La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 31 d’octubre de 2010

entrada 653 (any 2)

Ahir parlava amb una persona sobre la música que es fa i que es desfà i mirant i mirant em van venir al cap uns tipus que fa anys van despertar les meves simpaties, i aprofitaré aquesta espai per recomanar-los (musicalment... en altres aspectes podria ser tot un esport de risc la seva recomanació), podríeu escoltar el seu “Put it in her arms”, si senyors parlo dels Dogs d’amour, grup que suposo que fins fa escassos segons no sabíeu ni qui eren, doncs res ja sabeu una cosa més, i sento dir que no cerqueu més que uns tipus amb mala llet per la vida que tenen per endavant, alcohòlics i amb un sentit de l’humor del més canalla, els estava escoltant quan em van venir a visitar i entre fums de bons cigars i efluvis de bourbon algú va demanar de passar estil, vaig somriure cercant el que tots volíem escoltar, mai quasi que quatre minuts van transcórrer en absolut silenci, amb una música que dóna per recordar allò que guardes només per a tu, ara bé, bé sigui pels tabac o per l’acohol tots teníem un somriure mentre els dits repicatejaven el sofà o les butaques i els peus intentaven no ser menys... “Tu els vas conèixer, no?”, vaig somriure, “Si, i els hi vaig dir que allò era un obra mestre, i ells senzillament van respondre que els europeus no aguantem l’alcohol a més de tenir una mala orella per la música...”, la cançó no era altra que el Chan, Chan o xan xan pels catalanopuristes... i així va anar passant la nit al final i quan ja no quedava tabac i un xic més de bourbon hagués estat massa bourbon van decidir plegar, “Una altra nit sense sang humana...” em van dir mentre remiraven la pantalla de la TV on feien una peli de vampirficció, “Saps, mai he entès aquesta idea dels humans de que les vampires estan totes bones...” “No cal que ho juris... només cal veure a la teva germana...”, vam esclatar en rialles “Eis i la pinta de metrosexuà dels vampirs...” allò encara en va fer riure més, si amb imatges com aquelles podem estar tranquils de que mai ens trobaran; “Mira ells s’ho perden o nosaltres ens ho guanyem...” va dir un prenent el fil de la conversa... un cop van sortir em va sorprendre el struggle for pleasure, vaig seure davant l’ordinador revisant alguns dels blogs que segueixo i descobrint que com una malaltia contamina cada dia més blogs, hi ha dos virus que es van estenent pels blogs que llegeixo, el primer és el de la censuritis, també conegut com aprovacionitis, descobreixo com cada cop més no es pot deixar un comentari sense passar pel sedàs de qui escriu el blog... i com deia aquell “No comento cap blog on em deixin comentar...”, i l’altre és la pura, senzilla i dura por, descobreixo com cada cop més posts desapareixen, morts pel propi creador, creador qui descobreix que el post no és el que ell voldria, sent possiblement molt més del que un voldria o podria suportar i aleshores res millor que matar-lo, perquè en un blog un vol escriure el que vol i no allò que li surt, perquè moltes vegades allò que ens surt explica molt més com som que allò que escrivim conscientment... i poc poden veure la realitat de la seva vida i menys encara fer-la pública perquè que un ho sàpiga és un tema ara bé, fer-ho públic n’és una altra força diferent...

dissabte, 30 d’octubre de 2010

entrada 652-3 (any 2)

Si voleu que us sigui sincer els vampirs tenim una certa enveja dels poetes entre altres l’excepcional Miguel Hernández...

Músicas exasperadas,
duras como botas, huellan
la faz de las esperanzas
y de las entrañas tiernas.
Crepita el alma, la ira.
El llanto relampaguea.
¿Para qué quiero la luz
si tropiezo con tinieblas?

Podria dir que el vaig conèixer que li vaig oferir la llibertat i l’oblit i ell va preferir la presó i mantenir-se en el que ell era, els vampirs som uns negats oferint esperança i en canvi uns beneïts oferint el contrari, i molt possiblement el haver viscut entre humans alguns segles no afavoreix en que canviem les nostres costums, l’altre dia em van preguntar a què te gust la sang... podria dir que a pollastre, de fet els humans teniu la malaltissa costum de dir que tot té un cert regust a pollastre igual perquè el gust de pollastre es quasi que universalment conegut i només es veu superat pel gust de la polla... ainnsss, aquests dissabte tarda... de fet quan un parla de sang sempre ha de dir si parlar de sang arterial o venal, jo prefereixo la primera ja que va directa al cap... (xist vampir i dels dolents), tot i que un ha d’estar preparat a tacar-se i força si es decanta per aquest gust... amb els segles els vampirs acaben per preferir la venal, menys enriquida i força més tranquil•la... i el gust?, bé, la sang té senzillament gust a sang... el que si que experimentem i del que no ens podem salvar és per un moment confundir-nos amb la víctima, i experimentar tota la seva vida passant per davant nostre, com va dir un deu: “No t’emportaràs una vida sense saber que ha estat d’aquella vida...”, i he de dir que poc originals us heu tornat darrerament perquè vista una quasi que vistes totes, vides iguals en persones diferents que creient que viuen de forma diferent no fan més que clonar el que fa el veí... com va dir el mateix deu “Us alimentareu d’humans, perquè posats a escollir segurament escolliríeu qualsevol altre espècie a la humana...”

entrada 652-2 (any 2)

Fa uns dies mentre feia la cervesa i mentre sonaven els Kings of Leon va entrar un tipus per qui havia fet una feina ja fa uns anys, el tipus volia crear un sistema “just” (si, ja li vaig dir que la justícia no és d’aquest mon) per tal de gratificar al seu personal, segons ell el pagar un salari o un altre no era problema, el problema era feu correctament, doncs res el tipus va demanar una altra cervesa i va fer derivar la conversa cap al sistema que vaig crear “Saps, segurament el problema no és del sistema però no l’acabo de veure clar...”, el tipus va baixar un xic la mirada el que denotava que hi havia més part de culpa per part seva que no pas meva (o almenys això creia ell), vaig somriure, el tipus no em cau malament, tampoc bé, senzillament em cau, així que li vaig proposar que em passaria per la seva empresa i analitzaria el problema, no vaig deixar passar cap dia per tal de que algú fes el que jo hagués fet si algun moixonet m’hagués piulat que vindria el pastor amb el garrot, vaig entrar al departament de recursos humans i vaig demanar les darreres avaluacions del personal, la tipa em va mirar sorpresa i mentre intentava excusar-se en: “no les tenim complertes”, “no les hem entrat al sistema”, “restem pendents d’alguns serrells”, i altres tontades la vaig fer callar “Mira, ho entenc, senzillament et demano el que tinguis, el que no tinguis tinc clar que no t’ho puc demanar, bé t’ho podria demanar però tu no m’ho podràs donar, i no vull arribar a aquella situació...”, li vaig dir arrufant un xic el nas ella va fer un passet enrere i llàstima que li manqués el penis... o no... per tal de dir que el tenia entre les cames i proper al darkhole, “I voldria veure la documentació amb ella” vaig acabar dient assenyalant a una tipa que ho havia mirat tot: encuriosida, divertida i molesta pel meu comportament... ens van deixar un despatx, vaig revisar les avaluacions fetes, intentant no riure obertament, unes hores després vaig demanar una reunió amb les persones que havien fet les avaluacions i el cap de l’empresa, “Increïble, teniu una plantilla brillant, de fet quan vaig fer el qüestionari ningú hauria de poder passar el 85 sobre 100, i el normal seria quedar-se en el 60, però vosaltres teniu treballadors que arriben al 90 o fins i tot en un cas al 110, brutal, senzillament brutal...”, vaig deixar caure tres avaluacions damunt la taula “Administratiu XYZ, amb un avaluació del 90...” vaig buscar el responsable que era precisament qui havia començat a suar i a posar-se vermell el tipus va començar dient “Veuràs, és que és el conegut d’un client i...”, el vaig fer callar, “Venedora ZYX, amb una avaluació del 97...” aquest cop vaig mirar directament al cap de vendes “Bé, ja sé que no és massa regular però la noia s’ha separat i té un fill i clar...”, el vaig fer callar també “I finalment l’excel•lència en persona... secretària amb un 110 perquè algú ha sumat malament...” vaig dir tirant l’expedient directament a l’interessat “No cal que ens expliqui com folla...”, “Eis no em falti que és amiga de la meva filla...” “Miri, tampoc cal que ens digui que es folla les amigues de la seva filla o fins i tot la seva filla...” el tipus va fer el gest d’aixecar-se “Ho faràs?” li vaig preguntar amb un somriure... el tipus va tornar a seure demostrant lo civilitzat que era... “Mireu, el problema no és el sistema, el problema és que qui avalua és incapaç de fer-ho objectivament, possiblement l’empresa té bons treballadors, però té uns directius nefastos, que prefereixen que els hi riguin les gràcies donant més que no pas guanyant-s’ho..., ara només cal saber que és més fàcil, carregar-se tres generals o tres regiments de soldats...”, el meu conegut s’ho va mirar tot seriosament “Ens perdones un moment?” em va dir tot tancant la porta...

entrada 652 (any 2)

Ahir mentre anava en cotxe quasi que una subnopolles aconsegueix que ens estimbem i sense ni tan sols saber-ho aquella tipa hagués salvat a l’humanitat d’uns quants com jo, l’animal aquella havia trucat a la ràdio per participar en un xaxiconcurs, total que li van posar una cançó i havia de dir a qui pertanyia, i a veure, no era massa complicada però tampoc fàcil, així que després d’una sèrie de pistes i trigar més que un monguer amb ressaca la tipa ho va encertar (si hagués estat un tipus no sé si l’haguessin ajudat tant... suposo que deuen ser temes de discriminació positiva), doncs res que un cop encertada li ofereixen un premi i la tipa diu “Prefereixo un llibre a un CD...” la animalux aquella encara no sap que tal com es baixa música es poden baixar llibres, això o té desfalcada la taula o alguna cadira i li anirà millor un llibre que no pas un CD, doncs res que finalment ho remata “... però el llibre que no sigui del Reverte” (sense Perez ni hòsties), i veient la representació que havia fet vaig concloure que és d’aquelles xaxipuris que accepten riure dels altres i que no se’n riguin dels seus, molt possiblement l’Artur no és la persona que genera més simpaties, però el que es s’ha de tenir clar és que tipus diu el que li sembla, si li caus malament senzillament t’engega a la merda i si li caus en gràcia pots tenir clar que ja saps qui ho farà tot per tu (mentre no hi hagi faldilles pel mig), el que passa és que darrerament no hi pot haver culturaproletaris, hi ha masses interessos per evitar que tothom pensi i escrigui el que li sembli i menys encara que digui el que li roti... fa temps vaig parlar amb un polític qui em deia “Parlar bé tot insultant és acceptable, insultar clarament és menyspreable, més que res perquè queda massa clar i del poble (suposo que directament volia dir xusma)... i mentre nosaltres ens entenguem ja ens val” suposo que aquest no tenia massa clar que la xusma a la que es referia era precisament la que l’havia elegit, tot i que segons ell era un privilegi per aquells pobres imbècils que algú com ell els representés... suposo que la tipa aquella era un culti per qui la cultura és tot allò que li diuen que ho és... val, val, ja sé que se’m veu el llautó, però mai he amagat que no m’importaria emborratxar-me una i mes vegades al costat de l’Artur, perquè quan les paraules venen de cara no cal interpretar-les, només cal acceptar-les o no i quan els arguments i contra arguments venen i van com a salves de canonades entre vaixells un es pot relaxar tot i saber que molt possiblement acabarà jugant a cartes amb el Neptú de torn un cop sigui derrotat verbalment, i l’Artur mai s’està de dibuixar un somriure quan ja no tens arguments “No es nada personal, o quizás si, però solo puede acabar navegando uno bajo este sol...” acostuma a dir mentre aixeca el got tot esperant que tu vegis la brillantor de l’explosió de la darrera andanada i encomanis la teva ànima a qualsevol deu que estigui de guàrdia, i bé... si se l’ha de afusellar per dir que un polític hauria de tenir un xic de dignitat alhora de plegar i que els plors com deia aquella millor deixar-los a casa, perquè de res serveix plorar com un nen (inicialment era plorar com una dona, però ja tinc un strike one de les erices cabrejades) per un càrrec polític que un no s’ha sabut defensar com un home

divendres, 29 d’octubre de 2010

entrada 651-2 (any 2)

Que como el sol sea mi verso,
más grande y dulce cuanto más viejo...

