, tot començava a encarrilar-se o no... “Bon dia” va dir una veu darrera meu, la púber va aparèixer només amb una de les meves camises, “Ostres, mare! m'has vingut a buscar?, bé així m'estalvio el bus, un segon que em vesteixo i de pas m'invites a esmorzar” ningú va dir res, l'Albert va tornar a aparèixer i se'l van endur tot dient que el seu tema era molt més seriós que el malentès que semblava que hi havia allí. Vaig convidar a la mare a entrar, ella va acceptar suposo que sospesant la possibilitat de matar-me o almenys capar-me, la vaig convidar a un cafè i vaig anar el suficientment lent per tal que pogués veure les tres habitacions que s'havien fet servir aquella nit, ella no era estúpida era mare i a més la mare de la púber, la púber havia sortit a ella, el seus ulls blaus van analitzar tota la casa desaprovant cada centímetre de la mateixa, cosa que em va fer sentir orgullós, podria haver estat l'avi del seu besavi, i en canvi em sentia molt més jove que ella, la vaig invitar a un cafè, la seva filla es va fer rogar va sortir del bany i fent una ganyota li va dir a sa mare “Cafè?, no saps que et fot nerviosa i de mala llet, ara no pararàs de taladrar-me fins arribar a casa, no et fot!” brutal, brutal, i mentre Linkin cantava el futur...

But it's like no matter what I do, I can't convince you 

To just believe this is real 

So I, let go watching you turn your back like you always do

Face away and pretend that I'm not 

But I'll be here cause you're all that I've got

Van sortir, i la púber va fer sortir primera a la seva mare es va girar i em va dir “No podràs escapar eternament, tinc més temps que tu... i a més jo estaré aquí perquè tu ets tot el que vull” “Tinc” vaig dir corregint-la “Vaja, ja et tinc?” va somriure i em va deixar un petó, vaig tancar la porta maleint-me pel fet que una púber m'hagués enganxat en una joc de paraules com aquell, vaig tornar al menjador arrancant l'ordinador, uns minuts després (tots sabem el que implica el senyor finestretes) i el poc cafè que em quedava va tacar la meva camiseta dels smashing, definitivament la noia que estava ensenyant quelcom que si que calia analitzar si s'expandia o contreia i deixar l'univers en pau, hauria de netejar-me la camiseta, esperant que fos una excusa suficient per fer la caure... Linkin Park ara tronava amb el seu bleed it out, per Deu això si que és una cançó...

divendres, 12 de juny de 2009

entrada 180-2 (any 2)

