La força del vampir recau en el fet que ningú creu en ell

dimecres, 28 de setembre de 2016

entrada 1146 (any 9)

Com cada dia vaig aparcar, sortint del cotxe i obrint la porta per deixar al gremlin lliure, aquesta després d’unes “Gràcies” surt del cotxe i va disparada a trobar-se amb els seus companys, una mirada als pares i vec la natural evolució del xonisme més poligoner, aquelles sota el nom de La Vane, i els benaurats nomenats Joshua o Jonathan, han crescut i per desgràcia aliena s’han perpetuat tal i com recomanen els petit suïsses de dos en dos, doncs res, que la meva càrrega (aquella que carrego cada matí) de nom Alícia ha sortit disparada vers els dos xurumbels de tan excelsa parella, suposo que el gremlins aliens deuen respondre a noms com: Kraken o Ragnar en el cas d’ell, i Daenerys o directament Khaleesi en el cas d’ella, i mentre hi barrino esperava que la petita se n’oblidés però heus ací que no, unes passes més enllà s’atura es gira i torna corrents, em mira i m’estira dels pantalons amb aquella cara de “O baixes o aguanto la respiració fins que em mori” i abans que passi de vermella a lila m’acotxo per tal que em deixi anar un petonet i torni amb la resta del suicide squad que formen la panda de hijoputagremlins del cole. Un cop dins la parella em mira i se’ls hi escapa un “Mira al criado”, somric, fa segles que he aprés que no ofèn qui vols, sinó qui pot, la tipa intenta excusar-se, aixeco la mà “No passa res, de fet, si, soc el criat del seu pare... un home que em pot pagar per tal que faci entre d’altres aquesta feina”, m’encanta veure com fer un pas endavant fa retrocedir a la gent, i sobretot a aquells que saben que un espai mínim és l’únic oportunitat a sortir-se’n, no criticaré les amistats de l’Alícia, els seus pares li podrien oferir el millor dels col·legis, però es van decantar per aquell, per tal que veiés que no només hi ha xaxiguais en aquesta vida. Fa uns dies que l’Alícia surt del cotxe i no hi troba els seus amiguets ni els amiguets ni els pares, i no se n’ha pogut estar “No se...” m’ha dit amb aquell posat d’algú qui tot ho hauria de saber i veu que quelcom se li escapa “Fa dies que no venen... i abans que m’ho diguis no és cert que igual estan malalts...”, somric, i ella agafa aire mentre empassa saliva, “Et puc demanar un favor?” no perdo el somriure “No, no pots, si vols que faci res ja saps com va això...”, ella ho valora, sap que ha perdut però no discutirà “Vull que miris a veure que passa...”, la deixo amb els seus pares. Els segles m’han ensenyat que no importen els anys que tenen, una ordre és una ordre i em paguen per obeir, per complir desitjos, les qüestions són banals i quasi mai escaients, conec als pares, no a ells personalment però sé com es pot sobreviure amb la crisi que hi ha, una trucada i una cita, unes hores després i ja de nit en un altre racó de la ciutat entrava en un local, el tipus no va poder evitar riure “Saps?, quasi que em cago a sobre quan m’has trucat, i el que no he pogut evitar ha estat pixar-me de riure després de la teva pregunta, de debò ara t’encarregues de gent com aquella?”, aixeco la mà, tot i tenir l’eternitat el temps no està fet per ser perdut i menys encara amb algú com aquella persona “Tens la informació”, el tipus s’ha mogut nerviosament “Si, si... mira han fet negocis sense pagar i ja saps com va això, si no pagues bé que d’altres han de cobrar, i dos nens ofereixen un ampli ventall de possibilitats... òrgans, vicis, parafílies... Amb tot segurament no els hi agradarà que t’hi posis”, somric “Em sobra el “segurament”...”, els negocis com aquells m’agraden ràpids i al gust de les parts, obtinc la informació, un parell d’hores més i arribo al meu destí, no vull despertar al veïnat tot i que tan se’m refot, el de la porta no acaba la frase caient als meu peus, no era la seva nit, ni possiblement fos tan sols la seva vida aquella... dins de la casa puc escoltar, notar, sentir als presents, quanta supèrbia un de sol a la porta mentre la resta estan en una habitació, em pregunto com es pot esperar tenir infinits dies de sort, o si s’és tan estúpid com per actuar així de forma conscient.... entro a l’habitació les mirades de sorpresa canvien a moviment que deixen al descobert les seves armes, somric mentre vec als nens en un racó “Tanqueu els ulls... i no els obriu passi el que passi...” no deixo de somriure, torno a estar al centre de l’habitació i pico l’ullet als nens que tanquen els ulls i s’abracen, sonen els trets ni tan sols els compto, noto com em perforen, els riures dels presents, els renecs i la seva sensació de victòria, tot queda en silenci poc després “El meu torn...” no ho entenen, no comprenen com em puc aixecar, ni com puc fer saltar un cap d’aquella manera, ni tan sols entenen com poden tenir aquella quantitat de budells dins seu un cop els veuen a terra. M’acosto a qui deu ser el cap d’aquella troupe, el tipus em mira amb els ulls fora de si baixa l’arma coneixedor que allò no funciona, almenys amb mi, m’acosto i deixo la meva mà en la seva espatlla “Veuràs, et voldria demanar un favor, hauries de deixar tranquils als pares d’aquells nens, si ho fas ho consideraria tota una deferència que podria portar a que no acabi amb tu, suposo que m’entens...” afirma amb el cap, faig força amb la mà l'espatla es trenca, i un crit ressona a l’habitació, aquell braç ja no serà mai més funcional... L’endemà al mati torno a portar a l’Alícia al cole, i ens trobem als poligoners amb els seus fills els quals s’aparten quan s’acosta l’Alícia, ja no són amics, ara senzillament li tenen por, ara saben el que pot fet, ara ja saben que mai serà com ells, que ells seran com la resta però que ella no. Aquella tarda l’Alícia m’abraça donant-me les gràcies, segurament millor els hagués deixat morir i em diu amb un somriure “Saps, diuen que ets un monstre, i sé que ho ets, però ets el meu monstre”, suposo que altres nenes es conformen amb un os de peluix.