Que mi voz suba a los montes y baje a la tierra y truene
eso pide mi garganta desde ahora y desde siempre.
Aquí estoy para vivir mientras el alma me suene
y aquí estoy para morir cuando la hora me llegue.

Y si me muero, que muera con la cabeza muy alta,
muerto y veinte veces muerto, la boca contra la grama.
Cantando espero a la muerte, que hay ruiseñores que cantan
encima de los fusiles y en medio de las batallas.

No, no hay cárcel para el hombre, no podrán atarme, no,
este mundo de cadenas me es pequeño y exterior,
¿quién encierra una sonrisa?, ¿quién amuralla una voz?

A lo lejos tu más sola que la muerte, la una y yo.
A lo lejos tu sintiendo en tus brazos mi prisión,
en tus brazos donde late la libertad de los dos...
... libre soy, siénteme libre, libre soy, solo por amor.

Él se llama barro, aunque Miguel se llame,
sentado sobre los muertos el alma se relame
es su sino sangriento afilado hacia el papel
yo navego entre sus versos, hoy converso con Miguel.

Desperté de ser niño, nunca despiertes,
triste llevo la boca, ríete siempre,
Siempre en la cuna, defiendo la risa pluma por pluma.

Músicas exasperadas, duras como botas, huellan
la faz de las esperanzas y de las entrañas tiernas.
Crepita el alma, la ira. El llanto relampaguea,
¿Para qué quiero la luz si tropiezo con las tinieblas?

Un carnívoro cuchillo, de ala dulce y homicida
sostiene un vuelo y un brillo alrededor de mi vida.
Rayo de metal crispado fulgentemente caído,
picotea mi costado y hace en él un triste nido.

Pero al fin podré vencerte, ave y rayo secular,
corazón, que de la muerte nadie ha de hacerme dudar.
Sigue, pues, sigue cuchillo, volando, hiriendo, algún día
se pondrá el tiempo amarillo sobre mi fotografía.

Él se llama barro, aunque Miguel se llame,
sentado sobre los muertos el alma se relame
es su sino sangriento afilado hacia el papel
yo navego entre sus versos, hoy converso con Miguel.

Vientos del pueblo le llevan hasta el último rincón,
es vecino de la muerte y le sobra el corazón.
Voz de campesino, su sangre es un camino cruel,
yo navego entre sus versos, hoy converso con Miguel.

Por las calles voy dejando algo que voy recogiendo,
pedazos de vida mía venidos desde muy lejos.
Como una fontana que, eterna en brotar persiste,
como un sendero me iré y no acabaré de irme.

Beso soy, sombra con sombra.
Beso, dolor con dolor.
Por haberme enamorado, corazón sin corazón.
De las cosas, del aliento sin sombra de la creación,
sed con agua en la distancia pero sed alrededor.

Lucho contra la sangre, me debato
contra tanto zarpazo y tanta vena.
Y cada cuerpo que tropiezo y trato,
es otro borbotón de sangre, otra cadena.

¿No cesara este rayo que me habita?
¿No cesará esta terca estalactita?
No quiero dormir-morir, no quiero morir durmiendo
en sagrada tierra estéril, yo quiero morir viviendo.

Él se llama barro, aunque Miguel se llame,
sentado sobre los muertos el alma se relame
es su sino sangriento afilado hacia el papel
yo navego entre sus versos, hoy converso con Miguel.

Vientos del pueblo le llevan hasta el último rincón,
es vecino de la muerte y le sobra el corazón.
Voz de campesino, su sangre es un camino cruel,
yo navego entre sus versos, hoy converso con Miguel.

Él llegó con tres heridas...
La del amor...
La de la muerte...
La de la vida...
Hijo de la luz y de la sombra... Miguel Hernández.

entrada 651 (any 2)

Avui mentre esperava un tipus per fer el cafè he vist una d’aquelles imatges quotidianes que et demostren que les coses no canvien, davant la cafeteria hi havia un agent de l’ordre que estava esperant que arribés el bubus dels nens i anava fent temps caminant pel carrer, al poc ha arribat un cotxe (un 4X4 un dels vells mitsubishi pajero, jo sempre he dit que ja sé sap el que pot sortir d’un pajero, per fer-nos una idea del personatge que el conduïa), el tipus ha vist un forat per aparcar i allí que ha anat, fent la maniobra ha topat amb el vehicle que hi havia davant aparcat un d’aquells que en un eufemisme brutal/cruel se’n diuen “utilitaris”, és a dir: cotxe de qui ni talla ni punxa... doncs res l’agent que hi ha anat s’ho ha mirat i després veient al conductor ha canviat la cara i amb un somriure li ha dit “Res, res, no ha estat res” l’altre que ha baixat del cotxe i l’ha convidat a un cafè, des de la meva posició he pogut veure com del cop al cotxe se li ha desencaixat el para-xocs i con li han ratllat un xic la pintura, suposo que deu ser el peatge per ser pobret i no poder pagar-se una plaça de pàrquing, això o tenir els agents de l’ordre que ens mereixem, hi estava donant tombs quan m’han vingut al cap les paraules d’un altre d’aquestos homes de harrelson, al tipus li preguntaven (i atenció que era un cap de caps, això si amb poc cap) si hi havia causa-efecte (suposo que abans li deuen haver explicat que vol dir causa-efecte), entre el fet que hi hagi crisis i l’increment d’actes violents (aquesta setmana ja porten tres morts), i el tipus amb un parell de collons diu: “En absolut!, no hi ha cap relació, això no treu que algú que es vegi al carrer sense treball i sense ajuts socials pugui decidir delinquir per canviar la seva situació, però podem dir que no hi ha causa efecte entre la crisis i l’increment de la violència...”, definitivament el tipus va passar d’entendre que volia dir el concepte de relació causa-efecte i es va quedar en: “Tu senzillament digues que no, i si et diuen res més els amenaces que per alguna cosa ha de servir el teu uniforme, tot i que no pateixis que estàs a la ràdio amiga”, el problema és que a vegades per accident, per equivocació o senzillament per riure una estona, orelles no amigues escolten aquesta ràdio amiga... i donant-li tombs he vist passar a la mama de les 8:15 la que porta als fills al cole, bé, ja només en porta a un, la tipa té un fill amb problemes de subnormalitat (res greu veient a forces humans) és a dir retardadet per als insensibles o un nen amb problemes cognitius derivats d’una limitació d’aprenentatge pels rics d’esperit i happyhaikus en general, el pare es veu que la va deixar tot dient que aquell no podia ser el seu fill i que ella sabria que havia fet (amb aquest comportament quedava clar que precisament la mare poc hi havia tingut a veure i que el nen havia sortit al pare...), em preguntava quantes relacions s’havien perdut per aquell que ho mirava tot com si fos la primera vegada que ho veia quan vaig recordar la conversa que els hi havia escoltat no feia massa, la mare li deia a la filla (que ja deu tenir els 12 anys) que anés amb ells i la nena dient que “ni ganes” i que ella anava sola, al final la mare agafant aire li va dir “Mira, t’agradi o no és el teu germà...”, i la nena amb la naturalitat que els caracteritza va i diu “Possiblement però és subnormal...”, ahhhhh això passa quan el que diran és més important que el que et diuen...

dijous, 28 d’octubre de 2010

entrada 650-2 (any 2)

I parlant de menjar (ve del post anterior), em fa gràcia que quan ens alimentem dels humans aquests passen sempre per les mateixes fases: incredulitat, negació, rebel·lia, negociació, i finalment acceptació, quasi com si fos una malaltia, fa poques nits vaig sortir i em vaig creuar amb una parella, ella es perdia entre els seus ulls i ell ho feia a parts iguals entre el pits i el cul d’ella, els vaig deixar passar i el tipus va topar amb la meva espatlla deixant anar un so fosc i que suposo intentava ser atemoritzant alhora que una demostració vers la seva parella, els vaig veure caminar davant meu sense poder amagar el somriure, el tipus no va notar res, només una empenta que les seves tardes de gimnàs no havien previst, va picar contra una paret i el seu cap va agafar un angle impossible, la noia va fer unes passes sense adonar-se’n, es va aturar sense entendre ni creure el que passava, l’estat d’incredulitat, allò no podia estar passant, que va conduir a una negació de la situació, sé per experiència que aquesta acaba amb un escàndol així que li vaig tapar la boca “Si crides, et mous o fas qualsevol cosa que no sigui estar-te quieta moriràs…”, vaig afluixar la pressió notant l’aire abans del so i apretant de nou la mà “No he estat clar…”, ella va fer que si, vaig tornar a afluixar i per diversió vaig deixar-la anar… un, dos, tres i va començar a córrer, ja estàvem en la fase de la rebel·lia, ella va notar com s’aixecava i queia al terra i aleshores ve la millor de totes la negociació, em va mirar “Si us plau no em facis mal…” “I perquè no te n’hauria de fer?, si em dones un bon motiu…”, i aleshores tot un reguitzell de mentides… que si tenen nens per mantenir o persones grans, que si encara estan a la flor de la vida, que si, que si… i quan veuen que no són prou convincents intenten oferir-te allò que ja tens… “Mira igual podem arribar a un acord…” diuen amb una veu entretallada mentre fan el posat i és aleshores quan el plat està llest “Saps, porto segles en aquest mon, més anys dels que sumarien tota la família que puguis recordar, i que creus que em pots oferir tu que no hagi tingut ja en tots aquests anys?, et creus tan especial com per ser diferent als milers d’humans que he conegut i que he matat abans que tu?”, i aleshores ni que sigui per un segon ve l’acceptació, el saber que allí s’acaba que no hi ha més enllà, que una tancarà els ulls i que al obrir-los només veurà (amb sort) al barquer i que ella sigui maca o no la portarà a l’altre costat del riu, sempre que hagi fet vidriola per pagar el viatge… perquè recordeu que per molt joves i vitals que sigueu mai sé sap quan és el darrer alè…

entrada 650 (any 2)

Primera nevadeta i ja s’han perdut els primers intrèpids de la temporada, parlava amb un dels GRIM i em deia que la gent a la muntanya es divideix entre els que porten North Face i els que van de Quechua, i que una estranya combinació fa que aquests darrers formin part dels que s’acostumen a perdre, una combinació entre Quechua, bambes i no haver vist una muntanya en sa puta vida, això i ser uns addictes als programes aquells on un tipus t’ensenya en 2,5 minuts com sobreviure a un allau, l’atac d’un os hivernant, la picada d’una boa constrictor i l’atac d’un eixam de mamelucos alados (no necessàriament en aquest ordre)... doncs res, que la gent va a la muntanya sense por ni respecte perquè “Pkjones los mios” i si passa res ja ens vindran a buscar, el tipus em deia com en el darrer rescat un dels angelets es queixava que no arribarien a veure el partir de furbol i que haguessin pogut arribar-hi abans, el meu conegut amb un somriure va estar a punt de verificar empíricament que els burrus per molt burrus no volen mentre tornaven a la base en helicòpter... i a la pregunta de perquè no els deixen allí a dalt i de pas alimentar a les bestioles que campen pel bosc el tipus et mira tot seriós “Eis, el menjar-porqueria el deixem pels humans, que encara tenim un cert apreci i estima pels animalons del bosc...”

dimecres, 27 d’octubre de 2010

entrada 649 (any 2)

Flipant, senzillament flipant (i poc a veure amb el flippy) una tipa mata a un home i surt absolta perquè amb totes les proves aportades el jurat diu que no hi ha proves del delicte (ull, ella li clava un ganivet al pit i res de res)… si és que els humans teniu la capacitat de sorprendrem dia si, dia també; avui estava fent un cafè amb un tipus força curiós un geni dels negocis i que no deixa a ningú indiferent, avui m’estava explicant la seva darrera pensada, ha parlat amb uns tipus que fan plaques fotovoltàiques de colors i amb dissenys i ha pensat que es poden posar damunt la tapa dels portables, d’aquesta manera es poden anar recarregant o allargant la duració de les bateries, i a més poden aportar dissenys atractius als portables força foscos i avorridets així que aquesta és la nova idea del tipus i que espera que li permeti de jubilar-se un temps més i gaudir de les seves aficions, doncs bé, avui mentre fèiem el cafè m’ha dit: “Podem dir que només hi ha tres tipus de persones, els que poden morir per una idea, el que poden matar per una idea i els que poden fer morir o matar per una idea, els primers són uns estúpids, els segons uns cabrons i els tercers uns valents fills de puta que amb un somriure fan ballar al personal i a qui les famílies donen les seves princesesetes per tal que se les follin a gust…”, no he pogut més que somriure, el tipus avui ja anava calent sé que el seu gust per les dones que cobren per follar (i que ho diuen obertament) molesta al personal, com ell diu “No necessito algú al costat i menys que sempre sigui la mateixa, i per follar que menys que anar a una bona professional, i de pas reactivo l’economia…”; després hem estat comentant com el govern ha decidit continuar amb els ajuts que ja fa dos cops que haguessin tingut d’estar acabats, però clar, tal com van les coses qui s’arrisca a deixar al poble sense poder menjar i gastar-se’ls en el que els hi roti, ell m’ha mirat amb un somriure “No saps el mal que fa això a l’economia, no saps la quantitat de bones putes que es perden amb aquestes ajudes i contribucions de l’estat, i mira que igual al final descobreixen que els hi agrada i tot”… aquí ha estat on he explotat a riure tot observant la cara dels presents que em miraven sense entendre que en pocs segons havíem trobat una sortida a forces parades…

dimarts, 26 d’octubre de 2010

entrada 648 (any 2)

Fa anys parlant amb un dimoni em deia (si, si, els dimonis existeixen...) “No hi ha més impur que aquell més pur, no he vist soldats amb menys pietat que els pietosos creient que feien la seva acció, o no he vist torturadors més acurats que els pacifistes que volen aconseguir els seus objectius... en el fons crec que aquells que volen ocultar o tenir sota control al monstre que són ens deixen veritablement sorpresos quan el deixen sortir... i òbviament després diran que no han estat ell, que tot serà el resultat d’algun dimoni en hores baixes i ganes de gresca que els ha posseït, valents fills de puta!”, doncs res llegint algun que altre blog avui no he pogut evitar somriure al recordar aquestes paraules, primer al veure que un xupiguai superdemocrataman va actuar com un veritable intransigent i com un integrista ideològic per tal de prohibir i boicotejar les idees polítiques d’algú que no combregava amb els seus principis (crec que utilitzar l’expressió “combregar” farà que tampoc estigui d’acord amb mi...), i el divertit del tema és que el tipus intentava exposar la seva veritat i com tota la resta de merdahumans són una pandilla de catetus (és a dir penjats d’una hipotenusa i dins un triangle viciós), que no veuen ni la realitat i ni la veritat (bé podrien dir que no veuen ni la seva veritat ni la seva realitat), mireu que puc arribar a entendre certes actituds, ara bé... anar arrencant cartells, anar a provocar, insultar i cridar contra altres no em sembla massa democràtic tot i que els altres tampoc ho siguin, perquè en el fons el que fa un amb la seva actitud és justificar la dels altres i convertir-se en un d’ells, i mentre li donava voltes he llegit una eriça cabrejada que criticava certa visita i com sempre hi afegia els arguments que tan serveixen per un remiendu com per un sursidu... i aleshores ve que quan un agafa l’exemple i es queixa de forces altres coses (que contravenen els principis d’aquests dos exemples vivents de progres i socionaris) i aleshores i per art de màgia esdevé un tipus egoista, egocèntric i tot el que vulgueu amb ego per precisament oblidar-los a ells que són els veritables egos a considerar... com em deia algú no fa massa “No entenc perquè llegeixes les opinions dels mortals que han de ser avorrides i imbècils de totes totes, a no ser que ho facis per divertir-te amb elles...”, la veritat és que si ho faig és senzillament per veure com no vaig perdre massa al perdre la meva humanitat i com cada cop que ens alimentem i alleugerim a aquest mon d’un humà tampoc s’hi perd massa, ahhh i aquests mateixos són els que demanaven (als altres) accions per demostrar quan de descontents hi estaven, però clar, en el moment que cap d’aquestes accions sigui un xic complicada i pugui acabar amb un, no trigaran a demanar als altres que s’arrisquin perquè són uns experts en allò de: “Tothom és prescindible, menys jo”...

dilluns, 25 d’octubre de 2010

entrada 647-2 (any 2)

Al llarg dels segles i complint la màxima de la teoria dels grans nombres (i d’aquí demano al Sr. Centpeus que expliqui el que són els nombres borrosos) he defensat tantes causes perdudes com gossos guanyadors, i m’han pagat tants salvadors com comdemnadors de la pàtria, i avui hi he pensat tot veient com fan un sèrie sobre un dels herois que no van saber interpretar el tauler on jugava, un cop algú em va dir “No em preocupa si el meu enemic serà un heroi d’aquí uns segles, el que em preocupa és que sigui un heroi demà…”, fa no masses anys per a mi tot i que forces per a qualsevol humà, estava fent un cafè en una de les capitals de la vella Europa on els estudiants estaven fent córrer a tothom, al costat tenia un jovenet que intentava assaborir el cafè que a mi em sabia a glòria, veient als que l’envoltaven vaig tenir clar que no era un tipus qualsevol, jo estava amb un company i havíem acompanyat els cafès amb la millor sang daltònica, el vaig mirar tot preguntat-li “Minyó que et passa?”, els que l’envoltaven van acostar-se però ell els hi va fer un gest i es van mantenir a una certa distància “El problema, és que tinc d’anar a veure a algú per tal que li digui el que volem per parar tot això…” “I?”, “Doncs que senzillament no sé el que vull ni el que volen els altres… i tot i això volen que en sigui el seu representant”, vaig somriure assaborint el cafè “El problema moltes vegades és força més senzill del que volem creure o veure… igual no saps el que vols o el que volen, però segurament si que tens clar el que no vols, i mira que a vegades és un primer pas força senzill i clar…”, ell em va retornar el somriure demanant un altre cafè “Ets estrany desconegut però igual tens raó, i tot comença en tenir clar i saber el que no es vol…”, l’endemà els diaris n’anaven plens, del jove que s’havia reunit amb el cap de la república, i aquest davant els mitjans li havia demanat quines eren les seves demandes tot esperant que el que demanés fes contents a alguns i descontents a forces altres perquè sé sap que mai es pot demanar per a tothom, el noi el va mirar i amb el mateix somriure que en la cafeteria va dir-li “No tinc clar el que volem, però sé el que no volem, i no volem res del que s’està fent fins ara, volem un canvi en tot i veure si el canvi és la solució…”, allò no era el poder establert que s’esperava i el govern va trontollar sense caure però va ser un primer pas, un pas del camí que encara avui es camina…

entrada 647 (any 2)

Ahir no vaig poder amagar el somriure al veure com aquell que proclama el dret a la llibertat (tothom té dret a saber-ho tot) s’aixecava i es negava a contestar una senzilla pregunta (amb mala llet, però una senzilla pregunta), i com sempre aquell que quan diu el que li rota està exercint el dret universal de la informació quan li diuen el que li molesta el que hi ha és una conxorxa mundial en contra seva (vaig trobar a faltar que la periodista li digués “La gent té dret a saber la veritat”), i d’allí a creure’s el salvador de la civilització tal com la coneixem hi ha un petit saltiró... i ja per la nit vaig descobrir que no tot està perdut, per un dels molts canals que intenten desinformar i informar en parts iguals vaig descobrir un dels episodis de death note, molt possiblement un dels mangas imprescindibles per a tot otaku que s’apreciï, la història molt segurament us la podrà explicar el Sr. Wiki o la Sra. Pedia, però torno a dir que és força recomanable, i de fet seria interessant veure el que faria més d’un si se li oferís el poder que dóna el bloc de mort (ains, avui en dia seria un blog de mort... veieu ja he donat una idea per fer un remake del manga), de fet el manga no ha estat més que la via d’escapament d’una generació descendent dels que van perdre o directament els que van perdre la gran guerra, després de veure com el seu país quedava envaït i com se’ls hi canviava la cultura i creences van descobrir una veritat brutal tal com em deia un dibuixant en un bar de Tokyo “Els herois ja no existeixen, ja se n’han encarregat de fer-nos creure que estan tots morts, i veient que aquí és on ens han portat em pregunto quant d’herois tenien i quant de bojos...”, així doncs van crear una cultura d’herois alternatius, herois tan exagerats que es saltaven la línia de censura establerta, línia que deixava passar aquelles exageracions tot creient que no arribarien massa lluny, i ja ho veieu, la crisi d’identitat mundial i el veure com allò que es desitja mai serà de molts joves ha portat a que prefereixin creure en mons alternatius que no pas en el real, i la ràbia i la mala llet de veure on un acabarà per viure i que poc o directament res s’hi pot fer fa que molts d’aquests joves de dia gaudeixin d’exposicions de manga i altres, i de nit planegin com acabar amb tot plegat, perquè si aquest mon és una merda per a mi també o pot ser pels altres... vaig acabar-me la cervesa sense tenir massa clar les paraules del meu conegut, però passats els anys he descobert que ells van perdre la guerra, i d’aquesta pèrdua i de la vergonya per on van passar va néixer una forma de veure el mon que va venir ensucrada amb sèries que van arrasar i que vàreu creure que eren genials, per ser substituïdes per la veritable essència del que eren, generacions perdudes amb molta mala llet, generacions que quan se n’adonin que estan perdudes i descobreixin que poc menys poden perdre ja us hi podeu posar bé; i vosaltres?, bé la vostra feina és fer-lis creure que per molt fotut que estigui el tema sempre queda l’esperança de que un pot acabar vivint molt millor del que ho fa, tot desitjant que el dia que un se n’adoni de la mentida sigui tan vell que poc hi pugui fer, això o que es suïcidi per vergonya que també quedaria molt manga...

Hirogaru yami no naka
kawashiatte kakumei no chigiri
dare ni mo jama saseru wake ni wa ikanai kara
kajitsu gatsugeta mirai
yume, risou ni kaeru
dare mo ga nozonda owari o
hirogaru yami no naka
kawashiatte kakumei no chigiri
dare ni mo jama saseru wake ni wa ikanai kara
itsuka boku ga misete ageru
hikarikagayaku sekai o

dissabte, 23 d’octubre de 2010

entrada 646 (any 2)

Ahir mentre feia el cafè amb l’advocat li vaig tornar a insistir “Així el tipus pot estar tranquil?, no li escalfaran les orelles si fa pública aquella informació, mira que ja queden poques hores?”, “No, en pot estar força tranquil, i ja li he dit que no pateixi” “Mira que la darrera vegada el van enxampar…” aquí és on ell va somriure “Amb acusacions falses i força grolleres… i que consti que no em va demanar consell, però ja saps que al final el van deixar anar, i mira, ja li he dit que digui que la veritat sempre s’ha de donar a conèixer, que la veritat no ens pot fer cap mal…”, quasi que moro ennuegat al escoltar com ho va dir i amb la naturalitat que ho deia “No em toquis els collons, que un advocat digui aquestes coses no deixa de ser un xic…” “Incongruent?, bé suposo que mentre la veritat no ens molesti massa sempre es pot dir…, a més la veritat sempre depèn de qui la diu, qui l’escolta i el que es vulgui entendre…”, vaig somriure definitivament era un tipus força especial, el conec de fa anys quan era un fanàtic de l’escalada, ja aleshores tenia una màxima força interessant, quan anava a escalar i li preguntaven si havia avisat on anava o li havia dit a algú ell contestava “Qui posa la seva vida en mans dels altres demostra per un costat que no té massa apreci per la seva vida i que li agrada molestar amb càrregues (sense saber si els altres volen o poden carregar) a tercers… en tot cas no deixa de ser més arriscat que la pròpia escalada…”, “Saps?” ha seguit ell “Em recordes el dia que ens vam veure a Roma quan vam coincidir amb aquell client…” vaig somriure mentre ell demanava un altre cafè, ens vam conèixer ja fa uns anys a Roma i per tema de negocis, el nostre client ens va convidar al jardí de la seva casa nobiliar, allí enmig del jardí hi havia el David del Michelangelo, com el nostre client deia “Una burda còpia…”, però mentre molts imbècils van uns quant kilòmetres més enllà per fer cua i veure’l allí teníem l’original, de fet la història d’aquella estàtua no deixa a ningú indiferent, la llegenda diu que l’escultor va descobrir un text vell on es deia com donar vida al fang tal com Deu havia fet, així que ell ho va intentar sense aconseguir cap resultat favorable, al final l’escultor va conèixer un noi de qui es va enamorar i a qui va prometre la vida eterna, aleshores aprofitant el text i una nit que havien abusat del licor del senyor bacus el va convertir en pedra, en una estàtua que tothom assegura (sense saber el que és en realitat) que és la perfecció de la pedra feta home, l’escultor va morir i el quasi golem despertava algunes nits provocant el terror i morts a la ciutat, van ser els antecessors del meu client i l’organització que representaven els que van canviar l’estàtua per una còpia (una més) i van portar l’original a lloc segur, i allí em teníeu clavant la mirada a algú que sense voler ser etern ho ha esdevingut i sense voler ser-ho ha esdevingut el model de la bellesa occidental, i tot perquè un escultor va perdre el cap pel seu cos… si és que el que no us faci fer el vostre amor….

divendres, 22 d’octubre de 2010

entrada 645 (any 2)

Vagi per endavant que llegeixo forces blogs (mai els suficients, com diria aquell “Sempre hi hauria d'haver temps per un altre... en el cas dels blogs i del sexe...”), i ja són moltes les vegades que després de llegir una entrada escric un comentari i no li dono al botó de deixar-lo, el motiu no el tinc massa clar, molt possiblement suposo que si algú pot escriure el que li roti pels collons/ovaris tothom hi pot deixar un comentari i suposo que quan més mala llet o encertat sigui un se n'assegura un altre al seu blog, com en tot en aquesta vida els comentaris tebis tenen molta possibilitat de ser encertats o almenys equidistants entre el que és i el que no és, però no tenen la màgia dels que fan sentir bé o molesten i que finalment són els que provoquen que ens visitin i ens retornin les nostres floretes, i ja sé sap que per fer créixer floretes no hi ha com deixar merda... avui estava llegint com un blogaire es queixava de que el rati entre comentaris/visitants era força baix en el cas del seu blog i convidava a la gent a dir-hi la seva, aquesta situació m'ha recordat el que em van dir fa segles, estava amb una persona que tenia bastant clar com anava el mon i com aniria, el tipus mirant el rierol des de la riba em va dir “Mira, d'aquí a segles quan algú inventi Internet i tu tinguis un blog, si, si, tu en tindràs un on hi abocaràs tota la merda i altres històries del que penses sobre nosaltres pobres humans, t'hauries de preguntar si prefereixes tenir centenars de lectors anònims o pocs lectors que et deixin els seus comentaris, i pensa bé la teva resposta perquè ella et definirà com el que ets...”, encara avui i per no cagar-la no he decidit que és el que vull (sé per experiència i per altres juguesques d'aquest tipus que un s'ho de pensar un xic abans de decantar-se per un costat o un altre, ja que us en podeu riure del jigsaw (com s'escrigui) al seu costat, i com a vampir el temps per a mi no deixa de ser quelcom relatiu...), en un altre blog he llegit les paraules d'una enamorada i com no podia viure sense la seva estimada i com sense voler definia el que ella era o voldria ser en base o al que espera que l'altre li ofereixi, si, suposo que hagués pogut ser un cabron i encendre la bombeta de la realitat i que es quedés allí palplantada veient com se les gasta aquest mon, però la tipa em cau bé tot i que quasi que no la conec i molt possiblement mai sabré el rh o el grup sanguini que té, però tal com deia en Clooney “Puc ser un cabron, però no soc un fill de puta cabron...”; avui estava al despatx donant-li tombs al tema quan han trucat a la porta aixecant el cap he vist al advocat de l'empresa (va, ara ja pot el monguer de torn començar a dir: abogado, abogado fent una burda imitació del tipus aquell (De Niro pels monguers^2)...), doncs res el tipus m'ha saludat “Cap problema” m'ha dit, “Res a patir no hi ha cap PeCAT, mala llet si, però res més” ha acabat dient amb un somriure, m'he aixecat per convidar-lo a un cafè, el tipus és un dels millors advocats que conec, el seu “PeCAT” no era més que la regla memotècnica per tal de recordar el que hi té d'haver per un assumpte penal, per tal de que existeixi es té de donar resposta a: tipificació del delicte, acte antijurídic, culpabilitat i punibilitat (bé suposo que qualsevol estudiant de dret o advocat ho podrà explicar millor que no pas jo), mentre estàvem amb el cafè ha sonat el darrer de Linkin Park i que voleu que us digui... jo quasi que prefereixo el Iridescent

This is not the end

This is not the beginning

Just a voice like a riot

Rocking every revision

But you listen to the tone

And the violent rhythm

Though the words sound steady

Something emptys within em


We say yeah


With fists flying up in the air

Like we’re holding onto something that’s invisible there

Cuz we’re living at the mercy of the pain and the fear

Until we dead it forget it

Let it all disappear


Waiting for the end to come

Wishing I had strenght to stand

This is not what I had planned

It’s out of my control


O bé

When you were standing in the wake of devastation

when you were waiting on the edge of the unknown

with the cataclysm raining down, insides crying save me now

you were there and possibly alone.


Do you feel cold and lost in desperation

you build up all the failiures all you've known

remember all the sadness and frustration

and let it go, let it go.


And in the burst of light that blinded every angel

as if the sky had blown the heavens into stars

you felt the gravity of temper grace falling into empty space

no one there to catch you in there arms



Do you feel cold and lost in desperation

you build up all the failiures all you've known

remember all the sadness and frustration

and let it go, let it go.

dijous, 21 d’octubre de 2010

entrada 644 (any 2)

Avui passejant pel despatx no he pogut més que deixar escapar un somriure, fa segles deien que l’espassa era l’ànima del guerrer i en moltes reunions si el guerrer no hi podia anar hi anava la seva espassa com a prova del seu acord, avui tot passejant per l’oficina he descobert com aquesta costum ha anat canviat i ara són els mòbils els objectes indicadors dels pringats de torn, per saber si hi ha algú per l’oficina no cal més que buscar el mòbil damunt la taula si hi és l’individu no pot estar massa lluny, i és que per molt de temps que passi els humans no acostumeu a canviar massa... doncs bé, tot sortint de l’oficina m’he trobat a la Tea que amb un somriure m’ha donat els bons dies, de fet ha estat precisament a partir d’aquell moment que han estat realment “bons”, la tipa és la filla d’una de les secretàries, una noia maca on les hi hagin, molt maca, descaradament maca segons les opinions dels mascles que han vist el que pot crear la naturalesa i “insultantment” guapa segons alguna que altra “amiga” de la mare que han descobert com ni elles ni les seves filles ressalten al costat de la Tea, he fet algun beure amb ella i la seva mare i no he pogut més que reconèixer que la tipa té les idees clares com ella diu: “Hi ha gent que viu del seu cap, jo viuré del meu cos...” i de moment no li va massa malament, un parell de campanyes degudament gestionades i alguna que altre passarel•la li han deixat ingressos suficients per pagar-se els estudis i fer un xic de calaix, ja que com ella diu: “Velles ens hi tornarem totes, així que només espero no ser una vella pobre..., i lo de vella sola ja es veurà...” amb un somriure d’aquells que s’encomana, i és clar tots els del despatx li ballen l’aigua perquè ella s’ho mereix i perquè de pas es toquen forces ovaris del galliner... veient-la he recordat un post llegit no fa massa d’una tipa que criticava els arquetips de bellesa actuals i reclamava que algú hi fes quelcom, a més deixava un recull de fotografies de noies/dones que segons ella eren víctimes dels cànons actuals, jo li vaig proposar un joc i no era altre que: escollir deu tipes d’aquelles “malaltes” i deu de “saludables” (vaig riure molt quan un cop un conegut ens va presentar a la seva parella i després de preguntar-nos que tal, algú va contestar-li després de pensar-s’ho un xic: “Se la veu molt saludable...”), doncs res, deu i deu i per tal de fer-ho més enriquidor poden ser homes i dones, i au un cop feta la llista deixeu que tothom triï amb qui prefereix passar una nit (o una setmana amb les seves set nits), no cal que us digui com anirà la cosa, tothom dirà que les noies primes i maques o els tipus catxetes i guapos, que per la resta ja hi ha la mastercard o la realitat... doncs bé, la tipa em criticava tot dient que era una senzilla qüestió de salut i no pas una qüestió sexual..... ains pobre colomenta... quan no ha estat una qüestió sexual? De fet, que no és una qüestió sexual?, i el divertit del tema és que tornem al punt original, tots sou independents de collons, tots sabeu el que voleu, tots teniu clar el que està bé i el que està malament, i tots critiqueu aquests cànons, doncs bé, si tothom els critica perquè es mantenen?, doncs senzillament i encara que sigueu incapaços de dir-ho perquè els envegeu i és el que voleu... (podent o no podent tenir-los, que això ja són figues d’un altre paner)

dimecres, 20 d’octubre de 2010

entrada 643 (any 2)

Avui llegint un post m’ha vingut al cap el que em van dir fa temps: “Si li ofereixes el poder absolut a algú per fer i desfer, i veus que prohibeix més que tolera o que destrueix més que construeix, et caldria pensar si és una bona idea donar-li tan de poder, o de si és tota una sort que no el tingui...”, de fet suposo que tothom quedaria retratat si tingués un oferiment com aquest i forces s’escandalitzarien davant certes demandes o actes... i això mentre aquest matí feia el cafè amb un tipus que ara és el centre d’atenció de l’empresa, el tipus en qüestió té una vacant en la seva secció i ja li han plogut alguns candidats i com ell diu “De moment ho porto bé, ja que les recomanacions que rebo de a qui triar encara no han estat insinuacions i menys encara consells “d’amic””; avui em comentava que de la gent que ha vist hi ha els que li cauen bé (siguin o no capaços) i els que són capaços tot li caiguin bé, malament o senzillament no li caiguin, ell es decanta per pensar que els capaços si tan ho són segur que tindran millors feines a fer i que posar-se segons a qui a prop i per la senzilla i fotuda costum de comparació amb el del costat no pot ser una massa bona idea; ara bé, dels que li cauen en gràcia (siguin o no graciosos) tampoc té clar per qui decantar-se, és més avui em comentava si estava bé acceptar diners per la feina o qualsevol altre “conveni”... al final li han dit que té llibertat per contractar a qui li roti i que el responsable darrer del que pareixi o directament cagui el departament serà ell, de fet no és la primera vegada que contracta a algú i sempre ho ha fet sota la premissa del primer cop d’ull, com ell diu “Necessites més de dues-centes paraules per canviar l’opinió deixada per les deu primeres paraules dites...”, la seva assistent la va contractar quan senzillament li va preguntar “Què necessitaries per ser feliç?” i la tipa amb el seu somriure perfecte li va contestar “Tenir el que vulgui sempre que vulgui i com ho vulgui....”, ell li va retornar el somriure i es va aixecar de la taula i ella li va preguntar “No era la resposta correcta?”, “No ho sé, però tenim molta feina a fer” li va contestar ell mentre li presentava a la resta de l’equip, si, ja sé que algú dirà que no és massa científic però suposo que si algú ha de passar forces hores amb algú altre el que interessa és moltes vegades senzillament el poder-les passar..., i de fet el tret li va sortir força bé perquè encara la tenim en plantilla i no en tenim cap queixa, i com ell diu sempre “La susceptibilitat i certes feines mai han estat bones companyes, i si quan dius “anem amb retard” algú s’ho ha de prendre malament és senzillament perquè és incapaç de veure que pura i simplement va amb retard, i molt segurament si en lloc de pensar tan en el que diuen i com ho diuen fes la seva feina no tindria cap problema ja que la feina estaria al dia...”, doncs res avui fent el cafè i discutint quin va ser el moment en que els treballadors assalariats van decidir que podien actuar com a patrons (això si, sense tants collons, ole, ole rodolí)...

dimarts, 19 d’octubre de 2010

entrada 642 (any 2)

