La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 31 d’agost de 2010

entrada 600 (any 2)

Ahir nit alcohòlica sota el ritmes de la darrera peça de la Gaga que en va permetre de fer l’imbècil per la pista, ja que per molt que un ho faci no superarà a l’original, tot veient que un cop més la musa més recalcitrant del pop actual no podia d’estar-se de copiar un cert look a altres grups i aparentar ser una cohetànea dels Marilyn… i després com tampoc es podia estar d’atacar directament la religió, suposo que aquells que s’han passat segles repartint bastonades ara són els que les mereixen, entre copa i copa vaig preguntar en veu alta que passaria si algú fes un videoclis parodiant a altres grups com per exemple els homosexuals, i el comentari va ser ràpid “El que passa és que tu ets un retrògrad…”, vaig recordar un blog que segueixo on (i amb uns arguments força sòlids) es defensava l’alliberament del ecoprogres detinguts i on ara es criticava l’èxode forçat dels gitanos a França, tot condimentat amb una conversa aquest matí on algú comparava al poble gitano amb el poble jueu tot dient que el destí havia estat força diferent per a cada un d’ells, que voleu que us digui sempre m’ha fet gràcia quan la gent que parla no ha tingut mai la necessitat extrema entesa com aquella on un ha de triar entre ell i els del seu voltant i els altres, en aquests moments us puc ben assegurar que un s’està de forces òsties i acaba per fer el més assenyat, allò de “Vagi jo calent i…”, amb tot vaig decidir d’estar-me de filosofies i sofismes barats a altes hores de la nit i em vaig centrar en el personal de local, la cambrera se’m va acostar tot assenyalant a un parell de noies al fons de la barra “Ja no tenen amb que pagar… suposo que el final de mes arriba abans a uns més que a altres, m’han dit que et sabrien agrair si les convides a una copa”, vaig somriure, vaig pagar la ronda i vaig sortir del local, sempre ha tingut un gust diferent el cos regalat del cos caçat, potser soc un purista o senzillament un gilipolles, però sempre m’han fet respecte les ties que et foten el cony davant per què te les follis… suposo que ser un vampir i portar segles entre vosaltres ha fet que m’hagi quedat amb el pitjor de tots vosaltres… al final i mentre tornava cap a l’apartament tot passejant per la platja vaig notar com l’ambient s’anava carregant, allò només podia indicar que la meva estada tal com l’havia conegut estava arribant a la seva fi… ja sé sap que tot lo bo té el seu final, i el dolent també…

dilluns, 30 d’agost de 2010

entrada 599-2 (any 2)

Avui ha passat una d’aquelles coses que justifiquen l’estiu i les vacances, mentre estava ensenyant un blog d’una bloquera força interessant, amb cognom de papa cabron (papa eclesiàstic) i de filla catxonda del mateix papa... doncs bé, mentre ensenyava el blog s’ha acostat una velleta tota indignada “Por Dios, no ven que hay niños!”, he de reconèixer que estàvem en una zona de wifi lliure i que aquestes coses poden passar, un dels que estava amb mi veient com era impossible que aquella pansa arrugada es pogués posar més vermella del que ja estava per culpa del sol li ha dit “Niños?, y donde los ve?, por que yo solo veo una pandilla de animales mal criados por viejas proclives al cáncer de piel… pero claro, como ustedes tienen los ovarios para hacer lo que les venga en gana y joder luego a la sanidad y al resto de los contribuyentes…, y no creo que ninguno de estós angelitos vea nada que ya no conozca en persona… porque no me dirà que han nacido por el culo?”… la vella se’ns ha quedat mirant i després de veure com cap dels presents l’anava a defensar ha marxat cagant-se en nosaltres “Valiente juventut!” el que encara ens ha fet riure més, perquè qualificar-nos de joventut no venia a ser més que un intent (estúpid per cert) d’amagar la seva veritable naturalesa de vella tocawebs, i mentrestant els nens estaven actuant que ni Atila… demostrant que el terror de qualsevol interiorista segueix sent el fet que deixin anar als brivalls per dins d’un local dissenyat per ells i que ningú se’n faci càrrec de les seves juguesques, suposo que la merda de conversa que tenien les velles i la seva natural necessitat de ficar-se en tothom els hi estalviava el fet de tenir d’educar i culturalitzar els animalons que hi havia pel local, perquè sembla estrany com encara hi ha gent que no sap que pel senzill fet de néixer sota el forma de “persona” no torna a aquest nat en “persona”… un xic més tard he entrat en una de les llibreries del poble, i no he pogut més que arrufar el nas, des del moment que les llibreries tenen més aire a supermercat de llibres que no pas a llibreria he perdut les ganes i elles l’encant, ara no es pot anar a demanar un llibre que no estigui en les seves estanteries i no hi ha cap llibre amb un xic de pols, són l’orgasme del just in time, fins i tot els llibres s’han convertit (com tot i en la majoria del casos) en un sistema estructurat de diversió on pocs decideixen el que s’ha de llegir i durant quan de temps es té l’oportunitat de fer-ho, potser el plaer de poder publicar ha sobrepassat la necessitat de tenir prestatgeries de les llibreries i és clar en aquest cas el nou sempre és el millor (o això diuen)…

entrada 599 (any 2)

Suposo que el fet d’unes temperatures altes fa que la gent digui tonteries un xic més “tontes” que de costum tot esperant que el persona estigui amb les poques neurones no afectades per la sangria termonuclear dels xiringus de platja o cremades pel sol en un intent de batre rècords mundials de tonteria aplicada, doncs bé, avui escoltava a uns animalons que deien: “La nostra política es pot considerar paral·lela coincident…”, valents collons, perquè per definició les rectes paral·leles no són mai coincidents (o igual és el que volien dir, que les seves polítiques serien tan coincidents com unes d’aquestes rectes…), però bé, fet i fotut també podrien dir que les seves polítiques es podrien considerar com a asintòtiques coincidents, i de pas culturitzaven un xic al país i col·lapsaven el servidor wiki, però suposo que el que es tracta és de parlar bé o malament però que la gent ho entengui, tot i que la gent entengui quelcom erroni o directament se’ls hi vulgui fer entendre quelcom erroni, ummm, de fet no és aquesta la definició de política?, intentar fer entendre com a correcte el que no és…, estant encara en un cert estat de shock per aquesta notícia i per la imatge de l’acompanyant sortint de la dutxa, com diu “Després d’uns dies junts ja no té massa importància que tanquem o no la porta del bany o que ens estiguem d’estar fresquets sota la premissa d’una falsa moral…”, i de pas pujar la temperatura de forma que cap aire condicionat pugui rebaixar-la, doncs bé, sembla ser que una panda d’animalons feréstecs han anar a un país on es celebrava una manifa ilegal per tal de participar-hi, i quan els han fet córrer a bastonades (no tots els països tenen un ecoprogre com a cap dels serveis de seguretat), doncs res, després de rebre el tractament que es dóna als manifestants ilegals s’han queixat i esperen que l’estat prengui cartes sobre l’assumpte, suposo que deuen esperar que es cridi a l’ambaixador a consultes o senzillament que s’envaeixi al país directament, i l’estat que hi diu?, doncs senzillament que no en té cap constància (com sempre), que hi ha molts nacionals de “vacances/viatges” pel món i que no poden saber com i on estan tots… però que ho investigaran, així que per quan ho hagin “investigat” ja ningú ho recordarà, i per cert ahir escoltant les darreres notícies dels terroturists vaig flipar directament… sembla ser que els terrotour operadors entre altres serveis els hi van deixar escoltar la final del mundial i de la recopa… no hi deu haver res més romàntic que estar rodejat de mascles sota la lluna en ple desert escoltant com el teu país guanya el mundial i es prepara per pagar el teu rescat… i les vacances?, doncs com totes les vacances, una merda de temps per aguantar al personal, com cambrers que senzillament t’ignoren passant de tot, perquè total qui els hi dirà res?, perquè poden ser cambrers però no són estúpids i saben que per molt d’atur que hi hagi pocs o directament ningú voldria una merdafeina com la seva, així que entre crits de nens i velles explicant la seva merdadedarrersanys (a.k.a last fucked years) intento empassar-me el que ells diuen cafè i que jo dic de forma molt diferent….

diumenge, 29 d’agost de 2010

entrada 598 (any 2)

Els segles fa que un hagi conegut a molta gent, i sé per experiència que per moltes esperances i bons desitjos que posis en una persona al final la persona no serà més que allò que senzillament és, és a dir el desitjos i les esperances que hi tinguem no són més que això… i finalment sempre quedem a les mans de l’individu en qüestió, i ahir va ser una nova demostració de com la estupidesa individual (i col·lectiva et pot fotre de mala llet), ahir tarda de cafès (cerveses si hem de ser més exactes) a un dels locals de moda de la zona, on per cert considero que s’han passat un xic amb la decoració, convertint un local que havia de ser minimalista i sobri en tot un rococó hindú per tal de satisfer les necessitats materials occidentals (i accidentals clients del local… ains mal xist vampiril), vaja un putu plató bollywodiense on ningú tindria collons de fer dos passos de ball sense reventar la meitat de la decoració; així que suposo que qualsevol oriental que hi entrés es trobaria poc menys que incòmode al veure com tot l’espai està ple de decoració tot obviant que el realment important són les persones i els espais i no pas l’atrezzo en qüestió… però bé tan carregat com el local estaven els que havien vingut amb nosaltres, primer per no saber quin collons de combinat demanar i provar coses que ni tan sols sabien si els hi agradaria, i després una conversa de low-cost que suposo que era per estalviar les idees i els arguments potents per a altres converses… després d’algunes copes un dels presents aprofitant l’amplitud de les taules i els sofàs se’m va acostar tot explicant-me una història per no dormir mirant-me un cop havia acabat a l’espera del consell miraculós, vaig somriure tot demanant una nova cervesa i preguntant-me si la cambrera tenia clar el que portava tatuat a l’espatlla, perquè xaxi ho era una estona però una cosa es deixar-se pintar amb rotuladors qualsevol tonteria i una altra força diferent és deixar-se tatuar quelcom quasi que permanent i que caldria saber si tenim clar el que significa, em vaig excusar tot dient que estava un xic espès i que hi pensaria, sé amb el pas dels segles que donar un consell és cagar-la d’arrancada, perquè la gent no vol consells, la gent vol una veritat absoluta que els hi permeti sortir-se’n amb la seva i a més que sigui èticament i moralment acceptable i indiscutible a tots els nivells, i sento dir-vos que normalment els consells sempre comporten la necessitat de canvis i una catarsi que pocs estan disposats a patir, així que com em va dir un conegut fa anys: “Quan et demanin consell mira si el que volen és una solució o un consell, si volen una solució el millor es callar, ja que no sempre podrem donar solucions i el dia que no la podem donar ens faran pagar per aquella i pels beneficis acumulats dels consells donats, si en canvi només volen un consell també ens hem de plantejar si dir res, perquè voler un consell que no solucioni res no deixa de ser una pèrdua de temps i saliva… per això el millor seria no demanar res i esperar a veure que porta el destí”

dissabte, 28 d’agost de 2010

entrada 597 (any 2)

Estava a la cafeteria d’un conegut (un CRH segons ell), és a dir un Centre de Relacions Humanes (valents collons amb els nom…), bé el tema està en que té una xarxa interna que a part de donar-te una connexió a Internet certament ràpida et garanteix un anonimat total en la navegació, vaja un putu Portobello en ple segle XXI, i la gràcia del tema és que pel mateix preu hi ha un aplicatiu que’t permet de veure els ordinadors connectats i intercanviar missatges amb els usuaris (abans eren tauletes amb llumetes i telèfons, després els spped dating dels collons i ara venen el chat dating com diu el meu conegut amb un somriure fent més ostentosa la de ja per si evident capacitat toraxica, que per cert, veient la seva panxa un entén perquè encara no ha deixat prenyada la seva dona, per un senzill i pur efecte físic, bé i si la deixes prenyada sempre es podria guanyar la vida com a actor porno…), doncs bé, i a més amb la juguesca que no tens ni puta idea de a qui li estàs enviant els teus millors desitjos o els més foscos, així que l’esport és escriure qualsevol tontada i veure si qui ho llegeix pixa de peu o assegut (mal exemple, perquè la primera mostra que acaben de desmasclitzar a un home és quan la seva parella aconsegueix que pixi assegut…), si, si, si cap autoproclament rei de la casa ara descobreix que pixa assegut tot seguint les indicacions de la seva parella que sàpiga que ja va més nu que el famós emperador… i tot per unes gotetes…, com si els volcans fessin de les seves tots asseguts per no molestar amb la seva lava o fums; però res, estava allí quan de sobte se’m va obrir una finestra “Hola” es podia llegir… i com que no em parlo massa amb el meu ordinador vaig endevinar que algú s’intentava posar en contacte amb mi… “Ooooohhh hi ha vida més enllà!” vaig pensar somrient tal qual la Jodie Foster… vaig aixecar el cap i l’ordinador em va tornar a parlar “No t’ho prenguis malament, però si escric per aquí és perquè prefereixo no fer-ho cara a cara…”, vaig riure obertament, havien intentat justificar l’injustificable i que era que per molt vampir curiós que fos no havia deixat de demostrar que era un vampir força estúpid… i ohhh gran Zeus l’ordinador va tornar a parlar “Què et sembla el noi del costat de la porta del polo verd?”, vaja, milions de bytes, tecnologia punta i puta, ones i més ones i tot per preguntar per un imbècil amb pinta de geek preiphonero que intentava connectar-se a una pàgina on algú li hagués tingut de dir que poder navegar de forma anònima no treia que tothom qui passés pel seu costat es preguntes si la nena que hi sortia era la seva filla, perquè si era així era un pare que bavejava de debò davant les fotos de la seva filla, tot i que eren potser un xic “massa artístiques”, sempre se m’ha donat malament donar consells, així que senzillament vaig escriure “No sé, ara si voles et dic que tal jo…”, l’ordinador no es va partir la placa mare de poc i no va riure a la meva cara perquè tenia els altaveus desconnectats, la finestra es va tancar i no es va obrir més… ja ho tenen això les relacions, relació i sinceritat mai han estat una bona combinació…

divendres, 27 d’agost de 2010

entrada 596 (any 2)

No pertànyer a enlloc dóna una sèrie d’avantatges com pot ser que res et lliga a un lloc en concret, i que un es pot omplir la boca tot dient que s’és cosmopolita (que des de que va sortir la cosmopolitan ha perdut bona part del positiu que tenia aquest mot), i com tot també té coses dolentes, i entre aquestes hi ha el fet que la gent coneguda té una vida vital que moltes vegades va a saltirons entre visita i visita, el que fa que un pot passar d’haver acabat de casar-se a haver acabat de separar-se, o de tenir un fill a tenir-ne dos, o fins i tot una filla a qui li feries un favor i que tu recordaves amb els manguitos a la piscina… suposo que el continu espai-temps com a concepte lineal es converteix en un continu a saltirons que et fa menjar tot l’espai i el temps que hi ha entre visita i visita, convertint-se en una espècie de: “Oca a oca y tiro porque me toca”, a un “De visita a visita i m’expliques el que m’interessa”, a més sempre tens aquell aire de “necessitat” d’atenció, tothom està a l’aguait de les tontades que dius, els teus acudits són els més graciosos i les teves ocurrències les més divertides, senzillament i sabent-ho o no perquè volen gaudir del temps que tenen amb tu, són conscient que a la resta de subnormals els podran veure cada dia, ara bé, a tu no et veuran fins que et decideixis a tornar de “visita” i això et converteix quasi que en algú molt especial, fa segles em divertia i em sentia un xic “únic” davant aquestes mostres de consideració, avui en dia senzillament els miro i vec personatges buits que necessiten del “visitant” per escoltar històries noves, en plena era de la informació i amb més mitjans que ties us arribareu a follar mai (les ties follaran a la mínima que desitgin molts més tius que mitjans existeixen, ho sento (pels mascles), és així de cruel aquest mon…), doncs bé, en plena època de la informació no deixa de ser divertit com encara es desitja i necessita el bufò que ve pel poble de tan en tan i que explica històries del que hi ha darrera les muralles, aquell a qui ningú creu i alhora tothom vol escoltar amb ulls oberts com a plats, aquell a qui tothom mira respirant amb tranquil·litat de que almenys no els hi ha tocat marxar a ells per poder tornar i explicar històries, fent el paper de bufò de la cort… i que voleu que us digui, un cop fet aquest paper uns quants milers de vegades un acaba per agafar-li el gust, perquè en el fons els ulls dels que escolten reflexen admiració i enveja a parts iguals, ja que per ells només de pensar que imaginen el que tu has viscut és suficient per fer que es plantegin si un està invertint correctament el curt temps que és la seva existència (fet que no és cap problema per un vampir com jo)…

dimecres, 25 d’agost de 2010

entrada 595 (any 2)

Ja hem arribat i ara encara amb les maletes per desfer toca pensar què fer... després d’algun comentari al post anterior (un), i d’altres per una via més directa he de dir que no tinc res amb les vacances, sinó i senzillament el meu problema és amb el gilipolles que les fan, perquè com tot hi ha gent que fa unes vacances forces dignes i d’altres que ho tornen tot un espectacle amb la intenció de tenir els seus sis segons de glòria a qualsevol callejeros o merdaprograma que es faci... però també tenen les seves coses divertides, avui després d’aparcar el cotxe al pàrquing ha vingut un dels veïns qui molt educadament ens ha dit “Perdonin però no crec que sigui la seva plaça”, després de mirar-me’l (i estar a punt de preguntar-li d’on collons havia tret un polo de Fred Perry...), i que l’acompanyant em preguntés qui era l’idiota aquell que es sabia de memòria totes les places d’aparcament del pàrquing l’hem deixat amb la boca oberta i he pensat que no començava malament el tema... i òbviament als deu minuts d’estar a l’apartament ha sonat el timbre de la porta, al obrir-la un quarenton que no ha perdut l’oportunitat de fisgar per l’apartament m’ha mirat “Vostè és?” m’ha preguntat tot inquisidor “I vostè?” he contestat amb el meu millor somriure, “Ah, si!, miri soc el president de la comunitat i m’han comentat que ha aparcat el seu cotxe en una plaça reservada...” “Miri, si el propietari es queixa li prometo que el retiraré, tot i que no crec que ho faci...” quan estava tancant la porta ha posat el peu impedint tancar la porta “I vostè és?”, tot el divertit del tema començava a ser ja un xic pesat sort de l’acompanyant qui de la cuina ha dit “Serà qui li trencarà el peu si no el treu, i per la seva informació jo soc qui ho farà si ell no ho fa...”, el president ha empassat saliva i s’ha acomiadat “Espero que tinguin una bona estada i espero no haver-los molestat, tot i que aquí ens agrada saber amb qui compartim l’edifici”, ha intentat dibuixar un somriure quan l’acompanyant ha seguit “Miri ja ens estan amargant la possible estada, i ja tenim clar que en aquest edifici la imbecilitat i els gilipolles abunden...”, “Espero el perdoni... però no estem acostumats que vigilin tan per la nostra seguretat...” he tancat la porta mirant de forma desaprovadora al meu acompanyant qui ha anat cap al bany “Vaig a dutxar-me abans no encenguin les càmeres per veure que fem...”, ha dit deixant lliscar la tovallola que tapava el seu cos “I mira, si volen que comencin a fer-ho i que vegin que no tinc res a amagar...”, definitivament les vacances no pintaven bé, i ara no és que ho facin, però el que tinc segur és que amb un xic de sort seran unes vacances força divertides, això si aquesta nit no entren els GEO’s després una trucada d’algun veí massa vigilant amb la seva seguretat, i precisament els que tenen tanta por per la seva seguretat són els que normalment més tenen a amagar i d’allí la seva dèria per la seguretat...

dimarts, 24 d’agost de 2010

entrada 594 (any 2)

Avui dia de maletes, és el que té quan un està a punt de començar les “vacances”, de fet sempre m’ha fet gràcia com de ràpid us heu acomodat els humans a les bones costums i com heu oblidat el que era, avui en dia tothom exigeix i demana vacances sense recordar que no fa tant d’aquest privilegi, de fet només un xic menys que el famós descans dominical que altres han judeitzat per fer-lo també en dissabte i aprofitar per tenir “findes” per perdre el temps privadament (eisss res a dir, que gràcies a aquests dies no acabo per perdre la paciència)… en el meu cas les vacances són un xic forçades de tan en tan toca canviar de aires per descobrir que humans gilipolles n’hi ha per tot arreu i que un no es perd res sortint de casa, però suposo que si no fes aquest procés no encaixaria massa bé entre els humans amb els que em toca conviure, així que res, maletes, cotxe i després d’unes horetes uns dies perduts per qualsevol lloc, tot veient com alguns ploren pels seus darrers dies i d’altres se n’alegren pels seus primers sense caure en que aquests dies no seran més que merdadies en la vida de gilihumans que es creuen especials per poder estar uns dies fent el que fan sempre, és a dir res d’interessant… aquest matí cafè i entre els temes de conversa ha sortit ja l’eterna discussió de si els homes són bons per naturalesa i les maleses que fan no deixen de ser accidents o malentesos… personalment crec que la fillaputés de qualsevol és directament proporcional a la manca de recursos que un té o a les situacions per les que un ha de passar, i com deia aquest matí els humans estan tan tarats pel costat dels psicòpates com pel dels santons, un només volen matar i els altres salvar, fet i fotut tots dos amb ganes de fotre’s a dirigir al personal… però res m’ho agafaré amb tranquil·litat i que no es digui, un dies de desconnexió i de descans per poder dedicar-me a mi i pensar en el futur (vaja, quina sorpresa si és el que acostumo a fer…), això si sota una atmosfera de bon rotllisme i de coleguisme que farà que qualsevol imbècil amb qui em creui em desitgi un bon dia, o que qualsevol animaló se’m presenti m’expliqui la seva vida tot esperant que me’l miri interessat i després li faci qualsevol merda confidència per tal d’assegurar-se que som del mateix club d’imbècils poc selectes, en fi, sort que sempre hi ha capullos amb ganes de compartir les seves xarxes i em podré anar connectant per deixar anar mecagondeus i altres parauletes que me permetin de fer més aguantable aquest viatge a la vila del pingüí… umm, i la pregunta seria: fer-s’ho amb l’Arale seria pederastria?...

dilluns, 23 d’agost de 2010

entrada 593-2 (any 2)

Brutal, senzillament brutal, fa unes horetes del primer post i ja m’han caigut algunes estirades d’orella tot dient que no tinc una percepció emocional del tema (valents collons del concepte) i que l’únic bo del tema és que finalment els han alliberat… que voleu que us digui, jo no ho vec tan clar, primer perquè no sé com nassos es justificaran els futurs atemptats finançats per l’estat espanyol/català, ainsss si, m’oblidava que l’estat no hi tindrà res a veure, l’estat només ha donat uns milions a un grup terrorista i el que en faci amb aquests diners ja no és responsabilitat de l’estat, tot i que deu suposar que els dedicaran a fer jardins d’infants, llars de jubilats o un col·lecta per captar verges per motivar al personal de one way ticket… doncs mireu, si els diners no són el problema i senzillament es tractava de salvar unes vides haver donat els milionets a l’Àfrica o altres països i segurament es salvarien moltes més vides que dos, ahhh, però és clar no serien aquelles dos vides… i després escoltar que els tipus no faran declaracions no els filmaran fins que diguin etc… ostres, ja que tots et paguen el rescat que menys que acceptis passar un xic pel tub… però mireu tinc l’esperança que la pròpia organització a la que pertanyen filmi i ho vengui al millor postor, i sinó temps al temps… i després escoltar que faran una roda de premsa tot i que no respondran a preguntes, no sé, cada cop que ho escolto agraeixo més ser un vampir i no un humaimbecil, i clar després em deien “I si fos un amic teu? Què?”, doncs senzill, si fos un amic meu aquest amic meu tindria clar que ningú mouria un dit per anar-lo a buscar, perquè saben que quan accepten jugar-se els quartos senzillament se’ls juguen, la seva vida no és una partida de playstation amb pausa, reinici o comodí de l’estat… avui per una canal anaven informant sobre com funcionen els països davant els segrestos dels seus ciutadans, el Regne Unit no negocia, França negocia tot i que sempre que pot intenta alliberar-los, i Espanya senzillament es baixa els pantalons, ja ho heu vist no en una, ni en dos, ni en tres, sinó senzillament en totes les ocasions que algun espavilat ha agafat com a hoste a un ciutadà espanyol, ja ho vaig dir fa un temps, al final us haurien de jutjar a tots per ser còmplices amb terroristes, ja que finançar les seves activitats no deixa de ser una forma d’ajuda al terrorisme, i no em toqueu els collons tot dient que els heu ajudat per causes humanitàries, això ho podeu explicar a les famílies dels morts que hi hagi en el pròxim atemptat, tot i que aleshores ja haureu tingut temps i ganes d’oblidar… ja m’ho va dir el bo del Carlos fa temps: “Amb el temps els que han pagat aprenen a oblidar (la memòria sempre és sel·lectiva), i a mirar tot xiulant cap un altre costat sense perdre el seu somriure de veritables fills de puta, ja que mentre a ells no els hi toqui tot va bé… perquè en el fons tothom es mereix un castic menys un mateix… i gràcies a això de feina no me’n falta”, ahhhhh i encara em cal veure qui pagarà el viatge, els metges i tot el muntatge que s’ha fet…. Clar!! Vosaltres, però vosaltres contents que s’ha fet per un motiu humanitari…

entrada 593 (any 2)