dimarts, 27 de setembre de 2016

entrada 1145 (any 9)

Avui estava parlant amb l’encarregat de la cantina de l’empresa, el tipus ha bufat al veure’m “Saps que no servim…” he aixecat la mà, “De fet no tinc massa gana, i si en tingués Déu em lliuri de menjar en un lloc com aquest… personalment crec que hauria d’estar prohibit fer menjar la gent amb segons qui…. però això no deixa de ser un pensament personal”, ha passat un conegut pel costat qui després de mirar-me no s’hi ha pogut estar “Hola, saps? la gent saluda, no passa res per fer-ho, és una demostració d’educació”, l’he mirat i li hagués pogut dir que l’educació sempre és opcional davant la llibertat individual, però m’hi he estat, he fet un gest de sorpresa “No ho has escoltat?” el tipus m’ha mirat estranyat “Veuràs, estic entrenant les meves capacitats telepàtiques, o encara no les  tinc del tot formades, o senzillament no estàs prou evolucionat…” abans que contestés el de la cantina ha somrigut “Ara mateix et preparo el plat!, jo si que t’estic escoltant”, m’anava a cagar en ell però l’altre tipus se m’ha avançat i ha marxat renegant. Així que un altre cop sols, i li he preguntat com li anava amb el “tema”; aquí ha bufat preparant-se per envestir, agafant aire m’ha dit resignadament “Doncs no sé si ens en sortirem, això ja agafava el to d’un acudit dolent…” he somrigut, fa temps el tipus lliurava els excedents de la cantina que estaven prop de la seva data de caducitat o no eren aptes per ser servits (i aquí serveixen de tot), doncs res que els tipus a qui els hi portava li van fotre un escàndol tot dient-li que una cosa era ser pobre i no poder menjar i una altra voler netejar la seva consciència donant menjar de rebuig, el tipus en lloc d’engegar-los a dida, s’ho va repensar i ara porta el menjar per compostatge, i va decidir cuinar un xic més i portar el que sobrava a aquell centres, doncs res, que li van tornar a fotre l’escàndol i en aquest cas per dir que allò que portava no entrava dins dels esquemes de l’entitat, que no calia que anés de sobrat i que portava problemes, ja que de llarg era el millor menjar que tenien i òbviament la gent es barallava per tenir del seu menjar enlloc del ranxo que cuinaven (que ja sé sap que el pobres poden ser pobres, però això no vol dir que siguin tontets a l’hora de menjar), així que el tipus sense desistir va decidir no portar més menjar, i ja tenim el que està prop de caducar per compostatge, i el que li sobre pels gats del carrer, i ell amb un esperit més que col·laboratiu va decidir donar directament pasta pels pobres (ja ho deureu saber allò de: els hi dono vint duros i que es comprin el que els hi roti), amb tot i passat un temps li vaig fer veure que el menjar que repartien seguia sent un fàstic, això si, que els capitostos de l’associació s’havien canviat el cotxe, tot dient, que molt segurament res hi tenia a veure que personatges com ell anessin contribuint mensualment en el menjador social. El tipus m’ha tornat al present “Doncs no sé que fer, de veritat… si és que un vol ajudar i mira…” he somrigut “Possiblement amb voler ajudar no n’hi ha prou, sempre cal que l’altre part vulgui l’ajuda…”, “Ja, però alguna cosa m’agradaria fer” “Per?” m’ha mirat sorprés “Coi per ajudar, per fer les coses més fàcils a la gent…” he somrigut “Si vols que et digui un secret, et puc confessar que sempre hi ha hagut pobres i que sempre n’hi haurà, és el mecanisme que té el sistema per mostrar on pots acabar si no segueixes les regles que han escrit. I recorda que mai ningú s’ha guanyat el cel fent bones obres… com a molt matant a centenars d’infidels en nom del Déu de torn… el Déus acostumen a voler gent interessant al seu costat i no pas a matats que es dediquen a fer bones obres… tothom et dirà que volen una senyora com a parella, però en secret desitgen una veritable puta”

