entrada 1109-4 (any 8)

El vell  professor va netejar les seves ulleres mentre mirava als alumnes, portava molts anys donant classes, i havia arribat a una conclusió, cada cop estaven millor preparats els seus alumnes tot i que cada cop eren pitjors, els havien optimitzat sense fer-los millor, va somriure “Suposo que deureu pensar que un pobre vell com jo no té cap mena de possibilitat de sorprendre a un grup de joves com vosaltres... amb tot, deixeu que ho intenti...” es va acostar a la porta amb l’atenció dels alumnes captada ni que fos per tal de poder riure del vell aquell... “Permeteu que us presenti...” va obrir la porta, i he de reconèixer que sempre m’han agradat les entrades teatrals, vaig aparèixer al mig de la classe, la sorpresa va ser general, dos de la primera fila em van saltar a sobre acabant contra la paret del fons de la classe, el mestre va somriure burletament mentre s’acostava “I les presentacions?, sempre tens d’entrar d’aquesta manera tu?”, la resta de la classe s’havia aixecat, hi havia una combinació d’odi i por en la seva mirada, havien estat escollits entre els millors de les joventuts catòliques de diferents països amb una sola idea, salvar a la humanitat dels monstres, salvar-la de persones com jo... “Crec que ja no calen les presentacions” va dir el professor, i jo em vai seure sobre la seva taula “Permeteu que us presenti a aquell que serà el vostre enemic, i com heu vist, i per ara, no teniu cap possibilitat de de sortir vius si us el topeu...” un parell més van intentar conjurar quelcom, defensar-se amb no sé que més i intentar llençar algun sortilegi, tot per notar dos bufes al clatell que els va fer picar amb el cap sobre la taula, van aixecar el cap i haguessin jurat que el personatge ni tan sols s’havia mogut, una de les noies va explotar “Aquesta és la sorpresa?, portar-nos a un monstre?” “Monstre?, i qui no ho és... no sou els humans un exemple precisament de la virtut” “I què som?” va respondre “Una espècia que es vol protegir, i que vols justificar, com necessiteu les justificacions, que es vol justificar que fa quelcom superior en aquest intent de protegir-se, una espècia que decideix que tot allò que no es pot controlar és el mal i que cal eradicar-lo per tal que el bé pervisqui i el bé és tot allò que podeu controlar, manipular i exterminar a gust... amb tot, jo no em difereixo de vosaltres des del punt de vista que senzillament us mato per poder sobreviure, que no és més que allò que vosaltres veu, i suposo que si qualsevol xai o altre animal us titlla de monstres, riureu i pensareu que no en tenen ni idea, que ells senzillament són sacrificables davant vosaltres...”, els dos que havien picat a la paret van agafar lloc aquest cop a les darreres fileres, una campana va avisar del fi de la classe, però la gent no es va moure vaig somriure, una sola ganyota ràpida i un crit va explotar fent que sortissin corrents “Això és el millor que teniu?” vaig dir al vell professor “De debò, això és el millor, tan desesperats esteu? Desesperats i decebuts... si això és el vostre sostre” va somriure, “No em preocupa el seu nivell, el que em preocupa és que acabo d’adonar-me’n que cap ni un serveix, he vist com et miraven, qualsevol d’ells es canviaria per tu, ja no volen lluitar contra monstres, ara volen ser monstres..” “Bé, no està malament no voler perdre la veritable naturalesa, no voler de deixar de ser humà” vaig dir amb un somriure “M’acceptaràs un cafè?” vaig somriure, al passadís un grupet dels alumnes ens esperava, la mateixa noia de la pregunta se’m va acostar “Què se sent?” em va preguntar... vaig somriure “Llibertat”