Avui llegint el diari quasi que provoco una fugida en massa de l'oficina després de l'atac de riure que he tingut, semblaria ser que al final han alliberat a uns tipus que altres tenien segrestats, i quin ha estat el cost del tema?, doncs res, l'alliberament del capitost (que havien enxampat) i una xifra entre cinc i deu milions d'eurets que coneixent com conec als humans possiblement sigui superior i molt possiblement algun que altre pacte ocult hi deu haver... doncs res, aquest parell podrà dir que ha gaudit d'una de les estades més cares i tot que pagat per l'erari públic al Alqaeda Resort del nord d'Àfrica (voldria saber si com a bons clients han pres les tovalloles del bany)... i de pas em pregunto si un pobre subnormal segrestés quatre idiotes en un colmado i demanés l'alliberament de la seva xicota i quatre duros (que no euros), com acabaria... doncs suposo que amb la intervenció de qui fos i un, o un grapadet de morts, sota la premissa que el Govern no negocia amb segrestadors... que voleu que us digui ser un vampir i portar alguns segles amb la vostra merda companyia fa que un escoltant al més vell dels humans o el més racional no li faci més cas que si estigués escoltant a un infant que comencés a parlar, parleu per mentir, pla i clar, tot el que dieu està orientat a enganyar, ocultar, amagar i aconseguir allò que desitgeu, sigui amb bona o mala voluntat... i el greu és que pel camí heu mentit tant que ja fins i tot vosaltres us les arribeu a creure i a més sou incapaços de veure la veritat quan us la diuen... com deia un conegut “Ha arribat un punt on la gent ja no vol ni veritats ni mentides, només volen merdes que es puguin creure...”, o qualsevol de vosaltres es creu que els han alliberat a canvi de res? Que el capitost de torn per casualitat ha llegit en Coelho i ha decidit que una força invisible li deia que els deixés anar?... (si hi ha cap imbècilidiota que ara digui: “Què pasa? Que no hi pot haver gent bona?” li recordo que aquest blog no està destinat a neotubbies), i encara hi haurà animalons que diran “I què?, l'important és que els hagin alliberat...”, aquests són el que diuen allò de “Pensa globalment actua localment”, o “Pensa localment i actua globalment” que ja ni sé com va aquesta merda i acaben per no mirar més enllà de la seva bragueta sota la premissa de: “Tingui els collons/ovaris a resguard i ja val...”, ara vindran i els hi faran una rebuda com si fossin herois, és graciós que siguin herois uns tipus que es deixen capturar i que no fan res per escapar-se... i de pas la baixa per depre o qualsevol altre merda i au, a viure del que han viscut, sinó ja veureu el que trigaran a fer un telefilme d'aquells de diumenge tarda... això si al baixar de l'avió no deixen anar cap tontada destinada a justificar el segrest, que ja me'ls conec aquests pijipolles també coneguts com a hippypolles... però que hi voleu fer, els humans sou així... ahir per la nit estava convidat a una festa d'aniversari (secreta, oooohhh si una d'aquelles xaxipirulis festes d'aniversari secretes, si, si, lloc de gresca i xerinola per a grans i petits), d'un idiota que ha fet els 52 anys, el tipus no se l'esperava de fet li han preparat alguns coneguts amb la complicitat de part de la família, doncs bé, l'animaló al entrar i descobrir la festa no va poder aguantar el gest i quasi que se'ns posa a plorar allí davant, molts van dir que era de l'emoció i altres merdes, però jo ho tenia clar, quan algú veu amb neguit que no tornarà a viure el que ha viscut i que el que li queda per viure poca ombra li pot fer al que ja s'ha viscut, malament; i de pas el descobrir que els humans el que desitgen en el fons és no ser oblidats, ningú vol acabar sol, i el primer pas per acabar-hi és ser oblidat.... tots voleu ser recordats i són festes com aquestes les que us recorden que encara esteu vius i que hi ha gent que us recorda, i aquesta és una veritat universal, de fet prové dels inicis de la vostra civilització... un senzillament “és” mentre es parla d'un i deixa de ser el moment que el darrer humà que el coneixia l'oblida... veieu aquest és precisament el somni de tot vampir, viure sense ningú que ens recordi, ser una ombra un record que la gent esborri tot pensant que no forma part més que d'un malaltís somni, perquè per algú que no espera res de la humanitat que millor que aquesta mateixa humanitat l'oblidi i el deixi tranquil...

diumenge, 22 d’agost de 2010

entrada 592 (any 2)

Avui de nou cafè al Monbo, suposo que per aprofitar el fet que queden pocs dies per gaudir de la cambrera... però que voleu que us digui, donar una segona oportunitat acostuma a portar desenganys i aquesta no ha estat l’excepció, l’excepcional cambrera d’ahir avui ja només era una cambrera, així que mentre intentàvem determinar on tocava anar a fer el proper cafè ha vingut el Pablo “La moto de fuera es tuya?”, el conec de fa anys i sé que aquella pregunta portava força més que una resposta de si o no, l’he mirat i no he pogut evitar somriure “Si, como vas de valor?”, el tipus és un argentí, vaja més encara, ell és porteny així que el concepte valor el tenen només un xic més a baix que el concepte d’ego, diuen que els argentins es suïciden pujant damunt el seu ego i tirant-se de cap, si voleu que us sigui sincers jo crec que si s’hi tiressin moririen de vells abans de tocar terra... ell ha dibuixat el seu somriure d’home dur “Che, si vos sos capas de ir en ella xo tambien...”, adoro l’accent argentí i la forma d’arrossegar les lletres, fet que els hi dóna la possibilitat de matisar les paraules fins l’infinit, hem sortit fora “Como, solo tengo un casco i tu no lo aceptarás mejor vamos los dos sin, sabes como funciona esto?” “Bueno, yo subo y tu me llevas no?”, aplastant la demostració de lògica argentina, un cop a dalt i després d’un parell de cops de gas tot ha canviat l’he vist com les seves mans anaven instintivament a la meva cintura “Ei, nada de mariconadas!” li he dit davant les rialles dels present “Peaso boludo queres arrancar xa...”, i és clar no era qüestió de portar-li la contrària, ha fet cas del que li he dit “Tu sigue mi cuerpo en las curvas justo como yo lo hago” “Y cuando se que es suficiente?” “No lo sabes, aunque si te pasas los dos caeremos...”, possiblement a mi no m’hagués passat res però a ell... no he estat massa mal minyó a més amb unes ulleres de sol la sensació sempre és molt mes animal que no pas amb un casc, després d’un tomb hem tornat i ell ha baixat tot digne “Che pense que serias mas atrevido...”, he estat a punt d’oferir-li un nou tomb però tots sabem al que juguem i els argentins sempre m’han caigut en gràcia, a la barra la rossa somreia, possiblement ahir li hagués ofert un tomb però avui era avui i senzillament he retornat el somriure, un cop dins he vist l’exposició que tenia penjada, era de fotografia (els tipus fa exposicions i és dels pocs que manté el ja de per si pobre panorama cultural, només per això es mereixia el tomb amb moto i molt més...), un dels quadres reflectia un bosc de bambú m’hi he quedat parat davant una estona fins que uns dels presents se m’ha acostat “No hi pensis més, tot canvia i res es manté constant, el que era ja no és, i ni tan sols sabem que serà actualment, i saps una cosa, el bambú és excepcional, de fet no trobaràs cap altra planta en un bosc de bambú, creix de forma ràpida, molt ràpida per tal d’agafar alçada i aconseguir tot el sol per ell, d’aquesta manera evita a altres espècies que li puguin fer competència, i de pas la muda de teixit al créixer fa que aquest esdevingui un adob per a ell...”

dissabte, 21 d’agost de 2010

entrada 591 (any 2)

Avui cafè tardà, feia temps que no anava per aquell local tot i ser un dels millors de la zona, li podem posar com a nom “Mon Bohemi” (adverteixo que com tot és inventat), doncs res hem entrat al local i després de saludar el propietari em vist a la nova cambrera, el Pablo (el propietari) sempre ha tingut un gust excel•lent per les dones (només cal veure a la seva parella), i aquesta ha tingut una visió excel•lent amb les cambreres (servicials i excel•lents però lletges de nassos, suposo que per evitar “problemes” amb un sempre voluble espècimen masculí...), així que veient a la cambrera molts s’han preguntat si havia estrenat solteria, la cambrera era una rossa total, només ha calgut veure com confonia els conceptes “fred” i “calent” en el que se li ha demanat, però és clar, a algú com ella se li podien perdonar aquestes petites nimietats... mentre fèiem el cafè algú ha comentat la notícia de la setmana, la retirada de les forces americanes de l’Iraq, fa gràcia com aquells que van criticar l’entrada de les forces ara s’omplen la boca tot dient que ha estat una derrota i que no s’ha fet res just, ni legal, ni net ni que tingui un xic de valor, i mireu... he estat en moltes guerres i us puc dir que no hi ha cap guerra justa, legal, neta o que aporti cap valor, i avui en dia és molt difícil per no dir impossible guanyar cap guerra, després de les darreres grans guerres i de crear unes “regles” per allò que no té cap regla és del tot impossible aplicant-les de guanyar-ne cap, perquè tot bon estratega sap que una guerra per tal de ser guanyada ha d’implicar la destrucció total o quasi total de l’enemic, com em van dir fa temps “Si un soldat sap que si cau presoner li donaran de menjar el mantindran estalvi i finalment el retornaran a casa, molt possiblement valori aquesta possibilitat abans que la de morir, i un soldat que valora si morirà o no, deixa precisament de ser un soldat...”, lligat amb això hem comentat com han anat canviant els exèrcits i com fins i tot algú comentava que es plantejaven de desfer el cos de Marines ja que poc sentit té una infanteria de marina en l’actualitat, avui en dia la paraula de moda és UTO (unitat tàctiques operatives), no fa massa parlava amb un estudiós del tema i em deia “Hem arribat a un punt on fer una invasió com les que estem acostumats no deixa de ser com provocar una infecció en un lloc a gran escala, i tots sabem que les infeccions es poden tractar amb un nivell concret d’antibiòtics o amb una cirurgia més o menys matussera... ara el que es tracta és de crear corpuscles semblants al càncer, corpuscles camuflats i que es reprodueixen en diferents zones i sense ordre ni concert aparent, abans els exèrcits provocaven el terror, ara i amb les normes que hem creat ja no ho podem fer, així que només ens queda provocar el caos i el col•lapse...”, estàvem amb aquest tema quan ha vingut la cambrera ha preguntar si necessitàvem res més i un dels presents quan ha marxat ha dit “Deixa’t estar d’exèrcits i armes, el que té la cambrera si que són armes de destrucció massiva...”, veieu en això hem estat tots d’acord, llàstima que marxi a finals de mes... sempre se’n van les millors, ains...

divendres, 20 d’agost de 2010

entrada 590-2 (any 2)