Els conflictes sempre són divertits, o almenys tenen un punt de sidral que fa que tot tingui un moment de confusió i on tot pot passar, i el moment posterior on un lamenta la decisió presa o es penja medalles del bé que ha anat tot, encara recordo quan m’explicaven que tot conflicte generalment té cinc fase: latència, percepció, afectació, manifestació i conclusió. La latència indica l’existència del problema tot i que els actors encara ni tan sols en són conscients, en el cas del meu amic Albert, just al poc de sortir quan ja hi havia indicis de que allò no funcionaria, la percepció indica que els actors són conscients del problema, tot i que no entenen encara clarament l’efecte que tindrà sobre ells, tornant a l’Albert, les primeres bronques que van tenir només en el viatge de noces, l’afectació es la presa de consciència del que implicarà per a un mateix, suposo que aquest és l’estat en el que es troben, i just a un pas la manifestació, i aquí ve el divertit o com també es diu posar el collons damunt la taula, podeu triar.. com a resultat la conclusió que pot ser satisfactòria o bé arribar al trencament de relacions. No importa l’individuals que sigueu o les especificitats del problema, aquest sempre té aquestes fases, la nit era calorosa i tenia ganes de sopar aviat i tornar cap a casa, tenia un conegut acabant-se el meu bourbon i volia almenys que fos fer una darrera copa abans d’anar a dormir, i aleshores un maleït Deu va decidir alegrar-me la nit, la vaig veure, possiblement jo no hi havia arribat allí per casualitat, vaig agafar la posició veient els seus moviments pel local, la vaig sorprendre parlant amb una amiga i com es movia nerviosa. Ella no va veure ningú, feia estona que volia anar al bany però estava farta dels banys d’aquells antros, on el més fàcil era agafar una infecció, i poc li importava el resultat de la mateixa en els altres, però odiava el dolor i la picor que provocava en el seu cos, al final sense poder aguantar més es va excusar i va anar cap al bany, va entrar, un parell de putetes jovenetes estaven arreglant-se, es va veure reflectida quan era jove, força més jove, va abandonar aquest records, els anys eren una merda, i més encara sinó s’aprofitaven, ella no es podia queixar, o si?, havia tingut una vida plena de plaers (almenys materials), i sempre que havia pogut no s’havia estat de gaudir del que li oferia la nit, no era infidel per naturalesa tot i que l’odiava en la seva parella (si és que algú hagués tingut mai els nassos de fer-li el salt, va pensar somrient), la culpa sempre havia estat de la seva parella, a qui no li faltava una cosa ni faltava una altra, i quin problema tenia ella si era tan exigent, segurament això hauria de fer feliç a les seves parelles, les putetes van sortir i va entrar en un dels serveis, esperava que cap histèrica acabés colpejant la porta, va somriure al veure que havia trencat la costum ancestral de no anar mai sola al bany, però tampoc tenia masses ganes d’aguantar les tonteries a cap de les seves amigues més enllà del necessari i estava farta de les falses confessions de bany, aquelles que una escolta entre raig i raig o mentre fa força pensant en qui té a sota seu per donar-li el regalet, de sobte la llum es va apagar, la maleïda crisi feia estralls fins i tot en el consum d’electricitat, es va aixecar i va aprofitar el mòbil per fer un xic de llum ,i aleshores va veure el reflex en la pantalla, no podia ser... va veure un somriure i com unes mans li tiraven el mòbil al terra, la van treure del bany va intentar cridar però un cop al seu estómac la va deixar sense veu, va notar el seu cos just damunt de les piques allí on feia poc havien estat les putetes, i al respirar una picantor al nas la va fer somriure, possiblement la nit no seria tan dolenta, la seva faldilla es va aixecar i va notar quelcom dur que la envaïa, va deixar escapar un soroll gutural al notar com el seu cony responia a la invasió, definitivament la nit no seria una pèrdua... es va posar el màxim de recta que va poder per notar l’alè del desconegut, va sentir les seves mans damunt la seva camiseta i ella les hi va acompanyar dins d’ella mentre es desfeia els sostenidors, notava cada cop el ritme més ràpid i com el seu flux regalimava entre les seves cames, es va girar per besar-lo però ell li va impedir, la visió del mirall que tenia davant era pràcticament nul•la es veia amb tons fantasmagòrics i darrera seu només una ombra, aleshores no va poder més, el va apartar i es va seure damunt la pica obrint les cames “Folla’m!” se li va escapar, el tenia davant però la foscor era tan intensa que no el podia veure, notava el seu cos, el seu olor, les seves carícies, els seus petons, la llengua d’ell en tot el seu cos, i aleshores li va arribar, un plaer intens, un plaer com feia temps que no experimentava, no sabia ja quin orgasme era, però aquest tenia una intensitat increïble, es va relaxar i es va sentir flotar, una gran tranquil•litat la envaïa i aleshores va veure tornar la llum, i si hagués pogut hagués cridat. La vaig deixar, no havia estat malament, tot en una sola juguesca, sopar i polvo, i de pas el tonto de l’Albert no caldria que es preocupés més de la seva parella, vaig trucar amb el seu mòbil per tal que la passessin a buscar, per sort era un aparell amb GPS, el vaig introduir en el seu cony, no fos cas que no trobessin el cos, i vaig sortir del lavabo encara assaborint el gust de l’Anna, sempre havia sabut que era una gran puta, tot i que no estic aquí per jutjar a la gent la meva missió és simplement la de sobreviure i ja és, aleshores vaig recordar el que m’havia dit una vegada l’Albert, l’amistat per ser-ho ha de tenir rigor, concertació, eficàcia i veritat, realment no sé que ha de tenir l’amistat i poc m’importa, sobretot perquè els amics ho són i moltes vegades ni tan sols sabem com o perquè, vaig sortir del local veient com entraven uns vells coneguts, de fet cada cop trigaven menys a netejar les nostres deixalles, un servei de recollida d’escombraries biològiques de primera vaig pensar somrient. Vaig obrir la porta, i els roncs de l’Albert quasi que em deixen sord “No em diguis que ets homosexual?” va dir la púber saltant-me al coll “Podré intentar curar-te?” va dir amb un somriure, “Fas olor a cony de vella” em va dir separant-se un xic “Va, ves a la dutxa i m’ho expliques, t’espero al llit” no sé que em va acollonir més la seva sinceritat o la seva naturalitat, però ja sé sap, joventut tresor diví...