dissabte, 24 de setembre de 2016

entrada 1144 (any 9)

Tenir l’eternitat per endavant permet que un pugui perdre el temps en activitats banals, i avui ha estat empassar-me tota la primera temporada de Mr. Robot, i no he pogut evitar el somriure al veure-la i anar identificant certs personatges, de fet en conec un l’Àlex, un dels tipus que s’encarrega de certs “equips informàtics”, el tipus té una mania compartida amb un dels personatges, i no és altra que el vici humà de la curiositat, així que intenta esbrinar el màxim de la gent que el rodeja, i no sempre via l’educada forma d’anar preguntant i arriscar-se a rebre la resposta veritable o falsa segons els interessos de qui l’ofereix. Doncs res que el tipus s’encarrega de fer-se una imatge de la gent després de fer una cerca en aquest territori sense fronteres que és la virtualitat del ciber espai, i com us podeu suposar ningú aprova el seu examen, ningú passa la prova d’Àlex, i la pregunta o preguntes serien el “perquè”, segurament igualades entre les elevades expectatives que té de la gent com el fet que la pròpia gent no acostuma a ser massa agradable un cop se'ls hi treu la pàtina de civilització i educació, això i que molt possiblement ell mai s’ha parat a preguntar si ell mateix passaria aquesta prova, encara el recordo un dels dies que va entrar al meu despatx certament ofés per que era dels pocs que mai li demanava res “Tot bé?” em va preguntar posant el nas prop de la pantalla, vaig notar la seva sorpresa i posterior excitament “Línux?, corres la màquina sobre linux?” vaig somriure “Com?”, ell va arrufar el nas “El sistema operatiu, aquest on és el sistema nadiu de l’ordinador, i ni tan sols és la partició estàndard del kernel…” “Mi no entiendo” li vaig dir arronsant les espatlles, “ja estava així, de debò, no hi he tocat res, i si em vols culpar de quelcom em pots titlar de visionario a temps perdut de porno gay hardcore… bé ningú és perfecte, no?”, el tipus va fer una passa enrere “Tots som façana, és el que veuen de nosaltres, i ja sé sap que quan més pressupost per la façana menys pels interiors”, no va canviar el gest “Saps que no és gaire educat mirar les intimitats de la gent, i més d’amagatotis com un púber qualsevol… lleig, lleig, si vols descobrir com és algú no tens més que mirar als ulls de la gent, amb tot, t’he de dir que és un viatge en dues direccions, veus i mostres… vols que ho provem?”, el tipus va fer una passa enrere “No, no, l’entenc, sento si l’he molestat”, “Doncs, si m’has molestat en plena sessió de fist fuck anal virginal, no et pots imaginar com s’arriba a dilatar un anus… i si que m’entens, et penses que fins i tot tu pots navegar sense deixar rastre, pots posar noms als teus cercadors i fer investigacions totalment opaques, que a aquells que investigues a la seva vegada no investiguen i no preveuen que d’altres ho puguin fer…” el tipus anava canviant de color, tot el seu sistema s’estava reescalfant allí davant, vaig somriure ara venia quan cercava si el tallafocs tenia cap vulnerabilitat i si el sistema antimalware i antivirus podia fer-se’n càrrec del mal tot avaluant l’abast del mateix, vaig somriure “Et conec, Àlex, jo també tinc mooooolt de temps per perdre , i saps?, sé el que penses, que no es pot envair allò que no hi és, que el millor és amagar el codi font rere un complicat sistema d’ocultació i que això ens pot fer segurs que no invulnerables, amb tot, et seré sincer, no em cal arribar al fons del que ets, perquè si quelcom he desocbert al llarg dels anys és que el patró humà és repeteix, així que un cop rebentes un sistema, qualsevol altre que sigui semblant saps com acabarà tot i que ni tan sols t’hi acostis, i he conegut molta gent com tu, i si m’admets un consell et diré que no acostumen a viure massa temps, teniu una tendència natural, fins i tot insana a patir accidents…”, el tipus va recular i aquí no vaig poder evitar riure “I si, tens raó, aquest és un món de monstres amic meu”