El període de vacances et permet de veure coses que normalment serien impensables en altres períodes, com per exemple que alguna despistada es faci portar els monstres a l’empresa sota la justificació que hi ha poca gent, feina, i que només és una estoneta, com si l’empresa fos per aquestes coses i la gent es pogués portar el gos o l’amant perquè li mami a un mentre tanca un informe... suposo que ja arribarà el setembre i ho posarà tot en el seu lloc, així que mentre avançava entre taules buides i on un pot valorar el temps que el seu propietari porta de vacances pel volum de papers que hi ha (si no hi ha papers molt possiblement el seu propietari podria estar sempre de vacances i l’empresa estalviar-se un sou) les vaig veure, les coneixia d’oïdes, eren les filles d’una de les secretàries que estaven intentat estar quietes en un esforç inútil d’obeir a la seva mare, una de les nenes anava preguntant “I així quina diferència hi ha entre “iuris tantum” i “iuris et de iure””, vaig somriure, mentre la nena acostava un llibre a la seva mare i aquesta deixava anar qualsevol excusa, el problema de pagar una bona educació als fills és que a vegades ells acaben per ser més llestos que un mateix i ens deixen com el que som, uns pobres ignorants, vaig acostar-me “La vostra mare té feina i segurament no us ho pot explicar, si voleu ho faig jo”, em van mirar amb la natural desconfiança dels nens “I a més, us convido a una xocolata”, paraula màgica!, les nenes van saltar del seient i es van plantar al meu costat, vaig mirar la seva mare qui entre sorpresa i alleugerida va deixar anar un “Gràcies, te’n dec una...” les vaig dur a la sala de cafeteres i mentre demanava les xocolates i el meu cafè (havia estat una bona excusa per poder demanar-me’l), els hi vaig intentar explicar la diferència entre ambdós conceptes, les nenes van posar un posat seriós mentre m’escoltaven tot i tenir la ment centrada en la màquina que anava pixant la xocolata... al cap d’una estona va aparèixer la seva mare qui donant de nou les gràcies se les va endur “Fins la propera!” va dir una de les nenes “Sempre que vulguis ens pots invitar a xocolata!” va dir l’altre des de la porta, ahhhh, la innocència infantil... la nit va caure a la ciutat, aviat començo vacances, així que un la pot liar i esperar que tot passi pel seu propi pes, la gent que té data de caducitat acostuma a oblidar el passat per gaudir del present ignorant el futur... vaig arribar a la finestra i amb un gest la vaig obrir tot vigilant no cremar-me i no tacar-me, dins de l’habitació hi havia les dues nenes del matí... la germana gran es va despertar i va quedar paralitzada al veure’m “Mira, he portat xocolata” li vaig dir allargant un parell de gots, “Podem despertar la teva germana, o...” “O els dos seran per mi?”, definitivament aquella nena prometia “Poden ser per tu...”, va ser aleshores quan la seva ingenuïtat va passar a alerta i no hi ha res més eficient que un nen per advertir el perill, sobretot quan aquest l’afecta... “La mare diu que si no ens portem bé o no fem el que diu vindràs i te’ns enduràs...”, no vaig poder més que riure “Així doncs ja saps perquè he vingut...”, la nena va començar a tenir por, ni la xocolata, ni estar a casa seva li servia ja de justificació per sentir-se segura i bé que feia, “Però podem fer un tracte... et puc deixar que intentis convèncer-me de que no ho faci...” ella va contestar “Com un iuris tantum...” “Exacte!”, aquella minyona havia aprés alguna cosa aquell matí “La meva germana és més dolenta que jo!” va dir quasi cridant “Mira, ella és la que fa enfadar la mare i la que...”, “Val, val... així la teva germana és la que cal que m’endugui?” ella va fer que si amb el cap “I no la trobaràs a faltar?, bé, suposo que et trobaries encara més a faltar a tu mateixa...”, em vaig acostar acaronant-la aquella nena havia passat de nena a adulta en pocs moments, “Tot i que tots dos sabem que no puc deixar a ningú que em vegi...”, “Això seria un iuris et de iure...” va dir ella amb un fil de veu, vaig somriure, definitivament aquella nena havia aprés la lliçó, llàstima que fos de les darreres que aprendria, un cop a la finestra vaig veure com la petita ni tan sols s’havia despertat i jo amb gana, els nens tenen aquesta cosa, molt de plat i poc contingut així que em vaig deixar caure tot pensant on faria el primer plat després de l’entrant... “Te’n dec una” havia dit la mare, i jo senzillament me l’havia cobrat, la gent ja no dóna importància al que diu...

entrada 590 (any 2)

“Do ut des...” fa gràcia com es perden els clàssics (o el seu significat) i com es reprenen sota un aire de culturalitat que no deixa més que veure la inculturalitat del personal, de fet el bo del Lecter va perdre bona part del seu encant quan mentre bona part de la sala de cinema es corria (quasi que literalment) al escoltar el seu famós “Quid pro quo” jo no vaig poder més que somriure al detectar l’error, l’enorme error, i seguint la veta el “Crassus Errare”, i òbviament després s’han fet comentaris i altres tonteries tot aprofitant la locució (i prenent-la com a certa, valents collons), i com era d’esperar sense ni tan sols revisar si els pobres anglosaxons havien fet un reinterpretació del llatí... així que ja ho tenim, uns que s’ho agafen pel costat que els hi ve de gust i altres (que en principi ho haurien de tenir clar) que s’ho empassen tot creient que si els americans ho diuen, veritat haurà de ser... doncs ho sento, la frase hauria de ser “Do ut des”, locució llatina que vindria a dir “Dono perquè donis...” de fet és una de les meves màximes en tota conversa, quan en una conversa vec que aquest principi es perd de vista automàticament tendeixo a perdre interès per la mateixa, ja que quan es perd l’intercanvi bàsic d’informació el que resta és un monòleg que aporta informació a una part i deixa en evidència a l’altra part (perquè no us enganyeu, mai esteu millor que calladets, davant cada segon de misteri del silenci només queda la possibilitat que la següent paraula, si ja no ho ha fet la primera, us deixi en el que sou...); de fet fa temps algú em va dir que aplicant aquesta senzilla frase podem quantificar l’interès que despertem, si l’altre part només contesta amb monosíl•labs i no dóna part de la informació que li demanen i a canvi ens va preguntant podem tenir clar que allò no anirà enlloc, si l’altre part dóna monosíl•labs i ni tan sols pregunta el millor és aixecar-nos i marxar, si l’altre part s’esplaia amb explicacions i no pregunta estem en un punt on també val la pena donar la conversa per acabada o fer-nos accionista de la Bayer, si finalment l’altre part respon al que preguntem (i no més) i fa preguntes (interessants) podem tenir l’expectativa que el tema pot anar (tot i que al final sempre s’acaba cagant per algun dels dos costats), ahhhh, i per cert, en el post anterior vaig confondre el grup d’interès del feisbuc, ho sento però això demostra que interès el que es diu interès, doncs això... i per tal de posar-me al dia he decidit crear dous nous grups d’interès: “Saca mi foto de tu puto feisbuk, subnormal” i “Quien cojones te ha dicho que somos amigos so imbécil”, que espero que tinguin forces persones adherides abans que el senyor Feis Buc decideixi amb la seva magnanimitat engegar-me a pastar fang i em tanqui el compte...

dijous, 19 d’agost de 2010

entrada 589 (any 2)

Amb el temps les dites van canviant i avui no he pogut més que somriure al veure que es compleix allò de: “Disme que collons penges al teu feisbuc i et diré la merda que ets i que vols amagar...”, un passeig per la gent que en algun moment s’han cregut els meus amics o m’ho han proposat i de pas aprofitant per anar veient als amics dels mateixos (que a vegades veient de qui és un amic se’t treuen les ganes de ser-ho tu...), doncs res, tothom penja les seves xaxifotos de viatges i quan més lluny el viatge millor... un podria pensar que el hobby d’aquesta gent és viatjar... però vaja dient-ho van que s’estrellen i no cal que mostrin la foto del mongolitu en qüestió a peus d’una piràmide, a la cinquena avinguda, a la catedral de..., la platja de... i el castell de..., aviat en aquests llocs hi haurà uns peus marcats al terra amb un cartellet “Lloc per fer-se la foto per penjar-la a la teva xarxa social, socapullointegral...”, això sense considerar als que es creuen que per tenir una càmera i el dit fàcil (ahhh, si encara s’haguessin de pagar les fotos com abans, quan d’aquests ho deixarien estar...), i es creuen esdevenir uns fotògrafs de collons i no toca més que patir la imatge que tothom intenta fotografiar de forma que només ells entenen; i el “punt de vista personal” passa a ser una còpia més del “punt de vista original”, i fet i fotut si es volen bones fotografies res millor que comprar-se un llibre d’imatges o fotografies i de pas activem l’economia del lloc on hem estat i no fem patir al personal... això sense considerar els imbècils que t’envien dia si i dia també invitacions a saber (entre altres i sense voler ser limitatiu): granges virtuals, pesca virtual, mascotes virtuals, vaja unes tocades de collons poc “virtuals” i força reals; això sense comptar (i ja ho he dit en altres ocasions), aquells que et fan partícips de la seva promiscuïtat a l’hora de penjar fotos i et veus directament involucrat en una orgia d’imatges on tu no ets més que una demostració de lo bé que s’ho passen i de la quantitat d’amics que els imbeciloides aquells tenen, i finalment les invitacions a fer testos, a unir-te a grups d’interès i a altres merdes vàries que et fan pensar en que si mai has considerat com a possible amic algú tan subnormal és que tu mateix massa bé no estàs, ara bé i des d’aquí tot i sabent que hi ha feisbuqueros sense remei us recomano que us associeu al grup de “Contrólame mi espacio aereo” (recomanació només destinat a fèmines), que ja són collons que només tingui constància que em llegeixen dones i que quasi totes les persones que tinc com a “seguidors” siguin dones... això demostra que per molt que ho intenti aquesta merda de blog té un cert punt sentimental i emotiu que el fa amè per les dones... ainsss, hauré d’esforçar-me en posts posteriors per tal de recuperar públic masculí (tot sigui que no em titllin de sexista), ara bé (idea que acaba d’explotar al meu curt senderi), totes que aquestes feministes i igualitaristes no se’n van al llit amb tants homes com dones, així com volen donar exemple d’igualitarisme?...

dimecres, 18 d’agost de 2010

entrada 588 (any 2)

Un dels avantatges de l’estiu és que el fet que hi hagi gent de vacances “oficials” (ja que veient el que fan la resta de l’any un podria concloure que estan de vacances permanents, o que senzillament són inútils...), doncs bé, el fet que hi hagi gent fora de l’empresa fa que un es fixi més en els presents, i avui quan he entrat he vist que hi havia alguna cosa que fallava, quelcom que no encaixava en l’equilibri còsmic de l’oficina, després de la convenció social i no discutible de saludar i tancar-me al despatx (això ja no forma part de la convenció), he aixecat el telèfon uns quants trucs i algú ha contestat a l’altre costat “I la Mire?”, he assistit amb satisfacció al silenci, la cadència respiratòria agitada davant la pregunta i al mental “Te’n pots anar a la merda fill de puta” de qui m’havia despenjat l’aparell, qui ha contestat educadament “No ha vingut avui, sembla que té un atac d’ansietat...” no he volgut entrar més en el tema, he penjat tot pensant com avui en dia qualsevol gilipolles esdevé un psicòleg en potència capaç d’identificar i diagnosticar atacs d’ansietat, depressions, etc... així com qualsevol altre merda malaltia mental creades per justificar les variacions en l’estat d’ànim, perquè semblaria ser que el normal és estar sempre en un estat de felicitat absoluta... pocs recorden allò de “Heu vingut a patir en aquesta vall de llàgrimes...”, he penjat el telèfon i he sortit del despatx, mentre anava a fer el cafè he vist la persona que m’havia agafat l’aparell com s’ha aixecat i ha agafat el camí contrari per “anar a fer fotocòpies”, no he pogut evitar somriure... les mentides no es quedarien en la màquina per molt que l’altre ho intentés; mentre preparava el cafè ha aparegut la meva secretària “Ja m’han dit que has preguntat per la Mire...”, “Sips”, “I suposo que t’han dit que...”, “Un atac d’ansietat...”, “Però tu creus que...”, “Jo no crec, tot i saber el que passa...”, el cafè no sortia i ella s’ha acostat pitjant un botó, a aquella distància l’olor a musk quasi em pot “I tu, no hi podries fer res?” m’ha dit a una distància curta, mooooolt curta... suposo que hagués pogut ser un cabron i perdre una secretària, enganyar una dona i tenir un polvo fàcil... però l’estiu no dóna per jugades tan maquiavèl•liques... “No, no hi puc fer res tot i que parlaré amb la persona...” ella ha arrufat el nas i ha deixat caure unes “Gràcies” mentre m’allargava el got amb el cafè... la història de fet és senzilla, fa uns anys un company de planta va conèixer una dona (la ja famosa Mire), aquesta havia sortir d’una relació anterior de la que a resultes de la mateixa havia acabat sense un euro i amb un parell de nens (nen i nena més exactament), el meu conegut la va conèixer un dissabte nit i un cop li van dir a ella qui era ella va acceptar quedar un altre dia, el meu conegut no és estúpid i va veure de que anava el pastís (que no faria una mare pels seus fills, i de pas per ella), així que amb el seu pragmatisme habitual li va oferir una relació a la Mire tot advertint que les relacions tal com venen van, ella va acceptar pels nens (i per ella suposo); en un sopar d’empresa i després d’algunes copes vaig escoltar com deia que li havia costat força fotre’s al llit amb ell les primeres vegades, però que al final una s’acostuma a tot, i els nens?, doncs res, els nens van anar a bons col•legis i no els hi va faltar res, així com a ella que va esdevenir la “Senyora de...”, i cap porta se li va tancar, és més quasi totes se li van obrir, no va estar malament obrir-se de cames per obrir les portes, i de pas: feina, diners, capricis, viatges i tot el que una dona es pugui imaginar i cregui que té dret a tenir... el meu conegut tenia clar que no eren fills seus i la naturalesa d’aquella relació, però un tracte és un tracte, doncs bé, la relació ha durat set anys, set anys on ella va arribar a oblidar el tracte inicial i on va creure que el que havia guanyat en un moment ho tenia garantit per sempre més, el meu conegut en un dels seus viatges ha conegut una preciosa argentina, molt més jove, molt més maca i sense fills, i a més molt més intel•ligent pel que sembla, així que ell ha denunciat el tracte que tenien i li ha donat una setmana per marxar de casa (el temps que trigarà l’altre en arribar...), i la Mire en lloc de fotre els ovaris i acceptar allò que un dia va signar de bon grat, ha preferit patir un atac d’ansietat, perquè ara segueix tenint els dos fills però ella és més vella i menys bella, mala combinació, perquè està pitjor del que estava i amb menys possibilitats, bé igual fins i tot jo si em veiés en aquest punt també tindria algun que altre atac d’ansietat...

dimarts, 17 d’agost de 2010

entrada 587 (any 2)

Vaig parar la caixa tonta tot just quan un anormal sortia dient que igual calia pujar els impostos, ja que teniu els impostos més baixos d’Europa, i se li omplia la boca al dir que si es volen els serveis de la resta d’Europa com ells cal pagar, suposo que l’animalet es va saltar la classe quan li van explicar el concepte de “renda disponible”, és a dir... un pot estar disposat a pagar molts impostos si la renda disponible després de fer-ho li permet viure i desenvolupar bona part de les activitats que desitgi, si aquesta renda disponible es baixa o quasi que nul•la ja no és qüestió d’impostos, és senzillament una qüestió vital de l’individu per tal de subsistir... vaig deixar el comandament i vaig agafar el llibre que havia cridat la meva atenció aquella tarda, un llibre recull de dibuixos de Katsushika Hokusai, em va fer gràcia el tractament que li van donar a Samurai Champloo, i més quan vaig tenir l’honor de creuar-me amb ell, em feia riure quan li deia que tenia una gran destresa en el dibuix i ell senzillament contestava “Tu creus que és tal com la gent ho veu?, perquè és així com jo ho vec...”, de fet si ell ho veia d’aquella manera he de dir que era un ferm candidat al divan de qualsevol merdanalista de la personalitat... veient una de les seves làmines quasi que m’hi vaig veure reflectit, tot i que per a qualsevol altre persona allò segurament no seria més que fruit de l’atzar i tenir una cara força vulgar, i aleshores sense voler o volent la meva ment va anar forces anys enrere, recordava com havia participat en una de les moltes guerres entre senyors feudals, guerres que ja no tenien ni la importància ni el relleu de les passades però que eren un bon entreteniment per als senyors feudals que veien com moltes vegades anys de prosperitat comportaven masses boques a alimentar i com no hi havia kokus per a tothom... vaig participar en aquell festival només amb una petició que no van tenir més remei que complir; la vaig veure de lluny com es pentinava i com interrogava a les dependentes sobre aquell estrany personatge que havia demanat estar una estona amb ella, allò en aquella època era del tot impensable, tot i que coneixent-la sabia que la curiositat li podria, em van fer esperar una estona abans d’acompanyar-me, la seva casa no era massa gran de fet estava casada amb un dels oficials amb els que havia lluitat i a qui poca gràcia li feia que un mico blanc s’acostés a la seva dona i menys encara pel que dirien tots els seus coneguts que no eren pocs, però en aquella època una paraula donada tenia el seu pes i crec que havia fet més que suficient per guanyar-me el que m’havien promès, van fer córrer la porta i em van convidar a entrar, dins hi havia dos homes més que vaig mirar encuriosit, en teoria la cita era a soles i no amb aquells ciris, la seva cara deixava clar que no tenien cap ganes de marxar per les bones així que m’hi vaig acostar, ells ho van entendre i va ser aleshores quan ella va parlar “Aquesta és una de les sales preferides del meu marit i no voldria ni imaginar com li desagradaria que es trenqués res... segur que no en teniu cap intenció de fer-ho però a vegades les desgràcies passen... i veient com el dia ens ha respectat crec que podríem fer un passeig pel jardí, i fer com aquells que sense voler es creuen de tan en tan, ja que tampoc disposo d’un jardí el suficientment gran com per que ens perdem de vista...”, vaig somriure mentre els orangutans intentaven entendre un sol mot del que els hi havia dit, un cop en el jardí vaig contemplar la posta de sol i com anava agafant aquells tons vermellosos característics d’aquella contrada... “Així, us heu jugat la vida per estar una estona amb mi?, no us sentiu un xic desil•lusionat un cop m’heu vist?”, “Gens ni mica...” li vaig dir “I que es suposa que he de fer? estar quieta tot esperant que m’observeu?... com podrà veure no estic acostumada a aquest tipus de peticions...”, vaig somriure obertament “Crec que un passeig serà suficient i que m’expliqueu coses sobre vos...”, ella em va mirar seriosa per després somriure divertida “Sou estrany i alhora us noto proper...”, em va explicar la seva vida, tal com ha havia fet en moltes altres ocasions, i jo la vaig escoltar com la primera vegada, les seves vides tot i ser diferents tenien alguns punts en comú... una caiguda de petita, una marca de naixement, la mort del pare i la mare a curta edat..., em va explicar el seu casament en aquesta vida, va ser aleshores quan va topar amb una pedra tot perdent l’equilibri, la vaig agafar abans que caigués escoltant el buf dels goril•les que no ens perdien la pista, ella em va donar les gràcies aixecant el cap, i allí a escassos centímetres em va preguntar “Ens coneixem?, tinc la sensació d’haver-vos vist abans, tot i que sou el primer estranger que vec...”, com explicar a algú que feia segles que ens havíem conegut i que des de les hores l’havia anat trobat fruit de l’atzar moltes vegades, vegades com aquella on gaudir una estona de la seva companyia podia justificar una existència... “No, no crec que ens coneguem, de fet no porto massa en el seu país”, ella va somriure tot dient “A vegades la distància pot ser gran però la gent estar a prop...”, els “acompanyants” es van acostar indicant que el temps havia finalitzat, vaig sortir de la casa tot just quan començava a ploure, no vaig accelerar el pas, ni tan sol em vaig preocupar al escoltar soroll a la meva esquena i poc després davant meu, tenia clar que els meus actes tindrien un preu, i que aquest preu es volia cobrar en aquell precís moment, just davant meu va aparèixer el marit acompanyat d’un parell d’homes... allò no havia acabat, vaig somriure pensant en lo senzill que s’havia tornat tot allò... “No cal que ens busquem les pessigolles...” li vaig dir “Tu tens clar el que vols i jo no tinc problemes en donar-t’ho...”, ell va fer que si amb el gest i els acompanyant es van apartar, un es va posar a la meva esquena, allò acabaria aviat, no tenia cap possibilitat de sortir-se’n però l’orgull i els falsos valors l’obligaven, la pluja ja feia estona que ens estava mullant allò encara el faria més lent i previsible... va ser quan va atacar que hi vaig pensar, que li podria donar jo que no tingués amb aquell altra, i també tenia clar quin era el destí d’una vídua i més en la seva posició, les gotes em van indicar que anava a fer, vaig parar el primer cop i vaig deixar que es descarregués amb tot el seu odi en el següent tall, vaig notar el metall tallant la meva pell i ossos i em vaig deixar caure, ell em va mirar sorprès intentant entendre com se n’havia sortit, em va escopir i després de netejar la fulla es va dirigir als seus acompanyants, “Deixeu-lo, que les bèsties del bosc acabin amb ell...”.... una estona després i des de la distància la vaig veure de nou, estava en la mateixa habitació on m’havia rebut i es trobava amb el seu marit que intentava treure-li tot el que havíem parlat, després de les explicacions dels que ens havien estat vigilant i les de la seva dona es va calmar un xic, ella va anar cap a la finestra i mirant cap on era jo tot i que tenia clar que no em podia veure va dir “Suposo que tu deus estar aquí perquè ell ja no hi és...”, va dir girant-se cap a ell “Els morts no molesten...”, ella va somriure “Molt possiblement estimat, i així podré gaudir d’aquesta vida amb tu... i moltes altres més amb ell...” va dir en veu baixa mirant cap a la finestra, es va girar tot tancant la finestra mentre el seu cabell negre reflectia la llum de la lluna...

dilluns, 16 d’agost de 2010

entrada 586 (any 2)

Encara reia d’una de les darreres ocurrències del dia anterior, algú havia dit que els tipus sense cul no són de refiar, vaja que quan menys cul més mala llet i més estupidesa en el sexe masculí... suposo que són tonteries com aquestes les que fan valorar o no un cafè, la capacitat de dir tontades tot donant-lis un toc d’esnobisme per mirar si colen... em vaig sorprendre mirant als que estaven amb mi, molt possiblement algun d’aquells imbècils em considerava el seu amic (odio la gent que dóna el títol d’amic a títol universal i a més sense ni tan sols preguntar-te el parer), i vaig recordar en una altra teoria que em van dir fa temps, segons aquesta el nombre d’amics que un té disminueix proporcionalment amb l’edat que un té, i és que com deia el meu conegut “Amb els anys aguantem menys els rots i els pets dels altres i esperem que aguantin més els nostres...”, i també perquè amb el temps cada cop costa més saber quant hi ha d’amistat i quant hi ha d’interès en qualsevol animalet que se’ns acosti mirant-nos amb els ulls grans i movent la cueta... així que imagineu-vos algú que porta forces segles en aquesta merda de mon si aplica aquesta regla de tres senzillament pot concloure que d’amics els justos, i quasi que per comoditat espero que un la palmi per buscar-ne un de nou (els avantatges de ser immortal), i així va passar el 1725 tot i que em vaig sorprendre amb el canvi, deixar un conqueridor i visionari per un altre tipus de conqueridor i visionari, però en el fons tots dos eren persones excepcionals, i les dones d’ells també (bé, en el primer cas la segona dona... la primera hagués fet un bon paper en qualsevol fira eqüestre que es apreciés...), tot i això i la meva intenció de tenir els amics sota mínims per tal de poder dedicar-lis el temps i el tracte que es mereixen i com que de temps i tacte (en el tracte) més aviat poc doncs d’amics idem de idem.... però a vegades un observa com el destí et té preparada una sorpresa, així que avui he tornat a descobrir una de les meves amistats amb qui feia ja anys que no hi parlava, molt possiblement seguirem sense parlar-nos (i perquè fer-ho quan qualsevol paraula pot trencar el que hi ha?, i quan a més no hi haurà premi en cas de que les paraules siguin les correctes?, de que serveix jugar-se la sort davant una porta amb combinació quan sabem que no hi ha res darrera la porta?, només per dir que l’hem oberta i que som addictes a l’adrenalina?), un conegut ja m’ho va dir fa temps... “Els amics bons són aquells que no es trien, aquells que apareixen i sense saber com acaben al nostre costat, els amics que triem no deixen de ser persones de les que ens interessa estar al seu costat, i si nosaltres ho fem pots tenir per segur que els altres també ho faran...”, així que avui recordaré al que va marxar i al que va arribar i no puc evitar el somriure al pensar en el que em deia la segona dona del primer... “El que els molesta no és com actuo, sinó que una dona pugui actuar com un home, que dic com un home!, que una dona pugui actuar com a home millor que els propis homes...”

diumenge, 15 d’agost de 2010

entrada 585 (any 2)

