Ara s’estan celebrant anys
d’un dels actes que us marquen més com a humans, el llançament de les bombes
atòmiques i la fi de la segona guerra mundial... i com en tots els darrers aniversaris
d’aquests fets la majoria de la gent et diu que és quelcom del passat, que no
es pot morir de vell amb la vista en el passat, i que si n’havíem d’aprendre
cap lliçó que aquesta ja està apresa... i jo no puc més que somriure, ahir per
la nit vaig prendre una copa amb el Thames, des de ja fa un temps ens veiem només
per celebrar aquest fet, el moment en que la bogeria humana va passar de
criaturada a quelcom preocupant... en Thames i jo hi vàrem ser, ens van
contractar com “observadors” sense més indicacions, ens havíem de instal·lar en
la ciutat, primer Hiroshima, després Negasaki, veure el que passava,
documentar-ho i fer els pertinents informes. No parlem d’aquell dia, només ens
cal mirar-nos per que tot torni, recordo el matí, recordo que anava al punt on
ens havien indicat, el bullici de la gent el Thames cabrejat perquè fèiem tard,
i segurament quan arribéssim no hi hauria res a veure, i jo fent broma de la
normal exageració dels humans i que segurament poc valdria la pena de veure,
abans que cap dels humans el pogués intuir ja l’havíem escoltat i vist, vàrem
veure com obria la panxa i deixava caure un objecte, i aleshores l’infern sobre
la terra... l’explosió va ser uns metres per sobre nostre i tot al voltant va
desaparèixer, la gent senzillament es desintegrava sense ni tan sols cridar,
sense ni tan sols adonar-se’n que desapareixien, els edificis quedaven fets
miques i nosaltres vam acabar sota les restes d’un teatre, fins i tot la nostra
natura va trigar a retornar-nos a aquest món, al prendre consciència un dimoni
ens estava observat des del cartell del teatre, em vaig aixecar ajudat pel
Thames “Però que collons...” va callar, ja no hi havia una ciutat, hi havia un
infern, i silenci... he viscut molts bombardejos i sempre hi ha soroll, sempre
hi ha qui crida, qui demana ajuda, qui no vol morir o no ho vol fer en
silenci... però allí no hi havia res, no hi havia vida... vam deixar la zona i
aleshores passats uns metres vàrem començar a veure els pocs supervivents o el
que haurien de ser, sabíem que no hi havia salvació per a ells, només dolor i
mort i que la mort no seria benèvola fent una visita ràpida, els pocs que n’eren
conscients es separaven de nosaltres, encara avui en dia hi ha la llegenda que
després de la bomba van aparèixer dos figures, dos dimonis que havien sorgit de
la destrucció... aquella nit vàrem abandonar la ciutat, o el que quedava d’ella
“Si Déu existeix ara és el moment que prengui consciència i faci que no
pateixin més, aigua o foc, m’és igual, però hauria d’esborrar aquesta ciutat i
els morts que encara no saben que ho estan...” vaig somriure, ell sempre ha
estat un romàntic, no vàrem estar a Negasaki, ja havíem vist prou de la
capacitat de bogeria dels humans, i no en volíem cap exemple més... la guerra
va acabar, i els vencedors quan van posar els peus a aquelles ciutats van
quedar aterrats del que havien fet, pocs saben que molts dels ferits
senzillament van desaparèixer, no es volien testimonis visuals dels efectes del
que s’havia provocat, només es van deixar viure els que no estaven deformats o
amb cremades en tot el seu cos, com a exemple per la resta, tipus que
recordessin qui manava i que podria passar si mai tornaven a demanar la
llibertat ara perduda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada