La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dilluns, 28 de febrer de 2011

entrada 765 (any 3)

Avui em tocava complir amb els meus “serveis socials” particulars, alguns diran que és tot un privilegi el poder donar classes i oferir la nostra experiència a les noves generacions, jo senzillament crec que en la majoria dels casos és una pèrdua de temps, ja que per molt que un desitgi que el seu gos pixi al vàter no ho aconseguirà, i ja no us dic que faci una senzilla equació i ja no parlem si es tracte de fer un discurs un xic abstracte… al entrar a l’aula un dels tipus estava escoltant això o qualsevol altre merda semblant, avui parlaven de no fer classe per tal de solidaritzar-se amb tots aquells pobles que lluiten per la seva llibertat, i com que jo no soc ningú per contradir els desitjos dels meus alumnes he decidit acceptar el no fer classe, el problema era que per tal de fitxar i que em compti com a hores m’he tingut de quedar, estava ja a la porta a punt de dirigir-me cap a la cafeteria quan un dels tipus ha dit “Sense exèrcits no hi hauria guerres, sense guerres tothom viuria en pau…”, m’he aturat descobrint dos coses, la primera és que encara no entenc com aquell imbècil no tenia el premi Nobel i la segona com és que amb uns quants segles a la meva esquena no havia caigut en aquesta veritat tan absoluta… i aleshores m’han vingut les paraules d’un tipus en una pel·lícula qui deia “Som persones com nosaltres les que vigilem i els defensem per tal que vostè pugui seguir follant sense necessitat de vigilar la porta de casa seva…”, ells no en tenen la culpa, són fills de pares que el hi donen tot per tal de suplir el fet que ells no poden (ni volen) passar el temps amb ells, i al final el dia que ho intenten descobreixen que tenen un fill que els hi és un perfecte desconegut i miren quina és la darrera joguina que li han de comprar per guanyar-se el perdó i de pas no passar pel tràngol de tenir de tractar amb un perfecte desconegut, aquells brivalls no deixen de ser una pandilla d’imbècils tan egoistes i egocèntrics que creuen que pel senzill fet de desitjar que tothom sigui bo tothom ho serà (perquè és el que volen), i segurament matarien a qualsevol que els hi portés la contrària (això si, sentint-ho molt, perquè matar no va amb ells…), són tan perillosos com qualsevol integrista, l’únic que els diferencia és que a ells encara no se’ls hi ha encès la metxa… vaig recordar a tots aquells que han mort al meu costat, qualsevol d’ells era força millor que aquells capullos que parlen del que no saben amb la seguretat que dóna la ignorància i que no dubten de riure-se’n de qualsevol que els hi porti la contrària, ells ho saben tot i el que no saben no cal ser conegut… no he dit res, senzillament perquè de res serviria, diuen que el temps no està per ser perdut ni les paraules per ser dites a aquells que no les entendran, així que he sortit per la porta mentre ells discutien com salvar el món dels tirans, i com deia aquell “I tu em preguntes qui és un tirà fill meu?, tu ets un tirà…”, ja fora m’he desintoxicat amb…

diumenge, 27 de febrer de 2011

entrada 764 (any 3)

Fa anys vaig treballar una temporada com a professor en un centre on no hi havia les ments més brillants, però si els cadells dels més poderosos, recordo els primers dies com davant la dita de “Els arbres no et deixen veure el bosc”, un dels allí presents, fill del sobirà d’un regne perdut de la mà de Deu va dir tot orgullós “Doncs el meu pare arrancarà tots els arbres per deixar veure el bosc…”, el divertit és que ningú va caure en la incoherència i tots van començar a discutir que més faria el seu pare per ells… allí vaig conèixer un altre professor que portava forces anys en aquell centre, i ell sempre em deia “L’error és intentar educar ensenyant allò que creiem que han de saber… cada un d’ells té un do, com qualsevol de nosaltres, la nostra tasca és descobrir-lo i ensenyar-lis com utilitzar-lo per tal que aconsegueixin els seus objectius….”, recordo com al final del curs hi havia un lliurament de premis on aquells que havien destacat en els valors que tots teniu al cap i de capçalera rebien un premi i eren aclamats com a models a seguir, aquella mateixa nit i amb molta menys gent hi havia un altre lliurament de premis, premis per aquells que havien sabut mantenir la seva capacitat intacta i l’havien potenciat, no eren espills de virtuts ni tan sols de defectes, eren persones que havien aprés a utilitzar el seu do, bo o dolent, tant hi feia “Nosaltres no us jutjarem, deixarem a altres aquesta tasca, nosaltres només us premiarem per haver arribat on heu arribat…”, entre els nois hi havia un tipus amb perfil de sociòpata recalcitrant qui va rebre el premi sense saber com agafar-lo ni que dir, molt possiblement aquella seria l’única nit on es valorarien les seves aptituds per veure el món fora de la mirada dels “normals”, no fa massa me’l vaig trobar en un seminari i no em va saludar fins que vam quedar sols, em va divertir com li costava de fer allò que socialment havia de fer, ell va somriure i ja em va valdre… poc després em va arribar la notícia que el professor que havia conegut va morir, i tal com era el seu desig “vell i sol”, encara el recordo quan els hi deia “Quan jo falti no em ploreu, no perdeu el temps en el que s’ha perdut, imagineu el que ha de venir…”, però va fallar, sé que bona part dels seus alumnes, els més valents cabrons que ara per ara es passegen per la terra van aturar-se ni que fos un segon per recordar-lo, van somriure i van seguir amb la seva vida, com ell em va dir un dia “Fer creure que tothom és igual és el primer pas per tornar a tothom igual, d’aquesta manera el que atonta a un atonta a tothom, és molt més fàcil fer un producte per atontar, que que no fer-ne tants com persones hi hagi, i la nostra tasca és ensenyar-lis que no són iguals a ningú, i que són lliures per fer el que creguin, les regles i les normes, estan creades per fer el món més còmode a aquells que no es volen ni poden arriscar, no per fer-lo més segur… el dia que ho descobreixin i perdin la por a aquestes normes el món serà seu… anar a dormir sense dubtar del que hi pot haver en la foscor no ens fa més segurs, ens fa més imbècils…”

dissabte, 26 de febrer de 2011

entrada 763 (any 3)

Fa uns dies vaig dedicar una cançó a la Noa i semblaria ser que és aplicable a forces dels galifardeus que des de fa temps estan tocant el que sona per alguns països, així que amb el permís de la Sra, susditxa allà va....

Goodbye, cruel world
I'm leaving you today
Goodbye, goodbye, goodbye

Goodbye, all you people
There's nothing you can say
To make me change my mind
Goodbye


Avui estava fent el cafè amb un tipus que em deia (no certament cabrejat) “Mira, un paio es cala foc a Tunísia i a mi em pujaran la hipoteca, valents collons....”, no he pogut amagar el gest, en diuen un mon globalitzat, i qualsevol fet que passa serveix per fer més rics als rics i més pobres als pobres, una putada però les papallones tenen la fotuda costum de moure les ales... un altre dels presents ha forçat el somriure “Diuen que el que volen és llibertat, i el divertit és que porten tan de temps sense ella que no la reconeixerien ni que se’ls hi possés davant seu en boles”, “I així que estan fent segons tu?” li ha pregunta la happykumbaia que tenim per complir amb la política de quotes socialment imposada, el tipus se l’ha mirada avaluant si calia que l’expliqués i com aquell qui li diu al seu quisso que no es llepi la polla que està lleig li ha dit “El que estan fent és precisament vacunar-se contra ella, o no saps que una vacuna és tan sols una dosi suficient perquè el cos s’immunitzi però no desenvolupi la malaltia... el que estan obtenint (i sense saber-ho), és precisament aquesta vacuna, se’ls hi donarà un xic de llibertat perquè n’experimentin els efectes i acabin com fins ara, bé, perquè acabin com tots, fent allò que d’altres volen que fem... la llibertat és un error social que no ens podem permetre i que ja se n’encarregaran que no us permetreu...”, aquí ha callat, més que res per evitar que algú truqués tot dient que ja el podia passar a buscar per internar-lo, no feia massa que aquest mateix tipus havia aportat una idea de negoci si més no brillant, segons ell ara el moment de fer un resort, un resort per aquests tipus de persones estava segur que rebria una quantiosa ajuda internacional per tal de fer-lo mentre aquests desapareguessin del mapa, només era qüestió de trobar un lloc on cabés l’ego de tots aquests personatges sense provocar un forat negre pel seu efecte gravitacional, i és clar, el tipus ens explicava que seria interessant de veure les queixes d’uns als altres per les festes, mogudes i d’altres que els “veïns” organitzessin: que si el tipus tortura fins tard, que si monten festes fins les tantes, que si el minaret em fa ombra a la meva piscina... i ja no us dic per ser president del a comunitat, els moviments i subterfugis que hi hauria, cops d’estat i tot per no perdre la costum... i com ell deia “I si tot això no funciona sempre es pot muntar un reality que segur que també donaria...”

divendres, 25 de febrer de 2011

entrada 762 (any 3)

L’altre dia estava sopant amb un grupet de persones i de fet no entenc com en un italià pot sonar això mentre et van portant els plats, un tipus vestit de gondolieri que va cantant entre les taules i posant ullets a les tipes mentre soba el que pot als mascles… suposo que deu ser “un espai de fusió” tot i que sempre he preferit les fissions… la conversa ja es va caldejar només començar, ja quan ens prenien els plats davant el dubte d’una noia que no sabia com demanar-se els espaguetis un va saltar “Tu a la putanesca com no..” , i auuuu tots a riure la gràcia del tipus, després i quan ja havia caigut la primera ampolla una tipa ens va explicar que les parelles que faltaven no havien vingut per un petit “desencontre emocional” amb una de les parelles presents, es veu que la tipa es va casar no fa massa i després del banquet i al mig del ball la noia va desaparèixer quan va tornar va fer posar a totes les tipes darrera seu i va agafar la toia, va fer que la tirava però enlloc de tirar la toia va tirar un globus desinflat amb “regalet” calent i acabat d’expremer “pure 100% mascle juice” i va girar-se sense perdre el somriure “Mira, casar-vos ja feu tard, però qui l’arreplegui serà la primera que quedarà prenyada…”, i tot just per veure com havia vessat plovent esperma per damunt totes les tipes allí presents, una imatge impagable, repeteixo impagable, aquí ja ens rebolcàvem, després un altre dels tipus en ha explicat que ho ha deixat amb la seva parella, el motiu ha estat que aquell cap de setmana l’havia convidat a casa i ella havia portat al seu monstre perquè comencessin a fer “molletes”, doncs res que mentre ells feien coses i per entretindre al monstre la mare li havia deixat uns “tebeios” que el tipus tenia i l’angelet els havia pintat amb tot la seva mala llet, i aquí un va saltar “Aio, Silver!” mentre aixecava el got i l’altre va fer que si amb el cap… tots els que sabíem l’estima que tenia el tipus per aquells còmics vam explotar en una rialla brutal… i aleshores va sonar això, a la taula hi havia una noia que fa temps que conec, el graciós del tema és que com ella em va dir “Ens vam conèixer massa ràpid, tant que no vam deixar lloc als equívocs… i igual ens hagués anat bé equivocar-nos un xic…”, ella sempre m’ha dit que soc un amic genial, fa gràcia l’expressió “amic”, un port on amagar-se, una bandera que no es pot atacar, un estatus que un no pot perdre amb cap gest lleig perquè més del que tu aportes hi ha el que l’altre t’aporta, perquè tothom pot voler ser amic d’algú però només aquest algú ens en dóna la condició… va somriure quan ens vam creuar les mirades, “Encara no?” em va preguntar el del costat “Ei!” va dir ella amb el seu sempre pausat to i l’altre va callar com aquell vailet que és enxampat per la seva mare fent una entremaliadura: “Val mama…” va dir-li tot callant, a vegades m’ho pregunto si val tant el meu orgull vampíric com per tenir una nit i perdre una amistat, o tenir una amistat i perdre una nit… i aleshores va sonar el telèfon

dijous, 24 de febrer de 2011

entrada 761 (any 3)