Ahir em van treure a fer el cafè en plena ressaca, fet que potser tan problemàtic com estar enmig d’un grup de dones amb el període... així que vaig arribar a la cafeteria amb força mala llet i mal de cap i per veure com uns Juantxis i unes Xonis havien decidit fer del local el lloc on celebraven el casament d’un element de cada subespècie, i que voleu que us digui no estic en contra d’aquests enllaços, de fet en els mateixos s’hi perd poc... vaig suposar que la cerimònia havia estat civil, ja que veient com anaven vestits pocs cures haguessin tingut els collons de casar-los per molt mancats de celebracions que estiguen els seus temples... a més i per tal de donar compliment a la dita que no hi ha núvia lletja havien tingut la virtut de convidar als amics lletjos el que encara donava un toc de més surrealisme a l’acte... al costat tenia una taula amb els elements masculins de la celebració que estaven parlant força alt, mentalment vaig intentar trobar la rodeta per baixar el volum de la seva conversació que directament res m’interessava, va ser al buscar el botonet del volum quan un dels de la taula mirant-me em va convidar a seure-hi, els de la meva taula van riure tot dient “Au, que tens la teva oportunitat...”, estava ressacós i un xic baix de forma, però si era capaç de fer-me entendre pel gos de la cambrera considerava que també ho podria fer amb aquells elements, el tema de la conversa era el biocombustible, i un dels presents (el que es suposava era el més culte i espavilat anava dient que era tot una enganyifa i que només servia per fer pujar el preu del gra, provocar la desnutrició per aixecament del preu de la població del lloc i accelerar el canvi climàtic pel canvi en els cultius existents...), al acabar la seva dissertació tots van dir que si menys el que m’havia somrigut “I tu?” que en penses?”, vaig somriure “Doncs, que si això fos així també és una merda el fet que tinguem d’exportar el que mengem d’aquells països, el que també provoca que pugin els preus, el canvi climàtic i la gana en uns països rics en recursos naturals però que prefereixen vendre la seva riquesa i deixar morir de gana als seus habitants, tot i que si no ens venguessin els seus productes suposo que ens importaria menys que es morissin de gana, que canviessin el clima o que els preus s’elevessin...”, la conversa va anar derivant cap a altres temes i cada cop les mirades cap a mi eren o més agressives o més divertides al final el Lumiere de la tarda va dir que el problema del mon eren els fanatismes, i va acabar dient que cadascú era el seu propi Deu, vaig tornar a somriure “Doncs quina merda de Deu, també t’haguessis pogut fer més maco, o ric o senzillament més intel•ligent...”, tots a la taula van riure menys aquell qui em va mirar amb tot l’odi del qui volen i no poden, quan molt possiblement s’hauria de mirar a ell mateix d’aquella manera per ser com era, vaig deixar de somriure “Sabeu, m’agrada parlar amb desconeguts, abans la gent tenia la mala costum de reptar als desconeguts i sempre s’acabava amb un de mort, la civilització va fer que ara es pugui parlar i al final no hi ha cap cadàver sobre la taula, no hi ha víctimes, senzillament n’hi ha que queden com el que són, gilipolles amb aparell i poc més, les converses no es guanyen pel volum de les paraules sinó pel pes de les paraules...”, ningú ho va entendre, tampoc ho esperava, les seves mirades em van recordar la del gos de la cambrera qui diguis el que li diguis sempre acaba portant-te la pilota per que li tiris, almenys ell sap el que vol, els d’aquella taula només sabien el que voldrien, i present pel condicional no és mai un bon canvi...

dissabte, 14 d’agost de 2010

entrada 584 (any 2)

Hem vaig sorprendre amb una bona ampolla de vi entre les mans i preguntant-me perquè l'anava a obrir... la persona que tenia davant molt possiblement no la valoraria però aleshores la imatge d'un conegut se'm va fer present amb una de les seves frases: “No tot el vi està fet per a tots, sempre hi haurà gent que serà incapaç de valorar-lo, però com podem saber que si ho són si no ho provem?, en el fons la culpa recaurà en nosaltres que obligarem a tastar quelcom pel que alguns paladars no estan preparats, mai serà culpa de l'altra part que senzillament acceptarà la nostra copa...”, vaig agafar aire i obrint l'ampolla vaig servir dos copes allargant una a la meva convidada que mirava el pis entre desencisada i sorpresa “Sembla...”, “Sembla un casa com qualsevol altre?” li vaig dir amb un somriure, ella va amagar els color de les seves galtes darrera la copa i l'espurna dels seus ulls al provar el vi em van fer sentir orgullós d'haver obert aquella ampolla, encara la recordava quan agafant aire i fent el seu posat més valent m'havia escupit “Si ets un vampir i portes tants anys en aquest mon suposo que deu o vint anys deuen ser pocs per a tu, i sortir amb mi o amb alguna més vella no t'estalvia de ser un reventa cunes en potència...”, vaig somriure mentre ella deixava anar aire i em clavava aquells ulls mel en el meus, tenia tota la raó, només que ella difícilment aixecava els setze anys... “Molt bé, a les vuit a casa...”, li vaig dir mentre em girava, sabia que allò portaria conseqüències, però que no en porta en aquesta merda de mon?, a les vuit va sonar el timbre i al obrir la porta la vaig veure... “El servei està al fons...” li vaig dir veient a la reencarnació de la Siouxie davant meu, ella va somriure i va aparèixer al cap d'una estona “T'he sorprès, eh?”, “Força, quasi que me cago en els pantalons...”, després d'un parell de copes de vi i que ella decidís quina era la part del sofà que li anava millor la vaig convidar a sopar, un cop a la porta del local em va impedir entrar tot estirant el meu braç... “I que es suposa que he de fer?, com m'he de comportar?” em va dir ella tot clavant-me els seus ulls en plena nit, no vaig poder més que somriure “Senzillament sigues tu...” “No hi ha res pitjor que voler ser el que no s'és...” va dir l'Alex des de la porta, el maitre del local qui amb un somriure ens va recollir els abrics “Minyona, no cal que pateixis la teva edat t'eximeix de comportar-te com ho han de fer els vells, i per això t'envegen...” ella va passar entre taules de gent que li centquintuplicaven l'edat i que la miraven encuriosits, el sopar va ser excel·lent ella va ser el que era i la resta van acceptar-la i comportant-se com a humans el que els va divertir, fet que em va sorprendre fins a mi; la meva companya va quedar encisada amb un penjoll d'una de les comensals, aquesta es va aixecar i se'ns va acostar “Saps, la curiositat en els vells és un vici, en els joves és una virtut”, li va dir mentre demanava permís per seure amb nosaltres, “És el teu pare?” li va preguntar no sense mala llet, la meva convidada va arrufar el nas i va saltar “No!, és, és... és un amic que m'ha convidat a sopar...”, “Ahh, vaja... i quin amic porta a sopar a algú com tu sense una joia... tot i que cap joia podria competir amb la teva bellesa”, va dir ella traient-se el collar “Mira, pren-t'ho com un regal, o potser com quelcom que et deixo... has de saber que aquest collar va ser la creació màxima d'un artista, va fer aquest i cap més... per tal que cap dona es pogués comparar a la seva estimada, i d'això ja fa molts segles...” “Segur que era tan maca com tu...” va contestar la meva acompanyant mentre es deixava posar el penjoll, l'altre va somriure mentre li deia a cau d'orella “Tens un do minyona, no deixis que l'enveja dels vells et faci canviar...”, d'allí vam passar a les copes on la cambrera li va ensenyar les dents i ella va respondre ensenyant la llengua fet que va divertir als presents, finalment la vaig dur sana i estàlvia a casa seva... “Saps, en el fons no sou tan dolents...” em va dir just abans que Morfeo es fes present i me la tragués dels meus braços....

divendres, 13 d’agost de 2010

entrada 583 (any 2)

Aquest matí ha arribat un dels tipus que té l’empresa de viatge perpetu pel continent tot explicant les meravelles que fem i lo bons que som, això a part d’impartir seminaris i resoldre problemes als millors postors; ja fa temps que l’empresa va decidir que no calia un despatx per algú que deixaria al de “up in the air” com un senzill dominguero així que cada cop que ve per explicar com li ha anat agafa el primer despatx que li ofereixen i/o troba per tal de posar al dia la documentació que du, l’he vist aquest matí i tot convidant-lo a un cafè li he ofert el meu despatx, ell l’ha acceptat amb un somriure, així que allí ens teniu els dos asseguts el seu portable entre nosaltres i una pila de papers, l’he xafardejat una estona “Vec que encara segueixes amb la política del 5-1”, ell ha somrigut assaborint el cafè, “Doncs si, saps va ser una bona pensada la que vas tenir...”, fa anys en una altra de les trobades el tipus es queixava que estar tan fora de casa i sempre rodejat de tan de luxe li feia perdre la perspectiva de la realitat, de fet ell vivia com s’esperava que visqués, però allò el convertia en precisament un d’aquells que havia d’aconsellar per viure com ho feien, així que li vaig aconsellar que per no perdre el mon de vista cada cinc vegades que fes una cosa en fes una de la forma més tradicional... va començar amb el menjar, per no cansar-se i no valorar els plats que menjava de cada cinc menjades una la fa en un lloc força més comú el que li permet de veure la diferència entre uns plats i els altres, això també ho fa amb els viatges, compres i qualsevol altre situació, fins i tot amb les dones que s’endu al llit, cinc de bones i una de no tan bona per tal que valori el que pot significar perdre algun dia els seus encants, pensant en això li he preguntat per la seva dona, ell ha somrigut i m’ha contestat que força bé, que li quedaven encara uns deu dies per veure-la, suposo que poques relacions aguantarien un règim de visites presidiari com aquell, però com ell diu: “Cada cop que la vec és quasi com la primera vegada, saps a vegades ni recordo com va ser la darrera vegada que ho vam fer o vam estar junt... així que tinc la sort de poder gaudir quasi de una primera vegada sempre...”, i ella?, bé segons ell aquell era un problema d’ella, i ell poc hi podia fer, i lamentar-se o preocupar-se per allò que poc s’hi pot fer no deixa de ser una tonteria de l’alçada d’un campanar, ell sempre diu que la seva dona qualsevol dia el deixarà que amb els anys es va fent cada cop més dolenta i que algun dia se’n cansarà, però tots sabem que la seva dona com a molt acabarà sent una dolenta del costat bo i que mai el deixarà, pitjor li aniria si fos una dolenta del costat dolent... ja que una bronca d’una bruixa Disney sempre ens traurà un somriure, ara bé, una bronca d’una Lisbeth cabrejada ja són figues d’un altre paner, d’un altre paner i un altre entrecuix...

dijous, 12 d’agost de 2010

entrada 582 (any 2)

Ahir em van citar a una reunió de treball, de fet cada cop que quedo amb aquest personatge no tinc clar on acabarem, així que a l’hora en qüestió estava en una parada d’autobús, va arribar uns minuts tard amb un somriure “Et ve de gust fer una excursió?” va dir tot just quan arribava l’autobús, aquest va obrir les seves portes i ell hi va pujar, “On va?” li va preguntar el xofer, ell va arrufar el nas contestant “Fi de trajecte... dos bitllets”, aquest personatge sempre té el do de sorprendre’m quan em cita i ahir no va ser menys, així que vam agafar seient i vam començar a parlar de les nostres coses, com ell diu “Si algú ens escolta segur que pensarà que estem bojos...”, amb tot, l’autobús es va anar omplint i la pressió dels cossos es va anar fent tan evident com la manca d’higiene dels presents... “Sort que aquest any no hi ha restriccions” va dir ell, “Ara ja tenim clar que la gent senzillament és una guarra” va concloure, vaig fer un recompte del personal allí present tot mirant el cartell de màxim aforament, el meu conegut va interrompre els meus pensaments “El problema és que el cartell parla de “persones”, i aquí senzillament hi ha “gent””, vaig riure obertament, en una de les parades va pujar una dona embarassada que se’ns va acostar mirant al meu conegut, aquest un xic nerviós em va preguntar si passava res “No, senzillament vol que li cedeixis el seient...”, “I això?, està malalta?” va respondre ell tot mirant-me, es va girar i abans que comencés a fer preguntes sobre el seu estat de salut li vaig dir “És una convenció social que no admet discussió...”, “Ahh!” va respondre ell tot aixecant-se i cedint la cadira mirant com l’embarassada li prenia el seu seient i sense entendre massa bé el motiu, jo també em vaig aixecar cedit el meu seient a una dona de certa edat “Una altra convenció....” “Si, una altra estúpida convenció...”, ell em va mirar somrient “Ja t’he dit que això seria divertit!”, un putu nen amb sabates noves, o un idiota amb un llapis amb mina infinita... vam seguir parlant de negocis tot veient com el nostre espai vital anava cada cop disminuint gràcies a la invasió de Xonis i Juantxis que anaven apropiant-se de l’autobús, el vaig veure centrat en una parella de Xonis que estaven parlant i no vaig poder més que escoltar la conversa “Veus, ara només vull un home bo i sincer” li deia una a l’altre que anava fent que si amb el cap, aleshores van caure en el pobre imbècil que les mirava bavejant des de la distància i la que havia parlat es va moure per tal que subnormal tingués una visió un xic millor del seu pit... suposo que els atributs “ric” i “ben plantant” es sobreentenien quan havia dit lo de “bo” i “sincer”..., el meu conegut ho mirava tot amb una brillantor als ulls, “Saps, els humans en el fons són increïbles...” em va dir, “En qualsevol altre lloc hauries de pagar per veure un circ com aquest i ja veus, nosaltres el tenim de franc pagant només un senzill bitllet d’autobús, així que això és el que diuen “realitat”, i no tenen els collons d’acabar amb la seva existència veient-se condemnats a patir una vida com aquesta?”... “Mira, no crec que hagin conegut res millor” li vaig dir tot sorprenent-me del meu intent de justificar l’injustificable, ell em va mirar divertit “I no crec que puguin arribar a conèixer res de millor... però saps, crec que és millor així... no tothom està preparat per a tot”, vam esperar arribar a la darrera parada i vam baixar de l’autobús, ell em va mirar dient-me “Va, et convido a roba nova, no sigui que el tuf se’ns quedi a la pell... i no em diràs que no ha estat... diferent!” va dir mentre m’agafava del braç “I després seguirem amb els negocis vampir, sempre és un plaer fer negocis amb tu...”

