La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

diumenge, 30 de novembre de 2008

22ena entrada

Fa temps molt de temps estava en una nit freda cercant quelcom que portar-me a les dents quan vaig escoltar: Llevo la carga del descanso perdido sobre mis hombros. Y su peso parece insoportable. “Tu tumba está donde se encuentra tu corazón”, debería habérselo dicho. Pero dentro de un secreto tan terrible. Vaig parar en sec, intentant descobrir d'on venien aquelles paraules, en tot el meu temps aquell va ser el primer cop on vaig tenir la sensació que algú m'havia descobert, i aquesta persona lluny d'espantar-se havia aprofitat per riure una mica d'aquest pobre vampir, no vaig veure a ningú, ni tan sols jo vaig ser capaç de percebre la pressència de cap humà, però la música tornava dient... Llorar es saber que estás vivo, pero mi río de lágrimas ha fluido seco. Nunca quise volverte loca, no. Pero un corazón frío es un corazón muerto, y siente como si yo hubiera sido enterrado vivo por amor. Si algú sap com cabrejar a un vampir es por dir que el que cantava tenia ben estudida la lliçó.... vaig decidir que soparia i marxaria, aquestes coses mai se sap com acaben.... just al final del carrer vai veure una noia sola, amb un deliciòs aroma de O+, el meu grup referit, abans de que ni tan sols se'n pogués adonar ja era meva, la sorpresa inicial dels seus ulls van esdevenir un càlid somriure mentre en l'aire s'escoltava.... Si muriera antes de despertar no habría nadie para llevarse mi alma. Si me despierto antes de morir, rescátame con tu sonrisa. Si muriera antes de despertar no habría nadie para llevarse mi alma. Si me despierto antes de morir, rescátame con tu sonrisa. Quan un vampir s'alimenta d'algú es crea un vincle psíquic i totes les emocions dels individu passen com una riuada, una experiència que per molts anys d'experiència que un tingui afecta, a vegades més i altres menys, però sempre afecta. I aleshores vaig deixar-la, una noia forçada pel pare, odiada per la mare que no l'alimentava presa de l'enveja i maltractada pels germans que no entenien com era la preferida del pare... "si us plau" va dir amb un fil de veu "acabeu el que heu començat, i beneiu-me amb el do de la justícia", el més fàcil haguès estat deixar-la allí però fins i tot els vampirs cometem errors... Me bendeciste con el beso de la vanidad, mujer espiritual, entonces conseguiste a alguien insaciable. “Tu hogar está ahí en la oscuridad”, tendría que habérselo dicho. Abraza el fuego indestructible. La vaig deixar allí, de fet no és fàcil perdre la humanitat i esdevenir un germà de la foscor , en aquest pas molts humans perden la raó i acaben morts, però el seu sentiment de venjança era tan fort que mai vaig tèmer per ella, va trigar uns dies, allí, amagada de tothom en convertir-se en allò que desitjava, finalment va tornar a aquest mon, no com una ovella sinó com una lleo, decidida a prendre venjança va anar al que havia estat la seva casa, la seva llar... Morir es saber que estás vivo y mi río de sangre no fluirá seco. Nunca quise perderte, no. Pero un corazón frío es un corazón muerto. Y siente como si yo hubiera sido enterrado vivo por amor. Quan va arribar va trobar la seva casa destruida, i els veins li van dir que feia just dos dies un foc havia cremat la casa matant a tota la seva família, i que havia estat una sort que ella no hi hagués estat... Vaig decidir marxar d'aquella zona, odio les cançons premonitòries i deixar temes pendents, però just la nit que vaig marxar al passar pel pont que deixava enrera la ciutat vaig tornar a escoltar... Oh, parece que llorar es saber que estás vivo, pero mi río de lágrimas ha fluido seco. Nunca quise volverte loca, no. Pero un corazón frío es un corazón muerto. y un desierto desde que todo desapareció. Un corazón frío es un corazón muerto. Y siente como si yo hubiera sido enterrado vivo por amor. "Perquè ho has fet?" No calia girar-me sabia qui era, era la criatura que havia creat, em vaig girar, de fet el convertir-se en un germà de la nit té certs efectes beneficiosos per dir-ho d'alguna manera en el sexe femení, i tot el potencial que havia intuit el tenia materialitzat davant meu, no vaig poder més que aixecar les mans i desaparèixer, ni ella amb tot el que havia esdevingut em podia seguir, amb tot no vaig poder més que sentir un escàlfred de que ens tornaríem a veure... Al llarg del temps l'he anat veient i sempre em fa la mateixa pregunta... i la resposta encara avui no sé quina és, crec que el vampirs som uns romàntics... i a vegades existeix la justícia divina, tot i que necessiti d'un xic d'ajuda, el graciòs és que ella pogués agrair la justícia divina quan el diví l'havia perdut com ovella, i algú altre l'havia recuperat com a lleona...

divendres, 28 de novembre de 2008

21ena entrada

Ahir va ser un dia especial, de fet ahir vaig recordar un fet que va passar fa molt de temps, quan encara m'afectaven els sentiments dels humans, i quan creia que existia quelcom superior a tots que premiava o castigava segons les accions de cadascú. Feia ja dies que estava per terres franceses quan vaig escoltar una conversa. Bé, el noi que parlava no és que fos cap literat o poeta però tenia la seva gràcia, i òbviament pels seus esforços la receptora de les paraules havia de ser algú molt especial, com que els vampirs som curiosos vaig anar cada nit a veure com el pobre noi intentava un cop i un altre enlluernar a la seva estimada, i he de reconèixer que cada cop ho feia millor. Així doncs, arribats a una bella nit d'estiu el nostre Romeo va decidir que aquella seria la nit, va estar moltes hores afalagant i rient les gràcies de la noia i en el moment de comiat va voler robar un petò.... la noia especialista en aquests jocs es va apartar i amb un amagat "Avui no..." va fugir, tot i recordant al noi que l'esperava l'endemà. Òbviament el noi hi va anar i jo també, i encara més òbviament tota la destresa del noi en el verb estava enfosquit, possiblement ella no el va valorar, però us he de dir que mai he sentit unes paraules tan carregades de significat, amb tot la noia li va retreure la seva conversa dient, que ja no era divertit parlar amb ell, quan ella només escoltava. Abans que el noi pogués contestar vaig decidir ficar fi a la història... ella era bella, amb aquella bellesa que tenen las que ho saben que ho són, una bellesa capaç d'embadalir i fer perdre els sentits, però jo ja n'havia vistes moltes com ella, i molt possiblement es va pensar que podria captivar-me com havia fet tota la seva vida... la seva vida.... quelcom preciós que va fluir cap al no res... El noi no es va resistir, possiblement amb una sola idea al cap, tota la eternitat, tota la eternitat per poder estar amb ella... amb tot el vampirs també tenim el nostre cor, i li vaig recordar abans que morís, que tindria tota la eternitat per dir-li paraules d'amor que serien escoltades per orelles sordes; bé va començar a ploure o ell va deixar anar una llàgrima suposo que de l'emoció i agraïment....