Parlava amb una coneguda que m’estava explicant el seu nou projecte vital (continuació del projecte vital anterior), és a dir tot un projecte vital v.XX.XX amb els seus updates, pedaços, actualitzacions i millores futuribles, venut com a sistema de vida previst per durar forces anys, robust, estable, amb bona arquitectura i resistent a qualsevol atac, tan de virus com de hoax com de troians o qualsevol altre merda, tot i que tots sabem que en el fons el sistema fallarà a la primera de canvi i caldrà reiniciar-ho tot i molt possiblement migrar a una altra plataforma... doncs res, la tipa m’explicava que també havia “regenerat” els seu perfil a les xarxes socials, entre elles el del feisbuc i que ara tenia força més activitat, tot i que es queixava de que els tipus només s’interessaven pel de sempre, un cop d’ull i li volia preguntar “I perquè més esperes que es puguin interessar?”, però em vaig callar, així que més tard i no podent aguantar la natural curiositat dels vampirs vaig visitar el seu perfil, i aquí vaig explotar en una rialla que fins i tot la secre va entrar tot preguntant si em passava res, la tipa té una nota al seu perfil que diu “Sortint d’una relació”, valents collons, dotze anys de “relació” i tres monstres; suposo que se li poden permetre certes llicències feisbuquils... ara bé, el divertit són les fotos, totes noves, i totes les que recordo no tenen precisament pocs dies, a més totes de celebracions i altres on la tipa va divain de la muerte... i després el cartellet final “He perdut moltes oportunitats i prefereixo morir empatxada d’elles que de fam per no tenir-les... t’apuntes?”, redeu, com es nota que la tipa ha fet estudis de màrqueting... encara recordo quan un senzillament deia “Jo pago les begudes i tu els condons”, i clar, a la tipa no li fan falta “aventurers” disposats a alegrar-li la nit (que el dia costa més)... vaig tancar l’aplicació tot pensant en el que m’havien dit feia no massa, “Hi ha gent que no vol ser salvada es vol salvar per ella mateixa o morir en l’intent... no hi ha diferència entre els que et manen i et diuen el que has de fer, i els que et volen salvar i et diuen el que has de fer...”; més tard em va venir a buscar un tipus qui em va pagar el cafè mentre m’explicava eufòric el resultat del que li vaig proposar, el tipus gestiona diverses comunitats de propietaris, i aquí és costum en molts edificis que hi hagi el mateix nombre de residents tot l’any que aquells que només venen puntualment, així doncs, sempre pringuen els mateixos pels càrrecs de la comunitat de propietaris, en el meu cas vaig fer una proposta a qui ens gestiona l’edifici... es faria un concurs i a partir del pis que sortís els càrrecs anirien pujant per l’escala per sempre més, i tant hi feia que el tipus hi visqués o només vingués els caps de setmana amb l’amant de torn, si et toca el càrrec et fots, si no el pots realitzar perquè no hi vius cap problema, el pots delegar si algú està disposat a fer-ho, ara bé (i aquí ve el divertit) qui l’accepta cobrarà per fer-lo (una quantitat simbòlica, en el meu bloc aquest any són 1.000 euros anuals), després d’algunes discussions van concloure que la democràcia de poder elegir els càrrecs fa que tots siguin elegibles i ja portem forces anys amb aquest sistema, i pel que sembla en altres llocs també el van adoptant...

dimecres, 23 de febrer de 2011

entrada 760-2 (any 3)

Abans hagués parlat d’ell i abans m’hauria trucat... va ser tota una sorpresa la truca del Joash ahir per la nit, com em deia “Havia acabat la jornada de treball” i estava al Hotel, vaig notar un to diferent en la seva veu i li vaig preguntar si passava res, ell va fer la pregunta idiota del dia “És un línia mínimament segura?” i aquí vaig explotar a riure “Hi ha res de segur?”, vaig notar com agafava aire a l’altre costat de l’aparell “Pots seure, és un xic llarg d’explicar...”, em va relatar com la seva feina era el que s’esperava, res de tecnicisme, abatre tot el que es mogués i fer-ho ràpid, i la gent s’havia encaparrat a que no faltessin blancs als que abatre, em va explicar l’acudit del dia al dir-me que els “negres” eren els que més “blancs” feien (si, un acudit dolent), i em va fer venir a la memòria la famosa frase que donar ciència i tecnologia un salvatge no el torna civilitzat, sinó que senzillament el torna eficient... doncs bé, fa uns dies en Joash va tornar al hotel després de guanyar-se els seus dòlars diaris, en aquestes feines un no ha de ser excessivament paranoic, però si un xic per saber si les coses van com han d’anar i ell tan aviat va sortir de l’ascensor va tenir clar que alguna cosa no rutllava, un cop davant la porta de la seva habitació va percebre que no estava sol, la va obrir i va fer el gest d’encendre el llum tot i que aquest ho va fer abans que ell pitgés l’interruptor, no va fer cap gest, si l’haguessin volgut mort ja ho estaria, va mirar al personatge que tenia davant seu, un missatger, i ja sé sap que matar al missatger no atura al missatge, el tipus va somriure tot dient-li “Perdoni les formes, però he cregut que era la millor opció per poder parlar amb vostè, represento a algú qui voldria tenir un intercanvi d’opinions amb vostè...”, en Joash va fer la pregunta imbècil de la nit “I perquè no ha vingut aquesta persona a parlar amb mi?...”, el desconegut va somriure de nou “Vec, que tenim temps per perdre amb les preguntes que tenen una resposta força lògica...” “I perquè l’hauria d’anar a veure?” “Perquè li pot fer una oferta que li serà difícil de resistir...”, si em paguessin per cada cop que algú m’ha dit aquesta frase segurament ara seria milionari... en Joash va acceptar, sense saber ben bé perquè, però ell es guiava per instint, el van fer pujar a un cotxe amb els vidres tintats i al cap d’una estona estava en un aeroport privat i encara en obres, un avió l’estava esperant, dos hores més tard estava passejant per un poble del sud d’Itàlia veient uns nens jugant al seu voltant, diuen que el cervell necessita tres dies per acostumar-se als canvis i ell inconscientment es va trobar buscant els llocs més adients per abatre a qualsevol que passegés per aquella plaça... el desconegut li va senyalar la porta d’una església “L’esperaré aquí afora” va dir-li tot convidant-lo a seguir el seu dit, en Joash va entrar a l’església i no es va deixar meravellar per les reproduccions que hi havia de les obres originals, ara bé, en una paret un xic amagada i deixada de la mà de Deu hi havia un petit retaule que li va cridar l’atenció, “Creu en Deu?” li va preguntar algú a la seva esquena... ell es va girar, davant d’ell hi havia una persona d’una edat indeterminada, tot i la distància podia reconèixer les mans dels cirurgians en aquell rostre, “La veritat és que no massa, i més veient el que ens deixa fer... tot i que igual amb el temps la seva imatge s’ha confós com en el joc del boca orella...”, l’altre va somriure obrint els braços “Igual tens raó, i aleshores només ens queda això... defensar lo immaterial amb lo material, fer creure en un Deu immaterial mitjançant construccions materials, i per cert, si, ho has encertat aquell és l’únic retaule originari que queda en aquest edifici, ja vec que no van malbaratar els diners els teus pares ni tu el temps en una bona educació per ser perduda, oi?”, en Joash tenia clar que allò el sobrepassava, havia fet centenars de reunions i poques com aquelles i “aquelles” precisament eren les que li havien portat més problemes “I té algun nom?”, l’home va somriure “Em pots dir Domenico...”, “Doncs bé, Sr. Domenico, suposo que no m’ha fet venir per parlar de religió...” l’altre va somriure “Tens tota la raó, mira... estàs treballant en un lloc que ens va venir bé per revaloritzar una mercaderia que havia perdut o almenys s’havia estancat en el seu valor, però ara tenim el problema que podem vendre, i força bé, allò que no podem tenir... i és clar, ens agradaria poder fer negocis... i per fer-los...”, “Necessiten dels meus serveis...”, “Exactament, tenia clar que erets la persona adequada...” “Sento dir-li que ja tinc un contracte i en el meu món un contracte val...” “El que un val...” va sentenciar el Domenico... “Tot i que igual hauries de veure qui et va contractar realment...”, aquí el Joash el va mirar i l’altre va prosseguir “Tens un contracte per fer allò que volen que facis, tot i que ells no et paguen... sinó que ho hem fet nosaltres...” el Domenico se’l va mirar sabent que el Joash avaluava la situació... “Et vam oferir a una persona com a pagament de certs favors, i creiem que aquesta persona n’ha fet un ús un xic excessiu del “nostre” present... excessiu i sorollós, i saps? No ens agraden massa ni els excessos ni el soroll...”, “I què esperen que faci?”, “Acabar amb el problema...” aquí el Joash va riure obertament callant al veure on estava i el Domenico va seguir “No hauries de callar, Deu té un sentit de l’humor peculiar però no deixa de ser sentit de l’humor... i mira a vegades un home pot fer els canvis que un país no pot...”, “I què en trauré?” el Domenico va somriure “Et podria oferir més del que mai hagis imaginat, et podria donar tan que podries jubilar-te, però hi ha oficis que un no escull ni quan els comença ni quan els acaba, no es pot demanar a un caçador que deixi de fer-ho... així que t’oferiré una quantitat de diners suficients per satisfer els teus honoraris i els dels que et van acompanyar i restaré en deute amb tu, i jo acostumo a pagar els meus deutes...”, en Joash sabia que qualsevol quantitat de diners no valia tant com allò darrer, no calien més paraules tenia clar que havia de fer, en Domenico se li va acostar “No m’has contestat si creus o no en Deu, saps la gent no contesta perquè té por que si en realitat existeix els hi tingui en consideració... però personalment crec que ell ja té una bona opinió formada de nosaltres, només et demanaria un darrer favor... voldria que utilitzessis això...”, li va allargar un projectil que el Joash havia vist, aquest estava un xic modificat però el va reconèixer, “Si vol que utilitzi això necessitaré...” “L’arma que ja tens a la teva habitació...” va dir en Domenico anant cap a la sortida “Veus, quan ho facis algú dirà que Deu té uns camins força estranys per fer justícia... i jo no en tinc cap dubte de que ho aconseguiràs...”, quatre hores després en Joash tornava a estar a l’habitació de l’hotel... vaig escoltar la seva història i al final vaig fer la pregunta que ell esperava “Què faràs?”, un silenci un xic més llarg de l’esperat i una pregunta com a resposta “Creus en Deu?”... suposo que ara caldrà seguir les notícies i veure si fa la feina que li han encarregat...un tret un home menys, i hi ha homes i homes, i fins i tot hi ha tirans...

entrada 760 (any 3)