dijous, 22 de setembre de 2016

entrada 1143 (any 9)

Algú em va dir fa temps que sabem que perdem la humanitat quan estaríem disposat a matar un humà per defensar qualsevol gos, i en canvi mai mataríem un gos per defensar un humà, i qui diu gos diu qualsevol animaló. Li estava donant voltes quan l’he vist, no en conec el nom, i tampoc és quelcom que em tregui la son, els tipus la va liar en certes inversions comprometent (m’encanta aquest mot i lo fashion que s’està posant, la gent ja no la caga, la gent compromet... la secretària no la caga obrint un arxiu infectat, la secretària compromet la seguretat de la xara, i jo m’hi cago en sa puta mare). Doncs res, que el tipus l’havia cagat i havia acabat també amb la paciència de certs inversors, el quals oblidant que aquell mateix tipus els havia fet d’or ara en demanaven el cap, molt segurament algun d’aquests esperarà un temps per anar-lo a veure i fer-li una oferta per tal de poder-lo tenir privadament (i pagant-li una misèria ja que a sobre li estarà fent un favor), i l’empresa... bé l’empresa aplica la màxima que ja ve dels romans, quan aquests deien “Roma no envia els generals experimentats als conflictes més compromesos, hi envia els generals més novells, d’aquesta manera poden demostrar la seva vàlua, i si moren Roma no perd a ningú important”. El tipus mirava nerviosament al de seguretat mentre remenava el calaix, no he pogut reprimir el somriure i acostar-m’hi “Ja em quedo jo amb...” he vist un cartellet amb un Joan “Això, ja em quedo jo amb el Joan”, els dos tipus han quedat sorpresos, el de seguretat ha obert la boca amb el que ha invertit el cinquanta per cent de la seva intel·ligència, el seu instint li ha dit que callés i l’altra cinquanta per cent l’ha fet marxar, un tipus bàsic, però bé que la seva feina també ho és, Peter n’estaria orgullós. “Vols un cafè?” el tipus seguia entre el calaix i la caixa, m’ha mirat i anava a contestar un... “La resposta hauria de ser si, així tindries un xic d’intimitat” m’ha mirat sorprès i jo m’he anat a buscar un cafè, quan he tornat estava força més tranquil, suposo que ja deu haver tret del calaix el pot de pastilles, m’encanta la vostra farmacocietat on teniu pastilles per a tot, píndoles per la felicitat i l’autoestima, no hi ha gent trista, només gent que no sap lo xaxiguai que es medicar-se.... el tipus ha acabat amb la caixa i amb gest li he aixecat de la taula “Anem?”, passar per un passadís on tothom et mira és una experiència i més quan saps que et planyen, i que matarien per no ser com tu i haver-hi de passar, no hi ha força que cohesioni més un grup que la por... ascensor i unes passes més fins la llibertat, a la porta un taxi, he deixat la caixa al seient de darrera “Bé no et diré que ha estat un plaer, perquè ni tan sols puc recordar el teu nom... Ton?, amb tot et desitjo el millor i bla, bla, bla...” el tipus a la porta, parat i en aquell moment he vist el que sou, m’hi he acostat “Costa viure quan un només ha treballat oi?, després d’una vida esclavatge desitjant la llibertat un descobreix que l’únic que desitja és la seguretat de la servitud i poder somiar...”, m’ha mirat mentre intentava ordenar al seu cos que fes la passa, la gent passava pel carrer sense mirar absorts en les seves coses, no era més que algú a la porta d’una corporació... només un dels pidolaires que em donen el bon dia a canvi d’unes monedes (més barat que algunes parelles) el mirava dibuixant un somriure, “un més” deurien pensar, “un més” que deixa matrix per entrar a Sion.