Ahhh, amics meus, i quina paradoxa en podem treure.... només una, l'amor no existeix, els uns l'aprofiten per satisfer els seus desitjos sexuals i les altres per tenir seguretat, és un sentiment buit per definició i que omplim amb allò que desitgem, no deixant de ser un reflex del nostre egoisme i desig, i doncs, com s'explica que si la gana, la por o el fred tinguin una definició clara, l'amor varií tan de persona a persona??, quelcom tan variable com a mínim ens hauria de fer sospitar.

dijous, 27 de novembre de 2008

20ena entrada

Solitud i por, possiblement aquestes dues paraules porten a una sèrie de combinacions que són capaces de ficar els pels de punta a bona part de la humanitat, ja que tenim "por a la solitud", "solitud per por", i fins i tot no és el mateix "por i solitud" que "solitud i por" molt possiblement el significat sigui del tot contrari en ambdues combinacions. Per nosaltres la cosa és senzilla, no hi ha altre camí que la solitud, qui en el seus cabals estaria disposat a viure acompanyat sabent que al cap d'un part insignificant del teu temps, tot al teu voltant canviarà irremediablement i que es perdrà una i una altra vegada tot allò que s'estima. Bé, per una simple economicitat de sentiments, i no és precisament del que els vampirs en vagin sobrats, un prefereix la solitud, tot i que això no implica que no desitgem divertir-nos, algú pot assimilar això a una manca de compromís, però perdoneu que m'enrigui d'una espècie que és famosa per trencar compromisos, compromisos que es juren pel més sagrat i que després sota la forma de mil i una excuses són trencats, crec que qui no sigui capaç de complir la seva paraula no l'hauria de donar, el verb és tan fàcil pels humans que ja no doneu cap mena de importància ni significat al que dieu.
Així doncs, la solitud és el que ens queda, i de fet la sabem apreciar, i això no vol dir que tinguem sempre la tapa del wc aixecada, o que tinguem la costum d'apretar el tub de la pasta dentífrica pel mig, sinó i simplement que hem aprés que aquest pot ser un estadi tan normal com qualsevol altra. Ahhh, i la pregunta suposo que serà: I no es casen el vampirs o no viuen en parella? i la resposta és terriblement senzilla, qui amb unes capacitats que ni tan solos podríeu imaginar decidiria de passar tota la seva existència (que poden ser mooooolts segles), al costat de la mateixa persona, possiblement algú de vosaltres deu tenir els ulls humits pensant en el bonic que seria poder-ho fer, no us ho critico, però recordeu que no passeu de ser uns simples humans, i el que pogués arribar a pensar o imaginar res o quasi res té a veure amb la realitat.
I sobre la por.... bé un cop no es pot morir un perd la por a la mort, jajajajaja i aleshores esdevé una nova por, una por a viure, una por a no poder dir que cada nit ha merescut la pena, que no ha estat només una nit més, a la fi una existència sense objectius no deixa de ser més que una pèrdua de temps, i el temps no està fet per ser perdut.

I per acabar quelcom que m'ha vingut al cap avui, fa molts anys estàvem quatre amics reunits, a la vora d'un foc (bé, els vampirs no tenim massa fred, però som un romàntics i ens agrada aquest tipus de postals), i parlant, parlant va sortir el tema de que ens agradaria o quin desig demanaríem. El primer va dir que voldria ser un humà de nou per poder sentir el pas del temps i poder experimentar de nou estar amb algú envellint, el segon va dir que voldria ser humà per tornar a sentir tot allò que ara havia perdut, el tercer volia ser també un humà per tenir la necessitat de pensar més en els seus actes i valorar més tot el que se'ns dóna. Jo me'ls vaig mirar i simplement el hi vaig dir que desitjaria continuar sent un vampir i xuclar-lis tota la sang. Ummm, no sé que va passar, però mai més m'han convidat prop del foc, de fet hi ha vampirs un xic irascibles o possiblement, humans, massa humans.

dimecres, 26 de novembre de 2008

19ena entrada

Vaja, nou dia i nova entrada al blog, i avui sense la juguesca fàcil de transcriure les paraules dels altres.... us he de ser sincers i dir que tot i intentar que la meva veritable naturalesa no tingui una sortida fàcil, de tan en tan s'escapa i moltes vegades impulsada pels estímuls que els humans molt possiblement no sabeu ni com genereu.
Fa abys algú em titllar de monstre, i no com a crítica, sinó justificant que com que m'havien fet una cosa monstruosa havia esdevingut un monstre, sempre he quedat sorprès de la capacitat del llenguatge de doblegar-se al millor postor, amb tot la seva diarrea verbal no li va evitar un final que no per sorpressiu no era esperat.
Fins a un cert punt tinc simpatia pels monstres, n'he conegut molts i he tractat amb encara més, i com algú va dir: "Cuidis aquell que lluita contra els monstres de no convertir-se'n en un, quan portes molt de temps mirant a un espadat finalment aquest et mira a tu....". Monstre.... possiblement si, possiblement aquesta seria la paraula que el pobre dialecte dels humans tindria més a bé per definir-nos, i veieu, els vampirs no estem molestos per que ens digueu monstres, i en canvi qualsevol humà es sent terriblement molest quan li dius, primer o segon plat.... com sempre els humans necessiteu la capacitat de poder parlar i comentar, això si, amb la seguretat que ningú pugui parlar ni comentar de vosaltres, sou animals terriblement sorollosos, semblaria ser que fer soroll és una necessitat vital per demostrar que esteu vius, i fins a cert punt ja ens va bé, si vols trobar un humà no cal més que segueixis el soroll.... el que donaria per alguna cacera més complicada... últimament el més semblant a menjar per un vampir és anar al Macdonalds, menjar fàcil i de baixa qualitat, possiblement encara farem una pel·lícula que en lloc de "Maxisize me" es podria dir "Humanize me".... pufff, com ja vaig dir el sentit de l'humor dels vampirs és un xic tancat.