“No calen els anuncis de contactes dels diaris veient alguns perfils del feisbuc”, ho sento però algú ho havia de dir... com deia aquell “Totes putes, o almenys totes ho semblen....”, ahir parlava amb un tipus que havia llegit el meu post i em deia que estava un xic forçat, previsible i amb el característic toc d’irrealitat que irradia aquest espai (un de molts...), vaig somriure, acceptant el seu cafè i mentalment el vaig catalogar com a “gris a oblidar” dins la meva escala de la societat, tot recordant una altra conversa que havia tingut aquell mateix dia amb una altra persona que també havia llegit el meu post i aquesta passa per ser “gris amb tons brillants i interessant”, el tipus m’explicava que un client el va trucar per tal de veure si li podia solucionar un “problema” el meu conegut qui per fer-ho més distret li diré “A” li va dir al seu client “B” que li expliqués, un cop escoltat el problema li va demanar uns dies per pensar-s’ho i va contactar amb el senyor “C”, van quedar en una cafeteria de la capital de l’estat veí, un lloc discret i on podien parlar, el Sr. “B” era un empresari d’una important zona turística, el tipus porta tota la vida treballant i té la sana costum de sortir a passejar totes les nits i revisar que els seus negocis estiguin tancats i no hi hagi res d’anormal, doncs bé, aquella nit tornava d’un sopar amb la seva parella i la va deixar a casa, quan estava caminat prop d’un dels seus negocis una furgoneta es va parar al seu costat van baixar dos individus que el van immobilitzar i li van posar una caputxa, a partir d’allí va quedar cec i quasi que sord i mut, però la pregunta que li van fer va ser clara “Codis de l’alarma combinació de les caixes i que identifiqués les claus que portava i que corresponien a certs negocis”, el tipus es va negar i es va guanyar una bona pallissa, després d’uns minuts que a ell li van semblar hores (només qui hagi rebut una pallissa en condicions entén el tema del relativisme temporal), un dels tipus li va dir “Mira, sabem on vius i sabem qui hi ha ara mateix a casa teva, i si després d’encarregar-nos de la teva dona i el teu fill segueixes igual de gallet podem anar a veure a la teva mare...”, el tipus va aguantar millor els cops que les paraules, en va rebre tants que en va perdre el compte... “Molt bé, tu ho has decidit...” tot va quedar en silenci, tenia la sensació que l’havien deixat sol i sabia tot i que no volia creure-s’ho el que allò volia dir, va començar a sacsar-se i cridar, va escoltar algú al seu costat “T’ho has pensat millor?, mira que no ens fa res visitar la teva dona, segur que ens ho passaríem bé... i pel que són un xic més primmirats hi ha el teu fill...”, el Sr. “B” es va esfondrar i els hi va dir tot allò que volien saber, el van deixar sense documentació ni telèfon enmig d’un bosc, al cap d’unes hores va arribar a una casa des d’on va trucar que el vinguessin a buscar, quan va arribar als seus negocis va veure que era menys ric i també mes poruc que feia unes hores i no sabia quina de les dues sensacions li feia més mal... un cop explicada el Sr. “C” va preguntar “I que vol que faci?, que els trobi?”, el Sr. “A” va mirar al seu voltant un xic nerviós “No només vull que els trobi, vull que els ho faci passar malament...” el Sr. “C” se’l va mirar seriosament “Com de malament?”, el Sr. “B” mirava al voltant sospesant el perill d’una conversa com aquella, però va veure quelcom en els ulls del Sr. “A” que li va deixar clar que allí no hi havia cap parany, allò era una pura i senzilla transacció comercial, el Sr. “A” va seguir “Vull que morin i que tinguin clar que moriran, ara bé, vull que triguin a fer-ho, no vull que els hi quedi cap esperança però tot i així vull que desitgin viure...”, el Sr. “C” es va aixecar “D’acord, vostè i jo no ens veurem més, el Sr. “A” li dirà quan la feina estigui feta i quin n’és el cost, espero que entengui que una feina així...” “No pateixi, el preu el posa vostè i jo el pagaré gustosament”, el Sr. “C” es va aturar “Vol cap prova del treball?”, el Sr. “B” va quedar un xic descol•locat i el Sr. “A” va intervenir “Millor m’ho envies a mi i jo en faré la validació...”, el Sr. “C” va fer que si amb el cap i va sortir del local... el meu conegut em deia que en certes ocasions la dita de “Ull per ull i tots guerxos” tant se’ls hi enfot al personal, i jo no puc més que recordar una tira còmica on es deia que Jesus era el pitjor entrenador de boxa de Judea...

dimarts, 22 de febrer de 2011

entrada 759 (any 3)

Entre els que diuen que la gent no canvia i que només menteix, i els que pensen que cada dia és una oportunitat pel canvi hi ha aquells que creuen que la gent senzillament es víctima de l’entorn, i que algú amb totes les respostes podria predir el comportament de qualsevol de vosaltres, com si el comportament no fos més que una senzilla equació de la que encara no se’n saben totes les variables, hi pensava després de parlar amb un conegut que treballa com advocat, el tipus em comentava una vista on es discutia si es deixava en llibertat a un tipus acusat d’un doble homicidi, el tipus va entrar a robar en una casa i la cosa se li va girar acabant per matar a una dona i el seu fill, tot i que sense assabentar-se (o igual si) que el sistema de vigilància de la casa l’havia estat filmant, amb una prova així va ser difícil la seva defensa tot i les excuses de sempre: drogues, marginalitat, alienació mental transitòria... però la cruesa de les imatges que fins i tot van fer pensar a més d’un que estaven veient qualsevol film de sèrie B i que obligava al fiscal a recordar que allò era real i era el que el tipus havia fet, doncs res, el van tancar forces anys, i vet aquí que semblaria que a la presó el tipus va veure la llum ja que tots els informes indiquen que ha canviat, el tipus un sociòpata/psicòpata (i aquí repto a que trobeu les diferències entre aquests conceptes) a l’alçada del Dexter va esdevenir tota una ànima socialitzada, o així ho corroboren els estudis que se li han fet, el tipus ha descobert que té mà per la jardineria i que li agrada estudiar a més i sempre segons els psicòlegs que el tracten el tipus ha externalitzat i purgat totes les seves frustracions com es pot veure “clarament” (clar només ho veuen ells), en les pintures que fa, així doncs es demana que se li escurci la pena de presó ja que el tipus està totalment sociabilitzat i ja no representa un perill per vosaltres, i l’efecte de reeducació de la presó queda clar (com deia aquell, amb més escoles hi hauria menys presons, perquè tothom sap que els humans sou bons de collons), i el divertit del tema és que ell no ha demanat que el deixin anar abans tot dient que si la societat li ha imposat una pena ell l’ha de complir... per no avorrir-vos, el dia de la vista el marit/pare hi era, i el tipus al escoltar com anava el tema senzillament va treure una arma i la va buidar al cos de l’altre, el van detenir i ell es va sentir en pau per primera vegada en molts anys, va somriure estranyament al veure que no es sentia com el monstre que esperava, senzillament es sentia millor, sabia que no els recuperaria però es sentia alleugerit, doncs res, el van jutjar i li van caure forces anys, aquí no hi havia atenuants sinó agreujants: traïdoria/alevosia, actuació amb plenes facultats i sent coneixedor del resultat dels seus actes... el meu conegut a més em deia que al tipus el tancaran i no el deixaran sortir abans que compleixi la pena, perquè en aquest cas ell és dels tipus finament educats i pilars de la societat, i com deia la fiscal que el va acusar: el tipus sabia el que feia es va prendre la justícia per la seva mà, i que no hi havia diferència entre ell i l’assassí que havia mort, i que en el seu cas fins i tot era pitjor ja que tenia la intenció de matar des de un bon inici, tot rematant amb un “Vostè ha perdut la puresa de la seva ànima i només Deu li pot tornar, a nosaltres ens és impossible i no deixarà mai de ser una amenaça per la societat... només hi ha una cosa més perillosa que un assassí, i no és més que un justicier que es salta les normes que tots hem acceptat...”

dilluns, 21 de febrer de 2011

entrada 758 (any 3)

Vaig conèixer al Joash ja fa uns anys, quan ens van contractar per solucionar alguns “problemes”, encara el recordo en la barra del bar buidant ampolles de jack mentre una de les tipes del local li va preguntar “I tu? A què et dediques?” ell va somriure, “Jo i ell solucionem el problemes que tu i altres com tu creeu…”, la tipa no li va donar masses tombs va somriure i va demanar una copa més, de fet no estava allí per entendre, com ens havia dit el que ens havia contractat “Tanta carn com desitgeu…”, des de les hores l’he anat veient sempre que per temes de feina ha tingut de desplaçar-se prop d’on soc o si li ve de pas, fa res vaig rebre un missatge seu dient que ell i alguns coneguts més passarien un dies al nord d’Àfrica amb totes les despeses pagades, semblaria ser que com sempre hi ha problemes a solucionar, en Joash és un dels millors franctiradors que he conegut, té un do que li van descobrir de ben jovenet, un tipus que a més no es pregunta mai qui és el que hi ha a l’altre costat del visor com ell diu “No entenc de revolucions, revoltes o idees… no n’entenc ni en vull entendre, de fet sempre és el mateix algú que vol canviar el que hi ha i algú que no vol que es canvií, no em paguen per prendre part emocionalment, em paguen per fer la meva feina…”, no puc evitar que se m’escapi el somriure quan el recordo parlant amb un d’aquells que es pensen que viuran centenars d’anys i en seran recordats milers més quan li explicava les bondats del seu règim i com havia tret el país del caos per portar-lo al ordre, i el bo del Joash li va dir “Miri, a mi no m’ha de convèncer, a mi senzillament m’ha de pagar…”, de fet la feina del franctirador és provocar el pànic, alguns el critiquen de covard o traïdor, però en el fons no és més que un personatge que optimitza els recursos, la seva tasca crear un pànic tal que ningú desitgi sortir de casa, i no malbaratar recursos, una bala un blanc, encara el recordo quan fèiem juguesques i ell sempre s’emportava l’ampolla de jack al aconseguir doblet, guanyava sempre alhora de disparar un màxim nombre de trets a un objectiu sense matar-lo i de provocar més blancs entre aquells que temptaven a la sort per intentar salvar als seus companys caiguts… de fet no he entès mai com algú es pot creure que pot córrer uns metres, agafar un cos i tornar a amagar-se sense rebre un tret, com si no fos conegut que aquest és el joc de qualsevol franctirador, amb tot i com ell em deia “Anem de cacera gran… pràcticament qualsevol imbècil disparant al bulto podria fer blanc…”, sé que a ell no és el tipus de feina que més li agrada ell sempre ha preferit la de un tret un objectiu i cap a casa, però com ell em va dir “Qui paga decideix com vol l’infern sobre la terra…”, i semblaria ser que el tipus que els ha pagat és tot un artista en això…

diumenge, 20 de febrer de 2011

entrada 757-2 (any 3)

Avui he escoltat això per la ràdio i veient els discursos d’aquests dies per la blogosfera crec que us pot ser interessant…

Cada vegada que desapareix una llengua perdem una manera d'entendre el món, una manera de viure i de descriure el món. Cada vegada que desapareix una llengua ens fem més pobres, més homogenis, i perdem una oportunitat d'enriquir-nos amb l'aportació de l'altre.

I torno a dir que no és meu…

Ahir sopar, un sopar on els anys pesaven, l’acudit fàcil seria dir que jo que superava amb segles l’edat dels presents era el que semblava més jove… si, no hi ha error més gran que creure que ser adult és ser avorrit, i clar de l’avorriment a l’adulteri un petit pas… els vaig deixar després del sopar ja que havia quedat amb d’altres per qui la nit està pensada per ser gaudida, al cotxe va sonar això… ja m’estaven esperant la música a tot drap, les peces sonaven intercanviant-se sense importar individualment el que importava era el conjunt, una de les noies em va convidar a anar a prendre l’aire, tot i el fred vaig acceptar, ella va sortir per la porta agafant aire “Quan vam perdre el que teníem?, quan vam esdevenir fotudament vells i avorrits…”, no vaig poder amagar el somriure, “Suposo que us va agafar per sorpresa…” de fons sonava això… ella es va excusar al veure el que podia portar allò i va entrar de nou al local, l’anava a seguir quan quelcom va interrompre la nit…

I have to believe that sin

Can make a better man

It's the mood that
I am in

That left us back where we began


I la vaig veure, va ser només un instant, si no hagués estat per una farola que va projectar la seva llum amb traïdoria segurament hagués pensat que era fruit de la meva imaginació, vaig seguir les seves passes tot i l’hora de la nit que era escoltava la vida dels blocs que m’envoltaven que em bombardejaven amb els seus sons, en un es podia escoltar això, en un altre això… però a mi em va venir al cap aquesta peça… la tenia a pocs metres, ella alentia i accelerava el pas, he viscut aquesta experiència moltes vegades, la mateixa que fan els pescadors, deixar i recollir, indiferència i interès, no cal mirar rere perquè sé sap que et segueixen, que més poden fer…. Vaig somriure alentint el pas i notant com ella també ho feia, era una dansa de la que tots els presents en coneixien el final, i aleshores de fons vaig escoltar…

There is a sound in the calm
Someone is coming to harm
I press my hands to my ears
It's easier here just to forget fear


La tenia tot just a tocar, vaig estirar el braç i ella es va girar entre sorpresa i espantada, vaig veure en els seus ulls un darrer somriure abans que qui jo buscava es fes fonedís “Ens coneixem?” va dir ella nerviosament , vaig forçar el somriure “No, no ens coneixem, sento haver-te espantat…”, i vaig tornar al local, suposo que això té el seguir somnis o desitjos, que un és conscient que els segueix però que mai els tindrà… de tornada al local va ser obrir la porta i això va explotar (val la pena posar el volum al màxim i cridar fins quedar-se sense aire, com diuen ells “Make some fucking noise…”), un dels presents se’m va acostar “Sembla que hagis vist un fantasma…” “I seria estrany en una nit com aquesta…” ell va explotar amb un somriure: “Mira mentre no vegis un fotut camí de lloses grogues…”

entrada 757 (any 3)