Veient els temps que corren i com va el tema no crec del tot desassenyat el fet de crear nous herois, però posats a fer-ho ke kollons, fer-ho bé!, i no es pot deixar al supermonti tot sol davant els perills actuals, així que proposo crear una nova lliga de la justícia també coneguda com a lliga psikolista, amb un reguitzell d’herois com podrien ser: Bonox, Delaverga, Xaconikaya i el que no podria faltar en Sapateitor que juntament amb el susoditx supermonti podrien lluitar contra els mercats externs mutants, o l’home tranquil: the barbajoy, o fins i tot contra el oh!kmaco-turmas... i de pas alguns dibuixants i guionistes es podrien treure un sobre sou i la resta dels mortals o bé meravellats o bé senzillament amb un somriure al veure les fetes d’aquests herois... ja vec títols com: “L’amenaça de l’estatut mutant / l’estatut que va tornar dels morts...”, o bé “A la recerca del pressupost perdut”, o “Operació submarí, on kllons queda el millor resultat de l’enquesta maleïda...”; aquests dies he llegit alguns posts que seguien una línia narrativa i en el darrer no he pogut més que recordar el que va passar ja fa alguns anys; vaig conèixer a la Marie en una època on els desitjos i les gràcies de pocs tocaven els collons a molts (vaja com ara...), la Marie havia vist partir cap al front al seu estimat, el temps havia passat i la guerra havia acabat i ella cada tarda passava l’estona al balcó de la casa familiar tot mirant el camí per on l’havia vist desaparèixer i per on l’esperava tornar a veure, en aquella època jo tenia una feina un xic tranquil•la de mantenir l’ordre entre grups de camperols que veient com els joves havien anat a la guerra havien intentant cobrar-se velles venjances ara que molts vells no tenien qui els protegís; un dels dies la Marie va rebre una carta del seu estimat, en aquesta li deia que la guerra havia acabat (no, no hi havia mails, ni res que evités que les notícies escrites fossin sobrepassades per les orals), i que l’esperava veure aviat, a més en aquella carta li demanava si es volia casar amb ell, s’ho havia pensat i veient els desastres de la guerra no volia perdre ni un minut més en demanar-li, ella va somriure com feia mesos que no feia i va anar a trobar al seu pare i la seva mare... ja i cap al tard el seu pare em va dir arronsant les espatlles: “No és el millor partit, però pocs partits queden després de guerres com aquestes, mentre no sigui massa guino ja serà...” vaig somriure, l’endemà una coneguda ens va venir a veure tot dient que havia rebut una carta del seu germà dient que estaven a punt d’embarcar i l’alegria va ser encara major, el següent dia va arribar una tercera carta, en aquesta se’ns deia que el jove Pierre havia mort en una de les darreres confrontacions amb grups que no reconeixien el tractat de pau, ni aquell dia ni en cap dels que van seguir la Marie va tornar a la balconada de la casa, ja no hi havia res a veure, i va ser aleshores quan vaig veure que moltes vegades l’odre dels fet no porta al mateix final...

Avui em deien que molt possiblement si hagués dit que la Marie va rebre les dues cartes alhora i jugués en el fet d’obrir-ne una o l’altre la història hagués guanyat un xic... possiblement, però aleshores hagués estat una ficció i no acostumo a escriure ficció... o si??... en tot cas en aquells temps costava ja força rebre una carta com per esperar-ne dues de cop... amb tot la pregunta és si l’alegria de saber que es volia casar justificava el saber que havia mort, o el saber que havia mort quedava tapat en part pel fet de saber que es volia casar...

dilluns, 18 d’octubre de 2010

entrada 641-2 (any 2)

Avui algú m’ha dit que la vida s’ha de prendre com una cursa de braus… primer se l’ha d’aturar, després templar-la i finalment dominar-la… hi estava donant voltes a la frase mentre estava fent cua amb un conegut tot esperant que acabes amb la gestió per fer el segon cafè quan d’un cop d’ull he vist que en l’administració hi ha alguna cosa que no funciona (fet del que ja n’era plenament conscient), allí el temps sembla que tingui una duració diferent com si entressis en un vòrtex espai-temporal, de fet suposo que per a ells i com diuen els ganxets “A mi plim…” perquè vagin ràpids o lents no faran més que atendre al personal que els hi passa per les seves taules/taulells, així que el lloc on les 3 e’s haurien de brillar per la seva presència brillen per no trobar-les en lloc i així la premissa de que tot servei públic ha de ser: econòmic, eficaç i eficient queda en un no res, i jo suposo que deu ser perquè en part els que allí hi treballen no entenen cap d’aquestes paraules, quan ens ha tocat m’he acostat al mostrador per confirmar que els anys i els tatuatges en el cas de les dones són inversament proporcionals, és a dir quan a més anys més patètic queda un tatuatge que algú es va fer per trencar el saber que… i més si es va fer amb aquella tinta de to blaupresidiari la noia m’ha enxampat mentre li mirava la papallona que portava al seu canell i ha dibuixat un somriure de certa complicitat, el meu conegut un cop ha tret tots els papers ha preguntat “Està bé?”, la tipa s’ho ha mirat i amb un altre somriure li ha contestat “Si, però el proper cop m’ho pot portar ordenat d’aquesta manera… em farà el favor oi?”, “Jo a vostè li faria això i molt més…”, la tipa ha canviat el gest tot dient “Por favor…”, m’ha fet gràcia el canvi d’idioma i com ha perdut tot l’aire de rebeldia, fins i tot el seu tatuatge m’ha semblat més petit, molt possiblement són els efectes col·laterals de parir ves a saber que i de perdre totes les esperances i els somnis… i el tema m’ha recordat una frase que fa poc em van dir “Si algú parlar d’un periodista per criticar-los està atemptant contra la llibertat de premsa, si un periodista critica a qualsevol esta exercint un dret constitucional com és dir la veritat (sigui o no veritat)…”, al final m’ha pagat el cafè i m’ha dit entre riures: “Sort que la tia aquella no m’ha dit que val… no vegis el pal de fer-li res…”

entrada 641 (any 2)

Avui un cop “retornat” i després del primer cafè matinal he anat amb un conegut a fer alguns tràmits i mentre ens partíem del gran descobriment alemany: “la multicultaritat no funciona” Merkel dixit, hem previst que el ecopijous o xaxiprogres d’aquí aviat diran que no és cert i com exemple l’espanya (províncies incloses), de fet els nouvinguts han sabut jugar les seves cartes de “pobrets” en tots els sentits... “pobrets d’on venen”, “pobrets com s’han de veure”, “pobrets que fàcil es pringar-los”, “pobrets que treballen per quasi res”, i heu ignorat un fet senzill i planer, els “pobrets” tècnicament no estan massa lluny de vosaltres (per sota o per damunt, tot depèn com deia aquell, i cap a on es fixi el cap quan se’ls mira), i els tipus pensen tal com ho feu vosaltres i mentre escoltaven lo de “pobrets” anaven dibuixant un somriure tot pensant “tu digues els que vulguis i deixa’m fer el que jo vulgui... que ja t’ho trobaràs”, doncs res a Alemanya ja s’ho han trobat, i els nouvinguts han après que el dret a tenir una llibertat total (democràcia) amb una merda regles que tothom es salta porta a que un pot fer el que cregui, fins i tot carregar-se la pròpia democràcia i instaurar els règims d’on venen (i que encara més graciós no permetrien ni un xic del que vosaltres feu amb tanta tranquil•litat i sense preguntar-vos quants abans s’hi ha deixat el coll per aconseguir-ho), perquè és força fàcil escriure que tothom té l’obligació de conèixer un idioma i després no haver-hi collons de fer-ho complir... doncs estàvem entre això i la nova idea del tripartit (que cada dia semblen més al tricicle) amb el supermonti al cap de donar pasta als ninis per tal que es formin (valents collons), perquè no es poden perdre generacions segons ells, i jo em pregunto: “Què esperen que facin aquesta pandilla?, tornar-se de dia a la nit en enginyers termonuclears de subpartícules protòniques?”, perquè pels que encara no ho sapiguen, no ho vulguin saber, o senzillament ho vulguin oblidar, aquests personatges tenen la màxima de: “Jo no he demanat venir a aquest mon, i no amb menys que el meu veí (ric) m’he de conformar i ho vull tot i ara, així que arreando...”, parlen de donar-lis 600 euros per tal que es formin, bé almenys s’activarà un xic l’economia en especial la del sector de serveis i la sanitat, suposo que deu ser la versió moderna del multiplicador de Keynes... tot i que al poc recordo que estem en campanya (de fet cal preguntar-se quan no hi hem estat) i a que ja s’hi torna a valdre de dir de tot per tal de tornar a enganyar (em pregunto quan no ho heu estat d’eganyats) i fer creure que votar a un o a l’altre és un acte de vital importància, el que estava amb mi va somriure “Mira, duen que el supermonti ha aconseguit que 41.000 parelles de joves s’hagin independitzat, o eren només 41.00 joves?, bé tan si val..., tècnicament això vol dir que el seu govern ha contractat com a mínim 41.000 nous alts càrrecs que s’han pogut permetre el luxe de fotre fora de casa als seus fills... valents poders els del supermonti...”

dijous, 14 d’octubre de 2010

entrada 640-2 (any 2)

Seguint amb el meu conegut em comentava lo dels debats en no menys de dues llengües (per arribar al màxim de possibles espectadors) seguint amb que segons un “especialista” dins de 35 anys les llengües més importants del mon mundial seran el xinès i el castellà/espanyol, ell proposava que veient això podrien fer el debat en xinès, i que total amb el que se’ls entén a vegades no canviaria gaire, i al final podríeu fer certa la dita que acabeu enganyats com a xinos (xist dels dolents)... estàvem parlant i ens ha semblat que lo dels 33 anava per bon camí (i au que no es deuen haver corregut de gust els numeròlegs de torn...), ha estat aleshores quan ens ha semblat que algú criticava el circ que s’havia muntat i el cost de tot plegat, feia gràcia que qui ho criticava era un dels subnopolles que defensava a crit pelat que als ecopijos de vacances a l’Àfrica se’ls havia de rescatar fos com fos, suposo que el tema estava en que uns no deixen de ser miners i els altres paiosambpastadevacances també coneguts com a onegeros... el tema de la llengua sé que pel meu conegut és una qüestió de principis, fill de refugiats polítics va anar a un cole on els pares renegaven cada cop que el deixaven però que havia de servir per demostrar que n’havien aprés i que ja no eren una pandilla de rojos perduts, ell sempre explica que tenia un professor que deia per activa i per passiva “El catalan es un dialecto del español y no el mejor...”, i que a l’examen final sempre hi queia la pregunta de “Dialectos del español?” i és clar, si es volia aprovar més valia saber el que s’hi havia de ficar, explica com en fredes nits d’hivern (sempre més fosques i donadores d’emocions fortes), anaven al portal on vivia aquell professor i trucaven tot esperant que si a ells se’ls hi gelaven els collons del fred a l’altre se li cremessin per filldeputa; la gràcia està en que mentre els primers es creien un salvadors dels seus valors i de la nació catalana i així patien a gust el fred l’altre es sentia un defensor del sacrosanto imperi español i renegant pensava que aguantant aquelles entremaliadures feia un servei a la seva pàtria... el meu conegut quan va poder va fotre el camp i es va refugiar voluntàriament en un altre país on pogués parlar i escoltar amb l’idioma que li vingués en gana i allí va començar la seva carrera de comercial, me l’ha explicada forces vegades i sempre em fa somriure, el tipus va començar en una empresa comercialitzant un producte i on els caps de vendes deien pestes del producte de la competència, el tiu va fer una bona cartera de clients negant un producte i explicant les bondats de l’altre, però un dia va rebre una oferta desorbitada de la competència i la va acceptar, allí li van explicar de nou com de bo era el seu producte i com de dolent el de la competència (el que ell venia abans), va aconseguir recuperar part de la cartera i fer encara més clients, defenestrant el que abans defensava i lloant el que abans era un desastre... el temps va anar passant i el tipus va acabar com a cap de vendes i aleshores va tenir una revelació, resulta que el producte era el mateix, hi havia un sol fabricant que l’envasava per ambdues empreses, segons ell mai s’havia sentit tan idiota com aquell dia, però va aprendre la lliçó, per molt que et vulguin fer creure, al final tot acaba sent la mateixa merda...

entrada 640 (any 2)