Bé no us entretinc més i us deixo que feu, tot esperant que us alimenteu bé, ja que tothom sap que som el que mengem .....

dimarts, 25 de novembre de 2008

18ena entrada

Hola de nou, avui he buscat (i trobat), un texte que segurament la gran majoria ja haureu escoltat, però no per haver-ho fet val la pena de no recordar-lo.... ahh, recordeu... recordar, recordad, la única esperanza es la venganza.....

V. : “Te garantizo que no te haré daño.”Evey: “¿Quien eres tú?”V. : “¿Quien? ¡”Quién” es solamente la forma de la funcion “qué”! ¿Y qué soy? Un hombre con una mascara.”Evey: “Sí, eso ya lo veo.”V. :”Naturalmente. No me cuestiono tu capacidad de observación, simplemente señalo lo paradójico que es preguntarle a un hombre enmascarado quién es.”Evey: “Oh… bien.”V. :”Pero en esta noche tan prometedora permíteme que, en lugar del vanal sobrenombre, sugiera el carácter de esta dramatis persona. Voilà!! A primera Vista, un humilde Veterano de Vodevil en el papel de Víctima y villano por Vicisitudes del destino. Este Visage ya no más Velo de Vanidad es un Vestigio de la “Vox populi” ahora Vacua, desVanecida… Sin embargo esta Valerosa Visión de una extinta Vejación se siente reViVida, y a hecho Voto de Vencer el Vil Veneno de estas VíVoras en aVanzada, que Velan por unos Violentos Viciosos y por la Violación de la Voluntad!! El único Veredicto es Venganza, ¡Vendetta! Como Voto, y no en Vano, pues la Valía y Veracidad de ésta un día Vindicará al Vigilante y al Virtuoso. La Verdad es que esta Vichisoise de Verborrea se está Volviendo muy Verbosa, así que solo añadiré que es un Verdadero placer conocerte, y que puedes llamarme “V”.Evey: “¿Eres una especie de maníaco?”V: “Estoy seguro de que eso dirán, pero, ¿con quién, si no es indiscrecion, hablo?”Evey: “Me llamo Evey.”V: “¿Evey? ¡Con V! ¡Claro, como no!”Evey: “¿A qué te refieres?”V: “A que yo, al igual que Dios, ni juego al azar, ni creo en la casualidad. ¿Estás herida?”Evey:” No, estoy bien…gracias a ti.”

Ahhh, però aquesta només era la introducció..... amb tot el millor podria haver estat.....

¡Buenas tardes, Londres! Permitid que, primero, me disculpe por la interrupción. Yo, como muchos de ustedes, aprecio la comodidad de la rutina diaria, la seguridad de lo familiar, la tranquilidad de la monotoní­a. A mí, me gusta tanto como a vosotros. Pero con el espí­ritu de conmemorar los importantes acontecimientos del pasado (normalmente asociados con la muerte de alguien o el fin de alguna terrible y sangrienta batalla y que se celebran con una fiesta nacional), he pensado que podrí­amos celebrar este 5 de noviembre (un día que, lamentablemente, ya nadie recuerda) tomándonos 5 minutos de nuestra ajetreada vida para sentarnos y charlar un poco. Hay, claro está, personas que no quieren que hablemos. Sospecho que, en este momento, estarán dando órdenes por teléfono, y que hombres armados ya vienen en camino.¿Por qué? Porque mientras puedan utilizarán la fuerza ¿Para qué el diálogo? Sin embargo, las palabras siempre conservarán su poder, las palabras hacen posible que algo tome significado y, si se escuchan, enuncian la verdad. Y la verdad es, que en este país, algo va muy mal, ¿no? Crueldad e injusticia, intolerancia y opresión. Antes tenías libertad para objetar, para pensar y decir lo que pensabas. Ahora, tienes censores y sistemas de vigilancia que nos coartan para que nos conformemos y nos convirtamos en sumisos. ¿Cómo esto ha podido ocurrir? ¿Quién es el culpable? Bueno, ciertamente, unos son más responsables que otros. Y tendrán que rendir cuentas. Pero, la verdad sea dicha, si estás buscando un culpable, sólo tienen que mirarse al espejo. ¿Por qué lo hiciste?, Porque tenías miedo ¿Y quién no? Guerras, terror, enfermedades. Había una plaga de problemas que conspiraron para corromper vuestros sentidos y sorberos el sentido común. El temor pudo con vosotros y, presas del pánico, acudisteis al actual li­der, Adam Sandler. Os prometió orden, os prometió paz. Y todo cuanto os pidió a cambio fue vuestra silenciosa y obediente sumisión. Anoche intenté poner fin a ese silencio. Anoche destruí­ el Old Bailey para recordar a este país lo que ha olvidado. Hace más de cuatrocientos años un gran ciudadano deseó que el cinco de noviembre quedara grabado en nuestra memoria. Su esperanza era hacer recordar al mundo que justicia, igualdad y libertad son algo más que palabras; son metas alcanzables. Así­ que si no abren los ojos, si siguen­ ajenos a los crí­menes de este gobierno, entonces os sugiero que permitáis que el cinco de noviembre pase sin pena ni gloria. Pero si veis lo que yo veo, si sienten lo que yo siento y si persiguen lo que yo persigo, entonces, os pido que os unáis a mí­, dentro de un año, ante las puertas del parlamento Y juntos, les haremos vivir un cinco de noviembre que jamás, jamás nadie olvidará.