You don't care about me anymore
That's why you, you wanna break my heart
Into pieces on the floor

If you don't care about me anymore
Why do you, you wanna break my heart
Into pieces on the floor

You don't care about me anymore
That's why you, you wanna break my heart

I remember when I used to feel something
But now I'm just cold inside

Estava escoltant això i veient el vídeo i no he pogut més que preguntar-me que s’entendria per “justícia” en una situació com aquesta… recordava també les darreres notícies que he escoltat i té el seu punt divertit que aquells que han defensat les manifestacions en els països veïns com una demostració e llibertat individual, ara diguin que les que passen en el seu són provocades per grups d’insurgents patrocinats per interessos exteriors… com canvien les coses de veure-les a casa del veí o de veure-les en l’habitació d’un mateix… ahir per la nit tothom em comentava com de maca estava la lluna, de fet tenia aquell to atornassolat tan característic a més de veure’s en tot el seu esplendor, vaig somriure i no vaig poder més que advertir que una lluna així només és un avís de canvis, de fet hi ha una llegenda mexicana que diu que quan la lluna es veu tan gran i amb aquesta claredat no és més que la mort que està mirant la Terra a la recerca d’aquells que s’han escapat al seu abast, i aleshores no s’acostumava a sortir de casa per no trobar-se-la, sigui com sigui era precisament en aquests dies quant més morts hi havia… li estava donant tombs al tema quan de sobte ha sonat…

Innocence...
You'll never be mine...Innocence...
You'll never be mine...Innocence...
You'll never be mine..
You'll never be mine..
You'll never be mine…


I he de reconèixer que m’ha deixat un xic fora de joc… i més quan l’he vista, no sé el temps que ha passat, però pels vampirs el temps té una importància relativa, així que acostumem a reagafar els fils de la relació just on el vam deixar, la importància que els humans doneu als anys per nosaltres no té una importància major que la de pocs minuts, i sempre somric al veure la cara de sorpresa del personal quan reprens la conversa allí on la vas deixar…

divendres, 18 de febrer de 2011

entrada 756 (any 3)

Avui tenia pensat començar a escriure el blog amb aquesta introducció:

Y are vosaltres à riure forsa! A riure! Y tu, Doc, vina!
(Doc) Sí, sí! Anémsen, anémsen!,..
(Noa, emporiànselo de brassos).Lluny de la blogosfera! (Perquè li obrin pas) Fora tothom! Àpartéuse! He mort al blog! He mort al blog! He mort al blog! (Ho va repetint cridant mentres s'allunya.)

I és que no he pogut més que pensar en aquest text al descobrir com una de les blocaires que segueixo ha decidit immolar-se per no sé quina vegada, i de tantes que ja quasi ni gràcia fa... a veure si el seu acte serveix com espurna i provoca una reacció semblant a la que hi ha en altres contextos, però crec que no, no serà més que un acte per recordar, somriure i oblidar, com forces dels que feu els humans, podria haver escrit sobre això (i ja és perdre el temps de forma idiota), o sobre la conversa que vaig tenir ahir amb un conegut de l’empresa, a qui li va entrar la secretària al despatx i després de demanar-li permís es va seure en una cadira i li va dir “T’importem, o t’importo, jo?”, el meu conegut no tenia massa clar per on anava ni on acabaria aquella conversa: “Mira, et voldria demanar un favor...” ell va somriure, haguéssim acabat abans... com ell em deia tan li fot la resta de personal que treballa amb ell, de fet es podrien morir tots i no ho sentiria més del que ho sent per altres (persones o animals, i sense voler faltar a aquests darrers), a ell li paguen per fer una feina i no per tenir amics, i posats a escollir no triaria a cap imbècil dels que treballen amb ell com amic, al final la tipa li havia dit que la seva filla havia acabat els estudis i que no trobava feina, ell va somriure tot dient que miraria el que podria fer-hi, ella es va aixecar mirant-lo “Si no t’importem perquè ho faràs?”, a ell li va fer gràcia aquest canvi del singular pel plural suposadament per intentar amagar que era ella en singular qui demana el favor, va somriure al dir-li “Igual no t’agradaran els motius...”, ella va sortir del despatx i ell va aixecar el telèfon, havent fet molts favors com havia fet, molts n’hi devien i ara acabava de sumar nous actius al seu compte particular de favors... però finalment em decantaré per la que sembla la notícia del dia (que dic dia, segle o mil•lenni), i és que al sud d’on viviu han decidit no deixar veure més la vostra cadena nacional de televisió, i el tema està en les crítiques sobre la manca de llibertat i drets democràtics que això comporta, i aquí no puc més que rebolcar-me per terra, a veure... entenc que qui mana allí a baix ha estat un partit polític amb la majoria dels vots obtinguts de forma democràtica, així doncs amb el que ha fet i veient que la gent no ha pres els carrers entenc que dóna compliment al que els seus electors esperen d’ells, i tornem-hi en un estat democràtic les majories manen i decideixen i si volen, i torno a repetir-ho, i si volen, cedeixen davant les minories (que per això són minories), i forces dels crits que sento a part d’atacar a qui ha pres la decisió ataca a tots els que l’han votat i accepten aquestes decisions (i no sé si això és massa polit ni dóna una imatge reals dels que criden i criden i criden, fins quedar-se sense aire i després tot girant-se obliden perquè cridaven), i si voleu un consell, abans de fer política al veí mireu vos la que teniu a casa... perquè no deixa de ser graciós que aquells que es deixen piratejar l’hort ara es vulguin convertir en gossos guardians de l’hort del veí...

dijous, 17 de febrer de 2011

entrada 755-2 (any 3)

Avui llegia en un blog:
"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel" de la Maria-Mercè Marçal...
Aquesta frase i veure divertit com ara els hi ha tocat el rebre als àngels i als dimonis (no entenc la fal•lera de fer tantes sèries sobre ells...) i com si a ells els importessin un borrall els humans, perquè no hi ha res més estúpid que creure que un humà pot esdevenir la clau en una lluita que porta eons desenvolupant-se, és com creure que un porquet era la darrera esperança per evitar la segona guerra mundial, uis però espereu, clar!!! Que els humans sou el centre de tot!!, docs bé pensar en tot això ha portat la meva ment forces segles enllà, fa molt de temps em van explicar una història tot advertint-me que era una farsa i que no cal creure-se-la (i el mateix us dic, i més, si teniu quelcom millor a fer, i fins i tot cagar serà millor, doncs ho podeu anar a fer sense preocupar-vos de seguir llegint...), doncs res, seguim amb la història... em van dir que fa molt Deu va veure com les seves creacions anaven conquerint el món que ell havia creat, i tot i la por (millor dir respecte) que tenien a la seva figura tenia clar que fallava alguna cosa, perquè ell era un exemple de tot lo bo que hi havia en aquell lloc i no hi havia cap referent del que era dolent, així que després de pensar-s’ho va cridar a un dels seus fills predilectes i li va demanar un favor, bé un favor que no era massa difícil tot saben que aquell fill seu no gosaria dir-li que no, el favor era fàcil, necessitava ensenyar que estava malament als humans i donar-lis una figura que els hi fes tanta por que només ell aparegués com a salvador, entenia que demanava un gran favor, però no menys podia esperar d’uns dels seus fills predilectes, aquest no es va preguntar els motius del desig del seu pare i va actuar com s’esperava d’ell, amb la perfecció que només un àngel pot oferir, portant el temor, la por i el patiment als humans... Deu va vendre la història com si el seu fill s’hagués rebel•lat contra ell i com en una guerra fratricida l’havia aconseguit guanyar desterrant-lo del cel i deixant-lo prop, molt a prop del humans, i aquests tots cagats de por demanaven a Deu que el mantingués allunyat d’ells i de pas no discutien cap dels designis d’aquesta figura omnipotent, el fill va fer tan bé la seva feina que li costava no acabar per creure’s el seu paper i més si considerem que porta mil•lennis fent-lo, tot i que cada nit es mira al mirall i sap qui és: l’àngel que només fa el favor que el pare li ha demanat...

I de fons s'escolta:

And the spirit of love
Is rising within me
Talking to you now
Telling you clearly
The fire still burns

I'm talking to you now
The fire still burns
Whatever you do now
The world still turns

entrada 755 (any 3)

Porta tant fent la mateixa feina que ja ni recorda quan va començar (i de fet poc l’importa), la seva feina pot semblar avorrida i repetitiva, però ofereix una seguretat, la seguretat que en el fons tothom vol, li va costar un xic i va necessitar de certes “motivacions” per entendre com funcionava el tema, però tot i semblar ruc no ho era tan (no us heu de guiar per les aparences) i va aprendre ràpidament, ara ja sap quan cal apretar i quan pot anar xino xano fent la seva feina, somriu pensant que són els anys i el voler estar el màxim de tranquil possible i el no voler provocar les ires de per qui treballa, de fet no es pot queixar, sap que el vigilen, però té clar que és per la seva seguretat, perquè aquell qui no farà res de dolent no ha de témer res dels qui vigilen, la seva vida ha estat força fàcil, de fet s’aixeca cada dia i va a la feina, allí hi menja i després torna a casa per descansar, al llarg de la seva vida ha tingut alguns fills que ell espera que agafin el seu relleu o almenys que tinguin la mateixa sort que ell, de jove es preguntava que hi havia més enllà, que hi havia fora del que li deixaven veure, però amb el pas dels anys es va convèncer de que si no li deixaven veure per algun motiu seria i el millor és no fer-se preguntes que no podrem respondre’ns o de les que no ens donaran resposta, se n’alegra que mentre fa la seva feina pugui pensar en tot això, igual n’hi ha que no li valoren però a ell tan li fa, un feina senzilla porta que no sigui difícil executar-la i fins i tot permet d’un cert escaqueig que ell utilitza quan es vol convèncer de que encara controla un xic la seva vida... i d’aquesta manera el ruc no para de donar voltes al moli tot molent el gra pels altres... vaig veure aquesta imatge fa anys i el pagès que se’m va acostar no va poder més que preguntar-me que hi veia, jo vaig somriure educadament “La humanitat...”, ell no ho va entendre tot dient-me que havia pensat canviar el ruc per un altre mitjà més eficient i que el venia a buscar per portar-lo a sacrificar, no vaig poder dissimular el somriure “El que li he dit, la humanitat...”, l’animal es va estranyar que el traguessin del seu lloc de treball abans d’hora i fins i tot em va mirar amb una certa prepotència al passar-me pel costat, la prepotència d’aquell qui creu que fa la feina bé i que ho controla tot, com algú va dir les aparences a vegades enganyen, però allò no era més que un ruc que anava a convertir-se en burro-meals de qualsevol cadena de menjar ràpid, i aquest matí mirant des de la finestra i veient a la gent allà a baix m’he sorprès de la quantitat de rucs que hi ha, i que ni tan sols saben que estan donant tombs en un moli tot molent el gra que altres menjaran, i ells tots feliços pensant-se que són els directors de la seva vida... com em van dir fa temps “El fet magistral no és guiar als altres cap on volem, el fet magistral és fer que els altres vagin on volem tot creient que hi van per la seva pròpia voluntat...”

dimecres, 16 de febrer de 2011

entrada 754-2 (any 3)

there's no-one left in the world
that i can hold onto
there is really no-one left at all
there is only you
and if you leave me now
you leave all that we were
undone
there is really no-one left
you are the only one

and still the hardest part for you
to put your trust in me
i love you more than i can say
why won't you just believe?


