La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimarts, 30 de juny de 2015

entrada 1085 (any 8)


Mentre feia el cafè aquest matí hi ha hagut una revelació, una de les lloques d’or ha deixat anar un “Doncs, ara és quan millor estic, de debò, amb els nens grans, sense tonteries...” me l’he mirada i no he pogut evitar un somriure, una de les becàries que passava per allà s’ha quedat mirant-nos i no m’he pogut estar “No saps, lo desgraciada que ets, tu que li aixecaries a un mort...” la becària ha somrigut mentre seguia caminant i la lloca m’ha mirat tota sorpresa... he deixat la tassa i he retornat al despatx amb un “Deixa’l que ja saps com és el cabron aquell...” fet que encara m’ha aixecat més l’ànim, un cop dins del despatx i assegut a la taula m’ha sortit un altre somriure, no és el primer cop que ho escolto... i tampoc tinc massa clar els motius, tret d’un intent estúpid de negar l’evidència, els humans sou decrèpits, mai esteu millor que abans, sempre empitjoreu, i quan un de vosaltres arriba al cim és un senzill instant per iniciar la baixada... que algú de quaranta i tants et digui que està estupenda de la death i que mai s’havia sentit com en aquest moment, és un intent fatu de no fotre’s a plorar i llençar-se per la finestra... no us enganyeu, no passarà que tot temps futur serà millor, en tot cas, tot temps passat serà una oportunitat, i molt bona, de lamentar el que hagués pogut ser i mai més serà... el brunzit del telèfon m’ha destorbat i retornat al present, conec el número i he intentat ser educat, una cita més amb la cap de recursos humans... aquest cop en menage a trois amb la tipa i la cap, la tipa entre singlots dient que li havia faltat i jo sense acabar-ho d’entendre, i menys d’algú que està estupenda qtkgas segons ella... m’he assegut “A veure, que ha passat?” l’he mirada “Ha passat quelcom?”, la tipa no ha pogut parlar en el seu drama particular, i he decidit seguir “Aquí la senyora que estava explicant lo bé que està i que està en la flor de la seva vida, i que es mega yupie de feliç, vaja que cada cop que pixa es corre de gust, i quan es neteja el cul té orgasmes anals de lo guai que està...”, la cap m’ha mirat desaprovadorament “I pobre de mi, jo que estic en la caiguda dels no sé quan, no puc més que estar trist i fer comentaris de vell amargat. Així que reconec la meva culpa, asseguro que després de les vacances tot seguirà igual i que no me n’estaré de deixar les coses clares, i fer evident el que ningú vol veure; i entre altres coses, que per molt xaxipirulin que ella digui que està, abans follaria amb tu que no pas amb ella, bé, amb ella ni que em paguessin i mira que no acostumo a fer lletjos als diners, però un encara té un xic d'estómac...” la cap ha aixecat la mà, i jo he seguit “Amb tot, avui tampoc és el teu dia de sort... així que hauràs d’aguantar el teu marit una nit més...”, un cop al passadís no he pogut evitar un somriure, sort que la tipa estava en la millor temporada de la seva vida...   

dilluns, 29 de juny de 2015

entrada 1084-2 (any 8)


Ahir convidar a dinar i la imatge de la tarda no tenia malbaratament, a la taula del costat hi havia vàries parelles amb els gremlins donant pel sac, la conversa era força tibant, es veu que els pares havien fet una hipoteca de la casa, hipoteca que no havien pogut pagar i que havien anat renegociant per tal de no acabar al carrer. Els fills que a la mort dels pares se l’havien repartit i cadascun vivia en una planta ara volien renegociar de nou amb el banc però amb unes noves condicions, entre d’altres volien una quita de part del deute... el banc havia dit que no, que prou paciència havia tingut amb ells, i que eren ells els qui havien de reduir les seves despeses per adir-se a la nova situació... després d’estar negociant força temps i que el banc els hi donés un ultimàtum en el termini els tipus s’havien presentat en el darrer moment per dir que ho parlarien en un dinar familiar el diumenge i que fins aleshores no decidirien res, quan l’ultimàtum vencia el dimecres anterior... i allí els tenia, amb els seus tres plats més postres, cafès i licors, entre converses d’on anirien de vacances i amb quin banc podien demanar un altre préstec... vaig somriure i la meva acompanyant va creure que era pel poc que es veia de la seva roba interior tot posant-se vermella el que encara ho va fer tot més divertit... suposo que en Groucho quan va dir allò de “aquests són els meu principis, però si no li agraden en tinc d’altres” es deuria fixar en una penya com aquella, jetes de tota la vida, d’aquells per qui l’important són ells, ells, ells, i si queda res, per ells. “I així què?” “De?” ella va posar morrets “No em veus millor?” vaig somriure “Si” “Mentider!” “Si, però tu sigues feliç....” de fet no deia tota una mentida, per saber si estava millor hauria de recordar com estava abans i m’era del tot impossible, memòria funcional en diuen, no recordem el que no ens interessa o allò del que no n’esperem res a canvi, suposo que es per això que oblidar la data de l’aniversari de la parella va lligat a la manca d’interès de voler follar amb ella. “Mira si no volies quedar ho podies dir...”, “No m’has convidat?”, “Ja però podies haver dit que no... perquè a veure! No esperaràs que a sobre pagui jo, no?, a sobre que m’he vestit i m’he posat una roba interior que no fa per mi, però que suposo que et deu agradar...”, aquí si que he somrigut, convidat per acabar aguantant les neures de la insegura de torn i pagant el dinar, res podia millorar un dinar com aquell, la tipa s’ha aixecat llençant el tovalló sobre la taula “Ja vec que no et pots prendre res seriosament...” fet que m’ha fet somriure i cabrejar-la més a ella, rere seu un dels de la taula del costat s’ha aixecat, tipus que suposo que deuria valorar més que no jo la roba interior, mirant a la seva parella vaig concloure que per poc que veiés ja tindria un infinit per valorar, la tipa em va somriure i jo només vaig poder pensar, que Deu a vegades deu beure i en les seves pitjors ressaques fa coses com aquella... de sobte algú m’estirava del sec de la cama, una gremlin minúscul amb una sola frase “Pipi...” mentre veia un toll formant-se als seus peus, com deia aquell “Esto no lo mejora ni Dios....”