Hi ha frases que d’òbvies un creu que obviar-les és senzillament obví, i és clar, passa el que passa... així que ho torno a escriure parafrasejant a la dita “A escrits estúpids ulls clucs (i vigileu on poseu els peus...)”, així doncs ja podeu anar desfilant cap a blogs més xaxipirulis (crec que els CAT van donar els seus premis i allí n’hi ha de força interessants), i tornant al que no interessa, ahir mentre esperava que arribés l’impresentable de torn vaig donar un cop d’ull a l’establiment de menjar ràpid, no hi havia massa gent (tot i que sempre he cregut que en èpoques de crisi aquests són els que omplen), al costat meu una tipa lluitava contra dos monstres un que era autònom i l’altre que ho era tan com la mare que el tenia en braços al costat un ordinador, pel model vaig concloure que era un ordinador d’aquells que les empreses cedeixen als treballadors, ordinadors vells i dels que ja no s’espera res brillant, el monstre més autònom va començar a repetir fins la sacietat que havia d’anar al bany, la dona va intentar fer-li entendre que s’aguantés només una mica fins que arribés el pare, però els monstres no entenen de segons que i va seguir tot dient que si no el portaven al bany, faria un self service escato per als presents, vaig somriure al pensar quants dels presents identificarien quelcom escato al seu menú, veient com menjaven tenia clar que aquella gent degustava tot just després de cagar el que havien menjat, la tipa em va mirar i mal entenent el meu somriure va agafar aire i se’m va acostar “Segur que no t’importa” va dir tot allargant-me el monstru sense autonomia i marxant amb l’altre sense donar temps a rèplica, i allí em teniu amb un meacaga mirant-me i jo tot pensant si era el postre, i sabent que si una cosa es pot complicar tendeix a fer-ho aleshores va arribar el meu conegut partint-se “Vaja, sabia que t’agradava la carn poc feta, però això...”, la mare va tornar i entre somriure i “Gràcies” es va endur al monstre, un cop sols el meu conegut em va allargar el diari “Has vist lo del partit Itàlia - Sèrbia?, no hi vens d’allí?”, vaig somriure “Jo?, crec que et confons...”, “Doncs entre això, lo dels miners que han creat un nou esport d’aventura el “tuneling”, i les eleccions els diaris en van plens, i per acabar d’arrodonir-ho ara obren el tema de la immigració... i mira que no els entenc”, vaig somriure, el meu conegut és un expert en vendes, de fet podria vendre el que volgués a qui volgués és d’aquells que té la màxima de: “Tenim dos orelles, dos ulls i només una boca, aleshores cal escoltar el doble, veure el doble i dir la meitat, tot i que també tenim dos mans i una sola boca, el que vol dir que mai podrem menjar tot el que agafem... el creador és així de catxondo...”, el tema de la immigració ell no l’entén o no el vol entendre com molts, però en el seu cas és força divertit ja que el país d’aquest tipus no dóna la residència si no va associada a un contracte de treball, així que: no treball no residència... això i que tots els demandants de feina no nacionals han de passar per unes proves mèdiques que seleccionen només als sans per tal de no castigar la sanitat pública del país (tot i que diuen que això ara ho estan canviant), a més la mendicitat està prohibida així com forces altres coses, i l’entrada de treballadors està establerta sota el sistema de quotes, vaja, un paradís que tothom critica a crits però que en veu baixa tots voldrien... ell em va fer tornar a la realitat, “Ho has vist?, no hi he caigut fins avui, saps que si demanes un menjar feliç (que no un final feliç), et pregunten si és per nen o nena, ja ho veus fins i tot els menús infantils són sexistes, segur que les gilifashion erices cabrejades que coneixem no deuen portar els nens a aquests llocs...”, vaig somriure, com si el fet de que els regals dels menús fossin sexistes fos el problema més gran d’aquell tipus d’establiments...

dimecres, 13 d’octubre de 2010

entrada 639 (any 2)

Em fa gràcia com d’anònims volen ser alguns, com volen amagar les seves coses i al final deixen la seva empremta digital en un pantalla tàctil, la seva veu en un merda contestador i totes les dades que mai volen oblidar en un aparell que potser de tot menys segur... també em fa gràcia l’intent de viure al màxim, ser transgressor i viure al fil de no sé quina merda, però portar sempre a la butxaca el smartphone de darrera generació o qualsevol altre gadget “pel que pugui passar...”, un mon d’emocions controlades un mon on algú estira dels fils i us deixa veure alguna imatge i vosaltres valents subnormals dibuixeu un somriure, us enfadeu o fins i tot us emocioneu; l’altre dia parlava amb un tipus que es dedica a la publicitat i em deia: “Quasi que aconseguim que la gent faci allò que volem, i el que no aconseguim que facin senzillament és perquè és il•legal la forma d’aconseguir-ho, i això porta dos fets que si més no són curiosos: si jo aconsegueixo influir en els altres segurament algú ho fa amb mi, i el que per mi és il•legal per altres és senzillament “necessari per mantenir l’ordre establert”, això si, sempre has de deixar la idea que una tria perquè vol i que és propietari de la seva decisió...”, va somriure mentre assaboria el vi “Veus, aquest vi té un to de pebre amb fruites del bosc i un lleuger retorn a vainilla... però com ho puc saber si mai he barrejat fruites del bosc amb pebre? senzillament m’ho crec perdurant la mentida, com es pot dir algú llire si no sap que és la llibertat...”, vaig somriure recordant una imatge de Matrix on li deien al Neo que el que menjaven tenia un regust a pollastre, tot i que si hi hagués hagut un error en la programació dels gustos igual el que ells prenien per pollastre podria ser qualsevol altre cosa... i tot això per dir que els humans no deixeu de ser uns senzills compostos de carboni força més dirigibles del que us penseu, i la gràcia és que la gran majoria somriu dient “Si, si, ja sé que em fan fer el que volen...”, però els molt imbècils en el fons es creuen únics i que han escapat d’aquesta massificació, que si bé, viuen, respiren, mengen, caguen i follen com a tots en el fons tenen un esperit rebel que els fa diferents, i la gràcia, la veritable gràcia, és que quan algú dels que imposa les idees va crear aquesta idea de fer-vos creure que sou tots un xic diferents sense ser-ho, es va fotre un bon fart de riure tot imaginant com d’especials us sentiríeu i com d’únics quan no sou més que un clon del tipus del costat; aquest matí he estat fent cua per veure com funciona la gent “normal”, i no he pogut més que preguntar-me com és que Deu en la seva justícia no hi posava remei, s’haguessin perdut poques persones i forces animalets i en el fons no crec que cap vida hagués canviat radicalment, un clar exemple que a vegades els humans no sou tan especials com us creieu... i per acabar només recordar “Quan un està totalment perdut ha de tenir clar que ja només li queda trobar-se...”

dimarts, 12 d’octubre de 2010

entrada 638 (any 2)

Hagués pogut arribar abans o després els discurs no ha canviat massa al llarg dels segles, de fet només escoltar el que s’estava dient i ja tenia clar el que s’havia dit i el que s’anava a dir, una situació que no per repetida deixava de tenir el seu encant i interès, de fet un no sempre descobreix el que valen la vida d’alguns centenars, milers, centenars de milers o directament milions de vides humanes per un altre humà, en plena temporada d’avisos d’atacs terroristes (avisos que els països destinataris diuen que són exagerats i que abans de fer-los públics ells haurien de decidir si fer-ho o no (pel bé dels seus ciutadans, valents collons)... bé, i en cas d’atemptat diran allò de que aquests actes són imprevisibles per molt que els hi hagin estat dient), per cert atacs finançats per països com el vostre que a base de pagar els porcs a preu de vedella o si ho preferiu els ecopijus, els tontets a preu de salvadors de l’Àfrica negra (si es diu negra és perquè negre ho tenen...), doncs res mentre ho recordava veia al tipus dubtar, no era el primer cop que m’enviaven per posar-hi fi, de fet a vegades arribem tard i se lia parda com deia aquella, encara recordo com vam fallar estrepitosament el novembre del 23, o el juny del 37 tot i que sense que serveixi en descàrrec meu jo no hi vaig estar posat en aquelles missions, de forma més propera en el temps us podria donar algunes altres dates... vaig veure al humà fent veure que s’ho pensava, com sempre intentant veure si hi podia treure més del que li oferien, i el que li oferien no era poc, ser el putu amo d’aquesta terra, de fet aquesta juguesca l’utilitzen un grup força cabron de vampirs amb l’esperança que els humans us acabeu per matar els uns contra els altres i deixeu aquest planeta tranquil de les vostres dèries i cabòries, aquests vampirs són els que no els hi van explicar que amb el menjar no s’hi juga tot i pensar que per molts humans que es matin sempre en quedaran els suficients per servir-nos d’aliment... la juguesca és fàcil, es busca un humà cabrejat amb els companys d’espècie i se li ofereix la possibilitat de tenir un exèrcit invencible, després se’l fa pujar al poder i ben orientat la lia (parda com ja he dit abans), i quan tot està en marxa els iniciadors desapareixen deixant al pobre manso al cap d’una guerra que ell mai s’hagués pogut imaginar, el resultat acostuma a ser el suïcidi o directament l’assassinat del tipus un cop el conflicte arriba cap a la seva fi, i de fet qui es creuria a un tarat explicant històries per no dormir, un tarat i fill de puta causant de moltes morts, perquè el que es tracta és aconseguir un cert equilibri que els humans amb el vostre desig de no morir trenqueu amb tots els avenços que aneu inventant... ben mirat no hi estic massa en contra però si una cosa sabem els vampirs és que com en el cas dels nens que qui juga amb ells acaba pixat, amb els humans qui juga amb ells acaba (normalment) cagat i pixat, i com que no som massa donats als water sports preferim veure els moviments des de la foscor... el tipus va agafar aire i amb un moviment solemne que va fer brillar les moltes condecoracions del seu uniforme va dir “D’acord!, la pàtria em necessita, la gent potser no ho entendrà al començament però a la llarga...”, vaig somriure, sempre m’han fet por els salvadors de la pàtria / condemnadors de la gent que hi viu... la situació era quasi tan divertida com quan al 73 un capità li va dir al Joe Doe que fes un perímetre de seguretat al voltant del campament amb les claymore, i el Jimmy tot rient em va dir “Avui no dormirem aquí company, aquest estirat no sap que el Joe no sap llegir...”, la nit va ser divertida molt divertida quan va ser necessari activar les claymore... vaig tornar a la realitat sortint de les fosques provocant un espant al nou “salvador” per dir-li d’alguna manera, que ell s’encarregaria de batejar-se com millor li vingués en gana, lleig per un heroi de la pàtria però assenyat per un covard que enviaria força gent a la mort sense patir per la seva seguretat, els altres van forçar el gest “Pensava que aquest cop tampoc arribaries...”, vaig somriure girant-me cap qui havia parlat, vaig separar un xic els braços no poden més que sentir-me un Ezio o Altair qualsevol... “Ja saps com acabarà això... no crec que pagui la pena allargar-ho...”, “Així sigui, que així s’escrigui i així es recordi...” va dir ell utilitzant la forma tradicional... i suposo que podria dir que aleshores va esclatar l’infern a la terra, però no la trobo l’expressió massa assenyada quan precisament la terra ja té de per si força d’infern...

dilluns, 11 d’octubre de 2010

entrada 637 (any 2)

Hagués estat bé dir que ens va despertar el brunzit del seu mòbil, però el fet és que ja portàvem una estona desperts, havia notat el canvi de cadència en la seva respiració i jo mai he estat dels que confiï en deixar que Morfeo m’agafi en companyia de gent desconeguda, ella va agafar el telèfon mirant el missatge que acabava de rebre “Res urgent?”, ella va somriure, fa gràcia com ens inventem les preguntes més idiotes quan el que volem saber és força més senzill de preguntar, sense perdre el somriure i deixant que conservés un xic d’orgull vampíric em va contestar ensenyant-me el missatge, un breu i senzill “Estàs bé?”, i sota la resposta d’ella “Ho estava fins fa un moment”, “Un xic dura, no?”, ella va deixar escapar el riure “Mira, si no vols la veritat millor no preguntis...”, vaig somriure pensant en quin moment es canvia el “On ets?” pel “Estàs bé?”, en quin moment un és conscient que ja no es té dret per saber on està l’altra persona, però si es pot ser el suficientment educat per preguntar com està, i així de pas deixar clar que no te n’oblides, la vaig veure aixecar-se del llit “Puc utilitzar el teu bany...” anava a contestar quan ho va fer ella “Si, ja sé que em diràs que el puc fer servir com si fos meu... però una ha de ser educada...”, va desaparèixer i l’aigua de la dutxa va fer competència a la de la pluja que anava caient, un fotut dia d’aigua un dia ideal pels poetes vaig pensar (o almenys per aquells que fan de les lletres la catarsi de la seva merdavida), si fes sol seria per l’altre tipus de peotes... feia poc havia estat en un cafè de poetes anant-hi no per la seva lírica sinó pel físic d’una de les poetesses allí reunides, coneixia un dels enfants terribles que hi anaven sovint, el tipus parlava del seu nou llibre i va fer als presentes el “regal” del seu darrer poema que us deixo a continuació...
",”
“,”
“;”
“,”
“.”
Com ell deia un poema com aquest indica que a vegades no importa saber on acaben les coses, el que importa i el que es vol saber és el que passa fins que acaben, tot i que per algun pragmàtic sempre està bé saber on acaba una cosa i en comença un altre... en una de les estones que ens van deixar sols li vaig preguntar “Manca d’inspiració o de ganes d’escriure?”, ell va somriure “Una senzilla demostració que no és poeta aquell qui s’ho fa dir... mira que he estat a punt de fer-me una palla sobre un paper i dir-li: un univers en expansió o l’explosió universal...”, vaig riure aquell tipus era genial, un dels pocs poetes que em cauen bé, la resta o no els entenc o senzillament no els vull entendre... hi estava donant tombs quan ella ha entrat a l’habitació “De què rius?”, “De com ens tapem davant de qui hem estat nus tota la nit...” ella va somriure deixant caure la tovallola i començant a vestir-se, “I què li diràs a la teva parrella?” “Suposo que és problema meu oi?, però mira abans em feia un xic de por, ara només espero que m’ho pregunti per veure com encaixa la veritat, i ell suposo que prefereix no fer preguntes de les que no en vol la resposta...”, em vaig aixecar i ella va somriure “Sé on és la porta, ja hi he sortit altres cops, però suposo que no m’acompanyaràs per acomiadar-te, sinó per comprovar que no em quedo a casa teva...”, vaig somriure i ella va canviar la mirada al descobrir la veritat de les seves paraules...