Fa temps i entre copes un tipus em va dir que les grans cançons d’amor les escriuen aquells que precisament no tenen el que volen, i que ho fan pagar amb coses com aquestes per tal que tothom les pugui gaudir, així doncs la infelicitat i la necessitat d’uns porta a que d’altres gaudeixin de lletres i músiques... el mateix tipus em va dir que el problema no és estimar o no, el problema es saber a qui s’ha d’estimar i tenir la sort que aquesta persona ens estimi, segons ell tots els humans són bons, però si poguessin obligar a que els estimessin aquells a qui ells estimen no dubtarien en fer-ho, un error com qualsevol altre, perquè al final tot es descobreix... el tipus va demanar una altra ampolla mentre deia amb un somriure “Saps fa anys vaig agafar les forces necessàries per dir-li a una noia que era tot per mi, que l’estimava com a res en aquest món i que no veia res on ella no hi fos... i ella em va respondre que ho entenia però que no m’estimava i que sempre ens quedaria l’amistat...”, quasi que rebento de riure “Vaja, et van fer pagafantas oficial...”, ell va somriure, “Molt possiblement, l’important és que vaig ser tan imbècil de creure que al final em podria estimar, jo vaig cremar a l’infern de l’amor mentre ella va gaudir del paradís de l’amistat... suposo que no tots estem fets per a tothom i el greu és descobrir que no volem a aquells que s’han fet per a nosaltres i en canvi desitgem allò que no està fet per nosaltres...”, la nit va passar i tot i que va intentar canviar el fil de la conversa les paraules havien estat dites, suposo que ningú pot obligar a ser estimat però que dolent hi ha en intentar-ho? (sempre que un no tingui por a fer el ridícul segon si, segon també), l’amor moltes vegades es rendeix no a l’evidència sinó a la insistència...

Come break me down
Bury me, bury me
I am finished with you, you, you.
Look in my eyes
You're killing me, killing me
All I wanted was you

entrada 754 (any 3)

Vaig conèixer a l’Isaac en una seminari al que m’hi van fer anar i del que no n’esperava treure res que no fos mal de cap i una pèrdua de temps, i al final el vaig treure a ell, mentre forces estaven bocabadats escoltant les imbecil•litats d’uns tipus que no paraven de xerrar (per evitar que la resta pensés en el que deien); de fet sempre he dit que la capacitat d’oratòria d’aquests tipus és directament proporcional a la necessitat de que els inflin l’ego de les seves personalitats, amb l’excusa de fumar una cigarreta l’Isaac es va aixecar i al passar pel meu costat em va dir tot dubtós “Et ve de gust fer una cigarreta?”, vaig somriure sospesant que preferia més i vaig acceptar de sortir amb ell, no cal que digui que no hi vam tornar a entrar, l’Isaac era cap de projectes en una important multinacional i vam passar tota la tarda i la nit descobrint el que la ciutat ens oferia i que era molt més del que un tipus darrera un faristol ens donava... mai he perdut el contacte amb ell, de fet per temes professionals ens hem anat creuant i amb el temps i no pas per una necessitat vital d’ell, m’ha explicat la seva vida, la seva família té els orígens i va viure molts anys a París, ciutat de la que van ser expulsats per la seva religió i condició, els avis ho van passar malament, l’avi no va sobreviure al camp de treball ni a les putades que li van fer passar, tot preguntant-se on quedava el seu Deu i on havien deixat la “dignitat humana”, l’àvia si, senzillament perquè va decidir que era més important la seva família que no pas ella; el seu pare i la seva tieta van aconseguir escapar i quedar-se a casa d’uns coneguts que els van afillar, i com forces el seu pare va renegar del que eren per evitar el que ells havien passat als seus descendents, així doncs li van ocultar tot a l’Isaac tot i que la seva àvia amb un somriure no parava de dir-li qui era i que era, la seva família havia destacat per ser un orfebres de fama reconeguda i l’Isaac tot i que no ho explota té una facilitat innata per treballar amb les mans, amb el temps va conèixer una noia que era la filla d’un directiu d’una important empresa francesa, i com passa en els humans l’amor va fer d’antesala dels repics de campana, i jo vaig estar convidat a la boda, ell em va proposar de ser el seu padrí però ja sé sap que les fotos i els vampirs mai ens hem portat massa bé, total que la boda va anar com tothom esperava, la núvia estava radiant (i quina no ho està)... i va complir amb la costum de portar i portar i portar i portar, fins i tot portava una peça deixada per la seva àvia una joia que havia estat sempre en mans de la seva família, l’Isaac la va mirar admirant la seva bellesa, els seus pares no estaven massa a gust ni amb la cerimònia ni amb la festa i l’àvia havia complert amb exquisida educació el seus deures... la veu de la seva ja esposa el va fer tornar a la realitat “Passa res?”, ell va fer que no sense deixar la joia “Dius que sempre ha pertanyut a la teva família?”, “Si, mira li pots preguntar a la meva àvia que la tens allí...”, l’Isaac els va mirar i va veure el canvi d’expressió entre la seva família política i la carnal, tot i la distància vaig veure que passava quelcom ,ell es va aixecar i va dir que lamentava el malentès però que aquella boda acabava allí... després i amb forces més copes damunt em va dir que la pretesa joia familiar tenia l’escut del seu avi, l’havia fet ell, i a més tenia la marca de les joies familiars, la seva àvia havia estat cega o oblidadissa aquell dia, igual perquè havia pres a perdonar o a passar pàgina, però ell no, i aquella joia tenia la marca que li havia ensenyat la seva àvia sempre en dibuix perquè no els hi van deixar res, el mateixos veïns als que ells havien ajudat moltes vegades van ser els primers d’assaltar i robar-los, perquè tothom sabia que allí on anaven no necessitarien res del que tenien... ell no havia conegut al seu avi, però si que havia conegut a algú que l’havia robat... vaig aixecar la copa “Benvingut als que saben que vol dir veritablement “la naturalesa humana””...

dimarts, 15 de febrer de 2011

entrada 753 (any 3)

Avui llegia un blog on una professora intentava justificar la seva feina i com d’important era, com a comentaris una llarga tira (de professors, suposo) que donaven la raó a la noia fent gala d’un cooperativisme tret dels gremialisme més ranci, i com sempre el culpable l’estat que no fa les coses bé... que voleu que us digui, jo opino que senzillament l’error és de base, ja que ni tothom pot ni vol ser educat, i fins que no reconegueu que els humans sou imbècils i n’hi ha que fins i tot idiotes no resoldreu el problema perquè senzillament no el voleu comprendre, en un món imperfecte no podeu esperar que tothom sigui perfecte quetecagas, ho sento, el tema no va així, així i qui no ho vegi o no ho vulgui veure que baixi a la propera parada sense trepitjar ni empènyer massa... ja ho vaig dir un altre dia, recordo fa segles quan l’educació era un do, un do que es donava a qui s’ho mereixia i qui en podia fer un bon us de la mateixa, un do preuat i escàs, i per això mateix valorat, hi havia persones afamades de coneixements que recorrien mig món per aprendre i després explicar a qui fos capaç de seguir els seus raonaments, avui en dia la democratització del saber ha fet que tothom ho tingui a la mà, i com tothom sap i els humans més que ningú una cosa que es pot tenir tan fàcilment i que no requereix cap esforç no cal que sigui valorada i poc ús us pot oferir... fa temps en una merdaguerra de la que vam sortir per cames un tipus em va dir una frase que encara recordo com si l’escoltés avui... fugíem (algú políticament correcte dirà que “ens retiràvem”, peròs senzillament fugíem), doncs res que el tipus anava darrera de tots, m’hi vaig acostar per veure com ordenava que es deixessin a aquells que no podien seguir el nostre pas, el tipus em va mirar “El problema no és que ells vagin lents, ells fan el que poden el problema és que per la seva culpa tots anem lents... així doncs sacrificar a alguns tot i el que et pot semblar és l’única via per salvar a molts, i de pas abans no caiguin ens faran guanyar un temps preciós...”, un cop arribats a destí el tipus no ho va poder aguantar i es va suïcidar, segons ell no passava nit en la que no el vinguessin a veure aquells que havia deixat abandonats, suposo que en el seu cas també es va complir la màxima i no va ser capaç d’enfrontar-se a les seves decisions, i el collonut del tema és que els propis soldats que havia salvat van ser els que el van acusar del que havia fet i li havien demanat un consell de guerra, sort que el capitost de torn amb un somriure li va dir “Miri, amb el temps aprendrà que no val la pena salvar a ningú que no sigui un mateix, perquè en el fons no li valoraran i sempre li demanaran més, perquè vostè no ha de fer allò que s’espera que faci, vostè haurà de fer allò que ells volen que faci...”

dilluns, 14 de febrer de 2011

entrada 752 (any 3)

Avui he anat a fer el cafè amb un dels clients de l’empresa, el tipus m’esperava prop d’un d’aquells llocs on els que poc tenen van a buscar les molles dels altres, quan m’ha vist ha forçat el gest, “Si vols fem una juguesca… et reto a que em diguis quins dels que entren i surten són demandants i quins són oferents…”, de fet veient els que anaven entrant i sortint es feia un xic difícil i ell ha seguit “Saps?, aquesta és la veritat que ens hauria de fer cagar de por, i és que avui en dia qualsevol pot esdevenir pobre… ja que no està dedicada només a uns aquesta condició, ho hem democratitzat tot tan que ara qualsevol pot ser pobre, i de fet si tothom vol ser ric que menys que molts més siguin pobres… i suposo que molts dels que ho seran no hi estan ni tan sols preparats per ser-ho… un s’acostuma fàcilment a menjar tres cops al dia i costa de sobremanera menjar-ne només dos, i ja no parlem de només un cop…”, he somrigut, un xic després entràvem en una de les cafeteries on acostumem a fer negocis i tancar les millors tractes, el tipus té una fal·lera quasi que malaltissa per la història, i el que ell explica de llegides jo ho he viscut i alguns cops li he donat alguna visió dels fets que no estan als llibres, avui mentre assaboríem el cafè m’ha dit “Mira, he descobert que quan l’estètica s’imposa a la pràctica malament rai, de fet tots els grans imperis han caigut quan han perdut la visió que tenien originàriament i l’han canviada per allò que creuen que han de fer… perquè ser més justos a vegades també ens fa més dèbils, i tot i que per una senzilla llei natural tot el que neix ha de morir costa d’acceptar-ho… i més quan es tracta de la pròpia forma de viure…”, he demanat dos cafès més, tot pensant en aquell tipus i en un vídeo que vaig recomanar ahir, i en el fons té força raó, perquè quan un imperi deixa de fer allò que sap fer per fer el que creu que ha de fer malament, perquè moltes vegades allò que es vol fer no és el que ens surt millor, i sempre hi haurà algú disposat a aprofitar l’ocasió per fer-se seu el que fins al moment ha estat nostre…, un cop a la feina he descobert no sense sorpresa que, que un tipus li digui a una secretària que té un polvo, és una atac masclista i que mereix d’un expedient disciplinari, ara bé, que una secretària li digui a un de manteniment que té un polvo no esdevé més que una mostra d’igualtat i content ha de quedar el tipus… el que són les coses… i a mitja tarda una trucada per tal de demostrar-me que no tot està perdut, una tipa que volia quedar per fer un beure després de la feina, semblaria ser que les recomanacions que li han fet no han servit de res i ella està decidida a provar-ho, coses com aquestes em fan somriure tot pensant que el món se’n pot anar a la merda però hi ha tipes que no poden estar-se de fer un cafè, i mentre que la banda no pari…

diumenge, 13 de febrer de 2011

entrada 751-2 (any 3)

Buenas noches Londres. Me presentaría pero, a decir verdad, no tengo nombre. Podéis llamarme V. Desde los albores de la humanidad, un puñado de opresores ha aceptado la responsabilidad de dirigir nuestras vidas. Esa responsabilidad nos pertenecía. Al hacerlo nos arrebataron el poder. Como no hicimos nada, se lo entregamos. Ya hemos visto que su camino nos conduce al matadero a través de campos y guerras. La anarquía nos ofrece otro camino. Con la anarquía surge una nueva vida de las ruinas y se restaura la esperanza. Dicen que la anarquía ha muerto, pero mirad: los rumores sobre mi muerte eran exagerados. Mañana Downing Street será destruida. La cabeza quedará reducida a escombros. Será el fin de todo lo que estaba pasando. Esta noche debéis elegir lo que vendrá ahora: nuestras propias vidas o el retorno a las cadenas. Escoged con cuidado. Es todo, adieu.

