entrada 1139-2 (any 8)

Dels altaveus sonava “No hi ha res més subjectiu que les teves raons més objectives”, vaig aixecar el got veient el reflex distorsionat de la gent que hi havia al meu voltant i recordant el que m’havien dit feia temps “No es que les imatges es distorsionin, ho fa la gent, i el que passa és que tenen por de reconèixer-ho, i prefereixen viure enganyats”, dels altaveus el tipus seguia “No hi ha res més estúpid que voler que aquell que no ens estima estigui al nostre costat, o allunyar a aquell que ho fa”, el local s’anava omplint la nit era jove, té el seu punt de gràcia com amb el pas dels anys cada cop triga més la nit a ser jove, en poc més d’una hora el local va quedar ple, la barra a talla d’andana d’estació hongaresa i la cambrera va tenir de compartir l’atenció que em prestava amb tota la resta dels presents, una noia al costat em va somriure, sempre m’ha costat entendre aquestes convencions socials tan humanes, torno el somriure amb un “Folles?” canvia el gest però només un instant “Potser” contesta amb un nou posat, torno a somriure “Així ens trobem davant una desesperada amb fums”, la tipa perd el somriure, jo no, amb tot no em puc estar de fer la bona acció del dia “Suposo que el tatuatge que et baixa pel braç representa la constel·lació del drac, o draco, amb tot t’he de dir que com a mínim manquen dues de les estrelles Edasich i Tyl”, “així que a part de cabron també ets un set ciències”, “Crec que amb una sola ciència pots saber-ho… amb gràcies per regalar-me’n sis més” “Em demanes una copa?” somric, la cosa comença a rutllar o almenys anar pel camí de no morir de set, demano dues copes a la cambrera, i ella passa al pla B d’explicar-me la seva vida, la miro, somric al pensar que almenys té quelcom que considera vida, sinó, no hi hauria res del que parlar qualsevol tema que toqui segurament no serà del meu interès i qualsevol que jo tregui s’escaparà del seu àmbit de competències, que és com crec que ho diuen ara, vaig recordar el que m’havien dit fa segles “La divisió en classes és precisament per evitar això, per evitar les infelicitats mútues” em va treure dels meus pensaments “Ho deies de debò lo de follar” va dibuixar un somriure que hauria de tenir el tractament de sexi, però que admetria forces d’altres adjectius, m’hagués pogut arronsar d’espatlles i deixar anar un “Perquè no?, la nit no pot anar a pitjor”, em va agafar de la mà i em va portar cap a fora, la cambrera em va somriure, suposo que deuria pensar que era el meu dia de sort, la tipa també portava el seu somriure, suposo que ho explicaria el dilluns a les seves amigues, un cop fora del local s’atura prenent un cert aire de naturalitat per uns instants, després em porta a un carreró, no hi h petons em baixa els pantalons i jo li pujo el vestit somriu al ensenyar-me les calces tota trapella “T’estalvio la feina” somric, li beso el coll i ella deixa anar un gemec, la mossego, se sorprèn però res més, ja és tard, la seva sang no té gust, com ella, del tot sosa sense cap mena de vivència que doni un regust especial, cinc litre de la més pura atonia i sense contingut, la deixo caure enviant un missatge per tal que recullin el cos, tinc una arcada, i és que tot i els segles un encara no està preparat per menjar segons quines merdes