entrada 180 (any 2)

Ahir estava a punt de sortir a sopar quan van trucar a la porta, odio les visites inesperades i més les que són com aquella, no em va caldre obrir la porta per saber qui hi havia darrera, l’Albert (i després de la putada de la seva visita, que es foti si poso el seu nom...), un dels del dinar, més exactament el pare de la criatura, es veu que la mare amiga de la ensenyaconys del migdia (per més indicacions), havia parlat amb la dona de l’Albert explicant-li que feia el seu marit quan ella no hi era, i la seva parella tota molesta li havia demanat que truqués demanat disculpes, ja m’imagino el quadre, ella dient “Ara trucaràs demanant disculpes! Com em dic Anna que ho faràs!” i ell en un raconet dient “No”, i així ad infinitum, i és clar el fill acollonit del que ha fet el pare per tal que li cardin una bronca com aquella... Total que segons l’Albert i després de quatre bourbons, la culpa és d’ell, té un problema segons la seva parella pateix el síndrome de Peter Pan, i per si fos poc li ha fet agafar a ella el de Wendy (i ull que està calculant el que li haurà de pagar per haver-la posat malalta), i va el gilipolles de l’Albert i s’ho creu, a vegades em pregunto com és que he triat amics com aquells, on està el que eren i com desfer-se del que són... el cinquè bourbon va servir perquè em digues els síntomes “Segons l’Anna que ho ha llegit en una revista de les seves” ull a l’entonació de “les seves”... “Estic cardat, segons ella tinc: immaduresa, narcicisme, irresponsabilitat, rebel•lia, còlera, dependència, negació al pas del temps, manipulació i que em crec més enllà del bé i del mal, i que ho canvio o que ja veure’m, que ella passa d’estar malalta per culpa meva”, vaig apurar el meu bourbon i l’ampolla de Turkey va perdre part del seu valor, de fet pel que jo sé el Síndrome de Peter Pan, no és cap malaltia com a tal, o almenys no està al manual diagnòstic i estadístic de trastorns mentals, i tot i que hi fos, vaig recordar el que havia dit, intentant veure que s’esperava de nosaltres... ser madur, no cuidar-se en excés, ser responsable, acceptar el que ens ve, manso, no necessitar a ningú, amargar-se pel pas dels anys, no aprofitar les nostres virtuts en el nostre favor, i creure’s un desgraciat com qualsevol altre.... vaja un xollàs per la parella, qui no voldria algú així, però la gent és com és i malauradament no com volem que siguin, vaig assaborir de nou el bourbon “Albert i el teu fill..” “Ja ho sé, no és meu” va dir mentre intentava descobrir el fons del got, no vaig poder més, em vaig aixecar i vaig sortir al balcó, fa anys en una nit etílica algú em va dir que nosaltres no canviàvem, que no deixàvem de ser golfos per naturalesa, llops solitaris que eventualment ens ajuntàvem si el premi ho mereixia, quan un animal porta molt de temps pres diuen que perd la brillantor en la mirada, de fet tan se m’enfot, suposo que tothom pot triar el seu destí i en bona part és culpable de com acabi, i jo no estic en aquest mon per ajudar a aquells que no es volen ajudar a ells mateixos, vaig agafar aire i em vaig deixar caure, ja no era divertit estar amb l’Albert i el bourbon m’havia obert la gana...