Possiblement, algú es queixarà que no he escrit massa, ja sé que el copy-paste té aquestes cosses, però bé, heu rebut una lliçò o dues com a mínim, la primera que a vegades no el que un mateix diu és el més interessant, i la segons que encara tinc la capacitat per sorprende.

Amb tot demà ja tindreu un blog 100% meu.... amb tot el que això comporta i per cert potser parlarem de la major capacitat d'un vampir, la de desapareixer.

Bona nit Sr. V..... RIP

dilluns, 24 de novembre de 2008

17ena entrada

Ètica i moral, mai he conegut un binomi tan destinant des del seu inici a provocar la destrucció del esser humà, si fos el cas que existigués un mal com a tal, i no com una justificació dels actes dels homes. Aquest, hauria fet una jugada mestre fent entrar aquests conceptes en els llibres que els homes doneu com a sagrats i com a guies a seguir.
Avui fa un mal dia, un dia que sense voler m'ha portat de nou a l'hivern del 1898 prop de Weimar, va ser allí on vaig sentir per primera vegada una frase que any rera any no deixa més que ser una premonició del magne error humà "No hi ha actes morals o ètics, simplement hi ha interpretacions morals o ètiques dels actes", van ser unes paraules colpidores, que venien d'un boig o això és el que deien, de fet el vampirs tenim debilitat per aquest tipus de persones, són de les poques capaces de veure més enllà, i creieu-me si us dic que aquesta capacitat de visió no és cap regal.
Amb tot, i en el fons, al final només queden els actes, i per aquests serem recordats, no importa el que haguem estat o el que podríem haver fet, finalment el record esdevindrà només pel que hem fet, així doncs des d'aquí us recomano que penseu menys i feu més, a vegades perdre 10 minuts pensant en una situació, ens impedeix gaudir de 10 minuts d'aquesta mateixa situació, i no us prengueu això com una llibertat absoluta, perquè us conec humans, i suposo que si mai us va malament actuar com dic, culpareu a una figura fantasmagòrica i maligna que us va obligar a fer-ho. Recordeu, recordeu, els actes dels homes no mereixen ni el premi del cel ni el foc de l'infern, no sou tan importants, només sou allò al que heu arribat, i molt possiblement per la pròpia por mai sereu el que podríeu arribar a ser, la humanitat és un meravellós jardí, però un jardí avorrit on són les mateixes plantes qui selecciones que ha de créixer i com, i les pobres plantes són incapaces de veure el total del jardí arrelades com estan al terra...
Ja ho he dit, avui no és un bon dia, i a un mal dia un mal blog.

dissabte, 22 de novembre de 2008

16ena entrada

Bé, no està mal, ja tenim una nova pregunta..... quants cops ens podem acostar a n vampir abans que aquest ens mossegui??, ummmmm la resposta del vampir seria: tants com temps es pugui esperar fins que el plat es refredi ;). Si, ja sé, els vampirs tenim un humor un xic especial.....
Personalment, no crec que hi hagi un nombre de vegades prefixat, amb tot i personalment, no he fet més de tres visites en un mateix dia abans de demostrar el meu interès. Si ens ho pensem bé, veure tres vegades en un mateix dia a una persona en concret, ja h de deixar constància de l'interès, i si el dia té una evolució normal la tercera acostuma a ser quan el sol ja no hi és, i aleshores tot humà esdevé una víctima.
Dit, això també us faré el favor de com evitar convertir-se en el primer, segon plat o postres en un sopar vampíric, heu de demostrar que teniu sempre una carta sota la màniga, heu de fer veure que la mossegada pot esperar ja que el podeu oferir està molt per sobre que uns deliciosos 5 litres de sang.
En això, el més viu exemples s en Karl , un conegut que en el segle XIII vivia al que ara és Alemanya, en Karl va conèixer la Cecile, quant aquesta encara no havia arribat als 19 i no la va mossegar fins que ella va tenir 35 anys, en tot aquest període de temps en Karl va esdevenir el millor amic de la Cecile, i a aquesta poc li importava si el seu amic no envellia. Finalment l'encant es v trencar i en Karl va valorar més apagar la seva set que no pas la relació amb ella. Amb això vull dir que no hi ha cap timing prefixat, i si alguna de vosaltres decideix mai temptar a lla sort, ja ho sap, cada dia és un dia diferent i no es pot viure de la glòria passada, com diuen els amics de l'església "Sic transt gloria mundi", o com en millors temps "Memento mori". Per cert, si algú pregunta que volen dir aquestes frases que vagi preparant el coll, ja que es converteix en primer plat del sopar d'aquesta nit. Com qualsevol lector deu haver notat i interpretat Sahrazad va descobrir a temps que el sultà no era més que un vampir també.....
Ummm, un altre motiu (i aquest és personal), per convertir-se en un plat, és no haver vist la pel·lícula de V de Vendetta (ke lo xepas).

dijous, 20 de novembre de 2008

14ena entrada

Bé, ahir vaig cometre l'error de ficar el 15 abans del 14, i no és que tingui cap mena d'especial predilecció per cap dels dos números, ahhhhh fins i tot els vampirs perden la memòria. I seguint amb el d'ahir avui ens toca la segona paraula que tan amablement ens van facilitar ahir, i la paraula és "marxar", bé com en tot i en tota situació la gràcia sempre està en saber marxar a temps, no abans de que tot acabi i no després, just en el moment precís i això requereix de molta vista i pràctica. A més, hi ha ocasions on marxar no és una opció, i com a botó:
Viajero:Si vas para Esparta, dile a los espartanosque aquí yacen sus hijos,caídos en el cumplimiento de su deber.
Bé, suposo que no caldrà explicar massa a que ens referim amb aquestes frases. Amb tot, a mi sempre m'ha costat marxar, tot i que sé per pròpia experiència que una sortida a temps sempre és una victòria, però tinc la tendència natural a entossudir-me a donar un valor moral a les persones molt superior al que es mereixen, i a creure en possibilitats que el temps s'ha encarregat de demostrar-me que no eren més que falses esperances.
Qui en veritat que en sabia d'això era en Noehlius, sempre el trobo a faltar en les convencions anuals, i molt possiblement ell si que hagués tingut contacte directe amb bona part de les persones que us han escrit la història, encara recorda les seves darreres paraules, quan aquestes tenien un significat més enllà de les mateixes, va ser amb una bona copa de vi i en un fred hivern, em va mirar i somrient com aquell a qui ja no li queda res més per veure em va dir: "Un mon sense sorpreses no deixa de ser una vida buida, i una vida buida no cal ser viscuda...", després de molts anys he arribat a la conclusió que les veritables sorpreses que li mancaven venien de les falses esperances dipositades en els humans, amb tot i si hagués aguantat un parell de segles m´´es estic segur que hagués somrigut al veure la revolució industrial.
Però bé, en una cosa hi estic d'acord en un mon d'il·lusions i on es valoren les coses més temporals i transformables, la veritat es converteix en un reflex de la realitat, un reflex tan diferent com els ulls que el miren o el mirall que el reflecteix. Amb tot, si mai demaneu dos paraules i us diuen "peli" i "marxo", crec que és el moment on us heu de plantejar que és el que no funciona ;).