dimecres, 11 d’agost de 2010

entrada 581 (any 2)

“Per cada subnormal que es creu feliç, n’hi ha un que pensa si mai ho serà, i fins i tot algun que sap que no ho serà mai...”, em va fer gràcia escoltar aquestes paraules i més venint d’algú qui en teoria es dedica a curar les ments dels altres, suposo que deuria estar fora de l’horari professional i es podia expressar lliurement... sempre m’han fet gràcia aquests que són capaços de determinar qui entra i qui surt dels diferents calaixos en els que classifiquen a les persones, i com sempre un s’hauria de preguntar qui de pas els classifica a ells... com em va dir un dia que anava un xic perjudicat per l’alcohol: “En el nostre cas no desitgem que la gent es curi, sinó senzillament que siguin el suficientment normals com per no portar masses problemes i de pas que vagin venint a la nostra consulta...”, aquests si que han aprés el que vol dir el concepte de “bé econòmic”, l’important no és el curar la malaltia l’important és tenir-la sota control i mantenir la por en l’individu que si mai ho deixa hi recaurà i que aleshores encara serà pitjor... en un sopar on aquesta persona hi era vam estar parlant dels clàssics i algú va treure la història de Faust recordant com va pactar amb el Diable per gaudir de tot allò que volgués, aleshores algú va proposar que la gent anés dient allò pel que pactaria amb el Diable, es van començar a dir les tonteries de sempre fins que ell va somriure “Només per això vendríeu la vostra ànima (que de pas mai heu vist) al Diable?, vigileu no estigui més a prop del que us penseu i us faci reals els vostres desitjos, crec que faríeu bé de pensar millor el que desitjaríeu...”, la conversa va anar derivant per altres temes, i després dels sopar i ja en la torna de les copes li vaig dir “Un bon discurs... vec que t’has quedat ample...”, ell em va mirar apurant la seva copa “Mira, els homes sempre estan pactant, donen la seva força a canvi de diners, els seus valors a canvi de vicis, de fet són capaços de caure rendits als seus desitjos i donar allò que se’ls hi demana, i això quan tenen davant un altre home que té uns poders limitats de concedir els desitjos, imagina si davant tens a algú que et pot oferir tot el que vulguis...”, somrient li vaig contestar “Suposo que aleshores es deu acceptar i gaudir del que obtens abans de pagar el preu”, “Veus en això t’equivoques, accepten i en lloc de gaudir acaben en consultes com la meva intentant recuperar allò que han donat a canvi sense caure en que el temps no s’atura, i que en lloc d’una existència regalada amb el desig demanat passen a tenir una existència torturada... una existència en vida i en mort...”, va agafar la nova copa de la barra i la va picar amb la meva “Però bé, que hi farem, som la creació perfecta de Deu, així que també som perfectament estúpids... uns nens consentits que no sabem el cost del que gaudim fins que ens porten la factura...”, un veritable personatge aquell psicòleg, em va recordar un xic al Dr. Jonathan Crane...

dimarts, 10 d’agost de 2010

entrada 580-2 (any 2)

Aquesta tarda estava fent el cafè amb un tipus d’aquells que encara creu en la bondat natural de les persones, d’aquells que llegeix en Hobbes o en Maquiavel i diu que no deixa de ser una bonica obra de ficció i que la gent no actuaria en contra dels altres conscientment..., de fet crec que la seva darrera parella el va deixar al no poder suportar que ell estimés més a la resta de la humanitat que no pas a ella: “Sempre hi ha gent que necessita més del que necessitem nosaltres” li deia ell clavant la seva mirada grisosa, i ella sense poder dir res per no semblar una porca egoista i veient com forces passaven per davant d’ella, avui l’he vist fent el cafè amb un gest seriós (estrany en ell) i m’hi he acostat fent gala de la curiositat natural dels vampirs... el tipus al veure’m ha forçat un somriure “Saps, al final creuré que el mon està tan fotut com tu sempre dius...”, i aleshores m’ho ha explicat, semblaria ser que en un lloc on hi ha hagut forces inundacions se’ls hi ha demanat la seva ajuda, de les notícies es veu que l’ajuda arriba comptada i que la que es reparteix està repartida per corpuscles radicals que aprofiten l’avinentesa de la inacció mundial per repartir i de pas fer proselitisme i donar sol•licituds per a lluitadors suïcides amb ganes de tenir un bitllet d’anada i sense tornada, de fet fa gràcia que un sobreviu a l’aigua per morir amb el foc... doncs bé, davant d’això moltes entitats han decidit accelerar l’arribada d’ajuda per invertir la tendència, i que s’han trobat?, doncs res, que l’ajuda arriba als centres de repartiment i... qui la reparteix? doncs precisament aquells que s’omplen la boca tot dient que només ells fan pel poble i que occident passa d’ells, òbviament un pot ser un tros de pa, però no tonto, així que el meu conegut davant aquesta situació va presentar una queixa... i la resposta?, força senzilla, s’havia de triar entre que arribés l’ajuda tot i que qui la portés ho aprofités per deixar precisament als que l’havien enviada a l’alçada del betum o intentar fer-ho ells mateixos amb el risc de provocar i patir la conseqüència d’aquests actes... així que sota la premissa de que primer la gent i després la veritat estan lliurant tota l’ajuda (o bona part d’aquesta) a uns tipus que riuen quan la recullen i més que ho fan quan la reparteixen tot dient “Recordeu que només nosaltres hem pensat en vosaltres...” i la gent?... doncs algú dirà que la gent no és tonta i que ho haurien de veure, però sento dir-vos que la gent senzillament vol sobreviure i si per fer-ho no s’han de fer segons quines preguntes doncs senzillament no se les fan... avui m’han dit una cosa que m’ha fet gràcia, parlaven de com d’importants es senten els humans a nivell individual i algú ha dit: “Mireu si es senten importants cada un com individu que molts diuen o podrien arribar a dir que la vida no és més que un somni que tenen, en canvi pocs o directament cap serien capaços de dir que la vida és un somni que un altre té i on un no té més que un paper secundari i lligat als desitjos de qui té el somni...”

entrada 580 (any 2)

Ahir em van convidar a estrenar un nou local de tapes i altres plats, senzillament brutal la capacitat que té un local de cridar al personal amb el senzill reclam de ser “nou”, una cua al carrer tot esperant per tenir taula i el més divertit del tema és que cap dels presents en tenia la més mínima idea de si realment es menjava bé (una altra de les coses que em fan divertir dels humans...), doncs res, un cop dins va venir la disbauxa de demanar les tapes, i aleshores es va produir un altre d’aquells fets dignes de menció, la majoria (i entenent com a majoria aquells que mengen qualsevol merda), comencen a demanar tapes sense ni tan sols preguntar el parer de la minoria (per això són majoria), així que la minoria coneixedora que al final el tema acabarà en que tothom pagarà per igual sense dependre del dispendi, de la quantitat o dels plats que es mengin van intentant colar aquelles tapes que els hi agraden, a vegades amb sort i a vegades amb la negació de la majoria el que fa que la minoria encara mengi menys i acabi amb més mala llet (perquè després diguin que les majories són tontes), doncs res, un cop demanades les tapes comencen a arribar i aleshores es produeix un altre fet, la majoria menjarà de totes les tapes, és a dir, de les que “ells” han demanant i de les “la minoria” ha demanat sense respectar el fet que aquesta no menjarà de bona part de la resta dels plats, i si la minoria té per bo queixar-se ja us podeu imaginar com acabarà el tema... així que amb una mica de sort la minoria escoltarà allò de: “Va, deixa-li un xic al plat que el tarat aquest no menjarà res més...”, tarat... tarat... tarat..., m’agrada la paraula i més quan la majoria conclou que si no entens el que diuen ets un tarat i que si ells no entenen el que tu dius doncs senzillament també ets un tarat... suposo que el tema aquest de les tapes es pot aplicar en forces altres assumptes de la vida i no tan banals com el senzill fet de discutir si calia o no demanar els calamars a la romana “perquè el tarat” ha demanat uns calamars a la planxa... però bé, els segles i l’estupidesa humana fan que les coses siguin més senzilles, el proper cop que us passi una cosa així podeu: a) dir que teniu una al•lèrgia alimentària (amb cara de pena), i ja veureu com us deixen demanar el que us roti i a més tot i els ulls d’enveja no us tocaran el plat... o b) senzillament aixecar-vos anar a una altra taula amb els comensals que tinguin bon gust i fer taules separades, segurament no us perdreu res i dinareu més a gust com a “bons tarats” que sou... si és que el que no es conforma és perquè no vol, però és clar tothom ha d’acceptar aquests actes de sociabilització via tapeïtzació tot assumint que els gustos culinaris diferenciats s’han de sotmetre als gustos culinaris majoritaris i que si un els vol mantenir doncs de puta pena per a un, que ja ni aquests ens deixen mantenir, això si, del teu plat menjaran i res et deixaran.... i després encara diran que estàs molt callat i que menges ràpid, collons!! com per donar oportunitats als buitremics!!...

dilluns, 9 d’agost de 2010

entrada 579 (any 2)

La idea d’aquest post (que no inspiració ), tindrà un cost real i no tan sols la pèrdua de temps (que no inversió) a l’hora d’escriure’l... ahir em van fer partícip d’un fet que m’hauria d’omplir de joia i alegria, es veu que uns conegut d’algú es casen i els molts altruistes i generosos han decidit convidar-me a l’event... i és clar davant aquest acte de generositat desinteressada un ha de contribuir amb l’impost revolucionari que representa el regal de noces... amb el senzill que és que s’oblidin d’un i et deixin tranquil•let i després t’expliquin la versió abreujada de l’event, sense necessitat que tinguis de viure la versió extensa amb comentaris del director, núvia, nuvi i qualsevol altre que hi vulgui dir la seva, amb les imatges que et poden reportar malsons forces mesos i la necessitat d’escoltar una música odiable i veure com el personal fa el ridícul de la forma més inexcusable tot dient allò de “Un dia és un dia...”, i és clar el problema està en saber quan ha de pagar un... el normal seria veure la despesa mitjana i actualitzar-la amb l’IPC o veure el que acostumaven a gastar els angelets que es casen, tot i que si aquests són rics o directament al•lèrgics al diner el tema es pot complicar un xic... així que aleshores un pregunta al personal que hi anirà i es comencen a despertar tot una sèrie de teories per tal d’optimitzar la quantitat a donar, sembla ser que ha de ser superior al cost del cobert... però siguem francs, algú es pensa que el cobert val el que es paga en aquestes ocasions?? per menys de la meitat he vist en alguns llocs la possibilitat de gaudir de força més menjar del que un es pugui afartar sense cometre per triplicat el delicte de la gola... així que un paga per passar per la tortura de ser un conillet d’índies del F.A. de torn i de les tonteries que se li puguin ocórrer... això sense considerar el plaer que és descobrir que t’han assegut en una taula de subnormals que no intenten més que descobrir qui ets per respirar alleugerits tot pensant que ells són més, en aquests casos directament aprofito per explotar aquelles feines que no he tingut però a les que no tanco les portes, així he estat des de alineador de pals en estacions d’esquí, a mistery shopper, manyer, repartidor de butà i forces altres oficis que m’han permès de veure com la gent intenta modular el seus discurs davant als que creuen mentalment inferiors per la senzilla raó que la feina que fan no sigui tan fashion com la seva, òbviament un cop passada la boda i descobert el festival no m’han tornat a dirigir la paraula (i no sabeu el gust i plaer que això m’ha provocat...), així que ara hauré de fer un programa d’optimització per calcular en quan es valora l’aportació sense semblar escandalós o garrepa, i tot sense ni demanar-ho ni voler-ho, fa temps un conegut em va dir que això no deixaven de ser aportacions a un negoci que es deia matrimoni SA, i que veient el resultat d’aquests negocis un ja es podia escriure en gel el que aportava... perquè poc es podia esperar com a retorn, amb tot, intentaré ser un xic humà i faré la meva aportació, intentaré demostrar interès i desitjar-lis molta felicitat tot sabent que no només amb el senzill desig s’obté... i de pas qui sap si hi ha algun plat que em desperti l’interès...

diumenge, 8 d’agost de 2010

entrada 578 (any 2)