diumenge, 10 d’octubre de 2010

entrada 636 (any 2)

Ahir em tocava sortir, no és que m'encantés la idea de fer-ho però era el que estava previst, tot previst fins la trucada, una trucada que senzillament va dir “Morrigan et necessita...”, vaig somriure davant la demanda però quan un té un tracte no pot més que assumir la part que li toca, vaig arribar al pis del conegut hi havia un moviment frenètic forces dels presents em van mirar amb recel “No els hi tinguis en consideració...” em va dir el meu amfitrió, un dels que hi havia per allí em va saludar “Bona nit Ezio, tu compleix amb la teva part i nosaltres amb la nostra...”, vaig somriure “Alguna cosa per beure?”, el meu amfitrió va somriure treien una ampolla de bourbon “Suposo que l'hidromel et vindrà un xic a disgust”, vaig somriure “Doncs si, us la deixo per vosaltres”, al pis sonava el This is war dels 30 seconds to mars, i el moviment era incessant, nit de Dragon Age (per flipar) deu personatges parlant de: característiques dels herois, encanteris, armes, runes, beuratges i altres, al final em van mirar “Tu decideixes la tècnica de combat per això ets aquí”, vaig somriure, davant meu en una pantalla de leds de no menys de 52 polsades una tipa es contornejava davant nostre, la Morrigan ens mirava amb el seu somriure no vaig poder més que concloure que mai un conjunt de píxels havia estat tan ben col·locats (bé igual en el FF però no era qüestió de provocar), “Sabeu que no és real, oi?”, els hi vaig dir mentre la mirava... que Deu en agafi confessats, una dona pensada per homes i per a homes, una trampa de la naturalesa per la qual els allí presents vendrien la seva ànima només per estar-hi una nit amb ella, i la Morrigan segurament acceptaria gustosament el tracte (per a homes o bé per a dones), la vaig sorprendre mirant-me des de la pantalla i vaig quedar glaçat al veure que amb ella allí els leds no eren tan freds com ens volien fer creure “I què si no és real?, de fet ens pot dir que és la realitat?”, els vaig mirar divertit, capt dels presents seria capaç de suportar cap combat real, però quan el tema eren combats irreals eren els millors, estaven en la darrera pantalla del Dragon age, no hi havia pressa, només ganes d'aconseguir acabar el joc amb el nivell màxim de dificultat en el menor nombre d'intents possibles, vaig somriure veient la por i les ganes de fer-ho bé, de fet no tothom lluita contra un arxidimoni en forma de drac, la partida va ser llarga, no vaig sortir abans de les cinc del mati tot i portar-hi des de les onze, al final tots van cridar i van celebrar la victòria, lamentant que la Morrigan complint el seu pacte desaparegués de les seves vides, un dels grans dilemes de la nit: “Salvar un imperi o el desig d'una persona...”, i com a bons seguidors dels Sr. Spock ho tenien clar, el benefici de molts està per sobre el benefici de pocs, fins i sobretot per sobre el benefici d'un mateix... (ja farien bé els de EA games de treure una expansió per tal de trobar a la Morrigan...), al final i després de les felicitacions un dels personatges se'm va acostar “Ho has fet bé... aquí tens el promès...”, vaig somriure mentre em proposaven assistir a una nova reunió, aquest cop per assaborir la darrera creació e les vides viscudes en píxels i no pas en realitat, vaig arribar al cotxe mirant al paper que tenia entre els dits, vaig somriure mentre el llençava per la finestra, mai he negat la meva debilitat per la Srta. Rubio, però crec que si mai ens hem de trobar haurà de ser fruit el destí i no pas per un favor... tot i que recordant la imatge de la Morrigan no sé qui va fer el favor a qui (molt possiblement si sabessin qui era la Morrigan original la cara els hi canviaria), però com deia el meu amfitrió “Mai he passat tanta vergonya com el dia uqe vaig confondre un simpòsium mitològic amb un de micològic...” i avui veient el dia que és 10 del 10 del 10 no he pogut més que somriure al recordar la camiseta que el meu amfitrió va portar un dia on deia: “He follat amb 1010 noies diferents”, va ser divertit perquè pel comú dels mortals era exagerat, i pels que entenien la gràcia també, perquè bé siguin 1010 o 10 (decimalment o binàriament parlant, eren moltes), bé almenys sense pagar... per cert decimalment avui és el dia 42 o hexadecimalment el dia 2A....

A warning to the people, the good and the evil

This is war

To the soldier, the civilian, the martyr, the victim

This is war


It's the moment of truth and the moment to
lie
The moment to live and the moment to die

The moment to fight, the moment to fight

To fight, to fight, to fight


To the right, to the left

We will fight to the death

To the edge of the earth

It's a brave new world from the last to the first


To the right, to the left

We will fight to the death

To the edge of the earth

It's a brave new world, it's a brave new world


A warning to the prophet, the liar, the honest

This is war

Oh, to the leader, the pariah, the victim, the messiah

This is war


It's the moment of truth and the moment to lie

The moment to live and the moment to die

The moment to fight, the moment to fight

To fight, to fight, to fight


To the right, to the left

We will fight to the death

To the edge of the earth

It's a brave new world from the last to the first


To the right, to the left

We will fight to the death

To the edge of the earth

It's a brave new world, it's a brave new world

It's a brave new world


I do believe in the light

Raise your hands up to the sky

The fight is done, the war is won

Lift your hands toward the sun


Toward the sun

(It's the moment of truth and the moment to lie)

(The moment to live and the moment to die)

Toward the sun

(It's the moment of truth and the moment to lie)

(The moment to live and the moment to die)

Toward the sun

(The moment to fight, the moment to fight)

(To fight, to fight, to fight)

The war is won

To the right, to the left

We will fight to the death

To the edge of the earth

It's a brave new world from the last to the first


To the right, to the left

We will fight to the death

To the edge of the earth

It's a brave new world, it's a brave new world

It's a brave new world

A brave new world

The war is won

The war is won

A brave new world


dissabte, 9 d’octubre de 2010

entrada 635 (any 2)

Ahir va tocar sortir, de fet sabia que no feia més que el trist paper d'un chester (pels que no sapigueu a que em refereixo hi ha Internet...), de fet ahir si alguna cançó hagués de marcar la nit no haguessin estat més que la dels one republic amb el seu “all the right moves”, de la que encara recordo força bé la lletra (i per les parts oblidades de nou el Sr. Google)...

All the right friends in all the wrong places

So yeah, we're going down

They got all the right moves in all the right faces

So yeah, we're going down


Just paint the picture of a perfect place

They got it better than what anyone's told you

They'll be the King of Hearts, and you're the Queen of Spades

Then we'll fight for you like we were your soldiers


I know we've got it good

But they got it made

And the grass is getting greener each day

I know things are looking up

But soon they'll take us down,
before anybody's knowing our name.


They got all the right friends in all the right places

So yeah, we're going down

We've got all the right moves and all the wrong faces 

So yeah, we're going down

They said, everybody knows, everybody knows where we're going

Yeah, we're going down

They said, everybody knows, everybody knows where we're going

Yeah, we're going down


Do you think I'm special?

Do you think I'm nice?

Am I bright enough to shine in your spaces?

Between the noise you hear

And the sound you like

Are we just sinking in an ocean of faces?


It can be possible that rain can fall,

Only when it's over our heads

The sun is shining everyday, but it's far away

Over the world is death.


They got,

They got,

All the right friends in all the wrong places

So yeah, we're going down

They got, all the right moves and all the wrong faces

So yeah, we're going down


They said, everybody knows, everybody knows where we're going

Yeah, we're going down

They said, everybody knows, everybody knows where we're going


Yeah, we're going down


It don't matter what you see.

I know I could never be

Someone that'll look like you.

It don't matter what you say,

I know I could never face
someone that could sound like you.


All the right friends in all the wrong places

So yeah, we're going down

They got all the right moves and all the right faces

So yeah, we're going down


All the right friends in all the wrong places

So yeah, we're going down

They got all the right moves and all the right faces

So yeah, we're going down


They said, everybody knows, everybody knows where we're going

Yeah, we're going down

They said, everybody knows, everybody knows where we're going

Yeah, we're going down.


Yeah, we're going down.

Yeah, we're going down.

(All the right moves, hey)

Yeah, we're going down
(All the right moves, hey)

Yeah, we're going down


Tot i que coneixedor dels matisos de la sortida vaig decidir preparar-me i conscienciar-me amb els Plan B que van fer sortir els primers crits de la nit mentre conduïa, un cop en el local van ser els Dover que amb la seva nova cançó em van ensordir, de fet sempre m'ha fet gràcia el dilema que si un grup de música mai canvia el seus registres no manquen detractors que diuen que sempre fan el mateix, i si el grup decideix canviar de música aleshores no manquen altres que diuen que no són més que uns venuts, personalment crec que si un grup fa música que et fa sentir viu la resta poc importa, els vaig veure a la barra i va ser el torn de REM (els eterns REM) amb el seu driver 8 els que em van portar a forces anys enrere, després de saludar i veure les cares de sorpresa (suposo que no esperaven que em deixés caure en un lloc com aquell), vaig mirar als que hi havia pel local... res de bo, o quasi bé res de bo ja que una copet al costat em va fer girar tot descobrint una de les meves alumnes “Hola!” va deixar caure, ara podria quedar bé dient que vaig trigar en saber qui era, però no us enganyaré quan un té pocs alumnes sempre té fresques les cares dels que valen, dels que no valen i dels/les maques, i aquesta entrava en aquest darrer grup, coneixia a la seva germana gran així que vaig mesurar cada una de les meves paraules en una conversa per a tots els públics i que hagués fet la delícia dels guionistes de la Hanna Montana, ella es va divertir amb la situació tot dient “Em pots convidar a una copa, soc major d'edat!”, ara eren els Lady Antebellum els que van començar a sonar, i vaig recordar a la seva germana, havia matisat el concepte “major d'edat” i no vaig poder evitar deixar escapar un somriure... aleshores algú va dir “La llàstima és que ella no sap diferenciar una Gordon d'una Tanqueray...” a l'aire sonava...

Another shot of whiskey, can't stop looking at the door.
Wishing you'd come sweeping in the way you did before.
And I wonder if I ever cross your mind.
For me it happens all the time.

It's a quarter after one, I'm a little drunk and I need you now.
I said I wouldn't call but I lost all control and I need you now.
And I don't know how I can do without, I just need you now.


Em vaig girar per veure a qui no esperava trobar-me, les germanes es van mirar, vaig somriure al pensar en una baralla entre germanes, però em mancava un xic d'imaginació i fang... vaig somriure a la nou vinguda “Doncs, algú que no sap fer aquestes diferències no mereix beure amb nosaltres...”, la meva alumna va renegar amb la seva autoestima molesta i va marxar, suposo que té per endavant molts anys per recuperar-la i veure de que va el tema, em vaig girar cap a la nou vinguda “Sap la teva parella que estàs aquí?”, “T'importa? Si vols li truco i li dic...”, “No cal, de fet mai ha calgut...”, vaig demanar una copa i una Tanqueray curta amb suc de llimona i tònica per ella “Vec que encara recordes el que bebia...” “Ja no ho beus?” “Els temps canvien, i el que fa temps era normal ara esdevé un xic fora de lloc”, vaig somriure aixecant la copa, ara va ser quan van explotar els One republic:

Do you think I'm special?