dimecres, 19 de novembre de 2008

15ena entrada

Ummmm, pel fet de tenir de fer una entrada cada dia quasi que avui em toca la campana, però he estat força ocupat amb diversos temes que òbviament poc us interessen... Avui he tingut la col·laboració d'algú que encara no s'havia passejat (o potser si) per aquest blog, i qui amablement ha ofert un tema, bé han estat dos, hi ha persones amb una generositat increïble; així que només en queda dir, xie, xie. Umm les pelis, de fet a part de ser un mitjà d'entreteniment més que acceptable, són la forma en que els mortals projecteu els vostres desitjos i limitacions; i molt en fan d'elles la seva forma de viure, és quelcom que em sorprèn, el creure que les coses no són simples, totes les coses han de ser complicades, com si per tenir una naturalesa humana, complicada per definició, tot hagi de seguir aquest mateix ordre, mai em deixa de sorprendre l'egoisme i prepotència que presenteu. Doncs us sento dir, que la majoria de les vegades les coses són simples, i millor aniria si ho prenguéssiu com una veritat universal, si algú no et parla, no és que estigui segrestat/da, ni que tingui massa feina, ni tan sols que estigui fent d'agent secret/a. Si algú no et parla molt possiblement és i simplement és, i tornem en el fet simple, de que no té cap ganes de parlar amb tu. Amb tot, possiblement sempre és millot creure que la persona en qüestió està lluitant contra extraterrestres a verificar que no li causem la més mínima impressió. Els humans sou patètics, patètics i escassos de realitat, teniu un pànic terrible a la veritat quan aquesta contradiu el que desitgeu, de fet mai heu deixat de ser una colla de nens malcriats, que no podent naturalment fer moltes coses feu pel·lícules per demostrar com podria ser allò que no podeu fer, i algú encara es creu que és només qüestió de temps o sort el poder-ho fer. Així doncs aprofitant, l'avinentesa cinematogràfica, només dir-vos que la vostra vida, no és com les pel·lícules americanes, que tenen un final feliç, en la vostra vida i malauradament, no hi haurà un final feliç, serà el compendi del dies que heu viscut i el que n'heu fet d'ells, així doncs no val la pena esperar ser l'heroi de la peli i no fer res, val més la pena ser l'actor secundari (encara es sigui l'actor secundari Bob) i viure tots els dies. Si al final quan us moriu us passen la vostra vida com una pel·lícula, almenys desitgeu tenir temps suficient per acabar-vos les crispetes. Ummmm, i si parlem de cinema us deixo dos talls que m'agraden, si algú els veu ja me dirà: http://es.youtube.com/watch?v=ZpwsKRpKS_M http://es.youtube.com/watch?v=8mRJU0jjcck Ahhh, i ja tenim tema per demà.... un altre cop xie, xie. Recordeu, recordeu, l'única esperança és la venjança.....

dimarts, 18 de novembre de 2008

13ena entrada

Arghhhhhh, avui ha estat un bon dia el que contradiu que sigui una entrada 13 la que ho hagi de dir.... avui puc estar content, si quelcom mou als vampirs és la curiositat, tot i odiar els gats, en certa mesura en hi assemblem, davant un nou incentiu no podem estar-nos de jugar, tot i que possiblement acabarem amb els bigotis (en el cas dels gats) cremats....
Però es clar un repte o un desafiament no pot quedar sense resposta, no s'ha d'oblidar que la gran majoria de nosaltres provenim d'un temps on una acció poques vegades quedava sense una reacció, així doncs sigui benvingut el repte, i només queda l'altre part accepti la seva derrota com a no pot ser d'una altra manera, però fins aquell dia.... en vindran de dies, hores i minuts on caldrà que demostrem el que som, això si, amb un fil de la humanitat que no tenim no abusarem de la nostra condició, ni tampoc deixarem que l'adversari ens sorprengui, moltes vegades el pitjor adversari és un mateix, i la gosadia o la sensació de la victòria l'antesala de la derrota.
Si, hem estat desafiats, i tot i que no caldrà un combat a primera sang, segurament aquest no serà menys interessant, mai em esquivat un guant i no serà ara després de tants anys que ho farem, i més quan el premi, no serà res material, ni tan sols cap mena de reconeixement, sinó la imatge d'algú que ha aprés i el sentiment interior una vegada més que ens n'hem sortit de nou.

dilluns, 17 de novembre de 2008

12ena entrada (tantes com apòstols)

Nova entrada i ja en van 12, bon número, i sembla que ja estiguem a les rebaixes del vampirisme, avui i sense buscar-ho ens hem trobat amb una nova vampira.... i com ja vaig dir ahir, si aquestes ens han de salvar l'espècie amb gust renegaria i em convertiria en un estúpid humà, total als humans no cal demanar-lis masses fets extraordinaris, i ja en podem estar contents si ens donen la poteta després de cada galeta.
Hi ha copa que lamento no ser un home llop, bé els seus problemes passen per una necessitat de depilació que faria milionaris als de la corporació dermoestètica, això i un alè que mataria a qualsevol, em pregunto com és que encara ningú a fet raspatllets de dents per homes llop, però tants mals no podrien estar sense cap benedicció, i en tenen una de majúscula, ningú vol ser home llop, tothom vol ser un vampir ben plantat, i etc, etc, i d'això bona culpa en tenen el Banderas, el Pitt i companyia.
Això em recorda que havent-t'hi moltes més formigues que lleons, hi ha molts més contes que comencen amb: Hi havia un cop un lleò.... Bé, suposo que pels pobres mortals somiar és gratuït, sempre hi haurà el despertar i el desig de no recordar allò que s'ha somiat. Per cert, i per celebrar la dotzena d'entrades una nova confessió, els vampirs no somiem, els vampirs vivim en un somni etern, un somni del que no podem despertar, i en bona part és gràcies a humans com el que he conegut aquesta tarda. Una simple hombra d'un reflex del que es voldria ser....