entrada 1084 (any 8)


“No és el normal...” va dir el personatge que teníem davant, vaig somriure “Si vol, pot tornar a demanar-ho, i li asseguro que la resposta serà la mateixa...” el meu acompanyant es movia nerviós, i finalment el nostre interlocutor renegant en llatí va var que el seguíssim, rere una de les escultures que el públic admirava hi havia una petita porta per on vàrem passar, pocs ens van veure ,i d’això es tractava... un petit passadís, una nova porta i de sobte una sala que va arrancar una exclamació al meu acompanyant qui com un nen en la casa de xocolatines va arrancar a córrer per tota la sala, el nostre interlocutor em va mirar sorprès “Si em fan el favor els hi explicaré...” vaig tornar a somriure “No ens calen les explicacions que ens pugui donar l’església... i no cal que li expliqui el respecte que em mereixen aquells que tenen totes aquestes obres amagades de la visió del món... com era la justificació? Ahhh, si, que el poble no entendria, que no podria arribar a entendre el que signifiquen i que podria ser perillós si la interpretació no era la correcte. En tot cas, la correcta i la seva suposo que haurien de ser sinònims...” vaig fer un gest i el tipus va retrocedir per quedar a l’ombra d’una de les obres, sabia que no es mouria, ens deixaria fer, però no ens deixaria de vigilar, el meu acompanyant estava estorat davant una de les escultures “Aquesta ho és, oi?, és una de les obres...” vaig tornar a somriure “Perquè ho hauria de ser?” “Perquè com diuen... et roba l’atenció, hi veus quelcom que no saps... no es només pedra” “Para, para, que aquí l’expert ets tu... i si és una de les obres del Francesco Berbungiano” qui ens vigilava va saltar al escoltar el nom, sabia que allò només un segles enrere era motiu més que justificat per acabar a la foguera, el meu acompanyant s’hi va acostar, em va mirar trapella allargant la mà... la va treure de cop espantat “Batega!” vaig somriure, no era el primer qui ho deia... va ser uns instant, una picada d’ulls i tot va venir a la meva memòria, en Francesco era un escultor, un dels molts que hi havia, ara bé, a partir d’un dia, d’una certa nit, les seves obres van evolucionar, van esdevenir quelcom úniques, el Papa del moment al veure-les, les va voler comprar totes i el va nomenar escultor personal, no content amb això i en un intent de ser només ell qui pogués gaudir d’aquestes obres, el va acusar de heretge i d’haver pactat amb el Diable, amb tot i amb un moviment magistral va ser la seva dona i els fills qui van anar a la foguera, al Francesco li van donar l’honor de posar foc a les fogueres per tal de netejar la seva ànima... i li van tallar les mans així com els genitals, el Papa el va anar a veure i li va dir que mai més faria cap altra obra, ni tindria descendència que mantingués el seu estil o genialitat... les obres van ser considerades sacrílegues i l’església les va anar requisant una rere l’altre, el Francesco es va treure la vida, fet que es va aprofitar per condemnar-lo de nou i esborrar el seu nom de qualsevol registre sota pena de foguera per qui decidís investigar... el meu acompanyant es va aturar davant una obra que representava a la verge maria amb el seu mort a la falda “No sé... hi veig quelcom d’estrany, no em quadra i és l’única que no després harmonia o pau... tot el contrari” vaig somriure obertament “Diu la llegenda que el Papa al morir no volia una estàtua com sobre la seva tomba, i que encisat en una va fer treure la figura de Jesús per tal que després d’un procediment que mai més s’ha repetit fos ell petrificat qui fos col·locat a la falda...” “Au va.... l’església té mitjans per saber si aquí hi ha algú o no...” “Possiblement, però a l’església no li agraden les sorpreses, ni que es conegui que fins i tot un Papa pot acabar boig... tot i que no m’has deixat acabar, la llegenda també diu que la Verge indignada va acotar i girar el cap per no veure aquell que usurpava el lloc del seu fill, i heus ací el bo del tema, la base sobre la que van col·locar l’estàtua modificada, aquesta mateixa que mira la Verge es va fer amb el cos de Jesús...”, el meu acompanyant va deixar anar una llàgrima mentre tocava a la verge i després saltant-se al personatge a la falda tocava la base “És perquè som humans oi?, només servim per això, per pervertir a gust el poc bo que fem”, vaig somriure condescendentment, “Possiblement, i igual per això l’església té raó i segons quines obres no es poden enseyar...”