dijous, 11 de juny de 2009

entrada 179-2 (any 2)

Vagi per endavant que no acostumo a escriure dos històries en un sol dia, però no podia deixar escapar l'ocasió, avui m'han convidat a dinar i de fet s'ha complert la màxima de que quan t'inviten a dinar o és que t'han fotut o et volen fotre, en aquest cas tres dels que es diuen amics meus m'han fet un oferiment certament especial, per no utilitzar paraules gruixudes.... bé directament una fillaputada, semblaria ser que una amiga de les seves respectives ho està passant malament, i tot que no sóc una massa bona influència prefereixen que mori als meus braços que no pas d'una sobredosi (de fet no he acabat d'entendre el literal de “morir en els meus braços”), he acceptat més per la diversió que pot representar que no pas per fer cap favor, el dinar ha anat ràpid i ha estat la sortir que ha passat, el restaurant estava en un subsol, al sortir hem pujat les escales i just davant nostre una meravellosa eriça cabrejada dinant amb unes amigues, la faldilla curta no li ha fet cap favor i mentre anàvem pujant tots hem quedat embruixats pel triangle de les bermudes allí ficat, un tel negre de gasa deixava entreveure l'origen de la vida, i aleshores algú ha dit “La selva no se corta la selva se defiende”, el riure ha estat general i òbviament ens han descobert, però bé ja tenim uns anys i no ens fa vergonya somriure cada cop que recordem al bon del Mutenroshi, però heu ací que l'eriça no ha estat massa d'acord amb nosaltres i s'ha aixecat fent-nos lamentar en veu alta la brevetat de la felicitat, se'ns ha acostat i crec que ha dit quelcom com “Perquè no mireu el cony de les vostres mares?”, òbviament una demostració dialèctica com aquella era un repte.. “Ahhh, però era un cony, jo és que fa temps que no en vec cap...”, “Segur? en el podries tornar a ensenyar?”, “Vols dir que no es allí on ha caigut l'airbus?” i un llarg etcètera el que encara ha encès més a l'eriça que cercava algun objecte contundent per llençar-nos, però òbviament no era la Bulma (una llàstima, en Muten ens hagués maleit fins als ossos si ho hagués estat...), una de les amigues ha vingut a posar pau, resultant ser la mare d'una nena que va al cole amb el fill d'un dels d'allí, “Valent exemple pel teu fill!” ha dit, personalment crec, que admirar un cony és un bon exemple per ensenyar el que es pot trobar pel mon, l'objecte del desig secret, la caixa de plaer sense instruccions ni mapes... però bé, hem sortir del restaurant quan ens han cridat “Almenys podríeu ser cavallers i demanar una disculpa”, i aleshores ha passat, un s'encén massa aviat, suposo que deuen ser les meves reminiscències humanes, he deixat els meus companys qui han intentat tancar-me el pas i m'he acostat a la taula de les erices cabrejades... “Cavaller i demanar disculpes?, hem faltat algú al respecte, si algú que va ensenyant el cony el normal és que li mirin, el que no es pot esperar és que només el miri aquell qui volem que ens el vegi, en aquest cas, cal tenir collons de dir-ho obertament o ficar-se un cartellet, només pels ulls de... amb tot, teniu raó i ens hem deixat dur per l'ambient, disculpes no us demanaré, però us diré que teniu un dels conys mes macos que hem vist darrerament, i us puc assegurar que n'hem vist uns quants, i si les paraules no són suficients estem disposats a demostrar-ho amb els nostres actes...” la conversa ha finalitzat, al sortir una de les amigues somreia, possiblement l'única senyora del grup, i no utilitzo el terme de senyora com a menyspreu, sinó com a veritable demostració de l'excel·lència femenina, ja en el carrer algú ha dit “La selva no se esconde, la selva se defiende!”