diumenge, 16 de novembre de 2008

11ena entrada

Bé continuem sense preguntes, estic content de tenir uns lectors tan inteligents o tan poc interessants en preguntar res.... possiblement hauria d'estar content que algú perdi el temps llegint això, tot i que, veient com perdeu el temps la majoria dels mortals no puc més que somriure de veure com el temps us marxa entre les mans, de fet per algú per qui el temps funciona moooooolt lentament, la vida dels mortals és com una pel·lícula càmara ràpida. I si hi ha una veritable veritat és que per molt que digueu al final sempre lamenteu no haver tingut més temps, i no precisament per fer res important, sinó simplement per estar en aquest mon, no us enganyeu, nigú accepta la mort, i si algú ho arriba a acceptar no es pot ni arribar a imaginar l'estupit que és.
Per cert, aquest cap de setmana he conegut una semblant a mi, bona conversa ulls interessants i un interès interessant vers certs temes, amb tot el fina ha estat el de sempre, i no aprenc, les promeses del que podria ser sempre queden superades pel que és. I aquella qui deia que era com jo no va passar de ser una pobra mortal amb ganes de jugar a jocs pels que no estava ni preparada ni invitada. A vegades em pregunto si ja no en quedem gaires, si no sm més que un resquici del passat i que, no la persecució humana sinó el seu oblit acabarant per fer-nos desaparèixer, ja que sempre és millor dexair l'escena que aburrir-se acte darrera acte.
Com deia en Pètrius, cada dia costa més que algú em faci dibuixar un somriure, i sense somriures no ens queda res.

dissabte, 15 de novembre de 2008

10ena entrada

Si realment voleu conèixer la naturlaesa d'una persona, deixeu anar un "carpe diem" i vigileu la seva reacció, si us està molestant sobre uns 30 minuts sobre l'important que és per ell/a aquesta expressió aguanteu (de fet heu estat vosaltres qui ho heu provocat), i deixeu anar un "panta rei", ummmm molt possiblement tota la reacció d'abans quedarà en una cara d'estranyat/da. Aleshores ja us podeu plantejar de mossegar el coll, la humanitat no perdrà res d'important amb aquesta espelma que s'apagarà, tot i que vigileu amb els efectes que la "tuyona" provoca.... Jajajajajaja, perdoneu però aquesta és una broma que fa molta gràcia als vampirs, i per si mai us en trobeu cap us explicaré el secret de la mateixa... Carpe diem: Carpe diem es una locución latina que literalmente significa ‘cosecha el día’, lo que quiere decir es «aprovecha el día, no lo malgastes»>.Fue acuñada por el poeta romano Horacio (Odas, 11.8): Carpe diem quam minimum credula postero ‘Aprovecha el día, no confíes en mañana’ (moltes gràcies wikipedia). Aquesta frase terriblement famosa gràcies a una peli d'homos que no havien sortit de l'armari, bé possiblement ni sabien que estaven en l'armari.... Una frase lloable, i carregada de sentit, etc.... etc... Ara analitzem que vol dir "l'estranya" expressió panta rei... Heráclito de Éfeso —conocido también como «El Oscuro de Éfeso» (promet l'expressió de "el fosc") Todo este fluir está regido por una ley que él denomina Λόγος (Logos). Este Logos no sólo rige el devenir del mundo, sino que le habla al hombre, aunque la mayoría de las personas "no saben escuchar ni hablar". El orden real coincide con el orden de la razón, una "armonía invisible, mejor que la visible", aunque Heráclito se lamenta que la mayoría de las personas vivan relegados a su propio mundo, incapaces de ver el real. Si bien Heráclito no despecha el uso de los sentidos (como Platón) y los cree indispensables para comprender la realidad, sostiene que con ellos no basta y que es igualmente necesario el uso de la inteligencia, como afirma en el siguiente fragmento: Se engañan los hombres [...] acerca del conocimiento de las cosas visibles, de la misma manera que Homero, que fue [considerado] el más sabio de todos los griegos. A él, en efecto, unos niños que mataban piojos lo engañaron, diciéndole: 'cuantos vimos y atrapamos, tantos dejamos; cuantos ni vimos ni atrapamos, tantos llevamos'. en Diels-Krantz, Fragmente der Vorsokratiker, Al uso de los sentidos y de la inteligencia, hay que agregarle una actitud crítica e indagadora. La mera acumulación de saberes no forma al verdadero sabio, porque para Heráclito lo sabio es "uno y una sola cosa", esto es, la teoría de los opuestos. Quizás el fragmento más conocido de su obra dice: ποταμοις τοις αυτοις εμβαινομεν τε και ουκ εμβαινομεν, ειμεν τε και ουκ ειμεν τε En el mismo río entramos y no entramos, pues somos y no somos [los mismos] en Diels-Kranz, Fragmente der Vorsokratiker, El fragmento (citado con frecuencia erróneamente como no se puede entrar dos veces en el mismo río, siguiendo a la versión que da Platón en el Cratilo) ejemplifica la doctrina heraclítea del cambio: el río —que no deja de ser el mismo río— ha cambiado sin embargo casi por completo, así como el bañista. Si bien una parte del río fluye y cambia, hay otra (el cauce, que también debe interpretarse y no tomarse en un sentido literal) que es relativamente permanente y que es la que guía el movimiento del agua. Algunos autores ven en el cauce del río el logos que "todo rige", la medida universal que ordena el cosmos, y en el agua del río, el fuego. A primera vista esto puede parecer contradictorio, pero debe recordarse que Heráclito sostiene que los opuestos no se contradicen sino que forman una unidad armónica (pero no estática). Es razonable, entonces, que la otra cara del agua sea el fuego, como él mismo lo adelanta en sus fragmentos. A pesar que existen ciertas similitudes entre Heráclito y Parménides, las doctrinas de ambos siempre han sido contrapuestas (con cierto margen de error), ya que la del primero suele ser llamada "del devenir" o (con cierto equívoco) "del todo fluye", mientras que el ser parmenídeo es presentado como una esfera estática e inmóvil. Era conocido como "el oscuro", por su expresión lapidaria y enigmática. Ha pasado a la historia como el modelo de la afirmación del devenir y del pensamiento dialéctico. Su filosofía se basa en la tesis del flujo universal de los seres:"Panta rei" (πάντα ρει), todo fluye. Sempre m'he preguntat en que vam fallar, perquè l'evolució natural no va permetre que l'arrel de gnt com Heràclit no evolucionés i en canvi ens vam quedar amb l'arrel d'Horaci, com en quasi tot la resposta és fàcil, Deu no accepta competència... I recordeu he estat enviat com un llop en un ramat d'ovelles, que no volen més uqe convertir-se en llops, quan no tenen més que una patètica naturalesa d'ovella.