Do you think I'm nice?

Am I bright enough to shine in your spaces?

Between the noise you hea
r
And the sound you like

Are we just sinking in an ocean of faces?


It can be possible that rain can fall,

Only when it's over our heads

The sun is shining everyday, but it's far away

Over the world is death.


Ella em va mirar “Podries esborrar els darrers anys de la meva vida?” “Fins quan?” “Fins el dia que vaig sortir per la porta de casa teva”, “No, però podem tornar a aquell punt...” “Podria estar bé, si vols...” vaig somriure, “Si vull?, es pot voler alguna cosa més?” “Si” va respondre ella “Que ho vulguis tan com jo...”, vam sortir del local després d'acomiadar-nos del personal, la vida a vegades et dóna segones i terceres oportunitats, diuen que si la primera no va funcionar la resta tampoc ho faran, aleshores només ens queda gaudir d'elles...

divendres, 8 d’octubre de 2010

entrada 634 (any 2)

Avui un dels tarats que comparteix planta amb mi estava força neguitós, al final ha tret el cap al meu despatx tot dient “Va, que les titis que mires per Internet hi seran després, vine a fer un cafè...” “Eisss, que les pago per hores i ja he pagat!”, ha forçat el somriure “Avui ho hauràs de fer millor...”, després del primer cafè m’ho ha explicat, el seu fill l’odia, bé que t’odií un monstre de pocs anys tampoc ha de ser una tragèdia ja que tindrà forces anys per endavant per desdir-se, però no deixa de tocar els collons i més si és el fill d’un, segons m’ha explicat (i jo ja sabia), fa una setmana es va morir el pare de la seva dona, és a dir l’avi del nen en qüestió (aclariment pels que estan en l’actual sistema educatiu), doncs res, que després d’uns dies i amb les coses més tranquil•les (si poden estar tranquil•les després d’una pèrdua així), el tipus amb la seva dona van agafar al nen i li van dir ras i curt que l’avi havia marxat, el monstre els va mirar un xic incrèdul i va preguntar “Per sempre?”, el quadre suposo que deuria ser brutal, la mare es va aixecar deixant-los sols sense poder aguantar més, com ell em deia el monstre estava força vinculat a l’avi, de fet cada diumenge el venia a buscar per portar-lo al parc i li comprava xuxes que eren un pacte secret entre ells, el nen no li havia fallat mai al seu avi i mai havia confessat als pares d’on sortien, pares que després ja s’encarregaven de retreure-li al vell que el malcries d’aquella manera “I que han de fer doncs els avis, sinó malcriar als nets?” deia ell amb un somriure “Sinó recordeu als vostres...” i davant aquella frase no hi havia lògica odontològica o nutricionista que s’aguantés... el nen va preguntar “Però quants diumenges són sempre?”, el pare va intentar explicar-li que tots i el monstre el va mirar incrèdul “Tots?, però tots són molts!, jo vull a l’avi abans... l’heu castigat tu i la mare i no voleu que em porti més al parc?” va dir el nen clavant la mirada en el seu pare, ell li va dir que no, que la gent al final acaba per morir i desaparèixer, “morir...” un concepte que un sempre vol evitar explicar a un fill i que ara explotava tot demostrant que les bombolles mai han aguantant massa bé el pas del temps, i que finalment com al Siddharta original la realitat l’estava portant al mon real a una velocitat de fuga, hi estava pensant quan el monstre va tornar a parlar... “No m’agrada el que dius, vull que torni l’avi...” el pare li va dir que era impossible “Però tu ho pots fer tot, tu saps fer màgia, i jo vull que torni l’avi!, mira els pots canviar per l’avi de l’Albert (un amic del monstre) que no és ni de bon tros tan bo com el meu!”, el pare va dibuixar una ganyota repetint que ell no hi podia fer res, l’avi havia marxat i per molt que volguessin no tornaria, al final el monstre entre singlots d’impotència i amb els ulls vermells va dir mentre marxava plorant “T’odio, ja no ets el meu pare, no pots fer que l’avi torni quina classe de pare ets si no ho fas!”, el tipus m’ha mirat demanant quelcom més contundent que el cafè “Saps, i en el fons té raó, no deixo de ser com qualsevol altre subnormal, i per molt que amb el temps ell vegi les tontades que va dir, jo recordaré que no som diferents els uns dels altres ni que tenim cap toc especial, no hi ha res més que senzilles il•lusions que ens volem creure per sentir-nos millors que els altres, però al final no som més que una colla d’éssers limitats i destinats a tenir un temps en aquest mon...”

dijous, 7 d’octubre de 2010

entrada 633 (any 2)

En Peter anava corrents per la coberta del vaixell renegant en anglès, i allò no era bona senyal, l’havia conegut no feia massa a Tarifa, ell era un desertor anglès de la guerra del francès, que havia deixat l’armada per enrolar-se amb patent de cors tot gaudint de la condició de corsari, això i gaudir de mariners espanyols, que com ell deia: “Al final navegar amb la marina de sa majestat no deixava de ser un exercici de regularitat i previsibilitat extrema, amb els espanyols cada navegació és una aventura...”, fins aleshores no ens havia anat del tot malament, havíem abordat i capturat quatre vaixells i esperàvem que els classifiquessin com a “bona captura” per tal de gaudir de la recompensa, però aquella nit havia estat diferent, ningú tenia clar com havia anat la cosa, però el mar s’havia encabronat i el vent i la pluja no havien volgut ser menys, i sense saber-ho massa bé el vaixell s’havia escorat massa cap a la costa clavant-se en unes roques de les que ningú n’havia sentit parlar, els més vells van ser els primers de deixar-se de les instruccions del capità i van començar a ordenar silenciosament la sortida, el vaixell estava ferit de mort, en Peter corria de popa a proa i desfeia el camí intentant trobar la solució, bé, intentant trobar la solució que li anés bé, perquè la solució estava clara, marxar i deixar el vaixell a la seva sort... “Tu tries Peter, pots passar a la llista de capitans perduts amb el seu vaixell o a la dels capitans senzillament perduts...”, tenia la mirada perduda amb les gotes de pluja regalimant per la seva cara, va renegar de nou amb la llengua del xakespeare (l’Ana segur que ho pronunciaria millor), i va ordenar abandonar el vaixell, abans de fer-ho va parlar amb el mestre de canons tot ordenant-li que poses foc a la santa bàrbara, ja que si alguna cosa volia menys que veure enfonsar el seu vaixell era veure com algú altre se n’aprofitava del mateix, el sol fet de pensar que la seva fusta pogués servir de calefacció el posava malalt, vam abandonar el vaixell amb el mínim després de cremar o fer desaparèixer tot allò que allí era normal però que en terra ferma no s’ho considera tant, al separar-nos del casc vam veure els mascaró de proa, que representava a una Venus sortint del mar, la pluja donava la imatge com si estigues plorant coneixedora de la seva fi, de sobte el vaixell va cridar, no va ser l’explosió, va ser un lament, un crit agut, un crit que cap dels presents havia ni ha tornat a escoltar, un crit d’odi, por, revenja, llàstima... cadascú ho va entendre com va voler, el vaixell es va aixecar partint-se i enfonsant-se en el fosc mar, els llamps donaven la poca llum a la nit tancada i en pocs segons no va quedar resta del vaixell... “No ens en sortirem...” va dir un dels més vells “Mai s’ha de deixar morir un vaixell tot sol, ell mai en hagués deixat tirats com nosaltres hem fet...”, vaig somriure històries de mariners per espantar als minyons, de sobte i contra tot pronòstic la barca on érem es va elevar un xic tots van cridar “Tranquils!” va dir per sobre les veus dels altres l’artiller, ha estat l’explosió de la santa bàrbara... tots es van mirar intentant entendre com podia haver explotat sota l’aigua, van passar uns minuts i tot tornava a estar en una tranquil•litat aparent, quan vam notar uns cops a la barca, van deixar de remar cridant... al voltant nostre van anar sortint les restes del vaixell, de sobte un soroll sec va partir el casc de la llanxa i vaig veure aparèixer la figura del mascaró de proa que va caure damunt el Peter, ell va intentar cridar però el pes del mascaró el va fer caure a l’aigua enfonsant-se amb ell, si no hagués estat per la tensió i el poc temps en que tot va passar diria que ella somreia al caure damunt el seu capità, la resta de la tripulació va saltar de la barca, un dels vells em va agafar “No ho facis, aguanta aquí!”, els crits dels que havien saltat em van fer tornar a la realitat, a l’aigua hi havia forces caps del vaixell (en els vaixells l’única corda que hi ha és la dels rellotges), que enfonsant-se de nou amb el mascaró anaven arrossegant als pobres desgraciats que havien saltat per la seva vida... “Tots tenim la nostra hora fixada, intentar fugir d’aquest fet és tan estúpid com intentar anar-hi...”, van passar uns minuts i una tranquil•litat exasperant ens va anar envaint, havien taponat i reduït l’aigua de la barca, per sobre nostre la pluja i els llamps seguien caient, i el mar en silenci... en el seu sempre etern silenci, on molt pots preguntar i poc pots esperar obtenir com a resposta...

dimecres, 6 d’octubre de 2010

entrada 632-2 (any 2)

Avui em tocava cafè, així que després de recollir al personatge que el pagava i mentre esperàvem l’ascensor ens ha vingut a veure un vailet qui tenia tota la seva família rere seu “Perdoni no sabrà pas si hi són en aquell despatx”, el meu conegut ha arronsat les espatlles tot dient que acostumaven a entrar i sortir força sovient i que el millor era anar-ho provant, un cop a l’ascensor ha somrigut “Veus, la crisi porta coses bones, la família que cerca feina unida resta unida...”, el despatx segons m’ha dit és d’un tipus que té una pseudo-empresa de treball temporal, i el tipus té el negoci del segle, pel senzill fet d’entrar a la seva xaxipiruli borsa de treballadors un ha de pagar 20 eurets de res (un petit càlcul i el resultat no estava malament, pare, mare, i dos nens igual a 80 euros, i a més treballant quan et surt dels ous, perquè els que cerquen feina no tenen res més a fer), després ja se’n carrega ell d’oferir-te una merda feina a la que la majoria diuen “No” no podent després queixar-se que no se’ls hi ha ofert una feina, i els que accepten perquè no tenen més remei es veuen en una feina mal pagada, putejada i que només fa feliç a l’empresari que descobreix que l’abolició de l’esclavitud tal com la virginitat de les núvies vestides de blanc té forces matisos... el meu conegut és psicòleg i no nota massa la crisi, com ell diu “Quan més putejats més tarats...”, ell sempre fa la gràcia dient que ells i els oncòlegs són dels pocs metges on val la pena d’anar-hi acompanyat, ja que trobar-se a algú sortint d’una consulta d’un psicòleg no dóna massa lloc a dissimular, i en canvi si hi vas acompanyat sempre pots agafar un posat condescendent per tal de fer creure que el tarat és l’altre, doncs res que un cop a la cafeteria no hem pogut més que escoltar als de la taula del costat, el meu conegut ha sentenciat amb veu baixa “Esquizoide amb brots paranoics i diria que fins i tot al•lucinògens...”, de fet només calia escoltar-lo i no ser un especialista per fer un diagnòstic com aquell, l’angelet era un que havia participat en un gran acte que no era cap altre que unes xerrades sobre la vida extra terrestre, un grupet d’animalons que s’havien divertit i havien fet divertir tot dient que la Nefertiti era una ET (guapa de collons però una ET), que els alemanys havien tingut material i tecnologia no terrícola, que els americans tal i que russos qual, el tipus anava aixecant la mirada de tan en tan intentant descobrir si entre els presents hi havia cap element sospitós, element del sistema amb l’encàrrec de fer-lo callar... el meu conegut ha estat a un pèl de fer una trucada i veure la cara del personatge quan entressin els bates blanques, però s’hi ha estat, al final el tipus ens ha mirat tot dient “Ens coneixem?”, el meu conegut li ha dit que l’havia vist en les xerrades (ell hi havia anat a trobar possibles futurs clients), i el tipus s’ha relaxat un xic després que el meu conegut li fes cinc cèntims del que havia trobat més interessant, al final el tipus ha sentenciat “Miri, és més fàcil que hi hagi vida extraterrestre que no pas vampirs, que com tots sabem no existeixen...”, aquí és on no he pogut més i he explotat a riure “Ni que ho digui, vostè si que sap del que parla” li he dit mentre ell em mirava tot sorprès...