entrada 1020-2 (any 4)

La festa seguia, ara sonava això que feia que tothom fes saltirons mirant als del voltant per no fer el ridícul més enllà de l’estríctament necessari, vaig somriure al veure que tot i els sostenidors reforçats alguna podria acabarà amb un pit esgarrat, la naturalesa és així de puta… vaig deixar la zona de música abans que sonés això i totes les tipes perdessin la poca decència que els hi quedava, i ja se sap que per Nadal les gallines velles només al caldo… vaig començar a pujar les escales quan vaig notar un olor a l’aire que m’era familiar, vaig obrir la porta trobant a bona part del jovent que em van mirar sorprès, l’Ade (Adela pels seus pares) va saltar “Pensava que no et veuria!, que t’havien segrestat els d’avall…” em va saltar al coll i jo em vaig preguntar si feia fred o els seus pits s’alegraven de veure’m… un tipus es va moure al fons, me’l va presentar com el seu nuvi, se’m va escapar un somriure quan anava a preguntar-li si tenia “intencions honorables vers aquella noia…” (perquè em contestés “Tinc 20 cm de honorabilitat per aquesta noia”, que ja sé sap que els nois tendeixen a exagerar), la vaig deixar mentre ells feien sortir el porro del no res coneixedors que no es poden fiar dels vells, vaig seguir pujant les escales fins arribar a la terrassa, vaig mirar el cel estelat preguntant-me com és que entre les infinites estrelles existents cap s’havia decidit per venir… “Sento el d’abans…” no he entès mai aquest intent d’arreglar els problemes emmerdant-los encara més “No hi ha res a disculpar…”, “Així, ets amic de la família?”, vaig somriure al llarg dels anys he conegut tipus del Ministerium für Staatssicherheit (stasi pels amics) més diplomàtics i discrets… “Si, es podria dir així…” la tenia a prop, ella va tornar a disculpar-se i a explicar-me de nou a que es dedicava i recitar-me la seva existència, amb un final de “I mira a vegades penso en que m’han passat forces ocasions per endavant i mai n’he agafat cap…”, vaig somriure tot mirant cap avall hi hauria més de deu metres d’alçada, “En vols agafar una?” ella em va mirar, no sé el que va contestar la vaig agafar i vam saltar, amb aquestes alçades dóna poc per cridar o dir, un cop a terra la vaig deixar anar “No ha estat malament, oi?” la tipa estava tremolant sense dir ni un mot, el seu deliciós vestit estava tacat almenys per un lloc… “Hauries d’estar disposada a acceptar el que et pugui venir si vas demanant… el tema no està en voler, el tema està en poder acceptar el que ens pot venir…”, la vaig acompanyar a una bancada deixant-la asseguda mentre li deia que aniria a buscar quelcom per beure, un cop a la bara algú em va dir “A mi mai m’ho has fet això…” vaig somriure “Possiblement perquè acabaria per agradar-te…”, “Has vist a l’Adela, bé l’Ade?”, “No…”, aquí ha estat on ella ha rigut mentre s’acostava el seu marit “Menteix tan malament com sempre, no?, suposo que ella estarà fent el que fèiem nosaltres…”, “Espero que almenys ella tingui condons… i no hauries de deixar a la teva coneguda sola, és de mala educació… i això en algú que té una exquisida educació com tu és del tot imperdonable…”