divendres, 14 de novembre de 2008

9ena entrada

Ummm, tot i el retards felicitar el pre aniversari a algú, ahir tenia el cap en molts llocs i se'm va passar per alt, tot i el retard, així doncs queda felicitada.
"Sermo hominum mores et celat et indicat idem", el llenguatge amaga i alhora revela el caràcter dels homes. Tota una declaració de principis, bé no és meva és com molts ja sabran de Catón. jajajajaja, sempre m'ha sorprès com una mica de vi pot fer-me venir el llatí al cap, possiblement en aquestes situacions un retorna a la primera llengua que va aprendre. Ummmm, la gent té la meravellosa tendència a escoltar i recordar allò que més els interessa, suposo que no va lligat a la limitació de la memòria sinó més aviat al propi interès de recordar allò que es vol recordar, aquest fet ens indica molt de la persona, si les paraules en revelen el caràcter i alhora l'amaguen, els records que tenen les persones del que diem ens revela encara més com són.
I l'oblit d'allò que no interessa no ho fa desaparèixer, només ens fa creure que ja no hi és, oblidar no elimina, oblidar dona peu a que tinguem una sorpresa majúscula quan aquest oblit ve reforçat amb la sorpresa, oblit i sorpresa acostumen a donar com a fruit el desastre, que no és precisament un bon fill, sinó un bon fill de p***, òbviament i simplement per gènere gramatical, la p*** seria la sorpresa, i el pagano l'oblit, tot i que no sé si mai s'ha oblidat de pagar....

dijous, 13 de novembre de 2008

8ena entrada

Neu, neu i neu..... avui ha estat un dia nevat, i un dia gèlid després de que algú digués "i que et pica a tu per voler que ens veiem...." La neu sempre em recorda al meu amic Syrius, bé sense Black.... (suposo que algun freaky sabrà a qui em refereixo amb lo del Black). Syrius sempre deia que l'amor és com la neu, fa gràcia al descubrir-lo i ens deixa sense paraules, ens serveix com a eina de joc i fascinació, pero volguem o no l'acabem trepitjant, es transforma en gel o quelcom semblant al gel, es fon i finalment com aigua que resta se'ns escapa entre les mans... Possiblement no tenen massa nivell literari aquestes paraules, però van ser les d'en Syrius, abans de decidir anar a prendre el sol, i el sol i els vampirs no són massa bons amics... Ummm, ara algún lector podria dir que em contradic amb el que vaig dir de que els vampirs poden sortir al sol, bé la veritat és la següent: quant más actua un vampir com a tal, més fort i més vampir tal com els imaginem es torna, ara bé també es pot decidir a mantenir una vida "quasi" normal (a nivell vostre), i aleshores som menys vampirs i esdevenim més humans i com a tals podem actuar. Per cert, gràcies pel primer comentari, i dir que la por no és més que la defensa d'allò que no coneixem, i possiblement aquell qui ha conegut molt i que por arribar a conèixer molt més, poca por hauria de tenir. Amb tot, suposo que tothom té la seva pròpia por o pors, i d'aquestes ni tan sols els vampirs en podem escapar.

dimecres, 12 de novembre de 2008

7ena entrada

Bé sembla que la gent encara no s'anima a fer preguntes.... és quelcom que no se'm fa estrany, els humans teniu la falera de parlar pels descosits esperant que us escoltin i en el moment de definir-se tothom calla, es cla que una paraula sempre lliga més que no pas un silenci.
I ara uns petits consells per al´gu que em va demanar com afrontar una cita amb un vampir,bé sent un vampir molt possiblement tindreu la tendència d'utilitzar la paraula rendez-vous, però de debò us en podeu estar i continuar amb català. Bé primer de tot, heu de tenir clar que als vampirs no ens agrada la vulgaritat, òbviament tenim ulls i si alguna noia ha estat dotada per la mare naturalesa d'algún atribut en especial el sabem valorar sense necessitat que en els ensenyin en excès, seria com dir mira, sóc noia i el que valoro de mi són els meus... possiblement algú qe porta segles arrosegant-se per aquest mon, valorarà més altres coses que no pas res que pugui pagar. Així doncs, ja ho sabeu, discrecció i bona conversa, no cal que intenteu fer sortides ingenioses, o si les feu, i us les trenquen no us enfadeu, el temps és un magnífic professor, i els vampirs en tenim de sobres.
Ara bé, el moment clau sempre hi ha dues opcions que us portin o que porteu a sopar, si teniu la segona opció u recomano un lloc tranquil, amb bona cuina i un tracte afable, la manca de referents afectius fa que els vampirs valorem aquests entorns, per cert, un primer sopar a casa vostra, us convertex segurament en postre i no és gens recomanable. Durant el sopar, no us esteu de preguntar tot allò que us interessi, ningú millor que un vampir per donar classes d'història, quasi sempre en primera persona, i tot i perdre la humanitat per segles enten i compren la majoria dels problemes humans, com aquell que estudia un mal del que no pot acabar malalt, ummm, possiblement ara acabo de trencar un dels mites.... els vampirs mengen i beuen???, doncs si, ho sento per tots aquells que es creien que només ens dedicàvem a mossegar colls, els vampirs també tenim la possibilitat de menjar com vosaltres, tot i que el nostre sentit del gust és un xic diferent.
Després de la primera cita no us espereu cap mossegada, si la companyia ha estat grata voldrà repetir fins que aburreixi, un vampir mai s'età d'allò que el fa distreure, ja coneix prou bé el que significa la monotonia eterna. Amb tot, i si heu estat bons/es minyons/es, possiblement si que us emporteu un petò de bona nit....