dissabte, 17 de setembre de 2016

entrada 1142 (any 9)

Avui feia el cafè amb un tipus força peculiar, i suposo que bona part d’aquesta li prové que és dels pocs humans capaç de treure’m un somriure, el tipus m’explicava que aquest estiu havia tingut una experiència de les que m’agraden, així que m’he centrat esperant que m’expliqués el seu trio, el tipus ha demanat un altre cafè i m’ha comentat que en aquell mateix bar (prop de casa seva), va rebre la visita d’una tipa qui després de presentar-se li va demanar si era el propietari de la casa d’enfront, ell va somriure i amb la modèstia que el caracteritza va dir que era “senzillament qui hi vivia”, bé, la tipa un cop trencat el gel li va explicar que tenia tres fills i que era l’estiu, va callar el meu conegut va reconèixer que aquell enigma el superava i li va demanar que seguís, la tipa aleshores li va dir que des del seu pis podia veure com tenia una piscina i li volia demanar si era possible que “algun dia” els seus nens poguessin anar-hi, el meu conegut va somriure i va fer una senzilla pregunta “Estan els seus fills educats?, i encara més són educats?”, la tipa el va mirar sorpresa i va posar cara d’indignada a la que el meu conegut va seguir “Li pregunto perquè és l’únic que voldria saber”, ella va respondre amb un “Clar, clar!!”, així que van quedar que l’endemà els gremlins tindrien dia de piscina. Com m’explicava el meu conegut tot va anar força bé, dons nens i una nena, i la mare… ell s’ho mirava des del finestral de la biblioteca “No hi ha res com fer creure a un pobre que és ric” em va diu amb un somriure mentre demana un altre cafè. Doncs tot anava bé fins que va escoltar un soroll, i uns riures, el següent grinyol el va fer saltar del despatx sortint al jardí, va agafar el sedàs per netejar la piscina aka garbell, i amb un moviment va treure el seu gos de la piscina davant la sorpresa i la desil·lusió dels allí presents, la mare va tornar a la realitat aixecant el cap de l’hamaca, el meu conegut se li va acostar “Té cinc minuts per marxar, o els faré marxar jo…” la tipa es va aixecar sense entendre res i els nens com si res “Com?” “Miri, era força senzill, li vaig demanar si els seus fills estaven i eren educats, i em va mentir, així que ja pot marxar”, la dona sorpresa després de mirar cap als seus formidables fills va obrir la boca “Què han fet?, tot això per llençar un gos a la piscina”, i aquí va ser on el meu conegut va perdre la seva educació i que cony! que estava a casa seva “Exacte, tot això perquè els seus fills han decidit llençar un animal a la piscina sense ni preveure si se’n podria sortir, i un cop dins s’han dedicat a riure tot veient com l’animal intentava salvar la vida, i més encara quan no podia sortir de la piscina, segurament s’haguessin corregut de gust quan hagués mort ofegat… igual si monto un dipòsit de cinc metres en posem dos d’aigua i llencem els seus fills dins tot esperant que morin ofegat després de cansar-se en podrem fer uns riures…”, la tipa seguia sense entendre “Miri, si no ens vol pot ser clar no cal que cerqui excuses… i no compari als meus fills amb el seu gos merdós”, el meu conegut va aixecar la mà “En això té raó, no els penso comparar, no voldria faltar al respecte al meu gos… tot i que sigui un merdós que segurament menja millor i més sa que els seus xurumbels, i ja han passat tres minuts només ens hi queden dos”, el bo va ser que els nens es van negar a marxar de la piscina que allí estaven de conya i que ara la piscina era seva, i que ni de conya pensaven marxar, fins i tot un dels fills li va suggerir a la mare “Que li fotés una mamada al vell aquell, i que segurament se li passaria la mala llet i es podrien quedar a la piscina”, el meu conegut em mira tancant amb un “Mira, no tinc res contra els pobres, però tothom ha de saber el lloc que li pertoca, això i ser educat”

entrada 1141 (any 9)