I torno a dir que no és meu…

Aquest matí estava fent el cafè amb un tipus que ha participat en tantes revolucions que ja se n’ha cansat, un germà de foscor, estàvem amb el cafè quan ha vist les notícies sobre Egipte per la televisió.. . porto un cap de setmana entre estranys i normals, i com sempre sento més propers als primers que als segons, el bo del Joan ha assaborit el cafè dient-me “Saps, igual ja tenen la llibertat i els molt imbècils no saben que fer amb ella, la donaran al primer capullo que els hi prometi tractar-los millor que el passat, perquè d’una cosa en pots estar segur, els humans porten tants anys venent la seva llibertat que ja no saben que fer amb ella, de fet ja no saben ni reconèixer-la…”, “Amén” he dit aixecant el cafè “i per cert, com has acabat la nit?, que tal amb la loba?”, he forçat el gest… “He tingut la sensació d’estar més proper intel·lectualment a algunes amebes que no pas a ella…”, el tipus quasi que es mora de riure quan li he explicat del crit de guerra de la tipa “Venga pitufin conviertete en un avatar i dame fuerte!”, això si, original era, això d’imaginar-se un pitufo hiper hormoneitzat… el Joan es rebolcava a la cadira “Ja em diràs d’on les treus… saps a vegades penso que hauria de fer com tu, perdre l’esperança en ells, considerar que no són més que ànimes predestinades a obeir, ànimes que no volen ser lliures i que no ens hem d’encaparrar a donar-lis allò que no volen…”, hem demanat més cafès, i he de reconèixer que tenen una certa traça a fer-los allí, el bo del Joan creu que els humans volen ser lliures i morirà defensant aquesta idea, jo sé que els humans senzillament volen una vida fàcil, i jo no moriré defensant res dels humans, ja s’ho faran… apostar pels humans és una aposta a perdre, res es pot esperar d’ells perquè fa segles que han decidit no fer res, i qui no vol fer res acostuma senzillament a no fer res…

entrada 751 (any 3)

Ahir em van passar a buscar, semblaria ser que algú em va preparar una sortida amb gent “normal” i de fet no entenc aquesta fotuda costum de confondre “normal” amb vulgar… estava fent la cervesa amb el tipus quan amb un somriure em va dir “Saps, he estat aquesta tarda amb elles, i et puc dir que la versió moderna de la dita “Més feliç que un tonto amb un llapis” avui en dia seria “Més feliç que una txoni amb un porta giratòria…””, davant aquella mostra de confiança no vaig poder més que forçar el gest tot pensant quines possibilitats tenia d’escapar-me d’aquella trampa mortal, el tipus ha seguit sense pietat “I mira, que es vestiran amb les millors robes, la roba del dissabte tot i que portaran les bragues de tota la setmana, suposo que és el que els hi dóna l’aire que tenen…”, quasi que m’ofego amb la cervesa, “I què farem?” ell ha somrigut “Beure i ballar”, “I?” “Beure i ballar”, “I?” “Beure i ballar?”, “Però follarem?” aquí és on ella ha explotat amb un somriure “Això només si et portes bé i escoltes totes les tonteries que et diran amb cara de sorpresa…”, i jo em pregunto com collons pots posar cara de sorpresa quan et diuen “Joer tio, el otro dia vi en el dicoverichanel, que no es una colonia de Chanel, que la tierra e redonda… aunque no dijeron porque los del misferio sur no se caen….”, bé, cara de sorpresa si que la pots posar i de pensar que collons se n’ha fet de la il·lustració… el tipus ha demanat una altra cervesa confesant-me un altre dels misteris de l’univers, “Saps la diferència entre uns vestidors de nois i uns de noies de qualsevol botiga de roba?... doncs que ens els primers si s’hi passeja una noia els tipus no amagaran el somriure, i en el segon si es passeja un tio com a mínim demanaran que el capin per exhibicionista passiu, això si químicament que les tipes no volen ser cruels…”, suposo que deuria passar per aquesta experiència religiosa aquella tarda en companyia de la troupe amb la que sortiríem aquella nit; després d’acabar-se la birra s’ha aixecat i amb un copet a l’espatlla m’ha dit “Què collons, de llocs pitjors n’hem sortit….”, no sé massa bé perquè aquelles paraules no em van precisament animar… vam arribar al primer local, ja només travessar la porta això va impactar en els meus timpans, definitivament allò era una premonició… les vam trobar prop de la barra, suposo que La Roux s’hagués corregut amb elles, ara bé jo no tinc els mateixos cànons de bellesa, una de les tipes va fer de celestina fent les presentacions, semblaria ser que en faltava una que estava “Empolvandose la nariz, ya me entiendes!” em va dir amb un cop de colze a les costelles i un somriure que va deixar a l’aire tots els empastes que algun dentista havia enganxifat com havia pogut… la tipa va sortir del bany i se’ns va acostar demanant una copa i mirant-me, vaig acostar-me per pagar mentre em deixava anar unes “Gracias” i posava la seva cama entre les meves… vaig mirar el local, allí hi havia els que encara no estaven del tot tocats per aquell mal, uns veritables llimbs per a ànimes que encara no havien fet el pas cap a un altres nivells, al cap d’una estona va tocar anar a un altre local, obrir de nou la porta i escoltar això… les tipes es van llençar a la pista una se’m penjar al coll “Me invitas a una copa?...” vaig notar cada centímetre del seu cos enganxat al meu… el meu conegut va somriure “Mira de moment encara no has tingut d’aguantar la seva conversa… i ja sé sap que la carn té un preu…”, vaig demanar una ronda de copes em vaig girar i ja les tenia allí, tinc de reconèixer que he vist vampirs assedegats més lents… la tipa va agafar la copa acostant-se i donant-me les gracies a cau d’orella mentre l’escot em quedava a escassos centímetres, ella no va fer cap gest per tapar-se, suposo que allò pagava la copa… allí estàvem en la versió moderna de Sodoma i Gomorra sense por a que cap Deu ens castigués entre altres motius perquè Deu ja ha perdut la confiança en nosaltres… un altre local, obrir de nou la porta i trobar-se amb això… elles es van llençar de nou a la barra, aquest cop va ser una altra la que se’m va penjar al costat demanat la seva tanda d’atenció, l’altre s’hi va acostar però després d’una empenta “educada” va marxar als serveis “Es pronto para las parejitas…” em va dir la tipa amb un somriure, i aquí vaig tenir por de veure’m obligat a intercanviar alguna frase amb allò… la música va canviar a això, i el meu conegut se’m va acostar, elles ja portaven el punt i allí estàvem els pròdigs i les avares topant-nos i rient de qualsevol tontada, allò era el que els humans en diuen una estona de distenció, les tipes van tornar a la pista el meu conegut va demanar dos copes “Suposo que això servirà per guanyar-nos el cel…” va dir aixecant la copa… i un altre local, on sonava això, un nom ideal pel local “Pluton” tot i que millor hagués estat “Puton”… local per materialistes, heretges i lliure pensadors on els hi hagi, aquí elles van perdre la vergonya (si mai n’havien tingut) i van preguntar a que em dedicava, vaig somriure “Netejo piscines…” això em va fer perdre forces punts en la seva escala, però van somriure pensant que un neteja piscines que convidava a copes era quelcom que no es podia deixar passar… nou local, allí hi havia els veritables heretges, aquells que tot i saber com funciona el món no fan res per canviar-ho, sonava això, va costar que ens deixessin entrar, elles per begudes i nosaltres “per no encaixar” segons el porter en l’ambient, valents imbècils panxa contentes omplien el local, van somriure al veure les noies que venien amb nosaltres, a aquelles hores de la nit la propietat privada quan es tracta de carn deixa pas a un comunisme malaltís, i tothom té dret a graponar i voler follar-se el que li sembli… vam passar a la zona VIP on sonava això, un món dins del primer món, les tipes es van fer propietàries de la pista, les “de sempre” es van veure arraconades per les noves generacions que coneixedores del seu poder van fer pujar la temperatura del lloc, i aleshores una trepitjada una empenta i l’infern a la pista, vam intervenir ràpidament per treure-les d’allí, i allunyar-les d’aquell món on els violents feien el que els hi venia de gust, una copa va caure deixant una frontera de líquid vermellós entre nosaltres i ells… se’ns havia fet tard, les tipes es van començar acomiadar i una se’m va oferir a portar-me a casa, vaig somriure com ho faria qualsevol corder que entri en un escorxador, dels altaveus del seu cotxe va sortir això, i allí va ser impossible d’evitar la conversa, el vehicle va esdevenir un món, d’adulació, mentires, falsedats per tal de demostrar que ella era allò que precisament no era i negant el que era… vam arribar a casa, suposo que ara calia que la convidés a pujar però el seu mòbil va sonar, la conversa va anar de menys a més, semblava ser que una de les tipes s’havia quedat penjada i li demanava que l’anés a buscar, la tipa em va dir que si volia podia tornar, vaig somriure dient que cap problema que ja ens veuríem un altre moment, ella resignada va sospesar deixar plantada a la seva amiga, però jo ja havia obert la porta i li havia donat la bona nit… la tipa va arrancar i va marxar, anava cap a la porta quan l’amiga “penjada” va aparèixer al costat meu “Segur que t’ho passes millor amb mi…” va dir mentre canturrejava aquesta cançó… aquell era el darrer món el món de la traïdoria…

dissabte, 12 de febrer de 2011

entrada 750-2 (any 3)

No se puede confiar en las mayorías silenciosas, Evey. El silencio es algo muy frágil... Un ruido fuerte y se acabó.
Aunque la genta está tan intimidada i desorganizada… algunos aprovecharán la oportunidad para protestar pero no será más que una voz que grita en el desierto.
El ruido es en relación al silencio que le precede. Cuanto más absoluto es el silencio más impactante es el trueno.
Durante generaciones nuestros señores no han oído la voz del pueblo, Evey y suena mucho mas fuerte de lo que pueden recordar.

Tantos disturbios y tumultos, V… ¿es esto la anarquia? ¿es esto la tierra de haz lo que quieras?.
No. Esta es la tierra de llévate lo que quieras. Anarquia significa “sin líderes” no “sin orden”. Con la anarquia llega la edad del ordung, del orden real: es decir del orden voluntario. La edad del ordung comenzará cuando el incoherente ciclo del vierwirrung que estás escuchando finalice. Esto no es la anarquia, Eve. Esto es el caos

Las sociedades autoritarias son como el patinaje sobre hielo: intrincadas, de una precisión mecánica y, sobre todo, precarias. Dentro de la frágil corteza de la civilización se agita el caos… y existen lugares donde el hielo es delgado a traición.
Cuando la autoridad detecte que el caos le pisa los talones usará las estratagemas más infames para salvar su fachada de orden... pero el orden sin justicia, sin amor o libertad no puede posponer el descenso e su mundo al pandemónium.

La autoridad permite dos roles: el torturador y el torturado. Transforma a la gente en tristes maniquíes que temen y odian mientras la cultura cae al abismo. La autoridad deforma el trasero de sus hijos. Convierte su amor en una pelea de gallos.
El colapso de la autoridad destruye habitaciones, aulas, iglesias y escuelas por igual. No hay control. La igualdad y la libertad no son lujos que se puedan dejar de lado como si nada. Sin ellas, es inevitable que el orden alcance profundidades difíciles de imaginar…

Per cert no és meu... per si hi quedava cap dubte....

Avui escoltava una notícia que tenia el seu punt, el tema anava de que en algun lloc un brivall havia saltat una tanca i s’havia topat amb un quisso que no l’havia volgut deixar anar massa fàcilment, després del susto inicial i d’algunes operacions semblaria ser que el Baby Jones se’n sortirà, el tema està en que el pobre quisso ha acabat a la gossera i el seu amo ha demanat que el sacrifiquin… i jo em pregunto, de qui és la culpa?, del nen que ha saltat una valla i ha envaït la propietat del veí i del gos que allí hi havia, o dels pares que se n’han desentès totalment (arribats a aquest punt val a dir que la criatura tenia 4 anys), algú m’ha dit que del nen no, que no sabia el que feia, vaja que no tenia consciència del perill, i aleshores, del gos si?, crec que els humans amb una altra de les vostres manipulacions i interpretacions de la realitat els hi heu pres la consciència als animals per no igualar-los a vosaltres, així doncs, la mateixa culpa té el monstre que el gos… el tema és que els humans amb la vostra merda d’auto protecció condonil ja teniu clar qui és el sospitós, el culpable i el condemnat… perquè la vostra necessitat de seguretat fa que l’única amenaça possible sigui l’amenaça neutralitzada, i m’imagino al quisso a les portes del cel dels gossos contestant a la pregunta “I tu cadell meu? Que has fet?” “Jo, senzillament el gos, he fet allò que s’espera que faci qualsevol gos…”

entrada 750 (any 3)

Avui mentre baixava a la city he vist una noia fent dit (que no fent-se un dit….), l’he agafada i la tipa m’ha donat les gràcies, per l’accent, el físic i el seu olor no n’he tingut cap dubte, la tipa era de Veracruz, i la meva memòria ha anat forces anys enrere… en una de les meves bogeries vampíriques em vaig enrolar en un vaixell destí les amèriques, a bord vaig fer amistat amb un tipus en Ricardo, un pobre, fill de pobres i nèt de pobres, pobres fins als inicis del seu arbre genealògic que havia escoltat parlar d’aquella terra d’oportunitats i havia decidit donar-se una darrera opció de canviar la seva vida, el vaixell tenia com a destí la Villa Rica de la Vera Cruz, el Ricardo es va quedar amb les dues primeres paraules i jo amb les dues darreres, una ciutat així només pel nom hauria de posar els pèls de punta… la travessia va ser llarga i vaig fer amistat amb el capità el bo de l’Antonio de Figueroa y Trujillo, el tipus sempre em preguntava que nassos hi feia amb tipus com el Ricardo i jo no podia més que forçar el gest amb un somriure, quan vam arribar al port el tipus em va cridar al despatx i em va donar una de les seves pistoles, tot dient-me que el lloc no era el més segur del món i també em va donar un xic de diners (com a pagament dels serveis i de la companyia que li havia ofert), un cop a terra li vaig ensenyar al Ricardo el que m’havien donat i el tipus va dibuixar un somriure que conec força bé, perquè sé que no hi ha res més breu que l’amistat pels humans quan un té quelcom que l’altre desitja… així que vaig donar la pistola al Ricardo i la bossa de les monedes (jo ja m’havia quedat la meva part, que un és vampir però no tonto), els dies van anar passant i el Ricardo va anar canviant, allí possiblement no era millor que a la mare pàtria, però era millor que els indígenes, de fet a aquest se’ls hi havia tret allò que els categoritzava com a persones, l’església no es cansava de dir que no tenien ànima (i no em refereixo a cap collons de polsera), i que Deu els havia posat en aquella terra per tal que servissin als seus veritables fills (que com no eren tipus com el Ricardo), un dia passejant per les afores el Ricardo va veure una indígena i s’hi va acostar fent-me callar s’hi va apropar per darrera i va empènyer el seu cap contra un arbre, la noia va quedar semi inconscient fet que ell va aprofitar per baixar-se els pantalons i pujar-li el vestit, el tipus no va tenir cap mirament mentre se la follava apretant la cara d’ella contra l’arbre (eren temps on es mesurava l’hombria en funció del que es feia cridar a una dona, tan fos per plaer com per dolor) , ella va començar a cridar però el Ricardo (home de mitjans) va treure un ganivet i li va posar al coll sense parar de follar-se-la ella va callar deixant anar grunys com un animal sotmès a contracor, vaig escoltar un soroll al costat es veu que els crits d’ella havien alertat a una patrulla que rondava per allà els tipus ens van mirar i van marxar no abans que un d’ells escupís, possiblement els tipus haguessin vist millor que ens haguéssim agenciat a una gallina o qualsevol altre animal abans que una indígena, vaig tornar a la situació quan el Ricardo es va córrer amb un crit, va fer picar el cap d’ella contra l’arbre i la va deixar caure a terra, sense dir res va treure la pistola i li va fotre un tret “Ja ho saps” em va dir “No les pots deixar prenyades perquè aquests salvatges o es mengen al nadó o el tornen en un diable perquè et persegueixi tota la vida…”, el tipus ni tan sols va llençar una darrera mirada a la noia, el Ricardo no es va preguntar ni qui era, ni que era, ni que feia, perquè per ell senzillament no deixava de ser un recurs per utilitzar i ser llençat… allí vaig conèixer a germans de foscor oriünds que em van dir que no entenien com ens ho havíem fet per sobreviure amb salvatges com els que teníem i que ja estava arreglat amb els “meus humans”, aquí vaig dir que no m’insultessin i que els seus tampoc es quedaven curts, i ells van concloure que els “meus” amb tot eren força més eficients i no vaig poder més que somriure “Els meus com dieu, estan tan sonats que creuen que Deu els hi parla i que ho fan tot en el seu nom…”, “Sonats o no, el que són és una pandilla de rucs, i el que els hi ha fet creure això un tipus molt espavilat…”, i mireu, els anys passen i passen i les coses segueixen iguals…

divendres, 11 de febrer de 2011

entrada 749 (any 3)

Ahir vaig pujar al cotxe per sortir d’aquesta realitat aparent i visitar al conill en el seu cau, i des dels altaveus això em va donar la benvinguda, va ser instintiu de quedar-me quiet, immòbil tot recordant el que em van dir la primera vegada que la vaig escoltar “Si mai algú composa el que se sent quan un humà et falla, et ven o et traeix segurament composarà aquesta peça…”, des de les hores he vist a molts humans anar a trobar-se amb el seu deu particular al so d’aquesta música després d’experimentar el que s’entén per “condició humana….”; vaig conduir fins al local on havíem quedat dins els de sempre, semblava tret d’un anunci de cervesa (i redeu que sembla ser que els creatius només s’esmercen per anuncis interessants quan tracten d’aquest beuratge…), fa gràcia que un passi a no sentir-se de cap lloc ni en cap lloc i és entrar en locals com aquell i un somriu tot pensant que un no està sol, que les individualitats per efecte de la col·lectivitat esdevenen una col·lectivitat per necessitat, mai els pocs han estat tants i tant units com quan els molts els han perseguit… pels altaveus sonava això i no vaig poder evitar un somriure, la cambrera se’m va acostar “El de sempre?”, no va caldre que digués res, de fet poc importen les paraules, encara que li hagués dit que “no” hagués tingut la copa a la barra, els humans són animals de costums, es senten segurs en el món que han creat i només aquells que no tenen res a perdre s’aventuren al desconegut fent justícia a la dita de: “De perduts al riu…”, un dels tipus de la barra va aixecar la copa acostant-se, és el que va dir un cop que allò era com una clínica de desintoxicació per a nosaltres i un centre de perdició per la resta, aquí a base d’alcohol i bromes (en el millors dels casos) un perd la pàtina que la societat s’entesta a pintar-te de dilluns a divendres, ara eren aquestos els que sonaven… com ell em diu “La meva dona diu que no li agrada com torno d’aquí i que sempre podria ser com soc abans de venir aquí, tot i que aleshores aquell que vol no soc jo, senzillament és qualsevol altre…”, una tipa se’l mira i li llença una mirada en forma d’andanada, ell s’escora i arria les veles bordejant perillosament les bales que li passen pel costat, somriu deixant veure les peces d’artilleria llestes per disparar, aquesta nit no hi haurà presoners… el DJ amb un somriure li afavoreix el vent amb aquesta peça, peça guanyadora on les hi hagi; només els desconeguts coneguts perquè saben el que són la poden valorar, i mai ningú està tan ben acompanyat com quan és un desconegut qui fa companyia, algú se’m va acostar per darrera, “Estàs sol?”, “I qui no ho està?” vaig contestar mentre em girava, ella va forçar el somriure, “Pensava que les converses profundes eren dos tamborets més enllà…”, ara el DJ va decidir pujar les pulsacions amb aquesta peça… “Si vols puc posar el modus de subnopollesenseconversaperoambullspermirarteelspitsielcul…”, ella va somriure de nou “I què et sembla el modus de nocalquemsobrepassis ?” “Sembla un bon tracte mentre em duris un parell de copes…” ella va riure obertament “Ai, si tots duréssiu dues copes…” touche, aquella tipa me l’havia tornat, segur que valia la pena, i sinó res millor que perdre el temps amb algú en condicions tot i tenir una eternitat per perdre… i aleshores els altaveus van explotar amb això… la nit va passar força bé, sense adonar-nos-en el sol va decidir fer hores extres i aparèixer abans d’hora per veure que tal li anava a la nit, ella va mirar el rellotge “ja em diràs com ho explico això…” “Moltes explicacions?” “Més de les interessants i que porten un mínim repte intel·lectuals, quan la gent no vol discutir-te o valorar el que dius es creuen el diguis… per cert, et puc convidar a esmorzar?”, vaig somriure mentre l’acompanyava a la porta, a vegades les nit més tontes són senzillament les nits més tontes, com comiat va sonar això…

dijous, 10 de febrer de 2011

entrada 748-2 (any 3)

Tinc un conegut que es dedica a un dels oficis més vells de la història (i no és el que us esteu pensant, tot i que a vegades també li toca parar el llit a qui millor paga), el tipus és advocat i la seva feina és fer veure com d’equivocats estan aquells que van en contra dels interessos dels seus clients i el “convenient” d’entendre aquests mateixos interessos, doncs bé, avui fent un cafè m’explicava un “teòric” cas, ja que com tothom hauria de saber els advocats tenen un ferri codi de “secret professional” i no parlen dels seus clients, doncs res, el tipus em deia que venia de dinar amb la traductora que havia contractat (i aquí podeu ser tot els mal pensats que vulgueu), el tema és que en el seu cas “teòric” el tipus defensa a un paio que aprofitant de la vinculació familiar (tiet carnal d’una jove) se la va ventilar repetidament i a més quan aquesta era menor, el tema va petar quan van intentar casar a la noia i aquesta va dir a sa mare que no estava del tot “intacte” (pertanyen a un grup on aquest atribut té un valor força elevat a l’hora d’una boda...), la mare es va cagar en sa filla tot reclamant-li explicacions i clar, quan va sortir el nom del tiet el tema se’n va anar de collons, la mare va denunciar al germà del seu marit (ole, ole, amb parents com aquestos...) per violació repetida i la jove va corroborar les acusacions, així que van enxampar el tipus i el van tancar, i ara estava per sortir el judici, i el bo del tema bé en que la mare “penedida” ha proposat un tracte: que el tiet es casi amb la noia i de pas pagui una dot i se n’encarregui d’ella de per vida, total en la seva religió poden tenir més d’un dona i com la mateixa mare diu “La meva filla sap mantenir una casa ordenada i neta, i no es queixarà de que altres dones l’embrutin i la desordenin...”, si el tiet ho accepta retiraran la denúncia i ho deixaran en que es van malentendre i per problemes d’idioma no es van saber explicar davant la policia... si com deia aquell, la família t’emmerda i la família et neteja... ens estàvem partint del tema quan el tipus ha mirat l’hora i se n’ha anat, un cop al carrer quasi que ensopego amb una dona vella que caminava per l’acera, aquesta m’ha mirat i una espurna de sorpresa se li ha dibuixat als ulls “Ens coneixem?”, l’he mirada i he fet l’esforç al que ja estic acostumat de no mirar el que tinc davant, he tret anys tot pensant com podia ser quan era molt més jove, i m’ha vingut a la memòria una primavera de ja fa forces anys, vaig conèixer al seu pare després de la batalla de Stalingrat, el tipus era tot un emprenedor, encara recordo una nit de borratxera on li vaig proposar que muntés un negoci de carn envasada “Aquí en tens força de carn, i sinó l’aprofites ara se’t engegarà a perdre”... ell em va mirar “Vols dir que no ens passarem...” vaig explotar en una rialla “Més del que us heu estat passant aquest temps?”, ell va aixecar el got “Tens raó, a més, carn és carn...”, el tipus va fer la primera pela (rublo allí), tot i que ni ell ni ningú de la seva família va provar aquella carn que tothom trobava deliciosa (la mestria es saber cuinar i no pas el que es cuina)... ella m’ha fet tornar a la realitat “Perdoni, crec que el confonc, vaja l’hauria de confondre...” m’ha dit, de darrera seu ha sortit una jove “Excusi a la meva mare...”, no calia cap més explicació, quan algú veu més clar el seu passat que el seu present vol dir que ja no té present per recordar i que el passat es fa present abans de desaparèixer, fa temps em van dir que és com quan un llança llibres al foc, els primers són els més propers temporalment i es va anant caps als més vells, recordant les històries dels mateixos mentre es van oblidant les primeres, ella em va tornar a mirar “Perdoni ens coneixem?... Iuri?”, tot i els anys la seva veu no havia canviat al dir el meu nom, no he pogut evitar somriure, la noia jove l’ha agafada pel braç “Li torno a demanar disculpes, però no acostuma a...”, la vella se li ha escapat acostant-se cap a mi “Vas dir que ens tornaríem a veure abans no morís i el destí ha fet que compleixis la teva paraula...”, el passat ens persegueix, podem córrer o fugir però no ens podem amagar, “Vols, voleu fer un cafè?”, ella ha somrigut “Te, Iuri, sempre te”, la jove no entenia l’acudit tot i que ha accedit a fer el cafè/te amb nosaltres...

