entrada 1113 (any 8)

La condició humana té aquell punt que fa que un no pugui més que somriure al veure segons quines coses, avui llegia en un prestigiós diari l’ús que es fa de certs mots, l’articulista parlava que es parla d’immigració il·legal, però que en canvi quan un conductor comet una irregularitat no se’l titlla de conductor il·legal, o quan un contribuent (si, tu, el subnopolles que està ara mateix llegint això, que per decència ho haurà de fer, però que saps que seguiràs llegint..., perquè ambdós sabem que aquestes merdelínies són millors que la teva mera existència, i més entretingudes), doncs això que quan un contribuent no paga el que toca, tampoc se’l titlla de contribuent il·legal; personalment, i coneixent als humans, suposo que el concepte il·legal, és aplicable a tothom menys a un... Fa uns anys vaig conèixer a la Martina, la Martina va formar part d’una de les juguesques dels humans per tal de justificar el “i jo més”, de petita ja despuntava com una bona atleta, tenia força a les cames i resistència, era bona en totes les distàncies, i això no va passar per alt, i menys en el seu país que necessitava d’ídols i d’exemples per contraposar-los als decadents capitalistes, així que va entrar en un programa d’entrenament “especial” on el concepte “especial” n’amagava forces d’altres que per decència no es publicitaven, amb poc temps van aconseguir grans èxits, van convertir a la Martina de noia a màquina, li van dir que era pel bé del seu poble quan es va queixar que ja no tenia el període, posteriorment va descobrir que per canvis hormonals mai podria ser mare, va guanyar moltes curses de les que no va obtenir cap dels premis, sempre se li va dir que era “una més” i que no podia guardar ni medalles ni copes per evitar que aquests premis la convertissin en una egoista tal i com eren els capitalistes. Però amb els pas dels anys, qui va caure va ser el sistema que l’havia creada davant aquell capitalisme tan criticat, i aleshores va néixer un problema, per un costat amagar tot els sistema “d’entrenament” que no seria entès per les obtuses ments capitalistes i que segurament seria titllat de monstruositat, quan en realitat havia estat un pas més en la natural evolució humana, i per un altre costat amagar el resultat d’aquests experiments, tan els èxits com els fracassos... la Martina dins del que cap els hi va sortir granota, no es va suïcidar com varen fer forces altres de les atletes, senzillament va desaparèixer, va anar viatjant per diferents pobles guanyant-se la vida com podia, fent por a les dones que no la veien com una d’elles i als homes que no hi trobaven res que els incités a follar-se-la, la vaig veure en un local on la titllaven de fenomen de fira, i el bo del tema és que ella no els hi tenia cap tírria, ni tan sols s’enfadava perquè en el fons podria comprendre aquell comportament, el que ella mateixa tindria si fos com ells i es trobés amb un monstre com ella... va somriure quan m’hi vaig atansar i la vaig convidar a una copa “No et fan por els monstres?” vaig somriure “Porto masses anys vivint entre ells, i et puc assegurar que els veritables monstres acostumen a estar disfressats d’humans bondadosos...”