Fa segles em van dir que no pagava la pena treballar per a pobres, ja que el més segur era que un acabés sense cobrar la feina, amb tot, i davant una invocació un no s’hi pot negar, la tipa tenia por i allò ja era tot un afalag, em va explicar la història, la seva versió, el com ella ho veia, que no necessàriament tenia per que ser la veritat, en tot cas era la seva veritat, la vaig escoltar recordant el que havia llegit del cas, no fa massa un jove va sortir de festa, es va passar bevent i havia tingut un accident amb el xaxi4x4 del papa… no hauria estat res més que això si no hagués estat que en aquell accident es va endur una noia i la va matar, fa poc es va fer el judici i al tipus en qüestió se li va diagnosticar “affluenza”, o la nova forma de com ser ric, fer el que et roti i sortir-te’n, això si, sempre que siguis ric… la tipa em va mirar sentenciant amb un “No hi ha justícia entre els homes, i jo en vull així que”, així que… podia acabar la frase, així que una es decideix per trair la justícia dels monstres, no puc evitar un somriure, “Justícia” no conec cap puta mes servicial davant dels diners, de fet fa més justícia al concepte de puta que no pas al de justícia. I ara toca tancar un petit serrell… el cost dels meus serveis, la tipa em mira resignada, sap que on pot pagar, de fet no podria pagar ni el temps que acabo de perdre amb ella, i aleshores passa, com quan sense saber d’on ve un vent et sorprén i no pots evitar somriure, un fràgil “Hola”, la mira una nena que no aixecarà els cinc anys, suposo que la germana de la difunta “Hola” contesto amb un somriure, la seva mare la aparta nerviosament, ni tan sols em molesta, ja són molts segles per saber que cerqueu monstres pel vostre profit de la mateixa manera que els eviteu i renegueu d’ells… la miro i no me’n puc estar “Fem un tracte, accepto la feina sense res a canvi avui… vindré d’aquí uns anys, posem 20, i si la teva filla té quelcom que ni ella sap que té m’ho enduré, tenim tracte?”, em mira sorpresa mentre acarona el cap de la nena, tinc un dubte, que hagués passat si li hagués demanat la vida de la petita pel treball, estaria disposada a perdre l’única filla viva per venjar la morta?, un bon dilema, però un perd l’interés per aquestes coses amb els anys i segurament la resposta encara hagués fet que valorés menys als humans “Accepto” em diu, aquí se m’escapa el riure “Saps que qualsevol negoci amb nosaltres és un desastre pels humans, ho tens clar oi?, sortiràs perdent, per molt que creguis guanyar acabaràs perdent… no som justos ni comprensius”, em clava els ulls “No ho vols fer, t’estàs retirant?”, somric “No, vols justícia, vols la teva justícia, doncs la tindràs… només una pregunta, la mort la vols ràpida o…”, es queda sorpresa, però entra dins dels tractes, qui paga mana i ve que pot triar els finishings que més li complaguin… el gremlin torna a aparèixer “Com et dius?” “I tu?” “Sònia…” diu amb un fil de veu, somric mentre allargo el braç, la mare intenta instintivament apartar-la però s’atura, la venjança ve val que un monstre toqui la seva filla, humans…. no puc evitar un somriure mentre li toco la galta “Sònia?, bonic nom  saps que és d’origen grec, vol dir aquella que té el coneixement”, somriu, “I doncs?” pregunto a la mare, ella retorna al present, “Que pateixi…” només dos paraules, i un ventall obert d’opcions, torno a somriure al pensar que algú que pot destil·lar un amor infinit pot alhora generar un odi d’igual mesura… “Tenim tracte doncs, ens veurem d’aquí a uns anys, i recorda que tot tracte cal ser satisfet en la forma i les condicions pactades”, sento la seva por, el respecte, i finalment el més obvi, la resignació, la resignació d’aquella que sap que per venjar la mort d’una filla ha condemnat el futur de l’altra, però que cony, al final tothom vol justícia