entrada 748 (any 3)

Algú va dir una vegada “Una revolució sense ball no és una revolució que valgui la pena...”, tot i que molt possiblement la frase correcta va ser “Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa...”, això és el que té el parafrasejar les paraules que altres han parit i que nosaltres només repetim, el lladres d’idees o paraules les poden tenir però són incapaços de captar-ne el veritable significat, per molt que us diguin el que és viure una experiència mai serà el mateix que viure-la... fa uns anys (no masses) un conegut em va convidar a fer un viatge, segons ell seria una gran oportunitat per conèixer-nos, però com a bon humà tenia forces altres motius ocults, entre ells la necessitat d’una seguretat que jo li podia oferir i l’intent de fer realitat la dita de “El roce hace el cariño...”; si hi ha quelcom més patètic que una dona/ home enamorat d’un home/dona és el cas d’un home/dona enamorada d’un home/dona, ja que ens aquests casos et venen a dir que has d’externalitzar el que no hi ha i que no n’has de tenir por dels teus sentiments, quan la realitat és que un senzillament passa de l’altre, però anem al tema que com sempre em recargolo en el que no toca... doncs res, el tipus és força bo en la seva feina un expert en la “recol•locació” de “actius sobrants”, el que acostuma a ser ras i curt l’acomiadament de mà d’obra (en molts casos nombreosa i defectuosa) que és substituïda per mitjans més eficients (per cert, acollonant el reportatge de l’altre dia on s’intentava sensibilitzar de les bondats dels nous electrodomèstics: que si més, eficients, que si gasten menys, que si més sostenibles, etc, etc... i el tema estava en el que es feia amb els vells, doncs res, els recollien i no pas els reciclaven, sinó que els venien a preus baixos a gent sense recursos, així doncs i per una senzilla operació aritmètica en aquesta operació hi havia l’efecte sobre el medi del nou més l’efecte del vell que continuava en funcionament... crec que quelcom falla en aquesta equació, això o com sempre els humans sou imbècils...); doncs bé, el meu conegut em va convidar a passar unes setmanes en un paradisíac país centre americà, el tipus tenia d’anar a un nombre de poblacions on feia entrevistes al personal, el país havia deixat enrere una revolució força llarga i costosa en recursos i població (suposo que es recuperarà abans la població que els recursos...), i allí el teníeu el tipus s’asseia i anaven passant tot una colla d’angelets que havien estat membres de l’exèrcit revolucionari, uns quants anys de matances, mutilacions, tortures i situacions extremes i ara els teníem allí, i el meu conegut amb el seu bon ull i la seva empatia natural a més d’una sensibilitat fora de tota qüestió els hi preguntava sobre les seves aficions (abans de matar al fill del veí i tot el que es mogués) i els tipus que li anaven explicant el que sempre els hi havia agradat: que si ser jardiner, professor, policia, pagès, conductor... i jo sense poder parar de partir-me la caixa (imaginant com es prendrien els veïns el fet de tenir a qui feia no massa havia violat i matat als seus al costat tallant la gespa o plantant crisantems... perquè el que ells encara no sabien és que quan un s’ha convertit o ha actuat com un monstre no té marxa enrere, perquè una cosa és el que es vol ser i l’altre allò en el que un s’ha convertit, no es poden fer pactes amb el Diable i esperar sortir-ne com si res.... allò va durar unes setmanes en les que ens van tractar a cos de rei, i en les que el meu conegut els hi va vendre fum, coneixedor que només hi hauria algun resultat positiu en alguns dels casos, però com ell mateix deia “Algú els hi ha de retornar l’esperança que altres els hi van robar, jo no els ajudo en res, són ells mateixos qui s’ajuden tot canviant la percepció del medi, allí on abans no hi veien res o hi veien una amenaça ara només hi veuen oportunitats, perquè en el fons tots volem ser feliços...”, i lo fort era que el tipus creia allò que deia, allí vaig concloure que aquell personatge no tenia ni puta idea de qui tenia al costat, això si, el tipus era força divertit i feia el cafè que flipes...

dimecres, 9 de febrer de 2011

entrada 747 (any 3)

Fa temps una tipa de bandera em va dir que el trist de les dones com ella era que només aconseguien follar i no pas fer l’amor, en canvi em deia que les lletges fan força més l’amor tot i que follen menys, i aquí pot venir el problema de tenir el cos per allò que no es vol, i que manqui pel que es desitja... vaig somriure fent el gest de fer un pas però sense moure’m, vaig observar la ganyota de les tres tipes que va passar de la sorpresa inicial al buf de tranquil•litat quan em vaig quedar immòbil, les escoltava recitar i recitar llargues llistes de deus, àngels i dimonis, demanant a cada un d’ells un favor, vaig tornar a somriure aixecant el peu i deixant-lo caure sense moure’m, una d’elles va callar un instant per continuar més ràpid mentre l’altre perdia un xic de la confiança inicial, fa uns anys vaig parlar amb un tipus que em va dir “Tothom demana coses a Deu, com si aquest no hi fos més que per donar allò que volem, imagina dues mares que resin per tal que els seus fills guanyin un partit de qualsevol esport (que no farà una mare pel seu fill), així doncs, que ha de fer Deu (si existeix)?, ajudar a un ajudar a l’altre? faci el que faci, fallarà a una de les mares... i si vols un altre exemple fa poc en una capella d’un hospital vaig veure a dues dones resar, la primer resava perquè Deu salvés al seu fill que havia tingut un accident, la segona perquè Deu proveís d’un nou cor pel seu fill que en necessitava un urgentment... un altre cop davant un negoci prenyat... i suposo que al final Deu cansat de pensar què collons ha de fer ha decidit senzillament no fer res, i prendre’s una eternitat de vacances, deixant que aquí anem demanant i esperant que els altres ens treguin les castanyes del foc...”, les tipes anaven aixecant la veu, suposo que satisfetes per la meva immobilitat, vaig tornar a somriure aixecant la cama i aquest cop fent el pas, elles van deixar anar un crit al veure que tota la seva fetilleria de poc els hi servia, conec a Deus i Dimonis, conec a àngels i sortudament no conec al Llàcer... i sé, que esperar que ells compleixin un pacte és com esperar que un pare compleixi un pacte amb el seu fill de pocs anys, ho farà si li rota, i sinó doncs senzillament passarà d’ell, em vaig acostar a una de les tipes... primer, segon i postres... possiblement un xic excessiu, un cop i la meva mà va tallar el seu coll, la sang va sortir disparada tacant a la que tenia al costat que va quedar en estat de shock, un empenta i la vaig llençar contra la paret, va moure els braços de forma inútil dibuixant un àngel a la paret amb la seva sang, la que restava em va mirar sense moure’s, ja no hi era, com deien fa temps “Elvis has left the building...” (tot i que ell mai marxava, només esperava que aclarís per recollir a les noies amb les que havia quedat... però els seus seguidors com a bons feligresos creien en les seves paraules; algú em van dir fa segles “No vull seguidors que creguin tot el que dic, vull seguidors que qüestionin tot el que digui...”, i ara podeu fer un paral•lelisme i pensar si realment “Jesus has left the building...” o encara ronda pel zoo...), la tipa en estat de shock va tornar en si netejant-se la cara va trigar uns segons en veure l’espectacle i un xic més en entendre’l, un temps fatal... es va girar però va quedar clavada, vaig estirar el seu cabell i va petar contra el meu pit “Semblaria ser que els teus Deus t’estimen tant que et volen veure el més aviat possible, per si un cas no els veus saluda als dimonis que et vindran a buscar de la meva part...”, vaig mossegar el seu coll, la seva sang va envair la meva boca, vaig gaudir de la resistència inicial, a cada intent el seu cor s’accelerava bombant més sang, tot venia per si sol, sense cap esforç ella mateixa es matava, i finalment la docilitat del que era inevitable, el cos va anar perdent força, la vaig tenir d’anar aguantant fins que va començar a tenir espasmes, senyal de que ella si que havia deixat l’edifici... la vaig deixar caure i em vaig girar cap a la tercera, seguia de peu contra la paret amb la mirada perduda, m’hi vaig acostar i no es va moure, sabia que ningú creuria el que diria, arribarien i la trobarien allí, delirant i amb dos cossos als seus peus, com havien mort i la parafernàlia serien suficient per fer creure que no ho tenia tot aquella noia, i de fet qui pot creure que algú que creu que pot pactar amb Deus o Dimonis ho tingui tot, vaig apartar els cabells que li tapaven un xic la cara “No t’han dit mai que no has de jugar als jocs de la mama o del papa?” li vaig dir mentre li somreia..

dimarts, 8 de febrer de 2011

entrada 746 (any 3)

Estar en llocs on un no hi va massa sovint fa que els personatges del lloc es puguin espolsar les seves merdes coneixedors de que quan tornis ja no te’n recordaràs (fals) o que no hi ha perill que les esbombis (je je je, mon dieu, si expliqueu una merda que espereu?, i més d’un vampir cabron com jo...), així que després del sopar i les primeres copes van anar venint, només calia el “Ave Maria puríssima...” “Sense pecat concebuda...” i començar a escoltar les ningunetats dels personal, la primera una tipa que conec de fa anys, rebotada de vàries relacions en les que ella sempre ha deixat al tipus de torn (sempre segons les seves paraules), doncs res, que aquest cop està amb un tipus que el té putejat fins als fons, i la tia em diu “Ja sé que el cabrejo, el maltracto, el putejo i li faig la vida impossible, però l’estimo tant que no m’imagino la vida sense ell...”, quasi que rebento allí mateix sense donar opcions a la resta, mon dieu, si és que hi ha amors que maten... després em va venir el típic solteron coneixedor de tots els bars de putes de la zona, i entre copa i copa em deixa anar “Mira, si vaig de putes és perquè no trobo res del que vull entre les d’aquí i per matar-me a palles almenys dono negoci...”, hòstia pedrin (auuuu, crit fascista perquè em crucivexin), si el tipus es mereixia la puta medalla a la iniciativa empresarial de l’any, vaig somriure demanant una altra copa i no podent més que dir-li “El problema està en que aquelles que serien interessants per a tu, passen de tu... i les que queden et semblen que no són suficients... i el problema en aquests casos acostuma ser un mateix que es creu el que no és...”, el tipus va deixar anar un “Cagondew” i va marxar suposo que fent càlculs si encara tenia cash per guanyar-se un “T’estimo” de cinquanta eurets (que encara que no us ho creieu surt barat, perquè els que et diuen gratis al final costen a preu d’or...), estava mirant el personal quan se’m va acostar una altra coneguda un xic passada d’alcohol, em va explicar la seva happylive de casada i em va dir picant-me l’ullet “Saps, el bo d’estar casada és que pots fer l’amor o follar, i el problema és que només em corro quan follo...”, vaig somriure “Suposo que deu ser com fer de mare i de puta i només gaudir fent això darrer...”, la tipa em va mirar malament cagant-se en mi, vaig somriure, perquè un mai es caga en un mateix un sempre aprofita per fer-ho del qui té al costat que ha estat capaç de treure la capa de perfectpaint que us poseu per semblar allò que no sou, vaig agafar distància estava ja un xic atabalat de tanta sinceritat en una sola nit, tot pensant que igual caldria deixar més temps entre baixada i baixada, tot i que si deixo més temps tindré més acòlits a “la sinceritat amb el tipus que només ve per escoltar les nostres merdes”... trist final per un vampir, quasi tan trist com les vides que els hi toca viure a alguns...