Avui mirant les notícies hi ha hagut dos temes que m'han cridat l'atenció i que a més ja crec que els he tractat en alguna ocasió en aquest blog, el primer és que semblaria ser (i serà), que les “segrestats turístics” (convidats ètnics si parlem en termes políticament correctes) per un grup terrorista al nord d'Àfrica tindran l'honor de batre el record de captiveri més llarg en aquelles terres i per aquells grups... bé, com diu el Govern això demostra que aquest Govern té una gran capacitat negociadora! (xist, i dels dolents), i per un altre costat que les pitjors pluges viscudes entre la Índia i el Pakistan han fet forces inundacions i que en alguns casos han fet perdre el contacte amb els intrèpids aventurers que hi havien anat... i jo em pregunto, si un va d'aventures no es tracta precisament d'això? d'anar d'aventures, imagineu-vos com s'han de córrer de gust els que estiguin allí!, si no hi ha diners per pagar unes aventures com aquelles!!, un va a l'aventura de la muntanya i pel mateix preu té l'aventura d'unes inundacions i de saber que més, i els descreguts de familiars i amics tots neguitosos i demanant al Govern i si poguessin fins i tot al Comando G que els vagin a rescatar... si el que per uns és aventura pels altres és desventura... com deia un conegut meu “La gent vol aventures però sempre que estiguin sota control, així doncs la gent es vol enganyar tot creient que viuen una aventura quan en realitat són els actors d'un segurguió escrit per altres, per tal que després ho puguin explicar...”, fa segles em van explicar una història, hi havia un mestre que tenia un deixeble, aquest tenia un gran potencial però que no explotava ja que estava acostumat que a darrera hora el seu mestre li tragués les castanyes del foc, un dia el seu mestre el va convidar a un passeig en barca, les tranquil·les aigües es van anar accelerant i el deixeble no va deixar que el mestre acostés la barca a la riba tot dient que encara podien més i que era divertit, al final quan l'alumne va veure que la cosa es complicava amb un somriure va dir al seu mestre “Va, ja podem anar cap a la vora del riu que això ja no m'agrada”, el mestre va somriure “Ho sento, però és massa tard...”, l'alumne va riure davant les paraules del seu mestre però va canviar el gest al descobrir que el riu acabava en un salt d'aigua i descobrint que el seu mestre no l'enganyava... ho van intentar però va ser en va, la barca va caure perdent-se entre l'aigua, quan el deixeble va despertar li van dir que l'havien trobat a la riba sense sentit i que havia estat molt a prop de morir, quan va preguntar pel seu mestre li van dir que ell no havia tingut tanta sort, a partir d'aquell moment el deixeble va descobrir que tots els actes per nimis que siguin tenen les seves conseqüències i que un ha d'estar sempre preparat per acceptar-les... molts diuen que el mestre era un suïcida, per mi senzillament va fer el que havia de fer “ensenyar” i que no era cap altra que la seva missió, i molt possiblement tot i amb la pèrdua de la seva vida va aconseguir que el seu deixeble aprengués una de les lliçons o directament la lliçó més important...

dissabte, 7 d’agost de 2010

entrada 577 (any 2)

Ahir nit de copes, i les constel·lacions, alineacions astrals, catxondeig del Deus o qualsevol altre tonteria que hi vulgueu afegir van fer que el grupet es dividís entre els idiotes i els més idiotes per aguantar els primers, ahir vaig tenir d'escoltar com el Ohkguais es queixaven que aquest any de vacances més aviat poques, tot criticant al sistema que després d'un any de dur treball no es poguessin permetre ni unes setmanes (ull, a la paraula, no dies, sinó setmanes) de vacances, i a més tot escoltant que pels angelets si un no es passa més de vuit hores en un avió i fa milers i milers de kilòmetres no fa vacances ja que com a molt senzillament fa una “escapadeta”, epsss, això no serveix si un va a Eivissa, ja que Eivissa sempre són vacances si s'hi està un mes, per menys temps senzillament és una “matada” com deien ells, i la gràcia del tema és que parlant amb ells i escoltant la quantitat de llocs on han estat un és pregunta, però han tingut temps de veure tot el que diuen que han vist?, jo com a vampir he necessitat d'existències senceres per conèixer mínimament un país i la gent que allí hi viu, així que se'm foten els pels com escàrpies quan escolto que uns animalons amb vuit dies diuen que han estat als estats units i es queden tan amples (i jo em pregunto que han vist en vuit dies?), o d'altres que han estat en illes paradisíaques d'on no han sortit del seu megaxuli resort, ja que el que hi hagués fora del resort de poc els hi podia servir i a més, per veure pobres ja tenen el seu país (paraules textuals del premi mngerAu de la nit...), estava apunt d'aixecar-me i excusar la meva sortida d'aquell circ quan es va començar a escoltar...

God bless us everyone

We're a broken people living under loaded gun

And it can't be outfoght

It can't be outdone

It can't out matched

It can't be outrun

No

Collons, si que van ràpids a trobar les cançons vaig pensar mentre veia al DJ que em somreia, una de les presents va arrufar le nas tot queixant-se de la música, ja que per ella només la música electrònica era bona, l'única uqe la feia sentir “viva”, vaig estar a punt de dir-li que es llepés els ditets i els fotés en un endoll per sentir-se viva si tan li anava el rotllo elèctric, però vaig decidir demanar una nova copa va ser aleshores quan un dels presents va agafar aire i va dir-li a la premi mngerAg de la nit “Uns pits força bonics... tot i que el problema de la cirurgia és que els fan tots pel mateix patró...”, vaig parar d'assaborir la copa tot mirant la personatge, em va forçar un somriure i la tipa va contratacar “I ta puta mare que tal?”, ohhhh, allò ja era artilleria pesada... el tipus va somriure i va respondre “Crec que la frase correcta hauria de ser: I la teva mare puta, què tal?... els adjectius concorden amb el substantiu en genere i nombre i acostumen a anar-hi darrera, com a... una noia tetona, o... una noia tetona i gilipolles... el dia que us puguin operar els pits i la intel·ligència els homes estarem perduts...”, la tipa va obrir la boca però la premi mngerCu de la nit la va fer callar, aquell no era el terreny dels palmitos ni de la carn, era el terreny on elles no hi tenien res a fer, de fet la revista Cuore no acostuma a donar lliçons de com respondre davant aquestes converses, suposo que entre altres motius perquè qui llegeix aquestes revistes no té capacitat retentiva de text i només la té (si en té) d'imatges..., pels altaveus s'escoltava...

God save us everyone,

Will we burn inside the fires of a thousand suns?

For the sins of our hand

The sins of our tongue

The sins of our father

The sins of our young

No

El tipus es va aixecar tot excusant-se i va anar cap als serveis, al passar pel meu costat va topar amb la meva espatlla i em va deixar caure a cau d'orella...
“I'm always outnumbered, but never outmanned”... vaig somriure tot pensant que la nit igual portava a algú a qui si que valia la pena donar-li una oportunitat...

divendres, 6 d’agost de 2010

entrada 576 (any 2)

Virtus Unita Fortior... fa gràcia com la gent s’omple la boca de paraules que poc saben el que volen dir, i que si ho saben poc disposats estan a fer-les complir, suposo que utilitzar aquests idiomes dóna un xic més de bombo i platet a qualsevol escut heràldic... ahir per la tarda em vaig perdre en un dels grans centres comercials, un d’aquells on hom pot trobar qualsevol cosa des del més innecessari al menys innecessari, doncs bé, estava donant un tomb quan vaig anar a petar a la secció de videojocs, tot i no ser-ne un fan sé que n’hi ha forces al forn tot esperant per sortir un cop hagin passat les vacances i que fins i tot els LP han posat la seva darrera cançó a la presentació d’un d’aquests jocs, així que mentre els mirava em vaig perdre en els de caire bèl•lic, no podent més que sorprendre’m del realisme d’algunes imatges, de fet vistes allí feien menys mal i afectaven menys al personal, suposo que si les tinguessin de veure en primera persona tot els hi canviaria... observant lo concentrats i com “vivien” el joc un es podia pensar que aquells cadells estaven veritablement en un entorn de guerra, i no vaig poder més que somriure al recordar el que em van dir fa temps: “Banalitzar les coses importants, senzillament acaba per fer-les menys importants a la vista de la gent tot i que continuïn sent importants...”, suposo que es deuen digerir millor els morts que es veuen per la televisió de qualsevol guerra després d’una sessió de jocs com aquella, fins i tot es poden donar consells i estratègies a aquells que s’hi juguen els collons, i tot sota la seguretat de poder parar el joc i tornar a començar, o fer senzillament un acte del tot suïcida saben que les Valkíries no us vindran a buscar... ja ho he dit forces vegades, les guerres són estúpides, del fet si no fos pels morts i les animalades que s’hi veuen serien tan estúpides que matarien de riure veient les incoherències que hi passen, fa anys en una d’aquelles guerres de les que ningú en parlarà perquè segurament mai ha existit vam sortir a prendre alguna cosa, anàvem deu del nostre escamot i les copes es van allargar, allí hi havia persones que havien participat en multitud de batalles i n’havien sortit millor o pitjor, però sempre havien tornat per explicar-ho, doncs bé, vam sortir del local i vam topar amb una patrulla de la milícia local, aquesta ens va parar tot demanant la documentació, una cosa va portar a l’altre i al final un d’aquell animalets va disparar més nerviós i amb més por que no pas altre cosa, un dels que havia vingut amb nosaltres va caure allí mateix, tots sabíem que nou borratxos per molt tocats per la mà de Deu que estiguessin poc podrien fer amb armes curtes davant una milícia cagada i amb el dit fàcil, no sé el temps que ens vam estar mirant fins que vam decidir que allò mai havia passat, l’endemà escrivia una curta nota amb un xec tot lamentant la mort d’aquell tipus i esperant que l’import fos suficient per alleugerir la càrrega de la viuda i el fill... hi estava pensant quan un dels cadells va deixar el comandament de la consola davant els crits d’admiració de la resta, no vaig poder més que somriure, aquells valents capullos no saben que les guerres no es paren o comencen pitjant un botó o a gust dels que hi participen...
Link 1
Link 2

dijous, 5 d’agost de 2010

entrada 575 (any 2)

Ahir tenia prevista una vetllada tranquil•la, lluny de les aventures vampiresques, una vetllada amb bona música, bon alcohol, bona companyia (és a dir, sense companyia), i un intent de trobar bons records... quan de sobte va sonar el mòbil, amb molt de gust l’hagués deixat sonar fins l’extenuació i més, però la curiositat natural dels vampirs va poder amb mi i vaig allargar el braç, em va sorprendre veure el número vaig despenjar intentant raonar una excusa que no em fes perdre l’amistat que l’altre part creia tenir amb mi, “Si?”, “Hola, perdona per les hores, no et vindria de gust fer una copa?”, vaig agafar aire, i quan anava a començar amb la meva excusa la curiositat va tornar a poder amb mi “Perquè no?, on vols quedar?”, em va dir el local i va penjar, el conec de fa temps i em encuriosir aquesta necessitat de fer una copa a altes hores de la nit, així que sense temps per parar l’equip de música, ni acabar-me la copa vaig sortir de casa cap al local, no em va costar trobar-lo un cop dins, la cambrera em va mirar i el va assenyalar amb el seu famós dit acusador, tot movent el cap com a signe de desaprovació, de fet no he entès mai com algú que es dedica a vendre alcohol odia a aquells que n’abusen del mateix i que li mantenen el negoci... vaig demanar una copa seient al costat del tipus “Hola, com va?”, ell em va mirar aixecant la copa “Saps, sempre m’ho havia preguntat, de fet alguns cops ho havia escoltat i creia que la gent exagerava, de fet suposo que tots tenim la necessitat d’exagerar per sentir-nos únics, per demostrar allò de “jo més...”, doncs bé, sempre m’havia preguntat com seria descobrir que ja no estimes a la teva parella... que tot s’ha acabat, que el temps ha corregut més ràpid que la teva vida i que ara et trobes amb un excés de vida una mancança d’amor cap a qui creies que ho era tot per tu... i saps el graciós?, que ha estat de la forma més estúpida, avui he arribat a casa i ella estava fent coses amb l’ordinador, venia tot il•lusionat per que havia escoltat una bona cançó, de fet sempre li dic allò de “Mira que he trobat o escoltat”, i no trigo a posar-li al youtube perquè ho vegi, doncs avui he començat a obrir la boca i l’he tancada, l’he vista allí i no he tingut cap ganes de compartir el que havia escoltat, de fet he vist en la seva cara el que sempre havia volgut obviar, i és que a ella ni tan sols li agrada la mateixa música que a mi, i no sé si em cabreja més el veure que tot s’ha acabat o descobrir que m’ha estat mentint en quelcom tan nimi tots aquests anys, així que m’he posat al meu ordinador l’he escoltat i he decidit que igual tu erets la persona ideal per escoltar aquesta merda, perquè sé que en el fons t’importa un borrall i que només has vingut per la teva natural curiositat....”, vaig somriure aixecant la copa, ahhhh, l’amor, mai sé sap com ve, i el problema és que tampoc sé sap com marxa... com deia un conegut: “En el fons volem el desig de tenir una cosa més que no pas la cosa en si mateixa...”