entrada 179 (any 2)

El primer sopar amb la Lilith va ser excel•lent, de fet tenia raó la millor sang de les contrades, no ens vam dir res, un self service al gust, un cop reposades les energies la vaig veure somriure “Tens lloc on dormir?”, la Lilith era preciosa inclús si no consideréssim la seva naturalesa vampírica la que li conferia un plus de bellesa, no em va sobtar que algú decidís convertir-la, en certa manera era una obra d’art viva, un cànon de bellesa per a futurs artistes, “No hem van convertir, o almenys no com et penses, una decideix ser el que vol ser”, vaig ser educat i no vaig contestar tot i que sabia que poc o res hi havia de cert en aquelles paraules, sempre he odiat els silencis, hi ha gent que dirà que són els moments clímax de les relacions, per mi no deixen de ser un pèrdua de temps i un acte egoístic de tancament en un mateix, ella va somriure aixecant-se “Segur que et puc fer un forat a casa”, tenia la casa al centre de l’aldea fet que no era gens normal, “Ja t’he dit que no m’amago, aquí tots saben el que sóc, i fins i tot n’hi ha que donarien l’ànima per poder entrar i passar una nit amb mi... de fet tu tampoc podràs amagar la teva naturalesa si demà surts de casa” “I que els hi has ofert a canvi?” “Poca cosa, els hi he garantit que no n’hi haurà cap més, bé algun passavolant com tu, però cap altre resident fix”, havia pactat allò que nosaltres complim per naturalesa, no vaig poder deixar de somriure pensant com havia enganyat als humans, “Amb tot pactar amb humans...” “Uis, ja ha parlat el vampir alfa, no saps que els pactes estan per ser trencats?, el meu pacte no m’obliga a res que no fes naturalment, i a ells els hi dóna una falsa idea de control que mai tindran”, “Heus ací que us envio com a llops entre...” “Ovelles” va dir ella acabant la frase mirant-me, de fet no érem tan diferents, en algun moment ens havíem creuat o havíem tingut amics comuns, va somriure amb el seu veritable somriure, anys o fins i tot segles havien passat com a segons, a vegades passa, coneixem massa gent i ni tan sols nosaltres els recordem a tots, però tenia clar que a algú com ella la recordaria. Des de les hores, la vaig anar veient, no hi havia un termini fix ni cap motiu en especial, no us penseu que els Deus fixaven les nostres cites o trobades, no em crec tan important, vam compartir molts sopars i riures i fins i tot (i per error... que queda bé dir-ho, algunes nits de sexe), no la vaig considerar mai la meva parella, de fet en un mon com aquest es necessita d’algun referent que no ens faci perdre l’horitzó, algú que ens digui a cau d’orella “Recorda que ets immortal, en un mon mortal, i que la raó és el primer que es perd quan un està en un mon que no li correspon”, possiblement va ser l’única amb qui es podia parlar amb plena consciència del que érem... No vaig esperar mai tenir-la tota l’eternitat, sé per experiència que tot té un fi, Deu és massa curós amb la seva immortalitat com per compartir-la amb els altres, però mai havia tingut una relació com aquella, bé mai fins l’arribada de la púber, però el temps juga en contra, la púber creixerà i jo com Peter Pan possiblement no encendré el llum per por al que pugui trobar... i per algú que no hauria de tenir por a res ja és acollonant.