Per cert, només com a recomanació escolteu el concert de HIM "Digital Versatile Doom", és del tot recomanable.

dilluns, 10 de novembre de 2008

6ena entrada

Hola de nou, possiblement us soni la frase de: "He creuat oceans de temps enfrontant-me a les pitjors tormentes que un Deu hagi pogut creat només per estar amb tu...".
De fet en Vlad, sempre va ser un romàntic, i un xic necessitat de protagonisme, i òbviament en Abraham Stoker (Bram) pels amcis se'n va sapiguer aprofitar. De fet i després de llegir moltes vegades i moltes edicions, us puc assegurar que l'única veritat del seu llibre (en aquestes alçades la pregunta de quin llibre ofen), és la següent: la veritable força dels vampirs és que ningú creu en ells, i això ens permet de passar per aquest mon sense mases problemes, òbviament qui busqui sers obscurs i que es transformen en ratpenats, o llops, que són capaços de seduir amb la mirada i que tenen tendències a vestir-se de forma "peculiar", es pot trobar amb la sopresa que el seu veí truqui qualsevol nit, i no per demanar sucre.....
En Van Hellsing era un bon paio, el problema era que teníem punts de vista diferents però sempre ens vam sapiguer acceptar, amb tot no jugaba massa bé a les cartes, i encara que sembli estrany el trobo a faltar de tant en tant.
Per cert, escriure per no sé qui, i qui molt possiblement pugui tenir alguna pregunta ofereixo la possibilitat de que les deixeu i en funció del interès de les mateixes les aniré contestant.

diumenge, 9 de novembre de 2008

5ena entrada

Holes de nou.... A vegades aquelles persones amb qui portes menys temps en contacte o que fa menys que coneixes són les que et desperten més interès, i aquelles a qui trobes a faltar més. El temps és quelcom diferent o que té una mesura diferent entre els humans i els vampirs, possiblement la pròpia naturalesa dells vampirs perverteix el concepte de temps. A vegades per no dir sempre no podem més que deixar escapar un somriure (que sempre és mal interpretat) quan algú ens parla d'una ruptura amorosa. Nosaltres ho tenim clar, l'amor és pels poetes, han viscut molts anys amb ell, és objecte del seu negoci, i com objecte mercantil malament aquell que se'l pregui seriosament. Se'ns culpa de no tenir sentiments.... bé, la pregunta que us faria és: quantes vegades estarieu disposats a perdre a l'èsser estimat?? 2, 4, 10, 15??? imagineu el cas com el nostre on el temps no té límit, possiblement les 100 primeres vegades que em vist crèixer, florir, i finalment esmarcir-se i morir l'amor ens ha fet mal, al final hem aprés que aquest no existeix o que no està fet per nosaltres. Per cert, abans que algú ho pregunti, no existeixen ànimes bessones pels vampirs, és quelcom que Deu amb el seu gran sentit de l'humor ha decidit, i com sempre hi ha sentits de l'humor que se m'escapen.... I finalment dir-vos que no existeix la reencarnació, ho sento... amb tots els anys que porto arrossegant-me per aquest fotut mon no m'he retrobat amb ningú que algun cop haguès conegut o estimar, i us puc assegurar que aquest és tema recurrent en les converses de la convenció anual de vampirs.... ningú s'ha retrobat a ningú, així que.... els actes dels homes no mereixen ni el premi del cel ni el càstic de l'infern. "Just one look into your eyes... one look and i'm crying... 'cause you are so beautiful... just one kiss and i'm alive... just one kiss and i'm ready to die."

dissabte, 8 de novembre de 2008

4rta entrada

Abans de res dir que ja et trobo a faltar tot i que encara no fa ni 24 hores que vàrem parlar....

Ummmm, a vegades em fan gràcia els humans que tendeixen a sobrevalorar tot allò que no coneixen, de fet suposo que molt diferent haguès anat als vampirs si se'ns hagués conegut de forma més profunda. Primer dir que els vampirs tambè pateixen el pas del temps, que s'accentua ern la cas que voluntàriament es decideixi, prescindir dels fluids aliens.
Possiblement molta gent quedaria sorpresa de la poca importància que aquell que ha viscut molts anys por donar al que altres denominen la "seva vida", que normalment acostuma a ser curta i aburrida, i sense cap interès per aquell qui ha pogut viure tots els canvis d'aquest fotut mon en primera persona.
Per cert, també podem sortir al sol sense cremar-nos, així que recordeu que la llum del ida tampoc us pot salvar, i no, no és gens divertit arrossegar-se per aquest mon durant segles sense tenir clar ni com ni quan un pot arribar a morir...
"She was the sun shining upon the tomb of your hopes and dreams so frail..." HIM

divendres, 7 de novembre de 2008

3era entrada

Hola de nuevo, jajajajajaja me promeetí intntar hacer una netrada diaria o almenos semanal, y voy a una mensual, pero bueno, que se le va a hacer, supongo que todo dependerá del tiempo que tenga uno y de la expectación que espere despertar.
He decidido colgar una frase con cada entrada, así ocupo espacio y escribo algo mas interesante e inteligente de lo que pueda provenir de mi propia cosecha:
"the venenous kiss you gave me killing the loneliness".... Him dixit, o mas bien, Ville Valo dixit.
Hoy no ha sido una buena noche, y aunque tenga alma de exhibicionista, no mé apetece divulgar-lo al gran público, así qeu si alguien tiene ganas de conocer los pormenores (se que hay gente morbosa), prometo respuestas personalizadas.